12 d’abril de 2011

L'antropocentrisme o com els prejudicis amaguen la raó


Al bloc de divulgació científica Digitácora vaig trobar una entrada sobre un vídeo del programa Redes para la Ciencia en el que es tractava sobre la suposada singularitat de l'ésser humà com a espècie. Aquí podem contemplar un bon exemple, segons el meu parer, de com els prejudicis antropocentristes han dominat la nostra cultura.

He de reconèixer que alguns dels arguments que es fan servir per a intentar justificar l'"excepcionalitat humana" són francament xocants. Per exemple, igual que els ximpanzés, jo tampoc mai podré pilotar un avió ni gaudir d'un partit de beisbol. Però se suposa que això és un argument seriós per a establir alguna diferència radical entre l'ésser humà i els altres animals? Aleshores hi deu haver una diferència radical entre jo mateix i altres humans: si és així, dec ser especial i únic.

Entre individus humans som molt diferents. Es podria dir que cadascú de nosaltres és un individu únic i singular. Però, encara que fóssim únics i diferents dels altres, això no implica que uns estiguin justificats a explotar els altres —a tractar-los com a objectes i simples recursos. Aleshores, per què el suposat fet que els humans fossin únics i excepcionals justificaria que explotessin altres animals? No ho justifica.

El senyor Gazzaniga, defensor de l'excepcionalitat humana afirma que l'ésser humà és l'únic animal que té la capacitat de descobrir l'estat d'ànim d'altres individus. Però tot seguit diu que alguns ximpanzés poden fer alguna cosa semblant però a "molt baix nivell". És a dir, que tenen la mateixa capacitat però de manera més bàsica. Es contradiu a si mateix. Sembla que s'oblida que hi ha un percentatge d'éssers humans que no tenen empatia pels altres: els psicòpates (NdT: Els psicòpates representen l'1% de la població mundial). A més, hi ha evidències d'empatia en altres animals. També a Redes van dedicar un programa concret a aquest tema.

D'altra banda, l'argument de l'art també és força inconsistent. L'art es pot reduir al seu fonament bàsic que no és res més que el joc. Si per art entenem la representació d'una ficció, aleshores estem parlant del joc. I s'ha demostrat que els altres animals també juguen. I juguen precisament pel mateix motiu que Gazzaniga afirma que nosaltres fem art, és a dir, per millorar la nostra manera d'enfrontar-nos al món. I si per art entenem també el gaudi dels sentits per la bellesa també s'ha demostrat que altres animals sentents gaudeixen en veure determinades formes i colors.

Fins ara veiem que ha resultat francament difícil, per no dir impossible, trobar alguna característica única a l'ésser humà; una cosa que depengui de la qualitat, no de la quantitat, que el diferenciï de la resta d'animals. Ara bé, que podem, en canvi, trobar característiques que altres animals tenen de manera única i que no es troben en l'ésser humà. Per exemple, els ratpenats tenen la capacitat d'orientar-se per mitjà d'ultrasons. Nosaltres no tenim pas aquesta capacitat natural.

   
Altres animals també es lamenten davant de la pèrdua dels seus éssers estimats. Tampoc no és una característica exclusiva dels éssers humans.


Un altre exemple: si els éssers humans construeixen objectes és perquè tenen la intenció conscient d'aconseguir una finalitat. Però si altres animals realitzen construccions llavors es diu que és solament “per instint”. És clar. I si valorem aquests fets de forma radicalment diferent és perquè assumim un prejudici especista que diu que cal discriminar entre humans i altres animals malgrat que no podem distingir els fets per una altra cosa que no sigui l'espècie.

Així doncs, resulta que l'ésser humà no és especial. I si fos suposadament únic no ho seria menys que altres animals que també tenen capacitats singulars, que nosaltres no tenim. En tot cas, són els individus els que existeixen com a ens reals, i els que serien únics. L'espècie com a tal no deixa de ser un concepte taxonòmic inventat per nosaltres.

En els altres animals trobem cultura, trobem llenguatge, trobem que usen eines, fins i tot trobem també que alguns tenen un cert sentit moral. Probablement el que sembla ser únic a l'ésser humà és la seva pretensió de diferenciar-se de la resta d'animals.

Els defensors de l'excepcionalitat humana, com el senyor Gaganizza, volen creure que l'ésser humà és únic i "especial", i no importa saber si això és realment cert, ja que aquesta creença resulta gratificant i satisfactòria per si mateixa independentment de la seva veracitat. I, a més, aquest tipus de pensament és el que fonamenta també el prejudici moral de la superioritat humana.

Tanmateix, el suposat fet que els humans fóssim éssers excepcionals no justificaria que discriminem i explotem altres animals. L'única característica moralment rellevant és la sentença.

Si un ésser està dotat de sensació, llavors és un individu conscient, és un subjecte, que té valor moral intrínsec i, per tant, mereix ser inclòs a la comunitat moral com a persona, sense importar cap altra característica.

Per cert, al mateix programa de Redes ja s'havia ofert un episodi anterior en què es rebatia precisament la pretensió de l'excepcionalisme humà.

La ciència mostra que les acusacions d'“antropomorfització” eren equivocades. El veritable error era l'antropocentrisme. Els humans ens creiem especials però no ho som. Els altres animals també senten, pateixen, pensen, desitgen... Tenen una vida subjectiva que els importa tant com a nosaltres ens importa la nostra.

 

1 d’abril de 2011

La veritat i l'objectivitat de les normes morals

 
Hi ha la creença estesa que la moral és real —per exemple, que certs valors morals són veritables— solament partint de l'existència d'un déu. Estic sorprès que realment algú pugui creure això. Per això considero que he d'exposar certs arguments, que són en realitat força antics ja, sobre aquest assumpte transcendental. No m'atribueixo cap dels arguments que presentaré. En particular, em baso principalment en les meves lectures de l'obra de pensadors que es van plantejar aquesta qüestió, entre ells, Plató, Guillem d'Ockham, Jean Meslier i Bernard Williams.

Es diu que els requeriments morals, expressats en la forma d'"estàs obligat a X" o "la moral exigeix ​​que X" solament serien veritables si hi ha un déu que fonamentés aquestes obligacions morals. Tal com Plató va exposar en el seu diàleg Eutifrón, sembla molt dubtós que un déu pogués tenir aquesta funció.

Suposem que un déu ens manés X —per exemple: no matar. Nosaltres podríem preguntar per què el déu ens mana X, i quina funció compleix el mandat diví respecte de la nostra obligació d'X.

Se'ns presenten dues opcions com a respostes. O el déu ens ha ordenat X perquè seguir X és obligatori segons fonaments objectius, o seguir X és obligatori perquè el déu ens ha ordenat X.

La primera opció fa el déu superflu. Si la nostra obligació cap a X està basada en fonaments objectius, aleshores el déu no juga cap paper respecte de la nostra obligació i de la veritat/objectivitat de l'obligació moral en qüestió.

La segona opció converteix el fonament de la moral en una cosa arbitrària. Si estem obligats a X simplement perquè el déu ho ordena, i no hi ha una explicació independent de per què hem de fer X, aleshores la moral perd tota la seva força. Com pot ser que estiguem obligats a fer alguna cosa simplement perquè un ésser ens ho ha dit sense cap raó? Recordem: si ens ha ordenat X per una raó, per exemple, que X és objectivament correcte i és el que ha de ser, aleshores el déu resulta superflu.

La majoria de la gent que vol creure que un déu fonamenta els valors morals comprèn que la primera opció soscava immediatament la seva posició. Per tant, quan es presenta aquest problema intenten al·legar la segona opció, argumentant el perquè si déu exigeix ​​X això ens obliga a X, malgrat el fet que la seva demanda és arbitrària.

Per exemple, ells diuen que tenim un incentiu per complir X, perquè si no ho fem —si desobeïm les seves ordres— llavors serem castigats pel déu. Però aquesta és una idea completament absurda. Si la raó última de la meva obligació respecte de X —per exemple, la meva obligació de no torturar o la meva obligació de no segrestar, i d'altres— és que si incompleixo X això implica que seré castigat, aleshores no estem parlant d'una obligació moral.

Això ens deixa sense cap explicació de per què estaria malament desobeir les obligacions morals; d'aquesta manera, actuar immoralment és simplement imprudent des d'una perspectiva purament egoista. I explicar això amb l'argument del càstig diví és arbitrari, perquè el seu mandat ja era arbitrari en primer lloc. Aquest déu és un abusador que ens castiga sense cap raó, literalment.

En un intent de resoldre aquest problema, alguns addueixen que és cert que l'exigència del déu és el que ens obliga a X, però diuen que el déu és un ésser bondadós que ens imposa mandats perquè ens estima. Però això, per si mateix, tampoc no ens explica res. Perquè si això vol dir que el déu en qüestió ens ordena X perquè fer X és bo per a nosaltres, pel bé de la humanitat, o de qui sigui, aleshores això resulta una versió modificada de la primera opció. I recordem que la primera opció presenta el déu com a superflu. Si fer X és una cosa que jo he de fer independentment del mandat del déu, aleshores el déu no compleix cap funció respecte de l'obligació moral.

D'altra banda, si no hi ha cap sentit en què jo hagi de fer X independentment del mandat del bondadós déu, aleshores no és clar per què manar-me X té alguna cosa a veure amb el seu amor per mi. En altres paraules: si no hi ha cap raó objectiva per a mi de fer X, aleshores per què algú que m'estima m'exigeix ​​X?

Aquesta conclusió ens retrotrau al primer punt plantejat. El resultat és que no hi ha cap paper que un déu pogués complir respecte de les obligacions morals, i del fonament de la veritat i l'objectivitat dels valors morals. Si un déu ens ordenés actuar segons una regla que nosaltres mateixos podríem comprendre de manera autònoma aleshores la seva presència és supèrflua. I si un déu ens ordenés actuar segons unes regles que no tinguessin sentit lògic llavors aquestes regles serien totalment arbitràries.

No solament no cal un déu per fonamentar la moral sinó que no hi ha ni tan sols cap possibilitat lògica que un déu pogués fonamentar la moral.

Així mateix, rebutjar la noció de divinitat no implica refutar la objectivitat. Les matemàtiques i la lògica demostren que existeixen àmbits de coneixement objectiu. I és precisament en la lògica –base necessària de la realitat i de tot coneixement– d'on obtenim el fonament objectiu de la moral.