17 de desembre de 2011

Feminisme i Veganisme


«El feminisme depèn de principis morals dels quals deriva: no pots argüir que les dones són injustament tractades sense disposar de principis que són lògicament previs a la teva reivindicació, i el debat sobre aquests principis no és un debat feminista.» –Janet Radcliffe. 

Durant molts segles s’ha considerat que la dona havia d’estar al servei de l’home; que era una propietat més seva i que en podia disposar lliurement per a satisfer els propis desitjos i interessos. Això és el que s’anomena «patriarcat».
 
Nosaltres sabem que això no està bé, que és moralment inacceptable, tot i que potser molta gent no sàpiga explicar ben bé per què. En aquest escrit pretenc exposar la raó que explicaria aquest judici moral; el qual també fonamenta el refús a qualsevol tipus de submissió similar. 
 
Avui en dia, a gran part del món hem progressat cap a la consideració igualitària de les dones i ja no es considera socialment acceptable el sexisme com a part del paradigma moral establert. No obstant això, el sexisme no s’ha superat completament a nivell global i encara continua essent un problema en determinats indrets del món. 
 
La creença que els altres animals –els animals no humans- existeixen per al nostre benefici té exactament la mateixa estructura ideològica de dominació que la idea que les dones existeixen pel benefici dels homes
 
La pròpia idea que algú existeix obligadament per a benefici d’altri és radicalment immoral ja que s’oposa al principi ètic d’igualtat. I és la mateixa creença equivocada que sosté l’explotació dels altres animals per part de l’ésser humà, així com la de molts éssers humans per part d’altres humans. 
 
D’acord amb la nostra consideració d’éssers sentents (que sentim), als animals ens importa la nostra pròpia vida; tenim un interès fonamental en conservar-la i protegir-la del dany i la mort. És per aquesta raó que tenim un valor intrínsec. Hem de ser tractats com a fins i no com a simples mitjans per als fins d’altres. Tenim un valor inherent que no pot ser ignorat ni vulnerat per raons instrumentals. 
 
D’altra banda, els animals que tenim la capacitat de responsabilitzar-nos de la pròpia conducta, que som conscients que els propis actes afecten també als altres, som agents morals i tenim el deure de respectar tots aquells que tenen la capacitat de sentir i que, per tant, tenen interessos. Sense importar cap altra característica que no afecti el fet de tenir interessos, com ara característiques irrellevants com el sexe, la raça, l’orientació sexual o l’espècie
 
La raó moral per a respectar el cos d’una dona, els seus interessos i autonomia, no rau en el fet que sigui dona sinó que el motiu fonamental és que és algú: és una persona –un ésser dotat de subjectivitat-. Això comporta que té un valor moral intrínsec –que és independent del valor instrumental que pugui tenir per a altres individus- i que ens obliga racionalment a respectar-lo en si mateix. 
 
Per tant, si ens posicionem en contra de l’explotació i la violència envers les dones, aleshores hem de ser coherents i estar igualment en contra de l’explotació i la violència contra qualsevol ésser conscient
 
El que és essencialment erroni en la relació que tenim amb els altres animals és precisament que els considerem i els fem servir com a mitjans per als nostres fins sense el seu consentiment i sense respectar els seus propis interessos. Els tractem com a simples recursos. Això és el que defineix a l’explotació animal. El fet que sistemàticament dominem, sotmetem i coaccionem els altres animals és a causa d’aquesta mentalitat especista que els considera com objectes al nostre servei. 
 
El veganisme és un principi moral que s’oposa a l’explotació dels animals no humans. És un principi basat en l’igual valor inherent de tots els éssers que senten, encara que està focalitzat en l’opressió especista sobre els no-humans; tal i com passa amb el feminisme, que es fonamenta en la igualtat per a tothom, tot i que se centra específicament en les dones. El que pretén el veganisme és abolir l’ús dels no-humans com a recursos i el seu estatus de propietat
 
El paradigma moral en el feminisme que assenyala que una persona mai no ha de ser tractada com un objecte –com un simple mitjà per als nostres fins- coincideix amb la idea essencial del veganisme. Aquest principi bàsic és també el fonament de l’ètica de Drets Animals i del moviment que pretén defensar tots els animals i els seus interessos legítims. 
 
Sexisme i especisme són prejudicis equivalents en molts aspectes. A nivell estructural i a nivell moral són idèntics. Solament canvia el sexe per l’espècie. La diferència rellevant entre tots rau en l’aspecte social: el sexisme és qüestionat i refusat per un percentatge molt considerable de la població –que varia en funció del país o nucli social- i és explícitament condemnat per les legislacions de molts països. En canvi, l’especisme és assumit i recolzat per la gran majoria de la població humana de tot el món i, tota la nostra cultura, així com l’ordenament jurídic, és especista. 
 
La nostra relació amb els animals es basa en aquest mateix patró que regeix el masclisme: els cosifiquem i dominem perquè ens serveixin de recursos i eines; ja sigui d’aliment, de vestimenta, d’entreteniment o de qualsevol altra finalitat que considerem beneficiosa per a nosaltres. Els veiem com a “éssers inferiors” i ens creiem en el dret de sotmetre’ls i sacrificar-los. D’aquesta manera, el masclisme i l’antropocentrisme resulten anàlegs –en ambdós casos es pretén justificar una situació opressiva d’un grup sobre un altre apel·lant a una suposada superioritat o inferioritat d’individus respecte d’altres. Com bé explica Anna Charton
 
“La connexió entre l’opressió de les dones pel sexisme i l’opressió dels animals per l’especisme és vívida i commovedora. L’especisme s’ha de condemnar perquè, de la mateixa manera que el sexisme opera per a oprimir les dones i impedir que participin plenament en la comunitat moral, l’especisme descansa en criteris irrellevants per excloure els animals de la comunitat moral.” 
 
L’única manera de posar remei a l’opressió que exercim sobre els altres animals és la mateixa que va servir per començar a solucionar el problema del masclisme: conscienciar la societat mitjançant l’activisme educatiu i dur aquest rebuig de l’opressió a la pràctica en les nostres vides. 
 

11 de desembre de 2011

Sobre la capacitat de raonar en altres animals

 

«Molt a prop del ridícul de negar una veritat evident es troba fer una gran feinada per a defensar-la, i cap veritat em sembla més evident que la que els animals estan dotats de pensament i raó, tal i com els homes. Els arguments són en aquest cas tan manifestos que no escapen mai a l'atenció del més estúpid i ignorant.» ~ David Hume

 

És molt freqüent que als animals se'ls anomeni de manera col·loquial com a animals irracionals i als humans se'ls anomeni animals racionals. Fins i tot tradicionalment entre filòsofs i científics sovint s'ha negat de manera dogmàtica la capacitat de raonar dels individus no humans.

Als altres animals no els manca la capacitat de raonament ni es guien solament per l'instint. Els altres animals també pensen i raonen, pel fet que posseeixen cervell amb estructures neuronals que ho possibiliten. Si en efecte tenen un cervell capaç de fer funcions cognitives és absurd suposar que no pensen ni raonen.

Solem pensar que la intel·ligència evolutiva compta amb un sol pinacle que és ocupat exclusivament pels éssers humans, però és un altre error. El desenvolupament evolutiu no és com una piràmide que culmina amb l'ésser humà, sinó que més aviat s'assembla a un arbre amb branques molt diverses. Tal i com assenyala el biòleg Stephen Jay Gould: 

«Nosaltres fomentem un relat seriosament esbiaixat quan abandonem la història més recent dels animals que van créixer primer i pretenem que la petita branqueta dels vertebrats pugui actuar com un substitut de tota la història ulterior. És més, el prejudici així introduït és el pitjor i el més nociu de tots els nostres errors convencionals sobre la història del nostre planeta: la noció arrogant que l'evolució té una direcció previsible que condueix a la vida humana.»

Que els altres animals també raonen és un fenomen que està més que demostrat segons la biologia i l'etologia. Les evidències de raonament en altres animals són aclaparadores. Negar-ho seria un clar indici d'ignorància o de fanatisme antropocèntric.

Per a qualsevol que tingui coneixements actualitzats sobre biologia i etologia resulta xocant trobar-se que hi hagi gent que qüestioni, o que fins i tot negui, que els altres animals tenen intel·ligència. Això denota manca de coneixement, ignorància o simple negacionisme de les evidències, com comprovarem a continuació. Segons apunta el biòleg Donald Griffin:

«El raonament i la consciència animal simplement han esdevingut la darrera de la llarga llista de característiques suposadament exclusivament humanes que cal admetre que són compartides més àmpliament en el regne animal.»

Trobem evidències sobre això per tot arreu. Per exemple, un estudi recent ha mostrat que els babuïns són capaços de fer analogies. Així mateix, els peixos, com a animals socials que són, fan servir el comportament dels altres per a millorar les seves pròpies decisions. La seva supervivència depèn, en bona part, de les estimacions. Per exemple, avaluen la probabilitat que hi hagi menjar en un lloc pel que veuen d'aquell lloc i per la quantitat d'animals que es dirigeixen cap allà i cap a altres llocs. Els corbs són capaços d'entendre principis físics elementals —com el d'Arquimedes— sempre que els proveeixin un benefici per a la seva supervivència i també poden planificar el futur. Els ratolins tenen capacitat per a desenvolupar un pensament complex.

Assenyala Luis Alonso a la revista Investigació i Ciència:  

«Amb el mateix nivell d'innovació en el disseny experimental aplicat a altres espècies, els científics podrien descobrir habilitats semblants a les espècies de tots els tàxons. En els darrers anys, els investigadors han començat a posar de manifest el nivell de cognició dels óssos, que podria rivalitzar amb el dels còrvids, dofins i primats. Les investigacions sobre insectes, peixos i pops han aportat també un elenc d'habilitats que se suposaven exclusives de primats, pel que fa a la utilització d'eines, ensenyament, aprenentatge social, computació numèrica, etcètera. Podria ben bé passar que el que ens sembla extraordinari en les destreses dels dofins es trobi estès per tot el regne animal.»

Totes les evidències apunten a constatar que l'ésser humà no és l'únic animal racional. Podem trobar nombroses proves que confirmen el raciocini en altres animals.

De fet, no solament trobem evidències sobre la seva capacitat de pensar sinó que, a més a més, el nivell de raonament és més complex del que suposem. Així ho exposa la investigadora Joëlle Proust: 

«Els animals són capaços d'engendrar conceptes i formen les seves representacions mentals des que tenen la capacitat d'obtenir informació sobre les relacions que es produeixen al seu entorn, de memoritzar-les i separar-les de la percepció dels objectes i dels esdeveniments externs.»

D'altra banda, malgrat el que comunament es tendeix a creure, la intel·ligència no té a veure amb la mida del cervell. Per exemple, les abelles tenen una mida minúscula, comparada amb nosaltres, i s'ha comprovat que són animals amb una intel·ligència molt complexa.

De totes maneres, em sembla molt especialment important assenyalar que el motiu per respectar moralment algú no és el fet que raoni sinó que pugui sentir

El que és rellevant pel que fa a la consideració moral no és si un individu pot parlar o raonar, ni el seu nivell d'intel·ligència; el que és important és si pot sentir. I és un fet que, com nosaltres, els altres animals senten.

És per això que la intel·ligència no es pot justificar com una excusa per excloure o degradar algú dins de la comunitat moral, tal com explica el professor Gary L. Francione: 

«No hi ha cap raó que justifiqui que les capacitats cognitives o el nivell d'intel·ligència tinguin alguna relació amb el criteri de consideració moral. Per què, per exemple, la capacitat de poder sumar i restar hauria de tenir alguna relació amb la consideració i el respecte moral que cada individu mereix per ell mateix? Jo no la veig. Per què algú que tingui un coeficient intel·lectual de 180 mereixerà més respecte, en termes ètics, que algú que el tingui de 50? No hi ha cap raó que ho justifiqui moralment. La intel·ligència no afecta el fet rellevant de poder sentir. D'experimentar dolor o plaer. De tenir interessos bàsics, com el desig de viure, de continuar existint, i d'evitar el mal.»


8 de desembre de 2011

Habitants de la Terra (Earthlings)

 

Podeu veure'l al Youtube clicant aquí. (Cal verificar l'edat).

El documentari Earthlings ["Habitants de la Terra"] tracta sobre l'especisme i el sofriment causat per la nostra explotació dels animals.

A Earthlings s'exposa la idea que si altres animals sofreixen no hi ha cap raó que justifiqui no tenir en compte aquest sofriment de la mateixa manera que el sofriment d'altres humans.

Atès que tots els animals habitem la Terra, tots podem ser igualment considerats com habitants de la Terra, és a dir, terrícoles ["earthlings"]. No hi ha sexisme, racisme ni especisme en el terme terrícola ["earthling"] perquè abasta tots i cada un de nosaltres, de sang calenta o freda, mamífer, invertebrat, au, rèptil, amfibi, peix o humà.

Els humans no som els únics éssers sentents d'aquest planeta. Compartim el món amb milions d'altres animals que tenen consciència i interessos propis. No obstant això, provem de dominar els altres animals i els tractem com a simples objectes que existeixen per al nostre benefici. Això és a causa del prejudici de l'especisme. Per analogia amb el sexisme o el racisme, el terme especisme és un prejudici o actitud favorable cap als interessos dels individus d'una mateixa espècie i contra els individus d'altres espècies. Així ho explica Peter Singer:

«El racista viola el principi d'igualtat al donar un pes major als interessos dels membres de la seva pròpia raça quan hi ha un enfrontament entre els seus interessos i els d'una altra raça. El sexista viola el mateix principi al afavorir els interessos del seu propi sexe. D'una manera similar, l'especista permet que els interessos de la seva pròpia espècie predominin sobre els interessos essencials dels membres d'altres espècies. El model és idèntic en els tres casos.»

Encara que el més correcte seria dir que l'especisme no dóna el mateix valor o consideració als interessos d'altres animals pel sol fet de ser d'una altra espècie. O senzillament no els dóna cap valor o consideració. No cal que hi hagi un conflicte o enfrontament entre els individus. L'explotació sobre altres animals no està originada pel conflicte sinó solament pel benefici que n'obtenim.

És important assenyalar que l'especisme no és aplicable als éssers vius en general sinó solament als éssers sentents, ja que les plantes no poden sentir dolor, ni sentir res en general, ja que no tenen sistema nerviós i per aquest motiu no tenen interessos.

Si un ésser sent, llavors no hi ha justificació per a no tenir-lo en consideració com un individu que mereix respecte per si mateix. No importa l'espècie de l'individu. El principi d'igualtat requereix que el valor inherent de cada individu sigui valorat de la mateixa manera que el valor inherent de qualsevol altre.

El primer pas fonamental perquè puguem solucionar aquest greu problema és comprendre que tots els éssers que senten mereixem consideració com a persones i, per tant, no ser emprats com a simples mitjans per als fins de ningú. El primer pas és el veganisme.

Encara que no estic d'acord amb l'enfocament centrat principalment en el sofriment —i amb el fet d'estar gairebé totalment limitat a parlar solament sobre mamífers i aus— en principi em sembla bé que aquest documentari es difongui com a mostra de la realitat quotidiana de l'explotació animal amb l'objectiu d'ajudar a conscienciar la societat sobre aquest problema. Almenys mentre no comptem amb millors materials per a fer-ho.