5 de gener de 2021

Reflexions minimalistes

 

 
Filosòficament, el minimalisme podria ser entès si fa no fa com una extensió del principi d’Ockham, que prescriu que no hem de multiplicar els ens sense necessitat. Si alguna cosa no és justificablement necessària, per què produir-la o adquirir-la? El principi d’Ockham és, sense cap mena de dubte, una invocació a la simplicitat i a la senzillesa. Aquest principi no afirma que tot hagi de ser reduït a la seva forma més simple sinó que no hauríem d’augmentar la quantitat o la complexitat sense una raó que ho justifiqués. Així, el minimalisme promou que avantposem allò essencial davant allò superflu, allò senzill davant allò enrevessat, allò important enfront allò secundari.
 
Em sembla que ja hi ha unes quantes pàgines a internet dedicades al minimalisme com a filosofia i estil de vida, així que els interessats només hi han de fer un cop d’ull. M’agradaria aprofitar per a explicar un cas privat en el que he seguit la filosofia minimalista.
 
Una de les formes en les quals he aplicat el minimalisme té a veure amb la meva afició a la lectura. Al cap de molts anys de comprar a les llibreries, vaig arribar a tenir una col·lecció de més de quatre-cents llibres, fet que es va acabar convertint en un important problema d’espai a casa. Fins que em vaig adonar que no tenia sentit acumular tants de volums, que m’havia dedicat a comprar de manera una mica compulsiva, alguns dels quals ni tan sols tenia la intenció de tornar a llegir. Així que vaig començar a regalar, donar o vendre tots aquells que no m’eren especialment rellevants o aquells que ja en tenia una còpia digital de bona qualitat. D’aquesta manera vaig arribar a reduir el nombre a la meitat. Aquest any limitaré la meva col·lecció física a cent exemplars. La majoria dels que conservo són de butxaca o de format reduït, i el problema d’espai ja s’ha solucionat força, tot i que no es tracta tan sols d’una qüestió d’espai. Sóc un gran aficionat a la lectura però l’energia i el temps és limitat i cal centrar-se en allò important. Per cert, parlant de llibres, si cerqueu bibliografia en castellà sobre veganisme i filosofia animalista en general, pot trobar-ne un llistat clicant aquí. (En català no en coneixem cap, encara).

Potser alguns lectors pensaran, per què ens explica la seva vida privada si hem vingut aquí a llegir sobre veganisme? No els hi falta pas raó... Així doncs, hi ha cap relació entre veganisme i minimalisme? Jo crec que alguna en podem trobar. Ser partidari del minimalisme no obliga ni condueix cap al veganisme; si bé el veganisme és una posició molt compatible i convergent amb el minimalisme.
 
Algunes persones podrien argumentar que la perspectiva minimalista condueix al veganisme en el sentit que les dades indiquen que dur el veganisme a la pràctica significa consumir menys recursos naturals que a través de l’explotació animal i també implica que menys animals pateixin i morin a causa del nostre consum. Aquest raonament té sentit des d’un punt de vista purament empíric, però potser no tant des d’un punt de vista moral perquè, com ja ho he raonat en assajos anteriors, el veganisme és un principi ètic i no una conducta determinada. Per suposat que assumir el veganisme obliga lògicament a no consumir productes d’origen animal, a no usar els animals en cap àmbit de la nostra vida, però encara que la conseqüència final d’aplicar el veganisme fos tot el contrari del que és en realitat, és a dir, que el resultat comportés suposadament gastar més recursos naturals, o que morissin més animals a causa de l’agricultura, igualment el veganisme continuaria essent la nostra obligació moral.

La nostra primera obligació moral és no tractar els éssers conscients com a simples mitjans per als nostres fins. Després d’això ens hauríem de preocupar també per reduir i evitar el mal que els causem al viure; fet que inclou mals que són accidentals o indirectes com la contaminació. El principi d’evitar el mal està subordinat al principi de respectar els éssers dotats de sensibilitat com a persones, i no al contrari. Si primer no reconeixem els éssers conscients com a persones, aleshores ni tan sols tindríem racionalment una obligació moral d’intentar evitar infligir-los-hi mal.
 
En algunes ocasions s’ha dit que el veganisme és el mínim que podem fer pels animals, i no el màxim, en el sentit que el veganisme és una qüestió d’ètica bàsica. Podríem dir que el veganisme es tracta d’un minimalisme moral entès com una doctrina que se centra en l’essencial que ha de ser l’ètica en la nostra relació amb els altres animals: no tractar els individus no humans com a objectes al nostre abast. D’altra banda, si tenim en compte que per norma general no ens cal usar els animals per a viure i gaudir de salut i d’una bona qualitat de vida, això significa que estem supeditant els interessos bàsics i vitals dels animals per satisfer els nostres capritxos i frivolitats. Això és clarament contrari al minimalisme, si en efecte entenem el minimalisme com prioritzar el que és essencial en comptes d’allò trivial. No obstant això, aquest enfocament seria realment més coincident amb l’humanitarisme que amb el veganisme.
 
Hi ha un altre enfocament minimalista, més compatible encara amb el veganisme, basat en la idea que si la violència és una cosa moralment dolenta aleshores hem de tractar d’evitar-la, i sembla clar que incorporant el veganisme vivim una vida menys violenta respecte els animals, en tant que refusem tractar-los com a recursos i propietats. Hi ha una connexió entre veganisme i no violència. El veganisme no implica res més que això, però si refusem la creença que els animals són objectes per al nostre benefici i reconeixem que són subjectes de drets, aquesta base és fonament i motivació per estendre la nostra consideració moral a altres àmbits i accions en les que també afectem els animals encara que no comporti fer-los servir.
 
En nom del minimalisme finalitzo l’entrada aquí. Us desitjo un bon (i vegà) any nou a tots.