17 de desembre de 2011

Feminisme i Veganisme


«El feminisme depèn de principis morals dels quals deriva: no pots argüir que les dones són injustament tractades sense disposar de principis que són lògicament previs a la teva reivindicació, i el debat sobre aquests principis no és un debat feminista.» –Janet Radcliffe. 

Durant molts segles s’ha considerat que la dona havia d’estar al servei de l’home; que era una propietat més seva i que en podia disposar lliurement per a satisfer els propis desitjos i interessos. Això és el que s’anomena «patriarcat».
 
Nosaltres sabem que això no està bé, que és moralment inacceptable, tot i que potser molta gent no sàpiga explicar ben bé per què. En aquest escrit pretenc exposar la raó que explicaria aquest judici moral; el qual també fonamenta el refús a qualsevol tipus de submissió similar. 
 
Avui en dia, a gran part del món hem progressat cap a la consideració igualitària de les dones i ja no es considera socialment acceptable el sexisme com a part del paradigma moral establert. No obstant això, el sexisme no s’ha superat completament a nivell global i encara continua essent un problema en determinats indrets del món. 
 
La creença que els altres animals –els animals no humans- existeixen per al nostre benefici té exactament la mateixa estructura ideològica de dominació que la idea que les dones existeixen pel benefici dels homes
 
La pròpia idea que algú existeix obligadament per a benefici d’altri és radicalment immoral ja que s’oposa al principi ètic d’igualtat. I és la mateixa creença equivocada que sosté l’explotació dels altres animals per part de l’ésser humà, així com la de molts éssers humans per part d’altres humans. 
 
D’acord amb la nostra consideració d’éssers sentents (que sentim), als animals ens importa la nostra pròpia vida; tenim un interès fonamental en conservar-la i protegir-la del dany i la mort. És per aquesta raó que tenim un valor intrínsec. Hem de ser tractats com a fins i no com a simples mitjans per als fins d’altres. Tenim un valor inherent que no pot ser ignorat ni vulnerat per raons instrumentals. 
 
D’altra banda, els animals que tenim la capacitat de responsabilitzar-nos de la pròpia conducta, que som conscients que els propis actes afecten també als altres, som agents morals i tenim el deure de respectar tots aquells que tenen la capacitat de sentir i que, per tant, tenen interessos. Sense importar cap altra característica que no afecti el fet de tenir interessos, com ara característiques irrellevants com el sexe, la raça, l’orientació sexual o l’espècie
 
La raó moral per a respectar el cos d’una dona, els seus interessos i autonomia, no rau en el fet que sigui dona sinó que el motiu fonamental és que és algú: és una persona –un ésser dotat de subjectivitat-. Això comporta que té un valor moral intrínsec –que és independent del valor instrumental que pugui tenir per a altres individus- i que ens obliga racionalment a respectar-lo en si mateix. 
 
Per tant, si ens posicionem en contra de l’explotació i la violència envers les dones, aleshores hem de ser coherents i estar igualment en contra de l’explotació i la violència contra qualsevol ésser conscient
 
El que és essencialment erroni en la relació que tenim amb els altres animals és precisament que els considerem i els fem servir com a mitjans per als nostres fins sense el seu consentiment i sense respectar els seus propis interessos. Els tractem com a simples recursos. Això és el que defineix a l’explotació animal. El fet que sistemàticament dominem, sotmetem i coaccionem els altres animals és a causa d’aquesta mentalitat especista que els considera com objectes al nostre servei. 
 
El veganisme és un principi moral que s’oposa a l’explotació dels animals no humans. És un principi basat en l’igual valor inherent de tots els éssers que senten, encara que està focalitzat en l’opressió especista sobre els no-humans; tal i com passa amb el feminisme, que es fonamenta en la igualtat per a tothom, tot i que se centra específicament en les dones. El que pretén el veganisme és abolir l’ús dels no-humans com a recursos i el seu estatus de propietat
 
El paradigma moral en el feminisme que assenyala que una persona mai no ha de ser tractada com un objecte –com un simple mitjà per als nostres fins- coincideix amb la idea essencial del veganisme. Aquest principi bàsic és també el fonament de l’ètica de Drets Animals i del moviment que pretén defensar tots els animals i els seus interessos legítims. 
 
Sexisme i especisme són prejudicis equivalents en molts aspectes. A nivell estructural i a nivell moral són idèntics. Solament canvia el sexe per l’espècie. La diferència rellevant entre tots rau en l’aspecte social: el sexisme és qüestionat i refusat per un percentatge molt considerable de la població –que varia en funció del país o nucli social- i és explícitament condemnat per les legislacions de molts països. En canvi, l’especisme és assumit i recolzat per la gran majoria de la població humana de tot el món i, tota la nostra cultura, així com l’ordenament jurídic, és especista. 
 
La nostra relació amb els animals es basa en aquest mateix patró que regeix el masclisme: els cosifiquem i dominem perquè ens serveixin de recursos i eines; ja sigui d’aliment, de vestimenta, d’entreteniment o de qualsevol altra finalitat que considerem beneficiosa per a nosaltres. Els veiem com a “éssers inferiors” i ens creiem en el dret de sotmetre’ls i sacrificar-los. D’aquesta manera, el masclisme i l’antropocentrisme resulten anàlegs –en ambdós casos es pretén justificar una situació opressiva d’un grup sobre un altre apel·lant a una suposada superioritat o inferioritat d’individus respecte d’altres. Com bé explica Anna Charton
 
“La connexió entre l’opressió de les dones pel sexisme i l’opressió dels animals per l’especisme és vívida i commovedora. L’especisme s’ha de condemnar perquè, de la mateixa manera que el sexisme opera per a oprimir les dones i impedir que participin plenament en la comunitat moral, l’especisme descansa en criteris irrellevants per excloure els animals de la comunitat moral.” 
 
L’única manera de posar remei a l’opressió que exercim sobre els altres animals és la mateixa que va servir per començar a solucionar el problema del masclisme: conscienciar la societat mitjançant l’activisme educatiu i dur aquest rebuig de l’opressió a la pràctica en les nostres vides. 
 

11 de desembre de 2011

Sobre la capacitat de raonar en altres animals

 

«Molt a prop del ridícul de negar una veritat evident es troba fer una gran feinada per a defensar-la, i cap veritat em sembla més evident que la que els animals estan dotats de pensament i raó, tal i com els homes. Els arguments són en aquest cas tan manifestos que no escapen mai a l'atenció del més estúpid i ignorant.» ~ David Hume

 

És molt freqüent que als animals se'ls anomeni de manera col·loquial com a animals irracionals i als humans se'ls anomeni animals racionals. Fins i tot tradicionalment entre filòsofs i científics sovint s'ha negat de manera dogmàtica la capacitat de raonar dels individus no humans.

Als altres animals no els manca la capacitat de raonament ni es guien solament per l'instint. Els altres animals també pensen i raonen, pel fet que posseeixen cervell amb estructures neuronals que ho possibiliten. Si en efecte tenen un cervell capaç de fer funcions cognitives és absurd suposar que no pensen ni raonen.

Solem pensar que la intel·ligència evolutiva compta amb un sol pinacle que és ocupat exclusivament pels éssers humans, però és un altre error. El desenvolupament evolutiu no és com una piràmide que culmina amb l'ésser humà, sinó que més aviat s'assembla a un arbre amb branques molt diverses. Tal i com assenyala el biòleg Stephen Jay Gould: 

«Nosaltres fomentem un relat seriosament esbiaixat quan abandonem la història més recent dels animals que van créixer primer i pretenem que la petita branqueta dels vertebrats pugui actuar com un substitut de tota la història ulterior. És més, el prejudici així introduït és el pitjor i el més nociu de tots els nostres errors convencionals sobre la història del nostre planeta: la noció arrogant que l'evolució té una direcció previsible que condueix a la vida humana.»

Que els altres animals també raonen és un fenomen que està més que demostrat segons la biologia i l'etologia. Les evidències de raonament en altres animals són aclaparadores. Negar-ho seria un clar indici d'ignorància o de fanatisme antropocèntric.

Per a qualsevol que tingui coneixements actualitzats sobre biologia i etologia resulta xocant trobar-se que hi hagi gent que qüestioni, o que fins i tot negui, que els altres animals tenen intel·ligència. Això denota manca de coneixement, ignorància o simple negacionisme de les evidències, com comprovarem a continuació. Segons apunta el biòleg Donald Griffin:

«El raonament i la consciència animal simplement han esdevingut la darrera de la llarga llista de característiques suposadament exclusivament humanes que cal admetre que són compartides més àmpliament en el regne animal.»

Trobem evidències sobre això per tot arreu. Per exemple, un estudi recent ha mostrat que els babuïns són capaços de fer analogies. Així mateix, els peixos, com a animals socials que són, fan servir el comportament dels altres per a millorar les seves pròpies decisions. La seva supervivència depèn, en bona part, de les estimacions. Per exemple, avaluen la probabilitat que hi hagi menjar en un lloc pel que veuen d'aquell lloc i per la quantitat d'animals que es dirigeixen cap allà i cap a altres llocs. Els corbs són capaços d'entendre principis físics elementals —com el d'Arquimedes— sempre que els proveeixin un benefici per a la seva supervivència i també poden planificar el futur. Els ratolins tenen capacitat per a desenvolupar un pensament complex.

Assenyala Luis Alonso a la revista Investigació i Ciència:  

«Amb el mateix nivell d'innovació en el disseny experimental aplicat a altres espècies, els científics podrien descobrir habilitats semblants a les espècies de tots els tàxons. En els darrers anys, els investigadors han començat a posar de manifest el nivell de cognició dels óssos, que podria rivalitzar amb el dels còrvids, dofins i primats. Les investigacions sobre insectes, peixos i pops han aportat també un elenc d'habilitats que se suposaven exclusives de primats, pel que fa a la utilització d'eines, ensenyament, aprenentatge social, computació numèrica, etcètera. Podria ben bé passar que el que ens sembla extraordinari en les destreses dels dofins es trobi estès per tot el regne animal.»

Totes les evidències apunten a constatar que l'ésser humà no és l'únic animal racional. Podem trobar nombroses proves que confirmen el raciocini en altres animals.

De fet, no solament trobem evidències sobre la seva capacitat de pensar sinó que, a més a més, el nivell de raonament és més complex del que suposem. Així ho exposa la investigadora Joëlle Proust: 

«Els animals són capaços d'engendrar conceptes i formen les seves representacions mentals des que tenen la capacitat d'obtenir informació sobre les relacions que es produeixen al seu entorn, de memoritzar-les i separar-les de la percepció dels objectes i dels esdeveniments externs.»

D'altra banda, malgrat el que comunament es tendeix a creure, la intel·ligència no té a veure amb la mida del cervell. Per exemple, les abelles tenen una mida minúscula, comparada amb nosaltres, i s'ha comprovat que són animals amb una intel·ligència molt complexa.

De totes maneres, em sembla molt especialment important assenyalar que el motiu per respectar moralment algú no és el fet que raoni sinó que pugui sentir

El que és rellevant pel que fa a la consideració moral no és si un individu pot parlar o raonar, ni el seu nivell d'intel·ligència; el que és important és si pot sentir. I és un fet que, com nosaltres, els altres animals senten.

És per això que la intel·ligència no es pot justificar com una excusa per excloure o degradar algú dins de la comunitat moral, tal com explica el professor Gary L. Francione: 

«No hi ha cap raó que justifiqui que les capacitats cognitives o el nivell d'intel·ligència tinguin alguna relació amb el criteri de consideració moral. Per què, per exemple, la capacitat de poder sumar i restar hauria de tenir alguna relació amb la consideració i el respecte moral que cada individu mereix per ell mateix? Jo no la veig. Per què algú que tingui un coeficient intel·lectual de 180 mereixerà més respecte, en termes ètics, que algú que el tingui de 50? No hi ha cap raó que ho justifiqui moralment. La intel·ligència no afecta el fet rellevant de poder sentir. D'experimentar dolor o plaer. De tenir interessos bàsics, com el desig de viure, de continuar existint, i d'evitar el mal.»


8 de desembre de 2011

Habitants de la Terra (Earthlings)

 

Podeu veure'l al Youtube clicant aquí. (Cal verificar l'edat).

El documentari Earthlings ["Habitants de la Terra"] tracta sobre l'especisme i el sofriment causat per la nostra explotació dels animals.

A Earthlings s'exposa la idea que si altres animals sofreixen no hi ha cap raó que justifiqui no tenir en compte aquest sofriment de la mateixa manera que el sofriment d'altres humans.

Atès que tots els animals habitem la Terra, tots podem ser igualment considerats com habitants de la Terra, és a dir, terrícoles ["earthlings"]. No hi ha sexisme, racisme ni especisme en el terme terrícola ["earthling"] perquè abasta tots i cada un de nosaltres, de sang calenta o freda, mamífer, invertebrat, au, rèptil, amfibi, peix o humà.

Els humans no som els únics éssers sentents d'aquest planeta. Compartim el món amb milions d'altres animals que tenen consciència i interessos propis. No obstant això, provem de dominar els altres animals i els tractem com a simples objectes que existeixen per al nostre benefici. Això és a causa del prejudici de l'especisme. Per analogia amb el sexisme o el racisme, el terme especisme és un prejudici o actitud favorable cap als interessos dels individus d'una mateixa espècie i contra els individus d'altres espècies. Així ho explica Peter Singer:

«El racista viola el principi d'igualtat al donar un pes major als interessos dels membres de la seva pròpia raça quan hi ha un enfrontament entre els seus interessos i els d'una altra raça. El sexista viola el mateix principi al afavorir els interessos del seu propi sexe. D'una manera similar, l'especista permet que els interessos de la seva pròpia espècie predominin sobre els interessos essencials dels membres d'altres espècies. El model és idèntic en els tres casos.»

Encara que el més correcte seria dir que l'especisme no dóna el mateix valor o consideració als interessos d'altres animals pel sol fet de ser d'una altra espècie. O senzillament no els dóna cap valor o consideració. No cal que hi hagi un conflicte o enfrontament entre els individus. L'explotació sobre altres animals no està originada pel conflicte sinó solament pel benefici que n'obtenim.

És important assenyalar que l'especisme no és aplicable als éssers vius en general sinó solament als éssers sentents, ja que les plantes no poden sentir dolor, ni sentir res en general, ja que no tenen sistema nerviós i per aquest motiu no tenen interessos.

Si un ésser sent, llavors no hi ha justificació per a no tenir-lo en consideració com un individu que mereix respecte per si mateix. No importa l'espècie de l'individu. El principi d'igualtat requereix que el valor inherent de cada individu sigui valorat de la mateixa manera que el valor inherent de qualsevol altre.

El primer pas fonamental perquè puguem solucionar aquest greu problema és comprendre que tots els éssers que senten mereixem consideració com a persones i, per tant, no ser emprats com a simples mitjans per als fins de ningú. El primer pas és el veganisme.

Encara que no estic d'acord amb l'enfocament centrat principalment en el sofriment —i amb el fet d'estar gairebé totalment limitat a parlar solament sobre mamífers i aus— en principi em sembla bé que aquest documentari es difongui com a mostra de la realitat quotidiana de l'explotació animal amb l'objectiu d'ajudar a conscienciar la societat sobre aquest problema. Almenys mentre no comptem amb millors materials per a fer-ho.

 

 

7 de novembre de 2011

Per què està malament explotar els animals?

 


El veganisme és un principi moral que es defineix en l'oposició i el rebuig a l'explotació dels animals no humans. Òbviament molta gent es pregunta per què els vegans rebutgen aquesta explotació en concret o per què tots en general hauríem de rebutjar aquesta explotació.

Aquest text té com a objectiu ajudar a esclarir: [1] a què ens referim quan parlem d'explotació en un context moral i [2] les raons per les quals és immoral explotar els animals, ja siguin humans o no-humans. Aclareixo per endavant que en aquest assaig en concret al parlar d'animals em refereixo de manera general a tots els animals sense distinció d'espècie, incloent-hi els humans. També he de destacar que parteixo de la base d'haver reconegut que és racionalment injustificable discriminar moralment segons l'espècie.

Podem jutjar de manera intuïtiva que l'explotació dels animals està malament, però sense conèixer les veritables raons que sustenten aquest judici o sense saber explicar en què consisteix específicament l'explotació. Tenim coneixement que l'explotació implica dany, sofriment i mort als animals -la qual cosa va en contra de la seva voluntat i els seus interessos bàsics. No obstant això, com argumentaré aquí, no és el fet de causar dany, sofriment o mort el que converteix l'explotació animal en una cosa immoral en si mateixa.

Explotació significa fer servir un ésser exclusivament com un mitjà per aconseguir un fi, és a dir, com un simple recurs per al nostre benefici. Per exemple, emprem un arbre per tal d'obtenir fusta i fabricar productes: paper, mobles... També fem servir una vaca amb la finalitat d'obtenir llet, carn i altres substàncies. Per això parlem d’"explotació minera", "explotació forestal", "explotació ramadera", entre d’altres. Ara bé, la diferència entre tots dos éssers -arbre i vaca- és que la vaca és sentent (té capacitat de sentir); és un individu perceptivament conscient.

Quan diem que explotem un ésser sentent vol dir que el tractem com si fos un objecte, és a dir, com si no fos un ésser que sent -un ésser que té consciència, voluntat i interessos propis. No el respectem com a subjecte. No tenim en compte el seu consentiment a l'hora d'usar-lo -despreciem els seus interessos fonamentals per a supeditar-los al nostre benefici. Això vol dir que el cosifiquem: tractem un subjecte com si fos un objecte. Aquí tenim la primera raó moral per la qual l'explotació dels animals és èticament inacceptable.

A més, aquesta explotació implica prioritzar els nostres interessos respecte els de l'individu que sotmetem. D'aquesta manera, trenquem el principi moral d'igualtat. Un individu és igual a un altre pel fet de ser-ho i, els interessos bàsics que tingui -com l'interès en viure- són els mateixos interessos bàsics que tenen els altres individus. No hi ha raó, per tant, que justifiqui considerar-los de forma diferent. Aquesta és la segona raó fonamental per la qual l'explotació és immoral.

Un ésser que sent té la capacitat d'experimentar sensacions i posseeix interessos propis. Busca la pròpia conservació, el benestar i el desenvolupament de les seves facultats. És un fi en si mateix. No existeix per a la conservació o benestar d'altres individus sinó que, davant de tot, de la seva pròpia vida i existència. Per això diem que un ésser que sent té un valor inherent que és independent del seu valor instrumental. L'explotació, en aquest cas, succeeix quan no respectem aquest valor inherent i el tractem de manera purament instrumental.

Quan tractem un ésser sentent exclusivament com un mitjà per aconseguir els nostres fins -això vol dir, sense tenir en compte el seu consentiment ni els seus propis interessos- el tractem com si fos una cosa i això suposa violar la seva condició de persona, ja que és un fet científicament reconegut que els animals no humans posseeixen personalitat. Si reconeixem que els animals no són coses, no són objectes, llavors hem d'acceptar que són persones, independentment de la seva espècie.

Quan usem altres animals com a menjar, vestimenta, o com a subjectes forçats d'experimentació o entreteniment, estem exercint l'explotació sobre éssers sentents. Cometem un acte immoral en si mateix; independentment de la manera particular en la què ho fem. El filòsof Arthur Schopenhauer ho explicava d'aquesta manera:


«Quan jo cometo una injustícia sense aniquilar o ferir el cos de l'individu estrany, el component essencial de la injustícia sempre és el mateix i consisteix en que, al cometre la injustícia, obligo l'individu estrany a servir la meva voluntat en lloc de la seva, l’obligo a actuar d'acord amb la meva voluntat en lloc d'actuar d'acord amb la seva. Així doncs, l’obligo que mitjançant els seus actes i el seu treball serveixi als meus fins en comptes seus.» [Metafísica dels costums, 289]


Tanmateix, això no vol dir que usar éssers que senten estigui malament sempre i en qualsevol cas. L'ús d'animals seria acceptable sempre que es complissin dos requisits bàsics fonamentats en reconèixer que els éssers sentents són individus amb voluntat i interessos propis:


[1] Consentiment

[2] Respecte envers els seus interessos bàsics


Perquè hi pugui haver consentiment ha de tractar-se del cas d'un ésser conscient que tingui la capacitat d’adonar-se del que implica el seu ús i de poder comunicar-nos aquest consentiment. Aquesta circumstància només ens és possible a nosaltres en el cas d'éssers humans, a partir de certa edat i desenvolupament mental, amb els quals ens puguem comunicar. La resta d'animals no tenen aquesta capacitat o no ens la poden comunicar.

En tot cas, el fet que no hi pugui haver consentiment explícit per la seva banda fa inacceptable, en ell mateix, qualsevol ús que en fem. Sense consentiment exprés no hi pot haver cap ús moralment acceptable sobre ningú.

El consentiment és un requisit necessari però no suficient. Perquè qualsevol ús que impliqui cosificació o violació dels interessos fonamentals és moralment inacceptable fins i tot encara es faci amb consentiment.

Per tot això, afirmem que l'explotació dels animals és injusta ja que viola la seva condició de subjectes, d'éssers conscients, i perquè trenca el principi d'igualtat.

Fins i tot encara que l'explotació dels animals no impliqués causar algun perjudici o mort a les víctimes -cosa força inusual per no dir gairebé impossible en la pràctica- continuaria essent igual d'injusta. De totes maneres, la realitat és just el contrari. Així, a causa directa de la seva explotació, milions d'animals no humans són coaccionats, agredits i assassinats cada any per a benefici humà.

Els animals, en tant que éssers dotats de sensibilitat, existeixen com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a fins d'altres. La recerca de la pròpia conservació i el propi benestar és el propòsit de cada vida sentent. Els animals existeixen per si mateixos i per a si mateixos, i, per aquesta raó, no és just forçar-los a sacrificar els seus interessos per a benefici d'uns altres o per aconseguir la consecució d'algun ideal. Així ho exposa el professor Tom Regan:


«El nostre error fonamental no rau en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix en veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»


És per tot això que afirmem que és immoral viure a compte de l'explotació d'altres animals.

Afortunadament, avui en dia tenim l'opció de viure sense explotació animal: assumint el veganisme i aplicant-lo en la nostra vida quotidiana. Entenc que, si volem ser justos amb els altres animals, aquesta és la decisió que prendrem.

 

20 d’octubre de 2011

Veganisme l'any 1947


VEGANISME

11è Congrés de la Unió Vegetariana Internacional (Any 1947) 

 (Text provinent d'un pamflet de la Vegan Society) 


El senyor Donald Watson ha manifestat que els vegans defensen la idea que si volem ser veritables alliberadors dels animals llavors hem de renunciar absolutament a la nostra tradicional i egoista actitud de creure que tenim dret a utilitzar-los per les nostres necessitats. Hem de satisfer les nostres necessitats mitjançant formes que no impliquin fer servir altres animals. 

Al llarg de la història, qualsevol home que s'hagi aixecat contra la crueltat i l'explotació s'ha beneficiat a si mateix tant com a aquells als quals ha alliberat. Així ha estat l'esdevenir del progrés. Per tant, el mateix tipus d'avenços ocorreran si ens enfrontem seriosament a totes les injustícies sobre les que ha estat construïda aquesta civilització. 

Si l'ideal vegà de no-explotació fora adoptat massivament llavors es produiria la major revolució pacífica mai coneguda en la història, abolint les activitats injustes i substituint-les per unes noves i millors tant per als interessos dels éssers humans com per als dels animals. 

Segons el senyor Watson, resulta raonable proclamar el següent: 


1.- Veganisme és establir per primera vegada en la història una relació correcta entre l'ésser humà i els animals. 

2.- Es produiria una gran millora en la nostra salut si adoptem una alimentació basada en els fruits de la terra, evitant tots aquells riscos que provenen de les substàncies d'origen animal. 

3.- El veganisme podria fer desaparèixer la malnutrició i la fam al món. 

4.- El veganisme podria restablir la fertilitat del sòl cultivable. 


Si aquestes afirmacions són correctes llavors podem veure clarament que els nostres majors problemes tenen la seva arrel en l'explotació dels animals. 

L'actual relació entre l'ésser humà i els animals és reprovable. Els homes s'han atribuït a si mateixos el paper d'amos i senyors de tot el que respira, i han portat al món milions d'animals amb el propòsit d'explotar-per al seu benefici i matar-los quan ja no els resulti útil mantenir-los amb vida. 

En relació a l'aspecte psicològic del veganisme, el senyor Watson va declarar que no resulta fàcil comprendre per què els nutricionistes tradicionals han trigat tant a rebutjar la superstició sobre la inexistent necessitat de menjar animals i el que prové d'ells. 

Els vegans disposen fàcilment de sucres, vitamines, greixos, minerals i fibra provinents dels vegetals rics en aquests nutrients. El major error es troba focalitzat en la qüestió de les proteïnes. És significatiu que la llet humana (que serveix per a nodrir l'ésser humà en la seva època de major creixement) amb prou feines conté més d'un dos per cent de proteïnes. Això suggereix que la nostra alimentació no ha d'excedir en percentatge proteic, el qual pot ser perfectament cobert pel consum de vegetals. Per tant, es pot veure clarament que els vegans tenen el mateix risc que els que mengen animals d'obtenir massa proteïnes. 

Solament alguns pocs nutricionistes que no són vegans han intentat viure sense menjar animals, o han tractat d'afrontar el problema científicament, com s'ha de fer. Sense el coneixement que ens aporta la investigació científica això és com intentar flotar en un mar d'errors. 

És altament improbable que el planeta en què vivim pugui produir el que cal per a alimentar a mil milions d'habitants humans d'acord amb els preceptes defensats pels nutricionistes tradicionals. D'altra banda, sent cert que la Gran Bretanya està més densament poblada que l'Índia -i que és un dels països més densament poblats del món- tot i així, en pocs anys podria esdevenir un país exportador de menjar, seguint els mètodes vegans d’agricultura. 

Qualsevol tipus d'alimentació o agricultura que comporti el deteriorament del sòl està condemnat al fracàs, però el veganisme està exempt d'aquest defecte. I sota l'actual sistema, les coses no estan anant bé. 

La nostra actual situació es troba en el risc que sense un canvi cap a una agricultura vegana el terreny cultivable aviat quedarà estèril. 

Tots aquests problemes ocorren a causa que no hem seguit la norma de la reciprocitat. No hi ha raó aparent per la qual els residus d'una comunitat vegana saludable no puguin ser usats de nou, i si tots els sobrants de les plantes fossin retornats a la terra es podria establir una agricultura equilibrada i sana sense explotació animal, sense fer servir animals. 


Text original: «Veganism»

 **************************** 


APUNT: 

Quan Donald Watson assenyalava que era improbable que en la pràctica es pogués alimentar milers de milions d'éssers humans amb les pautes tradicionals establertes no s'equivocava en els càlculs. El que passa és que al realitzar aquesta declaració, el 1947, encara no s'havia estès la industrialització de les granges. Va ser la industrialització el que va permetre estendre el consum de productes animals a preus assequibles en un mercat de demanda format per molts milions de consumidors. Sense la industrialització això no hauria estat possible. Watson no hi comptava en aquells dies, ja que va ser a partir de la dècada dels 50 que es va produir la industrialització de la ramaderia en general. Per tant, la seva anàlisi era molt lúcida dins el context en què se situava. 

 

20 de setembre de 2011

No hi ha diferència

«Rere el mite del tracte humanitari»

Denunciem i ens oposem a crims com la tauromàquia -o formes específiques de tauromàquia com és el Toro de la Vega- però el fet de consumir productes d'origen animal significa pagar perquè li facin el mateix a altres animals.

No hi ha diferència.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos fem servir un individu com un simple mitjà per a aconseguir un fi. El tractem com una cosa, com un mer recurs per al nostre benefici.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos se li treu la vida a algú que desitja viure a l'igual que nosaltres.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos es viola la integritat física d'algú que no vol que el facin patir ni que li facin mal.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos l'única excusa que es pot al·legar per a dur a terme aquests actes és la tradició, el plaer o el lucre, però no són raons moralment vàlides.

No hi ha diferència perquè en tots dos casos no tenim necessitat d'explotar animals per estar sans i tenir una bona qualitat de vida.

No hi ha diferència perquè en tots els casos es tracta d'esclavitud, perquè tractem els altres animals com si fossin les nostres propietats.

No hi ha diferència perquè estem violant el seu dret a la vida, el seu dret a la integritat física, el seu dret a la llibertat de moviment; entre altres drets.

No hi ha diferència perquè estem violant la seva condició de persones -persones no humanes- al tractar-los com a coses/propietats/recursos per al nostre benefici.

No hi ha diferència perquè la tauromàquia no és un fet excepcional, diferent o especial de la resta de l'explotació dels animals. La tauromàquia és solament una altra manifestació més de l'opressió que exercim sistemàticament sobre els altres animals.

No hi ha diferència perquè consumir animals és un costum mantingut per tradició social i per plaer; com la tauromàquia. Mengem animals per hàbit; no per necessitat. Una dieta vegana ben planificada ens aporta tots els nutrients que necessitem per estar sans.

No hi ha diferència perquè totes les formes d'explotació animal estan causades pel prejudici de l'especisme.

No hi ha diferència perquè mentre no assumim el veganisme com un principi moral no s'aturarà la nostra violència contra els animals.

 

12 de setembre de 2011

Fes-te vegà

 


Hi ha la idea que és ofensiu o injustament discriminatori si solament es nomena el gènere gramatical masculí per a referir-se a persones d'ambdós sexes; principalment perquè consideren que emprar sols el gènere gramatical masculí per a referir-se a homes i dones és sexista. 
 
Considero que aquesta opinió és equivocada. Tot i que el sexisme és un mal que hem de denunciar i corregir, es tracta d'un mal que no rau ni es troba en aquest cas en el llenguatge, sinó en la nostra mentalitat. 
 
Crec que hi ha una confusió important en aquest punt. El gènere gramatical masculí no equival al gènere sexual masculí, ni el gènere gramatical femení equival al gènere sexual femení. Una cosa és el gènere gramatical i una altra cosa diferent és el sexe biològic. 
 
Per exemple, a un home [gènere sexual masculí] se li poden referir amb el terme "persona", que és un terme de gènere gramatical femení. De la mateixa manera, a una dona [gènere sexual femení] se li poden referir amb el terme "individu", que és de gènere gramatical masculí. I no hi ha cap problema en això. Si dir "tots" -que és de gènere gramatical masculí- per a referir-nos a tots dos sexes per igual seria suposadament "sexista" llavors dir "persones" -que és de gènere gramatical femení- per referir-nos a tots dos sexes per igual també hauria de ser sexista. Hauríem crear el terme masculí "persono". Però això seria un disbarat innecessari. 
 
En català -i en castellà-, el gènere gramatical denominat masculí compleix la funció de referir-se als dos sexes per igual, llevat que s'especifiqui el contrari. 

Així, quan diem "fes-te vegà" no ens estem referint només als homes, sinó a tots aquells individus que puguin ser-ho -que puguin ser vegans- independentment del seu gènere sexual.

Per tant, l'ús de "@", de "x" i de "o/a" per evitar el gènere gramatical masculí no combat el sexisme, només combat la correcta ortografia, gramàtica, i comunicació.

En tot cas, el més important abans que res, en aquesta i altres qüestions, és ser receptiu als arguments. És bo poder dialogar cordialment, en base a raons, sense haver d'estar necessàriament d'acord en un primer moment. Al cap i a la fi, és cadascú qui realment es convenç a si mateix.

Per acabar, m'agradaria apartar per un moment la qüestió pròpiament lingüística-formal i acabar amb una reflexió sobre el contingut de l'expressió que ens ocupa.

L'expressió "fes-te vegà" pot fer la impressió que adherir-se al veganisme implica fer-se d'alguna espècie de comunitat doctrinària. Però no és així. Fer-se vegà no vol dir entrar a formar part de cap grup. Significa simplement fer-se decent amb els altres animals, ja que no hi ha res de decent en menjar altres animals i explotar-lo per al nostre benefici. Solament has de recórrer al teu propi sentit moral per comprendre-ho per tu mateix.
 

Textos relacionats (en castellà): 

- Sexisme en el llenguatge 

- Sexisme lingüístic i visibilitat de la dona 

- Gènere i arroves 

- ¿Colombians i colombianes, ridículs i ridícules?

 

Textos relacionats proposats pels traductors:

- Carme Junyent: "Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení" (Vilaweb)

- Festa de moros i mores i cristians i cristianes (Eugeni S. Reig, a Núvol)

- Llengua, gènere i sexe. (Gabriel Bibiloni)

- Mònica Terribas i els desdoblaments de gènere (Gabriel Bibiloni) 

- Visibilitzar les dones? (Gabriel Bibiloni)


4 de setembre de 2011

L'anti-patia de l'anti-especisme

  

El títol d'aquesta nota s'inspira en un text del blog El Filósofo Vegano —que va deixar de publicar fa uns quants anys— i que tracta sobre aquesta mateixa qüestió.

Considero que el terme "antiespecisme" és una expressió inadequada. Tinc tres raons principals per a fonamentar la meva postura.

    Primer; entenc que és una expressió que denota clarament hostilitat.

Encara que és correcte rebutjar l'especisme i qualsevol altra discriminació injusta, això no hauria de ser excusa per a fomentar sentiments, actituds o actes hostils. Ja hi ha massa hostilitat —encara que sempre és massa— en aquest món com per a sobre augmentar-la encara més. Crec que l'hostilitat no és la manera correcta d'enfocar els problemes morals. Fomentar l'odi no pot ser el camí cap al respecte.

La manera més efectiva i ètica d'evitar la injustícia no és el foment de l'odi als prejudicis, sinó la comprensió educativa dels valors morals basats en principis d'igualtat i de justícia. Quan algú comprèn conscientment això, podrà entendre per què l'especisme és injust. Passa el mateix amb els altres prejudicis. Es tracta de fomentar la reflexió i l'entesa; no l'odi.

Sovint passa que la gent assumeix que el racisme està malament i després fomenta sentiments hostils i d'odi contra qualsevol que sospiti que defensi el racisme, però amb prou feines sap explicar argumentadament què és el racisme ni sap raonar per què l'hem de rebutjar. Un exemple clar de com l'hostilitat substitueix la raó.

    Segon; rebutjar la injustícia específica que és l'especisme no condueix necessàriament a assumir una posició justa des del punt de vista moral.

Qualsevol discriminació injusta és igualment errònia. El rebuig moral a l'especisme està motivat per la mateixa raó que el rebuig per igual al racisme, al sexisme i l'homofòbia. Hi ha diverses formes específiques de discriminació injusta. Si haguéssim de manifestar-nos com a "anti" cadascuna d'elles no acabaríem de llistar-les. Atendre el problema de l'especisme no ha de servir per a ignorar la resta d'injustícies. No estic més en contra de l'especisme que de la resta de prejudicis igualment injustos.

El sol rebuig a l'especisme no comporta el rebuig de la injustícia o de la violència ni condueix necessàriament a una ètica de drets. El rebuig al racisme seria compatible amb defensar el feixisme i el totalitarisme sempre que no es facin discriminacions basades en la raça. De la mateixa manera, els qui rebutgen l'especisme no accepten unànimement una mateixa postura moral.

Ens equivoquem si pensem que el rebuig de l'especisme condueix necessàriament a una posició justa. Es pot rebutjar l'especisme i defensar que tots els animals —incloent-hi els humans— puguin ser tractats com a mers recursos, sense discriminació d'espècie.

    Tercer; el terme antiespecisme serveix per a ocultar les profundes diferències ideològiques que ja existeixen entre els que diuen rebutjar l'especisme.

En el context humà, el rebuig al racisme pot ser compartit per ideologies molt diferents, però que no es poden solapar sota l'etiqueta d'"antirracisme". Liberals, socialistes, anarquistes, conservadors... poden estar igualment en contra del racisme, però les  diferències ideològiques entre ells són notòries i sovint incompatibles. Les diferències dins de l'àmbit animalista no són pas menys acusades.

Entre els que ens oposem a la discriminació especista hi ha diferències importants. Per exemple, alguns defensem una ètica de drets, mentre que altres assumeixen l'utilitarisme. Tot i que en principi compartim un rebuig moral a l'especisme, estem en desacord sobre molts altres punts que no són menys importants. Això no es pot obviar ni intentar confondre propagant la creença errònia que "tots hi som pel mateix". No ho estem.

Hi ha "antiespecistes" que estableixen una jerarquia moral i postulen que uns animals valen més que altres apel·lant a suposades diferències d'intel·ligència o de complexitat sensitiva. Per exemple, Peter Singer afirma explícitament que els animals més intel·ligents tenen més valor moral que els menys intel·ligents, i que es justificaria que els menys intel·ligents fossin usats com a mers recursos per a benefici dels més intel·ligents.

Per les raons exposades, concloc que la posició antiespecista suposa més aviat un problema i no una solució correcta per al problema en la nostra relació amb els animals. Aquesta posició [1] assumeix i fomenta l'hostilitat en lloc de l'enteniment, [2] no compleix satisfactòriament els requisits morals bàsics i [3] amaga les profundes diferències ideològiques existents en l'àmbit animalista.

Com a solució, proposo que la qüestió no rau en identificar el nostre activisme solament pel que rebutgem sinó també per allò que defensem. Hi ha una manera de definir, de manera positiva, una postura moral que cerca assolir la igualtat i el respecte radical cap a tots els éssers sentents: el veganisme dins el context de la filosofia dels Drets Animals

 

31 d’agost de 2011

Observacions sobre la qüestió de la violència

 

«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que porta a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»   ~ Gary Francione

A l'hora de reflexionar sobre la qüestió de la violència, en primer lloc, crec que és important tenir clar que la violència no es limita solament a l'agressió física. També hi ha altres tipus de violència: la mental (l'odi), la verbal (insults, amenaces) o la violència contra la veritat (mentir). Aquestes formes de violència també són moralment reprovables, i són fins i tot més habituals que la violència física. Encara que hi ha una evident diferència de grau entre insultar i ferir físicament; si insultem una persona estem sent violents amb ella. I no concebo cap cas (com protegir una persona) en el qual insultar algú estigués justificat.

Veig que pràcticament tothom coincideix que considera justificada la violència en el cas de no haver-hi cap altra manera de salvar la vida d'algú en d'una situació individual. Però crec que és molt habitual confondre violència amb l'ús de la força. Es pot detenir un agressor sense haver necessàriament que fer-li mal. Hi tècniques de defensa personal i armes no-letals (per exemple, esprais) que tenen aquest propòsit.

Ningú defensa la idea que l'única manera de confrontar el problema de la violència sigui amb paraules amables, sinó que si realment comprenem el problema i estem en contra de la violència llavors cercarem la manera d'evitar-la i adoptar unes vies d'acció no-violenta.

Pensar que rebutjant la violència ens limitem a la passivitat és igual d'equivocat que creure que per rebutjar la violació sexual llavors necessàriament ens quedem limitats a no poder tenir una vida sexual plena i satisfactòria amb altres persones, quan això òbviament és absurd. Podem gaudir de la sexualitat sense incórrer en violència contra ningú, i igualment podem evitar i solucionar les injustícies sense recórrer a la violència.

El problema de fons és la violència en forma de mentalitat (prejudicis com l'especisme) i l'agressió física contra els animals. I si el problema moral és la violència (i segons el meu punt de vista és el problema central i més important) llavors emprar aquest mateix problema -la violència- com a tàctica no pot solucionar-lo, només estendre i agreujar-lo.

Vivim en una societat que considera l'explotació dels animals no humans com una cosa assumida i acceptable. És un problema estructural que té la seva arrel en la nostra forma de pensar i de sentir. Això no ho solucionarem intentant arreglar successos concrets que ocorren conjunturalment (sense detriment d'ajudar els que ho puguin necessitar), sinó creant una cultura diferent. Això solament es pot aconseguir a través d'una acció educativa que persuadeixi i convenci a la gent. Si nosaltres entenem el problema llavors els altres també poden fer-ho. És qüestió de perseverar i de fer-ho de manera correcta.

La no-violència troba la seva força no en la por i la destrucció, com fa la violència, sinó en la persuasió i el convenciment mitjançant l'empatia i la raó. En això és precisament en el que es fonamenta l'eina de canvi més poderosa que tenim al nostre abast per enfocar el problema de la violència, és a dir, l'educació vegana. En paraules de Gary Francione: 
 
«Si volem veure un món en què no hi hagi violència contra els més vulnerables, nosaltres mateixos hem de no ser violents, i presentar els nostres punts de vista d'una manera no violenta. La no violència comença amb el nostre propi veganisme i el nostre ús de mitjans creatius i no violents per a educar a altres sobre el veganisme.»

Articles relacionats (en castellà):

- Més sobre la violència i els Drets Animals

- Sobre la vivisecció i la violència

 

16 d’agost de 2011

Un comentari sobre la discriminació


M'agradaria assenyalar un detall que sol aparèixer sovint quan es tracta sobre la qüestió moral dels animals i el tema de la desigualtat.

En el context moral, sovint es parla de la «discriminació» com si fos un acte dolent en si mateix. Però, ben mirat, això no seria correcte. La discriminació no té per què ser errònia sempre que estigui justificada. Discriminar vol dir "dividir, separar, discernir". Fem discriminacions contínuament, però el fet de discriminar no és un fet immoral de per si. La discriminació solament és errònia si no es pot justificar raonadament. Per això assenyala Pablo Malo que:

    «[...] cal diferenciar discriminació de discriminació injusta. Discriminar és distingir, reconèixer una diferència. En aquest sentit certes discriminacions són necessàries i desitjables. Per exemple, un mestre ha de discriminar entre un bon examen i un mal examen i no posar la mateixa nota a tots. Una altra cosa és la discriminació injusta, que per definició és moralment problemàtica. Una discriminació és injusta quan la gent és tractada de forma diferent sense que hi hagi una diferència rellevant entre la gent que justifiqui aquest tractament diferent.»

Discriminem -separem, excloem- de la comunitat moral tots aquells éssers que no tenen la capacitat de sentir. Ni les plantes ni els minerals mereixen consideració moral per si mateixos. Solament els éssers que senten són els que han de ser respectats per si mateixos. En canvi, discriminar de la comunitat moral i el respecte bàsic certs individus per motiu de raça, sexe o espècie no seria raonable, ja que aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir, que és l'únic requisit rellevant per formar part de la comunitat moral.

Per exemple, discriminar de la consideració moral algú pel fet de ser d'una determinada espècie o d'una determinada raça. Aquesta discriminació seria injusta perquè aquestes característiques no afecten la capacitat de sentir. En canvi, discriminar els éssers no sentents d'aquesta consideració per si mateixos no és injust, i per tant és una discriminació raonable i moralment correcta.

Dins de la comunitat moral estaria justificat discriminar els que no tinguin un mínim de raciocini de la possibilitat de ser responsables dels seus actes. Per exemple, no considerem que un nen tingui dret a fer contractes. A no ser que algú defensi que un nen de dos anys pot tenir dret a fer contractes llavors l'està discriminant. I aquesta discriminació no és injusta ja que els nens no tenen la capacitat de fer-ne. Allò equivocat seria creure, i permetre, que un nen pot fer contractes o que els pot fer sent realment conscient del que fa.

Discriminar és simplement separar o distingir. I no hi ha res intrínsecament dolent o perjudicial en això. No podríem viure i raonar sense fer diferenciacions entre l'existència. La discriminació és una cosa inherent a tota forma de vida conscient en la seva manera de conèixer el món. De fet, tots els individus som diferents entre nosaltres. No hi ha ningú que sigui idèntic a algú altre. Reconèixer la singularitat de cada individu és una forma de discriminació però que no té res d'injust o d'equivocat.

Pot haver-hi discriminacions que siguin correctes o incorrectes; que siguin justes o injustes. Però dir que la discriminació en si mateixa és una cosa dolenta es tracta d'un error. Rebutjar la discriminació com a tal és gairebé com rebutjar el pensament i la raó. I si ja tenim categories que assenyalen encertadament errors morals [assassinat, violació, esclavitud, ...] llavors no hi ha motiu per emprar el mot discriminació en sentit pejoratiu.

Proposar que hem d'abolir tota discriminació implicaria que ja no podrem discriminar entre animals i vegetals; no podrem discriminar entre el bé i el mal; no podrem discriminar entre esclavitud i llibertat. Dir "no a la discriminació" seria, doncs, un missatge equívoc.

Hem de denunciar i rebutjar aquelles discriminacions que són arbitràries respecte d'algun criteri rellevant a cada qüestió específica -com és l'especisme- però parlar en contra de la discriminació com a tal és precisament una forma de deixar pas a l'arbitrarietat, ja que si no podem fer discriminacions llavors ja no podem delimitar conceptes ni determinar judicis o valoracions, ja que tot raonament implica necessàriament una discriminació entre allò bo i allò dolent, entre allò correcte i allò erroni, entre allò vertader i allò fals.

Per exemple: la majoria de la gent empra el mot "persona" com a sinònim d'ésser humà excloent la resta d'animals sentents. Però aquesta discriminació seria errònia, ja que els altres animals també haurien de ser inclosos i considerats en la categoria de persona, ja que ells també posseeixen els requisits bàsics de la personalitat.

En conclusió; es parla de la discriminació com si fos un concepte dolent en si mateix. Però, per les raons exposades, això no seria correcte. La discriminació no ha de ser immoral sempre que estigui justificada. Ens cal efectuar discriminacions contínuament per a poder pensar i raonar. El fet de discriminar no és un fet immoral de per si. Solament ho és si es fa de manera injustificada.

Per tot això, considero que hauríem de denunciar la discriminació injustificada, i no la discriminació en si, per a referir-nos a la que no estaria racionalment justificada.

 

1 d’agost de 2011

Misantropia: un greu error

 

«La darrera debilitat de la violència és que és una espiral descendent, que engendra el mateix que cerca destruir. En lloc d'afeblir el mal, el multiplica. De fet, la violència fa simplement créixer l'odi. I això continua. Retornar l'odi per l'odi multiplicat a l'odi, afegint una foscor encara més profunda que una nit sense estrelles. La foscor no pot amagar la foscor: sols la llum pot fer-ho. L'odi no pot amagar l'odi: solament l'amor ho pot fer.» ~ Martin Luther King

Un greu error, que no ajuda a solucionar cap problema, és pensar que l'ésser humà és, en si mateix, la causa dels problemes que ens aclaparen, en comptes d'entendre que la causa és la mentalitat que motiva els seus actes.

En el cas de l'explotació sobre els animals és la mentalitat, el prejudici de l'especisme, el que ens fa creure que som superiors als altres animals, i que estem legitimats a violentar-los per al nostre benefici.

Creure que algú actua malament a causa de l'espècie a la qual pertany és tant equivocat com creure que si algú fa una cosa dolenta és per culpa de la seva raça o el seu sexe. Es tracta d'un prejudici. El motiu no és l'espècie humana. El motiu és l'especisme. Els humans actuem, en gran mesura, condicionats i d'acord als nostres valors i creences, que en alguns casos es remunten a una tradició molt llunyana.

La conducta humana té a veure,
òbviament, amb la biologia, però la biologia per si sola no ho explica tot. Qualsevol que faci un repàs de la història de la humanitat en diferents llocs i cultures veurà que el comportament humà no ha estat essencialment diferent del dels altres animals. Els humans vivim per a subsistir i tot i que és cert que des de fa molts milers d'anys hem explotat els animals, així com altres humans, també és cert que l'ésser humà va adoptar l'agricultura, que és la solució fonamental per no dependre de l'explotació d'altres animals. I encara que hem assumit moltes vegades ideologies que defensen l'odi i la violència, també existeixen cultures en les que es promouen idees de respecte i convivència.

Els éssers humans no som els únics animals que explotem altres individus per al nostre benefici. Qualsevol que s'interessi en conèixer les vides dels altres animals podrà trobar fàcilment nombrosos exemples sobre aquest fet. Per tant, els humans no som éssers radicalment diferents d'altres animals.

Potser sí que hi ha alguna cosa que ens diferencia en cert grau de la resta d'animals, i és el desenvolupament de la nostra capacitat moral per comprendre el que està bé i el que està malament, i actuar en conseqüència.

Considero que hauríem de centrar-nos en aquest aspecte positiu, i ajudar els altres a descobrir-lo i potenciar-lo a través de l'educació, en lloc de malgastar el temps en odiar i no fer res constructiu per a millorar les coses.

L'odi ens condueix a desitjar el mal a aquells que suposadament actuen malament; quan en comptes d’això podríem desitjar que tinguin un canvi de consciència que els faci deixar d'actuar d'aquesta manera. Aquest canvi de consciència és més fàcil que arribi si nosaltres ajudem a produir-lo. Així que per què no els ajudem a comprendre el què fan malament i els animem a canviar la manera de pensar i actuar?

Per aconseguir eliminar progressivament la violència que exercim sobre els animals, el més efectiu és centrar els esforços en l'activisme educatiu que tingui com a base moral el veganisme i la filosofia dels Drets Animals.

Solament reduint l’especisme reduirem eficaçment, i finalment eliminarem, l'explotació institucionalitzada dels animals, com bé ho explica Joan Dunayer:

 
«L'emancipació a àmplia escala requerirà un canvi radical en les actituds de les persones. Hem de reduir l’especisme. Mentre modelem el llenguatge no especista i el comportament, hem d'educar les persones sobre les seves refermades formes de prejudici. Quan les persones reconeguin completament la crueltat i injustícia inherents a l'especisme, rebutjaran tota explotació humana cap als no humans. A la fi, solament un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no humans.»