Si això és un abús, nosaltres som els abusadors

Fa uns dies va aparèixer la notícia que uns joves havien matat diversos garrins saltant-hi a sobre per divertir-se. Aquest fet s'ha condemnat socialment per ser d'una «crueltat gratuïta» i també s'ha perseguit legalment ja que es tracta d'un cas de «maltractament».

Tots condemnem que hagin causat la mort i un patiment innecessari a uns porcs rebentant-los a cops. Però en aquest escrit sostinc que si consumim animals llavors fem exactament el mateix que el què van fer aquets individus: infligim mal als animals sense una necessitat que ho justifiqui.

Si no els haguessin mort a cops, aquests porcs haurien conegut una mort horrible en un escorxador. Però tot aquest mal i aquesta mort a l'escorxador serien també innecessaris perquè no ens cal menjar animals.

El problema de fons és que considerem que els altres animals són la nostra propietat, així que quan el seu patiment innecessari ens produeix un benefici llavors diem que això està bé. Ara bé, quan el seu patiment innecessari ja no ens beneficia a nosaltres, aleshores diem que no està bé.

Però en tots dos casos, el mal i el patiment que els causem és innecessari. No hi ha cap diferència moral. De la mateixa manera que no hi ha diferència entre matar un ésser humà rebentant-lo a cops per divertir-nos o matar-lo per obtenir plaer menjant el seu cadàver. Els animals no desitgen patir ni morir rebentats a cops ni tampoc apunyalats en un escorxador. En aquest desig d'evitar el mal no hi ha diferència entre humans i altres animals.

El que passa és que nosaltres establim una diferència arbitrària segons valorem instrumentalment si els animals s'han fet servir d'una manera productiva o no. El patiment innecessari que condemnem és solament el patiment que no considerem beneficiós per a nosaltres. Si haguessin estat rebentats a cops en un laboratori amb l'excusa que això podria beneficiar la salut humana llavors ens semblaria bé.

Sigui quina sigui la perspectiva des de la qual ho analitzem, la conclusió és que no podem justificar moralment la nostra explotació sobre els animals.

- Des d'un punt de vista humanitari, hi ha un principi moral que diu que no està bé fer mal als animals innecessàriament, però resulta que als humans no ens cal consumir animals de la mateixa manera que no ens cal rebentar animals per a divertir-nos. En tots dos casos provoquem patiment i mort a altres animals innecessàriament, per mer plaer. Consumir animals és una acció que contradiu el principi moral humanitari que estableix que no hem d'infligir patiment innecessari als animals.

- Des del punt de vista de les víctimes, els animals són éssers conscients que no desitgen que els causem mal ni tenen interès en patir i morir pel nostre benefici. Els altres animals tenen un interès intrínsec en conservar la pròpia vida i intenten evitar el mal i la mort; igual que nosaltres.

- Des del punt de vista empíric; tots els éssers sentents són individus amb voluntat pròpia i que tenen una sèrie d'interessos entre els quals hi ha el desig de supervivència i de benestar. Per tant, des del punt de vista ètic, tractar un ésser sentent com un simple recurs és una violació dels principis ètics més elementals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

L'únic punt de vista que pot trobar acceptable allò que fem als altres animals és el punt de vista de l'egoisme antropocèntric que considera que podem usar els altres animals simplement perquè ells no són humans i perquè en fer-ho n'obtenim un benefici. Aquest és el punt de vista de l'especisme.

Aquests joves van rebentar els animals perquè els divertia fer-ho. Nosaltres mengem animals perquè ens fa plaer fer-ho. Si ells són abusadors, nosaltres també ho som.

Si participem en l'explotació animal, som abusadors d'animals. Pot ser que actuem així perquè seguim una tradició que ens han inculcat des de la infància però això que fem segueix essent un abús contra els animals.

 

Cadena Alimentària o Cadena d'Esclavitud?

 

 

En aquesta nota m'agradaria exposar dues conclusions sobre la suposada «cadena alimentària» que en ocasions es presenta com a argument per intentar justificar que emprem altres animals de menjar. 

La meva primera conclusió és que no seria empíricament correcte dir que l'ésser humà és en el cim de la cadena alimentària o dir que mengem animals a causa d'alguna suposada cadena alimentària que ens condiciona a fer-ho.  

La segona conclusió és que aquest tipus de fet en cap cas justifica moralment la nostra explotació d'altres animals.  

Les raons per haver arribat a aquestes conclusions són les següents:  

 

    Primer; els animals catalogats biològicament com a depredadors naturals [lleons, tigres...] i com a paràsits [mosquits, puces...] se situen per sobre de nosaltres en la xarxa tròfica: a l'estat natural ells s'alimenten de nosaltres i no al contrari. Els humans no som objectivament al cim de cap cadena o piràmide alimentària natural. 

Tal com explica la revista Scientific American sobre un estudi relatiu al nivell tròfic en què se situen els éssers humans: 

«La investigació, dirigida per Sylvain Bonhommeau, de l'Institut Francès d'Investigació per a l'Explotació de la Mar, estima que el nivell tròfic mitjà de la població mundial era de 2,21 l’any 2009, el que ens situa en la mateixa categoria d'altres omnívors com els porcs i les anxoves. De fet, «som més a prop dels herbívors que dels carnívors», diu Bonhommeau. "Això canvia el nostre prejudici que som depredadors superiors".» 

Per tant, des d'un punt de vista científic, no té cap sentit creure que els humans som "el cim de la cadena alimentària" o que estem determinats per alguna inèrcia biològica que ens obligui a menjar animals. 

És cert que els humans som omnívors, però això solament vol dir que estem capacitats fisiològicament per a obtenir els nutrients tant de vegetals com d'animals, però no vol dir que estiguem obligats necessàriament a menjar uns i altres. Una dieta vegana correctament planificada és apta i saludable en totes les etapes de la vida humana. 

 

    Segon; apel·lar a la cadena alimentària com a argument pressuposa que la nostra conducta alimentària en un fet natural, obligat i inamovible. No obstant això, la nostra explotació sobre els altres animals per servir de menjar se sosté mitjançant idees i costums que són culturals i que es poden canviar a voluntat. Com bé aclareix Igor Sanz: 

«La cadena alimentària en la qual participem l'hem creat nosaltres mateixos, així que, més enllà del nostre propi egoisme o alguna extravagant inclinació emocional, quin impediment podria trobar algú per a la seva modificació?» 

Diversos experiments han comprovat que les persones tendeixen a descarregar la seva responsabilitat moral quan actuen seguint ordres. Crec que aquest mateix mecanisme psicològic funciona també amb entitats abstractes o imaginàries com Déu o la Natura. Hom s'excusa de la responsabilitat de la seva conducta al·legant que Déu l'ha manat així o que la Natura l'ha determinat de tal manera. D'aquesta manera, un es veu a si mateix com a part d'un mecanisme inexorable que no pot canviar, en comptes de veure’s com un subjecte que pot triar la seva conducta. 

L'hàbit de menjar és natural però la nostra pràctica de menjar animals és cultural. La naturalesa no ens ha disposat amb apèndixs naturals per a la depredació, ni tampoc ens ha proporcionat les armes, les granges i els escorxadors que fem servir per a explotar els altres animals; tot això ho hem creat nosaltres; són eines i artificis culturals. Els humans hem decidit fer-ho perquè ens convé, però no perquè necessitem fer-ho o perquè estiguem obligats a fer-ho per naturalesa. 

A més, tampoc tindria sentit assenyalar que altres animals mengen animals per intentar justificar que nosaltres també ho fem. Des d'un punt de vista moral, el que altres animals facin no pot ser un criteri de conducta per a nosaltres. Pretendre justificar una conducta al·legant que altres animals actuen d'aquesta manera resulta tan absurd com pretendre justificar una conducta al·legant que altres humans actuen d'aquesta manera. Així ho explica el professor Gary Francione: 

«El fet que els animals mengin altres animals és irrellevant. Per què hauria d'importar que alguns animals mengin altres animals? Alguns animals són carnívors i no poden viure lliurement sense menjar carn. Nosaltres no entrem en aquesta categoria; podem viure sense menjar animals, i cada vegada més gent reconeix que la nostra salut i el medi ambient es beneficiarien d'una dieta sense productes d'origen animal.» 

Des del punt de vista biològic, milions d'éssers humans a tot el món vivim saludablement sense menjar animals. Els éssers humans no necessitem menjar animals per a viure i estar saludables. Una alimentació vegana ben planificada ens aporta tots els nutrients que ens calen per a gaudir de bona salut.

En conclusió, no hi ha cap cadena alimentària que ens obligui a menjar altres animals. Els éssers humans podem tenir una vida saludable sense emprar altres animals de menjar. Així comprovem que no hi ha cap fet biològic que ens condueixi necessàriament a menjar altres animals. Nosaltres podem triar. 

Aquesta suposada idea d'una cadena alimentària en la qual domina l'ésser humà des de la seva cúspide és en realitat un producte ideològic sorgit per a justificar i mantenir un estat d'opressió. És part de l'adoctrinament cultural que ens inculquen des de la infància per a fer-nos creure que som "superiors" als altres animals, així com s'ha adoctrinat també en ideologies similars sobre la superioritat d'uns individus humans sobre altres; com succeeix amb el racisme i el masclisme. No mengem animals a causa d'una suposada "cadena alimentària" que ens obliga a això sinó a causa de l'errònia creença que l'ésser humà és amo dels altres animals i té dret a sotmetre'ls i usar-los per al seu benefici. 

L'evolució biològica no justifica l'antropocentrisme La idea que l'evolució és una piràmide jeràrquica, amb l'ésser humà en la seva cúspide, és un concepte ideològic i no un fet científic. L'antropocentrisme no té cap base científica; és tan sols un prejudici, com ho aclareix el biòleg Paul Patton [N.T: a partir de la pàg. 45]: 

«Una de les idees errònies més difoses sobre l'evolució cerebral és que constitueix un procés lineal que culmina amb les sorprenents facultats cognitives dels humans; els cervells d'altres espècies modernes són representatius tan sols d'estadis preliminars. Tals idees han influït fins i tot en el pensament de neurocientífics i psicòlegs al comparar els cervells d'espècies diferents emprades en l'estudi biomèdic.» 

En contra d'aquesta idea sobre la superioritat humana, que ens permet creure'ns legitimats per a disposar de les vides dels altres animals, podem objectar que els animals són individus que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres i, per tant, no hi ha cap raó que justifiqui supeditar o menysprear aquests interessos davant dels nostres, atès que són els mateixos interessos. 

Els altres animals són éssers conscients i, per tant, posseeixen interessos relatius a la seva pròpia supervivència i benestar. Els humans i els altres animals sentents no som essencialment diferents en aquesta característica. 

Si un ésser pot sentir llavors és un subjecte, i no un objecte. Per això, el que és correcte és respectar-lo com a un subjecte i no tractar-lo com si fos un objecte que solament té un valor instrumental per a nosaltres.

A més de ser iguals empíricament en el fet particular que sentim, també ho som moralment pel que fa a la consideració que mereixem. Som iguals pel que fa a l'únic requisit necessari i suficient per a ser inclòs com a membre de la comunitat moral: la sentença.