22 d’agost de 2010

Alliberació de visons; i altres animals

Granges d'esclaus 
 

Una de les accions més difoses dins de l'activisme a favor dels animals ha estat l’alliberament directe de les gàbies i centres d'internament on estaven confinats. En aquest article m'agradaria comentar alguns aspectes morals i empírics en els quals es basa la justificació d'aquestes accions d’alliberament.

Abans que res, m'agradaria deixar clar que no em sembla ni tan sols oportú el fet de considerar que aquestes accions siguin il·legals. L'existència d'una certa llei no és un argument a favor de la moralitat d'aquesta llei. Les lleis han de supeditar-se a la moral, i no al revés.

A l'hora d'entrar a valorar la pertinència dels alliberaments d'animals que pateixen l’explotació animal, el primer que s'hauria de tractar és precisament de l'alliberament de qualsevol animal i no d'una espècie en concret.

Per exemple, algú que se centrés exclusivament en justificar l'alliberament de visons estaria caient en l'error de reforçar l’especisme -encara que s'autoanomeni "antiespecista"- precisament perquè ni tan sols esmenta en cap moment els altres animals que també pateixen l'esclavitud, ni deixa clara la naturalesa del problema en general. Els visons no tenen més dret, ni menys, que altres animals a ser lliures de l'esclavitud i l'explotació.

Exposaré una analogia que crec que pot ajudar a comprendre per què alliberar animals no està sempre justificat per si mateix.

Imaginem que alguns individus duen a terme la iniciativa d'alliberar lleons tancats a les gàbies d'un circ, o d'un zoo, i deixar-los completament lliures sense cap supervisió.

Tenint en compte que tan visons com lleons són carnívors depredadors, la diferència en realitat és només de mida -la mida dels animals depredats.

Sabent que és molt probable que en els dos casos ataquin i matin altres individus; qui els ha alliberat és directament responsable de la mort d'aquests individus.

L'espècie no és rellevant per a aquest argument, perquè el cas val igualment si l'alliberament fora d'éssers humans que per algun motiu es comportin amb agressivitat i tendeixin a atacar i matar altres individus.

Qui cregui que, dins del context humà, està bé alliberar visons al seu lliure albir però no està bé fer el mateix amb altres animals carnívors depredadors com tigres o lleons llavors està caient en una discriminació especista.

Des d'una perspectiva moral de Drets Animals ningú no s'oposa a l'alliberament dels visons o altres animals, en si mateix, sempre que això no impliqui violar els drets fonamentals d'altres persones -humanes i no humanes. Els alliberaments es poden dur a terme d'una manera responsable, sense violar els drets bàsics d'altres individus, i fins i tot de manera educativa.

Un altre tema a part és si aquests alliberaments serveixen per aconseguir que els visons o els animals en general deixin de ser explotats per l'home. No hi ha evidències que sigui així i, de fet, l'esclavitud animal ha crescut cada any en nombre de víctimes a tot arreu.

El nombre d'animals salvats mitjançant rescats durant els últims 50 anys no arriba ni tan sols al nombre d'animals assassinats als escorxadors durant les últimes 24 hores; per no esmentar tots els que són criats i esclavitzats, el nombre dels quals és de diversos bilions.

Mentre la societat humana continuï essent especista i consideri legítim l'ús d'altres animals, llavors el problema estarà sempre molt lluny de solucionar-se. El que cal és canviar aquesta mentalitat que és la causa de l'opressió contra els animals.

Qui desitgi el total alliberament dels animals hauria de tractar de treballar d'una manera educativa per tal que els animals deixin de ser explotats pels éssers humans. Hem de fer evolucionar el paradigma moral de la nostra societat, a través de l'activisme educatiu, cap a valors d'igualtat, respecte i no violència, sense discriminació injusta per motius de raça, sexe o espècie.

Si algú desitja realment alliberar els altres animals de la nostra violència, considero que l'opció correcta i realment útil per aconseguir-ho és el veganisme.

Tot i que aquests càlculs són difícils de precisar, es diu que un vegà evita, cada any, que aproximadament 95 animals siguin agredits i portats al món per a consum humà -hi ha altres càlculs que amplien el nombre a entre 371 i 582 animals, però aquí farem servir la menor xifra estimada.

Suposem que hi hagués un milió de vegans al món -encara que en realitat n’hi ha molts més-, aleshores en un any se salvarien, almenys, 95 milions d'animals de ser agredits i fets arribar al món per a benefici humà.

Si tota la societat es fes vegana, el nombre d'animals que salvaríem, que evitaríem que fossin explotats, seria de milers i milers de milions.

El veganisme és, sense cap mena de dubte, l'alliberament animal més gran de tota la història, i l'única base per aconseguir un alliberament total.

 

21 de juliol de 2010

La qüestió de l'avortament des d'una perspectiva de Drets Animals


Algunes consideracions sobre la qüestió de l'avortament des de la teoria moral dels drets.

En primera instància, entenc que no té cap sentit parlar sobre la qüestió de l'avortament sense deixar abans clar de què, o de qui, es vol avortar.

Biològicament, és molt diferent un embrió de sis setmanes que un fetus de sis mesos. Aquest darrer té un sistema nerviós desenvolupat i, per tant, és un ésser conscient que pot sentir.

El fet que el fetus sigui dependent de la dona que el gesta no sembla una situació moralment diferent de l'infant extra-uterí que és completament dependent de la seva mare o d'altres per a sobreviure.

Que algú consideri legítim matar, per exemple, un fetus de sis mesos -que és un individu que té la capacitat de sentir- simplement perquè ho desitja, sense que hi hagi cap risc seriós per a la seva vida, no em sembla una situació moralment diferent a la de matar simplement per decisió capritxosa de la mare, o de qualsevol altre, aquest mateix individu de sis mesos que ja estigués fora del cos matern.


Algunes persones objecten que el fet de no permetre l'avortament lliure és obligar la mare en contra de la seva voluntat. Però la situació no és pas diferent de l'obligació que té una mare de cuidar, mantenir i alimentar el seu fill extrauterí.

És cert que moltes famílies tenen problemes seriosos per a mantenir els fills. Però això no justifica que els matin. Es poden trobar moltes solucions reals a aquest problema -per exemple, l'adopció. Aquesta situació no justifica matar un fetus de sis mesos, que és algú que pot sentir com nosaltres i té interès en viure i que no danyin la seva vida, solament perquè depèn completament d'altres per a la seva supervivència i no es pot defensar.

Així que, en tant que aquest fetus fos un individu que pot sentir, no veig cap diferència de la responsabilitat moral que una mare hauria de tenir cap al seu fill.

També és cert que ens trobem amb la dificultat de no poder demostrar fefaentment en quin moment concret el fetus es converteix en un ésser que sent. De fet, ni tan sols la pròpia definició de sentença és encara unànimement consensuada.

És a partir ja de les primeres setmanes quan el sistema nerviós es comença a desenvolupar en estat embrionari. Després, no serà operatiu excepte a un nivell reflexiu -reflexos mecànics, semblant a la sensibilitat dels vegetals. Sembla ser que és a partir de la setmana 24 quan apareixen evidències que el fetus podria pròpiament sentir.

Actualment hi ha evidència científica que després de les 24 setmanes de gestació, uns sis mesos, el fetus pot sentir; encara que cal tenir en compte que els científics s'han centrat solament en la qüestió del dolor en lloc de la sentença íntegrament.

Alguns especialistes consideren que durant aquest període els fetus es troben sumits en una mena de letargia i inconsciència, com si es trobessin sedats, però encara que nosaltres estiguéssim sedats això no legitimaria moralment que ens matessin, oi? Passa el mateix en el cas de fetus que senten.

Per tant, he de dir que, en base als arguments exposats, estic a favor de l'avortament lliure durant els primers mesos d'embaràs, però a partir del moment en què hi hagi l'evidència que el fetus pugui ser sentent, considero que sols en situacions de conflicte vital -un sever risc comprovat per la vida de la mare o una malformació molt greu del fetus- s'hauria de permetre l'avortament.

Finalment, he d'afegir que no aprovo el supòsit de la violació. De la mateixa manera, que algú hagi nascut a partir d'una violació de la seva mare no justifica que l’assassinem. Per molt horrible i desgraciat que sigui aquest crim, el fetus que sent no n’és culpable, i per tant no ha de pagar les culpes d'altres.

 

9 de juliol de 2010

La terrible força de la inèrcia

«Per regla general, les societats humanes no són innovadores sinó més aviat jeràrquiques i ritualistes. [...] El tradicionalisme que exhibeixen moltes societats estàtiques té una missió adaptativa. Les formes culturals que hi regeixen s’han desenvolupat amb esforç al llarg de moltes generacions i se sap que compleixen satisfactòriament els seus propòsits.» — Carl Sagan


Considero que al menys hauria quatre motius principals pels quals la gent continua menjant animals — i explotant-los en general — encara que es tracta d’una pràctica l’anàlisi objectiu del qual mostra que es tracta d’una acció nociva, innecessària i injustificada.

El primer motiu rau en el fet que menjar animals no és una conducta que hagi estat escollida racional i lliurement. Es tracta més aviat d’un condicionament cultural que se’ns inculca des de la infància. Als més joves se’ls ensenya que han de consumir animals, que això està bé, i que cal fer-ho per poder viure i estar sans. Així ho incorporem a la nostra mentalitat i als nostres hàbits sense adonar-nos-en, i al fer-nos grans ho continuem inculcant a les noves generacions.

El segon rau en la pressió social. La naturalesa humana sembla tenir certa tendència al gregarisme. Necessitem sentir-nos part d’un grup, i el membres del grup solament ens reconeixen com part d’aquest grup quan assumim determinades idees i costums. Aquesta tendència impedeix que ens qüestionem seriosament la nostra mentalitat i la nostra conducta — encara que prenguem consciència de que és nociva pels animals — perquè no volem desentonar del corrent predominant en el qual estem immersos i del qual depèn la nostra vida social.

El tercer motiu el trobem en el fet que la gent troba plaer en el consum dels productes animals. Aquest plaer reforça encara més l’hàbit inculcat. Amb el pas del temps costa més canviar els hàbits que adquirim. Per això, els més joves són els més proclius a fer el pas cap al veganisme, perquè la seva naturalesa encara disposa de prou capacitat de canvi i adaptació, que se sol perdre en arribar a la maduresa.

El quart és una mica més complex i es refereix a una sèrie de mecanismes psicològics, explicats pel psicòleg Albert Bandura, mitjançant els quals evadim la responsabilitat dels nostres actes; ja sigui desplaçant la culpa a altres entitats, creient que el mal que fem és un bé, no pensant en els efectes que provoquen les nostres accions, o cosificant les nostres víctimes, entre d’altres.


L’habitus és un dels conceptes centrals de la teoria sociològica de Pierre Bourdieu. Per habitus podem entendre “disposicions” o esquemes d’obrar, pensar i sentir associats a la posició social. L’habitus fa que persones d’un entorn social homogeni tendeixin a compartir estils de vida semblants.


Si la nostra societat explota els animals no es deu a que els seus membres hagin pres aquesta decisió de manera voluntària i reflexiva sinó al fet que estan motivats per la mentalitat especista que han rebut i impulsats per la inèrcia d'una tradició basada en la dominació sobre els altres animals.

No obstant això, cap d'aquests motius és moralment vàlid. Ni la tradició, ni la conveniència, ni el plaer, poden justificar moralment que fem mal als animals.

Tampoc aquests motius tenen fonament empíric que els justifiquin: no ens cal consumir animals per poder viure i estar sans.

Si estem d'acord en que no hem de causar dany i sofriment als animals sense una necessitat o raó que ho justifiqui, llavors hem d'estar d'acord en que no hem d’explotar-los. No ens cal emprar animals per poder viure i tenir una bona qualitat de vida, i fer-los servir implica causar-los dany i sofriment. Participar en l'explotació animal és una contradicció amb la nostra preocupació moral sobre els animals.

Ara bé, fins i tot havent comprès que alguna cosa està malament, la força que la inèrcia dels hàbits i les creences inculcades té sobre nosaltres pot conduir-nos a continuar cometent el mateix mal sobre el que hem pres consciència. Però no ens hem de deixar vèncer pel pessimisme. La mentalitat pot canviar. Les idees poden ser modificades i els hàbits creats poden ser canviats per altres diferents. És que potser molts de nosaltres no ho hem fet ja?

Els estudis realitzats sobre el canvi de conducta assenyalen dos punts:

[1] Que a l'hora d'eliminar un hàbit resulta més efectiu eradicar-lo d'arrel que reduir-lo.


[2] Que per evitar que el mal hàbit pugui retornar, ha de ser substituït per un altre que no sigui nociu i que proporcioni un benefici similar.


La transició al veganisme pot funcionar sota aquesta mateixa pauta. Per exemple, no es tracta només d'eliminar carn, lactis, ous i mel, sinó que hem de substituir-los per productes i receptes veganes al seu lloc. Encara que, el més fonamental per aconseguir el canvi és que de veritat ens importi ser respectuosos amb els altres animals i vulguem evitar infligir dany.

No hi ha cap argument racional ni tampoc cap realitat empírica que s'oposi a la defensa del veganisme com a nou paradigma moral i cultural. No es tracta, en realitat, de si podem ser vegans, sinó de si volem ser-ho.

Entenc que, si ens importa l'ètica, solament hauria de ser qüestió de temps i esforç que aconseguim reformar la nostra cultura per reconèixer els altres animals com a subjectes de consideració moral.