19 de març de 2015

Kafka, «La Metamorfosi» i la qüestió de l'especisme

 

«La Metamorfosi» [o «La Transformació»] és un dels relats de l'escriptor Franz Kafka més famosos i llegits a dia d'avui. En aquest assaig m'agradaria fer una anàlisi breu sobre el contingut de l'obra. Adverteixo per endavant que a continuació revelaré alguns detalls importants de la trama; per si algú volgués llegir o rellegir primer la història abans de llegir aquest comentari.

Des de la primera pàgina, assistim a un esdeveniment extraordinari que determinarà tota la història subsegüent: el protagonista, Gregor Samsa, ha patit una transformació física completa que li ha fet perdre l'aparença humana i adoptar la forma d'un altre animal, molt semblant a la d'un insecte.

Al relat mai no s'arriba a explicar, ni s'especula ni tan sols, per què i com passa això. Potser perquè l'autor no tenia interès en aquest punt i tan sols li importava centrar-se en les reaccions del protagonista i dels que l'envolten respecte a aquest esdeveniment. També és un tret peculiar de l'obra de Kafka no explicar la causa dels esdeveniments que succeeixen als protagonistes, com si fossin càstigs o malediccions. Això és una de les característiques del concepte d'allò kafkià.

La història narrada a La Metaformosi és la d'algú que va ser un ésser humà i que ara ha esdevingut un animal no humà. Kafka ens mostra amb cruesa el que comporta aquesta diferència a la nostra societat i la manera com ens relacionem amb altres animals.

Gregor Samsa ja no era humà, però encara que el seu aspecte havia canviat radicalment, continuava sentint de la mateixa manera. No havia canviat el fet que experimentava emocions i sentiments. No era humà però era un ésser sentent. Tot i que la seva família sap que Gregor és la mateixa persona; malgrat saber que és una persona; el gran canvi físic que ha experimentat provocarà al si familiar una crisi de conseqüències tràgiques.

És curiós que l'autor no va idear que el protagonista esdevingués un gos, un gat o un ocell, o altres animals pels quals —encara que també discriminats i oprimits per no ser de la nostra espècie— molts humans poden sentir certa simpatia. No. El va obligar a ser el tipus d'animal probablement més detestat pels humans: els insectes.

No coneixem quina era la intenció original de l'autor en escriure aquest text. Potser expressar els seus propis sentiments personals enmig d'un context social en què se sentia desgraciat i rebutjat. De totes maneres, si realment hagués volgut denunciar l'especisme, difícilment, al meu entendre, podria haver-ho fet d'una manera més expressiva.

Al meu parer, poques obres de la literatura han representat tan encertadament, de forma implícita, el que suposa el prejudici de l'especisme com ho ha aconseguit aquesta peça de Kafka. Certament encara hi ha molt poques obres literàries que tractin aquesta qüestió d'una manera o altra.

Podríem treure diverses conclusions a partir del text de Kafka, que, malgrat ser breu, és enorme en valor literari i filosòfic i és ple de possibles significats. De fet, se n'han publicat una considerable quantitat d'anàlisis. No obstant això, fins ara no n'he llegit cap —i n'he llegit força, tant en anglès com en espanyol— que el relacionés amb el prejudici de l'especisme.

Que pràcticament a ningú se li acudís fins ara de pensar que aquest relat evidenciés la discriminació cap als no-humans revela l'enorme manca de consciència sobre aquest problema a la nostra cultura. Per descomptat, quan jo vaig llegir per primera vegada aquesta història, ja fa força anys, tampoc se'm va acudir fer aquesta connexió. Com assenyala Noam Chomsky:

«En realitat, un altre problema que crec que hem d'enfrontar, és que en qualsevol punt particular de la història humana, la gent no ha entès què és l'opressió. És una cosa que aprens. Si tornem, posem per cas, cap als meus pares o la meva àvia, ella no pensava que estava essent oprimida per ser part d'una família superpatriarcal on el pare podia caminar pel carrer i no reconèixer la seva filla quan ella venia —no perquè ell no sabés qui fos, sinó perquè suposadament era mal vist. No se sentia com a opressió. Tan sols se sentia que així era la manera com funciona la vida… Però, com sap qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme —per exemple el moviment feminista— una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és obvi, i qui sap quines formes d'opressió i dominació estem simplement acceptant, sense ni tan sols notar-les.» [Noam Chomsky, On Anarchism, 2005]

M'hauria agradat llegir alguna anàlisi que interpretés l'obra sota aquesta perspectiva però en no haver-ne trobat cap, he decidit compartir, a continuació, la meva reflexió particular sobre el relat en qüestió.

El problema en el què li havia passat a Gregor Samsa no raïa realment en la seva transformació: no era una cosa que li dificultés sentir o viure. Fins i tot continuava essent capaç de comunicar-se amb altres humans. El problema real era relacionat en la manera com els altres el jutjaven i, també, en la manera com ell mateix es jutjava. El problema no era tant físic, sinó que més aviat era a la ment de tots ells.

Així mateix, el problema en la nostra relació amb els altres animals no és que ells siguin diferents de nosaltres, ja sigui en el seu aspecte o en la seva forma d'experimentar el món. El problema és que nosaltres els jutgem inferiors simplement per no ésser humans. Tot i ser conscients que ells senten; continuem discriminant-los injustament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres.

És possible que el nou físic de Gregor Samsa li impossibilités integrar-se a la societat humana com havia fet fins aleshores. Però igualment hi ha molts éssers humans que per alguna circumstància queden parcialment o totalment invàlids o discapacitats i perden la seva autonomia per a sobreviure a la societat. I no per això considerem que per aquest motiu estigui bé discriminar-los, agredir-los o tractar-los com si fossin mers objectes o mercaderies per a servir al nostre benefici.

Els altres animals són essencialment el mateix que nosaltres: individus amb sensacions, emocions i pensaments. Les acusacions d'antropomorfització són equivocades en aquest punt, ja que comptem amb evidències de pes sobre la consciència en altres animals. Aquestes acusacions el que evidencien realment és el prejudici arrelat de l'antropocentrisme que consisteix a creure que la sensibilitat és exclusiva en els humans, malgrat que tenim proves que demostren que no és així.

La diferència més important entre humans i no-humans rau en cert grau d'intel·ligència. Però és una diferència que és present també de forma notable entre els mateixos éssers humans. També hi ha òbvies i significatives diferències corporals. Però també hi ha enormes diferències físiques entre humans –per exemple: pensem en l'enorme diferència entre un nadó i un adult en plenes facultats.

Aquest relat de Kafka respon a una pregunta que gairebé ningú s'hauria fet fins ara: "I si un dia ens despertéssim sent un animal no-humà?" A la nostra societat, ser un individu no humà implica ser un esclau, és a dir, algú sotmès a la condició de propietat; ja sigui per a servir als humans de companyia, o de menjar o de vestimenta. Ara bé, com que els insectes en general —excepte alguns molt determinats com les abelles o les cotxinilles— no tenen una utilitat per a nosaltres, llavors directament els matem per la seva sola presència.

Encara que el cas pertanyi a la imaginació –per això és literatura– és una qüestió que tothom s'hauria de preguntar. Tothom s'hauria de posar al lloc dels altres animals i pensar si considera que és acceptable que el tractin com un recurs per als altres. La resposta seria invariablement negativa. Ningú no vol estar sotmès ni ser assassinat per a benefici dels altres.

Davant de qualsevol qüestió moral que ens sorgeixi sobre la nostra relació amb els altres animals ens hauríem de preguntar sempre si ens semblaria bé que aquest criteri s'apliqués sobre éssers humans i sobre nosaltres mateixos. Si la resposta és negativa, aleshores aquest criteri no respecta el principi d'igualtat.

Vull pensar que Kafka, que pel que sembla es va fer vegetarià, hauria simpatitzat amb aquesta interpretació de la seva història.