Què significa ser persona?

 

Tradicionalment s'ha reservat la noció de persona solament per als éssers humans. No obstant això, a continuació pretenc mostrar que no hi hauria una raó objectiva que justifiqui discriminar els altres animals, solament per no ser humans, de la categoria de persones.

Etimològicament, el terme persona prové del grec antic, i s’usava per a referir-se al que en el context escènic avui entendríem com a personatge. Què és essencialment un personatge? És un individu amb una perspectiva pròpia, qualitats i interessos. És un punt de vista al món. És a dir, la persona seria sinònim de subjecte. Un subjecte és un ésser que posseeix subjectivitat, en altres paraules, un ésser que no simplement existeix sinó que genera una perspectiva singular sobre el món; que experimenta a través de sensacions, emocions, desitjos, sentiments i pensaments.

Persona, per definició essencial, seria qualsevol ésser que posseeix subjectivitat, això és, consciència de si mateix i de les seves experiències. Una persona és per tant un subjecte -un ésser que posseeix un jo.

Si ens atenim a l'element essencial del concepte, llavors hauríem de reconèixer com a persona a tot aquell ésser dotat amb la capacitat de sentir, ja que aquesta capacitat implica la consciència. Aquest és el requisit a nivell fisiològic per a ser inclòs en el concepte de persona, en oposició a la noció de cosa o d'objecte. Gràcies a la investigació científica, sabem que els animals no humans són éssers conscients.

L'aspecte moralment rellevant del concepte de persona rau en la consideració que implica. És a dir, una persona és un ésser que, a diferència de la resta d'éssers, posseeix un valor inherent. Així ho explica la professora Priscilla Cohn:

«A l'asseverar que els animals tenen un valor inherent, vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte de la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Per això, si un ésser té un valor inherent això vol dir que no se’l pot tractar justificadament com si solament tingués un valor instrumental; això seria explotació. És per aquesta raó que entenem que l'esclavitud és immoral. Un valor inherent és un valor absolut -no relatiu- i intrínsec al propi ésser. És un valor que no depèn del nostre gust o conveniència per a existir.

Els únics éssers que poden valorar són els éssers sentents (que senten). Solament ells poden generar valoracions -preferències, desitjos, interessos. A més, tots els éssers que senten es valoren a si mateixos -valoren la seva conservació, el benestar i la llibertat- encara que ningú més ho fes. Això és el que vol dir que posseeixen un valor inherent: un valor fix i intrínsec a si mateixos pel fet de ser sensibles.

Als éssers sentents també els podem anomenar individus. El fet d’ésser sentent implica que un s'identifica a si mateix [A=A] com a una unitat diferenciada, dividida, de la resta que l'envolta. Això és l'individu. I també és sinònim de subjecte, en oposició a objecte.

Així doncs, des del punt de vista empíric, el que defineix la condició de persona seria la sentença o consciència sensitiva. D'altra banda, des del punt de vista moral, el que defineix la condició de persona és el valor inherent o valor moral intrínsec. És a dir, la noció que l'ésser considerat com a persona mereix ser considerat i respectat per si mateix -com un fi en si mateix- i mai com un simple mitjà per aconseguir alguna finalitat. Com diria el senyor José Ortega y Gasset: Ens és donat a triar, davant un altre subjecte, entre tractar-lo com una cosa -usar-lo- o tractar-lo com un «Jo».

La noció moral de persona i el fet fisiològic de la sentença coincideixen lògicament a través del principi d'identitat. Ésser sentent --> Valor inherent --> Persona. Un ésser dotat de sensibilitat genera un valor inherent i aquest valor implica que no és un objecte que només té un valor instrumental que nosaltres li assignem.

La raó moral ens obliga a respectar els éssers que senten; en tant que són els únics éssers que posseeixen identitat. Més ben dit: són identitat. La identitat -la consciència de si mateix- és el que caracteritza essencialment a l'ésser que sent. I atès que un ésser que sent és un subjecte, i no un mer objecte, llavors, lògicament, no seria correcte considerar-lo ni tractar-lo com un objecte, com si fos una cosa que no té valor intrínsec i podem tractar instrumentalment.

Sentir no vol dir simplement obtenir informació sinó processar percepcions en forma de sensacions, és a dir, experiències subjectives. Això és la consciència: la consciència sensitiva. En això consisteix veure, sentir, olorar, assaborir, gaudir, patir... Això és sentir.

Les plantes no senten. Encara que puguin detectar la llum o sons, les plantes no tenen cap capacitat per processar aquesta informació en forma d'experiències subjectives, ja que no tenen cap òrgan o dispositiu que pugui exercir aquesta funció. Solament els animals dotats d'un sistema nerviós adquireixen la facultat de sentir, ja que sabem que precisament una de les funcions principals de sistema nerviós centralitzat consisteix en generar sensacions.

El dolor és una sensació. El plaer és una sensació. La imatge també ho és. A l'igual que els sons, les olors, les textures, els plaers, els dolors. Són fenòmens físics que s'originen en determinada forma de la matèria que és el sistema nerviós. Són producte de l'activitat química i elèctrica del sistema nerviós.

El problema per a determinar la consciència rau en el fet que es tracta d'una experiència privada que no es pot observar des de fora ni mesurar ni quantificar. Per això l'única evidència és la consciència personal que té cadascú de si mateix. Tota la resta són sempre deduccions; no evidències objectives. Però si les deduccions són lògicament consistents i es basen en evidències empíriques, llavors cal acceptar-les racionalment.

Sabem amb certesa que nosaltres podem sentir perquè tenim estructures neuronals especialitzades en el nostre sistema nerviós que generen les sensacions. I resulta que els altres animals posseeixen aquestes mateixes estructures de forma idèntica, anàloga o molt similar en el seu sistema nerviós. Per tant, l'única conclusió raonable seria deduir que senten. Si senten llavors són éssers conscients. Per tant mereixen ser considerats i respectats com a persones.

Podem qüestionar el fet que "veure una imatge" implica "ser conscient de la visió d'una imatge"? Fer-ho seria tan contradictori com suposar que és possible sentir dolor sense ser conscient que se sent dolor. Així, la sentença implica la consciència. Tot ésser que sent és per aquest motiu un ésser que posseeix una ment conscient.

Sempre que es produeix una sensació hi ha d'haver necessàriament consciència d'aquesta sensació. Per exemple, si hi ha dolor ha d'haver-hi, per força, algú que sent aquest dolor! No pot haver-hi dolor sense que hi hagi algú que li faci mal! El fenomen de la sensació requereix de la subjectivitat. És per això que entenem que qualsevol ésser que sent ha de disposar, com a mínim, d'una consciència bàsica de si mateix i del que li passa. Així, ser sentent és ser conscient, almenys en un grau elemental.

Si altres animals poden experimentar imatges, sons, olors, textures... llavors han de tenir al menys una consciència bàsica: un jo que experimenta les percepcions processades en sensacions. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Així és la naturalesa de la subjectivitat. Aquest fenomen estableix la diferència radical -tant a nivell lògic com biològic- entre un objecte i un subjecte: entre una cosa i una persona.

A part, és important aclarir que el sol fet de ser una persona no implica que aquesta persona tingui alguna mena d'obligació o responsabilitat. La condició de persona solament implica que els agents morals respectem el seu valor inherent, és a dir, que considerem un ésser que sent sempre com un fi en si mateix i mai com un simple mitjà per als nostres fins o els d'altres.

La responsabilitat i obligació solament competeixen als individus que tenen una consciència moral desenvolupada. Persona no equival a ser agent moral. Els animals no humans són persones però no són agents morals -ni tampoc ho són tots els humans- perquè no tenen consciència moral que els permeti comprendre normes ètiques i adaptar la seva conducta en funció d’aquestes, i és per això que no se'ls pot exigir obligacions ni responsabilitat moral, ni seria lògic pretendre que les tinguessin.

En definitiva, un ésser dotat de sensació posseeix, en efecte, consciència de si mateix com a individu, i valora la seva pròpia conservació, benestar i autonomia. Per tant, no hi ha raó per no considerar-lo una persona i respectar-ne els interessos.

En el context jurídic, el terme persona es refereix a l'individu que té l'aptitud per posseir drets. Els drets són proteccions d'interessos. Tots els éssers dotats de sensació posseeixen interessos bàsics, com l'interès en continuar vivint, així que no hi ha una raó bàsica que justifiqui discriminar els altres animals que senten de la personalitat jurídica. Si bé, aquí ens limitem a tractar la qüestió de la personalitat en sentit neurobiològic i en sentit moral.

També hi ha altres concepcions diferents del que suposadament hauríem d'entendre com a persona, la quals tenen com a requisit necessari: [A] la capacitat de raonar o intel·ligència, [B] la possessió d'ànima, o [C] la pertinença a l'espècie humana .

La meva resposta a aquestes concepcions és que són errònies:

[A] La intel·ligència, o la capacitat de raonar, no és una condició necessària per tenir consciència. La consciència sensitiva és la forma bàsica de consciència. És precisament la consciència el que distingeix el subjecte de l'objecte: a l'individu de la simple cosa. Tot ésser sentent té consciència pel mateix fet de sentir. Sentir implica necessàriament que algú sent alguna cosa -un subjecte experimenta una sensació. La sensació requereix del subjecte i l'aparició de la subjectivitat és el que permet la consciència. Per tant, no és la intel·ligència o raciocini el que genera la subjectivitat com a tal sinó que és la sentença (capacitat de sentir).

[B] L'existència de l'ànima és un postulat metafísic que no ha estat demostrat i que no compta ni amb una sola prova que n’avali l’existència. Per tant, queda racionalment descartada.

[C]Ni la capacitat de sentir ni la capacitat de pensar o raonar són exclusives de l'espècie humana. Està demostrat que altres animals posseeixen aquestes facultats. Ni tan sols són capacitats inherents a fet de ser humà, ja que hi ha éssers biològicament humans que no tenen sintiencia -embrions, cadàvers- o que no tenen raciocini -infants, senils, discapacitats. Per tant, associar la personalitat, la condició de persona, amb la pertinença a l'espècie humana incorre en un evident error.

En definitiva, considerar que els animals són persones és una posició basada tant en la ciència com en la filosofia. Considerem que els animals que senten són persones tant des d'una perspectiva empírica com des d'una perspectiva moral, i pensem també que haurien de ser reconeguts com a tals des d'una perspectiva jurídica.

Per a aquesta exposició m'he basat parcialment en la feina del professor James W. Walters, que defineix formalment la personalitat com la capacitat de ser conscient d'un mateix com a un individu singular enmig d'altres éssers. També m’he basat en la feina del professor Gary L. Francione, que considera que la noció de personalitat ha d'englobar tots els éssers que senten; noció que està necessàriament associada al rebuig de considerar-los com a objectes i propietats. Així com també en la feina de el filòsof Mark Rowlands que argumenta que la condició de persona seria equivalent a la condició de posseir autoconsciència, essent l'autoconsciència bàsica una característica inherent a la pròpia naturalesa de tot ésser conscient.