9 de desembre de 2014

Una reflexió vegana sobre l'abandonament d'animals no humans


«Davant de situacions poc clares, experimentem l'impuls de fer alguna cosa, qualsevol cosa, bé ajudi o no. Després ens sentim millor, encara que la situació no hagi millorat.» ~ Rolf Dobelli

En aquesta entrada voldria exposar una breu anàlisi sobre el problema dels abandonaments des de la perspectiva vegana. Igual que passa respecte de moltes altres formes de violència contra els altres animals, les suposades solucions que de forma generalitzada es difonen per abordar aquest problema considero que incorren en diversos errors habituals que pretenc assenyalar aquí.

Corre una esgarrifosa carta (N. del T.: L'enllaç de la pàgina original no funciona), periòdicament difosa per les xarxes socials, escrita per un voluntari anònim que treballa en una gossera i en la qual es descriuen els horrors que pateixen els gossos abandonats. El missatge que es llança en aquest document és bàsicament que el problema és que els abandonaments provoquen molt de sofriment als animals que els pateixen i com a resposta es proposen remeis com: "no criïs o compris mentre hi hagi gossos morint a les gosseres". És a dir, l'autor pensa que si no hi hagués abandonaments llavors no hi hauria cap problema en què seguíssim comerciant amb les vides d'altres animals. L'autor es posiciona a favor que explotem els animals nohumans, encara que sens dubte li preocupa el patiment excessiu que els causem.

Aquesta carta és un exemple de l'enfocament predominant que normalment trobem en la denúncia sobre la qüestió dels abandonaments. No s'hi diu res en contra del fet que portem al món altres animals per fer-los servir en el nostre benefici; no es diu res sobre el fet que comerciem amb les seves vides i els emprem com a simples mitjans per als nostres fins. I no es diu res sobre això perquè el seu enfocament és un mer reflex de la mentalitat especista que predomina a la nostra societat i que veu els altres animals com a recursos per a benefici humà.

És a conseqüència directa d'aquesta mentalitat que a la nostra societat la compravenda d'esclaus animals continua existint i és legal. L'esclavitud solament es va abolir legalment en el passat per als éssers humans. Els altres animals estan sotmesos a la condició de propietat. Ells no tenen drets jurídicament reconeguts, se'ls considera béns mobles, mercaderies, i les seves vides tan sols tenen un valor extrínsec i econòmic que els seus propietaris humans decideixen donar-los.



Per què es produeixen els abandonaments? Per la mateixa causa que es produeix la cria i la compravenda d'animals no humans: ens creiem amb dret a fer servir els altres animals com a objectes per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Qualsevol interès que els animals no humans tinguin serà sempre supeditat als interessos humans. Quan volem guanyar diners llavors els criem i els venem; quan ens ve de gust tenir companyia llavors els comprem; i quan ja ens en cansem, simplement els abandonem o els matem.

Pel mateix motiu és que fem servir altres animals per a menjar, o per ser vestimenta o entreteniment. No és perquè ho necessitem sinó perquè discriminem els no-humans simplement per això: per no ser humans. Això és l'especisme.

L'error en tot aquest assumpte no es limita al fet que els animals no humans siguin esclavitzats i després abandonats pels seus propietaris sinó que també inclou la manera habitual que tenim d'enfocar el problema: ignorem la injustícia que és el fet mateix que emprem altres animals per als nostres fins i solament ens preocupem si els nostres esclaus pateixen molt com a conseqüència de l'explotació que exercim sobre ells.

Aquesta perspectiva que se centra de manera exclusiva en el tema del patiment és allò que es coneix com a benestarisme: és pensar que l'únic element rellevant a nivell moral és el benestar —en el sentit de plaer i dolor— i que als altres animals solament els importa evitar el patiment. Sota aquesta perspectiva són ignorats els altres interessos bàsics inherents a tot ésser sentent, com l'interès a continuar existint. El benestarisme també ignora que els altres animals són subjectes, són éssers conscients, i per tant, no és correcte tractar-los com si fossin objectes. Això és al que ens referim quan diem que els altres animals han de ser considerats com a persones.

D'altra banda, no oblidem destacar que aquestes campanyes parlen exclusivament de gossos i/o gats, que, encara que són els animals més abandonats —perquè són els més emprats per a servir de companyia— no són els únics. També són víctimes d'aquestes pràctiques els porcs, les fures, així com rèptils i aus. Encara que aquestes campanyes parlin d'“animals” ja sabem que no es refereixen als animals humans i també comprovem que en realitat parlen exclusivament de gossos i/o gats.

A més d'aquestes campanyes específiques contra els abandonaments, també es difonen d'altres mesures que podem considerar equivocades com són, per exemple, l'esterilització forçosa o proposar lleis de "benestar animal" que reformin la compravenda d'animals esclavitzats per a companyia. Des del punt de vista pràctic, cap d'aquestes mesures comporta cap millora de la situació que suposadament intenten remeiar. Des del punt de vista ètic, a més, es tracta d'accions que atempten contra els drets dels animals i la seva consideració com a persones.

Aquestes suposades solucions no són tals sinó que són empitjoraments de la situació. A més de ser violacions dels drets morals que tenen els animals —el seu dret a la integritat física i el seu dret a no ser propietat— no ajuden a la pràctica a remeiar el problema. Ambdues iniciatives solament aconsegueixen reforçar la idea que els altres animals són recursos per al nostre benefici i afavoreixen que se'n mantingui l'explotació. El "Benestar Animal" ajuda a millorar l'eficiència de l'explotació animal i a alleujar la consciència dels seus consumidors.

D'altra banda, ens trobem amb la proposta de fomentar les adopcions en lloc de la compra. Això, malgrat que seria una acció que no té res d'intrínsecament rebutjable per ella mateixa, resulta que tampoc no pot posar fi, de cap manera, al problema. La gent, majoritàriament, no tria, ni triarà, l'adopció en lloc de la compra perquè la seva motivació no és ajudar els altres animals sinó que és trobar un esclau que li serveixi de companyia i entreteniment. Amb aquesta finalitat necessita un "model" d'animal adaptat als seus gustos personals. Això és una cosa que l'adopció simplement no pot satisfer i tampoc no hauria, ja que l'adopció s'ha de fer per altruisme i no per egoisme. Les campanyes en favor de l'adopció encara que són bones en la seva intenció tampoc no incideixen en els factors que provoquen l'abandonament, sinó que els ignoren del tot.

Tota la violència que cometem contra els altres animals és motivada i permesa pel prejudici de l'especisme. Per tant, si ignorem la causa del problema mai no solucionarem les seves conseqüències directes. L'abandonament d'animals no-humans n'és un altre exemple.


Diferents animals, diverses formes d'explotació. El mateix especisme.
 
El fracàs de l'enfocament benestarista no és solament de tipus moral sinó també empíric. Les campanyes contra l'abandó no tenen cap impacte significatiu en aquest problema.

Tot i que ja duem molts anys de campanyes —per exemple: a l'Estat espanyol es fan anuncis des de fa 20 anys— resulta que aquests abandonaments no solament no es redueixen sinó que en realitat augmenten cada any.

Evolució del nombre de gossos abandonats (1998-2007)
 
Les campanyes contra els abandonaments tan sols pretenen actuar sobre els símptomes, però no incideixen gens ni mica sobre l'arrel del problema ni respecte a altres causes adjacents com és la producció [cria] d'animals.

Aquest és en essència el veritable problema al qual ens enfrontem: comerciem amb les vides d'altres animals tal i com en passat comerciàvem amb les vides d'altres humans. Considerem que ells són la nostra propietat i que existeixen per a satisfer els nostres desitjos i necessitats. Això és l'esclavatge. Tant se val l'espècie de la víctima.

Tanmateix, igual que entenem que no és just que es comerciï amb éssers humans, hauríem de poder comprendre que comerciar amb els altres animals és igualment injust, per les mateixes raons. Els animals no humans tenen el mateix dret que nosaltres a no ser tractats com la nostra propietat.

Com en el cas d'éssers humans, la solució no pot ser regular aquesta injustícia. L'única solució justa és abolir l'estatus de propietat a què estan sotmesos els altres animals, tal com es va abolir l'esclavitud humana.

En definitiva, el problema no es podrà remeiar mentre continuem considerant els altres animals com a recursos; com a éssers inferiors que existeixen per a estar sotmesos a la nostra voluntat.

Res canviarà en tant que continuem veient els no-humans com a instruments per als nostres fins. L'única manera efectiva de sortir d'aquesta situació és el veganisme. Qualsevol altra postura diferent simplement romandrà immersa en la mateixa inèrcia especista en què ens trobem i no evitarà la injustícia ni les seves conseqüències directes.


25 de novembre de 2014

El veganisme es refereix als animals no humans


El veganisme es refereix als animals no humans

Veganisme significa, des del punt de vista ètic, el rebuig moral a l'explotació dels animals no humans. Els fundadors del moviment, originalment, van definir veganisme com “la doctrina que fa referència que l’home ha de viure sense explotar els animals”, tal i com ho podeu veure a l’assaig Veganisme definit, i és la definició que li proporciona el seu caràcter singular. Òbviament, els fundadors del veganisme diuen animals per a referir-se específicament als animals no humans, tal i com fa el 99% de la població. Encara que no sigui estrictament correcte des d'un punt de vista científic, podem acceptar aquest ús en sentit col·loquial.

Qui accepti aquest principi, és vegà. Òbviament, assumir aquest principi requereix dur-lo a la pràctica. I aquesta és la raó per la qual els vegans, entre altres coses, no consumim productes que provinguin de l'ús d'animals no humans.

Per tant, al veganisme com a tal no li concerneixen els problemes que afecten als éssers humans. El veganisme és un concepte específic que es refereix a la nostra relació moral amb els animals no humans. Tota persona que respecti aquest principi és vegana, sense importar quina sigui la seva actitud o mentalitat respecte a altres qüestions. Qualsevol altra qüestió moral forma part d'altres categories.

El veganisme significa rebutjar l'explotació dels animals no humans. Per això,qualsevol persona que rebutgi com a principi aquesta explotació és vegana, sense importar la relació que tingui amb els humans.

Pot passar que algú sigui vegà i no respecti els éssers humans. En aquest cas, aquest seria un problema de coherència amb els principis ètics bàsics i no és un problema que pertanyi al veganisme com a tal, sinó a la coherència ètica de la persona en qüestió.

Potser resulti estrany que algú vegà pugui ser racista, sexista o homòfob, atès que el veganisme es fonamenta en el principi d'igualtat, però en teoria és perfectament possible i en la pràctica he conegut alguns vegans amb aquests prejudicis. Els vegans poden tenir prejudicis i defectes com la resta de la gent.

Insisteixo: el fet de ser racista -o sexista- és una incoherència respecte dels principis ètics bàsics, no respecte del veganisme com a tal.

Per exemple: el feixisme i el veganisme són incompatibles èticament en tant que parteixen de fonaments radicalment diferents; però un individu singular podria assumir les dues teories alhora. No és estrany que la gent concebi, mentalment, idees i creences contradictòries. Això ens passa gairebé cada dia. Per tant, un vegà no seria incoherent amb el veganisme a l'adoptar el feixisme, sinó que seria incoherent respecte dels principis ètics bàsics que fonamenten el veganisme com a posició específica.

El veganisme forma part de l'ètica -n’és una part més- però no equival ni abasta tota l'ètica. El sol fet que una acció o un producte sigui coherent amb el veganisme no equival necessàriament que sigui correcte d'acord a l'ètica, ja que l'àmbit de l'ètica no es limita a l'explotació animal.

Que quedi clar que els vegans, en general, no excloem els éssers humans de la nostra consideració moral; ni molt menys. Però no concretament pel fet de ser vegans sinó en tant que partim dels principis ètics universals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

Aquestes incoherències morals segurament no ocorrerien -o serien menys comuns- si abans del veganisme i de qualsevol altra qüestió específica tinguéssim clars els principis ètics bàsics que fonamenten la moral. Potser hauríem de començar per això abans de discutir sobre veganisme.

No hi ha un nom particular per a aquesta posició de principis ètics que he assenyalat perquè no és una doctrina inventada sinó que seria l'única ètica objectiva que existeix deduïda de la lògica. El veganisme seria una doctrina directament derivada d'aquests principis.

Ara bé, no confonguem el veganisme amb el simple fet de no menjar animals o de no participar en el seu consum: hi ha gent que no és vegana però que no menja animals, o no consumeix productes de la seva explotació, perquè està "en contra del patiment" però no perquè estigui en contra de la nostra dominació sobre els altres animals. Això no seria veganisme sinó benestarisme. El benestarisme no es fonamenta en el respecte a la persona i els seus drets sinó en la filosofia de l'utilitarisme, que es relaciona amb una teoria moral ben diferent.

 

El veganisme no discrimina moralment

Aclarim també que el veganisme no discrimina entre individus sinó que se centra en una discriminació específica: l'especisme -la cosificació sobre els animals que no són humans.

Tot i que el veganisme pot estar fonamentat sobre la igualtat moral de tots els éssers que senten, el veganisme s’enfoca, específicament, en una violació concreta d'aquest principi: l'opressió especista dels éssers humans sobre els altres animals basada en la creença que els animals no humans són objectes/recursos/mitjans per als fins humans. El veganisme és l'oposició a aquesta idea.

Per tant, és l’especisme el que discrimina injustament entre éssers sensibles i és el veganisme qui posa remei a aquest error.

Interpretar erròniament el veganisme com un fenomen discriminatori pot portar a la pretensió de pretendre que el veganisme hagi de referir-se a totes les persones -humanes i no humanes. Això suposa distorsionar el seu significat original i ignorar la necessitat de plantejaments concrets com a resposta sobre problemes que són concrets. Sense aquests plantejaments específics el que passa al final és que aquests problemes s'ignoren i passen inadvertits.

Aquest raonament erroni que diu que el veganisme discrimina entre éssers sensibles incorre, al meu parer, en una fal·làcia unidimensional, és a dir, no distingir entre nivells. Això és com no distingir entre arrels, tronc i branques. No es distingeix entre ètica bàsica [principis morals bàsics], ètica concreta [principis morals específics] i ètica global [drets individuals].

L'ètica, com a entitat global, seria metafòricament com un arbre. No es pot dir que un arbre és un arbre i prou, i que no accepta distincions o nivells. De la mateixa manera, no és correcte dir que l'ètica es limita a una causa i prou, ignorant la complexitat del context en què hi ha l'ètica.

Nosaltres partim de la base que hi ha uns principis ètics universals: això és l'ètica bàsica. Però veiem que aquests principis no s'apliquen socialment als individus no humans [ètica concreta] i aquests són discriminats injustament, i per això tractem d'acabar amb aquesta discriminació que està motivada per un prejudici concret: l'especisme. El nostre objectiu és que aquesta discriminació acabi perquè finalment tots els éssers que senten tinguin drets reconeguts: això seria finalment l'ètica global.

El veganisme assenyala que hi ha un problema concret: l'especisme. Hi ha un prejudici específic que diu que els altres animals són "éssers inferiors" i que existeixen com a mitjans per a les finalitats humanes. A això ho anomenem antropocentrisme moral. Davant d’aquest problema de la dominació humana sobre els altres animals va sorgir com aresposta el veganisme.

Veganisme és l'oposició a aquesta injustícia concreta. Una oposició fonamentada en els principis ètics universals que s'apliquen per igual a tots els éssers que senten, sí, però enfocada en el prejudici i l'opressió especista sobre els altres animals.

 

El veganisme pretén estendre l'àmbit de consideració moral

Com veiem, el veganisme no existeix en un buit moral sinó que forma part d'una ètica bàsica fonamentada en la igualtat i el respecte per la persona.

El sorgiment del veganisme ja partia de la base prèvia de reconèixer que els éssers humans són persones amb drets, i es pretenia precisament ampliar aquesta consideració moral als altres animals que senten. Tal com expressava l’any 1951 Leslie Cross a l’hora d’establir la definició de veganisme:

 
«El veganisme és en realitat l'afirmació que on hi hagi amor, l'explotació ha de desaparèixer. Aquest pensament té una continuïtat històrica amb el moviment que buscava alliberar els esclaus humans. Al posar en pràctica el veganisme, qualsevol error fonamental comès per l'home contra els animals ha de desaparèixer immediatament.»


Es podria dir que allò que el veganisme defensa respecte dels animals no humans seria formalment equivalent al que el feminisme defensa respecte les dones.

Tots dos moviments no discriminen moralment entre individus sinó que lluiten contra una discriminació específica que atempta contra la igualtat per a tots els individus.

El feminisme s'enfoca sobre el patriarcat -sobre el masclisme- i el veganisme s'enfoca sobre la cosificació i opressió envers els animals no humans per part de l'especisme antropocèntric. Aquests prejudicis [masclisme, especisme] sí que discriminen injustament entre individus. El feminisme i el veganisme cerquen, precisament, acabar amb aquestes discriminacions injustes.

La diferència entre l'ètica i el veganisme no és pròpiament una divisió -ja que formen part de la mateixa entitat- sinó una distinció. És una distinció lògica entre categories objectives. Són categorialment diferents.

Pretendre que "tot ha de ser el mateix" és pretendre anar contra la lògica i és tan absurd com dir que no hem de tenir drets concretats -dret a la vida, dret a la integritat física, dret a no ser propietat- sinó que tots hem de tenir exclusivament un únic dret. Els éssers que senten tenim diversos interessos diferents i per tant cada un ha de ser protegit per un dret específic.

De la mateixa manera que la ciència engloba en general tot el coneixement sobre la natura; l'ètica engloba tot el coneixement sobre la moral. Però és legítim enfocar-nos en una àrea específica; sempre que ho fem respectant els fonaments bàsics i la resta d'àrees igualment legítimes.

Ser químic és centrar-se específicament en la química. El que mai estaria bé és confondre el significat general de la ciència amb el significat específic de la química. De la mateixa manera que no està bé tergiversar el significat del veganisme per equiparar-lo a l'ètica bàsica o a l'ètica general.

Ser vegà és oposar-se específicament al problema de l'opressió especista. I això està bé, sempre que no serveixi per a ignorar el respecte pels humans en la nostra vida diària: ja que totes dues qüestions són perfectament compatibles.

Per tant, l'errònia idea que el veganisme hauria de referir-se a tots els éssers que senten -i a tota forma d'opressió contra ells- no seria una redefinició o renovació sinó una destrucció del veganisme com a principi específic. Aquesta idea resideix en un error de base que no distingeix entre nivells lògics o que no entén la raó per la qual hi ha el veganisme.

 

L'activisme vegà es refereix a l'explotació animal

Reprenent la metàfora de l'arbre exposada anteriorment, podem veure que no es pot passar de l'arrel directament a les branques per a tenir un arbre. Cal incloure el tronc. És a dir, perquè l'ètica bàsica s'apliqui a tots els éssers que senten, primer cal conscienciar sobre els prejudicis específics que atempten contra la igualtat moral a la base.

Per això, el veganisme -igual que el feminisme, o el laïcisme, o l'ecologisme- és un moviment legítim i necessari; és el rebuig explícit a l'opressió especista, a l'explotació dels animals no humans per part dels éssers humans. És el desafiament a la idea que els no-humans són mers recursos per a benefici dels humans. Això és el veganisme.

Sovint aquesta declaració es malinterpreta com si diguéssim que no cal ni és important preocupar-nos pel medi ambient, per la salut o per altres problemes morals. Però no diem això. El que diem és que el veganisme es refereix exclusivament al problema de la dominació humana sobre els altres animals. Es tracta d'un problema concret que requereix una atenció específica. Una persona responsable hauria de tenir consciència i preocupació per tots els problemes que hi ha al món, però un d'aquests problemes és precisament l'explotació animal i la raó de ser del veganisme és informar, denunciar i conscienciar sobre aquest problema per tal d'eradicar-lo.

Si estem d'acord que el veganisme es refereix als animals no humans llavors, per coherència, l'educació vegana s’hauria d'enfocar en els no-humans: en la nostra relació moral amb els altres animals. No s’hauria d'enfocar cap a totes les persones: humanes i no-humanes. Això seria transcendir del veganisme per anar a la filosofia de Drets Animals, o potser a una altra postura diferent.

No obstant això, si algú vol ignorar aquests principis particulars -veganisme, feminisme- i anar directament solament a fomentar el respecte per la igualtat moral de totes les persones, no tinc cap objecció moral per al·legar, però com a activista em sembla un incorrecte plantejament estratègic, per raons psicològiques i pedagògiques.

A diferència de les campanyes especistes i de les campanyes monotemàtiques, les quals sí discriminen entre individus, el veganisme no discrimina moralment entre individus ni és fruit de cap capritx personal, sinó que respon a un prejudici concret que ha de ser enfrontat de forma específica per evitar que la nostra ment ho assumeixi com una cosa "natural" o "inevitable".

En medicina, un remei per a diferents malalties pot basar-se en el mateix principi [per exemple: la penicil·lina] però després calen afegits específics -estreptomicina, eritromicina- per tractar problemes específics que d'altra manera no es podrien curar. Amb l'ètica i el veganisme succeeix una situació anàloga.

Educar en el veganisme significa educar la gent en el respecte cap als animals no-humans; en el respecte cap al seu valor intrínsec. Però si el que pretenem és educar en el respecte a tot ésser que sent, a tota persona, llavors no parlem de veganisme sinó de Drets Animals o de l'ètica en general.

No obstant això, tenint en compte que els arguments que sostenen el veganisme són vàlids per a tots els éssers que senten, l'educació vegana influeix directament en una consciència global de respecte envers tots els animals sense importar la seva espècie.

Alguns activistes volen anar més enllà del veganisme per difondre els Drets Animals. No tinc cap objecció moral al respecte, però això no és el mateix que promoure específicament el veganisme. De la mateixa manera que difondre els Drets Humans no és el mateix que involucrar-se en el feminisme. Anar ja directament als Drets Animals no em sembla l'enfocament correcte en el context actual com a forma d'activisme. Però, en qualsevol cas, el que no hauríem de fer és tergiversar els conceptes i els significats de les paraules per adaptar-los al nostre caprici o conveniència.

Si algú vol enfocar el seu activisme en favor de tots els drets de tots els éssers que senten, pot legítimament fer-ho, però que no digui, si us plau, que això és veganisme. No. Això és l'ètica de Drets Animals. O potser no representa els Drets Animals i és una altra doctrina moral diferent. Però no seria veganisme; perquè el veganisme es refereix específicament als no-humans i al prejudici que afirma que són éssers inferiors que existeixen per a benefici humà.

Per acabar, voldria aclarir que no totes les persones que s'autoanomenen veganes comparteixen aquesta filosofia. Alguns no assumeixen una ètica de drets morals, i opten per posicionaments propers a l'utilitarisme o alguna altra ideologia conseqüencialista similar. Jo no considero el veganisme com una entitat aïllada sinó com a part d'una concepció moral universal. Així, el veganisme com a entitat pròpia només tindria sentit dins d'un context d'una ètica de drets -equivalent al dret dels animals a no ser tractats com a recursos per part dels humans- o en cas contrari, el terme veganisme perd la seva idiosincràsia, ja que en cap altre sistema d'idees es pot rebutjar l'explotació d'éssers que senten com una qüestió de principi.

 

11 de juny de 2014

Els insctes són éssers sentents


«Estic disposat a donar al cervell diminut d'un insecte —sempre que tingui la possibilitat de representar els estats del seu cos— la possibilitat de tenir sentiments; de fet, em sorprendria moltíssim descobrir que no en tenen.» ~ Antonio Damasio

Hi ha proves objectives que els insectes poden sentir –és a dir, processen percepcions de forma subjectiva– i específicament poden experimentar sensacions, emocions i desitjos? Doncs pel que sembla sí que n'hi ha:
«Ralph Greenspan, de l'Institut de Neurociències de San Diego, va presentar el mes passat a Melbourne els resultats següents. Quan un objecte mòbil passa per davant d'una mosca, no solament s'activen les àrees cerebrals de l'insecte que processen la informació visual, sinó també d'altres situades al lòbul frontal —que en la mosca rep l'oprobiós nom de cos bolet, però que mostra notables semblances amb el lòbul frontal del nostre cervell, on resideixen les nostres altes funcions mentals.
Greenspan va fer després un experiment que podríem anomenar la mosca de Pavlov: cada vegada que l'objecte passa per davant de la mosca, Greenspan li infligeix ​​a la bestiola un desagradable xoc tèrmic. Després de repetir-ho unes quantes vegades a intervals regulars, les neurones del cos bolet aprenen a predir quan vindran mal dades: de fet, es disparen mig segon abans que passi l'objecte i el xoc tèrmic.
Greenspan ha pogut determinar que aquest efecte pavlovià requereix l'activació simultània i coherent dels cossos bolet i d'altres circuits distants que podríem anomenar emocionals, amb perdó: circuits relacionats amb l'atenció, amb la percepció del perill, amb el record d'altres experiències plaents o doloroses. Emocions, vaja.»


També el químic Joe Schwarcz relata el següent cas:
«Primer es va pensar de fer servir el periplanone-B per atraure les paneroles mascles a alguna trampa amb verí incorporat. Però va sorgir un problema: quan les paneroles van veure que els seus companys morien en provar l'esquer, van començar a associar-ho amb la mort, i aviat van començar a escapar corrent, il·leses.»

Pel que fa a les abelles en particular -un dels insectes més explotats per l'home- Joan Dunayer ens relata el següent:
«L'evidència és que elles pensen i senten. [...] Hi ha una important evidència electropsicològica de la consciència de les abelles. En un experiment, els investigadors van mostrar a les abelles una seqüència de llums que apareixien a intervals regulars. Quan una llum era omesa [no s'emetia en el moment esperat] els cervells de les abelles mostraven activitat elèctrica immediata després del moment en què la llum ordinàriament hauria d'aparèixer. En altres paraules, les abelles van reaccionar mentalment a l'absència del flaix esperat. Amb tests similars, els humans tenen reaccions idèntiques. Una activitat cerebral semblant ha estat considerada com un indicatiu del que els investigadors d'abelles anomenen “consciència més alta”. Els mateixos resultats han estat observats en crancs i formigues. Així, els qui no creuen en la consciència de les abelles ignoren la literatura científica o estan cegats pel seu especisme.»

Algú pot insistir que no tenim proves totalment clares i fermes que confirmin la sentença en els insectes, però llavors caldria afegir que tampoc les tindríem respecte dels humans.

Com sabem que els altres éssers humans són sentents? Tan sols podem tenir experiència directa de la nostra pròpia sentença individual i singular; tota la resta són deduccions que fem a partir d'indicis.

Encara que potser és un dubte legítim a plantejar, no seria un dubte gaire raonable ja que les evidències apunten clarament que els humans són éssers sentents. Pels mateixos motius, el més raonable és deduir que probablement els insectes siguin en efecte éssers conscients.

En el seu article "Consciousness in a Cockroach” ["La consciència en una panerola"] Douglas Fox relata el següent:
«Per a Nicholas Strausfeld, un petit cervell és una cosa preciosa. En la seva carrera de més de 35 anys, el neurobiòleg de la Universitat d'Arizona, campus Tucson, ha observat les petitíssimes estructures cerebrals de paneroles, insectes d'aigua, cucs vermells, algunes gambetes i dotzenes d'altres invertebrats. [...] Strausfeld conclou que els insectes posseeixen “els cervells més sofisticats sobre aquest planeta”.

Quan vostè considera que les neurones en si mateixes són sorprenentment similars en tot el regne animal, tot això comença a tenir sentit. “Hi ha els mateixos blocs de construcció bàsics en vertebrats i invertebrats”, diu Strausfeld, “i hi ha certes maneres en què vostè pot col·locar aquests blocs de construcció junts en els cervells”.

“Probablement allò que requereix la consciència”, diu Koch de Caltech, “és un sistema prou complicat amb una enorme retroalimentació. Els insectes tenen això.»

Aquest coneixement hauria de suposar un canvi en la nostra actitud moral respecte dels insectes, deixant de discriminar-los i menysprear-los simplement pel seu aspecte o la seva mida. Segons informa l'agència de notícies BBC Mundo:
«La panerola —tan odiada per molta gent —és un insecte més sofisticat i social del que pensem, segons revela un nou estudi.

S'amaguen lluny, a l'aguait, de manera invisible, en racons foscos i esquerdes. Quan emergeixen, s'escapoleixen sense rumb, sovint al voltant de les nostres cases, cuines i en hotels i restaurants bruts.

Acabem menyspreant-les pel seu comportament natural, veient-les com una plaga que cal evitar i fins i tot exterminar. No obstant això, les paneroles han estat tractades sovint de manera injusta. En descobrir els secrets d'aquests esgarrifosos insectes, els científics han vist que són molt més sofisticats del que pensàvem.

Després de conèixer la seva vida secreta s'han adonat que les paneroles són en realitat criatures molt socials, que reconeixen els membres de les seves pròpies famílies, amb diferents generacions d'una mateixa família vivint juntes. A les paneroles no els agrada que les deixin soles i pateixen problemes de salut quan ho estan.»
 
No hi ha cap raó per a pensar que la capacitat de sentir dels insectes —i invertebrats en general que tinguin un sistema nerviós centralitzat— és fonamentalment diferent de la dels vertebrats. Tal com explica Chris M. Sherwin:
«Com que els estats mentals són una experiència privada, no podem estar segurs de si els altres animals, ja siguin vertebrats o invertebrats, tenen les mateixes experiències subjectives que els humans. En el cas dels vertebrats, fem servir l'argument per analogia, i si un animal respon de manera similar als mateixos estímuls, acceptem que la seva experiència ha de ser presumiblement anàloga, gairebé sense dubtar-ho i amb prou feines sense evidències addicionals respecte a la seva consciència o alguna funció nerviosa similar. Però, amb escassa justificació, es fa servir un criteri diferent amb els invertebrats. Això ha conduït a la creença generalitzada que, mentre que els vertebrats són capaços d'experimentar dolor, angoixa i patiment, la majoria dels invertebrats no en són capaços. Tot i això, si s'aplica l'argument per analogia sobre les evidències aquí presentades, s'aprecia que els invertebrats sovint responen a estímuls potencialment dolorosos o desagradables d'una manera sorprenentment similar a com ho fan els vertebrats, cosa que seria indicativa que són capaços experiències anàlogues. Rebutjar això sense proves irrefutables és canviar les regles de l'argument per analogia arbitràriament.»

Així conclou Aurora Ferrer:
«¿Per quina raó pensem que els insectes no tenen emocions? És el que es pensava abans d'alguns mamífers i aus, una qüestió que la ciència ha aclarit amb múltiples experiments. La por, l'enveja i altres emocions no són exclusives de l'ésser humà i es poden observar en un gos, un gat, un mussol o una mosca.»

Encara que no puguem tenir una certesa absoluta sobre tot això, totes les evidències apunten amb claredat que els insectes són éssers conscients. Ells experimenten sensacions i tenen desitjos i intencions. Per tant, mereixerien la mateixa consideració moral bàsica que qualsevol altre ésser sentent. És per això que hauríem de respectar-los, començant per no participar en la seva explotació: mel, gelea reial, seda, àcid carmínic [e-120]...


Articles relacionats: (En espanyol)

- Són conscients els insectes?

- Els insectes podrien tenir consciència

- La consciència dels insectes

- Les emocions no es limiten als éssers humans i altres vertebrats

- Les mosques també s'espanten

- Els insectes també tenen sentiments

- Paneroles i consciència

 
 

3 de maig de 2014

Radical


Aquí us deixo un nou article d'Igor Sanz que aclareix una qüestió conceptual d'especial importància, ja que no es tracta tan sols de termes i significats, sinó d'idees i comportaments. Espero que el text us resulti tan profitós com a mi.

*************

Un dels adjectius que més se sol aparellar amb el veganisme i els vegans és radical. L'ús d'aquest apel·latiu sol fer-se amb dos propòsits fonamentals: d'una banda, atacar el veganisme, i de l'altra, agafar-se a una excusa —una altra més— per a no adoptar-lo.

En qualsevol cas, l'ús de la paraula radical es fa amb clares connotacions negatives, cosa habitual fins i tot més enllà de l'àmbit del veganisme. D'aquesta manera, l'equació/estratègia és molt senzilla: ja que comunament es considera allò radical com una cosa dolenta, al dir que el veganisme és una cosa radical induïrem a creure que és una cosa igualment dolenta.

El que succeeix, però, és que aquesta concepció del radicalisme és completament errònia. La paraula radical deriva del llatí radix, que significa arrel. Allò radical, per tant, és allò que va a l'arrel d'alguna cosa, a la seva base, al seu fonament. Realment, amb això, no dic res de nou. Em limito a recórrer directament al diccionari, que té com a primera accepció —l'original— de radical «pertanyent o relatiu a l'arrel», essent els seus sinònims fonamental, substancial, essencial o bàsic, mentre que els seus antònims serien relatiu o secundari.

Insisteixo que aquest és el significat original. El diccionari conté moltes paraules —entre elles la que estic tractant— amb diversos i variats significats, però aquestes noves accepcions són recollides a mesura que s'accepten col·loquial i massivament, i apareixen en el diccionari ordenades numèricament tal i com han estat incorporades. En el cas de radical, a mesura que baixem per aquestes altres accepcions que han estat gradualment introduïdes, ens adonem de com s'ha degenerat el significat fins el que més comunament se li atribueix avui en dia.

Però, el mot radical denota intrínsecament alguna cosa negativa, al menys en aquestes altres definicions? Doncs tampoc. Perquè fins i tot acceptant allò radical com una cosa extremista o contundent, ho descriurem com una cosa que senzillament no accepta termes mitjans.

No resulta difícil suposar d'on prové la manipulació que s'ha fet del radicalisme. Són radicals tots aquells que han defensat reformes i canvis profunds i fonamentals en les lleis i la societat, un postura oposada i poc convenient per aquells que ostenten el poder i els interessa mantenir l'statu quo. Així, es demonitza allò radical en favor d'allò 'moderat'. La mateixa Societat Abolicionista Espanyola de mitjan segle XIX ja portava per lema: "Abolició radical i immediata de l'esclavitud", i els seus membres es veien per aquesta postura sotmesos a les mateixes crítiques a les que s'enfronta avui el veganisme. La tergiversació, per tant, ve de lluny.

És l'eterna fal·làcia del terme mig, tan altisonant com mancada de fonament. Per ventura es pot ser moderat en el respecte? Es pot ser èticament moderat? Poden acceptar-se termes mitjos en qüestions com l'assassinat, les violacions, l'esclavitud, els abusos o la veritat mateixa? És evident que no. La justícia a mitges no existeix. La justícia a mitges és injustícia.

Això no vol dir que allò moderat no sigui acceptable en cap aspecte de la vida, com tampoc que allò radical sigui sempre una cosa positiva. Ho és, però, pel que fa al respecte, i d'això tracta el veganisme. Un principi radical, sí, però radical en el respecte.

 

*************


En conclusió, com bé ha aclarit l'autor, un radical és algú que va a l'arrel de la qüestió. Radical és algú les arrels morals del qual, i els seus fonaments ètics, són ferms i forts. Radical és també algú que se centra en la causa i l'origen d'un problema, abans que en les conseqüències. El contrari de radical no és moderat sinó superficial.

A més, el rebuig al radicalisme incorre en una contradicció lògica, perquè aquest rebuig ja és una postura radical en si mateixa i, per tant, estaria assumint allò mateix que diu condemnar.

Seria legítim preguntar-se si és innocent l'ús erroni de termes com radical o extremista en sentit despectiu —per convertir-los en sinònims de violent o nociu— o és potser un intent deliberat de l'statu quo per tal de desacreditar qualsevol que no es limiti a intentar canvis superficials i cosmètics en la societat. Ni ser radical ni ser extremista és en absolut sinònim de ser irracional, violent, nociu o destructiu. El seu significat, com bé ha exposat Igor Sanz, és un altre molt diferent.

Els que no volen que determinats problemes i injustícies se solucionin, el que prefereixen és que no siguem radicals sinó que ens comportem superficialment, és a dir, sense efecte.

Per tant, hem de ser més radicals, i no pas menys, i ens cal que hi hagi més radicals com nosaltres si volem de veritat aconseguir un canvi real en la nostra relació moral amb els altres animals.

 

27 d’abril de 2014

Adoctrinar en l'especisme

 
 
 
«Assenyalar que podem explotar perquè som “superiors” no és més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I, exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la idea que el poder estableix el que és correcte. Així doncs, que algú ens expliqui per què aquest principi s’accepta cegament quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals.» ~Gary Francione
 
 
 
 
Des que som nens ens inculquen -ja sigui de forma explícita o dissimulada- la idea que és “normal” que altres animals estiguin sota la dominació humana. Al nostre voltant convivim amb animals no humans usats per a servir de companyia als éssers humans [“mascotes”] i ens alimenten amb cadàvers i secrecions d’altres animals emprats per a aliments dels humans.
 
   
«El sentiment que els membres de la nostra espècie mereixen una consideració moral especial en comparació amb els membres d’altres espècies, és antic i es troba profundament arrelat. El fet de matar persones, excepte en temps de guerra, és el crim jutjat amb més severitat entre els comesos comunament. L’única cosa sotmesa a una prohibició major en la nostra cultura és el fet de menjar persones (humanes) -encara que ja siguin mortes. No obstant això, gaudim al menjar membres d’altres espècies.» ~Richard Dawkins
 
 
«Acostumem a creure que solament les persones “malaltes” o amb determinats trets de personalitat poden ser capaces d’exhibir aquest tipus de comportament; però moltes persones que podrien ser qualificades com a empàtiques també poden -en certs contextos- comportar-se d’aquesta manera.» ~Jennifer Delgado
 
 
«A molts de nosaltres ens horroritzen les execucions judicials, encara que es tracti dels més espantosos criminals de l’espècie humana i, alhora, aprovem alegrement que es matin a tirs, sense judici previ, animals considerats com a plagues i que són força mansos. Realment, exterminem membres d’altres espècies inofensives com un mitjà de recreació i entreteniment.» ~Richard Dawkinsc
 
 
 
Quan ens fem adults i algú ens exposa la idea que tot això està malament -que tot això és esclavitud- resulta per tant comprensible que ens costi entendre-ho o que reaccionem refusant de ple la crítica contra les nostres idees i costums assumides des de la infància.
 
 
 
«Les idees, un cop que s’instal·len en un cervell, són molt difícils d’eradicar. Les primeres que arriben decideixen les que poden venir després perquè defineixen el nostre univers mental, el que som capaços de veure i entendre i tot el que no hi encaixi, sol quedar fora. Les idees són com gàbies, ens delimiten el món, ens tanquen dins d’un territori mental del què no podem sortir.» ~Pablo Malo
 
 
 
Hem interioritzat des de nens una cultura antropocentrista que ens ensenya a veure els altres animals com a instruments per satisfer les necessitats i desitjos humans. Tota la violència que exercim contra els no-humans és conseqüència directa d’aquest prejudici. No hi ha altra manera de posar remei a aquesta violència que eradicant aquest prejudici de la nostra ment. 
 

 


«Aquest usos dels animals són tan institucionalitzats i tan normalitzats socialment que és difícil trobar la distància crítica que es necessita per veure com d’horrorosos són com a formes de submissió, de servitud, i -en cas del sacrifici dels animals per a consum humà i altres propòsits- de descarats assassinats. [...] Hem estat formats per una història del pensament en la qual tot just som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les pròpies necessitats i desitjos.» ~Gary Steiner
 
 
 
 
La inculcació d’aquestes idees és la causant de l’opressió sistemàtica que exercim sobre els altres animals. No es tracta de cap maldat intrínseca i inevitable de l’ésser humà. És un problema de mentalitat que es pot solucionar mitjançant la mateixa manera per la qual fou provocat: l’educació.
 

22 d’abril de 2014

Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual


Fa uns dies va aparèixer la notícia que a França s'havia aprovat una modificació legislativa mitjançant la qual els animals catalogats en la categoria d'"animals de companyia" —principalment gossos i gats— se'ls reconeixia jurídicament com a "éssers sensibles", és a dir, éssers que senten.

La qüestió és: i què?

Això senzillament no canvia res en absolut. Els animals no humans continuaran essent propietat humana i els propietaris podran continuar explotant-los —emprar-los per als seus fins. On és la diferència? És un canvi irrellevant que aparenta ser "important" però que ho manté tot exactament igual com fins ara.

Les lleis de "benestar animal" ja reconeixen que alguns animals no-humans són sentents. Per això no tenim lleis de "benestar vegetal" ni de "benestar mineral".

Que hi hagi animalistes que considerin que aquesta notícia és un "avanç" solament mostra el greu i estès desconeixement que hi ha sobre el problema fonamental en la nostra relació moral amb els altres animals.

Amb aquesta reforma legal els altres animals no deixaran de ser vistos com a coses. Continuaran essent considerats i tractats com a coses que existeixen per a ser esclavitzades pels humans. No canviarà absolutament res, excepte un paràgraf d'un paper.

Però és que aquesta mesura no serveix en la pràctica per a res? Sí, serveix per a alguna cosa. Serveix per a obstaculitzar el progrés del veganisme i fer creure a la gent que la situació dels animals es pot canviar mitjançant simples reformes legals i sense necessitat d'abolir el seu estatus de propietat. Per això serveix. És propaganda.

Tot i que la legislació no consideri alguns animals com a simples objectes en el sentit d'éssers inerts no equival en cap cas a què aquests animals deixin de ser tractats com a recursos, mercaderies i propietats. Per tant, que l'ordenament jurídic reconegui que els animals són éssers sensibles no implica cap canvi real per a ells en la manera en què són considerats des del punt de vista legal.

Crec que aclarir això és molt important perquè molta gent s'enganya i creu que una modificació legislativa en aquest sentit suposa alguna mena de revolució jurídica en benefici dels animals, quan no ho és en cap cas. Els animals continuen totalment sotmesos al capritx humà, no tenen un valor moral intrínsec reconegut i tan sols se'ls reconeix un valor instrumental en funció dels interessos humans.

Així doncs és la meva obligació oposar-me a la creença que aquests canvis legislatius siguin alguna classe d'"avanç" o de "passos" en la direcció d'eliminar la cosificació i explotació dels animals, perquè aquesta creença no té veracitat. Algunes mesures legislatives similars ja van començar a ser aprovades fa dos segles en països anglosaxons i això no va provocar, de cap manera, un canvi significatiu en la situació dels animals. La reforma de l'estatus de propietat dels animals mitjançant regulacions o normatives de "benestar animal" no condueixen a l'abolició d'aquest estatus d'esclavitud al què són sotmesos sinó que solament serveix perquè la gent cregui que està bé esclavitzar els animals sempre que ens preocupem per intentar assegurar el seu "benestar"; essent aquest suposat benestar en realitat un criteri absolutament limitat i determinat en funció dels interessos humans, i no en els interessos dels animals.

És clar que des del punt de vista lògic resulta incorrecte tractar un subjecte com si fos un objecte i així mateix seria incorrecte des d'una perspectiva ètica racionalperò l'ordenament jurídic no es fonamenta en la lògica sinó en la voluntat dels legisladors. És un sistema convencional i arbitrari. La legislació solament reflecteix els interessos dels poderosos o, en el millor dels casos, la pressió social dels ciutadans. Per això penso que, si un vol de veritat canviar les coses, el que ha de fer per aconseguir un canvi real en la situació dels animals no és enfocar-se en la jurisdicció sinó en l'ètica i en la conscienciació moral de la societat a través de l'activisme, per així aconseguir un canvi en les creences i costums de la gent, que són la font originària que marca la nostra relació amb els altres animals.

Res no canviarà de manera substancial mentre continuem pensant que els animals no humans són éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los per als nostres propòsits, tant si es tracta de menjar, vestimenta o entreteniment. Sense un canvi de paradigma moral no importa que els reconeguem com éssers sensibles, de la mateixa manera que el racisme o el sexisme no nega la sentença en els humans injustament discriminats i oprimits, sinó que els considera inferiors.

El veritable canvi, el canvi real que podem aconseguir ara mateix en favor dels animals és el veganisme.

Si realment estem en contra de la violència envers els animals si creiem que està malament fer-los mal solament per simple plaer, tradició o conveniència i aquesta declaració no és mera retòrica, llavors hem de deixar d'usar-los com a menjar, vestimenta o qualsevol altre fi.

Solament d'aquesta manera haurem deixat de considerar-los com a objectes com a recursos per al nostre benefici i començarem a reconèixer-los com a persones no humanes.

Els altres animals mereixen que fem aquest canvi. I podem fer-ho ja des aquest mateix moment fent-nos vegans, sense haver d'esperar cap llei.