 |
Carl Sagan va ser un científic i divulgador, fervent defensor del racionalisme i preocupat per la nostra relació moral amb els altres animals |
"El problema de la filosofia - segons Plató - és descobrir un fonament incondicionat i absolut per a tot allò que existeix en forma condicional." ~ Ralph Waldo Emerson
En qualsevol disciplina de coneixement, per poder confirmar amb certesa que unes dades són certes, han d'estar en última instància fundades en l'evidència. Però com no és possible voler fonamentar tots els fonaments - ja que retrocediríem interminablement fins a l'infinit - hi ha d'haver un fonament de tota la resta, que ja no li calgui un fonament ulterior, diferent de si mateix. I això, a nivell del coneixement, és l'evidència, ja que solament les veritats immediatament evidents tenen la propietat que no els cal res diferent per ser reconegudes com a veritables (fora de la capacitat cognoscitiva d'un subjecte, s'entén).
Les primeres evidències de què partim són l'existència i la sensació. No podem dubtar que existim i que sentim. Per poder dubtar que existim i sentim hem d'existir prèviament i poder sentir. Així doncs, no hi ha cap dubte que existim i sentim. Tant l'existència i la sensació es cataloguen com la primera evidència empírica. Són evidències immediates.
Hi ha un altre tipus d'evidències que serien les evidències mediates, és a dir, aquelles que solament poden ser reconegudes com a tals mitjançant un procés de recerca o recol·lecció de dades. Com a exemples, podem destacar l'heliocentrisme i l'evolució biològica.
Ara bé, deixant de banda l'evidència empírica, l'evidència més important en el coneixement és la lògica. Quan parlem de lògica ens referirem a la lògica bàsica o als principis bàsics de la lògica.
La validesa de la lògica com a fonament últim i objectiu és una evidència que, igual que l'existència i la sensació, no es pot demostrar ni criticar. I no pot ser demostrada, perquè tota demostració la pressuposa, és a dir, ja pressuposa la validesa de la lògica com a fonament. Per poder demostrar alguna cosa, cal començar per alguna cosa que no cal demostrar. Si no, retrocedirem a l'infinit, intentant demostrar sempre les premisses de les nostres demostracions, i no podrem demostrar res.
Com diria Wittgenstein, al Tractatus, la lògica (igual que l'existència i la sensació) no es demostra, sinó que es mostra. Això vol dir que allò evident no existeix per deducció sinó que apareix per si mateix, sense més suport que si mateix.
Per això mateix, no tindria sentit la pretensió d'enjudiciar la pròpia lògica, per decidir prèviament la validesa i l'abast de la lògica, abans de fer-la servir per conèixer altres coses. Perquè no podem fer servir altra cosa que no sigui la mateixa lògica per jutjar si la lògica és vàlida. La validesa de la lògica no pot ser criticada, perquè tota crítica pressuposa la validesa de la lògica que fa la crítica.
Per això, no tenen raó els que sostenen que aquest principi objectiu és arbitrari. Sense un punt de partida indemostrable, no hi ha raonament, perquè la validesa de la lògica és aquest mateix punt de partida indemostrable, i si no hi ha raonament, el mateix concepte d'arbitrarietat o objectivitat no té sentit.
Una postura que no accepti la lògica com a fonament últim i que pretengui que la seva crítica a l'arbitrarietat o inconsistència de determinades teories està justificada, no té sentit. Per què solament podem triar l'arbitrarietat com a fonament del nostre pensament i no també per desenvolupar-lo? Aquest error de contradicció és on incorre, malauradament, Gary Francione, en els seus assajos contra l'ateisme i el racionalisme moral, quan diu que el fonament últim de l'ètica no pot ser demostrable racionalment.
En una entrevista recent, el filòsof José Antonio Marina resumia en essència la idea sobre que els fonaments últims no es poden demostrar a si mateixos:
«"Diu a "La lluita per la dignitat" que Gödel va assenyalar que tots els sistemes formals depenien d'algun ganxo exterior al sistema, a què es refereix amb això?-
- L'esquema és que tinc uns determinats axiomes, que no es poden demostrar, i unes regles de transformació. D'aquí surten els teoremes. Quan jo trio els axiomes no els puc justificar, són constituents. Però a partir d´aquí entra en joc tota la mecànica de la lògica formal. Puc prendre un axioma fonamental, però hi ha sempre un darrer pas on tot no és demostrable.
Per exemple, puc prendre un principi fonamental, el principi d'identitat, A és igual a A. És una cosa que no puc demostrar. Això a mi m'interessava aplicar-ho a l'ètica. Tots els principis ètics en aquests moments es basen en una cosa que no és demostrable, que ni tan sols és real, és un axioma constituent. Els trio no a l'atzar, “Els físics hem triar la geometria que convé més al nostre sistema”, és a dir, es trien per una raó determinada.
Així, per exemple, la màxima de Nietzsche: “La força és la que fonamenta tots els valors”, una altra podria ser la dels grecs, “La virtut és la que fonamenta tots els valors”, i nosaltres n'hem considerat una altra, “La dignitat”. No en podem demostrar cap de les tres, perquè són principis constituents, axiomes. El que podem és, en vista de la realitat que tenim, fer una constitució que comenci dient “Tots els éssers humans són iguals en dignitat i d'aquesta dignitat en deriven drets”, perquè resol problemes, situacions indesitjables. Però tenim o no tenim dignitat? Home, no és una realitat científica, no ho podem demostrar, és un principi constituent, un axioma que acceptem, que hem convingut acceptar».
La veritat és que tant Francione com Marina –i tants i tants altres– s'equivoquen radicalment quan assumeixen que els axiomes dels quals partim sempre són necessàriament arbitraris. La lògica no és arbitrària, sinó que és objectiva, i és universal i comuna a tots els que coneixen i raonen. Els principis bàsics de la lògica són indefugibles per a qualsevol que intenti raonar sobre qualsevol assumpte. Els principis bàsics de la lògica són els axiomes objectius que s'imposen a qualsevol altre tipus de fonamentació.
De fet, si la base de què partim no pot ser ella mateixa demostrada, no es veu què hauria de dolent en l'arbitrarietat, i en realitat, sembla que la postura irracionalista va en aquesta direcció, ja que renunciar a trobar fonaments últims equival a aturar arbitràriament en algun moment el procés de fonamentació. Per tant, ni Marina ni Francione, ni ningú, no pot explicar per què adopten com a base un determinat principi en lloc d'un altre. Simplement diuen: “convenim en partir d'aquest punt”. Però aleshores, perquè una vegada abandonada la idea d'una fonamentació objectiva, no podem basar la fonamentació en qualsevol element, és a dir, en l'arbitrarietat?
Si s'abandona la idea de fonamentació última a la lògica, aleshores tan sols queda l'arbitrarietat. La necessitat de cercar una fonamentació objectiva no prové que s'hagi abandonat la idea d'una fonamentació objectiva, sinó més aviat del fet que no té sentit fonamentar res, si no hi ha fonamentació objectiva. És a dir, si finalment ho deixem tot en "això és així perquè sí, o perquè jo vull que sigui així", llavors més val fer-ho d'entrada i no cansar-nos cercant raons que de totes maneres seran ignorades.
La idea de basar en “qualsevol part” el procés mateix de fonamentació és contradictòria amb la idea de començar un procés racional. Si hem de raonar, hem de partir del fonament de la lògica. No és possible raonar sense partir de la pròpia lògica.
Els principis lògics que estructuren tot el procés cognoscitiu no són demostrables, però tampoc no són arbitraris: són evidents per ells mateixos, sempre i per a tothom.
Per exemple, el principi de no contradicció: "Una cosa no pot ser i no ser alhora i en el mateix sentit". És absolutament impossible que jo sigui alhora al planeta Terra i a la Lluna. És absolutament impossible que estiguem vius i morts alhora.
En aquest sentit la lògica, evident i indemostrable, és un absolut, no en podem sortir. Qui ataca la lògica, parteix ja de la lògica. Perquè no pot raonar sinó mitjançant l'ús de la pròpia lògica.
És a dir, ja pensem, ja estem pensant, des que tenim ús de raó. I el nostre pensament, o és vàlid, veritable, correcte, o no ho és. I si ho és o no ho és, ho és o no ho és absolutament, i no solament “per a mi” o “per a tu”. Per tant, hi ha una cosa absoluta, una cosa que no pot ser relativitzada: la lògica.
No té sentit dir que la veritat i la validesa són conceptes relatius, ja que aquesta afirmació es posa a ella mateixa necessàriament com a absoluta.
Per poder dir legítimament que "tot és relatiu" cal situar-se a l'absolut, a la veritat objectiva. En cas contrari estaríem dient: "Tot és relatiu, però això solament puc afirmar-ho com a vàlid per a mi mateix", i en aquest cas el que diem no té sentit, són meres paraules, sense significat ni relació amb la realitat en què tots existim.
Respectant la coherència, el coneixement moral –el coneixement de les normes morals– no pot ser diferent de qualsevol altre tipus de coneixement. Com hem vist, el raonament parteix d'un fonament objectiu, i el raonament moral no ha de ser diferent.
Quan ens preguntem per què està bé o malament fer una cosa o una altra, ja partim de la base que acceptem raons en què basar el nostre comportament. Si ens demanem: "per què està malament menjar altres animals?" La resposta a aquesta qüestió parteix també de la base que nosaltres no voldríem que ningú ens fes servir com a menjar, perquè desitgem viure i que no ens facin mal. Aquests interessos bàsics són comuns a tots els éssers que tenen capacitat de sentir.
Si els altres animals tenen en efecte consciència bàsica i interès d'autoconservació de si mateixos (A=A), aleshores la lògica ens obliga a respectar-lo de la mateixa manera que desitgem que es respecti el nostre propi. Perquè és el mateix interès (A=A), encara que es doni en individus diferents. Aquesta és la raó. Totes les raons es basen en respectar i ajustar el nostre pensament i conducta als principis de la lògica. La conducta ètica racional no pot ésser diferent.
L'ètica, doncs, té necessàriament un únic fonament, objectiu, absolut i universal: els principis bàsics de la lògica. Qualsevol altre fonament és necessàriament arbitrari, relativista, absurd, o, en darrer terme, una mera qüestió de gust subjectiu. Solament quan estiguem d'acord en aquest punt podrem veure, més endavant, com de la lògica extraiem i desenvolupem tota l'ètica.
Articles relacionats:
- Com sabeu que la raó és l'únic mitjà de coneixement?
- Relativisme, objectivisme i fal·làcia de petició de principi.
- Thomas Nagel i el seu argument a favor de l'objectivitat.
