Quan ens expressem tenim dues opcions:
[1] Que les paraules que emprem tinguin una definició objectiva i delimitada.
[2] Que les paraules signifiquin el que ens doni la gana a cada moment arbitràriament segons ens convingui.
Si triem la primera opció llavors l'ús d'animals mai no pot ser qualificat com a "humanitari".
El concepte de ser humanitari és radicalment incompatible amb l'explotació dels animals perquè una activitat humanitària per definició es fa exclusivament per a benefici de la persona que la rep, però l'explotació animal no està motivada per a beneficiar els animals en cap sentit sinó per a danyar-los en benefici dels humans. Parlar d'“esclavitud humanitària” és un oxímoron.
A més, fins i tot aquelles mesures qualificades com a humanitàries —com és el cas de l'"atordiment previ" als escorxadors— estan en realitat motivades per a beneficiar l'eficiència econòmica de l'explotació: per a evitar danys innecessaris a la carn o per prevenir accidents laborals. Aquestes mesures "humanitàries" sorgeixen per a beneficiar l'explotació com a activitat econòmica.
Humanitari és tot allò que fem pel bé dels altres. L'explotació animal mai no pot ser qualificada així perquè és una activitat que existeix per a beneficiar solament els explotadors, i no els explotats. Mai no és humanitària per a les seves víctimes. L'única opció realment humanitària consisteix a no explotar ningú.
El santuari Peaceful Prairie és un refugi vegà d'animals víctimes de l'explotació que també fa activisme educatiu. Una de les principals comeses és denunciar la mentida de l'explotació animal "humanitària".
En un text titulat «Ramaderia 'humanitària': Un oxímoron» s'explica la incongruència que l'explotació animal pugui rebre aquests qualificatiu quan implica esclavitud i assassinat, així com tota mena de violència en general contra els animals.
Ara bé, encara que en principi estic d'acord amb la major part del que s'exposa en aquest text, a la seva conclusió final parla sobre "reduir la major quantitat de patiment al món" com un imperatiu moral. No puc estar d'acord amb això.
Si "reduir el patiment al món" fos un objectiu moral vàlid aleshores seria correcte, per exemple, provocar l'extinció deliberada de tots els animals, de tots els éssers que tenen capacitat de sentir. El patiment és una condició inherent al fet de poder sentir i l'única manera efectiva de reduir-lo seria reduint el nombre d'éssers que poden sentir.
Això no obstant, provocar deliberadament l'extinció d'un individu, d'un cert grup, o de tots els animals en general va en contra de l'interès fonamental dels animals a perpetuar la seva vida i no s'ajusta a cap norma ètica racional que jo conegui.
A més, si "reduir el patiment" en si mateix fos una intenció moralment vàlida llavors seria legítim promoure qualsevol tipus de mesura que tingués aquesta intenció. Per exemple: regulacions de l'esclavitud animal per intentar fer-la suposadament “humanitària”. Aquesta és precisament la incongruència que pretén denunciar el text.
Així podem veure que sota la premissa de “reduir el patiment” el filòsof benestarista Peter Singer proposa el següent:
El que Peter Singer diu és que no hi ha problema en emprar i matar altres animals sempre que intentem fer-ho amb el menor patiment possible. Però això no té res a veure amb una veritable actitud humanitària, ja que una conducta humanitària significa actuar pel bé dels altres. És absurd creure que cerquem el bé dels altres si acceptem i en promovem l'explotació i l'assassinat.
Ni el dolor ni el patiment no són fenòmens intrínsecament dolents ni immorals en si mateixos. Són fenòmens fisiològics que tenen una funció instrumental per a la conservació de la vida sentent. Si bé això no vol dir que estiguem legitimats a causar-los directament sense el consentiment explícit i informat de l'altra persona.
El patiment és part de la vida sentent i no hi ha raó que justifiqui jutjar-ho com una cosa dolenta. El patiment té una funció biològica instrumental. El patiment ens ajuda decisivament a allunyar-nos del mal. El patiment ens ajuda també a comprendre allò que està malament: gràcies al fet que patim en veure aquestes imatges podem comprendre millor per què està malament. El patiment ens serveix per a viure i millorar.
El patiment no és un fenomen intrínsecament dolent. El que està malament és infligir patiment a altres individus solament per a beneficiar-nos-en. Els éssers sentents no volem patir innecessàriament o que ens ho imposi contra la nostra voluntat. Que algú ens forci a patir pel seu propi benefici és una violació dels nostres drets. Aquesta imposició injusta és el que està malament; no el patiment en si mateix.
"Reduir el patiment" no és un principi ètic. Aquesta intenció pot ser un desig que molts tinguin per empatia o per compassió; però no és un principi moral. Si aquest lema fos un principi ètic llavors estaria justificat aniquilar tota la vida sentent del planeta; ja que és la manera més efectiva de “reduir el patiment”. Si "reduir el patiment" fos una norma moral llavors estaria justificat, per exemple, que algú t'assassinés a tu per així eliminar part de l'inevitable patiment que la teva vida sentent comporta. La idea de "reduir el patiment" no solament no és un principi moral sinó que a més acceptar-la condueix a acceptar qualsevol crim que suposadament serveixi per a "reduir el patiment".
És raonable suposar que no podem aconseguir que tothom es faci vegà a curt termini de la mateixa manera que no podem aconseguir a curt termini que tots els homes respectin les dones com a persones, però aquest defecte no serveix com a excusa per a promoure “una millora" en la manera com alguns homes violen i abusen de les dones. Sabem per desgràcia que no tots els homes respectaran les dones; però aquest fet no justifica que els assessorem o ajudem a perpetrar els seus crims amb l'excusa de "millorar les condicions" en què abusen de les víctimes. L'única opció és rebutjar, condemnar i prevenir la violència contra les dones; no ajudar els agressors a cometre les seves agressions en "millor condicions". El mateix val per a la violència contra els altres animals.
Per descomptat que la intenció d'alleujar el patiment en altres persones no és un desig immoral en ell mateix; però sí que s'ha d'atenir als principis ètics d'igualtat i respecte al valor intrínsec de la persona —igual que qualsevol altre desig que tinguem— i no al contrari. És a dir, el desig d'alleujar el patiment tan sols és acceptable si respectem l'ètica. Però un desig mai no pot ser una norma moral. La moral es basa en la raó; i no en desitjos personals.
Encara que suposadament hi hagués una forma d'esclavitud que provoqués menys patiment que d'altres, això no justifica que l'aprovem o la recolzem en detriment de les altres. Donar suport a l'esclavitud sempre és immoral i atenta contra els drets de les víctimes. Tota forma d'explotació animal comporta cosificació i vulneració dels interessos dels explotats per a benefici dels explotadors. Aquesta és la qüestió moral, i no pas el grau de patiment. Deixant de banda el fet que el patiment no es pot mesurar objectivament i la seva valoració sempre depèn d'una estimació subjectiva.
El benestarisme ha predominat durant segles en la nostra relació amb els altres animals i no ha conduït a una situació de “menys patiment”. Tot al contrari. Sota l'auspici del benestarisme van aparèixer les granges industrials i la multitud de formes noves d'explotació animal. El benestarisme és un complet fracàs per a beneficiar els animals fins i tot sota el seu propi criteri. El benestarisme no ha servit a la pràctica per alleujar ni evitar cap patiment dels animals.
Per tant, el patiment que hem de reduir de manera moralment legítima ha de ser el patiment que nosaltres causem intencionadament als animals. Els altres animals no tenen cap interès a patir pel nostre benefici ni ens han donat el seu consentiment perquè els usem. En efecte, els animals volen evitar el patiment innecessari i nosaltres no podem justificar moralment infligir-los cap classe ni grau de patiment pel fet d'usar-los.
L'explotació animal és injusta en si mateixa, per tant tot el patiment que en provingui —sense importar si és molt o poc— serà sempre immoral i hem de deixar de participar-hi.
[1] Que les paraules que emprem tinguin una definició objectiva i delimitada.
[2] Que les paraules signifiquin el que ens doni la gana a cada moment arbitràriament segons ens convingui.
Si triem la primera opció llavors l'ús d'animals mai no pot ser qualificat com a "humanitari".
El concepte de ser humanitari és radicalment incompatible amb l'explotació dels animals perquè una activitat humanitària per definició es fa exclusivament per a benefici de la persona que la rep, però l'explotació animal no està motivada per a beneficiar els animals en cap sentit sinó per a danyar-los en benefici dels humans. Parlar d'“esclavitud humanitària” és un oxímoron.
A més, fins i tot aquelles mesures qualificades com a humanitàries —com és el cas de l'"atordiment previ" als escorxadors— estan en realitat motivades per a beneficiar l'eficiència econòmica de l'explotació: per a evitar danys innecessaris a la carn o per prevenir accidents laborals. Aquestes mesures "humanitàries" sorgeixen per a beneficiar l'explotació com a activitat econòmica.
Humanitari és tot allò que fem pel bé dels altres. L'explotació animal mai no pot ser qualificada així perquè és una activitat que existeix per a beneficiar solament els explotadors, i no els explotats. Mai no és humanitària per a les seves víctimes. L'única opció realment humanitària consisteix a no explotar ningú.
El santuari Peaceful Prairie és un refugi vegà d'animals víctimes de l'explotació que també fa activisme educatiu. Una de les principals comeses és denunciar la mentida de l'explotació animal "humanitària".
En un text titulat «Ramaderia 'humanitària': Un oxímoron» s'explica la incongruència que l'explotació animal pugui rebre aquests qualificatiu quan implica esclavitud i assassinat, així com tota mena de violència en general contra els animals.
Ara bé, encara que en principi estic d'acord amb la major part del que s'exposa en aquest text, a la seva conclusió final parla sobre "reduir la major quantitat de patiment al món" com un imperatiu moral. No puc estar d'acord amb això.
Si "reduir el patiment al món" fos un objectiu moral vàlid aleshores seria correcte, per exemple, provocar l'extinció deliberada de tots els animals, de tots els éssers que tenen capacitat de sentir. El patiment és una condició inherent al fet de poder sentir i l'única manera efectiva de reduir-lo seria reduint el nombre d'éssers que poden sentir.
Això no obstant, provocar deliberadament l'extinció d'un individu, d'un cert grup, o de tots els animals en general va en contra de l'interès fonamental dels animals a perpetuar la seva vida i no s'ajusta a cap norma ètica racional que jo conegui.
A més, si "reduir el patiment" en si mateix fos una intenció moralment vàlida llavors seria legítim promoure qualsevol tipus de mesura que tingués aquesta intenció. Per exemple: regulacions de l'esclavitud animal per intentar fer-la suposadament “humanitària”. Aquesta és precisament la incongruència que pretén denunciar el text.
Així podem veure que sota la premissa de “reduir el patiment” el filòsof benestarista Peter Singer proposa el següent:
«Ens cal aprendre a capturar i matar els peixos de mar obert d'una manera humanitària o, si això no és possible, trobar alternatives menys cruels i més sostenibles que els reemplacin a la nostra dieta.»
El que Peter Singer diu és que no hi ha problema en emprar i matar altres animals sempre que intentem fer-ho amb el menor patiment possible. Però això no té res a veure amb una veritable actitud humanitària, ja que una conducta humanitària significa actuar pel bé dels altres. És absurd creure que cerquem el bé dels altres si acceptem i en promovem l'explotació i l'assassinat.
Ni el dolor ni el patiment no són fenòmens intrínsecament dolents ni immorals en si mateixos. Són fenòmens fisiològics que tenen una funció instrumental per a la conservació de la vida sentent. Si bé això no vol dir que estiguem legitimats a causar-los directament sense el consentiment explícit i informat de l'altra persona.
El patiment és part de la vida sentent i no hi ha raó que justifiqui jutjar-ho com una cosa dolenta. El patiment té una funció biològica instrumental. El patiment ens ajuda decisivament a allunyar-nos del mal. El patiment ens ajuda també a comprendre allò que està malament: gràcies al fet que patim en veure aquestes imatges podem comprendre millor per què està malament. El patiment ens serveix per a viure i millorar.
El patiment no és un fenomen intrínsecament dolent. El que està malament és infligir patiment a altres individus solament per a beneficiar-nos-en. Els éssers sentents no volem patir innecessàriament o que ens ho imposi contra la nostra voluntat. Que algú ens forci a patir pel seu propi benefici és una violació dels nostres drets. Aquesta imposició injusta és el que està malament; no el patiment en si mateix.
"Reduir el patiment" no és un principi ètic. Aquesta intenció pot ser un desig que molts tinguin per empatia o per compassió; però no és un principi moral. Si aquest lema fos un principi ètic llavors estaria justificat aniquilar tota la vida sentent del planeta; ja que és la manera més efectiva de “reduir el patiment”. Si "reduir el patiment" fos una norma moral llavors estaria justificat, per exemple, que algú t'assassinés a tu per així eliminar part de l'inevitable patiment que la teva vida sentent comporta. La idea de "reduir el patiment" no solament no és un principi moral sinó que a més acceptar-la condueix a acceptar qualsevol crim que suposadament serveixi per a "reduir el patiment".
És raonable suposar que no podem aconseguir que tothom es faci vegà a curt termini de la mateixa manera que no podem aconseguir a curt termini que tots els homes respectin les dones com a persones, però aquest defecte no serveix com a excusa per a promoure “una millora" en la manera com alguns homes violen i abusen de les dones. Sabem per desgràcia que no tots els homes respectaran les dones; però aquest fet no justifica que els assessorem o ajudem a perpetrar els seus crims amb l'excusa de "millorar les condicions" en què abusen de les víctimes. L'única opció és rebutjar, condemnar i prevenir la violència contra les dones; no ajudar els agressors a cometre les seves agressions en "millor condicions". El mateix val per a la violència contra els altres animals.
Per descomptat que la intenció d'alleujar el patiment en altres persones no és un desig immoral en ell mateix; però sí que s'ha d'atenir als principis ètics d'igualtat i respecte al valor intrínsec de la persona —igual que qualsevol altre desig que tinguem— i no al contrari. És a dir, el desig d'alleujar el patiment tan sols és acceptable si respectem l'ètica. Però un desig mai no pot ser una norma moral. La moral es basa en la raó; i no en desitjos personals.
Encara que suposadament hi hagués una forma d'esclavitud que provoqués menys patiment que d'altres, això no justifica que l'aprovem o la recolzem en detriment de les altres. Donar suport a l'esclavitud sempre és immoral i atenta contra els drets de les víctimes. Tota forma d'explotació animal comporta cosificació i vulneració dels interessos dels explotats per a benefici dels explotadors. Aquesta és la qüestió moral, i no pas el grau de patiment. Deixant de banda el fet que el patiment no es pot mesurar objectivament i la seva valoració sempre depèn d'una estimació subjectiva.
El benestarisme ha predominat durant segles en la nostra relació amb els altres animals i no ha conduït a una situació de “menys patiment”. Tot al contrari. Sota l'auspici del benestarisme van aparèixer les granges industrials i la multitud de formes noves d'explotació animal. El benestarisme és un complet fracàs per a beneficiar els animals fins i tot sota el seu propi criteri. El benestarisme no ha servit a la pràctica per alleujar ni evitar cap patiment dels animals.
Per tant, el patiment que hem de reduir de manera moralment legítima ha de ser el patiment que nosaltres causem intencionadament als animals. Els altres animals no tenen cap interès a patir pel nostre benefici ni ens han donat el seu consentiment perquè els usem. En efecte, els animals volen evitar el patiment innecessari i nosaltres no podem justificar moralment infligir-los cap classe ni grau de patiment pel fet d'usar-los.
L'explotació animal és injusta en si mateixa, per tant tot el patiment que en provingui —sense importar si és molt o poc— serà sempre immoral i hem de deixar de participar-hi.
Aquesta abolició del patiment moralment injustificat l'aconseguirem eliminant-ne la causa: l'especisme —la creença que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per estar al nostre servei com a recursos.
Aquesta abolició ha de començar inevitablement en cadascun de nosaltres ara, i passa per adoptar i difondre el veganisme.
 |
| ALLIBERA ELS TEUS ESCLAUS: FES-TE VEGÀ |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada