El filòsof Franz Brentano va categoritzar l'univers en dos tipus d'ens: els que tenen intencionalitat i els que no. Els primers tenen iniciativa, tenen fins i desitjos; els segons solament obeeixen a les lleis físiques. Els primers són subjectes [són éssers conscients; són algú] i els segons són objectes, coses.
Tot i que la recent Declaració de Cambridge confirma específicament l'existència de consciència [consciència sensitiva] als mamífers i les aus, no nega que la consciència també existeixi en els altres animals, i les evidències actuals cada cop apunten de manera més clara a corroborar la tesi —avalada per Gary Francione i per Joan Dunayer— que tots els éssers que tenen un sistema nerviós actiu —ja siguin mol·luscs, peixos, rèptils o insectes— poden experimentar sensacions i tenen, almenys, una consciència bàsica de si mateixos i del que els passa. Anomenem consciència la capacitat de generar experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, pensaments.
Pot ser important advertir que la presència de l'utilitarisme ha distorsionat el coneixement correcte en l'àmbit animalista –i en general sobre tota la societat– sobre el fenomen de la sentença, sobre allò que realment significa sentir, i les seves implicacions morals. A l'utilitarisme tan sols li importa el dolor i de vegades el plaer. A l'utilitarisme li resulta irrellevant la individualitat i la voluntat pròpia de cada subjecte sentent. Per això comprovarem que sentir es confon sovint amb el sol fet de sentir dolor o sentir plaer —també veurem que es diu 'patir i gaudir'. Aquest punt, a part de no correspondre amb la realitat dels fets, obre una escletxa moral insalvable entre l'utilitarisme i l'ètica de drets individuals.
És un error considerar la sentença com solament la capacitat per a experimentar sensacions [dolor, plaer...] i oblidar o ignorar que la sentença es defineix per l'aparició de la subjectivitat (tota sensació fa referència necessàriament a un subjecte). La subjectivitat és el fonament de la individualitat. Tot ésser sentent té consciència de si mateix com un ésser únic i diferenciat de la resta d'éssers —individus o coses— que l'envolten. Aquest tret, d'acord amb les evidències que es poden trobar en els treballs dels científics Donald Griffin i Rodolfo Llinás -entre d'altres- és comú a tots els organismes que tenen un sistema nerviós.
Aquesta individualitat es defineix per l'afirmació de l'autonomia i la independència de l'individu. És a dir, l'individu té la pròpia voluntat i els seus propis interessos. Encara que aquests interessos bàsics poden ser comuns a la resta d'éssers sentents. Tot ésser sentent pel fet de ser un individu desitja la seva pròpia conservació i desenvolupament. La sentença és una facultat sorgida evolutivament en els animals per a assolir la supervivència. Els animals sentents desitgem, entre altres coses, perseverar en la nostra existència i satisfer les nostres necessitats. Així ho descriu el catedràtic Nolasc Acarín:
Plaer i dolor solament són mitjans, instruments, per a aconseguir els nostres fins. Quan ens trobem abocats a una situació de greu perill i amenaça per a la nostra vida, emprarem tot el nostre afany i energia a resoldre o sortir d'aquesta situació, per molt patiment i dolor que ens comporti. Desitgem viure, conservar la nostra existència individual, i desitgem protegir-nos tant del mal com de les intromissions que pretenen sotmetre'ns. Volem que la nostra voluntat —l'altre tret fonamental de la sentença— no es vegi anul·lada o sotmesa a la voluntat dels altres.
Aquesta característica bàsica de la sentença que és la subjectivitat, la consciència d'un mateix, i allò que comporta —el desig d'autonomia i de supervivència— no és menys important que la capacitat d'experimentar sensacions [dolor, plaer, imatges, sons] i a més, tots dos fenòmens estan intrínsecament relacionats.
Per descomptat, el veritable problema moral d'aquesta qüestió consisteix en el fet que reconèixer la sentença en els altres animals no deriva automàticament en respectar-los. De fet, aquesta dada en realitat no és cap novetat. Des de fa milers d'anys podem trobar testimonis sobre com els humans reconeixien i assumien que altres animals també sentien –o que també raonaven. La ciència actual no ha fet més que confirmar amb evidències una cosa que en realitat ja s'intuïa des de fa mil·lennis. En paraules del neurofisiòleg Antonio Damasio:
I no obstant això, reconèixer que altres animals senten no ha estat obstacle perquè els humans els explotin. Perquè per convertir aquesta dada en un fet moral ens cal aplicar correctament la lògica. Començant per una aplicació inconscient o emocional com és l'empatia —el que jo sento també ho senten altres: A=A] fins a arribar al principi ètic d'igualtat [la mateixa consideració] i el respecte per la persona.
Al seu prestigiós diccionari de filosofia, l'acadèmic Josep Ferrater Mora explica com el principi d'identitat es refereix tant a l'existència en si mateixa (l'ésser) com a la lògica i també la psicologia. Teniu almenys tres aspectes d'aplicació. I precisament el que jo defenso aquí és que el principi lògic d'identitat no solament està necessàriament unit amb el principi ontològic d'identitat sinó que també correspondria amb el principi psicològic d'identitat, és a dir, la consciència entesa com a consciència sensitiva. "La identitat de la persona és formalment identitat de consciència" afirma el filòsof David Sánchez Meca.
En resum, i sense detriment de res del que s'ha exposat anteriorment, la tesi que presento aquí, i que pretén sustentar una fonamentació objectiva de l'ètica i solucionar el problema filosòfic del "ser i el deure ser", es podria resumir substancialment en tres passos:
* Cada ésser sentent, pel fet de ser sentent, posseeix necessàriament, almenys, una consciència bàsica, una consciència sensitiva. Aquesta consciència significa que es reconeix a si mateix, que experimenta sensacions, i que té una sèrie d'interessos bàsics com l'interès en autoconservar-se, evitar allò que atempti contra la seva integritat física. És a dir, tot ésser sentint posseeix identitat [A=A]. Es reconeix a si mateix diferenciat de la resta d'éssers que l'envolten. Quan sent, experimenta una sensació, és ell mateix, i no pas un altre, qui sent. Les sensacions no es produeixen en un buit impersonal, sinó que requereixen per definició l'aparició d'un subjecte, una identitat, a la qual es refereixen.
* El principi lògic d'identitat expressa que cada ens és ell mateix [A=A] i no un altre de diferent. Això es correspon a l'àmbit empíric amb el que entenem per sentença o consciència sensitiva. No es correspon merament amb l'existència ni amb la vida com a procés biològic. Ja que ni l'existència ni la vida impliquen de per si mateix tenir consciència de si mateixes. L'existència és el fenomen primordial [l'ésser] i la vida no és més que un mecanisme natural —com la digestió. Tant l'existència en si mateixa i com a vida s'expressen simplement com a “A”. Solament aquella existència que es reconeix a si mateixa com a existent, es pot expressar com a "A=A", és a dir, com a identitat.
*Per tant, si el respecte per la lògica, inherent a la nostra naturalesa i raonament, significa inevitablement respectar el principi lògic d'identitat, se'n deriva també el respecte pel principi psicològic d'identitat (que serien el mateix en àmbits diferents), és a dir, la sentença o consciència sensitiva. La nostra obligació racional de respectar la lògica implica el respecte moral per la persona. Això fonamenta objectivament l'ètica i rebutja qualsevol altre tipus de fonamentació diferent, que per necessitat seria arbitrària.
Realment, no hi ha res especialment nou en aquesta argumentació, excepte potser el fet de connectar el principi lògic d'identitat amb el principi psicològic d'identitat —la ment o la consciència de cada individu. Altres propostes filosòfiques han apel·lat al principi d'identitat i al respecte per la persona, però no tinc constància que cap hagi connectat tots dos principis en el sentit esmentat.
No obstant això, aquesta connexió em sembla singularment important ja que fonamenta de manera racional i inapel·lable l'objectivitat de l'ètica, alhora que exclou, d'una banda, la pretensió irracional que tota fonamentació és sempre necessàriament arbitrària, i, d'altra banda, refuta prejudicis morals com l'especisme o l'utilitarisme assenyalat anteriorment. Ja no es tracta que el respecte per la persona -a qui molts arribem primerament a través de l'empatia i de la intuïció- sigui una proposta més entre d'altres, sinó que és l'única postura racional que algú pot mantenir en l'ètica.
Alguns esforços moderns a favor de l'objectivitat en l'ètica, com és el recent cas de Derek Parfitt, no han satisfet realment ningú, ja que Parfitt no soluciona el problema essencial de com trobar un fonament universal a les qüestions morals, i simplement es dedica a raonar sobre la coherència interna, o la possibilitat pràctica, de cada teoria moral.
Per descomptat, encara que soluciona alguns problemes essencials, aquest plantejament que he exposat no està exempt de complexitats en la seva aplicació, les quals tinc intenció de solucionar en successives notes. En tot cas, allò important és que ningú que raoni, que accepti la lògica i la racionalitat, pot proposar una altra postura sense que resulti evidentment arbitrària i sense fonament objectiu. Si aspirem que sigui la raó (i no la violència) qui governi les nostres vides, i apliquem la lògica, tan sols pot ser satisfactori aquest principi d'argumentació.
Solament si per caprici o per benefici pretenem que l'ètica continuï essent una mena de bufet on qualsevol teoria hi cap, i cadascú se serveix al seu gust, ens resultarà hostil la idea que no podrem per més temps tolerar com a suposadament racional el fet que hi hagi diverses teories morals diferents i contraposades. Aquest relativisme moral no és racionalment acceptable. Això és, res diferent del que passa a la ciència.
Ja és hora que l'ètica, i la filosofia en general, parteixin de l'evidència i es basin solament en l'evidència i en la lògica; no més en prejudicis, gustos o fantasies que no ens han conduït més que al desastre moral, a causar víctimes innocents que es podrien haver evitat. És clar que si no acceptem que el respecte per la lògica i, per tant, el respecte per la persona, és el centre de l'ètica llavors òbviament no veurem mai això com un problema.
Tot i que la recent Declaració de Cambridge confirma específicament l'existència de consciència [consciència sensitiva] als mamífers i les aus, no nega que la consciència també existeixi en els altres animals, i les evidències actuals cada cop apunten de manera més clara a corroborar la tesi —avalada per Gary Francione i per Joan Dunayer— que tots els éssers que tenen un sistema nerviós actiu —ja siguin mol·luscs, peixos, rèptils o insectes— poden experimentar sensacions i tenen, almenys, una consciència bàsica de si mateixos i del que els passa. Anomenem consciència la capacitat de generar experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, pensaments.
Pot ser important advertir que la presència de l'utilitarisme ha distorsionat el coneixement correcte en l'àmbit animalista –i en general sobre tota la societat– sobre el fenomen de la sentença, sobre allò que realment significa sentir, i les seves implicacions morals. A l'utilitarisme tan sols li importa el dolor i de vegades el plaer. A l'utilitarisme li resulta irrellevant la individualitat i la voluntat pròpia de cada subjecte sentent. Per això comprovarem que sentir es confon sovint amb el sol fet de sentir dolor o sentir plaer —també veurem que es diu 'patir i gaudir'. Aquest punt, a part de no correspondre amb la realitat dels fets, obre una escletxa moral insalvable entre l'utilitarisme i l'ètica de drets individuals.
És un error considerar la sentença com solament la capacitat per a experimentar sensacions [dolor, plaer...] i oblidar o ignorar que la sentença es defineix per l'aparició de la subjectivitat (tota sensació fa referència necessàriament a un subjecte). La subjectivitat és el fonament de la individualitat. Tot ésser sentent té consciència de si mateix com un ésser únic i diferenciat de la resta d'éssers —individus o coses— que l'envolten. Aquest tret, d'acord amb les evidències que es poden trobar en els treballs dels científics Donald Griffin i Rodolfo Llinás -entre d'altres- és comú a tots els organismes que tenen un sistema nerviós.
Aquesta individualitat es defineix per l'afirmació de l'autonomia i la independència de l'individu. És a dir, l'individu té la pròpia voluntat i els seus propis interessos. Encara que aquests interessos bàsics poden ser comuns a la resta d'éssers sentents. Tot ésser sentent pel fet de ser un individu desitja la seva pròpia conservació i desenvolupament. La sentença és una facultat sorgida evolutivament en els animals per a assolir la supervivència. Els animals sentents desitgem, entre altres coses, perseverar en la nostra existència i satisfer les nostres necessitats. Així ho descriu el catedràtic Nolasc Acarín:
«Igual que la resta d'animals tenim dos objectius bàsics a la vida, de manera que els impulsos que ens governen tendeixen a aconseguir-los. Són la perpetuació i la satisfacció de l'ànsia de plaer. Són els dos grans estímuls que ens fan viure. (...) podria ser equivalent al que algunes escoles psicològiques caracteritzen com a instint de vida.»
Plaer i dolor solament són mitjans, instruments, per a aconseguir els nostres fins. Quan ens trobem abocats a una situació de greu perill i amenaça per a la nostra vida, emprarem tot el nostre afany i energia a resoldre o sortir d'aquesta situació, per molt patiment i dolor que ens comporti. Desitgem viure, conservar la nostra existència individual, i desitgem protegir-nos tant del mal com de les intromissions que pretenen sotmetre'ns. Volem que la nostra voluntat —l'altre tret fonamental de la sentença— no es vegi anul·lada o sotmesa a la voluntat dels altres.
Aquesta característica bàsica de la sentença que és la subjectivitat, la consciència d'un mateix, i allò que comporta —el desig d'autonomia i de supervivència— no és menys important que la capacitat d'experimentar sensacions [dolor, plaer, imatges, sons] i a més, tots dos fenòmens estan intrínsecament relacionats.
Per descomptat, el veritable problema moral d'aquesta qüestió consisteix en el fet que reconèixer la sentença en els altres animals no deriva automàticament en respectar-los. De fet, aquesta dada en realitat no és cap novetat. Des de fa milers d'anys podem trobar testimonis sobre com els humans reconeixien i assumien que altres animals també sentien –o que també raonaven. La ciència actual no ha fet més que confirmar amb evidències una cosa que en realitat ja s'intuïa des de fa mil·lennis. En paraules del neurofisiòleg Antonio Damasio:
«La consciència no és una cosa únicament humana, sinó un procés gradual que s'ha desenvolupat al llarg de l'evolució en moltes espècies.»
I no obstant això, reconèixer que altres animals senten no ha estat obstacle perquè els humans els explotin. Perquè per convertir aquesta dada en un fet moral ens cal aplicar correctament la lògica. Començant per una aplicació inconscient o emocional com és l'empatia —el que jo sento també ho senten altres: A=A] fins a arribar al principi ètic d'igualtat [la mateixa consideració] i el respecte per la persona.
Al seu prestigiós diccionari de filosofia, l'acadèmic Josep Ferrater Mora explica com el principi d'identitat es refereix tant a l'existència en si mateixa (l'ésser) com a la lògica i també la psicologia. Teniu almenys tres aspectes d'aplicació. I precisament el que jo defenso aquí és que el principi lògic d'identitat no solament està necessàriament unit amb el principi ontològic d'identitat sinó que també correspondria amb el principi psicològic d'identitat, és a dir, la consciència entesa com a consciència sensitiva. "La identitat de la persona és formalment identitat de consciència" afirma el filòsof David Sánchez Meca.
En resum, i sense detriment de res del que s'ha exposat anteriorment, la tesi que presento aquí, i que pretén sustentar una fonamentació objectiva de l'ètica i solucionar el problema filosòfic del "ser i el deure ser", es podria resumir substancialment en tres passos:
* Cada ésser sentent, pel fet de ser sentent, posseeix necessàriament, almenys, una consciència bàsica, una consciència sensitiva. Aquesta consciència significa que es reconeix a si mateix, que experimenta sensacions, i que té una sèrie d'interessos bàsics com l'interès en autoconservar-se, evitar allò que atempti contra la seva integritat física. És a dir, tot ésser sentint posseeix identitat [A=A]. Es reconeix a si mateix diferenciat de la resta d'éssers que l'envolten. Quan sent, experimenta una sensació, és ell mateix, i no pas un altre, qui sent. Les sensacions no es produeixen en un buit impersonal, sinó que requereixen per definició l'aparició d'un subjecte, una identitat, a la qual es refereixen.
* El principi lògic d'identitat expressa que cada ens és ell mateix [A=A] i no un altre de diferent. Això es correspon a l'àmbit empíric amb el que entenem per sentença o consciència sensitiva. No es correspon merament amb l'existència ni amb la vida com a procés biològic. Ja que ni l'existència ni la vida impliquen de per si mateix tenir consciència de si mateixes. L'existència és el fenomen primordial [l'ésser] i la vida no és més que un mecanisme natural —com la digestió. Tant l'existència en si mateixa i com a vida s'expressen simplement com a “A”. Solament aquella existència que es reconeix a si mateixa com a existent, es pot expressar com a "A=A", és a dir, com a identitat.
*Per tant, si el respecte per la lògica, inherent a la nostra naturalesa i raonament, significa inevitablement respectar el principi lògic d'identitat, se'n deriva també el respecte pel principi psicològic d'identitat (que serien el mateix en àmbits diferents), és a dir, la sentença o consciència sensitiva. La nostra obligació racional de respectar la lògica implica el respecte moral per la persona. Això fonamenta objectivament l'ètica i rebutja qualsevol altre tipus de fonamentació diferent, que per necessitat seria arbitrària.
Realment, no hi ha res especialment nou en aquesta argumentació, excepte potser el fet de connectar el principi lògic d'identitat amb el principi psicològic d'identitat —la ment o la consciència de cada individu. Altres propostes filosòfiques han apel·lat al principi d'identitat i al respecte per la persona, però no tinc constància que cap hagi connectat tots dos principis en el sentit esmentat.
No obstant això, aquesta connexió em sembla singularment important ja que fonamenta de manera racional i inapel·lable l'objectivitat de l'ètica, alhora que exclou, d'una banda, la pretensió irracional que tota fonamentació és sempre necessàriament arbitrària, i, d'altra banda, refuta prejudicis morals com l'especisme o l'utilitarisme assenyalat anteriorment. Ja no es tracta que el respecte per la persona -a qui molts arribem primerament a través de l'empatia i de la intuïció- sigui una proposta més entre d'altres, sinó que és l'única postura racional que algú pot mantenir en l'ètica.
Alguns esforços moderns a favor de l'objectivitat en l'ètica, com és el recent cas de Derek Parfitt, no han satisfet realment ningú, ja que Parfitt no soluciona el problema essencial de com trobar un fonament universal a les qüestions morals, i simplement es dedica a raonar sobre la coherència interna, o la possibilitat pràctica, de cada teoria moral.
Per descomptat, encara que soluciona alguns problemes essencials, aquest plantejament que he exposat no està exempt de complexitats en la seva aplicació, les quals tinc intenció de solucionar en successives notes. En tot cas, allò important és que ningú que raoni, que accepti la lògica i la racionalitat, pot proposar una altra postura sense que resulti evidentment arbitrària i sense fonament objectiu. Si aspirem que sigui la raó (i no la violència) qui governi les nostres vides, i apliquem la lògica, tan sols pot ser satisfactori aquest principi d'argumentació.
Solament si per caprici o per benefici pretenem que l'ètica continuï essent una mena de bufet on qualsevol teoria hi cap, i cadascú se serveix al seu gust, ens resultarà hostil la idea que no podrem per més temps tolerar com a suposadament racional el fet que hi hagi diverses teories morals diferents i contraposades. Aquest relativisme moral no és racionalment acceptable. Això és, res diferent del que passa a la ciència.
Ja és hora que l'ètica, i la filosofia en general, parteixin de l'evidència i es basin solament en l'evidència i en la lògica; no més en prejudicis, gustos o fantasies que no ens han conduït més que al desastre moral, a causar víctimes innocents que es podrien haver evitat. És clar que si no acceptem que el respecte per la lògica i, per tant, el respecte per la persona, és el centre de l'ètica llavors òbviament no veurem mai això com un problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada