30 d’abril de 2012

Una resposta vegana a l'ecologisme especista


Arran de les contínues propostes que es fan per a motivar l'extermini d'animals amb l'excusa que no són autòctons o que perjudiquen l'ecosistema, aquí exposo la resposta revisada que vaig publicar com a comentari en un blog d'ambientologia davant d'aquestes iniciatives que pretenen condemnar a mort individus innocents per errors que hem comès nosaltres. No m'oposo a l'ecologisme com a tal entès bàsicament com la conservació del medi ambient sinó que al que m'oposo és a l'especisme i la violència en general incloent-hi l'explotació dels animals no-humans.


-----------------------------------------------------------------------------------

Abans de res he de dir que estic en contra que s'alliberin visons de manera irresponsable, o qualsevol altre animal sota el nostre domini, al seu lliure arbitri. En aquest cas perquè són animals depredadors i carnívors que atacaran i mataran altres animals que no tenen cap culpa de res. Aquesta no és la manera correcta d'actuar. En cas d'alliberar-los, seria correcte responsabilitzar-se'n i cuidar-los, evitant que facin mal als altres, igual que es fa amb altres animals alliberats de l'esclavitud. Encara que òbviament el primer que hauríem de qüestionar-nos és quina suposada legitimitat moral tenim per a fer servir altres animals com els nostres esclaus: criant-los, tancant-los i matant-los per al nostre benefici. És a dir, fent-los una cosa que en cap cas consideraríem legítim que els altres ens fessin a nosaltres.

D'altra banda, m'agradaria assenyalar els que critiquen aquests alliberaments basant-se en arguments de tipus ecologista que incorren en una discriminació terriblement injusta. Perquè valoren les accions d'altres animals amb un criteri radicalment diferent del que apliquen als animals humans, i arriben a proposar fins i tot que s'"eliminin" sistemàticament els visons americans, amb l'excusa que danyen el medi ambient i altres animals. Cosa que mai no proposarien, -o sí?- si es tractés d'éssers humans que danyen greument el medi ambient i a altres animals que hi viuen.

Si parlem d'“espècie invasora i perjudicial” per a designar individus no humans que no són autòctons d'un territori però no fem el mateix per a referir-nos igualment a l'espècie humana aleshores incorrem en una discriminació injusta. Atès que l'ésser humà ha envaït tot tipus d'ecosistemes al llarg del planeta, danyant així molt greument el medi ambient i tots els habitants no humans que hi viuen. Tot i això, els que denuncien els animals no humans que ells qualifiquen com a "espècies invasores" no fan el mateix quan es tracta d'éssers humans. Tot i que els humans són actualment sense cap dubte els animals més invasors i nocius del planeta. A què obeeix aquest tracte tan radicalment diferent?

L'espècie que causa més mal, tant al medi ambient com als individus animals que hi viuen, és l'espècie humana. Quants danys causa diàriament l'activitat humana en nombre de milions de víctimes? És una xifra aclaparadora i incomptable. Tot i això, ningú amb ús de raó no proposa que s'exterminin sistemàticament els individus humans. Aleshores per què es proposa com a mesura acceptable assassinar els animals no-humans que suposadament danyen el medi ambient? La resposta és l'especisme. El prejudici especista de considerar que els individus humans, pel simple fet de ser humans, mereixen una consideració moral diferent de la dels altres animals, com es pot veure en aquest cas concret.

Per descomptat, no estic suggerint que exterminem els éssers humans. Al contrari. El que intento assenyalar és que hauríem de respectar els altres animals de la mateixa manera que desitgem que se'ns respecti a nosaltres mateixos. Ja que discriminar-los, pel simple fet de no ser humans, és irracional i injust. Són individus amb capacitat de sentir i que tenen interessos propis: viure, evitar el mal, gaudir de la seva vida... No tenir en consideració aquests interessos és una discriminació injusta, similar al racisme i al sexisme. Tant se val a quin sexe o raça pertany un individu. El que importa és que ell és algú, una persona, que té interessos propis. De la mateixa manera, tampoc no importa l'espècie a què pertany algú perquè el considerem i respectem.

D'altra banda, si al·leguem que els visons d'origen americà no tenen dret a ser a Europa, o on sigui, pel fet que provenen originàriament d'Amèrica, algú podria al·legar el mateix criteri en el context humà, al·legant, per exemple, que els éssers humans que són d'origen africà no tenen dret a ser a Europa. Així és com raonen els defensors del racisme i la xenofòbia. I per a justificar el seu raonament diuen que la presència d'humans que no són autòctons implica un perjudici per als que sí que són suposadament autòctons d'aquest territori, perquè els treuen espai, feina... També al·leguen que la barreja de races comporta l'adulteració i pèrdua de la puresa de la raça autòctona. Això recorda molt els arguments que se solen fer servir per proposar "eradicació" de certs individus no humans.

Per cert, m'agradaria assenyalar que conceptes com el d'“equilibri i harmonia de la natura” són mites completament falsos i anti-científics. No hi ha cap tipus d'equilibri estable ni d'harmonia a la vida natural. El que trobem a la natura són individus que tracten, entre altres coses, de sobreviure i de reproduir-se. No hi ha cap harmonia entre ells més que la derivada per la lluita per la supervivència i l'adaptació al medi. D'altra banda, l'extinció i sorgiment d'espècies és quelcom que passa des de fa molts milions d'anys i és una cosa que passa de manera natural. No hi ha cap equilibri ni harmonia. Parlar de "conservació de les espècies" com si fos un ideal a què aspira la natura és senzillament un error. Això no és res més que un mite.

A la natura no hi ha cap estabilitat ni equilibri. Això és un invent forjat a la ment de l'home. Segons explica la teoria de l'evolució per selecció natural, el que passa a la natura és un constant canvi i dinamisme, tant a nivell individual com global. De totes maneres, tenint en compte que els humans estem constantment afectant, sovint de manera molt perjudicial, el medi ambient i els animals que hi viuen,  per què no proposem per aquest mateix motiu exterminar els humans igual que proposem exterminar els no-humans?

Si estem a favor d'exterminar altres animals quan suposadament suposin un perill per al medi ambient, aleshores per coherència, hauríem d'estar d'acord a efectuar la mateixa mesura contra éssers humans que suposen un evident i manifest perill contra el medi ambient. Per què caldria aplicar un criteri diferent per als humans? Però jo no estic d'acord amb exterminar ningú. Hi ha altres solucions que són compatibles amb respectar les vides d'altres individus que, com nosaltres, volen viure i que no els facin mal.

És possible controlar poblacions d'individus no humans a la natura, solament quan sigui lícit fer-ho, sense haver de recórrer a matar-los. Per exemple, se'ls pot acollir i tenir cura mentre visquin –igual que en el context humà hi ha els camps d'acollida de refugiats. També hi ha la possibilitat d'esterilitzar-los i després tornar-los al seu hàbitat —això ja es fa. Així que impossible sense recórrer a matar-los no ho és. Però per això abans hauríem de veure'ls com a individus que mereixen respecte per si mateixos i no despersonalitzar-los mitjançant conceptes com "fauna", que ens impedeixen empatitzar i reconèixer que ells no són objectes, sinó que són algú, no alguna cosa.

En definitiva, no hi ha dubte que els qui alliberen de manera irresponsable els visons, o altres animals, haurien de reflexionar profundament sobre la moralitat dels seus actes i les conseqüències que provoquen. Però els qui, d'altra banda, proposen assassinar aquests animals haurien de reflexionar igualment sobre l'error d'aquesta manera de veure els altres animals com si fossin mers objectes o recursos per al nostre propi benefici i gaudi. Com si fossin mers exemplars d'una espècie, que no mereixen consideració i respecte per ells mateixos com a individus. És així com molts partidaris d'ideologies racistes han vist els éssers humans, amb els resultats que ja tots sabem. De la mateixa manera, aquesta visió aplicada als altres animals està provocant les mateixes terribles conseqüències. La nostra relació actual amb els altres animals està basada en la dominació especista i l'explotació sobre ells. I això senzillament no té cap justificació moral.

Com ja he assenyalat al principi, no estic a favor d'alliberar de l'esclavitud cap animal per després simplement abandonar-lo al seu lliure albir permetent que malmeti o mati altres individus innocents. Estic a favor d'alliberar-los solament en el cas que els qui ho facin es responsabilitzin d'aquests individus i evitin que facin mal als altres. De tota manera, els alliberaments no aconseguiran acabar amb l'explotació animal. Això tan sols acabarà quan deixem de veure els altres animals com a éssers inferiors que no mereixen respecte per si mateixos i que existeixen per a ser usats per nosaltres.

El pitjor de tot és que els animals alliberats no tenen cap culpa d'aquesta situació. De fet, són els únics que no en tenen en cap grau. Però són ells a qui es pretén fer pagar amb la vida un error que hem causat nosaltres. Això és una completa injustícia. Seria com proposar que matéssim éssers humans pel simple fet d'haver nascut com a fruit d'una violació sexual, quan no tenen culpa de l'origen que ha causat la seva vida. No és moralment acceptable arrabassar la vida a éssers innocents que no tenen responsabilitat d'una situació que ells no han provocat, i que ni tan sols són moralment responsables dels seus actes. Per tant, hem de veure el problema des d'una perspectiva radicalment diferent i proposar solucions que respectin les vides i els interessos de tots els implicats. A més, tal com assenyala encertadament el biòleg Pedro Méndez:

"Si no s'aturen primer els excessos que causem nosaltres, la persecució de les mal anomenades espècies invasores no és més que la recerca d'un boc expiatori. Així no se solucionarà res, més aviat al contrari, s'empitjoraran les coses mentre no reconeguem que l'espècie exòtica invasora més perjudicial és Homo sapiens. Primer controlem-nos a nosaltres mateixos i després vegem tranquil·lament el següent a solucionar."

Si creiem en la raó i l'ètica com a guia de la nostra vida —i no en la mera imposició del poder, la força i la violència— és urgent que ens replantegem i canviem aquesta visió injusta que tenim sobre els altres animals.

 

24 d’abril de 2012

Mario Vargas Llosa i la qüestió de la coherència

 

Recentment, el conegut escriptor Mario Vargas Llosa ha publicat un article al diari El País en el qual exposa la seva opinió sobre la discriminació injusta que pateixen les persones que no són heterosexuals en molts racons del món i al seu propi país d’origen. Enllaça aquest tipus d’injustícia amb altres discriminacions igualment injustes com el racisme. I pel que fa al fet d’aconseguir eradicar de la nostra societat aquests prejudicis contra altres persones diu que serà com: 

«(...) lluitar contra un pes mort que neix en aquest primitiu rebuig a “l’altre”, del que és diferent, pel seu color de pell, els seus costums, la seva llengua i les seves creences, i que és la font nutrícia de les guerres, els genocidis i els holocausts que omplen de sang i cadàvers la història de la humanitat.»

 

D'altra banda, el senyor Vargas Llosa ha destacat per la seva defensa a ultrança de la tauromàquia, per la qual cosa ha emprat habitualment arguments fal·laços. Però no és la meva intenció en aquesta nota analitzar els seus arguments, sinó assenyalar l'únic dels seus arguments que considero encertat. Vegem a continuació de quin es tracta. 

En un altre article, Vargas Llosa reconeix que en la tauromàquia, als toros se'ls causa sofriment i mort, però adverteix alhora que això no és diferent d'altres formes d'usar els animals no humans per part de l'home: 

«Ningú no pot negar que la cursa de braus sigui una festa cruel. Però no ho és menys que altres infinites activitats i accions humanes envers els animals, i és una gran hipocresia concentrar-se en aquella i oblidar-se o forçar-se a no veure aquestes últimes.»

 

Al meu parer, és encertat assenyalar que moralment no hi ha diferència moral rellevant entre la tauromàquia i la resta de l’explotació animal

El problema rau en què, com els antitaurins, Vargas Llosa no aplica el propi argument a si mateix, fet que demostra una notable incoherència. Perquè si no hi ha raó que justifiqui el suposar una diferència essencial entre les diferents maneres que tenim d’explotar els altres animals tampoc hi és per a fer moralment una diferència radical entre l’ésser humà i altres animals que també posseeixen la capacitat de sentir. Els altres animals són éssers conscients. Tots els animals que tenim la capacitat de sentir experimentem les mateixes sensacions i tenim els mateixos interessos bàsics: conservar la vida, gaudir d’un benestar, evitar el dany. 

No és coherent, per tant, que Vargas Llosa denunciï que és injust discriminar altres humans pel simple fet de no ser heterosexuals mentre que discrimina altres animals pel simple fet de no ser humans. En un exemple d’incoherència manifesta el que és el perjudici de l’especisme: l’absurda idea que l’ésser humà mereix respecte, pel simple fet de ser humà, i que els altres animals no mereixen aquest mateix respecte pel simple fet de no pertànyer a la nostra espècie. És el mateix tipus de mentalitat que sustenta el racisme, el sexisme i altres discriminacions basades en característiques moralment irrellevants. 

La postura dels que discriminen, denigren i agredeixen altres éssers humans pel simple fet de no ser heterosexuals és una postura anàloga a la dels que discriminen i agredeixen altres animals pel simple fet de no ser humans. Ambdues posicions es basen en la idea que els individus que són diferents a nosaltres en alguna característica irrellevant no mereixen el mateix respecte que desitgem per a nosaltres mateixos. 

En els dos casos ens trobem amb un prejudici irracional que es manté solament per la inèrcia de la tradició i pel benefici particular que se n’obté. En això no és pas diferent de qualsevol prejudici en el que es basa la pràctica de l’esclavitud. De fet, tractem els altres animals com els nostres esclaus, tan sols com a recursos per a satisfer els nostres fins. I la sola idea de pensar que els hem de respectar com a persones sol causar sorpresa i enuig a parts iguals. 

Les raons que Vargas Llosa apunta per a explicar per què està èticament malament la discriminació i la violència contra humans que no són heterosexuals, es poden aplicar de la mateixa manera per raonar per què està malament discriminar i agredir altres animals que no són humans. No són humans però no obstant això, com nosaltres, són capaços de sentir, d'experimentar sensacions, i tenen interessos propis: interès en viure, en evitar el mal, i en gaudir lliurement de la pròpia vida. 

Malgrat el que algú pot pensar al llegir això, òbviament no estic comparant els homosexuals, o altres humans, amb els animals. És clar que no. Això seria lògicament absurd. Perquè els homosexuals són animals. Mario Vargas Llosa és un animal. Jo sóc un animal. Tots els humans som animals. És un error discriminar moralment entre humans i altres animals, en tant que tots som éssers sentents.

Per tant, discriminar persones homosexuals simplement per no ser heterosexuals com nosaltres és tan injust com discriminar altres animals simplement per no ser humans com nosaltres.

El prejudici especista subjau en la nostra mentalitat i està tan fortament arrelat com fins fa molt poc ho estaven altres prejudicis com el racisme i el sexisme. L'única cosa bona que podem treure'n és que si hem aconseguit ser capaços de comprendre com d'errònies i perjudicials eren aquelles injustícies, també som capaços de fer-ho, si volem, pel que fa a la injustícia de l'especisme.

Com en el racisme i el sexisme, també podem evitar l'especisme


19 d’abril de 2012

La no-violència com a filosofia i com a estratègia

NO-VIOLÈNCIA

En aquesta ocasió voldria compartir un text que em sembla important i que fa referència a la perspectiva ètica en el problema de la violència. L'autor és el teòric i activista Jean-Marie Muller i el títol és "La no-violència com a filosofia i estratègia". A continuació selecciono alguns paràgrafs de mostra:

«Cal reconèixer que la no-violència és estranya a les nostres cultures. Aquestes han atorgat un lloc ampli a la violència mentre que no n'han atorgat pràcticament cap a la no-violència. La mateixa paraula de la no-violència planteja una qüestió a la qual no estem segurs de saber respondre. Per a la majoria dels nostres contemporanis la no-violència és percebuda a través de confusions i malentesos i es veu desacreditada abans que es pugui plantejar el debat. Per això és important abans de res superar aquests malentesos i confusions per a establir el veritable significat de la no-violència"

"Podem assenyalar des d'ara que la violència no ofereix cap solució al conflicte. La violència apareix no com un arranjament del conflicte sinó com un desacord del mateix. Però cal desacreditar la violència i rehabilitar el conflicte. Hi ha una confusió inicial que cal aclarir: la no-violència no pressuposa un món sense conflictes, no proposa fugir dels conflictes. La no-violència no té les arrels en el somni d'un món on tots serien bells, on tots serien amables, on tots serien bons. Té les arrels, al contrari, en la presa de consciència de la nostra realitat del món que és no sols un món de conflictes, sinó un món de violències."

"A partir d'aquesta mirada sobre la violència, som conduïts a rebutjar qualsevol justificació de la violència. La violència no es pot justificar mai perquè mai no és justa."

"Hauríem de posar-nos tots d'acord sobre algunes propostes tan simples com elementals. Si la no-violència és possible, és preferible -no és cert?- I si la no-violència és preferible, n'hem d'estudiar les possibilitats -no és lògic, això? Ara bé, precisament és això el que fins ara no hem fet. La meva proposta és, per tant, humil i modesta: estudiem les possibilitats de la no-violència començant pel començament. No es tracta de situar-nos en una problemàtica de tot o res, però reconeguem que, pel que fa a la no-violència, estem més a prop de res que de tot.»


Articles relacionats:

- Principis de la no-violència

- No-violència activa

- Estratègies no-violentes per al canvi social

 

17 d’abril de 2012

El problema de fons: animals com a propietat


Sembla que molts animalistes estan convençuts que podem aconseguir que els interessos dels animals siguin respectats mitjançant la promulgació de lleis. Al meu parer, aquest plantejament legalista incorre en un error fonamental que impedeix que aconsegueixi l'objectiu que cerca. Aquest error consisteix a passar per alt el fet que els animals no humans són considerats i tractats legalment com a propietat dels humans.

Mentre els animals no humans siguin sotmesos a l'estatus legal de propietat llavors la llei no podrà protegir els seus interessos davant els interessos dels humans, que són els seus propietaris. En el context actual, l'únic que pot fer la legislació és regular la forma en què explotem aquests animals.

Un altre enfocament força estès en l'àmbit animalista considera que el problema de fons és el capitalisme. No obstant això, l'estatus de propietat dels animals ha existit en diferents èpoques i sistemes econòmics on no existia el capitalisme. El capitalisme pot patir de defectes, però és erroni pensar que hi ha una connexió de causalitat entre l'existència del capitalisme i l'explotació dels animals. Els animals són explotats perquè els considerem com la nostra propietat, sense importar el sistema econòmic en el qual s'insereixi la dinàmica de la propietat animal.

El problema fonamental que impedeix que les lleis puguin protegir els animals, i que se'ls respecti els seus interessos, està en què són considerats propietat. No importa si aquesta propietat és posseïda per un individu particular, una empresa, un estat o un col·lectiu. El problema és el concepte de propietat i el que això implica: l'ús d'animals no humans com a recurs dels humans, és a dir, l'explotació animal. Així ho explica el professor Gary Francione:


«No podem contemplar simultàniament els animals com a recursos i com a éssers amb interessos moralment significatius. Si podem treure-li la vida a un animal per una raó qualsevol, o en circumstàncies en les quals no faríem servir o mataríem a un humà, llavors no resulta probable que concedim gaire significació als interessos de l'animal. Si l'animal és un recurs, llavors l'animal solament pot tenir un valor econòmic o relatiu al seu ésser una propietat. I això vol dir que el seu interès tindrà només també, de manera general, un interès econòmic. Això és exactament el que succeïa en l'esclavitud humana. Tot i les lleis que exigeixen el tractament "humanitari" dels esclaus, l'esclau perd sempre que l'interès del propietari de l'esclau entra en conflicte amb l'interès de l'esclau. De manera semblant, els interessos dels animals contemplats com a recursos reemplaçables sense cap interès en la vida es valoraran tan sols en el grau que calgui per a assegurar la seva explotació eficient.»

 

Si els animals són considerats propietat llavors els seus interessos seran sempre supeditats o ignorats en favor dels interessos dels seus propietaris. Emprar els éssers humans com a propietat es considera esclavitud. Crec que podem justament qualificar de la mateixa manera la submissió dels animals a la condició de propietat. Ells són éssers conscients, amb voluntat i interessos propis, i el sol fet que no siguin humans no justifica que discriminem la seva individualitat i els seus interessos amb una consideració moral diferent.

A més, els animals no han donat el seu consentiment perquè els fem servir. Aquest simple fet comporta que qualsevol ús d'animals sigui moralment inacceptable. Fins i tot encara que poguessin donar el seu consentiment, el fet d'usar un individu com si fos un simple objecte per als nostres fins és una violació del seu valor inherent, i del principi moral d'igualtat, així que no pot ser èticament correcte. Per això, el consentiment mai eximiria d'immoralitat l'esclavitud humana.

Si bé és raonable pensar que el sistema econòmic en el qual vivim influeix òbviament en la nostra manera de pensar i d'actuar, no hi ha però raó per creure que estem determinats per això —tal com postularien algunes teories basades en el marxisme. Que la nostra cultura i sistema legal tracti els altres animals com a propietats no ens obliga a nosaltres a actuar d'aquesta manera.

Si estem convençuts que els altres animals, solament per no ser humans, no mereixen el mateix respecte que exigim per a nosaltres mateixos, —és a dir, si som especistes— llavors els tractarem com a simples recursos per al nostre benefici.

Ara bé, si entenem que l'important per respectar a algú és el fet que pot sentir —independentment de la raça, sexe, espècie— i apliquem la lògica moral de respectar els interessos d'altres a l'igual que els nostres, llavors la conclusió és que hem de viure sense usar els altres animals; i és una conclusió que pot ser portada a la pràctica en gran mesura.

Hem de triar, doncs, entre continuar donant suport a l'ús dels animals o adoptar el veganisme. Tan sols adoptant el veganisme podrem abolir l'esclavitud que pateixen els animals.

L'esclavitud humana va ser abolida perquè la majoria de la gent no en depenia econòmicament per a poder viure, i perquè existia un important corrent moral que va conscienciar que l'esclavitud era una injustícia fonamental que no podia acceptar-se per ser incompatible amb la dignitat humana. Entenc que l'esclavitud animal s'abolirà quan hàgim arribat a la mateixa situació material i moral respecte dels animals.

De la decisió que prenguem en depèn el destí dels animals. Essent vegans, nosaltres no perdem res valuós i els animals guanyen la seva vida i la seva llibertat, que mai els hi hauríem hagut d'arrabassar.