No som la seva veu

"Els animals no solament són incapaços de defensar els seus drets sinó que són igualment incapaços de defensar-se dels qui professen defensar-los. A diferència de nosaltres, no poden desconèixer o rebutjar les declaracions que fan en nom seu." — Tom Regan

Em resulta problemàtica aquesta idea difosa per alguns grups animalistes que afirma que nosaltres som, o hem de ser, “la veu” dels altres animals. Em sembla controvertida per diverses raons.

    Primer; perquè ells no són muts ni inexpressius. Ja tenen la seva pròpia veu. Posseeixen el seu propi llenguatge i la seva forma d'expressió, encara que nosaltres no els puguem entendre.

   Segon; perquè ells no ens han elegit com a representants. Per tant, no en podem ser els portaveus legítims.

    Tercer; perquè allò que en realitat fem sempre és ser la veu dels nostres propis desitjos o de la nostra interpretació d'una teoria moral sobre allò que hem de fer i de la diferència entre el bé i el mal.

És possible que aquest lema que “som la seva veu” ens resulti molt evocador. Però el sol fet que alguna cosa ens agradi no comporta que estigui bé. A molta gent li agrada menjar animals i això no vol dir que estigui bé. Això no és un criteri vàlid. I no importa que la finalitat que es pretengui sigui suposadament bona. No som la seva veu i, per tant, no hauríem de creure ni dir que ho som.

No és correcte confondre la nostra voluntat o els nostres desitjos particulars amb la voluntat o els desitjos dels altres animals. El problema passa quan algunes persones sí que ho confonen: creuen que el que ells pensen i desitgen equival exactament al que altres animals pensen i desitgen en una circumstància particular. Però no és necessàriament així, ja que no podem conèixer el contingut concret de la voluntat i el pensament dels altres animals.

Sabem que els altres animals són éssers sentents; éssers dotats de consciència, éssers amb una ment que tenen voluntat i interessos propis.

Sabem que la lògica moral indica que la seva individualitat i els seus interessos no han d'estar supeditats als nostres desitjos i necessitats; i que ells tenen un valor inherent que no hem de violar per raons instrumentals.

Això, i tot allò directament relacionat amb això, és tot el que podem saber amb certesa. Es tracta de dades objectives que podem comprovar i demostrar. Més enllà d'això, considero que creure que nosaltres podem saber què pensen i desitgen altres animals sobre cada situació de la seva vida seria una simple especulació o una suplantació.

No podem saber què pensarien o opinarien sobre la seva situació específica. Ells no ens parlen ni ens comuniquen les idees en un llenguatge que puguem entendre.

Per tant, no som “la veu” ni els representants de la voluntat d'altres animals. L'única cosa que podem representar són els nostres propis desitjos o, a part, la nostra idea del que és moralment correcte i hem de fer.

Per tot això, penso que no hauríem de dir que som “la veu” o els representants de la voluntat d'altres animals. No actuem en nom d'altres animals, ni en som els portaveus. Tan sols actuem en el nostre propi nom o en allò que considerem que està bé i que estem moralment obligats a fer.

 

Radical

Aquí us deixo un nou article d'Igor Sanz que aclareix una qüestió conceptual d'especial importància, ja que no es tracta tan sols de termes i significats, sinó d'idees i comportaments. Espero que el text us resulti tan profitós com a mi.

*************

Un dels adjectius que més se sol aparellar amb el veganisme i els vegans és radical. L'ús d'aquest apel·latiu sol fer-se amb dos propòsits fonamentals: d'una banda, atacar el veganisme, i de l'altra, agafar-se a una excusa —una altra més— per a no adoptar-lo.

En qualsevol cas, l'ús de la paraula radical es fa amb clares connotacions negatives, cosa habitual fins i tot més enllà de l'àmbit del veganisme. D'aquesta manera, l'equació/estratègia és molt senzilla: ja que comunament es considera allò radical com una cosa dolenta, al dir que el veganisme és una cosa radical induïrem a creure que és una cosa igualment dolenta.

El que succeeix, però, és que aquesta concepció del radicalisme és completament errònia. La paraula radical deriva del llatí radix, que significa arrel. Allò radical, per tant, és allò que va a l'arrel d'alguna cosa, a la seva base, al seu fonament. Realment, amb això, no dic res de nou. Em limito a recórrer directament al diccionari, que té com a primera accepció —l'original— de radical «pertanyent o relatiu a l'arrel», essent els seus sinònims fonamental, substancial, essencial o bàsic, mentre que els seus antònims serien relatiu o secundari.

Insisteixo que aquest és el significat original. El diccionari conté moltes paraules —entre elles la que estic tractant— amb diversos i variats significats, però aquestes noves accepcions són recollides a mesura que s'accepten col·loquial i massivament, i apareixen en el diccionari ordenades numèricament tal i com han estat incorporades. En el cas de radical, a mesura que baixem per aquestes altres accepcions que han estat gradualment introduïdes, ens adonem de com s'ha degenerat el significat fins el que més comunament se li atribueix avui en dia.

Però, el mot radical denota intrínsecament alguna cosa negativa, al menys en aquestes altres definicions? Doncs tampoc. Perquè fins i tot acceptant allò radical com una cosa extremista o contundent, ho descriurem com una cosa que senzillament no accepta termes mitjans.

No resulta difícil suposar d'on prové la manipulació que s'ha fet del radicalisme. Són radicals tots aquells que han defensat reformes i canvis profunds i fonamentals en les lleis i la societat, un postura oposada i poc convenient per aquells que ostenten el poder i els interessa mantenir l'statu quo. Així, es demonitza allò radical en favor d'allò 'moderat'. La mateixa Societat Abolicionista Espanyola de mitjan segle XIX ja portava per lema: "Abolició radical i immediata de l'esclavitud", i els seus membres es veien per aquesta postura sotmesos a les mateixes crítiques a les que s'enfronta avui el veganisme. La tergiversació, per tant, ve de lluny.

És l'eterna fal·làcia del terme mig, tan altisonant com mancada de fonament. Per ventura es pot ser moderat en el respecte? Es pot ser èticament moderat? Poden acceptar-se termes mitjos en qüestions com l'assassinat, les violacions, l'esclavitud, els abusos o la veritat mateixa? És evident que no. La justícia a mitges no existeix. La justícia a mitges és injustícia.

Això no vol dir que allò moderat no sigui acceptable en cap aspecte de la vida, com tampoc que allò radical sigui sempre una cosa positiva. Ho és, però, pel que fa al respecte, i d'això tracta el veganisme. Un principi radical, sí, però radical en el respecte.

 

*************

En conclusió, com bé ha aclarit l'autor, un radical és algú que va a l'arrel de la qüestió. Radical és algú les arrels morals del qual, i els seus fonaments ètics, són ferms i forts. Radical és també algú que se centra en la causa i l'origen d'un problema, abans que en les conseqüències. El contrari de radical no és moderat sinó superficial.

A més, el rebuig al radicalisme incorre en una contradicció lògica, perquè aquest rebuig ja és una postura radical en si mateixa i, per tant, estaria assumint allò mateix que diu condemnar.

Seria legítim preguntar-se si és innocent l'ús erroni de termes com radical o extremista en sentit despectiu —per convertir-los en sinònims de violent o nociu— o és potser un intent deliberat de l'statu quo per tal de desacreditar qualsevol que no es limiti a intentar canvis superficials i cosmètics en la societat. Ni ser radical ni ser extremista és en absolut sinònim de ser irracional, violent, nociu o destructiu. El seu significat, com bé ha exposat Igor Sanz, és un altre molt diferent.

Els que no volen que determinats problemes i injustícies se solucionin, el que prefereixen és que no siguem radicals sinó que ens comportem superficialment, és a dir, sense efecte.

Per tant, hem de ser més radicals, i no pas menys, i ens cal que hi hagi més radicals com nosaltres si volem de veritat aconseguir un canvi real en la nostra relació moral amb els altres animals.

 

"Ens tracten com a animals"

Sovint se sol expressar com una queixa que "ens tracten com a animals" per voler dir que ens tracten com a escombraries, com a esclaus, com a éssers que no mereixen consideració moral. Perquè aquesta és exactament la manera en què nosaltres tractem els altres animals: els no humans. Tota una cultura especista reflectida en una simple frase.

 

Llenguatge no humà

«Els animals tenen els seus propis sistemes de comunicació amb sons, però nosaltres tampoc som capaços d'entendre'ls. Si fos així, el cant de certs ocells ens hauria de fer fugir, per tractar-se d'un himne territorial; o fins i tot les dones haurien de ser atretes quan els gripaus es posen a cantar, perquè són ritus de festeig.» ~ Robert Zatorre

En diverses ocasions he vist esmentat el filòsof Ludwig Wittgenstein com a exemple d'intel·lectual que afirma que no es poden atribuir significativament estats de consciència a éssers sense llenguatge. Aquesta suposició, però, és doblement incorrecta.

No tinc constància que Wittgenstein sostingués que els animals nohumans no tenen consciència. Almenys en res que jo hagi llegit o estudiat sobre la seva obra. Aquesta pretensió que als animals els manca completament la consciència, en no tenir suposadament llenguatge o pensament conceptual, crec que pertany més aviat a altres pensadors com és el cas de René Descartes, Peter Carruthers, i Daniel Dennet.

A la seva obra «Investigacions Filosòfiques», el filòsof Ludwig Wittgenstein escriu el següent:

«25. A vegades es diu que els animals no parlen perquè els manca la capacitat mental. I això vol dir: «no pensen i per això no parlen». Però: simplement no parlen. O millor: no fan servir el llenguatge —si prescindim de les formes més primitives de llenguatge.— Ordenar, demanar, relatar, xerrar... pertanyen a la nostra història natural tant com caminar, menjar, beure, jugar.»

El que jo interpreto coherentment a partir d'aquestes reflexions concises és que Wittgenstein no comparteix la idea que els altres animals no posseeixin la capacitat de pensar, sinó que simplement considera que ells no tenen capacitat per al llenguatge, en el sentit que la tenim els humans, i per això no ens podem comunicar amb ells, de la mateixa manera que ho fem entre nosaltres. Però no veig res als seus escrits que suggereixi que ell negui la consciència als altres animals.

Entenc que el que Wittgenstein suggereix en el fons és que sense llenguatge no hi pot haver pensament conceptual. El pensament conceptual és un tipus específic de consciència intel·lectiva que s'anomena 'meta-cognició' i que implica la capacitat de comprendre i manejar símbols com a forma de pensar i comunicar les nostres experiències o coneixement sobre la realitat.

Si és així, crec que Wittgenstein s'equivoca en aquest punt. S'equivoca en negar consciència intel·lectiva als altres animals. La capacitat de fer abstraccions mentals no és exclusiva en els éssers humans.

Sabem que els altres animals també pensen i raonen. Ho fan d'acord amb les seves facultats i les pròpies necessitats. Però tenim clares evidències que els animals no humans tenen memòria, capacitat de deducció i fan projectes de futur.

D'altra banda, és evident que assumeix un significat de llenguatge força exclusiu que es refereix a un tipus molt específic —el llenguatge simbòlic— expressat per mitjà de frases sintàctiques, escrites o parlades. No obstant això, sabem que hi ha altres formes de llenguatge, com és el cas del llenguatge gutural [crits, crits, grunyits, xiulets] o del llenguatge corporal [gestos, postures, senyals] que són igualment vàlides i expressives.

Els altres animals tenen el seu llenguatge i expressen emocions i desitjos. Una altra cosa diferent és que nosaltres els puguem entendre o que preferim ignorar-los.

La raó per la qual els altres animals no parlen com nosaltres es deu a la forma de les cordes vocals. No té res a veure amb la seva intel·ligència. Per exemple, si els gossos, els porcs o les vaques tinguessin cordes vocals com les nostres podrien parlar amb nosaltres igual que parla un nen humà de quatre o cinc anys. De fet, són capaços d'entendre i memoritzar diversos centenars de paraules diferents.

El problema de fons potser és determinar a què ens referim quan parlem de consciència. Perquè és clar que hi ha una confusió habitual entre els diferents tipus de consciència: la sensitiva [sentir], la intel·lectiva [pensar/raonar], i la moral [comprendre i assumir l'ètica]. La primera no necessita les altres. És relativament fàcil comprendre que en efecte no cal tenir la capacitat de pensar sobre el dolor –consciència intel·lectiva– per poder sentir dolor –consciència sensitiva. I tota sensació implica, si més no, un grau bàsic de consciència.

La diferència entre sentir i pensar o raonar —entre consciència sensitiva i consciència intel·lectiva— és absolutament fonamental per a comprendre totalment aquesta qüestió. Perquè per experimentar sensacions o tenir interessos no cal alhora generar idees sobre aquestes sensacions. És important no confondre les experiències sensitives amb les idees que podem generar a partir de les sensacions esmentades. Per sentir por no cal posar-se a pensar sobre aquesta sensació de por ni per desitjar protegir la pròpia vida cal poder comprendre el concepte de vida. Així ho explica el neurofisiòleg António Damasio, d'una manera més tècnica, a la seva obra "L'error de Descartes" [capítol 10]:

«Així doncs el dispositiu neuronal mínim capaç de produir subjectivitat requereix escorces sensorials inicials (incloses les somatosensorials), regions d'associació corticals sensorials i motrius, i nuclis subcorticals (especialment el tàlem i els ganglis basals) amb propietats de convergència capaces d'actuar com a conjunts de tercers. Aquest dispositiu neuronal bàsic no requereix llenguatge. La construcció del meta-jo que imagino és estrictament no verbal, una visió esquemàtica dels principals protagonistes des d'una perspectiva externa a tots dos. En efecte, la visió d'aquesta tercera entitat constitueix, ara com ara, un document narratiu no verbal del que els està passant a aquests protagonistes. La narració es pot aconseguir sense llenguatge, emprant les eines representacionals elementals dels sistemes sensorial i motor a l'espai i el temps. No veig cap raó per la qual els animals sense llenguatge no puguin fer aquestes narracions.»

Per a concloure, podem adonar-nos que hi ha característiques —com el llenguatge— que no són humanes, en el sentit d'exclusivament humanes, sinó que són comunes a la majoria dels altres animals. Això ens ajuda a conèixer i comprendre millor la personalitat dels altres animals. La ciència ajuda a demostrar que els arguments especistes que intenten establir un abisme entre nosaltres i la resta d'animals— i que intenten negar el reconeixement de la personalitat dels animals no humans— incorren en una discriminació injustificada.

La ciència parteix de fonaments basats en l'observació objectiva i la deducció lògica, per tant, les conclusions són més fiables que els de qualsevol altre mètode, i a més constantment se sotmeten a revisió.

Per descomptat, el fet que altres animals pensin, o tinguin llenguatge, no és rellevant pel que fa a la consideració moral. L'únic que importa en aquest sentit és que ells senten.

Res del que aquí he exposat afecta o es refereix a la pertinença dels no-humans a la comunitat moral. Però entenc que sí que és rellevant mostrar i difondre que estem plens de prejudicis contra els altres animals i que les evidències ens demostren la irracionalitat de l'especisme.

 

És especista el referir-nos als altres animals com a no-humans?

Aquest text és una resposta a determinades crítiques que he vist fer darrerament en contra d'usar el mot nohumà o no-humà per a referir-nos als altres animals que no són humans. Crítiques motivades, pel que sembla, per una comprensió errònia del que és l'especisme.

Hi ha persones que consideren que fer qualsevol distinció entre humans i altres animals és especista. Tanmateix, l'especisme tan sols existeix en el terreny moral. Si el sentit del nostre llenguatge és purament descriptiu o científic, llavors no hi pot haver especisme. No és especista diferenciar taxonòmicament entre humans i dofins, o entre peixos i papallones, d'acord amb les semblances genètiques.

És important aclarir que la condició d'ésser humà és purament biològica. Per tant, dir que altres individus no són humans és una mera referència biològica. No implica excloure'ls ni discriminar-los de la consideració moral. La discriminació moral succeeix, per exemple quan pensem que solament els éssers que són humans mereixen ser respectats com a persones. En aquest cas evidenciarem un prejudici especista.

L'especisme tan sols es produeix quan fem una discriminació moral motivada per la diferència d'espècie. Però això no passa quan diferenciem biològicament entre humans i no-humans. Perquè no és una diferenciació moral. Exactament el mateix que quan diferenciem entre homes i dones, o entre nens i adults, o entre blancs i negres. Ens basem en diferències biològiques. Però aquesta diferenciació no implica ni postula una discriminació excloent pel que fa a la consideració moral bàsica. Encara que pot ser que nosaltres sí que fem aquesta discriminació moral entre diferents tipus biològics, però llavors estarem en una altra categoria diferent. Estarem en el context moral.

D'acord amb el prejudici especista, els altres animals són moralment discriminats per no ésser humans. Recalcar el fet que no són humans apel·la al motiu pel qual són discriminats. Parlar dels no-humans, i demanar el mateix respecte per a tots ells, no sols no és especista sinó que, justament al contrari, es tracta d'un desafiament a l'especisme predominant.

En demanar respecte pels no-humans es posa èmfasi que el fet de no formar part de l'espècie humana no és motiu raonable per a discriminar injustament ningú. Per això, a parer meu, parlar dels altres animals com els no-humans més aviat ajuda a combatre i eradicar l'especisme.

El que sí que resultaria especista és qualificar els no-humans com a "animals", excloent d'aquesta categoria els humans; com si nosaltres no fóssim també animals. No solament és científicament incorrecte sinó que és un ús lingüístic que reflecteix aquesta mentalitat antropocentrista que pretén col·locar els humans en una categoria radicalment diferent i separada ("superior") de la resta d'animals. [Nota: He rectificat aquest argument en un altre assaig]

Qualificar els altres animals com a animals no humans, o no-humans, no seria especista perquè aquest tipus d'expressió no els exclou ni els discrimina de cap categoria o consideració moral.

L'especisme és una discriminació moral sobre la base de l'espècie. Però assenyalar que altres animals no són humans —i que precisament per no ser humans se'ls discrimina injustament— no implica ni constitueix cap mena d'exclusió moral.

Certament la partícula "no" implica una negació. Però una negació no implica exclusió ni discriminació. Negar que els éssers sentents siguin esclavitzats és, en efecte, una negació. Però no implica excloure ni discriminar ningú. La negació té la funció de delimitar àmbits. Per exemple, quan diem que no hem d'explotar els éssers sentents, la negació no comporta excloure ni discriminar injustament.

Quan parlem d'homes i dones, o de blancs i negres, usem mots que delimiten els individus, però això no implica que tingui necessàriament un sentit identitari, sinó que tenen una funció purament descriptiva.

El fet que els humans siguem humans és un tret circumstancial. Tot i que és clar que aquesta afinitat genètica ens permet comunicar-nos entre nosaltres i constituir lliurement una societat. Cosa que amb altres animals no podem fer.

Tot i això, la comunitat social no és equivalent a la comunitat moral.

La comunitat social inclou tots aquells individus que formem part d'una mateixa societat i ens relacionem entre nosaltres. La comunitat moral s'estén a tots els éssers dotats de sensació independentment de la seva espècie.

És important no confondre ambdues categories, i no caure el prejudici del contractualisme: la creença que solament aquells individus que poden formar voluntàriament una comunitat o associació amb nosaltres mereixen consideració moral per ells mateixos.

Podem veure que el terme no-violència fa referència a un concepte que s'ha constituït com a terme positiu malgrat que sorgeix a partir de la negació i rebuig de la violència com a forma legítima de solucionar conflictes. El mateix podria passar amb el terme no-especisme si el fem servir per a referir-nos al rebuig de l'especisme i a favor d'una postura igualitària de consideració cap a tots els éssers sentents.

De la mateixa manera, el terme nohumà o no-humà és una forma positiva i abreujada per a referir-nos a tots aquells éssers sentents que no són humans, i no poden ser participants voluntaris de la nostra societat.

Els no-humans mereixen el mateix respecte bàsic que els humans, però el prejudici especista els relega a la categoria d'éssers inferiors, de recursos dels humans. Conscienciar sobre aquesta injustícia és la tasca bàsica del moviment de Drets Animals. Això també s'ha de reflectir en la nostra manera d'expressar-nos.

Quan expliquem que hi ha persones que no són humanes, i que aquests no-humans mereixen ser lliures de la nostra dominació el que fem és ajudar a eradicar l'especisme de la nostra mentalitat.

 

Fes-te vegà

 

Hi ha la idea que és ofensiu o injustament discriminatori si solament es nomena el gènere gramatical masculí per a referir-se a persones d'ambdós sexes; principalment perquè consideren que emprar sols el gènere gramatical masculí per a referir-se a homes i dones és sexista. 

 

Considero que aquesta opinió és equivocada. Tot i que el sexisme és un mal que hem de denunciar i corregir, es tracta d'un mal que no rau ni es troba en aquest cas en el llenguatge, sinó en la nostra mentalitat. 

 

Crec que hi ha una confusió important en aquest punt. El gènere gramatical masculí no equival al gènere sexual masculí, ni el gènere gramatical femení equival al gènere sexual femení. Una cosa és el gènere gramatical i una altra cosa diferent és el sexe biològic. 

 

Per exemple, a un home [gènere sexual masculí] se li poden referir amb el terme "persona", que és un terme de gènere gramatical femení. De la mateixa manera, a una dona [gènere sexual femení] se li poden referir amb el terme "individu", que és de gènere gramatical masculí. I no hi ha cap problema en això. Si dir "tots" -que és de gènere gramatical masculí- per a referir-nos a tots dos sexes per igual seria suposadament "sexista" llavors dir "persones" -que és de gènere gramatical femení- per referir-nos a tots dos sexes per igual també hauria de ser sexista. Hauríem crear el terme masculí "persono". Però això seria un disbarat innecessari. 

 

En català -i en castellà-, el gènere gramatical denominat masculí compleix la funció de referir-se als dos sexes per igual, llevat que s'especifiqui el contrari. 

Així, quan diem "fes-te vegà" no ens estem referint només als homes, sinó a tots aquells individus que puguin ser-ho -que puguin ser vegans- independentment del seu gènere sexual.

Per tant, l'ús de "@", de "x" i de "o/a" per evitar el gènere gramatical masculí no combat el sexisme, només combat la correcta ortografia, gramàtica, i comunicació.

En tot cas, el més important abans que res, en aquesta i altres qüestions, és ser receptiu als arguments. És bo poder dialogar cordialment, en base a raons, sense haver d'estar necessàriament d'acord en un primer moment. Al cap i a la fi, és cadascú qui realment es convenç a si mateix.

Per acabar, m'agradaria apartar per un moment la qüestió pròpiament lingüística-formal i acabar amb una reflexió sobre el contingut de l'expressió que ens ocupa.

L'expressió "fes-te vegà" pot fer la impressió que adherir-se al veganisme implica fer-se d'alguna espècie de comunitat doctrinària. Però no és així. Fer-se vegà no vol dir entrar a formar part de cap grup. Significa simplement fer-se decent amb els altres animals, ja que no hi ha res de decent en menjar altres animals i explotar-lo per al nostre benefici. Solament has de recórrer al teu propi sentit moral per comprendre-ho per tu mateix.
 

Textos relacionats (en castellà): 

- Sexisme en el llenguatge 

- Sexisme lingüístic i visibilitat de la dona 

- Gènere i arroves 

- ¿Colombians i colombianes, ridículs i ridícules?

 

Textos relacionats proposats pels traductors:

- Carme Junyent: "Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení" (Vilaweb)

- Festa de moros i mores i cristians i cristianes (Eugeni S. Reig, a Núvol)

- Llengua, gènere i sexe. (Gabriel Bibiloni)

- Mònica Terribas i els desdoblaments de gènere (Gabriel Bibiloni) 

- Visibilitzar les dones? (Gabriel Bibiloni)

Llenguatge i especisme

 

L'especisme no solament ha corromput la nostra empatia i raonament moral sinó que, com ha succeït amb prejudicis com el racisme i sexisme, ens ha corromput el llenguatge.

El nostre llenguatge és ple d'especisme. Vivim en una cultura i una mentalitat especista que reflecteix aquest prejudici no solament en les actituds i comportaments sinó també en el llenguatge. Fem servir el llenguatge especista sovint sense ni tan sols ser-ne conscients. I a més de ser menyspreador per als animals no humans, recau en nombrosos errors i confusions objectives.

Vegem-ne alguns casos representatius.

El propi mot animal és el millor exemple de com l'especisme distorsiona la forma d'expressar-nos. Els humans som animals però anomenem animals tan sols els altres animals que no són humans. Potser ho fem com una manera de separar-nos-en, d'establir-nos com una categoria separada o superior. Per si fos poc, fem servir el terme també com a insult per menysprear un ésser humà volent dir que és beneit o maldestre.

Si els humans som en efecte animals, llavors per lògica és erroni dir "animals" per referir-nos específicament als que no són humans; encara que gairebé tothom s'expressi d'aquesta manera. El correcte seria emprar qualificatius com "animals no humans" o "els no-humans" si ens referim específicament a ells.

Dir "animals" en oposició a éssers humans seria tan erroni com dir "humans" per referir-nos solament als humans que són homes en oposició als humans que són dones. No té sentit lògic.

[He corregit la meva postura sobre aquesta qüestió. Vegeu l'article: «Nova Revisió sobre el Llenguatge»]

De fet, el mot home significa originàriament ésser humà encara que s'associï solament amb els humans homes. La causa d'aquesta manera de parlar té relació amb l'ancestral menyspreu i discriminació patriarcal cap a les dones. La cultura masclista ha considerat que l'ideal de ser humà és ser home.

De la mateixa manera, l'origen que diguem animals per a referir-nos solament als no-humans pot tenir la causa en l'antropocentrisme i la idea que els humans som éssers especials i a part de la resta d'animals, quan en realitat som animals amb característiques específiques, igual que els altres animals tenen les seves pròpies característiques. No hi ha cap qualitat que sigui exclusivament o intrínseca dels humans. Les diferències sempre són de grau; no de qualitat.

Hi ha un cas específic que crec que il·lustra bé la nostra mentalitat cosificadora sobre els altres animals.

Heu pensat per què a les extremitats inferiors del cos humà les anomenem cames mentre que les dels altres animals són anomenades potes tot i que les dues articulacions són totalment anàlogues i realitzen exactament la mateixa funció?

No hi ha cap diferència biològica rellevant entre les extremitats dels humans i les dels altres animals. Totes elles tenen essencialment la mateixa forma i la mateixa funció. No hi ha cap raó objectiva per a diferenciar-les.

No té cap sentit fer servir un terme per a designar l'ull dels humans i un altre de diferent per a designar el mateix òrgan en els no-humans. De la mateixa manera no té sentit fer servir un terme per a les cames dels humans i usar un altre de diferent per a les cames dels no-humans solament perquè ells no siguin humans.

No és casualitat que parlem de potes quan ens referim als suports d'objectes inanimats, com les taules o les cadires. Com que tractem els altres animals com si fossin objectes és raonable suposar que aquesta cosificació s'ha reflectit en el nostre llenguatge.

Aquesta discriminació no solament és injustificada, i atenta contra el principi de simplicitat, sinó que a més denota clarament una actitud cosificadora. Les extremitats dels objectes s'anomenen potes i segurament de manera inconscient aquesta mentalitat ha motivat el fet d'anomenar potes a les cames dels no-humans. És l'única hipòtesi que explica la diferència en l'ús lingüístic.

Un terme que solem emprar habitualment és el de carn per a referir-nos al cadàver d'un animal. No diem el mateix per parlar d'un cadàver humà perquè no mengem humans. Aquest terme és especista en el sentit que cosifica el resultat de la mort d'un individu i el converteix en una cosa acceptable com a aliment. Carn connota aliment i prescindeix de tot el rerefons d'explotació i sofriment que hi ha al darrere. Carn és un eufemisme per denominar el cadàver de les nostres víctimes.

Fixem-nos com el llenguatge especista sempre tracta de distorsionar la realitat canviant el sentit dels termes.

Per exemple, resulta que els animals emprats en experiments no se'ls reconeix com a víctimes ni com a esclaus sinó que se'ls qualifica d'"herois".

Tampoc es reconeix que els animals siguin esclavitzats ni forçats sinó que es diu que "col·laboren" per ser explotats. De la mateixa manera que es diu que els animals sotmesos a les granges són "feliços" i els podem explotar de manera "humanitària".

A les víctimes de l'explotació especista també se les anomena "màrtirs" en favor del progrés humà. Imaginem que els nazis haguessin anomenat a les seves víctimes "màrtirs en favor d'un món més ari". Sabem que això és un eufemisme. Un màrtir seria algú que s'immola voluntàriament en favor d'una causa. Però els animals no humans no es presenten voluntaris ni donen el seu consentiment per a ser usats, torturats i assassinats per a benefici de l'ésser humà.

Algunes determinades ideologies no empren el llenguatge per a descriure objectivament la realitat sinó per a adequar-la i forçar-la perquè coincideixi amb els seus prejudicis.

Pensem-hi un moment: per què fem servir el terme persona com a sinònim equivalent d'ésser humà? És que els altres animals no tenen personalitat? No tenen potser una ment pròpia i una experiència subjectiva de la vida?

No és correcte discriminar la resta d'animals pel que fa a la condició de personalitat. Ells també són persones en tant que són individus singulars amb capacitat de sentir i de raonar; conscients de si mateixos i amb interessos propis. És per això que considerem que els animals no humans també són persones.

Si considerem que els altres animals són persones, llavors hem de reflectir aquesta noció en la nostra conducta i en la nostra forma d'expressar-nos, oposant-nos a tota forma d'opressió sobre ells.

En tot cas, no es defensa aquí que fer servir termes diferents per a humans i no-humans sigui intrínsecament dolent. El que està malament és fer discriminacions sense una justificació raonable. I en aquests casos concrets que he assenyalat crec que no hi hauria aquesta justificació.