Thoreau i la qüestió de l'especisme

Podem reconèixer que, al menys des de Sòcrates, hi ha hagut molts pensadors i filòsofs totalment allunyats de l'àmbit acadèmic. Un dels més interessants i influents de l'època contemporània és Henry David Thoreau. La meva intenció en aquesta nota és mostrar què podríem aprendre del llegat de Thoreau en relació amb el problema de la dominació especista sobre els animals no humans.

Una noció fonamental que trobem en els escrits de Thoreau és l'oposició radical a l'esclavitud dels éssers humans. També estava en contra que l'Estat forcés els seus ciutadans a complir amb el servei militar o a pagar impostos amb els quals després finançava tant l'esclavitud com la guerra. És per això que es considera a Thoreau com un pioner —tant teòric com activista— del moviment llibertari i la desobediència civil; tot i que no hem d'ajustar-nos a cap doctrina concreta per comprendre la universalitat de les nocions morals que trobem en la filosofia de Thoreau.

Considero que la idea central en la filosofia de Thoreau és que no tenim dret a sotmetre a altres individus per al nostre propi benefici. Tan simple com això. A les idees de Thoreau hi ha un encertat equilibri entre llibertat i igualtat, ja que no hi pot haver llibertat legítima si no és la mateixa llibertat per a tots i, així mateix, no pot haver igualtat legítima si no es basa en la llibertat inalienable de viure cadascun la nostra pròpia vida sense estar sotmès als desitjos d'altres. Tot això resumeix en poques paraules el rebuig a l'explotació de persones, i el postulat a favor del valor inherent de cada individu.

 
Per cert, quantes vegades no haurem sentit com a argument per a intentar justificar alguna injustícia, que tota aquesta activitat està regulada per llei? En contra de la idea que alguna cosa està bé solament perquè sigui legal, Thoreau respon amb molta eloqüència:

«Ha de sotmetre, el ciutadà, la seva consciència al legislador per un sol instant, encara que sigui en la mínima mesura? Llavors, per què té cada home la seva consciència? Allò desitjable no és conrear el respecte per la llei, sinó per la justícia. L'única obligació que tinc dret a assumir és la de fer en cada moment el que cregui just [...]. La llei mai ha fet els homes més justos i, a causa del respecte que els infon, fins i tot els benintencionats es converteixen diàriament en agents de la justícia.»

El progrés s'aconsegueix en el context moral i en les nostres activitats diàries. Esperar justícia per part de lleis i governants, quan els principis morals no predominen en la pròpia societat civil, és esperar en va. Les lleis simplement recullen els costums més generalitzats o els interessos dels grups més poderosos:

«Jo no m'enfronto amb enemics llunyans sinó amb els de prop que cooperen amb ells i els donen suport, i sense els quals aquests últims serien inofensius. Estem acostumats a dir que les masses no estan preparades, però el progrés és lent perquè la minoria no és millor o més prudent que la majoria. El més important no és que una majoria sigui tan bona com tu, sinó que hi hagi una certa bondat absoluta en algun lloc perquè fermenti tota la massa. Milers de persones estan, en teoria, en contra de l'esclavitud i la guerra, però de fet no fan res per acabar amb elles.»

No obstant això, no ens cal basar-nos exclusivament en l'analogia entre el racisme i l'esclavitud d'éssers humans amb l'especisme i l'explotació dels animals no-humans. Ha quedat constància que Thoreau no era aliè al fet que existia un problema moral en la nostra relació amb els altres animals:

«Al marge de la meva particular costum, no tinc cap dubte que és part del destí de la raça humana, en el seu progrés, gradual, el deixar de consumir animals, de la mateixa manera que les tribus salvatges van deixar de menjar-se entre si quan van entrar en contacte amb altres de més civilitzades.»

Davant la injustícia, el primer pas, el fonamental i decisiu, és el què fem en la nostra vida. Tots i cada un de nosaltres. No esperem que altres solucionin els problemes. Nosaltres som els que hem d'actuar, començant per no participar en la injustícia.

Si ens importen els animals, si reconeixem que posseeixen un valor moral, si realment estem en contra de la violència contra els innocents, llavors no hi ha una altra opció coherent amb aquesta posició que no sigui assumir el veganisme. Tots diem estar en contra de fer mal als animals sense una raó suficient que ho justifiqui, però no hi ha cap raó que pugui justificar moralment el fet d'emprar-los. Així mateix, tots diem estar en contra de danyar innecessàriament els animals, però resulta que l'ús d'animals no es pot qualificar raonablement com a necessari. Així assenyalaria Thoreau:

«El que he de fer és assegurar-me que no em presto a fer el mal que jo mateix condemno.»

Solament quan deixem de consumir i explotar a aquells que diem respectar, podrem creure amb honestedat que estem aconseguint un progrés real en la nostra relació amb els altres animals. Thoreau ens recorda la importància decisiva de les accions que considerem petites:

«El que importa no és que el començament sigui petit; el que es fa bé una vegada, queda ben fet per sempre.»

Thoreau ha estat la inspiració d'importants pensadors i activistes com Henry Salt, Tolstoi, Mohandas Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela, i molts d'altres. Cap resum pot substituir la lectura directa dels seus escrits, i l'esperança que ens inspirin igual com ho van fer amb tots aquells que van ajudar al progrés moral del món:

«Mai no és massa tard per a renunciar als nostres prejudicis. No es pot creure fermament, sense proves, en alguna manera de pensar o de fer, per antiga que sigui. El que avui tothom repeteix i accepta com a veritable, pot esdevenir mentida demà, una simple opinió de fum que alguns van creure que seria un núvol que donaria aigua fertilitzadora per als camps. Tracteu de fer allò que la gent antiga afirma ser impossible de realitzar, i demostreu que sí que podeu. Els fets antics pertanyen a les generacions antigues, i els nous, a la nova generació.»

 

Chomsky i el raonament moral

M'he trobat unes declaracions de Noam Chomsky que deien el següent:

«La pornografia és la humiliació i la degradació de les dones. Una activitat amb què no vull tenir res a veure. Solament cal mirar les imatges. Les dones són reduïdes a vulgars objectes sexuals. Això no és el que som els éssers humans. Ni tan sols veig que hi hagi res a discutir. Si per a alguns això és erotisme: és el problema. Si ells obtenen satisfacció amb la humiliació de les dones, tenen un problema.»

Davant d'això podríem dir de seguida el següent: allò que has afirmat sense raons, pot ser igualment rebutjat sense raons. Per tant, podríem rebutjar aquestes declaracions legítimament.

Quan algú diu que un tema "ni tan sols s'hauria de discutir" el que vol dir és que ell no vol que es raoni ni que es presentin arguments per aportar. Tan sols vol imposar el punt de vista sense que hi hagi cap discussió ni raonament. Això gairebé sembla alguna mena de feixisme. Com pot ser que un intel·lectual antiautoritari i de prestigi com Chomsky arribi a expressar una declaració com aquesta?

D'altra banda, si fos cert que a la pornografia les dones són reduïdes a objectes, aleshores això implicaria que no se'ls demana el seu consentiment explícit ni tampoc es tenen en compte els seus interessos, però crec que això no passa a la pornografia. Entenc que els qui hi participen ho fan amb ple consentiment i sense que cap dels seus interessos sigui vulnerat. Les dones adultes són conscients dels seus actes i tenen dret a triar lliurement què cal fer amb la seva vida, sempre que no impliqui violar els drets de ningú —ni els d'elles mateixes.

Fins on jo sé, la pornografia consisteix bàsicament a filmar relacions sexuals entre adults i comerciar amb les imatges obtingudes. Relacions que no són diferents del que passa a l'àmbit privat on els adults tenen sexe consentit. Vol dir això que el fet de tenir relacions sexuals amb dones és reduir-les a objectes? No té cap sentit. O potser el problema és el fet de publicar o comerciar aquestes imatges? I per què això hauria de ser un problema si es produeix amb el consentiment d'adults i no implica danyar ningú?

Si algú sosté que en consumir pornografia estaríem cosificant les dones, quina és la diferència en consumir qualsevol altre tipus de cinematografia? De fet, quina diferència moral hi ha entre consumir pornografia i consumir qualsevol altre servei que proveeixin adults de manera consentida i sense vulnerar els drets de ningú? No cosificaríem els participants? La cosificació implica que les persones són tractades com a objectes —s'ignora la voluntat, es vulneren els interessos. Si l'activitat es duu a terme entre adults responsables, i no es viola cap interès, aleshores no hi pot haver cosificació.

A banda d'això, en general tot l'enfocament d'aquesta crítica contra la pornografia em resulta, a més a més, eminentment sexista ja que està focalitzada exclusivament en les dones. Els homes no són 'humiliats i degradats' a la pornografia? Per què? Se'm fa difícil prendre'm seriosament totes aquestes objeccions sense fonament, que semblen estar motivades per algun tipus de puritanisme que considera el sexe com una cosa dolenta en si mateixa —o més concretament el sexe heterosexual.

No veig arguments ni raons per part dels que condemnen així la pornografia. Tan sols veig judicis de valor no raonats. Les declaracions de Chomsky són un exemple entre molts altres que es podrien triar. Fa uns quants anys que intento comprendre per què hi ha persones que condemnen moralment la pornografia. M'interessa conèixer les raons per les quals una activitat determinada implica violar els drets individuals, per així poder evitar-la i rebutjar-la. Però en aquest cas concret, no hi veig raons. Veig prejudicis, emocions, dogmes religiosos... però ni una sola anàlisi argumentada des del punt de vista racional.

Però, que potser no pot passar que en el context de la pornografia succeeixin abusos contra persones? Per descomptat que sí. Com en qualsevol altre àmbit. Els que treballin de cambrers, traductors, policies, infermers, professors... també poden ser abusats pels seus caps o companys de feina. Però això no implica que hi hagi intrínsecament alguna cosa dolenta en les seves activitats.

El fons de l'assumpte no és defensar, o condemnar, la pornografia com a tal. El que em resulta inacceptable és que algú rebutgi o condemni una determinada activitat sense aportar raons i arguments de pes que en justifiquin l'actitud. Aquest és el centre de la qüestió que pretenc denunciar. Perquè quan renunciem a raonar sobre un tema, realment renunciem a la lògica i al diàleg i diem que ens hem de limitar a actuar simplement per desitjos personals i imposar el nostre parer als altres mitjançant la força. Això és ni més ni menys que el principi de la coacció i la violència.

En aquestes mateixes declaracions, Chomsky també afirma que la pornografia seria comparable a l'abús sexual a nens i que, per tant, no hauríem de millorar les condicions de l'abús sinó directament eliminar-lo.

En aquest darrer punt estic totalment d'acord: allò que està malament ha de ser rebutjat i anul·lat; no tolerat ni reformat.

Ara bé: per què la pederàstia és un abús sexual? Perquè es fa sense el consentiment informat i explícit de les persones menors que es veurien implicades en aquests actes. Els infants no poden tenir una comprensió cabal del que fan i prendre una decisió responsable. Encara no tenen la capacitat per entendre i enjudiciar tots els elements i les conseqüències que formen part d'una relació sexual.

Així ho explica el professor Tom Regan al seu assaig «Per què el sexe amb altres animals és una violació dels seus drets», en què argumenta que la raó per la qual el sexe entre nens i adults no és una conducta moralment acceptable és la mateixa per la qual tampoc no és acceptable que tinguem sexe amb altres animals. I, en definitiva, també és la raó per la qual usar-los per als nostres fins és sempre immoral: ells no poden donar el seu consentiment explícit i informat. L'ús d´animals no humans és una violació dels seus drets.

En definitiva, aquesta suposada polèmica sobre la pornografia ha estat merament un exemple mitjançant el qual assenyalar, d'una banda, la necessitat moral de la raó i, de l'altra, que les raons que hi ha per reprovar l'abús contra éssers humans no són diferents, sinó que són les mateixes, que reproven l'abús contra altres animals. Qualsevol ús d'animals no humans és un abús, perquè es fa sense el seu consentiment, contra la seva voluntat i a expenses de vulnerar els interessos bàsics de l'animal.

Considero que qui no accepti aquest criteri ètic universal per a la nostra relació —com a agents morals— amb tots els éssers sentents, i al·legui que els animals no humans han de ser exclosos de la consideració moral pel que fa al respecte bàsic per la seva individualitat i els seus interessos, estaria simplement expressant un prejudici irracional, al que anomenem especisme.

 

Veganisme és ètica contra l'opressió

«Com qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme sap, –diguem el moviment feminista–, una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és una cosa òbvia. I qui sap quines formes d'opressió i de dominació estem simplement acceptant ara, sense ni tan sols notar-les.» ~ Noam Chomsky [Sobre l'anarquisme, 1970]

Considero que la següent cita escrita per Rita Hardiman i Bailey W. Jackson descriu correctament el tipus de dinàmica opressora que fonamenta la supremacia dels éssers humans sobre els altres animals:

«L'opressió passa quan un grup social, ja sigui de manera deliberada o inconscient, explota un altre grup per a beneficiar-se'n. L'opressió social es diferencia d'una situació de mera imposició per la força bruta en el fet que succeeix en un sistema tancat on hi ha un control ideològic subjacent, així com una dominació de les institucions i els recursos de la societat, donant com a conseqüència una legitimació social de la condició de privilegi del grup explotador sobre el grup explotat.»

Per a poder comprendre l'origen i l'estructura d'aquesta opressió cal reconèixer que aquesta supremacia s'assenta en la creença especista que els humans estem per sobre dels altres animals —i tenim legitimitat per a explotar-los—. Si no tenim en compte aquesta base ideològica segurament no podrem alliberar els animals de l'esclavitud. O encara pitjor, el més probable és que ajudem a reforçar i mantenir l'opressió.

Com que sembla que gran part els activistes, majoritàriament, no comprenen aquest punt, podem veure que gairebé totes les campanyes que es pretenen a favor dels animals se centren gairebé sempre en els "horrors", els "abusos" i la "crueltat" que pateixen les víctimes de l'esclavitud. Tot allò que engloba en general el concepte de "maltractament animal".

Aquesta forma concreta d'enfocar el problema de l'explotació animal opera dins de la mentalitat de l'antropocentrisme. Quan parlem de "crueltats" o de "maltractaments" insinuem que el problema no és en el fet que usem altres animals sinó que solament es troba en la manera com els usem. Totes les iniciatives animalistes contra la crueltat i el maltractament parteixen de no qüestionar l'especisme i la supremacia humana sobre els altres animals.

La nostra violència contra els animals és continuada i sistemàtica. No obstant això, els mitjans informatius i els grups animalistes la mostren com un fet excepcional —com un fenomen que tan sols passa en casos aïllats, com quan algú apallissa un gos— que solament realitzen certs individus, i no com una estructura organitzada en què tots participem diàriament.

És un fet que actualment la majoria de les organitzacions animalistes són entre les principals promotores de l'especisme. Aquestes organitzacions se centren sols en uns molt determinats animals no humans, de certes espècies, mentre que ignoren completament la resta. Aquestes organitzacions no exigeixen que respectem els altres animals de la mateixa manera que nosaltres hem de ser respectats sinó que en general solament demanen que no explotem a certs animals en formes massa cruels.

Un dels fundadors del veganisme, Donald Watson, va encertar de ple en afirmar, en un comunicat l'any 1947, que el que hem de fer per justícia és renunciar per principi a la nostra tradicional i egocèntrica actitud de creure que tenim dret a emprar altres animals per als nostres fins i que, per tant, hauríem de satisfer les nostres necessitats mitjançant formes que no impliquin l'ús d'altres animals.

L'any 1951, en resposta al problema de com definir el què era el veganisme, la Vegan Society va decidir publicar un breu article en què el vicepresident de llavors, Leslie Cross, aclaria finalment la definició, ideals i objectius del veganisme:

«El propòsit de la nostra associació i el significat de la paraula "veganisme", que fins ara han estat objecte de suposicions i preferències personals, ha estat finalment definit com:

L´objectiu del nostre moviment ha de ser el final de l´explotació dels animals per part de l´home. El mot "veganisme" significarà la doctrina que l'home ha de viure sense explotar altres animals.

El moviment vegà es compromet a si mateix en la recerca de l'objectiu d'acabar amb l'ús d'animals per a alimentació, recursos, treball, caça, experimentació, i tots els altres usos que impliquen l'explotació de la vida animal per part de l'home.»

Cross veia el veganisme com un moviment que "té continuïtat històrica amb el moviment que cercava alliberar els esclaus humans". Per tant, el veganisme significa cercar l'alliberament dels altres animals de la condició de propietat a què els hem sotmès.

Si som fidels a la definició original de veganisme, solament seria vegana aquella persona que s'oposa radicalment a l'explotació animal, és a dir, que considera que mai no hem de tractar els animals com a mitjans per als fins humans. No consumir productes d'origen animal seria una conseqüència necessària per a assumir aquest principi ètic.

En un document posterior, Cross continua a desenvolupar el contingut teòric del veganisme:

«I això és precisament allò que el veganisme vol fer. Vol deixar els animals en llibertat: lliures de l'explotació per part de l'ésser humà, de la mateixa manera que al segle XIX Lincoln, Wilberforce i altres pioners van proposar alliberar els esclaus humans.»

«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els animals com a mitjans per als nostres propis fins.»

El veganisme no denuncia la crueltat ni els abusos que succeeixen en l'explotació perquè entén que tota forma d'explotació és igualment errònia; i no solament alguns dels episodis o variants. El veganisme no s'oposa tan sols a l'esclavitud “cruel” sinó que pretén abolir la pròpia esclavitud sense importar la manera com es dugui a terme.

El veganisme desafia la creença de la “superioritat humana” sobre els altres animals. El veganisme és, doncs, a l'extrem contrari de la dominació especista sobre els animals no humans. El fonament del veganisme sorgeix del principi ètic bàsic que cap persona ha de viure sotmesa als nostres desitjos i necessitats.

En essència, el veganisme no proposa res de nou que l'abolicionisme de l'esclavitud o el feminisme no hagin postulat en el passat recent respecte dels éssers humans. El veganisme entén que l'opressió tampoc no és justa quan l'exercim sobre persones no humanes.

La controvèrsia de fons en tot aquest assumpte es resumeix en qüestionar per què ens hauríem de preocupar de respectar tan sols aquells individus que són de la nostra espècie. Si el que és rellevant és la individualitat i els interessos comuns que tots compartim, per què posar el límit de consideració moral a l'espècie humana?

La capacitat de sentir no és exclusiva dels éssers humans, sinó que també és una qualitat d'altres animals. Altres animals també són éssers conscients amb interessos propis.

Moltes i molt greus injustícies són comeses per éssers humans contra altres éssers humans. Però si nosaltres mateixos participem activament en l'explotació d'altres animals innocents, aleshores, honestament, en què ens diferenciem dels qui ens oprimeixen?

 

És el veganisme una posició extremista?

De vegades es diu despectivament que el veganisme és 'extremista'. Què hi ha de veritat en aquesta afirmació? Bé, segons interpretem l'afirmació, pot ser correcta o incorrecta.

Per situar el veganisme com a extremista caldria precisar respecte de quina posició se situa a l'extrem oposat. Si es tracta de la posició que defensa l'explotació animal, aleshores el veganisme és extremista respecte d'aquesta posició. El veganisme es defineix pel seu radical rebuig que tractem els animals com a mitjans per als fins humans. Sota aquesta perspectiva, el veganisme sí que és extremista, però, vol dir això que el veganisme és una cosa dolenta?

Una posició que s'oposa radicalment a l'esclavatge humà és extremista. Aquesta posició és a l'extrem oposat a la posició que defensa l'esclavitud humana. Oposar-se radicalment a l'esclavatge humà vol dir que l'esclavatge humà és del tot inacceptable. Això és extremisme, sens dubte. Això vol dir que oposar-se radicalment a l'esclavitud humana és una cosa dolenta en tant que es tracta una posició extremista?

Suposem per una banda una posició que defensa que està bé fer amb els animals tot allò que ens doni la gana. Crec que hi ha pocs defensors de l'explotació animal que assumeixin aquesta posició. La majoria considera que cal posar límits i regulacions sobre l'ús d'animals. Alhora, suposem per altra banda una posició que defensa que és injust exercir qualsevol dany sobre els animals, fins i tot encara que fos en defensa pròpia o de manera accidental. El veganisme no defensa que qualsevol dany sobre els animals sigui moralment inacceptable. Ni tampoc la filosofia dels Drets Animals ho defensa. Entre els termes plantejats, el veganisme seria una posició intermèdia; no extremista.

En conclusió, el veganisme sí que és extremista si l'entenem com un rebuig radical a l'explotació dels animals, però en això no és més extremista que el rebuig radical a l'explotació dels humans; un rebuig que la gran majoria de la gent afirma assumir. Tot i això, el veganisme no és extremista si l'entenem com una posició intermèdia entre defensar l'ús d'animals i defensar que és inacceptable qualsevol dany sobre els animals.

El veganisme és igual d'extremista que ho pot ser el feminisme o l'humanisme, ja que les dues posicions es fonamenten moralment en el dret fonamental a no ser tractat mai com un objecte, un mer recurs o un esclau.

Així doncs, quan algú pretengui afirmar que el veganisme és 'extremista' seria convenient demanar-li que especifiqui a què fa referència quan fa aquesta afirmació. Potser s'emportarà una sorpresa.

 

Tom Regan, 24 d'abril de 1988

És especista el referir-nos als altres animals com a no-humans?

Aquest text és una resposta a determinades crítiques que he vist fer darrerament en contra d'usar el mot nohumà o no-humà per a referir-nos als altres animals que no són humans. Crítiques motivades, pel que sembla, per una comprensió errònia del que és l'especisme.

Hi ha persones que consideren que fer qualsevol distinció entre humans i altres animals és especista. Tanmateix, l'especisme tan sols existeix en el terreny moral. Si el sentit del nostre llenguatge és purament descriptiu o científic, llavors no hi pot haver especisme. No és especista diferenciar taxonòmicament entre humans i dofins, o entre peixos i papallones, d'acord amb les semblances genètiques.

És important aclarir que la condició d'ésser humà és purament biològica. Per tant, dir que altres individus no són humans és una mera referència biològica. No implica excloure'ls ni discriminar-los de la consideració moral. La discriminació moral succeeix, per exemple quan pensem que solament els éssers que són humans mereixen ser respectats com a persones. En aquest cas evidenciarem un prejudici especista.

L'especisme tan sols es produeix quan fem una discriminació moral motivada per la diferència d'espècie. Però això no passa quan diferenciem biològicament entre humans i no-humans. Perquè no és una diferenciació moral. Exactament el mateix que quan diferenciem entre homes i dones, o entre nens i adults, o entre blancs i negres. Ens basem en diferències biològiques. Però aquesta diferenciació no implica ni postula una discriminació excloent pel que fa a la consideració moral bàsica. Encara que pot ser que nosaltres sí que fem aquesta discriminació moral entre diferents tipus biològics, però llavors estarem en una altra categoria diferent. Estarem en el context moral.

D'acord amb el prejudici especista, els altres animals són moralment discriminats per no ésser humans. Recalcar el fet que no són humans apel·la al motiu pel qual són discriminats. Parlar dels no-humans, i demanar el mateix respecte per a tots ells, no sols no és especista sinó que, justament al contrari, es tracta d'un desafiament a l'especisme predominant.

En demanar respecte pels no-humans es posa èmfasi que el fet de no formar part de l'espècie humana no és motiu raonable per a discriminar injustament ningú. Per això, a parer meu, parlar dels altres animals com els no-humans més aviat ajuda a combatre i eradicar l'especisme.

El que sí que resultaria especista és qualificar els no-humans com a "animals", excloent d'aquesta categoria els humans; com si nosaltres no fóssim també animals. No solament és científicament incorrecte sinó que és un ús lingüístic que reflecteix aquesta mentalitat antropocentrista que pretén col·locar els humans en una categoria radicalment diferent i separada ("superior") de la resta d'animals. [Nota: He rectificat aquest argument en un altre assaig]

Qualificar els altres animals com a animals no humans, o no-humans, no seria especista perquè aquest tipus d'expressió no els exclou ni els discrimina de cap categoria o consideració moral.

L'especisme és una discriminació moral sobre la base de l'espècie. Però assenyalar que altres animals no són humans —i que precisament per no ser humans se'ls discrimina injustament— no implica ni constitueix cap mena d'exclusió moral.

Certament la partícula "no" implica una negació. Però una negació no implica exclusió ni discriminació. Negar que els éssers sentents siguin esclavitzats és, en efecte, una negació. Però no implica excloure ni discriminar ningú. La negació té la funció de delimitar àmbits. Per exemple, quan diem que no hem d'explotar els éssers sentents, la negació no comporta excloure ni discriminar injustament.

Quan parlem d'homes i dones, o de blancs i negres, usem mots que delimiten els individus, però això no implica que tingui necessàriament un sentit identitari, sinó que tenen una funció purament descriptiva.

El fet que els humans siguem humans és un tret circumstancial. Tot i que és clar que aquesta afinitat genètica ens permet comunicar-nos entre nosaltres i constituir lliurement una societat. Cosa que amb altres animals no podem fer.

Tot i això, la comunitat social no és equivalent a la comunitat moral.

La comunitat social inclou tots aquells individus que formem part d'una mateixa societat i ens relacionem entre nosaltres. La comunitat moral s'estén a tots els éssers dotats de sensació independentment de la seva espècie.

És important no confondre ambdues categories, i no caure el prejudici del contractualisme: la creença que solament aquells individus que poden formar voluntàriament una comunitat o associació amb nosaltres mereixen consideració moral per ells mateixos.

Podem veure que el terme no-violència fa referència a un concepte que s'ha constituït com a terme positiu malgrat que sorgeix a partir de la negació i rebuig de la violència com a forma legítima de solucionar conflictes. El mateix podria passar amb el terme no-especisme si el fem servir per a referir-nos al rebuig de l'especisme i a favor d'una postura igualitària de consideració cap a tots els éssers sentents.

De la mateixa manera, el terme nohumà o no-humà és una forma positiva i abreujada per a referir-nos a tots aquells éssers sentents que no són humans, i no poden ser participants voluntaris de la nostra societat.

Els no-humans mereixen el mateix respecte bàsic que els humans, però el prejudici especista els relega a la categoria d'éssers inferiors, de recursos dels humans. Conscienciar sobre aquesta injustícia és la tasca bàsica del moviment de Drets Animals. Això també s'ha de reflectir en la nostra manera d'expressar-nos.

Quan expliquem que hi ha persones que no són humanes, i que aquests no-humans mereixen ser lliures de la nostra dominació el que fem és ajudar a eradicar l'especisme de la nostra mentalitat.

 

Sobre lògica i identitat

 

«La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» ~ Franz Brentano ~

En un anterior assaig anomenat «El principi d'identitat» vaig exposar la idea [anticipada a la nota titulada «Lògica»] que la lògica —els principis bàsics de la lògica— ens proporcionava el fonament material de l'ètica. Així com que en general l'ètica no és més que la correcció de la nostra conducta segons la lògica. Tant en els comentaris i missatges que vaig rebre posteriorment a tots dos articles, així com en debats i converses privades, vaig poder apreciar que els arguments que presentava no eren entesos amb facilitat. Per això, abans de continuar desenvolupant un raonament a partir dels axiomes presentats, continuaré incidint en les idees bàsiques de la teoria que defenso.

Fa 2500 anys que Parmènides va exposar teòricament la base primordial de la lògica [logos] [N.T.: enllaç no disponible] i ho va fer com a contingut. És a dir, els principis bàsics de la lògica ens revelaven per si mateixos la naturalesa de la pròpia existència. La seva explicació es limitava a l'àmbit ontològic, és a dir, a l'existència mateixa com a tal —el ser— i demostrava de manera irrefutable que l'existència és increada, immutable i eterna. Ningú no l'ha pogut refutar des de llavors, i mentre la lògica no canviï, i no pot canviar, els seus arguments són irrefutables.

Certament, la lògica es pot aplicar a l'àmbit del coneixement mateix —l'epistemologia— i precisament aquí radica l'èxit de la ciència. La ciència és una forma determinada de coneixement que es basa rigorosament en la lògica i en els fets, en oposició a l'explicació mitològica: arguments basats en la imaginació, la fantasia, els desitjos personals. La ciència ha tingut èxit a l'hora de conèixer i predir els esdeveniments naturals per la simple raó que s'ha fonamentat en els principis de la lògica i els fets empírics. A part, és clar, de les matemàtiques. Però les matemàtiques no són més que un llenguatge per a representar quantificacionalment el món. Les matemàtiques sí que són una pura eina.

El que proposo, en definitiva, dins ja del context moral, és que també la lògica, com a contingut, es pot aplicar a l'ètica. L'ètica consisteix essencialment en respectar la lògica en si mateixa mitjançant la nostra conducta. Principis ètics com la coherència, la responsabilitat, el respecte per la persona, la igualtat, i altres conceptes morals, estan purament basats en la lògica. No pot ser d'una altra manera. Cal segons la lògica. Si la lògica és inherent a l'existència i al pensament, no té sentit lògic que proposem que la moral no ha d'estar completament supeditada a la lògica, als principis i categories lògiques, i la seva aplicació en la nostra conducta.

He comprovat que aquest punt resulta molt difícil d'entendre per a la majoria de la gent. Estem tots tan acostumats a fer servir la lògica com un mer instrument que ens costa veure-la com un àmbit de coneixement que té el seu propi valor. De la mateixa manera que molta gent no pot assimilar que els altres animals no són eines, sinó que tenen la seva pròpia personalitat, tenen voluntat i interessos. Tenen un valor intrínsec, per sobre de qualsevol valor instrumental que els puguem atorgar. Simplement hi ha persones que no ho entenen o no ho poden assumir. El mateix passa amb la lògica. No és més que un altre cas en què diversos mil·lennis d'inèrcia ens impedeixen literalment qüestionar o enderrocar els prejudicis adquirits.

Quan William K. Clifford al·legava que les nostres creences per ser moralment acceptables havien d'estar sempre basades en l'evidència comprovable, i ho postulava com un deure ètic, no feia altra cosa que aplicar la lògica en si mateixa. Quan William James li replicava que les creences que resulten útils o satisfactòries també han de ser considerades com a vàlides, no estava fent res més que rebutjar la lògica en favor de el predomini de les emocions o del benefici particular de cadascú.

Si aquest raonament que aquí plantejo és correcte, llavors resulta evident que totes les altres suposades teories ètiques es basen en arbitrarietats. Per molt consistents que poguessin ser en la seva coherència interna; si no es basen els seus fonaments en la lògica, han de ser racionalment rebutjades. Hi pot haver algunes teories com la kantiana que es basa en el respecte per la persona. Però el seu concepte de persona és erroni. Hi ha teories com l'utilitarisme que recullen algun aspecte de la sentença —com és el dolor i el plaer— però apliquen un reduccionisme hedonista que no es justifica en base a les evidències que tenim sobre la sentença. Totes aquestes, en general, estan plenes d'errors i dogmes, perquè totes són mers reflexos de prejudicis o interessos creats.

Potser el punt més controvertit en aquesta explicació és la noció d'identitat. Especialment rau aquí la major dificultat, segons sembla, per tant exposaré concisament què és la identitat i per què respectar el principi lògic d'identitat implica i equival a respectar la persona, és a dir, l'ésser que en si posseeix —o, millor dit, l'ésser que és— identitat. La lògica converteix en necessari que respectem tots els éssers que s'identifiquen a si mateixos. Sobre aquest punt és important aclarir dues coses:
 

• Els éssers amb identitat no són tots els éssers —tots els ens o existents. Aquest és el primer error en què més fàcilment es pot incórrer. Els ens de l'existència, tots els éssers que existeixen, en tant que existents es limiten a existir. Les coses són. L'existència no és identitat. Però, preguntareu, per ventura cada cosa no és ella mateixa i no una altra cosa? Per descomptat. Però aquest fet és l'existència, no la identitat. La identitat solament succeeix quan nosaltres, a part d'existir prenem consciència que existim, a través primerament de les sensacions. I prenem consciència que altres éssers també existeixen —aplicant el principi d'identitat que hi ha al nostre pensament. Aquesta reflexivitat —no limitar-nos a existir, sinó a saber que existim— és el que anomenem identitat [A=A] en el seu nivell més bàsic. És la consciència primària que expliquen els neurocientífics.

• La identitat personal, o identitat psicològica, és l'encarnació biològica del principi d'identitat. I apareix amb la consciència. I la consciència al seu torn apareix amb la capacitat de sentir. Quan algú sent, ha de sentir que és ell qui sent, i no un altre. Una sensació impersonal o en el buit és un absolut impossible. El jo o la subjectivitat apareix amb la sensació. I aquí rau la consciència primària de tot organisme que sent. Aquest fet es pot representar de manera lògica-formal mitjançant l'expressió "A=A". Per tant, si la identitat es reflecteix en dos aspectes: lògic [logos] i biològic, tots dos han de ser considerats de manera equivalent. Fent ús del propi principi d'identitat. És a dir, si un raonament formal és correcte al respectar el principi lògic d'identitat, un raonament moral serà correcte en tant que respecti el principi psicològic d'identitat, és a dir, els éssers que senten.

Hi ha un detall que em sembla que afavoreix certa confusió sobre aquests punts i que trobem en el fet del sentit que té el terme "lògica". Perquè quan parlo de lògica em refereixo tant a allò que tradicionalment s'ha denominat logos -l'estructura essencial de l'univers- com a la disciplina formal del raonament (basada en els principis d'identitat, no-contradicció, tercer exclòs, raó suficient). Quan parlo del principi d'identitat em refereixo al logos però també al principi d'identitat en la lògica formal. La noció d'identitat forma part del pensament com a estructura bàsica, però també es refereix a la consciència, de nosaltres mateixos i del que ens passa, que tenim cada un dels éssers que podem sentir.

El "logos", per descomptat, no es refereix a res transcendental o metafísic. És l'estructura essencial de l'existència. L'univers té un entramat formal i això és al que anomenem logos. De fet, el reconeixement del logos marca la diferència amb el pensament mític o màgic, al reconèixer que l'univers no es regeix per l'atzar o el caprici sinó per lleis i constants presents en tots els fenòmens. La seva presència no és més ni menys enigmàtica que la pròpia presència de l'univers, ni té res de particularment misteriós.

No estic segur de si alguna cosa d'això ajuda a aclarir la noció d'identitat, o es limita a ser una repetició del que ja dit en altres notes. En tot cas, acabaré desenvolupant de nou, en els seus termes bàsics, el pensament central del que seria una fonamentació lògica de la moral:

Si tots acceptem que la lògica determina la correcció del nostre pensament i tot raonament és correcte precisament perquè s'ajusta a la lògica, haurem de concloure, atenent-nos a la lògica, que el raonament moral està subjecte al mateix criteri. Per tant, la moral s'ha de basar en el principi d'identitat. L'ètica és bàsicament el respecte per la identitat. Ja sigui identitat formal o identitat psicològica (això és: els éssers que senten - els éssers que són conscients de si mateixos). Per descomptat, l'ètica té també altres aspectes basats en la resta de categories lògiques: la igualtat, la coherència, la responsabilitat... Que també són igual d'importants.

L'ètica és l'àmbit de coneixement que ens mostra el què hem de fer. Crec que en aquest punt gairebé tothom hi estaria d'acord. La moral és un codi de normes que estableixen el que sí està bé de fer o el que no està bé de fer. No hi ha cap teoria que intenti fer-se passar per ètica que no accepti aquest plantejament bàsic.

Segons el filòsof James Rachels, la definició mínima d'ètica seria la següent:

«La concepció mínima [de la moral] pot enunciar-se ara molt breument: la moral és, com a mínim, l'esforç de guiar la nostra conducta per raons —és a dir, fer allò per al que hi ha les millors raons— alhora que donem igual pes als interessos de cada persona que serà afectada pel que fem.»

L'única diferència entre ciència i ètica és l'àmbit d'aplicació i la finalitat. El fonament i el mètode és exactament el mateix: la raó. La ciència pretén conèixer el món natural per tal de beneficiar-nos, ja sigui mitjançant la prevenció o el control. D'altra banda, l'ètica pretén establir nostra guia de conducta sobre la base de la raó. La raó és una postura davant l'existència fonamentada en la lògica i els fets empírics comprovables.

Des d'una perspectiva racional, la moral parteix d'uns postulats bàsics que són acceptats com un principi absolut pels individus racionals —i prou intel·ligents. I d'aquests postulats es pot deduir la resta de proposicions morals. D'aquesta manera, la moral s'assembla més a la ciència —la qual segueix el mateix procediment per a construir els seus models d'explicació— i no als gustos o tradicions, que es basen únicament en preferències individuals, que poden ser merament arbitràries o circumstancials.

El fet que no s'hagi deduït tota la moral no és un argument en contra d'aquesta postura, com tampoc ho és contra la ciència que no hagi explicat tota la realitat. I el fet que hi hagi individus que no acceptin els preceptes morals no és diferent del fet que hi hagi individus que no accepten les conclusions de la ciència.

La manera d'agafar el suposat conflicte entre "ser" i "haver de ser" és acceptar l'existència de normes morals definides per determinats axiomes —o deduïts a partir d'ells. Aquests axiomes són les lleis bàsiques de la lògica, més específicament la llei d'identitat [A=A]. És el principi d'identitat el que ho determina tot. És el que determina en què consisteix l'ètica, quins éssers són moralment rellevants i per què, i quin tipus de consideració i protecció moral han de tenir.

Si la identitat consisteix bàsicament en la consciència de nosaltres mateixos, diferenciant així de la resta d'elements i éssers de l'existència, llavors el fenomen de la consciència és formulable d'acord amb el principi d'identitat [A=A]. La identitat en si mateixa no rau en les nostres característiques particulars, —ja que tant se val dir "A=A" que "E=E"—, sinó que la identitat és precisament en aquest acte en el qual un ésser es fa referència a si mateix, com a individu, en diferenciació al medi que l'envolta. Aquest és el fet peculiar de la sensació i el que origina el fenomen de la subjectivitat. Ser conscient és ser algú conscient d'alguna cosa. Un estat de consciència sense subjecte, sense algú que sigui conscient, és un absurd.

A més, el fet d'ésser sentent —de ser algú— implica en si mateix el desig innat de conservar i protegir la pròpia existència contra el que l'amenaça o perjudica i en favor del que la manté i afavoreix. La sentença ha sorgit com un mecanisme evolutiu [N.T.: enllaç no disponible] per a aconseguir que l'organisme animal es mantingui amb vida.

En conclusió, aquesta és, en síntesi, la connexió entre el principi d'identitat i la sentença. I la connexió entre el principi d'identitat i l'interès bàsic en conservar l'existència: el desig de viure. És per això que essent la lògica el fonament de l'ètica racional, la llei d'identitat ens mostra que:

1) Són els éssers que senten els que mereixen ser inclosos dins de la consideració moral;

2) Que la consideració moral consisteix a respectar i protegir —de la nostra ingerència com a agents morals— l'interès fonamental de cada individu en conservar, i desenvolupar, la seva pròpia existència.


Textos relacionats (en castellà):

- Els mites i el logos [N.T.: enllaç no disponible]

- Coneixements fonamentals de filosofia: raonament lògic

- Lògica i realitat [N.T.: enllaç al web ferratermora.org no disponible]. 

La comunicació és una qüestió moral

Una de les qüestions més considerades i debatudes en l'activisme és com aconseguir que el missatge i les idees arribin a ser assimilades a les consciències de les persones a qui està dirigit aquest missatge. Aquesta preocupació no és exclusiva a nivell animalista, sinó que també apareix en altres moviments socials. Com aconseguir que la gent comprengui allò que diem, i tingui una actitud receptiva? En la resposta a aquesta pregunta rau l'essència de l'educació i la comunicació efectiva.

En aquesta entrada voldria compartir tres enfocaments relacionats amb aquesta qüestió, amb els seus vídeos i comentaris respectius. Espero que us resultin d'interès i utilitat.

En el primer enfocament, tenim l'astrònom i divulgador científic Phillip Plait, que, alarmat per la creixent agressivitat en la manera com els activistes en favor de l'escepticisme es dirigien a altres persones que no compartien les mateixes idees, exposa una crítica molt precisa al respecte en què explica per què l'hostilitat senzillament no funciona com a manera de convèncer. Aquí es pot veure el vídeo:

Tot i això, el discurs de Plait no està tampoc exempt d'errors, segons el meu punt de vista. Per exemple, no em sembla adequat que el títol inclogui un evident insult [“dick” significa una cosa així com imbècil en anglès] quan el que reclama precisament és que hem de ser respectuosos abans de res. Em resulta força incoherent amb el missatge que exposa. Comportar-nos de manera indeguda no implica que siguem imbècils sinó que pot tenir diverses causes que hauríem d'entendre abans si realment volem canviar d'actitud. Per això, em sembla un lema evidentment inapropiat.

D'altra banda, coincideixo substancialment amb el missatge. Encara que la raó per ser respectuós els uns amb els altres no és solament que ens convingui a nosaltres per fer un missatge més accessible, sinó que tots mereixem respecte per nosaltres mateixos sense importar quina seria la nostra utilitat per als altres.

És a dir, l'altre problema de fons en la perspectiva que exposa Phillip Plait és que ens trobem amb un enfocament purament instrumental. És a dir, aconsella mostrar-se amable amb les persones que ens calguin per assolir l'objectiu que nosaltres pretenem aconseguir.

Però si ens hem de comunicar respectuosament amb els altres és, en primer lloc perquè totes les persones mereixen respecte per si mateixes. Totes. Independentment de com ens resultin útils o no per a aconseguir els nostres fins. Aquest és l'enfocament moral, que se situa a part de la qüestió de la utilitat. De fet, l'ètica consisteix essencialment a reconèixer que els individus tenen un valor intrínsec que no ha de ser ignorat ni sacrificat per motius d'utilitat.

La comunicació, en tots els aspectes, ha d'estar relacionada i supeditada a l'ètica. Pensar el contrari és deixar pas a l'arbitrarietat, el caprici o la violència. I llavors ja no es tracta de comunicació sinó d'una altra cosa.

Tret que entenguem i assumim aquest principi moral de respecte, els qui solament tinguin un punt de vista instrumental no dubtaran a emprar la violència, a través de l'odi, l'insult i l'agressió física en el moment que sentin menyspreu per nosaltres o ja no els servim per als seus fins. Això explicaria els problemes habituals que solem trobar a l'hora de comunicar-nos amb els altres. Problemes motivats per la idea errònia que la finalitat justifica els mitjans. La immoral creença que intentar assolir algun objectiu ens legitima a fer servir els mitjans que calgui per a aconseguir-lo.

Probablement ningú no explica aquest punt millor que un activista com Gandhi, que va aconseguir esfondrar el prejudici que l'ètica i l'efectivitat són dues categories excloents:

«Són els mitjans l'únic que tenim al nostre abast. Solament per ells, a través d'ells, podem pretendre arribar al fi. Després, són els mitjans els que determinen el fi i el fan realitat. No al revés. El fi no justifica els mitjans, no els santifica, no els legitima. La vostra major equivocació és creure que no hi ha cap relació entre el fi i els mitjans. Aquesta equivocació ha fet cometre crims innombrables a persones que eren considerades com a religioses [virtuoses]. És com si pretenguéssiu que d'una mala herba en pot brotar una rosa. Els mitjans són com la llavor i el fi com l'arbre. Entre el fi i els mitjans hi ha una relació tan ineludible com entre l'arbre i la llavor. Es recull exactament el que se sembra.»

La comunicació tan sols pot ser realment eficaç i legítima quan tenim clars els nostres valors morals. I el més important és que cada persona té un valor absolut i mereix un respecte inviolable. Això ens inclou a tots i cadascun de nosaltres sense excepció.

A parer meu, mentre no rebutgem radicalment la violència —ja sigui física, mental o verbal— el món no canviarà essencialment en res, perquè tots els problemes morals a què ens enfrontem tenen la seva arrel, d'una manera o altra, en la violència.

Advocar per una forma cordial de relacionar-nos amb els altres no deixaria de ser en el fons hipocresia i falsedat si no interioritzem en nosaltres els valors de respecte i no-violència.

La raó per la qual cal ser respectuosos i comunicatius amb els altres no és merament instrumental, sinó moral. Totes les persones mereixen, per elles mateixes, respecte i no ser objecte de violència. Tots mereixem respecte com a éssers sentents que som, per nosaltres mateixos. Sense importar la utilitat que tinguem per als altres.

El fet de dirigir-nos a una persona o un públic determinat suposa que és acceptable modificar raonablement la forma del nostre discurs per fer-lo més comprensible. Però no així el contingut; el qual no s'hauria de tergiversar o manipular per fer-lo més pròxim a la manera de pensar de cadascú. Especialment quan el que es pretén no sols és informar sinó també provocar un canvi de consciència. I això no s'aconseguirà mai si diem a la gent el que vol sentir, o ens limitem a repetir allò que ja pensen.

D'altra banda, a vegades es pensa que no té sentit fer servir segons quin terme al parlar amb el altres o difondre informació perquè creiem que no canviaran la manera de pensar. Però és un error creure que les persones no canvien, perquè és un fet que sí que ho fan. No sols individualment, sinó també a nivell generacional. És per això que molta gent ja no creu que la Terra sigui plana, ni creuen que estigui bé esclavitzar éssers humans.

Debatre i dialogar mai no és una pèrdua de temps si hi ha un mínim de cordialitat i interès. Debatre ajuda a molts a canviar i millorar, i pot ser també una manera de millorar la nostra pràctica d'educar els altres.

Cal, per tal d'aconseguir l'alliberament animal que la gent comprengui el problema i que es posi de part de la justícia. En cal que rebutgin l'especisme i que es facin vegans per decisió pròpia.

El que no ens cal és provocar més hostilitat i incomprensió de la que ja existeix en contra de la idea dels Drets Animals. És important, a parer meu, triar els mots i el moment adequat. Encara que per a qui li sigui igual la reacció de la gent a la manera de difondre un missatge llavors òbviament aquesta reflexió no té interès.

És per això que la confrontació amb les persones mai no pot ser positiva. Perquè el que és habitual quan ens enfrontem a altres persones és que elles reaccionin de la mateixa manera, o, en el millor dels casos, simplement ens ignorin. I en aquesta categoria també incloc les empreses, que no deixen de ser un col·lectiu d'individus. Les empreses que exploten els animals no-humans no són la causa del problema. Les empreses simplement demanen el que la gent demana, i són un reflex de la societat on vivim. Per coherència, un moviment de Drets Animals s'ha de basar en la no-violència i s'ha de focalitzar, tant per ètica com per efectivitat, en la conscienciació de la societat.

Una altra cosa diferent és confrontar les idees, les actituds o les accions. Estic d'acord que hem de ser molt clars i ferms en la crítica a l'especisme i l'explotació dels animals. Però això no és incompatible amb respectar les persones i amb evitar accions que poden ser interpretades com a atacs o assetjaments. Estic d'acord en la confrontació directa de les idees, dels prejudicis. Una confrontació basada sempre en arguments i raons. Però la nostra relació amb les persones ha de ser tan cordial com sigui possible.

Hem de respectar les persones perquè totes mereixen sempre un respecte bàsic, i perquè l'única manera efectiva que tenim de canviar les coses és conscienciar i convèncer la gent perquè per si mateixa actuï amb responsabilitat i canviï les seves actituds. No veig que la confrontació ho pugui aconseguir. La confrontació tan sols obté hostilitat o submissió. I no considero que cap d'aquests valors siguin èticament acceptables.

Com a conclusió, considero una bona iniciativa plantejar aquestes qüestions al debat. Independentment que estiguem d'acord o no en certs temes, és bo que puguem dialogar i intercanviar idees. Tan sols així podrem revisar i millorar allò que pensem i fem. El que és clar és que no podrem debatre sobre cap tema si abans no acceptem els principis bàsics que haurien de fonamentar qualsevol diàleg civilitzat.

Parafrasejant Phil Plait, m'agradaria finalitzar amb aquesta reflexió:

No som en una guerra. No volem aniquilar cap enemic. Volem persuadir altres éssers humans. No ens calen guerrers. El que ens cal són activistes que conscienciïn i eduquin altres persones.

Per acabar, resumeixo el més essencial:

* No hem d'odiar ni insultar ningú. Els problemes es poden valorar i criticar sense menysprear ningú. L'odi i l'agressió atempten amb el valor inherent que té tota persona.

* El problema de fons està causat per determinades idees i actituds que les persones adopten; ja sigui per educació, per inèrcia o per hàbit. I aquest problema no es resol mitjançant l'odi o el menyspreu envers aquestes persones, sinó ajudant que comprenguin l'error per elles mateixes i motivant-los positivament perquè canviïn.

* A més, si l'error que alguns cometen resideix precisament en el seu menyspreu per altres animals llavors nosaltres cometem el mateix error en menysprear-los com a persones a través de l'odi; en comptes de centrar la nostra crítica en les idees i les conductes a través de la raó.

A continuació podeu veure un llistat d'articles sobre pedagogia de la comunicació.

Bibliografia (en espanyol):

- Per què no podem deixar d'estar equivocats

- Deixar-se convèncer

- És possible dialogar?

- Com intercanviar opinions amb respecte

- Evitant les reaccions defensives davant del canvi

- Algunes reflexions sobre l'educació vegana

- Pedagogia Vegana

- Com actuar quan s'està en minoria

- 7 tècniques útils per convèncer el teu interlocutor

- Com convèncer algú quan els fets fallen

 

Educar és la clau

  

«Hi ha centenars d'individus atacant les branques per cada un que colpeja l'arrel.» ~ H. D. Thoreau

 

En altres entrades del blog he intentat exposar els problemes que comporten determinades perspectives que pretenen enfrontar-se al problema de l'explotació animal, com és el cas de l'anomenada “acció directa” o el cas del regulacionisme [regular l'esclavatge dels animals]. Ara voldria exposar quin és, segons el meu parer, el camí que ens pot conduir a aconseguir un canvi real i una solució efectiva per a la injustícia que representa l'explotació animal.

Entenc que la forma més correcta i efectiva d'aconseguir el respecte per als altres animals és a través de l'educació vegana. Tant a nivell individual com a nivell social. En aquesta entrada pretenc exposar una argumentació a favor d'aquesta postura.

El motiu pel qual explotem els animals no té a veure amb una suposada maldat intrínseca a la nostra naturalesa. Potser alguns individus, pocs, actuen per malícia, però la gran majoria simplement hem estat adoctrinats per a veure els animals com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici, i així assumir com a normal el fet d'usar-los pel nostre profit, a expenses de llevar-los la llibertat i la vida.

Per tant, la causa de la nostra violència envers els altres animals rau en el prejudici que se'ns inculca des de la infància; i l'única possibilitat de posar-hi remei és revertir aquest adoctrinament especista mitjançant la conscienciació educativa. Estic convençut que la gran majoria de la gent és capaç d'empatitzar amb els animals i de comprendre que està malament explotar-los –així ho indiquen nombroses evidències. Tan sols els cal que algú informi i ajudi a aquesta gent a prendre'n consciència.

Òbviament no tot allò que som i fem té a veure amb l'educació que hem rebut. Hi ha elements de la nostra personalitat que són purament biològics i que l'educació no pot canviar. En tot cas potser els podem canalitzar, però no anul·lar-los.

Segons l'etòleg Konrad Lonrez, tenim un instint d'agressió que és inherent a la nostra naturalesa i que és la causa biològica que hi hagi el comportament violent. Però aquest instint —i això també ho diu Lorenz— no té perquè desembocar necessàriament en violència i destrucció, sinó que pot ser canalitzat en activitats constructives i no violentes, com són l'esport, l'art o la cultura en general. Aquesta és la funció que compleix l'educació.

La nostra conducta és conseqüència de la nostra manera de sentir i pensar, de les nostres idees i creences assumides. Per tant, si no es produeix primer un canvi profund a la mentalitat de la nostra societat, si no eradiquem el prejudici de l'especisme, els animals no humans continuaran patint la mateixa sort que fins ara sense solució.

El progrés moral passa primer a les ments, i solament després, com a conseqüència, es reflecteix en els costums i les lleis. Per canviar de manera efectiva i real la situació dels animals mitjançant les lleis, abans hi ha d'haver necessàriament una base social de gent que doni suport a l'abolició de la seva esclavitud, i que apliqui aquest principi moral a les seves pròpies vides: veganisme. Així ho recalca, per exemple, el professor Gary Francione:

«El veganisme no és una mera qüestió de dieta; és un compromís moral i polític cap a l'abolició en l'àmbit individual i al·ludeix no solament a allò referent al menjar, sinó també a la roba, a altres productes i a altres accions i eleccions personals. Transformar-se en un vegà és l'únic que podem fer avui –ara mateix– per a ajudar els animals. Representa un repudi a la condició d'objecte dels no-humans i el reconeixement del seu valor intrínsec.»

Amb el terme "polític" entenc que Francione es refereix a l'abolició legal de l'estatus de propietat dels animals. És a dir, a l'abolició de la seva esclavitud i explotació institucionalitzada a la nostra societat. Aquesta és l'única aplicació coherent i efectiva del veganisme a l'àmbit polític/legal.

Però per a assolir aquest objectiu a nivell legal, primer cal que hi hagi una important massa social de vegans que s'oposi activament a l'explotació dels animals no humans; com explica de nou Gary Francione:

«El sistema legal mai no respondrà de manera diferent a qüestions relacionades amb animals llevat que i fins que hi hagi un canvi social significatiu de manera que hi hagi més gent que accepti la legitimitat de l'abolició -el veganisme- en la seva vida quotidiana. Tan sols aleshores el sistema legal començarà a ser una eina útil per a la lluita.»

Solament quan el veganisme es converteixi en el corrent majoritari podrem aspirar, de debò, que hi hagi un canvi real en la nostra relació amb els altres animals.

I per a aconseguir que el nombre de vegans continuï creixent cal que enfoquem el nostre temps i esforç en l'activisme educatiu. L'educació vegana és la tasca prioritària. Hem d'eradicar el paradigma moral especista que domina a la nostra societat i encaminar-nos cap a una cultura ètica basada en la filosofia dels Drets Animals. Sols així l'alliberament animal —alliberar els altres animals de la nostra dominació— serà una realitat i no solament un ideal.

L'activisme és un deure moral implícit en el principi mateix del veganisme. L'ètica no és simplement un assumpte privat de cadascú, sinó una cosa que ens afecta directament a tots els que som responsables de nosaltres mateixos. Així que és el nostre deure esforçar-nos a aconseguir que tots els agents morals es comportin d'acord amb les normes ètiques, ja que tots són perfectament capaços de comprendre-les i de dur-les a la pràctica.

Ara bé, la manera com cada persona faci activisme educatiu dependrà de les seves pròpies possibilitats i capacitats. No tots tenim la mateixa disposició per a fer les mateixes coses. Cadascú aportarà de la manera que millor pugui o sàpiga. Però haurà de ser sempre d'una manera explícitament no violenta. El veganisme és una extensió o corol·lari del moviment per a la no-violència.

La nostra actitud davant d'aquesta qüestió també dependrà de la perspectiva que tinguem: per exemple, qui sigui pessimista, probablement pensi que no val la pena gastar temps i esforç per a aconseguir un món vegà, ja que ja creu d'antuvi que això no és possible. Tot i això, la història ens mostra que el progrés moral és possible. El pessimisme no és una posició justificada.

Aquestes són les raons per les quals cal el debat i el diàleg intern. Primer, comprendre que el veganisme no és un tema merament personal, sinó un principi ètic que tots hem de respectar. Segon, entendre que és també un deure fer activisme per a difondre el veganisme. Tercer, assumir que l'educació és el camí correcte i efectiu per a avançar cap a un canvi de paradigma moral basat en el reconeixement de tots els éssers sentents com a individus amb drets.

L'activista Harvey Milk va dir una vegada: "El primer pas és sempre l'hostilitat, i després pots seure i parlar-ne." La seva experiència li va demostrar que la gent pot canviar d'actitud amb el temps. No hem de creure que les opinions o creences de la gent són inamovibles solament perquè al principi no ens vulguin escoltar o es resisteixin a plantejar-se el tema. És una etapa inevitable dins del procés de qualsevol canvi i progrés moral a la societat.

El prejudici especista, i també la mentalitat utilitarista, són la causa ideològica de l'explotació animal, que la motiva i perpetua. Mentre aquestes idees siguin les predominants a la nostra cultura, els animals continuaran essent explotats i massacrats sense remei. Per això, hem d'incidir a l'arrel del problema per a poder-ho solucionar. I aquesta és una tasca de tots nosaltres sense excepció.

Per tal que un sistema canviï, primer ha de canviar la mentalitat que l'ha produït. La causa originària de les injustícies és dins nostre. Si no comencem per canviar la nostra manera de pensar i actuar llavors res de res no canviarà.

L'educació vegana funciona. Solament hem d'enfocar el nostre temps i esforços i en veurem els resultats. De fet, ja els veiem. Alguns estudis apunten que gràcies en part a internet i a la feina dels grups abolicionistes, el nombre de vegans i de gent que abandona progressivament la participació a l'explotació animal ha crescut exponencialment des de fa uns quants anys. Probablement més gent s'ha fet vegana durant els darrers 15 anys que en els 50 anys anteriors. I la tendència continua creixent.

No és una simple convicció. Els fets mostren que el canvi real és possible; i aquest es produirà més ràpid com més persones ens centrem en l'activisme educatiu.

L'educació vegana no aconseguirà abolir immediatament l'explotació animal, però sí que aconseguirà en un breu termini més vegans i menys víctimes.

M'agradaria citar, per acabar, una encertada reflexió de l'autora i activista Joan Dunayer:

«L'especisme és l'arrel de tots els abusos que els defensors dels no humans cerquen d'acabar. Ens cal escriure i parlar contra l'especisme. Un cop la gent reconegui la crueltat i la injustícia inherent de l'especisme, no hi haurà més necessitat d'argumentar punt per punt cada cosa. Fins que no reduïm l'especisme a la societat, continuarem tractant els símptomes en comptes de guarir la malaltia. Al final, solament un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no-humans.»

Hem d'assumir que els canvis profunds progressen lentament però la clau per a motivar aquest canvi és educar, informar i fomentar el respecte i l'empatia vers la resta d'animals. Sense informació i conscienciació no hi pot haver canvi real.

Focalitzar-nos en la responsabilitat individual i les decisions de consum que prenem cada dia no vol dir que tot se solucioni a nivell individual. El que significa és que primer hi ha d'haver un massiu canvi individual perquè hi pugui haver un canvi social i polític.

Els canvis polítics i legals no seran possibles, ni seran justos i efectius, fins que una majoria social deixi de veure els animals nohumans com a propietats —com a objectes o recursos— i com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici, i passin a considerar-los com a persones —persones no humanes.