L'assignatura pendent

En el següent vídeo podem veure algunes reflexions del científic Richard Dawkins sobre la relació entre ciència i moral. Sobre aquest mateix punt en concret ja vaig publicar una nota que versava sobre les idees de Sam Harris. Ara però, crec que pot ser interessant que escoltem el que Dawkins diu sobre aquests tema.

Aquests són alguns punts clau del discurs de Dawkins:

    1. La ciència no pot establir per si mateixa valors morals. La ciència tracta sobre com és el món, sobre com funciona. Però del que és no se'n pot derivar directament el que cal fer.

    2. La ciència sí que pot ajudar l'ètica a establir valors morals d'acord amb els criteris racionals propis de les dues disciplines: la lògica i els fets.

    3. La ciència ens mostra que tots els animals tenim un mateix passat evolutiu, i que tenim característiques similars, com ara la capacitat de sentir. Per tant, és irracional fer separacions radicals entre els animals, tal com fa aquella mentalitat que Dawkins anomena "absolutista", encara que en realitat seria més apropiat anomenar-la especista.

    4. Darrere de la ciència hi ha idees filosòfiques que són les que en condicionen l'objecte i la forma d'estudi. Crec que aquesta última idea l'explica detalladament el filòsof de la ciència, Mario Bunge.

Dawkins parla també sobre l'utilitarisme, una teoria amb què clarament simpatitza en la versió específica promoguda pel filòsof Peter Singer. La idea que és moralment bo sacrificar les vides d'uns quants individus si resulta útil per afavorir el benestar de molts altres no seria genuïnament especista sinó d'arrel utilitarista.

Un altre gran científic, el físic Richard Feynman, va promoure una iniciativa en què proposava que resumíssim el nucli més important del coneixement científic en una sola frase. En les respostes que van aparèixer resulta destacable apreciar que n'hi havia moltes que feien una apologia manifesta de l'antropocentrisme:

"Agafeu-vos les mans, mireu-vos als ulls i parleu recordant la nostra història evolutiva i la importància de la nostra espècie." ~ Marc Hauser

"Per això, l'objectiu dels esforços mediambientals no és tant salvar el planeta -que de totes maneres sobreviurà i crearà noves combinacions d'àtoms- com assegurar la prosperitat de la nostra pròpia espècie." ~ Carl Folke

“Sovint, la manera d'entendre un sistema complex és entenent-ne els components, però probablement no és així en el cas dels sistemes complexos més interessants: nosaltres.” ~ Robert Sapolsky

Sembla que en comptes de demanar-los una frase per resumir el més essencial i important del coneixement científic els haguessin reclamat una sentència que resumís el cor de l'antropocentrisme. I és que sovint fa la impressió que la major part del temps els humans ens dediquéssim a mirar-nos embadalits el melic i estudiéssim totes les altres coses solament perquè estan relacionades amb nosaltres mateixos.

Em demano, aleshores: com podem superar aquest antropocentrisme? Penso que ho podem aconseguir de la mateixa manera que hem superat la màgia, la bruixeria i el xamanisme. Aplicant la raó. Partint de la lògica i dels fets empírics de què tenim coneixement.

Una manera de pensar racional és la que ens proporciona allò que entenem per ciència. Construir teories basades en l'evidència empírica i aplicar els principis de la lògica són els que fonamenten la investigació i el coneixement científic.

Fins al segle XVIII la ciència era anomenada 'filosofia natural', és a dir, una part de la filosofia que estudia la naturalesa en els seus processos, en com funciona. I no va ser fins al segle XIX que va decidir anar-se'n pel seu compte. Com també li va passar a tantes altres disciplines: lògica, psicologia, sociologia...

Ara anomenem filosofia per una banda a la nostra visió del món i la reflexió general sobre els fonaments d'aquesta visió, i, de l'altra, la reflexió particular sobre cadascun dels aspectes concrets de la vida o sobre els nostres diferents sectors de coneixement.

Si una manera de pensar racional ens ha proporcionat la ciència moderna, també pot proporcionar-nos l'ètica. Encara que per això caldria superar prèviament l'antropocentrisme.

Si hem superat el prejudici humano-centrista en cosmologia [no som el centre de l'univers] i en biologia [no som el centre de la natura] tampoc no hi ha cap raó que justifiqui mantenir aquest mateix antropocentrisme en el context moral i suposar que exclusivament els humans mereixen consideració moral o que els humans estem legitimats a sotmetre altres individus si no estan classificats dins de l'espècie humana.

Alguns científics i divulgadors de la ciència i el pensament racional com és el cas de Carl Sagan ja van mostrar preocupació per aquest tema.

Si l'escepticisme racional és una part fonamental d'aquesta visió del món basada en la raó il·lustrada, i la postura racional defensa el principi lògic de la continuïtat de l'existència, aleshores no hi pot haver àmbits de la vida que estiguin radicalment separats. Ja es tracti de ciència, ideologia, economia (o qualsevol altra activitat) no és racional defensar que solament en algunes àrees és pertinent aplicar la raó. Ens hauríem d'esforçar per fer el mateix en tots els àmbits de la vida.

És per això que entenc que la raó hauria de ser aplicada igual també en el terreny de l'ètica. I per això estic plenament d'acord en el fet de denunciar que les discriminacions morals entre éssers humans basades en sexes, races o nacions és una cosa contraria a la raó.

La consideració moral no té cap relació amb la pertinença a determinada raça, sexe o nació. Sinó que té a veure amb el fet que som individus conscients i amb interessos propis que desitgem que se'ns respecti.

Tanmateix, també estic convençut que és una tasca pendent, no sols del moviment escèptic en particular sinó de la societat en general, reconèixer que, igual que el racisme o el sexisme, també l'especisme és una discriminació injusta. L'antropocentrisme moral —creure que solament els éssers humans mereixen la mateixa consideració moral i drets— és una ideologia radicalment irracional i fins i tot més perjudicial que tots els altres prejudicis junts.

Crec que aquest darrer punt mereix, almenys, una més que profunda reflexió per qualsevol persona que es consideri racional i que encara no en comprengui la gravetat o importància. Reconec que això en principi és força complicat, sobretot pel context social en què vivim, on és una idea corrent, i assumida per gairebé tots, la que tan sols els humans mereixem el mateix respecte i que estem per sobre dels altres animals, amb dret a usar-los per als nostres fins.

L'especisme es basa en aquesta mateixa dicotomia en què es basa el racisme o el nacionalisme, la dicotomia del nosaltres [els humans] per sobre d'ells [els altres animals].

La preeminència d'aquesta mentalitat fa que causem milers de milions de víctimes cada any. Sense que hi hagi tampoc cap argument racionalment basat en la necessitat o la utilitat que ho pugui justificar.

No sabem si estem sols a l'univers o bé si hi ha altres planetes que allotgen formes de vida i éssers conscients. Del que no hi ha cap dubte és que no estem sols en aquest planeta. Habitem aquest món juntament amb altres animals que tenen la capacitat de sentir, que tenen la seva pròpia voluntat i interessos.

Per què els nostres interessos han d'estar per sobre dels interessos dels altres animals, solament perquè no siguin humans? Qualsevol argument que es pretengui al·legar servirà igualment per a justificar fer el mateix amb altres humans.

Cal abandonar la irracionalitat i adoptar un canvi radical de perspectiva, i fonamentar la nostra ètica en la raó, és a dir, en les evidències i la lògica. Així, probablement reeixirem com ho ha fet la ciència i aconseguirem un coneixement clar sobre com ens hem de comportar, d'acord amb la raó.

 

Richard Dawkins i la qüestió de l'especisme

Aquesta és la transcripció d'unes declaracions del famós biòleg Richard Dawkins en què reflexiona sobre la qüestió de l'especisme des d'un punt de vista científic i ètic:

«Avui en dia vivim en una societat especista. Assumim de manera automàtica, sense pensar-ho, sense qüestionar-ho, que hi ha un criteri per a l'homo sapiens i un altre de diferent per a la resta d'animals. Això és l'especisme.

Ara bé, si rebutges l'especisme estàs exposat a caure en l'absurd quan algú et pregunti on poses el límit. Ens hem de preocupar també pels vegetals perquè hi ha una línia de continuïtat evolutiva entre nosaltres i els vegetals si ens remuntem prou lluny? Et moriràs de gana si arribes a aquesta insistència en el rebuig vers l'especisme.

La meva resposta és que no hem d'arribar a aquest punt. Goril·les i ximpanzés es troben més propers nosaltres a la línia evolutiva. No hi ha raó per a col·locar un límit determinat. Hi ha animals que pateixen, poden pensar, raonar i sentir emocions, que mereixen tenir de nosaltres una consideració moral més gran que altres animals.

Els éssers humans no és que siguin com els grans simis, sinó que són grans simis. Som simis africans, parents molt propers de goril·les i ximpanzés. Tenim un ancestre comú amb els goril·les que va viure no fa gaire més de sis o set milions d'anys.

Actualment, som prou conscients dels perills del racisme i del sexisme. Fa un parell de segles, el racisme era cegament acceptat, però ara hem aconseguit superar aquesta etapa.»

En aquestes declaracions Dawkins ha criticat l'especisme diverses vegades però irònicament també adopta un enfocament especista. Ell pensa que la proximitat genètica amb la nostra pròpia espècie i la possessió de certes capacitats cognitives habituals en els humans normals impliquen que certs animals mereixen una consideració moral més gran que altres. Per això entenc que aquest criteri és especista i no es justifica moralment.

Richard Dawkins subscriu la teoria del filòsof Peter Singer, que sosté que la capacitat de patir —no de sentir com a tal— és l'únic requisit que cal per a ser inclòs a la consideració moral. Però Singer també defensa que, per a ser reconegut com un membre de la comunitat moral, els animals han de tenir alguna cosa més que capacitat de patir, és a dir, que han de tenir un cert nivell de desenvolupament, de sofisticació cognitiva relacionat amb les seves capacitats intel·lectuals. Segons la teoria de Singer, la sola capacitat de patir ens exigeix adoptar una certa consideració moral bàsica per a l'ésser que pot patir, però no comporta reconèixer-lo com un subjecte moral, és a dir, com un individu que mai no hauria de ser instrumentalitzat o tractat com un simple recurs.

Ara bé, no hi ha cap argument que justifiqui que la intel·ligència tingui algun tipus de rellevància a l'hora de determinar el reconeixement moral que mereix un individu. Si sostenim que la intel·ligència té rellevància per a determinar si un individu mereix ser reconegut com a subjecte moral llavors, per obligació lògica, haurem d'acceptar el mateix criteri quan es tracti d'éssers humans, i això significaria excloure tots els humans que no compleixen amb el desenvolupament cognitiu d'un adult humà promig [nadons, discapacitats mentals, ancians senils] tal com assenyala Gary Francione:

«Qualsevol característica que identifiquem com a únicament humana estarà en un grau menor en algunes persones i en altres, completament absent. Alguns humans tindran les mateixes deficiències que assignem als no humans, i encara que aquestes poden ser útils per a alguns propòsits, no tenen validesa per a decidir si explotem o no aquests humans.»

La noció que els altres animals solament tenen importància moral si són com nosaltres —si són semblants en característiques cognitives tant sensitives com intel·lectives a la mitjana dels éssers humans— per a reconèixer-los una protecció total davant del fet de ser instrumentalitzats, és un prejudici antropocèntric. Així ho explica el professor Francione:

«Concentrar-se en les característiques cognitives d'alguns no humans que han estat declarats com a “especials”, és com tenir una campanya pels drets humans concentrada a donar drets, primer, als humans “més intel·ligents", amb l'esperança de, més tard, estendre els drets als humans menys intel·ligents; o com tractar les persones que tenen solament un progenitor negre, com si fossin millors perquè són més semblants als blancs. Certament rebutgem aquest elitisme pel que fa als humans. De la mateixa manera, l'hauríem de rebutjar pel que fa als no humans.»

La lògica aplicada al context moral ens mostra que la capacitat de sentir és l'única característica rellevant per a la plena consideració moral. Per a ser subjecte de consideració moral tan sols cal la capacitat de sentir. Tots els éssers dotats de sensació són subjectes –són éssers conscients– que tenen voluntat i interessos propis. Discriminar els altres subjectes solament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres no és diferent de discriminar-los perquè no són de la nostra mateixa raça o sexe. Però discriminar-los per no tenir el mateix desenvolupament cognitiu que tenen els humans normals és també una arbitrarietat especista derivada d'un prejudici antropocèntric que col·loca l'ésser humà mitjà com la mesura de totes les coses.

Es pot prendre consciència de l'existència i la irracionalitat de l'especisme, però malauradament això no comporta superar la perspectiva especista. Al llibre «El Capellà del Diable», Richard Dawkins critica l'especisme de manera explícita:

«Que els humans tenim dret a ser tractats de manera especial, per a molta gent és una cosa senzillament evident, que no es pot discutir en absolut. [...] El «valor» de les vides dels animals consisteix únicament en allò que pugui costar al seu amo —o a la humanitat en el cas de les espècies escasses— reemplaçar-les per altres [...] En un món ideal, probablement hauríem de tenir millors raons que el parentiu per a preferir, per exemple, el ser carnívors al canibalisme. Però la tristor, actualment, deriva de les actituds morals de la societat, que es basen completament en el discontinu imperatiu especista.»

El més curiós de l'assumpte és que Dawkins denunciï l'especisme mentre incorre en el mateix prejudici que critica. A la meva manera de veure-ho, això demostra el gran poder que té l'especisme a la nostra mentalitat. Crec que Dawkins pensa que simplement per incloure altres animals en la consideració moral, i per rebutjar l'antropocentrisme en la seva versió més forta, ja hauríem superat l'especisme, però em temo que aquesta conclusió no és correcta, sinó que estaria incorrent en una altra versió de l'especisme que James Rachels anomenaria com a especisme qualificat [Created From Animals, capítol 5], que ve a ser el mateix que Joan Dunayer qualifica com a neoespecisme. Aquest especisme no restringeix la consideració moral solament a l'espècie humana, però alhora escull un criteri de moralitat que es basa en característiques cognitives particulars dels humans.

Com escriu el mateix Dawkins: «el nostre flagrant especisme se'n surt amb la seva». L'especisme actua com un virus mental que muta de diverses maneres. Per això podríem parlar d'especismes, perquè no hi ha un especisme unívoc sinó diverses formes en què l'especisme es presenta.