10 de desembre de 2015

No som la seva veu


"Els animals no solament són incapaços de defensar els seus drets sinó que són igualment incapaços de defensar-se dels qui professen defensar-los. A diferència de nosaltres, no poden desconèixer o rebutjar les declaracions que fan en nom seu." — Tom Regan

Em resulta problemàtica aquesta idea difosa per alguns grups animalistes que afirma que nosaltres som, o hem de ser, “la veu” dels altres animals. Em sembla controvertida per diverses raons.

    Primer; perquè ells no són muts ni inexpressius. Ja tenen la seva pròpia veu. Posseeixen el seu propi llenguatge i la seva forma d'expressió, encara que nosaltres no els puguem entendre.

   Segon; perquè ells no ens han elegit com a representants. Per tant, no en podem ser els portaveus legítims.

    Tercer; perquè allò que en realitat fem sempre és ser la veu dels nostres propis desitjos o de la nostra interpretació d'una teoria moral sobre allò que hem de fer i de la diferència entre el bé i el mal.

És possible que aquest lema que “som la seva veu” ens resulti molt evocador. Però el sol fet que alguna cosa ens agradi no comporta que estigui bé. A molta gent li agrada menjar animals i això no vol dir que estigui bé. Això no és un criteri vàlid. I no importa que la finalitat que es pretengui sigui suposadament bona. No som la seva veu i, per tant, no hauríem de creure ni dir que ho som.

No és correcte confondre la nostra voluntat o els nostres desitjos particulars amb la voluntat o els desitjos dels altres animals. El problema passa quan algunes persones sí que ho confonen: creuen que el que ells pensen i desitgen equival exactament al que altres animals pensen i desitgen en una circumstància particular. Però no és necessàriament així, ja que no podem conèixer el contingut concret de la voluntat i el pensament dels altres animals.

Sabem que els altres animals són éssers sentents; éssers dotats de consciència, éssers amb una ment que tenen voluntat i interessos propis.

Sabem que la lògica moral indica que la seva individualitat i els seus interessos no han d'estar supeditats als nostres desitjos i necessitats; i que ells tenen un valor inherent que no hem de violar per raons instrumentals.

Això, i tot allò directament relacionat amb això, és tot el que podem saber amb certesa. Es tracta de dades objectives que podem comprovar i demostrar. Més enllà d'això, considero que creure que nosaltres podem saber què pensen i desitgen altres animals sobre cada situació de la seva vida seria una simple especulació o una suplantació.

No podem saber què pensarien o opinarien sobre la seva situació específica. Ells no ens parlen ni ens comuniquen les idees en un llenguatge que puguem entendre.

Per tant, no som “la veu” ni els representants de la voluntat d'altres animals. L'única cosa que podem representar són els nostres propis desitjos o, a part, la nostra idea del que és moralment correcte i hem de fer.

Per tot això, penso que no hauríem de dir que som “la veu” o els representants de la voluntat d'altres animals. No actuem en nom d'altres animals, ni en som els portaveus. Tan sols actuem en el nostre propi nom o en allò que considerem que està bé i que estem moralment obligats a fer.

 

24 de novembre de 2015

«L'activisme animalista i el mètode científic»

 

Aquest text és el primer d'una sèrie d'articles que, basats en l'evidència, tracten sobre l'efectivitat de l'activisme. L'autor és el professor Casey Taft, especialista acadèmic en psicologia, que amablement m'ha donat l'aprovació per a traduir-lo.

El text forma part d'una resposta raonada a la propaganda dels grups benestaristes que: 

    - Difon la idea que promoure el veganisme no és la manera més efectiva d'aconseguir que la gent deixi de donar suport a l'explotació animal; i que...

    - Intenta adornar el missatge antivegà amb referències pseudocientífiques que no tenen evidència provada.

 

***************************

L'Activisme Animalista i el Mètode Científic

Casey Taft

Desembre de 2014


Com algú que ha dedicat tota la carrera a estudiar i practicar el mètode científic tant com a autor com a editor responsable de determinar l'acceptació o el rebuig per a la publicació, estic sorprès per la manca de respecte envers el mètode científic que té l'activisme animalista. Això passa en la preparació d'estratègies, en l'avaluació i en la interpretació de les mateixes. En aquest escrit reflexiono sobre un estudi publicat recentment
[Humane Research Council Study of Current and Former Vegetarians and Vegans"] i la manera com aquesta investigació no s'ajusta al mètode científic establert.

Alguns estudis recents han estat difosos en aquesta mateixa línia i he observat que hi ha activistes que han adoptat, com a resultat, un canvi d'enfocament. Us adverteixo sobre el perill de confiar seriosament en aquests estudis com a base per a preparar l'activisme pel fet que sovint no segueixen les pautes del mètode científic i, per tant, les conclusions que se'n dedueixen són limitades.

Abans d'analitzar l'estudi de l'HRC [Humane Research Council], exposo algunes bases del mètode científic que són habitualment ignorades en la preparació de l'activisme animalista:

    1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Si un estudi no aporta prediccions sobre allò que l'anàlisi de dades ens hauria de mostrar, llavors les hipòtesis no poden ser verificades i l'estudi ha de ser considerat exploratori.

    2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès d'una manera clara usant definicions acceptades.

    3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència.

    4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada.

Per aquells que no estiguin familiaritzats amb l'estudi d'HRC, aquest és un estudi epidemiològic sobre 11.000 subjectes que té com a objectiu comprendre els factors que porten algú a adoptar una dieta vegetariana o vegana a llarg termini. Per a propòsits de l'anàlisi estadístic, els vegans -volent-se referir a aquells que tenien una dieta exclusivament vegetal- i els vegetarians van ser agrupats junts. La principal troballa va ser que hi havia cinc vegades més de persones que havien abandonat la dieta vegetariana/vegana que els que continuaven practicant-la en aquell moment. Això suggereix que l'adhesió a aquest tipus de dietes és mínima i problemàtica.

Basant-se en una sèrie d'anàlisis que comparen aquests dos grups de persones, els autors extreuen una sèrie de conclusions entre les quals inclouen que hem de fer èmfasi en la reducció del consum d'animals –en comptes del cessament complet– i que ens hem de centrar més en com s'aplica el vegetarianisme i el veganisme –en comptes del per què del vegetarianisme i el veganisme.

Ara repassem les bases del mètode científic que he exposat anteriorment per a veure com s'aplicarien en aquest estudi.

1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Els autors no presenten hipòtesis específiques i no mostren les seves prediccions abans de fer l'anàlisi. Per tant, no sabem què pretenen demostrar al començar l'estudi i la interpretació dels resultats ha de ser presa amb precaució.

2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès de manera clara usant definicions acceptades: El veganisme en aquest estudi no va ser definit segons la definició acceptada per la Vegan Society:

"El veganisme és una filosofia de vida que exclou, fins on sigui possible i pràctic, totes les formes d´explotació i crueltat cap als animals ja sigui per alimentació, vestimenta o qualsevol altra finalitat"


Els autors defineixen el veganisme com si fos una dieta, però el veganisme no és una dieta. Més encara, els vegans i els vegetarians van ser agrupats com a iguals tot i que en realitat es tracta de dos grups molt diferents respecte de les seves motivacions sobre el rebuig a l'ús d'animals.

Si s'haguessin assumit les definicions correctes de vegà i vegetarià a l'anàlisi sobre la permanència d'una dieta sense carn, estic segur que els vegans haurien mostrat un índex molt més alt de continuïtat que els vegetarians. La conclusió a partir d'aquesta anàlisi seria que cal promoure directament el veganisme en lloc d'estadis intermedis respecte aquest objectiu.

3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència. Curiosament, les conclusions esgrimides pels autors sobre que hem de preferir un enfocament centrat a reduir el consum de carn –en oposició a abolir-ne el consum– i en el “com” dur a terme una transició a una dieta sense carn –en oposició al "per què"– semblen allunyar-se considerablement del que els resultats mostren en realitat. Les variables més importants que determinen per què algú continua essent vegà o vegetarià es referien a raons relacionades amb els drets animals, el medi ambient o la justícia social. Més concretament, aquells que van indicar que seguien una dieta vegetariana o una vegana a causa de "protegir els animals", "sentiments de disgustos respecte de la carn i els productes animals", "preocupació pel medi ambient", i "la justícia social i la fam al món” eren precisament els que mantenien indefinidament la seva dieta sense carn. Una anàlisi separada va mostrar que el desafiament principal per a mantenir una dieta sense carn entre els participants de l'estudi era que ells no veien el vegetarianisme o el veganisme com una part de la seva identitat.

A través de totes les anàlisis exposades, les variables que feien referència a l'empatia amb els altres van ser les que van mostrar una connexió més gran amb la continuïtat d'una dieta sense carn que aquelles referents a la salut, el gust, la influència social, les creences religioses/espirituals, la moda, o els desitjos. Quan ho fem pels animals, estem més lluny de tornar a consumir productes animals. En altres paraules, l'estudi suggereix que hem de promoure el veganisme segons la definició establerta d'evitar fer mal als animals. I hem de motivar la gent que s'identifiqui com a vegana i elimini els productes animals de les seves vides. En definitiva, els resultats suggereixen que ens hem d'enfocar en el per què del veganisme –acabar amb l'explotació sobre els animals–, posar un èmfasi més gran en animar els altres a evitar fer mal als animals –en lloc de reduir el consum de carn– i treballar per a incrementar la identificació amb el veganisme –en comptes de debilitar-lo.

4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada. Si l'estudi d'HRC hagués estat revisat científicament, almenys alguns dels punts que he assenyalat haurien estat notificats i els autors els haurien hagut de respondre en un document corregit –o refer-ho tot plegat– perquè pogués ser publicat. El procés de revisió per iguals és el que aporta legitimitat a un estudi i demostra que supera un cert llindar de mèrit científic, ajuda a eliminar l'impacte que la parcialitat de l'investigador hagi pogut tenir sobre la interpretació dels resultats, i contribueix a millorar la ciència en general. Reconec que hi ha limitades opcions de publicació per a un estudi d'aquesta naturalesa en revistes científiques, encara que hem de trobar una manera més científicament rigorosa de revisar aquests treballs perquè puguin ser considerats eficaços.


És evident que les dades mostrades aquí són potencialment avaluables i que poden ajudar-nos a respondre qüestions importants. El valor d'aquests esforços es pot reforçar si les qüestions i les interpretacions se sotmetessin a un escrutini rigorós i a la resposta per part d'altres en la comunitat científica i vegana. És important per als qui fem activisme pels animals que llegim investigacions comprenent que la investigació és un procés humà i que hem de ser conscients de les seves limitacions.


Text original en anglès: «Animal Advocacy and The Scientific Method: The Humane Research Council Study»

**************************

27 de setembre de 2015

Una reflexió sobre la importància i allò important


Considero dubtosa la idea que hi ha injustícies més importants que altres. Però fins i tot acceptant que algunes injustícies fossin més importants que altres, això no justificaria que decidim ignorar o incórrer a algunes amb l'excusa que n'hi ha d'altres de més importants. Si suposadament la violació fos un crim menys important que la tortura, que potser això justificaria que cometem violacions? Em sembla evident que no.

Fins i tot si hom pensa que les injustícies comeses sobre éssers humans són més importants que les comeses sobre altres animals, com justificaria això que cometem injustícies a altres animals que no són humans? No ho justifica de cap manera. Si en efecte és injust que emprem altres animals com a mitjans per a les nostres finalitats, llavors no és rellevant el fet que considerem que hi hagi altres injustícies suposadament pitjors o més importants que l'explotació animal.

Si pensem que l'assassinat és una injustícia més important que escopir algú a la cara, justificaria això que escopíssim a algú solament per diversió? El grau de dany que causen les dues accions no és el mateix. Però la injustícia de tractar algú com si fos un objecte sí que és la mateixa. Per això raonem que està malament actuar així. És un error considerar una persona com si fos una cosa i actuar envers ella com si no tingués voluntat i interessos propis. Aquest error moral és el que anomenem cosificació.

Quan assenyalem que una injustícia és menys important que altres el que volem dir sovint és que per a nosaltres és menys important perquè ens afecta menys o perquè ens importa subjectivament menys. Això, però, no implica que sigui menys important des d'un punt de vista imparcial.

Als altres animals que són víctimes d'una injustícia els importa tant protegir la vida i el benestar com ens importa a nosaltres protegir la nostra. Aquesta perspectiva igualitària, més d'acord amb allò que la ciència ens mostra sobre la sentença en els animals no humans, desafia la creença que la nostra consideració moral envers ells ha de ser menys important que la que tenim per altres humans.

A més, la moralitat d'una acció es determina racionalment per criteris objectius. Si altres animals volen viure, protegir la seva vida i ser lliures de sotmetiment, per què els seus interessos bàsics són menys importants que els nostres si es tracta dels mateixos interessos? Si apliquem el principi ètic d'igualtat hem de tenir en consideració moral la individualitat, el benestar i la llibertat d'altres animals al mateix nivell que la nostra individualitat, el nostre benestar i la nostra llibertat.

La doctrina del «mal menor» —que afirma que està bé triar o acceptar un mal si suposadament és menor que un altre— serveix en realitat per a justificar qualsevol mal amb l'excusa que sempre hi ha, o podria haver-hi, un altre pitjor. Per tant, no es tracta de fer una escala de mals per fer servir els més greus com a excusa per cometre aquells aparentment menys greus. Es tracta d'evitar tot el mal que puguem evitar. Un d'aquests mals que podem evitar tots plegats és l'explotació animal, és a dir, considerar i tractar els altres animals com si fossin recursos per als humans. L'oposat a l'explotació animal és el que anomenem veganisme.

Assumir el veganisme no significa menystenir o cometre altres injustícies que afecten éssers humans; tal com de vegades se sol dir. Els Drets Animals i els Drets Humans són posicions compatibles i no excloents. De la mateixa manera que respectar i preocupar-se pels nens no vol dir ignorar o menysprear els adults. Fins i tot encara que algú cregués d'alguna manera que les injustícies comeses sobre nens són més importants, o més greus, que les comeses sobre adults això no justifica que discriminem o explotem els adults.

Independentment de la llista de prioritats que considerem que caldria afrontar, aquesta posició no ens impedeix deixar d'explotar els animals. Encara que considerem que els problemes humans tenen prioritat, ja sigui la gana, la guerra, la pobresa, o qualsevol altre, podem afrontar-los sense necessitat d'explotar els animals. Podem ajudar altres humans i alhora respectar els animals en un sentit molt bàsic, que és el de no participar en la seva explotació. Hom pot involucrar-se en qualsevol tasca humanitària alhora que decideix deixar de consumir animals. No són posicions incompatibles. Hom pot creure que acabar amb la pobresa és una prioritat però això no és incompatible amb respectar les dones, o els nens, i no participar a la seva explotació, no és cert? No hi ha cap raó per no aplicar el mateix criteri als altres animals.

No ens cal emprar altres animals ni per menjar, ni per vestir-nos, ni per divertir-nos ni per tot allò que implica viure i tenir una bona qualitat de vida. És així de simple. Tot el mal que els causem per aquest motiu és innecessari, és evitable i, el que és més important, és injust.

Si els altres animals importen moralment, si reconeixem que tenen un valor moral, i no són coses amb un valor utilitari, i si ens importa l'ètica i la justícia, aleshores el veganisme és l'única conclusió racional des d'aquesta premissa.

Jo no concebo que hi hagi res més important, des del punt de vista moral, que comprendre i assumir aquestes nocions bàsiques que calen per comprendre totes les injustícies que es produeixen cada dia.

«Els éssers humans són solament una de les espècies que habiten aquest planeta. Com els éssers humans, els animals també tenen interessos que es veuen afectats pel que fem. Quan els matem o els torturem són danyats, així com els éssers humans són danyats quan se'ls tracta en aquestes formes. [...] Excloure de la nostra consideració moral altres éssers per la seva espècie no està més justificat que excloure-les per la raça, nacionalitat o sexe. La imparcialitat exigeix ​​l'expansió de la comunitat moral no sols a través de l'espai i del temps sinó també a través de les fronteres entre les espècies.» ~ James Rachels

6 de setembre de 2015

Adoctrinar en l'especisme (II)

 

 

«Hem estat formats per una història del pensament en la que gairebé no som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les nostres necessitats i costums.» ~Gary Steiner


Els éssers humans hem esclavitzat els altres animals. Els sotmetem a voluntat per a fer-los servir de menjar, de vestimenta, de transport, d’entreteniment, de companyia... i molts altres fins tot cercant el nostre benefici.

Aquesta situació d’esclavitud no es manté al llarg del temps de manera espontània sinó que cal un constructe ideològic que ajudi a mantenir-la per evitar que es vegi qüestionada i assaltada per l’empatia i el nostre sentit moral -com succeeix amb els nens que encara no han assimilat els prejudicis especistes- i amb aquest propòsit sorgeix l’idea que els éssers humans som “éssers superiors” que tenim legitimitat per dominar els altres animals.

Un exemple representatiu d’aquest adoctrinament el trobem en l’Associació Espanyola de Pediatria, que aconsella als pares que no expliquin la veritat als fills sobre la procedència dels productes d’origen animal per tal que així no els rebutgin. Afirmen que amb els vegetals “no hi ha cap problema” però que amb els animals cal esperar una mica “fins que el nen comprengui com funciona la naturalesa [sic]”. Això vol dir, fins que la cultura especista li hagi anul·lat l’empatia i el sentit moral i assimili com a normal la idea que els altres animals existeixen per a que nosaltres els explotem. No és el funcionament de la natura la que ens obliga o condiciona a explotar els altres  animals; és la ideologia especista.

Un estudi dut a terme per Matti Wilks, Lucius Caviola, Guy Kahane i Paul Bloom, de les universitats de Yale, Oxford i Harvard, revela que la tendència per prioritzar la vida dels humans davant la d’altres animals és molt més dèbil en els nens d’entre 5 i 9 anys que en adults. Els resultats suggereixen que les inclinacions antropocèntriques són d’aparició tardana i de naturalesa fonamentalment social.

Des de la infància se’ns educa i socialitza en la noció que la resta d’animals són éssers inferiors que són al món per a ser usats per nosaltres, els humans. Però aquesta idea és un prejudici. No és un fet; no és una veritat i, a més, és una idea que contradiu els principis elementals de l’ètica bàsica.

L’antropocentrisme no és un fet natural; no és una idea inserida a la nostra ment de forma inherent, sinó que és una doctrina ideològica que es difon a la nostra cultura com a paradigma moral i l’objectiu del qual és cosificar els altres animals per a facilitar-ne l’explotació; de la mateixa manera que la cultura masclista cosifica les dones per tal que els homes les puguin dominar i sotmetre a voluntat.

L’especisme no és pas més natural del que ho és el masclisme. Es tracta d’un prejudici construït culturalment per a motivar i perpetuar una determinada estructura d’opressió en la que un grup dominant [els humans] sotmeten i exploten altres individus que no pertanyen al mateix grup [els animals no humans] amb la finalitat d’obtenir-ne un benefici.

Pot ser que existeixi una tendència d’origen biològic que ens motivi a agrupar-nos amb els que s’assemblen més a nosaltres –fet que ajudaria a explicar fenòmens com el racisme o el sexisme- però no és natural tota la ideologia que acompanya la discriminació especista sinó que es tracta d’una construcció cultural que s’ha forjat per a justificar l'opressió envers els altres animals.

Quan, des de nens, se’ns inculquen una sèrie d’idees i hàbits de conducta, llavors ens resulta més difícil qüestionar-los i analitzar-los amb objectivitat. D’aquesta manera acceptem com a normal el que en altres circumstàncies jutjaríem com un error o un crim, d’acord amb el nostre sentit moral.

Si no fos per l’adoctrinament especista que rebem a partir de la infància en tots els àmbits [família, escola i societat], no podríem acceptar l’explotació dels altres animals com una cosa normal. Ho demostra el fet que tantíssima gent rebutgi de manera espontània, per sentit moral, determinades activitats d’explotació animal precisament perquè no han estat educats ni acostumats a fer-les o viure-les; encara que aquestes activitats no es diferenciïn gaire d’altres en les que sí que hi participen habitualment.

La filòsofa Hanna Arendt i el psicòleg Stanley Migran varen dedicar gran part de la seva feina a estudiar com és que els éssers humans que no tenen una naturalesa cruel o psicòpata siguin circumstancialment capaços de recolzar i participar en activitats de violència extrema quan se’ls pressiona socialment. Això passa, en part, a causa que tots tenimuna certa tendència innata a seguir i continuar els dictats del grup de pertinença, ja es tracti de normes establertes en aquest grup o a la voluntat del líder que el dirigeix, i aquesta tendència ens condiciona inclús fins el punt de sufocar l’empatia natural i el raonament moral.

Vivim en una cultura que ens adoctrina en la creença que la resta d’animals existeixen per a servir les nostres necessitats i desitjos. Interioritzem totalment aquesta creença dins el nostre cap a través de rituals socials com, per exemple, la pràctica de menjar animals. Assumim des de nens l’hàbit de participar en l’explotació dels animals sense gairebé ni adonar-nos-en. És per això que, quan algú critica l’existència de l’explotació animal, el rebem sovint com si defensés que respirar aire no estigués bé.

Algunes persones al·leguen que no hauríem d’”imposar” als nens el veganisme. Mentrestant, aquestes mateixes persones inculquen les seves pròpies creences i hàbits als seus fills. A part d’aquesta evident contradicció; si realment no es vol imposar als nens res més enllà del què és necessari, aleshores, per què no se’ls hi explica la veritat sobre el què els hi fem als animals que explotem i que els nens decideixin per sí mateixos? A veure què passa…

No obstant això, per molt que la nostra empatia i consciència moral es puguin veure reprimides  i distorsionades per aquest adoctrinament, podem aconseguir sortir d’aquest marc especista gràcies justament a aquestes mateixes qualitats.

Molts de nosaltres ja hem qüestionat i desafiat aquestes creences que diuen que està ben fet explotar els altres animals, que està bé ignorar que són éssers conscients, que experimenten emocions i sentiments, i que està bé destruir els seus interessos amb l’objectiu d’afavorir els nostres.

A aquesta oposició ètica a considerar els altres animals com si fossin objectes i mers recursos pels humans és el que anomenem veganisme

 

31 de maig de 2015

Els 8 motius veritables per a rebutjar el veganisme


Aquest article és una versió adaptada d’un article original en anglès. He fusionat el punt 2 amb el 4 perquè ambdós es referien a la gestió de recursos naturals, i he aportat un nou argument en l’espai que quedava en aquest darrer punt.

 

 **********************

 

1-NO T’IMPORTA ABUSAR DELS ANIMALS

Si consideres que és acceptable pagar algú per a confinar un animal en una gàbia o per a clavar-li un ganivet a la gola, (encara que no et calgui fer-ho per a viure i que no hi hagi una raó que ho justifiqui), aleshores és comprensible que rebutgis el veganisme.

 

 
2-ODIES EL MEDI AMBIENT

 

Segons l’ONU, la cria i matança d’animals per a menjar és la causa número u d’emissions de gasos contaminants i és una de les causes que més contribueixen als problemes ambientals més greus a escala local i global. Així que, per a tots els que odien el medi ambient, l’opció més eficaç que poden dur a terme per a destruir-lo és consumir carn, productes làctis i ous.

Es gasten fins a 5 quilos de gra per a produir un quilo de carn. És a dir, imaginem que hi ha un nen mort de gana al teu cantó i tu sostens un recipient amb 5kg de fideus; aleshores et menges 1kg i llences els 4 restants a la paperera. Aquest és el repartiment de recursos que fa la ramaderia. Si penses que això és divertit i acceptable, llavors no has de fer-te vegà.

En realitat, tot això ens remet al punt 1 en tant que els animals, humans i no-humans, depenem directament del medi ambient (aire, aigua, terra) per a sobreviure i per a tenir una bona qualitat de vida. El menyspreu pel medi ambient indica un menyspreu per aquells que hi viuen.

 

 
3. ETS UN LLEÓ

Ets un lleó? Persegueixes la teva presa, la mates amb els ullals i llavors procedeixes a esquinçar-li el cos amb les dents per a menjar-ne la carn? Si és així, probablement ets incapaç de ser vegà.

 

 

4.TAN SOLS T’IMPORTA EL BENESTAR

Si consideres que als altres animals solament els importa evitar el sofriment i aconseguir plaer, aleshores és coherent que recolzis i participis en la seva explotació; sempre que aquesta explotació procuri reduir el sofriment i fomentar el benestar.

 

 
5.ETS PROPIETARI D’UN NEGOCI D’EXPLOTACIÓ ANIMAL

Siguem seriosos. Si ets el propietari d’una granja o d'un escorxador, aleshores tens un interès econòmic en què la gent consumeixi animals. Així doncs, et resultarà molt difícil acceptar que la manera de guanyar-te el sou ve d'uns fets que atempten contra els principis més bàsics de l'ètica.

 


6. CREUS QUE LA FORÇA FA EL DRET

Cada cert temps ens trobem amb individus que pensen que és moralment acceptable abusar d'altres simplement perquè poden fer-ho. Si és el teu cas, llavors el veganisme no és compatible amb la teva manera de pensar.

 

 
7. ETS UN ANIMAL MAMÍFER NADÓ

Les femelles dels mamífers solament produeixen llet després de l'embaràs. Per què? Per convertir ràpidament el fill petit en un adult. Així que, si el teu objectiu és, per exemple, convertir-te a la llarga en un boví adult de 600 quilos, no deixis de beure la llet de vaca.

 

 
8. T'AGRADA EL SADISME

Et causa plaer provocar deliberadament que altres persones (humanes o no humanes) pateixin? Estàs de sort! El consum de productes d'origen animal és una de les maneres més fàcils d'aconseguir aquest plaer i fer que els altres pateixin.

 

**********************

 
Sento que algunes persones poden considerar ofensiva aquesta exposició (és obvi que alguns dels motius tenen intenció satírica) però atès que no he trobat cap argument que refuti el veganisme, ni tampoc cap raó que justifiqui l'explotació animal, és evident que hi ha d'haver alguna causa que expliqui per què els humans discriminem i explotem els altres animals. Algunes de les hipòtesis esmentades poden ser perfectament verídiques, almenys en determinats casos.

 
Hi ha la possibilitat que hagi altres motius? Sí, és clar. Hi pot haver una explicació de tipus naturalista i una altra de tipus cultural. Però, independentment de quina sigui la tesi que expliqui aquest comportament, l'únic que és clar és que no hi ha cap justificació que legitimi la nostra dominació sobre els no-humans.




17 de maig de 2015

La insistent confusió sobre el concepte dels Drets Animals


 He trobat una notícia que diu així:
«Noruega crea una unitat de policia per a protegir els drets animals.»
Entenc que la notícia està mal redactada en l'ús dels termes.


    Primer; els animals no humans no tenen drets legals reconeguts. Ni a Noruega ni a cap altre país. Els animals no humans són sotmesos a la condició de propietat. I la propietat no pot tenir legalment drets. Tan sols els qui són considerats com a subjectes poden tenir-los; però la propietat és un tipus d'objecte, no de subjecte.

    Segon; segons la llei, els animals no humans són recursos econòmics. La legislació considera els animals no humans com a béns mobles que estan al servei dels humans. Per això existeixen els vivers, les granges d'animals, els escorxadors i altres centres d'explotació que comercien amb les vides dels animals per a benefici humà. Aquesta és la situació actual a tots els països del món.

La funció de la policia consisteix a protegir la propietat animal davant de possibles usos o ingerències que no estiguin reconegudes per llei. Per exemple, es considera que fer puntades de peu a un gos per pura diversió no és una finalitat acceptable i llavors es prohibeix. Però no perquè es reconegui que el gos té drets, sinó perquè la llei regula límits de l'ús de la propietat; de la mateixa manera que la llei prohibeix calar foc a casa nostra. És una simple regulació en l'ús de la propietat. Ni les cases ni els animals no humans tenen ni poden tenir drets legals reconeguts mentre estiguin sotmesos a l'estatus de propietat. Els qui tenen drets legals reconeguts són els propietaris: els humans.

És que potser prohibir que les cases siguin incendiades significa reconèixer que les cases tenen dret a la vida o dret a la integritat física? Per descomptat que no. De la mateixa manera és absurd parlar de "drets dels animals" quan la llei regula l'ús que fem dels no-humans com a propietat dels humans.

Curiosament la pròpia notícia aclareix que el motiu real que impulsa aquesta legislació és la intenció de protegir els humans:
«La iniciativa es va crear sota l'argument que qui fa mal a un animal és capaç de fer mal a un humà.»
No ens ha de sorprendre que l'objectiu de la llei sigui protegir de manera específica els éssers humans. Les lleis —en plena consonància amb la mentalitat especista predominant a la nostra societat— solament reconeixen els humans com a persones amb drets. Si la llei protegeix d'alguna manera altres animals és en realitat perquè això beneficia els humans.


És així com està estructurat el nostre sistema legal i no pot funcionar d'una altra manera en el context actual. Per tal que això canviés s'hauria d'abolir primer l'estatus de propietat sobre els no-humans i seguidament reconèixer-los com a persones jurídiques. Òbviament això és impossible a la pràctica a curt termini. Per arribar a aquest punt primer hi hauria d'haver una majoria social que rebutgés la utilització d'animals no humans com a recursos per als humans, a través del veganisme.

Per si no n'hi hagués prou, el contingut de la notícia no es limita solament a desinformar sinó que també delira fins al punt d'afirmar que Noruega ha entès que els animals tenen dret a la vida:
«Mentre ens anomenem humans, hem de respectar que els animals mereixen tant de respecte com nosaltres i que el seu dret a viure és igual que el nostre. Noruega ho entén a la perfecció i ha creat una unitat de policia encarregada de protegir els drets dels animals.»
Tota la notícia és un complet absurd tal i com està escrita.

Si fos cert que Noruega reconeix, per exemple, el dret a la vida d'altres animals, aleshores, per què maten animals per a servir de menjar? Per què és legal la caça, la pesca, els escorxadors i altres activitats que sistemàticament tenen com a finalitat destruir la vida dels animals no humans?

Si realment se'ls reconegués el dret a la vida llavors ja no se'ls podria matar per a aquests propòsits, igual que no es pot matar éssers humans per a servir de menjar o per a fer abrics. Com encertadament aclareix el professor Gary Francione sobre el concepte del que és un dret:
«Un dret és protecció no conseqüen-cialista per a un interès: això significa que protegim aquest interès encara que hi hagués conseqüències bones en un sentit general si no ho féssim.»
Però mentre els animals continuïn sotmesos a la condició de propietat, qualsevol iniciativa legal l'única cosa que podrà fer és regular l'ús que els humans fan dels no-humans. Exactament el mateix que passava al segle XIX, quan existia l'esclavitud humana que sotmetia milions d'éssers humans a ser propietat d'altres humans.


Per tant, la qüestió que ens hauríem de plantejar en primer lloc és: és just que considerem els altres animals com a propietat nostra?

Sabem que els altres animals no són objectes: posseeixen sensibilitat i interessos propis. En considerar-los com a propietat, els cosifiquem i vulnerem els seus interessos perquè nosaltres puguem obtenir un benefici mentre destruïm la seva llibertat i les seves vides. Els discriminem de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans.

Si entenem que és injust discriminar moralment els individus per la raça o el sexe, no és igual d'injust discriminar per l'espècie? Aquest és el veritable centre de tota la qüestió que plantegem.

D'altra banda, aquesta confusió que denuncio està fomentada també per l'existència del terme «Dret Animal» que fa referència a un àmbit jurídic que tracta sobre l'estatus legal dels animals no humans.

Tot i això, el Dret Animal no equival que els animals tinguin drets. Això tan sols vol dir que hi ha una part de la llei que es dedica a postular les normatives legals que afecten específicament els animals no humans. En aquest àmbit, hi ha alguns juristes que proclamen a favor de dotar els animals no humans de l'estatus de persones jurídiques per treure'ls de la condició de propietat; perquè mentre els no-humans siguin propietat humana mai no podran tenir drets.

En definitiva, hem vist que com a conseqüència de la manca d'interès i de coneixement, la redacció de les notícies són enganyoses i desinformen sobre quina és la situació real dels animals a la nostra societat, i dificulten així que hi hagi un qüestionament seriós sobre el problema que suposa la relació moral que tenim amb ells.

Anomenar "drets" les regulacions sobre la manera com són explotats els animals no humans és un exemple notori del mal ús dels mots i dels conceptes, cosa habitual a l'hora d'informar sobre aquesta qüestió.

Per entendre millor el que significaria realment reconèixer que els altres animals tenen drets, recomano llegir l'article titulat: «Drets Animals, En Poques Paraules».

19 de març de 2015

Kafka, «La Metamorfosi» i la qüestió de l'especisme

 

«La Metamorfosi» [o «La Transformació»] és un dels relats de l'escriptor Franz Kafka més famosos i llegits a dia d'avui. En aquest assaig m'agradaria fer una anàlisi breu sobre el contingut de l'obra. Adverteixo per endavant que a continuació revelaré alguns detalls importants de la trama; per si algú volgués llegir o rellegir primer la història abans de llegir aquest comentari.

Des de la primera pàgina, assistim a un esdeveniment extraordinari que determinarà tota la història subsegüent: el protagonista, Gregor Samsa, ha patit una transformació física completa que li ha fet perdre l'aparença humana i adoptar la forma d'un altre animal, molt semblant a la d'un insecte.

Al relat mai no s'arriba a explicar, ni s'especula ni tan sols, per què i com passa això. Potser perquè l'autor no tenia interès en aquest punt i tan sols li importava centrar-se en les reaccions del protagonista i dels que l'envolten respecte a aquest esdeveniment. També és un tret peculiar de l'obra de Kafka no explicar la causa dels esdeveniments que succeeixen als protagonistes, com si fossin càstigs o malediccions. Això és una de les característiques del concepte d'allò kafkià.

La història narrada a La Metaformosi és la d'algú que va ser un ésser humà i que ara ha esdevingut un animal no humà. Kafka ens mostra amb cruesa el que comporta aquesta diferència a la nostra societat i la manera com ens relacionem amb altres animals.

Gregor Samsa ja no era humà, però encara que el seu aspecte havia canviat radicalment, continuava sentint de la mateixa manera. No havia canviat el fet que experimentava emocions i sentiments. No era humà però era un ésser sentent. Tot i que la seva família sap que Gregor és la mateixa persona; malgrat saber que és una persona; el gran canvi físic que ha experimentat provocarà al si familiar una crisi de conseqüències tràgiques.

És curiós que l'autor no va idear que el protagonista esdevingués un gos, un gat o un ocell, o altres animals pels quals —encara que també discriminats i oprimits per no ser de la nostra espècie— molts humans poden sentir certa simpatia. No. El va obligar a ser el tipus d'animal probablement més detestat pels humans: els insectes.

No coneixem quina era la intenció original de l'autor en escriure aquest text. Potser expressar els seus propis sentiments personals enmig d'un context social en què se sentia desgraciat i rebutjat. De totes maneres, si realment hagués volgut denunciar l'especisme, difícilment, al meu entendre, podria haver-ho fet d'una manera més expressiva.

Al meu parer, poques obres de la literatura han representat tan encertadament, de forma implícita, el que suposa el prejudici de l'especisme com ho ha aconseguit aquesta peça de Kafka. Certament encara hi ha molt poques obres literàries que tractin aquesta qüestió d'una manera o altra.

Podríem treure diverses conclusions a partir del text de Kafka, que, malgrat ser breu, és enorme en valor literari i filosòfic i és ple de possibles significats. De fet, se n'han publicat una considerable quantitat d'anàlisis. No obstant això, fins ara no n'he llegit cap —i n'he llegit força, tant en anglès com en espanyol— que el relacionés amb el prejudici de l'especisme.

Que pràcticament a ningú se li acudís fins ara de pensar que aquest relat evidenciés la discriminació cap als no-humans revela l'enorme manca de consciència sobre aquest problema a la nostra cultura. Per descomptat, quan jo vaig llegir per primera vegada aquesta història, ja fa força anys, tampoc se'm va acudir fer aquesta connexió. Com assenyala Noam Chomsky:

«En realitat, un altre problema que crec que hem d'enfrontar, és que en qualsevol punt particular de la història humana, la gent no ha entès què és l'opressió. És una cosa que aprens. Si tornem, posem per cas, cap als meus pares o la meva àvia, ella no pensava que estava essent oprimida per ser part d'una família superpatriarcal on el pare podia caminar pel carrer i no reconèixer la seva filla quan ella venia —no perquè ell no sabés qui fos, sinó perquè suposadament era mal vist. No se sentia com a opressió. Tan sols se sentia que així era la manera com funciona la vida… Però, com sap qualsevol que hagi estat involucrat en algun tipus d'activisme —per exemple el moviment feminista— una de les primeres tasques és fer que la gent comprengui que viu sota condicions d'opressió i de dominació. No és obvi, i qui sap quines formes d'opressió i dominació estem simplement acceptant, sense ni tan sols notar-les.» [Noam Chomsky, On Anarchism, 2005]

M'hauria agradat llegir alguna anàlisi que interpretés l'obra sota aquesta perspectiva però en no haver-ne trobat cap, he decidit compartir, a continuació, la meva reflexió particular sobre el relat en qüestió.

El problema en el què li havia passat a Gregor Samsa no raïa realment en la seva transformació: no era una cosa que li dificultés sentir o viure. Fins i tot continuava essent capaç de comunicar-se amb altres humans. El problema real era relacionat en la manera com els altres el jutjaven i, també, en la manera com ell mateix es jutjava. El problema no era tant físic, sinó que més aviat era a la ment de tots ells.

Així mateix, el problema en la nostra relació amb els altres animals no és que ells siguin diferents de nosaltres, ja sigui en el seu aspecte o en la seva forma d'experimentar el món. El problema és que nosaltres els jutgem inferiors simplement per no ésser humans. Tot i ser conscients que ells senten; continuem discriminant-los injustament per no ser de la mateixa espècie que nosaltres.

És possible que el nou físic de Gregor Samsa li impossibilités integrar-se a la societat humana com havia fet fins aleshores. Però igualment hi ha molts éssers humans que per alguna circumstància queden parcialment o totalment invàlids o discapacitats i perden la seva autonomia per a sobreviure a la societat. I no per això considerem que per aquest motiu estigui bé discriminar-los, agredir-los o tractar-los com si fossin mers objectes o mercaderies per a servir al nostre benefici.

Els altres animals són essencialment el mateix que nosaltres: individus amb sensacions, emocions i pensaments. Les acusacions d'antropomorfització són equivocades en aquest punt, ja que comptem amb evidències de pes sobre la consciència en altres animals. Aquestes acusacions el que evidencien realment és el prejudici arrelat de l'antropocentrisme que consisteix a creure que la sensibilitat és exclusiva en els humans, malgrat que tenim proves que demostren que no és així.

La diferència més important entre humans i no-humans rau en cert grau d'intel·ligència. Però és una diferència que és present també de forma notable entre els mateixos éssers humans. També hi ha òbvies i significatives diferències corporals. Però també hi ha enormes diferències físiques entre humans –per exemple: pensem en l'enorme diferència entre un nadó i un adult en plenes facultats.

Aquest relat de Kafka respon a una pregunta que gairebé ningú s'hauria fet fins ara: "I si un dia ens despertéssim sent un animal no-humà?" A la nostra societat, ser un individu no humà implica ser un esclau, és a dir, algú sotmès a la condició de propietat; ja sigui per a servir als humans de companyia, o de menjar o de vestimenta. Ara bé, com que els insectes en general —excepte alguns molt determinats com les abelles o les cotxinilles— no tenen una utilitat per a nosaltres, llavors directament els matem per la seva sola presència.

Encara que el cas pertanyi a la imaginació –per això és literatura– és una qüestió que tothom s'hauria de preguntar. Tothom s'hauria de posar al lloc dels altres animals i pensar si considera que és acceptable que el tractin com un recurs per als altres. La resposta seria invariablement negativa. Ningú no vol estar sotmès ni ser assassinat per a benefici dels altres.

Davant de qualsevol qüestió moral que ens sorgeixi sobre la nostra relació amb els altres animals ens hauríem de preguntar sempre si ens semblaria bé que aquest criteri s'apliqués sobre éssers humans i sobre nosaltres mateixos. Si la resposta és negativa, aleshores aquest criteri no respecta el principi d'igualtat.

Vull pensar que Kafka, que pel que sembla es va fer vegetarià, hauria simpatitzat amb aquesta interpretació de la seva història.

 

17 de gener de 2015

El veganisme no és un sacrifici


En aquest assaig pretenc oferir una argumentació concisa en contra d'aquesta idea errònia que diu que el veganisme és un "sacrifici".

Hi ha persones que consideren que el veganisme és un exercici d'autonegació i d'autosacrifici, però comprovarem que la veritat és justament el contrari.

El diccionari defineix sacrificar com «Lliurar algú o alguna cosa a la mort, a la destrucció, a danys, etc., en profit d’un deure, de quelcom que hom considera més important» i també com «Sofrir voluntàriament la pèrdua de quelcom per tal d’obtenir un avantatge». Aquest concepte implica que allò estimat com a valuós que és lliurat pertany a la persona que realitza el sacrifici. Per tant, no pot ser un sacrifici legítim lliurar la possessió d'una altra persona, que no és nostra.

Considerar que el veganisme és un sacrifici és conseqüència de creure que tenim dret a sotmetre i usar altres animals per a satisfer les nostres necessitats i desitjos. Aquesta creença prové directament del prejudici que representa l'especisme. Discriminem i denigrem els altres animals per no estar classificats en la categoria dels humans.

Emprar altres animals i consumir productes d'origen animal és un acte injust que implica violència envers éssers innocents. Nosaltres forcem els altres animals perquè els seus interessos siguin supeditats i anul·lats en favor dels nostres. Si això es pot anomenar com un sacrifici, es tracta sens dubte d'un sacrifici forçat.

No obstant això, el veganisme no pot ser un sacrifici per a nosaltres perquè no es tracta de perdre alguna cosa que és nostra sinó que es tracta de respectar les vides i la llibertat dels altres animals. Quin argument tenim per a justificar la nostra dominació sobre els animals no humans? Cap que sigui raonable.

No podem justificar èticament l'explotació que exercim sobre altres animals. És així de simple. Ho fem solament perquè els podem sotmetre, ells no es poden defensar, i perquè n'obtenim un benefici. El mateix podríem dir de qualsevol abús o crim comès contra éssers humans.

Dit en poques paraules: no és un sacrifici deixar una cosa que mai no ha estat legítimament nostra en primera instància.

No és raonable la idea que obeir l'ètica és un sacrifici. Evitar l'esclavitud, la violació o l'assassinat mai no es considera un sacrifici. No tenim dret a esclavitzar, a violar o assassinar algú. Quan evitem fer malbé la vida o la llibertat d'un altre ésser sentent no és un sacrifici per part nostra. No lliurem ni perdem res que sigui legítimament nostre.

Hi ha altres raons per les quals el veganisme no es pot considerar un sacrifici.

Per exemple, algú pot creure que ser vegà és difícil, però tal com explica el professor Gary Francione, el veganisme no és un sacrifici perquè és fàcil portar-lo a la pràctica:


«Em vaig fer vegà fa 24 anys. No era particularment difícil en aquell temps però és absolutament absurd qualificar el veganisme com a difícil avui en dia. És fàcil ser vegà. Per descomptat que estàs més limitat a l'hora d'anar a restaurants, sobretot si no vius en una ciutat gran o a prop, però si aquest inconvenient és massa gros per a tu i t'evita el fet de ser vegà, probablement és a causa que no et prens seriosament la qüestió.»

La pràctica del veganisme és saludable, per la qual cosa no se sacrifica la salut de ningú. Per exemple, en l'alimentació, l'Acadèmia Americana de Nutrició i Dietètica avala la viabilitat d'una dieta sense substàncies d'origen animal:

«És la postura de l'Associació Americana de Dietètica que les dietes vegetarianes adequadament planificades, incloses les dietes totalment vegetarianes o veganes, són saludables, nutricionalment adequades i poden proporcionar beneficis per a la salut en la prevenció i en el tractament de certes malalties. Les dietes vegetarianes ben planificades són apropiades per a totes les etapes del cicle vital, incloent-hi l'embaràs, la lactància, la primera infància, la infància i l'adolescència, així com per a esportistes.» Position of the Academy of Nutrition and Dietetics: Vegetarian Diets

 

N.d.T: La Generalitat de Catalunya també ha avalat la viabilitat d'una dieta lliure de productes animals en qualsevol etapa de la vida.


Els vegans tampoc no sacrifiquen el plaer del paladar. Una dieta completament vegetal pot incloure tota mena de fruites, verdures, cereals i llegums d'arreu del món. Hi ha literalment milers de saboroses receptes veganes que podem descobrir. També hi ha productes com carns vegetals i formatges vegetals, gelats i tota mena de delícies culinàries. Cada vegada apareixen més i més productes aptes per a vegans a les botigues i mercats. Pot dur una mica de temps conèixer tots els productes disponibles però, com en qualsevol canvi de rutina, tan sols es requereix un breu temps d'ajustament.

És irrellevant el plaer que suposadament obtinguem del consum de productes d'origen animal. Imaginem que algú digués que res no pot substituir el plaer que sent en torturar gossos. Això és irrellevant, perquè el plaer no justifica infligir mal als animals de cap manera. Que potser ens semblaria correcte que algú es dediqués a torturar gossos si això li provoqués molt de plaer? A més, podem gaudir del menjar sense que calgui consumir substàncies d'origen animal, així que tenir una alimentació vegana no suposa cap sacrifici en aquest aspecte.

Els vegans no ens perdem res o gairebé res en qüestió de gaudi, salut i gastronomia, però el més important de tot és reconèixer que el veganisme no és un sacrifici perquè no és un sacrifici tornar allò que mai no ens va pertànyer.

El veganisme no ens limita el desenvolupament de la vida sinó que ens obre un nou camí per a viure amb respecte vers els animals.



 

Aquest text està directament inspirat en un article escrit per l'activista nord-americana Doris Lin, que em va suggerir personalment que escrivís el meu propi text basat en el seu lloc en comptes de fer-ne una simple traducció. Des d'aquí li agraeixo les seves paraules i la seva amabilitat.