25 de novembre de 2011

La fal·làcia del punt mitjà


Un dels arguments que més habitualment se solen fer servir per intentar desqualificar el veganisme consisteix en assenyalar que es tracta d'un “extremisme”.

Si bé és cert que el veganisme és una posició radicalment oposada a l'explotació animal no seria correcte qualificar-lo d'“extremista”. Però encara que el veganisme fos una posició extremista això no equival que el sol fet de ser extremista la invalidi d'alguna manera. Vegem per què.

L'intent de desqualificar el veganisme qualificant-lo d'extremista per la seva oposició radicalment oposada a l'explotació animal seria un judici inapropiat principalment per dos motius:

[1] El veganisme no és necessàriament una posició extrema.

[2] El sol fet que una posició sigui extremista no implica necessàriament que sigui equivocada, immoral o perjudicial.

Defensar que els animals mereixen no ser tractats com a objectes i recursos per a fins humans no seria una posició extremista llevat que acceptem que defensar anàlogament que els éssers humans no han de ser tractats com a objectes i recursos resulti ser una posició extremista. Per què a la mateixa consideració moral sobre éssers humans no se la qualifica d'extremista però sí que es qualifica d'aquesta manera quan es tracta d'altres animals? La sola diferència d'espècie no ofereix un criteri justificat. Aquesta diferència de criteri que apel·la a l'espècie és el prejudici que anomenem especisme.

Si considerem que situar-nos totalment en contra de l'assassinat, la tortura, l'esclavitud, la violació sexual... és extremista, llavors l'única postura raonable en aquests casos és precisament ser extremista. Aquests crims solament mereixen un rebuig total. Per què no hauríem d'adoptar el mateix rebuig a aquestes accions quan les víctimes són altres animals sentents, encara que no siguin humans?

L'apel·latiu d'"extremista" atribuït amb connotació pejorativa està basat en realitat en una fal·làcia: la fal·làcia del punt mitjà.

La fal·làcia del punt mitjà afirma que, per decidir qualsevol qüestió, la resposta correcta es troba necessàriament situada a la meitat entre dos punts diferenciats. Però aquest raonament és fal·laç, perquè la veritat o la correcció d'un fet no ha d'estar necessàriament situada en aquest punt intermedi.

Un exemple per il·lustrar la insensatesa d'aquesta fal·làcia del punt mitjà: quan tinguem un conflicte greu amb una altra persona, tenim per un extrem l'opció d'assassinar-lo i en l'altre extrem contrari tenim l'opció de buscar una solució dialogada respectant la seva vida; el terme mitjà seria donar-li una pallissa. Si és cert que "els extrems mai no són bons" llavors allò correcte seria triar fer-li una pallissa. Això és el que resulta d'assumir que el que és correcte ho trobem sempre necessàriament al punt mitjà.

A més a més de tot això, resulta que la posició que afirma que l'extremisme és erroni incorre en una contradicció lògica. Per què? Perquè el rebuig a l'extremisme ja seria una postura extremista. Si la condemna de l'extremisme es converteix en un postulat de base i no accepta la possibilitat que l'extremisme pugui ser una postura bona o correcta, aleshores aquesta condemna és extremista i es contradiria a si mateixa. Així, el rebuig a l'extremisme no se sosté des del punt de vista lògic.

Altres vegades he vist afirmar que el veganisme és extremista perquè s'oposa al "cicle natural de la vida". Però això no té cap sentit. En primer lloc, perquè apel·lar al cicle de la vida o a la natura no equival a una justificació moral. Hi ha animals —a banda dels humans— que maten altres de la seva mateixa espècie, practiquen el canibalisme i forcen sexualment les femelles. Tot això forma part del “cicle de la vida”. Així que donant per vàlid aquest criteri d'apel·lació a la natura es podria justificar tota mena de crims, també contra éssers humans. Aquest argument es basa al seu torn en una altra fal·làcia: la fal·làcia naturalista (2) ["si és natural llavors és bo, correcte o obligat"].

El veganisme no s'oposa ni a la natura ni a la vida. El veganisme tan sols s'oposa que explotem els altres animals; per les mateixes raons morals que el feminisme s'oposa que explotem les dones.

D'altra banda, el veganisme, malgrat que s'oposa com a principi a l'explotació animal, no és necessàriament una posició extremista. De fet, es pot situar entre l'actitud de viure ignorant que els animals són subjectes i per tant no han de ser tractats com a objectes i l'actitud de condemnar la vida mateixa pel fet que és impossible viure sense causar alguna mena de dany a altres éssers sentents encara que fos indirectament i sense intenció de fer-ho.

Segons explica l'activista James LaVeck, la fal·làcia del punt mitjà és habitualment usada pels partidaris de l'opressió per intentar fer callar els moviments socials de justícia aliant-se amb aquells que diuen ser "moderats" per reprimir les demandes de qui són titllats d'"extremistes". És una estratègia molt habitual emprada per a promoure reformes superficials i aconseguir que les coses continuïn sent com són.

El veganisme es basa solament en raons i la raó no és extrema. La raó està centrada sobre els fets i la lògica. La filosofia dels Drets Animals és una postura fonamentada en la raó. La idea dels Drets Animals és una conclusió lògica a la qual ens porta comprendre que la nostra manera de comportar-nos ha d'estar supeditada a l'ètica, és a dir, a la consideració moral de tots els éssers conscients; sense discriminacions arbitràries com són el sexe, la raça o l'espècie.

Hom ha de posicionar-se si està a favor de l'explotació animal o en contra. Hem de decidir si volem continuar causant dany innecessari i injustificat a altres animals o si l'aturarem i començarem a respectar-los com mereixen. Hom ha de prendre partit necessàriament per una de les opcions. No hi ha terme intermedi.

Si els sembla extremista proposar que deixem de fer mal als animals innecessàriament llavors ha de ser que estan a l'extrem contrari d'aquesta posició, és a dir, que estan a favor de fer mal als animals sense necessitat ni raó que ho justifiqui.

 


 

16 de novembre de 2011

«Un dret per a tots»


Tractem els animals no humans com solíem tractar els esclaus humans. Hi ha alguna justificació possible per a fer-ho? A aquesta qüestió respon el professor Gary L. Francione

 

 

«Un dret per a tots»

Gary L. Francione


Els animals tenen drets morals? Quin tipus d'estatus legal els hauríem de concedir? Aquest debat s'ha tornat molt confús. Alguns activistes pels drets dels animals mantenen que hem de permetre que els animals tinguin els mateixos drets que gaudeixen els humans. Per descomptat, això és absurd. Hi ha molts drets humans que simplement no són aplicables als no-humans.

M'agradaria proposar una cosa una mica diferent: que una teoria sensata, sensible i coherent sobre els drets dels animals s'hauria de centrar solament en un dret per a tots els animals. Aquest és el dret a no ser tractat com a propietat dels éssers humans.

Permeteu-me explicar per què això té sentit. Actualment, els animals són mercaderies que posseïm de la mateixa manera que posseïm automòbils o mobiliari. Igual que aquestes entitats inanimades de propietat, els animals tenen únicament el valor que nosaltres triem donar-los. Qualsevol interès que un animal tingui representa un cost econòmic que nosaltres podem decidir ignorar.

Tenim lleis que suposadament regulen el tracte que fem de la nostra propietat animal, i que prohibeixen infligir-los un patiment “innecessari”. Aquestes lleis requereixen que col·loquem a un costat de la balança els interessos dels humans i a l'altre els interessos dels animals, a fi d'assegurar que els animals són tractats “humanitàriament”. No obstant això, és una fal·làcia suposar que podem sospesar per una banda els interessos humans, els quals estan protegits per drets en general i pel dret de propietat en particular, i per altra banda els interessos dels animals que, com a propietat, existeixen solament com a mitjans per als fins humans. L'animal en qüestió és sempre un “animal de companyia” o un “animal de laboratori” o un “animal de caça” o un “animal de consum alimentari” o un “animal de circ” o bé alguna altra forma de propietat per la qual l'animal existeix solament per al nostre ús. Prohibim el patiment animal tan sols quan no té benefici econòmic. La balança està desequilibrada des del començament.

Hi ha paral·lelismes amb la institució de l'esclavitud humana. Mentre que tolerem diferents graus d'explotació humana, ja no considerem legítim tractar ningú, independentment de les seves característiques particulars, com a propietat dels altres. En un món profundament dividit pel que fa a qüestions morals, una de les poques normes fermament aprovades per la comunitat internacional és la prohibició de l'esclavitud humana. Algunes formes d'esclavatge són pitjors que d'altres. Tot i així, les prohibim totes —independentment de com siguin d'humanitàries— perquè, en major o menor grau, permeten que s'ignorin els interessos fonamentals dels esclaus si això proporciona un benefici als seus propietaris. Reconeixem que tots els humans han de tenir un dret bàsic: el dret a no ser tractats com a propietats dels altres.

Hi ha cap raó moral sòlida per a no estendre aquest únic dret —el dret a no ser tractat com a propietat— als animals? Expressat d'una altra manera, per què considerem acceptable menjar animals, caçar-los, confinar-los i exhibir-los en circs i zoològics, fer-los servir en experiments o rodeos, en definitiva, tractar-los d'una manera que mai no consideraríem acceptable per a cap humà independentment de com sigui d'“humanitari” el procediment?

La resposta que els animals no tenen alguna característica especial solament posseïda pels humans no tan sols va en contra de la teoria de l'evolució sinó que és completament irrellevant a l'hora de plantejar la qüestió de si és moralment acceptable tractar els no-humans com a mercaderies —de la mateixa manera que les diferències entre humans no servirien per a justificar que es tracti alguns humans com a esclaus. Tampoc no té sentit la resposta que és admissible per als humans explotar els no-humans perquè és “tradicional” o “natural” fer-ho així. Això simplement expressa una conclusió i no constitueix cap argument.

La qüestió i la realitat és que no podem justificar la dominació humana sobre els no-humans excepte si apel·lem a la superstició religiosa centrada en la suposada superioritat espiritual dels humans. Nosaltres hem creat la major part dels nostres “conflictes” amb els animals. Som nosaltres els que portem aquest món a milers de milions d'animals sentents amb el propòsit de matar-los per raons que són sovint frívoles. Després mirem de comprendre la naturalesa de les nostres obligacions morals per a aquests animals. Però portant aquests animals al món per raons que mai no consideraríem apropiades per als humans, ja hem decidit que els animals estan completament fora de l'àmbit de la nostra comunitat moral.

Acceptar que els animals tinguin aquest dret no suposa permetre que les vaques, els pollastres, els porcs i els gossos corrin lliures pels carrers. Nosaltres hem portat aquests animals a aquest món i depenen de nosaltres per a la seva supervivència. Hem de preocupar-nos pels animals que actualment existeixen però hem de deixar de criar-los per a servir-nos de recursos. D'aquesta manera, eliminaríem qualsevol suposat conflicte que tinguem amb ells. Podrem encara tenir conflictes amb animals independents que viuen a la natura, i haurem d'abordar qüestions difícils sobre com aplicar el principi d'igual consideració a humans i animals en aquestes circumstàncies.

Reconèixer drets per als animals significa en realitat acceptar que tenim el deure de no tractar els éssers sentents com a recursos. La qüestió que interessa no és si la vaca hauria i seria capaç de poder demandar el granger per un tracte cruel, sinó en primer lloc per què la vaca és allà.


DESCARREGAR ARTICLE EN PDF (en espanyol)

TEXT ORIGINAL:
«ONE RIGHT FOR ALL» (publicat a la revista www.newscientist.com el 8 d'octubre de 2005):



Altres articles de Gary Francione (en espanyol):

- Animals com a propietat

- La nostra hipocresia

- Esclarint el significat d'un dret

 

14 de novembre de 2011

La definició de veganisme


Estic segur que la majoria de la gent haurà llegit una definició de veganisme que circula a les xarxes socials i que equivocadament és atribuïda a Donald Watson:


«El veganisme és una filosofia de vida que exclou totes les formes d'explotació i crueltat cap al regne animal. A la pràctica, s'aplica seguint una dieta vegetariana pura i fomenta l'ús d'alternatives per a totes les matèries derivades en part o totalment d'animals.»


Però aquesta atribució és incorrecta perquè Donald Watson mai no la va escriure. No hi ha cap text signat per Donald Watson que contingui aquestes paraules. Donald Watson va encunyar el mot veganisme però mai no el va definir formalment. Tanmateix, Watson sempre el va associar amb el rebuig a l'explotació d'altres animals com es pot veure al primer butlletí de la Vegan Society i també en altres documents posteriors, que sí que contenen les seves paraules.

De fet, segons Nathan Schneider al seu blog Candid Hominid, aquesta definició apareix per primera vegada en una revista de la Vegan Society, publicada l'any 1964, on sembla que es va decidir redefinir el veganisme reduint-lo al seu aspecte pràctic. És a dir, aquesta definició distorsiona el veganisme limitant-lo al fet pràctic d'evitar la participació en l'explotació animal i despullant-lo de la seva base moral. Aquesta ha estat la definició que la mateixa Societat Vegana ha impulsat des de llavors i la més estesa.

He escrit "redefinir" perquè el veganisme es va definir per primera vegada el 1951 per Leslie Cross, aleshores vicepresident de la Vegan Society, en un manifest que deia:


«El mot 'veganisme' significa la doctrina que l'home ha de viure sense explotar els animals.»


Si entenem que l'autor d'aquesta frase es refereix a l'ésser humà quan diu "home", i que per animals es refereix als animals no humans, aleshores considero, per ètica i coherència, que aquí tenim la definició legítima del mot: la definició moral. Aquesta mateixa definició va ser desenvolupada posteriorment per Leslie Cross de la següent manera:


«I això és precisament el que el veganisme vol fer. Vol alliberar els animals: lliures de l'explotació humana, tal com Lincoln, Wilberforce i altres pioners es van proposar alliberar els esclaus humans al segle XIX.

El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Pretén alliberar els animals de l'esclavitud de l'ésser humà i l'ésser humà de l'esclavitud d'una creença falsa: la falsa creença que tenim el dret moral de considerar els animals per als nostres propis fins.»


El mateix Leslie Cross demana explícitament en el seu escrit que respectem el significat del veganisme que es va acordar originalment:


«La paraula "veganisme" té un significat tan simple com precís. Significa: la doctrina que els humans han de viure sense explotar els animals. Com que la qüestió de la definició és tan òbviament important, us demanaré que sigueu tan amables que us comprometeu amb la memòria, de manera que quan fem servir la paraula "veganisme", tots pensem el mateix. El veganisme, doncs, és la doctrina que els humans han de viure sense explotar els animals.»

 

Quan la Vegan Society va decidir alterar la definició, ni Donald Watson ni Leslie Cross ja no eren membres actius de la Vegan Society, i els seus successors no van respectar el llegat que havien heretat. Però crec que el terme veganisme, així com la seva definició, no pertany a la Vegan Society sinó als qui van crear i definir el mot: Donald Watson i Leslie Cross i els altres pioners que van fundar el veganisme. La Vegan Society posterior no té més legitimitat per alterar aquesta definició que la que qualsevol de nosaltres pot tenir. I si cadascú inventem la definició dels mots com vulguem, serà impossible descriure la realitat i comprendre'ns.

Els mots tenen un significat objectiu perquè les persones es puguin entendre. No és una qüestió de "puresa" o de "dogmatisme". És una qüestió bàsica de comprensió. Si cadascú inventa el significat de les paraules, serà impossible comunicar-nos entre nosaltres. Per això hem de respectar el significat dels termes. Si hom no està d'acord amb la definició establerta de veganisme es pot inventar lliurement el seu propi terme i doctrina, com van fer els pioners vegans que no estaven d'acord amb el vegetarianisme que havien assumit fins aleshores.

La definició comunament usada de veganisme ["no consumir productes animals"] es refereix solament a una de les aplicacions del veganisme. Però l'aplicació pràctica del veganisme no es limita al que consumim. Perquè no és compatible amb el veganisme emprar animals no humans de cap manera ni per a cap finalitat.

Si la qüestió es limités al consum llavors podríem dir que som vegans encara que féssim servir gossos o galls per lluitar; o elefants i tigres per fer un circ; o toros per curses d'entreteniment. Tot això podria ser coherent amb no consumir productes d'origen animal “però no ho és en absolut amb el veganisme: l'oposició a l'ús d'animals en qualsevol forma i amb qualsevol finalitat.

El sol fet de no consumir productes animals no és veganisme. Això seria, en tot cas, una aplicació del veganisme a les nostres vides si ve motivat per l'oposició a l'ús d'animals no humans per a satisfer els nostres desitjos.

La redefinició de la Vegan Society és una distorsió del significat que va tenir el veganisme en els seus inicis i la raó de la seva existència: el rebuig de la cosificació animal i el cessament de la dominació humana, tal com la defineix Leslie Cross i acordada entre tots els pioners que van fundar el veganisme, inclòs Donald Watson.

El veganisme com a terme no és un mot com els altres. A diferència de la majoria del que fem servir, el mot veganisme no sorgeix de manera espontània sinó que s'ha creat de manera deliberada i se li ha donat un significat precís. Per tant, emprar-lo en un sentit diferent al que li han assignat els seus fundadors és una vulneració del dret moral de l'autor a respectar la literalitat de la seva obra. I també és una traïció al llegat i al propòsit dels fundadors del veganisme.

El veganisme és un principi moral basat en la idea ètica que tots els éssers sentents mereixen ser considerats com a persones, és a dir, ser respectats sempre com a fins en si mateixos, i mai tractats com a objectes, com a simples mitjans per a un fi. El veganisme consisteix específicament a aplicar aquesta idea moral a la nostra relació amb altres animals.

Per descomptat, el veganisme, en la seva aplicació com a moviment social, també es tracta d'intentar conscienciar tothom de les possibilitats pràctiques que tenim de no participar en l'explotació animal. Però un canvi de comportament no és menys més important que un canvi de mentalitat. Veganisme no vol dir solament impedir que altres animals siguin explotats sinó que no es considerin com a recursos al servei dels nostres desitjos i necessitats.

 

7 de novembre de 2011

Per què està malament explotar els animals?

 


El veganisme és un principi moral que es defineix en l'oposició i el rebuig a l'explotació dels animals no humans. Òbviament molta gent es pregunta per què els vegans rebutgen aquesta explotació en concret o per què tots en general hauríem de rebutjar aquesta explotació.

Aquest text té com a objectiu ajudar a esclarir: [1] a què ens referim quan parlem d'explotació en un context moral i [2] les raons per les quals és immoral explotar els animals, ja siguin humans o no-humans. Aclareixo per endavant que en aquest assaig en concret al parlar d'animals em refereixo de manera general a tots els animals sense distinció d'espècie, incloent-hi els humans. També he de destacar que parteixo de la base d'haver reconegut que és racionalment injustificable discriminar moralment segons l'espècie.

Podem jutjar de manera intuïtiva que l'explotació dels animals està malament, però sense conèixer les veritables raons que sustenten aquest judici o sense saber explicar en què consisteix específicament l'explotació. Tenim coneixement que l'explotació implica dany, sofriment i mort als animals -la qual cosa va en contra de la seva voluntat i els seus interessos bàsics. No obstant això, com argumentaré aquí, no és el fet de causar dany, sofriment o mort el que converteix l'explotació animal en una cosa immoral en si mateixa.

Explotació significa fer servir un ésser exclusivament com un mitjà per aconseguir un fi, és a dir, com un simple recurs per al nostre benefici. Per exemple, emprem un arbre per tal d'obtenir fusta i fabricar productes: paper, mobles... També fem servir una vaca amb la finalitat d'obtenir llet, carn i altres substàncies. Per això parlem d’"explotació minera", "explotació forestal", "explotació ramadera", entre d’altres. Ara bé, la diferència entre tots dos éssers -arbre i vaca- és que la vaca és sentent (té capacitat de sentir); és un individu perceptivament conscient.

Quan diem que explotem un ésser sentent vol dir que el tractem com si fos un objecte, és a dir, com si no fos un ésser que sent -un ésser que té consciència, voluntat i interessos propis. No el respectem com a subjecte. No tenim en compte el seu consentiment a l'hora d'usar-lo -despreciem els seus interessos fonamentals per a supeditar-los al nostre benefici. Això vol dir que el cosifiquem: tractem un subjecte com si fos un objecte. Aquí tenim la primera raó moral per la qual l'explotació dels animals és èticament inacceptable.

A més, aquesta explotació implica prioritzar els nostres interessos respecte els de l'individu que sotmetem. D'aquesta manera, trenquem el principi moral d'igualtat. Un individu és igual a un altre pel fet de ser-ho i, els interessos bàsics que tingui -com l'interès en viure- són els mateixos interessos bàsics que tenen els altres individus. No hi ha raó, per tant, que justifiqui considerar-los de forma diferent. Aquesta és la segona raó fonamental per la qual l'explotació és immoral.

Un ésser que sent té la capacitat d'experimentar sensacions i posseeix interessos propis. Busca la pròpia conservació, el benestar i el desenvolupament de les seves facultats. És un fi en si mateix. No existeix per a la conservació o benestar d'altres individus sinó que, davant de tot, de la seva pròpia vida i existència. Per això diem que un ésser que sent té un valor inherent que és independent del seu valor instrumental. L'explotació, en aquest cas, succeeix quan no respectem aquest valor inherent i el tractem de manera purament instrumental.

Quan tractem un ésser sentent exclusivament com un mitjà per aconseguir els nostres fins -això vol dir, sense tenir en compte el seu consentiment ni els seus propis interessos- el tractem com si fos una cosa i això suposa violar la seva condició de persona, ja que és un fet científicament reconegut que els animals no humans posseeixen personalitat. Si reconeixem que els animals no són coses, no són objectes, llavors hem d'acceptar que són persones, independentment de la seva espècie.

Quan usem altres animals com a menjar, vestimenta, o com a subjectes forçats d'experimentació o entreteniment, estem exercint l'explotació sobre éssers sentents. Cometem un acte immoral en si mateix; independentment de la manera particular en la què ho fem. El filòsof Arthur Schopenhauer ho explicava d'aquesta manera:


«Quan jo cometo una injustícia sense aniquilar o ferir el cos de l'individu estrany, el component essencial de la injustícia sempre és el mateix i consisteix en que, al cometre la injustícia, obligo l'individu estrany a servir la meva voluntat en lloc de la seva, l’obligo a actuar d'acord amb la meva voluntat en lloc d'actuar d'acord amb la seva. Així doncs, l’obligo que mitjançant els seus actes i el seu treball serveixi als meus fins en comptes seus.» [Metafísica dels costums, 289]


Tanmateix, això no vol dir que usar éssers que senten estigui malament sempre i en qualsevol cas. L'ús d'animals seria acceptable sempre que es complissin dos requisits bàsics fonamentats en reconèixer que els éssers sentents són individus amb voluntat i interessos propis:


[1] Consentiment

[2] Respecte envers els seus interessos bàsics


Perquè hi pugui haver consentiment ha de tractar-se del cas d'un ésser conscient que tingui la capacitat d’adonar-se del que implica el seu ús i de poder comunicar-nos aquest consentiment. Aquesta circumstància només ens és possible a nosaltres en el cas d'éssers humans, a partir de certa edat i desenvolupament mental, amb els quals ens puguem comunicar. La resta d'animals no tenen aquesta capacitat o no ens la poden comunicar.

En tot cas, el fet que no hi pugui haver consentiment explícit per la seva banda fa inacceptable, en ell mateix, qualsevol ús que en fem. Sense consentiment exprés no hi pot haver cap ús moralment acceptable sobre ningú.

El consentiment és un requisit necessari però no suficient. Perquè qualsevol ús que impliqui cosificació o violació dels interessos fonamentals és moralment inacceptable fins i tot encara es faci amb consentiment.

Per tot això, afirmem que l'explotació dels animals és injusta ja que viola la seva condició de subjectes, d'éssers conscients, i perquè trenca el principi d'igualtat.

Fins i tot encara que l'explotació dels animals no impliqués causar algun perjudici o mort a les víctimes -cosa força inusual per no dir gairebé impossible en la pràctica- continuaria essent igual d'injusta. De totes maneres, la realitat és just el contrari. Així, a causa directa de la seva explotació, milions d'animals no humans són coaccionats, agredits i assassinats cada any per a benefici humà.

Els animals, en tant que éssers dotats de sensibilitat, existeixen com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a fins d'altres. La recerca de la pròpia conservació i el propi benestar és el propòsit de cada vida sentent. Els animals existeixen per si mateixos i per a si mateixos, i, per aquesta raó, no és just forçar-los a sacrificar els seus interessos per a benefici d'uns altres o per aconseguir la consecució d'algun ideal. Així ho exposa el professor Tom Regan:


«El nostre error fonamental no rau en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix en veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»


És per tot això que afirmem que és immoral viure a compte de l'explotació d'altres animals.

Afortunadament, avui en dia tenim l'opció de viure sense explotació animal: assumint el veganisme i aplicant-lo en la nostra vida quotidiana. Entenc que, si volem ser justos amb els altres animals, aquesta és la decisió que prendrem.