30 de juliol de 2011

Col·laborar amb el mal no ajuda a millorar-lo ni a eradicar-lo

GRANGES D'ESCLAUS
 

La meva reflexió d'avui ve motivada al llegir la següent notícia:

El primer que vaig pensar és que tant de bo aquests animals no haguessin patit al morir. Molta gent haurà pensat alguna cosa semblant. Però no valoraríem correctament aquest succés si ens quedéssim aquí.

Tinguem en compte abans que res que la situació de confinament sota la qual vivien les víctimes va ser creada per la mentalitat que considera legítim que els éssers humans usem altres animals com a recursos per al nostre benefici. Aquesta mentalitat permet, afavoreix i motiva la demanda de productes provinents de l'explotació animal.

De no haver mort a causa de l'incendi, aquests animals haurien acabat a l'escorxador per a ser degollats i emprar els seus cossos com a productes.

Si es donés la circumstància que algú hagués de morir inevitablement per causa d'un incendi, preferiria que morís inconscient per inhalació de fum -sembla que és una mort més ràpida i menys dolorosa- que morís abrasat per les flames, que ha de ser una cosa molt dolorosa. No obstant això, aquesta preferència no legitimaria mai el proposar que els pollastres, o qualsevol altre animal explotat, fossin assassinats mitjançant el mètode de gaseig, en comptes d'altres com, per exemple, el degollament.

Per desgràcia, els benestaristes solen al·legar aquest tipus d'exemples per a intentar justificar la seva promoció d'uns mètodes d'explotació davant d'altres. La posició benestarista serveix de suport al fet que l'explotació animal continuï, gràcies al mite que aquesta explotació es pot dur a terme d'una manera "compassiva" o "humanitària" mitjançant regulacions de "benestar animal".

És millor patir l'esclavitud a l'aire lliure de fer-ho confinat tota la teva vida en un espai tancat? Pot ser que ho sigui, però això no justifica que promoguem algun tipus d'esclavitud. Per ventura no seria millor morir cremat de forma inconscient que morir retorçat de dolor pel foc? Òbviament ho seria, però això no justifica que promoguem que els piròmans cremin animals de determinada manera amb l'excusa que d'aquesta manera les víctimes suposadament patirien menys.

Si considerem que els animals tenen un valor moral i entenem que no són coses, llavors hauríem de reconèixer que tenen un dret moral a no ser la nostra propietat. Si els tractem com la nostra propietat llavors actuem de la mateixa manera que els esclavistes respecte dels humans que esclavitzaven. Tractar a algú com una propietat és esclavitud i els altres animals són algú -són éssers conscients.

L'esclavitud continua sent errònia tant si es fa a porta tancada o a l'aire lliure; està igual de malament independentment de si causa més o menys patiment. Això vol dir que no hem de donar suport que es faci d'una manera o d'una altra.

Totes les mesures que pretenen reformar l'explotació dels animals per suposadament fer-la menys horrible el que aconsegueixen no és alleujar el sofriment de les víctimes sinó perpetuar-lo perquè aconsegueixen que la gent continuï pensant que solament importa com tractem els animals que hem esclavitzat però que no es qüestioni el fet mateix de sotmetre els animals a ser els nostres esclaus.

El concepte de "millor" tan sols existeix partint d'alguna cosa que sigui bona. L'esclavitud és dolenta, així que mai pot haver-hi una "millor" esclavitud. Intentar "millorar" les condicions d'esclavitud significa en realitat ajudar que l'esclavitud es continuï perpetuant, i amb ella les seves víctimes.

El benestarisme fomenta que la gent no qüestioni el prejudici de l'especisme, que és la causa originària que les víctimes es trobin en aquesta situació. La posició benestarista facilita que el mal continuï; en lloc de ser detingut.

La forma correcta d'afrontar el problema dels incendis provocats comença òbviament per no col·laborar en els actes amb els que els causen o propicien que passin. De la mateixa manera, no hi ha una altra forma correcta d'afrontar el problema de l'explotació dels animals que començant per no col·laborar amb aquesta explotació, incloent-hi els intents per a reformar-la.

La solució correcta davant el problema de l'explotació animal és la seva abolició. I aquesta solució comença amb el veganisme.

 

27 de juliol de 2011

Acció directa al fracàs


«Si la solució que es proposa per al patiment individual i social eludeix les causes del conflicte individual i social, no és probable que funcioni durant gaire temps. Pot tractar un símptoma, però no fa res per a les arrels de la malaltia.» ~ Antonio Damasio

En termes bàsics, per acció directa entendrem alliberar directament els individus concrets que són esclaus i víctimes en general, de l'opressió que pateixen, o impedir que siguin agredits; així com destruir o sabotejar la propietat que usen els explotadors d'animals per tal de fer malbé la seva activitat econòmica i tractar d'aturar-la. Aquesta tàctica es fa servir almenys des de començaments de la segona meitat del segle XX. Va començar amb els anomenats sabotatges a la caça —a la dècada dels cinquanta— i va continuar amb l'activitat clandestina organitzada de rescats i sabotatges. També es coneix com a acció directa el boicot econòmic i la pressió social contra una determinada empresa que exploti animals no humans amb l'objectiu de tancar-la.

No subscric aquesta manera de fer activisme. Crec que no és l'adequada en cap sentit raonable i que l'hauríem de rebutjar. Així, comparteixo en gran mesura la postura de l'advocada i activista Lee Hall quan assenyala el següent:

«Al meu entendre, hi ha dues importants tendències o modes que fan possible que el govern i la indústria tinguin controlats els que defensen els animals. La primera —que ha estat abundantment discutida, per descomptat— és la disposició de grups dedicats a la defensa dels animals a treballar amb acords amb les empreses que crien, usen i venen els cossos dels animals –comunament, ajustaments menors a la manera com s'explota els animals. L'altra tendència o moda que permet que la defensa dels animals estigui sota control —i aquesta ha passat pràcticament desapercebuda a la literatura sobre la qüestió— és la disposició dels activistes a aparèixer com a intimidatoris o perillosos. Ni els que tenen actituds favorables a un canvi social s'oposaran que lleis cada vegada més elaborades siguin creades per a controlar els activistes intimidatoris.»

Per part meva, tinc tres raons principals per a sostenir la meva postura crítica sobre la denominada acció directa. A més a més d'una proposta alternativa sobre l'activisme.
 

L'acció directa és inútil

Fins ara no hi ha proves que l'acció directa hagi ajudat gens a reduir, i encara menys a acabar, amb l'explotació animal.

Si bé és cert que l'acció directa ha aconseguit tancar alguns centres d'explotació —i també és cert que ha salvat molts individus de l'explotació que patien—, aquesta forma d'activisme no ha aportat res en la tasca de reduir i eliminar l'especisme. Mentre que a la nostra societat existeixi la mentalitat especista i, com a consqüència, la demanda de productes animals, tant li fa quants centres d'explotació animal aconsegueixin arruïnar els activistes perquè tard o d'hora sorgiran altres centres al seu lloc que satisfacin aquesta demanda, la qual tornarà a causar més víctimes. Això es pot veure clarament en llocs com els Estats Units, on la indústria pelletera ha ressorgit en els darrers anys malgrat els continus i diversos atacs de què és objecte des de fa ja diverses dècades per part de l'activisme d'acció directa.

Per cada negoci especista que s'aconsegueixi tancar avui, demà n'obrirà un altre per a satisfer la demanda que persisteix. És la demanda allò que causa l'existència d'explotació animal. Els carnissers, pelleters i altres empleats de l'explotació animal no són gent malvada que esclavitza altres animals per gust sinó que ho fan perquè hi ha una demanda social massiva que sol·licita productes animals. L'acció directa no aporta res per a eradicar la causa de l'explotació animal. Per això és inútil per ajudar a alliberar els animals.
 

L'acció directa és perjudicial

Alguns dels animals que són alliberats de centres d'explotació —com és el cas de visons o guineus— són carnívors depredadors i alliberar-los al seu lliure albir implica sempre que intentaran matar i menjar-se altres animals que viuen a la natura. Els activistes que els alliberen són responsables que això passi. Ells són directament responsables del mal que es causi a aquests animals innocents que no tenen cap culpa que altres pateixin l'esclavitud.

Rescatar animals de manera responsable no consisteix solament a alliberar, sinó també a responsabilitzar-se que portin una vida digna i no facin mal als altres.

La major part dels rescats d'acció directa comporten que els no-humans esclavitzats siguin alliberats al medi natural, que és desconegut per a ells, la qual cosa implica que la majoria morirà al cap de poc temps d'inanició o accident, i els que no morin mataran altres animals innocents per a poder sobreviure. Tot això és responsabilitat dels activistes que duen a terme aquests alliberaments. Són els que han provocat aquestes morts. Les bones intencions són molt lloables per si mateixes, però per si soles són insuficients i tampoc no justifiquen una conducta immoral o un mal resultat.
 

L'acció directa és contraproduent

Els qui estem en contra de la violència en l'activisme no ens posicionem d'aquesta manera a causa de la preocupació per la imatge pública del moviment animalista sinó per la mateixa raó que estem en contra de l'explotació dels animals. Això no obstant, és cert que la imatge que tingui del moviment la societat és indissoluble de la probabilitat d'èxit que tingui la difusió i assimilació del nostre missatge. I d'aquest èxit depèn que els animals continuïn essent explotats i massacrats en el futur pròxim.

Les tàctiques d'acció directa no serveixen per atacar l'arrel del problema, que és la mentalitat especista que motiva, permet i justifica el que existeixi l'explotació dels animals de totes les formes. Aquestes tàctiques serveixen per provocar la criminalització de tot el moviment animalista per extensió i per crear una opinió pública negativa sobre els qui tracten de defensar els animals.

L'acció directa és responsable de fomentar actituds hostils a la societat vers la idea de Drets Animals i és la causa que hi hagi lleis que criminalitzen i castiguen els activistes per l'alliberament animal. La majoria de la gent tan sols veu robatoris, atacs a la propietat i violència en general a les accions dels activistes que practiquen l'"acció directa".

L'acció directa agreuja els prejudicis contra la defensa dels animals, ja que aquest tipus de tàctica provoca reaccions hostils a la gent. Això reforça els prejudicis en contra de la idea dels Drets Animals i estimula la creació de lleis repressives contra els activistes que la defensin. L'”acció directa” és contraproduent. Així ho resumeix el professor Steven Sapontzis:

«Si l'“activisme vegà” es refereix a activitats com ara robar animals de granja i sabotar granges industrialitzades, crec que aquest activisme tindrà poc efecte positiu. A l'àrea de l'ús d'animals a laboratoris, aquestes activitats han tingut poc impacte positiu, i no conec raons per a creure que l'impacte seria millor a l'àrea de la ramaderia. Aquestes activitats d'alliberament són particularment gratificants, tant per a aquells involucrats i per als advocats defensors d'animals que porten aquests casos. Així, ells s'aixequen la moral i, per descomptat, alleugen el patiment dels animals alliberats, però també produeixen contrapesos negatius, com ara reaccions públiques violentes, multes i presó.»

En conclusió, la denominada "acció directa" resultaria inútil, contraproduent i perjudicial. No soluciona el problema de l'especisme, sinó que fins i tot l'agreuja encara més perquè posa l'opinió pública en contra dels animalistes i, a més, perjudica molts animals innocents que no tenen culpa que els altres siguin esclavitzats.

Per descomptat, ni tan sols dubto que els activistes tinguin bones intencions. La meva anàlisi no pretén jutjar-los a ells ni a la seva consciència, sinó sols enjudiciar aquest tipus d'accions que duen a terme, per fer veure l'aspecte negatiu que tenen.
 

La solució és el veganisme

Volem dedicar-nos simplement a atendre les conseqüències d'un problema o volem solucionar-ho d'arrel? Si el que volem és una manera correcta i efectiva d'acabar amb l'explotació animal la podrem trobar en la iniciativa de conscienciar la societat perquè comprengui que explotar animals està malament i deixi de fer-ho. Això s'aconsegueix mitjançant l'educació vegana, i entenc que és on hauríem de centrar els nostres esforços si volem que hi hagi un canvi real en els nostres valors morals i la nostra relació amb els altres animals.

La manera més ètica i eficaç de salvar animals consisteix en aconseguir que el veganisme creixi i es difongui a la societat. Això no ho aconseguirem si la gent pensa que volem imposar les nostres idees per la força i no per la raó i que demanem respecte però no apliquem aquest mateix principi a les nostres accions.

El millor activisme és, doncs, l'activisme correcte i efectiu. L'activisme basat en l'educació creativa i no violenta. L'activisme que va a la causa del problema, incidint directament en les consciències i el cor de la gent. El que estableix un canvi profund i durador en la nostra manera de sentir, pensar i actuar; i que és la necessària i imprescindible base per aconseguir una evolució moral positiva a la nostra vida i a la dels altres. Així ho explica l'escriptora i activista Joan Dunayer:

«L'especisme és l'arrel de tots els abusos que els defensors dels no-humans cerquen acabar. Ens cal escriure i parlar contra l'especisme. Un cop la gent reconegui la crueltat i injustícia inherent de l'especisme no hi haurà més necessitat d'argumentar punt per punt cada cosa. Fins que no reduïm l'especisme a la societat continuarem tractant els símptomes en comptes de guarir la malaltia. Al final, tan sols un descens substancial de l'especisme pot emancipar els no-humans.»

Tant si l'objectiu és ajudar els animals concrets com acabar amb l'explotació animal en si, em sembla evident que tots dos punts no es compleixen, sinó que fins i tot sovint es contradiuen amb les conseqüències reals de la tàctica d'acció directa. Per això crec que caldria una certa reflexió pels qui són partidaris d'aquesta manera concreta d'abordar un problema tan greu que ens afecta a tots, i especialment a les víctimes de l'explotació animal.

Salvar vides no justifica fer qualsevol cosa, sense importar quant s'apassioni un amb aquesta idea. Si volem salvar totes les víctimes de l'especisme, hauríem d'informar, conscienciar i educar la població perquè comprengui i rebutgi voluntàriament l'explotació animal. Per això, l'educació vegana és el que salva les víctimes sense perjudicar-ne d'altres. Aquest és el camí que condueix a resoldre l'arrel del problema i que no es limita a tractar-ne les conseqüències.

Podem triar posar en pràctica l'educació vegana ara mateix en comptes de gastar inútilment els esforços en unes accions que no ajuden a aconseguir l'alliberament animal.
 

22 de juliol de 2011

Persones


El concepte de persona s'aplica en diferents àmbits —legal, ètic, moral, científic— i en cada un d'ells té significats diferents, encara que relacionats, que convé no confondre per poder entendre de què parlem en cada cas. 

És cert que a nivell legal els éssers humans són els únics animals considerats persones. Però aquesta exclusivitat és bàsicament un reflex de la mentalitat especista que predomina en la nostra societat, i no una cosa que es pugui justificar racionalment en termes morals. Tal com explica Diana Londoño Grisales

 

«No hi ha cap impediment des de la teoria jurídica perquè els animals no humans sentents siguin reconeguts com a persones i se'ls concedeixi drets d'acord amb les seves necessitats.»

 

Si cerquem al diccionari el mot persona ens trobarem amb unes definicions que el converteixen en sinònim d'ésser humà. Però això no ens diu res sobre la validesa d'estendre el concepte a altres animals ja que l'únic que fa el diccionari és recollir l'ús acceptat i habitual d'una paraula, i és obvi que en el context d'una societat especista el que farà el diccionari serà recollir definicions esbiaixades pel prejudici de l'especisme. Passaria lògicament el mateix si visquéssim en una societat racista o sexista. 

El diccionari no estableix les definicions; solament es limita a recollir els usos habituals de cada terme segons l'ús dels parlants. En la nostra societat tan sols es consideren persones els humans, a causa del prejudici especista, però no hi ha una raó objectiva que justifiqui discriminar els altres animals de la categoria de persona. 

En altres èpoques no gaire llunyanes fins i tot avui en dia en certs contextos era una cosa normal el considerar que solament determinats humans fossin considerats persones, mentre que a la resta se'ls considerava inferiors i se'ls negava la condició de persones per a rebaixar-los a la categoria d'objectes i propietats com succeïa en el cas de les dones. Aquesta discriminació injusta estava basada, segons fos el cas, en motius sexistes, racials, religiosos o de nacionalitat. 

Però no solament alguns humans van ser exclosos de la categoria de persona, sinó també la resta d'animals que no eren humans. Malauradament, aquesta discriminació concreta basada en l'espècie no ha canviat pràcticament gens a nivell moral i legal en l'actualitat, mentre que, en el context humà, sí que s'han aconseguit avenços en l'eradicació de prejudicis com el racisme o el sexisme. 

Afirmar, per exemple, que les dones o els negres no són persones seria cometre una falsedat ja que les lleis els reconeixen com a tals, però la qüestió més fonamental és que encara que la llei no els reconegués com a tals, a nivell neurobiològic sí que serien persones, sense importar el que digués al respecte la cultura o la legislació. 

De la mateixa manera, podem donar per fet que els altres animals els animals que no són humans són persones. Així ho confirma la ciència actual a través de nombrosos i variats estudis en els que es demostra que els altres animals comparteixen totes les característiques bàsiques que són pròpies de la personalitat, i que cap d'aquestes és exclusiva dels éssers humans. 

Una vegada que reconeixem que els altres animals, i no solament els humans, posseeixen personalitat, hem de tenir en compte aquest fet a l'hora de fonamentar la nostra ètica de manera racional. 

La idea d'estendre el concepte de personalitat a altres animals a part dels humans no té res de nou i es va començar a discutir fa diverses dècades. El problema és que, tant la comunitat científica com l'acadèmica filosòfica associen habitualment aquest estatut de persona amb la capacitat d'intel·ligència. En canvi, la filosofia de Drets Animals el relaciona de manera directa i exclusiva amb la sentença la capacitat de sentir.


Considero que la característica que atorga rellevància moral als animals és el fet que són éssers sentents, ja que és la sentença l'aspecte biològic moralment rellevant. I especifico això perquè cal tenir en compte que no tots els humans, ni tots els animals en general, són automàticament persones. 

Per aclarir el punt anterior posaré exemples. El cas d'un embrió és força significatiu ja que es tracta òbviament d'un animal, però al no tenir la capacitat de sentir no se'l pot considerar èticament com una persona. Un cas similar seria el d'un animal que ha perdut la sentença a causa d'un dany greu en el seu sistema nerviós. Un cadàver és un animal, però no sent, per tant, no és una persona. 

Si reconeixem que tots els animals que posseeixen capacitat de sentir són, cada un d'ells, éssers conscients que posseeixen interessos propis, llavors hauríem de considerar-los com a persones, és a dir, éssers amb valor inherent i drets inalienables, sense fer injustes discriminacions entre ells basades en característiques que en res afecten la capacitat de sentir, com són la raça, el sexe o l'espècie. Així ho assenyala el professor Gary Francione


«Els grans simis no humans i tots aquests altres no humans són, de la mateixa manera que nosaltres, sentents. Són conscients; tenen consciència subjectiva, tenen interessos, tenen capacitat de sofrir. Cap altra característica, més enllà de la sentença, és exigida per a ser una persona.»

 

Els altres animals també són persones, però no perquè s'assemblin als humans, sinó perquè senten i són conscients de si mateixos. 

Els humans som animals i som persones. Els altres animals no són humans però sí que són persones. Ells són individus conscients de si mateixos i del que els passa, i el que els passa els importa. Negar que els altres animals són persones no és més que una altra conseqüència del prejudici especista. 

El prejudici de l'especisme permet i promou que a un individu d'una altra espècie, tan sols per ser d'una altra espècie, el considerem com si fos una cosa —una simple cosa, un mer recurs, un mitjà per als nostres fins. Això és l'origen de l'esclavitud. 

L'esclavitud significa tenir com a propietat un individu, una persona. Per això no es poden esclavitzar ni les plantes ni els minerals perquè no són algú, no tenen consciència, mentre que els animals sí que ho som. L'única característica rellevant perquè un ésser sigui considerat com un subjecte és la sentença. 

No hi hauria un terme mitjà entre cosa i persona. O ets una cosa o ets una persona. O se't considera d'una manera o d'una altra. De la mateixa manera que no hi ha termes mitjans entre ser viu o mort. 

L'absolutisme conceptual no és intrínsecament erroni, encara que se sol emprar sovint com desqualificatiu, igual com passa amb altres termes com radicalisme anar a l'arrel de l'assumpte que en si no tenen res de dolent sinó més aviat al contrari. Ser absolutista respecte del rebuig de l'explotació animal, de l'assassinat, la tortura, la violació sexual, no solament em sembla raonable sinó l'única postura raonable. 

En el món real en el qual vivim, o et consideren una persona, i et respecten com a tal, o et consideren una cosa un mer recurs, un mitjà per aconseguir certs fins. Tenint en compte que no hi ha una categoria intermèdia entre els dos conceptes, qualsevol posició que tracti d'intervenir entre les dues s'haurà d'inclinar necessàriament per una d'elles. Un bon exemple d'això és la regulació de l'explotació animal impulsada pel pensament benestarista. Els animals són considerats com a coses tot i que se'ls reconeix que poden sentir i patir. No obstant això, aquest reconeixement no impedeix que se'ls tracti com objectes perquè els seus propietaris n'obtinguin un benefici. 

Respectar els animals com a persones implica que no hem explotar-los, no hem de consumir res que impliqui la seva explotació: consumir els seus cadàvers o secrecions com a aliment o vestimenta o qualsevol altre ús. No solament perquè col·laboraríem econòmicament amb la seva explotació, sinó també perquè encara que no fos així, hauríem de viure una vida que no depengui, al menys en els seus aspectes essencials, de cosificar els altres animals com a recursos per als humans.

Resulta inevitable que si depenem per viure dels altres animals del que puguem obtenir dels seus cossos o del seu esforç tendirem a sotmetre'ls i cosificar-los per a aconseguir-ho. Per tant, si volem viure respectant-los és imperatiu que no depenguem d'ells, i construïm una societat basada exclusivament en recursos minerals, vegetals i sintètics. Podem construir una societat justa i respectuosa amb totes les persones: una societat vegana.

 

18 de juliol de 2011

Un frau in-vitro


Cada cert temps apareix als mitjans informatius la notícia que s'han fet progressos per a aconseguir carn animal produïda al laboratori.

Hi ha gent conscienciada sobre la qüestió moral dels animals que creu que aquesta tècnica pot servir per a evitar que es consumeixi tanta carn provinent de granges industrials i així es redueixi l'explotació animal que cal per a obtenir-la.

No obstant això, considero que aquesta creença és errònia a diversos nivells. Tal i com ho veig jo, la carn in vitro no seria en realitat cap solució.

La carn in-vitro és immoral

En primer lloc, per a la producció d'aquest producte cal emprar animals no humans. Per a la producció de carn de laboratori cal l'existència d'una reserva d'animals no humans esclavitzats per a poder extreure'n cèl·lules periòdicament i cultivar-ne la carn. La clonació de cèl·lules mare és una tècnica molt limitada, així que cal extreure de forma rutinària cèl·lules dels individus.

Pel procés de producció de carn in vitro cal que continuïn existint animals esclavitzats. Encara que potser fos menys dolent que hi hagi milers d'esclaus en lloc de milions d'esclaus, això no treu el fet que hi continua havent víctimes. Donar suport a una iniciativa com la carn in-vitro és donar suport a l'explotació animal.

És cert que l'ús d'animals en l'alimentació és el més nombrós de tots, però totes les víctimes d'una mateixa injustícia mereixen la mateixa atenció sense importar si la seva explotació és massiva o no.

Enfocar-nos exclusivament en l'ús d'animals per a produir carn és incórrer en la fal·làcia vegetariana: una fal·làcia que consisteix a creure que la carn és el problema més important. Això és un prejudici injustificat que no solament ignora la resta de l'explotació animal [làctics, ous, vestimenta, experimentació, entreteniment] sinó que també ignora la mateixa causa essencial del problema —el prejudici que considera acceptable que emprem altres animals per al nostre propi benefici: l'especisme.

La qüestió de fons no és la manera com s'explota els animals, ni el nombre d'explotats, sinó que és el fet mateix que explotem altres animals. L'explotació és en si mateixa immoral, a part de com de cruel o massiva sigui. De la mateixa manera que la violació sexual és immoral en si mateixa, i totalment rebutjable, independentment de la crueltat amb què es cometi o del nombre de víctimes que causi.

La carn in-vitro és innecessària

Deixaré de banda el fet que que no s'ha pogut demostrar encara que la carn de laboratori sigui un producte econòmicament viable, després de diverses dècades lapidant temps i diners en una cosa que a més és innecessària i immoral.
 
A vegades sembla que ens oblidem que ja existeix la carn vegetal, entre molts altres productes aptes per a vegans, la qual és perfectament apta per al consum i econòmicament assequible. Per tant, tota la iniciativa de la carn in-vitro em sembla no solament problemàtica des del punt de vista moral sinó que a més treu atenció i recursos als productes vegans, com la carn vegetal, no que impliquen explotar els animals.

Els productes vegans poden competir efectivament al mercat, i de fet ja ho fan, tot i que la quota de mercat que tenen és encara molt petita. Segons vagi augmentant la demanda, la seva competitivitat serà cada vegada més gran i més eficient.

D'altra banda, els aliments vegans també poden competir en gust amb els que no ho són. Ja fa força anys que sóc vegà i ni tan sols trobo a faltar el que abans menjava que provenia d'animals. La veritat és que ara gaudeixo molt més del menjar, gràcies a la quantitat d'aliments i gustos nous que he conegut. I tinc constància que no sóc l'únic, ni de bon tros, que li passa el mateix.

Lamento que la visió d'algunes persones sigui tan limitada per creure que els aliments vegans no poden competir en tots els aspectes amb els productes de l'explotació animal. També cal lamentar que prefereixin donar suport a la carn de laboratori, que implica explotació animal, en lloc de donar suport als productes vegans com la carn vegetal que poden substituir la carn animal en tots els sentits.

L'existència de productes vegans que poden substituir i millorar en tots els aspectes els productes d'origen animal no serà un factor que motivi a eliminar l'explotació animal, perquè aquesta eliminació depèn de la nostra voluntat de respectar els animals, però sí que serà un element que ajudi a facilitar la transició a una vida sense explotació animal.

No ens cal menjar animals, per tant, tot el mal i patiment que els causem per aquest motiu, per petit que sigui, és innecessari i gratuït.

La carn in-vitro és perjudicial

Si la nostra intenció és fomentar el veganisme aleshores defensant la carn de laboratori estaríem fent tot el contrari.

En donar suport a la carn de laboratori fomentaríem l'explotació animal; fomentaríem la idea que està bé explotar animals; reforçaríem la creença que ens cal consumir animals per a viure. Així promovem la idea que està bé viure ignorant el veganisme.

En donar suport a la carn de laboratori fem un mal terrible al veganisme i a tots els esforços que fem en promoure'l.

Algunes persones creuen que la conscienciació moral no pot reeixir en aconseguir canviar la mentalitat especista imperant en la societat. Però penso que no hem de generalitzar equivocadament sobre allò que la gent sent i pensa.

La gran majoria de persones que conec estan preocupades per la situació dels altres animals i són perfectament capaces d'adonar-se de la injustícia que cometem. Una altra qüestió diferent és que els falti motivació per a canviar o que estiguin condicionats per la inèrcia social i l'educació que han rebut.

Tinc constància que cada dia hi ha gent plantejant-se el veganisme o que directament es fa vegana. El veganisme s'ha converit en una creixent realitat social, com poden testificar les persones que porten més anys involucrades en l'activisme.

Per descomptat, ningú creu que tothom es faci vegà. De la mateixa manera que avui dia no tothom està en contra de la pederàstia —si fos així aquesta no existiria.

No em sembla casualitat que els qui donen suport a iniciatives com la carn in-vitro tinguin una postura clarament pessimista respecte del succés de l'activisme de conscienciació social, malgrat que la realitat contradiu aquest pessimisme.

És raonable suposar que una gran majoria de persones es farien veganes en el futur proper —gràcies a l'activisme educatiu— i amb això s'aconseguirà que l'explotació animal deixi d'existir com a activitat institucionalitzada i acceptada socialment. El mateix que passa avui dia amb activitats com l'esclavitud humana o l'assassinat. No cal que tothom es faci vegà per a abolir l'explotació especista sinó que tan sols cal que sigui vegà un percentatge determinat de la població per a aconseguir progressivament aquesta abolició.

Crec que ens equivoquem del tot si creiem que la gent no té consciència moral. Que potser no en tenim nosaltres? Les enquestes assenyalen que la majoria de la gent tenen una preocupació moral pels altres animals. El problema és que les organitzacions animalistes han estat durant dos segles llençant un missatge sobre regular les condicions de l'esclavitud en lloc d'abolir-la. Els animalistes han estat fins ara una part del problema i mai la solució a la injustícia que pateixen els no-humans.

Se suposa que la gent que dona suport a aquest projecte d'alguna manera li importen o preocupen els animals no humans. Si és així, aleshores el que aquesta gent que encara no és vegana hauria de fer és triar el veganisme i promoure'l. El que no haurien de fer és defensar projectes que exploten els animals.

També hi ha uns quants grups i persones que es diuen "vegans" i que donen suport a la carn de laboratori, tot i sabent que implica explotar animals, perquè al·leguen que això suposadament podria "reduir el patiment". Però no són vegans sinó benestaristes. L'organització benestarista PETA n'és un dels exemples més notoris.
 
El fi no justifica els mitjans. No importa quines suposades conseqüències puguem aconseguir a canvi d'esclavitzar i assassinar innocents. No hi ha justificació moral que excusi de cometre un crim.

Els partidaris de l'ús d'animals per a experimentació argumenten —igual que els defensors de la carn de laboratori— que aquest ús pot servir per a salvar vides o per a reduir el patiment. De fet, la carn de laboratori és una forma d'experimentació amb animals. Defensar la carn de laboratori és defensar l'experimentació sobre animals en particular i l'explotació d'animals en general.

El conseqüencialisme —la idea que les finalitats justifiquen els mitjans i que els mitjans poden ser incoherents amb les nostres finalitats— és una ideologia que serveix per a justificar qualsevol crim amb l'excusa que es pretén aconseguir un suposat noble fi. Els mitjans que emprem han de ser coherents i ajustats al mateix criteri ètic que els fins.

La solució és el veganisme

En definitiva, podem comprovar com d'absurd resulta que s'estiguin gastant recursos en un projecte que a més d'immoral és innecessari i nociu.

Considero que no hi ha res de positiu ni de bo en aquesta iniciativa. No solament no és cap solució al problema de l'explotació animal, sinó que a més distreu l'atenció del problema veritable: la mentalitat especista que justifica l'explotació sobre els animals no humans.

Si el problema és en la nostra manera de pensar sobre els altres animals, aleshores podrem concloure que és en l'activisme educatiu on s'haurien d'enfocar els recursos per a canviar aquesta mentalitat.

Si volem eliminar l'explotació animal aleshores l'opció ètica i efectiva és l'educació vegana; així com donar suport a les alternatives pràctiques a l'explotació animal a fi d'aconseguir que cada cop hi hagi menys excuses vàlides per a continuar intentant justificar l'ús d'animals no humans.
 

15 de juliol de 2011

Podem i hem de detenir la injustícia

 

 

Us convido a tots, si encara no ho heu fet, a veure aquest vídeo en el què s'explica resumidament la violència i l'esclavitud que cometem diàriament contra els altres animals.


Vídeo amb restricció d'edat (Youtube): You Can Help Stop This


Si de debò ens importen els animals, i ens prenem seriosament els seus interessos, aleshores deixarem de menjar-los, de vestir-nos amb trossos dels seus cossos, i, en general, d'emprar-los per al nostre benefici.


La violència contra els animals té directament a veure amb allò que nosaltres fem i consumim. Podem eliminar almenys una gran part d'aquesta violència amb una decisió fonamental: fer-nos vegans.


Tots podem i hem d'aturar aquesta injustícia, i tota injustícia. Podem i hem d'assumir el veganisme com la nostra moral i la nostra forma de vida, i educar tothom perquè faci el mateix.

 



7 de juliol de 2011

Steven Pinker i el declivi de la violència

Fa uns dies apareixia al programa de divulgació Redes un capítol dedicat a la qüestió de la violència. Visionar-lo és especialment recomanable per a tothom, i especialment per als qui són conscients del greu problema que és la violència.

Fins i tot després de veure el programa i comprovar que els arguments exposats semblen convincents ens podem qüestionar: realment ha declinat la violència?

Cal tenir en compte que l'anàlisi que fa Steven Pinker es limita a la violència entre éssers humans; més concretament a la violència entre col·lectius humans: tribus, comunitats, nacions o violència interpersonal, però no té en compte la violència de l'ésser humà contra els altres animals.

Aquesta darrera forma de violència no sembla que hagi disminuït substancialment. De fet, pel que fa al nombre de víctimes ha augmentat greument, alhora que ha augmentat també el nombre de la població humana i la industrialització de l'explotació animal. Els éssers humans continuem emprant els altres animals per a tota mena de fins des d'alimentació fins a entreteniment, i el nombre de víctimes d'animals esclavitzats i assassinats puja a milers de milions cada any.

Crec que seria bo reflexionar sobre el fet que no solament els éssers humans són víctimes de la violència sinó també altres animals. Si entenem que no està bé fer a altres allò que no desitgem per a nosaltres mateixos; és a dir, oprimir, agredir o treure la vida a un altre humà, també podrem veure que a part dels humans els altres animals tampoc volen ser sotmesos, ni danyats, ni que destrueixin la seva vida.

Potser el prejudici més arrelat a la ment humana és la idea que som essencialment diferents i superiors als altres animals i que tenim el dret d'usar-los per al nostre benefici, és a dir, l'antropocentrisme. No solament és el prejudici més arrelat sinó també el més inadvertit ja que realment molt pocs l'han qüestionat seriosament.

Durant un segment de la conversa, Punset comenta que li resulta curiós que la reducció de la violència a la societat humana no s'hagi acompanyat d'un augment paral·lel del vegetarianisme. Pinker replica que preocupar-se pel benestar dels animals no condueix necessàriament al vegetarianisme perquè encara que ens fem vegetarians les altres persones continuaran menjant animals i podem millorar el benestar dels animals mitjançant regulacions que assegurin una certa qualitat de vida i una mort indolora.

Plantegem aquestes rèpliques al context humà: no és potser la nostra obligació moral respectar els éssers humans encara que hi hagi molts altres humans que no ho facin? No és la nostra obligació moral respectar les dones encara que hi hagi molta gent que no ho faci? L'objecció de Pinker resulta èticament absurda, ja que al·lega que està bé cometre un mal simplement perquè hi ha molts que el cometen. A banda del fet que tots els canvis socials comencen sempre per un grapat de persones abans de convertir-se en moviments massius.

D'altra banda, si no hi ha cap raó ni necessitat que justifiqui fer servir d'aliment els animals, aleshores preocupar-nos per la condició en què els usem i els matem no resol el problema moral que infligim mal als animals injustificadament. Extrapolem una vegada més el cas al context humà: és correcte emprar de menjar éssers humans si ens preocupem per proporcionar-los unes condicions confortables i una mort indolora?

Penso que cal tenir en compte que la violència no es limita solament a l'agressió física. El fet de tractar un individu com si fos una cosa, com un simple mitjà per aconseguir els nostres fins, també és violència ja que és una violació del respecte que mereix com a persona.

 

Per acabar, m'agradaria comentar un últim detall. Durant el programa es diu que a Anglaterra s'ha prohibit la caça de la guineu, però això és fals. L'única cosa que s'ha prohibit és cert ús de gossos en aquesta pràctica, però la caça de la guineu continua existint i és completament legal. Es pot consultar com la legislació diu clarament que la caça és legal mentre no es facin servir gossos per a certes comeses, tal com es pot comprovar a la següent notícia:

«La llei prohibeix l'ús de gossos en les captures, encara que es poden fer servir per a seguir el rastre de la peça.»

He trobat un vídeo del 2008 on es pot veure uns activistes a Anglaterra salvant una guineu de ser capturada. No deien que l'havien prohibit?

És a dir, tot continua igual tret que no es poden usar gossos anomenats "de presa" però sí els "de rastreig". Es tracta, doncs, d'un frau moral i pràctic, com són totes les lleis que regulen l'explotació dels animals.

Com acabo d'assenyalar, la violència no es refereix tan sols a l'agressió física, sinó també al fet de cosificar éssers sensibles. Així mateix, també hi ha una altra versió de la violència que consisteix en la violència contra la veritat, és a dir, la mentida. Potser això es deu a una confusió. Però no és poc habitual trobar-nos amb el fet que es manipula o tergiversa la veritat amb l'objectiu d'aconseguir certs fins.