25 de novembre de 2014

El veganisme es refereix als animals no humans


El veganisme es refereix als animals no humans

Veganisme significa, des del punt de vista ètic, el rebuig moral a l'explotació dels animals no humans. Els fundadors del moviment, originalment, van definir veganisme com “la doctrina que fa referència que l’home ha de viure sense explotar els animals”, tal i com ho podeu veure a l’assaig Veganisme definit, i és la definició que li proporciona el seu caràcter singular. Òbviament, els fundadors del veganisme diuen animals per a referir-se específicament als animals no humans, tal i com fa el 99% de la població. Encara que no sigui estrictament correcte des d'un punt de vista científic, podem acceptar aquest ús en sentit col·loquial.

Qui accepti aquest principi, és vegà. Òbviament, assumir aquest principi requereix dur-lo a la pràctica. I aquesta és la raó per la qual els vegans, entre altres coses, no consumim productes que provinguin de l'ús d'animals no humans.

Per tant, al veganisme com a tal no li concerneixen els problemes que afecten als éssers humans. El veganisme és un concepte específic que es refereix a la nostra relació moral amb els animals no humans. Tota persona que respecti aquest principi és vegana, sense importar quina sigui la seva actitud o mentalitat respecte a altres qüestions. Qualsevol altra qüestió moral forma part d'altres categories.

El veganisme significa rebutjar l'explotació dels animals no humans. Per això,qualsevol persona que rebutgi com a principi aquesta explotació és vegana, sense importar la relació que tingui amb els humans.

Pot passar que algú sigui vegà i no respecti els éssers humans. En aquest cas, aquest seria un problema de coherència amb els principis ètics bàsics i no és un problema que pertanyi al veganisme com a tal, sinó a la coherència ètica de la persona en qüestió.

Potser resulti estrany que algú vegà pugui ser racista, sexista o homòfob, atès que el veganisme es fonamenta en el principi d'igualtat, però en teoria és perfectament possible i en la pràctica he conegut alguns vegans amb aquests prejudicis. Els vegans poden tenir prejudicis i defectes com la resta de la gent.

Insisteixo: el fet de ser racista -o sexista- és una incoherència respecte dels principis ètics bàsics, no respecte del veganisme com a tal.

Per exemple: el feixisme i el veganisme són incompatibles èticament en tant que parteixen de fonaments radicalment diferents; però un individu singular podria assumir les dues teories alhora. No és estrany que la gent concebi, mentalment, idees i creences contradictòries. Això ens passa gairebé cada dia. Per tant, un vegà no seria incoherent amb el veganisme a l'adoptar el feixisme, sinó que seria incoherent respecte dels principis ètics bàsics que fonamenten el veganisme com a posició específica.

El veganisme forma part de l'ètica -n’és una part més- però no equival ni abasta tota l'ètica. El sol fet que una acció o un producte sigui coherent amb el veganisme no equival necessàriament que sigui correcte d'acord a l'ètica, ja que l'àmbit de l'ètica no es limita a l'explotació animal.

Que quedi clar que els vegans, en general, no excloem els éssers humans de la nostra consideració moral; ni molt menys. Però no concretament pel fet de ser vegans sinó en tant que partim dels principis ètics universals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

Aquestes incoherències morals segurament no ocorrerien -o serien menys comuns- si abans del veganisme i de qualsevol altra qüestió específica tinguéssim clars els principis ètics bàsics que fonamenten la moral. Potser hauríem de començar per això abans de discutir sobre veganisme.

No hi ha un nom particular per a aquesta posició de principis ètics que he assenyalat perquè no és una doctrina inventada sinó que seria l'única ètica objectiva que existeix deduïda de la lògica. El veganisme seria una doctrina directament derivada d'aquests principis.

Ara bé, no confonguem el veganisme amb el simple fet de no menjar animals o de no participar en el seu consum: hi ha gent que no és vegana però que no menja animals, o no consumeix productes de la seva explotació, perquè està "en contra del patiment" però no perquè estigui en contra de la nostra dominació sobre els altres animals. Això no seria veganisme sinó benestarisme. El benestarisme no es fonamenta en el respecte a la persona i els seus drets sinó en la filosofia de l'utilitarisme, que es relaciona amb una teoria moral ben diferent.

 

El veganisme no discrimina moralment

Aclarim també que el veganisme no discrimina entre individus sinó que se centra en una discriminació específica: l'especisme -la cosificació sobre els animals que no són humans.

Tot i que el veganisme pot estar fonamentat sobre la igualtat moral de tots els éssers que senten, el veganisme s’enfoca, específicament, en una violació concreta d'aquest principi: l'opressió especista dels éssers humans sobre els altres animals basada en la creença que els animals no humans són objectes/recursos/mitjans per als fins humans. El veganisme és l'oposició a aquesta idea.

Per tant, és l’especisme el que discrimina injustament entre éssers sensibles i és el veganisme qui posa remei a aquest error.

Interpretar erròniament el veganisme com un fenomen discriminatori pot portar a la pretensió de pretendre que el veganisme hagi de referir-se a totes les persones -humanes i no humanes. Això suposa distorsionar el seu significat original i ignorar la necessitat de plantejaments concrets com a resposta sobre problemes que són concrets. Sense aquests plantejaments específics el que passa al final és que aquests problemes s'ignoren i passen inadvertits.

Aquest raonament erroni que diu que el veganisme discrimina entre éssers sensibles incorre, al meu parer, en una fal·làcia unidimensional, és a dir, no distingir entre nivells. Això és com no distingir entre arrels, tronc i branques. No es distingeix entre ètica bàsica [principis morals bàsics], ètica concreta [principis morals específics] i ètica global [drets individuals].

L'ètica, com a entitat global, seria metafòricament com un arbre. No es pot dir que un arbre és un arbre i prou, i que no accepta distincions o nivells. De la mateixa manera, no és correcte dir que l'ètica es limita a una causa i prou, ignorant la complexitat del context en què hi ha l'ètica.

Nosaltres partim de la base que hi ha uns principis ètics universals: això és l'ètica bàsica. Però veiem que aquests principis no s'apliquen socialment als individus no humans [ètica concreta] i aquests són discriminats injustament, i per això tractem d'acabar amb aquesta discriminació que està motivada per un prejudici concret: l'especisme. El nostre objectiu és que aquesta discriminació acabi perquè finalment tots els éssers que senten tinguin drets reconeguts: això seria finalment l'ètica global.

El veganisme assenyala que hi ha un problema concret: l'especisme. Hi ha un prejudici específic que diu que els altres animals són "éssers inferiors" i que existeixen com a mitjans per a les finalitats humanes. A això ho anomenem antropocentrisme moral. Davant d’aquest problema de la dominació humana sobre els altres animals va sorgir com aresposta el veganisme.

Veganisme és l'oposició a aquesta injustícia concreta. Una oposició fonamentada en els principis ètics universals que s'apliquen per igual a tots els éssers que senten, sí, però enfocada en el prejudici i l'opressió especista sobre els altres animals.

 

El veganisme pretén estendre l'àmbit de consideració moral

Com veiem, el veganisme no existeix en un buit moral sinó que forma part d'una ètica bàsica fonamentada en la igualtat i el respecte per la persona.

El sorgiment del veganisme ja partia de la base prèvia de reconèixer que els éssers humans són persones amb drets, i es pretenia precisament ampliar aquesta consideració moral als altres animals que senten. Tal com expressava l’any 1951 Leslie Cross a l’hora d’establir la definició de veganisme:

 
«El veganisme és en realitat l'afirmació que on hi hagi amor, l'explotació ha de desaparèixer. Aquest pensament té una continuïtat històrica amb el moviment que buscava alliberar els esclaus humans. Al posar en pràctica el veganisme, qualsevol error fonamental comès per l'home contra els animals ha de desaparèixer immediatament.»


Es podria dir que allò que el veganisme defensa respecte dels animals no humans seria formalment equivalent al que el feminisme defensa respecte les dones.

Tots dos moviments no discriminen moralment entre individus sinó que lluiten contra una discriminació específica que atempta contra la igualtat per a tots els individus.

El feminisme s'enfoca sobre el patriarcat -sobre el masclisme- i el veganisme s'enfoca sobre la cosificació i opressió envers els animals no humans per part de l'especisme antropocèntric. Aquests prejudicis [masclisme, especisme] sí que discriminen injustament entre individus. El feminisme i el veganisme cerquen, precisament, acabar amb aquestes discriminacions injustes.

La diferència entre l'ètica i el veganisme no és pròpiament una divisió -ja que formen part de la mateixa entitat- sinó una distinció. És una distinció lògica entre categories objectives. Són categorialment diferents.

Pretendre que "tot ha de ser el mateix" és pretendre anar contra la lògica i és tan absurd com dir que no hem de tenir drets concretats -dret a la vida, dret a la integritat física, dret a no ser propietat- sinó que tots hem de tenir exclusivament un únic dret. Els éssers que senten tenim diversos interessos diferents i per tant cada un ha de ser protegit per un dret específic.

De la mateixa manera que la ciència engloba en general tot el coneixement sobre la natura; l'ètica engloba tot el coneixement sobre la moral. Però és legítim enfocar-nos en una àrea específica; sempre que ho fem respectant els fonaments bàsics i la resta d'àrees igualment legítimes.

Ser químic és centrar-se específicament en la química. El que mai estaria bé és confondre el significat general de la ciència amb el significat específic de la química. De la mateixa manera que no està bé tergiversar el significat del veganisme per equiparar-lo a l'ètica bàsica o a l'ètica general.

Ser vegà és oposar-se específicament al problema de l'opressió especista. I això està bé, sempre que no serveixi per a ignorar el respecte pels humans en la nostra vida diària: ja que totes dues qüestions són perfectament compatibles.

Per tant, l'errònia idea que el veganisme hauria de referir-se a tots els éssers que senten -i a tota forma d'opressió contra ells- no seria una redefinició o renovació sinó una destrucció del veganisme com a principi específic. Aquesta idea resideix en un error de base que no distingeix entre nivells lògics o que no entén la raó per la qual hi ha el veganisme.

 

L'activisme vegà es refereix a l'explotació animal

Reprenent la metàfora de l'arbre exposada anteriorment, podem veure que no es pot passar de l'arrel directament a les branques per a tenir un arbre. Cal incloure el tronc. És a dir, perquè l'ètica bàsica s'apliqui a tots els éssers que senten, primer cal conscienciar sobre els prejudicis específics que atempten contra la igualtat moral a la base.

Per això, el veganisme -igual que el feminisme, o el laïcisme, o l'ecologisme- és un moviment legítim i necessari; és el rebuig explícit a l'opressió especista, a l'explotació dels animals no humans per part dels éssers humans. És el desafiament a la idea que els no-humans són mers recursos per a benefici dels humans. Això és el veganisme.

Sovint aquesta declaració es malinterpreta com si diguéssim que no cal ni és important preocupar-nos pel medi ambient, per la salut o per altres problemes morals. Però no diem això. El que diem és que el veganisme es refereix exclusivament al problema de la dominació humana sobre els altres animals. Es tracta d'un problema concret que requereix una atenció específica. Una persona responsable hauria de tenir consciència i preocupació per tots els problemes que hi ha al món, però un d'aquests problemes és precisament l'explotació animal i la raó de ser del veganisme és informar, denunciar i conscienciar sobre aquest problema per tal d'eradicar-lo.

Si estem d'acord que el veganisme es refereix als animals no humans llavors, per coherència, l'educació vegana s’hauria d'enfocar en els no-humans: en la nostra relació moral amb els altres animals. No s’hauria d'enfocar cap a totes les persones: humanes i no-humanes. Això seria transcendir del veganisme per anar a la filosofia de Drets Animals, o potser a una altra postura diferent.

No obstant això, si algú vol ignorar aquests principis particulars -veganisme, feminisme- i anar directament solament a fomentar el respecte per la igualtat moral de totes les persones, no tinc cap objecció moral per al·legar, però com a activista em sembla un incorrecte plantejament estratègic, per raons psicològiques i pedagògiques.

A diferència de les campanyes especistes i de les campanyes monotemàtiques, les quals sí discriminen entre individus, el veganisme no discrimina moralment entre individus ni és fruit de cap capritx personal, sinó que respon a un prejudici concret que ha de ser enfrontat de forma específica per evitar que la nostra ment ho assumeixi com una cosa "natural" o "inevitable".

En medicina, un remei per a diferents malalties pot basar-se en el mateix principi [per exemple: la penicil·lina] però després calen afegits específics -estreptomicina, eritromicina- per tractar problemes específics que d'altra manera no es podrien curar. Amb l'ètica i el veganisme succeeix una situació anàloga.

Educar en el veganisme significa educar la gent en el respecte cap als animals no-humans; en el respecte cap al seu valor intrínsec. Però si el que pretenem és educar en el respecte a tot ésser que sent, a tota persona, llavors no parlem de veganisme sinó de Drets Animals o de l'ètica en general.

No obstant això, tenint en compte que els arguments que sostenen el veganisme són vàlids per a tots els éssers que senten, l'educació vegana influeix directament en una consciència global de respecte envers tots els animals sense importar la seva espècie.

Alguns activistes volen anar més enllà del veganisme per difondre els Drets Animals. No tinc cap objecció moral al respecte, però això no és el mateix que promoure específicament el veganisme. De la mateixa manera que difondre els Drets Humans no és el mateix que involucrar-se en el feminisme. Anar ja directament als Drets Animals no em sembla l'enfocament correcte en el context actual com a forma d'activisme. Però, en qualsevol cas, el que no hauríem de fer és tergiversar els conceptes i els significats de les paraules per adaptar-los al nostre caprici o conveniència.

Si algú vol enfocar el seu activisme en favor de tots els drets de tots els éssers que senten, pot legítimament fer-ho, però que no digui, si us plau, que això és veganisme. No. Això és l'ètica de Drets Animals. O potser no representa els Drets Animals i és una altra doctrina moral diferent. Però no seria veganisme; perquè el veganisme es refereix específicament als no-humans i al prejudici que afirma que són éssers inferiors que existeixen per a benefici humà.

Per acabar, voldria aclarir que no totes les persones que s'autoanomenen veganes comparteixen aquesta filosofia. Alguns no assumeixen una ètica de drets morals, i opten per posicionaments propers a l'utilitarisme o alguna altra ideologia conseqüencialista similar. Jo no considero el veganisme com una entitat aïllada sinó com a part d'una concepció moral universal. Així, el veganisme com a entitat pròpia només tindria sentit dins d'un context d'una ètica de drets -equivalent al dret dels animals a no ser tractats com a recursos per part dels humans- o en cas contrari, el terme veganisme perd la seva idiosincràsia, ja que en cap altre sistema d'idees es pot rebutjar l'explotació d'éssers que senten com una qüestió de principi.

 

27 d’abril de 2014

Adoctrinar en l'especisme

 
 
 
«Assenyalar que podem explotar perquè som “superiors” no és més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I, exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la idea que el poder estableix el que és correcte. Així doncs, que algú ens expliqui per què aquest principi s’accepta cegament quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals.» ~Gary Francione
 
 
 
 
Des que som nens ens inculquen -ja sigui de forma explícita o dissimulada- la idea que és “normal” que altres animals estiguin sota la dominació humana. Al nostre voltant convivim amb animals no humans usats per a servir de companyia als éssers humans [“mascotes”] i ens alimenten amb cadàvers i secrecions d’altres animals emprats per a aliments dels humans.
 
   
«El sentiment que els membres de la nostra espècie mereixen una consideració moral especial en comparació amb els membres d’altres espècies, és antic i es troba profundament arrelat. El fet de matar persones, excepte en temps de guerra, és el crim jutjat amb més severitat entre els comesos comunament. L’única cosa sotmesa a una prohibició major en la nostra cultura és el fet de menjar persones (humanes) -encara que ja siguin mortes. No obstant això, gaudim al menjar membres d’altres espècies.» ~Richard Dawkins
 
 
«Acostumem a creure que solament les persones “malaltes” o amb determinats trets de personalitat poden ser capaces d’exhibir aquest tipus de comportament; però moltes persones que podrien ser qualificades com a empàtiques també poden -en certs contextos- comportar-se d’aquesta manera.» ~Jennifer Delgado
 
 
«A molts de nosaltres ens horroritzen les execucions judicials, encara que es tracti dels més espantosos criminals de l’espècie humana i, alhora, aprovem alegrement que es matin a tirs, sense judici previ, animals considerats com a plagues i que són força mansos. Realment, exterminem membres d’altres espècies inofensives com un mitjà de recreació i entreteniment.» ~Richard Dawkinsc
 
 
 
Quan ens fem adults i algú ens exposa la idea que tot això està malament -que tot això és esclavitud- resulta per tant comprensible que ens costi entendre-ho o que reaccionem refusant de ple la crítica contra les nostres idees i costums assumides des de la infància.
 
 
 
«Les idees, un cop que s’instal·len en un cervell, són molt difícils d’eradicar. Les primeres que arriben decideixen les que poden venir després perquè defineixen el nostre univers mental, el que som capaços de veure i entendre i tot el que no hi encaixi, sol quedar fora. Les idees són com gàbies, ens delimiten el món, ens tanquen dins d’un territori mental del què no podem sortir.» ~Pablo Malo
 
 
 
Hem interioritzat des de nens una cultura antropocentrista que ens ensenya a veure els altres animals com a instruments per satisfer les necessitats i desitjos humans. Tota la violència que exercim contra els no-humans és conseqüència directa d’aquest prejudici. No hi ha altra manera de posar remei a aquesta violència que eradicant aquest prejudici de la nostra ment. 
 

 


«Aquest usos dels animals són tan institucionalitzats i tan normalitzats socialment que és difícil trobar la distància crítica que es necessita per veure com d’horrorosos són com a formes de submissió, de servitud, i -en cas del sacrifici dels animals per a consum humà i altres propòsits- de descarats assassinats. [...] Hem estat formats per una història del pensament en la qual tot just som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les pròpies necessitats i desitjos.» ~Gary Steiner
 
 
 
 
La inculcació d’aquestes idees és la causant de l’opressió sistemàtica que exercim sobre els altres animals. No es tracta de cap maldat intrínseca i inevitable de l’ésser humà. És un problema de mentalitat que es pot solucionar mitjançant la mateixa manera per la qual fou provocat: l’educació.
 

30 de març de 2014

"Ens tracten com a animals"


Sovint se sol expressar com una queixa que "ens tracten com a animals" per voler dir que ens tracten com a escombraries, com a esclaus, com a éssers que no mereixen consideració moral. Perquè aquesta és exactament la manera en què nosaltres tractem els altres animals: els no humans. Tota una cultura especista reflectida en una simple frase.

 

1 de febrer de 2014

La cosificació


«Fins a temps molt recents s'ha entès que domar un animal consisteix a tòrcer-li la voluntat. Anul·lar el seu albir de tal manera que la bèstia es torni indiferent als seus propis interessos i apetències, que passen a ser els del seu amo.

Per aconseguir aquest objectiu no hi ha cap altre camí que fer servir la força bruta, en diverses modalitats. El càstig és la base, ja sigui mitjançant l'apallissament, la fam, la reclusió o la tortura. Però amb això no n'hi ha prou. També cal fer veure al sotmès que la seva llibertat no existeix; que és l’amo qui decideix el què ha de fer o no.

Per a això, és imprescindible anul·lar-li la iniciativa i la capacitat d'elecció fins a insensibilizar-lo respecte la carència. Tan sols així s'aconsegueix que, quan s'obre la gàbia o es desfermen els lligams, l'animal continui immòbil. Renúncia a ser lliure perquè la presó ja no és entre barrots o lligams sinó en la pròpia consciència. Ja és un esclau. En l'argot de la doma se li diu “bèstia trencada”.» - Eliseo García


D'acord amb la feina d'autores feministes com Martha Nussbaum i Carol Adams hi ha una sèrie de punts fonamentals que estarien entre els criteris que conformen el fet tractar una persona com un objecte, és a dir, la cosificació. N’enumero alguns, de forma molt concisa, que ja he exposat anteriorment en alguns assajos d'aquest bloc. Tots estan intrínsecament relacionats i expressen diferents aspectes d'un mateix fenomen:


INSTRUMENTALITZACIÓ: el tractament d'una persona com una simple eina per als fins d'una altra persona.


NEGACIÓ DE L'AUTONOMIA: el tractament d'una persona com si fos mancada d'autonomia i lliuredeterminació.


INÈRCIA: el tractament d'una persona com si fos mancada de voluntat i interessos.


FUNGIBILITAT: el tractament d'una persona com si fos intercanviable amb altres objectes, com una mercaderia.


VIOLABILITAT: el tractament d'una persona com si fos mancada d'integritat física.


PROPIETAT: el tractament d'una persona com una cosa que pertany a un altre: pot ser comprat o venut.


NEGACIÓ DE LA SUBJECTIVITAT: el tractament d'una persona com una cosa, les experiències i sentiments de la qual no s'han de tenir en compte.


REDUCCIÓ AL COS: el tractament d'una persona reduint-la al seu cos o a parts del cos.


REDUCCIÓ A L'APARENÇA: el tractament d'una persona principalment en termes de com la veiem, o com ens sembla segons els sentits.


SILENCIAMENT: el tractament d'una persona com si li manqués la capacitat d'expressar desitjos o emocions.


Quan associes la personalitat moral a l'espècie humana llavors al qüestionar o negar la humanitat d'un individu estàs qüestionant o negant el seu estatus de persona. Com que es considera que només els humans són persones, això comporta que no ser considerat humà automàticament et converteix en un ésser inferior o en un objecte que no mereix ni tan sols un respecte bàsic.

Així, la cosificació apareix quan considerem els altres animals com si fossin un simple mitjà per a satisfer els nostres fins i no com a individus que tenen dret que les seves necessitats i interessos siguin tinguts en consideració en igualtat de condicions, és a dir, que siguin considerats com fins en si mateixos i no com a mitjans per als fins d'altres.

En aquest punt, la cosificació coincideix amb la violència, ja que la violència consisteix essencialment en tractar les persones com si fossin objectes, tal com expressa el professor Gary Francione:


«La violència tracta els altres com a mitjans per a fins en comptes de tractar-los com a fins en si mateixos. Quan actuem violentament contra altres -siguin humans o no humans-, ignorem el seu valor inherent. Els tractem solament com a coses que no tenen cap valor, excepte el que nosaltres decidim donar-los. Això és el que duu a les persones a involucrar-se en crims de violència contra la gent de color, dones, gais i lesbianes. Això és el que ens porta a cosificar els no-humans i tractar-los com a recursos que existeixen solament per al nostre ús. Tot això és erroni i ha de ser rebutjat.»


La incapacitat per a percebre els altres animals com a persones és un símptoma de l'especisme: la inculcació del prejudici que diu que els altres animals mereixen ser tractats de forma moralment diferent només per no pertànyer a l'espècie humana.

Aquestes característiques que conformen la cosificació no s’evitaran gràcies a la prohibició d'una pràctica determinada ni seran resoltes mitjançant l'eliminació d'una forma concreta d'abús. Sembla obvi, al meu entendre, que la clau per acceptar el dret dels animals no humans a no ser tractats com un mitjà per assolir fins humans és, en primer lloc, en l'educació i no en la repressió.

No té sentit, doncs, intentar corregir, mitjançant regulacions legals, un sistema que funciona precisament sota el supòsit que els altres animals són mitjans per als nostres fins, si primer no es confronta i desafia aquesta creença. Qualsevol intent d'evitar la violència sense atendre les seves causes es converteix en un impossible i està inevitablement abocat al fracàs.

Els activistes enfocarem millor els nostres esforços si ens dediquem a participar i ajudar en aquesta tasca educativa, en lloc de tractar d'imposar una regulació legal que no aporta res en absolut per al projecte de canviar la nostra relació moral amb els no-humans. Un tipus de regulació que, en la seva idea i en la seva pràctica, accepta de base la violència contra els altres animals al no qüestionar el fet que els emprem com a mitjans per als nostres fins.

Eradicar el problema de la cosificació dels no humans és una tasca que tot just acaba de començar. Respectar i valorar els altres animals com a iguals és una habilitat adquirida, partint de la base del nostre sentit moral, i hauria de ser tasca dels activistes instruir els membres de la societat en la seva adquisició i pràctica.

Tot això ha de partir lògicament de la difusió d'un nou paradigma moral que desplaci la idea dels animals com a objectes/recursos/coses cap a la idea dels animals com a individus que posseeixen una ment, consciència de si mateixos, emocions i interessos propis.

Per aconseguir això no és suficient, encara que sí necessari, reconèixer que els altres animals són éssers sentents (que senten). També cal reconèixer la seva personalitat -la seva condició de persones.

Sense un qüestionament clar i directe de la cosificació mai no aconseguirem que els no-humans deixin de ser tractats com a objectes i comencin a ser respectats com a persones.


Bibliografia (en castellà):

L’objetivació dels animals [2010] Félix Mariano Vallejos 

- La política sexual de la carn [2015] Carol Adams 

Miztli y la cosificació dels animals [2018] Diana Buzo

- Els Drets dels Animals. De la Cosificació a la Zoopolítica [2018] Javier Alfredo Molina Roa

 

20 de gener de 2014

Què significa ser persona?

 

Tradicionalment s'ha reservat la noció de persona solament per als éssers humans. No obstant això, a continuació pretenc mostrar que no hi hauria una raó objectiva que justifiqui discriminar els altres animals, solament per no ser humans, de la categoria de persones.

Etimològicament, el terme persona prové del grec antic, i s’usava per a referir-se al que en el context escènic avui entendríem com a personatge. Què és essencialment un personatge? És un individu amb una perspectiva pròpia, qualitats i interessos. És un punt de vista al món. És a dir, la persona seria sinònim de subjecte. Un subjecte és un ésser que posseeix subjectivitat, en altres paraules, un ésser que no simplement existeix sinó que genera una perspectiva singular sobre el món; que experimenta a través de sensacions, emocions, desitjos, sentiments i pensaments.

Persona, per definició essencial, seria qualsevol ésser que posseeix subjectivitat, això és, consciència de si mateix i de les seves experiències. Una persona és per tant un subjecte -un ésser que posseeix un jo.

Si ens atenim a l'element essencial del concepte, llavors hauríem de reconèixer com a persona a tot aquell ésser dotat amb la capacitat de sentir, ja que aquesta capacitat implica la consciència. Aquest és el requisit a nivell fisiològic per a ser inclòs en el concepte de persona, en oposició a la noció de cosa o d'objecte. Gràcies a la investigació científica, sabem que els animals no humans són éssers conscients.

L'aspecte moralment rellevant del concepte de persona rau en la consideració que implica. És a dir, una persona és un ésser que, a diferència de la resta d'éssers, posseeix un valor inherent. Així ho explica la professora Priscilla Cohn:


«A l'asseverar que els animals tenen un valor inherent, vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte de la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»


Per això, si un ésser té un valor inherent això vol dir que no se’l pot tractar justificadament com si solament tingués un valor instrumental; això seria explotació. És per aquesta raó que entenem que l'esclavitud és immoral. Un valor inherent és un valor absolut -no relatiu- i intrínsec al propi ésser. És un valor que no depèn del nostre gust o conveniència per a existir.

Els únics éssers que poden valorar són els éssers sentents (que senten). Solament ells poden generar valoracions -preferències, desitjos, interessos. A més, tots els éssers que senten es valoren a si mateixos -valoren la seva conservació, el benestar i la llibertat- encara que ningú més ho fes. Això és el que vol dir que posseeixen un valor inherent: un valor fix i intrínsec a si mateixos pel fet de ser sensibles.

Als éssers sentents també els podem anomenar individus. El fet d’ésser sentent implica que un s'identifica a si mateix [A=A] com a una unitat diferenciada, dividida, de la resta que l'envolta. Això és l'individu. I també és sinònim de subjecte, en oposició a objecte.

Així doncs, des del punt de vista empíric, el que defineix la condició de persona seria la sentença o consciència sensitiva. D'altra banda, des del punt de vista moral, el que defineix la condició de persona és el valor inherent o valor moral intrínsec. És a dir, la noció que l'ésser considerat com a persona mereix ser considerat i respectat per si mateix -com un fi en si mateix- i mai com un simple mitjà per aconseguir alguna finalitat. Com diria el senyor José Ortega y Gasset: Ens és donat a triar, davant un altre subjecte, entre tractar-lo com una cosa -usar-lo- o tractar-lo com un «Jo».

La noció moral de persona i el fet fisiològic de la sentença coincideixen lògicament a través del principi d'identitat. Ésser sentent --> Valor inherent --> Persona. Un ésser dotat de sensibilitat genera un valor inherent i aquest valor implica que no és un objecte que només té un valor instrumental que nosaltres li assignem.

La raó moral ens obliga a respectar els éssers que senten; en tant que són els únics éssers que posseeixen identitat. Més ben dit: són identitat. La identitat -la consciència de si mateix- és el que caracteritza essencialment a l'ésser que sent. I atès que un ésser que sent és un subjecte, i no un mer objecte, llavors, lògicament, no seria correcte considerar-lo ni tractar-lo com un objecte, com si fos una cosa que no té valor intrínsec i podem tractar instrumentalment.

Sentir no vol dir simplement obtenir informació sinó processar percepcions en forma de sensacions, és a dir, experiències subjectives. Això és la consciència: la consciència sensitiva. En això consisteix veure, sentir, olorar, assaborir, gaudir, patir... Això és sentir.

Les plantes no senten. Encara que puguin detectar la llum o sons, les plantes no tenen cap capacitat per processar aquesta informació en forma d'experiències subjectives, ja que no tenen cap òrgan o dispositiu que pugui exercir aquesta funció. Solament els animals dotats d'un sistema nerviós adquireixen la facultat de sentir, ja que sabem que precisament una de les funcions principals de sistema nerviós centralitzat consisteix en generar sensacions.

El dolor és una sensació. El plaer és una sensació. La imatge també ho és. A l'igual que els sons, les olors, les textures, els plaers, els dolors. Són fenòmens físics que s'originen en determinada forma de la matèria que és el sistema nerviós. Són producte de l'activitat química i elèctrica del sistema nerviós.

El problema per a determinar la consciència rau en el fet que es tracta d'una experiència privada que no es pot observar des de fora ni mesurar ni quantificar. Per això l'única evidència és la consciència personal que té cadascú de si mateix. Tota la resta són sempre deduccions; no evidències objectives. Però si les deduccions són lògicament consistents i es basen en evidències empíriques, llavors cal acceptar-les racionalment.

Sabem amb certesa que nosaltres podem sentir perquè tenim estructures neuronals especialitzades en el nostre sistema nerviós que generen les sensacions. I resulta que els altres animals posseeixen aquestes mateixes estructures de forma idèntica, anàloga o molt similar en el seu sistema nerviós. Per tant, l'única conclusió raonable seria deduir que senten. Si senten llavors són éssers conscients. Per tant mereixen ser considerats i respectats com a persones.

Podem qüestionar el fet que "veure una imatge" implica "ser conscient de la visió d'una imatge"? Fer-ho seria tan contradictori com suposar que és possible sentir dolor sense ser conscient que se sent dolor. Així, la sentença implica la consciència. Tot ésser que sent és per aquest motiu un ésser que posseeix una ment conscient.

Sempre que es produeix una sensació hi ha d'haver necessàriament consciència d'aquesta sensació. Per exemple, si hi ha dolor ha d'haver-hi, per força, algú que sent aquest dolor! No pot haver-hi dolor sense que hi hagi algú que li faci mal! El fenomen de la sensació requereix de la subjectivitat. És per això que entenem que qualsevol ésser que sent ha de disposar, com a mínim, d'una consciència bàsica de si mateix i del que li passa. Així, ser sentent és ser conscient, almenys en un grau elemental.

Si altres animals poden experimentar imatges, sons, olors, textures... llavors han de tenir al menys una consciència bàsica: un jo que experimenta les percepcions processades en sensacions. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Així és la naturalesa de la subjectivitat. Aquest fenomen estableix la diferència radical -tant a nivell lògic com biològic- entre un objecte i un subjecte: entre una cosa i una persona.

A part, és important aclarir que el sol fet de ser una persona no implica que aquesta persona tingui alguna mena d'obligació o responsabilitat. La condició de persona solament implica que els agents morals respectem el seu valor inherent, és a dir, que considerem un ésser que sent sempre com un fi en si mateix i mai com un simple mitjà per als nostres fins o els d'altres.

La responsabilitat i obligació solament competeixen als individus que tenen una consciència moral desenvolupada. Persona no equival a ser agent moral. Els animals no humans són persones però no són agents morals -ni tampoc ho són tots els humans- perquè no tenen consciència moral que els permeti comprendre normes ètiques i adaptar la seva conducta en funció d’aquestes, i és per això que no se'ls pot exigir obligacions ni responsabilitat moral, ni seria lògic pretendre que les tinguessin.

En definitiva, un ésser dotat de sensació posseeix, en efecte, consciència de si mateix com a individu, i valora la seva pròpia conservació, benestar i autonomia. Per tant, no hi ha raó per no considerar-lo una persona i respectar-ne els interessos.

En el context jurídic, el terme persona es refereix a l'individu que té l'aptitud per posseir drets. Els drets són proteccions d'interessos. Tots els éssers dotats de sensació posseeixen interessos bàsics, com l'interès en continuar vivint, així que no hi ha una raó bàsica que justifiqui discriminar els altres animals que senten de la personalitat jurídica. Si bé, aquí ens limitem a tractar la qüestió de la personalitat en sentit neurobiològic i en sentit moral.

També hi ha altres concepcions diferents del que suposadament hauríem d'entendre com a persona, la quals tenen com a requisit necessari: [A] la capacitat de raonar o intel·ligència, [B] la possessió d'ànima, o [C] la pertinença a l'espècie humana .


La meva resposta a aquestes concepcions és que són errònies:


[A] La intel·ligència, o la capacitat de raonar, no és una condició necessària per tenir consciència. La consciència sensitiva és la forma bàsica de consciència. És precisament la consciència el que distingeix el subjecte de l'objecte: a l'individu de la simple cosa. Tot ésser sentent té consciència pel mateix fet de sentir. Sentir implica necessàriament que algú sent alguna cosa -un subjecte experimenta una sensació. La sensació requereix del subjecte i l'aparició de la subjectivitat és el que permet la consciència. Per tant, no és la intel·ligència o raciocini el que genera la subjectivitat com a tal sinó que és la sentença (capacitat de sentir).


[B] L'existència de l'ànima és un postulat metafísic que no ha estat demostrat i que no compta ni amb una sola prova que n’avali l’existència. Per tant, queda racionalment descartada.


[C]Ni la capacitat de sentir ni la capacitat de pensar o raonar són exclusives de l'espècie humana. Està demostrat que altres animals posseeixen aquestes facultats. Ni tan sols són capacitats inherents a fet de ser humà, ja que hi ha éssers biològicament humans que no tenen sintiencia -embrions, cadàvers- o que no tenen raciocini -infants, senils, discapacitats. Per tant, associar la personalitat, la condició de persona, amb la pertinença a l'espècie humana incorre en un evident error.


En definitiva, considerar que els animals són persones és una posició basada tant en la ciència com en la filosofia. Considerem que els animals que senten són persones tant des d'una perspectiva empírica com des d'una perspectiva moral, i pensem també que haurien de ser reconeguts com a tals des d'una perspectiva jurídica.

Per a aquesta exposició m'he basat parcialment en la feina del professor James W. Walters, que defineix formalment la personalitat com la capacitat de ser conscient d'un mateix com a un individu singular enmig d'altres éssers. També m’he basat en la feina del professor Gary L. Francione, que considera que la noció de personalitat ha d'englobar tots els éssers que senten; noció que està necessàriament associada al rebuig de considerar-los com a objectes i propietats. Així com també en la feina de el filòsof Mark Rowlands que argumenta que la condició de persona seria equivalent a la condició de posseir autoconsciència, essent l'autoconsciència bàsica una característica inherent a la pròpia naturalesa de tot ésser conscient.