Psicologia i objectius a llarg termini en l’activisme vegà

Aquest text és un extracte del llibre Motivational Methods for Vegan Advocacy: A Clinical Psychology Perspective, escrit pel psicòleg Casey Taft.

 

***********

Una gran quantitat de recerques en el camp de la motivació demostren la importància d'establir objectius a llarg termini. [1] Cal destacar que els objectius no tenen per què ser fàcils d'aconseguir a curt termini. De fet, la premissa subjacent de la «Teoria de l'establiment d'objectius» (àmpliament estudiada i empíricament secundada) [2], [3] és que els objectius específics i difícils condueixen a un major canvi de comportament. A més a més, aquest conjunt de proves indica que quan ens limitem a demanar als altres "feu-ho tan bé com pugueu", realment s’esdevé un canvi de comportament menor perquè és difícil que la gent es comprometi a autoevaluar el propi canvi sense un objectiu clar. [4]

Per descomptat, una de les primeres qüestions que qualsevol psicòleg clínic discutirà amb un nou client durant la primera visita és l'establiment d'objectius a llarg termini. Quan es treballa amb clients violents, els psicòlegs clínics promouen l'objectiu final de ser i romandre completament no violents. Un terapeuta mai no establiria l'objectiu a llarg termini d'acabar solament amb una mica de violència, o d'acabar tan sols amb la violència física però no amb la psicològica. Un cop s'estableix l'objectiu principal a llarg termini, s'anima el pacient a idear maneres d'aconseguir aquest objectiu a llarg termini, com podria ser una millor comunicació i eines i estratègies per a controlar de forma més eficaç les situacions que provoquen la ira.

Tots els grans grups animalistes s'esforcen per a arribar als no-vegans atraient-los amb alternatives sense carn, promovent campanyes com «dilluns sense carn», reduint el consum de carn, etc. però els manca el component més important de qualsevol estratègia de canvi de comportament: un objectiu final clarament definit. Sorprèn la poca freqüència amb què el veganisme és un objectiu declarat en els esforços de defensa dels animals. Com podem esperar que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzi totes les formes de violència envers els animals si ben poques vegades el veganisme és l'objectiu dels esforços destinats a canviar el comportament? 

Ens serà molt complicat enganyar la gent perquè es faci vegana suggerint-los que redueixin la carn o oferint-los menjar vegà saborós; de fet, no hi ha proves que aquest mètode sigui eficaç per a efectuar un canvi mesurable a llarg termini. Si realment volem acabar amb la violència innecessària envers els animals i veiem aquest objectiu com una qüestió de justícia social, llavors hauríem de defensar sense objeccions el veganisme. Solament ens cal imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogui «dilluns sense maltractament» o «maltractament més humanitari» per a veure com alguns mètodes de persuasió emprats per a la defensa dels animals no són lògics des del punt de vista del canvi de comportament o de la justícia social.

Cap altre mètode de canvi de comportament —o moviment de justícia social, posem per cas— ha patit tal manca d'objectiu final clarament identificat. Si suggerís als meus pacients que és acceptable i encomiable com a objectiu final una simple reducció de la seva violència cap a les dones o l'ús de menys estratègies d'abús, causaria un gran perjudici a les víctimes i em farien deixar la feina. Quan treballo amb els que exerceixen la violència, treballem conjuntament per a establir l'objectiu de no ser violents. Un cop més, si volem que canviï un comportament concret (com acabar amb la violència i ajudar els afectats), hem de tenir clar quin és aquest comportament i per què ha de canviar.

Reduir el consum de carn i de secrecions animals és un pas en la direcció correcta sempre que aquesta reducció formi part d'un esforç per a ser vegà. Si volem promoure un canvi real, hauríem de donar suport a aquests avenços tant com puguem, sempre que anem en compte de no comunicar la idea que l’ús d'animals és moralment justificable. Aquests avenços han de ser  vistos com a passos cap al veganisme més que com a finalitats en si mateixos. Així que, per a ser clars, donar suport als que treballen per a reduir el consum de productes animals no és necessàriament una mala defensa des de la perspectiva del canvi de comportament, sempre que aquesta reducció sigui part d'una estratègia amb l'objectiu de fer-se vegà, i no simplement de reduir l'ús d'animals com a objectiu final.

Aquí és on s'equivoquen fonamentalment els principals grups animalistes. Mai no hem de comprometre el missatge vegà suggerint que una mica menys que el veganisme és acceptable o ètic com a objectiu final. Això fa un gran mal al moviment i a aquells que intentem promoure el veganisme i la fi de tot ús d'animals. No cal que afeblim mai el nostre missatge, ja que tota la ciència ens diu que tenir objectius clars a llarg termini és la millor manera de facilitar la motivació i d'ajudar a provocar un canvi de comportament. El nostre objectiu ha de ser treballar per a motivar la gent a fer-se vegana; llavors, quan s'hagin compromès a fer-se’n, podrem ajudar-la a fer els passos que calguin per a aconseguir-ho. Aquesta sí que és una veritable estratègia de canvi de comportament.

Molts activistes i organitzacions animalistes temen promoure el veganisme com a objectiu final perquè creuen que si són massa insistents perdran completament la gent. Aquest és probablement un dels principals factors pels quals no s'ha produït un canvi cultural més ampli cap al veganisme. De fet, és possible -i òptim- establir clarament l'objectiu d'acabar amb la violència vers els animals i treballar amb els no-vegans de manera productiva i no agressiva per a produir un canvi de comportament.

Molts de nosaltres, jo inclòs, hem trigat molts anys a fer-nos vegans, i vam passar de reduir el consum d'animals a fer la transició a una dieta basada en plantes i després al veganisme. Alguns activistes argumenten que, com que ells van adoptar un enfocament gradual, això mateix és el que hauríem de fer la resta. No obstant això, el que no tenen en compte és que si des de bon principi haguessin rebut missatges vegans clars per a acabar amb l'ús d'animals, podrien haver-se fet vegans molt abans i haver evitat la mort de molts més animals. Quan siguem capaços d’advocar pel veganisme com a objectiu final, la gent reduirà naturalment el consum d'animals, però probablement ho farà a un ritme més ràpid i acabarà fent-se vegana. Alguns es faran literalment vegans d’un dia per l’altre.

Alguns activistes animalistes també poden argumentar que és simplement més eficaç demanar a la gent que redueixi l'ús d'animals en comptes de demanar-los que es facin vegans. És important tenir en compte que no hi ha absolutament cap evidència científica per a sostenir aquestes afirmacions, i que aquesta perspectiva no es basa en cap fonament teòric sòlid per al canvi de comportament a llarg termini. De fet, aquestes nocions ignoren una gran quantitat de dades que demostren que és important establir objectius clars a llarg termini que impliquin una veritable discrepància entre aquest objectiu i el comportament actual. [5] Dit d’una altra manera, és contraproduent conformar-se amb un objectiu fàcil d'aconseguir en el que l'individu probablement canviarà sense la nostra intervenció, quan realment podríem ajudar a establir objectius a llarg termini més desafiadors als quals aspirar, i que representarien un veritable canvi conductual intern.

Pot ser que encara et demanis: «Tot això sona molt bé, però què passa si la persona amb la qual em comunico es nega a comprometre’s a ser vegà?». En aquest cas jo esperaria que l'altra persona no es comprometés a ser vegana en un primer moment. No obstant això, la seva resistència a comprometre's amb el veganisme no significa en absolut que sigui una causa perduda. És possible que el diàleg establert li hagi contribuït a estimular algunes reflexions sobre el tema, i potser li obri camí a tenir una altra discussió o a realitzar alguna recerca pel seu compte. Poques persones es fan veganes després d'una interacció concreta, i no hem de pressionar-nos massa si això no passa. Tot el que podem fer és ajudar-los a acostar-se a l'elecció del veganisme ja que no podem pas obligar-los a canviar, i no hem d'emprar tàctiques desesperades com ara demanar-los que redueixin l’ús d'animals en comptes de promoure el veganisme, perquè és menys conduent al canvi a llarg termini.

En els nostres esforços d’activisme també hem de tenir en compte un objectiu final més ampli a nivell social. Si el nostre objectiu és, en darrera instància, convèncer a la població mundial que hem d'acabar amb tot l'ús d'animals, hauríem de tractar el veganisme com una qüestió de justícia social i no hauríem d'animar la gent a continuar pensant en els animals com a productes que podem consumir amb moderació. Hem d'anar amb compte amb el fet que la nostra defensa dels animals no perpetuï les opinions opressives sobre els animals no humans, cosa que, en darrera instància, aniria en detriment seu.

[1] Mitchell, T., & Daniels, D. (2003). “Motivation” in W. Borman, D. Ilgen, J. Klimoski (Eds.), Comprehensive Handbook of Psychology: Industrial Organizational Psychology (Vol. 12, 225-254). Nova York, NY: Wiley.

[2] Locke, E., & Latham, G. (1990). A Theory of Goal Setting and Task Performance. Englewood Cliffs, NJ: Prentice Hall.

[3] Locke, E. A., & Latham, G. P. (2002). “Building a practically useful theory of goal setting and task motivation. A 35-year odyssey.” American Psychologist, 57, 705-717. http://dx.doi.org/10.1037/0003-066x.57.9.705.

[4] Kanfer, R. (1990). “Motivation theory and industrial and organizational psychology” in M. D. Dunnette & L. M. Hough (Eds.), Handbook of Industrial and Organizational Psychology (2nd ed., vol. 1, 75-170). Pal Alt, CA: Consulting Psychologists Press.

[5] Locke, E. A Theory of Goal Setting.

 

Text original en anglès: Psychology and Long-Term Goals in Vegan Advocacy

«Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg»

 

El professor Casey Taft analitza en aquest article quina podria ser la forma més efectiva de difondre el veganisme en la societat des d'un punt de vista psicològic, partint de la seva pròpia experiència com a terapeuta. Penso que les seves reflexions poden ser útils per a millorar el nostre activisme en favor del respecte als altres animals i mereixen que les tinguem en compte.

*********************************

    "Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg"

    Casey Taft, Ph.D.

He estat responsable d'una investigació clínica pionera en l'àmbit de la prevenció de la violència. He desenvolupat els únics programes que mostren com prevenir i acabar amb la violència domèstica per part de membres de l'exèrcit i aquests programes són ara aplicats en els hospitals de tot el país. He estat assessor de la Nacions Unides per a un projecte destinat a posar fi a la violència en països devastats per la guerra i he rebut premis internacionals per la meva feina. Actualment escric un llibre per a l'Associació Americana de Psicologia centrat en la prevenció del trauma i la violència.

Esmento aquestes credencials per suggerir que puc saber alguna cosa sobre com acabar amb la violència innecessària. De fet, hi ha un vast camp de coneixement sobre promoure el canvi en individus no motivats que ha estat llargament ignorat per molts activistes animalistes.

Ofereixo la meva perspectiva sobre promoure el canvi en una conducta violenta basant-me en la meva experiència amb la prevenció de violència i pel fet que hi ha una connexió amb els nostres esforços en promoure la no-violència cap als animals. Tinc certs coneixements sobre motivar el canvi de conducta entre grups considerats "resistents al canvi" perquè cada dia he observat canvis profunds durant la meva feina clínica, i vull exposar com es podria aplicar això en la nostra tasca de promoure el veganisme.

Les organitzacions animalistes fan un gran esforç per animar els no-vegans i ofereixen alternatives sense carn, promouen la campanya de dilluns Sense Carn i el "reducetarianisme"... però obliden el component més important de qualsevol estratègia per al canvi de conducta: un objectiu clarament definit. Resulta sorprenent que el veganisme tot just aparegui esmentat com a objectiu per part d'aquestes organitzacions. Com esperem aconseguir que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzar totes les formes de violència envers els animals si el veganisme no apareix com l'objectiu que cerca el canvi de conducta? Difícilment aconseguirem que la gent es faci vegana animant-los a reduir el consum de carn o oferint-los deliciós menjar vegà, perquè aquest és un mètode més aviat inefectiu per aconseguir un canvi real a llarg termini. Si volem que acabi la violència innecessària cap els animals i veiem això com una qüestió de justícia, llavors el veganisme ha de ser promogut sense excuses.

No hi ha cap mètode per al canvi de conducta -o moviment social de justícia per al cas- que pateixi d'una falta de claredat sobre un objectiu definit com aquest. Si jo pensés que suggerir als meus pacients que una simple reducció de la violència cap a les dones, o que confiessin en estratègies per cometre menys abusos, fos alguna cosa acceptable i recomanable com a objectiu final, estaria fent un flac servei a les víctimes i mereixeria perdre la feina. Quan treballo amb aquells que estan involucrats amb la violència i l'abús, deixo molt clar i explícit que l'objectiu del nostre programa és ser no-abusius en cap forma i ho exposo d'una manera que sigui acceptable per a les persones amb qui treballo. Insisteixo que si volem veure un canvi de conducta específic i finalment acabar amb la violència i ajudar els que són afectats, necessitem ser clars sobre què és aquesta conducta i per què necessitem un canvi.

Alguns activistes i organitzacions tenen por de promoure el veganisme com a objectiu final perquè senten que si són molt "agressius" perdran completament la gent. Això és probablement el principal motiu pel qual no hi ha hagut un major canvi cultural cap al veganisme. De fet, és possible establir l'objectiu clar d'acabar amb la violència cap als animals i treballar amb no-vegans d'una forma productiva i no-agressiva per a produir un canvi de conducta.

Jo comprenc per què alguns activistes estan preocupats pel fet de perdre els no-vegans quan realitzen activisme. En la major part de les meves primeres investigacions clíniques -així com en l'enfocament de la meva dissertació doctoral- vaig mostrar la importància de la relació terapèutica per a tractar els responsables de violència domèstica. Vaig mostrar que com més gran sigui el llaç que uneix el pacient amb el terapeuta, i com més gran sigui l'àmbit d'objectius i activitats que comparteixin en el tractament, menor seria la violència dels pacients després del tractament. Com més col·laborem i donem suport amb la nostra feina a aquells que desitgem que canviïn de conducta, més gran serà el canvi que veurem com a resultat. Encara que això no vol dir que, alhora, fallem a l'hora d'establir un objectiu per a aquest canvi. Fer-ho seria completament contraproduent per a la teràpia.

En qualsevol estratègia de canvi és important ser honest, sincer i directe sobre allò que cal canviar, sense jutjar ni posar els altres a la defensiva. Sí, això és possible i en realitat és molt simple i terapèutic. Podem mostrar comprensió i empatia respecte d'un problema de conducta i el que motiva aquest comportament, i alhora mantenir la postura que tota violència ha d'acabar. Tots dos punts no són mútuament excloents i calen perquè el canvi succeeixi.

He comprovat que els meus pacients aprecien la meva honestedat quan observo que determinades conductes són abusives i problemàtiques. També tracto de reforçar els estímuls positius en els pacients quan tracten de controlar l'ira i afrontar millor les situacions, encara que no ho facin de manera perfecta. Per descomptat, quan reforcem la  conducta positiva, això té un impacte més poderós que si solament penalitzem la conducta negativa. No obstant això, mai hem de donar suport o excusar la conducta abusiva de cap manera, i hem d'assenyalar l'abús quan succeeix.

De la mateixa manera, en el nostre activisme, hem de promoure el veganisme i reforçar els passos cap a aquest objectiu. Eliminar la carn, eliminar els lactis... són passos en la direcció correcta cap al veganisme, i si volem promoure un canvi real hem de donar tot el suport que puguem a aquests passos. Però això ha de ser vist com a passos cap al veganisme i no com a fins en si mateixos.

En resum, el que en trec de les meves experiències de tants anys acabant i prevenint la violència amb els meus pacients és que hi ha dues claus per aconseguir el canvi real: [1] Ens cal tenir un objectiu clar -Acabar amb la violència- que és definit i expressat de manera absoluta i rotunda, i [2] Hem de mantenir una postura no-agressiva a l'hora de promoure l'objectiu final -Acabar amb la violència- assumint que l'individu pot dubtar sobre canviar la seva conducta, i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Algú pot argüir que allò que és efectiu en prevenir i acabar amb la violència interpersonal en pacients o grups no és rellevant per promoure canvis a gran escala pel que fa a la violència contra els animals. No obstant això, el tipus de gent amb la qual faig feina posseeix moltes similituds amb els que són qüestionats pel seu consum d'animals. Encara que molts són coaccionats legalment per a sotmetre's a teràpia, sovint no reconeixen la seva conducta com un problema, tendeixen a reaccionar de forma defensiva i irascible quan se'ls qüestiona, i esgrimeixen justificacions irracionals sobre el seu comportament. Més encara: a l'igual que l'activisme, la teràpia és una forma de persuasió social, i el nostre missatge en cada context té més similituds que diferències. Tan sols hem d'imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogués un "dilluns sense abusos" o "un abús humanitari" per apreciar que determinats mètodes de persuasió emprats per l'activisme animalista no són lògics des del punt de vista de la justícia o de la psicologia.

El canvi de conducta segueix uns principis bàsics que s'apliquen en diversos problemes i grups. Ens cal un objectiu clar i una comunicació honesta i positiva. Tots dos punts poden i s'han d'acompanyar mútuament per a aconseguir una reducció a gran escala de la violència contra els animals. Amb l'auge social del veganisme i el suport ètic i científic que l'avala, ara més que mai tenim l'oportunitat d'aconseguir un gran canvi. Ens cal aprofitar aquesta oportunitat animant explícitament els altres que es facin vegans i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Article original en anglès: How Do We Best Promote Veganism?: A Psychologist's Perspective

******************************

Crec que l'enfocament del professor Casey Taft és molt encertat al posar l'èmfasi tan en l'ètica com en la psicologia. Al contrari del que sembla que pensen altres activistes, considero que és important que l'activisme s'ajusti als principis ètics, així com també hem de tenir en compte l'impacte psicològic que tenen les nostres accions en les persones. Hi ha estudis que apunten que apel·lar a valors morals ajuda a motivar una modificació en la conducta. Per això, la psicologia clínica pot servir-nos de gran ajuda per a millorar el nostre activisme, mentre que el nostre objectiu és generar la reflexió i el canvi en la gent.

 

«El mal ús del mot *efectivitat* en l'activisme animalista»

Tenerife vegà

En aquest nou article del psicòleg, terapeuta i professor Casey Taft, que he tingut l'oportunitat de llegir i traduir, s'analitza la propaganda benestarista sobre el tema de l'*efectivitat* des del punt de vista científic. Continua així amb el mateix tema desenvolupat en els seus anteriors assaigs, en què exposava amb perícia l'ús fraudulent per part dels grups benestaristes de conceptes científics per intentar presentar la seva forma de fer activisme com la més *eficaç* sense cap evidència objectiva i comprovable que demostri tal afirmació.

**************************

El mal ús del mot 'efectivitat' en l'activisme animalista

Casey Taft

Novembre de 2015

Des de fa un temps és habitual veure pronunciat el concepte 'efectivitat' als fòrums animalistes. Sobretot l'he vist en els discursos dels que afirmen que és més efectiu demanar a la gent que redueixi la seva participació en l'explotació animal en comptes d'eliminar-la. És a dir, el que realment afirmen és que no és efectiu demanar als altres que siguin vegans.

Com a exemple, aquest article de Tobias Leenaert que comença amb aquesta premissa:

«Assumim per un moment que demanar qualsevol altra cosa menys que veganisme és immoral —i que el veganisme és la base moral. Tot i això, suposarem alhora que demanar "una mica menys que veganisme" condueix a una major reducció de la mort i el patiment animal. En aquest cas, què hauríem de prioritzar: la moralitat del nostre activisme o el seu impacte? En altres paraules, hem —assumint que sabem que això és segur— d'usar un missatge menys efectiu perquè creiem que ha de ser un missatge moral?»

La resta de l'article continua amb aquesta premissa hipotètica que demanar als altres que redueixin el consum d'animals és més efectiu que demanar-los que es facin vegans. El problema és que no hi ha cap evidència científica publicada —ni tan sols alguna investigació no publicada que jo conegui— que indiqui que això és més efectiu, i es tracta d'una molt qüestionable especulació sobre el que seria més efectiu, que al meu parer contradiu el que els psicòlegs clínics coneixen des de fa temps sobre promoure un canvi de conducta.

Hi ha hagut una proliferació d'estudis esbiaixats sense publicació ni revisió per parells que he criticat recentment per ser pseudociència. El més preocupant sobre aquesta literatura és que la conclusió tendeix sempre a coincidir amb el mètode triat per les organitzacions animalistes, cosa que suggereix que hem de demanar als altres que simplement "redueixin" la seva explotació d'animals, encara que les dades no avalen aquesta conclusió. De fet, en un d'aquests estudis les dades indiquen justament el contrari: que promoure el veganisme condueix al canvi més gran a llarg termini.

També hi ha grups de Facebook que promouen l'activisme “eficaç”. En aquests fòrums, els qui promouen el veganisme com una qüestió de justícia són habitualment rebutjats i els que prefereixen tractar el veganisme com una dieta són els que dominen i solen estar d'acord que cal promoure el reducetarianisme. En qualsevol cas, no hi ha dades publicades i revisades que fonamentin les seves proclames sobre "l'eficàcia".

Altres grups com Animal Charity Evaluators suposadament ajuden els que volen donar diners a una organització animalista i els indiquen que organitzacions són més "efectives". Segons la declaració d'intencions:

«La missió d'ACE de trobar i promoure les oportunitats més efectives per a millorar les vides dels animals és allò que dirigeix ​​el nostre programa de recerca. Cerquem comprendre la diversitat de l'activisme animalista a un nivell bàsic per identificar aquelles àrees que són més prometedores. Procedim a dur a terme una investigació profunda sobre les accions i les organitzacions dins d'aquestes àrees, per així identificar quines tenen més evidència d'eficiència.»

Si bé és un objectiu lloable, el problema és que no hi ha cap evidència científica mesurable i revisable que indiqui que qualsevol organització és més efectiva que una altra. D'aquesta manera ens trobem amb un escenari de 'brossa entra, brossa surt' en què les conclusions exposades tenen una validesa qüestionable pel fet que les dades que s'han fet servir per establir l'efectivitat són inexistents o absents. I de nou, els grups que promouen el veganisme com un assumpte de justícia social no han estat inclosos a la llista d'avaluació.

El panorama que es descobreix a partir de tot això és que pel que sembla aquestes proclames d''eficàcia' realment intenten donar suport a la idea que hem d'evitar demanar als altres que es facin vegans. Hem de tenir claredat de ment davant de l'origen d'aquest tipus de  proclames. Si els grups d'activisme animalista poden afirmar que la seva promoció del reducetarianisme és 'efectiu', llavors poden actuar sense molestar els seus clients. En altres paraules, ells s'ho tallen i ells s'ho cusen. Poden persuadir tot l'àmbit animalista perquè cregui que el seu activisme és eficaç mentre que aconsegueixen més i més diners per part dels no-vegans agraïts que no els demanin que es facin vegans.

Jo no pretenc estar en possessió de cap coneixement profund sobre el veritable motiu pel qual es produeix aquest mal ús del terme 'efectivitat' en l'àmbit animalista, però sí que puc assegurar que això no ajuda els animals. Si volem parlar sobre l'efectivitat, cal dur a terme assajos clínics controlats i aleatoris per a determinar realment quins són els mètodes més efectius. Els recursos i els mètodes de recerca ja hi són. Tan sols ens cal que els grups activistes facin servir diners en comptes de mots si volen parlar sobre eficàcia. Hem de fer estudis honestos i rigorosos sobre l'activisme animalista o hem de deixar de parlar d'efectivitat.

També cal tenir en compte les limitacions dels mètodes d'estudi. Per exemple, seria possible demostrar que una forma d'activisme s'associa amb més reduccions a curt termini del consum de carn i lactis en determinats individus, però això no ens diu res que aquests individus es facin vegans a llarg termini. Possibilitar que hi hagi vegans de per vida ha de ser el nostre objectiu en tant que això és el que permet la minimització més gran del nostre dany cap als animals. Encara diria més, si continuem de promoure la noció que és acceptable explotar els animals moderadament, fallarem en el desafiament de les normes socials que permeten l'existència de l'explotació animal en les diverses formes, assegurant així que no acabi mai l'ús dels animals.

Text original en anglès: «Misuse of “Effectiveness” Language in Animal Advocacy»

********************

Amb l'ajut de l'anàlisi del professor Taft comprovem el què ha passat: els propis benestaristes creen organitzacions que diuen servir per a avaluar l'activisme però la veritable intenció que tenen és poder donar-se premis a si mateixos al·legant que ells són els activistes més eficaços però sense cap evidència real que ho provi. Ens trobem, doncs, davant d'un frau. Per desgràcia, mentir i enganyar és un comportament normal en persones que creuen que la finalitat justifica els mitjans.

 

«L'activisme animalista i el mètode científic»

 

Aquest text és el primer d'una sèrie d'articles que, basats en l'evidència, tracten sobre l'efectivitat de l'activisme. L'autor és el professor Casey Taft, especialista acadèmic en psicologia, que amablement m'ha donat l'aprovació per a traduir-lo.

El text forma part d'una resposta raonada a la propaganda dels grups benestaristes que: 

    - Difon la idea que promoure el veganisme no és la manera més efectiva d'aconseguir que la gent deixi de donar suport a l'explotació animal; i que...

    - Intenta adornar el missatge antivegà amb referències pseudocientífiques que no tenen evidència provada.

 

***************************

L'Activisme Animalista i el Mètode Científic

Casey Taft

Desembre de 2014

Com algú que ha dedicat tota la carrera a estudiar i practicar el mètode científic tant com a autor com a editor responsable de determinar l'acceptació o el rebuig per a la publicació, estic sorprès per la manca de respecte envers el mètode científic que té l'activisme animalista. Això passa en la preparació d'estratègies, en l'avaluació i en la interpretació de les mateixes. En aquest escrit reflexiono sobre un estudi publicat recentment [“Humane Research Council Study of Current and Former Vegetarians and Vegans"] i la manera com aquesta investigació no s'ajusta al mètode científic establert.

Alguns estudis recents han estat difosos en aquesta mateixa línia i he observat que hi ha activistes que han adoptat, com a resultat, un canvi d'enfocament. Us adverteixo sobre el perill de confiar seriosament en aquests estudis com a base per a preparar l'activisme pel fet que sovint no segueixen les pautes del mètode científic i, per tant, les conclusions que se'n dedueixen són limitades.

Abans d'analitzar l'estudi de l'HRC [Humane Research Council], exposo algunes bases del mètode científic que són habitualment ignorades en la preparació de l'activisme animalista:

    1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Si un estudi no aporta prediccions sobre allò que l'anàlisi de dades ens hauria de mostrar, llavors les hipòtesis no poden ser verificades i l'estudi ha de ser considerat exploratori.

    2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès d'una manera clara usant definicions acceptades.

    3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència.

    4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada.

Per aquells que no estiguin familiaritzats amb l'estudi d'HRC, aquest és un estudi epidemiològic sobre 11.000 subjectes que té com a objectiu comprendre els factors que porten algú a adoptar una dieta vegetariana o vegana a llarg termini. Per a propòsits de l'anàlisi estadístic, els vegans -volent-se referir a aquells que tenien una dieta exclusivament vegetal- i els vegetarians van ser agrupats junts. La principal troballa va ser que hi havia cinc vegades més de persones que havien abandonat la dieta vegetariana/vegana que els que continuaven practicant-la en aquell moment. Això suggereix que l'adhesió a aquest tipus de dietes és mínima i problemàtica.

Basant-se en una sèrie d'anàlisis que comparen aquests dos grups de persones, els autors extreuen una sèrie de conclusions entre les quals inclouen que hem de fer èmfasi en la reducció del consum d'animals –en comptes del cessament complet– i que ens hem de centrar més en com s'aplica el vegetarianisme i el veganisme –en comptes del per què del vegetarianisme i el veganisme.

Ara repassem les bases del mètode científic que he exposat anteriorment per a veure com s'aplicarien en aquest estudi.

1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Els autors no presenten hipòtesis específiques i no mostren les seves prediccions abans de fer l'anàlisi. Per tant, no sabem què pretenen demostrar al començar l'estudi i la interpretació dels resultats ha de ser presa amb precaució.

2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès de manera clara usant definicions acceptades: El veganisme en aquest estudi no va ser definit segons la definició acceptada per la Vegan Society:

"El veganisme és una filosofia de vida que exclou, fins on sigui possible i pràctic, totes les formes d´explotació i crueltat cap als animals ja sigui per alimentació, vestimenta o qualsevol altra finalitat"

Els autors defineixen el veganisme com si fos una dieta, però el veganisme no és una dieta. Més encara, els vegans i els vegetarians van ser agrupats com a iguals tot i que en realitat es tracta de dos grups molt diferents respecte de les seves motivacions sobre el rebuig a l'ús d'animals.

Si s'haguessin assumit les definicions correctes de vegà i vegetarià a l'anàlisi sobre la permanència d'una dieta sense carn, estic segur que els vegans haurien mostrat un índex molt més alt de continuïtat que els vegetarians. La conclusió a partir d'aquesta anàlisi seria que cal promoure directament el veganisme en lloc d'estadis intermedis respecte aquest objectiu.

3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència. Curiosament, les conclusions esgrimides pels autors sobre que hem de preferir un enfocament centrat a reduir el consum de carn –en oposició a abolir-ne el consum– i en el “com” dur a terme una transició a una dieta sense carn –en oposició al "per què"– semblen allunyar-se considerablement del que els resultats mostren en realitat. Les variables més importants que determinen per què algú continua essent vegà o vegetarià es referien a raons relacionades amb els drets animals, el medi ambient o la justícia social. Més concretament, aquells que van indicar que seguien una dieta vegetariana o una vegana a causa de "protegir els animals", "sentiments de disgustos respecte de la carn i els productes animals", "preocupació pel medi ambient", i "la justícia social i la fam al món” eren precisament els que mantenien indefinidament la seva dieta sense carn. Una anàlisi separada va mostrar que el desafiament principal per a mantenir una dieta sense carn entre els participants de l'estudi era que ells no veien el vegetarianisme o el veganisme com una part de la seva identitat.

A través de totes les anàlisis exposades, les variables que feien referència a l'empatia amb els altres van ser les que van mostrar una connexió més gran amb la continuïtat d'una dieta sense carn que aquelles referents a la salut, el gust, la influència social, les creences religioses/espirituals, la moda, o els desitjos. Quan ho fem pels animals, estem més lluny de tornar a consumir productes animals. En altres paraules, l'estudi suggereix que hem de promoure el veganisme segons la definició establerta d'evitar fer mal als animals. I hem de motivar la gent que s'identifiqui com a vegana i elimini els productes animals de les seves vides. En definitiva, els resultats suggereixen que ens hem d'enfocar en el per què del veganisme –acabar amb l'explotació sobre els animals–, posar un èmfasi més gran en animar els altres a evitar fer mal als animals –en lloc de reduir el consum de carn– i treballar per a incrementar la identificació amb el veganisme –en comptes de debilitar-lo.

4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada. Si l'estudi d'HRC hagués estat revisat científicament, almenys alguns dels punts que he assenyalat haurien estat notificats i els autors els haurien hagut de respondre en un document corregit –o refer-ho tot plegat– perquè pogués ser publicat. El procés de revisió per iguals és el que aporta legitimitat a un estudi i demostra que supera un cert llindar de mèrit científic, ajuda a eliminar l'impacte que la parcialitat de l'investigador hagi pogut tenir sobre la interpretació dels resultats, i contribueix a millorar la ciència en general. Reconec que hi ha limitades opcions de publicació per a un estudi d'aquesta naturalesa en revistes científiques, encara que hem de trobar una manera més científicament rigorosa de revisar aquests treballs perquè puguin ser considerats eficaços.

És evident que les dades mostrades aquí són potencialment avaluables i que poden ajudar-nos a respondre qüestions importants. El valor d'aquests esforços es pot reforçar si les qüestions i les interpretacions se sotmetessin a un escrutini rigorós i a la resposta per part d'altres en la comunitat científica i vegana. És important per als qui fem activisme pels animals que llegim investigacions comprenent que la investigació és un procés humà i que hem de ser conscients de les seves limitacions.

Text original en anglès: «Animal Advocacy and The Scientific Method: The Humane Research Council Study»

**************************