En primer lloc, la capacitat moral és quelcom inherent a la nostra pròpia naturalesa. No és una cosa imposada o afegida des de fora. La moralitat és un fenomen biològic que no solament apareix en els éssers humans sinó que també s'ha comprovat en altres animals -concretament en altres mamífers.
Anomenem moralitat a la capacitat de tenir en consideració altres individus i els seus interessos, basada al seu torn en la capacitat d'empatia. La moralitat és el reconeixement que no som els únics éssers conscients en aquest món i que els interessos dels altres també han de ser considerats a l'hora de determinar la nostra conducta.
Per tant, la nostra capacitat d'actuar moralment no és una imposició sinó que és una capacitat intrínseca a la nostra personalitat.
En segon lloc, l'ètica seria l'obligació inherent d'acatar els principis de la lògica que formen part de la nostra pròpia facultat de raonar. Per això no es pot imposar, per definició. Tan sols podríem dir que s’"imposa" —alguna cosa que s'introdueix interiorment des de fora— en el cas que es tractés d'alguna cosa externa al que se'ns vol forçar.
L'ètica seria una pura derivació de la lògica. Els principis fonamentals de la moral són el principi d'igualtat —o principi d'igual consideració— i el principi de valor inherent; els quals, al seu torn, deriven directament del principi d'identitat. Si això és així, llavors l'ètica no la podem imposar ni refutar; tan sols la podem reconèixer. No podem imposar ni refutar que A=A.
Així, els principis bàsics de l'ètica són purament lògics i estem obligats a ells per la nostra facultat de raonament. Estem intrínsecament obligats a reconèixer que A=A i, lògicament, a acatar aquest principi en la nostra conducta. Però no estem obligats en el sentit de forçats o coaccionats externament sinó obligats en el sentit de ser un imperatiu lògic, atès que és un requisit necessari per a l'existència i funcionament de la nostra racionalitat.
Per això, si la lògica no és una imposició i l'ètica és l'acatament a la lògica llavors l'ètica no pot ser conceptualment una imposició. En canvi, quan decidim ignorar o infringir aquests principis llavors som nosaltres els que estem imposant els nostres desitjos o intencions per sobre dels d'altres individus.
Si els altres individus són igualment subjectes com nosaltres i tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres llavors lògicament no hem de tractar-los com a objectes. Això és el que volem dir quan assenyalem que posseeixen un valor inherent. Tractar els subjectes com si fossin objectes és lògicament contradictori. Així mateix, hem de considerar els seus interessos al mateix nivell que els nostres ja que són els mateixos interessos [A=A] encara que es donin en individus diferents: a això és el que ens referim quan parlem de la igualtat en sentit moral.
Jo diria que tot això és l'oposat a la imposició d'uns sobre altres; això és la igualtat. Per descomptat que la igualtat no vol dir que els nostres interessos es sacrifiquin en favor dels interessos d'altres individus sinó que els interessos de tots han de ser considerats igualment, al mateix nivell.
No obstant això, és important assenyalar que no equiparo l'ètica a qualsevol doctrina o codi específic de conducta que es pretengui d'obligat compliment. Existeixen diverses teories morals que difereixen i fins i tot s'oposen entre si. Per tant, en virtut del principi de no-contradicció, resulta obvi que no poden ser totes correctes i que algunes han de ser necessàriament errònies. Jo considero que totes aquelles teories que incompleixen la lògica són teories equivocades. Totes aquelles que es basen en pressupòsits no-lògics [emocions, sentiments, gustos, tradicions...] no serien ni tan sols ètiques des del punt de vista racional. Un exemple d'això seria l'utilitarisme. Sens dubte hi ha doctrines que diuen ser ètiques però que contradiuen la definició d'ètica de la qual parteixo.
D'altra banda, podem crear normes que imposin una determinada conducta de forma impositiva, coactiva. Per exemple: les lleis jurídiques sempre són una imposició; són de caràcter externament coactiu. La legalitat és un àmbit categorialment diferent a la moralitat. La legalitat és de caràcter convencional.
Ara bé, si diem que hem de respectar els éssers sentents com a persones —no tractar-los com a coses— no estaríem imposant res. Perquè aquest mandat és una derivació necessària de la lògica. El que estem dient és que no hem d'imposar injustificadament els nostres desitjos a altres persones —no hem de tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins— perquè és la norma de conducta coherent amb la lògica, la qual és part inherent de la nostra pròpia racionalitat. Per tant, la moral no existeix fora de nosaltres —de forma heterònoma com és el cas de les lleis jurídiques— sinó que és dins nostre, en la nostra racionalitat, de forma autònoma.
Per acabar, m'agradaria aclarir que si bé argumento en contra de la idea que l'ètica és una imposició, no considero per això que la imposició sigui un fet intrínsecament dolent ni bo en si mateix. La imposició pot ser correcta o pot ser incorrecta. Això depèn de si està moralment justificada o no. La qual cosa ens retorna de nou als principis ètics que són el referent normatiu de la moralitat. I, segons he exposat, l'únic fonament objectiu que podria tenir una moral és la lògica.
En conclusió, l'ètica pot semblar una imposició solament per aquells que no han comprès la seva naturalesa; però no per als que l'hem interioritzat i reconeixem que és una extensió de la nostra pròpia racionalitat. Les normes ètiques es coneixen mitjançant la raó, que és inherent a nosaltres, no des de fora de nosaltres. Raonar no és una limitació sinó un desenvolupament de la nostra personalitat racional.
