30 d’abril del 2012

Una resposta vegana a l'ecologisme especista


Arran de les contínues propostes que es fan per a motivar l'extermini d'animals amb l'excusa que no són autòctons o que perjudiquen l'ecosistema, aquí exposo la resposta revisada que vaig publicar com a comentari en un blog d'ambientologia davant d'aquestes iniciatives que pretenen condemnar a mort individus innocents per errors que hem comès nosaltres. No m'oposo a l'ecologisme com a tal entès bàsicament com la conservació del medi ambient sinó que al que m'oposo és a l'especisme i la violència en general incloent-hi l'explotació dels animals no-humans.


-----------------------------------------------------------------------------------

Abans de res he de dir que estic en contra que s'alliberin visons de manera irresponsable, o qualsevol altre animal sota el nostre domini, al seu lliure arbitri. En aquest cas perquè són animals depredadors i carnívors que atacaran i mataran altres animals que no tenen cap culpa de res. Aquesta no és la manera correcta d'actuar. En cas d'alliberar-los, seria correcte responsabilitzar-se'n i cuidar-los, evitant que facin mal als altres, igual que es fa amb altres animals alliberats de l'esclavitud. Encara que òbviament el primer que hauríem de qüestionar-nos és quina suposada legitimitat moral tenim per a fer servir altres animals com els nostres esclaus: criant-los, tancant-los i matant-los per al nostre benefici. És a dir, fent-los una cosa que en cap cas consideraríem legítim que els altres ens fessin a nosaltres.

D'altra banda, m'agradaria assenyalar els que critiquen aquests alliberaments basant-se en arguments de tipus ecologista que incorren en una discriminació terriblement injusta. Perquè valoren les accions d'altres animals amb un criteri radicalment diferent del que apliquen als animals humans, i arriben a proposar fins i tot que s'"eliminin" sistemàticament els visons americans, amb l'excusa que danyen el medi ambient i altres animals. Cosa que mai no proposarien, -o sí?- si es tractés d'éssers humans que danyen greument el medi ambient i a altres animals que hi viuen.

Si parlem d'“espècie invasora i perjudicial” per a designar individus no humans que no són autòctons d'un territori però no fem el mateix per a referir-nos igualment a l'espècie humana aleshores incorrem en una discriminació injusta. Atès que l'ésser humà ha envaït tot tipus d'ecosistemes al llarg del planeta, danyant així molt greument el medi ambient i tots els habitants no humans que hi viuen. Tot i això, els que denuncien els animals no humans que ells qualifiquen com a "espècies invasores" no fan el mateix quan es tracta d'éssers humans. Tot i que els humans són actualment sense cap dubte els animals més invasors i nocius del planeta. A què obeeix aquest tracte tan radicalment diferent?

L'espècie que causa més mal, tant al medi ambient com als individus animals que hi viuen, és l'espècie humana. Quants danys causa diàriament l'activitat humana en nombre de milions de víctimes? És una xifra aclaparadora i incomptable. Tot i això, ningú amb ús de raó no proposa que s'exterminin sistemàticament els individus humans. Aleshores per què es proposa com a mesura acceptable assassinar els animals no-humans que suposadament danyen el medi ambient? La resposta és l'especisme. El prejudici especista de considerar que els individus humans, pel simple fet de ser humans, mereixen una consideració moral diferent de la dels altres animals, com es pot veure en aquest cas concret.

Per descomptat, no estic suggerint que exterminem els éssers humans. Al contrari. El que intento assenyalar és que hauríem de respectar els altres animals de la mateixa manera que desitgem que se'ns respecti a nosaltres mateixos. Ja que discriminar-los, pel simple fet de no ser humans, és irracional i injust. Són individus amb capacitat de sentir i que tenen interessos propis: viure, evitar el mal, gaudir de la seva vida... No tenir en consideració aquests interessos és una discriminació injusta, similar al racisme i al sexisme. Tant se val a quin sexe o raça pertany un individu. El que importa és que ell és algú, una persona, que té interessos propis. De la mateixa manera, tampoc no importa l'espècie a què pertany algú perquè el considerem i respectem.

D'altra banda, si al·leguem que els visons d'origen americà no tenen dret a ser a Europa, o on sigui, pel fet que provenen originàriament d'Amèrica, algú podria al·legar el mateix criteri en el context humà, al·legant, per exemple, que els éssers humans que són d'origen africà no tenen dret a ser a Europa. Així és com raonen els defensors del racisme i la xenofòbia. I per a justificar el seu raonament diuen que la presència d'humans que no són autòctons implica un perjudici per als que sí que són suposadament autòctons d'aquest territori, perquè els treuen espai, feina... També al·leguen que la barreja de races comporta l'adulteració i pèrdua de la puresa de la raça autòctona. Això recorda molt els arguments que se solen fer servir per proposar "eradicació" de certs individus no humans.

Per cert, m'agradaria assenyalar que conceptes com el d'“equilibri i harmonia de la natura” són mites completament falsos i anti-científics. No hi ha cap tipus d'equilibri estable ni d'harmonia a la vida natural. El que trobem a la natura són individus que tracten, entre altres coses, de sobreviure i de reproduir-se. No hi ha cap harmonia entre ells més que la derivada per la lluita per la supervivència i l'adaptació al medi. D'altra banda, l'extinció i sorgiment d'espècies és quelcom que passa des de fa molts milions d'anys i és una cosa que passa de manera natural. No hi ha cap equilibri ni harmonia. Parlar de "conservació de les espècies" com si fos un ideal a què aspira la natura és senzillament un error. Això no és res més que un mite.

A la natura no hi ha cap estabilitat ni equilibri. Això és un invent forjat a la ment de l'home. Segons explica la teoria de l'evolució per selecció natural, el que passa a la natura és un constant canvi i dinamisme, tant a nivell individual com global. De totes maneres, tenint en compte que els humans estem constantment afectant, sovint de manera molt perjudicial, el medi ambient i els animals que hi viuen,  per què no proposem per aquest mateix motiu exterminar els humans igual que proposem exterminar els no-humans?

Si estem a favor d'exterminar altres animals quan suposadament suposin un perill per al medi ambient, aleshores per coherència, hauríem d'estar d'acord a efectuar la mateixa mesura contra éssers humans que suposen un evident i manifest perill contra el medi ambient. Per què caldria aplicar un criteri diferent per als humans? Però jo no estic d'acord amb exterminar ningú. Hi ha altres solucions que són compatibles amb respectar les vides d'altres individus que, com nosaltres, volen viure i que no els facin mal.

És possible controlar poblacions d'individus no humans a la natura, solament quan sigui lícit fer-ho, sense haver de recórrer a matar-los. Per exemple, se'ls pot acollir i tenir cura mentre visquin –igual que en el context humà hi ha els camps d'acollida de refugiats. També hi ha la possibilitat d'esterilitzar-los i després tornar-los al seu hàbitat —això ja es fa. Així que impossible sense recórrer a matar-los no ho és. Però per això abans hauríem de veure'ls com a individus que mereixen respecte per si mateixos i no despersonalitzar-los mitjançant conceptes com "fauna", que ens impedeixen empatitzar i reconèixer que ells no són objectes, sinó que són algú, no alguna cosa.

En definitiva, no hi ha dubte que els qui alliberen de manera irresponsable els visons, o altres animals, haurien de reflexionar profundament sobre la moralitat dels seus actes i les conseqüències que provoquen. Però els qui, d'altra banda, proposen assassinar aquests animals haurien de reflexionar igualment sobre l'error d'aquesta manera de veure els altres animals com si fossin mers objectes o recursos per al nostre propi benefici i gaudi. Com si fossin mers exemplars d'una espècie, que no mereixen consideració i respecte per ells mateixos com a individus. És així com molts partidaris d'ideologies racistes han vist els éssers humans, amb els resultats que ja tots sabem. De la mateixa manera, aquesta visió aplicada als altres animals està provocant les mateixes terribles conseqüències. La nostra relació actual amb els altres animals està basada en la dominació especista i l'explotació sobre ells. I això senzillament no té cap justificació moral.

Com ja he assenyalat al principi, no estic a favor d'alliberar de l'esclavitud cap animal per després simplement abandonar-lo al seu lliure albir permetent que malmeti o mati altres individus innocents. Estic a favor d'alliberar-los solament en el cas que els qui ho facin es responsabilitzin d'aquests individus i evitin que facin mal als altres. De tota manera, els alliberaments no aconseguiran acabar amb l'explotació animal. Això tan sols acabarà quan deixem de veure els altres animals com a éssers inferiors que no mereixen respecte per si mateixos i que existeixen per a ser usats per nosaltres.

El pitjor de tot és que els animals alliberats no tenen cap culpa d'aquesta situació. De fet, són els únics que no en tenen en cap grau. Però són ells a qui es pretén fer pagar amb la vida un error que hem causat nosaltres. Això és una completa injustícia. Seria com proposar que matéssim éssers humans pel simple fet d'haver nascut com a fruit d'una violació sexual, quan no tenen culpa de l'origen que ha causat la seva vida. No és moralment acceptable arrabassar la vida a éssers innocents que no tenen responsabilitat d'una situació que ells no han provocat, i que ni tan sols són moralment responsables dels seus actes. Per tant, hem de veure el problema des d'una perspectiva radicalment diferent i proposar solucions que respectin les vides i els interessos de tots els implicats. A més, tal com assenyala encertadament el biòleg Pedro Méndez:

"Si no s'aturen primer els excessos que causem nosaltres, la persecució de les mal anomenades espècies invasores no és més que la recerca d'un boc expiatori. Així no se solucionarà res, més aviat al contrari, s'empitjoraran les coses mentre no reconeguem que l'espècie exòtica invasora més perjudicial és Homo sapiens. Primer controlem-nos a nosaltres mateixos i després vegem tranquil·lament el següent a solucionar."

Si creiem en la raó i l'ètica com a guia de la nostra vida —i no en la mera imposició del poder, la força i la violència— és urgent que ens replantegem i canviem aquesta visió injusta que tenim sobre els altres animals.

 

24 d’abril del 2012

Mario Vargas Llosa i la qüestió de la coherència

 

Recentment, el conegut escriptor Mario Vargas Llosa ha publicat un article al diari El País en el qual exposa la seva opinió sobre la discriminació injusta que pateixen les persones que no són heterosexuals en molts racons del món i al seu propi país d’origen. Enllaça aquest tipus d’injustícia amb altres discriminacions igualment injustes com el racisme. I pel que fa al fet d’aconseguir eradicar de la nostra societat aquests prejudicis contra altres persones diu que serà com: 

«(...) lluitar contra un pes mort que neix en aquest primitiu rebuig a “l’altre”, del que és diferent, pel seu color de pell, els seus costums, la seva llengua i les seves creences, i que és la font nutrícia de les guerres, els genocidis i els holocausts que omplen de sang i cadàvers la història de la humanitat.»

 

D'altra banda, el senyor Vargas Llosa ha destacat per la seva defensa a ultrança de la tauromàquia, per la qual cosa ha emprat habitualment arguments fal·laços. Però no és la meva intenció en aquesta nota analitzar els seus arguments, sinó assenyalar l'únic dels seus arguments que considero encertat. Vegem a continuació de quin es tracta. 

En un altre article, Vargas Llosa reconeix que en la tauromàquia, als toros se'ls causa sofriment i mort, però adverteix alhora que això no és diferent d'altres formes d'usar els animals no humans per part de l'home: 

«Ningú no pot negar que la cursa de braus sigui una festa cruel. Però no ho és menys que altres infinites activitats i accions humanes envers els animals, i és una gran hipocresia concentrar-se en aquella i oblidar-se o forçar-se a no veure aquestes últimes.»

 

Al meu parer, és encertat assenyalar que moralment no hi ha diferència moral rellevant entre la tauromàquia i la resta de l’explotació animal

El problema rau en què, com els antitaurins, Vargas Llosa no aplica el propi argument a si mateix, fet que demostra una notable incoherència. Perquè si no hi ha raó que justifiqui el suposar una diferència essencial entre les diferents maneres que tenim d’explotar els altres animals tampoc hi és per a fer moralment una diferència radical entre l’ésser humà i altres animals que també posseeixen la capacitat de sentir. Els altres animals són éssers conscients. Tots els animals que tenim la capacitat de sentir experimentem les mateixes sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics: conservar la vida, gaudir d’un benestar, evitar el dany. 

No és coherent, per tant, que Vargas Llosa denunciï que és injust discriminar altres humans pel simple fet de no ser heterosexuals mentre que discrimina altres animals pel simple fet de no ser humans. En un exemple d’incoherència manifesta el que és el perjudici de l’especisme: l’absurda idea que l’ésser humà mereix respecte, pel simple fet de ser humà, i que els altres animals no mereixen aquest mateix respecte pel simple fet de no pertànyer a la nostra espècie. És el mateix tipus de mentalitat que sustenta el racisme, el sexisme i altres discriminacions basades en característiques moralment irrellevants. 

La postura dels que discriminen, denigren i agredeixen altres éssers humans pel simple fet de no ser heterosexuals és una postura anàloga a la dels que discriminen i agredeixen altres animals pel simple fet de no ser humans. Ambdues posicions es basen en la idea que els individus que són diferents a nosaltres en alguna característica irrellevant no mereixen el mateix respecte que desitgem per a nosaltres mateixos. 

En els dos casos ens trobem amb un prejudici irracional que es manté solament per la inèrcia de la tradició i pel benefici particular que se n’obté. En això no és pas diferent de qualsevol prejudici en el que es basa la pràctica de l’esclavitud. De fet, tractem els altres animals com els nostres esclaus, tan sols com a recursos per a satisfer els nostres fins. I la sola idea de pensar que els hem de respectar com a persones sol causar sorpresa i enuig a parts iguals. 

Les raons que Vargas Llosa apunta per a explicar per què està èticament malament la discriminació i la violència contra humans que no són heterosexuals, es poden aplicar de la mateixa manera per raonar per què està malament discriminar i agredir altres animals que no són humans. No són humans però no obstant això, com nosaltres, són capaços de sentir, d'experimentar sensacions, i tenen interessos propis: interès en viure, en evitar el mal, i en gaudir lliurement de la pròpia vida. 

Malgrat el que algú pot pensar al llegir això, òbviament no estic comparant els homosexuals, o altres humans, amb els animals. És clar que no. Això seria lògicament absurd. Perquè els homosexuals són animals. Mario Vargas Llosa és un animal. Jo sóc un animal. Tots els humans som animals. És un error discriminar moralment entre humans i altres animals, en tant que tots som éssers sentents.

Per tant, discriminar persones homosexuals simplement per no ser heterosexuals com nosaltres és tan injust com discriminar altres animals simplement per no ser humans com nosaltres.

El prejudici especista subjau en la nostra mentalitat i està tan fortament arrelat com fins fa molt poc ho estaven altres prejudicis com el racisme i el sexisme. L'única cosa bona que podem treure'n és que si hem aconseguit ser capaços de comprendre com d'errònies i perjudicials eren aquelles injustícies, també som capaços de fer-ho, si volem, pel que fa a la injustícia de l'especisme.

Com en el racisme i el sexisme, també podem evitar l'especisme


19 d’abril del 2012

La no-violència com a filosofia i com a estratègia

NO-VIOLÈNCIA

En aquesta ocasió voldria compartir un text que em sembla important i que fa referència a la perspectiva ètica en el problema de la violència. L'autor és el teòric i activista Jean-Marie Muller i el títol és "La no-violència com a filosofia i estratègia". A continuació selecciono alguns paràgrafs de mostra:

«Cal reconèixer que la no-violència és estranya a les nostres cultures. Aquestes han atorgat un lloc ampli a la violència mentre que no n'han atorgat pràcticament cap a la no-violència. La mateixa paraula de la no-violència planteja una qüestió a la qual no estem segurs de saber respondre. Per a la majoria dels nostres contemporanis la no-violència és percebuda a través de confusions i malentesos i es veu desacreditada abans que es pugui plantejar el debat. Per això és important abans de res superar aquests malentesos i confusions per a establir el veritable significat de la no-violència"

"Podem assenyalar des d'ara que la violència no ofereix cap solució al conflicte. La violència apareix no com un arranjament del conflicte sinó com un desacord del mateix. Però cal desacreditar la violència i rehabilitar el conflicte. Hi ha una confusió inicial que cal aclarir: la no-violència no pressuposa un món sense conflictes, no proposa fugir dels conflictes. La no-violència no té les arrels en el somni d'un món on tots serien bells, on tots serien amables, on tots serien bons. Té les arrels, al contrari, en la presa de consciència de la nostra realitat del món que és no sols un món de conflictes, sinó un món de violències."

"A partir d'aquesta mirada sobre la violència, som conduïts a rebutjar qualsevol justificació de la violència. La violència no es pot justificar mai perquè mai no és justa."

"Hauríem de posar-nos tots d'acord sobre algunes propostes tan simples com elementals. Si la no-violència és possible, és preferible -no és cert?- I si la no-violència és preferible, n'hem d'estudiar les possibilitats -no és lògic, això? Ara bé, precisament és això el que fins ara no hem fet. La meva proposta és, per tant, humil i modesta: estudiem les possibilitats de la no-violència començant pel començament. No es tracta de situar-nos en una problemàtica de tot o res, però reconeguem que, pel que fa a la no-violència, estem més a prop de res que de tot.»


Articles relacionats:

- Principis de la no-violència

- No-violència activa

- Estratègies no-violentes per al canvi social

 

17 d’abril del 2012

El problema de fons: animals com a propietat


Sembla que molts animalistes estan convençuts que podem aconseguir que els interessos dels animals siguin respectats mitjançant la promulgació de lleis. Al meu parer, aquest plantejament legalista incorre en un error fonamental que impedeix que aconsegueixi l'objectiu que cerca. Aquest error consisteix a passar per alt el fet que els animals no humans són considerats i tractats legalment com a propietat dels humans.

Mentre els animals no humans siguin sotmesos a l'estatus legal de propietat llavors la llei no podrà protegir els seus interessos davant els interessos dels humans, que són els seus propietaris. En el context actual, l'únic que pot fer la legislació és regular la forma en què explotem aquests animals.

Un altre enfocament força estès en l'àmbit animalista considera que el problema de fons és el capitalisme. No obstant això, l'estatus de propietat dels animals ha existit en diferents èpoques i sistemes econòmics on no existia el capitalisme. El capitalisme pot patir de defectes, però és erroni pensar que hi ha una connexió de causalitat entre l'existència del capitalisme i l'explotació dels animals. Els animals són explotats perquè els considerem com la nostra propietat, sense importar el sistema econòmic en el qual s'insereixi la dinàmica de la propietat animal.

El problema fonamental que impedeix que les lleis puguin protegir els animals, i que se'ls respecti els seus interessos, està en què són considerats propietat. No importa si aquesta propietat és posseïda per un individu particular, una empresa, un estat o un col·lectiu. El problema és el concepte de propietat i el que això implica: l'ús d'animals no humans com a recurs dels humans, és a dir, l'explotació animal. Així ho explica el professor Gary Francione:


«No podem contemplar simultàniament els animals com a recursos i com a éssers amb interessos moralment significatius. Si podem treure-li la vida a un animal per una raó qualsevol, o en circumstàncies en les quals no faríem servir o mataríem a un humà, llavors no resulta probable que concedim gaire significació als interessos de l'animal. Si l'animal és un recurs, llavors l'animal solament pot tenir un valor econòmic o relatiu al seu ésser una propietat. I això vol dir que el seu interès tindrà només també, de manera general, un interès econòmic. Això és exactament el que succeïa en l'esclavitud humana. Tot i les lleis que exigeixen el tractament "humanitari" dels esclaus, l'esclau perd sempre que l'interès del propietari de l'esclau entra en conflicte amb l'interès de l'esclau. De manera semblant, els interessos dels animals contemplats com a recursos reemplaçables sense cap interès en la vida es valoraran tan sols en el grau que calgui per a assegurar la seva explotació eficient.»

 

Si els animals són considerats propietat llavors els seus interessos seran sempre supeditats o ignorats en favor dels interessos dels seus propietaris. Emprar els éssers humans com a propietat es considera esclavitud. Crec que podem justament qualificar de la mateixa manera la submissió dels animals a la condició de propietat. Ells són éssers conscients, amb voluntat i interessos propis, i el sol fet que no siguin humans no justifica que discriminem la seva individualitat i els seus interessos amb una consideració moral diferent.

A més, els animals no han donat el seu consentiment perquè els fem servir. Aquest simple fet comporta que qualsevol ús d'animals sigui moralment inacceptable. Fins i tot encara que poguessin donar el seu consentiment, el fet d'usar un individu com si fos un simple objecte per als nostres fins és una violació del seu valor inherent, i del principi moral d'igualtat, així que no pot ser èticament correcte. Per això, el consentiment mai eximiria d'immoralitat l'esclavitud humana.

Si bé és raonable pensar que el sistema econòmic en el qual vivim influeix òbviament en la nostra manera de pensar i d'actuar, no hi ha però raó per creure que estem determinats per això —tal com postularien algunes teories basades en el marxisme. Que la nostra cultura i sistema legal tracti els altres animals com a propietats no ens obliga a nosaltres a actuar d'aquesta manera.

Si estem convençuts que els altres animals, solament per no ser humans, no mereixen el mateix respecte que exigim per a nosaltres mateixos, —és a dir, si som especistes— llavors els tractarem com a simples recursos per al nostre benefici.

Ara bé, si entenem que l'important per respectar a algú és el fet que pot sentir —independentment de la raça, sexe, espècie— i apliquem la lògica moral de respectar els interessos d'altres a l'igual que els nostres, llavors la conclusió és que hem de viure sense usar els altres animals; i és una conclusió que pot ser portada a la pràctica en gran mesura.

Hem de triar, doncs, entre continuar donant suport a l'ús dels animals o adoptar el veganisme. Tan sols adoptant el veganisme podrem abolir l'esclavitud que pateixen els animals.

L'esclavitud humana va ser abolida perquè la majoria de la gent no en depenia econòmicament per a poder viure, i perquè existia un important corrent moral que va conscienciar que l'esclavitud era una injustícia fonamental que no podia acceptar-se per ser incompatible amb la dignitat humana. Entenc que l'esclavitud animal s'abolirà quan hàgim arribat a la mateixa situació material i moral respecte dels animals.

De la decisió que prenguem en depèn el destí dels animals. Essent vegans, nosaltres no perdem res valuós i els animals guanyen la seva vida i la seva llibertat, que mai els hi hauríem hagut d'arrabassar.

 

14 d’abril del 2012

La igualtat

 

Un dels conceptes clau que s'ha defensat des de fa segles a les reivindicacions socials de justícia és la igualtat. El lema de la Revolució Francesa era: «Igualtat, Llibertat, Fraternitat». Des de llavors la majoria estem d'acords en afirmar que tots els individus som iguals, o hem de ser tractats o respectats de manera igual. El principi és definit així de manera succinta pel professor Tom Regan:

«Aquest principi declara que els desitjos, necessitats, esperances, etc. de diferents individus, quan són d'igual importància per a aquests individus, són d'igual importància o valor sense importar quins siguin els individus: príncep o indigent, geni o idiota, blanc o negre, masculí o femení: humà o animal.»

La qüestió a tractar aquí és de què parlem quan parlem d'igualtat en el context moral i per què la igualtat és un principi moral que cal assumir i defensar, en lloc de, per exemple, la jerarquia. No tan sols podem sinó que fins i tot racionalment hem de qüestionar aquest punt; que entenc que mereix una resposta raonada i no dogmàtica.

El filòsof Isaiah Berlin, en un assaig precisament titulat «La igualtat», va haver de reconèixer que, a parer seu, el principi d'igualtat no es podia fonamentar racionalment, sinó que calia prendre'l com si fos un axioma a partir del qual derivar els nostres raonaments morals. Però és una conclusió amb què difícilment puc estar-hi d'acord. Considero que la igualtat sí que es pot fonamentar racionalment, a partir de la lògica, com explicaré a continuació.

En primer lloc, la igualtat equipara dos elements empíricament diferents. La igualtat es basa en el principi lògic d'identitat, és a dir: A=A. Si tenim un element A i també en tenim un altre que és A, aleshores podem deduir lògicament que són iguals: A=A, encara que podem distingir-los empíricament. Així que la igualtat consisteix bàsicament en identificar termes iguals dins d'un context on apareixen diferències. Tot i que cadascun de nosaltres és un individu únic i diferent dels altres, hi ha trets o característiques en què podem establir una certa igualtat. Començant pel fet que en efecte tots els éssers sentents som igualment individus i tenim els mateixos interessos bàsics.

Per tant, la igualtat moral considera que aquells elements o característiques que siguin iguals han de ser tractats de manera igual. I el fonament, com hem vist, és la lògica. Per tant, acceptar la lògica implica acceptar la igualtat. No pot ser altrament si partim de la idea d'aplicar la lògica com a criteri normatiu a seguir en la nostra conducta. És clar que podem triar no fer-ho i guiar-nos simplement pels nostres desitjos, o per allò que altres —com la tradició o l'autoritat— ens diguin, sense cap més fonament. En aquest cas no estaríem actuant racionalment ni èticament.

Apel·lar a la igualtat per si sola no és suficient. Hem de concretar a quina igualtat ens referim. Quan doctrines com l'utilitarisme, i afins, parlen d'igualtat no es refereixen a la igualtat que exposo i defenso en aquest assaig. L'utilitarisme solament defensa que els interessos de tots els individus siguin quantificats de la mateixa manera. Això vol dir que si l'utilitarista considera que utilitzar i matar un individu innocent beneficiarà molts altres individus llavors el que és just, segons l'utilitarisme, serà utilitzar i matar aquest individu en qüestió. Així ho defensen autors com Peter Singer. És per això que l'utilitarisme i l'explotació animal són compatibles.

De la mateixa manera, quan parlem d'igualtat des d'una perspectiva moral antropocèntrica estem limitant el principi d'igualtat solament als humans sense cap raó que ho justifiqui. El sol fet d'ésser humà no és moralment més rellevant que el fet de ser ros o bru. És una qüestió genètica en què res no afecta els fets que sí que són moralment rellevants: el fet de ser una persona —un ésser conscient que posseeix voluntat i interessos. Creure que l'espècie té una rellevància moral és l'error bàsic de l'especisme.

D'altra banda, cal no confondre igualtat amb identitat. Tots els éssers conscients són iguals empíricament en el sentit que tots ells tenen la capacitat de sentir, i són iguals moralment en el sentit que tenen un valor moral inherent, però no són idèntics, ja que cada individu és únic i singular, encara que siguin molt semblants— i tinguin la seva pròpia identitat personal.

Una distorsió del principi d'igualtat és la idea que tots hem de ser forçats a ser iguals en tots els aspectes rellevants. Reconèixer i assumir el principi d'igualtat implica ser igualitari, però no condueix a adoptar una posició igualitarista. Un enfocament igualitarista no considera que tots hem de ser considerats i respectats de manera igual, sinó que tots hem de ser de fet iguals en tot, encara que no ho siguem. L'igualitarisme no pren la igualtat com a principi sinó com a objectiu a imposar. El problema és que l'igualitarisme vulnera el principi d'igualtat. Per aconseguir la igualtat plena de tots els individus en tots els aspectes, l'igualitarisme està a favor d'explotar els individus per aconseguir la igualtat. És a dir, aspira a aplicar la igualtat total com a fi, però no a aplicar-la als mitjans. Tanmateix, els mitjans han de seguir lògicament el mateix criteri moral que els nostres fins, ja que no hi ha cap raó que justifiqués un tractament diferent entre tots dos.

Hi ha encara una altra diferència entre un enfocament igualitari i un d'igualitarista. Posar al mateix nivell els nostres interessos bàsics i els interessos bàsics dels altres individus no vol dir que haguem de preocupar-nos per a satisfer els interessos dels altres de la mateixa manera que ens preocupem dels nostres. Tan sols vol dir que satisfer els nostres propis interessos no ha d'implicar vulnerar els interessos dels altres. En això consisteix la igualtat quan diem que hem de respectar igualment els altres animals. Si postulem que estem obligats a satisfer els interessos d'altres individus pel simple fet que existeixin, o perquè tinguin necessitats, el que estaríem defensant és l'explotació sobre els individus, és a dir, tractar uns individus com a simples mitjans per als fins d'altres.

Tots els éssers que tenen capacitat de sentir són persones, tenen personalitat, no són objectes —són éssers sensibles, que tenen consciència i interessos propis. Si acceptem el principi d'igualtat, llavors no podem acceptar que un individu sigui sotmès o explotat per un agent moral. Si obliguem un individu a satisfer o estar supeditat als interessos d'un altre individu estem violant el principi d'igualtat. Per això, l'explotació dels individus —incloent òbviament aquesta forma concreta d'explotació que és l'esclavatge— és una injustícia que no es pot justificar ni excusar d'acord amb l'ètica, si entenem l'ètica com un sistema normatiu purament racional.

En definitiva, els punts que més m'importa ressaltar són: [1] Que la igualtat, tal com s'exposa aquí, ha de ser acceptada si hom accepta la lògica i la raó; [2] Que la igualtat no implica forçar que tots siguem iguals en allò en què no ho som, sinó que solament implica reconèixer que hem de ser considerats i respectats en allò que de fet som iguals; [3] Que la igualtat no s'aplica sols als interessos dels individus sinó a la consideració dels individus com a tals: més pròpiament com a persones.

Per a una exposició més detallada sobre el principi d'igualtat en el context animalista, recomano vivament la lectura del llibre “Introducció als Drets Animals”, del professor Gary Francione.
 

12 d’abril del 2012

Peter Singer, l'utilitarisme i l'explotació dels animals


Actualment, l'autor filosòfic que gairebé sempre apareix com a referència quan s'esmenta la qüestió moral dels animals és Peter Singer. Tot i això, les idees de Singer no coincideixen amb les idees dels que defensem una postura moral basada en el veganisme i una ètica de Drets. Per a entendre millor aquestes diferències partiré d'un exemple representatiu.

En una entrevista recent, Peter Singer responia el següent a la qüestió de l'entrevistador:

Entrevistador: "La seva objecció apunta simplement a la manera com es tracta els animals o la seva objecció és cap al fet que triem menjar animals?"

Peter Singer: "Al patiment pel qual els fem passar. No tinc cap objecció cap al fet de menjar animals... si vostè vol menjar-los."

La postura general de Singer suposa no solament un suport a l'explotació dels animals nohumans sinó també a l'abandonament de l'ètica racional. L'utilitarisme és una posició irracional, segons el meu parer, ja que es basa en pressupòsits falsos i és lògicament incoherent.

Si no fem diferències basades en l'espècie, aquest argument que diu que l'única cosa moralment rellevant és el patiment valdria igual per a explotar i menjar éssers humans. Tan sols importaria la manera com ho fem. No hi hauria problema moral en assassinar o violar, sempre que en fer-ho no causéssim patiment o almenys molt de patiment.

Certament, Peter Singer no està a favor dels Drets Animals. El seu objectiu es limita a reduir o eliminar el patiment al món. En això consisteix essencialment l'utilitarisme. Rebutja la idea que els animals tinguem drets morals, és a dir, que mereixem un respecte moral bàsic que ningú no hauria de violar independentment del benefici que es pogués obtenir en fer-ho.

Quan Singer parla de “drets animals” es refereix de forma retòrica a qualsevol protecció legal dels animals. Singer advoca a favor que alguns animals —els més semblants als humans— tinguin drets legals, perquè pensa que seria la millor manera d'evitar una gran "quantitat" de patiment —si bé el patiment no es pot quantificar, solament es poden quantificar els individus.

És important aclarir que quan algú fa servir el terme "drets dels animals" no vol dir necessàriament que amb això defensi que els altres animals tinguin pròpiament drets, tant a nivell moral com legal, sinó que es fa referència simplement a qualsevol protecció legal de certs abusos que es cometen en contra ells. Per exemple, prohibir la tauromàquia —o més aviat una part: les curses de braus sí, però no els correbous.

Òbviament aquest és un ús incorrecte del mot “drets”, encara que sigui molt estès. A la nostra societat, majoritàriament, no es reconeix moralment cap dret als altres animals; i legalment tampoc no tenen drets ja que se'ls classifica dintre de la categoria de propietats. I les propietats no poden tenir drets legals, ja que tan sols les persones en poden tenir.

Peter Singer és pres per la societat, el món acadèmic, i fins i tot
majoritàriament pel propi moviment animalista com la referència ideològica principal en la defensa de la consideració moral dels animals. Però resulta que els seus postulats serveixen precisament per a defensar el fet que no hi ha cap problema en què explotem els altres animals. L'únic que importa, segons ell, és que no els fem patir, o que procurem no fer-los patir gaire, o almenys que ho intentem. Qualsevol d'aquestes opcions és vàlida segons l'utilitarisme.

Molta gent pensa que Peter Singer defensa ara coses que no defensava abans, però la veritat és que ell no ha canviat de postura fonamental. El que Singer ha defensat sempre és que el dolor, el patiment està malament i que hem de viure procurant evitar, reduir o eliminar aquest patiment. En això es resumeix bàsicament l'essència de la doctrina.

El fet que Singer en el seu llibre "Alliberament Animal" advoqui en alguns casos a favor de no usar els animals és perquè aleshores li semblava la millor manera d'eliminar el patiment. El que ha canviat ara és simplement que ha augmentat el grau i la distribució d'aquest patiment que li sembla acceptable.

Precisament, les diferències que trobem dins de l'àmbit animalista tenen a veure amb el grau de patiment que cada activista accepta. Uns no n'accepten cap, per això advoquen per l'abolició total; mentre que altres accepten alguns patiments sempre que serveixin per a evitar-ne d'altres i per això advoquen solament per certes prohibicions i reformes. Totes dues postures poden ser perfectament intercanviables.

L'utilitarisme està a favor d'explotar o destruir qualsevol persona sempre que això aconsegueixi suposadament incrementar el benestar o la felicitat general; o reduir el patiment. Això va radicalment en contra de l'ètica de Drets. De fet, per a adoptar l'utilitarisme no cal l'ètica en si mateixa. Amb l'utilitarisme podem fer pràcticament qualsevol cosa amb l'excusa que això beneficiarà molts altres o en reduirà el patiment.

L'utilitarisme no té una justificació diferent de la que pot tenir l'especisme o el racisme. És a dir, afavorir un grup a expenses d'explotar o destruir certs individus injustament discriminats.

Les anàlisis morals que fan els defensors de l'experimentació especista són sempre utilitaristes: fan un balanç entre el patiment que causen [als no-humans] i el patiment que eviten o remeien [als humans]. L'utilitarisme és una filosofia que serveix en realitat per a justificar qualsevol crim. Com diria Tom Regan, potser cal valorar si un violador experimenta un plaer més gran que el patiment que causa a la seva víctima per a determinar que la violació és immoral?

L'utilitarisme es basa en pressupòsits falsos —com el fet que puguem quantificar experiències purament subjectives com la felicitat o el patiment— i a més també es basa en especulacions gratuïtes, ja que és impossible saber quines conseqüències futures poden causar els nostres actes sobre tots aquells que es puguin veure afectats. Aquest és un dels greus problemes i defectes que té aquesta manera de pensar coneguda com a conseqüencialisme.

Fins i tot encara que es pogués mesurar el patiment o predir totes les conseqüències dels nostres actes en qualsevol termini, continuaria essent igualment erroni emprar una persona exclusivament com un recurs o violar la seva integritat física per tal de beneficiar-ne d'altres. Cada persona mereix un respecte bàsic que implica necessàriament no tractar-lo com una cosa, no fer-li mal ni destruir-lo per al nostre benefici.

D'altra banda, una ètica racional no es pot basar en falsedats i especulacions, sinó que s'ha de basar en fets provats, en evidències, en la lògica. Fets provats com que els únics ens reals són els individus, no les espècies [mer concepte inventat] ni la societat [conjunt d'individus]. Evidències com la sentença i la lògica. El principi d'identitat ens diu que hem de tractar de manera igual casos que siguin iguals: i en el mateix fet de sentir som iguals. Som iguals en el fet de tenir interessos bàsics, com ara el desig de viure i d'evitar el mal.

A banda d'això, resulta que la maldat no es pot quantificar. Quantificar és sinònim de comptar, de mesurar. Com es mesura la maldat? Amb quin instrument? No té cap sentit. Tan sols es poden comptar els individus. En cas d'una agressió hi podria haver un llistat de lesions. Però pròpiament parlant ni la maldat ni el patiment es poden mesurar de cap manera. No són quantitats sinó qualitats, tot i que hi pot haver diferències en la intensitat del dany que causin o en la intensitat del dolor que experimentem; però això no altera la naturalesa de qualitat.

Hi ha una maldat moral fonamental que és la violència. Totes les altres són manifestacions, variants d'aquesta. Qualsevol maldat és alguna forma de violència, i totes són igualment dolentes.

En conclusió, i reprenent el tema inicial, sabem que qualsevol persona a qui li ho demanem respondrà que està malament fer patir els animals i que cal intentar evitar que pateixin, però que menjar-los —i explotar-los en general— no és un problema moral. Així que, per què ens cal en Peter Singer? Per a donar més suport filosòfic a l'especisme? El seu treball serveix precisament per a potenciar allò a què s'oposa radicalment la filosofia dels Drets Animals.

Crec que aquesta breu exposició pot ajudar a comprendre perquè l'utilitarisme és incompatible i contrari a l'ètica de drets. Considero que entendre aquest punt és tan necessari com comprendre el problema de l'especisme i la violència.

Una de les grans conquestes morals de la nostra civilització ha estat assumir que cada persona té un valor inherent i mereix un respecte per si mateixa, cosa que significa reconèixer-li uns drets inalienables que la protegeixin davant de qualsevol abús per part del govern, d'empreses o d'altres persones.

En canvi, l'utilitarisme és una ideologia reaccionària que suposa una reculada en el progrés moral, en considerar l'individu com un mer nombre sense dignitat pròpia que es pot fer servir a conveniència per a poder assolir cert objectiu amb l'excusa que afavorirà la societat en general.

Entenc que mentre no prenguem consciència que la manera de pensar utilitarista és profundament equivocada, i ens alliberem d'aquesta obsessió cega amb el patiment, no hi haurà mai un moviment de drets animals, sinó simplement meres iniciatives de reformes a l'explotació dels animals que ajudaran a fer-la més eficient i més acceptable segons cada època i lloc
.