Feminisme i Veganisme

«El feminisme depèn de principis morals dels quals deriva: no pots argüir que les dones són injustament tractades sense disposar de principis que són lògicament previs a la teva reivindicació, i el debat sobre aquests principis no és un debat feminista.» –Janet Radcliffe. 

Durant molts segles s’ha considerat que la dona havia d’estar al servei de l’home; que era una propietat més seva i que en podia disposar lliurement per a satisfer els propis desitjos i interessos. Això és el que s’anomena «patriarcat».

 

Nosaltres sabem que això no està bé, que és moralment inacceptable, tot i que potser molta gent no sàpiga explicar ben bé per què. En aquest escrit pretenc exposar la raó que explicaria aquest judici moral; el qual també fonamenta el refús a qualsevol tipus de submissió similar. 

 

Avui en dia, a gran part del món hem progressat cap a la consideració igualitària de les dones i ja no es considera socialment acceptable el sexisme com a part del paradigma moral establert. No obstant això, el sexisme no s’ha superat completament a nivell global i encara continua essent un problema en determinats indrets del món. 

 

La creença que els altres animals –els animals no humans- existeixen per al nostre benefici té exactament la mateixa estructura ideològica de dominació que la idea que les dones existeixen pel benefici dels homes. 

 

La pròpia idea que algú existeix obligadament per a benefici d’altri és radicalment immoral ja que s’oposa al principi ètic d’igualtat. I és la mateixa creença equivocada que sosté l’explotació dels altres animals per part de l’ésser humà, així com la de molts éssers humans per part d’altres humans. 

 

D’acord amb la nostra consideració d’éssers sentents (que sentim), als animals ens importa la nostra pròpia vida; tenim un interès fonamental en conservar-la i protegir-la del dany i la mort. És per aquesta raó que tenim un valor intrínsec. Hem de ser tractats com a fins i no com a simples mitjans per als fins d’altres. Tenim un valor inherent que no pot ser ignorat ni vulnerat per raons instrumentals. 

 

D’altra banda, els animals que tenim la capacitat de responsabilitzar-nos de la pròpia conducta, que som conscients que els propis actes afecten també als altres, som agents morals i tenim el deure de respectar tots aquells que tenen la capacitat de sentir i que, per tant, tenen interessos. Sense importar cap altra característica que no afecti el fet de tenir interessos, com ara característiques irrellevants com el sexe, la raça, l’orientació sexual o l’espècie. 

 

La raó moral per a respectar el cos d’una dona, els seus interessos i autonomia, no rau en el fet que sigui dona sinó que el motiu fonamental és que és algú: és una persona –un ésser dotat de subjectivitat-. Això comporta que té un valor moral intrínsec –que és independent del valor instrumental que pugui tenir per a altres individus- i que ens obliga racionalment a respectar-lo en si mateix. 

 

Per tant, si ens posicionem en contra de l’explotació i la violència envers les dones, aleshores hem de ser coherents i estar igualment en contra de l’explotació i la violència contra qualsevol ésser conscient. 

 

El que és essencialment erroni en la relació que tenim amb els altres animals és precisament que els considerem i els fem servir com a mitjans per als nostres fins sense el seu consentiment i sense respectar els seus propis interessos. Els tractem com a simples recursos. Això és el que defineix a l’explotació animal. El fet que sistemàticament dominem, sotmetem i coaccionem els altres animals és a causa d’aquesta mentalitat especista que els considera com objectes al nostre servei. 

 

El veganisme és un principi moral que s’oposa a l’explotació dels animals no humans. És un principi basat en l’igual valor inherent de tots els éssers que senten, encara que està focalitzat en l’opressió especista sobre els no-humans; tal i com passa amb el feminisme, que es fonamenta en la igualtat per a tothom, tot i que se centra específicament en les dones. El que pretén el veganisme és abolir l’ús dels no-humans com a recursos i el seu estatus de propietat. 

 

El paradigma moral en el feminisme que assenyala que una persona mai no ha de ser tractada com un objecte –com un simple mitjà per als nostres fins- coincideix amb la idea essencial del veganisme. Aquest principi bàsic és també el fonament de l’ètica de Drets Animals i del moviment que pretén defensar tots els animals i els seus interessos legítims. 

 

Sexisme i especisme són prejudicis equivalents en molts aspectes. A nivell estructural i a nivell moral són idèntics. Solament canvia el sexe per l’espècie. La diferència rellevant entre tots rau en l’aspecte social: el sexisme és qüestionat i refusat per un percentatge molt considerable de la població –que varia en funció del país o nucli social- i és explícitament condemnat per les legislacions de molts països. En canvi, l’especisme és assumit i recolzat per la gran majoria de la població humana de tot el món i, tota la nostra cultura, així com l’ordenament jurídic, és especista. 

 

La nostra relació amb els animals es basa en aquest mateix patró que regeix el masclisme: els cosifiquem i dominem perquè ens serveixin de recursos i eines; ja sigui d’aliment, de vestimenta, d’entreteniment o de qualsevol altra finalitat que considerem beneficiosa per a nosaltres. Els veiem com a “éssers inferiors” i ens creiem en el dret de sotmetre’ls i sacrificar-los. D’aquesta manera, el masclisme i l’antropocentrisme resulten anàlegs –en ambdós casos es pretén justificar una situació opressiva d’un grup sobre un altre apel·lant a una suposada superioritat o inferioritat d’individus respecte d’altres. Com bé explica Anna Charton: 

 

“La connexió entre l’opressió de les dones pel sexisme i l’opressió dels animals per l’especisme és vívida i commovedora. L’especisme s’ha de condemnar perquè, de la mateixa manera que el sexisme opera per a oprimir les dones i impedir que participin plenament en la comunitat moral, l’especisme descansa en criteris irrellevants per excloure els animals de la comunitat moral.” 

 

L’única manera de posar remei a l’opressió que exercim sobre els altres animals és la mateixa que va servir per començar a solucionar el problema del masclisme: conscienciar la societat mitjançant l’activisme educatiu i dur aquest rebuig de l’opressió a la pràctica en les nostres vides. 

 

És el capitalisme el veritable problema?

Hi ha una interpretació sobre el problema en la nostra relació amb els altres animals basada en la idea que hi ha una relació de causalitat entre el capitalisme i l'explotació dels animals —que la causa que explotem altres animals radicaria principalment en el fet que visquem sota un sistema econòmic de tipus capitalista. D'aquesta manera es conclou que no podrem solucionar la injustícia que és l'explotació animal sense acabar amb el capitalisme. En aquesta nota voldria analitzar concisament aquesta idea.

Entenem per capitalisme aquí, a grans trets, un sistema econòmic basat en la propietat privada dels recursos i la gestió a través del lliure mercat. En oposició a sistemes com el socialisme, entès com la propietat dels recursos en mans de l'autoritat pública -l'Estat- i la gestió mitjançant planificació funcionarial.

Penso que la idea que no podem solucionar el problema de l'explotació dels animals sense incloure el rebuig del capitalisme seria una interpretació errònia perquè, en primer lloc, passa per alt el fet que no solament en el capitalisme hem explotat els animals. Aquesta dada evident ja sembla que ens indica amb claredat que la causa que explotem els altres animals no pot ser el capitalisme: l'explotació d'animals existia igualment abans i fora de l'àmbit del capitalisme.

Si en societats que no han viscut sota un sistema capitalista ha existit l'explotació dels animals, això vol dir que el remei a aquesta explotació no pot venir de l'abolició del capitalisme. Si imposem el socialisme, o qualsevol altre sistema econòmic no-capitalista, això no comportaria de cap manera que l'explotació animal desaparegués.

Els animals no humans han estat usats pels humans des de fa milers d'anys —abans que res que s'assemblés al capitalisme existís encara— pel que sembla relativament fàcil d'advertir que la causa que explotem els altres animals no es troba en el capitalisme com a tal.

A parer meu, la causa de l'explotació animal rau en el fet que no reconeixem moralment als altres animals la seva condició de persones. Els cataloguem dins de la categoria d'objectes/recursos/mercaderies. És a dir, considerem que els altres animals són mitjans per a satisfer els nostres fins —ells tan sols tenen un valor instrumental— i neguem que siguin fins en si mateixos —éssers que tenen un valor inherent.

És tracta, doncs, d'un problema moral. Aquesta decisió moral és el que fa que els animals no humans siguin considerats com a propietat dels humans. Però no solament se'ls considera propietat en el sistema capitalista sinó que els animals no humans també són considerats com a propietat dels humans en altres formes diferents d'organització econòmica. Aquí residiria la causa real que no respectem els seus interessos.

Si la causa de l'explotació animal és moral, llavors la solució solament pot venir d'un canvi en la nostra visió moral dels animals. La solució seria, doncs, l'abolició del seu estatus de propietat i, prèviament, de la mentalitat especista que el fonamenta.

Mentre que els animals no humans continuïn essent vistos com a propietat humana no podran tenir drets reconeguts pel nostre sistema legal. Solament quan reconeguem que tot ésser sentent és una persona amb drets estarem en vies de solucionar el greu problema que és l'explotació dels animals —l'ús dels animals no humans com a recursos per a benefici dels humans.

Tan sols quan deixem de considerar els altres animals com la nostra propietat, i sols aleshores, es podrà abolir l'explotació animal. Rebutjar la noció de propietat aplicada als animals comporta també reconèixer que tots els éssers sentents posseeixen un dret moral no ser tractats com a propietat.

Un dret és un concepte moral que implica que un interès ha de ser respectat i que no pot ser vulnerat per una raó diferent de la pròpia protecció del mateix dret. Això vol dir que no podem violar els drets de ningú encara que n'obtinguem algun benefici —ja sigui plaer, diversió o guany econòmic. En principi, els drets subjectius serien compatibles amb l'aplicació del capitalisme. De fet, segons autors com Ayn Rand, el capitalisme solament es pot donar com a conseqüència del respecte pels drets individuals.

¿Que potser per a reconèixer alguna cosa com a injusta no ha de passar primer pel filtre del nostre criteri moral i no és això en gran part conseqüència de l'educació rebuda i de la cultura en la qual creixem? Per no parlar de la més probable existència d'un sentit moral innat.

Si la nostra manera de pensar fos determinada purament per l'estructura econòmica aleshores ni tan sols es podria explicar com és possible que succeeixi que alguns humans jutgem l'explotació animal com a una cosa injusta quan el que passa realment és que tots ens en beneficiem i hem estat immersos des de la infància en la aquesta dinàmica com a explotadors. Si una teoria no pot explicar aquest succés, tan notori i important, crec que aquesta teoria ha de contenir algun error de base.

El plantejament que atribueix el problema solament al sistema econòmic i nega el valor causal de l'educació, la cultura i la mentalitat moral, estaria incorrent en un error de lògica: confon causes i conseqüències. Aquest error ha estat assenyalat fins i tot per intel·lectuals marxistes contraris al capitalisme, com és el mateix Antonio Gramsci, que entenen que la cultura no és un mer producte del sistema econòmic –encara que l'economia hi influeixi decisivament– sinó que el pensament té la seva pròpia dinàmica i ocupa una categoria de causalitat en la manera com actuem, incloent-hi el sistema econòmic. Per tant, consideren que no hi podrà haver revolució social si no hi ha primer una revolució interna del nostre pensament:

«Això vol dir que tota revolució ha estat precedida d'un treball intens de crítica, de penetració cultural, de difusió d'idees a través d'agregats d'éssers humans, primer refractaris i preocupats solament a resoldre dia a dia, hora a hora, el mateix problema econòmic i polític per si mateixos, sense lligams de solidaritat amb els altres que es trobaven en les mateixes condicions.» [Socialisme i cultura; Antonio Gramsci, 1916]

Per tot això, l'enfocament anticapitalista sobre l'explotació dels animals estaria equivocat en la seva anàlisi, i l'explotació animal no seria una causa del capitalisme.

A més, l'enfocament anticapitalista serviria per a fomentar que els animalistes ignorin la importància determinant de l'activisme educatiu. És a dir, si l'explotació animal succeeix suposadament per culpa del sistema capitalista, llavors no serveix de res intentar canviar la mentalitat i les consciències, atès que la causa del problema seria exclusivament estructural —seria un problema originat per l'organització econòmica. Aquesta perspectiva va ser defensada fa temps per Martin Balluch, entre d'altres, i rebatuda pel professor Gary Francione. Equivocar-nos en l'anàlisi de la causa de l'explotació animal comportaria que també ens equivoquem en l'anàlisi de les solucions a aquesta injustícia.

Aquest assaig no pretén enjudiciar el capitalisme com a tal, ja sigui a favor o en contra, sinó que solament pretén assenyalar que el problema en la nostra relació amb els altres animals no té l'arrel en un determinat sistema econòmic sinó en una cosa més precedent i profunda: en la nostra visió moral del món —una visió dominada per la idea que l'ésser humà és un ésser especial i diferent de la resta d'animals i que té legitimitat per emprar-los en benefici seu. Això és: la idea de la “superioritat humana”.

Si de veritat ens prenem seriosament els altres animals llavors els reconeixerem com a persones. I el primer dret més important i fonamental que hem de respectar en una persona és el seu dret a no ser considerada com la nostra propietat: que no la tractem com a un mer recurs o un simple mitjà per als nostres fins. És a dir, que no la sotmetem a explotació.

Això és, en essència, allò que significa veganisme: el rebuig radical a l'explotació dels no-humans.

 

Sobre la capacitat de raonar en altres animals

 

«Molt a prop del ridícul de negar una veritat evident es troba fer una gran feinada per a defensar-la, i cap veritat em sembla més evident que la que els animals estan dotats de pensament i raó, tal i com els homes. Els arguments són en aquest cas tan manifestos que no escapen mai a l'atenció del més estúpid i ignorant.» ~ David Hume

 

És molt freqüent que als animals se'ls anomeni de manera col·loquial com a animals irracionals i als humans se'ls anomeni animals racionals. Fins i tot tradicionalment entre filòsofs i científics sovint s'ha negat de manera dogmàtica la capacitat de raonar dels individus no humans.

Als altres animals no els manca la capacitat de raonament ni es guien solament per l'instint. Els altres animals també pensen i raonen, pel fet que posseeixen cervell amb estructures neuronals que ho possibiliten. Si en efecte tenen un cervell capaç de fer funcions cognitives és absurd suposar que no pensen ni raonen.

Solem pensar que la intel·ligència evolutiva compta amb un sol pinacle que és ocupat exclusivament pels éssers humans, però és un altre error. El desenvolupament evolutiu no és com una piràmide que culmina amb l'ésser humà, sinó que més aviat s'assembla a un arbre amb branques molt diverses. Tal i com assenyala el biòleg Stephen Jay Gould: 

«Nosaltres fomentem un relat seriosament esbiaixat quan abandonem la història més recent dels animals que van créixer primer i pretenem que la petita branqueta dels vertebrats pugui actuar com un substitut de tota la història ulterior. És més, el prejudici així introduït és el pitjor i el més nociu de tots els nostres errors convencionals sobre la història del nostre planeta: la noció arrogant que l'evolució té una direcció previsible que condueix a la vida humana.»

Que els altres animals també raonen és un fenomen que està més que demostrat segons la biologia i l'etologia. Les evidències de raonament en altres animals són aclaparadores. Negar-ho seria un clar indici d'ignorància o de fanatisme antropocèntric.

Per a qualsevol que tingui coneixements actualitzats sobre biologia i etologia resulta xocant trobar-se que hi hagi gent que qüestioni, o que fins i tot negui, que els altres animals tenen intel·ligència. Això denota manca de coneixement, ignorància o simple negacionisme de les evidències, com comprovarem a continuació. Segons apunta el biòleg Donald Griffin:

«El raonament i la consciència animal simplement han esdevingut la darrera de la llarga llista de característiques suposadament exclusivament humanes que cal admetre que són compartides més àmpliament en el regne animal.»

Trobem evidències sobre això per tot arreu. Per exemple, un estudi recent ha mostrat que els babuïns són capaços de fer analogies. Així mateix, els peixos, com a animals socials que són, fan servir el comportament dels altres per a millorar les seves pròpies decisions. La seva supervivència depèn, en bona part, de les estimacions. Per exemple, avaluen la probabilitat que hi hagi menjar en un lloc pel que veuen d'aquell lloc i per la quantitat d'animals que es dirigeixen cap allà i cap a altres llocs. Els corbs són capaços d'entendre principis físics elementals —com el d'Arquimedes— sempre que els proveeixin un benefici per a la seva supervivència i també poden planificar el futur. Els ratolins tenen capacitat per a desenvolupar un pensament complex.

Assenyala Luis Alonso a la revista Investigació i Ciència:  

«Amb el mateix nivell d'innovació en el disseny experimental aplicat a altres espècies, els científics podrien descobrir habilitats semblants a les espècies de tots els tàxons. En els darrers anys, els investigadors han començat a posar de manifest el nivell de cognició dels óssos, que podria rivalitzar amb el dels còrvids, dofins i primats. Les investigacions sobre insectes, peixos i pops han aportat també un elenc d'habilitats que se suposaven exclusives de primats, pel que fa a la utilització d'eines, ensenyament, aprenentatge social, computació numèrica, etcètera. Podria ben bé passar que el que ens sembla extraordinari en les destreses dels dofins es trobi estès per tot el regne animal.»

Totes les evidències apunten a constatar que l'ésser humà no és l'únic animal racional. Podem trobar nombroses proves que confirmen el raciocini en altres animals.

De fet, no solament trobem evidències sobre la seva capacitat de pensar sinó que, a més a més, el nivell de raonament és més complex del que suposem. Així ho exposa la investigadora Joëlle Proust: 

«Els animals són capaços d'engendrar conceptes i formen les seves representacions mentals des que tenen la capacitat d'obtenir informació sobre les relacions que es produeixen al seu entorn, de memoritzar-les i separar-les de la percepció dels objectes i dels esdeveniments externs.»

D'altra banda, malgrat el que comunament es tendeix a creure, la intel·ligència no té a veure amb la mida del cervell. Per exemple, les abelles tenen una mida minúscula, comparada amb nosaltres, i s'ha comprovat que són animals amb una intel·ligència molt complexa.

De totes maneres, em sembla molt especialment important assenyalar que el motiu per respectar moralment algú no és el fet que raoni sinó que pugui sentir. 

El que és rellevant pel que fa a la consideració moral no és si un individu pot parlar o raonar, ni el seu nivell d'intel·ligència; el que és important és si pot sentir. I és un fet que, com nosaltres, els altres animals senten.

És per això que la intel·ligència no es pot justificar com una excusa per excloure o degradar algú dins de la comunitat moral, tal com explica el professor Gary L. Francione: 

«No hi ha cap raó que justifiqui que les capacitats cognitives o el nivell d'intel·ligència tinguin alguna relació amb el criteri de consideració moral. Per què, per exemple, la capacitat de poder sumar i restar hauria de tenir alguna relació amb la consideració i el respecte moral que cada individu mereix per ell mateix? Jo no la veig. Per què algú que tingui un coeficient intel·lectual de 180 mereixerà més respecte, en termes ètics, que algú que el tingui de 50? No hi ha cap raó que ho justifiqui moralment. La intel·ligència no afecta el fet rellevant de poder sentir. D'experimentar dolor o plaer. De tenir interessos bàsics, com el desig de viure, de continuar existint, i d'evitar el mal.»

Habitants de la Terra (Earthlings)

 

Podeu veure'l al Youtube clicant aquí. (Cal verificar l'edat).

El documentari Earthlings ["Habitants de la Terra"] tracta sobre l'especisme i el sofriment causat per la nostra explotació dels animals.

A Earthlings s'exposa la idea que si altres animals sofreixen no hi ha cap raó que justifiqui no tenir en compte aquest sofriment de la mateixa manera que el sofriment d'altres humans.

Atès que tots els animals habitem la Terra, tots podem ser igualment considerats com habitants de la Terra, és a dir, terrícoles ["earthlings"]. No hi ha sexisme, racisme ni especisme en el terme terrícola ["earthling"] perquè abasta tots i cada un de nosaltres, de sang calenta o freda, mamífer, invertebrat, au, rèptil, amfibi, peix o humà.

Els humans no som els únics éssers sentents d'aquest planeta. Compartim el món amb milions d'altres animals que tenen consciència i interessos propis. No obstant això, provem de dominar els altres animals i els tractem com a simples objectes que existeixen per al nostre benefici. Això és a causa del prejudici de l'especisme. Per analogia amb el sexisme o el racisme, el terme especisme és un prejudici o actitud favorable cap als interessos dels individus d'una mateixa espècie i contra els individus d'altres espècies. Així ho explica Peter Singer:

«El racista viola el principi d'igualtat al donar un pes major als interessos dels membres de la seva pròpia raça quan hi ha un enfrontament entre els seus interessos i els d'una altra raça. El sexista viola el mateix principi al afavorir els interessos del seu propi sexe. D'una manera similar, l'especista permet que els interessos de la seva pròpia espècie predominin sobre els interessos essencials dels membres d'altres espècies. El model és idèntic en els tres casos.»

Encara que el més correcte seria dir que l'especisme no dóna el mateix valor o consideració als interessos d'altres animals pel sol fet de ser d'una altra espècie. O senzillament no els dóna cap valor o consideració. No cal que hi hagi un conflicte o enfrontament entre els individus. L'explotació sobre altres animals no està originada pel conflicte sinó solament pel benefici que n'obtenim.

És important assenyalar que l'especisme no és aplicable als éssers vius en general sinó solament als éssers sentents, ja que les plantes no poden sentir dolor, ni sentir res en general, ja que no tenen sistema nerviós i per aquest motiu no tenen interessos.

Si un ésser sent, llavors no hi ha justificació per a no tenir-lo en consideració com un individu que mereix respecte per si mateix. No importa l'espècie de l'individu. El principi d'igualtat requereix que el valor inherent de cada individu sigui valorat de la mateixa manera que el valor inherent de qualsevol altre.

El primer pas fonamental perquè puguem solucionar aquest greu problema és comprendre que tots els éssers que senten mereixem consideració com a persones i, per tant, no ser emprats com a simples mitjans per als fins de ningú. El primer pas és el veganisme.

Encara que no estic d'acord amb l'enfocament centrat principalment en el sofriment —i amb el fet d'estar gairebé totalment limitat a parlar solament sobre mamífers i aus— en principi em sembla bé que aquest documentari es difongui com a mostra de la realitat quotidiana de l'explotació animal amb l'objectiu d'ajudar a conscienciar la societat sobre aquest problema. Almenys mentre no comptem amb millors materials per a fer-ho.

 

 

El pa amarg de cada dia: campanyes injustes, inútils i contraproduents

Una mesura recent ha tingut molta difusió i ha estat celebrada com un "èxit per als animals". La notícia diu així:

«L'Ajuntament de West Hollywood ha aprovat una llei que prohibeix la venda de roba i complements fets amb pells d'animal.»

Deixant de banda triomfalismes injustificats, analitzem el que aquesta mesura suposa.

En primer lloc, entenc que es tracta d'una mesura inútil, ja que resulta evident que qui vulgui comprar roba feta amb pells tan sols les haurà d'encarregar a distància o comprar-les en una altra ciutat.

A més, és una mesura injusta ja que protegeix solament certs animals, i no pas tots, i els protegeix tan sols d'una determinada forma d'explotació, i no de totes. Perquè una mesura legal fos justa hauria d'incloure tots els animals no humans sense distinció i protegir-los de qualsevol intent de fer-los servir per al nostre benefici.

D'altra banda, per a aconseguir que s'aprovés aquesta mesura s'han emprat una quantitat ingent de recursos —energia, temps, diners— que es podrien haver emprat molt millor en campanyes actives per a difondre el veganisme. Si s'hagués optat per a això, segurament s'hauria aconseguit que hi hagués més vegans al món: que alhora promourien el veganisme. En canvi, l'única cosa que han aconseguit amb això és reforçar el prejudici que hi ha maneres d'explotar els animals que són pitjors que d'altres. Això és contraproduent per a un moviment que vol abolir l'explotació animal.

Algunes persones semblen convençudes que promoure mesures legislatives veritablement justes per als altres animals és una cosa difícil o impossible. Una mica "utòpic". I, en efecte, continuarà essent utòpic per sempre mentre continuem dedicant els esforços en campanyes errònies com la que ens ocupa en comptes de centrar-nos en un activisme educatiu que canviï la manera de pensar i actuar de la gent.

Solament canviant els individus i la societat podran després prosperar mesures legislatives que de debò, i per primera vegada, protegeixin tots els animals no humans.

Així ho explica Gary Francione:

«El sistema legal mai no respondrà de manera diferent a qüestions relacionades amb animals llevat que hi hagi un canvi social significatiu de manera que hi hagi més gent que accepti la legitimitat de l'abolició —el veganisme— en la seva vida quotidiana. Solament aleshores el sistema legal començarà a ser una eina útil per a la lluita.»

Les campanyes reformistes o prohibicionistes no denuncien l'explotació dels animals, tan sols denuncien un tipus concret d'explotació. Aquest és l'error: focalitzar l'activisme en una activitat concreta per a prestar-li més atenció que a qualsevol altra manera d'emprar els altres animals per al nostre benefici.

El missatge hauria de ser que l'ús dels animals no humans és injust en si mateix i que tot allò que prové de la seva explotació ha de ser rebutjat; i no sols les pells. La manera d'aplicar aquest principi és la pràctica del veganisme. 

No està justificat, per tant, fer una campanya del tema de la vestimenta referint-se solament a les pells i ignorant la resta de productes animals: llana, cuir, seda, plomes... Tot el que prové dels altres animals és conseqüència de la mateixa injustícia i, per tant, tot això és igualment immoral i rebutjable.

En el millor dels casos, l'activisme de campanyes monotemàtiques és benintencionat però erroni en tota la resta. En el pitjor, sembla estar motivat per un pragmatisme que solament cerca un suposat benefici immediat de moralitat inconsistent i efectivitat dubtosa. Tal com assenyala Fernando Alberto Garcia:

«El pragmàtic és l'oportunista de sempre que es mou pel benefici immediat com a primari, ignorant o defugint les conseqüències de les seves accions. Així, sacrifica tot valor i tot sentit i acumula les contradiccions que després s'abatran també sobre ell mateix. […] “Succés” és el mot màgic del pragmàtic, que millor li sonarà com més gran o més ràpid sigui aquest reeiximent. I també és la vara amb què mesuren la seva vida i la dels altres.»

Amb tot això, he d'aclarir que no estic criticant ningú —cap persona. Tan sols analitzo una determinada manera d'enfocar el problema que considero equivocada per les raons exposades aquí.

Hi ha un greu problema generalitzat de desinformació a la societat sobre la qüestió moral dels animals i la realitat de la seva explotació. Per això és tan important centrar l'activisme en educar sobre el veganisme a tothom: sense veganisme no hi ha ni hi pot haver justícia per als animals. Cal un replantejament profund en la nostra manera d'afrontar com a activistes el problema que pateixen els animals.

Promoure el veganisme no és simplement una manera determinada de fer activisme. El veganisme ha de ser la base de qualsevol iniciativa perquè sigui justa i eficaç. Aplicar el veganisme a la vida pràctica és l'única manera de respectar els altres animals; i entenc que això inclou també el nostre activisme.

La indústria que explota els altres animals no és el problema en si mateix. És la conseqüència del problema. El problema de base és la nostra relació moral amb els animals no humans. La veritable arrel del problema és la mentalitat que considera que els altres animals existeixen per al nostre ús i benefici. Solament canviant aquesta mentalitat, —a través de l'educació— és com solucionarem eficaçment, i d'una manera justa, aquest problema.

Gastem recursos en campanyes monotemàtiques, injustes i inútils quan podríem acabar amb tota l'explotació animal difonent el veganisme.

Articles relacionats: (En espanyol)

- Tall i confecció

- La gran victòria del neobenestarisme