15 d’octubre de 2008

Per què sóc vegà?


 

Sóc vegà perquè tinc la capacitat de sentir.

Sóc vegà perquè els altres animals que conviuen en aquest planeta també poden sentir.

Sóc vegà perquè tots volem viure lliures i gaudir de la nostra vida.

Sóc vegà perquè puc ser-ho.

Sóc vegà perquè tinc capacitat de raonar lògicament.

Sóc vegà perquè puc empatitzar amb el sentiment dels altres éssers sentents (que senten) que conviuen amb mi en aquest planeta.

Sóc vegà perquè no em considero superior a cap altre animal solament pel fet de ser humà.

Sóc vegà perquè no és just que ens alimentem a costa d’altres quan podem evitar-ho.

Sóc vegà perquè no accepto que la força sigui font de dret.

Sóc vegà perquè no accepto emprar l’abús, la violència, l’explotació, la submissió, la dominació, la violació i l’assassinat com a forma de vida.

Sóc vegà perquè vull una societat que es basi en la convivència i no en l’opressió.

Sóc vegà perquè vull un món vertaderament just per a totes les persones i un futur millor per a totes les que vindran.

Sóc vegà perquè no vull que destruïm aquest planeta i els que hi viuen.

Sóc vegà perquè veig més enllà de mi mateix. I veig un món vegà. I m’agrada el què veig.


6 d’octubre de 2008

Les coses clares


En el corrent actual de pragmatisme, o quintacolumnisme, que inunda el moviment vegà abolicionista amb la intenció oculta, i no tant oculta, de sabotejar-lo des de dins, estan apareixent una sèrie d’actituds una mica extravagants sobre les que m’agradaria comentar alguna cosa. Un dels molts despropòsits amb els que ens trobem fa referència al consum de productes animals que no han estat directament sufragats econòmicament pel suposat individu vegà. Això vol dir que, per exemple, puc anar a un restaurant qualsevol i agafar les sobres càrnies per menjar-me-les, sempre que no hi hagi tracte econòmic pel mig. Suposadament, d’aquesta manera no es col·labora de cap manera en l’explotació animal. Crec que ho anomenen freeganisme (freeganism en anglès). La paraula “freegan” és un mot creuat provinent de free (lliure) i vegan (vegà). Sé que alguns autodenominats vegans també segueixen aquesta pràctica, encara que sigui de forma ocasional.

Això no és una simple anècdota sinó un gravíssim error de base en relació amb el que realment s’entén per veganisme. Veganisme no és consumir les restes de menjar que un es troba com si fos un captaire o un carronyaire, amb tots els respectes per als dos, sinó un estil de vida ètic basat en el consum de productes vegetals per al manteniment de la vida tan individual com social i que exclou l’ús de qualsevol producte animal i la utilització o submissió d’animals per a obtenir-ne qualsevol benefici.

Encara que no hi col·laborem econòmicament, cometem un greu error moral si ens alimentem del producte d’una explotació criminal que suposa l’esclavitud, el maltractament, la tortura i l’assassinat cruel de milers de milions d’éssers innocents cada any. No podem fer dependre la nostra vida ni formar part d’alguna cosa tan errònia. Una vida vegana es defineix per cercar, emprar i col·laborar en mitjans de vida que es sostinguin en la naturalesa vegetal, i que els animals, tan humans com no humans, siguin respectats totalment. Per descomptat que els vegetals també han de ser respectats en la mesura del possible, però mentre que els animals són éssers amb una demostrada capacitat de sentir i, per tant, no han de ser emprats com a coses, els vegetals no posseeixen cap capacitat demostrada de sentir i, per tant, no és moralment incorrecte usar-los com a objectes, perquè al fer-ho no destruïm uns suposats interessos que poguessin tenir, ja que estan totalment desproveïts dels atributs essencials per a tenir interessos, com la consciència o la sentença., que és la capacitat de sentir.

Quin problema hi ha en consumir productes d’origen animal que, encara que hagin format part del mercat, hagin estat descartats? Hi ha moltes objeccions, però em centraré en les ètiques:


-El mal hi és present. Que no demandem que continuï aquest dany no ens allibera del fet de mantenir la nostra vida amb el resultat d’un crim. Perquè això vol dir que acceptem un fet consumat, com és l’assassinat d’un animal no humà, en lloc de refusar-lo taxativament, que és el que s’espera d’un veganisme coherent i fonamentat. Un vegà no manté la seva vida amb productes animals mentre tingui una alternativa.


-Els nostres actes tenen sempre un caràcter social. No podem pretendre denunciar un abús tan terrible com és l’explotació animal i, alhora, consumir els productes que se’n deriven. Ens cal cercar, potenciar i emprar alternatives veganes i no dependre del que ens ofereix la indústria que basa els seus productes en el sofriment inimaginable de milions d’animals innocents. Veganisme és crear una cultura vegana i no pas aprofitar o recol·lectar restes mortals.


-El veganisme és un estil de vida. Hem de donar la imatge que és perfectament possible i viable un estil de vida completament vegà i per això hem de fer-nos el més visibles i reivindicatius possible en la nostra vida quotidiana. I això es fa consumint productes d’origen vegetal, lliures de crueltat amb els animals no-humans, i amb els humans també.


Ja fa temps va aparèixer un manifest vegà escrit per Matt Ball en el que reconsiderava alguns punts referents a la pràctica del veganisme. Matt Ball afirmava que si tenim en compte que els vegans vivim en una societat que s’ha basat i es basa precisament en allò que nosaltres refusem, el viure una vida plenament vegana resulta, a la pràctica, gairebé impossible per a molts, sobretot si apliquem criteris gaire rigorosos (hi ha innumerables productes i aparells d’ús quotidià que contenen ingredients o elements no vegans, com per exemple les escales mecàniques i els ascensors, que s’unten amb greix d’origen animal). Així que, del que es tractava segons el senyor Ball era de diferenciar entre productes i subproductes, afirmant que el veganisme s’hauria de centrar en els productes, perquè abstenir-se completament dels subproductes resultava pràcticament impossible i a més eren derivats dels primers, i si queien aquests, caurien els segons a continuació.

No criticaré aquí l'actitud pràctica que defensa Mat Ball, però sí que vull dir que, mal entesa, porta a una confusió total sobre el que entenem per producte i subproducte. Perquè si no hem consumit res, ja sigui com a producte o subproducte, llavors encara que es tractés d'un filet podríem menjar-lo perquè des de la nostra perspectiva econòmica no seria ni tan sols un subproducte: estaria realment fora de les dues categories. Així que no ens hauríem ni de preocupar.

Però... i tant que això és preocupant, perquè el que es provoca és, ni més ni menys, el fet de continuar perpetuant el gran error de creure que un pot defensar els animals i menjar-los alhora, quan tenim una alternativa; l'error de creure que un pot eliminar o millorar alguna cosa que està intrínsecament malament tot mantenint els mateixos hàbits tradicionals que han provocat l'horror contra el què els vegans abolicionistes lluitem: usar als animals com a recursos econòmics, com a esclaus. Ha estat precisament el capritx de menjar animals, deixant-los totalment fora del nostre àmbit moral, el que ha causat l'establiment d'una indústria d'explotació animal tan massiva i poderosa com la que hi ha avui en dia. Ser vegà vol dir crear uns hàbits nous d'alimentació que valen per a tot moment. Els animals no són menjar, les seves restes, tampoc. En el concepte vegà de menjar s'exclou qualsevol cosa que tingui relació amb l'abús i assassinat d'animals. I això val per sempre. Si un no ho entén així és que no té les coses clares. I pel bé dels animals i l'objectiu d'un món vegà, més ens val que les tingui.

 

4 d’octubre de 2008

L’espècie superior


Hi ha problemes i injustícies que són universals, com la discriminació i l’opressió sobre els altres animals, els que no són humans, que són esclavitzats en benefici dels humans.

De la mateixa manera que alguns humans es varen creure la raça superior amb dret a oprimir i sotmetre altres humans que pertanyien a races suposadament inferiors; els humans en general ens creiem l’espècie superior i aquest perjudici arrelat ens legitima, sota el nostre punt de vista, a explotar animals d’altres espècies que considerem inferiors.

Els animals que no pertanyen a la nostra espècie, que no són humans, són considerats éssers inferiors, éssers la vida dels quals no té cap valor, que solament són objectes d’interès si en podem obtindre algun benefici fraudulent. No se’ls considera persones perquè tenen un aspecte diferent a l’ésser humà, perquè tenen una manera de relacionar-se amb el món diferent de la humana i una forma estranya, segons nosaltres, de relacionar-se entre ells.

Aquesta és la base de l’especisme que tan present és a la nostra societat, el pensament que fonamenta l’explotació dels animals no-humans, el que és al darrere de tots els crims institucionalitzats que es cometen cada dia a les granges, escorxadors, places de toros i altres indrets sinistres on l’activitat que s’hi duu a terme consisteix en esclavitzar i assassinar altres animals per a ús dels humans.