26 de febrer de 2016

L'ètica no és una imposició

 
En aquest assaig pretenc defensar la idea que l'ètica no pot ser una "imposició" perquè això suposaria al·legar erròniament que se'ns «im-posa» alguna cosa que no és inherent a nosaltres, és a dir, que se'ns força a acatar una cosa que és aliena o contrària a nosaltres.

    En primer lloc, la capacitat moral és quelcom inherent a la nostra pròpia naturalesa. No és una cosa imposada o afegida des de fora. La moralitat és un fenomen biològic que no solament apareix en els éssers humans sinó que també s'ha comprovat en altres animals -concretament en altres mamífers.

Anomenem moralitat a la capacitat de tenir en consideració altres individus i els seus interessos, basada al seu torn en la capacitat d'empatia. La moralitat és el reconeixement que no som els únics éssers conscients en aquest món i que els interessos dels altres també han de ser considerats a l'hora de determinar la nostra conducta.

Per tant, la nostra capacitat d'actuar moralment no és una imposició sinó que és una capacitat intrínseca a la nostra personalitat.

    En segon lloc, l'ètica seria l'obligació inherent d'acatar els principis de la lògica que formen part de la nostra pròpia facultat de raonar. Per això no es pot imposar, per definició. Tan sols podríem dir que s’"imposa" —alguna cosa que s'introdueix interiorment des de fora— en el cas que es tractés d'alguna cosa externa al que se'ns vol forçar.

L'ètica seria una pura derivació de la lògica. Els principis fonamentals de la moral són el principi d'igualtat —o principi d'igual consideració— i el principi de valor inherent; els quals, al seu torn, deriven directament del principi d'identitat. Si això és així, llavors l'ètica no la podem imposar ni refutar; tan sols la podem reconèixer. No podem imposar ni refutar que A=A.

Així, els principis bàsics de l'ètica són purament lògics i estem obligats a ells per la nostra facultat de raonament. Estem intrínsecament obligats a reconèixer que A=A i, lògicament, a acatar aquest principi en la nostra conducta. Però no estem obligats en el sentit de forçats o coaccionats externament sinó obligats en el sentit de ser un imperatiu lògic, atès que és un requisit necessari per a l'existència i funcionament de la nostra racionalitat.

Per això, si la lògica no és una imposició i l'ètica és l'acatament a la lògica llavors l'ètica no pot ser conceptualment una imposició. En canvi, quan decidim ignorar o infringir aquests principis llavors som nosaltres els que estem imposant els nostres desitjos o intencions per sobre dels d'altres individus.

Si els altres individus són igualment subjectes com nosaltres i tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres llavors lògicament no hem de tractar-los com a objectes. Això és el que volem dir quan assenyalem que posseeixen un valor inherent. Tractar els subjectes com si fossin objectes és lògicament contradictori. Així mateix, hem de considerar els seus interessos al mateix nivell que els nostres ja que són els mateixos interessos [A=A] encara que es donin en individus diferents: a això és el que ens referim quan parlem de la igualtat en sentit moral.

Jo diria que tot això és l'oposat a la imposició d'uns sobre altres; això és la igualtat. Per descomptat que la igualtat no vol dir que els nostres interessos es sacrifiquin en favor dels interessos d'altres individus sinó que els interessos de tots han de ser considerats igualment, al mateix nivell.

No obstant això, és important assenyalar que no equiparo l'ètica a qualsevol doctrina o codi específic de conducta que es pretengui d'obligat compliment. Existeixen diverses teories morals que difereixen i fins i tot s'oposen entre si. Per tant, en virtut del principi de no-contradicció, resulta obvi que no poden ser totes correctes i que algunes han de ser necessàriament errònies. Jo considero que totes aquelles teories que incompleixen la lògica són teories equivocades. Totes aquelles que es basen en pressupòsits no-lògics [emocions, sentiments, gustos, tradicions...] no serien ni tan sols ètiques des del punt de vista racional. Un exemple d'això seria l'utilitarisme. Sens dubte hi ha doctrines que diuen ser ètiques però que contradiuen la definició d'ètica de la qual parteixo.

D'altra banda, podem crear normes que imposin una determinada conducta de forma impositiva, coactiva. Per exemple: les lleis jurídiques sempre són una imposició; són de caràcter externament coactiu. La legalitat és un àmbit categorialment diferent a la moralitat. La legalitat és de caràcter convencional.

Ara bé, si diem que hem de respectar els éssers sentents com a persones —no tractar-los com a coses— no estaríem imposant res. Perquè aquest mandat és una derivació necessària de la lògica. El que estem dient és que no hem d'imposar injustificadament els nostres desitjos a altres persones —no hem de tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins— perquè és la norma de conducta coherent amb la lògica, la qual és part inherent de la nostra pròpia racionalitat. Per tant, la moral no existeix fora de nosaltres —de forma heterònoma com és el cas de les lleis jurídiques— sinó que és dins nostre, en la nostra racionalitat, de forma autònoma.

Per acabar, m'agradaria aclarir que si bé argumento en contra de la idea que l'ètica és una imposició, no considero per això que la imposició sigui un fet intrínsecament dolent ni bo en si mateix. La imposició pot ser correcta o pot ser incorrecta. Això depèn de si està moralment justificada o no. La qual cosa ens retorna de nou als principis ètics que són el referent normatiu de la moralitat. I, segons he exposat, l'únic fonament objectiu que podria tenir una moral és la lògica.

En conclusió, l'ètica pot semblar una imposició solament per aquells que no han comprès la seva naturalesa; però no per als que l'hem interioritzat i reconeixem que és una extensió de la nostra pròpia racionalitat. Les normes ètiques es coneixen mitjançant la raó, que és inherent a nosaltres, no des de fora de nosaltres. Raonar no és una limitació sinó un desenvolupament de la nostra personalitat racional.


17 de febrer de 2016

«Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg»

 

El professor Casey Taft analitza en aquest article quina podria ser la forma més efectiva de difondre el veganisme en la societat des d'un punt de vista psicològic, partint de la seva pròpia experiència com a terapeuta. Penso que les seves reflexions poden ser útils per a millorar el nostre activisme en favor del respecte als altres animals i mereixen que les tinguem en compte.

*********************************

    "Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg"

    Casey Taft, Ph.D.



He estat responsable d'una investigació clínica pionera en l'àmbit de la prevenció de la violència. He desenvolupat els únics programes que mostren com prevenir i acabar amb la violència domèstica per part de membres de l'exèrcit i aquests programes són ara aplicats en els hospitals de tot el país. He estat assessor de la Nacions Unides per a un projecte destinat a posar fi a la violència en països devastats per la guerra i he rebut premis internacionals per la meva feina. Actualment escric un llibre per a l'Associació Americana de Psicologia centrat en la prevenció del trauma i la violència.

Esmento aquestes credencials per suggerir que puc saber alguna cosa sobre com acabar amb la violència innecessària. De fet, hi ha un vast camp de coneixement sobre promoure el canvi en individus no motivats que ha estat llargament ignorat per molts activistes animalistes.

Ofereixo la meva perspectiva sobre promoure el canvi en una conducta violenta basant-me en la meva experiència amb la prevenció de violència i pel fet que hi ha una connexió amb els nostres esforços en promoure la no-violència cap als animals. Tinc certs coneixements sobre motivar el canvi de conducta entre grups considerats "resistents al canvi" perquè cada dia he observat canvis profunds durant la meva feina clínica, i vull exposar com es podria aplicar això en la nostra tasca de promoure el veganisme.

Les organitzacions animalistes fan un gran esforç per animar els no-vegans i ofereixen alternatives sense carn, promouen la campanya de dilluns Sense Carn i el "reducetarianisme"... però obliden el component més important de qualsevol estratègia per al canvi de conducta: un objectiu clarament definit. Resulta sorprenent que el veganisme tot just aparegui esmentat com a objectiu per part d'aquestes organitzacions. Com esperem aconseguir que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzar totes les formes de violència envers els animals si el veganisme no apareix com l'objectiu que cerca el canvi de conducta? Difícilment aconseguirem que la gent es faci vegana animant-los a reduir el consum de carn o oferint-los deliciós menjar vegà, perquè aquest és un mètode més aviat inefectiu per aconseguir un canvi real a llarg termini. Si volem que acabi la violència innecessària cap els animals i veiem això com una qüestió de justícia, llavors el veganisme ha de ser promogut sense excuses.

No hi ha cap mètode per al canvi de conducta -o moviment social de justícia per al cas- que pateixi d'una falta de claredat sobre un objectiu definit com aquest. Si jo pensés que suggerir als meus pacients que una simple reducció de la violència cap a les dones, o que confiessin en estratègies per cometre menys abusos, fos alguna cosa acceptable i recomanable com a objectiu final, estaria fent un flac servei a les víctimes i mereixeria perdre la feina. Quan treballo amb aquells que estan involucrats amb la violència i l'abús, deixo molt clar i explícit que l'objectiu del nostre programa és ser no-abusius en cap forma i ho exposo d'una manera que sigui acceptable per a les persones amb qui treballo. Insisteixo que si volem veure un canvi de conducta específic i finalment acabar amb la violència i ajudar els que són afectats, necessitem ser clars sobre què és aquesta conducta i per què necessitem un canvi.

Alguns activistes i organitzacions tenen por de promoure el veganisme com a objectiu final perquè senten que si són molt "agressius" perdran completament la gent. Això és probablement el principal motiu pel qual no hi ha hagut un major canvi cultural cap al veganisme. De fet, és possible establir l'objectiu clar d'acabar amb la violència cap als animals i treballar amb no-vegans d'una forma productiva i no-agressiva per a produir un canvi de conducta.

Jo comprenc per què alguns activistes estan preocupats pel fet de perdre els no-vegans quan realitzen activisme. En la major part de les meves primeres investigacions clíniques -així com en l'enfocament de la meva dissertació doctoral- vaig mostrar la importància de la relació terapèutica per a tractar els responsables de violència domèstica. Vaig mostrar que com més gran sigui el llaç que uneix el pacient amb el terapeuta, i com més gran sigui l'àmbit d'objectius i activitats que comparteixin en el tractament, menor seria la violència dels pacients després del tractament. Com més col·laborem i donem suport amb la nostra feina a aquells que desitgem que canviïn de conducta, més gran serà el canvi que veurem com a resultat. Encara que això no vol dir que, alhora, fallem a l'hora d'establir un objectiu per a aquest canvi. Fer-ho seria completament contraproduent per a la teràpia.

En qualsevol estratègia de canvi és important ser honest, sincer i directe sobre allò que cal canviar, sense jutjar ni posar els altres a la defensiva. Sí, això és possible i en realitat és molt simple i terapèutic. Podem mostrar comprensió i empatia respecte d'un problema de conducta i el que motiva aquest comportament, i alhora mantenir la postura que tota violència ha d'acabar. Tots dos punts no són mútuament excloents i calen perquè el canvi succeeixi.

He comprovat que els meus pacients aprecien la meva honestedat quan observo que determinades conductes són abusives i problemàtiques. També tracto de reforçar els estímuls positius en els pacients quan tracten de controlar l'ira i afrontar millor les situacions, encara que no ho facin de manera perfecta. Per descomptat, quan reforcem la  conducta positiva, això té un impacte més poderós que si solament penalitzem la conducta negativa. No obstant això, mai hem de donar suport o excusar la conducta abusiva de cap manera, i hem d'assenyalar l'abús quan succeeix.

De la mateixa manera, en el nostre activisme, hem de promoure el veganisme i reforçar els passos cap a aquest objectiu. Eliminar la carn, eliminar els lactis... són passos en la direcció correcta cap al veganisme, i si volem promoure un canvi real hem de donar tot el suport que puguem a aquests passos. Però això ha de ser vist com a passos cap al veganisme i no com a fins en si mateixos.

En resum, el que en trec de les meves experiències de tants anys acabant i prevenint la violència amb els meus pacients és que hi ha dues claus per aconseguir el canvi real: [1] Ens cal tenir un objectiu clar -Acabar amb la violència- que és definit i expressat de manera absoluta i rotunda, i [2] Hem de mantenir una postura no-agressiva a l'hora de promoure l'objectiu final -Acabar amb la violència- assumint que l'individu pot dubtar sobre canviar la seva conducta, i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Algú pot argüir que allò que és efectiu en prevenir i acabar amb la violència interpersonal en pacients o grups no és rellevant per promoure canvis a gran escala pel que fa a la violència contra els animals. No obstant això, el tipus de gent amb la qual faig feina posseeix moltes similituds amb els que són qüestionats pel seu consum d'animals. Encara que molts són coaccionats legalment per a sotmetre's a teràpia, sovint no reconeixen la seva conducta com un problema, tendeixen a reaccionar de forma defensiva i irascible quan se'ls qüestiona, i esgrimeixen justificacions irracionals sobre el seu comportament. Més encara: a l'igual que l'activisme, la teràpia és una forma de persuasió social, i el nostre missatge en cada context té més similituds que diferències. Tan sols hem d'imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogués un "dilluns sense abusos" o "un abús humanitari" per apreciar que determinats mètodes de persuasió emprats per l'activisme animalista no són lògics des del punt de vista de la justícia o de la psicologia.

El canvi de conducta segueix uns principis bàsics que s'apliquen en diversos problemes i grups. Ens cal un objectiu clar i una comunicació honesta i positiva. Tots dos punts poden i s'han d'acompanyar mútuament per a aconseguir una reducció a gran escala de la violència contra els animals. Amb l'auge social del veganisme i el suport ètic i científic que l'avala, ara més que mai tenim l'oportunitat d'aconseguir un gran canvi. Ens cal aprofitar aquesta oportunitat animant explícitament els altres que es facin vegans i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Article original en anglès: How Do We Best Promote Veganism?: A Psychologist's Perspective

******************************


Crec que l'enfocament del professor Casey Taft és molt encertat al posar l'èmfasi tan en l'ètica com en la psicologia. Al contrari del que sembla que pensen altres activistes, considero que és important que l'activisme s'ajusti als principis ètics, així com també hem de tenir en compte l'impacte psicològic que tenen les nostres accions en les persones. Hi ha estudis que apunten que apel·lar a valors morals ajuda a motivar una modificació en la conducta. Per això, la psicologia clínica pot servir-nos de gran ajuda per a millorar el nostre activisme, mentre que el nostre objectiu és generar la reflexió i el canvi en la gent.

 

13 de gener de 2016

Cadena Alimentària o Cadena d'Esclavitud?

 

 

En aquesta nota m'agradaria exposar dues conclusions sobre la suposada «cadena alimentària» que en ocasions es presenta com a argument per intentar justificar que emprem altres animals de menjar. 

La meva primera conclusió és que no seria empíricament correcte dir que l'ésser humà és en el cim de la cadena alimentària o dir que mengem animals a causa d'alguna suposada cadena alimentària que ens condiciona a fer-ho.  

La segona conclusió és que aquest tipus de fet en cap cas justifica moralment la nostra explotació d'altres animals.  

Les raons per haver arribat a aquestes conclusions són les següents:  

 

    Primer; els animals catalogats biològicament com a depredadors naturals [lleons, tigres...] i com a paràsits [mosquits, puces...] se situen per sobre de nosaltres en la xarxa tròfica: a l'estat natural ells s'alimenten de nosaltres i no al contrari. Els humans no som objectivament al cim de cap cadena o piràmide alimentària natural. 

Tal com explica la revista Scientific American sobre un estudi relatiu al nivell tròfic en què se situen els éssers humans: 

«La investigació, dirigida per Sylvain Bonhommeau, de l'Institut Francès d'Investigació per a l'Explotació de la Mar, estima que el nivell tròfic mitjà de la població mundial era de 2,21 l’any 2009, el que ens situa en la mateixa categoria d'altres omnívors com els porcs i les anxoves. De fet, «som més a prop dels herbívors que dels carnívors», diu Bonhommeau. "Això canvia el nostre prejudici que som depredadors superiors".» 

Per tant, des d'un punt de vista científic, no té cap sentit creure que els humans som "el cim de la cadena alimentària" o que estem determinats per alguna inèrcia biològica que ens obligui a menjar animals. 

És cert que els humans som omnívors, però això solament vol dir que estem capacitats fisiològicament per a obtenir els nutrients tant de vegetals com d'animals, però no vol dir que estiguem obligats necessàriament a menjar uns i altres. Una dieta vegana correctament planificada és apta i saludable en totes les etapes de la vida humana. 

 

    Segon; apel·lar a la cadena alimentària com a argument pressuposa que la nostra conducta alimentària en un fet natural, obligat i inamovible. No obstant això, la nostra explotació sobre els altres animals per servir de menjar se sosté mitjançant idees i costums que són culturals i que es poden canviar a voluntat. Com bé aclareix Igor Sanz: 

«La cadena alimentària en la qual participem l'hem creat nosaltres mateixos, així que, més enllà del nostre propi egoisme o alguna extravagant inclinació emocional, quin impediment podria trobar algú per a la seva modificació?» 

Diversos experiments han comprovat que les persones tendeixen a descarregar la seva responsabilitat moral quan actuen seguint ordres. Crec que aquest mateix mecanisme psicològic funciona també amb entitats abstractes o imaginàries com Déu o la Natura. Hom s'excusa de la responsabilitat de la seva conducta al·legant que Déu l'ha manat així o que la Natura l'ha determinat de tal manera. D'aquesta manera, un es veu a si mateix com a part d'un mecanisme inexorable que no pot canviar, en comptes de veure’s com un subjecte que pot triar la seva conducta. 

L'hàbit de menjar és natural però la nostra pràctica de menjar animals és cultural. La naturalesa no ens ha disposat amb apèndixs naturals per a la depredació, ni tampoc ens ha proporcionat les armes, les granges i els escorxadors que fem servir per a explotar els altres animals; tot això ho hem creat nosaltres; són eines i artificis culturals. Els humans hem decidit fer-ho perquè ens convé, però no perquè necessitem fer-ho o perquè estiguem obligats a fer-ho per naturalesa. 

A més, tampoc tindria sentit assenyalar que altres animals mengen animals per intentar justificar que nosaltres també ho fem. Des d'un punt de vista moral, el que altres animals facin no pot ser un criteri de conducta per a nosaltres. Pretendre justificar una conducta al·legant que altres animals actuen d'aquesta manera resulta tan absurd com pretendre justificar una conducta al·legant que altres humans actuen d'aquesta manera. Així ho explica el professor Gary Francione: 

«El fet que els animals mengin altres animals és irrellevant. Per què hauria d'importar que alguns animals mengin altres animals? Alguns animals són carnívors i no poden viure lliurement sense menjar carn. Nosaltres no entrem en aquesta categoria; podem viure sense menjar animals, i cada vegada més gent reconeix que la nostra salut i el medi ambient es beneficiarien d'una dieta sense productes d'origen animal.» 

Des del punt de vista biològic, milions d'éssers humans a tot el món vivim saludablement sense menjar animals. Els éssers humans no necessitem menjar animals per a viure i estar saludables. Una alimentació vegana ben planificada ens aporta tots els nutrients que ens calen per a gaudir de bona salut.

En conclusió, no hi ha cap cadena alimentària que ens obligui a menjar altres animals. Els éssers humans podem tenir una vida saludable sense emprar altres animals de menjar. Així comprovem que no hi ha cap fet biològic que ens condueixi necessàriament a menjar altres animals. Nosaltres podem triar. 

Aquesta suposada idea d'una cadena alimentària en la qual domina l'ésser humà des de la seva cúspide és en realitat un producte ideològic sorgit per a justificar i mantenir un estat d'opressió. És part de l'adoctrinament cultural que ens inculquen des de la infància per a fer-nos creure que som "superiors" als altres animals, així com s'ha adoctrinat també en ideologies similars sobre la superioritat d'uns individus humans sobre altres; com succeeix amb el racisme i el masclisme. No mengem animals a causa d'una suposada "cadena alimentària" que ens obliga a això sinó a causa de l'errònia creença que l'ésser humà és amo dels altres animals i té dret a sotmetre'ls i usar-los per al seu benefici. 

L'evolució biològica no justifica l'antropocentrisme La idea que l'evolució és una piràmide jeràrquica, amb l'ésser humà en la seva cúspide, és un concepte ideològic i no un fet científic. L'antropocentrisme no té cap base científica; és tan sols un prejudici, com ho aclareix el biòleg Paul Patton [N.T: a partir de la pàg. 45]: 

«Una de les idees errònies més difoses sobre l'evolució cerebral és que constitueix un procés lineal que culmina amb les sorprenents facultats cognitives dels humans; els cervells d'altres espècies modernes són representatius tan sols d'estadis preliminars. Tals idees han influït fins i tot en el pensament de neurocientífics i psicòlegs al comparar els cervells d'espècies diferents emprades en l'estudi biomèdic.» 

En contra d'aquesta idea sobre la superioritat humana, que ens permet creure'ns legitimats per a disposar de les vides dels altres animals, podem objectar que els animals són individus que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres i, per tant, no hi ha cap raó que justifiqui supeditar o menysprear aquests interessos davant dels nostres, atès que són els mateixos interessos. 

Els altres animals són éssers conscients i, per tant, posseeixen interessos relatius a la seva pròpia supervivència i benestar. Els humans i els altres animals sentents no som essencialment diferents en aquesta característica. 

Si un ésser pot sentir llavors és un subjecte, i no un objecte. Per això, el que és correcte és respectar-lo com a un subjecte i no tractar-lo com si fos un objecte que solament té un valor instrumental per a nosaltres.

A més de ser iguals empíricament en el fet particular que sentim, també ho som moralment pel que fa a la consideració que mereixem. Som iguals pel que fa a l'únic requisit necessari i suficient per a ser inclòs com a membre de la comunitat moral: la sentença.