7 de gener de 2013

Un problema de connexió

«Menjar animals és una manera d’afirmar la nostra superioritat respecte els éssers que mengem.» ~Marcela Iacub

 

Alguns guerrers celebraven la victòria del combat menjant els cadàvers dels enemics. Menjar altres animals no sols es fa per plaer o costum. El fet d’usar altres animals com a menjar és un ritual en el qual se celebra la dominació de l'ésser humà sobre els altres animals. És una glorificació de la violència i l’opressió sobre éssers innocents i indefensos als quals se'ls considera inferiors.

A totes les cultures humanes es realitzen aquest tipus de rituals, la funció dels quals sembla ser la de celebrar i reforçar la mentalitat de dominació de l’home sobre els altres animals.

Una mateixa pràctica pot tenir diversos motius i aspectes. L’hàbit de menjar animals pot ser que no es produeixi exclusivament per plaer, o per suposada necessitat, sinó que sembla tenir un clar component ideològic que afavoreix el prejudici especista.

En el meu cas -i crec que en el de molts altres que hem deixat de menjar animals per motius ètics- vaig poder comprovar com després d’haver abandonat aquest hàbit, vaig poder jutjar amb major claredat i imparcialitat la injustícia que és l’opressió especista. Per tant, entenc que els hàbits especistes precisament causen un efecte contrari, és a dir, enforteixen els prejudicis que a la vegada els motiva. És com un cercle viciós.

Malgrat tot això, podem veure però que gairebé tothom reacciona amb disgust quan se li plantegen casos de violència contra altres animals.  

Recentment, un suposat “artista” planejava “matar a cops de martell”, en públic i al ritme de la música, alguns animals com a part de la seva obra. La indignació popular és quasi unànime a l’hora de rebutjar aquests actes. Però el que pretenia dur a terme aquest individu no és diferent del que succeeix cada dia a les granges,  laboratoris, escorxadors, i altres llocs on els animals són rutinàriament explotats. I no solament permetem que això passi cada dia sinó que a més a més paguem per això i fem servir els productes d’aquests crims com a menjar o roba. Quina és la diferència?

Gairebé tots coincidim que està malament fer mal, matar o fer patir altres animals, però mentre considerem això, participem en activitats que impliquen esclavitzar, danyar i matar animals. Diem rebutjar la violència però alhora vivim en una cultura de la violència. Hi ha una contradicció entre les nostres intuïcions i el nostre sentit moral, i les creences i pràctiques que sostenim en la vida quotidiana.

Ens adoctrinen des de la infància per a considerar que està bé discriminar i explotar altres animals i així ho assumim com una cosa “normal”. Durant els primers vint-i-cinc anys de la meva vida vaig menjar animals i mai no vaig pensar que estigués fent res de dolent: mai ningú m’ho va fer entendre així. Més aviat al contrari: es tractava d’una cosa normal que tothom feia. Fins que un dia, casualment, vaig rebre certa informació que em va fer veure les coses de manera diferent. A partir d’aleshores, vaig entendre que no està bé explotar els altres animals.

Crec que és un error considerar que hi ha maldat o crueltat en aquests actes, ja que la gran majoria de persones que han estat adoctrinades en l’especisme no tenen ni tan sols consciència d’estar fent una cosa mal feta. Mentalment, els prejudicis i la inèrcia tenen molta força, i l’activisme en contra de l’especisme i la violència encara és molt minoritari i no es fa sentir gaire. Per desgràcia, la majoria de la gent no té coneixement sobre què és el veganisme o els drets animals.

L’educació que rebem, i l’ambient en el qual vivim, ens condicionen en gran part la manera de pensar i actuar. Afortunadament, però, també tenim la capacitat de reflexionar i qüestionar les idees i els costums que hem rebut. Es tracta d’una qüestió d’educació. No és un problema de crueltat o de manca de sensibilitat sinó que és un problema principalment cultural. I entenc que solament enfocant-lo d’aquesta manera és com el podrem solucionar. Mai amb hostilitat, sinó des de l’empatia. Qualsevol persona que tingui nocions bàsiques de pedagogia sabrà que és més efectiu adoptar una relació cordial i amistosa que una d’agressiva i hostil. Sense comptar que, independentment dels fins que pretenguem aconseguir, tothom mereix, sempre i almenys, un mínim de respecte moral.

Hi ha gent que, tot i estar-ne informada, encara continua participant de manera conscient en l'explotació animal. S’ha de tenir en compte, però, que aquesta informació sols representa un moment més en la seva vida. La resta d’estona, aquesta gent continua vivint en un ambient especista que reafirma els seus prejudicis. És per això que ens cal més activisme,molt més activisme vegà, per a poder contrarestar el constant influx d’adoctrinació especista que hi ha a la nostra societat.

No nego que hi hagi casos individuals de persones que tinguin un caràcter malvat o cruel, però això no es pot generalitzar a la majoria de la població. Les enquestes mostren que a la majoria de la gent li importen els animals. Solament ens cal connectar aquesta preocupació amb el veganisme.

Que lagent canvia és un fet. No pensem pas el contrari. Si estudiem la història veurem que els fets mostren que la forma de pensar i de viure pot canviar radicalment a causa de la presència d’idees i moviments socials que alterin i enderroquin la inèrcia de les estructures ideològiques dominants.

Els vegans no som especials ni essencialment diferents de la resta de la gent. La majoria reacciona igual que nosaltres davant la violència contra els altres animals. El problema és que sols ho fan quan es tracta d’un fet que s’allunya dels seus hàbits i costums - per exemple: menjar animals. No han pres consciència encara que tot ús d’animals és violència innecessària i injustificable.

L'única manera d’aconseguir que facin la connexió entre allò que rebutgen i allò que recolzen, per a comprendre que és el mateix i potenciar un canvi d'actitud, és enfocar els nostres esforços en l’educació vegana.