En aquest assaig s'exposaran algunes raons que justificarien la possibilitat que l'activisme vegà pari una especial atenció al tema de l'alimentació.
Hi ha quatre raons principals per assenyalar, una per una:
Empírica — Si tenim en compte tots els animals no humans explotats, sembla ser que, segons les estadístiques, al voltant del 99% d'aquests animals són emprats per a alimentació. A més, també prop del 99% de la gent menja animals i practica aquest hàbit gairebé cada dia —encara que potser aquest percentatge ja sigui menor en determinats països on el nombre de vegans ha crescut exponencialment aquests darrers anys. Si eliminem el 99% de l'explotació animal a la nostra vida, sembla raonable suposar que això ens aproxima en gran mesura a eliminar la totalitat d'aquesta explotació.
Psicològica — A qui aconsegueixi abandonar l'hàbit inculcat de menjar animals li resultarà molt més fàcil evitar la resta de l'explotació animal. Òbviament, l'hàbit de menjar és essencial per a la supervivència, i des de la infància estem acostumats a una forma i un contingut sobre el que mengem. Aquest hàbit cobra un arrelament especial en la nostra ment i es converteix en una poderosa inèrcia. Si hem aconseguit corregir aquesta inèrcia i reformar els nostres hàbits, indicaria que realment ens importa respectar els altres animals.
Moral — Considerar altres animals com si fossin menjar és una forma extrema de cosificació. Tots els seus interessos bàsics no compten davant dels nostres desitjos. No hi hauria cap moralitat en la nostra relació amb els altres animals en tant que els considerem com a objectes i recursos per a satisfer els nostres fins. L'ètica en la seva forma més elemental comença solament quan assumim que no està bé infligir mal a altres individus sense una raó que ho justifiqui moralment, és a dir, que no està bé infligir mal a altres per motius de plaer, comoditat o costum. Això és el que anomenem principi de tracte humanitari. Si hom no accepta ni tan sols aquest principi elemental, aleshores això vol dir que no assumeix cap mena de moralitat en la seva conducta respecte dels altres animals.
Pràctica — Pel que sembla, la majoria de la gent encara desconeix que els éssers humans podem viure saludablement sense menjar animals i tampoc no sap ben bé com adoptar una alimentació vegetal equilibrada i saborosa. És per això que ensenyar nutrició i cuina no és una cosa frívola sinó que forma part d'una necessitat: l'educació vegana de la societat. Des d'un punt de vista pràctic, no és menys important explicar raonadament per què alguna cosa està malament i hem d'evitar-la, que explicar com evitar materialment aquest mal i substituir-lo per un bé.
Per acabar, és important matisar aquesta reflexió amb dues observacions.
Primera; la focalització en la dieta parteix d'una premissa hipotètica i no absoluta. És una cosa que podem fer però no que hàgim de fer. Aquestes raons apunten a la legitimitat moral i pràctica d'aquesta possibilitat, però no condueixen a suposar que hi hagi una obligació que l'activisme vegà se centri en la dieta. No estem obligats a focalitzar l'activisme en l'alimentació. Es pot optar per no aplicar aquesta prevalença. Ara bé, si haguéssim de prestar especial atenció sobre una sola qüestió llavors sí que estaríem obligats a focalitzar-nos en el tema d'alimentació i no en un altre assumpte diferent. Cap de les raons exposades no justificaria, per exemple, centrar-nos en la vestimenta, o en la tauromàquia, o en l'ús d'animals per a fins científics.
Segona; si les raons exposades són correctes aleshores pot estar justificat que un activisme vegà pari atenció especial a l'alimentació però no es justifica tanmateix que l'activisme s'exclusivitzi o es limiti tan sols en l'alimentació. A més, els arguments que sostenen qualsevol iniciativa vegana han d'indicar de manera molt explícita i clara que el problema moral és l'explotació animal en si mateixa —que la injustícia és l'ús d'animals no humans per a propòsits humans, ja sigui per a alimentació o qualsevol altre propòsit— i no que el problema estigui en el sol fet de menjar altres animals. En cap cas no es justifica discriminar o ignorar les altres víctimes de l'especisme que són explotades per a altres fins que no són l'alimentació.
No és apropiat donar per fet que està bé centrar-se en l'alimentació com a forma d'activisme, sense haver-ho raonat prèviament. Encara que encara és molt pitjor que algú cregui erròniament que ser vegà és coherent amb dedicar el seu activisme a campanyes monotemàtiques. En tots dos casos ens decantem per formes d'activisme motivades per la inèrcia o el gust personal, i no pas per raons morals.
És un imperatiu racional reflexionar sobre tot i mai donar res per fet sobre el que pensem i fem. Si les nostres creences i els nostres costums fossin racionals s'haurien de poder justificar amb arguments raonats. Si no, hauríem de qüestionar-nos seriosament la seva validesa.
Hi ha quatre raons principals per assenyalar, una per una:
Empírica — Si tenim en compte tots els animals no humans explotats, sembla ser que, segons les estadístiques, al voltant del 99% d'aquests animals són emprats per a alimentació. A més, també prop del 99% de la gent menja animals i practica aquest hàbit gairebé cada dia —encara que potser aquest percentatge ja sigui menor en determinats països on el nombre de vegans ha crescut exponencialment aquests darrers anys. Si eliminem el 99% de l'explotació animal a la nostra vida, sembla raonable suposar que això ens aproxima en gran mesura a eliminar la totalitat d'aquesta explotació.
Psicològica — A qui aconsegueixi abandonar l'hàbit inculcat de menjar animals li resultarà molt més fàcil evitar la resta de l'explotació animal. Òbviament, l'hàbit de menjar és essencial per a la supervivència, i des de la infància estem acostumats a una forma i un contingut sobre el que mengem. Aquest hàbit cobra un arrelament especial en la nostra ment i es converteix en una poderosa inèrcia. Si hem aconseguit corregir aquesta inèrcia i reformar els nostres hàbits, indicaria que realment ens importa respectar els altres animals.
Moral — Considerar altres animals com si fossin menjar és una forma extrema de cosificació. Tots els seus interessos bàsics no compten davant dels nostres desitjos. No hi hauria cap moralitat en la nostra relació amb els altres animals en tant que els considerem com a objectes i recursos per a satisfer els nostres fins. L'ètica en la seva forma més elemental comença solament quan assumim que no està bé infligir mal a altres individus sense una raó que ho justifiqui moralment, és a dir, que no està bé infligir mal a altres per motius de plaer, comoditat o costum. Això és el que anomenem principi de tracte humanitari. Si hom no accepta ni tan sols aquest principi elemental, aleshores això vol dir que no assumeix cap mena de moralitat en la seva conducta respecte dels altres animals.
Pràctica — Pel que sembla, la majoria de la gent encara desconeix que els éssers humans podem viure saludablement sense menjar animals i tampoc no sap ben bé com adoptar una alimentació vegetal equilibrada i saborosa. És per això que ensenyar nutrició i cuina no és una cosa frívola sinó que forma part d'una necessitat: l'educació vegana de la societat. Des d'un punt de vista pràctic, no és menys important explicar raonadament per què alguna cosa està malament i hem d'evitar-la, que explicar com evitar materialment aquest mal i substituir-lo per un bé.
Per acabar, és important matisar aquesta reflexió amb dues observacions.
Primera; la focalització en la dieta parteix d'una premissa hipotètica i no absoluta. És una cosa que podem fer però no que hàgim de fer. Aquestes raons apunten a la legitimitat moral i pràctica d'aquesta possibilitat, però no condueixen a suposar que hi hagi una obligació que l'activisme vegà se centri en la dieta. No estem obligats a focalitzar l'activisme en l'alimentació. Es pot optar per no aplicar aquesta prevalença. Ara bé, si haguéssim de prestar especial atenció sobre una sola qüestió llavors sí que estaríem obligats a focalitzar-nos en el tema d'alimentació i no en un altre assumpte diferent. Cap de les raons exposades no justificaria, per exemple, centrar-nos en la vestimenta, o en la tauromàquia, o en l'ús d'animals per a fins científics.
Segona; si les raons exposades són correctes aleshores pot estar justificat que un activisme vegà pari atenció especial a l'alimentació però no es justifica tanmateix que l'activisme s'exclusivitzi o es limiti tan sols en l'alimentació. A més, els arguments que sostenen qualsevol iniciativa vegana han d'indicar de manera molt explícita i clara que el problema moral és l'explotació animal en si mateixa —que la injustícia és l'ús d'animals no humans per a propòsits humans, ja sigui per a alimentació o qualsevol altre propòsit— i no que el problema estigui en el sol fet de menjar altres animals. En cap cas no es justifica discriminar o ignorar les altres víctimes de l'especisme que són explotades per a altres fins que no són l'alimentació.
No és apropiat donar per fet que està bé centrar-se en l'alimentació com a forma d'activisme, sense haver-ho raonat prèviament. Encara que encara és molt pitjor que algú cregui erròniament que ser vegà és coherent amb dedicar el seu activisme a campanyes monotemàtiques. En tots dos casos ens decantem per formes d'activisme motivades per la inèrcia o el gust personal, i no pas per raons morals.
És un imperatiu racional reflexionar sobre tot i mai donar res per fet sobre el que pensem i fem. Si les nostres creences i els nostres costums fossin racionals s'haurien de poder justificar amb arguments raonats. Si no, hauríem de qüestionar-nos seriosament la seva validesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada