No som la seva veu

"Els animals no solament són incapaços de defensar els seus drets sinó que són igualment incapaços de defensar-se dels qui professen defensar-los. A diferència de nosaltres, no poden desconèixer o rebutjar les declaracions que fan en nom seu." — Tom Regan

Em resulta problemàtica aquesta idea difosa per alguns grups animalistes que afirma que nosaltres som, o hem de ser, “la veu” dels altres animals. Em sembla controvertida per diverses raons.

    Primer; perquè ells no són muts ni inexpressius. Ja tenen la seva pròpia veu. Posseeixen el seu propi llenguatge i la seva forma d'expressió, encara que nosaltres no els puguem entendre.

   Segon; perquè ells no ens han elegit com a representants. Per tant, no en podem ser els portaveus legítims.

    Tercer; perquè allò que en realitat fem sempre és ser la veu dels nostres propis desitjos o de la nostra interpretació d'una teoria moral sobre allò que hem de fer i de la diferència entre el bé i el mal.

És possible que aquest lema que “som la seva veu” ens resulti molt evocador. Però el sol fet que alguna cosa ens agradi no comporta que estigui bé. A molta gent li agrada menjar animals i això no vol dir que estigui bé. Això no és un criteri vàlid. I no importa que la finalitat que es pretengui sigui suposadament bona. No som la seva veu i, per tant, no hauríem de creure ni dir que ho som.

No és correcte confondre la nostra voluntat o els nostres desitjos particulars amb la voluntat o els desitjos dels altres animals. El problema passa quan algunes persones sí que ho confonen: creuen que el que ells pensen i desitgen equival exactament al que altres animals pensen i desitgen en una circumstància particular. Però no és necessàriament així, ja que no podem conèixer el contingut concret de la voluntat i el pensament dels altres animals.

Sabem que els altres animals són éssers sentents; éssers dotats de consciència, éssers amb una ment que tenen voluntat i interessos propis.

Sabem que la lògica moral indica que la seva individualitat i els seus interessos no han d'estar supeditats als nostres desitjos i necessitats; i que ells tenen un valor inherent que no hem de violar per raons instrumentals.

Això, i tot allò directament relacionat amb això, és tot el que podem saber amb certesa. Es tracta de dades objectives que podem comprovar i demostrar. Més enllà d'això, considero que creure que nosaltres podem saber què pensen i desitgen altres animals sobre cada situació de la seva vida seria una simple especulació o una suplantació.

No podem saber què pensarien o opinarien sobre la seva situació específica. Ells no ens parlen ni ens comuniquen les idees en un llenguatge que puguem entendre.

Per tant, no som “la veu” ni els representants de la voluntat d'altres animals. L'única cosa que podem representar són els nostres propis desitjos o, a part, la nostra idea del que és moralment correcte i hem de fer.

Per tot això, penso que no hauríem de dir que som “la veu” o els representants de la voluntat d'altres animals. No actuem en nom d'altres animals, ni en som els portaveus. Tan sols actuem en el nostre propi nom o en allò que considerem que està bé i que estem moralment obligats a fer.

 

«L'activisme animalista i el mètode científic»

 

Aquest text és el primer d'una sèrie d'articles que, basats en l'evidència, tracten sobre l'efectivitat de l'activisme. L'autor és el professor Casey Taft, especialista acadèmic en psicologia, que amablement m'ha donat l'aprovació per a traduir-lo.

El text forma part d'una resposta raonada a la propaganda dels grups benestaristes que: 

    - Difon la idea que promoure el veganisme no és la manera més efectiva d'aconseguir que la gent deixi de donar suport a l'explotació animal; i que...

    - Intenta adornar el missatge antivegà amb referències pseudocientífiques que no tenen evidència provada.

 

***************************

L'Activisme Animalista i el Mètode Científic

Casey Taft

Desembre de 2014

Com algú que ha dedicat tota la carrera a estudiar i practicar el mètode científic tant com a autor com a editor responsable de determinar l'acceptació o el rebuig per a la publicació, estic sorprès per la manca de respecte envers el mètode científic que té l'activisme animalista. Això passa en la preparació d'estratègies, en l'avaluació i en la interpretació de les mateixes. En aquest escrit reflexiono sobre un estudi publicat recentment [“Humane Research Council Study of Current and Former Vegetarians and Vegans"] i la manera com aquesta investigació no s'ajusta al mètode científic establert.

Alguns estudis recents han estat difosos en aquesta mateixa línia i he observat que hi ha activistes que han adoptat, com a resultat, un canvi d'enfocament. Us adverteixo sobre el perill de confiar seriosament en aquests estudis com a base per a preparar l'activisme pel fet que sovint no segueixen les pautes del mètode científic i, per tant, les conclusions que se'n dedueixen són limitades.

Abans d'analitzar l'estudi de l'HRC [Humane Research Council], exposo algunes bases del mètode científic que són habitualment ignorades en la preparació de l'activisme animalista:

    1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Si un estudi no aporta prediccions sobre allò que l'anàlisi de dades ens hauria de mostrar, llavors les hipòtesis no poden ser verificades i l'estudi ha de ser considerat exploratori.

    2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès d'una manera clara usant definicions acceptades.

    3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència.

    4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada.

Per aquells que no estiguin familiaritzats amb l'estudi d'HRC, aquest és un estudi epidemiològic sobre 11.000 subjectes que té com a objectiu comprendre els factors que porten algú a adoptar una dieta vegetariana o vegana a llarg termini. Per a propòsits de l'anàlisi estadístic, els vegans -volent-se referir a aquells que tenien una dieta exclusivament vegetal- i els vegetarians van ser agrupats junts. La principal troballa va ser que hi havia cinc vegades més de persones que havien abandonat la dieta vegetariana/vegana que els que continuaven practicant-la en aquell moment. Això suggereix que l'adhesió a aquest tipus de dietes és mínima i problemàtica.

Basant-se en una sèrie d'anàlisis que comparen aquests dos grups de persones, els autors extreuen una sèrie de conclusions entre les quals inclouen que hem de fer èmfasi en la reducció del consum d'animals –en comptes del cessament complet– i que ens hem de centrar més en com s'aplica el vegetarianisme i el veganisme –en comptes del per què del vegetarianisme i el veganisme.

Ara repassem les bases del mètode científic que he exposat anteriorment per a veure com s'aplicarien en aquest estudi.

1. Generar una llista d'hipòtesis comprovables basades en una teoria específica o un model conceptual. Els autors no presenten hipòtesis específiques i no mostren les seves prediccions abans de fer l'anàlisi. Per tant, no sabem què pretenen demostrar al començar l'estudi i la interpretació dels resultats ha de ser presa amb precaució.

2. Definir i mesurar operacionalment els constructes d'interès de manera clara usant definicions acceptades: El veganisme en aquest estudi no va ser definit segons la definició acceptada per la Vegan Society:

"El veganisme és una filosofia de vida que exclou, fins on sigui possible i pràctic, totes les formes d´explotació i crueltat cap als animals ja sigui per alimentació, vestimenta o qualsevol altra finalitat"

Els autors defineixen el veganisme com si fos una dieta, però el veganisme no és una dieta. Més encara, els vegans i els vegetarians van ser agrupats com a iguals tot i que en realitat es tracta de dos grups molt diferents respecte de les seves motivacions sobre el rebuig a l'ús d'animals.

Si s'haguessin assumit les definicions correctes de vegà i vegetarià a l'anàlisi sobre la permanència d'una dieta sense carn, estic segur que els vegans haurien mostrat un índex molt més alt de continuïtat que els vegetarians. La conclusió a partir d'aquesta anàlisi seria que cal promoure directament el veganisme en lloc d'estadis intermedis respecte aquest objectiu.

3. Establir conclusions avalades per l'anàlisi de les dades i no anar més enllà del que assenyala l'evidència. Curiosament, les conclusions esgrimides pels autors sobre que hem de preferir un enfocament centrat a reduir el consum de carn –en oposició a abolir-ne el consum– i en el “com” dur a terme una transició a una dieta sense carn –en oposició al "per què"– semblen allunyar-se considerablement del que els resultats mostren en realitat. Les variables més importants que determinen per què algú continua essent vegà o vegetarià es referien a raons relacionades amb els drets animals, el medi ambient o la justícia social. Més concretament, aquells que van indicar que seguien una dieta vegetariana o una vegana a causa de "protegir els animals", "sentiments de disgustos respecte de la carn i els productes animals", "preocupació pel medi ambient", i "la justícia social i la fam al món” eren precisament els que mantenien indefinidament la seva dieta sense carn. Una anàlisi separada va mostrar que el desafiament principal per a mantenir una dieta sense carn entre els participants de l'estudi era que ells no veien el vegetarianisme o el veganisme com una part de la seva identitat.

A través de totes les anàlisis exposades, les variables que feien referència a l'empatia amb els altres van ser les que van mostrar una connexió més gran amb la continuïtat d'una dieta sense carn que aquelles referents a la salut, el gust, la influència social, les creences religioses/espirituals, la moda, o els desitjos. Quan ho fem pels animals, estem més lluny de tornar a consumir productes animals. En altres paraules, l'estudi suggereix que hem de promoure el veganisme segons la definició establerta d'evitar fer mal als animals. I hem de motivar la gent que s'identifiqui com a vegana i elimini els productes animals de les seves vides. En definitiva, els resultats suggereixen que ens hem d'enfocar en el per què del veganisme –acabar amb l'explotació sobre els animals–, posar un èmfasi més gran en animar els altres a evitar fer mal als animals –en lloc de reduir el consum de carn– i treballar per a incrementar la identificació amb el veganisme –en comptes de debilitar-lo.

4. Enviar la investigació a un procés de revisió per iguals en què altres experts del mateix camp puguin avaluar i assegurar que la investigació és científicament correcta i no esbiaixada. Si l'estudi d'HRC hagués estat revisat científicament, almenys alguns dels punts que he assenyalat haurien estat notificats i els autors els haurien hagut de respondre en un document corregit –o refer-ho tot plegat– perquè pogués ser publicat. El procés de revisió per iguals és el que aporta legitimitat a un estudi i demostra que supera un cert llindar de mèrit científic, ajuda a eliminar l'impacte que la parcialitat de l'investigador hagi pogut tenir sobre la interpretació dels resultats, i contribueix a millorar la ciència en general. Reconec que hi ha limitades opcions de publicació per a un estudi d'aquesta naturalesa en revistes científiques, encara que hem de trobar una manera més científicament rigorosa de revisar aquests treballs perquè puguin ser considerats eficaços.

És evident que les dades mostrades aquí són potencialment avaluables i que poden ajudar-nos a respondre qüestions importants. El valor d'aquests esforços es pot reforçar si les qüestions i les interpretacions se sotmetessin a un escrutini rigorós i a la resposta per part d'altres en la comunitat científica i vegana. És important per als qui fem activisme pels animals que llegim investigacions comprenent que la investigació és un procés humà i que hem de ser conscients de les seves limitacions.

Text original en anglès: «Animal Advocacy and The Scientific Method: The Humane Research Council Study»

**************************

Menja amb consciència

«Tots opinem que ens importen els animals i considerem que tenen algun valor moral. Tots estem d'acord que està malament infligir-los patiment i matar-los innecessàriament, i sense importar qualsevol desacord que poguéssim tenir pel que fa a quan ens cal fer-ne ús – tots estem d'acord que el plaer humà, l'entreteniment o la conveniència no poden justificar el causar-los patiment o la mort.» ─ Anna Charlton & Gary Francione

Al llibre «Menja Amb Consciència» totes les principals qüestions relacionades amb l'aplicació del veganisme en l'àmbit de l'alimentació són respostes en parella per Anna Charlton i Gary Francione. És un text dirigit a un públic general, per la qual cosa és molt adequat per recomanar o regalar a les persones del nostre entorn perquè coneguin millor la postura vegana.

El text respon de manera ordenada i didàctica a totes les qüestions principals plantejades sobre el que suposa rebutjar l'ús d'animals per a aliment, i abasta diferents punts de vista: ètic, nutricional, mediambiental... És potser el text més complet que puguem trobar sobre aquest tema específic.

L'objectiu del llibre és demostrar argumentativament que el rebuig a l'ús d'animals és l'única conclusió racional que podem arribar si acceptem que els altres animals no són coses i tenen un valor moral, i que a més aquest rebuig no suposa en cap cas perjudicar la nostra salut i qualitat de vida sinó que fins i tot suposa millorar-la. Així mateix, deixar de consumir animals no vol dir deixar de gaudir del plaer del menjar. La cuina vegana és rica i variada en sabors. (NdT: Web de receptes en català de la iaiavegana).

Si estem d'acord que no és correcte fer mal als animals innecessàriament, aleshores, per coherència, hem de rebutjar que serveixin de menjar, si és que no volem caure en una flagrant contradicció entre la manera que tenim de pensar i la que tenim de viure. El mateix raonament es podria aplicar a la resta de fins [vestimenta, lleure...] pels quals són explotats els animals.

En definitiva, es tracta d'una eina molt útil tant per als qui s'inicien en el veganisme o tenen interès en conèixer-lo, com per a aquells vegans que volen tenir recopilades en un sol document totes les principals objeccions que se solen plantejar sobre aquest tema.

 

Ah! I si després d'acabar-vos us queden més ganes de llegir, no us hauríeu de perdre la magnífica recopilació de llibres relacionats amb la filosofia del veganisme i la seva pràctica al blog Lluvia con Truenos.

 

Una reflexió sobre la importància i allò important

Considero dubtosa la idea que hi ha injustícies més importants que altres. Però fins i tot acceptant que algunes injustícies fossin més importants que altres, això no justificaria que decidim ignorar o incórrer a algunes amb l'excusa que n'hi ha d'altres de més importants. Si suposadament la violació fos un crim menys important que la tortura, que potser això justificaria que cometem violacions? Em sembla evident que no.

Fins i tot si hom pensa que les injustícies comeses sobre éssers humans són més importants que les comeses sobre altres animals, com justificaria això que cometem injustícies a altres animals que no són humans? No ho justifica de cap manera. Si en efecte és injust que emprem altres animals com a mitjans per a les nostres finalitats, llavors no és rellevant el fet que considerem que hi hagi altres injustícies suposadament pitjors o més importants que l'explotació animal.

Si pensem que l'assassinat és una injustícia més important que escopir algú a la cara, justificaria això que escopíssim a algú solament per diversió? El grau de dany que causen les dues accions no és el mateix. Però la injustícia de tractar algú com si fos un objecte sí que és la mateixa. Per això raonem que està malament actuar així. És un error considerar una persona com si fos una cosa i actuar envers ella com si no tingués voluntat i interessos propis. Aquest error moral és el que anomenem cosificació.

Quan assenyalem que una injustícia és menys important que altres el que volem dir sovint és que per a nosaltres és menys important perquè ens afecta menys o perquè ens importa subjectivament menys. Això, però, no implica que sigui menys important des d'un punt de vista imparcial.

Als altres animals que són víctimes d'una injustícia els importa tant protegir la vida i el benestar com ens importa a nosaltres protegir la nostra. Aquesta perspectiva igualitària, més d'acord amb allò que la ciència ens mostra sobre la sentença en els animals no humans, desafia la creença que la nostra consideració moral envers ells ha de ser menys important que la que tenim per altres humans.

A més, la moralitat d'una acció es determina racionalment per criteris objectius. Si altres animals volen viure, protegir la seva vida i ser lliures de sotmetiment, per què els seus interessos bàsics són menys importants que els nostres si es tracta dels mateixos interessos? Si apliquem el principi ètic d'igualtat hem de tenir en consideració moral la individualitat, el benestar i la llibertat d'altres animals al mateix nivell que la nostra individualitat, el nostre benestar i la nostra llibertat.

La doctrina del «mal menor» —que afirma que està bé triar o acceptar un mal si suposadament és menor que un altre— serveix en realitat per a justificar qualsevol mal amb l'excusa que sempre hi ha, o podria haver-hi, un altre pitjor. Per tant, no es tracta de fer una escala de mals per fer servir els més greus com a excusa per cometre aquells aparentment menys greus. Es tracta d'evitar tot el mal que puguem evitar. Un d'aquests mals que podem evitar tots plegats és l'explotació animal, és a dir, considerar i tractar els altres animals com si fossin recursos per als humans. L'oposat a l'explotació animal és el que anomenem veganisme.

Assumir el veganisme no significa menystenir o cometre altres injustícies que afecten éssers humans; tal com de vegades se sol dir. Els Drets Animals i els Drets Humans són posicions compatibles i no excloents. De la mateixa manera que respectar i preocupar-se pels nens no vol dir ignorar o menysprear els adults. Fins i tot encara que algú cregués d'alguna manera que les injustícies comeses sobre nens són més importants, o més greus, que les comeses sobre adults això no justifica que discriminem o explotem els adults.

Independentment de la llista de prioritats que considerem que caldria afrontar, aquesta posició no ens impedeix deixar d'explotar els animals. Encara que considerem que els problemes humans tenen prioritat, ja sigui la gana, la guerra, la pobresa, o qualsevol altre, podem afrontar-los sense necessitat d'explotar els animals. Podem ajudar altres humans i alhora respectar els animals en un sentit molt bàsic, que és el de no participar en la seva explotació. Hom pot involucrar-se en qualsevol tasca humanitària alhora que decideix deixar de consumir animals. No són posicions incompatibles. Hom pot creure que acabar amb la pobresa és una prioritat però això no és incompatible amb respectar les dones, o els nens, i no participar a la seva explotació, no és cert? No hi ha cap raó per no aplicar el mateix criteri als altres animals.

No ens cal emprar altres animals ni per menjar, ni per vestir-nos, ni per divertir-nos ni per tot allò que implica viure i tenir una bona qualitat de vida. És així de simple. Tot el mal que els causem per aquest motiu és innecessari, és evitable i, el que és més important, és injust.

Si els altres animals importen moralment, si reconeixem que tenen un valor moral, i no són coses amb un valor utilitari, i si ens importa l'ètica i la justícia, aleshores el veganisme és l'única conclusió racional des d'aquesta premissa.

Jo no concebo que hi hagi res més important, des del punt de vista moral, que comprendre i assumir aquestes nocions bàsiques que calen per comprendre totes les injustícies que es produeixen cada dia.

«Els éssers humans són solament una de les espècies que habiten aquest planeta. Com els éssers humans, els animals també tenen interessos que es veuen afectats pel que fem. Quan els matem o els torturem són danyats, així com els éssers humans són danyats quan se'ls tracta en aquestes formes. [...] Excloure de la nostra consideració moral altres éssers per la seva espècie no està més justificat que excloure-les per la raça, nacionalitat o sexe. La imparcialitat exigeix ​​l'expansió de la comunitat moral no sols a través de l'espai i del temps sinó també a través de les fronteres entre les espècies.» ~ James Rachels

Adoctrinar en l'especisme (II)

 

 

«Hem estat formats per una història del pensament en la que gairebé no som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les nostres necessitats i costums.» ~Gary Steiner

Els éssers humans hem esclavitzat els altres animals. Els sotmetem a voluntat per a fer-los servir de menjar, de vestimenta, de transport, d’entreteniment, de companyia... i molts altres fins tot cercant el nostre benefici.

Aquesta situació d’esclavitud no es manté al llarg del temps de manera espontània sinó que cal un constructe ideològic que ajudi a mantenir-la per evitar que es vegi qüestionada i assaltada per l’empatia i el nostre sentit moral -com succeeix amb els nens que encara no han assimilat els prejudicis especistes- i amb aquest propòsit sorgeix l’idea que els éssers humans som “éssers superiors” que tenim legitimitat per dominar els altres animals.

Un exemple representatiu d’aquest adoctrinament el trobem en l’Associació Espanyola de Pediatria, que aconsella als pares que no expliquin la veritat als fills sobre la procedència dels productes d’origen animal per tal que així no els rebutgin. Afirmen que amb els vegetals “no hi ha cap problema” però que amb els animals cal esperar una mica “fins que el nen comprengui com funciona la naturalesa [sic]”. Això vol dir, fins que la cultura especista li hagi anul·lat l’empatia i el sentit moral i assimili com a normal la idea que els altres animals existeixen per a que nosaltres els explotem. No és el funcionament de la natura la que ens obliga o condiciona a explotar els altres  animals; és la ideologia especista.

Un estudi dut a terme per Matti Wilks, Lucius Caviola, Guy Kahane i Paul Bloom, de les universitats de Yale, Oxford i Harvard, revela que la tendència per prioritzar la vida dels humans davant la d’altres animals és molt més dèbil en els nens d’entre 5 i 9 anys que en adults. Els resultats suggereixen que les inclinacions antropocèntriques són d’aparició tardana i de naturalesa fonamentalment social.

Des de la infància se’ns educa i socialitza en la noció que la resta d’animals són éssers inferiors que són al món per a ser usats per nosaltres, els humans. Però aquesta idea és un prejudici. No és un fet; no és una veritat i, a més, és una idea que contradiu els principis elementals de l’ètica bàsica.

L’antropocentrisme no és un fet natural; no és una idea inserida a la nostra ment de forma inherent, sinó que és una doctrina ideològica que es difon a la nostra cultura com a paradigma moral i l’objectiu del qual és cosificar els altres animals per a facilitar-ne l’explotació; de la mateixa manera que la cultura masclista cosifica les dones per tal que els homes les puguin dominar i sotmetre a voluntat.

L’especisme no és pas més natural del que ho és el masclisme. Es tracta d’un prejudici construït culturalment per a motivar i perpetuar una determinada estructura d’opressió en la que un grup dominant [els humans] sotmeten i exploten altres individus que no pertanyen al mateix grup [els animals no humans] amb la finalitat d’obtenir-ne un benefici.

Pot ser que existeixi una tendència d’origen biològic que ens motivi a agrupar-nos amb els que s’assemblen més a nosaltres –fet que ajudaria a explicar fenòmens com el racisme o el sexisme- però no és natural tota la ideologia que acompanya la discriminació especista sinó que es tracta d’una construcció cultural que s’ha forjat per a justificar l'opressió envers els altres animals.

Quan, des de nens, se’ns inculquen una sèrie d’idees i hàbits de conducta, llavors ens resulta més difícil qüestionar-los i analitzar-los amb objectivitat. D’aquesta manera acceptem com a normal el que en altres circumstàncies jutjaríem com un error o un crim, d’acord amb el nostre sentit moral.

Si no fos per l’adoctrinament especista que rebem a partir de la infància en tots els àmbits [família, escola i societat], no podríem acceptar l’explotació dels altres animals com una cosa normal. Ho demostra el fet que tantíssima gent rebutgi de manera espontània, per sentit moral, determinades activitats d’explotació animal precisament perquè no han estat educats ni acostumats a fer-les o viure-les; encara que aquestes activitats no es diferenciïn gaire d’altres en les que sí que hi participen habitualment.

La filòsofa Hanna Arendt i el psicòleg Stanley Migran varen dedicar gran part de la seva feina a estudiar com és que els éssers humans que no tenen una naturalesa cruel o psicòpata siguin circumstancialment capaços de recolzar i participar en activitats de violència extrema quan se’ls pressiona socialment. Això passa, en part, a causa que tots tenimuna certa tendència innata a seguir i continuar els dictats del grup de pertinença, ja es tracti de normes establertes en aquest grup o a la voluntat del líder que el dirigeix, i aquesta tendència ens condiciona inclús fins el punt de sufocar l’empatia natural i el raonament moral.

Vivim en una cultura que ens adoctrina en la creença que la resta d’animals existeixen per a servir les nostres necessitats i desitjos. Interioritzem totalment aquesta creença dins el nostre cap a través de rituals socials com, per exemple, la pràctica de menjar animals. Assumim des de nens l’hàbit de participar en l’explotació dels animals sense gairebé ni adonar-nos-en. És per això que, quan algú critica l’existència de l’explotació animal, el rebem sovint com si defensés que respirar aire no estigués bé.

Algunes persones al·leguen que no hauríem d’”imposar” als nens el veganisme. Mentrestant, aquestes mateixes persones inculquen les seves pròpies creences i hàbits als seus fills. A part d’aquesta evident contradicció; si realment no es vol imposar als nens res més enllà del què és necessari, aleshores, per què no se’ls hi explica la veritat sobre el què els hi fem als animals que explotem i que els nens decideixin per sí mateixos? A veure què passa…

No obstant això, per molt que la nostra empatia i consciència moral es puguin veure reprimides  i distorsionades per aquest adoctrinament, podem aconseguir sortir d’aquest marc especista gràcies justament a aquestes mateixes qualitats.

Molts de nosaltres ja hem qüestionat i desafiat aquestes creences que diuen que està ben fet explotar els altres animals, que està bé ignorar que són éssers conscients, que experimenten emocions i sentiments, i que està bé destruir els seus interessos amb l’objectiu d’afavorir els nostres.

A aquesta oposició ètica a considerar els altres animals com si fossin objectes i mers recursos pels humans és el que anomenem veganisme. 

 

Els 8 motius veritables per a rebutjar el veganisme

Aquest article és una versió adaptada d’un article original en anglès. He fusionat el punt 2 amb el 4 perquè ambdós es referien a la gestió de recursos naturals, i he aportat un nou argument en l’espai que quedava en aquest darrer punt.

 

 **********************

 

1-NO T’IMPORTA ABUSAR DELS ANIMALS

Si consideres que és acceptable pagar algú per a confinar un animal en una gàbia o per a clavar-li un ganivet a la gola, (encara que no et calgui fer-ho per a viure i que no hi hagi una raó que ho justifiqui), aleshores és comprensible que rebutgis el veganisme.

 

 
2-ODIES EL MEDI AMBIENT

 

Segons l’ONU, la cria i matança d’animals per a menjar és la causa número u d’emissions de gasos contaminants i és una de les causes que més contribueixen als problemes ambientals més greus a escala local i global. Així que, per a tots els que odien el medi ambient, l’opció més eficaç que poden dur a terme per a destruir-lo és consumir carn, productes làctis i ous.

Es gasten fins a 5 quilos de gra per a produir un quilo de carn. És a dir, imaginem que hi ha un nen mort de gana al teu cantó i tu sostens un recipient amb 5kg de fideus; aleshores et menges 1kg i llences els 4 restants a la paperera. Aquest és el repartiment de recursos que fa la ramaderia. Si penses que això és divertit i acceptable, llavors no has de fer-te vegà.

En realitat, tot això ens remet al punt 1 en tant que els animals, humans i no-humans, depenem directament del medi ambient (aire, aigua, terra) per a sobreviure i per a tenir una bona qualitat de vida. El menyspreu pel medi ambient indica un menyspreu per aquells que hi viuen.

 

 
3. ETS UN LLEÓ

Ets un lleó? Persegueixes la teva presa, la mates amb els ullals i llavors procedeixes a esquinçar-li el cos amb les dents per a menjar-ne la carn? Si és així, probablement ets incapaç de ser vegà.

 

 

4.TAN SOLS T’IMPORTA EL BENESTAR

Si consideres que als altres animals solament els importa evitar el sofriment i aconseguir plaer, aleshores és coherent que recolzis i participis en la seva explotació; sempre que aquesta explotació procuri reduir el sofriment i fomentar el benestar.

 

 
5.ETS PROPIETARI D’UN NEGOCI D’EXPLOTACIÓ ANIMAL

Siguem seriosos. Si ets el propietari d’una granja o d'un escorxador, aleshores tens un interès econòmic en què la gent consumeixi animals. Així doncs, et resultarà molt difícil acceptar que la manera de guanyar-te el sou ve d'uns fets que atempten contra els principis més bàsics de l'ètica.

 

6. CREUS QUE LA FORÇA FA EL DRET

Cada cert temps ens trobem amb individus que pensen que és moralment acceptable abusar d'altres simplement perquè poden fer-ho. Si és el teu cas, llavors el veganisme no és compatible amb la teva manera de pensar.

 

 
7. ETS UN ANIMAL MAMÍFER NADÓ

Les femelles dels mamífers solament produeixen llet després de l'embaràs. Per què? Per convertir ràpidament el fill petit en un adult. Així que, si el teu objectiu és, per exemple, convertir-te a la llarga en un boví adult de 600 quilos, no deixis de beure la llet de vaca.

 

 
8. T'AGRADA EL SADISME

Et causa plaer provocar deliberadament que altres persones (humanes o no humanes) pateixin? Estàs de sort! El consum de productes d'origen animal és una de les maneres més fàcils d'aconseguir aquest plaer i fer que els altres pateixin.

 

**********************

 
Sento que algunes persones poden considerar ofensiva aquesta exposició (és obvi que alguns dels motius tenen intenció satírica) però atès que no he trobat cap argument que refuti el veganisme, ni tampoc cap raó que justifiqui l'explotació animal, és evident que hi ha d'haver alguna causa que expliqui per què els humans discriminem i explotem els altres animals. Algunes de les hipòtesis esmentades poden ser perfectament verídiques, almenys en determinats casos.

 
Hi ha la possibilitat que hagi altres motius? Sí, és clar. Hi pot haver una explicació de tipus naturalista i una altra de tipus cultural. Però, independentment de quina sigui la tesi que expliqui aquest comportament, l'únic que és clar és que no hi ha cap justificació que legitimi la nostra dominació sobre els no-humans.

La insistent confusió sobre el concepte dels Drets Animals

 He trobat una notícia que diu així:

«Noruega crea una unitat de policia per a protegir els drets animals.»

Entenc que la notícia està mal redactada en l'ús dels termes.

    Primer; els animals no humans no tenen drets legals reconeguts. Ni a Noruega ni a cap altre país. Els animals no humans són sotmesos a la condició de propietat. I la propietat no pot tenir legalment drets. Tan sols els qui són considerats com a subjectes poden tenir-los; però la propietat és un tipus d'objecte, no de subjecte.

    Segon; segons la llei, els animals no humans són recursos econòmics. La legislació considera els animals no humans com a béns mobles que estan al servei dels humans. Per això existeixen els vivers, les granges d'animals, els escorxadors i altres centres d'explotació que comercien amb les vides dels animals per a benefici humà. Aquesta és la situació actual a tots els països del món.

La funció de la policia consisteix a protegir la propietat animal davant de possibles usos o ingerències que no estiguin reconegudes per llei. Per exemple, es considera que fer puntades de peu a un gos per pura diversió no és una finalitat acceptable i llavors es prohibeix. Però no perquè es reconegui que el gos té drets, sinó perquè la llei regula límits de l'ús de la propietat; de la mateixa manera que la llei prohibeix calar foc a casa nostra. És una simple regulació en l'ús de la propietat. Ni les cases ni els animals no humans tenen ni poden tenir drets legals reconeguts mentre estiguin sotmesos a l'estatus de propietat. Els qui tenen drets legals reconeguts són els propietaris: els humans.

És que potser prohibir que les cases siguin incendiades significa reconèixer que les cases tenen dret a la vida o dret a la integritat física? Per descomptat que no. De la mateixa manera és absurd parlar de "drets dels animals" quan la llei regula l'ús que fem dels no-humans com a propietat dels humans.

Curiosament la pròpia notícia aclareix que el motiu real que impulsa aquesta legislació és la intenció de protegir els humans:

«La iniciativa es va crear sota l'argument que qui fa mal a un animal és capaç de fer mal a un humà.»

No ens ha de sorprendre que l'objectiu de la llei sigui protegir de manera específica els éssers humans. Les lleis —en plena consonància amb la mentalitat especista predominant a la nostra societat— solament reconeixen els humans com a persones amb drets. Si la llei protegeix d'alguna manera altres animals és en realitat perquè això beneficia els humans.

És així com està estructurat el nostre sistema legal i no pot funcionar d'una altra manera en el context actual. Per tal que això canviés s'hauria d'abolir primer l'estatus de propietat sobre els no-humans i seguidament reconèixer-los com a persones jurídiques. Òbviament això és impossible a la pràctica a curt termini. Per arribar a aquest punt primer hi hauria d'haver una majoria social que rebutgés la utilització d'animals no humans com a recursos per als humans, a través del veganisme.

Per si no n'hi hagués prou, el contingut de la notícia no es limita solament a desinformar sinó que també delira fins al punt d'afirmar que Noruega ha entès que els animals tenen dret a la vida:

«Mentre ens anomenem humans, hem de respectar que els animals mereixen tant de respecte com nosaltres i que el seu dret a viure és igual que el nostre. Noruega ho entén a la perfecció i ha creat una unitat de policia encarregada de protegir els drets dels animals.»

Tota la notícia és un complet absurd tal i com està escrita.

Si fos cert que Noruega reconeix, per exemple, el dret a la vida d'altres animals, aleshores, per què maten animals per a servir de menjar? Per què és legal la caça, la pesca, els escorxadors i altres activitats que sistemàticament tenen com a finalitat destruir la vida dels animals no humans?

Si realment se'ls reconegués el dret a la vida llavors ja no se'ls podria matar per a aquests propòsits, igual que no es pot matar éssers humans per a servir de menjar o per a fer abrics. Com encertadament aclareix el professor Gary Francione sobre el concepte del que és un dret:

«Un dret és protecció no conseqüen-cialista per a un interès: això significa que protegim aquest interès encara que hi hagués conseqüències bones en un sentit general si no ho féssim.»

Però mentre els animals continuïn sotmesos a la condició de propietat, qualsevol iniciativa legal l'única cosa que podrà fer és regular l'ús que els humans fan dels no-humans. Exactament el mateix que passava al segle XIX, quan existia l'esclavitud humana que sotmetia milions d'éssers humans a ser propietat d'altres humans.

Per tant, la qüestió que ens hauríem de plantejar en primer lloc és: és just que considerem els altres animals com a propietat nostra?

Sabem que els altres animals no són objectes: posseeixen sensibilitat i interessos propis. En considerar-los com a propietat, els cosifiquem i vulnerem els seus interessos perquè nosaltres puguem obtenir un benefici mentre destruïm la seva llibertat i les seves vides. Els discriminem de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans.

Si entenem que és injust discriminar moralment els individus per la raça o el sexe, no és igual d'injust discriminar per l'espècie? Aquest és el veritable centre de tota la qüestió que plantegem.

D'altra banda, aquesta confusió que denuncio està fomentada també per l'existència del terme «Dret Animal» que fa referència a un àmbit jurídic que tracta sobre l'estatus legal dels animals no humans.

Tot i això, el Dret Animal no equival que els animals tinguin drets. Això tan sols vol dir que hi ha una part de la llei que es dedica a postular les normatives legals que afecten específicament els animals no humans. En aquest àmbit, hi ha alguns juristes que proclamen a favor de dotar els animals no humans de l'estatus de persones jurídiques per treure'ls de la condició de propietat; perquè mentre els no-humans siguin propietat humana mai no podran tenir drets.

En definitiva, hem vist que com a conseqüència de la manca d'interès i de coneixement, la redacció de les notícies són enganyoses i desinformen sobre quina és la situació real dels animals a la nostra societat, i dificulten així que hi hagi un qüestionament seriós sobre el problema que suposa la relació moral que tenim amb ells.

Anomenar "drets" les regulacions sobre la manera com són explotats els animals no humans és un exemple notori del mal ús dels mots i dels conceptes, cosa habitual a l'hora d'informar sobre aquesta qüestió.

Per entendre millor el que significaria realment reconèixer que els altres animals tenen drets, recomano llegir l'article titulat: «Drets Animals, En Poques Paraules».

Una observació sobre el «carnisme»

En aquesta entrada voldria fer una anàlisi crítica al voltant del concepte de «carnisme» que exposa l'autora Melanie Joy a la seva obra. La intenció d'aquest assaig no és resumir ni ressenyar el llibre sinó analitzar determinats aspectes dels arguments que exposa.

En primer lloc, considero que el concepte de carnisme no aporta cap noció nova que no estigués ja inclosa a la crítica a l'especisme. L'únic que fa Joy és reduir aquesta crítica a l'explotació d'altres animals per a menjar; més concretament per a la carn —d'aquí ve òbviament el terme.

Em sembla que solament tindria sentit parlar de carnisme si partim d'una perspectiva vegetariana que considera que fer servir altres animals per a carn és una cosa que mereix una consideració especial o exclusiva davant d'altres pràctiques especistes. Però penso que això és un error. El vegetarianisme és un prejudici. No és menys injust emprar algú per a convertir-lo en carn que per a convertir-lo en un abric, o en una màquina de produir llet o ous, o en una mascota, és a dir, en un esclau per a companyia.

Com bé explica el professor Gary Francione, el que Joy anomena carnisme seria simplement una manifestació concreta de l'especisme, però no hi hauria tal cosa com un «sistema invisible de creences» que consideri altres animals com a carn. El que sí que existeix és una ideologia explícita i molt visible que tracta els animals com a recursos per a satisfer els desitjos humans.

Per això entenc que el carnisme és un invent innecessari que solapa el concepte de cosificació dels animals. La idea del carnisme prové de prendre el significat de la cosificació per solament limitar-lo injustificadament a la cosificació en carn. Però no hi ha cap raó que justifiqui aquest reduccionisme.

El que permet i retroalimenta la cosificació dels animals és el prejudici de l'especisme, que alhora afavoreix i perpetua la cosificació activa sobre els altres animals a través de la seva explotació.

És cert que la major part dels animals explotats són emprats per a aliment; però també hi ha molts animals que no usem per a servir de carn, ni per a ser menjar ni tan sols. Milers de milions es fan servir, per exemple, per a servir de vestimenta, de transport, de mer entreteniment o són forçats en experiments científics.

Hi ha un adoctrinament inserit en la nostra cultura destinat a veure els altres animals com a éssers inferiors que existeixen per a ser mitjans per als nostres fins. Però no és un adoctrinament «carnista». No ens adoctrinen a per veure els altres animals específicament com a carn —potser considerem els gossos com a carn?— sinó per a considerar-los com a éssers inferiors que existeixen al món per a servir-nos a nosaltres, els humans. Això és l'antropocentrisme moral.

Així doncs, darrere del que Joy ha anomenat «carnisme» es troba en realitat l'antropocentrisme. La seva pretesa originalitat no va més enllà d'haver-se inventat un nou mot innecessari que incorre en el típic prejudici vegetarià de creure que fer servir els animals per a obtenir carn és diferent o més important que qualsevol altre ús d'animals.

Des del punt de vista antropocentrista, els cavalls són vistos com a mitjans de transport. Seria convenient, per tant, inventar el concepte de «transportisme»? Sembla una mica absurd. Aquestes especificacions no ajuden gens a comprendre l'assumpte a què ens referim i solament estableixen discriminacions arbitràries; segmentant a trossos allò que forma part d'un únic problema. És una vulneració del principi de simplicitat.

Melanie Joy es refereix gairebé exclusivament al consum de carn tot i que menjar ous, consumir lactis i consumir mel també ho considero menjar animals. Ens mengem allò que produeixen els seus cossos i, per això, ens mengem la seva llibertat i les seves vides.

Així, el que ha fet Melanie Joy és centrar-se exclusivament en el consum de carn i intentar explicar-ne la causa psicològica i ideològica. Però l'anàlisi que exposa no es diferencia en allò essencial del que seria una explicació de l'especisme. Quan parla de carnisme del que parla en realitat és d'una part de l'especisme; en concret de la creença antropocèntrica que els humans estem legitimats a explotar els altres animals —a fer-los servir per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

El consum de carn no és l'única demanda d'explotació animal que hi ha al món. Hi ha altres formes d'explotació que no impliquen l'ús d'animals com a aliment i que causen milions de víctimes: animals usats per a servir de vestimenta, en experimentació, o com a entreteniment. No veig cap raó que justifiqui privilegiar o prioritzar el consum de carn sobre la resta d'usos d'animals.

A uns animals els fem servir de menjar i altres de vestimenta, o per a servir de companyia, o per ser el nostre entreteniment, o els emprem en experiments científics; però tots ells per igual han estat sotmesos a la condició de propietat. Per tant, no tindria sentit que parlem de carnisme tret que defensem l'error del vegetarianisme —i no hi ha una bona raó per a fer-ho. Sostinc que hauríem d'assumir com a base moral el veganisme i l'ètica dels Drets Animals, partint necessàriament de la crítica a l'especisme i la cosificació sobre els no humans.

A banda de tot això, crec que he trobat un altre problema greu en la teoria de Melanie Joy. No solament ens trobem amb el prejudici vegetarià, sinó que també trobem que la teoria de Joy inclou el prejudici benestarista; això és: la creença que als altres animals tan sols els importa evitar el patiment i obtenir plaer. La creença que està bé usar els animals sempre que ens preocupem pel seu benestar.

Al llibre de Joy s'al·lega que els animals pateixen en ser explotats, ja sigui d'una manera o altra, i que la manera més efectiva d'evitar causar aquest patiment és no participar en aquesta explotació. Molts benestaristes no consumeixen productes de l'explotació animal precisament per aquest motiu i no pas perquè estiguin en contra de l'esclavatge per principi moral.

No he vist enlloc del text que Melanie Joy s'oposi a la dominació de l'ésser humà sobre els altres animals. Ella afirma que s'oposa a la crueltat. Però no he vist una denúncia de l'esclavatge animal i l'explotació en general sobre els altres animals. De fet, al llibre promou organitzacions benestaristes com HSUS i HFA que advoquen a favor de reformar l'esclavitud amb mesures de benestar animal, que en realitat no afavoreixen el benestar dels animals sinó l'eficiència econòmica de la indústria d'explotació animal.

Passa sovint que hi ha persones que no volen rebutjar l'especisme però sí que s'oposen a un determinat ús industrial d'animals com a menjar i, per tant, els convé que l'oposició no es faci contra l'especisme —i contra l'opressió que exercim sobre altres animals— sinó contra el que anomenen carnisme. És per això que el carnisme més aviat podria ajudar a ignorar i perpetuar l'especisme en comptes de combatre'l; així com a perpetuar la idea benestarista que el problema no és que explotem els animals sinó que la qüestió es limita a la manera com els explotem. El problema no és l'emprar animals, diuen els benestaristes, sinó que solament ens hem de preocupar pel patiment i les condicions del tracte —allò que molts anomenen 'maltractament'— que els donem en fer-los servir pel nostre benefici.

No són aquests els únics errors que m'ha semblat veure a l'obra de Joy però la prioritat de la concisió m'obliga a assenyalar tan sols allò que em sembla més important.

En conclusió; diria que Melanie Joy ha seleccionat diverses idees que ja estaven en obres anteriors d'altres autors i simplement les ha repetit sota un nou mot que s'ha inventat i les ha restringit de manera injustificada a la qüestió del consum de carn.

Per descomptat que alguns aspectes de l'anàlisi que apareix al llibre són encertats en tant que denuncien la cosificació dels animals. És cert que l'obra de Joy ha ajudat a difondre la comprensió del factor psicològic en la nostra relació amb els animals. El que jo critico és la manera que té d'enfocar-ho, com és d'innecessari inventar mots nous que no aporten conceptes nous, i el fet que la seva teoria assumeixi el prejudici del benestarisme.

No dubto que aquest llibre pugui ajudar a prendre certa consciència sobre el greu problema en la nostra relació amb els altres animals, però també entenc que serà una consciència deformada i limitada per alguns dels mateixos errors que causa i fomenta la nostra violència sobre els animals.

És millor llegir aquest llibre que no llegir res, és clar. Però penso que també seria millor llegir-lo de manera crítica i tenint en compte aquestes consideracions que he exposat.

 

Una tria personal?

Com a resposta a l'argument que explotar animals és una tria personal, ja hi ha un article de l'activista Robert Grillo que considero que explica més o menys correctament la naturalesa moral d'aquesta objecció, però m'agradaria aportar-hi alguns aclariments específics que no estarien reflectits a l'article. En concret, tinc quatre punts per a assenyalar:

 

    Primer; crec que l'assumpte no està ben expressat. El que considerem personal pot ser tot allò referit a la persona. Dir «personal» no és un adjectiu gaire aclaridor. En canvi, seria més correcte dir privat. Això fa referència a aquell aspecte que concerneix exclusivament a l'àmbit íntim de la voluntat de l'individu i que no ha d'estar sotmès a criteris objectius o imparcials.

Per exemple, triar el color de les parets de casa meva és una elecció privada; perquè és una cosa que no ha de dependre de res més a part de la meva pròpia voluntat individual. Se m'acudeixen molts exemples, però l'important és tenir clar és que solament és privat l'àmbit que afecta exclusivament a un mateix.

 

    Segon; el costum de consumir animals, i d'explotar-los en general, no és un assumpte privat perquè no és fruit d'una decisió individual independent sinó que es tracta d'un hàbit heretat com a conseqüència d'haver viscut en una cultura determinada: una cultura antropocentrista que considera que els altres animals són éssers inferiors que existeixen per a satisfer les necessitats i els desitjos humans.

Així, l'hàbit de menjar animals no és una pràctica que haguem triat lliurement, sinó que ens l'han inculcat des de la infància. Encara que la nostra ment ho assumeix de forma inconscient com si nosaltres haguéssim triat voluntàriament aquesta conducta en algun moment de la nostra vida.

 

    Tercer; al·legar que no hem d'entrar en aquesta qüestió perquè és privada resulta ser una contradicció en els termes perquè els que consumeixen altres animals, quan decideixen usar-los, els envaeixen i destrueixen l'àmbit privat. Si explotem altres animals això implica sotmetre la llibertat i la vida per a satisfer els nostres desitjos.

Si nosaltres no volem que ningú envaeixi el nostre espai privat, el nostre cos i la nostra voluntat, sense el nostre consentiment exprés, aleshores, per lògica, no hauríem d'actuar sota aquest mateix criteri respecte els altres individus que tenen el mateixos interessos bàsics a ser respectats? I en referir-nos a altres individus això inclou necessàriament també als altres animals, que no són humans però que sí que són individus amb el seu propi cos i la seva pròpia voluntat.

 

    Quart; l'excusa que no hem de qüestionar la moralitat de l'explotació animal perquè és una activitat que correspon a l'àmbit privat, no solament la trobem aplicada a la qüestió de l'explotació animal. El mateix argument s'ha fet servir en el context humà per a intentar reprimir la crítica contra aquelles pràctiques que atemptaven contra els drets humans en situació vulnerable com és el cas de la violència masclista contra les dones, tal com expliquen Esperança Bosch Fiol i Victòria Ferrer Pérez:

«Quant a la violència domèstica, la seva consideració com a fenomen privat ha propiciat que durant segles es considerés, primer un dret del marit i una cosa normal, i, posteriorment una cosa que “desgraciadament” succeïa en algunes llars però que formava part de la vida privada de les parelles i en allò que per tant no calia intervenir.» Esperança Bosch Fiol i Victòria A. Ferrer Pérez; «La violència de gènere: De qüestió privada a problema social»

En el moment en què les nostres decisions afecten altres individus llavors ja no som en el terreny privat sinó en l'àmbit de la moral. Que prefereixi pintar les parets de color blau no atenta contra els interessos d'altres individus. Ara bé, si decideixo que vull decorar-les amb pells d'animals llavors estic atemptant contra els interessos dels animals que vull fer servir per al meu benefici.

Gairebé tots estem d'acord que les eleccions personals han d'ajustar-se a l'ètica bàsica; excepte quan es tracta d'altres animals. Això és una altra conseqüència més del prejudici que anomenem espesicisme.