Sobre la sentença

«Aquest és un altre argument, dir que som diferents dels animals perquè no tenen consciència pròpia. [...] Sí que tenen consciència, tenen un esquema del seu propi ésser. Saben que són diferents dels altres.» ~ Jordi Sabater i Pi

Allò que antigament s'anomenava ànima o esperit fa referència al fenomen que avui coneixem com la ment, que és un producte de l'activitat del nostre cervell. Aquest fenomen sorgeix amb l'aparició de la sentença o la sensibilitat, i és una qualitat que els humans compartim amb els altres animals, en tant que tots som éssers amb una ment pròpia que podem experimentar emocions i desitjos. De fet, el terme "animal" prové del llatí anima que significa "ànima" o "esperit" i que es refereix als éssers que posseeixen una ment, a diferència de vegetals i minerals que són inerts o que no tenen consciència.

 

A què ens referim exactament quan parlem de sentir?

«Hi ha bones raons per a suposar que els animals tenen una consciència semblant a la nostra. [...] Segons la meva hipòtesi, no solament tenen consciència els altres homes, sinó també els animals.» ~ Karl Popper

La sentença és un terme que prové de l'anglès “sentience” i que equival al que tradicionalment s'ha anomenat sensibilitat o facultat de sentir. Això és la capacitat d'experimentar sensacions, de tenir experiències subjectives.

Segons explica el catedràtic Nolasc Acarín:

«La consciència és una propietat del cervell. I dic del cervell. No hi afegeixo humà. És una propietat del cervell que els humans considerem pròpia de la nostra espècie, però probablement hi ha altres animals que disposen de graus de consciència tan evolucionats com l'humà.»

L'afirmació del professor Acarín és en realitat força conservadora. De fet, qualsevol ésser amb un sistema nerviós actiu centralitzat té la capacitat de sentir i això implica que té consciència; consciència de si mateix i dels altres.

El biòleg Derek Denton postula la teoria que el jo (la subjectivitat) va sorgir com a conseqüència de les emocions primàries. La seva idea és que és impossible tenir emocions primàries (alegria, por, ira...), fins i tot gana o set sense una consciència de si mateix. És a dir, és la sentença, la sensació, i no el pensament, allò que origina la consciència. Al seu llibre El despertar de la consciència explica per què molts animals subestimats com a éssers sense ments com les aus, els rèptils i els peixos, tenen en efecte un cert nivell de consciència de si mateixos.

El terme “ment” és simplement la manera que tenim de referir-nos a processos conscients del cervell. No hi ha una entitat anomenada "ment" que té la seva residència al cervell. (De la mateixa manera que molts creuen que existeix una cosa anomenada "ànima" que té la seva residència al cos). Perquè ni la subjectivitat ni la ment estan situades a cap punt precís, ja que no són objectes sinó que són una activitat neuronal.

En realitat, les experiències subjectives no es produeixen a tot el cervell sinó tan sols a certes neurones que estan capacitades per a processar informació en forma d'impulsos elèctrics. De tota manera, sense la resta del sistema nerviós, el cervell no pot sentir absolutament res. Sentim perquè tenim un sistema nerviós actiu. El cervell solament és una part del sistema nerviós. Dir que sentim perquè tenim cervell és tan incorrecte com dir que podem veure perquè tenim pupil·les.

Per a sentir el que cal és tenir un sistema nerviós centralitzat. El cervell no seria un requisit estrictament necessari per a experimentar sensacions, sinó sols tenir neurones receptores capaces de processar informació. Sobre l'existència de neurones que fan la funció específica de la consciència subjectiva em baso en estudis neurocientífics. Per exemple, els del professor Geldstein sobre la percepció sensorial. O els d'Antonio Damasio.

Això no vol dir que qualsevol neurona no pugui fer en principi l'activitat sensorial que produeix la subjectivitat, sinó simplement que en el cas del que anomenem cervell és possible que hi hagi neurones que s'han especialitzat en aquesta funció concreta.

Les aportacions de Damasio sobre aquest tema em semblen especialment importants. Segons la teoria, l'experiència subjectiva es produeix com a resultat de la interacció entre diferents neurones. La consciència no resideix pròpiament en cap lloc concret, sinó que és una activitat. A més, segons Damasio, el sistema nerviós als organismes animals més simples ja fa les funcions bàsiques del nostre cervell. Això vol dir que el cervell és simplement una part desenvolupada i especialitzada del nostre sistema nerviós.

Cal tenir en compte que en general són treballs científics una mica esbiaixats per l'antropocentrisme i sempre se centren en l'ésser humà o en les semblances d'altres animals amb l'ésser humà (primats, mamífers, aus). Encara que hi ha casos com el de Rodolfo Llinás –cap del Departament de Fisiologia i neurociències de la Facultat de Medicina de la Facultat de Nova York– que no es deixen influir per aquests prejudicis:

«No solament els éssers humans tenen consciència; aquesta pertany en diferents graus a tots els animals que compten amb sistema nerviós.»

Així explica Llinás per què la sensació és una facultat exclusiva dels animals i no es pot produir a les plantes:

«La història evolutiva va demostrar que únicament als animals capaços de moure's els calia un cervell (per això a les plantes, quietes i arrelades, encara que tan vives com nosaltres, no els cal). I que, en principi, la seva funció principal és la capacitat de predir els resultats dels seus moviments sobre la base dels sentits. El moviment intel·ligent es requereix per a sobreviure, procurar-se aliment, refugi i evitar convertir-se en l'aliment dels altres, però com que seria impossible sobreviure si prediguéssim amb el cap i amb la cua alhora, cal centralitzar la predicció al cervell. A aquesta centralització de la predicció la coneixem com el «si mateix» [el jo] de cadascun de nosaltres.»

Una sensació és una experiència subjectiva, i no hi pot haver cap experiència subjectiva sense sensació. De la mateixa manera, no hi ha sensació sense subjecte. Si un sistema nerviós té la funció de produir sensacions aleshores qualsevol ésser amb sistema nerviós és un subjecte, és a dir, allò que en termes morals anomenem persona.

Per tant, la sentença com a tal implica autoconsciència (consciència d'un mateix). Això és pel simple fet que no es pot experimentar una sensació sense que faci referència a un subjecte. Una sensació no es pot donar al buit. La sensació és l'experiència subjectiva, que és precisament el fonament del que entenem per autoconsciència. Així ho assenyala, Daniel Dennet:

«Per començar, tot agent ha de saber quin tipus d'ésser és al món. Això, al principi, pot semblar o trivial o impossible. «Jo sóc jo!» no és una afirmació particularment informativa, però, quina altra cosa li cal saber a un, o quina altra cosa pot descobrir si encara la desconeix? Per als organismes més simples, realment és cert que no hi ha gaire cosa a dir sobre l'autoconeixement a part del rudimentari saber biològic que inclou màximes com ara «Quan tinguis gana, no et mengis a tu mateix!» i «Quan hi ha dolor, és teu!» En tot organisme, inclosos els éssers humans, el reconeixement d'aquests principis bàsics de disseny està «preconfigurat», forma part del disseny subjacent del sistema nerviós, com el parpelleig quan alguna cosa s'acosta als ulls o com tremolar quan fa fred. Una llagosta podria menjar-se les pinces d'una altra llagosta, però la perspectiva de menjar-se les seves pinces s'ha fet convenientment impensable per a ella. Les seves opcions són limitades, i quan «pensa» en moure una pinça, el seu «pensador» està directament i apropiadament connectat a la pinça que està pensant moure.

Sentir no equival solament a la capacitat de sentir dolor o sentir plaer

D'altra banda, és un error molt freqüent equiparar la capacitat de sentir com si solament fos la capacitat de sentir dolor i plaer. Però hi ha moltes sensacions que no es poden catalogar dins de la categoria de plaer o de dolor (per exemple: la informació dels sentits).

La capacitat de sentir, que tenen tots els éssers amb sistema nerviós actiu, és la capacitat que té un ésser d'experimentar sensacions, de tenir percepcions subjectives, de tenir consciència de si mateix davant del que l'envolta, i això és el que el fa ser algú, no una cosa. Això és rellevant, no solament el plaer i el dolor.

Hi ha moltes sensacions que no es poden catalogar com a dolor i plaer. Hi ha persones que a causa d'un trastorn físic o psicològic no poden sentir dolor o sentir plaer, tot i que encara tenen la capacitat de sentir. Per tant, no és difícil veure que sentir no equival a sentir dolor i plaer. La sentença inclou moltes més experiències.

Les sensacions de patir i gaudir només són una part del que implica sentir. El que és rellevant del fet que un ésser pugui sentir és que és un individu que posseeix interessos. Si un ésser pot sentir és algú —i no una cosa—; és una persona. Això és el més important.

La sentença és el fet moralment rellevant (no solament el dolor i el plaer). Perquè la sentença implica autoconsciència. Això vol dir que un ésser que sent és algú: és un subjecte i, per tant, una persona. Té interessos que mereixen ser moralment considerats i respectats per nosaltres. Els altres animals són persones amb drets que cal respectar.

Com el plaer, el dolor no és un fi en si mateix sinó tan sols un mitjà per assegurar la nostra pròpia existència. El dolor existeix perquè serveix per a conservar la vida. El que és rellevant és el fet mateix de sentir, i no el tipus de sentir que tinguem. El més rellevant és que som algú, a part que sentim dolor i plaer.

El nostre interès primordial consisteix a protegir la nostra vida, el nostre organisme, de les agressions o desordres que pugui patir. El dolor és un senyal d'alarma que ens indica un perill per a la nostra integritat.

 

Si tenim això en compte hauríem de comprendre que el que és rellevant per a respectar algú és l'interès que té en viure; un interès que es deriva de la pròpia capacitat de sentir, i sense la qual no podria existir ni donar-se com a tal.

 

La sentença en si mateixa no és una qüestió de grau encara que la sentença pugui tenir graus.

La sentença és un fet que passa quan el sistema nerviós està actiu. La sentença és una qualitat, no una quantitat. La sentença no és una qüestió de grau. Un nadó sent i un adult sent. No és una qüestió de grau.

Hi ha qui defensa que la consideració moral depèn del suposat grau de sentença. Però això és un error. La consideració moral depèn de la sentença, però no del grau de complexitat d'aquesta.

Segons aquest argument, l'assassinat d'un nadó seria menys condemnable que el d'un adult, ja que el nadó té una complexitat sentent menor que la d'un adult sà. Però això no és acceptable de cap manera. Independentment de la complexitat amb què percebin sensitivament el món, tots dos tenen un interès fonamental en viure i evitar que els facin mal, que hem de respectar per igual.

No veig cap raó per la qual haguem de pensar que a partir de la complexitat sensitiva hauríem d'establir una jerarquia de valor entre diferents éssers sentents.

Dins del context ètic, el concepte de jerarquia no és moralment acceptable perquè partim del principi de la mateixa consideració. Això vol dir que casos iguals han de ser tractats de manera igual. Les diferències són acceptables, però no les jerarquies. No accepto cap jerarquia, i crec que ens hauríem de lliurar de totes.

Afirmar que un animal mereix menys respecte o consideració que altres solament pel fet que la seva capacitat de sentir és suposadament menys complexa que la dels altres em resulta tan absurd com afirmar que la vida d'un manc mereix menys consideració o respecte que la dels qui comptem amb dos braços pel fet que el nostre aparell locomotor és més complet o complex.

Un sistema nerviós central no és en si allò moralment rellevant. El més rellevant és la sentença: el fet de sentir —l'experiència subjectiva. El sistema nerviós central és simplement un objecte i els objectes no són moralment rellevants.

Els objectes mai no poden ser moralment rellevants per si mateixos, independentment de la funció que compleixin. Tan sols les persones ho són. Per tant, el sistema nerviós central no és rellevant. El que passa és que l'hem de respectar perquè la persona de la qual forma part aquest òrgan té un interès fonamental en què sigui respectada la seva vida i la seva integritat física.

 

El cervell és una part més del sistema nerviós central i no equival.

És conegut el fet que els cucs descarreguen endorfines quan reben un mal. Les endorfines són hormones que segrega l'organisme per tal d'atenuar la sensació de dolor. Els cucs no tenen pròpiament cervell però tenen sistema nerviós. És l'activitat del sistema nerviós que ocasiona la capacitat de sentir, és a dir, la subjectivitat. Com assenyala Rodolfo Llinás:

Fins i tot en els nivells més primitius de l'evolució, la subjectivitat és l'essència constitutiva del sistema nerviós.

Tant se val que no hi pugui haver un sistema nerviós central sense el cervell per comprendre el fet que el cervell segueix sent una part, i no la totalitat, del sistema nerviós central, el qual també consta d'altres parts que no són cervell.

La subjectivitat té a veure amb el fet de sentir. La sensació s'experimenta en la interacció de determinades cèl·lules nervioses –les neurones sensitives– i no al cervell. El cervell no és res més que una determinada disposició complexa de cèl·lules nervioses.

Per exemple, els ganglis neuronals dels cucs no és un cervell en el sentit tradicional del terme. Aquests ganglis simplement són un conjunt centralitzat de neurones. No per això em sembla justificat suposar que no hi és present la subjectivitat. La seva mida és petita comparada amb la nostra però la seva subjectivitat no ha de ser menor que la nostra. La subjectivitat en si no és una qüestió de grau.

Hi ha molts animals amb sistema nerviós que no tenen pròpiament cervell. Un cas conegut són les meduses. I és que el fet de sentir no requereix necessàriament el cervell, solament el sistema nerviós. I és de la sentença –no de la intel·ligència– d'on prové la subjectivitat.

Certament, una neurona per si mateixa no té sensacions. Però un cervell per si mateix, sense la resta de components del sistema nerviós, tampoc no pot experimentar res. El cervell és una part del sistema nerviós central i no pas la seva totalitat. Pertanyen a categories diferents i per tant no són equivalents.

Ara bé, si quan parlem de “cervell” ens referim a qualsevol centralització neuronal, aleshores val: solament qui té cervell pot sentir. És a dir, tots els éssers amb sistema nerviós exceptuant tan sols les estrelles de mar i les anemones (ja que no tenen centralització coneguda i el seu sistema nerviós pot ser que sols tingui una funció reflectida). Així apareix expressat a més a més als moderns manuals sobre fisiologia animal. I això també coincideix amb els resultats en les actuals anàlisis físiques de l'activitat cerebral basades en sistemes no-lineals.

 

El concepte de jerarquia és contrari a les evidències científiques. Els animals no som ni superiors ni inferiors. Tan sols som diferents.

Hem de qüestionar i deslegitimar el concepte trasbalsat d'escala (jerarquia) evolutiva. Per exemple, afirmar que un gos "sent més" que una formiga, em sembla simplement una afirmació gratuïta. En quines evidències provades es basaria aquesta afirmació? A més, el fet de valorar o categoritzar un individu concret per l'espècie a què pertany és especista de per si. No té en compte les diferències individuals.

Seguint el criteri gradualista [jeràrquic] resultaria que l'assassinat d'un humà que tingui una vista excepcional seria més greu que el d'un altre humà similar però que tingués vint diòptries. Em sembla absurd aquest plantejament. El que un vegi molt millor que l'altre no afecta la capacitat de sentir en si ni tampoc els seus interessos fonamentals: viure, evitar el mal, gaudir de la vida...

No hi ha arguments vàlids que justifiquin la postura que defensa jerarquies morals entre els diferents animals que senten. I no em sembla correcte anomenar-la “gradualista” sinó més aviat jerarquista. Perquè estableix jerarquies arbitràries. De fet, totes les jerarquies són arbitràries. Ens hauríem de lliurar i diferenciar entre nosaltres solament per la funció que complim sense que això influeixi en el nostre valor inherent com a persones.

La mida no influeix ni condiciona necessàriament la complexitat del sistema sensorial. Ni tampoc afecta els interessos fonamentals. Tot ésser sentent —pel fet de ser sentent— té un interès fonamental a conservar la seva vida, desenvolupar-la, gaudir-la i evitar tot allò que li causi un mal.

El fet que hi hagi diferències sensitives no implica en cap cas que les vides dels uns valguin més o menys que les dels altres. Perquè el valor inherent apareix amb la capacitat de sentir en si. La sentença no és qüestió de grau. És una qualitat. Pot diferir potser en forma o complexitat, però per si mateixa no és cap qüestió de grau.

Tots els éssers amb capacitat de sentir senten, i pel que fa al fet de sentir senten tots igual. Per tant, és injustificadament discriminatori establir jerarquies morals entre espècies. No intento igualar el que no és igual, sinó tractar de manera igual els casos que són iguals o molt similars.

L'autora Joan Dunayer ha parlat abundantment sobre les evidències de la capacitat de sentir dels animals invertebrats.

No confondre capacitats sensitives amb capacitats intel·lectives

La capacitat cognitiva d'un individu no és un fet moralment rellevant pel que fa a l'hora de ser inclòs i valorat moralment, ja que aquesta capacitat no afecta la capacitat sensitiva o sensorial. Ja que una cosa és la sentença i una altra de diferent és la intel·ligència, encara que sovint es confonguin o barregin.

La capacitat cognitiva solament és rellevant pel que fa a determinar si algú és moralment responsable o no ho és. Nosaltres tenim un tipus de capacitat cognitiva que ens permet ser conscients que allò que fem afecta els altres i que ens capacita per distingir entre el bé i el mal.

Una sensació no és cap pensament. Una sensació és un fet físic que no requereix ser experimentada de manera conscient ni intel·lectualitzada. La ment implica subjectivitat, però la ment no és un fet físic, sinó que a certs fets físics [sensacions, pensaments] els anomenem ment per parlar-ne en el seu aspecte subjectiu segons nosaltres els percebem.

La capacitat d'experimentar sensacions o de tenir interessos –que són les funcions inherents de la sentença– no es veuen alterades pel nostre grau d'intel·ligència. Una persona amb menor coeficient intel·lectual no sent menys el dolor —o qualsevol altra sensació— ni té menys interès a viure que una altra amb un coeficient intel·lectual considerable. Així doncs, les jerarquies cognitives no són un criteri vàlid per establir jerarquies morals —que en cap cas no seria lícit establir.

Hi ha diferents classes de consciència i hi ha una diferència entre consciència sensitiva i consciència intel·lectiva. Un nadó té consciència de les seves sensacions —consciència sensitiva— encara que no pugui fer una abstracció intel·lectual sobre el que sent o posar-se a pensar: "Vaja, ara sento dolor!". Igual passa amb els animals nohumans. Tots ells són conscients del que senten encara que no puguin expressar-ho en conceptes abstractes. Segons estableix la Declaració de Cambridge:

"L'absència d'un neocòrtex no sembla prevenir que un organisme experimenti estats afectius. Evidència convergent indica que els animals no humans tenen els substrats neuroanatòmics, neuroquímics i neurofisiològics d'estats conscients, així com la capacitat d'exhibir comportaments deliberats. Per tant, el pes de l'evidència indica que els éssers humans no són els únics que posseeixen els substrats neurològics que calen per a generar consciència. Animals no humans, incloent tots els mamífers i ocells, i moltes altres criatures, incloent els pops, també tenen aquests substrats neurològics".

Hi ha graus de consciència. No és el mateix grau de consciència estar despert que estar adormit. Però això no és rellevant per a la consideració moral. L'única cosa rellevant és el fet de ser-ne conscient. Tots els éssers sentents mereixen la mateixa consideració moral pel que fa al seu valor inherent com a individus i a la protecció dels seus interessos bàsics. Hi ha drets fonamentals que són universals per a tots els éssers sentents; com és, per exemple, el dret de no ser tractat com a propietat o recurs.

 

La capacitat de sentir és el fonament de la personalitat

La subjectivitat té a veure amb el fet de sentir. Afirmar que algú sent sense que aquesta sensació faci referència a un subjecte conscient és contradictori. Una sensació, com per exemple el dolor, no es pot donar al buit com si fos una simple reacció, sinó que ha de ser experimentada per un subjecte.

La capacitat de sentir implica necessàriament que algú (el subjecte) experimenta alguna cosa [la sensació]. La sensació no es pot fer en el buit —una sensació que no té qui l'experimenti és una noció lògicament absurda. Per tant, hi ha d'haver consciència: consciència d'alguna cosa [la sensació] i autoconsciència d'algú [el subjecte que sent].

Realment, no hi ha cap persona que no tingui sentença. Perquè per a ser persona, per ser algú —i no pas una cosa— és requisit necessari la capacitat de sentir. La sensació és, per definició, una experiència subjectiva i això implica que hi hagi un subjecte que l'experimenta. No es pot donar una sensació al buit, sense fer referència a un subjecte.

Qualsevol ésser que tingui la capacitat de sentir ha de tenir també, almenys, una certa consciència bàsica de si mateix. Sentir implica que és un mateix el que experimenta una sensació. Les sensacions no es produeixen en buit impersonal. Sentir vol dir que algú [un subjecte] sent alguna cosa [una experiència]. Per tant, tots els éssers sentents són també éssers conscients. Sentença i consciència són dos aspectes intrínsecament relacionats amb un mateix fenomen.

Sentir implica també l'existència d'interessos. Interessos són estats intencionals. És a dir, si un ésser sent dolor aleshores té l'interès —el desig, la intenció— d'evitar aquest dolor. De la mateixa manera, si un ésser pot sentir plaer llavors té l'interès a gaudir d'aquest plaer. En general tot ésser sentent posseeix interessos bàsics que són intrínsecs a la pròpia sentença; com seria també, per exemple, l'interès per conservar l'existència o continuar viu. De fet, la capacitat de sentir és un mecanisme biològic que ha sorgit com a mitjà per a assegurar la supervivència de l'organisme animal.

 

Conclusió

«Si sabem el tipus de cervell que cal per als sentiments i la consciència, preguntem-nos si aquest animal té aquest tipus de cervell. I si l'animal té aquest tipus de cervell i es comporta com si fos conscient, aleshores probablement tingui sentiments. A més, em sembla que això és molt important per a tractar correctament els animals. Perquè em sembla que la nostra civilització humana ha adoptat una actitud desdenyosa vers els animals, assumint que no tenien ànima, que no tenien sentiments.» ~ Antonio Damasio

La ciència tracta sobre què són o com són les coses, els fets de la realitat natural, mentre que l'ètica tracta sobre com ens hem de comportar correctament —d'acord amb la lògica. Però si bé són àmbits diferents, no els hauríem de tractar de manera radicalment diferent. És a dir, l'ètica també s'ha de basar en els fets. Fets empírics i fets lògics. I a partir d'aquí deduir les raons morals que han de guiar el nostre comportament. Hi ha, per tant, una clara diferència de sentit, però no n'hi ha pel que fa al mètode: el mètode racional, la racionalitat.

Si apliquem la raó a l'ètica podrem veure que si l'ètica es refereix a la consideració i protecció dels interessos, això implica que hem d'incloure a la comunitat moral tots els éssers que sabem, d'acord a les evidències, que tenen interessos —ja que tenen la capacitat de sentir. I si apliquem el principi d'igualtat hem de concloure que no podem discriminar d'aquesta igual consideració d'interessos alguns individus solament perquè que tinguin certes característiques concretes —raça, sexe, espècie, orientació sexual— que no afecten gens la capacitat de sentir i tenir interessos.

Això no ho considero un punt de vista; ho considero un fet. Un fet moral. El més rellevant són les evidències, arguments i proves que aportem per a explicar i fonamentar una postura. Certament, les evidències per si soles no construeixen l'ètica, però la nostra ètica ha d'estar basada en les evidències, no pas en creences i prejudicis.

No considero estar defensant una determinada postura o creença, sinó que intento exposar un fet comprovat per les evidències, tant empíriques com lògiques. No es tracta de creure això o de creure allò altre, sinó de reconèixer evidències. Es tracta d'arribar a conclusions mitjançant raons. No de racionalitzar creences per tal d'intentar justificar-les a posteriori.

Enllaços relacionats: (En espanyol)
 
- Senten els animals? (Vídeo)

- Senten o no emocions els animals?

- Sento, per tant existeixo: Evolució de les emocions en primats i humans

- Neurobiologia del plaer. Circuit i Funcionament

- Autoconsciència animal i teoria de la ment

Bibliografia acadèmica:

- Scientific Approaches to Animal Consciousness

- Science, sentience, and animal welfare

- Searching for Animal Sentience: A Systematic Review of the Scientific Literature

- Animal Sentience: An Interdisciplinary Journal on Animal Feeling

- Amygdala and Emotional Learning in Vertebrates – A Comparative Perspective