16 d’octubre de 2014

La fal·làcia de l'imposició


Qui imposa a qui?

Una de les objeccions contra el veganisme que més s'expressa habitualment és la que diu que «no tenim dret a imposar les nostres creences o idees als altres» i s'acusa els vegans de voler imposar el veganisme als altres. En aquest assaig intentaré aclarir si aquest argument té alguna legitimitat racional.

En primer lloc, resulta més o menys evident comprovar que els que al·leguen una objecció semblant estarien de fet incomplint el seu propi criteri, ja que ells imposen les seves idees antropocentristes sobre els altres animals, és a dir, sotmeten milions d'animals a ser emprats per a servir-los de menjar, vestimenta, transport o entreteniment, entre d'altres fins. Però els animals no han donat el seu consentiment per a ser instrumentalitzats en el nostre benefici, és a dir, per a ser explotats, i a més aquesta explotació implica una violació inherent dels seus interessos més bàsics –el desig de viure, el desig d'evitar el mal i el patiment— que tots els éssers conscients compartim.

Aquesta contradicció passa perquè la majoria de la gent assumeix de partida com a vàlid el prejudici especista que discrimina els altres animals de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans, malgrat que la diferència d'espècie no suposa una diferència en els interessos bàsics. Afirmar que és correcte que els altres animals estiguin exclosos de la categoria de subjectes de consideració moral perquè no són humans vol dir tractar de justificar l'especisme amb un argument especista. Això és una petició de principi (argumentació circular) —una fal·làcia que consisteix a fer servir com a argument la mateixa tesi que s'ha de demostrar.

La veritat és que no obliguem ningú a ser vegà contra la seva voluntat. En canvi, els qui participen en l'explotació animal obliguen els animals a ser sotmesos a l'esclavitud, i són així víctimes d'un abús contra la llibertat, la vida i la integritat física. Si algú considera que és vàlid el principi que no hem d'imposar els nostres desitjos i necessitats a altres individus, aleshores hauria de deixar de fer servir els altres animals per coherència. Així, doncs, l'objecció que «no hem d'imposar les nostres idees als altres» condueix necessàriament al veganisme.

La moralitat de la imposició

Si els qui al·leguen aquesta objecció pretenen implícitament manifestar que no existiria una moralitat objectiva, un codi de conducta universal que hàgim d'acatar, aleshores he d'aclarir que incorrerien en una contradicció que és inherent a qualsevol postura relativista. És a dir, si hom pretén afirmar que no hi ha veritats o principis objectius universals, aleshores estaria pretenent afirmar un principi universal i objectiu: estaria dient que hi ha una veritat universal que diu que no hem d'imposar res als altres. Vet aquí la inconsistència intrínseca al relativisme que el refuta com un absurd lògic.

Hi ha una altra raó, a més, que explica perquè criticar una postura ètica al·legant simplement que els qui la proposen cerquen imposar el seu punt de vista als altres no pot ser una crítica vàlida ni raonable.

Demanem-nos el següent: què significa estar en contra del racisme si no és, almenys en part, pretendre que deixem de discriminar altres individus per la seva raça o amonestar en la seva conducta aquelles persones que ho fan? No és això, potser, una imposició en contra de la conducta racista? Òbviament ho és. No coartem, així, les llibertats dels racistes i som intolerants amb les seves idees i accions? És clar que sí. Ara bé, aquesta imposició és èticament justificable? Aquesta seria la qüestió encertada.

Per la mateixa raó, no és una crítica honesta ni vàlida jutjar que una ètica de respecte a tots els animals cerca restringir les accions dels altres mitjançant la imposició, ja que l'aplicació de tota postura ètica inclou una imposició i una restricció a la nostra conducta.

No hi ha postura moral, política o legal que d'alguna manera no pretengui imposar les seves idees als altres. La imposició no és una característica que distingeixi unes doctrines de les altres, sinó que és inherent a totes. El que és raonable, per tant, és demanar-se dos punts elementals: [1] quin tipus d'imposició prescriu, i [2] quina suposada raó justificaria aquesta imposició.

Posem un altre exemple d'imposició que se sol al·legar contra el veganisme: el fet que els vegans alimenten els seus fills de manera vegana. Per fills entenem aquí els fills naturals o els que han estat adoptats —ja siguin humans o no humans. Hi ha imposició? Bé, si realment n'hi ha no seria essencialment diferent de la imposició que tots els pares practiquen respecte dels seus fills.

Tots els pares dicten als seus fills una sèrie de pautes de comportament, sobretot i especialment quan no es poden valdre per si mateixos com a éssers responsables de la seva conducta. Aquestes normes existeixen per a beneficiar els fills, per assegurar la seva vida i el seu benestar. Novament comprovem que parlar merament d'«imposició» no ens aclareix gens ni mica sobre la legitimitat de la imposició.

El veganisme no es fonamenta en la imposició

Ara bé, si per imposició volem referir-nos correctament a forçar altres sense el seu consentiment, o contra la seva voluntat, per satisfer els nostres desitjos, en aquest cas crec que cal assenyalar que la dinàmica del veganisme com a moviment social no es pot basar en la imposició sinó en la conscienciació educativa.

Quan duem a terme activisme educatiu —i crec que sortosament cada cop més vegans s'inclinen per aquest tipus d'activisme— no imposem; simplement informem, dialoguem i conscienciem la gent Difonem informació que apel·la a la raó i la consciència moral de les persones.

Això no obstant, si educar sobre veganisme fos algun tipus d'imposició, aleshores no ho seria menys la pràctica d'adoctrinar els nens en prejudicis especistes a través de l'educació que rebem des de la infància. Així doncs resultaria que tots practicaríem la imposició, i així tornaríem de nou al punt assenyalat anteriorment: es justifica moralment la imposició que pretenem o que practiquem?

No conec cap argument que justifiqui racionalment l'explotació que exercim sobre els animals. En canvi, sí que hi ha raons que expliquen per què el veganisme és una obligació moral; començant per una cosa tan elemental com el principi d'igualtat.

Si els animals són individus que tenen voluntat i interessos propis llavors no es pot justificar moralment que els imposem la nostra voluntat i els nostres interessos solament perquè n'obtinguem un benefici. Per què hem de respectar la individualitat, la voluntat i els interessos humans, però no hem de respectar igualment la individualitat, la voluntat i els interessos dels animals? Es tracta bàsicament de la mateixa individualitat, voluntat i interessos. La diferència d'espècie no pot justificar una discriminació en la consideració moral així com tampoc no pot justificar-ho la diferència de raça o de sexe.

Des d'un punt de vista racional, no pot ser ètic que imposem els nostres desitjos i necessitats sobre altres animals que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres. I és inexcusable que ho continuem fent quan és un fet demostrat que podem viure saludablement sense usar els animals.

Com a activista, no és la meva intenció inicial imposar res a ningú, sinó tot al contrari: que ningú que sigui responsable dels seus actes imposi els seus desitjos personals als altres; és a dir, que tots els agents morals actuem de manera ètica. L´ètica no és una imposició; no és una cosa externa que plana sobre nosaltres, sinó que és el fruit de la nostra pròpia raó moral.