17 de desembre de 2011

Feminisme i Veganisme


«El feminisme depèn de principis morals dels quals deriva: no pots argüir que les dones són injustament tractades sense disposar de principis que són lògicament previs a la teva reivindicació, i el debat sobre aquests principis no és un debat feminista.» –Janet Radcliffe. 

Durant molts segles s’ha considerat que la dona havia d’estar al servei de l’home; que era una propietat més seva i que en podia disposar lliurement per a satisfer els propis desitjos i interessos. Això és el que s’anomena «patriarcat».
 
Nosaltres sabem que això no està bé, que és moralment inacceptable, tot i que potser molta gent no sàpiga explicar ben bé per què. En aquest escrit pretenc exposar la raó que explicaria aquest judici moral; el qual també fonamenta el refús a qualsevol tipus de submissió similar. 
 
Avui en dia, a gran part del món hem progressat cap a la consideració igualitària de les dones i ja no es considera socialment acceptable el sexisme com a part del paradigma moral establert. No obstant això, el sexisme no s’ha superat completament a nivell global i encara continua essent un problema en determinats indrets del món. 
 
La creença que els altres animals –els animals no humans- existeixen per al nostre benefici té exactament la mateixa estructura ideològica de dominació que la idea que les dones existeixen pel benefici dels homes
 
La pròpia idea que algú existeix obligadament per a benefici d’altri és radicalment immoral ja que s’oposa al principi ètic d’igualtat. I és la mateixa creença equivocada que sosté l’explotació dels altres animals per part de l’ésser humà, així com la de molts éssers humans per part d’altres humans. 
 
D’acord amb la nostra consideració d’éssers sentents (que sentim), als animals ens importa la nostra pròpia vida; tenim un interès fonamental en conservar-la i protegir-la del dany i la mort. És per aquesta raó que tenim un valor intrínsec. Hem de ser tractats com a fins i no com a simples mitjans per als fins d’altres. Tenim un valor inherent que no pot ser ignorat ni vulnerat per raons instrumentals. 
 
D’altra banda, els animals que tenim la capacitat de responsabilitzar-nos de la pròpia conducta, que som conscients que els propis actes afecten també als altres, som agents morals i tenim el deure de respectar tots aquells que tenen la capacitat de sentir i que, per tant, tenen interessos. Sense importar cap altra característica que no afecti el fet de tenir interessos, com ara característiques irrellevants com el sexe, la raça, l’orientació sexual o l’espècie
 
La raó moral per a respectar el cos d’una dona, els seus interessos i autonomia, no rau en el fet que sigui dona sinó que el motiu fonamental és que és algú: és una persona –un ésser dotat de subjectivitat-. Això comporta que té un valor moral intrínsec –que és independent del valor instrumental que pugui tenir per a altres individus- i que ens obliga racionalment a respectar-lo en si mateix. 
 
Per tant, si ens posicionem en contra de l’explotació i la violència envers les dones, aleshores hem de ser coherents i estar igualment en contra de l’explotació i la violència contra qualsevol ésser conscient
 
El que és essencialment erroni en la relació que tenim amb els altres animals és precisament que els considerem i els fem servir com a mitjans per als nostres fins sense el seu consentiment i sense respectar els seus propis interessos. Els tractem com a simples recursos. Això és el que defineix a l’explotació animal. El fet que sistemàticament dominem, sotmetem i coaccionem els altres animals és a causa d’aquesta mentalitat especista que els considera com objectes al nostre servei. 
 
El veganisme és un principi moral que s’oposa a l’explotació dels animals no humans. És un principi basat en l’igual valor inherent de tots els éssers que senten, encara que està focalitzat en l’opressió especista sobre els no-humans; tal i com passa amb el feminisme, que es fonamenta en la igualtat per a tothom, tot i que se centra específicament en les dones. El que pretén el veganisme és abolir l’ús dels no-humans com a recursos i el seu estatus de propietat
 
El paradigma moral en el feminisme que assenyala que una persona mai no ha de ser tractada com un objecte –com un simple mitjà per als nostres fins- coincideix amb la idea essencial del veganisme. Aquest principi bàsic és també el fonament de l’ètica de Drets Animals i del moviment que pretén defensar tots els animals i els seus interessos legítims. 
 
Sexisme i especisme són prejudicis equivalents en molts aspectes. A nivell estructural i a nivell moral són idèntics. Solament canvia el sexe per l’espècie. La diferència rellevant entre tots rau en l’aspecte social: el sexisme és qüestionat i refusat per un percentatge molt considerable de la població –que varia en funció del país o nucli social- i és explícitament condemnat per les legislacions de molts països. En canvi, l’especisme és assumit i recolzat per la gran majoria de la població humana de tot el món i, tota la nostra cultura, així com l’ordenament jurídic, és especista. 
 
La nostra relació amb els animals es basa en aquest mateix patró que regeix el masclisme: els cosifiquem i dominem perquè ens serveixin de recursos i eines; ja sigui d’aliment, de vestimenta, d’entreteniment o de qualsevol altra finalitat que considerem beneficiosa per a nosaltres. Els veiem com a “éssers inferiors” i ens creiem en el dret de sotmetre’ls i sacrificar-los. D’aquesta manera, el masclisme i l’antropocentrisme resulten anàlegs –en ambdós casos es pretén justificar una situació opressiva d’un grup sobre un altre apel·lant a una suposada superioritat o inferioritat d’individus respecte d’altres. Com bé explica Anna Charton
 
“La connexió entre l’opressió de les dones pel sexisme i l’opressió dels animals per l’especisme és vívida i commovedora. L’especisme s’ha de condemnar perquè, de la mateixa manera que el sexisme opera per a oprimir les dones i impedir que participin plenament en la comunitat moral, l’especisme descansa en criteris irrellevants per excloure els animals de la comunitat moral.” 
 
L’única manera de posar remei a l’opressió que exercim sobre els altres animals és la mateixa que va servir per començar a solucionar el problema del masclisme: conscienciar la societat mitjançant l’activisme educatiu i dur aquest rebuig de l’opressió a la pràctica en les nostres vides. 
 

8 de desembre de 2011

Habitants de la Terra (Earthlings)

 

Podeu veure'l al Youtube clicant aquí. (Cal verificar l'edat).

El documentari Earthlings ["Habitants de la Terra"] tracta sobre l'especisme i el sofriment causat per la nostra explotació dels animals.

A Earthlings s'exposa la idea que si altres animals sofreixen no hi ha cap raó que justifiqui no tenir en compte aquest sofriment de la mateixa manera que el sofriment d'altres humans.

Atès que tots els animals habitem la Terra, tots podem ser igualment considerats com habitants de la Terra, és a dir, terrícoles ["earthlings"]. No hi ha sexisme, racisme ni especisme en el terme terrícola ["earthling"] perquè abasta tots i cada un de nosaltres, de sang calenta o freda, mamífer, invertebrat, au, rèptil, amfibi, peix o humà.

Els humans no som els únics éssers sentents d'aquest planeta. Compartim el món amb milions d'altres animals que tenen consciència i interessos propis. No obstant això, provem de dominar els altres animals i els tractem com a simples objectes que existeixen per al nostre benefici. Això és a causa del prejudici de l'especisme. Per analogia amb el sexisme o el racisme, el terme especisme és un prejudici o actitud favorable cap als interessos dels individus d'una mateixa espècie i contra els individus d'altres espècies. Així ho explica Peter Singer:

«El racista viola el principi d'igualtat al donar un pes major als interessos dels membres de la seva pròpia raça quan hi ha un enfrontament entre els seus interessos i els d'una altra raça. El sexista viola el mateix principi al afavorir els interessos del seu propi sexe. D'una manera similar, l'especista permet que els interessos de la seva pròpia espècie predominin sobre els interessos essencials dels membres d'altres espècies. El model és idèntic en els tres casos.»

Encara que el més correcte seria dir que l'especisme no dóna el mateix valor o consideració als interessos d'altres animals pel sol fet de ser d'una altra espècie. O senzillament no els dóna cap valor o consideració. No cal que hi hagi un conflicte o enfrontament entre els individus. L'explotació sobre altres animals no està originada pel conflicte sinó solament pel benefici que n'obtenim.

És important assenyalar que l'especisme no és aplicable als éssers vius en general sinó solament als éssers sentents, ja que les plantes no poden sentir dolor, ni sentir res en general, ja que no tenen sistema nerviós i per aquest motiu no tenen interessos.

Si un ésser sent, llavors no hi ha justificació per a no tenir-lo en consideració com un individu que mereix respecte per si mateix. No importa l'espècie de l'individu. El principi d'igualtat requereix que el valor inherent de cada individu sigui valorat de la mateixa manera que el valor inherent de qualsevol altre.

El primer pas fonamental perquè puguem solucionar aquest greu problema és comprendre que tots els éssers que senten mereixem consideració com a persones i, per tant, no ser emprats com a simples mitjans per als fins de ningú. El primer pas és el veganisme.

Encara que no estic d'acord amb l'enfocament centrat principalment en el sofriment —i amb el fet d'estar gairebé totalment limitat a parlar solament sobre mamífers i aus— en principi em sembla bé que aquest documentari es difongui com a mostra de la realitat quotidiana de l'explotació animal amb l'objectiu d'ajudar a conscienciar la societat sobre aquest problema. Almenys mentre no comptem amb millors materials per a fer-ho.

 

 

7 de novembre de 2011

Per què està malament explotar els animals?

 


El veganisme és un principi moral que es defineix en l'oposició i el rebuig a l'explotació dels animals no humans. Òbviament molta gent es pregunta per què els vegans rebutgen aquesta explotació en concret o per què tots en general hauríem de rebutjar aquesta explotació.

Aquest text té com a objectiu ajudar a esclarir: [1] a què ens referim quan parlem d'explotació en un context moral i [2] les raons per les quals és immoral explotar els animals, ja siguin humans o no-humans. Aclareixo per endavant que en aquest assaig en concret al parlar d'animals em refereixo de manera general a tots els animals sense distinció d'espècie, incloent-hi els humans. També he de destacar que parteixo de la base d'haver reconegut que és racionalment injustificable discriminar moralment segons l'espècie.

Podem jutjar de manera intuïtiva que l'explotació dels animals està malament, però sense conèixer les veritables raons que sustenten aquest judici o sense saber explicar en què consisteix específicament l'explotació. Tenim coneixement que l'explotació implica dany, sofriment i mort als animals -la qual cosa va en contra de la seva voluntat i els seus interessos bàsics. No obstant això, com argumentaré aquí, no és el fet de causar dany, sofriment o mort el que converteix l'explotació animal en una cosa immoral en si mateixa.

Explotació significa fer servir un ésser exclusivament com un mitjà per aconseguir un fi, és a dir, com un simple recurs per al nostre benefici. Per exemple, emprem un arbre per tal d'obtenir fusta i fabricar productes: paper, mobles... També fem servir una vaca amb la finalitat d'obtenir llet, carn i altres substàncies. Per això parlem d’"explotació minera", "explotació forestal", "explotació ramadera", entre d’altres. Ara bé, la diferència entre tots dos éssers -arbre i vaca- és que la vaca és sentent (té capacitat de sentir); és un individu perceptivament conscient.

Quan diem que explotem un ésser sentent vol dir que el tractem com si fos un objecte, és a dir, com si no fos un ésser que sent -un ésser que té consciència, voluntat i interessos propis. No el respectem com a subjecte. No tenim en compte el seu consentiment a l'hora d'usar-lo -despreciem els seus interessos fonamentals per a supeditar-los al nostre benefici. Això vol dir que el cosifiquem: tractem un subjecte com si fos un objecte. Aquí tenim la primera raó moral per la qual l'explotació dels animals és èticament inacceptable.

A més, aquesta explotació implica prioritzar els nostres interessos respecte els de l'individu que sotmetem. D'aquesta manera, trenquem el principi moral d'igualtat. Un individu és igual a un altre pel fet de ser-ho i, els interessos bàsics que tingui -com l'interès en viure- són els mateixos interessos bàsics que tenen els altres individus. No hi ha raó, per tant, que justifiqui considerar-los de forma diferent. Aquesta és la segona raó fonamental per la qual l'explotació és immoral.

Un ésser que sent té la capacitat d'experimentar sensacions i posseeix interessos propis. Busca la pròpia conservació, el benestar i el desenvolupament de les seves facultats. És un fi en si mateix. No existeix per a la conservació o benestar d'altres individus sinó que, davant de tot, de la seva pròpia vida i existència. Per això diem que un ésser que sent té un valor inherent que és independent del seu valor instrumental. L'explotació, en aquest cas, succeeix quan no respectem aquest valor inherent i el tractem de manera purament instrumental.

Quan tractem un ésser sentent exclusivament com un mitjà per aconseguir els nostres fins -això vol dir, sense tenir en compte el seu consentiment ni els seus propis interessos- el tractem com si fos una cosa i això suposa violar la seva condició de persona, ja que és un fet científicament reconegut que els animals no humans posseeixen personalitat. Si reconeixem que els animals no són coses, no són objectes, llavors hem d'acceptar que són persones, independentment de la seva espècie.

Quan usem altres animals com a menjar, vestimenta, o com a subjectes forçats d'experimentació o entreteniment, estem exercint l'explotació sobre éssers sentents. Cometem un acte immoral en si mateix; independentment de la manera particular en la què ho fem. El filòsof Arthur Schopenhauer ho explicava d'aquesta manera:


«Quan jo cometo una injustícia sense aniquilar o ferir el cos de l'individu estrany, el component essencial de la injustícia sempre és el mateix i consisteix en que, al cometre la injustícia, obligo l'individu estrany a servir la meva voluntat en lloc de la seva, l’obligo a actuar d'acord amb la meva voluntat en lloc d'actuar d'acord amb la seva. Així doncs, l’obligo que mitjançant els seus actes i el seu treball serveixi als meus fins en comptes seus.» [Metafísica dels costums, 289]


Tanmateix, això no vol dir que usar éssers que senten estigui malament sempre i en qualsevol cas. L'ús d'animals seria acceptable sempre que es complissin dos requisits bàsics fonamentats en reconèixer que els éssers sentents són individus amb voluntat i interessos propis:


[1] Consentiment

[2] Respecte envers els seus interessos bàsics


Perquè hi pugui haver consentiment ha de tractar-se del cas d'un ésser conscient que tingui la capacitat d’adonar-se del que implica el seu ús i de poder comunicar-nos aquest consentiment. Aquesta circumstància només ens és possible a nosaltres en el cas d'éssers humans, a partir de certa edat i desenvolupament mental, amb els quals ens puguem comunicar. La resta d'animals no tenen aquesta capacitat o no ens la poden comunicar.

En tot cas, el fet que no hi pugui haver consentiment explícit per la seva banda fa inacceptable, en ell mateix, qualsevol ús que en fem. Sense consentiment exprés no hi pot haver cap ús moralment acceptable sobre ningú.

El consentiment és un requisit necessari però no suficient. Perquè qualsevol ús que impliqui cosificació o violació dels interessos fonamentals és moralment inacceptable fins i tot encara es faci amb consentiment.

Per tot això, afirmem que l'explotació dels animals és injusta ja que viola la seva condició de subjectes, d'éssers conscients, i perquè trenca el principi d'igualtat.

Fins i tot encara que l'explotació dels animals no impliqués causar algun perjudici o mort a les víctimes -cosa força inusual per no dir gairebé impossible en la pràctica- continuaria essent igual d'injusta. De totes maneres, la realitat és just el contrari. Així, a causa directa de la seva explotació, milions d'animals no humans són coaccionats, agredits i assassinats cada any per a benefici humà.

Els animals, en tant que éssers dotats de sensibilitat, existeixen com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a fins d'altres. La recerca de la pròpia conservació i el propi benestar és el propòsit de cada vida sentent. Els animals existeixen per si mateixos i per a si mateixos, i, per aquesta raó, no és just forçar-los a sacrificar els seus interessos per a benefici d'uns altres o per aconseguir la consecució d'algun ideal. Així ho exposa el professor Tom Regan:


«El nostre error fonamental no rau en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix en veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»


És per tot això que afirmem que és immoral viure a compte de l'explotació d'altres animals.

Afortunadament, avui en dia tenim l'opció de viure sense explotació animal: assumint el veganisme i aplicant-lo en la nostra vida quotidiana. Entenc que, si volem ser justos amb els altres animals, aquesta és la decisió que prendrem.

 

20 d’octubre de 2011

Veganisme l'any 1947


VEGANISME

11è Congrés de la Unió Vegetariana Internacional (Any 1947) 

 (Text provinent d'un pamflet de la Vegan Society) 


El senyor Donald Watson ha manifestat que els vegans defensen la idea que si volem ser veritables alliberadors dels animals llavors hem de renunciar absolutament a la nostra tradicional i egoista actitud de creure que tenim dret a utilitzar-los per les nostres necessitats. Hem de satisfer les nostres necessitats mitjançant formes que no impliquin fer servir altres animals. 

Al llarg de la història, qualsevol home que s'hagi aixecat contra la crueltat i l'explotació s'ha beneficiat a si mateix tant com a aquells als quals ha alliberat. Així ha estat l'esdevenir del progrés. Per tant, el mateix tipus d'avenços ocorreran si ens enfrontem seriosament a totes les injustícies sobre les que ha estat construïda aquesta civilització. 

Si l'ideal vegà de no-explotació fora adoptat massivament llavors es produiria la major revolució pacífica mai coneguda en la història, abolint les activitats injustes i substituint-les per unes noves i millors tant per als interessos dels éssers humans com per als dels animals. 

Segons el senyor Watson, resulta raonable proclamar el següent: 


1.- Veganisme és establir per primera vegada en la història una relació correcta entre l'ésser humà i els animals. 

2.- Es produiria una gran millora en la nostra salut si adoptem una alimentació basada en els fruits de la terra, evitant tots aquells riscos que provenen de les substàncies d'origen animal. 

3.- El veganisme podria fer desaparèixer la malnutrició i la fam al món. 

4.- El veganisme podria restablir la fertilitat del sòl cultivable. 


Si aquestes afirmacions són correctes llavors podem veure clarament que els nostres majors problemes tenen la seva arrel en l'explotació dels animals. 

L'actual relació entre l'ésser humà i els animals és reprovable. Els homes s'han atribuït a si mateixos el paper d'amos i senyors de tot el que respira, i han portat al món milions d'animals amb el propòsit d'explotar-per al seu benefici i matar-los quan ja no els resulti útil mantenir-los amb vida. 

En relació a l'aspecte psicològic del veganisme, el senyor Watson va declarar que no resulta fàcil comprendre per què els nutricionistes tradicionals han trigat tant a rebutjar la superstició sobre la inexistent necessitat de menjar animals i el que prové d'ells. 

Els vegans disposen fàcilment de sucres, vitamines, greixos, minerals i fibra provinents dels vegetals rics en aquests nutrients. El major error es troba focalitzat en la qüestió de les proteïnes. És significatiu que la llet humana (que serveix per a nodrir l'ésser humà en la seva època de major creixement) amb prou feines conté més d'un dos per cent de proteïnes. Això suggereix que la nostra alimentació no ha d'excedir en percentatge proteic, el qual pot ser perfectament cobert pel consum de vegetals. Per tant, es pot veure clarament que els vegans tenen el mateix risc que els que mengen animals d'obtenir massa proteïnes. 

Solament alguns pocs nutricionistes que no són vegans han intentat viure sense menjar animals, o han tractat d'afrontar el problema científicament, com s'ha de fer. Sense el coneixement que ens aporta la investigació científica això és com intentar flotar en un mar d'errors. 

És altament improbable que el planeta en què vivim pugui produir el que cal per a alimentar a mil milions d'habitants humans d'acord amb els preceptes defensats pels nutricionistes tradicionals. D'altra banda, sent cert que la Gran Bretanya està més densament poblada que l'Índia -i que és un dels països més densament poblats del món- tot i així, en pocs anys podria esdevenir un país exportador de menjar, seguint els mètodes vegans d’agricultura. 

Qualsevol tipus d'alimentació o agricultura que comporti el deteriorament del sòl està condemnat al fracàs, però el veganisme està exempt d'aquest defecte. I sota l'actual sistema, les coses no estan anant bé. 

La nostra actual situació es troba en el risc que sense un canvi cap a una agricultura vegana el terreny cultivable aviat quedarà estèril. 

Tots aquests problemes ocorren a causa que no hem seguit la norma de la reciprocitat. No hi ha raó aparent per la qual els residus d'una comunitat vegana saludable no puguin ser usats de nou, i si tots els sobrants de les plantes fossin retornats a la terra es podria establir una agricultura equilibrada i sana sense explotació animal, sense fer servir animals. 


Text original: «Veganism»

 **************************** 


APUNT: 

Quan Donald Watson assenyalava que era improbable que en la pràctica es pogués alimentar milers de milions d'éssers humans amb les pautes tradicionals establertes no s'equivocava en els càlculs. El que passa és que al realitzar aquesta declaració, el 1947, encara no s'havia estès la industrialització de les granges. Va ser la industrialització el que va permetre estendre el consum de productes animals a preus assequibles en un mercat de demanda format per molts milions de consumidors. Sense la industrialització això no hauria estat possible. Watson no hi comptava en aquells dies, ja que va ser a partir de la dècada dels 50 que es va produir la industrialització de la ramaderia en general. Per tant, la seva anàlisi era molt lúcida dins el context en què se situava. 

 

20 de setembre de 2011

No hi ha diferència

«Rere el mite del tracte humanitari»

Denunciem i ens oposem a crims com la tauromàquia -o formes específiques de tauromàquia com és el Toro de la Vega- però el fet de consumir productes d'origen animal significa pagar perquè li facin el mateix a altres animals.

No hi ha diferència.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos fem servir un individu com un simple mitjà per a aconseguir un fi. El tractem com una cosa, com un mer recurs per al nostre benefici.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos se li treu la vida a algú que desitja viure a l'igual que nosaltres.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos es viola la integritat física d'algú que no vol que el facin patir ni que li facin mal.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos l'única excusa que es pot al·legar per a dur a terme aquests actes és la tradició, el plaer o el lucre, però no són raons moralment vàlides.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos no tenim necessitat d'explotar animals per estar sans i tenir una bona qualitat de vida.

No hi ha diferència perquè en tots els casos es tracta d'esclavitud, perquè tractem els altres animals com si fossin les nostres propietats.

No hi ha diferència perquè estem violant el seu dret a la vida, el seu dret a la integritat física, el seu dret a la llibertat de moviment; entre altres drets.

No hi ha diferència perquè estem violant la seva condició de persones -persones no humanes- al tractar-los com a coses/propietats/recursos per al nostre benefici.

No hi ha diferència perquè la tauromàquia no és un fet excepcional, diferent o especial de la resta de l'explotació dels animals. La tauromàquia és solament una altra manifestació més de l'opressió que exercim sistemàticament sobre els altres animals.

No hi ha diferència perquè consumir animals és un costum mantingut per tradició social i per plaer; com la tauromàquia. Mengem animals per hàbit; no per necessitat. Una dieta vegana ben planificada ens aporta tots els nutrients que necessitem per estar sans.

No hi ha diferència perquè totes les formes d'explotació animal estan causades pel prejudici de l'especisme.

No hi ha diferència perquè mentre no assumim el veganisme com un principi moral no s'aturarà la nostra violència contra els animals.

 

12 de setembre de 2011

Fes-te vegà

 


Hi ha la idea que és ofensiu o injustament discriminatori si solament es nomena el gènere gramatical masculí per a referir-se a persones d'ambdós sexes; principalment perquè consideren que emprar sols el gènere gramatical masculí per a referir-se a homes i dones és sexista. 
 
Considero que aquesta opinió és equivocada. Tot i que el sexisme és un mal que hem de denunciar i corregir, es tracta d'un mal que no rau ni es troba en aquest cas en el llenguatge, sinó en la nostra mentalitat. 
 
Crec que hi ha una confusió important en aquest punt. El gènere gramatical masculí no equival al gènere sexual masculí, ni el gènere gramatical femení equival al gènere sexual femení. Una cosa és el gènere gramatical i una altra cosa diferent és el sexe biològic. 
 
Per exemple, a un home [gènere sexual masculí] se li poden referir amb el terme "persona", que és un terme de gènere gramatical femení. De la mateixa manera, a una dona [gènere sexual femení] se li poden referir amb el terme "individu", que és de gènere gramatical masculí. I no hi ha cap problema en això. Si dir "tots" -que és de gènere gramatical masculí- per a referir-nos a tots dos sexes per igual seria suposadament "sexista" llavors dir "persones" -que és de gènere gramatical femení- per referir-nos a tots dos sexes per igual també hauria de ser sexista. Hauríem crear el terme masculí "persono". Però això seria un disbarat innecessari. 
 
En català -i en castellà-, el gènere gramatical denominat masculí compleix la funció de referir-se als dos sexes per igual, llevat que s'especifiqui el contrari. 

Així, quan diem "fes-te vegà" no ens estem referint només als homes, sinó a tots aquells individus que puguin ser-ho -que puguin ser vegans- independentment del seu gènere sexual.

Per tant, l'ús de "@", de "x" i de "o/a" per evitar el gènere gramatical masculí no combat el sexisme, només combat la correcta ortografia, gramàtica, i comunicació.

En tot cas, el més important abans que res, en aquesta i altres qüestions, és ser receptiu als arguments. És bo poder dialogar cordialment, en base a raons, sense haver d'estar necessàriament d'acord en un primer moment. Al cap i a la fi, és cadascú qui realment es convenç a si mateix.

Per acabar, m'agradaria apartar per un moment la qüestió pròpiament lingüística-formal i acabar amb una reflexió sobre el contingut de l'expressió que ens ocupa.

L'expressió "fes-te vegà" pot fer la impressió que adherir-se al veganisme implica fer-se d'alguna espècie de comunitat doctrinària. Però no és així. Fer-se vegà no vol dir entrar a formar part de cap grup. Significa simplement fer-se decent amb els altres animals, ja que no hi ha res de decent en menjar altres animals i explotar-lo per al nostre benefici. Solament has de recórrer al teu propi sentit moral per comprendre-ho per tu mateix.
 

Textos relacionats (en castellà): 

- Sexisme en el llenguatge 

- Sexisme lingüístic i visibilitat de la dona 

- Gènere i arroves 

- ¿Colombians i colombianes, ridículs i ridícules?

 

Textos relacionats proposats pels traductors:

- Carme Junyent: "Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení" (Vilaweb)

- Festa de moros i mores i cristians i cristianes (Eugeni S. Reig, a Núvol)

- Llengua, gènere i sexe. (Gabriel Bibiloni)

- Mònica Terribas i els desdoblaments de gènere (Gabriel Bibiloni) 

- Visibilitzar les dones? (Gabriel Bibiloni)


31 d’agost de 2011

Observacions sobre la qüestió de la violència

 

«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que porta a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»   ~ Gary Francione

A l'hora de reflexionar sobre la qüestió de la violència, en primer lloc, crec que és important tenir clar que la violència no es limita solament a l'agressió física. També hi ha altres tipus de violència: la mental (l'odi), la verbal (insults, amenaces) o la violència contra la veritat (mentir). Aquestes formes de violència també són moralment reprovables, i són fins i tot més habituals que la violència física. Encara que hi ha una evident diferència de grau entre insultar i ferir físicament; si insultem una persona estem sent violents amb ella. I no concebo cap cas (com protegir una persona) en el qual insultar algú estigués justificat.

Veig que pràcticament tothom coincideix que considera justificada la violència en el cas de no haver-hi cap altra manera de salvar la vida d'algú en d'una situació individual. Però crec que és molt habitual confondre violència amb l'ús de la força. Es pot detenir un agressor sense haver necessàriament que fer-li mal. Hi tècniques de defensa personal i armes no-letals (per exemple, esprais) que tenen aquest propòsit.

Ningú defensa la idea que l'única manera de confrontar el problema de la violència sigui amb paraules amables, sinó que si realment comprenem el problema i estem en contra de la violència llavors cercarem la manera d'evitar-la i adoptar unes vies d'acció no-violenta.

Pensar que rebutjant la violència ens limitem a la passivitat és igual d'equivocat que creure que per rebutjar la violació sexual llavors necessàriament ens quedem limitats a no poder tenir una vida sexual plena i satisfactòria amb altres persones, quan això òbviament és absurd. Podem gaudir de la sexualitat sense incórrer en violència contra ningú, i igualment podem evitar i solucionar les injustícies sense recórrer a la violència.

El problema de fons és la violència en forma de mentalitat (prejudicis com l'especisme) i l'agressió física contra els animals. I si el problema moral és la violència (i segons el meu punt de vista és el problema central i més important) llavors emprar aquest mateix problema -la violència- com a tàctica no pot solucionar-lo, només estendre i agreujar-lo.

Vivim en una societat que considera l'explotació dels animals no humans com una cosa assumida i acceptable. És un problema estructural que té la seva arrel en la nostra forma de pensar i de sentir. Això no ho solucionarem intentant arreglar successos concrets que ocorren conjunturalment (sense detriment d'ajudar els que ho puguin necessitar), sinó creant una cultura diferent. Això solament es pot aconseguir a través d'una acció educativa que persuadeixi i convenci a la gent. Si nosaltres entenem el problema llavors els altres també poden fer-ho. És qüestió de perseverar i de fer-ho de manera correcta.

La no-violència troba la seva força no en la por i la destrucció, com fa la violència, sinó en la persuasió i el convenciment mitjançant l'empatia i la raó. En això és precisament en el que es fonamenta l'eina de canvi més poderosa que tenim al nostre abast per enfocar el problema de la violència, és a dir, l'educació vegana. En paraules de Gary Francione: 
 
«Si volem veure un món en què no hi hagi violència contra els més vulnerables, nosaltres mateixos hem de no ser violents, i presentar els nostres punts de vista d'una manera no violenta. La no violència comença amb el nostre propi veganisme i el nostre ús de mitjans creatius i no violents per a educar a altres sobre el veganisme.»

Articles relacionats (en castellà):

- Més sobre la violència i els Drets Animals

- Sobre la vivisecció i la violència

 

16 d’agost de 2011

Un comentari sobre la discriminació


M'agradaria assenyalar un detall que sol aparèixer sovint quan es tracta sobre la qüestió moral dels animals i el tema de la desigualtat.

En el context moral, sovint es parla de la «discriminació» com si fos un acte dolent en si mateix. Però, ben mirat, això no seria correcte. La discriminació no té per què ser errònia sempre que estigui justificada. Discriminar vol dir "dividir, separar, discernir". Fem discriminacions contínuament, però el fet de discriminar no és un fet immoral de per si. La discriminació solament és errònia si no es pot justificar raonadament. Per això assenyala Pablo Malo que:

    «[...] cal diferenciar discriminació de discriminació injusta. Discriminar és distingir, reconèixer una diferència. En aquest sentit certes discriminacions són necessàries i desitjables. Per exemple, un mestre ha de discriminar entre un bon examen i un mal examen i no posar la mateixa nota a tots. Una altra cosa és la discriminació injusta, que per definició és moralment problemàtica. Una discriminació és injusta quan la gent és tractada de forma diferent sense que hi hagi una diferència rellevant entre la gent que justifiqui aquest tractament diferent.»

Discriminem -separem, excloem- de la comunitat moral tots aquells éssers que no tenen la capacitat de sentir. Ni les plantes ni els minerals mereixen consideració moral per si mateixos. Solament els éssers que senten són els que han de ser respectats per si mateixos. En canvi, discriminar de la comunitat moral i el respecte bàsic certs individus per motiu de raça, sexe o espècie no seria raonable, ja que aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir, que és l'únic requisit rellevant per formar part de la comunitat moral.

Per exemple, discriminar de la consideració moral algú pel fet de ser d'una determinada espècie o d'una determinada raça. Aquesta discriminació seria injusta perquè aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir. En canvi, discriminar els éssers no sentents d'aquesta consideració per si mateixos no és injust, i per tant és una discriminació raonable i moralment correcta.

Dins de la comunitat moral estaria justificat discriminar els que no tinguin un mínim de raciocini de la possibilitat de ser responsables dels seus actes. Per exemple, no considerem que un nen tingui dret a fer contractes. A no ser que algú defensi que un nen de dos anys pot tenir dret a fer contractes llavors l'està discriminant. I aquesta discriminació no és injusta ja que els nens no tenen la capacitat de fer-ne. Allò equivocat seria creure, i permetre, que un nen pot fer contractes o que els pot fer sent realment conscient del que fa.

Discriminar és simplement separar o distingir. I no hi ha res intrínsecament dolent o perjudicial en això. No podríem viure i raonar sense fer diferenciacions entre l'existència. La discriminació és una cosa inherent a tota forma de vida conscient en la seva manera de conèixer el món. De fet, tots els individus som diferents entre nosaltres. No hi ha ningú que sigui idèntic a algú altre. Reconèixer la singularitat de cada individu és una forma de discriminació però que no té res d'injust o d'equivocat.

Pot haver-hi discriminacions que siguin correctes o incorrectes; que siguin justes o injustes. Però dir que la discriminació en si mateixa és una cosa dolenta es tracta d'un error. Rebutjar la discriminació com a tal és gairebé com rebutjar el pensament i la raó. I si ja tenim categories que assenyalen encertadament errors morals [assassinat, violació, esclavitud, ...] llavors no hi ha motiu per emprar el mot discriminació en sentit pejoratiu.

Proposar que hem d'abolir tota discriminació implicaria que ja no podrem discriminar entre animals i vegetals; no podrem discriminar entre el bé i el mal; no podrem discriminar entre esclavitud i llibertat. Dir "no a la discriminació" seria, doncs, un missatge equívoc.

Hem de denunciar i rebutjar aquelles discriminacions que són arbitràries respecte d'algun criteri rellevant a cada qüestió específica -com és l'especisme- però parlar en contra de la discriminació com a tal és precisament una forma de deixar pas a l'arbitrarietat, ja que si no podem fer discriminacions llavors ja no podem delimitar conceptes ni determinar judicis o valoracions, ja que tot raonament implica necessàriament una discriminació entre allò bo i allò dolent, entre allò correcte i allò erroni, entre allò vertader i allò fals.

Per exemple: la majoria de la gent empra el mot "persona" com a sinònim d'ésser humà excloent la resta d'animals sentents. Però aquesta discriminació seria errònia, ja que els altres animals també haurien de ser inclosos i considerats en la categoria de persona, ja que ells també posseeixen els requisits bàsics de la personalitat.

En conclusió; es parla de la discriminació com si fos un concepte dolent en si mateix. Però, per les raons exposades, això no seria correcte. La discriminació no ha de ser immoral sempre que estigui justificada. Ens cal efectuar discriminacions contínuament per a poder pensar i raonar. El fet de discriminar no és un fet immoral de per si. Solament ho és si es fa de manera injustificada.

Per tot això, considero que hauríem de denunciar la discriminació injustificada, i no la discriminació en si, per a referir-nos a la que no estaria racionalment justificada.

 

1 d’agost de 2011

Misantropia: un greu error

 

«La darrera debilitat de la violència és que és una espiral descendent, que engendra el mateix que cerca destruir. En lloc d'afeblir el mal, el multiplica. De fet, la violència fa simplement créixer l'odi. I això continua. Retornar l'odi per l'odi multiplicat a l'odi, afegint una foscor encara més profunda que una nit sense estrelles. La foscor no pot amagar la foscor: sols la llum pot fer-ho. L'odi no pot amagar l'odi: solament l'amor ho pot fer.» ~ Martin Luther King

Un greu error, que no ajuda a solucionar cap problema, és pensar que l'ésser humà és, en si mateix, la causa dels problemes que ens aclaparen, en comptes d'entendre que la causa és la mentalitat que motiva els seus actes.

En el cas de l'explotació sobre els animals és la mentalitat, el prejudici de l'especisme, el que ens fa creure que som superiors als altres animals, i que estem legitimats a violentar-los per al nostre benefici.

Creure que algú actua malament a causa de l'espècie a la qual pertany és tant equivocat com creure que si algú fa una cosa dolenta és per culpa de la seva raça o el seu sexe. Es tracta d'un prejudici. El motiu no és l'espècie humana. El motiu és l'especisme. Els humans actuem, en gran mesura, condicionats i d'acord als nostres valors i creences, que en alguns casos es remunten a una tradició molt llunyana.

La conducta humana té a veure,
òbviament, amb la biologia, però la biologia per si sola no ho explica tot. Qualsevol que faci un repàs de la història de la humanitat en diferents llocs i cultures veurà que el comportament humà no ha estat essencialment diferent del dels altres animals. Els humans vivim per a subsistir i tot i que és cert que des de fa molts milers d'anys hem explotat els animals, així com altres humans, també és cert que l'ésser humà va adoptar l'agricultura, que és la solució fonamental per no dependre de l'explotació d'altres animals. I encara que hem assumit moltes vegades ideologies que defensen l'odi i la violència, també existeixen cultures en les que es promouen idees de respecte i convivència.

Els éssers humans no som els únics animals que explotem altres individus per al nostre benefici. Qualsevol que s'interessi en conèixer les vides dels altres animals podrà trobar fàcilment nombrosos exemples sobre aquest fet. Per tant, els humans no som éssers radicalment diferents d'altres animals.

Potser sí que hi ha alguna cosa que ens diferencia en cert grau de la resta d'animals, i és el desenvolupament de la nostra capacitat moral per comprendre el que està bé i el que està malament, i actuar en conseqüència.

Considero que hauríem de centrar-nos en aquest aspecte positiu, i ajudar els altres a descobrir-lo i potenciar-lo a través de l'educació, en lloc de malgastar el temps en odiar i no fer res constructiu per a millorar les coses.

L'odi ens condueix a desitjar el mal a aquells que suposadament actuen malament; quan en comptes d’això podríem desitjar que tinguin un canvi de consciència que els faci deixar d'actuar d'aquesta manera. Aquest canvi de consciència és més fàcil que arribi si nosaltres ajudem a produir-lo. Així que per què no els ajudem a comprendre el què fan malament i els animem a canviar la manera de pensar i actuar?

Per aconseguir eliminar progressivament la violència que exercim sobre els animals, el més efectiu és centrar els esforços en l'activisme educatiu que tingui com a base moral el veganisme i la filosofia dels Drets Animals.

Solament reduint l’especisme reduirem eficaçment, i finalment eliminarem, l'explotació institucionalitzada dels animals, com bé ho explica Joan Dunayer:

 
«L'emancipació a àmplia escala requerirà un canvi radical en les actituds de les persones. Hem de reduir l’especisme. Mentre modelem el llenguatge no especista i el comportament, hem d'educar les persones sobre les seves refermades formes de prejudici. Quan les persones reconeguin completament la crueltat i injustícia inherents a l'especisme, rebutjaran tota explotació humana cap als no humans. A la fi, solament un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no humans.»

 

30 de juliol de 2011

Col·laborar amb el mal no ajuda a millorar-lo ni a eradicar-lo

GRANGES D'ESCLAUS
 

La meva reflexió d'avui ve motivada al llegir la següent notícia:

El primer que vaig pensar és que tant de bo aquests animals no haguessin patit al morir. Molta gent haurà pensat alguna cosa semblant. Però no valoraríem correctament aquest succés si ens quedéssim aquí.

Tinguem en compte abans que res que la situació de confinament sota la qual vivien les víctimes va ser creada per la mentalitat que considera legítim que els éssers humans usem altres animals com a recursos per al nostre benefici. Aquesta mentalitat permet, afavoreix i motiva la demanda de productes provinents de l'explotació animal.

De no haver mort a causa de l'incendi, aquests animals haurien acabat a l'escorxador per a ser degollats i emprar els seus cossos com a productes.

Si es donés la circumstància que algú hagués de morir inevitablement per causa d'un incendi, preferiria que morís inconscient per inhalació de fum -sembla que és una mort més ràpida i menys dolorosa- que morís abrasat per les flames, que ha de ser una cosa molt dolorosa. No obstant això, aquesta preferència no legitimaria mai el proposar que els pollastres, o qualsevol altre animal explotat, fossin assassinats mitjançant el mètode de gaseig, en comptes d'altres com, per exemple, el degollament.

Per desgràcia, els benestaristes solen al·legar aquest tipus d'exemples per a intentar justificar la seva promoció d'uns mètodes d'explotació davant d'altres. La posició benestarista serveix de suport al fet que l'explotació animal continuï, gràcies al mite que aquesta explotació es pot dur a terme d'una manera "compassiva" o "humanitària" mitjançant regulacions de "benestar animal".

És millor patir l'esclavitud a l'aire lliure de fer-ho confinat tota la teva vida en un espai tancat? Pot ser que ho sigui, però això no justifica que promoguem algun tipus d'esclavitud. Per ventura no seria millor morir cremat de forma inconscient que morir retorçat de dolor pel foc? Òbviament ho seria, però això no justifica que promoguem que els piròmans cremin animals de determinada manera amb l'excusa que d'aquesta manera les víctimes suposadament patirien menys.

Si considerem que els animals tenen un valor moral i entenem que no són coses, llavors hauríem de reconèixer que tenen un dret moral a no ser la nostra propietat. Si els tractem com la nostra propietat llavors actuem de la mateixa manera que els esclavistes respecte dels humans que esclavitzaven. Tractar a algú com una propietat és esclavitud i els altres animals són algú -són éssers conscients.

L'esclavitud continua sent errònia tant si es fa a porta tancada o a l'aire lliure; està igual de malament independentment de si causa més o menys patiment. Això vol dir que no hem de donar suport que es faci d'una manera o d'una altra.

Totes les mesures que pretenen reformar l'explotació dels animals per suposadament fer-la menys horrible el que aconsegueixen no és alleujar el sofriment de les víctimes sinó perpetuar-lo perquè aconsegueixen que la gent continuï pensant que solament importa com tractem els animals que hem esclavitzat però que no es qüestioni el fet mateix de sotmetre els animals a ser els nostres esclaus.

El concepte de "millor" tan sols existeix partint d'alguna cosa que sigui bona. L'esclavitud és dolenta, així que mai pot haver-hi una "millor" esclavitud. Intentar "millorar" les condicions d'esclavitud significa en realitat ajudar que l'esclavitud es continuï perpetuant, i amb ella les seves víctimes.

El benestarisme fomenta que la gent no qüestioni el prejudici de l'especisme, que és la causa originària que les víctimes es trobin en aquesta situació. La posició benestarista facilita que el mal continuï; en lloc de ser detingut.

La forma correcta d'afrontar el problema dels incendis provocats comença òbviament per no col·laborar en els actes amb els que els causen o propicien que passin. De la mateixa manera, no hi ha una altra forma correcta d'afrontar el problema de l'explotació dels animals que començant per no col·laborar amb aquesta explotació, incloent-hi els intents per a reformar-la.

La solució correcta davant el problema de l'explotació animal és la seva abolició. I aquesta solució comença amb el veganisme.

 

22 de juliol de 2011

Persones


El concepte de persona s'aplica en diferents àmbits —legal, ètic, moral, científic— i en cada un d'ells té significats diferents, encara que relacionats, que convé no confondre per poder entendre de què parlem en cada cas. 

És cert que a nivell legal els éssers humans són els únics animals considerats persones. Però aquesta exclusivitat és bàsicament un reflex de la mentalitat especista que predomina en la nostra societat, i no una cosa que es pugui justificar racionalment en termes morals. Tal com explica Diana Londoño Grisales

 

«No hi ha cap impediment des de la teoria jurídica perquè els animals no humans sentents siguin reconeguts com a persones i se'ls concedeixi drets d'acord amb les seves necessitats.»

 

Si cerquem al diccionari el mot persona ens trobarem amb unes definicions que el converteixen en sinònim d'ésser humà. Però això no ens diu res sobre la validesa d'estendre el concepte a altres animals ja que l'únic que fa el diccionari és recollir l'ús acceptat i habitual d'una paraula, i és obvi que en el context d'una societat especista el que farà el diccionari serà recollir definicions esbiaixades pel prejudici de l'especisme. Passaria lògicament el mateix si visquéssim en una societat racista o sexista. 

El diccionari no estableix les definicions; solament es limita a recollir els usos habituals de cada terme segons l'ús dels parlants. En la nostra societat tan sols es consideren persones els humans, a causa del prejudici especista, però no hi ha una raó objectiva que justifiqui discriminar els altres animals de la categoria de persona. 

En altres èpoques no gaire llunyanes fins i tot avui en dia en certs contextos era una cosa normal el considerar que solament determinats humans fossin considerats persones, mentre que a la resta se'ls considerava inferiors i se'ls negava la condició de persones per a rebaixar-los a la categoria d'objectes i propietats com succeïa en el cas de les dones. Aquesta discriminació injusta estava basada, segons fos el cas, en motius sexistes, racials, religiosos o de nacionalitat. 

Però no solament alguns humans van ser exclosos de la categoria de persona, sinó també la resta d'animals que no eren humans. Malauradament, aquesta discriminació concreta basada en l'espècie no ha canviat pràcticament gens a nivell moral i legal en l'actualitat, mentre que, en el context humà, sí que s'han aconseguit avenços en l'eradicació de prejudicis com el racisme o el sexisme. 

Afirmar, per exemple, que les dones o els negres no són persones seria cometre una falsedat ja que les lleis els reconeixen com a tals, però la qüestió més fonamental és que encara que la llei no els reconegués com a tals, a nivell neurobiològic sí que serien persones, sense importar el que digués al respecte la cultura o la legislació. 

De la mateixa manera, podem donar per fet que els altres animals els animals que no són humans són persones. Així ho confirma la ciència actual a través de nombrosos i variats estudis en els que es demostra que els altres animals comparteixen totes les característiques bàsiques que són pròpies de la personalitat, i que cap d'aquestes és exclusiva dels éssers humans. 

Una vegada que reconeixem que els altres animals, i no solament els humans, posseeixen personalitat, hem de tenir en compte aquest fet a l'hora de fonamentar la nostra ètica de manera racional. 

La idea d'estendre el concepte de personalitat a altres animals a part dels humans no té res de nou i es va començar a discutir fa diverses dècades. El problema és que, tant la comunitat científica com l'acadèmica filosòfica associen habitualment aquest estatut de persona amb la capacitat d'intel·ligència. En canvi, la filosofia de Drets Animals el relaciona de manera directa i exclusiva amb la sentença la capacitat de sentir.


Considero que la característica que atorga rellevància moral als animals és el fet que són éssers sentents, ja que és la sentença l'aspecte biològic moralment rellevant. I especifico això perquè cal tenir en compte que no tots els humans, ni tots els animals en general, són automàticament persones. 

Per aclarir el punt anterior posaré exemples. El cas d'un embrió és força significatiu ja que es tracta òbviament d'un animal, però al no tenir la capacitat de sentir no se'l pot considerar èticament com una persona. Un cas similar seria el d'un animal que ha perdut la sentença a causa d'un dany greu en el seu sistema nerviós. Un cadàver és un animal, però no sent, per tant, no és una persona. 

Si reconeixem que tots els animals que posseeixen capacitat de sentir són, cada un d'ells, éssers conscients que posseeixen interessos propis, llavors hauríem de considerar-los com a persones, és a dir, éssers amb valor inherent i drets inalienables, sense fer injustes discriminacions entre ells basades en característiques que en res afecten la capacitat de sentir, com són la raça, el sexe o l'espècie. Així ho assenyala el professor Gary Francione


«Els grans simis no humans i tots aquests altres no humans són, de la mateixa manera que nosaltres, sentents. Són conscients; tenen consciència subjectiva, tenen interessos, tenen capacitat de sofrir. Cap altra característica, més enllà de la sentença, és exigida per a ser una persona.»

 

Els altres animals també són persones, però no perquè s'assemblin als humans, sinó perquè senten i són conscients de si mateixos. 

Els humans som animals i som persones. Els altres animals no són humans però sí que són persones. Ells són individus conscients de si mateixos i del que els passa, i el que els passa els importa. Negar que els altres animals són persones no és més que una altra conseqüència del prejudici especista. 

El prejudici de l'especisme permet i promou que a un individu d'una altra espècie, tan sols per ser d'una altra espècie, el considerem com si fos una cosa —una simple cosa, un mer recurs, un mitjà per als nostres fins. Això és l'origen de l'esclavitud. 

L'esclavitud significa tenir com a propietat un individu, una persona. Per això no es poden esclavitzar ni les plantes ni els minerals perquè no són algú, no tenen consciència, mentre que els animals sí que ho som. L'única característica rellevant perquè un ésser sigui considerat com un subjecte és la sentença. 

No hi hauria un terme mitjà entre cosa i persona. O ets una cosa o ets una persona. O se't considera d'una manera o d'una altra. De la mateixa manera que no hi ha termes mitjans entre ser viu o mort. 

L'absolutisme conceptual no és intrínsecament erroni, encara que se sol emprar sovint com desqualificatiu, igual com passa amb altres termes com radicalisme anar a l'arrel de l'assumpte que en si no tenen res de dolent sinó més aviat al contrari. Ser absolutista respecte del rebuig de l'explotació animal, de l'assassinat, la tortura, la violació sexual, no solament em sembla raonable sinó l'única postura raonable. 

En el món real en el qual vivim, o et consideren una persona, i et respecten com a tal, o et consideren una cosa un mer recurs, un mitjà per aconseguir certs fins. Tenint en compte que no hi ha una categoria intermèdia entre els dos conceptes, qualsevol posició que tracti d'intervenir entre les dues s'haurà d'inclinar necessàriament per una d'elles. Un bon exemple d'això és la regulació de l'explotació animal impulsada pel pensament benestarista. Els animals són considerats com a coses tot i que se'ls reconeix que poden sentir i patir. No obstant això, aquest reconeixement no impedeix que se'ls tracti com objectes perquè els seus propietaris n'obtinguin un benefici. 

Respectar els animals com a persones implica que no hem explotar-los, no hem de consumir res que impliqui la seva explotació: consumir els seus cadàvers o secrecions com a aliment o vestimenta o qualsevol altre ús. No solament perquè col·laboraríem econòmicament amb la seva explotació, sinó també perquè encara que no fos així, hauríem de viure una vida que no depengui, al menys en els seus aspectes essencials, de cosificar els altres animals com a recursos per als humans.

Resulta inevitable que si depenem per viure dels altres animals del que puguem obtenir dels seus cossos o del seu esforç tendirem a sotmetre'ls i cosificar-los per a aconseguir-ho. Per tant, si volem viure respectant-los és imperatiu que no depenguem d'ells, i construïm una societat basada exclusivament en recursos minerals, vegetals i sintètics. Podem construir una societat justa i respectuosa amb totes les persones: una societat vegana.