27 de febrer de 2017

«La suposada veritat és més estranya que la ficció»

 

[N.d.T]: Explicació del codi dels ous. 1r dígit:  

        * 0 = Ous de gallines ecològiques

        * 1 = Ous de gallines camperoles

        * 2 = Ous de gallines criades en sòl

        * 3 = Ous de gallines criades en gàbia

Per a més informació cliqueu aquí o aquí. Quan en aquest article es diu ous "sense gàbia" normalment fa referència als codis 1 i 2. Sovint també trobem informació a la ouera, com ara "Ous de pagès" que ens pot induir confusió i fer pensar que es tracta d'ous de gallines "lliures", quan no necessàriament és així. També a les oueres es destaca la categoria dels ous. Per a més informació de les categories cliqueu aquí.

Acabem aquesta petita introducció informativa constatant la freqüent manca de rigor o mitges veritats o incoherències entre webs que trobem quan cerquem informació detallada sobre les característiques dels diferents tipus de criança de les gallines i categories dels ous. [Fi N.d.T.]


 

En aquest article de l'activista James LaVeck s'exposa com les organitzacions animalistes han esdevingut còmplices i aliats de la indústria d'explotació animal.

Aquesta afirmació no és una acusació ni una interpretació, sinó que és la referència a una evidència. Amb l'excusa de "reduir el patiment" els grups animalistes promouen el consum de productes d'origen animal etiquetats com a "humanitaris" o "compassius".

El que LaVeck exposava fa deu anys sobre aquest problema a l'àmbit anglosaxó s'estén ara a l'àmbit hispà i també a la resta del món occidental.

*****************


«La Veritat És Més Estranya Que La Ficció: El cost ocult de vendre ous de “gallines lliures”»

James LaVeck


Febrer 2007


"Veritat aparent: alguna cosa que és dita com si fos certa, que hom vol que els altres creguin que és veritat, que dita prou vegades amb prou veus orquestrades al darrere, pot fins i tot sonar com a cert, però no ho és." - Ken Dryden, parlamentari canadenc.

Molts líders de l'actual moviment animalista donen suport i fins i tot ajuden a desenvolupar segells i etiquetes de productes animals i estàndards de ramaderia “compassius amb els animals”. Alguns fins i tot promocionen productes animals com ara ous que porten l'etiqueta de "gallines camperoles". Aquesta tendència que s'accelera ràpidament està sent celebrada per alguns com "un nou nivell de compromís" amb la indústria, i criticada per altres com a ni més ni menys que l'apropiació a l'engròs de la causa dels animals per part de la indústria.

Els activistes implicats han descartat els suggeriments que tenen un conflicte d'interessos. "L'afirmació que estem al mateix llit amb la indústria", va dir un empleat superior d'una gran organització benestarista "ignora el fet que tots els grans grups de la indústria ens identifiquen com una gran amenaça."

Però hi ha res més en aquesta història?

Es va informar que aquest mateix empleat va participar en una reunió (el 28 d'abril de 2005) entre la seva organització i els productors d'ous industrialitzats "sense gàbia". Tal i com s'informa al blog de l'assessor de la indústria Joel Salatin, aquesta reunió "inaugural i històrica" ​​es va centrar en la "pluja d'idees" d'una campanya nacional contra els ous en bateria que promouria els ous "sense gàbies" com a alternativa. Salatin va observar com "l'entrar als Wal-Marts  del món va consumir el temps de discussió" i com "tots els productors salivaven per tenir més mercat: un va admetre que s'asseia sobre 700 caixes —això són 21.000 dotzenes— per setmana ara mateix per a les que no tenia mercat”. [N.d.T. Wal-Mart Stores, Inc és una corporació d'origen nord-americà, l'empresa minorista més gran del món, i per les seves vendes i pel nombre d'ocupats també és la major companyia del món. El seu concepte de negoci és la botiga d'autoservei de baix preu i alt volum] Salatin va afegir que el major productor de la trobada, a qui es va referir com el "cap", va assegurar als animalistes que tots els "jugadors" adequats de la indústria hi eren. La intenció del "cap", d'acord amb Salatin, era que la "campanya promocionaria solament aquells que eren asseguts a la taula. S'esperava un temps de bonança per al negoci".

 


 

Reforma o reforç?

El 2001, Bill Moyer, un activista amb 40 anys d'experiència en els moviments de drets civils, contra la guerra i antinuclear, va publicar
«Doing Democracy». Aquest llibre històric mostra com els alts i baixos dels moviments socials generalment segueixen un patró predictible i proporciona als activistes un model per a augmentar dràsticament la seva eficàcia.

Moyer assenyala que els moviments reeixits requereixen activistes que compleixin quatre rols diferents. Un és el paper dels “reformadors”, individus i grans organitzacions enfocades a aconseguir que els objectius del moviment, els valors i les alternatives siguin adoptades en lleis, polítiques institucionals i pràctiques de la indústria. E
s diu que els reformadors són especialment útils en les darreres etapes del procés del canvi social.

Però Moyer assenyala que hi pot haver un costat fosc de les organitzacions centrades en les reformes que es mostra, tràgicament, just quan un moviment n'augmenta l'impacte. L'oposició al moviment -en aquest cas, la indústria d'explotació animal- en percebre una simpatia pública més gran per la causa, intenta "dividir o soscavar el moviment oferint reformes menors" i "els reformadors ineficaçoss comencen a fer acords en el nom de 'polítiques realistes' generalment per sobre de les objeccions dels grups de base".

Per què? Moyer suggereix que col·laborar amb l'oposició pot oferir beneficis econòmics i de relacions públiques
substancials als membres de les organitzacions, malgrat que el moviment com a totalitat pot patir danys greus.

Els integrants de les grans organitzacions de vegades poden oblidar el seu paper com a administradors del poder de base d'un moviment, assenyala Moyer, i en comptes de fomentar la democràcia a les seves organitzacions, i en el moviment en conjunt, comencen a actuar com a líders autodenominats. "Es comporten com si representessin el moviment, decidint sobre estratègies i programes per a tot el moviment i després enviant directives als nivells locals". Moyer deixa clar com aquest "comportament jeràrquic, opressiu, combinat amb polítiques conservadores" divideix el moviment, separant les grans organitzacions dels activistes de base. Aquest és un problema seriós, emfatitza, perquè "el poder dels moviments socials es basa en les arrels".

A l'escenari de Moyer en què els reformadors cometen aquest error, els professionals que dirigeixen les grans organitzacions poden fins i tot arribar a identificar-se més amb els seus homòlegs de l'oposició que amb la gent de base les donacions de la qual els paguen els sous, i que mitjançant el dur el treball fa que els seus programes cobrin vida. Com a resultat, un moviment pot perdre el rumb, "ja sigui a través de la connivència o el compromís dels activistes reformistes que soscaven la consecució dels objectius crítics del moviment."

Això ens torna a la proliferació dels sistemes d'etiquetatges de productes animals aprovats per activistes i el robatori resultant d'identitat que pateix el moviment vegà i pels drets animals. En un article recent del New York Times titulat "Meat Labels Hope to Lure the Sensitive Carnivore" ["Els Segells de la Carn Esperen Atreure els Carnívors Sensibles"], John Mackey, fundador i gerent de Whole Foods, un dels majors minoristes de carn més dels Estats Units, es descriu com "un vegà que és cada cop més eloqüent en qüestions de drets animals". Al mateix article, l'American Humane Association i la Humane Farm Animal Care, totes dues amb un clar interès en les reformes de confinament dels animals, i no en el boicot als productes animals ni en l'abolició de l'explotació animal, són considerades com a "organitzacions de drets animals".

Però quin és el mal, diuen els defensors, tan sols són paraules, oi? Com es diu al mateix article del New York Times, una cadena d'alimentació va augmentar el 25
% les vendes de carn des que van afegir el logotip "Certified Humane" [Certificat Humanitari], fins i tot encara que aquests productes costen, de mitjana, entre un 30 i un 40% més.

Sembla que la indústria té més d'uns quants motius per a estar salivant amb la seva nova col·laboració amb el moviment de defensa dels animals.



 

Un moment de veritat aparent

Però, com podrien els líders activistes intel·ligents i experimentats caure en un parany de la indústria tan predictible? Potser no han entès que els valors que dirigeixen un moviment de justícia social són inherentment incompatibles amb els d'un negoci basat en explotar els mateixos éssers que el moviment s'ha compromès a protegir.

Quan el marc moral d'una causa de justícia social es barreja deliberadament amb la lògica utilitarista de maximitzar els beneficis d'una indústria explotadora, el que una vegada va ser una relació natural d'adversaris esdevé un matrimoni disfuncional de conveniència. Per a aconseguir que aquesta aliança antinatural funcioni, el pensament crític, el mateix catalitzador de la consciència, s'ha de neutralitzar a través de les manipulacions de les relacions públiques.


Animal Rights International, encapçalada per Peter Singer, va pagar perquè aquests anuncis es publiquessin als laterals dels autobusos de la ciutat de Nova York. L'enfocament utilitari de Peter Singer guia les polítiques de moltes de les organitzacions animals que actualment col·laboren amb les indústries d'explotació d'animals.

 
Com una estratègia per acabar amb l'ús de gàbies en bateria, per exemple, diverses organitzacions animalistes estan animant els seus membres i simpatitzants a persuadir individus i institucions per a canviar i consumir ous etiquetats com a "campestres o gallines criades en sòl". Un dels arquitectes d'aquesta campanya ha afirmat que aquests termes sinònims de "
sense gàbia" no són pas enganyosos, atès que encara que les gallines estan confinades en entorns interiors artificials, tècnicament parlant, no es troben en gàbies reals.

Però ser objectiu tècnicament i dir la veritat no és necessàriament el mateix. Simplement cal demanar a membres de la societat en general que s'imaginin les vides de les gallines que produeixen ous "sense gàbia
". La majoria probablement imaginaran una cosa semblant a la mítica cançó infantil "Old MacDonald had a farm", amb animals contents passejant lliurement per un corral bucòlic.

La realitat? Milions de joves gallines romanent espatlla amb espatlla en grans naus tancades, forçades a viure dia i nit sobre els seus propis excrements, respirant un aire tan fètid que els treballadors a vegades porten màscares de gas per a prevenir danys permanents als pulmons. Igual com les seves germanes de les gàbies de bateria, a les gallines "sense gàbies
" els tallen brutalment el bec, els provoquen una muda forçada —sense menjar durant dies per a reiniciar el cicle de posta d'ous— i, per descomptat, són matades quan ja no serveixen. O, com va descobrir un investigador, si no es pot trobar cap comprador per als seus cossos destrossats, poden ser ficades en bidons d'acer i gasades, i les piles de les seves restes ja sense vida enviades a un abocador o emprades com a adob i compost. Per no parlar dels milions de pollets mascles que, incapaços de pondre ous, són ofegats sense cerimònia en bosses de plàstic o triturats vius per tal de fer adobs o pinso, les seves vides s'apaguen gairebé abans que arribin a començar.




Abús "nou i millorat"?

Si cerquem justícia tot col·laborant amb la indústria, ajudant a desenvolupar i promoure allò que ens diem que són formes d'explotació una mica menys horribles, no estem realment intentant reemplaçar una forma d'abús per una altra?

Mentre que és qüestionable si aquesta estratègia podria condir eventualment a la fi de l'explotació, una cosa és certa: quan els animalistes animen la societat a acceptar "noves i millorades" formes d'abús i maltractament, realment reforcen poderosament l'estatus dels animals no humans com a propietats —per ser adquirits, usats i disposats a voluntat. També reforcen significativament la credibilitat i la imatge pública positiva d'una indústria amb una llarga història de trair la confiança de la societat.

Encara és més preocupant que nosaltres, els defensors dels animals, no podem reeixir en seguir aquesta estratègia sense participar directament en l'engany i confondre la societat. Considereu, per exemple, allò que cal per vendre satisfactòriament la idea que comprar i consumir ous etiquetats com "
de corral o de granja" és socialment responsable, i fins i tot compassiu. Si tota la realitat de la producció d'ous "sense gàbia" —o qualsevol altre sistema sistematitzat d'explotació d'animals— arriba a ser revelat, no seria [im]possible convèncer grans quantitats de gent perquè donessin suport?

Per tant, per a promoure els ous “sense gàbia”, hem de travessar la línia invisible, però crítica, que separa un activista d'un apologista.



 

De "Sense Gàbia" a "Lliure de Crueltat": Com la veritat aparent es converteix en ficció

Examinem algunes de les declaracions que han aparegut als mitjans locals on s'han fet campanyes d'ous "sense gàbia". Fixeu-vos com la pressió per a tancar la venda condueix a la inevitable confusió entre fet i ficció:

Un grup estudiantil de drets animals descriu la campanya d'ous "sense gàbia" com un intent per a aconseguir que el servei de menjars de la seva escola no compri més ous de "grans granges industrials amb condicions cruels". El líder del grup afirma que: "les granges industrials i les gallines engabiades són perjudicials per al medi ambient" i que "els ous 'sense gàbia' són bons per als animals i els ramaders locals".

En una altra universitat, els animalistes afirmen que si el menjador canviés a ous etiquetats "sense gàbia", "podríem estar orgullosos de nosaltres mateixos de saber que aquestes aus van tenir una vida digna" i que ja no donarien suport a "pràctiques mediambientalment insostenibles que exploten la terra, els treballadors i els animals".

La veritat és que la majoria d'ous “sense gàbies” són produïts en granges industrialitzades, i que hi ha poques evidències que suggereixin que les tècniques de producció “sense gàbia” siguin menys perjudicials per al medi ambient. Certament no són "bones per als animals".

Un estudiant de doctorat va dir: "si les nacions al llarg d'Europa poden prohibir les gàbies en bateria i tornar-se lliures de crueltat, llavors sóc optimista que la nostra universitat també podrà!"

Però, una indústria que mutila i mata els animals joves que explota pot ser realment anomenada "lliure de crueltat"?

En un altre centre, un estudiant promotor d'una reeixida campanya "sense gàbies" diu: "és bo que aquesta universitat pugui mostrar que som compassius amb els drets animals". Així que canviar a ous etiquetats com "sense gàbia" és ara una expressió de drets animals, una filosofia que rebutja tota l'explotació i boicota el consum de productes animals?

"Estem encantats de fer-ho" diu el gerent d'alimentació d'una empresa de la llista Fortune 500. "Crec que hi haurà un efecte dominó. Altres companyies també volen assegurar un tracte humanitari als animals".

Com va assenyalar
un astut activista, els termes que poden ser emprats en un sentit relatiu quan hom es comunica amb activistes animalistes són ara aplicats en un sentit absolut a l'hora de vendre als consumidors aquests productes animals “nous i millorats”. Així que si bés es pot optar per argumentar que algunes formes d'explotació i matança són menys inhumanes o menys cruels que d'altres, un activista informat no pot definir honestament cap forma d'explotació i matança com a compassiva, humana o lliure de crueltat. Això és justament el que es fa creure al públic.

Imagineu-vos què vol dir fer tota la feina que cal per a abaixar el vel que cobreix l'horrible injustícia de la producció d'ous en bateria, i aleshores, fer mitja volta i metòdicament cobrir-lo de nou amb una façana nova i millorada: ous "sense gàbia
", l'alternativa lliure de crueltat, socialment responsable i mediambientalment sostenible. Bo per als animals, bo per als ramaders, bo per als treballadors, bo per a tu.

Tot això passa en un moment en què més i més persones arreu del món són addictes a una dieta centrada en les proteïnes d'origen animal, la causa provada de la majoria de les malalties cròniques. En un moment en què ens enfrontem a una obesitat rècord, i la grip aviària es perfila com la propera pandèmia. Això, en un moment en què els investigadors de l'ONU han determinat que la ramaderia produeix més impacte d'escalfament global gran que tots els automòbils, camions, autobusos, avions, trens i vaixells del món plegats.



 

I no ho oblidem: també són més gustosos

Un tema que es repeteix en les notícies sobre les campanyes d'ous "sense gàbia
", de fet molt comú a la majoria de la cobertura dels sistemes d'etiquetatge aprovats pels activistes, és com de deliciosos són aquests productes animals "nous i millorats".

Un servei de menjador d'un campus va realitzar una prova de gust i van ser incapaços de trobar ni un sol estudiant que no pensés que els ous “sense gàbia
” tenien més bon gust. Un altre gerent de menjador va ser citat fent compliments per la seva frescor. Va parlar de com un dels seus xefs "va fer pa de plàtan amb els ous i va dir que fa que el pa sigui més lleuger i esponjós" i com "els estudiants semblaven interessats a tastar els ous", concloent que "la gent sembla estar menjant més ous per tal de tastar-los".

Hi ha cap dubte que la nostra causa sigui absorbida?

Però com pot culpar els activistes benintencionats de contribuir a la creixent abundància de desinformació i tergiversació? Al cap i a la fi, han estat convençuts per persones a qui admiren, de manera que si diuen la veritat, no reduiran tant el patiment com oferint aquestes falses garanties tranquil·litzadores de veritat aparent. Han estat convençuts que reemplaçar una forma d'abús per una altra és un camí viable per a acabar amb l'explotació.

A mesura que els valors i principis bàsics del moviment es posen perversament al servei de vendre els mateixos productes de patiment i explotació que es pretenien abolir, la gent íntegra i de bona voluntat es desorienta cada cop més. Perden la capacitat per a reconèixer que s'han vist abocats a un destructiu conflicte d'interessos, confonent-ho amb "pragmatisme" i "sentit comú".



 

Una mitja veritat és una completa mentida

És hora de mirar-se al mirall? Volem realment convèncer els nostres joves més idealistes que la manipulació hàbil és un camí segur cap a un món millor? Aquest gir de relacions públiques, i no pas l'educació, és la resposta? Volem perpetuar la fantasia destructiva que un moviment social de justícia es pot dirigir com una corporació multinacional?

La ignorància, la negació i la deshonestedat són a la pròpia arrel, no solament de l'explotació en si, sinó també de les forces socials i psicològiques que en permeten la tolerància. Quan estem disposats a sacrificar la veritat, a diluir-ne el poder per tal d'aconseguir guanys a curt termini, per nobles que puguin semblar, ens alliberem dels nostres amarraments ètics i comencem a desviar-nos del rumb, inevitablement enduts per la mateixa corrent que impulsa els que estan atrapats en l'explotació.

Al fons del nostre cor, sabem que hi ha un camí millor. Si prenem temps per a escoltar-nos, la nostra consciència ens mostrarà el camí.



Article original: Truthiness is Stranger than Fiction

 
******************


Per tal que el veganisme no tiri endavant com a moviment cal seguir l'estratègia que ja ha funcionat als països anglosaxons durant dos segles: que els animalistes s'aliïn amb els polítics i els explotadors institucionals per a aconseguir que l'esclavatge dels animals no humans es perpetuï adaptant-lo a l'evolució social mitjançant regulacions legals que facin pensar a la gent que tractem "humanitàriament" els animals i que el "maltractament" es castiga. D'aquesta manera, el missatge abolicionista es fa quedar com a "extremista" davant de la "moderació" dels benestaristes. Mentrestant, els animals continuen essent esclavitzats, danyats i matats per a benefici humà, i res no canvia realment per a ells.