20 d’abril de 2011

La misèria de l'utilitarisme


 
En aquesta ocasió m'agradaria tractar sobre una teoria anomenada utilitarisme. Aquesta teoria ha tingut una presència determinant en l'anomenat moviment animalista, que és aquell que cerca el reconeixement dels interessos dels animals no humans i el seu reconeixement com a subjectes dins de la comunitat moral i legal.

Penso que l'utilitarisme mereix tanta atenció com la qüestió de l'especisme ja que la manera de pensar utilitarista va en contra de les nocions morals bàsiques de la racionalitat. En aquest assaig espero poder mostrar i fer apreciar com aquesta teoria és un frau a nivell teòric i pràctic.

El primer pensador contemporani que va incloure els animals dins l'àmbit de consideració moral va ser Jeremy Bentham, el pare filosòfic de l'utilitarisme. Aquest fet va marcar decisivament el pes de la teoria utilitarista en la qüestió moral dels animals. I no és casualitat que un pensador utilitarista seguidor de Bentham, Peter Singer, hagi estat el més influent en aquesta qüestió durant els darrers quaranta anys, des que va publicar, el 1975, el llibre "Liberación Animal".


Vegem què diuen de l'utilitarisme alguns experts:


      - Gary Francione a "Introducció als Drets Animals" diu que l'utilitarisme és una teoria "que sosté que allò que està moralment bé o malament en una situació particular ho determinen les conseqüències de les accions i que cal triar l'acció que aconsegueixi els millors resultats per al nombre més gran d'aquells que afecti."

    - Nigel Warburton a "Filosofia Bàsica" diu que l'utilitarisme és una teoria ètica que parteix del supòsit que el fi últim de tota activitat humana és, en un sentit o altre, la felicitat, doctrina que es coneix amb nom d'hedonisme.

És a dir, el partidari de l'utilitarisme considera que està bé tot allò que fomenta la felicitat per al nombre més gran de persones. Això s'ha anomenat Principi de Felicitat Màxima o Principi d'Utilitat. Per a l'utilitarista, la bondat d'un acte en una determinada circumstància es pot calibrar examinant les conseqüències més probables dels possibles desenvolupaments. Allò que sigui més capaç d'aportar la felicitat màxima (o en el seu defecte, compensar el dolor amb el plaer) serà un acte correcte en aquestes circumstàncies.

- A la seva obra "Introducció als Principis de Moral i Legislació" (1789) Bentham va escriure la famosa frase: "La pregunta no és... Poden raonar? Ni poden parlar? Sinó, poden patir?" referint-se als animals no humans. Ve a dir que l'única cosa que importa és el patiment. No la capacitat de sentir ni els interessos dels animals. Bentham pretén legitimar que els éssers humans esclavitzin els nohumans sempre que es tingui en compte que hem d'evitar o reduir el patiment que se'ls pugui causar. Encara que en molts casos ni tan sols objecta el patiment en si, sinó tan sols la tortura i per això afirma que: “Ha d'estar permès matar els animals però no turmentar-los”.

No és difícil d'entendre per què l'utilitarisme ha sigut tant reeixit, ja que és un sistema relativament fàcil d'aplicar i que no requereix criteris rigorosos.

Per exemple, per a determinar si una acció és moral hom ha de calcular simplement les conseqüències bones i dolentes que en resultaran. Si aparentment el que és bo supera el que és dolent, llavors l'acció és correcta.

No cal apel·lar a regles morals objectives. Aquesta teoria es basa simplement a emprar un càlcul subjectiu en vista de l'obtenció de més plaer o de reduir el patiment.

La majoria de nosaltres fem servir una certa forma d'utilitarisme a les nostres decisions quotidianes. Prenem moltes decisions no morals cada dia basades en les conseqüències. Per exemple, quan anem al supermercat, a l'hora de pagar cerquem la cua més curta per a poder sortir més ràpidament. Prenem la majoria de les decisions financeres segons un càlcul utilitari de costos i beneficis. Per això, prendre decisions morals usant l'utilitarisme resulta una extensió natural d'alguns dels nostres procediments de presa de decisions diaris.

Per tant, podria dir en certa manera que tots som utilitaristes tenint en compte que de vegades fem “càlculs” —en sentit figurat— per poder triar entre diferents opcions. Però l'error moral passa quan creiem que aquesta manera de pensar és la que ha d'establir allò que està bé o allò que està malament.

Tots som en cert sentit utilitaristes igual que, per desgràcia, som en algun grau violents o egocèntrics. És un defecte censurable i evitable, però en cap cas una virtut.


La veritat és que l'utilitarisme presenta molts i greus problemes. N'exposaré breument alguns:


    Primer; l'utilitarisme justifica una manera de pensar conseqüencialista que defensa que la finalitat justifica els mitjans. Qualsevol fi que es consideri vàlid pot justificar els mitjans per aconseguir-lo. D'aquesta manera podríem justificar la purificació de l'espècie humana a través de l'eugenèsia forçada. També podríem justificar la matança de milions de persones per tal d'aconseguir alguna utopia. Així ho declara específicament John Stuart Mill —l'altre pare de l'utilitarisme juntament amb Bentham— a la seva obra clàssica "L'utilitarisme":

«La doctrina utilitària afirma que la felicitat és desitjable i l'única cosa desitjable com a fi en si, essent tota la resta únicament desitjable com a mitjà per a aquest fi.»

    Segon; l'utilitarisme no pot, ni vol, protegir els drets de les persones, ja que la seva meta és aconseguir el millor bé per al nombre més gran d'individus. Amb aquesta lògica podríem justificar l'esclavitud amb l'argument que resulta ser una bona cosa per als que se'n beneficien. Si la majoria es beneficia de la mà d'obra esclava llavors no importa que la minoria esclavitzada pateixi les conseqüències negatives. Si solament es té en compte moralment el plaer i el dolor llavors fer servir altres individus com a mitjans per als nostres fins pot estar justificat, sempre que no es causés massa patiment a aquests individus, i sempre que l'equilibri entre plaer i patiment estigués suposadament compensat.

    Tercer; un problema greu que pateix l'utilitarisme és la predicció de les conseqüències. Si la nostra moral es basa en els resultats, aleshores ens cal ser omniscients per a poder predir de manera precisa les conseqüències de qualsevol de les nostres accions. Però, en el millor dels casos, solament podem especular sobre el que passarà en el futur, i sovint aquestes estimacions solen ser errònies.

Com puc saber les conseqüències futures dels meus actes? Puc suposar-les o preveure-les, però sempre de manera molt limitada. Va ser bo o dolent que Juli Cèsar travessés el riu Rubicó? És impossible, fins i tot transcorreguts més de dos mil anys, de saber-ho. És impracticable l'ètica de Mill: no podem actuar sobre la base de les conseqüències per la senzilla raó que no podem conèixer aquestes conseqüències abans "i ni tan sols després" de fer l'acte. Aquest acte ha de tenir un valor en ell mateix, una referència objectiva pròpia. No es tracta d'oblidar i no tenir en compte les eventuals conseqüències de les accions que hom faci, però és clar que no és possible fundar el nostre comportament únicament a partir d'aquest tipus de consideracions.

    Quart; un altre problema important relacionat amb l'utilitarisme és que les conseqüències han de ser valorades de manera subjectiva. Quan apareixen els resultats dels nostres actes hem de jutjar si són bons o dolents. Però l'utilitarisme no aporta cap criteri objectiu i consistent per a jutjar aquests resultats, perquè els resultats són el mecanisme emprat per a jutjar l'acció mateixa. Així ens trobem atrapats en un cercle viciós que es justifica a si mateix constantment amb l'excusa de cercar els millors resultats possibles.

    Cinquè; establir com a fonament moral la capacitat de patir i gaudir és un error, perquè patir i gaudir es deriven de la capacitat de sentir. Però la capacitat de sentir és molt més que patir i gaudir. Entenc que la capacitat de sentir significa principalment dues coses:          

    [1] la capacitat d'experimentar percepcions subjectives, i...

     [2] posseir una sèrie d'interessos fonamentals, com l'interès en viure, l'interès en ser lliure [en no ser usat per altres contra la nostra voluntat] i l'interès en evitar el dolor injustificat. 

 

Considero que la característica moralment rellevant és la capacitat de sentir. Això vol dir que considerar moralment un ésser sentent significa, almenys, respectar-ne els interessos fonamentals i, per tant, no transgredir-los llevat que hi hagués un motiu justificat.

Per tot això, tenint en compte que l'utiltarisme no pot demostrar racionalment els ideals que defensa, no el considero una ètica sinó més aviat un pensament de tipus dogmàtic és a dir, un sistema de creences indemostrables a què se'ls atorga un estatus superior a la realitat i que serveixen com a forma de vida.

L'utilitarisme és una teoria dogmàtica. Parteix de dogmes; no de raons o principis lògics. I a més és una postura reaccionària. És la conseqüència de fusionar l'hedonisme amb el maquiavel·lisme —“el fi justifica els mitjans”.

La tradició moral il·lustrada s'insereix en el racionalisme i la defensa dels drets individuals que culmina en la filosofia moral de Kant. Però la teoria utilitarista començada per Bentham és simplement una reformulació moderna de l'arcaica idea col·lectivista que els individus solament valen en tant que són útils per aconseguir un objectiu o fomentar el benestar general. Això no és Il·lustració, sinó un pensament reaccionari.

A part de ser irracional, l'utilitarisme és terriblement perillós i a la pràctica resulta ser una ideologia totalitària que es dedica a sacrificar les vides dels uns per a beneficiar les dels altres passant per sobre del respecte bàsic que tots els individus mereixen per si mateixos.

Per a l'utilitarisme, els éssers sentents no són individus amb un valor intrínsec sinó que són simples receptacles de plaer i dolor. L'utilitarisme no reconeix els individus com a persones sinó com a simples recursos per a ser emprats amb l'objectiu de maximitzar la felicitat i reduir el patiment.

Per tant, és l'utilitarisme —i no el capitalisme— el millor exemple de com la moral es converteix en un mer càlcul econòmic en què els individus són tractats com a nombres i quantitats en comptes d'esser considerats com a persones.

El fi no justifica els mitjans. Tant el fi com els mitjans han d'estar justificats per un mateix criteri que estableixi si són correctes o no en si mateixos. Una acció concreta no pot ser jutjada com a bona simplement perquè pot conduir a una bona conseqüència. Els mitjans han de ser jutjats per la mateixa norma objectiva i consistent que els fins.

M'agradaria citar també Tom Regan, que parla de l'utilitarisme com un dels enemics de l'ètica dels Drets Animals:

«L'última objecció es basa que ningú té realment drets, ja sigui humà o un altre animal, sinó que les coses bones i dolentes són qüestions que es jutgen a partir del que produeixi les millors conseqüències, tenint en compte els interessos de cada implicat i considerant de manera igual interessos iguals. Aquesta filosofia moral -l'utilitarisme-, que compta amb una llarga i venerable història i a molts homes i dones influents entre els seus adeptes, és un frau moral i ja no és una postura sostenible, si és que alguna vegada ho va ser.

És veritablement seriós tenir en consideració l'interès d'un violador en violar la seva víctima abans de declarar la violació com a immoral? Hem de tenir en compte el que suposa per a un pederasta frustrar les seves intencions abans de condemnar moralment els seus actes? Sorprenentment, un utilitarisme coherent exigeix ​​que sí que els tinguem en compte, i d'aquesta manera és rebutjat per la nostra exigència de racionalitat.»

D'altra banda, algú pot al·legar que no és incompatible ser utilitarista amb el fet de voler que hi hagi drets reconeguts per als animals. Però això és absurd ja que la pròpia noció de dret va contra l'utilitarisme.

No és possible ser utilitarista i alhora considerar que l'existència de drets reconeguts té conseqüències positives d'acord al criteri d'utilitat, perquè els drets no s'estableixen per complir el principi d'utilitat sinó per respecte al valor inherent de cada individu singular davant dels beneficis que pogués tenir, per al benestar general, el fet d'utilitzar o destruir determinats individus.

No és gens difícil trobar una situació en què instrumentalitzar individus repercutís en grans beneficis per a la resta de la societat, així que és impossible que cap utilitarista defensi la noció de drets sense refutar alhora la seva pròpia ideologia.

Un utilitarista a favor dels drets està refutant, a la pràctica, la seva pròpia ideologia en posar de manifest que és inútil i inefectiva per a protegir els individus.

Un utilitarista és, bàsicament, algú que pretén justificar qualsevol cosa –literalment qualsevol cosa– amb l'excusa que això serveix per a “reduir el patiment” o per a “augmentar la felicitat”. L'utilitarisme ho permet. No solament considera que la finalitat justifica els mitjans sinó que a més pot ajornar indefinidament les conseqüències a un futur hipotètic.

L'utilitarista diu: “Jo faig això perquè considero que reduirà el patiment o augmentarà la felicitat”. El simple fet que ell ho cregui així, independentment que sigui cert o no, li serveix com a excusa per a intentar justificar qualsevol cosa que faci.

Si això es considera "ètica" llavors el concepte d'ètica ni tan sols tindria sentit, ja que en el fons es redueix a fer allò que ens ve de gust o ens agrada segons les nostres preferències personals. Això és ètica? No es diferencia gens del fet que cadascú actuï segons li vingui de gust sense atendre cap criteri objectiu i racional.
 

Per tot això podem concloure que l'utilitarisme no és un plantejament raonable respecte dels problemes morals. Més aviat al contrari: planteja i provoca molts altres problemes afegits.

 

12 d’abril de 2011

L'antropocentrisme o com els prejudicis amaguen la raó


Al bloc de divulgació científica Digitácora vaig trobar una entrada sobre un vídeo del programa Redes para la Ciencia en el que es tractava sobre la suposada singularitat de l'ésser humà com a espècie. Aquí podem contemplar un bon exemple, segons el meu parer, de com els prejudicis antropocentristes han dominat la nostra cultura.

He de reconèixer que alguns dels arguments que es fan servir per a intentar justificar l'"excepcionalitat humana" són francament xocants. Per exemple, igual que els ximpanzés, jo tampoc mai podré pilotar un avió ni gaudir d'un partit de beisbol. Però se suposa que això és un argument seriós per a establir alguna diferència radical entre l'ésser humà i els altres animals? Aleshores hi deu haver una diferència radical entre jo mateix i altres humans: si és així, dec ser especial i únic.

Entre individus humans som molt diferents. Es podria dir que cadascú de nosaltres és un individu únic i singular. Però, encara que fóssim únics i diferents dels altres, això no implica que uns estiguin justificats a explotar els altres —a tractar-los com a objectes i simples recursos. Aleshores, per què el suposat fet que els humans fossin únics i excepcionals justificaria que explotessin altres animals? No ho justifica.

El senyor Gazzaniga, defensor de l'excepcionalitat humana afirma que l'ésser humà és l'únic animal que té la capacitat de descobrir l'estat d'ànim d'altres individus. Però tot seguit diu que alguns ximpanzés poden fer alguna cosa semblant però a "molt baix nivell". És a dir, que tenen la mateixa capacitat però de manera més bàsica. Es contradiu a si mateix. Sembla que s'oblida que hi ha un percentatge d'éssers humans que no tenen empatia pels altres: els psicòpates (NdT: Els psicòpates representen l'1% de la població mundial). A més, hi ha evidències d'empatia en altres animals. També a Redes van dedicar un programa concret a aquest tema.

D'altra banda, l'argument de l'art també és força inconsistent. L'art es pot reduir al seu fonament bàsic que no és res més que el joc. Si per art entenem la representació d'una ficció, aleshores estem parlant del joc. I s'ha demostrat que els altres animals també juguen. I juguen precisament pel mateix motiu que Gazzaniga afirma que nosaltres fem art, és a dir, per millorar la nostra manera d'enfrontar-nos al món. I si per art entenem també el gaudi dels sentits per la bellesa també s'ha demostrat que altres animals sentents gaudeixen en veure determinades formes i colors.

Fins ara veiem que ha resultat francament difícil, per no dir impossible, trobar alguna característica única a l'ésser humà; una cosa que depengui de la qualitat, no de la quantitat, que el diferenciï de la resta d'animals. Ara bé, que podem, en canvi, trobar característiques que altres animals tenen de manera única i que no es troben en l'ésser humà. Per exemple, els ratpenats tenen la capacitat d'orientar-se per mitjà d'ultrasons. Nosaltres no tenim pas aquesta capacitat natural.

   
Altres animals també es lamenten davant de la pèrdua dels seus éssers estimats. Tampoc no és una característica exclusiva dels éssers humans.


Un altre exemple: si els éssers humans construeixen objectes és perquè tenen la intenció conscient d'aconseguir una finalitat. Però si altres animals realitzen construccions llavors es diu que és solament “per instint”. És clar. I si valorem aquests fets de forma radicalment diferent és perquè assumim un prejudici especista que diu que cal discriminar entre humans i altres animals malgrat que no podem distingir els fets per una altra cosa que no sigui l'espècie.

Així doncs, resulta que l'ésser humà no és especial. I si fos suposadament únic no ho seria menys que altres animals que també tenen capacitats singulars, que nosaltres no tenim. En tot cas, són els individus els que existeixen com a ens reals, i els que serien únics. L'espècie com a tal no deixa de ser un concepte taxonòmic inventat per nosaltres.

En els altres animals trobem cultura, trobem llenguatge, trobem que usen eines, fins i tot trobem també que alguns tenen un cert sentit moral. Probablement el que sembla ser únic a l'ésser humà és la seva pretensió de diferenciar-se de la resta d'animals.

Els defensors de l'excepcionalitat humana, com el senyor Gaganizza, volen creure que l'ésser humà és únic i "especial", i no importa saber si això és realment cert, ja que aquesta creença resulta gratificant i satisfactòria per si mateixa independentment de la seva veracitat. I, a més, aquest tipus de pensament és el que fonamenta també el prejudici moral de la superioritat humana.

Tanmateix, el suposat fet que els humans fóssim éssers excepcionals no justificaria que discriminem i explotem altres animals. L'única característica moralment rellevant és la sentença.

Si un ésser està dotat de sensació, llavors és un individu conscient, és un subjecte, que té valor moral intrínsec i, per tant, mereix ser inclòs a la comunitat moral com a persona, sense importar cap altra característica.

Per cert, al mateix programa de Redes ja s'havia ofert un episodi anterior en què es rebatia precisament la pretensió de l'excepcionalisme humà.

La ciència mostra que les acusacions d'“antropomorfització” eren equivocades. El veritable error era l'antropocentrisme. Els humans ens creiem especials però no ho som. Els altres animals també senten, pateixen, pensen, desitgen... Tenen una vida subjectiva que els importa tant com a nosaltres ens importa la nostra.

 

1 d’abril de 2011

La veritat i l'objectivitat de les normes morals

 
Hi ha la creença estesa que la moral és real —per exemple, que certs valors morals són veritables— solament partint de l'existència d'un déu. Estic sorprès que realment algú pugui creure això. Per això considero que he d'exposar certs arguments, que són en realitat força antics ja, sobre aquest assumpte transcendental. No m'atribueixo cap dels arguments que presentaré. En particular, em baso principalment en les meves lectures de l'obra de pensadors que es van plantejar aquesta qüestió, entre ells, Plató, Guillem d'Ockham, Jean Meslier i Bernard Williams.

Es diu que els requeriments morals, expressats en la forma d'"estàs obligat a X" o "la moral exigeix ​​que X" solament serien veritables si hi ha un déu que fonamentés aquestes obligacions morals. Tal com Plató va exposar en el seu diàleg Eutifrón, sembla molt dubtós que un déu pogués tenir aquesta funció.

Suposem que un déu ens manés X —per exemple: no matar. Nosaltres podríem preguntar per què el déu ens mana X, i quina funció compleix el mandat diví respecte de la nostra obligació d'X.

Se'ns presenten dues opcions com a respostes. O el déu ens ha ordenat X perquè seguir X és obligatori segons fonaments objectius, o seguir X és obligatori perquè el déu ens ha ordenat X.

La primera opció fa el déu superflu. Si la nostra obligació cap a X està basada en fonaments objectius, aleshores el déu no juga cap paper respecte de la nostra obligació i de la veritat/objectivitat de l'obligació moral en qüestió.

La segona opció converteix el fonament de la moral en una cosa arbitrària. Si estem obligats a X simplement perquè el déu ho ordena, i no hi ha una explicació independent de per què hem de fer X, aleshores la moral perd tota la seva força. Com pot ser que estiguem obligats a fer alguna cosa simplement perquè un ésser ens ho ha dit sense cap raó? Recordem: si ens ha ordenat X per una raó, per exemple, que X és objectivament correcte i és el que ha de ser, aleshores el déu resulta superflu.

La majoria de la gent que vol creure que un déu fonamenta els valors morals comprèn que la primera opció soscava immediatament la seva posició. Per tant, quan es presenta aquest problema intenten al·legar la segona opció, argumentant el perquè si déu exigeix ​​X això ens obliga a X, malgrat el fet que la seva demanda és arbitrària.

Per exemple, ells diuen que tenim un incentiu per complir X, perquè si no ho fem —si desobeïm les seves ordres— llavors serem castigats pel déu. Però aquesta és una idea completament absurda. Si la raó última de la meva obligació respecte de X —per exemple, la meva obligació de no torturar o la meva obligació de no segrestar, i d'altres— és que si incompleixo X això implica que seré castigat, aleshores no estem parlant d'una obligació moral.

Això ens deixa sense cap explicació de per què estaria malament desobeir les obligacions morals; d'aquesta manera, actuar immoralment és simplement imprudent des d'una perspectiva purament egoista. I explicar això amb l'argument del càstig diví és arbitrari, perquè el seu mandat ja era arbitrari en primer lloc. Aquest déu és un abusador que ens castiga sense cap raó, literalment.

En un intent de resoldre aquest problema, alguns addueixen que és cert que l'exigència del déu és el que ens obliga a X, però diuen que el déu és un ésser bondadós que ens imposa mandats perquè ens estima. Però això, per si mateix, tampoc no ens explica res. Perquè si això vol dir que el déu en qüestió ens ordena X perquè fer X és bo per a nosaltres, pel bé de la humanitat, o de qui sigui, aleshores això resulta una versió modificada de la primera opció. I recordem que la primera opció presenta el déu com a superflu. Si fer X és una cosa que jo he de fer independentment del mandat del déu, aleshores el déu no compleix cap funció respecte de l'obligació moral.

D'altra banda, si no hi ha cap sentit en què jo hagi de fer X independentment del mandat del bondadós déu, aleshores no és clar per què manar-me X té alguna cosa a veure amb el seu amor per mi. En altres paraules: si no hi ha cap raó objectiva per a mi de fer X, aleshores per què algú que m'estima m'exigeix ​​X?

Aquesta conclusió ens retrotrau al primer punt plantejat. El resultat és que no hi ha cap paper que un déu pogués complir respecte de les obligacions morals, i del fonament de la veritat i l'objectivitat dels valors morals. Si un déu ens ordenés actuar segons una regla que nosaltres mateixos podríem comprendre de manera autònoma aleshores la seva presència és supèrflua. I si un déu ens ordenés actuar segons unes regles que no tinguessin sentit lògic llavors aquestes regles serien totalment arbitràries.

No solament no cal un déu per fonamentar la moral sinó que no hi ha ni tan sols cap possibilitat lògica que un déu pogués fonamentar la moral.

Així mateix, rebutjar la noció de divinitat no implica refutar la objectivitat. Les matemàtiques i la lògica demostren que existeixen àmbits de coneixement objectiu. I és precisament en la lògica –base necessària de la realitat i de tot coneixement– d'on obtenim el fonament objectiu de la moral.