Thoreau i la qüestió de l'especisme

Podem reconèixer que, al menys des de Sòcrates, hi ha hagut molts pensadors i filòsofs totalment allunyats de l'àmbit acadèmic. Un dels més interessants i influents de l'època contemporània és Henry David Thoreau. La meva intenció en aquesta nota és mostrar què podríem aprendre del llegat de Thoreau en relació amb el problema de la dominació especista sobre els animals no humans.

Una noció fonamental que trobem en els escrits de Thoreau és l'oposició radical a l'esclavitud dels éssers humans. També estava en contra que l'Estat forcés els seus ciutadans a complir amb el servei militar o a pagar impostos amb els quals després finançava tant l'esclavitud com la guerra. És per això que es considera a Thoreau com un pioner —tant teòric com activista— del moviment llibertari i la desobediència civil; tot i que no hem d'ajustar-nos a cap doctrina concreta per comprendre la universalitat de les nocions morals que trobem en la filosofia de Thoreau.

Considero que la idea central en la filosofia de Thoreau és que no tenim dret a sotmetre a altres individus per al nostre propi benefici. Tan simple com això. A les idees de Thoreau hi ha un encertat equilibri entre llibertat i igualtat, ja que no hi pot haver llibertat legítima si no és la mateixa llibertat per a tots i, així mateix, no pot haver igualtat legítima si no es basa en la llibertat inalienable de viure cadascun la nostra pròpia vida sense estar sotmès als desitjos d'altres. Tot això resumeix en poques paraules el rebuig a l'explotació de persones, i el postulat a favor del valor inherent de cada individu.

 
Per cert, quantes vegades no haurem sentit com a argument per a intentar justificar alguna injustícia, que tota aquesta activitat està regulada per llei? En contra de la idea que alguna cosa està bé solament perquè sigui legal, Thoreau respon amb molta eloqüència:

«Ha de sotmetre, el ciutadà, la seva consciència al legislador per un sol instant, encara que sigui en la mínima mesura? Llavors, per què té cada home la seva consciència? Allò desitjable no és conrear el respecte per la llei, sinó per la justícia. L'única obligació que tinc dret a assumir és la de fer en cada moment el que cregui just [...]. La llei mai ha fet els homes més justos i, a causa del respecte que els infon, fins i tot els benintencionats es converteixen diàriament en agents de la justícia.»

El progrés s'aconsegueix en el context moral i en les nostres activitats diàries. Esperar justícia per part de lleis i governants, quan els principis morals no predominen en la pròpia societat civil, és esperar en va. Les lleis simplement recullen els costums més generalitzats o els interessos dels grups més poderosos:

«Jo no m'enfronto amb enemics llunyans sinó amb els de prop que cooperen amb ells i els donen suport, i sense els quals aquests últims serien inofensius. Estem acostumats a dir que les masses no estan preparades, però el progrés és lent perquè la minoria no és millor o més prudent que la majoria. El més important no és que una majoria sigui tan bona com tu, sinó que hi hagi una certa bondat absoluta en algun lloc perquè fermenti tota la massa. Milers de persones estan, en teoria, en contra de l'esclavitud i la guerra, però de fet no fan res per acabar amb elles.»

No obstant això, no ens cal basar-nos exclusivament en l'analogia entre el racisme i l'esclavitud d'éssers humans amb l'especisme i l'explotació dels animals no-humans. Ha quedat constància que Thoreau no era aliè al fet que existia un problema moral en la nostra relació amb els altres animals:

«Al marge de la meva particular costum, no tinc cap dubte que és part del destí de la raça humana, en el seu progrés, gradual, el deixar de consumir animals, de la mateixa manera que les tribus salvatges van deixar de menjar-se entre si quan van entrar en contacte amb altres de més civilitzades.»

Davant la injustícia, el primer pas, el fonamental i decisiu, és el què fem en la nostra vida. Tots i cada un de nosaltres. No esperem que altres solucionin els problemes. Nosaltres som els que hem d'actuar, començant per no participar en la injustícia.

Si ens importen els animals, si reconeixem que posseeixen un valor moral, si realment estem en contra de la violència contra els innocents, llavors no hi ha una altra opció coherent amb aquesta posició que no sigui assumir el veganisme. Tots diem estar en contra de fer mal als animals sense una raó suficient que ho justifiqui, però no hi ha cap raó que pugui justificar moralment el fet d'emprar-los. Així mateix, tots diem estar en contra de danyar innecessàriament els animals, però resulta que l'ús d'animals no es pot qualificar raonablement com a necessari. Així assenyalaria Thoreau:

«El que he de fer és assegurar-me que no em presto a fer el mal que jo mateix condemno.»

Solament quan deixem de consumir i explotar a aquells que diem respectar, podrem creure amb honestedat que estem aconseguint un progrés real en la nostra relació amb els altres animals. Thoreau ens recorda la importància decisiva de les accions que considerem petites:

«El que importa no és que el començament sigui petit; el que es fa bé una vegada, queda ben fet per sempre.»

Thoreau ha estat la inspiració d'importants pensadors i activistes com Henry Salt, Tolstoi, Mohandas Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela, i molts d'altres. Cap resum pot substituir la lectura directa dels seus escrits, i l'esperança que ens inspirin igual com ho van fer amb tots aquells que van ajudar al progrés moral del món:

«Mai no és massa tard per a renunciar als nostres prejudicis. No es pot creure fermament, sense proves, en alguna manera de pensar o de fer, per antiga que sigui. El que avui tothom repeteix i accepta com a veritable, pot esdevenir mentida demà, una simple opinió de fum que alguns van creure que seria un núvol que donaria aigua fertilitzadora per als camps. Tracteu de fer allò que la gent antiga afirma ser impossible de realitzar, i demostreu que sí que podeu. Els fets antics pertanyen a les generacions antigues, i els nous, a la nova generació.»

 

Chomsky i el raonament moral

M'he trobat unes declaracions de Noam Chomsky que deien el següent:

«La pornografia és la humiliació i la degradació de les dones. Una activitat amb què no vull tenir res a veure. Solament cal mirar les imatges. Les dones són reduïdes a vulgars objectes sexuals. Això no és el que som els éssers humans. Ni tan sols veig que hi hagi res a discutir. Si per a alguns això és erotisme: és el problema. Si ells obtenen satisfacció amb la humiliació de les dones, tenen un problema.»

Davant d'això podríem dir de seguida el següent: allò que has afirmat sense raons, pot ser igualment rebutjat sense raons. Per tant, podríem rebutjar aquestes declaracions legítimament.

Quan algú diu que un tema "ni tan sols s'hauria de discutir" el que vol dir és que ell no vol que es raoni ni que es presentin arguments per aportar. Tan sols vol imposar el punt de vista sense que hi hagi cap discussió ni raonament. Això gairebé sembla alguna mena de feixisme. Com pot ser que un intel·lectual antiautoritari i de prestigi com Chomsky arribi a expressar una declaració com aquesta?

D'altra banda, si fos cert que a la pornografia les dones són reduïdes a objectes, aleshores això implicaria que no se'ls demana el seu consentiment explícit ni tampoc es tenen en compte els seus interessos, però crec que això no passa a la pornografia. Entenc que els qui hi participen ho fan amb ple consentiment i sense que cap dels seus interessos sigui vulnerat. Les dones adultes són conscients dels seus actes i tenen dret a triar lliurement què cal fer amb la seva vida, sempre que no impliqui violar els drets de ningú —ni els d'elles mateixes.

Fins on jo sé, la pornografia consisteix bàsicament a filmar relacions sexuals entre adults i comerciar amb les imatges obtingudes. Relacions que no són diferents del que passa a l'àmbit privat on els adults tenen sexe consentit. Vol dir això que el fet de tenir relacions sexuals amb dones és reduir-les a objectes? No té cap sentit. O potser el problema és el fet de publicar o comerciar aquestes imatges? I per què això hauria de ser un problema si es produeix amb el consentiment d'adults i no implica danyar ningú?

Si algú sosté que en consumir pornografia estaríem cosificant les dones, quina és la diferència en consumir qualsevol altre tipus de cinematografia? De fet, quina diferència moral hi ha entre consumir pornografia i consumir qualsevol altre servei que proveeixin adults de manera consentida i sense vulnerar els drets de ningú? No cosificaríem els participants? La cosificació implica que les persones són tractades com a objectes —s'ignora la voluntat, es vulneren els interessos. Si l'activitat es duu a terme entre adults responsables, i no es viola cap interès, aleshores no hi pot haver cosificació.

A banda d'això, en general tot l'enfocament d'aquesta crítica contra la pornografia em resulta, a més a més, eminentment sexista ja que està focalitzada exclusivament en les dones. Els homes no són 'humiliats i degradats' a la pornografia? Per què? Se'm fa difícil prendre'm seriosament totes aquestes objeccions sense fonament, que semblen estar motivades per algun tipus de puritanisme que considera el sexe com una cosa dolenta en si mateixa —o més concretament el sexe heterosexual.

No veig arguments ni raons per part dels que condemnen així la pornografia. Tan sols veig judicis de valor no raonats. Les declaracions de Chomsky són un exemple entre molts altres que es podrien triar. Fa uns quants anys que intento comprendre per què hi ha persones que condemnen moralment la pornografia. M'interessa conèixer les raons per les quals una activitat determinada implica violar els drets individuals, per així poder evitar-la i rebutjar-la. Però en aquest cas concret, no hi veig raons. Veig prejudicis, emocions, dogmes religiosos... però ni una sola anàlisi argumentada des del punt de vista racional.

Però, que potser no pot passar que en el context de la pornografia succeeixin abusos contra persones? Per descomptat que sí. Com en qualsevol altre àmbit. Els que treballin de cambrers, traductors, policies, infermers, professors... també poden ser abusats pels seus caps o companys de feina. Però això no implica que hi hagi intrínsecament alguna cosa dolenta en les seves activitats.

El fons de l'assumpte no és defensar, o condemnar, la pornografia com a tal. El que em resulta inacceptable és que algú rebutgi o condemni una determinada activitat sense aportar raons i arguments de pes que en justifiquin l'actitud. Aquest és el centre de la qüestió que pretenc denunciar. Perquè quan renunciem a raonar sobre un tema, realment renunciem a la lògica i al diàleg i diem que ens hem de limitar a actuar simplement per desitjos personals i imposar el nostre parer als altres mitjançant la força. Això és ni més ni menys que el principi de la coacció i la violència.

En aquestes mateixes declaracions, Chomsky també afirma que la pornografia seria comparable a l'abús sexual a nens i que, per tant, no hauríem de millorar les condicions de l'abús sinó directament eliminar-lo.

En aquest darrer punt estic totalment d'acord: allò que està malament ha de ser rebutjat i anul·lat; no tolerat ni reformat.

Ara bé: per què la pederàstia és un abús sexual? Perquè es fa sense el consentiment informat i explícit de les persones menors que es veurien implicades en aquests actes. Els infants no poden tenir una comprensió cabal del que fan i prendre una decisió responsable. Encara no tenen la capacitat per entendre i enjudiciar tots els elements i les conseqüències que formen part d'una relació sexual.

Així ho explica el professor Tom Regan al seu assaig «Per què el sexe amb altres animals és una violació dels seus drets», en què argumenta que la raó per la qual el sexe entre nens i adults no és una conducta moralment acceptable és la mateixa per la qual tampoc no és acceptable que tinguem sexe amb altres animals. I, en definitiva, també és la raó per la qual usar-los per als nostres fins és sempre immoral: ells no poden donar el seu consentiment explícit i informat. L'ús d´animals no humans és una violació dels seus drets.

En definitiva, aquesta suposada polèmica sobre la pornografia ha estat merament un exemple mitjançant el qual assenyalar, d'una banda, la necessitat moral de la raó i, de l'altra, que les raons que hi ha per reprovar l'abús contra éssers humans no són diferents, sinó que són les mateixes, que reproven l'abús contra altres animals. Qualsevol ús d'animals no humans és un abús, perquè es fa sense el seu consentiment, contra la seva voluntat i a expenses de vulnerar els interessos bàsics de l'animal.

Considero que qui no accepti aquest criteri ètic universal per a la nostra relació —com a agents morals— amb tots els éssers sentents, i al·legui que els animals no humans han de ser exclosos de la consideració moral pel que fa al respecte bàsic per la seva individualitat i els seus interessos, estaria simplement expressant un prejudici irracional, al que anomenem especisme.

 

Veganisme és ètica contra l'opressió

«Com qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme sap, –diguem el moviment feminista–, una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és una cosa òbvia. I qui sap quines formes d'opressió i de dominació estem simplement acceptant ara, sense ni tan sols notar-les.» ~ Noam Chomsky [Sobre l'anarquisme, 1970]

Considero que la següent cita escrita per Rita Hardiman i Bailey W. Jackson descriu correctament el tipus de dinàmica opressora que fonamenta la supremacia dels éssers humans sobre els altres animals:

«L'opressió passa quan un grup social, ja sigui de manera deliberada o inconscient, explota un altre grup per a beneficiar-se'n. L'opressió social es diferencia d'una situació de mera imposició per la força bruta en el fet que succeeix en un sistema tancat on hi ha un control ideològic subjacent, així com una dominació de les institucions i els recursos de la societat, donant com a conseqüència una legitimació social de la condició de privilegi del grup explotador sobre el grup explotat.»

Per a poder comprendre l'origen i l'estructura d'aquesta opressió cal reconèixer que aquesta supremacia s'assenta en la creença especista que els humans estem per sobre dels altres animals —i tenim legitimitat per a explotar-los—. Si no tenim en compte aquesta base ideològica segurament no podrem alliberar els animals de l'esclavitud. O encara pitjor, el més probable és que ajudem a reforçar i mantenir l'opressió.

Com que sembla que gran part els activistes, majoritàriament, no comprenen aquest punt, podem veure que gairebé totes les campanyes que es pretenen a favor dels animals se centren gairebé sempre en els "horrors", els "abusos" i la "crueltat" que pateixen les víctimes de l'esclavitud. Tot allò que engloba en general el concepte de "maltractament animal".

Aquesta forma concreta d'enfocar el problema de l'explotació animal opera dins de la mentalitat de l'antropocentrisme. Quan parlem de "crueltats" o de "maltractaments" insinuem que el problema no és en el fet que usem altres animals sinó que solament es troba en la manera com els usem. Totes les iniciatives animalistes contra la crueltat i el maltractament parteixen de no qüestionar l'especisme i la supremacia humana sobre els altres animals.

La nostra violència contra els animals és continuada i sistemàtica. No obstant això, els mitjans informatius i els grups animalistes la mostren com un fet excepcional —com un fenomen que tan sols passa en casos aïllats, com quan algú apallissa un gos— que solament realitzen certs individus, i no com una estructura organitzada en què tots participem diàriament.

És un fet que actualment la majoria de les organitzacions animalistes són entre les principals promotores de l'especisme. Aquestes organitzacions se centren sols en uns molt determinats animals no humans, de certes espècies, mentre que ignoren completament la resta. Aquestes organitzacions no exigeixen que respectem els altres animals de la mateixa manera que nosaltres hem de ser respectats sinó que en general solament demanen que no explotem a certs animals en formes massa cruels.

Un dels fundadors del veganisme, Donald Watson, va encertar de ple en afirmar, en un comunicat l'any 1947, que el que hem de fer per justícia és renunciar per principi a la nostra tradicional i egocèntrica actitud de creure que tenim dret a emprar altres animals per als nostres fins i que, per tant, hauríem de satisfer les nostres necessitats mitjançant formes que no impliquin l'ús d'altres animals.

L'any 1951, en resposta al problema de com definir el què era el veganisme, la Vegan Society va decidir publicar un breu article en què el vicepresident de llavors, Leslie Cross, aclaria finalment la definició, ideals i objectius del veganisme:

«El propòsit de la nostra associació i el significat de la paraula "veganisme", que fins ara han estat objecte de suposicions i preferències personals, ha estat finalment definit com:

L´objectiu del nostre moviment ha de ser el final de l´explotació dels animals per part de l´home. El mot "veganisme" significarà la doctrina que l'home ha de viure sense explotar altres animals.

El moviment vegà es compromet a si mateix en la recerca de l'objectiu d'acabar amb l'ús d'animals per a alimentació, recursos, treball, caça, experimentació, i tots els altres usos que impliquen l'explotació de la vida animal per part de l'home.»

Cross veia el veganisme com un moviment que "té continuïtat històrica amb el moviment que cercava alliberar els esclaus humans". Per tant, el veganisme significa cercar l'alliberament dels altres animals de la condició de propietat a què els hem sotmès.

Si som fidels a la definició original de veganisme, solament seria vegana aquella persona que s'oposa radicalment a l'explotació animal, és a dir, que considera que mai no hem de tractar els animals com a mitjans per als fins humans. No consumir productes d'origen animal seria una conseqüència necessària per a assumir aquest principi ètic.

En un document posterior, Cross continua a desenvolupar el contingut teòric del veganisme:

«I això és precisament allò que el veganisme vol fer. Vol deixar els animals en llibertat: lliures de l'explotació per part de l'ésser humà, de la mateixa manera que al segle XIX Lincoln, Wilberforce i altres pioners van proposar alliberar els esclaus humans.»

«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els animals com a mitjans per als nostres propis fins.»

El veganisme no denuncia la crueltat ni els abusos que succeeixen en l'explotació perquè entén que tota forma d'explotació és igualment errònia; i no solament alguns dels episodis o variants. El veganisme no s'oposa tan sols a l'esclavitud “cruel” sinó que pretén abolir la pròpia esclavitud sense importar la manera com es dugui a terme.

El veganisme desafia la creença de la “superioritat humana” sobre els altres animals. El veganisme és, doncs, a l'extrem contrari de la dominació especista sobre els animals no humans. El fonament del veganisme sorgeix del principi ètic bàsic que cap persona ha de viure sotmesa als nostres desitjos i necessitats.

En essència, el veganisme no proposa res de nou que l'abolicionisme de l'esclavitud o el feminisme no hagin postulat en el passat recent respecte dels éssers humans. El veganisme entén que l'opressió tampoc no és justa quan l'exercim sobre persones no humanes.

La controvèrsia de fons en tot aquest assumpte es resumeix en qüestionar per què ens hauríem de preocupar de respectar tan sols aquells individus que són de la nostra espècie. Si el que és rellevant és la individualitat i els interessos comuns que tots compartim, per què posar el límit de consideració moral a l'espècie humana?

La capacitat de sentir no és exclusiva dels éssers humans, sinó que també és una qualitat d'altres animals. Altres animals també són éssers conscients amb interessos propis.

Moltes i molt greus injustícies són comeses per éssers humans contra altres éssers humans. Però si nosaltres mateixos participem activament en l'explotació d'altres animals innocents, aleshores, honestament, en què ens diferenciem dels qui ens oprimeixen?

 

És el veganisme una posició extremista?

De vegades es diu despectivament que el veganisme és 'extremista'. Què hi ha de veritat en aquesta afirmació? Bé, segons interpretem l'afirmació, pot ser correcta o incorrecta.

Per situar el veganisme com a extremista caldria precisar respecte de quina posició se situa a l'extrem oposat. Si es tracta de la posició que defensa l'explotació animal, aleshores el veganisme és extremista respecte d'aquesta posició. El veganisme es defineix pel seu radical rebuig que tractem els animals com a mitjans per als fins humans. Sota aquesta perspectiva, el veganisme sí que és extremista, però, vol dir això que el veganisme és una cosa dolenta?

Una posició que s'oposa radicalment a l'esclavatge humà és extremista. Aquesta posició és a l'extrem oposat a la posició que defensa l'esclavitud humana. Oposar-se radicalment a l'esclavatge humà vol dir que l'esclavatge humà és del tot inacceptable. Això és extremisme, sens dubte. Això vol dir que oposar-se radicalment a l'esclavitud humana és una cosa dolenta en tant que es tracta una posició extremista?

Suposem per una banda una posició que defensa que està bé fer amb els animals tot allò que ens doni la gana. Crec que hi ha pocs defensors de l'explotació animal que assumeixin aquesta posició. La majoria considera que cal posar límits i regulacions sobre l'ús d'animals. Alhora, suposem per altra banda una posició que defensa que és injust exercir qualsevol dany sobre els animals, fins i tot encara que fos en defensa pròpia o de manera accidental. El veganisme no defensa que qualsevol dany sobre els animals sigui moralment inacceptable. Ni tampoc la filosofia dels Drets Animals ho defensa. Entre els termes plantejats, el veganisme seria una posició intermèdia; no extremista.

En conclusió, el veganisme sí que és extremista si l'entenem com un rebuig radical a l'explotació dels animals, però en això no és més extremista que el rebuig radical a l'explotació dels humans; un rebuig que la gran majoria de la gent afirma assumir. Tot i això, el veganisme no és extremista si l'entenem com una posició intermèdia entre defensar l'ús d'animals i defensar que és inacceptable qualsevol dany sobre els animals.

El veganisme és igual d'extremista que ho pot ser el feminisme o l'humanisme, ja que les dues posicions es fonamenten moralment en el dret fonamental a no ser tractat mai com un objecte, un mer recurs o un esclau.

Així doncs, quan algú pretengui afirmar que el veganisme és 'extremista' seria convenient demanar-li que especifiqui a què fa referència quan fa aquesta afirmació. Potser s'emportarà una sorpresa.

 

Tom Regan, 24 d'abril de 1988