31 de desembre de 2021

«La Mosca» o la crítica accidental a l'especisme


Abans que res m'agradaria comentar que qui hagi vist aquesta pel·lícula [The Fly, 1958] s'adonarà que les portades que es van dissenyar no reflecteixen l'argument —no hi ha cap mosca que ataqui humans— i que tan sols cerquen de provocar un efecte de por en el públic.

Aviso que en aquest assaig desvetllaré parts del desenvolupament de la pel·lícula.

La pel·lícula té dues connexions amb obres literàries clàssiques: Frankenstein de Mary Shelley i La Transformació (o La metamorfosi) de Franz Kafka. Sobre aquesta darrera obra vaig publicar un assaig en aquest bloc analitzant que es tracta d'un relat que també serveix de crítica no intencionada a l'especisme. A parer meu, La Mosca és una versió del mateix tema: què passaria si un humà adquirís un aspecte d'insecte encara que conservés la seva personalitat? En general, la pel·lícula sol veure's com un entretingut film de ciència-ficció i interpretar-se com una advertència a les conseqüències indesitjables i inesperades de la investigació científica. Però jo crec que a més a més hi ha altres perspectives sobre l'assumpte.

L'argument de la pel·lícula és senzill: un científic experimental intercanvia per accident part del seu cos amb una mosca, més concretament el cap i la part d'un braç, mentre que la mosca adquireix un cap humà. Aquesta abrupta transformació física provoca un fort trauma al protagonista que el condueix ràpidament al suïcidi, amb l'ajuda de la seva dona. Dic que és el protagonista perquè la història de la pel·lícula gira al seu voltant i del què li passa, però crec que en realitat apareix en menys escenes que altres personatges.

El més curiós és que no es mostra cap evidència que el científic en qüestió hagi transformat la seva personalitat sinó que tan sols ha transformat el seu aspecte, tal i com li va passar al protagonista del relat de Kafka. Com ja he esmentat al principi, les portades de la pel·lícula mostren una mosca atacant o amenaçant un ésser humà, però no hi ha res d'això a la trama. El científic decideix matar-se solament perquè ja no és humà i no perquè s'hagi convertit en algú amb instints assassins o alguna cosa similar.

En aquesta nostra època s'està produint una crítica a la idea que hi ha un cos humà ideal al qual hem d'aspirar —un cos normatiu. Aquest ideal estableix que el nostre cos ha de tenir una manera particular per ser acceptable. No val que siguem humans sinó que hem de tenir una determinada altura, un pes i trets determinats, una determinada simetria. Es tracta d'un criteri estètic, i no pas d'un criteri de salut o de practicitat, que provoca vergonya a aquells que no encaixen en aquests paràmetres.

Molts humans, el físic dels quals s'allunya del cos normatiu, tenen dificultats per a desenvolupar la seva vida en societat a causa del rebuig que pateixen per part dels altres. Així, encara que el protagonista no hagués decidit matar-se ja no podria tornar a fer una vida mitjanament normal perquè seria objecte d'estudis científics i de sorpresa constant o repulsa per part de la resta d'humans. Fixem-nos que ha canviat part del seu físic però la seva ment: la seva personalitat és la mateixa. Potser ja no és humà, però continua essent una persona.

El que jo veig a la pel·lícula és una conseqüència de la creença que els animals no mereixen el mateix respecte bàsic que entenem que mereixen els humans o que ells directament no mereixen cap respecte per si mateixos. Això és un símptoma de l'especisme. No cal fer cap interpretació forçada ja que el mateix film ho deixa força clar.

 
A la versió original podem sentir:

— Inspector, it wasn´t wong to destroy that thing? [Inspector, no va estar malament destruir aquella cosa?]

— A fly-headed human? No. [Un humà amb cap de mosca? No.]

 
I a la versió en espanyol:

— Inspector, no vaig fer res de dolent al matar aquest ésser?

—Si no era humà, no.
 

De la mosca que per accident adquireix un cap humà gairebé no en sabem res fins que en una escena final del film presenciem que crida i lluita per la seva vida en haver caigut atrapada a la xarxa d'una aranya. L'escena sembla terrible als seus testimonis fins al punt que un mata l'aranya i la mosca. Ja coneixem la total manca de respecte que els humans solen mostrar pels insectes i altres invertebrats en general. L'aranya caça altres animals instintivament per a sobreviure; en canvi, el protagonista es mata a si mateix solament perquè ja no té aspecte humà i això, encara que sigui tràgic, també els sembla totalment raonable a la resta d'humans. No els sembla terrible que algú decideixi matar-se perquè ja no és humà.