24 d’abril de 2012

Mario Vargas Llosa i la qüestió de la coherència

 

Recentment, el conegut escriptor Mario Vargas Llosa ha publicat un article al diari El País en el qual exposa la seva opinió sobre la discriminació injusta que pateixen les persones que no són heterosexuals en molts racons del món i al seu propi país d’origen. Enllaça aquest tipus d’injustícia amb altres discriminacions igualment injustes com el racisme. I pel que fa al fet d’aconseguir eradicar de la nostra societat aquests prejudicis contra altres persones diu que serà com: 

«(...) lluitar contra un pes mort que neix en aquest primitiu rebuig a “l’altre”, del que és diferent, pel seu color de pell, els seus costums, la seva llengua i les seves creences, i que és la font nutrícia de les guerres, els genocidis i els holocausts que omplen de sang i cadàvers la història de la humanitat.»

 

D'altra banda, el senyor Vargas Llosa ha destacat per la seva defensa a ultrança de la tauromàquia, per la qual cosa ha emprat habitualment arguments fal·laços. Però no és la meva intenció en aquesta nota analitzar els seus arguments, sinó assenyalar l'únic dels seus arguments que considero encertat. Vegem a continuació de quin es tracta. 

En un altre article, Vargas Llosa reconeix que en la tauromàquia, als toros se'ls causa sofriment i mort, però adverteix alhora que això no és diferent d'altres formes d'usar els animals no humans per part de l'home: 

«Ningú no pot negar que la cursa de braus sigui una festa cruel. Però no ho és menys que altres infinites activitats i accions humanes envers els animals, i és una gran hipocresia concentrar-se en aquella i oblidar-se o forçar-se a no veure aquestes últimes.»

 

Al meu parer, és encertat assenyalar que moralment no hi ha diferència moral rellevant entre la tauromàquia i la resta de l’explotació animal

El problema rau en què, com els antitaurins, Vargas Llosa no aplica el propi argument a si mateix, fet que demostra una notable incoherència. Perquè si no hi ha raó que justifiqui el suposar una diferència essencial entre les diferents maneres que tenim d’explotar els altres animals tampoc hi és per a fer moralment una diferència radical entre l’ésser humà i altres animals que també posseeixen la capacitat de sentir. Els altres animals són éssers conscients. Tots els animals que tenim la capacitat de sentir experimentem les mateixes sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics: conservar la vida, gaudir d’un benestar, evitar el dany. 

No és coherent, per tant, que Vargas Llosa denunciï que és injust discriminar altres humans pel simple fet de no ser heterosexuals mentre que discrimina altres animals pel simple fet de no ser humans. En un exemple d’incoherència manifesta el que és el perjudici de l’especisme: l’absurda idea que l’ésser humà mereix respecte, pel simple fet de ser humà, i que els altres animals no mereixen aquest mateix respecte pel simple fet de no pertànyer a la nostra espècie. És el mateix tipus de mentalitat que sustenta el racisme, el sexisme i altres discriminacions basades en característiques moralment irrellevants. 

La postura dels que discriminen, denigren i agredeixen altres éssers humans pel simple fet de no ser heterosexuals és una postura anàloga a la dels que discriminen i agredeixen altres animals pel simple fet de no ser humans. Ambdues posicions es basen en la idea que els individus que són diferents a nosaltres en alguna característica irrellevant no mereixen el mateix respecte que desitgem per a nosaltres mateixos. 

En els dos casos ens trobem amb un prejudici irracional que es manté solament per la inèrcia de la tradició i pel benefici particular que se n’obté. En això no és pas diferent de qualsevol prejudici en el que es basa la pràctica de l’esclavitud. De fet, tractem els altres animals com els nostres esclaus, tan sols com a recursos per a satisfer els nostres fins. I la sola idea de pensar que els hem de respectar com a persones sol causar sorpresa i enuig a parts iguals. 

Les raons que Vargas Llosa apunta per a explicar per què està èticament malament la discriminació i la violència contra humans que no són heterosexuals, es poden aplicar de la mateixa manera per raonar per què està malament discriminar i agredir altres animals que no són humans. No són humans però no obstant això, com nosaltres, són capaços de sentir, d'experimentar sensacions, i tenen interessos propis: interès en viure, en evitar el mal, i en gaudir lliurement de la pròpia vida. 

Malgrat el que algú pot pensar al llegir això, òbviament no estic comparant els homosexuals, o altres humans, amb els animals. És clar que no. Això seria lògicament absurd. Perquè els homosexuals són animals. Mario Vargas Llosa és un animal. Jo sóc un animal. Tots els humans som animals. És un error discriminar moralment entre humans i altres animals, en tant que tots som éssers sentents.

Per tant, discriminar persones homosexuals simplement per no ser heterosexuals com nosaltres és tan injust com discriminar altres animals simplement per no ser humans com nosaltres.

El prejudici especista subjau en la nostra mentalitat i està tan fortament arrelat com fins fa molt poc ho estaven altres prejudicis com el racisme i el sexisme. L'única cosa bona que podem treure'n és que si hem aconseguit ser capaços de comprendre com d'errònies i perjudicials eren aquelles injustícies, també som capaços de fer-ho, si volem, pel que fa a la injustícia de l'especisme.

Com en el racisme i el sexisme, també podem evitar l'especisme


17 d’abril de 2012

El problema de fons: animals com a propietat


Sembla que molts animalistes estan convençuts que podem aconseguir que els interessos dels animals siguin respectats mitjançant la promulgació de lleis. Al meu parer, aquest plantejament legalista incorre en un error fonamental que impedeix que aconsegueixi l'objectiu que cerca. Aquest error consisteix a passar per alt el fet que els animals no humans són considerats i tractats legalment com a propietat dels humans.

Mentre els animals no humans siguin sotmesos a l'estatus legal de propietat llavors la llei no podrà protegir els seus interessos davant els interessos dels humans, que són els seus propietaris. En el context actual, l'únic que pot fer la legislació és regular la forma en què explotem aquests animals.

Un altre enfocament força estès en l'àmbit animalista considera que el problema de fons és el capitalisme. No obstant això, l'estatus de propietat dels animals ha existit en diferents èpoques i sistemes econòmics on no existia el capitalisme. El capitalisme pot patir de defectes, però és erroni pensar que hi ha una connexió de causalitat entre l'existència del capitalisme i l'explotació dels animals. Els animals són explotats perquè els considerem com la nostra propietat, sense importar el sistema econòmic en el qual s'insereixi la dinàmica de la propietat animal.

El problema fonamental que impedeix que les lleis puguin protegir els animals, i que se'ls respecti els seus interessos, està en què són considerats propietat. No importa si aquesta propietat és posseïda per un individu particular, una empresa, un estat o un col·lectiu. El problema és el concepte de propietat i el que això implica: l'ús d'animals no humans com a recurs dels humans, és a dir, l'explotació animal. Així ho explica el professor Gary Francione:


«No podem contemplar simultàniament els animals com a recursos i com a éssers amb interessos moralment significatius. Si podem treure-li la vida a un animal per una raó qualsevol, o en circumstàncies en les quals no faríem servir o mataríem a un humà, llavors no resulta probable que concedim gaire significació als interessos de l'animal. Si l'animal és un recurs, llavors l'animal solament pot tenir un valor econòmic o relatiu al seu ésser una propietat. I això vol dir que el seu interès tindrà només també, de manera general, un interès econòmic. Això és exactament el que succeïa en l'esclavitud humana. Tot i les lleis que exigeixen el tractament "humanitari" dels esclaus, l'esclau perd sempre que l'interès del propietari de l'esclau entra en conflicte amb l'interès de l'esclau. De manera semblant, els interessos dels animals contemplats com a recursos reemplaçables sense cap interès en la vida es valoraran tan sols en el grau que calgui per a assegurar la seva explotació eficient.»

 

Si els animals són considerats propietat llavors els seus interessos seran sempre supeditats o ignorats en favor dels interessos dels seus propietaris. Emprar els éssers humans com a propietat es considera esclavitud. Crec que podem justament qualificar de la mateixa manera la submissió dels animals a la condició de propietat. Ells són éssers conscients, amb voluntat i interessos propis, i el sol fet que no siguin humans no justifica que discriminem la seva individualitat i els seus interessos amb una consideració moral diferent.

A més, els animals no han donat el seu consentiment perquè els fem servir. Aquest simple fet comporta que qualsevol ús d'animals sigui moralment inacceptable. Fins i tot encara que poguessin donar el seu consentiment, el fet d'usar un individu com si fos un simple objecte per als nostres fins és una violació del seu valor inherent, i del principi moral d'igualtat, així que no pot ser èticament correcte. Per això, el consentiment mai eximiria d'immoralitat l'esclavitud humana.

Si bé és raonable pensar que el sistema econòmic en el qual vivim influeix òbviament en la nostra manera de pensar i d'actuar, no hi ha però raó per creure que estem determinats per això —tal com postularien algunes teories basades en el marxisme. Que la nostra cultura i sistema legal tracti els altres animals com a propietats no ens obliga a nosaltres a actuar d'aquesta manera.

Si estem convençuts que els altres animals, solament per no ser humans, no mereixen el mateix respecte que exigim per a nosaltres mateixos, —és a dir, si som especistes— llavors els tractarem com a simples recursos per al nostre benefici.

Ara bé, si entenem que l'important per respectar a algú és el fet que pot sentir —independentment de la raça, sexe, espècie— i apliquem la lògica moral de respectar els interessos d'altres a l'igual que els nostres, llavors la conclusió és que hem de viure sense usar els altres animals; i és una conclusió que pot ser portada a la pràctica en gran mesura.

Hem de triar, doncs, entre continuar donant suport a l'ús dels animals o adoptar el veganisme. Tan sols adoptant el veganisme podrem abolir l'esclavitud que pateixen els animals.

L'esclavitud humana va ser abolida perquè la majoria de la gent no en depenia econòmicament per a poder viure, i perquè existia un important corrent moral que va conscienciar que l'esclavitud era una injustícia fonamental que no podia acceptar-se per ser incompatible amb la dignitat humana. Entenc que l'esclavitud animal s'abolirà quan hàgim arribat a la mateixa situació material i moral respecte dels animals.

De la decisió que prenguem en depèn el destí dels animals. Essent vegans, nosaltres no perdem res valuós i els animals guanyen la seva vida i la seva llibertat, que mai els hi hauríem hagut d'arrabassar.