13 de gener de 2016

Cadena Alimentària o Cadena d'Esclavitud?

 

 

En aquesta nota m'agradaria exposar dues conclusions sobre la suposada «cadena alimentària» que en ocasions es presenta com a argument per intentar justificar que emprem altres animals de menjar. 

La meva primera conclusió és que no seria empíricament correcte dir que l'ésser humà és en el cim de la cadena alimentària o dir que mengem animals a causa d'alguna suposada cadena alimentària que ens condiciona a fer-ho.  

La segona conclusió és que aquest tipus de fet en cap cas justifica moralment la nostra explotació d'altres animals.  

Les raons per haver arribat a aquestes conclusions són les següents:  

 

    Primer; els animals catalogats biològicament com a depredadors naturals [lleons, tigres...] i com a paràsits [mosquits, puces...] se situen per sobre de nosaltres en la xarxa tròfica: a l'estat natural ells s'alimenten de nosaltres i no al contrari. Els humans no som objectivament al cim de cap cadena o piràmide alimentària natural. 

Tal com explica la revista Scientific American sobre un estudi relatiu al nivell tròfic en què se situen els éssers humans: 

«La investigació, dirigida per Sylvain Bonhommeau, de l'Institut Francès d'Investigació per a l'Explotació de la Mar, estima que el nivell tròfic mitjà de la població mundial era de 2,21 l’any 2009, el que ens situa en la mateixa categoria d'altres omnívors com els porcs i les anxoves. De fet, «som més a prop dels herbívors que dels carnívors», diu Bonhommeau. "Això canvia el nostre prejudici que som depredadors superiors".» 

Per tant, des d'un punt de vista científic, no té cap sentit creure que els humans som "el cim de la cadena alimentària" o que estem determinats per alguna inèrcia biològica que ens obligui a menjar animals. 

És cert que els humans som omnívors, però això solament vol dir que estem capacitats fisiològicament per a obtenir els nutrients tant de vegetals com d'animals, però no vol dir que estiguem obligats necessàriament a menjar uns i altres. Una dieta vegana correctament planificada és apta i saludable en totes les etapes de la vida humana. 

 

    Segon; apel·lar a la cadena alimentària com a argument pressuposa que la nostra conducta alimentària en un fet natural, obligat i inamovible. No obstant això, la nostra explotació sobre els altres animals per servir de menjar se sosté mitjançant idees i costums que són culturals i que es poden canviar a voluntat. Com bé aclareix Igor Sanz: 

«La cadena alimentària en la qual participem l'hem creat nosaltres mateixos, així que, més enllà del nostre propi egoisme o alguna extravagant inclinació emocional, quin impediment podria trobar algú per a la seva modificació?» 

Diversos experiments han comprovat que les persones tendeixen a descarregar la seva responsabilitat moral quan actuen seguint ordres. Crec que aquest mateix mecanisme psicològic funciona també amb entitats abstractes o imaginàries com Déu o la Natura. Hom s'excusa de la responsabilitat de la seva conducta al·legant que Déu l'ha manat així o que la Natura l'ha determinat de tal manera. D'aquesta manera, un es veu a si mateix com a part d'un mecanisme inexorable que no pot canviar, en comptes de veure’s com un subjecte que pot triar la seva conducta. 

L'hàbit de menjar és natural però la nostra pràctica de menjar animals és cultural. La naturalesa no ens ha disposat amb apèndixs naturals per a la depredació, ni tampoc ens ha proporcionat les armes, les granges i els escorxadors que fem servir per a explotar els altres animals; tot això ho hem creat nosaltres; són eines i artificis culturals. Els humans hem decidit fer-ho perquè ens convé, però no perquè necessitem fer-ho o perquè estiguem obligats a fer-ho per naturalesa. 

A més, tampoc tindria sentit assenyalar que altres animals mengen animals per intentar justificar que nosaltres també ho fem. Des d'un punt de vista moral, el que altres animals facin no pot ser un criteri de conducta per a nosaltres. Pretendre justificar una conducta al·legant que altres animals actuen d'aquesta manera resulta tan absurd com pretendre justificar una conducta al·legant que altres humans actuen d'aquesta manera. Així ho explica el professor Gary Francione: 

«El fet que els animals mengin altres animals és irrellevant. Per què hauria d'importar que alguns animals mengin altres animals? Alguns animals són carnívors i no poden viure lliurement sense menjar carn. Nosaltres no entrem en aquesta categoria; podem viure sense menjar animals, i cada vegada més gent reconeix que la nostra salut i el medi ambient es beneficiarien d'una dieta sense productes d'origen animal.» 

Des del punt de vista biològic, milions d'éssers humans a tot el món vivim saludablement sense menjar animals. Els éssers humans no necessitem menjar animals per a viure i estar saludables. Una alimentació vegana ben planificada ens aporta tots els nutrients que ens calen per a gaudir de bona salut.

En conclusió, no hi ha cap cadena alimentària que ens obligui a menjar altres animals. Els éssers humans podem tenir una vida saludable sense emprar altres animals de menjar. Així comprovem que no hi ha cap fet biològic que ens condueixi necessàriament a menjar altres animals. Nosaltres podem triar. 

Aquesta suposada idea d'una cadena alimentària en la qual domina l'ésser humà des de la seva cúspide és en realitat un producte ideològic sorgit per a justificar i mantenir un estat d'opressió. És part de l'adoctrinament cultural que ens inculquen des de la infància per a fer-nos creure que som "superiors" als altres animals, així com s'ha adoctrinat també en ideologies similars sobre la superioritat d'uns individus humans sobre altres; com succeeix amb el racisme i el masclisme. No mengem animals a causa d'una suposada "cadena alimentària" que ens obliga a això sinó a causa de l'errònia creença que l'ésser humà és amo dels altres animals i té dret a sotmetre'ls i usar-los per al seu benefici. 

L'evolució biològica no justifica l'antropocentrisme La idea que l'evolució és una piràmide jeràrquica, amb l'ésser humà en la seva cúspide, és un concepte ideològic i no un fet científic. L'antropocentrisme no té cap base científica; és tan sols un prejudici, com ho aclareix el biòleg Paul Patton [N.T: a partir de la pàg. 45]: 

«Una de les idees errònies més difoses sobre l'evolució cerebral és que constitueix un procés lineal que culmina amb les sorprenents facultats cognitives dels humans; els cervells d'altres espècies modernes són representatius tan sols d'estadis preliminars. Tals idees han influït fins i tot en el pensament de neurocientífics i psicòlegs al comparar els cervells d'espècies diferents emprades en l'estudi biomèdic.» 

En contra d'aquesta idea sobre la superioritat humana, que ens permet creure'ns legitimats per a disposar de les vides dels altres animals, podem objectar que els animals són individus que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres i, per tant, no hi ha cap raó que justifiqui supeditar o menysprear aquests interessos davant dels nostres, atès que són els mateixos interessos. 

Els altres animals són éssers conscients i, per tant, posseeixen interessos relatius a la seva pròpia supervivència i benestar. Els humans i els altres animals sentents no som essencialment diferents en aquesta característica. 

Si un ésser pot sentir llavors és un subjecte, i no un objecte. Per això, el que és correcte és respectar-lo com a un subjecte i no tractar-lo com si fos un objecte que solament té un valor instrumental per a nosaltres.

A més de ser iguals empíricament en el fet particular que sentim, també ho som moralment pel que fa a la consideració que mereixem. Som iguals pel que fa a l'únic requisit necessari i suficient per a ser inclòs com a membre de la comunitat moral: la sentença.