Un fonament biològic en l'existència dels prejudicis
La nostra relació actual amb els altres animals es basa en pautes i costums que hem heretat del Paleolític i que continuem per inèrcia social. Tot i que la cultura i el context han canviat profundament, la nostra actitud amb els altres animals amb prou feines ha evolucionat des de llavors.
Molta gent sembla convençuda que l'explotació animal és un fenomen natural que sorgeix espontàniament però la veritat és que des de la infància ens inculquen que els animals són “éssers inferiors” que existeixen com a mers recursos per al nostre benefici. Aquest adoctrinament ens modela la visió del món. Això no obstant, la idea que aquest prejudici especista que cosifica els animals solament té origen en la cultura i l'educació, i que té poc o res a veure amb la biologia, podria ser equivocada.
Podem reconèixer el paper decisiu que tenen l'educació i el context social a l'hora de perpetuar la mentalitat especista. Això no vol dir, però, que l'especisme sigui un prejudici d'origen purament cultural. Considero raonable suposar que hi ha una certa tendència natural o biològica darrere d'aquest comportament.
Penso que això mateix serviria per a explicar —però no per a justificar— el racisme i el sexisme. De fet, no crec que es pugui produir cap fenomen ideològic o cultural sense que existeixi alguna mena de base biològica d'origen; en tant que som essencialment éssers biològics. El contrari seria assumir irracionalment que les coses sorgeixen del no-res, però del no res no en pot sorgir res.
Les ideologies mai no sorgeixen del buit sinó que tenen sempre un fonament previ que no depèn del pensament.
Per descomptat que la nostra mentalitat es configura en gran mesura segons l'educació i l'ambient on creixem i vivim. Això no obstant, això solament explica com s'inculquen les idees però no explicaria com sorgeixen originàriament. Explicar això darrer és sobre el que tracta aquest assaig.
En comptes de dictaminar amb tosquedat i apel·lar a la maldat, l'estupidesa o la simple ignorància; comprendrem millor els problemes que succeeixen si els estudiem de manera imparcial i objectiva. I així podrem afrontar-los i solucionar-los de manera més efectiva.
Les evidències mostren que sembla que hi ha una certa tendència biològica a afavorir els que són més semblants que nosaltres, cosa que implica desfavorir els més diferents, i és un fet notori en el comportament instintiu de molts animals.
Aquest tret innat explicaria en part la facilitat amb què els prejudicis grupalistes han predominat al llarg de la història. La tendència bàsica de què parlem seria la mateixa en tots els casos, però es manifestaria en diverses formes i maneres.
Atès que l'especisme entre la humanitat sempre ha estat estès i arrelat, una explicació biològica ajudaria a comprendre la causa d'aquesta situació. L'explicació es basaria en el fet que tenim una preferència per aquells individus que s'assemblen genèticament més a nosaltres per l'avantatge evolutiu que això suposa.
Sota aquesta perspectiva, així com tendim a considerar un familiar abans que un desconegut, o un paisà abans que un estranger, igualment és comprensible que tinguem una disposició a considerar els humans abans que la resta d'animals per certa simpatia de semblança.
De fet, fins i tot entre animalistes —fins i tot entre vegans— semblen inevitablement sorgir aquestes tendències, ja que no és inusual que es considerin més els mamífers, i especialment els primats, que els peixos o els insectes. Per això comprovem que les campanyes animalistes sovint se centren en aquests animals.
Per tant, bé podem explicar l'origen de l'especisme apel·lant a una certa tendència biològica. Tot i que és important tenir en compte sempre que els individus no som clons ni productes de fàbrica i que cadascú és diferent i hi ha diversos graus en una tendència que és merament general.
La nostra relació actual amb els altres animals es basa en pautes i costums que hem heretat del Paleolític i que continuem per inèrcia social. Tot i que la cultura i el context han canviat profundament, la nostra actitud amb els altres animals amb prou feines ha evolucionat des de llavors.
Molta gent sembla convençuda que l'explotació animal és un fenomen natural que sorgeix espontàniament però la veritat és que des de la infància ens inculquen que els animals són “éssers inferiors” que existeixen com a mers recursos per al nostre benefici. Aquest adoctrinament ens modela la visió del món. Això no obstant, la idea que aquest prejudici especista que cosifica els animals solament té origen en la cultura i l'educació, i que té poc o res a veure amb la biologia, podria ser equivocada.
Podem reconèixer el paper decisiu que tenen l'educació i el context social a l'hora de perpetuar la mentalitat especista. Això no vol dir, però, que l'especisme sigui un prejudici d'origen purament cultural. Considero raonable suposar que hi ha una certa tendència natural o biològica darrere d'aquest comportament.
Penso que això mateix serviria per a explicar —però no per a justificar— el racisme i el sexisme. De fet, no crec que es pugui produir cap fenomen ideològic o cultural sense que existeixi alguna mena de base biològica d'origen; en tant que som essencialment éssers biològics. El contrari seria assumir irracionalment que les coses sorgeixen del no-res, però del no res no en pot sorgir res.
Les ideologies mai no sorgeixen del buit sinó que tenen sempre un fonament previ que no depèn del pensament.
Per descomptat que la nostra mentalitat es configura en gran mesura segons l'educació i l'ambient on creixem i vivim. Això no obstant, això solament explica com s'inculquen les idees però no explicaria com sorgeixen originàriament. Explicar això darrer és sobre el que tracta aquest assaig.
En comptes de dictaminar amb tosquedat i apel·lar a la maldat, l'estupidesa o la simple ignorància; comprendrem millor els problemes que succeeixen si els estudiem de manera imparcial i objectiva. I així podrem afrontar-los i solucionar-los de manera més efectiva.
Les evidències mostren que sembla que hi ha una certa tendència biològica a afavorir els que són més semblants que nosaltres, cosa que implica desfavorir els més diferents, i és un fet notori en el comportament instintiu de molts animals.
Aquest tret innat explicaria en part la facilitat amb què els prejudicis grupalistes han predominat al llarg de la història. La tendència bàsica de què parlem seria la mateixa en tots els casos, però es manifestaria en diverses formes i maneres.
Atès que l'especisme entre la humanitat sempre ha estat estès i arrelat, una explicació biològica ajudaria a comprendre la causa d'aquesta situació. L'explicació es basaria en el fet que tenim una preferència per aquells individus que s'assemblen genèticament més a nosaltres per l'avantatge evolutiu que això suposa.
Sota aquesta perspectiva, així com tendim a considerar un familiar abans que un desconegut, o un paisà abans que un estranger, igualment és comprensible que tinguem una disposició a considerar els humans abans que la resta d'animals per certa simpatia de semblança.
De fet, fins i tot entre animalistes —fins i tot entre vegans— semblen inevitablement sorgir aquestes tendències, ja que no és inusual que es considerin més els mamífers, i especialment els primats, que els peixos o els insectes. Per això comprovem que les campanyes animalistes sovint se centren en aquests animals.
Per tant, bé podem explicar l'origen de l'especisme apel·lant a una certa tendència biològica. Tot i que és important tenir en compte sempre que els individus no som clons ni productes de fàbrica i que cadascú és diferent i hi ha diversos graus en una tendència que és merament general.
Les tendències biològiques no són criteris morals
Abans que ens deixem portar per la temptació de caure a la fal·làcia naturalista, cal aclarir que, fins i tot suposant que l'especisme tingués una causa natural, això no implica que haguem de ser especistes o que està bé que siguem especistes. Així com aclareix Pere Estupinyà:
«Conèixer aquest innatisme no ens ha de servir per a justificar les nostres accions ni acceptar-nos tal com som, sinó per saber quines qualitats podem potenciar i quines oferiran resistència quan intentem corregir-les per aconseguir el benestar individual i comú.» [Pere Estupinyá, El lladre de cervells, 2010]
Ara bé, suposant que les explicacions biològiques de l'especisme siguin creïbles, què n'hem d'extreure sobre la possibilitat de superar l'especisme?
Si en efecte existeixen, sempre han existit, i potser sempre existiran, conflictes grupals entre humans motivats per instints discriminatoris —racisme, sexisme, nacionalisme— per què no es podria assenyalar el mateix, amb més raó, de la nostra desconsideració envers altres animals?
Si la nostra desconsideració moral envers els no-humans fos una cosa merament adquirida llavors la solució a aquest problema no dóna lloc a controvèrsia, ja que allò adquirit es pot eliminar de la mateixa manera. Ara bé, si l'especisme és un prejudici que té el seu fonament també en la nostra biologia, aleshores ho hem de tenir en compte i no veure'l solament com un constructe cultural, si en veritat desitgem evitar-ho.
Estic d'acord amb la tesi de Steven Pinker sobre que és errònia la creença que la naturalesa humana és una "taula rasa". No sorgim com fulles en blanc sinó que naixem amb una estructura natural inherent que inclou tant el nostre cos com la nostra ment. També estic d'acord que el paper que juga l'ambient i la cultura en el desenvolupament de la nostra personalitat són decisius. Tots aquests factors –naturalesa, ambient, cultura– intervenen igualment en la formació de la nostra mentalitat. Fins i tot aquests mateixos factors s'influeixen entre ells. És una via de dues direccions. Si bé la biologia influeix decididament en la cultura, aquesta alhora pot influir en la biologia.
L'ambient modela part de la nostra biologia, és cert; però, hem de comprendre que, com que no som una taula rasa, no som infinitament modelables. Hi ha certs límits que cal assumir.
Però en comptes de cometre l'error maniqueu de canviar el mite de la “taula rasa” pel mite de la “taula determinada”, hauríem de forjar una nova visió que equilibri de forma intel·ligent tots els elements implicats, que s'acosti més a la realitat i ens permeti afrontar el progrés moral reeixidament.
Encara que fos efectivament cert que hi ha una certa predisposició biològica a la discriminació especista això no vol dir que aquesta predisposició sigui una destinació. Una predisposició no és una determinació. L´ambient i l´educació que rebem enfoca la nostra base biològica.
Crec que el problema és com interpretem la presència d'aquesta tendència a l'afinitat amb els semblants. A parer meu, ens equivoquem si equiparem una tendència a una determinació. No són el mateix. Que hi pogués haver una tendència no vol dir que estiguem obligats que aquesta tendència determini la nostra manera de pensar i d'actuar.
Ens sentim més identificats amb els que ens són més propers genèticament? Potser sí, en certa manera, en certes ocasions, no sempre. Si això fos una tendència determinista entraria en contradicció amb el fet que podem comprovar que sorgeixen amors, amistats o consideració entre individus de diferent raça o espècie. Que potser no hi ha gaires humans que es preocupen altruistament per individus no-humans i hi dediquen la vida?
Tenim més preocupació personal pels nostres familiars: amics, familiars, companys. Els fets ho indiquen clarament. Però hi ha nivells de consideració. La moral igualitària no és incompatible amb l'existència d'un àmbit privat. Podem preocupar-nos de forma especial per la nostra família i alhora respectar els altres individus com a persones i no tractar-los com a objectes.
Crec que el problema és com interpretem la presència d'aquesta tendència a l'afinitat amb els semblants. A parer meu, ens equivoquem si equiparem una tendència a una determinació. No són el mateix. Que hi pogués haver una tendència no vol dir que estiguem obligats que aquesta tendència determini la nostra manera de pensar i d'actuar.
Ens sentim més identificats amb els que ens són més propers genèticament? Potser sí, en certa manera, en certes ocasions, no sempre. Si això fos una tendència determinista entraria en contradicció amb el fet que podem comprovar que sorgeixen amors, amistats o consideració entre individus de diferent raça o espècie. Que potser no hi ha gaires humans que es preocupen altruistament per individus no-humans i hi dediquen la vida?
Tenim més preocupació personal pels nostres familiars: amics, familiars, companys. Els fets ho indiquen clarament. Però hi ha nivells de consideració. La moral igualitària no és incompatible amb l'existència d'un àmbit privat. Podem preocupar-nos de forma especial per la nostra família i alhora respectar els altres individus com a persones i no tractar-los com a objectes.
La nostra conducta no està determinada per la biologia
No veig per què l'especisme és diferent de la resta de prejudicis. Si podem superar el racisme, el sexisme, o l'homofòbia, per què no podrem superar l'especisme?
És clar que la biologia fonamenta i condiciona tot el nostre comportament, però això no equival que la biologia determini tot allò que fem. La nostra configuració biològica pot, per exemple, fer-nos tendir a la ira, però l'autocontrol après gràcies a l'educació que rebem aconsegueix que reconeguem aquesta ira i puguem controlar-la i atenuar-la i, finalment, anul·lar-la.
Una tendència no equival a una inevitabilitat. Hi ha una tendència inherent a afavorir els qui són més semblants a nosaltres? Potser sí. Aquesta tendència implica que hi estem determinats? Em sembla que no. D'acord amb allò que assenyala Stuart Sutherland en el seu destacat estudi sobre la irracionalitat:
«Possiblement el desgrat cap als exogrups sigui fins a cert punt innat i es remunti a la nostra història tribal. Però això ni ho justifica ni implica necessàriament que sigui impossible de controlar.» [Suart Sutherland, Irracionalitat, 1992]
A l'obra del professor Konrad Lorenz es postula que en els animals en general hi ha un instint d'agressió —una predisposició agressiva innata. Però encara que aquesta tendència és inherent no és unívoca. Es pot adreçar tant a la guerra -i altres formes de violència- com a activitats civilitzades i constructives com són l'art, l'esport i la cultura en general. Pensem en el heavy metal, les arts marcials i els jocs de consola.
Per tot això, no hauríem de caure en el pessimisme: el pessimisme de creure que no podem us deixar de ser especistes o que mai no podrem aconseguir que la societat deixi de ser especista.
No considero el pessimisme una postura raonable ja que no em sembla justificat. És a dir, si el que pretenem és que l'especisme desaparegui en el no-res absolut, això és impossible. Algú que pretengui això és conseqüent que s'aboqui al pessimisme. Però és una postura absurda. És com deprimir-se perquè mai no podrem ser immortals. El que sí que podem aconseguir és viure existències més llargues que les dels nostres avantpassats, més d'acord amb l'ètica, i raonablement feliços. La nostra actitud davant de les vicissituds de la vida depèn en gran mesura de la visió i l'objectiu que ens marquem prèviament.
Si en efecte el prejudici es tracta d'una tendència que apareix de forma inherent, aleshores no podem eradicar-lo fins a fer-la desaparèixer. Ara bé, això no vol dir que educant la gent no puguem evitar que hi hagi menys persones que assumeixin aquest prejudici com a part de la seva manera de pensar que les que hi hauria sense aquesta educació igualitària. La cultura serveix entre altres coses per controlar aquestes tendències innates. En paraules de Manuel Garrido Lora: «La biologia ens fa agressius, però és la cultura la que ens fa pacífics o violents.»
Vegem el cas del masclisme. La pràctica del masclisme pot aparèixer com:
[1] Un prejudici sistemàtic assentat en el corrent de la mentalitat predominant i en la pròpia estructura de la societat.
[2] Un cas marginal i excepcional; cosa que succeeix ocasionalment però que és rebutjat per la majoria de la societat.
Crec que podem comprovar que hi ha una abismal diferència entre les dues situacions. Segons ho veig jo, l'especisme pot ser afrontat de manera semblant.
Que l'especisme no és una tendència determinista és clar, ja que milions de persones veganes ho demostren cada dia mitjançant les seves idees i accions.
Una nova perspectiva sobre un problema antic
En conclusió, plantejar el problema de l'especisme des d'un punt de vista naturalista no serveix per justificar-lo ni per menysprear l'explicació cultural.
L´explicació naturalista serveix per a complementar l´explicació cultural. Serveix per a comprendre el perquè passa el que passa. I serveix perquè ens plantegem la possibilitat que amb el canvi de mentalitat —encara que calgui i sigui important— pot no haver-n'hi prou per fer-ho desaparèixer i que hem d'estar atents davant la possibilitat que aquesta tendència inherent es manifesti en qualsevol moment i forma.
Ser conscients que la llavor de l'especisme és dins nostre és un coneixement que ens ajudarà a evitar que sorgeixi i ens domini. Tan sols així el podrem entendre, controlar i podrem aconseguir que no regeixi la nostra vida, tal com passa actualment.
Crec que no és il·lusori pensar que podem superar l'especisme com la ideologia dominant a les nostres vides, igual que podem superar la resta de prejudicis. Citant el professor António Damasio:
«La naturalesa per ella mateixa no té valors morals. Tot i això, tenim la cultura, la possibilitat de reflexionar sobre les nostres vides i de canviar les coses. Li posaré un exemple relacionat amb l'esclavatge: des del punt de vista de qui se'n beneficiava, podia ser bona, però els éssers humans hem descobert que l'esclavatge no és bo i l'hem abolit. Això no sorgeix de l'evolució biològica. És una cosa cultural.» [Entrevista a António Damasio, El Periódico de Catalunya, 11 d'octubre del 2010]
Per tot això, si bé l'especisme —igual que el racisme o altres prejudicis— potser mai no podria ser completament eradicat del tot, atès que a l'origen hi hauria un factor biològic intrínsec, sí que pot ser bandejat en gran mesura i penso que és un imperatiu moral que ens esforcem per a aconseguir-ho.
