L'autora Joan Dunayer exposa en el següent assaig, —titulat originalment "From Speciesism To Equality"— una anàlisi sobre el problema de l'especisme en els seus diferents aspectes —distingint entre l'especisme tradicional i el nou especisme— i planteja la seva proposta igualitària per a superar-lo. Aquest escrit es pot considerar complementari al seu altre article anterior titulat «Per la igualtat animal». En tots dos assajos Dunayer resumeix la seva visió filosòfica, i encara podríem afegir aquests altres dos textos titulats «Defensors dels drets animals" benestaristes": un oxímoron» i «Servint a l'abús: promocionant productes d'origen animal». Llegint aquests quatre assajos crec es pot tenir una idea general i força aproximada del pensament de Joan Dunayer.
**************
De l'especisme a la igualtat
Joan Dunayer
Estiu de 2005
És especista denegar la mateixa consideració i respecte a qualsevol individu no humà pel fet que no és humà o que no s'assembla als humans.
Quan veieu un lloro en una gàbia, un peix en una peixera o un gos encadenat, veieu l’especisme. Si creieu que una tortuga o una vespa té menys dret a la vida i a la llibertat que una guineu o un humà, o si considereu que els humans són superiors als no-humans, llavors subscriviu l’especisme. Si visiteu aquapresons o zoos, vestiu amb pells de vaques o pèls d'ovelles, mengeu carn, ous o productes lactis, esteu practicant l’especisme.
Especisme Tradicional
Què és exactament l’especisme? El psicòleg Richard Ryder va encunyar la paraula especisme l’any 1970. Encara que mai va definir explícitament el terme, va indicar que l’especisme traça una forta distinció moral entre humans i altres animals [1]. De manera similar a Ryder, filòsofs com Peter Singer i Tom Regan defineixen l’especisme com un biaix contra els no-humans [2]. Aquesta definició és massa restrictiva. El racisme no està restringit a tots els no-blancs; es produeix també contra una sèrie concreta de races: per exemple contra tots els no-blancs excepte els asiàtics, només contra els negres i els nadius americans, o només contra els aborígens australians. Anàlogament, l’especisme no està limitat a tots els no-humans sinó que inclou biaixos contra determinat nombre d'espècies animals, com ara tots els animals que no siguin grans primats, tots els no mamífers, o tots els invertebrats.
El que Ryder, Singer i Regan denominen "especisme" es tracta en realitat d'un tipus d’especisme: el tipus més antic i sever que anomeno «especisme tradicional». Els especistes tradicionals no creuen que cap no-humà mereixi reconeixement moral com els humans i tingui drets legals bàsics, com el dret a la vida i a la llibertat. La majoria d'éssers humans són especistes tradicionals.
Nou Especisme
En contrast amb l'especisme tradicional, un creixent nombre de gent considera que els drets morals i legals s'han d'estendre més enllà de la nostra espècie. No obstant això, no defensen una posició igualitària sinó que apliquen un tipus d'especisme que anomeno «neoespecisme» [nou especisme]. Els neoespecistes advoquen drets solament per a determinats no-humans; aquells que s'assemblen més als humans. Al creure que els humans són superiors als no-humans, els neoespecistes veuen el regne animal com una jerarquia en la qual els humans se situen al cim. Habitualment consideren que els ximpanzés, dofins, i altres mamífers no humans són més importants que els altres no-humans. També jerarquitzen els mamífers per sobre les aus; les aus per sobre els rèptils, els amfibis i els peixos; i els vertebrats per sobre els invertebrats.
Peter Singer exemplifica el neoespecisme. En la seva opinió, els humans que posseeixin almenys una intel·ligència mitjana tenen més valor que els nohumans [3]. Més encara, advoca pel dret a la vida i a la llibertat solament per als humans, els altres grans primats, i possiblement altres mamífers que posseeixin una autoconsciència similar a la que té un ésser humà mitjà després de la infància [4]. Per què un ésser humà mitjà? Per què no un pop o un corb? El criteri de Singer és clarament antropocèntric i esbiaixat: especista. Singer considera que tots els no mamífers són "reemplaçables" —en les seves pròpies paraules [5]. Ell s'oposa categòricament a la vivisecció sobre els mamífers [6]. També considera que és moralment acceptable la cria i matança d'aus, peixos, i altres no mamífers, si les seves vides han estat plaents —cosa extremadament difícil— i si són matades ràpidament i sense dolor —cosa extremadament difícil també [7]. No és especista, afirma Singer, creure que la matança de milers d'éssers humans és més tràgica que la matança de milions de pollastres. [8] Per descomptat que és especista.
No Especisme
Al rebutjar la noció de la superioritat humana, el no-especisme advoca per drets bàsics per a tots els éssers sentents. Els no-especistes no desitgen que alguns no-humans siguin humans honoraris; el que volen és que la sentença reemplaci la humanitat com la base per a tenir drets.
La sentença ha de ser un motiu suficient per a obtenir drets legals bàsics perquè qualsevol que pugui experimentar subjectivament té un interès en continuar vivint i en trobar-se bé; i el sentit de les lleis és el de protegir interessos [9]. Segons prescriu la llei, els humans més mentalment incapacitats tenen interessos que requereixen protecció. És més encara, els seus interessos no compten menys que els d'aquells humans amb una capacitat intel·lectual mitjana o per sobre de la mitjana. Els humans que no tenen llenguatge o raonament abstracte continuen tenint drets. Així doncs, per què els individus no humans no haurien de tenir aquests mateixos drets? La consciència de qualsevol tipus i qualsevol grau ha de ser protegida. Qualsevol ésser que sent ho perd tot quan mor. Qualsevol ésser que sent pot patir. Estar lliure de privacions i dolors és tan rellevant per a les llagostes i les serps com per els goril·les i els humans.
La visió no-especista contempla tots els individus no humans com a persones legals en lloc de propietats humanes. La personalitat emanciparia als no-humans de la servitud humana, el que proscriuria que els no-humans fossin usats per a treballar, actuar, produir o proveir qualsevol servei. Mai més els cavalls tiraran de carruatges, ni els tigres saltaran per cèrcols, ni els elefants hauran de carregar amb éssers humans a l'esquena. La legislació prohibiria que els humans s'apropiessin dels no-humans. Els humans no podrien criar, comprar o vendre els no-humans per a cap propòsit, ja fos la vivisecció o la producció de menjar o la tinença de mascotes o la propagació d'espècies en perill.
Per arribar a l'emancipació, un gran percentatge de la gent hauria de donar suport a la igualtat animal i ser vegà, de manera que tan sols uns quants no-humans estiguessin sotmesos a captiveri. Fins l'emancipació, els gossos, gats i altres animals domesticats podrien viure tutelats per éssers humans responsables que tinguessin cura d'ells [10]. Alliberats de l'explotació i altres abusos, els altres animals domesticats —com ara gallines alliberades de la indústria de l'ou i rates alliberades de la vivisecció— rebrien cures veterinàries, o podrien ser eutanasiats si se'ls diagnostiqués una dolorosa malaltia incurable, i serien adoptats en refugis o domicilis particulars. Els no-humans sota tutela humana tindrien essencialment els mateixos drets legals que els nens humans.
La captivitat no humana seria eliminada. Fins on fos possible, els animals domesticats —incloent a gossos i gats— no serian exposats a situacions en les quals poguessin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització. [11] El nombre d'animals domesticats baixaria ràpidament.
Els captius no domesticats serien alliberats si, després de la necessària rehabilitació, poguessin mantenir-se sense l'assistència humana i hi hagués un hàbitat apropiat per a ells. En cas contrari, serien cuidats permanentment en santuaris. En tant fos possible, aquests santuaris haurien de proporcionar-los ambients el més propers al seu hàbitat natural. Tal i com succeeix amb els animals domesticats, caldria evitar que els no domèstics poguessin criar. Al final, tots els individus no humans seran els animals no domesticats que viuen lliures, sense interferència humana, en els seus hàbitats naturals.
El reconeixement de la seva personalitat atorgaria als no-humans tots els drets legals rellevants, com el dret a la vida. Així com tots els altres drets dels no-humans, un dret no-humà a la vida limitaria l'activitat humana, no la dels no-humans. Els humans no han d'interferir en la relació predador-presa entre no-humans lliures. A diferència dels humans, els depredadors necessiten matar per sobreviure. Sota una llei no especista seria il·legal que un humà matés a un no-humà excepte sota circumstàncies extraordinàries. Si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per a poder menjar. Si un lleó estigués a punt d'atacar-los, estarien legitimats a matar-lo en defensa pròpia. Podem matar paràsits que amenacen la vida d'un gos o eutanasiar un gat que pateixi un patiment incurable. En canvi, seria il·legal matar una rata per obtenir dades en experiments, una vaca per la seva carn, un peix per esport, un visó per la seva pell, una aranya per aversió, o qualsevol no-humà per raons injustificades.
La personalitat proporcionaria als no-humans el dret a la llibertat: llibertat física i integritat corporal. Amb la temporal excepció dels animals domesticats, i alguns animals no domesticats captius en el moment de l'emancipació, els no-humans viurien en completa llibertat. Els humans no podrien legalment mantenir captius, ja fos mitjançant cadenes, gàbies, tanques, confinats en un edifici o de qualsevol altra manera. Seria il·legal torturar o assaltar sexualment un no-humà, així com mutilar, colpejar o qualsevol altra forma d'agressió, excepte en el cas d'autodefensa directa.
Una legislació no especista recordaria que els no-humans tinguessin un dret de propietat. Ells serien propietaris dels productes del seu cos i el seu treball. Les ostres serien les propietàries de les perles que engendren, els pit-rojos serien propietaris dels ous que ponen i les colònies d'abelles serien propietàries de la mel que produeixen. Els no-humans serien propietaris dels seus nius, caus i ruscs. Així doncs, seria il·legal per als humans prendre, danyar o destruir intencionadament qualsevol cosa que els no-humans produeixin en els seus propis hàbitats. Tots els no-humans que visquin en una àrea particular de terra o aigua han de tenir un dret legal sobre el seu propi medi ambient, que seria de la seva propietat comunal. Les terres en què convisquin humans i no-humans poden romandre cohabitades, però els humans no haurien envair els territoris dels no-humans -per exemple, construint habitatges en zones habitades per no-humans. Seria il·legal destruir o alterar nocivament qualsevol hàbitat.
Per tal de ser equitativa, la llei ha de ser no especista. La gran majoria dels éssers sentents del món són no humans. L'especisme és la forma més profunda i nociva d'injustícia.
Ja sigui com a actitud o com a pràctica, l'especisme inclou qualsevol discriminació basada en l'espècie. És especista denegar a qualsevol no-humà una igual consideració i respecte tan sols perquè no és humà o perquè no s'assembla als humans. En termes de justícia, tots els éssers que senten són iguals. No solament tenen un dret moral a la vida i a estar lliures d'abusos; tenen un dret igual.
NOTES
1. Richard Ryder, "An Autobiography," Between the Species, Summer 1992, 168-73, 171.
2. Peter Singer, Animal Liberation, 2D ed. [New York: New York Review of Books, 1990], 6; Tom Regan, "The Casi for Animal Rights," in Carl Cohen and Tom Regan, The Animal Rights Debat [Lanham, Md .: Rowman & Littlefield, 2001], 125-222, 170.
3. Singer, Animal Liberation, 19-21.
4. Paola Cavalieri, Peter Singer, et al., "A Declaration on Great Apes," in The Great Ape Project: Equality beyond Humanity, ed. Paola Cavalieri and Peter Singer [New York: St. Martin 's, 1993], 4-7, at 4; Singer, Animal Liberation, 19-21, 228-29; Peter Singer, Practical Ethics, 2D ed. [Cambridge: Cambridge University Press, 1993], 90, 95, 101, 119-20, 131-32.
5. Singer, Practical Ethics, 131.
6. Joan Dunayer, Speciesism [DERWOOD, Md .: Ryce, 2004], 78-79.
7. Peter Singer, Animal Liberation, 229-30; Singer, Practical Ethics, 133.
8. Peter Singer, "Animal Equality: Language and Liberation by Joan Dunayer" [book review], Vegan Voice, Dec. 2001-febrer. 2002, 36.
9. Al no tenir consciència, els éssers no sentents com les plantes i les roques no tenen interessos. Quan protegim objectes naturals ho fem per a benefici dels éssers sensibles, humans o no humans.
10. El terme domesticat apareix entre cometes perquè eufemitza la captivitat indefinida i la manipulació genètica.
11. El mot esterilització comporta confusió. Eliminar els testicles o els ovaris i l'úter no significa eliminar el gènere de l'animal.
Text original en anglès: From Speciesism to Equality
**************
Crec que Joan Dunayer assenyala un punt molt important a l'exposar les diferents formes en què pot manifestar-se l'especisme. Increïblement, molts animalistes creuen que abandonar l’especisme es produeix automàticament en el moment en què pensem que la consideració moral no ha de limitar-se als humans, sense parar-se a pensar que aquesta extensió pot estar encara assentada sobre criteris especistes, com bé explica Dunayer.
Tot i que estic d'acord amb el plantejament bàsic de l'autora, hi ha alguns punts concrets amb els quals discrepo.
La meva primera objecció es refereix al paràgraf en què assenyala que els humans «si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per poder menjar.» No puc estar d'acord amb aquesta resolució, que em sembla inconsistent amb els postulats que defensa Dunayer. La necessitat no és un criteri moral. El fet que necessitem menjar no justifica que emprem els animals per a poder alimentar-nos. Els mateixos principis que expliquen la immoralitat de l'explotació animal s'apliquen en aquest cas: el principi de valor inherent i el principi d'igualtat. Els animals posseeixen un valor inherent que no ha de ser sacrificat pel valor instrumental que tinguin per a nosaltres. Els animals volen igualment continuar existint i evitar el mal. Els seus interessos són tan igualment importants com els nostres. Si els animals mereixen igual respecte -com sovint subratlla Dunayer- llavors no hem supeditar els seus interessos per a beneficiar els nostres. Els animals no tenen culpa que necessitem menjar per a viure, així que no són responsables de la nostra necessitat.
La meva segona objecció es refereix a la part en què esmenta que «els animals domesticats -incloent gossos i gats- no seran exposats a situacions en les quals puguin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització». En un altre assaig ja vaig exposar resumidament les meves objeccions contra l'esterilització d'animals. Si els animals tenen un interès en evitar el dany -la qual cosa inclou mantenir la seva integritat física- llavors manipular, alterar o destruir el seu cos per aconseguir alguna finalitat és una clara violació de dret bàsic a no ser tractats com a simples mitjans per als nostres fins. Oi que consideraríem que esterilitzar un humà sense el seu consentiment és una violació del seu dret a la integritat física? Dunayer habitualment exposa analogies amb situacions en què intercanvia animals per humans per denotar que l'única diferència és l'espècie de la víctima, però en aquest cas sembla no haver-ho advertit.
Finalment, hauria preferit que Dunayer exposés una argumentació una mica més elaborada. És cert que es tracta d'un assaig breu, però aquesta mateixa falta de desenvolupament argumentatiu es troba també, segons el meu punt de vista, en el seu llibre «Speciesism», del qual aquest assaig en seria una mena de resum molt sintetitzat, i en el qual de vegades es despatxen les qüestions importants i complexes amb excessiva simplicitat. Si hom escriu un llibre, entenc que és per exposar argumentacions molt elaborades que no caben en un assaig —una cosa així com la diferència entre conte i novel·la— i no per unificar un reguitzell d'assajos.
