3 d’octubre de 2010

Canibalisme

«La pràctica diària d'alimentació càrnia representa un exocanibalisme alimentari —repudiat psicològicament pels vegetarians— en què milions d'animals són sacrificats per a la nostra alimentació. El fet que ens hàgim acostumat a aquesta matança diària d'animals no li treu gens ni mica el rerefons de canibalisme alimentari.» ~ Àngel Aguirre

 

Comptem amb diverses proves i evidències que demostren que el canibalisme, en el context humà, ha existit en diverses èpoques històriques i en diferents indrets. De fet, encara continua existint de manera socialment acceptada encara en algunes tribus. El canibalisme també ha estat continuat fins als nostres dies, d'una manera més o menys secreta, en societats humanes on està legalment sancionat.

La qüestió que voldria plantejar aquí és: si rebutgem moralment l'ús d'éssers humans per a menjar, per què no rebutgem l'ús d'altres animals com a menjar?

De fet, hi ha alguns animals que ja considerem que no s'han de tractar com a menjar, com és el cas de gossos i gats. Per què no considerar així els altres?

Determinats arguments que tracten de justificar l'ús d'alguns animals per a menjar semblen raonables en aparença, mentre que altres són bastant pintorescos, per no dir una altra cosa.

Per exemple, s'al·lega sovint que "ens cal menjar animals" per a poder viure. No obstant això, aquesta afirmació no és correcta. Els organismes públics de salut i les associacions professionals de nutricionistes assenyalen que als éssers humans no ens cal consumir animals per a estar sans, encara que sembla que aquesta informació és encara desconeguda pel gran públic. No ens cal menjar animals per a tenir una bona salut a l'igual que tampoc ens cal menjar éssers humans.

Sovint es planteja la següent situació: "I si fóssim en un illa deserta"? O dit d'una altra manera: què passaria si ens trobéssim en un context determinat en què no hi hagués cap altra opció que menjar animals per a sobreviure? Bé, no estem en aquesta situació però, independentment de la decisió que prenguéssim, aquesta possibilitat no afecta la nostra situació actual. No solament podria succeir que acabéssim en un context en què el menjar humans fos l'única forma de supervivència, sinó que aquesta situació ja ha succeït en el passat. A part de la manera concreta en què es produís aquest canibalisme, i del judici moral amb que ho valorem... considerem raonable pensar que aquest possible context justificaria fer servir els humans de menjar en el nostre context actual? I si no és així, per què pensem que això justificaria que usem els animals com a menjar quan en el context actual la necessitat no pot excusar-ho de cap manera?

En altres ocasions s'al·lega que "sempre hem menjat animals". Encara que fos cert que hem fet servir altres animals de menjar des de fa molt de temps, aquesta dada no justifica que continuem fent-ho. També hem discriminat la dona des de fa molt de temps, però això no vol dir que estigui bé continuar fent-ho ara. El sol fet que un determinat costum s'hagi practicat des de fa molt de temps no justifica per si mateix que s'hagi de continuar fent. El canibalisme és un d'aquests costums tan antics, però no considerem que la seva antiguitat justifiqui continuar-lo.

També es diu que "menjar animals és beneficiós perquè ens aporta nutrients i energia". És clar, però menjar éssers humans també podria donar el mateix resultat, i no considerem per això que menjar humans sigui èticament correcte. Ja he assenyalat anteriorment que una alimentació exclusivament vegetal és saludable. A més, si el simple benefici justifiqués una acció llavors tota classe de crims serien moralment justificats en tant que algú se'n beneficiés. El benefici no és pròpiament un criteri moral sinó que, en canvi, el benefici s'ha d'ajustar a la moralitat.

No és menys habitual que algú proclami que "els animals són menys intel·ligents que nosaltres"; que les seves ments estan menys desenvolupades o capacitades que les nostres. És curiós que aquest argument no ens sembli permissible per menjar gossos o gats. De la mateixa manera, també podríem assenyalar que altres humans posseeixen desenvolupaments intel · lectius molt inferiors al nostre: nens, discapacitats mentals, senils. Però, el simple fet que un humà sigui menys intel·ligent que nosaltres justifica usar-lo de menjar? Això no tindria cap sentit. Llavors, per què ens sembla que un argument semblant justifiqui emprar els animals de menjar?

Per suposat, mai falta qui diu que "menjar animals és natural". Què vol dir això? Això pot significar diverses coses: que mengem animals perquè estem dissenyats per a fer-ho així -perquè som omnívors- o perquè hi ha alguna classe de dinàmica biològica en la qual estem immersos que ens condiciona o obliga a menjar animals. Bé... en realitat res d'això és cert. Sí que és cert que els humans som omnívors, és a dir, que podem digerir animals, però això no vol dir que ens calgui fer-ho o que haguem de fer-ho. El fet de ser omnívors no justifica que fem servir de menjar a éssers humans -que també estan fets de carn i les femelles dels quals produeixen llet- així que tampoc pot justificar que mengem altres animals. Així mateix, no existeix res semblant a una mena de "cadena alimentària" que d'alguna manera ens obligui a menjar animals. Mengem animals per un costum social; no per una necessitat biològica. El canibalisme també és una pràctica que forma part de la "cadena alimentària" en la naturalesa, però hem decidit rebutjar-lo. Per la mateixa raó també podem rebutjar el consum d'animals.

Quina classe d'al·legat és a dir que "menjar animals és agradable". Això ni tan sols és un argument. El simple plaer justifica fer mal als altres? Està bé fer mal a un altre ésser humà solament perquè n'obtinguem un plaer? Està bé fer mal a gossos o gats tan sols perquè això ens proporcioni plaer? Fins i tot els que al·leguen aquest argument estan d'acord que el plaer no justifica infligir dany als animals. Llavors el plaer és tan sols una excusa que pot potser explicar per què mengem animals, però que no justifica moralment que ho fem.

Es fa difícil determinar si no és més immoral dir que mengem animals simplement perquè "podem fer-ho", és a dir, perquè som més poderosos que ells. De fet, també tenim la capacitat d'abusar de nens, maltractar ancians, violar dones, torturar gossos, i d'infligir tota classe de violències, si volguéssim fer-ho. Que puguem realitzar determinada acció no equival al fet que ho haguem de fer o al fet que sigui acceptable actuar de tal manera. Si això és tot el que hem d’al·legar és que en realitat estem confessant que al menjar animals estem cometent un abús de poder.

El desig de protegir la nostra vida és un interès fonamental que tots els animals sentents posseïm en comú. És un interès que tota moral racional hauria de tenir en compte. Si això és així, resultaria incoherent no respectar per la nostra part aquest mateix desig que també tenen altres individus encara que no siguin de la nostra mateixa espècie. Cap de nosaltres volem que ens facin mal ni ens assassinin. Els altres animals tampoc. A més, podem viure saludablement sense menjar altres animals. Així doncs, no hi ha cap motiu basat en alguna suposada necessitat que justifiqui que ho fem.

Si efectivament hi ha alguna raó moral per rebutjar el canibalisme amb els éssers humans llavors hauria de valer igualment per la qüestió d'usar altres animals de menjar.

Els arguments que es fan servir per justificar l'ús d'altres animals com a menjar valdrien igualment per a l'ús d'humans com a menjar, com ja es va adonar Élisée Reclus:

«Els motius pels quals els antropòfags advocarien pel consum de carn humana estan tan ben fundats com els que donen els que mengen carn avui.»

 

Aquests arguments, com ja hem vist, serien els següents:

* Necessitat: Ens cal menjar animals

* Tradició: Es fa des de sempre.

* Benefici: És nutritiu.

* Intel·lecte: Som més intel·ligents que ells.

* Naturalesa: És natural fer-ho.

* Plaer: Ens proporciona un gust agradable.

* Feixisme: Tenim més força i poder que ells.


Quan apareixen notícies sobre canibalisme no es veu ningú intentant justificar aquests actes al·legant que els humans "tenim ullals" o que "som omnívors". Tan sols es veuen expressions emotives de desgrat i condemnes morals.

Per què no rebutgem de la mateixa manera la pràctica de menjar animals? Per especisme —Considerem que els animals no formen part de l'àmbit de consideració moral i que són mitjans per a satisfer els nostres fins.

Si entenem que és moralment injust que practiquem el canibalisme —és rebutjable perquè suposa destruir la vida d'altres éssers humans que volen viure igual que nosaltres— llavors hauríem de poder assumir que fer-li això mateix a altres individus, encara que no siguin de la mateixa espècie que la nostra, està igualment malament, per la mateixa raó.

Menjar animals es pot qualificar moralment de canibalisme perquè aquest concepte no es limitaria solament al context biològic per als individus de la mateixa espècie sinó que es pot aplicar també en el context moral als individus que pertanyin a un mateix grup. Tots els animals sentents pertanyem a un mateix grup d'individus: al grup d'éssers conscients, és a dir, éssers que podem sentir i que tenim interessos bàsics, com el desig de continuar vivint i d'evitar el dany.

Per tant, limitar el rebuig moral al consum d'individus tan sols dins de la mateixa espècie és un criteri injustificat. En el context de la biologia, el canibalisme és menjar-se els individus de la mateixa espècie; però en el context de l'ètica, canibalisme seria fer servir de menjar altres éssers sentents.

Fins i tot es pot parlar del concepte de canibalisme d'una manera més global entès com la manera de viure que consisteix en viure a costa de consumir literalment les vides d'altres individus. És a dir, canibalizar-los. Per això crec que es pot dir, sense por d'exagerar, que la nostra actual relació amb els altres animals que no són humans podria ser categoritzada com canibalisme: literalment consumim les seves vides per al nostre benefici.

Aquest comportament està permès i motivat, al seu torn, per la ideologia de l'antropocentrisme que es basa en la idea que solament compten moralment els éssers humans i que discrimina els altres animals de la consideració moral.

Per tot això, considero que el moralment correcte seria rebutjar tot canibalisme i triar el veganisme.


9 de setembre de 2010

No m'alimento de cadàvers d'animals però no sóc vegetarià

 
Jo no m’alimento de cossos provinents d'éssers amb la capacitat de sentir; però no sóc vegetarià.

Imaginem que hi ha una paraula que unes persones han creat per a si mateixes per a referir-se a la pràctica de no agredir els nens durant els dies que caiguin en dilluns. Aquestes persones pretenen anomenar-se a si mateixes "X". Seria jo un X?

Bé, jo rebutjo agredir els nens sempre, en qualsevol circumstància. Per aquest motiu, òbviament, no els agredeixo els dilluns. D'alguna manera, suposo que entro a la descripció d'un X. No obstant això, no sóc un X. 

Jo mai diria: "Sóc un X." I si algú em preguntés: "Escolta, tu ets un X?", jo mai respondria: "Sí, sóc un X però tampoc agredeixo als nens de dimarts a diumenge." En comptes d'això, diria: "Mira, no, no sóc un X. No tinc res a veure amb els X. Les seves raons per no agredir els nens els dilluns no tenen res a veure amb les meves raons per no agredir els nens cap dia. I tot i que, com ells, tampoc agredeixo als nens els dilluns, no sóc un X."

El terme "vegetarià" va ser creat per a denominar la pràctica de no menjar cossos d'animals. Jo no consumeixo cossos d'animals, llavors sóc, per tant, un vegetarià?

Bé, jo rebutjo tractar els altres éssers dotats de sensació com si fossin objectes o recursos. Per tant, no consumeixo cossos provinents d'éssers amb capacitat de sentir. D'alguna manera, suposo que encaixo amb la descripció de vegetarià. No obstant això, no sóc vegetarià.

Jo mai diria: "Sóc vegetarià." Si algú em preguntés: "Escolta, tu ets vegetarià?", jo mai li respondria: "Bé, sí, sóc vegetarià però tampoc faig servir mel, lactis, ous, etc." En lloc d'això, diria: "Mira, no, no sóc vegetarià. No tinc res a veure amb els vegetarians. Les seves raons per no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir no tenen res a veure amb les meves raons per no usar éssers sentents. Per tant, tot i que coincideixo amb els vegetarians en el fet de no menjar cadàvers d'éssers amb capacitat de sentir, no sóc vegetarià."

Suposem una altra analogia: dir que els vegans som vegetarians simplement perquè no mengem carn animal és exactament anàleg a dir que els vegans som musulmans perquè els musulmans rebutgen menjar porc i els vegans, en efecte, també rebutgem fer servir els porcs per servir-nos de menjar. No resulta evident l'absurd? L'error resideix en una fal·làcia d'associació.

A més, el vegetarianisme és un tipus de dieta i el veganisme és una ètica. Pertanyen a categories diferents. Per tant, ni tan sols es poden englobar correctament en un mateix conjunt.

No empro els cossos d’éssers sentents com a aliment, però no sóc vegetarià ni un tipus de vegetarià. Sóc vegà.

 

22 d’agost de 2010

Alliberació de visons; i altres animals

Granges d'esclaus 
 

Una de les accions més difoses dins de l'activisme a favor dels animals ha estat l’alliberament directe de les gàbies i centres d'internament on estaven confinats. En aquest article m'agradaria comentar alguns aspectes morals i empírics en els quals es basa la justificació d'aquestes accions d’alliberament.

Abans que res, m'agradaria deixar clar que no em sembla ni tan sols oportú el fet de considerar que aquestes accions siguin il·legals. L'existència d'una certa llei no és un argument a favor de la moralitat d'aquesta llei. Les lleis han de supeditar-se a la moral, i no al revés.

A l'hora d'entrar a valorar la pertinència dels alliberaments d'animals que pateixen l’explotació animal, el primer que s'hauria de tractar és precisament de l'alliberament de qualsevol animal i no d'una espècie en concret.

Per exemple, algú que se centrés exclusivament en justificar l'alliberament de visons estaria caient en l'error de reforçar l’especisme -encara que s'autoanomeni "antiespecista"- precisament perquè ni tan sols esmenta en cap moment els altres animals que també pateixen l'esclavitud, ni deixa clara la naturalesa del problema en general. Els visons no tenen més dret, ni menys, que altres animals a ser lliures de l'esclavitud i l'explotació.

Exposaré una analogia que crec que pot ajudar a comprendre per què alliberar animals no està sempre justificat per si mateix.

Imaginem que alguns individus duen a terme la iniciativa d'alliberar lleons tancats a les gàbies d'un circ, o d'un zoo, i deixar-los completament lliures sense cap supervisió.

Tenint en compte que tan visons com lleons són carnívors depredadors, la diferència en realitat és només de mida -la mida dels animals depredats.

Sabent que és molt probable que en els dos casos ataquin i matin altres individus; qui els ha alliberat és directament responsable de la mort d'aquests individus.

L'espècie no és rellevant per a aquest argument, perquè el cas val igualment si l'alliberament fora d'éssers humans que per algun motiu es comportin amb agressivitat i tendeixin a atacar i matar altres individus.

Qui cregui que, dins del context humà, està bé alliberar visons al seu lliure albir però no està bé fer el mateix amb altres animals carnívors depredadors com tigres o lleons llavors està caient en una discriminació especista.

Des d'una perspectiva moral de Drets Animals ningú no s'oposa a l'alliberament dels visons o altres animals, en si mateix, sempre que això no impliqui violar els drets fonamentals d'altres persones -humanes i no humanes. Els alliberaments es poden dur a terme d'una manera responsable, sense violar els drets bàsics d'altres individus, i fins i tot de manera educativa.

Un altre tema a part és si aquests alliberaments serveixen per aconseguir que els visons o els animals en general deixin de ser explotats per l'home. No hi ha evidències que sigui així i, de fet, l'esclavitud animal ha crescut cada any en nombre de víctimes a tot arreu.

El nombre d'animals salvats mitjançant rescats durant els últims 50 anys no arriba ni tan sols al nombre d'animals assassinats als escorxadors durant les últimes 24 hores; per no esmentar tots els que són criats i esclavitzats, el nombre dels quals és de diversos bilions.

Mentre la societat humana continuï essent especista i consideri legítim l'ús d'altres animals, llavors el problema estarà sempre molt lluny de solucionar-se. El que cal és canviar aquesta mentalitat que és la causa de l'opressió contra els animals.

Qui desitgi el total alliberament dels animals hauria de tractar de treballar d'una manera educativa per tal que els animals deixin de ser explotats pels éssers humans. Hem de fer evolucionar el paradigma moral de la nostra societat, a través de l'activisme educatiu, cap a valors d'igualtat, respecte i no violència, sense discriminació injusta per motius de raça, sexe o espècie.

Si algú desitja realment alliberar els altres animals de la nostra violència, considero que l'opció correcta i realment útil per aconseguir-ho és el veganisme.

Tot i que aquests càlculs són difícils de precisar, es diu que un vegà evita, cada any, que aproximadament 95 animals siguin agredits i portats al món per a consum humà -hi ha altres càlculs que amplien el nombre a entre 371 i 582 animals, però aquí farem servir la menor xifra estimada.

Suposem que hi hagués un milió de vegans al món -encara que en realitat n’hi ha molts més-, aleshores en un any se salvarien, almenys, 95 milions d'animals de ser agredits i fets arribar al món per a benefici humà.

Si tota la societat es fes vegana, el nombre d'animals que salvaríem, que evitaríem que fossin explotats, seria de milers i milers de milions.

El veganisme és, sense cap mena de dubte, l'alliberament animal més gran de tota la història, i l'única base per aconseguir un alliberament total.

 

30 de juliol de 2010

Els drets existeixen

 

M'agradaria exposar un comentari sobre una entrevista recent al filòsof Jesús Mosterín en la qual afirmava que "els drets no existeixen".

Aquesta declaració del senyor Mosterín demostra, al meu entendre, una profunda confusió. Ell afirma que el concepte de dret solament existeix en la seva categoria legal. Pel que sembla, no sap res del concepte de dret en l'àmbit moral, potser perquè ni tan sols s'ha molestat a informar-se al respecte.

El concepte de dret existeix en l'àmbit de la moralitat i no solament en l'àmbit de la legalitat. Un podrà estar d'acord o no amb aquest concepte moral, i el raonament que el sosté, però dir que sols existeixen els drets legals és com a mínim erroni.

Mosterín afirma que els drets solament existeixen com a constructes legals que els humans hem inventat. No pretenc rebatre això. Ara bé, el mateix podríem dir dels drets morals. Crec que seria cínic negar que els drets morals existeixen almenys com a constructes teòrics. Els drets legals són constructes teòrics en el seu fonament. Per tant, no té sentit afirmar que uns existeixin mentre que els altres no, quan tots dos tenen una existència en el marc teòric.

No obstant això, al contrari del que Mosterín sosté, jo considero que els drets sí que existeixen en la natura realitat. Igual que existeix el gust d'una poma; no a la poma mateixa ni tampoc al paladar de qui la menja sinó en el resultat de l'encreuament de tots dos.

Un dret, en el sentit moral, és el resultat de l'encreuament entre el desig (d'un ésser amb capacitat de sentir) que un interès seu
sigui respectat pels altres, per exemple, l'interès en continuar amb vida, i el reconeixement que els agents morals fan d'aquest interès legítim. Així ho explica, per exemple, el filòsof Alan Gewirth.

Els drets existeixen no com a objectes que podem veure i tocar i escoltar; però això no vol dir que no existeixin. Són categories que podem captar mitjançant el raonament, així com fem amb les categories lògiques i matemàtiques.

Que els éssers sentents tenen interessos és un fet, un fet moral perquè és rellevant a la consideració moral, i també és un fet que nosaltres, els agents morals, podem comprendre que els tenen i respectar-los. És un fet que els gustos existeixen. De la mateixa manera, els drets, en sentit moral, són també un fet, i la seva existència quedaria demostrada.

Els drets morals són nocions ètiques i, per tant, provenen de la lògica; no de l'experiència ni el costum ni les lleis. No són inventats, sinó que són purament una deducció racional a partir de la noció de valor inherent, la qual, al seu torn, és una deducció necessària del principi lògic d'identitat.

Els drets morals pertanyen a l'ordre racional; no es creen sinó que es dedueixen. D'altra banda, els drets legals són creacions nostres derivades del contracte social o del poder establert. És molt important no confondre'ls, com sol succeir sovint.

Els drets són normes morals de primer ordre
no es poden vulnerar per cap altra norma derivada que protegeixen allò que és intrínsecament valuós per si mateix: la persona. Per tant, l'ètica de drets és a l'extrem oposat de qualsevol ideologia enquadrada en el conseqüencialisme. No hi ha cap objectiu ni finalitat que pugui justificar moralment una violació de drets. Els drets guanyen sempre. Perquè no hi ha res més important, èticament parlant, que el respecte pel valor inherent de la persona.

Els drets són proteccions de la persona davant de qualsevol ingerència o instrumentalització que se'n pretengui fer. Tal com assenyalava el filòsof Arthur Schopenhauer:

«El concepte de dret és específicament moral i consigna la condició que una voluntat individual no arribi a l'afirmació del seu fenomen —del cos d'un individu— fins a la negació de la voluntat que es manifesta en un cos aliè.»

L'única possibilitat que justificaria moralment una vulneració de drets seria en el cas que aquests drets es veiessin amenaçats per una altra persona i no hi hagués cap manera possible de protegir-los enfront d'una agressió deliberada i directa.

Per exemple, si l'única manera possible de protegir la vida d'un innocent fos matar l'agressor que pretén destruir-lo llavors estaria justificat vulnerar el dret a la vida de l'agressor. Però solament en aquest cas concret.

Això no és una justificació conseqüencialista perquè es basa en els propis drets i no en aconseguir alguna classe d'objectiu o finalitat. Ni tampoc justificaria una vulneració sistemàtica o institucionalitzada de drets. Allò excepcional, per definició, no es pot convertir en allò normal.

El reconeixement dels drets és un dels avenços morals i polítics més importants de la història, així doncs, considero que qualsevol doctrina que els rebutgi resulta irracional i reaccionària.


21 de juliol de 2010

La qüestió de l'avortament des d'una perspectiva de Drets Animals


Algunes consideracions sobre la qüestió de l'avortament des de la teoria moral dels drets.

En primera instància, entenc que no té cap sentit parlar sobre la qüestió de l'avortament sense deixar abans clar de què, o de qui, es vol avortar.

Biològicament, és molt diferent un embrió de sis setmanes que un fetus de sis mesos. Aquest darrer té un sistema nerviós desenvolupat i, per tant, és un ésser conscient que pot sentir.

El fet que el fetus sigui dependent de la dona que el gesta no sembla una situació moralment diferent de l'infant extra-uterí que és completament dependent de la seva mare o d'altres per a sobreviure.

Que algú consideri legítim matar, per exemple, un fetus de sis mesos -que és un individu que té la capacitat de sentir- simplement perquè ho desitja, sense que hi hagi cap risc seriós per a la seva vida, no em sembla una situació moralment diferent a la de matar simplement per decisió capritxosa de la mare, o de qualsevol altre, aquest mateix individu de sis mesos que ja estigués fora del cos matern.


Algunes persones objecten que el fet de no permetre l'avortament lliure és obligar la mare en contra de la seva voluntat. Però la situació no és pas diferent de l'obligació que té una mare de cuidar, mantenir i alimentar el seu fill extrauterí.

És cert que moltes famílies tenen problemes seriosos per a mantenir els fills. Però això no justifica que els matin. Es poden trobar moltes solucions reals a aquest problema -per exemple, l'adopció. Aquesta situació no justifica matar un fetus de sis mesos, que és algú que pot sentir com nosaltres i té interès en viure i que no danyin la seva vida, solament perquè depèn completament d'altres per a la seva supervivència i no es pot defensar.

Així que, en tant que aquest fetus fos un individu que pot sentir, no veig cap diferència de la responsabilitat moral que una mare hauria de tenir cap al seu fill.

També és cert que ens trobem amb la dificultat de no poder demostrar fefaentment en quin moment concret el fetus es converteix en un ésser que sent. De fet, ni tan sols la pròpia definició de sentença és encara unànimement consensuada.

És a partir ja de les primeres setmanes quan el sistema nerviós es comença a desenvolupar en estat embrionari. Després, no serà operatiu excepte a un nivell reflexiu -reflexos mecànics, semblant a la sensibilitat dels vegetals. Sembla ser que és a partir de la setmana 24 quan apareixen evidències que el fetus podria pròpiament sentir.

Actualment hi ha evidència científica que després de les 24 setmanes de gestació, uns sis mesos, el fetus pot sentir; encara que cal tenir en compte que els científics s'han centrat solament en la qüestió del dolor en lloc de la sentença íntegrament.

Alguns especialistes consideren que durant aquest període els fetus es troben sumits en una mena de letargia i inconsciència, com si es trobessin sedats, però encara que nosaltres estiguéssim sedats això no legitimaria moralment que ens matessin, oi? Passa el mateix en el cas de fetus que senten.

Per tant, he de dir que, en base als arguments exposats, estic a favor de l'avortament lliure durant els primers mesos d'embaràs, però a partir del moment en què hi hagi l'evidència que el fetus pugui ser sentent, considero que sols en situacions de conflicte vital -un sever risc comprovat per la vida de la mare o una malformació molt greu del fetus- s'hauria de permetre l'avortament.

Finalment, he d'afegir que no aprovo el supòsit de la violació. De la mateixa manera, que algú hagi nascut a partir d'una violació de la seva mare no justifica que l’assassinem. Per molt horrible i desgraciat que sigui aquest crim, el fetus que sent no n’és culpable, i per tant no ha de pagar les culpes d'altres.

 

9 de juliol de 2010

La terrible força de la inèrcia

«Per regla general, les societats humanes no són innovadores sinó més aviat jeràrquiques i ritualistes. [...] El tradicionalisme que exhibeixen moltes societats estàtiques té una missió adaptativa. Les formes culturals que hi regeixen s’han desenvolupat amb esforç al llarg de moltes generacions i se sap que compleixen satisfactòriament els seus propòsits.» — Carl Sagan


Considero que al menys hauria quatre motius principals pels quals la gent continua menjant animals — i explotant-los en general — encara que es tracta d’una pràctica l’anàlisi objectiu del qual mostra que es tracta d’una acció nociva, innecessària i injustificada.

El primer motiu rau en el fet que menjar animals no és una conducta que hagi estat escollida racional i lliurement. Es tracta més aviat d’un condicionament cultural que se’ns inculca des de la infància. Als més joves se’ls ensenya que han de consumir animals, que això està bé, i que cal fer-ho per poder viure i estar sans. Així ho incorporem a la nostra mentalitat i als nostres hàbits sense adonar-nos-en, i al fer-nos grans ho continuem inculcant a les noves generacions.

El segon rau en la pressió social. La naturalesa humana sembla tenir certa tendència al gregarisme. Necessitem sentir-nos part d’un grup, i el membres del grup solament ens reconeixen com part d’aquest grup quan assumim determinades idees i costums. Aquesta tendència impedeix que ens qüestionem seriosament la nostra mentalitat i la nostra conducta — encara que prenguem consciència de que és nociva pels animals — perquè no volem desentonar del corrent predominant en el qual estem immersos i del qual depèn la nostra vida social.

El tercer motiu el trobem en el fet que la gent troba plaer en el consum dels productes animals. Aquest plaer reforça encara més l’hàbit inculcat. Amb el pas del temps costa més canviar els hàbits que adquirim. Per això, els més joves són els més proclius a fer el pas cap al veganisme, perquè la seva naturalesa encara disposa de prou capacitat de canvi i adaptació, que se sol perdre en arribar a la maduresa.

El quart és una mica més complex i es refereix a una sèrie de mecanismes psicològics, explicats pel psicòleg Albert Bandura, mitjançant els quals evadim la responsabilitat dels nostres actes; ja sigui desplaçant la culpa a altres entitats, creient que el mal que fem és un bé, no pensant en els efectes que provoquen les nostres accions, o cosificant les nostres víctimes, entre d’altres.


L’habitus és un dels conceptes centrals de la teoria sociològica de Pierre Bourdieu. Per habitus podem entendre “disposicions” o esquemes d’obrar, pensar i sentir associats a la posició social. L’habitus fa que persones d’un entorn social homogeni tendeixin a compartir estils de vida semblants.


Si la nostra societat explota els animals no es deu a que els seus membres hagin pres aquesta decisió de manera voluntària i reflexiva sinó al fet que estan motivats per la mentalitat especista que han rebut i impulsats per la inèrcia d'una tradició basada en la dominació sobre els altres animals.

No obstant això, cap d'aquests motius és moralment vàlid. Ni la tradició, ni la conveniència, ni el plaer, poden justificar moralment que fem mal als animals.

Tampoc aquests motius tenen fonament empíric que els justifiquin: no ens cal consumir animals per poder viure i estar sans.

Si estem d'acord en que no hem de causar dany i sofriment als animals sense una necessitat o raó que ho justifiqui, llavors hem d'estar d'acord en que no hem d’explotar-los. No ens cal emprar animals per poder viure i tenir una bona qualitat de vida, i fer-los servir implica causar-los dany i sofriment. Participar en l'explotació animal és una contradicció amb la nostra preocupació moral sobre els animals.

Ara bé, fins i tot havent comprès que alguna cosa està malament, la força que la inèrcia dels hàbits i les creences inculcades té sobre nosaltres pot conduir-nos a continuar cometent el mateix mal sobre el que hem pres consciència. Però no ens hem de deixar vèncer pel pessimisme. La mentalitat pot canviar. Les idees poden ser modificades i els hàbits creats poden ser canviats per altres diferents. És que potser molts de nosaltres no ho hem fet ja?

Els estudis realitzats sobre el canvi de conducta assenyalen dos punts:

[1] Que a l'hora d'eliminar un hàbit resulta més efectiu eradicar-lo d'arrel que reduir-lo.


[2] Que per evitar que el mal hàbit pugui retornar, ha de ser substituït per un altre que no sigui nociu i que proporcioni un benefici similar.


La transició al veganisme pot funcionar sota aquesta mateixa pauta. Per exemple, no es tracta només d'eliminar carn, lactis, ous i mel, sinó que hem de substituir-los per productes i receptes veganes al seu lloc. Encara que, el més fonamental per aconseguir el canvi és que de veritat ens importi ser respectuosos amb els altres animals i vulguem evitar infligir dany.

No hi ha cap argument racional ni tampoc cap realitat empírica que s'oposi a la defensa del veganisme com a nou paradigma moral i cultural. No es tracta, en realitat, de si podem ser vegans, sinó de si volem ser-ho.

Entenc que, si ens importa l'ètica, solament hauria de ser qüestió de temps i esforç que aconseguim reformar la nostra cultura per reconèixer els altres animals com a subjectes de consideració moral.



29 de març de 2010

Cultura i moral

 

«Els humans som ben capaços de convertir allò paradisíac en dantesc, com passa a la cala de Taiji, a les illes Fèroe o a altres llocs. I ho fem pel mateix motiu que encara existeixen les curses de braus: per tradició. Per l'espectacle. Per la diversió. Per cultura.» ~ Plácido Navarro
 

S'ha convertit en objecte de discussió el fet de si la tauromàquia és, o no és, un fenomen cultural i artístic. 

Considero que el problema de si la tauromàquia —o qualsevol altra activitat que impliqui fer servir animals— es tracta d'art o cultura és una qüestió del tot irrellevant per a la seva consideració moral. El fet que en efecte la tauromàquia fora art o cultura no ho faria una pràctica moralment acceptable. 

Intentar debatre si un determinat ús d'animals pot ser considerat com a art o cultura em sembla un enfocament equivocat. D'una banda, valorar aquesta qüestió depèn de criteris històrics que són objectius —depenen dels fets i no de les opinions o valoracions. D'altra banda, depèn dels gustos estètics, els quals no poden fonamentar els valors morals. Ètica i estètica no són el mateix. 

Per aclarir l'assumpte, posem un exemple comparatiu: les lluites de gladiadors a l'antiga Roma formaven part de l'antiga cultura romana, oi? Crec que aquest fet no el qüestiona ningú. Ens trobem davant d'un fenomen cultural però que al mateix temps considerem cruel i sanguinari i clarament immoral. 

Si podem acceptar que les lluites de gladiadors eren part de la cultura romana, llavors no veig per què no podem acceptar igualment que la tauromàquia és part de la nostra cultura. De fet, no cal fixar-s'hi gaire per a veure que els antics coliseus romans —en els quals per diversió s'obligava als esclaus a lluitar fins a la mort— tenen la mateixa estructura que les places de tauromàquia. 

Ara bé, el simple fet que certa activitat sigui part d'una cultura, o sigui considerada art, no l'exclou d'atenir-se a uns principis morals que determinen si és èticament correcta. 

En aquest cas, si acceptem que els animals posseeixen un valor moral inherent i que no hem de causar-los patiment sense necessitat ni raó que ho justifiqui, llavors la tauromàquia —igual que els escorxadors i altres formes d'explotació especista— no pot ser moralment acceptable. 

En síntesi, considero que el problema de la tauromàquia, com qualsevol activitat que impliqui usar animals, és una qüestió que s'ha de debatre en el context ètic i no en el pròpiament cultural o artístic. Entrar a discutir sobre si la tauromàquia és o no és realment art o cultura solament serveix per a desviar el tema del seu veritable centre: l'ètica. 

No hauríem d'acceptar la tauromàquia com a part de la nostra cultura, però no perquè no sigui art sinó perquè és una activitat immoral. Si ja no podem acceptar la tauromàquia com a part de la nostra cultura perquè entenem que és incompatible amb el respecte que mereixen els altres animals llavors, per la mateixa raó, tampoc hauríem d'acceptar la resta de l'explotació animal. 

Gaudir a costa del sofriment i la mort d'un toro en una plaça no és moralment distingible de gaudir a costa del sofriment i la mort d'altres animals solament pel plaer d'assaborir els seus cadàvers i secrecions: carn, lactis, ous... igual d'innecessari i d'injust és torejar animals que menjar-los.