Suposem que una espècie superior en intel·ligència i nivell tecnològic a la nostra envaís la Terra, ens sotmetés, i ens usés com a aliment, o com a recursos per dur a terme experiments científics sense el nostre consentiment, extirpant-nos òrgans i inoculant-nos substàncies tòxiques per tal de veure la nostra reacció. És a dir, una cosa molt similar al que van fer els científics nazis als camps de concentració amb els jueus.
Resulta que això és exactament el que fem al nostre planeta amb els gossos, ratolins, conills, mosques, primats i altres animals no humans, sotmesos a la nostra dominació. Per això el famós astrofísic Stephen Hawking adverteix en contra dels intents per contactar amb intel·ligències extraterrestres. Amb les seves pròpies paraules:
Sembla que Hawking és conscient que els humans ens hem comportat violentament amb els altres animals. Per això és raonable suposar que altres espècies més intel·ligents s'aprofitarien de nosaltres, com hem fet els humans amb els altres animals. Què diríem en aquesta situació? Afirmaríem que els visitants extraterrestres tenen dret a actuar així perquè nosaltres no pertanyem a la seva espècie? Estaríem d'acord que la seva manera de procedir és justa atès que ells són més intel·ligents que nosaltres?
Els defensors de la teoria de l'especisme qualificat argumenten que els humans són en una categoria especial i superior a la resta d'animals perquè tenen una sèrie de característiques particulars, com ara una intel·ligència molt desenvolupada, una capacitat de crear tecnologia molt sofisticada, un nivell cultural molt complex... La qüestió és, què passaria si apareix una espècie que sobrepassa els humans en totes aquestes característiques i amb la intenció d'esclavitzar-nos? Serien coherents amb les seves idees i es posarien de banda dels invasors com a col·laboracionistes?
En la mesura que afirmem que la intel·ligència semblant a la humana és moralment rellevant, aleshores necessàriament hauríem d'acceptar la idea que altres éssers amb més intel·ligència serien moralment més valuosos que els humans amb menys intel·ligència. Així ho planteja el professor Tom Regan:
Milions d'animals són diàriament esclavitzats en centres d'explotació animal de tot el món. Milions d'individus no humans de diverses espècies són criats, confinats, castrats, enverinats, infectats amb malalties, sotmesos a cirurgia experimental, degollats o electrocutats.
Si comprenem que les diferències d'intel·ligència no són rellevants entre els éssers humans, també hauríem de poder comprendre que aquestes diferències són igualment irrellevants quan es tracta d'altres animals sentents.
Pel que fa a la inclusió a la comunitat moral, l'única característica rellevant és la sentença. Per què? Perquè solament els éssers sentents tenen identitat. Tan sols els éssers dotats de sensació tenen consciència —consciència de si mateixos i del que els passa. Per tant, tenen un valor intrínsec que no depèn del valor instrumental que puguin tenir per als altres. Si el raonament es basa en la lògica, i la lògica es fonamenta en el principi d'identitat, respectar el principi d'identitat ens obliga a respectar els éssers que tenen identitat. Una moral racional significa actuar de manera coherent amb la lògica. Si un ésser és sentent llavors és un subjecte. Si és un subjecte llavors no l'hauríem de tractar com si fos un objecte. Per tant, hauria de ser considerat una persona.
D'altra banda, a banda de la qüestió pròpiament ètica, la discussió sobre si calen aquestes pràctiques des del punt de vista pràctic condueix inevitablement a concloure que no. No ens cal fer servir altres animals per a menjar, vestir-nos, entretenir-nos, transportar-nos o altres propòsits. Els fem servir per plaer, diversió, costum o mera conveniència. Cap d'aquestes excuses no pot justificar moralment el fet que usem altres animals. En usar-los no solament vulnerem el seu valor intrínsec, en atribuir-los exclusivament un valor instrumental en benefici dels nostres interessos, sinó que també violem el principi ètic d'igualtat.
El principi d'igualtat, o principi de la mateixa consideració, és un criteri lògic que tota teoria moral ha d'incorporar per a ser considerada racional. Aquest principi ens obliga a tractar de manera igual tots aquells elements moralment rellevants que siguin iguals —o molt similars. Per tant, quan diem que tots tots els éssers amb valor moral han de ser considerats de manera igual, ens referim que la seva individualitat i els seus interessos bàsics —aquells que són intrínsecs al fet de sentir— han de ser considerats al mateix nivell ja que són els mateixos interessos. És a dir, no es justifica supeditar ni sacrificar forçosament l'interès d'un per a satisfer el d'un altre.
Quan condemnem l'explotació d'éssers sentents, ho fem en virtut dels dos principis bàsics sobre els quals se sosté l'ètica: el valor intrínsec i la igualtat.
És pertinent aclarir que la igualtat moral no significa igualitarisme. Per exemple, no hem de tractar tots els humans exactament de la mateixa manera en tots els aspectes de la vida. Quan es tracta de qüestions econòmiques, considerem que és més valuós econòmicament el treball d'un cirurgià que el d'un escombriaire, perquè considerem que el primer té més valor d'utilitat que el segon en un sentit professional.
Ara bé, fins i tot assumint que aquesta diferent assignació de recursos és legítima, podríem dir que un escombriaire té menor valor moral com a individu que un cirurgià pel que fa a qüestions com decidir si és èticament legítim usar-lo com a donant forçat d'òrgans o com a participant no voluntari a un experiment o com a menjar per a altres? Per descomptat que no. Pel que fa al fet de ser usat exclusivament com un recurs per a altres, tots dos són iguals perquè tots dos són sentents. Independentment del seu nivell d'intel·ligència, tots dos valoren la seva pròpia vida i tenen un interès per a conservar-la i protegir-la del mal. El valor moral es refereix exclusivament a la sentença en si mateixa, i cap altra característica, ja que és la consciència sensitiva la que genera el valor inherent.
D'una banda, entenem que els éssers humans que tenen un menor nivell d'intel·ligència que nosaltres [bebès, nens, incapacitats, senils] no mereixen menys consideració sinó que, en tot cas, en mereixerien més per part nostra a causa de la seva situació peculiar. D'altra banda, resulta que després argumentem a favor de l'opressió sobre els animals apel·lant que ells són menys intel·ligents o que ells no es poden defensar de nosaltres, o que no tenen capacitat de reivindicar els seus drets, i per tant els humans ens considerem superiors amb dret a explotar-los. Solament els partidaris del feixisme accepten aquest criteri en el context humà, però quan es tracta d'altres animals sembla que aquest criteri s'assumeix com a normal, tal i com denunciava Gary Francione:
Aquí es produeix una contradicció entre allò que pensem, allò que diem i allò que fem. Això passa perquè discriminem arbitràriament entre els individus que som humans i els que no ho són. Aquesta és la base del prejudici que anomenem especisme.
En definitiva, quin paper se suposa que tindria la intel·ligència pel que fa a l'ètica? La intel·ligència solament pot ser una característica rellevant pel que fa a l'agència moral, és a dir, la capacitat de comprendre i aplicar regles morals. Per això és requisit obligat tenir un determinat nivell o grau d'intel·ligència. Òbviament no se li pot exigir a ningú que compleixi amb determinades normes de conducta si ni tan sols pot comprendre-les i interioritzar-les. Tot i que el sentit moral s'ha detectat en altres animals, l'agència moral tan sols sembla desenvolupar-se, en general, en els humans.
Encara es continuarà dient que la diferència d'intel·ligència justifica explotar els altres animals que no són humans; però la veritat és justament el contrari: precisament perquè som intel·ligents, nosaltres tenim l'obligació moral de respectar els altres animals. És a dir, tractar-los com a persones, i no pas com a recursos.
Resulta que això és exactament el que fem al nostre planeta amb els gossos, ratolins, conills, mosques, primats i altres animals no humans, sotmesos a la nostra dominació. Per això el famós astrofísic Stephen Hawking adverteix en contra dels intents per contactar amb intel·ligències extraterrestres. Amb les seves pròpies paraules:
«En comptes de tractar de comunicar-se activament amb éssers alienígenes, els humans haurien de fer tot el possible per evitar el contacte. [..] Les persones tan sols s'han d'observar a si mateixes per adonar-se de com un organisme intel·ligent es pot tornar en una cosa que no voldríem conèixer.»
Sembla que Hawking és conscient que els humans ens hem comportat violentament amb els altres animals. Per això és raonable suposar que altres espècies més intel·ligents s'aprofitarien de nosaltres, com hem fet els humans amb els altres animals. Què diríem en aquesta situació? Afirmaríem que els visitants extraterrestres tenen dret a actuar així perquè nosaltres no pertanyem a la seva espècie? Estaríem d'acord que la seva manera de procedir és justa atès que ells són més intel·ligents que nosaltres?
Els defensors de la teoria de l'especisme qualificat argumenten que els humans són en una categoria especial i superior a la resta d'animals perquè tenen una sèrie de característiques particulars, com ara una intel·ligència molt desenvolupada, una capacitat de crear tecnologia molt sofisticada, un nivell cultural molt complex... La qüestió és, què passaria si apareix una espècie que sobrepassa els humans en totes aquestes característiques i amb la intenció d'esclavitzar-nos? Serien coherents amb les seves idees i es posarien de banda dels invasors com a col·laboracionistes?
En la mesura que afirmem que la intel·ligència semblant a la humana és moralment rellevant, aleshores necessàriament hauríem d'acceptar la idea que altres éssers amb més intel·ligència serien moralment més valuosos que els humans amb menys intel·ligència. Així ho planteja el professor Tom Regan:
«Si el fet que ells [els animals no humans] pertanyin a una altra espècie fa que sigui correcte que els matem o els infligim mal, el fet que nosaltres pertanyem a una espècie diferent de la seva faria que deixés d'estar malament que ells ens matessin o ens danyessin. "Ho sento amic -dirien els compatriotes d'ET- però és que no pertanys a l'espècie correcta." Pel que fa a nosaltres, no ens podem queixar ni posar cap objecció moral si la pertinença a l'espècie, a més de ser una diferència biològica, té una decisiva importància moral.»
Milions d'animals són diàriament esclavitzats en centres d'explotació animal de tot el món. Milions d'individus no humans de diverses espècies són criats, confinats, castrats, enverinats, infectats amb malalties, sotmesos a cirurgia experimental, degollats o electrocutats.
Si comprenem que les diferències d'intel·ligència no són rellevants entre els éssers humans, també hauríem de poder comprendre que aquestes diferències són igualment irrellevants quan es tracta d'altres animals sentents.
Pel que fa a la inclusió a la comunitat moral, l'única característica rellevant és la sentença. Per què? Perquè solament els éssers sentents tenen identitat. Tan sols els éssers dotats de sensació tenen consciència —consciència de si mateixos i del que els passa. Per tant, tenen un valor intrínsec que no depèn del valor instrumental que puguin tenir per als altres. Si el raonament es basa en la lògica, i la lògica es fonamenta en el principi d'identitat, respectar el principi d'identitat ens obliga a respectar els éssers que tenen identitat. Una moral racional significa actuar de manera coherent amb la lògica. Si un ésser és sentent llavors és un subjecte. Si és un subjecte llavors no l'hauríem de tractar com si fos un objecte. Per tant, hauria de ser considerat una persona.
D'altra banda, a banda de la qüestió pròpiament ètica, la discussió sobre si calen aquestes pràctiques des del punt de vista pràctic condueix inevitablement a concloure que no. No ens cal fer servir altres animals per a menjar, vestir-nos, entretenir-nos, transportar-nos o altres propòsits. Els fem servir per plaer, diversió, costum o mera conveniència. Cap d'aquestes excuses no pot justificar moralment el fet que usem altres animals. En usar-los no solament vulnerem el seu valor intrínsec, en atribuir-los exclusivament un valor instrumental en benefici dels nostres interessos, sinó que també violem el principi ètic d'igualtat.
El principi d'igualtat, o principi de la mateixa consideració, és un criteri lògic que tota teoria moral ha d'incorporar per a ser considerada racional. Aquest principi ens obliga a tractar de manera igual tots aquells elements moralment rellevants que siguin iguals —o molt similars. Per tant, quan diem que tots tots els éssers amb valor moral han de ser considerats de manera igual, ens referim que la seva individualitat i els seus interessos bàsics —aquells que són intrínsecs al fet de sentir— han de ser considerats al mateix nivell ja que són els mateixos interessos. És a dir, no es justifica supeditar ni sacrificar forçosament l'interès d'un per a satisfer el d'un altre.
Quan condemnem l'explotació d'éssers sentents, ho fem en virtut dels dos principis bàsics sobre els quals se sosté l'ètica: el valor intrínsec i la igualtat.
És pertinent aclarir que la igualtat moral no significa igualitarisme. Per exemple, no hem de tractar tots els humans exactament de la mateixa manera en tots els aspectes de la vida. Quan es tracta de qüestions econòmiques, considerem que és més valuós econòmicament el treball d'un cirurgià que el d'un escombriaire, perquè considerem que el primer té més valor d'utilitat que el segon en un sentit professional.
Ara bé, fins i tot assumint que aquesta diferent assignació de recursos és legítima, podríem dir que un escombriaire té menor valor moral com a individu que un cirurgià pel que fa a qüestions com decidir si és èticament legítim usar-lo com a donant forçat d'òrgans o com a participant no voluntari a un experiment o com a menjar per a altres? Per descomptat que no. Pel que fa al fet de ser usat exclusivament com un recurs per a altres, tots dos són iguals perquè tots dos són sentents. Independentment del seu nivell d'intel·ligència, tots dos valoren la seva pròpia vida i tenen un interès per a conservar-la i protegir-la del mal. El valor moral es refereix exclusivament a la sentença en si mateixa, i cap altra característica, ja que és la consciència sensitiva la que genera el valor inherent.
D'una banda, entenem que els éssers humans que tenen un menor nivell d'intel·ligència que nosaltres [bebès, nens, incapacitats, senils] no mereixen menys consideració sinó que, en tot cas, en mereixerien més per part nostra a causa de la seva situació peculiar. D'altra banda, resulta que després argumentem a favor de l'opressió sobre els animals apel·lant que ells són menys intel·ligents o que ells no es poden defensar de nosaltres, o que no tenen capacitat de reivindicar els seus drets, i per tant els humans ens considerem superiors amb dret a explotar-los. Solament els partidaris del feixisme accepten aquest criteri en el context humà, però quan es tracta d'altres animals sembla que aquest criteri s'assumeix com a normal, tal i com denunciava Gary Francione:
«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix allò que és correcte. Així que per què, digueu-me, és aquest principi tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els altres animals?»
Aquí es produeix una contradicció entre allò que pensem, allò que diem i allò que fem. Això passa perquè discriminem arbitràriament entre els individus que som humans i els que no ho són. Aquesta és la base del prejudici que anomenem especisme.
En definitiva, quin paper se suposa que tindria la intel·ligència pel que fa a l'ètica? La intel·ligència solament pot ser una característica rellevant pel que fa a l'agència moral, és a dir, la capacitat de comprendre i aplicar regles morals. Per això és requisit obligat tenir un determinat nivell o grau d'intel·ligència. Òbviament no se li pot exigir a ningú que compleixi amb determinades normes de conducta si ni tan sols pot comprendre-les i interioritzar-les. Tot i que el sentit moral s'ha detectat en altres animals, l'agència moral tan sols sembla desenvolupar-se, en general, en els humans.
Encara es continuarà dient que la diferència d'intel·ligència justifica explotar els altres animals que no són humans; però la veritat és justament el contrari: precisament perquè som intel·ligents, nosaltres tenim l'obligació moral de respectar els altres animals. És a dir, tractar-los com a persones, i no pas com a recursos.
