31 d’agost de 2011

Observacions sobre la qüestió de la violència

 

«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que porta a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»   ~ Gary Francione

A l'hora de reflexionar sobre la qüestió de la violència, en primer lloc, crec que és important tenir clar que la violència no es limita solament a l'agressió física. També hi ha altres tipus de violència: la mental (l'odi), la verbal (insults, amenaces) o la violència contra la veritat (mentir). Aquestes formes de violència també són moralment reprovables, i són fins i tot més habituals que la violència física. Encara que hi ha una evident diferència de grau entre insultar i ferir físicament; si insultem una persona estem sent violents amb ella. I no concebo cap cas (com protegir una persona) en el qual insultar algú estigués justificat.

Veig que pràcticament tothom coincideix que considera justificada la violència en el cas de no haver-hi cap altra manera de salvar la vida d'algú en d'una situació individual. Però crec que és molt habitual confondre violència amb l'ús de la força. Es pot detenir un agressor sense haver necessàriament que fer-li mal. Hi tècniques de defensa personal i armes no-letals (per exemple, esprais) que tenen aquest propòsit.

Ningú defensa la idea que l'única manera de confrontar el problema de la violència sigui amb paraules amables, sinó que si realment comprenem el problema i estem en contra de la violència llavors cercarem la manera d'evitar-la i adoptar unes vies d'acció no-violenta.

Pensar que rebutjant la violència ens limitem a la passivitat és igual d'equivocat que creure que per rebutjar la violació sexual llavors necessàriament ens quedem limitats a no poder tenir una vida sexual plena i satisfactòria amb altres persones, quan això òbviament és absurd. Podem gaudir de la sexualitat sense incórrer en violència contra ningú, i igualment podem evitar i solucionar les injustícies sense recórrer a la violència.

El problema de fons és la violència en forma de mentalitat (prejudicis com l'especisme) i l'agressió física contra els animals. I si el problema moral és la violència (i segons el meu punt de vista és el problema central i més important) llavors emprar aquest mateix problema -la violència- com a tàctica no pot solucionar-lo, només estendre i agreujar-lo.

Vivim en una societat que considera l'explotació dels animals no humans com una cosa assumida i acceptable. És un problema estructural que té la seva arrel en la nostra forma de pensar i de sentir. Això no ho solucionarem intentant arreglar successos concrets que ocorren conjunturalment (sense detriment d'ajudar els que ho puguin necessitar), sinó creant una cultura diferent. Això solament es pot aconseguir a través d'una acció educativa que persuadeixi i convenci a la gent. Si nosaltres entenem el problema llavors els altres també poden fer-ho. És qüestió de perseverar i de fer-ho de manera correcta.

La no-violència troba la seva força no en la por i la destrucció, com fa la violència, sinó en la persuasió i el convenciment mitjançant l'empatia i la raó. En això és precisament en el que es fonamenta l'eina de canvi més poderosa que tenim al nostre abast per enfocar el problema de la violència, és a dir, l'educació vegana. En paraules de Gary Francione: 
 
«Si volem veure un món en què no hi hagi violència contra els més vulnerables, nosaltres mateixos hem de no ser violents, i presentar els nostres punts de vista d'una manera no violenta. La no violència comença amb el nostre propi veganisme i el nostre ús de mitjans creatius i no violents per a educar a altres sobre el veganisme.»

Articles relacionats (en castellà):

- Més sobre la violència i els Drets Animals

- Sobre la vivisecció i la violència

 

16 d’agost de 2011

Un comentari sobre la discriminació


M'agradaria assenyalar un detall que sol aparèixer sovint quan es tracta sobre la qüestió moral dels animals i el tema de la desigualtat.

En el context moral, sovint es parla de la «discriminació» com si fos un acte dolent en si mateix. Però, ben mirat, això no seria correcte. La discriminació no té per què ser errònia sempre que estigui justificada. Discriminar vol dir "dividir, separar, discernir". Fem discriminacions contínuament, però el fet de discriminar no és un fet immoral de per si. La discriminació solament és errònia si no es pot justificar raonadament. Per això assenyala Pablo Malo que:

    «[...] cal diferenciar discriminació de discriminació injusta. Discriminar és distingir, reconèixer una diferència. En aquest sentit certes discriminacions són necessàries i desitjables. Per exemple, un mestre ha de discriminar entre un bon examen i un mal examen i no posar la mateixa nota a tots. Una altra cosa és la discriminació injusta, que per definició és moralment problemàtica. Una discriminació és injusta quan la gent és tractada de forma diferent sense que hi hagi una diferència rellevant entre la gent que justifiqui aquest tractament diferent.»

Discriminem -separem, excloem- de la comunitat moral tots aquells éssers que no tenen la capacitat de sentir. Ni les plantes ni els minerals mereixen consideració moral per si mateixos. Solament els éssers que senten són els que han de ser respectats per si mateixos. En canvi, discriminar de la comunitat moral i el respecte bàsic certs individus per motiu de raça, sexe o espècie no seria raonable, ja que aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir, que és l'únic requisit rellevant per formar part de la comunitat moral.

Per exemple, discriminar de la consideració moral algú pel fet de ser d'una determinada espècie o d'una determinada raça. Aquesta discriminació seria injusta perquè aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir. En canvi, discriminar els éssers no sentents d'aquesta consideració per si mateixos no és injust, i per tant és una discriminació raonable i moralment correcta.

Dins de la comunitat moral estaria justificat discriminar els que no tinguin un mínim de raciocini de la possibilitat de ser responsables dels seus actes. Per exemple, no considerem que un nen tingui dret a fer contractes. A no ser que algú defensi que un nen de dos anys pot tenir dret a fer contractes llavors l'està discriminant. I aquesta discriminació no és injusta ja que els nens no tenen la capacitat de fer-ne. Allò equivocat seria creure, i permetre, que un nen pot fer contractes o que els pot fer sent realment conscient del que fa.

Discriminar és simplement separar o distingir. I no hi ha res intrínsecament dolent o perjudicial en això. No podríem viure i raonar sense fer diferenciacions entre l'existència. La discriminació és una cosa inherent a tota forma de vida conscient en la seva manera de conèixer el món. De fet, tots els individus som diferents entre nosaltres. No hi ha ningú que sigui idèntic a algú altre. Reconèixer la singularitat de cada individu és una forma de discriminació però que no té res d'injust o d'equivocat.

Pot haver-hi discriminacions que siguin correctes o incorrectes; que siguin justes o injustes. Però dir que la discriminació en si mateixa és una cosa dolenta es tracta d'un error. Rebutjar la discriminació com a tal és gairebé com rebutjar el pensament i la raó. I si ja tenim categories que assenyalen encertadament errors morals [assassinat, violació, esclavitud, ...] llavors no hi ha motiu per emprar el mot discriminació en sentit pejoratiu.

Proposar que hem d'abolir tota discriminació implicaria que ja no podrem discriminar entre animals i vegetals; no podrem discriminar entre el bé i el mal; no podrem discriminar entre esclavitud i llibertat. Dir "no a la discriminació" seria, doncs, un missatge equívoc.

Hem de denunciar i rebutjar aquelles discriminacions que són arbitràries respecte d'algun criteri rellevant a cada qüestió específica -com és l'especisme- però parlar en contra de la discriminació com a tal és precisament una forma de deixar pas a l'arbitrarietat, ja que si no podem fer discriminacions llavors ja no podem delimitar conceptes ni determinar judicis o valoracions, ja que tot raonament implica necessàriament una discriminació entre allò bo i allò dolent, entre allò correcte i allò erroni, entre allò vertader i allò fals.

Per exemple: la majoria de la gent empra el mot "persona" com a sinònim d'ésser humà excloent la resta d'animals sentents. Però aquesta discriminació seria errònia, ja que els altres animals també haurien de ser inclosos i considerats en la categoria de persona, ja que ells també posseeixen els requisits bàsics de la personalitat.

En conclusió; es parla de la discriminació com si fos un concepte dolent en si mateix. Però, per les raons exposades, això no seria correcte. La discriminació no ha de ser immoral sempre que estigui justificada. Ens cal efectuar discriminacions contínuament per a poder pensar i raonar. El fet de discriminar no és un fet immoral de per si. Solament ho és si es fa de manera injustificada.

Per tot això, considero que hauríem de denunciar la discriminació injustificada, i no la discriminació en si, per a referir-nos a la que no estaria racionalment justificada.

 

1 d’agost de 2011

Misantropia: un greu error

 

«La darrera debilitat de la violència és que és una espiral descendent, que engendra el mateix que cerca destruir. En lloc d'afeblir el mal, el multiplica. De fet, la violència fa simplement créixer l'odi. I això continua. Retornar l'odi per l'odi multiplicat a l'odi, afegint una foscor encara més profunda que una nit sense estrelles. La foscor no pot amagar la foscor: sols la llum pot fer-ho. L'odi no pot amagar l'odi: solament l'amor ho pot fer.» ~ Martin Luther King

Un greu error, que no ajuda a solucionar cap problema, és pensar que l'ésser humà és, en si mateix, la causa dels problemes que ens aclaparen, en comptes d'entendre que la causa és la mentalitat que motiva els seus actes.

En el cas de l'explotació sobre els animals és la mentalitat, el prejudici de l'especisme, el que ens fa creure que som superiors als altres animals, i que estem legitimats a violentar-los per al nostre benefici.

Creure que algú actua malament a causa de l'espècie a la qual pertany és tant equivocat com creure que si algú fa una cosa dolenta és per culpa de la seva raça o el seu sexe. Es tracta d'un prejudici. El motiu no és l'espècie humana. El motiu és l'especisme. Els humans actuem, en gran mesura, condicionats i d'acord als nostres valors i creences, que en alguns casos es remunten a una tradició molt llunyana.

La conducta humana té a veure,
òbviament, amb la biologia, però la biologia per si sola no ho explica tot. Qualsevol que faci un repàs de la història de la humanitat en diferents llocs i cultures veurà que el comportament humà no ha estat essencialment diferent del dels altres animals. Els humans vivim per a subsistir i tot i que és cert que des de fa molts milers d'anys hem explotat els animals, així com altres humans, també és cert que l'ésser humà va adoptar l'agricultura, que és la solució fonamental per no dependre de l'explotació d'altres animals. I encara que hem assumit moltes vegades ideologies que defensen l'odi i la violència, també existeixen cultures en les que es promouen idees de respecte i convivència.

Els éssers humans no som els únics animals que explotem altres individus per al nostre benefici. Qualsevol que s'interessi en conèixer les vides dels altres animals podrà trobar fàcilment nombrosos exemples sobre aquest fet. Per tant, els humans no som éssers radicalment diferents d'altres animals.

Potser sí que hi ha alguna cosa que ens diferencia en cert grau de la resta d'animals, i és el desenvolupament de la nostra capacitat moral per comprendre el que està bé i el que està malament, i actuar en conseqüència.

Considero que hauríem de centrar-nos en aquest aspecte positiu, i ajudar els altres a descobrir-lo i potenciar-lo a través de l'educació, en lloc de malgastar el temps en odiar i no fer res constructiu per a millorar les coses.

L'odi ens condueix a desitjar el mal a aquells que suposadament actuen malament; quan en comptes d’això podríem desitjar que tinguin un canvi de consciència que els faci deixar d'actuar d'aquesta manera. Aquest canvi de consciència és més fàcil que arribi si nosaltres ajudem a produir-lo. Així que per què no els ajudem a comprendre el què fan malament i els animem a canviar la manera de pensar i actuar?

Per aconseguir eliminar progressivament la violència que exercim sobre els animals, el més efectiu és centrar els esforços en l'activisme educatiu que tingui com a base moral el veganisme i la filosofia dels Drets Animals.

Solament reduint l’especisme reduirem eficaçment, i finalment eliminarem, l'explotació institucionalitzada dels animals, com bé ho explica Joan Dunayer:

 
«L'emancipació a àmplia escala requerirà un canvi radical en les actituds de les persones. Hem de reduir l’especisme. Mentre modelem el llenguatge no especista i el comportament, hem d'educar les persones sobre les seves refermades formes de prejudici. Quan les persones reconeguin completament la crueltat i injustícia inherents a l'especisme, rebutjaran tota explotació humana cap als no humans. A la fi, solament un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no humans.»