10 de desembre de 2009

Animals com a propietat

 


El professor de Dret de la Universitat de Rutgers, Gary L. Francione, va publicar un llibre el 1995 en el qual explicava que com que els animals estan sotmesos a l'estatus legal de propietat, l'ordenament jurídic solament els proporciona protecció per a afavorir el seu ús com un recurs per als humans, i tan sols els hi protegeix un interès si hi ha un benefici per als humans com a contrapartida.

El professor Francione explica en aquesta presentació en vídeo les raons fonamentals per les quals les lleis de protecció animal són ineficaces per a protegir els interessos bàsics dels animals no humans.


Animals com a propietat from Filosofía Vegana on Vimeo.

 

 Drets dels animals: L’enfoc abolicionista

 
Presenta
 
Animals com a propietat
 
Pel professor Gary L. Francione


Existeixen molts pocs principis morals que comptin amb l’acceptació de gairebé tothom. Un d’aquests principis és que hem de tractar els animals «humanament» i no hem de causar-los-hi un sofriment «innecessari». Aquest principi és tan arrelat a la nostra cultura moral que els sistemes legals dels EUA, Gran Bretanya i altres països l’han incorporat en les denominades «lleis de benestar animal». Existeixen dos tipus de lleis de benestar animal:

  • Les lleis generals de benestar animal, com els estatuts anticrueltat, que pretenen prohibir el tracte cruel sense fer referència a cap ús o context en particular.

  • Les lleis específiques de benestar animal, que s’apliquen en usos concrets com seria l’ús de no humans en la investigació biomèdica, o en contextos particulars, com la matança d’animals per al consum alimentari.

Encara que existeixi una tendència a creure que les lleis de protecció animal proporcionen una protecció significativa als animals, en realitat n’aporten molt poca o gairebé cap.

Les lleis de benestar animal contenen sovint exempcions explícites que ni tan sols són d’aplicació a molts dels usos que fem dels animals. Però fins i tot quan aquestes lleis s’apliquen, la protecció que proporcionen és molt escassa o nul·la.

La raó d’aquest fracàs és que els no humans són propietat dels humans.

Els animals són coses que posseïm i que tenen solament valor extrínsec o condicional com a mitjans per als nostres fins. Si bé a títol personal podem concedir un major valor als nostres animals de companyia -com gats i gossos- per a la llei no deixen de ser simples mercaderies.

Per regla general, considerem que els animals no tenen valor intrínsec i protegim els seus interessos sols en la mesura que ens beneficia fer-ho. En teoria, les lleis de benestar animal requereixen un «equilibri» entre els interessos en conflicte, en aquest cas els interessos del humans i els interessos dels no humans. Però com que els animals són propietats, no pot existir cap equilibri significatiu. 

En la majoria dels casos, els interessos dels no humans seran considerats menys transcendents que els interessos dels humans, inclús quan l’interès de l’humà sigui relativament trivial i l’interès que estigui en joc per a l’animal impliqui la seva pròpia vida o sofriment.

Qualsevol suposat intent d’equilibri entre els interessos dels humans i els interessos dels no humans -tal i com exigeixen les lleis de benestar animal- és inútil, a causa que el resultat ja és predeterminat des del principi per l’estatus de propietat del no humà com un «animal de consum alimentari» , «animal de laboratori», «animal de caça», etc.

Aquesta incapacitat per a sospesar els interessos dels propietaris contra els interessos de les seves propietats fou, precisament, la causa que la llei tampoc pogués protegir els interessos dels esclaus humans. Senzillament, no es podien sospesar els interessos d’un esclau contra els interessos del seu amo.

Aparentment, les lleis de benestar animal prohibeixen infligir un patiment «innecessari». No obstant això, no ens qüestionem la necessitat dels usos concrets dels animals, malgrat que la major part del sofriment que els causem no pot considerar-se com a necessari, en cap sentit significatiu de la paraula.

Únicament ens preguntem si cal un determinat tracte en la manera en què volem usar els animals, però en cap cas qüestionem la necessitat de l’ús en si mateix.

Per a determinar si un tracte és necessari i, per tant, «humà», observem els costums i pràctiques de les nombroses institucions d’explotació. Assumim que aquells involucrats en una determinada activitat no infligiran més dolor ni sofriment del requerit pel propòsit en qüestió, ja que en cas contrari seria irracional, de la mateixa manera que consideraríem irracional que algú, sense raó aparent, abonyegués el seu propi vehicle.

Per exemple: encara que pels éssers humans sigui innecessari alimentar-se de carn o lactis -poden ser fins i tot perjudicials per a la salut i el medi ambient- no ens qüestionem la necessitat per se de l’ús d’animals com a aliment. Tan sols ens qüestionem si el dolor i el sofriment provocat als animals usats com a aliment excedeix l’estàndard considerat com a acceptable d’acord als costums i pràctiques de la ramaderia.

En la mesura que és un costum que els ramaders castrin o marquin els animals -ambdues pràctiques molt doloroses-, considerem aquestes accions com a «necessàries» perquè assumim que els grangers no mutilarien els animals sense motiu.

La conseqüència de tot això és que el nivell d’atencions requerit per les lleis de benestar animal rarament supera el nivell d’atencions que un propietari racional proporcionaria a l’animal amb el fi d’explotar-lo eficientment.

Com que els animals són propietat, considerem «digne» el tracte que els hi donem, un tracte que, si l’apliquéssim als éssers humans, seria qualificat de tortura. 

Podem concedir una major protecció als animals inclús si continuen essent propietat nostra?

És clar que sí, però l’estatus de propietat dels animals milita molt fort en contra nostra. Qualsevol millora significativa en el benestar animal costarà diners. Ha de tractar-se d’una cosa que nosaltres, com a societat, estiguem disposats a «comprar».

Inclús en el supòsit que tractéssim millor els no humans, encara hauríem d’afrontar una qüestió moral fonamental: independentment de com d’humà sigui el tracte... quina justificació moral tenim per a tractar completament els animals com a propietats?

Per què pensem que tota l’esclavitud humana -inclús la que és «compassiva» amb els esclaus humans- és inacceptable i, alhora considerem acceptable la possessió i l’ús dels animals no humans?

No hi ha cap raó moralment sòlida per a continuar tractant els animals no humans com a propietats dels humans.

Conseqüentment, quina és la resposta?

Hem de deixar de tractar els animals com a propietats. Hem d’abolir, i no solament regular, l’explotació animal. 

 

Text basat en el llibre: Animals, Property, and the Law


Nota: Aquest text no pretén ser una exposició complerta del pensament del professor Francione, sinó tan sols una breu introducció general als problemes que planteja l’estatus de propietat dels animals.

Per a un anàlisi de per què no hem de tractar els animals com a propietats, vegeu, si us plau, aquesta altra presentació: “Teoria dels drets dels animals”.
 
Per a un anàlisi sobre la distinció entre abolició i regulació de l’explotació animal, vegeu, si us plau, aquesta altra presentació: “Drets dels animals vs. Benestar animal”.

Un agraïment especial per a la Humane Farming Association i a Gail Eisnitz per a facilitar-nos algunes de les fotografies dels escorxadors i granges industrials que s’han fet servir en aquesta presentació.

Copyright © 2006-2007 Gary L. Francione. Tots els drets reservats.
 
Es prega no fer ús d’aquesta informació sense el permís exprés per escrit de l’autor.
 
Versió 1.0.1

 

3 de desembre de 2009

Sadisme

 

“El sadisme no té cap finalitat pràctica; és un intent de transformar el buit emocional, la desesperança i la impotència en un estat de poder absolut mitjançant la subjugació per la força d’un ésser indefens”. Luis Rojas Marcos

L’ésser humà no necessita menjar animals ni res que d'ells provingui per a alimentar-se. Per tant, si no hi ha necessitat de fer-ho, qualsevol dany o patiment infligit als animals per aquest motiu, del grau que sigui, no es pot excusar en la necessitat i no té cap justificació.

El fet que la nostra explotació sobre altres animals hagi ocorregut “des de sempre” no és un argument racionalment vàlid. Altres pràctiques, com l’esclavitud, l’opressió envers la dona, les violacions sexuals, els assassinats, les tortures, el càstig corporal als nens, les guerres, l’homofòbia, la discriminació racial, i moltes altres formes de violència també han ocorregut des que existeixen les societats humanes. Per això, l’argument que esgrimeix que tot això s’hauria de continuar fent perquè “s’ha fet des de sempre” no sembla tenir gaire validesa moral quan es tracta d’éssers humans.

Si reconeixem que està malament fer a altres individus allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres, aleshores, per coherència, ja no hi pot haver cap justificació moral per a continuar fent-ho.

Si hom continua menjant animals tot i saber i ser conscient que aquests animals han hagut de passar una vida sencera de patiment, llavors no resulta gens inapropiat dir que el fet de continuar amb aquestes pràctiques té molta similitud amb el sadisme, ja que l’únic motiu principal per a menjar productes d’origen animal és l’habituat plaer que se n’obté.

Si algú sap que consumint productes d’origen animal està causant patiment i mort a altres animals, n’és plenament conscient, i també sap que no necessita fer-ho en absolut per a viure, i tenir una bona qualitat de vida, però encara amb aquestes raons ho continua fent, quina és la diferència amb un sàdic?

Potser aquesta afirmació no sigui aplicable al conjunt de la població, perquè la majoria no té prou informació ni consciència al respecte, però sí que ho seria, almenys, en alguns individus. Tot i que això no vol dir, necessàriament, que aquests individus siguin “malvats”. La gent normal pot ser sàdica quan l’han educat per a ser-ho i més encara si viuen en un context que facilita i promou aquest tipus de comportaments, com molt bé va saber veure Hannah Arendt.

Si mengem animals i consumim altres productes o participem en pràctiques que impliquen explotar els altres animals, essent conscient del mal el patiment i la mort que causem innecessàriament i de forma deliberada, aleshores em pregunto, quina diferència hi hauria, doncs, entre un sàdic i nosaltres?

Si algú se sentís molest o ofès amb aquesta comparació, es pot imaginar que aquest sentiment és tan sols una mínima part de tota la frustració i el dolor que senten al llarg de tota la vida els animals explotats en granges d’esclaus i que acaben essent assassinats als escorxadors.

“Totes les diferents formes de sadisme que som capaços d’observar, poden ser reduïdes a un impuls fonamental únic: el d’aconseguir el domini complet sobre una altra persona, el de fer d’aquesta un objecte passiu de la voluntat pròpia, de constituir-se en el seu amo absolut, el seu Déu; de fer d’ella tot el que es vulgui. Humiliar i esclavitzar no són més que mitjans dirigits cap a aquest fi i, el mitjà més radical és el de causar patiments a l’altra persona, ja que no existeix un poder major que el d’infligir dolor, el d’obligar als altres a patir, sense donar-los-hi l’oportunitat de defensar-se. El plaer d’exercir el més complet domini sobre un altre individu –o altres objectes animats- constitueix l’essència mateixa de l’impuls sàdic.” Erich Fromm


18 de novembre de 2009

Veganisme definit

 

Veganisme definit

Leslie Cross

Primavera de 1951


Recentment la Vegan Society ha adoptat una sèrie de punts revisats i ampliats que, entre altres coses, serviran per aclarir els objectius cap als quals el moviment aspira.

El propòsit de l’associació i el significat de la paraula “veganisme”, que fins ara han estat objecte de suposicions i preferències personals, ara es defineixen de la següent manera:

“L’objectiu de l’Associació ha de ser posar fi a l’explotació dels animals per part de l’home” i “La paraula veganisme significarà la doctrina que l’home ha de viure sense explotar els animals.”

L’Associació es compromet “en virtut del seu objectiu” a “intentar acabar amb l’ús d’animals per a l’alimentació, productes bàsics, feina, caça, experimentació, i tots els altres usos que impliquin l’explotació de la vida animal per part de l’home”.

Poden ser membres de l’Associació tots aquells que desitgin compartir el nostre objectiu i que es comprometin a viure tan a prop de l’ideal com ho permetin les circumstàncies personals. Un membre d’aquesta comunitat no fa una promesa quant al comportament, però sí que es declara d’acord amb l’objectiu. La porta és oberta i l’organització dona la benvinguda a tots aquells que se sentin capaços de donar-hi suport. La direcció i la gestió de la feina, però, corresponen als membres.

El sentit d’aquesta iniciativa és fer del veganisme un cas únic entre els moviments relacionats amb el benestar animal. Per aquest motiu s’ha materialitzat en una totalitat i no, com els altres moviments, en una abstracció. Quan els altres moviments es preocupen de sectors determinats –i per tant van directament a les pràctiques més que als principis- el veganisme és en si mateix un principi, del qual se’n deriven de manera lògica certes pràctiques.

Si, per exemple, el principi del veganisme s’aplica a la dieta, llavors aquesta no ha d’incorporar cap aliment derivat dels animals. Algú podria adoptar aquest tipus de dieta per una varietat de motius: humanitaris, de salut, o per gust. Però aleshores es faria per una qüestió personal que podria canviar. El veganisme, per contra, és un principi –que l’home no té dret a explotar els altres animals per als seus propis fins- que no canvia. La dieta vegana es compon, per tant, de fruites, llavors, verdures, i altres productes saludables que no provinguin dels animals, i exclou els carn, peix, aus, ous, mel i llet animal i els seus derivats.

En un món vegà, els altres animals serien reintegrats en l’equilibri i la salut de la natura tal i com és en sí mateixa. D’aquesta manera, podria ser corregit un gran error històric, l’efecte del qual deu haver estat majúscul sobre el curs de l’evolució. La idea que els nostres germans animals puguin ser usats per l’home pel seu propi profit seria tan estanya al pensament que resultaria gairebé impensable. Sota aquest punt de vista, el veganisme no és tant benestar com alliberament, pels animals i per la ment i el cor de l’home; ja que no es tracta de fer més suportable la relació que hi ha actualment, sinó de reconèixer que aquesta és una relació entre amo i esclau, la qual ha de ser abolida abans que pugui ser construïda una alternativa millor i més adequada.

El veganisme és en realitat l’afirmació que on hi hagi amor, l’explotació ha de desaparèixer. Aquest pensament té una continuïtat històrica amb el moviment que cercava la llibertat dels esclaus humans i, al posar-lo en pràctica, qualsevol error fonamental comès per l’home contra els animals ha de desaparèixer immediatament. L’essència del veganisme està en el poder de la compassió; la màxima expressió de l’amor que l’home és capaç de fer. Alguna cosa que es dona sense esperar res a canvi. I com que s’alliberaria a sí mateixa de molts altres prejudicis sorgits del pitjor aspecte de la pròpia naturalesa, el benefici que la humanitat podria obtenir seria incalculable.
 

Leslie Cross, Vicepresident de la Vegan Society
39, Willow Crescent East, Uxbridge, Middx

 

----------------------------------------------

Text original en anglès: Veganism Defined


Butlletí de la Vegan Society: The Vegan Spring 1951

----------------------------------------------  

 

6 d’octubre de 2009

«La superioritat humana»


Gary Francione 

Febrer de 1996


Fa algunes setmanes vaig tenir l’oportunitat d’adreçar-me als estudiants de la Facultat de Medicina de Hahnemann a Filadelfia. El motiu va ser un debat entre el professor Adrian Morrison de l’escola de Medicina Veterinària de la Universitat de Pennsilvània i jo mateix. Morisson ha fet servir gats en experiments força terribles i amb el pas del temps ha estat objecte de diverses protestes per part dels defensors dels Drets Animals. Jo estava en contra d’aquests experiments i ell, com és de suposar, hi estava a favor.

El debat va començar amb una qüestió formulada pel moderador: “Es pot justificar l’ús d’animals en experiments?” Adrian Morrison va respondre que aquests experiments són totalment justificats vistos els beneficis que l’ús d’animals ha aportat a la salut humana.

Crec que cal ser caut a l’hora d’avaluar els beneficis de la investigació en animals. Una quantitat creixent de professionals de la medicina ha expressat un considerable escepticisme sobre la validesa científica dels experiments amb animals. Però fins i tot si ens en beneficiem, el benefici per si sol no pot justificar, moralment, l’explotació dels animals.

Si beneficiar-nos de l’explotació animal en si fos una justificació sòlida, per què aquest argument no serveix quan concerneix els éssers humans? Val a dir que ningú podria negar que s’obtindrien beneficis encara més grans si empréssim éssers humans en aquests experiments. Així doncs, per què no usar-los en contra de la seva voluntat quan això ens beneficiaria molt més a tota la resta?

La resposta és, naturalment, simple: no es fan servir éssers humans en contra de la seva voluntat perquè com a societat creiem que els éssers humans tenen certs interessos que s’haurien de protegir. Els éssers humans tenen drets, i un de fonamental és el de no ser tractats com a propietat o com a instruments per als propòsits dels seus amos. És per això que gairebé tots els països estan d’acord en que l’esclavitud, o el tracte legalment sancionat i dictat dels éssers humans com a objectes, és un vertader tabú moral universal que ha de ser condemnat.

Però és possible justificar l’esclavitud dels animals? No es tracta de resoldre situacions generals, com ara si és moralment correcte matar un animal que ens ataca, o si els animals tenen un “dret a viure” en abstracte. La pregunta és més senzilla que això: hi ha  CAP justificació moral per a massacrar en aquest país (Estats Units) més de vuit mil milions d’animals cada any per a l’alimentació?  Hi ha ALGUNA justificació moral per a fer servir més de cent milions d’animals, cada any i en aquest país, per a experimentació, quan en la majoria dels casos té un impacte petitíssim en la salut humana? Hi ha CAP justificació moral per a usar milions d’animals per a entreteniment als rodeos, circs, zoològics i pel·lícules?

La resposta de l’Adrian Morrison que l’explotació animal es justifica pel benefici dels éssers humans es il·lògica, ja que ja dona per fet, precisament, el punt en qüestió i que és l’essència del problema: si els animals, com els éssers humans, tenen el dret bàsic a no ser esclavitzats per a profit dels seus amos humans.
 
Si hem de justificar aquesta explotació, cal que d’alguna manera es pugui distingir els altres animals dels humans, i això és més fàcil de dir que de fer. Ben mirat, quina característica o "defecte" tenen els animals que justifica el nostre tracte cap a ells com a esclaus, com les nostres coses, com a propietat que solament existeix per al nostre bé, el dels amos humans?

Hi ha qui diu que els animals són diferents perquè no poden pensar. Però això no és cert. Sabem, per exemple, que els mamífers i les aus tenen capacitats mentals molt complexes i, a més, hi ha éssers humans que no saben o poden pensar. Alguns humans neixen sense algunes parts de cervell, o no les tenen operatives, i les capacitats cognitives que tenen són menors a les d'una rata sana. Altra gent, com el senador Phil Gramm desenvolupen una mort cerebral durant la seva vida adulta i simplement semblen funcionar (Sembla ser un acudit i una crítica política).

Algunes persones diuen que els animals són diferents perquè no poden parlar, però els animals es comuniquen a la seva manera, i a més, hi ha persones que tampoc poden parlar.

La llista és pràcticament inacabable, però la qüestió és la mateixa: no hi ha cap "defecte" que tinguin els animals que no sigui també característica d'algun grup humà, i tanmateix, no pensaríem mai d’emprar aquest grup d'éssers humans en experiments o com a aliment.

Els animals, com els humans, tenen certs interessos en les seves pròpies vides que transcendeixen el que el seu anomenat "sacrifici" pot servir per a nosaltres. I són precisament aquests interessos els que ens impedeixen, per una qüestió moral, tractar-los com a simples "objectes."

Tornant a el debat a la Facultat de Medicina, el Dr. Morrison va aportar un criteri que, com va declarar triomfalment, separa els éssers humans dels animals: els éssers humans són "superiors."

Aquesta és una resposta curiosa, sobretot si ve d'un científic. Al cap i a la fi, on es troba la "superioritat" en el món natural? Ho sento, Dr. Morrison, la "superioritat" de les espècies és a l'igual que la superioritat d'una raça, o d'un sexe, una construcció social i no pas científica. És un concepte que es formula i s’usa per a sostenir relacions de poder jeràrquiques. La superioritat no és, en cap cas, un argument; és una conclusió que dóna per fet el punt a demostrar. Dóna per feta una afirmació que abans s’ha de demostrar.

El Dr Morrison ens va fer saber que els gossos no escriuen simfonies i que els éssers humans si. Jo vaig respondre que mai he escrit una simfonia i que segons el que sé tampoc ho ha fet el Dr. Morrison. Vol dir això que és correcte que la gent ens mengi o ens faci servir en experiments?

I a més, el seu exemple demostra el meu punt. Escriure una simfonia solament és un acte "superior" si tu ets un ésser humà que valora aquesta activitat. Alguns gossos, asseguts estant, poden arribar a saltar gairebé dos metres. A això sí que li dic "superioritat." Però la "superioritat", com moltes de les paraules clixé de la vida moderna, com "mèrit" i "bellesa" estan lligades al judici personal i no als fets.

Dir que podem explotar els altres animals perquè som "superiors" no és més que dir que som més poderosos que ells. I res més. I, exceptuant el partits  feixistes (originalment el partit Republicà d’EUA), la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix el que és correcte. Així doncs, digueu-me, per què aquest principi s’accepta cegament quan es tracta de la nostra relació amb els animals.

La realitat és que als progressistes ens agrada pensar que ens hem evitat, en les nostres vides, tots els vestigis de l'esclavitud, però la realitat és que tots continuem essent propietaris d’esclaus: la plantació és la terra, sembrada amb les llavors de l’avarícia, i els esclaus són les nostres germans no-humans.

Per cert, Morrison encara va donar una altra raó per a la superioritat humana. Va citar la mida de el cervell humà. Però de tota manera gran part de el públic ja havia acceptat l’opinió que la mida dels òrgans humans realment no vol dir gran cosa.

 

Text original en anglès: Human superiority

 

22 de setembre de 2009

La tragèdia d'en Moscatel

 

Fa uns dies va ser assassinat públicament al poble val·lisoletà de Tordesillas un toro anomenat Moscatel. La seva mort va ocórrer per dos motius principals: tradició i diversió. Els habitants del lloc fa cinc segles que celebren l'assassinat públic d'un toro en una data assenyalada. Ho fan per mantenir una tradició heretada. Al voltant d'aquest acte es congreguen milers de persones vingudes d'altres llocs per veure o participar en aquest esdeveniment sagnant. Tots ho fan, evidentment, per la diversió que obtenen al participar-hi. 

D'altra banda, moltíssima gent es mostra escandalitzada i contrària a aquesta celebració. La gran majoria d'aquestes persones mengen animals. Que reaccionin d'aquesta manera no em sembla estrany, el que em xoca és que això no els faci reflexionar sobre la seva pròpia conducta. Si hi pensem un moment, ens adonarem de com d’incoherent resulta que gent que paga per divertir-se menjant cadàvers d'uns animals es manifesti en contra i s'indigni perquè altres facin exactament el mateix que fan ells: usar altres animals per al seu propi benefici causant-los patiment i mort. 

En Moscatel, com tots nosaltres, no desitjava morir, però va ser assassinat, a l'aire lliure sota el sol, i la seva mort va ser publicada pels mitjans informatius. Però els milers d'animals que estan sent torturats i assassinats a porta tancada a les granges i als escorxadors just en aquest moment, són víctimes ignorades per la gran majoria de la societat. Víctimes pels mateixos motius que ho va ser Moscatel: per continuar una tradició, la tradició de menjar animals, i per diversió, pel plaer que s'obté de menjar els seus cossos morts. 

Solament espero que algun dia els que som vegans aconseguim fer veure a la resta de la societat que és igual d'immoral matar en Moscatel que matar altres animals per a poder-nos menjar els seus cadàvers o vestir les seves pells. Crec que sols llavors la seva tràgica mort no haurà estat en va. No hauríem de permetre que hi hagi estat en va. La tragèdia d’en Moscatel és la mateixa tragèdia que han de patir milions d'animals innocents que són esclavitzats i assassinats per a benefici humà. Ja no podem salvar-lo, però sí que podem salvar milions d'animals de patir en el futur el mateix destí si eduquem activament la societat en el respecte envers els animals. 

Eduquem en el veganisme

 

14 de setembre de 2009

Defensar els animals?

GRANGES D'ESCLAUS
 

«Les experiències vitals em van conduir a voler dedicar la vida a aconseguir justícia per als oprimits. Ben aviat em vaig adonar que els éssers més oprimits de la Terra són els animals i, entre ells, els més nombrosos i més oprimits són els animals emprats a les granges.» ~ Alex Hershaft 

 

Durant aquests darrers anys, des que em vaig fer vegà, molta gent s'ha estranyat de la meva preocupació moral pels animals que no són humans. 

Alguns m'han advertit que, segons el seu punt de vista, existien en el món problemes més importants que la forma en què tractem els altres animals. Problemes com l'avortament, la fam, la pobresa, les guerres, la violència masclista, serien, segons la seva opinió, més importants que preocupar-nos per la relació que els éssers humans tenim amb els animals no humans. 

En resposta a aquestes objeccions, en aquesta nota d'avui voldria assenyalar, breument, quatre motius pels quals em sembla important i prioritari l’activisme específic en defensa dels drets dels animals no humans. 

 

Primer; els altres animals no poden defensar-se per si mateixos. Una dificultat evident que tenen els animals no humans per a defensar els seus interessos és que no poden organitzar-se per a fer front als abusos que es cometen en contra seu. No poden manifestar-se, ni fer pressió social, ni boicotar empreses, ni fer xerrades educatives, ni realitzar actes al carrer. En definitiva, no poden fer tot allò que nosaltres sí que podem fer per intentar protegir els nostres propis interessos. 

És a dir, els animals no humans resulten ser les víctimes més indefenses davant del poder de l'ésser humà. No poden respondre de cap manera davant la violència que cometem en contra seva. No poden denunciar-ho a les autoritats o als mitjans informatius. Els no-humans explotats per l'home no poden aixecar la veu contra la seva esclavitud. A sobre que el sistema legal no protegeix els drets dels animals, ja que estan sotmesos a la condició legal de propietat humana -són tractats literalment com esclaus dels humans-, ells no posseeixen la capacitat per a rebel·lar-se de forma organitzada. 

 

Segon; jo considero que l'activisme és una obligació moral. No és una obligació moral en si mateixa, com sí ho és el veganisme com a principi ètic, però sí que és una obligació moral derivada del fet que hem acceptat formar part d'una societat que explota els animals. L'única manera de compensar això és fer activisme per a reformar la societat. 

No és el mateix l'obligació moral imperativa d'un principi ètic que l'obligació moral d'una decisió voluntària. Però totes dues són obligacions. Per exemple; no tenim l'obligació moral de tenir cura d'un nen qualsevol; però si portem un nen al món contraiem l'obligació derivada de cuidar aquest nen concret. De la mateixa manera, no tenim l'obligació imperativa de fer activisme; però si decidim continuar formant part d'aquesta societat especista llavors contraiem l'obligació de reformar-la cap al veganisme. 

Vivim en una societat especista i al formar-ne part és impossible no col·laborar accidentalment o indirectament en pràctiques especistes. Si decidim continuar vivint-hi, llavors contraiem l'obligació d'eradicar l'especisme en tots els seus aspectes. L'única manera de posar remei a aquest conflicte entre els nostres principis morals i la societat en què vivim és fer activisme per a poder canviar aquesta situació.

 

Tercer; el prejudici més arrelat que existeix en la mentalitat de la nostra societat és l'especisme. Durant milers d'anys i fins ara, en gairebé totes les cultures humanes conegudes, el fet de fer servir els animals d'altres espècies per a satisfer les nostres necessitats ha estat acceptat com una cosa perfectament normal. 

El prejudici de considerar que les vides dels altres animals no tenen valor moral en si mateixes, i que solament tenen el valor instrumental o econòmic que nosaltres els donem, continua essent el prejudici més estès i consolidat en la mentalitat humana. Eradicar aquest prejudici i evolucionar cap a una ètica de respecte requerirà un esforç immens

 

Quart; resulta que respectar els animals és compatible amb qualsevol altra lluita social en què ens vulguem involucrar. 

Tots podem respectar els animals perquè tots podem ser vegans. Difondre el veganisme és la forma més fonamental i important d'activisme pels animals. Però mentre som vegans també podem col·laborar per ajudar col·lectius humans desfavorits. Allò rellevant no és l'espècie; allò rellevant és que hi hagi individus que siguin víctimes de la injustícia i necessitin la nostra ajuda.

En definitiva, no solament hi hauria motius de pes per a defensar els animals -començant pel més important que és dur el veganisme a la pràctica i difondre’l educativament- sinó que no hi ha cap excusa per a no respectar-los. Tots podem, des d’ara mateix, respectar els altres animals, perquè tots podem ser vegans.


19 de juliol de 2009

El bou escorxat

 

 

CARNICERÍA

"Más vil que un lupanar
la carnicería rubrica como una afrenta la calle.
Sobre el dintel
una ciega cabeza de vaca
preside el aquelarre
de carne charra y mármoles finales
con la remota majestad de un ídolo."

(Jorge Luis Borges)

 

Aquest quadre pintat per Rembrandt el 1655 representa per a mi els fonaments sobre els quals s'assenta la civilització humana: l'explotació d'altres animals.

La humanitat ha basat la seva existència i el seu progrés a costa de la vida d'incomptables milions d'animals que han estat criats, esclavitzats i assassinats per a obtenir-ne recursos en els més variats àmbits de la vida, des de l'alimentació fins a l'entreteniment.

No ha canviat res avui en dia i els animals continuen agonitzant i morint sota la submissió a la que han estat condemnats, sense cap remei fins ara, des de fa milers d'anys.


29 de juny de 2009

Els nostres cosins germans


Hauríem de donar suport a iniciatives com la de The Great Ape Project (Projecte Gran Simi) (Proyecto Gran Simio) que demanen reconèixer la personalitat solament per a alguns primats no humans? Sóc de l'opinió que no hauríem donar-hi suport.

Aquest tipus de campanyes denoten un biaix antropocèntric que ens preocupa tan sols perquè aquells animals s'assemblen més als humans en aspecte i capacitats cognitives. Jo considero que tots els éssers conscients haurien de ser subjectes de consideració moral; independentment de si s'assemblen o no a nosaltres, els humans.

L'argument de l'afinitat genètica és un argument inconsistent i propi d'una mentalitat antropocèntrica. Pretendre que solament mereixin consideració moral aquells que són més propers genèticament a nosaltres és com pretendre que sols aquells humans que siguin afins genèticament a nosaltres mereixin tenir drets, i la resta d'humans puguin ser usats com a simples recursos. Així ho assenyala el professor Emiliano Bruner:


«Cal reconèixer dignitat i drets a tots, existeixin o no les races. I el mateix val per a qualsevol forma de vida que suposadament tingui una complexitat biològica suficient per a poder ser conscient de la seva pròpia existència: no em cal saber quants gens compartim amb un ximpanzé per decidir si torturar-lo o exterminar-lo. Paradoxalment, una posició que defensa respecte i dret solament en nom del grau de parentiu és tan racista [o especista] com les alternatives a les que pretén enfrontar-se.»

El fonament en què s'ha de basar el reconeixement moral i legal dels altres animals com a subjectes de drets no ha de ser la proximitat genètica amb l'espècie humana, ni tampoc la intel·ligència, sinó solament la capacitat de sentir. Els altres animals senten, pateixen igual que nosaltres, desitgen viure i gaudir de les seves vides en llibertat. Cadascun és un individu únic amb voluntat i interessos propis.

La consideració moral que mereixen els altres animals se'ls nega per una mentalitat especista i antropocèntrica predominant en la nostra societat que no reconeix en igualtat els interessos d'altres animals. I els defensors dels animals són els primers que haurien de superar, en ells mateixos, aquest tipus de mentalitat.
 

19 de juny de 2009

La qüestió del sofriment

 

«En el cas dels animals, el dolor no pot ser l'únic criteri que determini la nostra coexistència, també cal tenir en compte la valoració dels seus interessos.» ~ Encarnación Ruiz


Centrar-se exclusivament en la qüestió del sofriment dels animals pot suposar relegar altres àmbits que també són moralment importants a considerar.

Alguns humans encara afirmen que els altres animals no tenen raciocini ni tampoc consciència o que la seva sensibilitat és molt 'inferior' a la humana. No obstant això, les evidències indiquen més aviat el contrari. Hi ha proves etològiques i neurofisiològiques que indiquen que els altres animals pensen, raonen, tenen sentiments i posseeixen la capacitat d'aprendre i memoritzar.

Quan la qüestió se centra exclusivament en el tema del sofriment, alguns pensadors que han tractat la qüestió moral dels animals no humans, com és el cas del filòsof Jeremy Bentham i el seu seguidor Peter Singer, han considerat que la capacitat de patir és l'única característica moralment rellevant sobre els animals no humans: l'única que fa que s’assemblin a nosaltres els humans, mentre que les seves altres facultats són tan per sota de les nostres que no mereixen ni tan sols ser tingudes en compte. Per tant, creuen acceptable el fet d'usar els animals no humans per al nostre benefici, i els sembla acceptable matar-los i menjar-los sempre que es faci sense sofriment o al menys amb el menor sofriment possible.

Aquests filòsofs al·leguen aquests mateixos motius que jo he posat en dubte al principi: els animals no humans no tenen consciència de si mateixos, no tenen identitat pròpia ni posseeixen records del passat ni tampoc previsió de futur, així que no els fem cap mal fent-los servir com a  recursos ni tampoc matant-los, perquè a ells realment no els importa ni poden tenir cap noció que els estiguem fent cap mal quan ho fem. Ells afirmen que els animals no humans no són persones i que per tant podem reemplaçant-los a voluntat per al nostre benefici: criar-los, usar-los i matar-los a caprici. 

S'ha demostrat, mitjançant la investigació científica, que totes aquestes suposicions sobre els animals no humans són totalment falses i són simples prejudicis especistes. Pot ser que alguns animals no humans no arribin a desenvolupar de manera tan sofisticada com nosaltres les seves facultats però s'ha evidenciat que les tenen totes igualment i que la diferència és tan sols de grau, no de classe.

D'altra banda, diversos estudis al respecte han posat de manifest la destacada intel·ligència d'abelles, dofins i elefants, intel·ligència que supera, en una comparació contextual, a la de molts humans; o la tremenda capacitat sensitiva de les foques, els gossos o les vaques, capacitats que nosaltres els humans no posseïm o tenim molt poc desenvolupades. Òbviament, hi ha diferències entre espècies, de la mateixa manera que n’hi ha entre els mateixos humans, però aquestes diferències no són moralment rellevants.

La característica moralment rellevant és la sentença: la capacitat de sentir. Però aquesta facultat inclou moltes experiències a part de la de voler evitar el dolor i el sofriment. Els animals, tant humans com no humans, tenim altres interessos a més del de no patir: volem gaudir de les nostres vides, de l'experiència de viure, de l'alegria, de la satisfacció de complir els nostres desitjos i de desenvolupar les nostres facultats. Viure és molt més que intentar evitar el dolor.

Per tot això és moralment inacceptable que coartem la llibertat i la vida d'altres animals mitjançant l'explotació: ser emprats com a simples mitjans per als nostres fins -com a mers recursos, com a esclaus. Això vol dir que l'esclavitud i l'assassinat són rebutjables i condemnables, encara que no impliquessin, (cosa difícil), dolor o sofriment per als individus que el pateixen. Tant si assassinem un humà, com un porc o una gallina, destruïm un ésser conscient per al nostre benefici i al matar-lo violem el seu interès en conservar la seva existència i continuar vivint.

Les vaques criden i ploren quan les porten a l'escorxador, com molts altres animals, i no solament perquè pateixen el maltractament dels matancers sinó perquè saben que les assassinaran. Elles no volen que els facin mal, de la mateixa manera que cap de nosaltres vol que l'assassinin. Tots els animals volem viure. Aquest desig, aquest interès en continuar existint és moralment rellevant en si mateix, a part de la qüestió del sofriment.

 


Com bé aclareix Lee Hall, l'objectiu dels Drets Animals no és reduir el patiment dels animals. L'objectiu és alliberar-los de la dominació humana perquè visquin i prosperin pels seus propis mitjans en la llibertat de la natura.


16 d’abril de 2009

Priscilla Cohn: "Una concepció inherentista dels animals"

  

 
«Hauria de ser ja obvi que tota la nostra cultura es basa en el dolor i la mort animal. Usem els animals gairebé totes i en cadascuna de les hores de la nostra vida: des del moment en què ens llevem i ens raspallem les dents -potser amb un raspall fet amb cerres naturals d'un animal- i fem servir pasta de dents, que també conté ingredients animals i ha estat provada en animals, fins que ens fiquem al llit i recolzem el cap sobre un coixí de plomes i ens tapem amb una manta de llana esquilada d'una ovella, o potser amb una funda nòrdica feta amb plomes o plomissol arrencat de diferents aus.»

-----------------

«Fem un aclariment: la idea que un animal dotat de sensació ha de ser un membre de la comunitat moral es basa en una noció intel·lectual de justícia, no en l'emoció. Algú pot ser un defensor dels drets dels animals, o inherentista, i no estar particularment orgullós dels animals.

L'afecte que tinguem respecte els animals no és un criteri necessari per a creure que hem de considerar l'interès dels animals. Similarment, un pot ser amant dels animals sense ser un defensor dels drets dels animals o un inherentista. Molta gent estima el seu gos o el seu gat, però continua menjant carn de vedella sense pensar en el sofriment de la vedella abans de convertir-se, en el seu plat, en una costella.

Per descomptat, un pot ser alhora un defensor dels drets dels animals o un inherentista i un amant dels animals. No estic argumentant, ni de bon tros, que tothom hagi de tenir un gos a casa. El que dic és que si som consistents, hem de considerar els drets dels animals. La consistència és una part de la racionalitat de la qual els humans estem tan orgullosos.»

-------------------

«A l'asseverar que els animals tenen un valor inherent, vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte de la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per els nostres fins humans.»

Descarregar l’article sencer en PDF (en castellà)


26 de febrer de 2009

Els ‘invasors‘



«Som l'espècie més perillosa de la història»    
 

 

Segons una notícia apareguda recentment en els mitjans informatius:

«En l'actualitat, un total de 11.000 espècies invasores de microorganismes, plantes i animals habiten Europa. En concret, l’Estat espanyol compta amb 1.400 d'aquestes espècies no autòctones. Aquestes són les dades revelades del primer registre d'espècies invasores d'Europa, elaborat per un equip internacional en què ha participat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), en el projecte europeu DAISIE (Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe), la traducció del qual és Inventari europeu d'espècies exòtiques invasives en expansió. Més del 10% de les espècies invasores són nocives per als ecosistemes i/o l'economia europea.»

Tot i que la majoria de les espècies que apareixen en aquest estudi són vegetals, parlar de "espècies invasores" en el cas dels animals no humans és igual de discriminatori i xovinista que parlar de "races invasores" en el cas dels humans. Les dues actituds suposen que els considerats com a autòctons nadius tenen legitimitat per a exterminar els emigrants que arriben al seu territori.

Especisme i nacionalisme són dues mentalitats afins que provoquen xenofòbia i que promouen el rebuig al qui és diferent -igual que altres tipus de discriminació que no tenen en compte moralment l'individu real sinó que solament atenen les seves pròpies categories discriminatòries, cosificant així els altres individus.

Es parla de l'impacte nociu que aquestes espècies causen. No obstant això, el curiós és que objectivament l'espècie humana és, amb molta diferència, la més nociva d'aquest planeta: l'espècie que sistemàticament contamina, desforesta, desertitza i enverina terra, aire i aigua. El fet que comenta aquesta notícia és un altre exemple més de com la intervenció irresponsable de l'ésser humà altera els ecosistemes naturals amb conseqüències inesperades i catastròfiques.

El desastre mediambiental que ha causat la humanitat al planeta es pot relacionar clarament amb la industrialització, però no és una conducta que es pugui comprendre sense atendre la cultura i la mentalitat predominants, que es regeixen pel paradigma de l'antropocentrisme. La humanitat es considera propietària del planeta i de tots els seus habitants animals.

Hauríem de deixar de veure la realitat amb filtres discriminatoris com la raça, el sexe, la nació o l'espècie. Tots els animals som éssers sentents (amb capacitat per a sentir) -tots som individus que aspirem a la supervivència i el benestar. Tots mereixem el mateix respecte bàsic; fins i tot també aquells que alguns humans anomenen "invasors".
 

30 de gener de 2009

Veganisme és abolicionisme

L'activista James Laveck parla sobre els diferents processos de resistència que van haver d'afrontar els abolicionistes de l'esclavitud humana i com aquesta informació ens pot ajudar a defensar l'abolició de l'explotació animal.


Tots els animals hem de tenir assegurat, com a mínim, un dret bàsic: el dret a no ser propietat. Aquest dret bàsic ens dóna la clau per a obrir-nos a la consolidació de tots els altres drets.

Com a éssers que sentim -la sentença és la capacitat d'experimentar sensacions- som individus amb certs interessos, com l'interès en continuar vius o l'interès en ser lliures per a disposar de la nostra vida. I nosaltres, com a agents morals, no hem de violar aquests interessos amb l'objecte de beneficiar-nos excepte en el cas que sigui absolutament necessari. Quan emprem altres animals com a aliment, vestimenta, experimentació o entreteniment, violem aquests interessos. No hi ha cap legitimitat moral en usar altres animals per a satisfer aquestes necessitats, ja que al fer-ho violem el principi ètic d'igualtat.

Per tant, la qüestió que es discuteix aquí no és la crueltat o el sofriment. Heus ací la diferència entre abolicionisme i benestarisme. No advoquem per a un "millor tracte" per als esclaus: n’exigim la llibertat i el reconeixement com a individus amb drets. Tractar d'evitar la crueltat o el causar patiment injustificat en la nostra relació amb els altres animals és també una exigència moral; però és prioritària, primer de tot, la qüestió de la llibertat.

A més, no podem pretendre minimitzar o reduir el sofriment que causem sense abans haver anul·lat la causa veritable de gairebé tot el patiment i la crueltat que els éssers humans infligim als altres animals: la seva condició actual de coses, de coses amb propietari, és a dir, d'esclaus -ser un esclau et deixa a mercè del caprici del teu amo. Els animals no humans són considerats legalment com a objectes, no com a persones, i els objectes no tenen interessos reconeguts ni poden tenir drets.

Veganisme significa l'abolició, en la vida personal i social, de l'esclavitud dels altres animals mitjançant el rebuig als productes que són fruit de la seva explotació, optant per alternatives lliures d’esclavisme. L'estil de vida vegà no té cap altre fonament real a part d’aquest. A nivell econòmic, repudiar qualsevol producte o activitat que impliqui explotació animal; a nivell social, demostrar públicament el rebuig a aquestes pràctiques; a nivell polític, postular l'abolició de l'estatus de propietat a què estan sotmesos els animals no humans.

On comença realment l'abolició de l'esclavitud dels altres animals és en cadascú de nosaltres. Veganisme és abolicionisme.

 


 

13 de gener de 2009

Definicions


VEGÀ: agent amb capacitat moral que considera els altres animals com a iguals mereixedors de respecte, sense discriminació per motius d'espècie, i que col·loca la sentença (capacitat de sentir) com a fonament del propi criteri moral, procurant dur una ètica de vida lliure de qualsevol tipus d'utilització d'altres animals com a recursos, de manera que prescindeix i boicota tots els productes [menjar, vestimenta...] que provinguin de la seva explotació, en aquesta actual societat assentada ancestralment en la submissió i esclavisme d'altres animals.

 

11 de gener de 2009

Holocaust sense fi

«Tots sabeu què és la mentida d'Auschwitz. És afirmar que els camps d'extermini mai no van existir. Però el que potser no sabeu és que els camps d'extermini continuen existint. Sense saber-ho, n’estem envoltats: camps d'extermini d'animals. Afirmar que els camps d'extermini es van tancar a la fi de la Segona Guerra Mundial és la segona mentida d'Auschwitz.» ~ Helmut Kaplan

"Primer vàrem convertir en esclaus altres animals i després vam fer el mateix amb altres éssers humans. Però no és més injust això últim que allò primer." D'aquesta manera es podria sintetitzar el missatge del llibre «Eterna Treblinka» [erròniament traduït al castellà com "Per què maltractem tant els animals?"] de Charles Patterson. Una lectura imprescindible per a conèixer les arrels culturals de l'especisme i l'explotació dels animals no humans.

El genocidi d'humans durant l'Holocaust nazi no va ser un esdeveniment excepcional, sinó la culminació d'una mentalitat que els humans hem recreat durant milers d'anys: la cultura de la dominació.

En aquest llibre s’explica que el supremacisme humà es va imposar com a ideologia dominant fa milers d'anys. Primer va començar amb la submissió d'animals d'altres espècies per acabar esclavitzant també altres humans. Es fa un breu però intens repàs sobre alguns moments decisius que han conformat la civilització humana al llarg dels darrers mil·lennis fins a arribar al que ara coneixem: la domesticació d'animals, el patriarcat i la violència institucionalitzada.

Segons explica Charles Patterson, l'Holocaust nazi va consistir essencialment en aplicar a altres humans els mètodes de matança industrial que s'empraven per assassinar massivament animals no humans. Tan sols una diferència d'espècie.

Les diverses formes ideològiques que han tractat de justificar l'especisme, ja siguin religioses, filosòfiques o culturals, passen sempre per la inculcació sistemàtica del menyspreu cap els animals d'altres espècies -fomentar l'odi i la por- tot cosificant els individus i potenciant l'hostilitat en contra seva.

Els altres animals són víctimes innocents del concepte que les vides d'uns individus són més valuoses que les d'altres, que els poderosos tenen el dret d'explotar els febles, i que els que són diferents a nosaltres poden ser sacrificats per al nostre benefici.

L'Holocaust no ha acabat.