27 de setembre de 2015

Una reflexió sobre la importància i allò important


Considero dubtosa la idea que hi ha injustícies més importants que altres. Però fins i tot acceptant que algunes injustícies fossin més importants que altres, això no justificaria que decidim ignorar o incórrer a algunes amb l'excusa que n'hi ha d'altres de més importants. Si suposadament la violació fos un crim menys important que la tortura, que potser això justificaria que cometem violacions? Em sembla evident que no.

Fins i tot si hom pensa que les injustícies comeses sobre éssers humans són més importants que les comeses sobre altres animals, com justificaria això que cometem injustícies a altres animals que no són humans? No ho justifica de cap manera. Si en efecte és injust que emprem altres animals com a mitjans per a les nostres finalitats, llavors no és rellevant el fet que considerem que hi hagi altres injustícies suposadament pitjors o més importants que l'explotació animal.

Si pensem que l'assassinat és una injustícia més important que escopir algú a la cara, justificaria això que escopíssim a algú solament per diversió? El grau de dany que causen les dues accions no és el mateix. Però la injustícia de tractar algú com si fos un objecte sí que és la mateixa. Per això raonem que està malament actuar així. És un error considerar una persona com si fos una cosa i actuar envers ella com si no tingués voluntat i interessos propis. Aquest error moral és el que anomenem cosificació.

Quan assenyalem que una injustícia és menys important que altres el que volem dir sovint és que per a nosaltres és menys important perquè ens afecta menys o perquè ens importa subjectivament menys. Això, però, no implica que sigui menys important des d'un punt de vista imparcial.

Als altres animals que són víctimes d'una injustícia els importa tant protegir la vida i el benestar com ens importa a nosaltres protegir la nostra. Aquesta perspectiva igualitària, més d'acord amb allò que la ciència ens mostra sobre la sentença en els animals no humans, desafia la creença que la nostra consideració moral envers ells ha de ser menys important que la que tenim per altres humans.

A més, la moralitat d'una acció es determina racionalment per criteris objectius. Si altres animals volen viure, protegir la seva vida i ser lliures de sotmetiment, per què els seus interessos bàsics són menys importants que els nostres si es tracta dels mateixos interessos? Si apliquem el principi ètic d'igualtat hem de tenir en consideració moral la individualitat, el benestar i la llibertat d'altres animals al mateix nivell que la nostra individualitat, el nostre benestar i la nostra llibertat.

La doctrina del «mal menor» —que afirma que està bé triar o acceptar un mal si suposadament és menor que un altre— serveix en realitat per a justificar qualsevol mal amb l'excusa que sempre hi ha, o podria haver-hi, un altre pitjor. Per tant, no es tracta de fer una escala de mals per fer servir els més greus com a excusa per cometre aquells aparentment menys greus. Es tracta d'evitar tot el mal que puguem evitar. Un d'aquests mals que podem evitar tots plegats és l'explotació animal, és a dir, considerar i tractar els altres animals com si fossin recursos per als humans. L'oposat a l'explotació animal és el que anomenem veganisme.

Assumir el veganisme no significa menystenir o cometre altres injustícies que afecten éssers humans; tal com de vegades se sol dir. Els Drets Animals i els Drets Humans són posicions compatibles i no excloents. De la mateixa manera que respectar i preocupar-se pels nens no vol dir ignorar o menysprear els adults. Fins i tot encara que algú cregués d'alguna manera que les injustícies comeses sobre nens són més importants, o més greus, que les comeses sobre adults això no justifica que discriminem o explotem els adults.

Independentment de la llista de prioritats que considerem que caldria afrontar, aquesta posició no ens impedeix deixar d'explotar els animals. Encara que considerem que els problemes humans tenen prioritat, ja sigui la gana, la guerra, la pobresa, o qualsevol altre, podem afrontar-los sense necessitat d'explotar els animals. Podem ajudar altres humans i alhora respectar els animals en un sentit molt bàsic, que és el de no participar en la seva explotació. Hom pot involucrar-se en qualsevol tasca humanitària alhora que decideix deixar de consumir animals. No són posicions incompatibles. Hom pot creure que acabar amb la pobresa és una prioritat però això no és incompatible amb respectar les dones, o els nens, i no participar a la seva explotació, no és cert? No hi ha cap raó per no aplicar el mateix criteri als altres animals.

No ens cal emprar altres animals ni per menjar, ni per vestir-nos, ni per divertir-nos ni per tot allò que implica viure i tenir una bona qualitat de vida. És així de simple. Tot el mal que els causem per aquest motiu és innecessari, és evitable i, el que és més important, és injust.

Si els altres animals importen moralment, si reconeixem que tenen un valor moral, i no són coses amb un valor utilitari, i si ens importa l'ètica i la justícia, aleshores el veganisme és l'única conclusió racional des d'aquesta premissa.

Jo no concebo que hi hagi res més important, des del punt de vista moral, que comprendre i assumir aquestes nocions bàsiques que calen per comprendre totes les injustícies que es produeixen cada dia.

«Els éssers humans són solament una de les espècies que habiten aquest planeta. Com els éssers humans, els animals també tenen interessos que es veuen afectats pel que fem. Quan els matem o els torturem són danyats, així com els éssers humans són danyats quan se'ls tracta en aquestes formes. [...] Excloure de la nostra consideració moral altres éssers per la seva espècie no està més justificat que excloure-les per la raça, nacionalitat o sexe. La imparcialitat exigeix ​​l'expansió de la comunitat moral no sols a través de l'espai i del temps sinó també a través de les fronteres entre les espècies.» ~ James Rachels

6 de setembre de 2015

Adoctrinar en l'especisme (II)

 

 

«Hem estat formats per una història del pensament en la que gairebé no som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les nostres necessitats i costums.» ~Gary Steiner


Els éssers humans hem esclavitzat els altres animals. Els sotmetem a voluntat per a fer-los servir de menjar, de vestimenta, de transport, d’entreteniment, de companyia... i molts altres fins tot cercant el nostre benefici.

Aquesta situació d’esclavitud no es manté al llarg del temps de manera espontània sinó que cal un constructe ideològic que ajudi a mantenir-la per evitar que es vegi qüestionada i assaltada per l’empatia i el nostre sentit moral -com succeeix amb els nens que encara no han assimilat els prejudicis especistes- i amb aquest propòsit sorgeix l’idea que els éssers humans som “éssers superiors” que tenim legitimitat per dominar els altres animals.

Un exemple representatiu d’aquest adoctrinament el trobem en l’Associació Espanyola de Pediatria, que aconsella als pares que no expliquin la veritat als fills sobre la procedència dels productes d’origen animal per tal que així no els rebutgin. Afirmen que amb els vegetals “no hi ha cap problema” però que amb els animals cal esperar una mica “fins que el nen comprengui com funciona la naturalesa [sic]”. Això vol dir, fins que la cultura especista li hagi anul·lat l’empatia i el sentit moral i assimili com a normal la idea que els altres animals existeixen per a que nosaltres els explotem. No és el funcionament de la natura la que ens obliga o condiciona a explotar els altres  animals; és la ideologia especista.

Un estudi dut a terme per Matti Wilks, Lucius Caviola, Guy Kahane i Paul Bloom, de les universitats de Yale, Oxford i Harvard, revela que la tendència per prioritzar la vida dels humans davant la d’altres animals és molt més dèbil en els nens d’entre 5 i 9 anys que en adults. Els resultats suggereixen que les inclinacions antropocèntriques són d’aparició tardana i de naturalesa fonamentalment social.

Des de la infància se’ns educa i socialitza en la noció que la resta d’animals són éssers inferiors que són al món per a ser usats per nosaltres, els humans. Però aquesta idea és un prejudici. No és un fet; no és una veritat i, a més, és una idea que contradiu els principis elementals de l’ètica bàsica.

L’antropocentrisme no és un fet natural; no és una idea inserida a la nostra ment de forma inherent, sinó que és una doctrina ideològica que es difon a la nostra cultura com a paradigma moral i l’objectiu del qual és cosificar els altres animals per a facilitar-ne l’explotació; de la mateixa manera que la cultura masclista cosifica les dones per tal que els homes les puguin dominar i sotmetre a voluntat.

L’especisme no és pas més natural del que ho és el masclisme. Es tracta d’un prejudici construït culturalment per a motivar i perpetuar una determinada estructura d’opressió en la que un grup dominant [els humans] sotmeten i exploten altres individus que no pertanyen al mateix grup [els animals no humans] amb la finalitat d’obtenir-ne un benefici.

Pot ser que existeixi una tendència d’origen biològic que ens motivi a agrupar-nos amb els que s’assemblen més a nosaltres –fet que ajudaria a explicar fenòmens com el racisme o el sexisme- però no és natural tota la ideologia que acompanya la discriminació especista sinó que es tracta d’una construcció cultural que s’ha forjat per a justificar l'opressió envers els altres animals.

Quan, des de nens, se’ns inculquen una sèrie d’idees i hàbits de conducta, llavors ens resulta més difícil qüestionar-los i analitzar-los amb objectivitat. D’aquesta manera acceptem com a normal el que en altres circumstàncies jutjaríem com un error o un crim, d’acord amb el nostre sentit moral.

Si no fos per l’adoctrinament especista que rebem a partir de la infància en tots els àmbits [família, escola i societat], no podríem acceptar l’explotació dels altres animals com una cosa normal. Ho demostra el fet que tantíssima gent rebutgi de manera espontània, per sentit moral, determinades activitats d’explotació animal precisament perquè no han estat educats ni acostumats a fer-les o viure-les; encara que aquestes activitats no es diferenciïn gaire d’altres en les que sí que hi participen habitualment.

La filòsofa Hanna Arendt i el psicòleg Stanley Migran varen dedicar gran part de la seva feina a estudiar com és que els éssers humans que no tenen una naturalesa cruel o psicòpata siguin circumstancialment capaços de recolzar i participar en activitats de violència extrema quan se’ls pressiona socialment. Això passa, en part, a causa que tots tenimuna certa tendència innata a seguir i continuar els dictats del grup de pertinença, ja es tracti de normes establertes en aquest grup o a la voluntat del líder que el dirigeix, i aquesta tendència ens condiciona inclús fins el punt de sufocar l’empatia natural i el raonament moral.

Vivim en una cultura que ens adoctrina en la creença que la resta d’animals existeixen per a servir les nostres necessitats i desitjos. Interioritzem totalment aquesta creença dins el nostre cap a través de rituals socials com, per exemple, la pràctica de menjar animals. Assumim des de nens l’hàbit de participar en l’explotació dels animals sense gairebé ni adonar-nos-en. És per això que, quan algú critica l’existència de l’explotació animal, el rebem sovint com si defensés que respirar aire no estigués bé.

Algunes persones al·leguen que no hauríem d’”imposar” als nens el veganisme. Mentrestant, aquestes mateixes persones inculquen les seves pròpies creences i hàbits als seus fills. A part d’aquesta evident contradicció; si realment no es vol imposar als nens res més enllà del què és necessari, aleshores, per què no se’ls hi explica la veritat sobre el què els hi fem als animals que explotem i que els nens decideixin per sí mateixos? A veure què passa…

No obstant això, per molt que la nostra empatia i consciència moral es puguin veure reprimides  i distorsionades per aquest adoctrinament, podem aconseguir sortir d’aquest marc especista gràcies justament a aquestes mateixes qualitats.

Molts de nosaltres ja hem qüestionat i desafiat aquestes creences que diuen que està ben fet explotar els altres animals, que està bé ignorar que són éssers conscients, que experimenten emocions i sentiments, i que està bé destruir els seus interessos amb l’objectiu d’afavorir els nostres.

A aquesta oposició ètica a considerar els altres animals com si fossin objectes i mers recursos pels humans és el que anomenem veganisme