L'ètica no és una imposició

 

En aquest assaig pretenc defensar la idea que l'ètica no pot ser una "imposició" perquè això suposaria al·legar erròniament que se'ns «im-posa» alguna cosa que no és inherent a nosaltres, és a dir, que se'ns força a acatar una cosa que és aliena o contrària a nosaltres.

    En primer lloc, la capacitat moral és quelcom inherent a la nostra pròpia naturalesa. No és una cosa imposada o afegida des de fora. La moralitat és un fenomen biològic que no solament apareix en els éssers humans sinó que també s'ha comprovat en altres animals -concretament en altres mamífers.

Anomenem moralitat a la capacitat de tenir en consideració altres individus i els seus interessos, basada al seu torn en la capacitat d'empatia. La moralitat és el reconeixement que no som els únics éssers conscients en aquest món i que els interessos dels altres també han de ser considerats a l'hora de determinar la nostra conducta.

Per tant, la nostra capacitat d'actuar moralment no és una imposició sinó que és una capacitat intrínseca a la nostra personalitat.

    En segon lloc, l'ètica seria l'obligació inherent d'acatar els principis de la lògica que formen part de la nostra pròpia facultat de raonar. Per això no es pot imposar, per definició. Tan sols podríem dir que s’"imposa" —alguna cosa que s'introdueix interiorment des de fora— en el cas que es tractés d'alguna cosa externa al que se'ns vol forçar.

L'ètica seria una pura derivació de la lògica. Els principis fonamentals de la moral són el principi d'igualtat —o principi d'igual consideració— i el principi de valor inherent; els quals, al seu torn, deriven directament del principi d'identitat. Si això és així, llavors l'ètica no la podem imposar ni refutar; tan sols la podem reconèixer. No podem imposar ni refutar que A=A.

Així, els principis bàsics de l'ètica són purament lògics i estem obligats a ells per la nostra facultat de raonament. Estem intrínsecament obligats a reconèixer que A=A i, lògicament, a acatar aquest principi en la nostra conducta. Però no estem obligats en el sentit de forçats o coaccionats externament sinó obligats en el sentit de ser un imperatiu lògic, atès que és un requisit necessari per a l'existència i funcionament de la nostra racionalitat.

Per això, si la lògica no és una imposició i l'ètica és l'acatament a la lògica llavors l'ètica no pot ser conceptualment una imposició. En canvi, quan decidim ignorar o infringir aquests principis llavors som nosaltres els que estem imposant els nostres desitjos o intencions per sobre dels d'altres individus.

Si els altres individus són igualment subjectes com nosaltres i tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres llavors lògicament no hem de tractar-los com a objectes. Això és el que volem dir quan assenyalem que posseeixen un valor inherent. Tractar els subjectes com si fossin objectes és lògicament contradictori. Així mateix, hem de considerar els seus interessos al mateix nivell que els nostres ja que són els mateixos interessos [A=A] encara que es donin en individus diferents: a això és el que ens referim quan parlem de la igualtat en sentit moral.

Jo diria que tot això és l'oposat a la imposició d'uns sobre altres; això és la igualtat. Per descomptat que la igualtat no vol dir que els nostres interessos es sacrifiquin en favor dels interessos d'altres individus sinó que els interessos de tots han de ser considerats igualment, al mateix nivell.

No obstant això, és important assenyalar que no equiparo l'ètica a qualsevol doctrina o codi específic de conducta que es pretengui d'obligat compliment. Existeixen diverses teories morals que difereixen i fins i tot s'oposen entre si. Per tant, en virtut del principi de no-contradicció, resulta obvi que no poden ser totes correctes i que algunes han de ser necessàriament errònies. Jo considero que totes aquelles teories que incompleixen la lògica són teories equivocades. Totes aquelles que es basen en pressupòsits no-lògics [emocions, sentiments, gustos, tradicions...] no serien ni tan sols ètiques des del punt de vista racional. Un exemple d'això seria l'utilitarisme. Sens dubte hi ha doctrines que diuen ser ètiques però que contradiuen la definició d'ètica de la qual parteixo.

D'altra banda, podem crear normes que imposin una determinada conducta de forma impositiva, coactiva. Per exemple: les lleis jurídiques sempre són una imposició; són de caràcter externament coactiu. La legalitat és un àmbit categorialment diferent a la moralitat. La legalitat és de caràcter convencional.

Ara bé, si diem que hem de respectar els éssers sentents com a persones —no tractar-los com a coses— no estaríem imposant res. Perquè aquest mandat és una derivació necessària de la lògica. El que estem dient és que no hem d'imposar injustificadament els nostres desitjos a altres persones —no hem de tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins— perquè és la norma de conducta coherent amb la lògica, la qual és part inherent de la nostra pròpia racionalitat. Per tant, la moral no existeix fora de nosaltres —de forma heterònoma com és el cas de les lleis jurídiques— sinó que és dins nostre, en la nostra racionalitat, de forma autònoma.

Per acabar, m'agradaria aclarir que si bé argumento en contra de la idea que l'ètica és una imposició, no considero per això que la imposició sigui un fet intrínsecament dolent ni bo en si mateix. La imposició pot ser correcta o pot ser incorrecta. Això depèn de si està moralment justificada o no. La qual cosa ens retorna de nou als principis ètics que són el referent normatiu de la moralitat. I, segons he exposat, l'únic fonament objectiu que podria tenir una moral és la lògica.

En conclusió, l'ètica pot semblar una imposició solament per aquells que no han comprès la seva naturalesa; però no per als que l'hem interioritzat i reconeixem que és una extensió de la nostra pròpia racionalitat. Les normes ètiques es coneixen mitjançant la raó, que és inherent a nosaltres, no des de fora de nosaltres. Raonar no és una limitació sinó un desenvolupament de la nostra personalitat racional.

«Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg»

 

El professor Casey Taft analitza en aquest article quina podria ser la forma més efectiva de difondre el veganisme en la societat des d'un punt de vista psicològic, partint de la seva pròpia experiència com a terapeuta. Penso que les seves reflexions poden ser útils per a millorar el nostre activisme en favor del respecte als altres animals i mereixen que les tinguem en compte.

*********************************

    "Quina és la millor forma de promoure el veganisme?: La perspectiva d'un psicòleg"

    Casey Taft, Ph.D.

He estat responsable d'una investigació clínica pionera en l'àmbit de la prevenció de la violència. He desenvolupat els únics programes que mostren com prevenir i acabar amb la violència domèstica per part de membres de l'exèrcit i aquests programes són ara aplicats en els hospitals de tot el país. He estat assessor de la Nacions Unides per a un projecte destinat a posar fi a la violència en països devastats per la guerra i he rebut premis internacionals per la meva feina. Actualment escric un llibre per a l'Associació Americana de Psicologia centrat en la prevenció del trauma i la violència.

Esmento aquestes credencials per suggerir que puc saber alguna cosa sobre com acabar amb la violència innecessària. De fet, hi ha un vast camp de coneixement sobre promoure el canvi en individus no motivats que ha estat llargament ignorat per molts activistes animalistes.

Ofereixo la meva perspectiva sobre promoure el canvi en una conducta violenta basant-me en la meva experiència amb la prevenció de violència i pel fet que hi ha una connexió amb els nostres esforços en promoure la no-violència cap als animals. Tinc certs coneixements sobre motivar el canvi de conducta entre grups considerats "resistents al canvi" perquè cada dia he observat canvis profunds durant la meva feina clínica, i vull exposar com es podria aplicar això en la nostra tasca de promoure el veganisme.

Les organitzacions animalistes fan un gran esforç per animar els no-vegans i ofereixen alternatives sense carn, promouen la campanya de dilluns Sense Carn i el "reducetarianisme"... però obliden el component més important de qualsevol estratègia per al canvi de conducta: un objectiu clarament definit. Resulta sorprenent que el veganisme tot just aparegui esmentat com a objectiu per part d'aquestes organitzacions. Com esperem aconseguir que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzar totes les formes de violència envers els animals si el veganisme no apareix com l'objectiu que cerca el canvi de conducta? Difícilment aconseguirem que la gent es faci vegana animant-los a reduir el consum de carn o oferint-los deliciós menjar vegà, perquè aquest és un mètode més aviat inefectiu per aconseguir un canvi real a llarg termini. Si volem que acabi la violència innecessària cap els animals i veiem això com una qüestió de justícia, llavors el veganisme ha de ser promogut sense excuses.

No hi ha cap mètode per al canvi de conducta -o moviment social de justícia per al cas- que pateixi d'una falta de claredat sobre un objectiu definit com aquest. Si jo pensés que suggerir als meus pacients que una simple reducció de la violència cap a les dones, o que confiessin en estratègies per cometre menys abusos, fos alguna cosa acceptable i recomanable com a objectiu final, estaria fent un flac servei a les víctimes i mereixeria perdre la feina. Quan treballo amb aquells que estan involucrats amb la violència i l'abús, deixo molt clar i explícit que l'objectiu del nostre programa és ser no-abusius en cap forma i ho exposo d'una manera que sigui acceptable per a les persones amb qui treballo. Insisteixo que si volem veure un canvi de conducta específic i finalment acabar amb la violència i ajudar els que són afectats, necessitem ser clars sobre què és aquesta conducta i per què necessitem un canvi.

Alguns activistes i organitzacions tenen por de promoure el veganisme com a objectiu final perquè senten que si són molt "agressius" perdran completament la gent. Això és probablement el principal motiu pel qual no hi ha hagut un major canvi cultural cap al veganisme. De fet, és possible establir l'objectiu clar d'acabar amb la violència cap als animals i treballar amb no-vegans d'una forma productiva i no-agressiva per a produir un canvi de conducta.

Jo comprenc per què alguns activistes estan preocupats pel fet de perdre els no-vegans quan realitzen activisme. En la major part de les meves primeres investigacions clíniques -així com en l'enfocament de la meva dissertació doctoral- vaig mostrar la importància de la relació terapèutica per a tractar els responsables de violència domèstica. Vaig mostrar que com més gran sigui el llaç que uneix el pacient amb el terapeuta, i com més gran sigui l'àmbit d'objectius i activitats que comparteixin en el tractament, menor seria la violència dels pacients després del tractament. Com més col·laborem i donem suport amb la nostra feina a aquells que desitgem que canviïn de conducta, més gran serà el canvi que veurem com a resultat. Encara que això no vol dir que, alhora, fallem a l'hora d'establir un objectiu per a aquest canvi. Fer-ho seria completament contraproduent per a la teràpia.

En qualsevol estratègia de canvi és important ser honest, sincer i directe sobre allò que cal canviar, sense jutjar ni posar els altres a la defensiva. Sí, això és possible i en realitat és molt simple i terapèutic. Podem mostrar comprensió i empatia respecte d'un problema de conducta i el que motiva aquest comportament, i alhora mantenir la postura que tota violència ha d'acabar. Tots dos punts no són mútuament excloents i calen perquè el canvi succeeixi.

He comprovat que els meus pacients aprecien la meva honestedat quan observo que determinades conductes són abusives i problemàtiques. També tracto de reforçar els estímuls positius en els pacients quan tracten de controlar l'ira i afrontar millor les situacions, encara que no ho facin de manera perfecta. Per descomptat, quan reforcem la  conducta positiva, això té un impacte més poderós que si solament penalitzem la conducta negativa. No obstant això, mai hem de donar suport o excusar la conducta abusiva de cap manera, i hem d'assenyalar l'abús quan succeeix.

De la mateixa manera, en el nostre activisme, hem de promoure el veganisme i reforçar els passos cap a aquest objectiu. Eliminar la carn, eliminar els lactis... són passos en la direcció correcta cap al veganisme, i si volem promoure un canvi real hem de donar tot el suport que puguem a aquests passos. Però això ha de ser vist com a passos cap al veganisme i no com a fins en si mateixos.

En resum, el que en trec de les meves experiències de tants anys acabant i prevenint la violència amb els meus pacients és que hi ha dues claus per aconseguir el canvi real: [1] Ens cal tenir un objectiu clar -Acabar amb la violència- que és definit i expressat de manera absoluta i rotunda, i [2] Hem de mantenir una postura no-agressiva a l'hora de promoure l'objectiu final -Acabar amb la violència- assumint que l'individu pot dubtar sobre canviar la seva conducta, i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Algú pot argüir que allò que és efectiu en prevenir i acabar amb la violència interpersonal en pacients o grups no és rellevant per promoure canvis a gran escala pel que fa a la violència contra els animals. No obstant això, el tipus de gent amb la qual faig feina posseeix moltes similituds amb els que són qüestionats pel seu consum d'animals. Encara que molts són coaccionats legalment per a sotmetre's a teràpia, sovint no reconeixen la seva conducta com un problema, tendeixen a reaccionar de forma defensiva i irascible quan se'ls qüestiona, i esgrimeixen justificacions irracionals sobre el seu comportament. Més encara: a l'igual que l'activisme, la teràpia és una forma de persuasió social, i el nostre missatge en cada context té més similituds que diferències. Tan sols hem d'imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogués un "dilluns sense abusos" o "un abús humanitari" per apreciar que determinats mètodes de persuasió emprats per l'activisme animalista no són lògics des del punt de vista de la justícia o de la psicologia.

El canvi de conducta segueix uns principis bàsics que s'apliquen en diversos problemes i grups. Ens cal un objectiu clar i una comunicació honesta i positiva. Tots dos punts poden i s'han d'acompanyar mútuament per a aconseguir una reducció a gran escala de la violència contra els animals. Amb l'auge social del veganisme i el suport ètic i científic que l'avala, ara més que mai tenim l'oportunitat d'aconseguir un gran canvi. Ens cal aprofitar aquesta oportunitat animant explícitament els altres que es facin vegans i recolzant els passos cap a aquest objectiu.

Article original en anglès: How Do We Best Promote Veganism?: A Psychologist's Perspective

******************************

Crec que l'enfocament del professor Casey Taft és molt encertat al posar l'èmfasi tan en l'ètica com en la psicologia. Al contrari del que sembla que pensen altres activistes, considero que és important que l'activisme s'ajusti als principis ètics, així com també hem de tenir en compte l'impacte psicològic que tenen les nostres accions en les persones. Hi ha estudis que apunten que apel·lar a valors morals ajuda a motivar una modificació en la conducta. Per això, la psicologia clínica pot servir-nos de gran ajuda per a millorar el nostre activisme, mentre que el nostre objectiu és generar la reflexió i el canvi en la gent.

 

Ètica basada en la raó

 

«En síntesi, allò que requerim és una ètica universalment vàlida per a tota la humanitat; però això no vol dir que ens calgui una ètica que prescrigui un estil uniforme del bon viure per a tot individu o per a totes les diferents formes socioculturals de vida. Per contra, podem acceptar i fins i tot obligar-nos a protegir la pluralitat de formes individuals de vida, sempre que quedi garantit que una ètica universalment vàlida de drets iguals i igual corresponsabilitat per a la solució dels problemes comuns de la humanitat sigui respectada a cada forma particular de vida.» ~ Kart-Otto Apel

És l'ètica una entitat racional, objectiva i universal, o és merament subjectiva, o relativa a cada persona o cultura, o simplement ha de consistir en imitar allò que veiem a la natura?

Tal i com es pot apreciar sovint en debats sobre aquesta qüestió, molta gent realment creu que no hi pot haver una ètica basada en la raó, universal i objectiva, vàlida per a tots i en tot moment, i que les qüestions morals es redueixen en darrera instància a sentiments o gustos personals, o al que convinguem en societat, o que hem d'intentar imitar el que passa a la natura, o simplement perpetuar la tradició.

Però tots els enfocaments que rebutgen la raó esdevenen profundament problemàtics per diverses raons.

    Primer; si no hi hagués criteris morals objectius llavors no tindria sentit que parléssim de progrés moral ni que jutgéssim les accions dels altres. No podríem jutjar una diferència entre la violació i el sexe consentit. Seria com jutjar que el gust dolç és bo i el salat dolent. Per què se suposa que és una cosa bona el fet d'empatitzar amb altres individus i respectar-los com a persones? Per què és una cosa dolenta tractar-los de manera que mai no voldríem ser tractats? Solament hi ha dues opcions: o tot es basa en meres preferències subjectives o hi ha principis universals a partir dels quals podem deduir allò que està bé i malament. La primera opció fa desaparèixer el concepte mateix de moral.

    Segon; és molt freqüent que es confongui allò que és la moral amb el que alguns creuen que és la moral. Que algunes persones creguin que alguna cosa està bé o malament no vol dir que sigui així necessàriament. Això cal demostrar-ho amb raonaments, amb la lògica, i no simplement afirmar-ho. Igual que qualsevol altre judici o raonament.

Sovint confonem la moral amb el codi de conducta que s'imposa a una cultura. Aquestes dues coses no són el mateix. La moral no es fonamenta en els codis deontològics de la societat. La moral es basa purament en la raó. És per això que malgrat que la nostra cultura considera que els altres animals són inferiors i està bé explotar-los; nosaltres hem pogut raonar que això és fals. Si la moral fos el mateix que el codi social no hauríem avançat mai gens ni mica en qüestions com el racisme, el sexisme o l'homofòbia. Aquest canvi tan sols s'explica apel·lant a un sentit moral subjacent a la nostra naturalesa i que no depèn del context.

Si la moral fos relativa, o fos convencional, o consistís en imitar la conducta que altres animals practiquen a la natura, llavors no podríem establir que, per exemple, violar dones és immoral: és una cosa que està malament sempre i que no hem de fer. Hauríem de dir que potser és immoral per a nosaltres però potser per a altres no ho és; així que hauríem de respectar el fet que altres violin dones si no ho consideren una cosa immoral.

Podríem dir el mateix de l'assassinat, la tortura o l'esclavitud. Estem disposats a acceptar aquesta conclusió? Em sembla obvi que no. Perquè en realitat ningú no accepta que allò que està bé i malament es basa en capricis personals, o merament en allò que la societat estableixi en un codi moral o legal, ni tampoc en imitar el que passi a la natura.

L'ètica no és el que la societat estableix, ni tampoc és equivalent als desitjos personals, ni consisteix en imitar el que passa a la natura. Aleshores què ha de ser l'ètica? L'ètica és actuar segons la raó. Per raó, entenem bàsicament la forma de pensament que s'ajusta als principis bàsics de la lògica i els fets empírics comprovats. Si un raonament correcte es basa en ajustar-se a la lògica i els fets, per què en el cas del raonament moral hauria de ser diferent?

El raonament ètic també pot ser objecte de valoració pel que fa a la qualitat. Un bon raonament ha de ser vàlid i tant els arguments que li donen suport com les conclusions a què s'arriba haurien de ser sostenibles i rellevants. Els arguments sostenibles són aquells que estan relacionats amb el tema, és a dir, amb els fets del cas i amb les normes o valors a què estan adscrits. Aquests arguments són anomenats rellevants i tenen alguna cosa a afegir a l'autoritat d'un judici que estableix que certa conducta és correcta des del punt de vista moral. Així ho va exposar el filòsof Shelly Kagan:

«Si ara passem a la qüestió què cal —més enllà de la racionalitat— per què la maldat ingressi al món?, penso que la resposta podria ser que, simplement, quan aconseguim un cert nivell de racionalitat, ja no cal res més.

La raó per la qual és objectivament dolent que jo practiqui l'homicidi és precisament perquè hi ha una raó perquè no ho faci, una raó que sóc capaç de reconèixer. I si vós demaneu: què cal més? La resposta és, aquests són els ingredients bàsics, els podem refinar una mica si ho desitja, però en essència, això és tot.»

Si l'ètica no es fonamentés en la raó, aleshores tot es reduiria a gustos, capricis i interessos particulars. Però així ja no hi hauria ètica. Per tant, l'ètica no pot ésser subjectiva, relativa o simple imitació. Si l'ètica fos subjectiva llavors la violació sexual no seria una cosa dolenta en si, sinó que això dependria que del que nosaltres n'opinéssim subjectivament o del que diguessin les normes acordades. Però la violació sexual és una cosa que està sempre malament i està malament en si mateix, independentment del que nosaltres en pensem.

La violació sexual està malament perquè implica fer a un altre individu una cosa que no desitgem per a nosaltres mateixos —atenta contra la igualtat— i perquè implica causar un dany que no podem justificar moralment sinó que el fem únicament per al nostre benefici: és una violació de drets individuals. I això no solament val per a la violació sinó per a qualsevol acte que afecti els interessos bàsics d'un individu.

Em temo que sovint confonem el que és la moral en si amb les diferents idees sobre allò que es considera la moral. De la mateixa manera, no és el mateix el que alguna cosa sigui en si mateix que la creença sobre el que aquesta cosa sigui. Així mateix hi ha una confusió entre allò que és l'ètica i la moral amb allò que és simplement el codi de conducta que prescriu una religió que no té res a veure amb l'ètica ni amb la moral.

Fins i tot, encara que existís un déu, tampoc ell estaria legitimat a decidir el que està objectivament bé i malament. Si fos així, ja no seria moral sinó simple caprici subjecte a la voluntat personal. Un déu no pot ésser fundador ni garant d'una moral objectiva i universal. I postular que hauríem de sotmetre'ns igualment a la voluntat divina és apel·lar a l'argument ad baculum, és a dir, a la idea que la possessió de poder és el que atorga la legitimitat i la raó.

Certament, alguns poden pensar que alguna cosa està bé o malament solament perquè ho diu un llibre o una persona, que és considerada l'autoritat màxima a la seva cultura. Però això no té res a veure amb l'ètica des d'un punt de vista racional.

No confonguem què és l'ètica amb el que és simplement un codi de conducta, ja sigui social, legal o religiós. Creure que el codi de conducta d'una religió és ètica és com creure que els encanteris de la bruixeria són ciència. Pot ser correcte des del punt de vista de la mentalitat però no des del punt de vista de l'ètica racional. Algú pot creure que és científica la idea que el sol gira al voltant de la terra, però aquesta persona estaria igualment equivocada, des del punt de vista científic, sobre la base dels fets.

El fet que alguna cosa sigui acceptada per la societat no vol dir que estigui moralment bé; tan sols vol dir que està socialment acceptada. Allò moral i allò social no són òbviament el mateix. Una societat pot creure i afirmar que alguna cosa està bé, però no implica que estigui moralment bé.

Per exemple, algunes cultures consideren que els humans són criatures que van sorgir a partir de ser modelats amb fang per uns déus que els van donar la vida. Aquesta creença, però, és completament falsa i s'oposa a la raó, a les evidències de l'evolució. El mateix passa amb el concepte sobre el que és la moral.

Sens dubte, la nostra conducta està condicionada per la societat on vivim i l'educació que rebem. Ara vivim en una societat que considera que emprar altres animals per al nostre benefici és una cosa que està bé. Igual que en altres èpoques, i en altres llocs actualment, s'ha considerat que la dona havia d'estar sotmesa a l'home i que aquest estava legitimat a fer amb ella el que volgués. No obstant això, es tracta de creences i conductes moralment equivocades, encara que la majoria de la societat no ho considerés així.

El raonament ens mostra que hi ha paràmetres objectius per a les normes morals; i que aquests paràmetres no han de ser aplicats de manera exclusiva als éssers humans, perquè altres animals també tenen la seva voluntat i interessos propis, i volen evitar la mort, el patiment, i que no els facin mal.

Els conceptes morals no són meres abstraccions. Hi ha conceptes abstractes que no són abstraccions. Per exemple, un triangle és un concepte abstracte que no s'obté a partir de fer abstracció de l'experiència empírica, sinó que es coneix directament mitjançant el raonament formal, és a dir, la geometria. Això mateix s'aplica a conceptes morals com la igualtat. Els individus que som agents morals coneixem l'ètica mitjançant el raonament moral. A partir de les evidències de què disposem i aplicant la lògica.

La moral és objectiva i està basada en la raó, les evidències i la lògica. Igual que la ciència o qualsevol altra activitat racional. L'ètica, doncs, és objectiva. L'ètica es basa en la lògica i s'aplica a fets empírics. I els fets i la lògica són objectius.

Apel·lar a la raó és raonar segons criteris objectius, com ara la lògica. Però apel·lar a allò que diuen les lleis o a la mera subjectivitat no és apel·lar a la raó. Dir que alguna cosa pot causar mal a algú no comporta cap regla universal. Com podria ser una regla universal una cosa que és purament subjectiva? Per establir una regla universal caldrà fonamentar-se en els principis de la lògica que són els únics criteris objectius que tenim a la nostra disposició, a banda de les evidències empíriques. Una ètica racional ha de ser objectiva i tan sols a partir de normes objectives es pot deduir que un determinat dany és incorrecte, però el dany en si mateix, o alguna cosa que causa dany, no pot ser moralment reprovable per si mateix.

Quan dic que moral és universal, em refereixo que els seus principis no depenen del context particular sinó que són producte de la lògica. I la lògica és universal. La lògica és la mateixa aquí que a Mart i arreu de l'Univers. La lògica és l'estructura essencial de l'existència i el coneixement. I forma part de la capacitat de raonament de tots els individus que hi poden pensar, independentment de la seva espècie. Ni la raó ni la moral no són exclusives en l'espècie humana. Altres animals raonen i no són humans. I alguns fins i tot tenen cert sentit moral bàsic en forma d'empatia.

No hi ha les ètiques particulars, igual que no hi ha els llenguatges particulars ni tampoc les ciències particulars. L'ètica és un àmbit de coneixement universal, igual que la lògica, en què es fonamenta, i la ciència, de la qual obté verificació rigorosa dels fets de la realitat.

Violar dones —o qualsevol persona del sexe que sigui— sempre és una cosa incorrecta, sempre ha estat una cosa incorrecta, i per això sempre ha estat, i serà, immoral. Perquè és vulnerar el respecte més elemental que tota persona mereix.

Una persona, un ésser sentent, es caracteritza específicament per tenir voluntat i interessos propis. Per tant, fer-lo servir sense respectar la seva voluntat o els seus interessos, suposa tractar-lo com si fos un objecte inert, una cosa, un mer recurs. És vulnerar el principi d'identitat.

I si podem comprendre, per exemple, que violar dones o abusar de nens és una cosa que està malament en si —perquè atempta contra el seu respecte— també podem entendre que explotar els altres animals és una cosa que està radicalment malament, exactament pel mateix motiu.

De vegades s'apel·la a la racionalitat per justificar postures discriminatòries al·legant que allò racional consisteix en fer allò que més ens beneficia a nosaltres, o al nostre grup, malgrat que això impliqui danyar altres individus, però això és una perspectiva instrumentalista o pragmatista de la raó que ignora l'aspecte intrínsec de la raó. Ser racional consisteix en atenir-nos a la raó per si mateixa, com a contingut, i no sols com a instrument per assolir els nostres objectius.

Tots els éssers dotats de sensació valoren la seva pròpia vida, encara que ningú més no ho faci. Són éssers conscients de si mateixos i del que els passa. És a dir, són subjectes i no objectes. Això vol dir que tenen un valor inherent, que és inherent a la seva pròpia condició de subjecte i que no pot ser vulnerat per raons instrumentals.

Els éssers conscients no solament existeixen sinó que saben que existeixen. Això implica, en virtut del principi d'identitat, que no els hem de considerar com si solament tinguessin un valor instrumental. No hem d'atemptar contra els seus interessos, ni usar-los sense el seu consentiment o en contra de la seva voluntat per tal de satisfer les nostres necessitats i desitjos. No importa els beneficis que en puguem obtenir si ho féssim.

Els beneficis no justifiquen moralment els nostres actes. Si fos així, tornaríem a haver d'acceptar que violar dones estaria bé si n'obtenguéssim un benefici violant-les.

Tots els progressos morals aconseguits al llarg de la història es basen en acceptar la lògica de la igualtat i el respecte per la persona i els seus drets. Mentre no superem el prejudici de l'especisme i acceptem el criteri de la raó per a l'ètica, no farem cap progrés moral en la nostra relació amb els altres animals.

En definitiva, no és racional discriminar altres animals de la comunitat moral i tractar-los com a éssers que solament tenen valor instrumental en benefici dels humans. No és racional ignorar el seu valor moral intrínsec com a éssers sentents que són. Postular la supervivència dels humans a expenses de la llibertat i les vides d'altres animals és idèntic a postular la supervivència i el benestar de la raça blanca a expenses de la llibertat i la vida d'altres races. És el mateix criteri d'exclusió que es basa en característiques moralment irrellevants.

Tots els animals que tenim capacitat de sentir som éssers conscients i posseïm els mateixos interessos bàsics: desitgem protegir la nostra vida i gaudir-ne lliurement, i evitar el que ens fa mal. La raó ens obliga, per lògica pura, a respectar aquests interessos bàsics amb la mateixa consideració, ja que són essencialment els mateixos interessos. Si aquest raonament és correcte aleshores qualsevol altra postura, basada en discriminar els individus per raça, sexe o espècie, seria irracional i contrària a l'ètica.

 

Nocions bàsiques

Carl Sagan va ser un científic i divulgador, fervent defensor del racionalisme i preocupat per la nostra relació moral amb els altres animals

"El problema de la filosofia - segons Plató - és descobrir un fonament incondicionat i absolut per a tot allò que existeix en forma condicional." ~ Ralph Waldo Emerson

En qualsevol disciplina de coneixement, per poder confirmar amb certesa que unes dades són certes, han d'estar en última instància fundades en l'evidència. Però com no és possible voler fonamentar tots els fonaments - ja que retrocediríem interminablement fins a l'infinit - hi ha d'haver un fonament de tota la resta, que ja no li calgui un fonament ulterior, diferent de si mateix. I això, a nivell del coneixement, és l'evidència, ja que solament les veritats immediatament evidents tenen la propietat que no els cal res diferent per ser reconegudes com a veritables (fora de la capacitat cognoscitiva d'un subjecte, s'entén).

Les primeres evidències de què partim són l'existència i la sensació. No podem dubtar que existim i que sentim. Per poder dubtar que existim i sentim hem d'existir prèviament i poder sentir. Així doncs, no hi ha cap dubte que existim i sentim. Tant l'existència i la sensació es cataloguen com la primera evidència empírica. Són evidències immediates.

Hi ha un altre tipus d'evidències que serien les evidències mediates, és a dir, aquelles que solament poden ser reconegudes com a tals mitjançant un procés de recerca o recol·lecció de dades. Com a exemples, podem destacar l'heliocentrisme i l'evolució biològica.

Ara bé, deixant de banda l'evidència empírica, l'evidència més important en el coneixement és la lògica. Quan parlem de lògica ens referirem a la lògica bàsica o als principis bàsics de la lògica.

La validesa de la lògica com a fonament últim i objectiu és una evidència que, igual que l'existència i la sensació, no es pot demostrar ni criticar. I no pot ser demostrada, perquè tota demostració la pressuposa, és a dir, ja pressuposa la validesa de la lògica com a fonament. Per poder demostrar alguna cosa, cal començar per alguna cosa que no cal demostrar. Si no, retrocedirem a l'infinit, intentant demostrar sempre les premisses de les nostres demostracions, i no podrem demostrar res.

Com diria Wittgenstein, al Tractatus, la lògica (igual que l'existència i la sensació) no es demostra, sinó que es mostra. Això vol dir que allò evident no existeix per deducció sinó que apareix per si mateix, sense més suport que si mateix.

Per això mateix, no tindria sentit la pretensió d'enjudiciar la pròpia lògica, per decidir prèviament la validesa i l'abast de la lògica, abans de fer-la servir per conèixer altres coses. Perquè no podem fer servir altra cosa que no sigui la mateixa lògica per jutjar si la lògica és vàlida. La validesa de la lògica no pot ser criticada, perquè tota crítica pressuposa la validesa de la lògica que fa la crítica.

Per això, no tenen raó els que sostenen que aquest principi objectiu és arbitrari. Sense un punt de partida indemostrable, no hi ha raonament, perquè la validesa de la lògica és aquest mateix punt de partida indemostrable, i si no hi ha raonament, el mateix concepte d'arbitrarietat o objectivitat no té sentit.

Una postura que no accepti la lògica com a fonament últim i que pretengui que la seva crítica a l'arbitrarietat o inconsistència de determinades teories està justificada, no té sentit. Per què solament podem triar l'arbitrarietat com a fonament del nostre pensament i no també per desenvolupar-lo? Aquest error de contradicció és on incorre, malauradament, Gary Francione, en els seus assajos contra l'ateisme i el racionalisme moral, quan diu que el fonament últim de l'ètica no pot ser demostrable racionalment.

En una entrevista recent, el filòsof José Antonio Marina resumia en essència la idea sobre que els fonaments últims no es poden demostrar a si mateixos:

«"Diu a "La lluita per la dignitat" que Gödel va assenyalar que tots els sistemes formals depenien d'algun ganxo exterior al sistema, a què es refereix amb això?-

- L'esquema és que tinc uns determinats axiomes, que no es poden demostrar, i unes regles de transformació. D'aquí surten els teoremes. Quan jo trio els axiomes no els puc justificar, són constituents. Però a partir d´aquí entra en joc tota la mecànica de la lògica formal. Puc prendre un axioma fonamental, però hi ha sempre un darrer pas on tot no és demostrable.

Per exemple, puc prendre un principi fonamental, el principi d'identitat, A és igual a A. És una cosa que no puc demostrar. Això a mi m'interessava aplicar-ho a l'ètica. Tots els principis ètics en aquests moments es basen en una cosa que no és demostrable, que ni tan sols és real, és un axioma constituent. Els trio no a l'atzar, “Els físics hem triar la geometria que convé més al nostre sistema”, és a dir, es trien per una raó determinada.

Així, per exemple, la màxima de Nietzsche: “La força és la que fonamenta tots els valors”, una altra podria ser la dels grecs, “La virtut és la que fonamenta tots els valors”, i nosaltres n'hem considerat una altra, “La dignitat”. No en podem demostrar cap de les tres, perquè són principis constituents, axiomes. El que podem és, en vista de la realitat que tenim, fer una constitució que comenci dient “Tots els éssers humans són iguals en dignitat i d'aquesta dignitat en deriven drets”, perquè resol problemes, situacions indesitjables. Però tenim o no tenim dignitat? Home, no és una realitat científica, no ho podem demostrar, és un principi constituent, un axioma que acceptem, que hem convingut acceptar».

La veritat és que tant Francione com Marina –i tants i tants altres– s'equivoquen radicalment quan assumeixen que els axiomes dels quals partim sempre són necessàriament arbitraris. La lògica no és arbitrària, sinó que és objectiva, i és universal i comuna a tots els que coneixen i raonen. Els principis bàsics de la lògica són indefugibles per a qualsevol que intenti raonar sobre qualsevol assumpte. Els principis bàsics de la lògica són els axiomes objectius que s'imposen a qualsevol altre tipus de fonamentació.

De fet, si la base de què partim no pot ser ella mateixa demostrada, no es veu què hauria de dolent en l'arbitrarietat, i en realitat, sembla que la postura irracionalista va en aquesta direcció, ja que renunciar a trobar fonaments últims equival a aturar arbitràriament en algun moment el procés de fonamentació. Per tant, ni Marina ni Francione, ni ningú, no pot explicar per què adopten com a base un determinat principi en lloc d'un altre. Simplement diuen: “convenim en partir d'aquest punt”. Però aleshores, perquè una vegada abandonada la idea d'una fonamentació objectiva, no podem basar la fonamentació en qualsevol element, és a dir, en l'arbitrarietat?

Si s'abandona la idea de fonamentació última a la lògica, aleshores tan sols queda l'arbitrarietat. La necessitat de cercar una fonamentació objectiva no prové que s'hagi abandonat la idea d'una fonamentació objectiva, sinó més aviat del fet que no té sentit fonamentar res, si no hi ha fonamentació objectiva. És a dir, si finalment ho deixem tot en "això és així perquè sí, o perquè jo vull que sigui així", llavors més val fer-ho d'entrada i no cansar-nos cercant raons que de totes maneres seran ignorades.

La idea de basar en “qualsevol part” el procés mateix de fonamentació és contradictòria amb la idea de començar un procés racional. Si hem de raonar, hem de partir del fonament de la lògica. No és possible raonar sense partir de la pròpia lògica.

Els principis lògics que estructuren tot el procés cognoscitiu no són demostrables, però tampoc no són arbitraris: són evidents per ells mateixos, sempre i per a tothom.

Per exemple, el principi de no contradicció: "Una cosa no pot ser i no ser alhora i en el mateix sentit". És absolutament impossible que jo sigui alhora al planeta Terra i a la Lluna. És absolutament impossible que estiguem vius i morts alhora.

En aquest sentit la lògica, evident i indemostrable, és un absolut, no en podem sortir. Qui ataca la lògica, parteix ja de la lògica. Perquè no pot raonar sinó mitjançant l'ús de la pròpia lògica.

És a dir, ja pensem, ja estem pensant, des que tenim ús de raó. I el nostre pensament, o és vàlid, veritable, correcte, o no ho és. I si ho és o no ho és, ho és o no ho és absolutament, i no solament “per a mi” o “per a tu”. Per tant, hi ha una cosa absoluta, una cosa que no pot ser relativitzada: la lògica.

No té sentit dir que la veritat i la validesa són conceptes relatius, ja que aquesta afirmació es posa a ella mateixa necessàriament com a absoluta.

Per poder dir legítimament que "tot és relatiu" cal situar-se a l'absolut, a la veritat objectiva. En cas contrari estaríem dient: "Tot és relatiu, però això solament puc afirmar-ho com a vàlid per a mi mateix", i en aquest cas el que diem no té sentit, són meres paraules, sense significat ni relació amb la realitat en què tots existim.

Respectant la coherència, el coneixement moral –el coneixement de les normes morals– no pot ser diferent de qualsevol altre tipus de coneixement. Com hem vist, el raonament parteix d'un fonament objectiu, i el raonament moral no ha de ser diferent.

Quan ens preguntem per què està bé o malament fer una cosa o una altra, ja partim de la base que acceptem raons en què basar el nostre comportament. Si ens demanem: "per què està malament menjar altres animals?" La resposta a aquesta qüestió parteix també de la base que nosaltres no voldríem que ningú ens fes servir com a menjar, perquè desitgem viure i que no ens facin mal. Aquests interessos bàsics són comuns a tots els éssers que tenen capacitat de sentir.

Si els altres animals tenen en efecte consciència bàsica i interès d'autoconservació de si mateixos (A=A), aleshores la lògica ens obliga a respectar-lo de la mateixa manera que desitgem que es respecti el nostre propi. Perquè és el mateix interès (A=A), encara que es doni en individus diferents. Aquesta és la raó. Totes les raons es basen en respectar i ajustar el nostre pensament i conducta als principis de la lògica. La conducta ètica racional no pot ésser diferent.

L'ètica, doncs, té necessàriament un únic fonament, objectiu, absolut i universal: els principis bàsics de la lògica. Qualsevol altre fonament és necessàriament arbitrari, relativista, absurd, o, en darrer terme, una mera qüestió de gust subjectiu. Solament quan estiguem d'acord en aquest punt podrem veure, més endavant, com de la lògica extraiem i desenvolupem tota l'ètica.


Articles relacionats:

- Com sabeu que la raó és l'únic mitjà de coneixement?

- Relativisme, objectivisme i fal·làcia de petició de principi.

- Thomas Nagel i el seu argument a favor de l'objectivitat.

 

Per què està malament explotar els animals?

 

El veganisme és un principi moral que es defineix en l'oposició i el rebuig a l'explotació dels animals no humans. Òbviament molta gent es pregunta per què els vegans rebutgen aquesta explotació en concret o per què tots en general hauríem de rebutjar aquesta explotació.

Aquest text té com a objectiu ajudar a esclarir: [1] a què ens referim quan parlem d'explotació en un context moral i [2] les raons per les quals és immoral explotar els animals, ja siguin humans o no-humans. Aclareixo per endavant que en aquest assaig en concret al parlar d'animals em refereixo de manera general a tots els animals sense distinció d'espècie, incloent-hi els humans. També he de destacar que parteixo de la base d'haver reconegut que és racionalment injustificable discriminar moralment segons l'espècie.

Podem jutjar de manera intuïtiva que l'explotació dels animals està malament, però sense conèixer les veritables raons que sustenten aquest judici o sense saber explicar en què consisteix específicament l'explotació. Tenim coneixement que l'explotació implica dany, sofriment i mort als animals -la qual cosa va en contra de la seva voluntat i els seus interessos bàsics. No obstant això, com argumentaré aquí, no és el fet de causar dany, sofriment o mort el que converteix l'explotació animal en una cosa immoral en si mateixa.

Explotació significa fer servir un ésser exclusivament com un mitjà per aconseguir un fi, és a dir, com un simple recurs per al nostre benefici. Per exemple, emprem un arbre per tal d'obtenir fusta i fabricar productes: paper, mobles... També fem servir una vaca amb la finalitat d'obtenir llet, carn i altres substàncies. Per això parlem d’"explotació minera", "explotació forestal", "explotació ramadera", entre d’altres. Ara bé, la diferència entre tots dos éssers -arbre i vaca- és que la vaca és sentent (té capacitat de sentir); és un individu perceptivament conscient.

Quan diem que explotem un ésser sentent vol dir que el tractem com si fos un objecte, és a dir, com si no fos un ésser que sent -un ésser que té consciència, voluntat i interessos propis. No el respectem com a subjecte. No tenim en compte el seu consentiment a l'hora d'usar-lo -despreciem els seus interessos fonamentals per a supeditar-los al nostre benefici. Això vol dir que el cosifiquem: tractem un subjecte com si fos un objecte. Aquí tenim la primera raó moral per la qual l'explotació dels animals és èticament inacceptable.

A més, aquesta explotació implica prioritzar els nostres interessos respecte els de l'individu que sotmetem. D'aquesta manera, trenquem el principi moral d'igualtat. Un individu és igual a un altre pel fet de ser-ho i, els interessos bàsics que tingui -com l'interès en viure- són els mateixos interessos bàsics que tenen els altres individus. No hi ha raó, per tant, que justifiqui considerar-los de forma diferent. Aquesta és la segona raó fonamental per la qual l'explotació és immoral.

Un ésser que sent té la capacitat d'experimentar sensacions i posseeix interessos propis. Busca la pròpia conservació, el benestar i el desenvolupament de les seves facultats. És un fi en si mateix. No existeix per a la conservació o benestar d'altres individus sinó que, davant de tot, de la seva pròpia vida i existència. Per això diem que un ésser que sent té un valor inherent que és independent del seu valor instrumental. L'explotació, en aquest cas, succeeix quan no respectem aquest valor inherent i el tractem de manera purament instrumental.

Quan tractem un ésser sentent exclusivament com un mitjà per aconseguir els nostres fins -això vol dir, sense tenir en compte el seu consentiment ni els seus propis interessos- el tractem com si fos una cosa i això suposa violar la seva condició de persona, ja que és un fet científicament reconegut que els animals no humans posseeixen personalitat. Si reconeixem que els animals no són coses, no són objectes, llavors hem d'acceptar que són persones, independentment de la seva espècie.

Quan usem altres animals com a menjar, vestimenta, o com a subjectes forçats d'experimentació o entreteniment, estem exercint l'explotació sobre éssers sentents. Cometem un acte immoral en si mateix; independentment de la manera particular en la què ho fem. El filòsof Arthur Schopenhauer ho explicava d'aquesta manera:

«Quan jo cometo una injustícia sense aniquilar o ferir el cos de l'individu estrany, el component essencial de la injustícia sempre és el mateix i consisteix en que, al cometre la injustícia, obligo l'individu estrany a servir la meva voluntat en lloc de la seva, l’obligo a actuar d'acord amb la meva voluntat en lloc d'actuar d'acord amb la seva. Així doncs, l’obligo que mitjançant els seus actes i el seu treball serveixi als meus fins en comptes seus.» [Metafísica dels costums, 289]

Tanmateix, això no vol dir que usar éssers que senten estigui malament sempre i en qualsevol cas. L'ús d'animals seria acceptable sempre que es complissin dos requisits bàsics fonamentats en reconèixer que els éssers sentents són individus amb voluntat i interessos propis:

[1] Consentiment

[2] Respecte envers els seus interessos bàsics

Perquè hi pugui haver consentiment ha de tractar-se del cas d'un ésser conscient que tingui la capacitat d’adonar-se del que implica el seu ús i de poder comunicar-nos aquest consentiment. Aquesta circumstància només ens és possible a nosaltres en el cas d'éssers humans, a partir de certa edat i desenvolupament mental, amb els quals ens puguem comunicar. La resta d'animals no tenen aquesta capacitat o no ens la poden comunicar.

En tot cas, el fet que no hi pugui haver consentiment explícit per la seva banda fa inacceptable, en ell mateix, qualsevol ús que en fem. Sense consentiment exprés no hi pot haver cap ús moralment acceptable sobre ningú.

El consentiment és un requisit necessari però no suficient. Perquè qualsevol ús que impliqui cosificació o violació dels interessos fonamentals és moralment inacceptable fins i tot encara es faci amb consentiment.

Per tot això, afirmem que l'explotació dels animals és injusta ja que viola la seva condició de subjectes, d'éssers conscients, i perquè trenca el principi d'igualtat.

Fins i tot encara que l'explotació dels animals no impliqués causar algun perjudici o mort a les víctimes -cosa força inusual per no dir gairebé impossible en la pràctica- continuaria essent igual d'injusta. De totes maneres, la realitat és just el contrari. Així, a causa directa de la seva explotació, milions d'animals no humans són coaccionats, agredits i assassinats cada any per a benefici humà.

Els animals, en tant que éssers dotats de sensibilitat, existeixen com a fins en si mateixos, i no com a mitjans per a fins d'altres. La recerca de la pròpia conservació i el propi benestar és el propòsit de cada vida sentent. Els animals existeixen per si mateixos i per a si mateixos, i, per aquesta raó, no és just forçar-los a sacrificar els seus interessos per a benefici d'uns altres o per aconseguir la consecució d'algun ideal. Així ho exposa el professor Tom Regan:

«El nostre error fonamental no rau en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix en veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»

És per tot això que afirmem que és immoral viure a compte de l'explotació d'altres animals.

Afortunadament, avui en dia tenim l'opció de viure sense explotació animal: assumint el veganisme i aplicant-lo en la nostra vida quotidiana. Entenc que, si volem ser justos amb els altres animals, aquesta és la decisió que prendrem.

 

Cultura i moral

 

«Els humans som ben capaços de convertir allò paradisíac en dantesc, com passa a la cala de Taiji, a les illes Fèroe o a altres llocs. I ho fem pel mateix motiu que encara existeixen les curses de braus: per tradició. Per l'espectacle. Per la diversió. Per cultura.» ~ Plácido Navarro

 

S'ha convertit en objecte de discussió el fet de si la tauromàquia és, o no és, un fenomen cultural i artístic. 

Considero que el problema de si la tauromàquia —o qualsevol altra activitat que impliqui fer servir animals— es tracta d'art o cultura és una qüestió del tot irrellevant per a la seva consideració moral. El fet que en efecte la tauromàquia fora art o cultura no ho faria una pràctica moralment acceptable. 

Intentar debatre si un determinat ús d'animals pot ser considerat com a art o cultura em sembla un enfocament equivocat. D'una banda, valorar aquesta qüestió depèn de criteris històrics que són objectius —depenen dels fets i no de les opinions o valoracions. D'altra banda, depèn dels gustos estètics, els quals no poden fonamentar els valors morals. Ètica i estètica no són el mateix. 

Per aclarir l'assumpte, posem un exemple comparatiu: les lluites de gladiadors a l'antiga Roma formaven part de l'antiga cultura romana, oi? Crec que aquest fet no el qüestiona ningú. Ens trobem davant d'un fenomen cultural però que al mateix temps considerem cruel i sanguinari i clarament immoral. 

Si podem acceptar que les lluites de gladiadors eren part de la cultura romana, llavors no veig per què no podem acceptar igualment que la tauromàquia és part de la nostra cultura. De fet, no cal fixar-s'hi gaire per a veure que els antics coliseus romans —en els quals per diversió s'obligava als esclaus a lluitar fins a la mort— tenen la mateixa estructura que les places de tauromàquia. 

Ara bé, el simple fet que certa activitat sigui part d'una cultura, o sigui considerada art, no l'exclou d'atenir-se a uns principis morals que determinen si és èticament correcta. 

En aquest cas, si acceptem que els animals posseeixen un valor moral inherent i que no hem de causar-los patiment sense necessitat ni raó que ho justifiqui, llavors la tauromàquia —igual que els escorxadors i altres formes d'explotació especista— no pot ser moralment acceptable. 

En síntesi, considero que el problema de la tauromàquia, com qualsevol activitat que impliqui usar animals, és una qüestió que s'ha de debatre en el context ètic i no en el pròpiament cultural o artístic. Entrar a discutir sobre si la tauromàquia és o no és realment art o cultura solament serveix per a desviar el tema del seu veritable centre: l'ètica. 

No hauríem d'acceptar la tauromàquia com a part de la nostra cultura, però no perquè no sigui art sinó perquè és una activitat immoral. Si ja no podem acceptar la tauromàquia com a part de la nostra cultura perquè entenem que és incompatible amb el respecte que mereixen els altres animals llavors, per la mateixa raó, tampoc hauríem d'acceptar la resta de l'explotació animal. 

Gaudir a costa del sofriment i la mort d'un toro en una plaça no és moralment distingible de gaudir a costa del sofriment i la mort d'altres animals solament pel plaer d'assaborir els seus cadàvers i secrecions: carn, lactis, ous... igual d'innecessari i d'injust és torejar animals que menjar-los.

 

Entrant per la porta del darrere

 

Alguns defensors dels animals intenten convèncer aquells que consumeixen animals perquè deixin de fer-ho exposant arguments relacionats amb la salut humana. És un plantejament que considero profundament equivocat per diversos motius.

El reconeixement dels interessos dels animals és una qüestió ètica. La raó per la qual hauríem de respectar els animals és perquè aquests posseeixen la capacitat de sentir i una sèrie d'interessos fonamentals (com l'interès en viure i en no ser danyats), que els éssers humans no hauríem de violar per motius injustificats (com és la tradició, la conveniència o el gust), perquè els altres animals valoren la seva pròpia vida tant com nosaltres i desitgen conservar-la per tal de desenvolupar les seves facultats i satisfer desitjos, una fi que anul·laríem si destruíssim la seva vida. Hauríem de considerar els altres animals com a fins en si mateixos i no com a mitjans perquè nosaltres assolim els nostres propis fins.

Que el consum d'animals sigui perjudicial o nociu per a la salut humana no és rellevant per a considerar si aquest consum és moralment justificable. Perquè no té en compte els interessos dels altres animals. Plantejar aquest tipus d'arguments manifesta una mentalitat antropocèntrica i deriva el veritable problema, que és el fet d’usar animals, cap a qüestions completament diferents.

Els defensors dels animals que empren aquests arguments solen al·legar que el fet d'exposar raons morals per a promoure el respecte als animals no arriba a tothom però que a certes persones sí se'ls pot convèncer que deixin de consumir animals si se’ls assegura que aquest consum és perjudicial per a la salut. És la tàctica de la por. Això podria tenir efectivitat si la majoria de les persones tinguessin un interès seriós per la seva salut però les evidències em mostren més aviat el contrari ja que si fos així, el consum de drogues nocives com el tabac, l'alcohol o la cafeïna no seria tan habitual. Tinc amics, coneguts, familiars que consumeixen productes animals i estan perfectament de salut. La gran majoria dels esportistes consumeixen productes animals i estan perfectament de salut. Si es tracta de salut, des d'una perspectiva no antropocèntrica, als que realment es perjudica la salut és als animals que són esclavitzats, torturats i assassinats per al consum humà.

Els que fan servir aquest tipus d'arguments que bandegen la qüestió moral solen mostrar un pessimisme i una falta de confiança en què els éssers humans siguin capaços de respectar els animals per fonaments morals, sense que intervingui, d'alguna manera, l'egoisme. Aquest tipus d'actitud és com assumir una derrota per endavant. És evident que els que no s'esforcen per educar moralment la societat estan en certa manera ajudant a perpetuar la mentalitat egoista exposant arguments que no tenen res a veure amb el respecte i la consideració moral d'altres individus.

Emprar arguments sobre la salut treu importància als arguments morals i fa entendre que seria menys greu el consumir animals si el fer-ho no fos perjudicial per a la salut. És cert que molts estudis mèdics han relacionat el consum d'aliments d'origen animal amb un augment en la probabilitat de contraure certes malalties. Però tenint en compte que el 98 per cent de la societat consumeix productes animals habitualment i que els estudis de poblacions demostren que l'esperança de vida és més alta que mai en la Història, i que la població total es manté o augmenta, més aviat sembla que aquest risc per a la salut no hagi de ser tingut en compte.

La meva postura és que els que defensen els animals haurien de centrar-se en defensar els animals i no la salut humana. Perquè del que es tracta és de canviar la percepció moral sobre els animals no humans i enderrocar el prejudici de l'especisme.

Pel que fa a qüestions nutricionals, seria molt més important mirar d'informar a la societat que una dieta (i una vida en general), sense cap tipus de producte d'origen animal és viable i apta per a qualsevol ésser humà. Sense cap mena de dubte, fan molt més pel veganisme els que s’esforcen per presentar el menjar vegetal com a gustós que aquells que intenten fer por amb arguments sobre la salut, aquells que intenten aconseguir els seus objectius entrant per la porta de darrere.

La tàctica de la porta de darrere com a estratègia de convenciment s'empra també amb altres àmbits, per exemple, el cost econòmic de l'explotació animal i les subvencions que se li atorguen, l'efectivitat en l'àmbit dels experiments amb animals o els efectes mediambientals de la ramaderia.

Els que usen aquest tipus d'arguments, que deixen de banda la qüestió de l'ètica, no semblen tenir en compte els efectes contraproduents que poden ocasionar. Perquè si els aliments d'origen animal poden tenir conseqüències perjudicials per a la salut humana llavors es cercaran maneres de reduir o eliminar aquestes conseqüències però tractant per tots els mitjans de continuar mantenint aquests productes en el mercat. Per exemple, cercant maneres d'aconseguir carn més saludable. El màxim que es pot aconseguir amb aquest tipus de perspectives és que els productes animals siguin sotmesos a regulacions més estrictes –cosa que implica una bona publicitat per a ells– o que apareguin productes animals alternatius més saludables com la "carn ecològica".

Els arguments sobre la salut ignoren per complet el fet que la carn és el cadàver d'un animal assassinat que volia viure. Comparar els assassinats d'animals amb l’augment del colesterol en alguns humans ho trobo de molt mal gust i una falta de respecte per la vida de les víctimes. Em provoca la mateixa sensació que si en una campanya sobre la violació de dones s’al·legués que els homes no haurien violar les dones perquè podrien contraure malalties o perquè l'estrès de la violació els pot provocar envelliment prematur. Intentar convèncer algú perquè no faci alguna cosa moralment reprovable per les conseqüències negatives que pogués tenir per a ell sense importar el dany que provoca a les seves víctimes ho considero absolutament inacceptable.

No poso en dubte la bona intenció dels que usen aquest tipus de tàctiques, la intenció honesta d'ajudar els animals. El que poso en qüestió és la moralitat i l'efectivitat d'aquestes tàctiques. I crec que he exposat, com a mínim, alguns arguments suficients com per posar-les en dubte.

 

Efectes contraproduents: fer l'explotació més eficient i més acceptable

Granges d'esclaus

Sovint se sol parlar de les conseqüències perjudicials que la indústria de l'explotació animal té pel medi ambient, a causa, en part, de l’emissió de gasos contaminants i de residus. Així, s'empra l'argument ecològic com una motivació per tal que la gent preocupada per l'impacte mediambiental redueixi o elimini el consum de productes d'origen animal. No obstant això, segons el meu punt de vista, aquest enfocament comporta importants problemes i objeccions:

En primer lloc, els que adopten aquest enfocament mediambiental deixen el principal problema moral apartat a un costat: el problema moral que és l'ús dels animals com a mitjans per a fins humans i la vulneració sistemàtica de la seva individualitat i els seus interessos bàsics que això implica. És que potser algú es posicionava en contra dels camps d'extermini (nazis) per culpa de la contaminació que provocaven? No recordo haver vist mai cap denúncia sobre l'esclavitud i matança d'éssers humans que s'enfoqués en l'impacte mediambiental que causava. Probablement perquè aquest enfocament parteix d'ignorar que l'activitat en si mateixa es tractava d'una injustícia fonamental, a banda dels efectes que tingués sobre el medi ambient.

L’error que provoca aquesta manera d'enfocar el problema comença ja a mostrar conseqüències: periòdicament apareix a la premsa aquest tipus de notícies:

"Científics espanyols aconsegueixen reduir un 30% les emissions de metà dels remugants, que produeixen escalfament global"

Si denunciem l'explotació animal com un problema per les conseqüències negatives que té per als humans —en comptes de denunciar-la pel dany que implica als animals i qüestionar la mentalitat que la provoca— llavors el que aconseguim és motivar una intenció de reduir o eliminar aquestes conseqüències negatives però sense eliminar la utilització dels animals no humans.

Sembla clar que els arguments mediambientals —així com els altres arguments antropocèntrics basats en qüestions econòmiques o sobre la salut—no faran res per a reduir o eliminar l'especisme en la mentalitat de la gent. D'aquesta manera no es desafia la creença que els animals existeixen per a servir com a recursos als humans, que és precisament l'origen de l'explotació dels animals.

El que aconsegueix un enfocament centrat en el dany que es causa a l'entorn per culpa de l'explotació animal és que els explotadors cerquin noves i millorades formes de continuar explotant els animals però d'una manera mediambientalment més sostenible.

Denunciar que la ramaderia industrial contamina no motiva que la gent deixi de consumir animals sinó que motiva la recerca i desenvolupament de tècniques per a reduir aquesta contaminació i per a potenciar la ramaderia ecològica. Així, en comptes de conscienciar sobre veganisme dediquem l’estona a perpetuar la creença que els animals són menjar i a motivar una reforma de l'explotació animal.

Hi ha una gran diferència entre tenir preocupació mediambiental des del veganisme i intentar fonamentar el veganisme amb arguments mediambientals. Una cosa és informar sobre els possibles efectes mediambientals d'aplicar el veganisme a escala global, però una altra molt diferent és intentar promoure el veganisme posant l'enfocament en el medi ambient. Són dues perspectives diferents. La primera seria lícita. Però la segona no ho seria perquè promou que la gent no pensi en l'explotació animal com una injustícia en si mateixa i, a més, té els efectes contraproduents que ja hem esmentat.

L'enfocament mediambiental no serveix per a justificar el veganisme com un imperatiu al qual estem obligats moralment, ni tampoc serveix per a condemnar l'explotació animal en si mateixa. Hi ha molts usos d'animals que no danyen el medi ambient i els que sí ho fan poden ser reformats per a reduir aquest mal. Tan sols l'argument moral, fonamentat en principis ètics universals, pot sostenir el veganisme amb consistència.

L'aplicació global del veganisme seria mediambientalment sostenible però els que som vegans ho som per empatia i respecte moral cap als éssers sentents; i estic convençut que solament aconseguirem expandir el veganisme socialment mitjançant la conscienciació ètica i fomentant l'empatia i la consideració cap als altres animals.