25 d’octubre de 2017

I què passa amb els éssers humans?

 

Hi ha una sèrie d'objeccions clàssiques que se solen presentar sobre el veganisme. Ja n'he parlat d'algunes en aquest blog —com és el tema de la consideració de les plantes o la qüestió del medi ambient— però fins ara no havia parlat d'una objecció que consisteix en acusar els vegans de no preocupar-se pels éssers humans. Sobre aquest punt tinc alguns pensaments que m'agradaria exposar:

    Primer; crec que és prioritari aclarir que el veganisme es refereix a l'explotació animal, és a dir, a la submissió dels animals no humans com a mitjans per a les finalitats humans, des del punt de vista ideològic i pràctic. D'aquesta manera, el veganisme no té a veure amb l'explotació d'éssers humans; de la mateixa manera que el feminisme es refereix a la dominació masclista sobre les dones per part dels homes, i no a altres coses. El veganisme es refereix específicament als animals no humans perquè són ells les víctimes de l'antropocentrisme i l'opressió basada en aquest prejudici. Per aquesta raó és per la qual el veganisme solament es refereix als no-humans de la mateixa manera que el feminisme es refereix solament a les dones en tant que elles són les víctimes directes del masclisme, i no els homes. Per tant, no és que el veganisme decideixi "excloure" els humans; és que els humans no són les víctimes de la injustícia específica que pretén denunciar i resoldre el veganisme, i per a la qual cosa va sorgir com a moviment. El veganisme denuncia la creença que els humans tenen dret a dominar i explotar els altres animals. Aquesta creença —l'antropocentrisme— no victimitza els humans sinó solament els no-humans. Per aquesta raó, no tindria sentit que el veganisme inclogués els humans, ja que estaria desviant l'atenció d'aquesta injustícia específica que va fer néixer el veganisme i que es pretén visibilitzar i remeiar.

    Segon; el fet que algú sigui vegà no implica que la seva vida sigui necessàriament lliure d'explotació d'éssers humans. Ser vegà vol dir que hom rebutja l'explotació dels animals no humans; de la mateixa manera que ser feminista vol dir que hom rebutja l'opressió masclista sobre les dones. Ara bé, l'ètica no acaba ni es limita al veganisme —ni al feminisme. El veganisme és una part de l'ètica i no la seva totalitat. El veganisme es refereix a el problema concret de l'explotació animal i no a altres injustícies que, sens dubte, també són importants i mereixen atenció, però no més atenció que la injustícia que és l'opressió sobre els animals. Per tant, assenyalar que els humans són explotats no és una objecció vàlida contra el veganisme. Assenyalar que els homes són explotats no justifica explotar les dones, i viceversa. Reconèixer que l'explotació d'éssers humans existeix no valdria de cap manera per ignorar o excusar l'explotació sobre els altres animals.

    Tercer; l'experiència em diu que aquestes persones que comencen a parlar dels éssers humans quan apareix la qüestió del veganisme, en general, no eviten participar/consumir aquells productes que podrien comportar explotar éssers humans, ni tampoc aporten cap alternativa pràctica que serveixi per acabar amb aquesta explotació. En canvi, els vegans sí que apliquen mesures pràctiques i concretes per evitar donar suport a l'explotació dels animals i per acabar amb aquesta explotació. Podríem preguntar a aquestes persones què se suposa que fan elles per acabar amb l'explotació que han esmentat
d'éssers humans i quines solucions viables plantegen perquè tots les posem en pràctica. La resposta en la majoria de casos sol ser: res, o cap. De debò, feu la prova. Gairebé sempre comprovo que és solament un intent de desviar la qüestió sobre els animals i no el reflex d'una preocupació sincera sobre les injustícies que pateixen els éssers humans.

    Quart; que hi hagi explotació sobre éssers humans no justifica que participem en l'explotació sobre els animals no humans. No hauríem de donar suport a cap explotació sobre éssers sentents en la mesura del possible. Els vegans, com a mínim, no participen directament en l'explotació dels animals. Els no-vegans acostumen a participar en aquesta mateixa explotació d'éssers humans que solen esmentar i, a més, també en l'explotació animal. En realitat, em sembla que la majoria de vegans se solen preocupar també d'evitar l'explotació d'éssers humans en la mesura del possible; però no ho fan perquè siguin vegans sinó perquè l'ètica en general englobaria la consideració per a tots els éssers conscients. Molt abans de fer-me vegà jo ja estava en contra de l'esclavitud i el canibalisme i qualsevol forma d'explotació sobre éssers humans. Fer-me vegà tan sols va significar estendre aquesta mateixa consideració moral als altres animals sentents i intentar portar-la a la pràctica. Entenc que aquest procés ha estat similar en molts altres vegans.

    Cinquè; jo considero el veganisme com una part essencial de la filosofia dels Drets Animals i aquesta filosofia ja engloba tots els animals sentents —
incloent-hi els éssers humans— i és una filosofia ètica que pretén que tots els individus siguin tractats amb el degut respecte moral al seu valor inherent. Així que, essent vegans, no excloem els humans de la comunitat moral sinó que realment incloem els no-humans injustament discriminats. El veganisme és la base del moviment que pretén acabar amb la discriminació especista sobre els altres animals i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral. Perquè això succeeixi cal que els altres animals deixin de ser considerats com a objectes i recursos per a benefici humà, és a dir, que se'ls reconegui un dret fonamental de no ser propietat; igual que ja reconeixem aquest dret bàsic entre humans. Per tant, com que el veganisme es fonamenta moralment en un principi de respecte moral a tots els éssers sentents, quan argumentem en favor del veganisme estem també fomentant, implícitament, el respecte a tots els éssers dotats de sensació —incloent-hi els humans.

Espero que aquestes reflexions puguin ajudar a comprendre per què no tindria sentit acusar el veganisme d'excloure els éssers humans.

 

3 d’octubre de 2017

"Els vaig matar perquè eren meus"


El passat mes d'agost es va difondre la notícia que uns porcs rescatats de morir en un incendi van acabar convertits en salsitxes en un sopar dels mateixos bombers que els havien rescatat. Curiosament, vaig veure molta gent en els fòrums mostrant-se estranyada i fins i tot escandalitzada. A mi no em va estranyar gens ni mica.

El que sí em va estranyar una mica, encara que potser no hauria, és que algú pugui creure que protegir circumstancialment els animals equival a tenir-los-hi consideració moral. No és així. Actuar per a protegir els animals pot tenir motivacions purament egoistes i gens altruistes. Aquí en veiem un exemple de tants. Si els porcs s'haguessin cremat a l'incendi llavors els humans no s’haurien pogut beneficiar d'usar-los per a menjar. Per això els van salvar.

Els porcs van ser rescatats de l'incendi igual que haguessin estat rescatats uns televisors o uns automòbils o qualsevol altra propietat considerada especialment valuosa. Totes les actuals iniciatives que afirmen "protegir" els animals com és el cas de la posició del "Benestar Animal"– solament pretenen protegir la propietat animal en benefici dels seus propietaris: els humans. Qualsevol suposada protecció dels interessos dels animals en el context present és en realitat una protecció derivada de l'interès humà en el valor instrumental d'aquests animals. Atès que la nostra societat no reconeix que els animals tinguin un valor inherent, el tracte que els atorguem depèn sempre del valor econòmic o sentimental que ells tinguin per a nosaltres i no del valor intrínsec que tenen les seves pròpies vides per a ells.

Tal com explica en el seu treball el professor Gary Francione, el fet que els animals estiguin sotmesos a l'estatus de propietat significa que els seus interessos, fins i tot els seus interessos més fonamentals, estaran sempre supeditats al benefici que els humans puguin obtenir al vulnerar-los. El que els va passar a aquests porcs és conseqüència directa d'aquesta visió instrumentalista que regeix la nostra relació amb els animals. Milions d'animals són esclavitzats i massacrats cada dia per a servir d'aliment, de vestimenta, d'entreteniment, de transport, de subjectes forçats a experiments. Els hem cosificat com a productes per al nostre consum.

Aquest és el problema principal: els animals no humans són propietat dels éssers humans. Tots els animals són considerats d'alguna manera com a mitjans per a les finalitats humanes i així és com ens relacionem amb ells. El problema no és que existeixi en si mateixa la noció de propietat sinó que l'error moral resideix en el fet que sigui aplicada als animals. Aplicar el concepte de propietat sobre els éssers humans és una situació que anomenem com esclavitud. Si l'esclavitud és injusta sobre éssers humans per què no ho seria igualment sobre els altres animals? L'espècie no és un criteri moralment més rellevant del que seria la raça o el sexe.

Aquesta visió dels animals no humans com a esclaus dels humans és una herència cultural que hem rebut del passat remot i que ens inculquen des de la infància, generació rere generació. La pràctica d'usar els animals és un hàbit que assumim en la mesura que hem assimilat la idees i els costums propis de la societat en la que creixem. Per això, explotar els animals ens sembla tan "natural" com respirar. D'aquí que sovint ens resulti tan difícil reflexionar i avaluar aquesta situació amb un mínim d'imparcialitat. Ara bé, allò que ha estat adquirit a través de l'educació pot també ser modificat mitjançant la pròpia educació.

En aquesta línia d'anàlisi, m'agradaria recordar de nou unes aclaridores paraules de el filòsof Tom Regan sobre l'error central que hi ha en la nostra actual relació amb els altres animals:


«El que està malament -fonamentalment malament- en la forma en què es tracta els animals, no són els detalls que varien en un i altre cas: és tot el sistema. La desolació del vedell és patètica, punyent; el dolor palpitant del ximpanzé amb elèctrodes profundament plantats al cervell és repulsiu; la mort lenta, tortuosa, de l'ós rentador atrapat en el cep és angoixant. Però el que està malament no és el dolor, no és el patiment, no és la privació. Això es combina amb el que està malament. De vegades -sovint- fan que el mal sigui molt, molt pitjor. Però no són el mal fonamental.

El mal fonamental és el sistema que permet veure els animals com els nostres recursos, com per al nostre ús -per ser menjats, o manipulats quirúrgicament, o explotats esportiva o econòmicament. Un cop és acceptada aquesta manera de veure els animals -com els nostres recursos- la resta és tan predictible com lamentable. Per què preocupar-nos per la seva salut, el seu dolor, la seva mort? Des del moment en què els animals existeixen per a nosaltres, per a beneficiar-nos-en d'una manera o altra, el que a ells els faci mal no té veritable importància -o importa solament si comença a molestar-nos, com quan menjar-nos una escalopa de vedella ens fa sentir incòmodes, per exemple. Llavors sí: lliurem el vedell del seu confinament solitari, donem-li més espai, una mica de palla, alguns companys. Però continuem amb la nostra escalopa de vedella.»

La situació dels animals no canviarà significativament mentre continuem creient que són la nostra propietat. Per això, un moviment de Drets Animals que aspiri a un canvi significatiu en la nostra relació amb els altres animals s'hauria de centrar en reivindicar per a tots els animals el dret bàsic a no ser tractats com a propietat. I el reconeixement d'aquest dret comença necessàriament en el veganisme. No és possible que els animals deixin de ser tractats com a propietats si abans no deixem de tractar-los com a recursos, d'utilitzar-los i consumir-los en el nostre dia a dia.

Recordeu aquella coneguda expressió masclista "la vaig matar perquè era meva", que alguns assassins al·legaven com un intent de justificar el seu crim? Aquesta expressió reflecteix el mateix pensament esclavista que apliquem als animals. Considerem que ells són "nostres", que ens pertanyen, que són la nostra propietat, i per això els fem servir de menjar, de vestimenta, d'animals de companyia. D'aquella manera de pensar prové la violència que sistemàticament els infligim.

No obstant això, per a una gran part de la població humana podria resultar dificultós o gairebé impossible d'assimilar la idea que els animals tenen un dret fonamental de no ser propietat si abans no comprèn una sèrie d'idees bàsiques: [1] que els animals són éssers conscients, [2] que no està bé fer-los mal sense una raó que ho justifiqui, [3] que l'ús d'animals és intrínsecament perjudicial i [4] no ens cal emprar animals per a satisfer les nostres necessitats i tenir una bona qualitat de vida.

No n’hi ha prou solament amb oposar-se i denunciar l'explotació dels animals si alhora no centrem els nostres esforços en una tasca pedagògica que eradiqui aquesta mentalitat especista que ens ha estat inculcada i que determina les nostres creences i costums actuals.