31 d’agost del 2011

Observacions sobre la qüestió de la violència

 

«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que porta a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»   ~ Gary Francione

A l'hora de reflexionar sobre la qüestió de la violència, en primer lloc, crec que és important tenir clar que la violència no es limita solament a l'agressió física. També hi ha altres tipus de violència: la mental (l'odi), la verbal (insults, amenaces) o la violència contra la veritat (mentir). Aquestes formes de violència també són moralment reprovables, i són fins i tot més habituals que la violència física. Encara que hi ha una evident diferència de grau entre insultar i ferir físicament; si insultem una persona estem sent violents amb ella. I no concebo cap cas (com protegir una persona) en el qual insultar algú estigués justificat.

Veig que pràcticament tothom coincideix que considera justificada la violència en el cas de no haver-hi cap altra manera de salvar la vida d'algú en d'una situació individual. Però crec que és molt habitual confondre violència amb l'ús de la força. Es pot detenir un agressor sense haver necessàriament que fer-li mal. Hi tècniques de defensa personal i armes no-letals (per exemple, esprais) que tenen aquest propòsit.

Ningú defensa la idea que l'única manera de confrontar el problema de la violència sigui amb paraules amables, sinó que si realment comprenem el problema i estem en contra de la violència llavors cercarem la manera d'evitar-la i adoptar unes vies d'acció no-violenta.

Pensar que rebutjant la violència ens limitem a la passivitat és igual d'equivocat que creure que per rebutjar la violació sexual llavors necessàriament ens quedem limitats a no poder tenir una vida sexual plena i satisfactòria amb altres persones, quan això òbviament és absurd. Podem gaudir de la sexualitat sense incórrer en violència contra ningú, i igualment podem evitar i solucionar les injustícies sense recórrer a la violència.

El problema de fons és la violència en forma de mentalitat (prejudicis com l'especisme) i l'agressió física contra els animals. I si el problema moral és la violència (i segons el meu punt de vista és el problema central i més important) llavors emprar aquest mateix problema -la violència- com a tàctica no pot solucionar-lo, només estendre i agreujar-lo.

Vivim en una societat que considera l'explotació dels animals no humans com una cosa assumida i acceptable. És un problema estructural que té la seva arrel en la nostra forma de pensar i de sentir. Això no ho solucionarem intentant arreglar successos concrets que ocorren conjunturalment (sense detriment d'ajudar els que ho puguin necessitar), sinó creant una cultura diferent. Això solament es pot aconseguir a través d'una acció educativa que persuadeixi i convenci a la gent. Si nosaltres entenem el problema llavors els altres també poden fer-ho. És qüestió de perseverar i de fer-ho de manera correcta.

La no-violència troba la seva força no en la por i la destrucció, com fa la violència, sinó en la persuasió i el convenciment mitjançant l'empatia i la raó. En això és precisament en el que es fonamenta l'eina de canvi més poderosa que tenim al nostre abast per enfocar el problema de la violència, és a dir, l'educació vegana. En paraules de Gary Francione: 
 
«Si volem veure un món en què no hi hagi violència contra els més vulnerables, nosaltres mateixos hem de no ser violents, i presentar els nostres punts de vista d'una manera no violenta. La no violència comença amb el nostre propi veganisme i el nostre ús de mitjans creatius i no violents per a educar a altres sobre el veganisme.»

Articles relacionats (en castellà):

- Més sobre la violència i els Drets Animals

- Sobre la vivisecció i la violència

 

29 d’agost del 2011

Com sabem que els animals senten?

 

«La veritat és que tots som més feliços pensant que un animal no sent res i això ens serveix d'excusa.»  ~Elisabeth Rigo


La qüestió fonamental que tractarem en aquest assaig és si els altres animals, a part dels humans, poden sentir i com ho podem saber.

Com sabem que qualsevol animal —humà o no humà— sent? Bé, si més no sabem que nosaltres mateixos podem sentir. Ho sabem per experiències directes que tenim quan, per exemple, algú ens crida a l'orella, o toquem una superfície calenta o veiem un color. Però, com sabem que els altres individus també senten?

És evident que no tenim la capacitat de poder experimentar directament la sensació de ningú més a part de la que experimentem nosaltres mateixos. La sensació és un estat de consciència, un fenomen subjectiu, i com a tal mai no pot ser observat. La sensació és un fenomen que experimentem subjectivament, i tan sols podem deduir que altres ho estan sentint per diverses indicacions objectives. 
 
Estaria justificat assumir que solament altres éssers humans senten com nosaltres? I si és així, hi ha cap raó per la qual aquesta deducció no sigui justificable en el cas d'altres animals?

Gairebé tots els senyals externs que ens porten a deduir sensació en altres humans poden ser vistos en individus d'altres espècies. Per exemple, en el cas de la sensació de dolor, els senyals de comportament solen ser: recargolament, contorsions facials, queixes, xiscles o altres formes de crit, intents d'evitar la font de dolor, signes de por i angoixa davant la perspectiva de repetició, i altres.

No obstant això, comportaments externs, com ara moure's o emetre sons, no serien demostratius per si mateixos. Ni tampoc ho serien els senyals que un aparell pugui recollir de l'activitat cerebral.

Ara bé, sabem que altres animals tenen sistemes nerviosos similars als nostres, que responen fisiològicament com els nostres quan l'altre animal està en circumstàncies en què nosaltres experimentaríem cert tipus de sensacions, com és el cas de la sensació de dolor.

Encara que els humans tenen un còrtex cerebral més desenvolupat que els altres animals, aquesta part del cervell està relacionada amb les funcions de raonament abstracte i no amb les sensacions, emocions i sentiments. Les sensacions, emocions i sentiments estarien més aviat generades en zones primàries de la xarxa neuronal, com el diencèfal i el tàlem.

Així mateix, sabem que el sistema nerviós dels altres animals es va desenvolupar conjuntament al nostre amb un sentit biològic de supervivència de l'organisme —evitar allò perjudicial i trobar allò beneficiós. I és conegut que la història evolutiva dels éssers humans i altres animals no va divergir fins que les característiques centrals del nostre sistema nerviós ja havien estat establertes de la mateixa manera per a tothom. Per això deduïm que tots els animals vertebrats, i almenys una gran part dels invertebrats, són éssers conscients.

La capacitat de sentir és indispensable per a la supervivència d'un animal, ja que fa que evitin les fonts que els causen mal i s'inclinin cap a aquelles que els afavoreixen. Per això seria clarament irracional suposar que els sistemes nerviosos que són molt similars, que tenen un origen i una funció evolutiva en comú, i que resulten en formes de comportament similars en circumstàncies similars, haurien de funcionar d'una forma radicalment diferent a nivell subjectiu.

D'aquesta manera, cada evidència amb què comptem actualment dóna suport a la teoria que els altres animals senten, és a dir: experimenten sensacions, desitjos, emocions, intencions.

És absurd suposar que altres animals senten "menys" perquè són animals "inferiors". De fet, hi ha evidències que demostren que molts dels seus sentits són força més desenvolupats que els nostres: la capacitat visual de l'àliga; l'orella increïblement aguda de la ratapinyada; el tacte extremadament sensible dels peixos; el sorprenent olfacte de les formigues... Aquests animals depenen més que nosaltres ara d'una experiència detallada del seu ambient circumdant.

A banda de la complexitat de l'escorça cerebral que no percep la sensació de forma directa els sistemes nerviosos dels altres animals són gairebé idèntics al nostre, o molt semblants, i les seves reaccions clarament similars. La seva experiència sensitiva és molt evident, principalment en expressions bàsiques com la por.

Podríem pensar que això ja seria suficient per a resoldre la qüestió; però encara queden algunes objeccions que cal respondre.
 
Per exemple, hi ha una línia de pensament que sosté que no podem significativament atribuir estats de consciència a éssers sense llenguatge. Però aquesta posició no sembla plausible. El llenguatge pot caldre per al pensament abstracte a cert nivell, però els estats de sensació són més bàsics, i no tenen res a veure amb el llenguatge. Els nadons humans són incapaços de fer servir el llenguatge. N'hem de deduir que un nadó no pot sentir? De cap manera, ja que comptem amb evidències que els nadons són éssers conscients, així com les tenim de la possessió de consciència sensitiva als altres animals. Per tant, el llenguatge no pot ser un criteri rellevant per determinar la possessió de sentença. A més, cal dir que en realitat sabem que altres animals posseeixen llenguatge.

Des d'una perspectiva racional, no podem acceptar la creença que solament altres humans poden sentir i alhora negar això mateix en altres animals. Observant les evidències amb què comptem ja no podem posar en dubte que les activitats dels altres animals estan directament relacionades amb la sentença —la facultat de sentir.

Per tot això, podem afirmar de manera raonable que els animals senten. Nosaltres sentim perquè, igual que la resta d'animals, tenim un sistema nerviós que processa les percepcions en forma d'experiències subjectives. D'aquesta manera podem concloure que davant els arguments mostrats no hi hauria bones raons, científiques o filosòfiques, per negar que, com nosaltres, els altres animals senten —són éssers conscients. Si no dubtem que altres humans senten aleshores tampoc hauríem de dubtar que altres animals també ho fan.


Bibliografia acadèmica:

- Scientific Approaches to Animal Consciousness

- Science, sentience, and animal welfare

- Searching for Animal Sentience: A Systematic Review of the Scientific Literature

- Animal Sentience: An Interdisciplinary Journal on Animal Feeling

- Amygdala and Emotional Learning in Vertebrates – A Comparative Perspective

 

25 d’agost del 2011

Situant una qüestió en els seus termes justos

Piràmide de l'alimentació vegana. (Font: Generalitat de Catalunya)


Suggeriment de les proporcions per a obtenir un plat equilibrat 
(Font: Generalitat de Catalunya)

Fa uns mesos es va publicar en molts mitjans de comunicació el cas d'uns pares que sembla ser que eren vegans, i que després es va tenir coneixement que practicaven teràpies fraudulentes, als quals se'ls va morir un fill per culpa de la seva negligència. En aquell moment la notícia va ser feta servir per a atacar el veganisme com a pràctica i titllar-lo de fanatisme perillós en diversos diaris, taules de debat, telenotícies...

El succés no va tenir relació amb el veganisme. El fet que els pares fossin vegans era purament tangencial al fet que practiquessin teràpies pseudocientífiques i no tinguessin coneixements cabals de nutrició. No hi ha relació entre el veganisme i la pràctica de teories pseudocientífiques ni la mala nutrició per manca de coneixement.

Aquí es confon un cas excepcional amb allò habitual. El més normal és que els nens alimentats de forma vegana creixin sans i forts. Milers de nens vegans creixen sans i forts. El problema no és el veganisme. El problema és no informar-se'n correctament.

Mai veurem un cas de nen vegà malnodrit a països anglosaxons, com els Estats Units i el Regne Unit, perquè el veganisme s'hi practica des de fa 70 anys i la informació i el grau de consciència en general és molt més elevat que a la resta del món.

Els casos excepcionals ocorren sempre a països com Espanya, França i Itàlia on el veganisme amb prou feines es va començar a difondre fa poc més d'una dècada i, a més, es confon amb altres coses, com la macrobiòtica o el naturisme i altres doctrines que no hi tenen relació.

El veganisme és una filosofia ètica que rebutja l'explotació animal i afirma que els altres animals han de ser respectats com a persones. Aquesta filosofia s'aplica a la pràctica evitant participar en l'explotació dels animals i escollint alternatives que no impliquin emprar altres animals. Tot això és compatible amb la raó i la ciència.

El veganisme com a pràctica és perfectament realitzable i no causa problemes de salut sempre que es dugui a terme de manera informada i responsable.

Està demostrat que una alimentació vegana, sempre que estigui ben planificada, és apta per a totes les edats i circumstàncies de la vida. [N. del T.] Fins i tot això ho ha dit i publicitat la Generalitat de Catalunya a través del seu web oficial. Veureu que en aquest mateix enllaç del Gencat podeu clicar a múltiples articles d'arreu referents al veganisme i al vegetarianisme i consultar la piràmide de l'alimentació vegana i a un suggeriment de plat ideal.

És per això que el veganisme, tant com a ideal o com a pràctica, no va tenir res a veure amb el fet que uns pares causessin la mort del seu fill per negligència. Aquest fet tan trist solament va tenir a veure amb la manca de coneixement sobre nutrició per part dels progenitors i la seva confusió sobre com tenir una vida saludable.

El veganisme és viable, no implica cap dany per a la nostra vida i la nostra salut, i, a més, és l'única opció moralment justa, per respecte als altres animals.

M'agradaria finalitzar amb un breu documentari sobre pares vegans:

 



ARTICLES RELACIONATS: (en espanyol)

- Defectes de naixement: Dieta vegana o simplement insuficiència de B12?

- Pares vegetarians, culpables d'infantici

- Assassins, per veganisme o per negligència?

- Ningú no ingressa a un hospital pel fet de tenir una dieta vegana o vegetariana

- Els nens poden seguir una dieta vegana sense riscos?

- Claus de l'alimentació vegana per a nens

- Alimentant nens vegans

- Dieta vegana per a nadons i nens

- Nens vegans feliços i sans

- Primera generació de nens vegans a l'Uruguai

- Aspectes a considerar en la planificació de dietes veganes: Nadons

- Veritables NENS VEGANS parlen sobre ser vegà! [Un vídeo per a nens!]

- Cal castigar per la via penal el veganisme en nens? Una mirada conjunta des de la nutrició i el dret

 

PIRÀMIDE DE NUTRICIÓ VEGANA -Noteu de la diferència entre la base i el 1r pis de la foto respecte l'enllaç-

16 d’agost del 2011

Un comentari sobre la discriminació


M'agradaria assenyalar un detall que sol aparèixer sovint quan es tracta sobre la qüestió moral dels animals i el tema de la desigualtat.

En el context moral, sovint es parla de la «discriminació» com si fos un acte dolent en si mateix. Però, ben mirat, això no seria correcte. La discriminació no té per què ser errònia sempre que estigui justificada. Discriminar vol dir "dividir, separar, discernir". Fem discriminacions contínuament, però el fet de discriminar no és un fet immoral de per si. La discriminació solament és errònia si no es pot justificar raonadament. Per això assenyala Pablo Malo que:

    «[...] cal diferenciar discriminació de discriminació injusta. Discriminar és distingir, reconèixer una diferència. En aquest sentit certes discriminacions són necessàries i desitjables. Per exemple, un mestre ha de discriminar entre un bon examen i un mal examen i no posar la mateixa nota a tots. Una altra cosa és la discriminació injusta, que per definició és moralment problemàtica. Una discriminació és injusta quan la gent és tractada de forma diferent sense que hi hagi una diferència rellevant entre la gent que justifiqui aquest tractament diferent.»

Discriminem -separem, excloem- de la comunitat moral tots aquells éssers que no tenen la capacitat de sentir. Ni les plantes ni els minerals mereixen consideració moral per si mateixos. Solament els éssers que senten són els que han de ser respectats per si mateixos. En canvi, discriminar de la comunitat moral i el respecte bàsic certs individus per motiu de raça, sexe o espècie no seria raonable, ja que aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir, que és l'únic requisit rellevant per formar part de la comunitat moral.

Per exemple, discriminar de la consideració moral algú pel fet de ser d'una determinada espècie o d'una determinada raça. Aquesta discriminació seria injusta perquè aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir. En canvi, discriminar els éssers no sentents d'aquesta consideració per si mateixos no és injust, i per tant és una discriminació raonable i moralment correcta.

Dins de la comunitat moral estaria justificat discriminar els que no tinguin un mínim de raciocini de la possibilitat de ser responsables dels seus actes. Per exemple, no considerem que un nen tingui dret a fer contractes. A no ser que algú defensi que un nen de dos anys pot tenir dret a fer contractes llavors l'està discriminant. I aquesta discriminació no és injusta ja que els nens no tenen la capacitat de fer-ne. Allò equivocat seria creure, i permetre, que un nen pot fer contractes o que els pot fer sent realment conscient del que fa.

Discriminar és simplement separar o distingir. I no hi ha res intrínsecament dolent o perjudicial en això. No podríem viure i raonar sense fer diferenciacions entre l'existència. La discriminació és una cosa inherent a tota forma de vida conscient en la seva manera de conèixer el món. De fet, tots els individus som diferents entre nosaltres. No hi ha ningú que sigui idèntic a algú altre. Reconèixer la singularitat de cada individu és una forma de discriminació però que no té res d'injust o d'equivocat.

Pot haver-hi discriminacions que siguin correctes o incorrectes; que siguin justes o injustes. Però dir que la discriminació en si mateixa és una cosa dolenta es tracta d'un error. Rebutjar la discriminació com a tal és gairebé com rebutjar el pensament i la raó. I si ja tenim categories que assenyalen encertadament errors morals [assassinat, violació, esclavitud, ...] llavors no hi ha motiu per emprar el mot discriminació en sentit pejoratiu.

Proposar que hem d'abolir tota discriminació implicaria que ja no podrem discriminar entre animals i vegetals; no podrem discriminar entre el bé i el mal; no podrem discriminar entre esclavitud i llibertat. Dir "no a la discriminació" seria, doncs, un missatge equívoc.

Hem de denunciar i rebutjar aquelles discriminacions que són arbitràries respecte d'algun criteri rellevant a cada qüestió específica -com és l'especisme- però parlar en contra de la discriminació com a tal és precisament una forma de deixar pas a l'arbitrarietat, ja que si no podem fer discriminacions llavors ja no podem delimitar conceptes ni determinar judicis o valoracions, ja que tot raonament implica necessàriament una discriminació entre allò bo i allò dolent, entre allò correcte i allò erroni, entre allò vertader i allò fals.

Per exemple: la majoria de la gent empra el mot "persona" com a sinònim d'ésser humà excloent la resta d'animals sentents. Però aquesta discriminació seria errònia, ja que els altres animals també haurien de ser inclosos i considerats en la categoria de persona, ja que ells també posseeixen els requisits bàsics de la personalitat.

En conclusió; es parla de la discriminació com si fos un concepte dolent en si mateix. Però, per les raons exposades, això no seria correcte. La discriminació no ha de ser immoral sempre que estigui justificada. Ens cal efectuar discriminacions contínuament per a poder pensar i raonar. El fet de discriminar no és un fet immoral de per si. Solament ho és si es fa de manera injustificada.

Per tot això, considero que hauríem de denunciar la discriminació injustificada, i no la discriminació en si, per a referir-nos a la que no estaria racionalment justificada.

 

12 d’agost del 2011

Sobre l'ecologisme


En aquest article voldria exposar algunes reflexions sobre el tema de l'ecologisme des de la perspectiva del veganisme i dels Drets Animals.


Els humans no són el problema; el problema és la cultura


Fenòmens com la contaminació, l'alteració de la biodiversitat o el canvi climàtic són fets que perjudiquen molts animals però que també en poden beneficiar d'altres. Si ens atenem solament a criteris biològics cap d'aquests fenòmens  seria intrínsecament dolent. El benefici o el perjudici depèn del punt de vista que adoptem per a valorar-lo. En els processos naturals [terratrèmols, erupcions, tempestes] també es produeixen morts, contaminació, alteracions de la biodiversitat i canvi climàtic; i no per això els condemnem com un fet immoral.

Per jutjar el problema del dany mediambiental cal enfocar-lo des d'un punt de vista moral.

La contaminació produïda per l'ésser humà ha aparegut tan sols en els darrers segles de manera paral·lela a la revolució industrial. La contaminació mediambiental no és inherent a la humanitat sinó que és producte d'una determinada evolució tecnològica.

Crec que fins i tot els antropocentristes més radicals podrien estar d'acord que els humans som profundament nocius per al medi ambient, però els resultaria irrellevant en tant que solament els importa el futur de la humanitat.

Cal tenir en compte que ni biològicament ni culturalment els humans estaven preparats per a fer front al problema de la contaminació mediambiental. La contaminació no és l'efecte d'alguna mena de maldat.

La gran majoria dels humans estarien d'acord que hem de respectar el medi ambient, encara que fos per una simple qüestió d'interès propi però el que passa és que la nostra naturalesa i els patrons culturals que tenim no estan preparats per a aquesta situació greu tan peculiar que ha causat la industrialització com a conseqüència indirecta.

Després de l'explotació animal, el dany més gran que causem als altres animals amb les nostres accions es produeix mitjançant la contaminació.

Gran part d'aquesta contaminació es podria evitar incrementant l'ús d'energies renovables, el reciclatge i altres mesures que minorarien l'impacte sobre el medi ambient.

Tanmateix, l'arrel del problema rau en la falta de consideració moral pels animals no humans. No hi pot haver solució, ni ser eficaç, si no és atenent la causa del problema.

Assumir o promoure algun tipus de misantropia no és res més que el revers de la mateixa moneda. Ni l'antropocentrisme ni la misantropia solucionaran aquest problema.


L'ecologisme no és cap error; l'error és l'especisme

Sovint, el moviment ecologista actual, lluny de respectar els drets dels animals, el que fa és promoure l'esclavitud i l'extermini d'animals innocents. Ara bé, aquests successos no considero que estiguin motivats pel mateix ecologisme en si.

Aquestes pràctiques entren dins del tipus d'ecologisme que predomina actualment, de la mateixa manera que cuinar cadàvers d'animals entra socialment dins la gastronomia. No passa perquè la gastronomia en si impliqui necessàriament cuinar cadàvers d'animals sinó perquè vivim en una societat especista que entén aquesta pràctica com un fet acceptable.

Si per ecologisme entenem tractar de respectar el medi ambient perquè és el suport
necessari de la vida dels animals, aleshores la violència que promou no té a veure en sí amb l'ecologisme. La causa és en l'especisme; més concretament en la idea que la humanitat és el centre de l'univers i els altres animals existeixen per a servir les necessitats humanes.

En si mateix el concepte d'ecologisme no ha de ser especista, encara que el moviment ecologista actual predominant ho sigui; no considero que
aquest tret hagi de ser intrínsec a l'ecologisme en si com a concepte sinó que està motivat pel paradigma moral que domina a la nostra societat, és a dir, l'antropocentrisme.

La postura ecologista no implica necessàriament discriminar ni matar altres animals. De la mateixa manera que no implica discriminar ni matar éssers humans. El problema de l'ecologisme és el prejudici especista que ha assumit. L'error és en l'antropocentrisme; no en l'ecologisme.

Els atacs d'alguns benestaristes contra l'ecologisme estan motivats per l'odi dels benestaristes cap a la pròpia existència del patiment. Si el principi de l'ecologisme implica acceptar que els animals no humans visquin lliures en hàbitats naturals, això suposa acceptar que aquests animals puguin patir per circumstàncies de la seva vida.


Veganisme i ecologisme són dues qüestions diferents

Molts estarem d'acord que ens hem de preocupar per la contaminació i el dany contra el medi ambient en general perquè perjudica indirectament altres animals —humans i no humans. És un problema i l'hem de tenir en compte a l'hora de viure. Això no obstant, es tracta d'una qüestió a part del veganisme.

No hauríem de confondre el veganisme amb altres qüestions, per molt importants que siguin. És a dir, algú que faci servir vehicles de motor o consumeixi productes industrials no viola el principi del feminisme encara que aquesta contaminació perjudiqués indirectament les dones i altres éssers humans. El mateix passa amb el veganisme.

Potser pot ser més ecològic el fet de pescar —assassinar animals aquàtics— que comprar en un supermercat, però la primera cosa és una violència que no es pot justificar èticament.

De la mateixa manera, pot ser més ecològic esclavitzar éssers humans que emprar màquines que contaminen; però que sigui més ecològic, simplement no ho fa permissible.

Hauríem d'intentar protegir el medi ambient perquè és el mitjà directe del qual depenen els animals, incloent-hi els humans, però sense oblidar els principis ètics més bàsics.

D'altra banda, alguns animalistes pretenen denunciar l'ús d'animals no humans enfocant-ho des d'una perspectiva diferent de la moral. Creuen que si se centra el problema des d'un aspecte econòmic o mediambiental, ressaltant les conseqüències negatives o insostenibles de certes pràctiques industrials, s'aconseguiran resultats més eficaços per acabar amb l'ús d'animals per part de l'home. Aquest enfocament em sembla profundament controvertit perquè margina la qüestió ètica.

Si els éssers humans exploten els animals es deu no solament al fet mateix de voler satisfer certes necessitats sinó especialment pel fet que consideren, en el seu pensament, que usar altres animals és legítim.

La mentalitat especista no té consciència de fer mal a altres animals o considera que aquest dany està justificat perquè els seus interessos estan per sobre dels de les seves víctimes. La mentalitat especista considera els altres animals com a coses i no com a individus. La nostra mentalitat especista col·loca sempre els interessos dels humans davant dels dels altres animals.

Aquesta manera de pensar és el que ha constituït en normals i habituals conductes com el consum d'animals i és el que provoca que la majoria de la gent, per exemple, compri cadàvers d'animals assassinats per després menjar-se'ls i ho vegi com una cosa perfectament normal.

Una de les raons per les quals els arguments econòmics o mediambientals fallen a l'hora d'abordar el problema dels animals no humans és perquè hi ha situacions en què els arguments d'aquest tipus no tenen validesa.

En el cas dels animals que són lliures —els que viuen en estat natural salvatge— i són progressivament tancats i eliminats per l'acció expansiva de l'ésser humà a tot el planeta, —o que són segrestats o criats per a fer experiments científics —és obvi que els arguments que pretenen atacar l'explotació animal —que és una de les diverses conseqüències de l'especisme— no valen per a la situació.

El mateix es podria dir del moviment animalista, que també és majoritàriament especista i còmplice de l'explotació animal, però no per això hauríem de rebutjar en ple l'animalisme, si per aquest terme entenem la defensa que els altres animals mereixen consideració moral o, millor encara, que és el fet de ser animal —entès com ésser sentent— la característica rellevant per a ser inclòs a la comunitat moral.

Aquesta anàlisi valdria igualment per a altres moviments de certa afinitat com són el feminisme i els Drets Humans. No hauríem de rebutjar el concepte de Drets Humans ni el feminisme, però sí el seu enfocament especista, precisament perquè almenys una part del contingut de la seva ètica és vàlid tret del fet que exclouen la consideració moral cap a altres animals.

Un enfrontament amb l'ecologisme no sembla l'enfocament més correcte, sinó que considero que seria més apropiat i efectiu intentar conscienciar i educar la gent de postura o de simpatia ecologista sobre la qüestió moral dels animals.


És possible un ecologisme respectuós amb els altres animals

Els benestaristes difonen la idea que l'ecologisme no té res a veure amb el moviment animalista. Però el cert és que l'ecologisme sí que té a veure, i molt, amb respectar els altres animals, ja que el medi ambient és el lloc on ells tenen casa seva i d'on obtenen els seus recursos.

Hem de respectar el medi ambient no perquè l'aigua, l'aire o la terra tinguin un valor intrínsec, o mereixin respecte per ells mateixos, sinó solament perquè són essencials per als interessos dels éssers sentents d'aquest planeta, incloent-hi òbviament els éssers humans. És evident que l'ecologisme i la defensa dels Drets Animals no són el mateix; de la mateixa manera que l'ecologisme no és el mateix que el moviment de Drets Humans. Però l'ecologisme sí que és compatible amb els Drets Animals. El problema de l'ecologisme és el biaix especista que adopta.

Si ens preocupem pels altres animals també ens hauríem de preocupar per no enverinar l'aire, l'aigua i la terra que són necessàries i imprescindibles per a les seves vides.

És important plantejar una visió diferent del que l'ecologisme podria ser: un ecologisme basat en l'ètica de Drets Animals, i no en l'antropocentrisme.

Un ecologisme no especista no s'oposa intrínsecament a alterar el medi ambient sinó que més aviat s'oposa a fer-lo malbé de manera que no permeti la vida dels que l'habiten. El que jo entenc per un ecologisme compatible amb la posició dels Drets Animals es basa en dos punts:

[1] No interferir en la naturalesa si això impliqués violar els drets dels animals.

[2] Respectar els ecosistemes del planeta en tant que és bàsic per a respectar els interessos de tots els animals.

L'única manera que tenim per a respectar les vides dels altres animals és que aprenguem a tenir en compte els seus interessos.

Parlar d'eficiències econòmiques o de gasos contaminants no solament margina completament la qüestió moral sinó que, des del punt de vista purament pràctic, resulta, en molts casos, ineficaç.

Mentre els éssers humans continuïn essent especistes, i adoctrinats en l'especisme, l'ús d'altres animals per a satisfer les necessitats i desitjos dels humans mai no acabarà.

Mentre la humanitat continuï essent especista sempre se cercarà la manera de continuar les pràctiques especistes en què s'ha viscut sempre, per inèrcia, i s'adaptaran les pràctiques especistes a les contingències del moment.

Hem esclavitzat tots els animals no humans del planeta, ja que tots ells són legalment considerats propietats dels humans. A més, n'explotem diàriament milers de milions. I, per si això no fos prou, destruïm les seves llars, les seves vides i les seves famílies amb pràctiques irresponsables i desconsiderades cap als seus interessos.

Si defensem l'alliberament animal això solament pot voler dir, en coherència, que ens alliberem del prejudici especista i alliberem els altres animals de la nostra dominació. En altres paraules: emancipar els animals nohumans de l'estatus de propietat, per tal de ser reconeguts com a persones amb drets.

Atacar les branques però no les arrels, tan sols provocarà que el problema es perpetuï. Quan determinades branques siguin podades
determinades maneres d'explotació animal d'altres en sortiran al seu lloc perquè l'arrel, l'antropocentrisme, romandrà intacta. Però si soscavem l'arrel del problema llavors totes les seves ramificacions s'ensorraran.

 

1 d’agost del 2011

Misantropia: un greu error

 

«La darrera debilitat de la violència és que és una espiral descendent, que engendra el mateix que cerca destruir. En lloc d'afeblir el mal, el multiplica. De fet, la violència fa simplement créixer l'odi. I això continua. Retornar l'odi per l'odi multiplicat a l'odi, afegint una foscor encara més profunda que una nit sense estrelles. La foscor no pot amagar la foscor: sols la llum pot fer-ho. L'odi no pot amagar l'odi: solament l'amor ho pot fer.» ~ Martin Luther King

Un greu error, que no ajuda a solucionar cap problema, és pensar que l'ésser humà és, en si mateix, la causa dels problemes que ens aclaparen, en comptes d'entendre que la causa és la mentalitat que motiva els seus actes.

En el cas de l'explotació sobre els animals és la mentalitat, el prejudici de l'especisme, el que ens fa creure que som superiors als altres animals, i que estem legitimats a violentar-los per al nostre benefici.

Creure que algú actua malament a causa de l'espècie a la qual pertany és tant equivocat com creure que si algú fa una cosa dolenta és per culpa de la seva raça o el seu sexe. Es tracta d'un prejudici. El motiu no és l'espècie humana. El motiu és l'especisme. Els humans actuem, en gran mesura, condicionats i d'acord als nostres valors i creences, que en alguns casos es remunten a una tradició molt llunyana.

La conducta humana té a veure,
òbviament, amb la biologia, però la biologia per si sola no ho explica tot. Qualsevol que faci un repàs de la història de la humanitat en diferents llocs i cultures veurà que el comportament humà no ha estat essencialment diferent del dels altres animals. Els humans vivim per a subsistir i tot i que és cert que des de fa molts milers d'anys hem explotat els animals, així com altres humans, també és cert que l'ésser humà va adoptar l'agricultura, que és la solució fonamental per no dependre de l'explotació d'altres animals. I encara que hem assumit moltes vegades ideologies que defensen l'odi i la violència, també existeixen cultures en les que es promouen idees de respecte i convivència.

Els éssers humans no som els únics animals que explotem altres individus per al nostre benefici. Qualsevol que s'interessi en conèixer les vides dels altres animals podrà trobar fàcilment nombrosos exemples sobre aquest fet. Per tant, els humans no som éssers radicalment diferents d'altres animals.

Potser sí que hi ha alguna cosa que ens diferencia en cert grau de la resta d'animals, i és el desenvolupament de la nostra capacitat moral per comprendre el que està bé i el que està malament, i actuar en conseqüència.

Considero que hauríem de centrar-nos en aquest aspecte positiu, i ajudar els altres a descobrir-lo i potenciar-lo a través de l'educació, en lloc de malgastar el temps en odiar i no fer res constructiu per a millorar les coses.

L'odi ens condueix a desitjar el mal a aquells que suposadament actuen malament; quan en comptes d’això podríem desitjar que tinguin un canvi de consciència que els faci deixar d'actuar d'aquesta manera. Aquest canvi de consciència és més fàcil que arribi si nosaltres ajudem a produir-lo. Així que per què no els ajudem a comprendre el què fan malament i els animem a canviar la manera de pensar i actuar?

Per aconseguir eliminar progressivament la violència que exercim sobre els animals, el més efectiu és centrar els esforços en l'activisme educatiu que tingui com a base moral el veganisme i la filosofia dels Drets Animals.

Solament reduint l’especisme reduirem eficaçment, i finalment eliminarem, l'explotació institucionalitzada dels animals, com bé ho explica Joan Dunayer:

 
«L'emancipació a àmplia escala requerirà un canvi radical en les actituds de les persones. Hem de reduir l’especisme. Mentre modelem el llenguatge no especista i el comportament, hem d'educar les persones sobre les seves refermades formes de prejudici. Quan les persones reconeguin completament la crueltat i injustícia inherents a l'especisme, rebutjaran tota explotació humana cap als no humans. A la fi, solament un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no humans.»