"Ens tracten com a animals"

Sovint se sol expressar com una queixa que "ens tracten com a animals" per voler dir que ens tracten com a escombraries, com a esclaus, com a éssers que no mereixen consideració moral. Perquè aquesta és exactament la manera en què nosaltres tractem els altres animals: els no humans. Tota una cultura especista reflectida en una simple frase.

 

La caça

Un programa de televisió denuncia l'intent per part d'associacions de caçadors d'adoctrinar els nens perquè vegin la caça com una cosa atractiva i necessària. Però potser no estem fent exactament el mateix quan els adoctrinem perquè creguin que és atractiu i necessari emprar altres animals per a menjar, vestir i per altres fins que impliquen esclavitzar-los i assassinar-los?

Considero que és absurd negar que activitats com la caça o la pesca constitueixen un tipus d'esport. Aquesta activitat entra dins la definició general acceptada d'esport. El mateix passa amb l'hípica. Una altra cosa és que el fet d'usar i matar animals per esport sigui immoral, que sigui injust i deliberadament nociu per als animals. Però entrar a qüestionar la seva condició d'esport és innecessàriament problemàtic i distreu l'atenció del veritable assumpte, que és l'ètica.

Ara bé, la caça no és un mer divertiment, una activitat pròpia de psicòpates o un simple negoci, com solen apuntar les anàlisis més superficials sobre aquest tema. La caça moderna és sobretot un ritual cultural de dominació, mitjançant el qual es practica i celebra l'opressió de l'ésser humà sobre altres animals. No es basa realment en la necessitat o el benefici, sinó en l'afirmació de la supremacia humana sobre les altres espècies que l'home considera de la seva propietat. La caça és doncs un símptoma: una altra conseqüència de l'especisme.

La causa originària d'aquesta violència és considerar els altres animals com a mers recursos per al nostre benefici, ja sigui per a caçar, menjar o vestir. En això, els caçadors no es diferencien de la resta de la gent que participa en l'explotació animal. L'únic motiu real que tenim per intentar justificar el fet d'emprar altres animals per a menjar —o vestir-nos amb trossos dels seus cossos— és la inèrcia del costum o el simple plaer que n'obtenim.

Rebutgem la caça perquè no hem estat educats per a veure la caça com una cosa normal. No rebutgem menjar animals perquè hem estat educats per a veure el consum d'animals com una cosa normal. Però la injustícia és exactament la mateixa.

No és coherent estar en contra de la violència o en contra de l'explotació d'individus [això vol dir: fer servir algú com un mer recurs, com un simple mitjà per aconseguir una fi] i alhora considerar que és moralment acceptable fer servir altres animals com a menjar. No podem justificar l'explotació animal més del que podríem justificar l'explotació humana.

La caça va deixar de ser una necessitat real a partir del Neolític. La seva pràctica continua, principalment i quasi exclusivament, per pura diversió. Com que els animals estan exclosos de la comunitat moral, i són considerats com a objectes i mers recursos, llavors la caça ha continuat fins als nostres dies tot i que no hi ha cap raó que justifiqui infligir aquest dany als animals. És una altra activitat que es manté per tradició, igual que moltes altres que impliquen violència sobre els animals. Passa el mateix també amb la pràctica de menjar animals, que es manté principalment motivada pel costum i el plaer, malgrat que no hi ha una necessitat que la pugui justificar.

Si tenim en compte que no tenim una necessitat nutricional de consumir animals llavors no hi ha excusa per a emprar altres animals com a menjar. Si ho fem no és per cap necessitat, sinó per continuar una tradició amb la que hem crescut; o per obtenir-ne un plaer; o per a creure que els altres animals no mereixen el mateix respecte que nosaltres pel simple fet de no ser humans.

Encara que haguéssim tingut una vida suposadament digna, no voldríem que ningú ens matés per a fer-nos servir de menjar. Els altres animals, igual que nosaltres, són éssers conscients que tenen un interès propi en viure, en continuar existint, a més a més del seu interès en evitar el patiment i gaudir d'un benestar. Aquests interessos són intrínsecs a la seva capacitat de sentir. (Veure: Sintiencia y personalidad).

El problema no és tan sols el consum de carn, sinó tot allò que procedeix d'altres animals: ous, lactis, mel, cuir, llana... No hi ha diferència. Tots procedeixen d'animals que han estat explotats i finalment destruïts. Tampoc no hi ha cap diferència en el fet que podem viure sense haver de recórrer a cap producte de l'explotació animal.

Qualsevol tipus d'explotació animal tracta els no-humans com a objectes per a la producció. Tan en una granja industrial com en una granja tradicional —o en un criador o en un vedat de caça— els animals no humans són allà perquè nosaltres n'obtinguem algun producte a costa de la seva vida i la seva llibertat. Tots ells són confinats en recintes i finalment se'ls pren la vida quan els seus propietaris ho decideixen. Això és esclavitud.

Els altres animals són considerats els nostres esclaus; i si l'esclavitud està malament quan es tracta d'éssers humans aleshores, en virtut del principi moral d'igualtat, també està malament quan es tracta d'éssers humans i altres animals.

Qualsevol argument que pretengui justificar la caça d'animals, si fos vàlid, serviria igualment per a justificar la caça d'éssers humans. I si caçar està moralment malament, aleshores, per la mateixa raó, també està malament consumir productes de l'explotació animal.

 

Menjar animals - menjar nens

Una notícia de la pàgina satírica El Mundo Today titulada: "McDonald's presenta una nova hamburguesa de carn de nen criat en llibertat" ens pot servir per a reflexionar sobre la moralitat de la nostra relació amb els altres animals.

Si fos correcte menjar altres animals perquè són menys intel·ligents o menys conscients que nosaltres, llavors per què no estaria bé menjar també nens que en efecte són menys intel·ligents o menys conscients que nosaltres els adults?

Quina raó ens impedeix èticament emprar éssers humans per a menjar i altres propòsits en què usem els altres animals com a simples mitjans per als nostres fins? Si hi ha alguna raó que justifiqui el respecte a éssers humans sense importar la seva intel·ligència, aleshores aquesta raó hauria de valer igualment per als altres animals.

D'altra banda, si fos cert que als animals no humans solament els importa el plaer i evitar el patiment —tal com defensa el benestarisme— aleshores per què no aplicar la mateixa perspectiva hedonista respecte dels nens, o dels humans en general? A simple vista, sembla que els nens, o fins i tot tots els humans en general, es limiten simplement a rebutjar allò desagradable i a cercar allò que consideren agradable.
 
Imaginem que algú es cregués la notícia i digués el següent:

«No entenc per què alguns critiquen això. Si els nens són feliços i els maten sense dolor, quin problema hi ha? Per què alguns s'hi oposen? Quina ximpleria és aquesta que “no està bé menjar nens”? No cal ser radicals. Als nens solament els importa gaudir i no patir. Estan ben cuidats. I a més, la seva carn és molt bona. Que potser pretenen els extremistes que mengem pedres? Les plantes també tenen sentiments i bé que se les mengen aquests hipòcrites amants dels nens.»

Els porcs tenen un desenvolupament mental equivalent a un nen humà de tres anys. L'única diferència és el cos, i l'espècie en què estan catalogats, però en la capacitat sensitiva i intel·lectiva són iguals als nens humans que ronden els tres anys.

Si els altres animals són éssers conscients que tenen voluntat i interessos propis referits a la seva supervivència i benestar, per què no els respectem de la mateixa manera que respectem els éssers humans? L'única diferència és l'espècie. Aquesta discriminació injustificada basada en l'espècie és el que anomenem especisme.

Aquest article òbviament no pretén fomentar l'ús de nens per a menjar ni el canibalisme. Tan sols és un exercici de pensament paradoxal, que consisteix a deduir una conclusió coherent a partir d'una creença que es considera veritable que condueix a la paradoxa d'haver d'assumir que aquesta creença atenta directament contra les altres creences que també s'han assumit com a veritables.

És a dir, si algú creu que està bé menjar animals, i explotar-los en general, perquè són "menys intel·ligents" que els humans, això condueix lògicament a acceptar que els humans "menys intel·ligents" puguin ser emprats com a menjar per part dels humans més intel·ligents, la qual cosa contradiu la noció moral que els éssers humans no han de ser usats com a aliment. Si l'argument de la intel·ligència no és vàlid per als humans aleshores per lògica tampoc no pot ser-ho per als no-humans.

Aquest és un exercici mental molt usat per activistes vegans per a evidenciar que acceptar els arguments que es fan servir per intentar justificar l'especisme condueixen necessàriament, per lògica, a acceptar el mateix tracte envers els humans. De fet, aquests mateixos arguments van ser emprats per a intentar justificar l'esclavatge sobre éssers humans. Així, es pretén que la gent reflexioni que aquests mateixos arguments erronis són els que pretenen justificar l'especisme.

 

Especisme de les conseqüències

La fal·làcia ad consequientam [dirigida a les conseqüències] consisteix bàsicament a intentar demostrar o refutar un argument apel·lant a les seves suposades conseqüències, en comptes de rebatre la validesa de l'argument en si mateix. En aquesta mateixa fal·làcia és en la que es basa la ideologia del conseqüencialisme: la idea que el bé i el mal es determinen per les conseqüències dels nostres actes.

Exposaré tres exemples molt habituals que se solen al·legar per intentar refutar la validesa del veganisme apel·lant a la fal·làcia conseqüencialista:

 

1. Està bé menjar animals perquè en cas contrari moriríem.

Davant d'aquest argument hi ha dues respostes. Una enfocada en la validesa empírica i una altra en la seva validesa formal.

En allò empíric: és un fet que els humans no tenim cap necessitat nutricional d'emprar altres animals per a alimentar-nos. Una alimentació vegana [el contingut de la qual és 100% vegetal], que estigui ben planificada, ens aporta tots els nutrients que requereix el nostre organisme. Per tant, les circumstàncies no ens aboquen a la necessitat de fer servir altres animals. El cultiu agrícola ens subministra tots els aliments que ens calen per a viure sans. Sí, també la vitamina B12.

En allò moral: la necessitat no és una justificació ètica.

El fet que tinguem necessitats alimentàries no ens legitima a fer servir altres animals –o altres humans– per tal de satisfer-les, de la mateixa manera que el fet de tenir necessitats sexuals no justifica usar altres humans –o altres animals– per a satisfer-les sense el seu consentiment o a expenses de vulnerar la seva vida o la seva llibertat.

Una justificació moral és un raonament que es dedueix a partir d'aplicar els principis ètics bàsics. Aquests principis són la igualtat –el principi de la mateixa o igual consideració– i el valor intrínsec.

El fet d'usar algú per al nostre benefici sense el seu consentiment o vulnerant els seus interessos bàsics no s'ajusta a aquests principis sinó que, al contrari, els viola de manera flagrant.

Per tant, si l'única manera d'evitar la mort fos emprar altres animals com a menjar, continuaria estant igual de malament el fer-ho, de la mateixa manera que si l'única manera de tenir relacions sexuals fos violar algú continuaria estant igual de malament. La necessitat mai no justifica èticament cap acció.

Hi ha un altre argument que diu així:

 

2. Si ens fem vegans llavors la civilització humana es col·lapsarà i desapareixerà.

No hi ha cap prova que el veganisme suposi una amenaça per a la civilització humana. Ningú no ha demostrat aquesta afirmació. Aquest argument també es va fer servir en el passat per intentar atacar l'emancipació dels esclaus humans o el reconeixement d'igualtat de drets a la dona. Tant els esclavistes com els partidaris del partriarcalisme afirmaven que abolir l'esclavitud i el sotmetiment sobre les dones suposaria, com a conseqüència, el caos i la desaparició de la societat civilitzada.

En relació a aquest argument se solen al·legar sovint tota mena de disbarats, com el de, per exemple, dir que si deixem de menjar altres animals llavors “la seva sobrepoblació envairia el planeta” i no ens deixaria espai a nosaltres. La sorprenent estultícia d'aquest raonament s'evidencia simplement en adonar-nos que la gran majoria d'animals que fem servir per a menjar són portats al món pels mateixos humans. L'ús d'animals per a aliment –o per a vestimenta– es produeix mitjançant un sistema de cria que de forma sistemàtica embarassa forçosament les femelles perquè neixin més animals per tal d'esclavitzar-los i consumir-los. Nosaltres els criem per després menjar-nos-els.

Hi ha un altre argument que afirma que si deixem de fer servir animals no-humans –i tots mengem solament vegetals– llavors no hi haurà prou terreny cultivable per a alimentar tota la població. No obstant això, els càlculs evidencien justament el contrari. Si apliquem el principi del veganisme a l'àmbit de l'alimentació, resulta que ens caldria menys terreny de cultiu per alimentar la humanitat. Entre altres coses, per la senzilla raó que en un món vegà ja no hi hauria milers de milions de no-humans esclavitzats que hem d'alimentar.

Hi ha un tercer argument molt recurrent que s'expressa així:

 

3. Està bé que fem servir els animals per fer experiments amb ells perquè això ens beneficia als humans.

Com ja hem vist al primer exemple, resulta que els beneficis no poden justificar moralment una acció. A més, si el benefici fos un argument moral llavors qualsevol cosa que ens beneficiés seria èticament correcta. Però això és l'egoisme; no l'ètica. L'ètica no té a veure amb el benefici, ni amb el plaer o la felicitat, sinó amb el deure de fer allò que és objectivament correcte. O com diria Kant: «La moral és en si una pràctica en sentit objectiu —és la totalitat de les lleis obligatòries sense condició segons les quals hem d'actuar».

Si actuem d'acord simplement al que ens resulta profitós llavors no té sentit que parlem de moral com si fos un àmbit singular. Hi ha moltes coses que sabem que ens beneficien i alhora sabem que no seria correcte fer-les. No són correctes perquè fer-les suposa danyar altres individus, ignorar els seus interessos o tractar-los com a objectes.

 

Finalment, abans d'acabar voldria assenyalar tres punts importants sobre aquesta fal·làcia:

    Primer; encara que els arguments centrats en les conseqüències fossin empíricament certs, no invalidarien el veganisme. Si els arguments ètics que fonamenten intrínsecament el veganisme són correctes llavors no és moralment rellevant quines suposades conseqüències comporti adoptar-los a la pràctica. El contrari seria incórrer en una fal·làcia lògica. De tota manera, les objeccions contra el veganisme basades en les suposades conseqüències negatives són empíricament falses.

 

    Segon; és important no confondre les conseqüències amb les implicacions. Per exemple, assassinar algú no està malament perquè tingui com a conseqüència posterior la mort sinó perquè implica la intenció de destruir la vida d'algú per al nostre benefici o objectiu. Aquesta intenció destructiva no és una conseqüència derivada, sinó un fet implícit al mateix acte d'assassinar. De vegades es produeix una certa confusió entre les implicacions i les conseqüències.

 

    Tercer; de ben segur que més d'un en llegir aquest text pensarà: "Ah, aleshores cal fer les coses sense tenir en compte les conseqüències". Però aquest pensament és erroni ja que no és pas gens inapropiat el preocupar-se de les conseqüències.

Per exemple, si entenem que el veganisme és el correcte, aleshores l'hem de dur a terme perquè és un imperatiu moral. Les conseqüències que pogués portar no són rellevants per a determinar la nostra obligació i obligació moral. Això no obstant, és perfectament legítim que ens informem adequadament de com aplicar el veganisme de manera que no ens comporti innecessàries conseqüències negatives.

Si el veganisme és correcte aleshores necessàriament l'explotació dels animals és un error moral i ha de deixar d'existir, més enllà de les conseqüències que pogués comportar-ne la desaparició.

Ni les veritats de fet –veritats empíriques– ni les veritats de raó –veritats lògiques– depenen de les conseqüències que tinguin per a nosaltres reconèixer-les en la seva veracitat.

És una veritat de fet que tots som mortals, independentment de les conseqüències negatives que això impliqui. Això és una veritat empírica.

De la mateixa manera, és una veritat moral que no hem de tractar els subjectes com si fossin objectes. Aquesta és una veritat ètica, ja que l'ètica racional es fonamenta en la lògica.

La correcció ètica funciona independentment que les seves conseqüències ens agradin, ens beneficiïn o ens perjudiquin. Tot i que això no implica, com ja he assenyalat anteriorment, que no puguem o no ens haguem de preocupar per evitar conseqüències perjudicials innecessàries, dins dels límits de l'ètica.

Per tant, no suggereixo que les conseqüències no s'hagin de tenir en compte. No obstant això, mai no poden ser avaluades al mateix nivell que les intencions o les implicacions dels actes. No són a la mateixa categoria.

Les conseqüències d'una acció no poden servir per a jutjar-la. Un acte pot tenir innombrables conseqüències diferents, moltes involuntàries.

No podem controlar les conseqüències d'un acte; però sí que podem controlar el que fem i les intencions amb què actuem. Allò que determina la moralitat d'un acte és allò que implica l'acte en si mateix i la intenció amb què es duu a terme. Perquè això és el que pertany al nostre àmbit de decisió; no les conseqüències.

 

Benestarisme i benestar animal: alguns aclariments

Penso que és important aclarir una distinció rellevant: la postura del Benestar Animal és diferent de la doctrina ideològica del benestarisme. Són dues postures per context molt relacionades i solen ser confoses com si es tractés del mateix. No obstant això, en aquest assaig pretenc explicar per què entenc que no són el mateix.

Anomeno benestarisme —o benestarisme animal— a una branca o extensió o derivació de la doctrina filosòfica de l'utilitarisme que s'aplica específicament a la nostra relació amb els animals. 

El benestarisme és una doctrina que reconeix que els altres animals tenen un interès genuí en evitar el sofriment i que aquest interès ha de ser considerat a un nivell similar que l'interès en no sofrir dels humans. El benestarisme seria una adaptació de l'utilitarisme. Tots dos neixen del pensament de Jeremy Bentham, en la segona meitat de segle XVIII, que fou el primer pensador que va defensar l'existència d'un valor moral en els interessos dels altres animals que no depenia de la seva relació amb els interessos humans. 

D'altra banda, el concepte que anomenem «Benestar Animal» existia des de molt abans que aparegués el benestarisme entès com a doctrina moral. Trobem lleis registrades ja al segle segle XVII que prohibien el "tracte cruel" als esclaus no humans. 

Així doncs, el Benestar Animal consisteix en una postura concreta en favor de regular l'ús d'animals per a benefici dels humans i que deriva directament de l'antropocentrisme. El Benestar Animal es preocupa sobre la crueltat o el patiment excessiu que infligim als altres animals. Però aquesta preocupació no es fonamenta en la consideració dels interessos d'aquests animals sinó en la preocupació que aquest tracte sobre els animals afecti negativament els humans. 

Podem comprovar que, sense importar el nom que els atribuïm al final, ens trobem amb dues posicions teòriques diferents. A més, el benestarisme és de naturalesa pròpiament moral mentre que el Benestar Animal és de naturalesa política. És per això que el professor Gary Francione ha denominat a el Benestar Animal com «benestarisme legal», perquè és una posició legalista. Així en el context legal podem parlar de normes benestaristes. En canvi, el benestarisme ideològic o filosòfic és una posició moral. Quan parli de benestarisme m'estaré referint, per defecte, al benestarisme moral. 

És habitual que sovint hi hagi confusió o equiparació entre les dues postures, a causa de l'evident semblança dels termes i al fet que el benestarisme moral ha estat, i continua essent, un dels principals impulsors de la política del Benestar Animal des de principis de segle XIX. Tanmateix, és possible ser partidari del Benestar Animal sense haver de compartir la línia ideològica del benestarisme. I, també, un benestarista no ha de donar suport obligadament al Benestar Animal. Insistiré sempre que es tracta de dues categories diferents. 

En realitat, el Benestar Animal pertanyeria a un moviment ampli dins de l'àmbit animalista que anomeno proteccionisme. El proteccionisme és una postura ideològica antropocentrista que considera que hem de protegir els animals —acceptant per descomptat el seu estatus com a propietat humana— en tant que aquesta protecció tingui com a motivació i objectiu afavorir els interessos dels humans. 

Tant el benestarisme com el Benestar Animal tenen en comú l'ésser postures conseqüencialistes. Això vol dir essencialment que el seu criteri no es basa en principis sinó en aconseguir objectius. 

El consecuencialismo és la postura ideològica que es resumeix en el lema: "la fi justifica els mitjans". És a dir, al conseqüencialista solament li importa aconseguir un determinat objectiu sense limitar-se per cap altre condicionament. Dins d'aquesta tendència estaria tant el benestarisme com el proteccionisme que sosté el Benestar Animal. En canvi, la postura ètica deontològica considera que hi ha principis bàsics que no hem de vulnerar a l'hora d'aconseguir un fi determinat, per molt lloable que sigui aquest fi. En aquesta categoria, s'inclourien el veganisme i la filosofia moral dels Drets Animals. 

Els partidaris del benestarisme poden donar suport literalment a qualsevol cosa que ells creguin que ajudaria a "reduir el patiment" o a "augmentar la felicitat" dels no-humans. Entre aquestes coses, hi hauria les lleis que promou el Benestar Animal.

Aquestes paraules de l'activista Ingrid Newkirk resumeixen el punt central de la filosofia benestarista:  

«Si solament pogués tenir una cosa, seria acabar amb el patiment». [...] «Si pogués prendre coses dels animals i matar-los tot el dia sense causar-los patiment, llavors les prendria... Tothom hauria d'estar d'acord en què els animals no haurien de patir al robar-los o matar-los, prenent la pell de l'esquena o prenent els seus ous, o el que sigui. Però tu no els hauries d'obligar a passar per una tortura per a fer això.» 

Un benestarista no reconeix que els éssers que senten posseeixin un interès genuí en viure, un interès en continuar existint a banda de l'interès en gaudir d'un benestar, ni que tinguin un interès en ser lliures i mantenir una autonomia personal. No reconeixen cap altre interès inherent que no sigui el d'aconseguir plaer i evitar el dolor. D'aquesta manera, els bienestaristes no tenen inconvenient en donar suport a l'assassinat —com és el conegut cas de l'organització PeTA— ni en promoure l'esclavitud animal; sempre en tant que ells creguin que això serveix per a "eliminar el sofriment" o "augmentar la felicitat". 

D'altra banda, els partidaris del Benestar Animal, des de la postura proteccionista, estarien a favor de qualsevol mesura que serveixi per a garantir que no es provoqui un "patiment excessiu" pel que fa a l'ús d'animals. Per exemple, en les regulacions de Benestar Animal s'inclouen mesures sobre la manera en què els animals són conduïts a l'escorxador per ser degollats i escorxats. 

No obstant això, la preocupació fonamental del Benestar Animal no és el benestar dels animals no humans sinó que és primerament el benestar dels humans, com així s'especifica molt clarament en les normatives de Benestar Animal: 

«La protecció dels animals en el moment del sacrifici o la matança específicament, és una qüestió d'interès públic que influeix en l'actitud dels consumidors enfront dels productes agrícoles. D'altra banda, la millora de la protecció dels animals en el moment del sacrifici contribueix a millorar la qualitat de la carn i té un efecte positiu indirecte en la seguretat laboral en els escorxadors.» 

Posicions com la del Benestar Animal aparentment semblen preocupar-se pels interessos dels animals, però en realitat solament es preocupen d'afavorir els interessos dels seus explotadors. 

Els partidaris del Benestar Animal serien conseqüencialistes solament respecte dels no-humans, mentre que als humans sí que els reconeixen un valor intrínsec que els impedeix tractar-los com si fossin mers recursos. Aquesta discriminació basada en l'espècie és el que assenyalem com a especisme.

D'aquesta manera, mentre que el benestarisme sí donaria un valor intrínsec al sofriment d'altres animals, el Benestar Animal tan sols té en compte el sofriment en relació amb els interessos humans. El Benestar Animal és una postura derivada de l'antropocentrisme mentre que el benestarisme és una derivació de l'utilitarisme entès sota la perspectiva del filòsof Peter Singer. 

Em temo que la confusió terminològica entre benestarisme i Benestar Animal continuarà, igual que altres confusions, però espero que aquesta breu nota potser serveixi per ajudar almenys a aclarir que hi ha dos conceptes diferents darrere d'aquests termes.

Després de l'especisme, el pitjor prejudici al qual ens enfrontem és la creença que als animals solament els importa "patir i gaudir". Aquesta noció —que tant benestarisme com Benestar Animal comparteixen— no respecta els altres animals com a persones, no reconeix que els individus tinguin drets morals, i els considera simples recipients de dolor i plaer, i com a instruments per a fomentar el benestar general o per a reduir el sofriment. Aquesta manera de pensar perpetua la nostra opressió sobre els altres animals.