En aquesta entrada voldria fer una anàlisi crítica al voltant del concepte de «carnisme» que exposa l'autora Melanie Joy a la seva obra. La intenció d'aquest assaig no és resumir ni ressenyar el llibre sinó analitzar determinats aspectes dels arguments que exposa.
En primer lloc, considero que el concepte de carnisme no aporta cap noció nova que no estigués ja inclosa a la crítica a l'especisme. L'únic que fa Joy és reduir aquesta crítica a l'explotació d'altres animals per a menjar; més concretament per a la carn —d'aquí ve òbviament el terme.
Em sembla que solament tindria sentit parlar de carnisme si partim d'una perspectiva vegetariana que considera que fer servir altres animals per a carn és una cosa que mereix una consideració especial o exclusiva davant d'altres pràctiques especistes. Però penso que això és un error. El vegetarianisme és un prejudici. No és menys injust emprar algú per a convertir-lo en carn que per a convertir-lo en un abric, o en una màquina de produir llet o ous, o en una mascota, és a dir, en un esclau per a companyia.
Com bé explica el professor Gary Francione, el que Joy anomena carnisme seria simplement una manifestació concreta de l'especisme, però no hi hauria tal cosa com un «sistema invisible de creences» que consideri altres animals com a carn. El que sí que existeix és una ideologia explícita i molt visible que tracta els animals com a recursos per a satisfer els desitjos humans.
Per això entenc que el carnisme és un invent innecessari que solapa el concepte de cosificació dels animals. La idea del carnisme prové de prendre el significat de la cosificació per solament limitar-lo injustificadament a la cosificació en carn. Però no hi ha cap raó que justifiqui aquest reduccionisme.
El que permet i retroalimenta la cosificació dels animals és el prejudici de l'especisme, que alhora afavoreix i perpetua la cosificació activa sobre els altres animals a través de la seva explotació.
És cert que la major part dels animals explotats són emprats per a aliment; però també hi ha molts animals que no usem per a servir de carn, ni per a ser menjar ni tan sols. Milers de milions es fan servir, per exemple, per a servir de vestimenta, de transport, de mer entreteniment o són forçats en experiments científics.
Hi ha un adoctrinament inserit en la nostra cultura destinat a veure els altres animals com a éssers inferiors que existeixen per a ser mitjans per als nostres fins. Però no és un adoctrinament «carnista». No ens adoctrinen a per veure els altres animals específicament com a carn —potser considerem els gossos com a carn?— sinó per a considerar-los com a éssers inferiors que existeixen al món per a servir-nos a nosaltres, els humans. Això és l'antropocentrisme moral.
Així doncs, darrere del que Joy ha anomenat «carnisme» es troba en realitat l'antropocentrisme. La seva pretesa originalitat no va més enllà d'haver-se inventat un nou mot innecessari que incorre en el típic prejudici vegetarià de creure que fer servir els animals per a obtenir carn és diferent o més important que qualsevol altre ús d'animals.
Des del punt de vista antropocentrista, els cavalls són vistos com a mitjans de transport. Seria convenient, per tant, inventar el concepte de «transportisme»? Sembla una mica absurd. Aquestes especificacions no ajuden gens a comprendre l'assumpte a què ens referim i solament estableixen discriminacions arbitràries; segmentant a trossos allò que forma part d'un únic problema. És una vulneració del principi de simplicitat.
Melanie Joy es refereix gairebé exclusivament al consum de carn tot i que menjar ous, consumir lactis i consumir mel també ho considero menjar animals. Ens mengem allò que produeixen els seus cossos i, per això, ens mengem la seva llibertat i les seves vides.
Així, el que ha fet Melanie Joy és centrar-se exclusivament en el consum de carn i intentar explicar-ne la causa psicològica i ideològica. Però l'anàlisi que exposa no es diferencia en allò essencial del que seria una explicació de l'especisme. Quan parla de carnisme del que parla en realitat és d'una part de l'especisme; en concret de la creença antropocèntrica que els humans estem legitimats a explotar els altres animals —a fer-los servir per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.
El consum de carn no és l'única demanda d'explotació animal que hi ha al món. Hi ha altres formes d'explotació que no impliquen l'ús d'animals com a aliment i que causen milions de víctimes: animals usats per a servir de vestimenta, en experimentació, o com a entreteniment. No veig cap raó que justifiqui privilegiar o prioritzar el consum de carn sobre la resta d'usos d'animals.
A uns animals els fem servir de menjar i altres de vestimenta, o per a servir de companyia, o per ser el nostre entreteniment, o els emprem en experiments científics; però tots ells per igual han estat sotmesos a la condició de propietat. Per tant, no tindria sentit que parlem de carnisme tret que defensem l'error del vegetarianisme —i no hi ha una bona raó per a fer-ho. Sostinc que hauríem d'assumir com a base moral el veganisme i l'ètica dels Drets Animals, partint necessàriament de la crítica a l'especisme i la cosificació sobre els no humans.
A banda de tot això, crec que he trobat un altre problema greu en la teoria de Melanie Joy. No solament ens trobem amb el prejudici vegetarià, sinó que també trobem que la teoria de Joy inclou el prejudici benestarista; això és: la creença que als altres animals tan sols els importa evitar el patiment i obtenir plaer. La creença que està bé usar els animals sempre que ens preocupem pel seu benestar.
Al llibre de Joy s'al·lega que els animals pateixen en ser explotats, ja sigui d'una manera o altra, i que la manera més efectiva d'evitar causar aquest patiment és no participar en aquesta explotació. Molts benestaristes no consumeixen productes de l'explotació animal precisament per aquest motiu i no pas perquè estiguin en contra de l'esclavatge per principi moral.
No he vist enlloc del text que Melanie Joy s'oposi a la dominació de l'ésser humà sobre els altres animals. Ella afirma que s'oposa a la crueltat. Però no he vist una denúncia de l'esclavatge animal i l'explotació en general sobre els altres animals. De fet, al llibre promou organitzacions benestaristes com HSUS i HFA que advoquen a favor de reformar l'esclavitud amb mesures de benestar animal, que en realitat no afavoreixen el benestar dels animals sinó l'eficiència econòmica de la indústria d'explotació animal.
Passa sovint que hi ha persones que no volen rebutjar l'especisme però sí que s'oposen a un determinat ús industrial d'animals com a menjar i, per tant, els convé que l'oposició no es faci contra l'especisme —i contra l'opressió que exercim sobre altres animals— sinó contra el que anomenen carnisme. És per això que el carnisme més aviat podria ajudar a ignorar i perpetuar l'especisme en comptes de combatre'l; així com a perpetuar la idea benestarista que el problema no és que explotem els animals sinó que la qüestió es limita a la manera com els explotem. El problema no és l'emprar animals, diuen els benestaristes, sinó que solament ens hem de preocupar pel patiment i les condicions del tracte —allò que molts anomenen 'maltractament'— que els donem en fer-los servir pel nostre benefici.
No són aquests els únics errors que m'ha semblat veure a l'obra de Joy però la prioritat de la concisió m'obliga a assenyalar tan sols allò que em sembla més important.
En conclusió; diria que Melanie Joy ha seleccionat diverses idees que ja estaven en obres anteriors d'altres autors i simplement les ha repetit sota un nou mot que s'ha inventat i les ha restringit de manera injustificada a la qüestió del consum de carn.
Per descomptat que alguns aspectes de l'anàlisi que apareix al llibre són encertats en tant que denuncien la cosificació dels animals. És cert que l'obra de Joy ha ajudat a difondre la comprensió del factor psicològic en la nostra relació amb els animals. El que jo critico és la manera que té d'enfocar-ho, com és d'innecessari inventar mots nous que no aporten conceptes nous, i el fet que la seva teoria assumeixi el prejudici del benestarisme.
No dubto que aquest llibre pugui ajudar a prendre certa consciència sobre el greu problema en la nostra relació amb els altres animals, però també entenc que serà una consciència deformada i limitada per alguns dels mateixos errors que causa i fomenta la nostra violència sobre els animals.
És millor llegir aquest llibre que no llegir res, és clar. Però penso que també seria millor llegir-lo de manera crítica i tenint en compte aquestes consideracions que he exposat.
En primer lloc, considero que el concepte de carnisme no aporta cap noció nova que no estigués ja inclosa a la crítica a l'especisme. L'únic que fa Joy és reduir aquesta crítica a l'explotació d'altres animals per a menjar; més concretament per a la carn —d'aquí ve òbviament el terme.
Em sembla que solament tindria sentit parlar de carnisme si partim d'una perspectiva vegetariana que considera que fer servir altres animals per a carn és una cosa que mereix una consideració especial o exclusiva davant d'altres pràctiques especistes. Però penso que això és un error. El vegetarianisme és un prejudici. No és menys injust emprar algú per a convertir-lo en carn que per a convertir-lo en un abric, o en una màquina de produir llet o ous, o en una mascota, és a dir, en un esclau per a companyia.
Com bé explica el professor Gary Francione, el que Joy anomena carnisme seria simplement una manifestació concreta de l'especisme, però no hi hauria tal cosa com un «sistema invisible de creences» que consideri altres animals com a carn. El que sí que existeix és una ideologia explícita i molt visible que tracta els animals com a recursos per a satisfer els desitjos humans.
Per això entenc que el carnisme és un invent innecessari que solapa el concepte de cosificació dels animals. La idea del carnisme prové de prendre el significat de la cosificació per solament limitar-lo injustificadament a la cosificació en carn. Però no hi ha cap raó que justifiqui aquest reduccionisme.
El que permet i retroalimenta la cosificació dels animals és el prejudici de l'especisme, que alhora afavoreix i perpetua la cosificació activa sobre els altres animals a través de la seva explotació.
És cert que la major part dels animals explotats són emprats per a aliment; però també hi ha molts animals que no usem per a servir de carn, ni per a ser menjar ni tan sols. Milers de milions es fan servir, per exemple, per a servir de vestimenta, de transport, de mer entreteniment o són forçats en experiments científics.
Hi ha un adoctrinament inserit en la nostra cultura destinat a veure els altres animals com a éssers inferiors que existeixen per a ser mitjans per als nostres fins. Però no és un adoctrinament «carnista». No ens adoctrinen a per veure els altres animals específicament com a carn —potser considerem els gossos com a carn?— sinó per a considerar-los com a éssers inferiors que existeixen al món per a servir-nos a nosaltres, els humans. Això és l'antropocentrisme moral.
Així doncs, darrere del que Joy ha anomenat «carnisme» es troba en realitat l'antropocentrisme. La seva pretesa originalitat no va més enllà d'haver-se inventat un nou mot innecessari que incorre en el típic prejudici vegetarià de creure que fer servir els animals per a obtenir carn és diferent o més important que qualsevol altre ús d'animals.
Des del punt de vista antropocentrista, els cavalls són vistos com a mitjans de transport. Seria convenient, per tant, inventar el concepte de «transportisme»? Sembla una mica absurd. Aquestes especificacions no ajuden gens a comprendre l'assumpte a què ens referim i solament estableixen discriminacions arbitràries; segmentant a trossos allò que forma part d'un únic problema. És una vulneració del principi de simplicitat.
Melanie Joy es refereix gairebé exclusivament al consum de carn tot i que menjar ous, consumir lactis i consumir mel també ho considero menjar animals. Ens mengem allò que produeixen els seus cossos i, per això, ens mengem la seva llibertat i les seves vides.
Així, el que ha fet Melanie Joy és centrar-se exclusivament en el consum de carn i intentar explicar-ne la causa psicològica i ideològica. Però l'anàlisi que exposa no es diferencia en allò essencial del que seria una explicació de l'especisme. Quan parla de carnisme del que parla en realitat és d'una part de l'especisme; en concret de la creença antropocèntrica que els humans estem legitimats a explotar els altres animals —a fer-los servir per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.
El consum de carn no és l'única demanda d'explotació animal que hi ha al món. Hi ha altres formes d'explotació que no impliquen l'ús d'animals com a aliment i que causen milions de víctimes: animals usats per a servir de vestimenta, en experimentació, o com a entreteniment. No veig cap raó que justifiqui privilegiar o prioritzar el consum de carn sobre la resta d'usos d'animals.
A uns animals els fem servir de menjar i altres de vestimenta, o per a servir de companyia, o per ser el nostre entreteniment, o els emprem en experiments científics; però tots ells per igual han estat sotmesos a la condició de propietat. Per tant, no tindria sentit que parlem de carnisme tret que defensem l'error del vegetarianisme —i no hi ha una bona raó per a fer-ho. Sostinc que hauríem d'assumir com a base moral el veganisme i l'ètica dels Drets Animals, partint necessàriament de la crítica a l'especisme i la cosificació sobre els no humans.
A banda de tot això, crec que he trobat un altre problema greu en la teoria de Melanie Joy. No solament ens trobem amb el prejudici vegetarià, sinó que també trobem que la teoria de Joy inclou el prejudici benestarista; això és: la creença que als altres animals tan sols els importa evitar el patiment i obtenir plaer. La creença que està bé usar els animals sempre que ens preocupem pel seu benestar.
Al llibre de Joy s'al·lega que els animals pateixen en ser explotats, ja sigui d'una manera o altra, i que la manera més efectiva d'evitar causar aquest patiment és no participar en aquesta explotació. Molts benestaristes no consumeixen productes de l'explotació animal precisament per aquest motiu i no pas perquè estiguin en contra de l'esclavatge per principi moral.
No he vist enlloc del text que Melanie Joy s'oposi a la dominació de l'ésser humà sobre els altres animals. Ella afirma que s'oposa a la crueltat. Però no he vist una denúncia de l'esclavatge animal i l'explotació en general sobre els altres animals. De fet, al llibre promou organitzacions benestaristes com HSUS i HFA que advoquen a favor de reformar l'esclavitud amb mesures de benestar animal, que en realitat no afavoreixen el benestar dels animals sinó l'eficiència econòmica de la indústria d'explotació animal.
Passa sovint que hi ha persones que no volen rebutjar l'especisme però sí que s'oposen a un determinat ús industrial d'animals com a menjar i, per tant, els convé que l'oposició no es faci contra l'especisme —i contra l'opressió que exercim sobre altres animals— sinó contra el que anomenen carnisme. És per això que el carnisme més aviat podria ajudar a ignorar i perpetuar l'especisme en comptes de combatre'l; així com a perpetuar la idea benestarista que el problema no és que explotem els animals sinó que la qüestió es limita a la manera com els explotem. El problema no és l'emprar animals, diuen els benestaristes, sinó que solament ens hem de preocupar pel patiment i les condicions del tracte —allò que molts anomenen 'maltractament'— que els donem en fer-los servir pel nostre benefici.
No són aquests els únics errors que m'ha semblat veure a l'obra de Joy però la prioritat de la concisió m'obliga a assenyalar tan sols allò que em sembla més important.
En conclusió; diria que Melanie Joy ha seleccionat diverses idees que ja estaven en obres anteriors d'altres autors i simplement les ha repetit sota un nou mot que s'ha inventat i les ha restringit de manera injustificada a la qüestió del consum de carn.
Per descomptat que alguns aspectes de l'anàlisi que apareix al llibre són encertats en tant que denuncien la cosificació dels animals. És cert que l'obra de Joy ha ajudat a difondre la comprensió del factor psicològic en la nostra relació amb els animals. El que jo critico és la manera que té d'enfocar-ho, com és d'innecessari inventar mots nous que no aporten conceptes nous, i el fet que la seva teoria assumeixi el prejudici del benestarisme.
No dubto que aquest llibre pugui ajudar a prendre certa consciència sobre el greu problema en la nostra relació amb els altres animals, però també entenc que serà una consciència deformada i limitada per alguns dels mateixos errors que causa i fomenta la nostra violència sobre els animals.
És millor llegir aquest llibre que no llegir res, és clar. Però penso que també seria millor llegir-lo de manera crítica i tenint en compte aquestes consideracions que he exposat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada