Veganisme a l'Antiguitat

En aquesta entrada m'agradaria aportar algunes evidències sobre l'existència d'idees similars o equivalents al que avui dia anomenem veganisme en un sentit ètic. Tot i que el veganisme existeix d'una manera més o menys formal solament a partir de l'any 1944, podem trobar testimonis anteriors en el temps a aquesta data que coincideixen amb allò que el veganisme pretén expressar. En aquesta ocasió em limitaré al període que coneixem com l'Antiguitat.

He d'aclarir que no tractaré aquí sobre el vegetarianisme, perquè el vegetarianisme és una altra cosa molt diferent, així que obviaré testimonis sobre dietes que exclouen la carn animal. Tampoc no em referiré en general a escrits sobre la moralitat en la nostra relació amb altres animals, és a dir, no pretenc recopilar allò que qualsevol pensador digués sobre l'estatus moral dels animals no humans a l'Antiguitat. Per això no parlaré sobre Aristòtil, que intenta justificar una jerarquia moral entre els humans i altres animals —així com una jerarquia moral entre éssers humans i exposa una apologia de l'esclavitud.

El que m'interessa descobrir aquí és si en aquesta època hi va haver persones que van comprendre i defensar que els altres animals no han de ser sotmesos a la voluntat humana, ni ser usats com a recursos per al benefici humà, i que tenen un dret moral a viure la vida en llibertat. Aquesta idea és al que es refereix el veganisme.

Fins ara tan sols he trobat un autor que defensés una idea que sí que s'assembla al veganisme: Porfiri. Deixant de banda determinats textos, en què sembla que es qüestiona de manera puntual la dominació humana sobre altres animals, solament a Porfiri apareix una argumentació raonada i sistemàtica a favor de respectar moralment els altres animals.

Si bé és cert que hi ha precedents en diversos autors anteriors que advoquen d'alguna manera per considerar els altres animals i defensen el vegetarianisme, passa que les seves idees estan inserides en doctrines religioses o místiques que no reconeixen un valor inherent als animals.

Abans de Porfiri, la primera vegada que apareix una filosofia que defensa una consideració cap als altres animals per si mateixos és a l'obra de Plutarc, que argumenta la consideració a favor dels animals per la seva pròpia naturalesa i no per raons extrínseques a ells, ja fossin la suposada existència d'una ànima o un determinat ordre còsmic. Segons explica María Luisa Bacarlett Pérez a l'article «Plutarc i els animals»:

«La mateixa naturalesa ha posat en cada ésser el mateix per “perseverar en el seu ésser” i en aquest la sensació resulta insuficient. Si cada animal ha de perdurar en el seu ésser, la sensació haurà d'anar sempre de la mà de la capacitat de discernir allò grat d'allò dolorós, allò plaent d'allò displicent, allò beneficiós d'allò perjudicial. En definitiva, d'acord amb Plutarc, no és possible la sensació sense el concurs del pensament; els animals no solament senten, també recorden allò sentit, ho procuren si va ser grat, ho eviten si va ser desagradable, mostren expectativa o temor davant dels esdeveniments, fugen si cal.»

És cert que Plutarc se centra en el consum de carn, però partint dels seus arguments es podria derivar lògicament que també hem de rebutjar qualsevol dany innecessari sobre els animals. Entenc que Plutarc s'enfoca en el consum de carn de la mateixa manera que qualsevol que pensi que els humans mereixen respecte moral denunciaria en primer lloc el canibalisme per ser un exemple extrem de la manca de consideració pels éssers humans. Tot i això, Plutarc accepta que els animals siguin usats per a benefici humà dins d'uns límits que excloguessin patiment i mort sense necessitat. És a dir, Plutarc representaria l'ideal moral que anomenem com a principi de tracte humanitari, el qual no rebutja en principi l'ús d'animals en si mateix però sí que s'oposa a qualsevol acció que impliqui imposar dany i patiment que no es pugui justificar estrictament apel·lant a la necessitat. Així resumeix Gabriel Laguna la postura de Plutarc:

«El De esu carnium s'engloba en un subgrup de tractats morals plutarquians que reivindicaven l'existència de raciocini en els animals, juntament amb el De sollertia animalium, i Bruta animalia ratione uti. En aquestes tres obres Plutarc argumenta, en contra dels estoics, que els animals també tenen raciocini, a més de sensibilitat i de capacitat de patiment, cosa que els fa, en definitiva, creditors a la justícia, és a dir, subjectes de dret. Aquesta concepció redunda en l'imperatiu ètic que l'home respecti els animals, no els causi patiments innecessaris i, conseqüentment, s'abstingui del consum de la carn.»

Per acostar-nos a l'ideal del veganisme, hem d'avançar una mica en el temps i trobar-nos amb els textos de Porfiri. Aquest filòsof exposa les seves idees sobre la nostra relació amb els altres animals principalment a l'obra «Sobre l'abstinència», Aquest tractat és, juntament amb Contra el fet de menjar carn (N. del T: editat en català per Lleonard Muntaner, Editor) de Plutarc, el text filosòfic més sòlid de l'Antiguitat grecollatina contra el consum de carn animal i en defensa del vegetarianisme per motius ètics. Porfiri sosté que menjar carn constitueix un greu delicte ja que requereix donar mort a éssers innocents dotats de vida, sensació, memòria i intel·ligència com nosaltres, i que estan emparentats amb nosaltres. Els humans han justificat el matar animals afirmant que pertanyen a espècies inferiors sense racionalitat; Porfiri respon que el grau de racionalitat que es posseeixi o l'ús de diferents formes de llenguatge no són característiques moralment rellevants que justifiquin poder matar els animals per menjar-los.

 

Porfiri parla d'abstinència no pas en un sentit ascètic sinó en un sentit moral. Així, podem afirmar que hem de practicar l'abstinència de cometre assassinats, violacions o canibalisme. Porfiri assenyala que la nostra moralitat hauria d'incloure els altres animals i no solament els humans, per una qüestió de justícia:

«I un cop això es considera una injustícia, que no es faci ús de la llet, de la llana, dels ous, ni de la mel. Perquè de la mateixa manera que es delinqueix traient-li el vestit a una persona, el mateix passa en esquilar una ovella, ja que la llana és el seu vestit. Tampoc la llet va destinada a nosaltres, sinó als fills nounats i l'abella recol·lecta la mel com a aliment específic seu que li traiem per a delit nostre.» [Sobre l'abstinència - Llibre I]

Porfiri aclareix, entre altres punts, que respectar els animals no implica deixar-se matar per ells en cas de conflicte, de la mateixa manera que respectar els humans no implica deixar-nos matar per ells si ens ataquen. Segons conclou Pablo Sánchez de Mayo en la seva tesi doctoral:

«En definitiva, Porfiri, recolzant-se en els arguments que anteriorment havien donat altres autors, que demostra conèixer molt bé, realitza una extensa argumentació dedicada no només a defensar l'abstinència de carn sinó la racionalitat dels animals i, com a conseqüència d'això, la seva consideració moral i la no legitimitat de l'home d'utilitzar-los per aprofitar-los; els seus arguments s'emmarquen així en l'ambient neoplatònic i en confrontació ideològica amb els estoics.»

Aquest assaig no pretén ser exhaustiu sinó merament il·lustratiu. Les idees de Porfiri sobre aquesta qüestió mereixen sens dubte un estudi més detallat i específic, però això excediria el sentit divulgatiu que té aquest blog. Per si un cas, us enllaço aquest article en anglès que comenta detalladament els pensaments de Porfiri sobre la nostra relació moral amb els animals, per a qui tingui interès en consultar-ho.

En definitiva, podem comprovar que l'ètica del veganisme no és una cosa nova ni és una "moda" sinó que és el reflex d'una intuïció moral que ja existia en èpoques anteriors i que és conseqüència de l'empatia i el reconeixement dels altres animals com a individus que tenen un valor inherent.

 

«En cerca del veganisme [2]»

Aquest text és la continuació d'una primera part: «En cerca del veganisme [1]». Els dos articles es poden llegir de manera independent, però potser aquest segon s'entendrà millor havent-ne llegit la primera part. Som davant d'un document clau per conèixer la gènesi històrica del veganisme com a moviment organitzat.

***************
«En cerca del veganisme [2]»

Leslie J. Cross

Tardor 1949

 

Deixeu que les meves criatures se'n vagin!

Aquest és un intent de descobrir el principi que es troba sota l'etiqueta de "veganisme", així com suggerir un conjunt de mots que puguin servir com a breu definició per a descriure'l. He d'aclarir que les opinions exposades pertanyen al seu autor, i no comprometen l'Associació Vegana ni cap dels seus membres.

La carta publicada al Vegetarian Messenger el juliol del 1943, que començaria una correspondència culminada amb la fundació de l'Associació Vegana el novembre del 1944, estava referida sobre l'oposició moral i compassiva a l'ús de productes lactis per part dels vegetarians. Als vint-i-cinc membres de l'Associació Vegana se'ls va escriure: "Fins on sabem, cada membre del nostre grup ha rebutjat l'ús de lactis per raons ètiques. [...] Nosaltres no acceptem que per obtenir una nutrició adequada cal transgredir la nostra consciència." [0]

El pensament vegà es va desenvolupar ràpidament. Els productes elaborats d'animals així com el menjar derivat d'animals es considera "no-vegà". Hi va haver una tendència primerenca a qüestionar les arrels de la relació entre l'home i els animals, i a tractar amb la causa en lloc de fer-ho amb els seus incomptables símptomes. No hi ha evidència que el veganisme hagués estat enfocat a qualsevol altra cosa que no fos la relació entre la humanitat i els animals.

A l'article anterior, les cites dels primers números de The Vegan News indicaven que la naturalesa d'aquesta relació era l'assumpte que concerneix el veganisme. Altres textos reforcen aquesta idea. "En Direcció Al Veganisme [Donald Watson, 1947] conté frases com les següents: "...l'enfocament correcte al problema de l'emancipació animal"... "per ser veritables emancipadors dels animals"..." Un vegà rebutja la superstició que la continuació de l'existència humana depèn de l'explotació d'aquestes criatures" i "Ha arribat el moment per a nosaltres de rebutjar valentament la idea que tenim dret a explotar els animals". Idees similars s'han materialitzat al "Manifest" sobre el veganisme i en altres escrits. El comú denominador en tots aquests textos fins ara és la convicció que pel bé dels humans i les seves criatures semblants, els animals han de ser alliberats de la nostra explotació.

Si la idea vegana està raonada correctament, el veganisme és, per tant, un moviment de reforma. Si acceptem això, solament hi ha un pas de simple lògica per deduir que l'Associació Vegana té l'obligació de definir el veganisme com més aviat millor, i promoure les reformes que volem aconseguir. Igualment, té l'obligació de focalitzar les seves energies en aconseguir aquesta reforma. La posició en què es troba l'Associació Vegana —sense cap acord constituent sobre el seu propòsit que sigui vinculant per als seus membres— s'explica a causa de la naturalesa del seu desenvolupament fins avui. En aquest sentit, l'Associació es troba en una fase de prenaixement. Però això no és acceptable com a estat permanent, perquè una reforma indefinida és una contradicció en els termes.

És possible deduir a partir de tot això una sèrie d'observacions que conduirien a una definició: [1] el veganisme és una reforma; [2] l'element decisiu és la compassió pels animals sorgida a partir del tracte que els donen els homes; [3] l'assumpte fonamental que li concerneix és el punt de trobada entre el món de la humanitat i el món dels animals; [4] la seva existència pressuposa que hi ha un error en aquest punt; [5] el seu propòsit ha de ser corregir aquest error; [6] l'error està intrínsecament connectat a l'ús dels animals per part de l'home —més concretament, amb el seu hàbit d'actuar com a paràsit sobre criatures vives que no es poden defensar de les seves intencions. Qualsevol definició de veganisme ha de contenir aquests sis punts i no crebantar-ne cap.

Una conjunció de mots que compliria aquests requeriments és que el veganisme és el principi de l'abolició de l'explotació dels animals per part de l'home. L'aspecte positiu d'aquest enfocament negatiu [no-explotació] és el reconeixement de la llibertat –en un mot, emancipació. Veganisme seria, per tant, definit com: "el principi de l'emancipació dels animals de l'explotació de l'home." [1]

Tot i que aquesta definició satisfà les observacions exposades, és essencial descobrir si compleix amb els requeriments del sentit comú així com de la lògica. D'aquesta manera cal avaluar-los respecte d'un argument filosòfic general. La principal demanda del coneixement sobre la humanitat és que s'ha d'alliberar a si mateixa de les cadenes que la lliguen als seus desitjos menys nobles i reprimeix l'ascens a estàndards més elevats, una visió més àmplia, i la consecució de la felicitat. Hi ha una sèrie de proves que els esforços per l'alliberament han de superar i una de les més rigoroses és la conducta de la humanitat sobre els qui disposa de poder. Això s'aprecia de manera aguda en el punt on es creuen el món de la humanitat i el món dels animals, sobre els quals exerceix una dominació.

La seva conducta fins ara revela tendències que són fortament autoindulgents a expenses dels animals. Hi ha un error generalitzat de comprensió sobre que els animals tenen relativament iguals drets a tot això. La seva explotació resulta en una innecessària i generalitzada restricció de la llibertat natural i en un final inevitable en algun escorxador. Això és cert per a tota forma d'explotació, ja sigui per a les gallines, els vedells i les vaques. Encara que alguns cavalls acaben els seus dies en "llocs de descans", això tan sols passa amb molt pocs. La gran majoria són matats per servir de productes, per pinsos o per consum humà. Així mateix, a les vaques que ja no donen llet no se'ls permet de viure pensionades en pastures.

La ferma oposició a l'explotació —el comerç de carn, la caça, la vivisecció i tota la resta— ha ser fonamentada aquí. No obstant això, cal afrontar el fet que a banda de reconèixer als animals el dret —i les facilitats— per retornar a la natura, no hi ha manera de negar l'acusació que hem exposat.

Com que l'emancipació aconseguiria alliberar els animals del seu sotmetiment i l'ésser humà de la condició de paràsit, i pel fet que fer això efectiu allibera la humanitat d'algunes de les cadenes que la lliguen als seus desitjos menys nobles, se satisfà la demanda de sentit comú i de la lògica. Hi ha almenys tres evidències cridaneres més que així ho indiquen. Les dues primeres provenen d'una visió àmplia sobre la tendència general en l'evolució humana. Un moviment per emancipar els animals ha de ser vist com una continuació natural i històrica del moviment per l'emancipació dels esclaus. En segon lloc, dista molt de ser improbable que el "camí equivocat" pres per la humanitat en la seva evolució va ser l'esclavització ["domesticació"] dels animals, una proposició àmpliament defensada per l'escriptor nord-americà Henry Bailey Stevens. [2] En tercer lloc, l'emancipació es dirigeix directament al cor del problema que resideix en la relació humà-animal, i eliminaria des de l'arrel la causa principal de què provenen tots els nefasts símptomes.

Un punt que hauria de quedar clar d'una vegada per totes és que l'emancipació dels animals no significa la seva extinció. Al contrari, això significa el seu retorn a la llibertat a la natura —un retorn a l'equilibri, la salut i la naturalitat. Per a alguns animals això suposaria viure en companyia dels humans, ja que la humanitat és part de la natura. Per a molts altres això suposaria l'eliminació gradual de les condicions, funcions i malalties anormals que la “domesticació” els va imposar artificialment en segrestar-los del medi natural. L'ancestral dominació dels humans arribaria al final.

Encara queda per veure si l'Associació Vegana reconeix l'emancipació com el nostre propòsit, i si, com és el nostre deure, introduirem aquest descobriment a la nostra Constitució, cosa que no vol dir que deixem d'interessar-nos per qüestions científiques sobre la nostra dieta, l'abonament de la terra, i altres assumptes relacionats. Però sí que significa que, igual que el navili de Kipling, ens haurem trobat 'a nosaltres mateixos'. Haurem descobert el nostre destí. La cristal·lització esmentada al meu article anterior haurà tingut lloc, i l'orientació dels nostres esforços serà guiada i enfocada en una direcció amb sentit cap a la lluminosa estrella, encara que de moment distant, d'una destacada reforma mundial.

[0] "The Vegan News," Número 1, Novembre, 1944. Descrit com "La publicació trimestral dels vegetarians sense lactis".

[1] Emancipació: l'acció d'alliberar algú. Explotació: l'acció de fer servir per motius egoistes. Animals: criatures sentents a més dels humans.

[2] "The Recovery of Culture." Henry Bailey Stevens, amb pròleg de Gerald Heard. Harper and Brothers, Nova York, 1949.

Text original en anglès: «In Search of Veganism [2]»

«En cerca del veganisme [1]»

 

Aquest text va ser publicat l'any 1949 per Leslie Cross, que era aleshores vicepresident de l'Associació Vegana [The Vegan Society], amb la intenció d'aclarir el que havia de significar el veganisme, el qual encara no comptava amb una definició establerta.

Sembla ser que tots els vegans d'aquella època estaven d'acord que ser vegà significava, almenys, no menjar res que procedeixi d'altres animals, així com evitar productes en general que provinguin de l'ús d'animals —cosa similar al que passa avui en dia. No obstant això, no existia una definició establerta i existia la controvèrsia sobre quin havia de ser el sentit específic del veganisme.

Els vegans d'aleshores coincidien en haver freqüentat prèviament l'Associació Vegetariana i entenc que alguns es van adonar de com resultava d'útil que el vegetarianisme tingués una definició fixa i establerta, evitant així que cadascú l'interpretés a la seva manera, per la qual cosa alguns d'ells, encapçalats per Leslie Cross, van tractar d'aplicar el mateix mètode al veganisme.

Leslie Cross ens aporta el relat sobre aquesta qüestió i és una bona font d'informació sobre la història del veganisme. Feia anys que volia traduir aquest text i m'alegra que per fi hagi tingut el moment de fer-ho. Desitjo que aquesta lectura us sembli tan interessant com a mi.

*****************

EN CERCA DEL VEGANISME [1]

Leslie J. Cross

Estiu 1949

Aclarint el terreny

Aquesta etapa en el desenvolupament de l'Associació Vegana es caracteritza per centrar l'atenció sobre les implicacions de la qüestió: "Què és el veganisme?"

Hi ha més —molt més— darrere d'aquesta simple qüestió del que sembla al principi. Per començar, hem d'aclarir les nostres ments per poder comprendre, per exemple, que quan diem: "El veganisme és això o allò altre", el que en realitat diem és: "La meva idea del veganisme és això o allò altre"; ja que no hi ha res a la constitució de l'Associació Vegana que estableixi el que és el veganisme.

El fet que l'Associació Vegana hagi arribat al moment actual sense haver definit amb precisió l'objectiu que pretén aconseguir és una cosa que ens ha d'incomodar. Hi ha hagut bones i, potser, raons inadvertides sobre per què no s'ha d'intentar establir una definició mentre l'Associació no arribi a un cert punt en el seu recorregut. No obstant això, ens ha de motivar a la reflexió que hi hagi una sensació creixent que aquest punt ja no és lluny i que el limitat període en què prescindir d'una definició podria ser útil i desitjable ja arriba al final.

El mètode pel qual el nostre moviment pot ser proveït amb una definició acordada és, òbviament, a través del consens majoritari en assemblea anual o especial, i amb la inclusió del consens —en forma d'una definició concisa— com una norma de l'Associació Vegana, o com un preàmbul a les normes, o mitjançant alguna altra disposició constituent. Tot i que aquest procediment sembla ser senzill, la tasca de trobar i reconèixer una definició correcta és més complicada del que podria semblar. Com que l'Associació ha fet un llarg camí en poc temps, si volem fer-nos una idea adequada del que està implicat, hem de fer almenys una breu ullada al terreny que ja hem recorregut.

Al juliol de 1943 es va publicar una carta al The Vegetarian Messenger sobre l'ús de lactis per part dels vegetarians. La correspondència sobre el tema es va mantenir al voltant de dotze mesos, després dels quals va aparèixer un missatge signat per Donald Watson, de Leicester, demanant que li escrivissin tots els vegetarians interessats a viure sense productes lactis, que va rebre unes 50 respostes. Després de diversos debats, l'Associació Vegetariana va declinar acceptar la formació d'una secció "sense lactis" a la seva organització, i va suggerir que aquest grup s'hauria de formar fora de l'Associació Vegetariana. Aquest petit grup de persones connectades a través del senyor Watson esdevingué l'embrió del que més tard seria l'Associació Vegana.

Al novembre de 1944, va aparèixer el primer número de "The Vegan News". L'organització comptava amb unes unes dotzenes de membres, i la paraula "vegà" havia estat adoptada pel senyor Watson com a suggeriment per al nom del nou grup. Com a curiositat, altres noms proposats van ser: nolacto, alvegano, vitano, benevoriano, belleriano, i altres termes més complicats com el de Grup Vegetarià Total. Hauríem de sentir-nos afortunats per l'elecció final!

L'editorial del primer número de "The Vegan News" declarava que: "Podem veure clarament com la nostra civilització actual es basa en l'explotació d'animals de la mateixa manera que les civilitzacions del passat van estar fundades en l'explotació d'esclaus..." Això ja era una pista que el vegetarianisme sense lactis estava destinat a ser solament una part de la filosofia general del nou moviment. El tercer número [maig de 1945] estableix que el veganisme és la pràctica de viure consumint fruits, verdures, llavors i altres aliments que íntegrament no continguin substàncies d'origen animal. Caldria aclarir potser que això no és el veganisme, sinó que en realitat el veganisme implica viure amb aquest tipus d'aliments. El quart número [agost del 1945] establia que: "L'objectiu de l'Associació Vegana és oposar-se a l'explotació de la vida sentent, sense importar que sigui beneficiosa o no." Això ja suposa una expansió considerable de l'originària motivació no-làctia.

L'Associació Vegana va ser fundada de manera formal el 15 de març del 1947, quan una assemblea general va aprovar per primera vegada una sèrie de normes. Tot i això, no hi va haver encara un intent de trobar una definició consensuada de veganisme. La regla 2, que contemplava almenys tres d'alguns dels "punts" de l'Associació, romania —i continua romanent— en total silenci sobre els altres propòsits que igualment haurien de ser part del fet de ser vegà. Els punts establerts tan sols es referien a la dieta, el consum de productes i la difusió de l'educació vegana. No s'esmenten altres punts que igualment haurien de ser part del fet de ser vegà —com l'oposició a la caça, a la vivisecció, a l'ús d'animals en espectacles, a la castració i a l'esclavització d'animals per ser usats com a transport i d'altres fins. En tot cas, aquests punts no eren ni pretenien ser la definició de veganisme.

Per tant, l'Associació Vegana és avui dia un grup de persones que s'han unit en resposta a un estímul intuïtiu que encara no s'ha cristal·litzat en mots. Tot i que la causa immediata del sorgiment del veganisme va ser el desig de diverses persones d'aconseguir un vegetarianisme lògic, el vegetarianisme sense lactis solament va ser el desencadenant que va dur el veganisme al món quotidià. L'omissió d'una definició lícita de veganisme fins al dia d'avui va ser una necessitat històrica, ja que va caldre temps per emergir amb força i fermesa.

No obstant això, és ara quan ens apartem del passat —però sense oblidar-lo— que estem obligats a considerar si ja és o no és aquell moment crític en què la noció de "veganisme" ha de ser definida per acabar d'emergir completament. Si ho és, aleshores la conclusió és que la definició és ara una necessitat i inevitable. La nostra associació s'acosta a una cruïlla que tota organització revolucionària ha d'enfrontar sobre si mateixa cada cert temps. Un dels camins ens deriva en un "veganisme" indefinit, en què el seu significat depèn de cada interpretació individual incontrolada i incontrolable per a qualsevol definició estàndard acordada; i l'altre camí desemboca en un "veganisme" definit, clar i precís, que ha de comptar amb el consentiment i el suport de cada persona que s'apunti a l'Associació.

La dispersió organitzativa que ha caracteritzat el moviment vegà ha estat sens dubte la forma correcta d'organitzar-se en les èpoques inicials d'un moviment que cerca expressar una idea tan nova i tan vital que indubtablement jeu darrere del terme "vegà". Però si tinc raó, la situació actual és que la dispersió organitzativa i l'absència de definició s'acosten a un moment en què ja no resulten útils ni essencials, sinó que representen un perill de convertir-se en agents reactius. Si és cert que això va caldre en les etapes inicials perquè els diferents aspectes del veganisme fossin desenvolupats, seria igualment cert que si el procés continua el seu curs natural, la cristal·lització s'ha de produir en un període raonable. Per damunt de tot això significa el sorgiment d'una definició acceptada que ens ha de dotar d'identitat com a associació —una definició que serà constituent i per tant vinculant per a tothom que s'ajunti al moviment.

La naturalesa del desenvolupament de l'Associació Vegana suggereix que la forma en què s'ha d'assolir la definició és en la forma d'un principi, del qual es deriven lògicament una sèrie de pràctiques, i no en la forma d'un conjunt de pràctiques o objectius. En la seva màxima expressió, el veganisme no pot ser alhora una pràctica i un principi, i convertir-lo en una sèrie de pràctiques suposaria haver de llistar indefinidament quines pràctiques han de ser incloses i quines omeses, i fallaria en proporcionar un estàndard de referència que serveixi per comprovar-ne la idoneïtat.

La recerca d'aquest principi no és una tasca d'invenció, sinó un viatge de descoberta. El principi existeix —és la nostra feina trobar-lo, i és potser la feina més important que tenim entre mans. Si el meu parer està justificat, es tracta d'un principi que algun dia tindrà un impacte al món similar al que va tenir el moviment per abolir l'esclavatge humà. Espero, en un segon article que continuï aquest, poder suggerir com podem descobrir-lo i —el que potser és més important— suggerir com pot ser considerat com la representació de la destí del moviment vegà. Però siguin quines siguin les nostres opinions individuals, hem de reflexionar sobre aquesta qüestió, per estar segurs que el que finalment decidim és el que millor del que som, en conjunt, capaços.

Text original en anglès: «In Search of Veganism» [1]

*******************

La segona part de l'article es pot llegir clicant aquí.

 

Sobre la moralitat del consum de soja

Sovint s'acusa els vegans que el seu consum de soja destrueix el medi ambient perquè cultivar aquesta soja causa la desforestació de boscos i selves, i aquesta destrucció també perjudica els animals que viuen lliures a la natura. Això suposadament contradiu el veganisme. Tot i això, en aquesta nota m'agradaria exposar una sèrie d'arguments i dades que demostren que tota aquesta acusació és profundament errada a diversos nivells.

Primer; no cal consumir soja per aplicar el principi del veganisme a l'alimentació. La soja és un aliment nutritiu i, per tant, recomanable dietèticament, però el seu consum no és estrictament una necessitat des d'un punt de vista nutricional. Es pot dur a terme una dieta vegana equilibrada i saludable sense consumir soja.

Segon; el veganisme és el rebuig moral a l'explotació animal, és a dir, a l'ús dels animals com a mitjans per a fins humans. Ara bé, la soja no és un animal ni produir-la implica explotar cap animal. Per tant, si ens atenim a la definició original de veganisme, el consum de soja no pot contradir el principi del veganisme, ja que no implica explotació animal, encara que la seva producció danyés altres animals de forma directa o indirecta. Per descomptat, l'ètica no acaba en el veganisme i em sembla que la majoria dels vegans desitgem evitar el perjudici als animals també més enllà de l'explotació pròpiament dita, però resulta evident que aquesta objecció sobre el consum de soja parteix d'una equivocació respecte del sentit del veganisme.

Tercer; la desforestació no és causada per la demanda de soja per al consum directe dels humans sinó per la demanda de soja per a la ramaderia, és a dir, per a l'explotació animal. La veritable causant d'aquest problema és l'explotació ramadera, que és la que provoca aquests efectes nocius en el medi ambient i que perjudiquen els animals que hi viuen. És la ramaderia la que causa la desforestació i no pas l'agricultura per al consum humà directe.

El fet que realment sigui la ramaderia la que destrueix sistemàticament el medi natural a causa de la seva demanda de soja —fent més amples els terrenys que els cal per a poder alimentar milers de milions d'animals esclavitzats per a servir d'aliment— és el que ens aclareix que no és el consum de soja per a humans el que ha provocat aquesta desforestació. És el consum d'animals allò que indirectament provoca la major part de la demanda de soja. Així que resulta que els vegans no en són els responsables; els responsables de la destrucció del medi ambient són els que consumeixen animals; així com també són responsables de l'explotació i la mort dels animals les vides dels quals consumeixen.

Quart; segons els fets, si consumim soja, o altres vegetals, en comptes de consumir animals llavors no solament deixaríem de causar totes les víctimes de l'explotació animal sinó també totes les víctimes que indirectament causa aquesta explotació, incloent-hi les víctimes de la desforestació provocada per la ramaderia en la demanda de cultius per alimentar els milions d'animals que esclavitza.

Els estudis realitzats sobre l'impacte ambiental de les diferents opcions alimentàries actuals mostren que la dieta vegana seria la que causa menys dany mediambiental, ja sigui tant en forma directa com indirecta.

Les evidències són mitjanament clares sobre això. Si deixem de consumir productes d'origen animal evitem que milers de milions d'animals siguin esclavitzats i assassinats per a ser usats com a aliment, vestimenta i altres fins de consum a l'explotació animal. No solament evitarem aquest dany sinó que també podríem evitar que milers de milions d'animals lliures siguin danyats circumstancialment per l'agricultura, ja que si apliquem el veganisme ens caldria gastar menys recursos naturals en general per a poder aconseguir una major productivitat d'aliments. Els estudis indiquen que una dieta vegetal és mediambientalment molt més sostenible que la dieta tradicional basada en el consum d'animals.

En conclusió, penso que qui afirmi que li importen els animals però decideixi rebutjar el veganisme es contradiu a si mateix. No es pot prendre de debò aquesta declaració per part de qui posa el simple caprici del seu paladar per sobre les vides dels animals.

Si realment ens importa evitar infligir mal als animals hauríem de començar per assumir el veganisme com un principi moral a la nostra vida.

 

«Benestar Animal vs. Alliberament Animal»

En aquesta ocasió m'agradaria compartir un article del biòleg i activista brasiler Sergio Greif sobre la diferència fonamental entre la posició del Benestar Animal i l'ideal de l'Alliberament Animal. És un escrit que em va ajudar a comprendre aquesta diferència, ja fa uns quants anys, i crec que avui en dia encara té el mateix valor didàctic. El text estava disponible a diverses pàgines, però resulta que aquestes han desaparegut o s'han renovat i han eliminat aquest text; per això he decidit recuperar-lo per al bloc amb el permís del seu autor.

 

****************

BENESTAR ANIMAL vs. ALLIBERAMENT ANIMAL

Sergio Greif

Benestar Animal i Alliberament Animal són termes que moltes vegades es confonen, especialment quan no s'està compenetrat al tema. No pas perquè la seva diferència sigui massa subtil, sinó perquè tots dos aparentment tendeixen a assolir un mateix ideal, encara que les concepcions, conceptes i arguments es distingeixen massa.

Per entendre tots dos termes primer hem de comprendre què són els drets dels animals. La Declaració Universal dels Drets dels Animals, proclamada en l'assemblea de la UNESCO el 27 de gener de 1978, a Bèlgica, diu al seu primer article "Tots els animals neixen iguals davant la vida i tenen el mateix dret a l'existència"; consideracions sobre la igualtat de drets es mantenen també a l'article segon: "Tot animal té el dret al respecte; l'home, com a espècie animal, no pot atribuir-se el dret d'exterminar els altres animals o explotar-los, violant aquest dret. Té el deure de col·locar la seva consciència al servei dels animals; Cada animal té el dret a la consideració, a la cura i a la protecció per l'home”.

Aquesta declaració es manté consistent des del primer al setè article. En aquests se sosté que: Cap animal ha de ser sotmès a actes cruels, i que aquests tenen dret a l'eutanàsia en cas de necessitat; que els animals salvatges tenen el dret de gaudir del seu ambient natural i que la captura d'aquests animals és antiètica, encara que sigui per a finalitats educatives; declara també els drets dels animals domèstics a no ser explotats, especialment per a fins mercantils; estableix que els animals han de morir de causes naturals, i que els animals domesticats mai no han de ser abandonats; i també que els animals que treballen tenen dret a l'alimentació i al repòs adequats.

Fins al setè article de la Declaració Universal dels Drets dels Animals, benestaristes d'animals i alliberadors d'animals tenen poca diferència, excepte potser que alguns dels benestaristes no tindrien cap problema per a empresonar animals silvestres, si hi hagués pel mig una proposta educativa; I que d'altra banda, alguns dels alliberadors temen els abusos que es puguin cometre a causa de l'establiment de l'eutanàsia com a mitjà per alleujar el patiment animal, ja que alguns propietaris d'animals podrien preferir recórrer a l'eutanàsia en comptes d'un tractament que sigui més costós que el preu de l'adquisició d'un nou animal.
 
La Declaració Universal dels Drets dels Animals conté també set articles més, alguns molt bons: El desè article, per exemple, l'entreteniment a expenses dels animals, els espectacles que usen animals i la seva exhibició, són condemnats; l'onzè article declara que matar un animal sense necessitat és un biocidi, és a dir, un delicte contra la vida; i el dotzè ve a complementar-los, ja que declara que matar molts animals silvestres o destruir el seu ambient és un genocidi. El tretzè i catorzè articles són també compatibles amb la idea fins ara exposada sobre els drets dels animals.

Tot i això, hi ha dos articles que són incompatibles amb tots els altres, i probablement van ser inserits perquè els legisladors eren benestaristes d'animals, i no pas alliberacionistes; i potser no van pensar més profundament sobre allò que escrivien, o no van voler crear polèmica o actuar contra els interessos d'una majoria, fins i tot els seus propis. Al vuitè article llegim "L'experimentació animal que impliqui un patiment físic, és incompatible amb els drets de l'animal, sigui aquesta una experimentació mèdica, científica, comercial o qualsevol altra; les tècniques substitutives han de ser emprades i desenvolupades" i al novè article llegim "En el cas de l'animal criat per servir com a alimentació, ha de ser nodrit, allotjat, transportat i mort sense que per a ell resulti ansietat o dolor".

En aquests dos darrers articles resideix, al meu entendre, gairebé tota la discordança entre benestaristes i alliberacionistes. Analitzem, sense abandonar la Declaració, com són d'antagònics aquests dos articles en relació amb tots els altres: "Tots els animals neixen iguals davant la vida i tenen el mateix dret a l'existència" (Art.1), excepte llavors si són animals criats per a fins alimentaris, des que haurien de ser nodrits, allotjats, transportats i morts sense ansietat o dolor (Art. 9), un fet impossible atesa la naturalesa de la matança. No semblen merèixer el mateix "dret a l'existència". Diu la Declaració que es pot agafar un animal saludable, violar el seu cos amb intervencions i drogues, i en tot el procés no provocar patiment físic a l'animal –i de fet, no hi ha manera d'alleujar el patiment d'un altre sinó que és preguntant.

Pels partidaris del Benestar Animal, el dret a l'existència individual de cada animal no és rellevant, encara que declarin gairebé sempre que els animals han de ser tractats amb dignitat. Els alliberadors reconeixen aquest dret a la vida com a inalienable, intrínsec a l'animal, com ho és en l'home; Són fidels al segon article: "Tot animal té dret al respecte [i menjar-lo no seria una falta de respecte?]; l'home, com a espècie animal, no es pot atribuir el dret d'exterminar els altres animals o explotar-los, violant aquest dret —aquests drets han de ser inalienables, sense importar els nostres interessos particulars, els alliberadors són fidels al segon article, però els benestaristes no.

El corrent de pensament predominant actualment preconitza que matar un animal, si no interfereix amb el medi ambient o amb la conservació de l'espècie, no està malament. És un fet per a moltes espècies d'animals, però no per a totes. Generalment, les persones se sensibilitzen amb la mort individual d'un gos o un gat, o d'algun animal pel qual senten afinitat, però poc importen els centenars de caps de bestiar i milers de pollastres abatuts cada dia, solament només als escorxadors municipals de la nostra ciutat, des que les espècies Bos zebus i Gallus gallus no estan amenaçades d'extinció.

De qualsevol manera, la Declaració deixa clar que hi ha el biocidi i el genocidi, i que són tots dos èticament errats. Per què les persones es preocupen que no s'extingeixin les espècies, però es preocupen poc o gens pels animals a nivell individual? Probablement, el pensament ecològic que va florir a la dècada dels 60´ hi va contribuir molt, ja que va mostrar al poble el valor de la biodiversitat per a la conservació de l´equilibri, que, de fallir-se, tindria conseqüències nefastes fins i tot per a l´home, i no el valor intrínsec, de la vida individual. Tenim avui una concepció utilitarista de la vida.

Aquesta concepció és cruel, perquè pren l'home com a paràmetre per decidir qui ha de viure o morir. Allò simpàtic haurà de viure, allò indiferent podrà morir. Si penséssim així en termes humans, matar deu xinesos amb certa regularitat no comportaria un problema ètic, perquè són més mil milions de persones que garanteixen la supervivència de tot el poble. Però si descomptéssim el nostre raciocini egoista, veuríem cada xinès com un individu diferent de tots els altres, la vida individual dels quals mereix respecte. Per a cada xinès individual, no serà un consol saber que encara que a ell el matin la seva raça romandrà nombrosa, oferint més individus per ser matats amb regularitat.

No és per una qüestió de mal gust que comparem animals i humans: Pel que fa a l'interès per la seva pròpia vida, tots dos són idèntics. D'altra banda, no hi ha fonament consistent per defensar diferències que els tornin menys sensibles o que d'alguna manera els atribueixin un estatus inferior al dels altres, que no es pugui fer servir també per a justificar el racisme. Si deixem de banda l'antropocentrisme i les idees de supremacia humana que defensen les religions, què li quedarà a l'home per autoafirmar-se? Bé, les religions no poden ser considerades àmpliament en una argumentació, atès que tenim la llibertat per acceptar-les o no a la majoria de les parts del món. Molts diuen que la llei del més fort permet que sotmetem els animals, però això és una ximpleria si considerem errades les colonitzacions de nacions febles per les fortes, o que hi ha lleis que ens impedeixen atacar una persona més vulnerable. La llei del més fort no té base de defensa per a persones que viuen en civilitzacions on la vida és regulada per la consciència i no pas per l'instint.

Curiosament, consciència és un terme comunament emprat per a justificar l'explotació dels animals, ja que es diu que no tenen consciència que estan sent explotats. Aquesta mateixa afirmació ja es va fer servir per a justificar l'explotació sobre les dones i la gent de color: perquè les dones i els negres no tenien ànima podien ser explotats. Aquest argument és tan intel·ligent com la defensa cartesiana que els animals són màquines. Per què els humans no serien també màquines? Tan sols una persona que no hagi conviscut amb animals vius o que no hagi observat un animal, pot defensar que els animals no en tenen consciència. Però encara que no tinguessin consciència, això no seria una bona raó per explotar els animals, o també ho podríem fer amb febles mentals o nens petits. Qui pot dir que ells no tenen nivells de consciència gaire semblants?

Alguns diuen que perquè els animals no parlen els podem explotar, però els nadons humans, els muts i els sordmuts, no parlen i tampoc poden ser explotats. A més, els animals tenen les seves pròpies formes de comunicació. Els europeus van sotmetre molts pobles perquè tenien les seves pròpies formes de comunicació, però no parlaven “com la gent”. El fet que no comprenguem la comunicació dels animals no vol dir que no sigui una comunicació articulada. Ella serveix als propòsits dels animals com la nostra comunicació serveix als nostres.

Hi ha una antiga argumentació a favor de l'explotació animal, que ells no conceben una religió, no aprecien les arts o no fabriquen artefactes. Això seria llavors un bon motiu per provar-ne la inferioritat. Realment, molts humans no conceben cap sentit del diví, altres segueixen aquesta o aquella religió, però difícilment concorden quant a la naturalesa i personalitat de Déu. I què dir dels ateus, que encara concebent Déu no creuen en la seva existència? Posseirien els ateus i els adoradors de déus diferents dels nostres un estatus inferior al nostre? Per molts anys sí, això va ser un fet...

Solament a títol de curiositat, el naturalista Vitus B. Dröscher va verificar que alguns ximpanzés i dofins creuen en allò sobrenatural, encara que això no té cap rellevància per al seu major o menor estatus. Els ocells especialment tenen un bon sentit de l'estètica, verificat quan les femelles són atretes pel plomatge del mascle, o per la decoració que ell arregla al niu. I sobre els grans fets enginyosos de l'home? Bé, particularment sóc incapaç de muntar un rellotge partint de les peces; encara que faci servir l'ordinador no comprenc el seu funcionament; encara que sigui bon conductor, no entenc res del mecanisme de funcionament del cotxe, però això no em fa inferior a un rellotger, un professional d'informàtica o un mecànic. Moltes persones no aconsegueixen saber fer anar un ordinador o dirigir una interlocutòria, però no són inferiors a mi. La majoria de nosaltres no podem edificar una casa, però tots els forners (NdT: entenem forner rogenc, ocell) es poden edificar les seves. La majoria de les genialitats tan sols alguns de nosaltres les poden fer, però tota la humanitat ostenta aquests fets.

Al llarg de gran part de la història humana, els homes han explotat animals, però això no justifica la continuïtat del seu ús. Les societats del passat no han de servir mai de paràmetre per a regular la nostra ètica actual. Ètica significa la forma com ens hem de comportar i no la forma com ens comportem actualment, ni molt menys la forma com ens comportàvem en el passat. En el passat, els rebesavis de molts de nosaltres cometien estupre contra les nostres rebesàvies i potser per això som avui aquí; i encara que per aquest mitjà la humanitat sigui aquí no es pot considerar que l'estupre sigui vital per a la supervivència de la nostra espècie. Avui l'estupre és delicte a la major part del món, i no se'l pot justificar basant-nos en el nostre passat.

En el passat, l'esclavització era la base de l'economia, però la civilització humana hauria avançat el mateix sense que existís. Avui no podem justificar l'esclavització basant-nos en el passat. La Bíblia cita l'esclavatge sense qualificar-la com a inhumana; també cita la mort d'animals de la mateixa manera. Si volguéssim fer servir la Bíblia per a justificar la matança d'animals com una voluntat divina, també ho podríem fer en favor de l'esclavització, els crims de guerra, el casament consanguini, la massacre de poblacions civils senceres, l'abús infantil.

Si la proposta de la humanitat és avançar, evolucionar, no avancem gens quan acceptem que els drets inalienables poden ser transgredits a favor d'interessos particulars. El mateix podem dir sobre algú que rebutgi els inalienables drets infantils. Si algú fa servir un nen per a fins il·lícits, encara que aquest nen sigui orfe, ell estarà subjecte a les lleis que asseguren els drets dels nens. Encara que la persona asseguri que el nen no patirà un dolor excessiu, haurà procedit de forma antiètica si hi hagués un perjudici per a aquest. Un crim té agreujants i atenuants, però sempre és un crim. Exactament la mateixa justificació podria ser aplicada pel cas de qualsevol animal.

Aquí està llavors la diferència entre Benestar Animal i Alliberament Animal: les organitzacions de benestar animal pregonen que els animals poden ser explotats, poden ser sotmesos a experiments, poden ser abatuts per a extracció de la seva carn i pell o cuir, poden ser exhibits al públic, poden ser exterminats en massa per controlar les zoonosis, està bé que serveixin en qualsevol activitat a què els vulgui sotmetre l'home, sempre que ho faci "de forma humanitària" -però aquest mateix criteri d'actuació "humanitària" mai no podria ser aplicat a l'ésser humà.

Els activistes per l'Alliberament Animal defensen que l'home no posseeix el dret moral de sotmetre altres espècies animals, sigui per a carn, cuir, o per a experimentació. En tant que aquests éssers tenen la capacitat de sentir dolor i por, i tenen interès en preservar la seva integritat física, no tenim dret a causar dolor, por o dany. En aquest sentit, els animals tenen els mateixos drets bàsics que l'home, i aquests drets són inalienables.

**************

 

Un "vegà" a favor de l'explotació animal

 

Fa uns dies la publicació Vice Espanya va publicar una entrevista a Sergio García Torres, que es presenta com a "vegà i candidat animalista" a les eleccions en una formació política. La meva intenció és comentar de forma concisa algunes declaracions que realitza en aquesta entrevista. Passo de llarg tota la part estrictament política per anar directament al problema dels animals no humans.

En un moment donat, l'entrevistador li pregunta:

"Els qui es posen les mans al cap amb la caça o els toros haurien de deixar de menjar carn per a ser coherents?"

 

Davant una qüestió així entenc que la resposta d'un vegà hauria de ser que sí. Un vegà hauria d'explicar que, en efecte, no hi ha una diferència moral entre la caça, la tauromàquia i el consum de productes animals. Un vegà hauria d'explicar que tot ús d'animals és injust i que, a més, no tenim necessitat de menjar animals ni consumir-los en general. Ah, però García Torres diu que no! No diu que hàgim de ser vegans sinó que hem de ser antitaurins: 

 

«Crec que ser antitaurí és el primer pas cap a una consciència respectuosa envers els animals.»

 

En què es basa per realitzar aquesta afirmació? No veig que tingui fonament. En països com Estats Units, Gran Bretanya, Israel, Argentina, o Xile, no existeix la tauromàquia i tenen un significatiu i creixent percentatge de vegans. He conegut molts vegans que no van ser antitaurins —jo mateix inclòs. Conec vegans que han estat taurins per haver-se criat en aquest context familiar i després ho han rebutjat . El que diu García Torres no té sentit. No cal passar per l'antitaurinisme per arribar al veganisme de cap forma o manera. Sembla que ell directament extrapola la seva particular vivència personal a la resta de la gent sense parar-se a reflexionar en el que diu.

Just a continuació assenyala:

«La tauromàquia és matar animals per plaer i divertiment, sens dubte ha de ser la primera de les formes d'utilització dels animals en ser rebutjada socialment.»

 

Aquesta declaració em resulta tan inconsistent com l'anterior. El consum d'animals per a aliment també implica matar animals per plaer. I el mateix es pot dir del consum per a vestimenta. No hi ha, doncs, diferència amb la tauromàquia. Encara que molta gent cregui erròniament que ens cal menjar animals; als humans no ens cal menjar-ne. Així que solament ho fem perquè ens dóna plaer i per costum. Exactament el mateix que passa amb la tauromàquia.

Amb aquestes declaracions, García Torres no ajuda que la gent comprengui que ser afeccionat a menjar animals és moralment el mateix que ser afeccionat a la tauromàquia. El seu testimoni no ajuda gens que la gent deixi d'explotar animals. Més aviat al contrari, les seves declaracions perjudiquen la conscienciació en favor del veganisme. Ell difon la idea que no tenim l'obligació moral de ser vegans i que ens hem d'enfocar solament en determinats usos d'animals com la tauromàquia.

De fet, l'entrevistador, amb les seves preguntes, sembla apropar-se molt més al que seria el pensament d'un vegà que García Torres amb les seves terribles respostes, ja que fins i tot arriba a dir que ell és vegà "en el terreny personal", en el sentit que es tracta d'un assumpte privat. Dir que algú és vegà "en el terreny personal" —com si el veganisme pogués ser una simple qüestió privada que no ha de traslladar-se a l'àmbit cultural, social i polític— és com si algú digués que és vegà "quan dorm" però no la resta de la vida. Sembla un acudit. García Torres presenta així el veganisme com si fos un acudit.

No obstant això, estic d'acord quan diu García Torres que no hauríem de jutjar les persones, però que no haguem de jutjar les persones no vol dir que no puguem jutjar les idees i les accions de les persones. Per això podem jutjar que la tauromàquia està malament i que l'explotació animal està malament. Que hi hagi persones que necessitin un temps de transició per a comprendre i adoptar el veganisme no vol dir que no haguem d'assenyalar explícitament que emprar els animals és una injustícia i que el veganisme és una obligació ètica en tant que els altres animals posseeixen un valor moral inherent.

El psicòleg Casey Taft argumenta en el seu treball que afavorir un canvi de conducta solament pot produir-se quan expliquem a la gent de forma molt clara que el veganisme —i solament el veganisme— és l'única posició justa si volem respectar els altres animals i no tractar-los com a objectes. En cas contrari, la gent tendirà a continuar amb els hàbits adquirits i a modificar-los superficialment.

El veganisme no és un "assumpte personal"; és un imperatiu moral. El que García Torres diu és que explotar altres animals és un "assumpte personal". Aquest és precisament l'argument que defensen els taurins i els defensors de l'explotació animal per a intentar justificar la seva activitat. Diuen que la tauromàquia i el consum d'animals ha de ser considerat un assumpte privat. García Torres s'afegeix al corrent que pretén reduir el veganisme a ser una simple preferència personal i no un tema d'obligació moral que s'ha d'aplicar en tots els àmbits de la vida.

No obstant això, el paràgraf més terrorífic de tots encara havia d'arribar; quan li pregunten pel "sofriment als escorxadors", ell respon:

 

«Quant a animals de "consum", sens dubte la posició que podrem aportar a les directives europees seran al voltant del control d'escorxadors, augment de la qualitat de vida d'aquests animals, fomentar el consum responsable de productes d'origen animal, un reforma dels ajuts de la PAC afavorint la cria extensiva sobre la intensiva i la producció responsable i local.»

 

És a dir, que García Torres explícitament dóna suport a l'existència d'escorxadors controlats, dóna suport a les regulacions del «Benestar Animal», defensa que s'ha de fomentar el consum "responsable" d'animals i que aquests animals siguin preferentment esclavitzats mitjançant confinament extensiu en lloc d'intensiu. Les propostes de García Torres són indistingibles del discurs de qualsevol persona no-vegana en relació amb aquest tema.

Veganisme és sinònim d'abolicionisme de l'explotació animal. Ens semblaria correcte que un autodenominat abolicionista de l'esclavitud humana digués que el que hem de fer és fomentar l'esclavitud humana "responsable"? El veganisme és anàleg al feminisme. Ens semblaria correcte que una autodenominada feminista digués que el que hem de fer és fomentar el masclisme "responsable"?

Que Sergio García Torres s'autodenomini "vegà" és tan absurd com que algú que menja animals es consideri vegà. Sovint passa que hi ha persones que deixen de consumir productes de l'explotació animal perquè no estan d'acord amb les condicions en què es realitza aquesta explotació. Però si les condicions canvien, llavors la seva actitud pot canviar i tornar a participar en el consum d'animals. Això és al que anomenem benestarisme ideològic.

En Sergio García Torres no és vegà; la seva posició és del tot oposada al veganisme. És un actiu defensor de l'esclavitud dels animals i de la ideologia benestarista que pretén eliminar determinades activitats considerades especialment cruels —i que qualifiquen de "maltractament"— al mateix temps que s'encarrega de reformar l'explotació animal perquè puguem continuar explotant animals amb la consciència més tranquil·la perquè ens preocupem pel seu "benestar".

Desconec el que passa per la ment de García Torres; però el que sí dedueixo de les seves declaracions és que la seva idea de veganisme no té res a veure amb la meva ni amb la definició original del veganisme. El seu peculiar "veganisme" consisteix en reduir-lo a un assumpte personal i en ignorar quan es tracta de qüestions socials i polítiques. No hi ha diferència amb la persona que decideix deixar de consumir animals per simple gust i després a la resta de la seva vida actua seguint les mateixes pautes ja establertes. Això és tot el contrari del que el veganisme pretén aconseguir.

Si García Torres fos vegà hagués aprofitat l'entrevista per a promoure el veganisme però veiem que la seva retòrica no s'aparta del benestarisme més tradicional que preval des de fa segles i que en res ha servit per a ajudar que els animals deixin de ser agredits i esclavitzats. Si això és el que volem —si volem perpetuar l'opressió sobre els altres animals— llavors no dubtem en donar-li el nostre suport.

El cas de García Torres no és, desgraciadament, un cas aïllat ni excepcional: és un fet més o menys habitual. Sovint trobem gent que diu ser animalista, defensora dels animals, i fins i tot "vegana", que es posiciona a favor de la dominació sobre els altres animals, a favor de regular la nostra explotació sobre ells, i que no qüestionen ni rebutgen l'especisme ni l'estatus de propietat al qual estan sotmesos els no-humans. 

Per acabar, en el cas que a algú pensés que critico la posició de García Torres perquè vull donar suport al partit animalista, o a alguna altra formació política, li suggereixo que abans llegeixi aquest article sobre la meva postura respecte de l'àmbit polític.

 

El negoci animalista afavoreix la industria de l'ou

 

Igual que hi ha una indústria que explota els animals també hi ha una indústria que es dedica a explotar l'explotació animal. Vull dir que hi ha una sèrie de corporacions animalistes que tenen com a objectiu publicitar determinats aspectes d'aquesta explotació considerats especialment 'cruels' i demanar diners a la gent amb l'excusa que ells poden reformar-la per tal que sigui més 'humanitària' o menys 'cruel'. Aquí en veurem un exemple notable.

L'organització 'IgualdadAnimal' ha anunciat a la seva pàgina que:

«La indústria de l'ou dels EUA deixarà de triturar vius milions de pollets mascles.»

Amb això es vol referir al fet que l'organització nord-americana Humane League afirma haver convençut la indústria avícola perquè apliqui una tècnica que permet identificar i rebutjar els ous que continguin embrions masculins. El propòsit és incubar solament els que continguin embrions femenins perquè es desenvolupin com a gallines i poder treure'ls els ous que produeixin. Els pollets mascle no poden pondre ous així que són assassinats poc després de néixer.

'IgualdadAnimal' dona suport, difon i celebra aquesta mesura qualificant-la com un 'progrés', però, un progrés cap a on?

Els explotadors institucionals reconeixen que aquesta mesura és 'comercialment viable' segons declara la pròpia Humane League al diari Washington Post, és a dir, que això no suposa cap amenaça al seu benefici econòmic ni a la seva existència com a indústria. Per tant, això no és una cosa que ajudi a progressar cap a l'abolició de l'explotació animal.

A més, la reforma no s'implantarà fins d'aquí a quatre anys, i potser llavors ni tan sols s'adopti, atès que es tracta d'un mer compromís verbal. És probable que sigui una pura maniobra publicitària. Els grups animalistes corporatius necessiten anunciar periòdicament suposades 'victòries' per animar la gent a donar-los més diners. És un negoci. Aquests grups animalistes mostren escenes de 'crueltat' i demanen diners a la gent al·legant que ells ho solucionaran. Però en realitat no solucionen res. Les seves mesures no aturen la violència contra els animals.

Fins i tot encara que realment s'arribés a implementar aquesta mesura, no se salvaria ni un sol animal. L'únic que passaria és que, en lloc d'incubar mascles i femelles, s'incubarien solament femelles. I totes les gallines que neixin viuran sotmeses per a produir ous i després ser enviades a l'escorxador. Ni un sol animal se salvaria de l'explotació. Per tant, es tracta de publicitat enganyosa. Tal com informa La Vanguardia:

«El culling hauria de ser substituït per la ‘selecció in-ovo’, una tècnica que permet seleccionar els ous abans que es desenvolupi el pollet. D'aquesta manera, es deixarien desenvolupar tan sols les femelles, mentre que els ous que continguin mascles serien emprats per a altres fins, com la producció d'aliments per a animals i l'experimentació científica, cosa que també reduiria la pressió productiva cap a les gallines ponedores.»

Ara imaginem un grup de proxenetes que tingués dones segrestades per inseminar-les forçosament amb la intenció que tinguin nenes per a explotar-les sexualment, però que matés els nens homes perquè no els serveixen per al seu propòsit. Algú pensa que seria acceptable assessorar els proxenetes sobre una tècnica que els permetés avortar els embrions mascles i així poder aconseguir que tots els naixements siguin nenes? Això és obscè i repudiable. Tot i això, els grups animalistes adopten com a norma aquesta tasca de complicitat amb els explotadors.

La reforma benestarista tan sols serveix per a tranquil·litzar-nos la consciència; però no serveix per a evitar la injustícia que infligim als animals. De fet, tot el concepte de 'benestar animal' s'ha ideat per a reforçar i perpetuar l'explotació sobre els individus no humans millorant-ne el rendiment econòmic i ajudant a tranquil·litzar la consciència de la gent perquè no s'inquietin sobre la moralitat de l'ús d'animals.

Si realment no volguéssim causar un dany innecessari i injustificat als altres animals aleshores ens faríem vegans —i difondríem el veganisme com a imperatiu moral. Totes les altres no són més que mesures inútils, i èticament reprovables, que no afecten el problema de la nostra relació amb els animals ni la seva situació d'esclavatge.

Cap a l'única cosa que aconsegueixen progressar els grups benestaristes és cap a una reforma de l'esclavatge animal que permeti que la gent se senti més còmoda consumint productes de l'explotació animal i fomentar la creença que podem explotar-los de manera 'humanitària' i 'feliç'.

 

La dieta vegana en l'activisme

En aquest assaig s'exposaran algunes raons que justificarien la possibilitat que l'activisme vegà pari una especial atenció al tema de l'alimentació.

Hi ha quatre raons principals per assenyalar, una per una:

Empírica — Si tenim en compte tots els animals no humans explotats, sembla ser que, segons les estadístiques, al voltant del 99% d'aquests animals són emprats per a alimentació. A més, també prop del 99% de la gent menja animals i practica aquest hàbit gairebé cada dia —encara que potser aquest percentatge ja sigui menor en determinats països on el nombre de vegans ha crescut exponencialment aquests darrers anys. Si eliminem el 99% de l'explotació animal a la nostra vida, sembla raonable suposar que això ens aproxima en gran mesura a eliminar la totalitat d'aquesta explotació.

Psicològica — A qui aconsegueixi abandonar l'hàbit inculcat de menjar animals li resultarà molt més fàcil evitar la resta de l'explotació animal. Òbviament, l'hàbit de menjar és essencial per a la supervivència, i des de la infància estem acostumats a una forma i un contingut sobre el que mengem. Aquest hàbit cobra un arrelament especial en la nostra ment i es converteix en una poderosa inèrcia. Si hem aconseguit corregir aquesta inèrcia i reformar els nostres hàbits, indicaria que realment ens importa respectar els altres animals.

Moral — Considerar altres animals com si fossin menjar és una forma extrema de cosificació. Tots els seus interessos bàsics no compten davant dels nostres desitjos. No hi hauria cap moralitat en la nostra relació amb els altres animals en tant que els considerem com a objectes i recursos per a satisfer els nostres fins. L'ètica en la seva forma més elemental comença solament quan assumim que no està bé infligir mal a altres individus sense una raó que ho justifiqui moralment, és a dir, que no està bé infligir mal a altres per motius de plaer, comoditat o costum. Això és el que anomenem principi de tracte humanitari. Si hom no accepta ni tan sols aquest principi elemental, aleshores això vol dir que no assumeix cap mena de moralitat en la seva conducta respecte dels altres animals.

Pràctica — Pel que sembla, la majoria de la gent encara desconeix que els éssers humans podem viure saludablement sense menjar animals i tampoc no sap ben bé com adoptar una alimentació vegetal equilibrada i saborosa. És per això que ensenyar nutrició i cuina no és una cosa frívola sinó que forma part d'una necessitat: l'educació vegana de la societat. Des d'un punt de vista pràctic, no és menys important explicar raonadament per què alguna cosa està malament i hem d'evitar-la, que explicar com evitar materialment aquest mal i substituir-lo per un bé.

Per acabar, és important matisar aquesta reflexió amb dues observacions.

    Primera; la focalització en la dieta parteix d'una premissa hipotètica i no absoluta. És una cosa que podem fer però no que hàgim de fer. Aquestes raons apunten a la legitimitat moral i pràctica d'aquesta possibilitat, però no condueixen a suposar que hi hagi una obligació que l'activisme vegà se centri en la dieta. No estem obligats a focalitzar l'activisme en l'alimentació. Es pot optar per no aplicar aquesta prevalença. Ara bé, si haguéssim de prestar especial atenció sobre una sola qüestió llavors sí que estaríem obligats a focalitzar-nos en el tema d'alimentació i no en un altre assumpte diferent. Cap de les raons exposades no justificaria, per exemple, centrar-nos en la vestimenta, o en la tauromàquia, o en l'ús d'animals per a fins científics.

    Segona; si les raons exposades són correctes aleshores pot estar justificat que un activisme vegà pari atenció especial a l'alimentació però no es justifica tanmateix que l'activisme s'exclusivitzi o es limiti tan sols en l'alimentació. A més, els arguments que sostenen qualsevol iniciativa vegana han d'indicar de manera molt explícita i clara que el problema moral és l'explotació animal en si mateixa —que la injustícia és l'ús d'animals no humans per a propòsits humans, ja sigui per a alimentació o qualsevol altre propòsit— i no que el problema estigui en el sol fet de menjar altres animals. En cap cas no es justifica discriminar o ignorar les altres víctimes de l'especisme que són explotades per a altres fins que no són l'alimentació.

No és apropiat donar per fet que està bé centrar-se en l'alimentació com a forma d'activisme, sense haver-ho raonat prèviament. Encara que encara és molt pitjor que algú cregui erròniament que ser vegà és coherent amb dedicar el seu activisme a campanyes monotemàtiques. En tots dos casos ens decantem per formes d'activisme motivades per la inèrcia o el gust personal, i no pas per raons morals.

És un imperatiu racional reflexionar sobre tot i mai donar res per fet sobre el que pensem i fem. Si les nostres creences i els nostres costums fossin racionals s'haurien de poder justificar amb arguments raonats. Si no, hauríem de qüestionar-nos seriosament la seva validesa.

 

El dilema del tramvia

Hi ha un dilema imaginari molt popular en filosofia moral que es coneix com el dilema del tramvia o de la vagoneta. Hi ha diverses variants d'aquest dilema, però l'essencial de l'assumpte és que tenim la possibilitat de desviar la direcció del trajecte d'un vehicle que està a punt d'aixafar uns individus. Al meu altre bloc de filosofia general ja vaig exposar concisament una resposta a aquest dilema, així doncs no entraré ara aquí a analitzar-ho.

El que jo vull exposar en aquesta entrada és un breu vídeo publicat a Youtube en el que podem veure una nova versió d'aquest dilema amb la particularitat que està relacionat amb la qüestió del veganisme. La locució és en anglès però disposa de subtítols en espanyol:

El missatge del vídeo explica que davant de l'explotació animal tenim solament dues opcions: o hi continuem participant —i per tant som explotadors d'animals— o rebutgem formar part d'aquesta dinàmica opressora que infligeix ​​patiment i mort als animals per una ancestral inèrcia que no es pot justificar excepte pel costum i el plaer.

Sense que calgui recórrer a la filosofia dels Drets Animals, podem justificar el rebuig a l'ús d'animals apel·lant solament a la nostra intuïció moral bàsica que diu que no està bé causar danys i patiments a altres animals quan no hi ha una necessitat que ho justifiqui i podem evitar-ho. Ara, si ni tan sols estem d'acord en aquest bàsic principi humanitari llavors senzillament no tenim moral i creiem que està bé fer mal a altres per simple diversió o plaer.

Gairebé tots els usos que fem dels animals són ara mateix innecessaris, prescindibles i substituïbles: no ens cal emprar altres animals per a alimentar-nos, vestir-nos, entretenir-nos i satisfer les nostres necessitats vitals.

És cert que essent vegans no evitem tot el mal que causem als altres animals. L'agricultura i la contaminació que produïm també els perjudica. Però el que sí que és clar és que essent vegans ja evitem almenys un dany concret, que és l'explotació animal. Aquesta objecció que afirma que no té sentit ser vegans perquè tot i ser-ho continuem causant mal als animals la vaig rebatre extensament en aquesta rèplica a la crítica de Claudio Bertonatti.

El fet que en aquest moment no puguem evitar tot el mal que causem als altres animals justifica que continuem explotant-los? També causem danys als éssers humans mitjançant, per exemple, la contaminació que provoquem: potser el fet que no puguem evitar tot el mal que causem als altres humans justificaria que continuéssim practicant el canibalisme i l'esclavitud?

L'argument que afirma que no té sentit ser vegans perquè no podem evitar tot el mal que causem en viure es basa en la fal·làcia del nirvana: «No podem viure de manera èticament perfecta, així doncs, no val la pena evitar el mal que sí que podem evitar».

Sembla moralment absurd que decidim no eliminar un mal que cometem, que podem eliminar ara, al·legant per això que no hem evitat o no podem evitar altres mals que també cometem.

L'únic argument que sosté el nostre costum d'explotar altres animals és que ens diverteix, ens fa plaer, ens reporta un benefici. Per tant, no hi hauria diferència moral entre la nostra conducta i les persones que cometen aquests abusos contra els animals que ens resulten tan detestables. És a dir, no hi hauria diferència entre nosaltres i els que es diverteixen, per exemple, maltractant o cremant gats. Ells també abusen dels animals per plaer, per diversió, per benefici —igual que fem nosaltres si participem en l'explotació animal.

Podem evitar ara mateix l'explotació animal si rebutgem de consumir substàncies i productes d'origen animal, i de participar en activitats que comportin l'ús d'animals. L'explotació d'animals implica infligir-los un mal que no cal i que no podem justificar moralment. L'explotació animal és contrària a l'ètica en el sentit més elemental.

La qüestió que quedaria per aclarir ara és: què decidirem fer?