Una reflexió vegana sobre l'abandonament d'animals no humans

«Davant de situacions poc clares, experimentem l'impuls de fer alguna cosa, qualsevol cosa, bé ajudi o no. Després ens sentim millor, encara que la situació no hagi millorat.» ~ Rolf Dobelli

En aquesta entrada voldria exposar una breu anàlisi sobre el problema dels abandonaments des de la perspectiva vegana. Igual que passa respecte de moltes altres formes de violència contra els altres animals, les suposades solucions que de forma generalitzada es difonen per abordar aquest problema considero que incorren en diversos errors habituals que pretenc assenyalar aquí.

Corre una esgarrifosa carta (N. del T.: L'enllaç de la pàgina original no funciona), periòdicament difosa per les xarxes socials, escrita per un voluntari anònim que treballa en una gossera i en la qual es descriuen els horrors que pateixen els gossos abandonats. El missatge que es llança en aquest document és bàsicament que el problema és que els abandonaments provoquen molt de sofriment als animals que els pateixen i com a resposta es proposen remeis com: "no criïs o compris mentre hi hagi gossos morint a les gosseres". És a dir, l'autor pensa que si no hi hagués abandonaments llavors no hi hauria cap problema en què seguíssim comerciant amb les vides d'altres animals. L'autor es posiciona a favor que explotem els animals nohumans, encara que sens dubte li preocupa el patiment excessiu que els causem.

Aquesta carta és un exemple de l'enfocament predominant que normalment trobem en la denúncia sobre la qüestió dels abandonaments. No s'hi diu res en contra del fet que portem al món altres animals per fer-los servir en el nostre benefici; no es diu res sobre el fet que comerciem amb les seves vides i els emprem com a simples mitjans per als nostres fins. I no es diu res sobre això perquè el seu enfocament és un mer reflex de la mentalitat especista que predomina a la nostra societat i que veu els altres animals com a recursos per a benefici humà.

És a conseqüència directa d'aquesta mentalitat que a la nostra societat la compravenda d'esclaus animals continua existint i és legal. L'esclavitud solament es va abolir legalment en el passat per als éssers humans. Els altres animals estan sotmesos a la condició de propietat. Ells no tenen drets jurídicament reconeguts, se'ls considera béns mobles, mercaderies, i les seves vides tan sols tenen un valor extrínsec i econòmic que els seus propietaris humans decideixen donar-los.



Per què es produeixen els abandonaments? Per la mateixa causa que es produeix la cria i la compravenda d'animals no humans: ens creiem amb dret a fer servir els altres animals com a objectes per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Qualsevol interès que els animals no humans tinguin serà sempre supeditat als interessos humans. Quan volem guanyar diners llavors els criem i els venem; quan ens ve de gust tenir companyia llavors els comprem; i quan ja ens en cansem, simplement els abandonem o els matem.

Pel mateix motiu és que fem servir altres animals per a menjar, o per ser vestimenta o entreteniment. No és perquè ho necessitem sinó perquè discriminem els no-humans simplement per això: per no ser humans. Això és l'especisme.

L'error en tot aquest assumpte no es limita al fet que els animals no humans siguin esclavitzats i després abandonats pels seus propietaris sinó que també inclou la manera habitual que tenim d'enfocar el problema: ignorem la injustícia que és el fet mateix que emprem altres animals per als nostres fins i solament ens preocupem si els nostres esclaus pateixen molt com a conseqüència de l'explotació que exercim sobre ells.

Aquesta perspectiva que se centra de manera exclusiva en el tema del patiment és allò que es coneix com a benestarisme: és pensar que l'únic element rellevant a nivell moral és el benestar —en el sentit de plaer i dolor— i que als altres animals solament els importa evitar el patiment. Sota aquesta perspectiva són ignorats els altres interessos bàsics inherents a tot ésser sentent, com l'interès a continuar existint. El benestarisme també ignora que els altres animals són subjectes, són éssers conscients, i per tant, no és correcte tractar-los com si fossin objectes. Això és al que ens referim quan diem que els altres animals han de ser considerats com a persones.

D'altra banda, no oblidem destacar que aquestes campanyes parlen exclusivament de gossos i/o gats, que, encara que són els animals més abandonats —perquè són els més emprats per a servir de companyia— no són els únics. També són víctimes d'aquestes pràctiques els porcs, les fures, així com rèptils i aus. Encara que aquestes campanyes parlin d'“animals” ja sabem que no es refereixen als animals humans i també comprovem que en realitat parlen exclusivament de gossos i/o gats.

A més d'aquestes campanyes específiques contra els abandonaments, també es difonen d'altres mesures que podem considerar equivocades com són, per exemple, l'esterilització forçosa o proposar lleis de "benestar animal" que reformin la compravenda d'animals esclavitzats per a companyia. Des del punt de vista pràctic, cap d'aquestes mesures comporta cap millora de la situació que suposadament intenten remeiar. Des del punt de vista ètic, a més, es tracta d'accions que atempten contra els drets dels animals i la seva consideració com a persones.

Aquestes suposades solucions no són tals sinó que són empitjoraments de la situació. A més de ser violacions dels drets morals que tenen els animals —el seu dret a la integritat física i el seu dret a no ser propietat— no ajuden a la pràctica a remeiar el problema. Ambdues iniciatives solament aconsegueixen reforçar la idea que els altres animals són recursos per al nostre benefici i afavoreixen que se'n mantingui l'explotació. El "Benestar Animal" ajuda a millorar l'eficiència de l'explotació animal i a alleujar la consciència dels seus consumidors.

D'altra banda, ens trobem amb la proposta de fomentar les adopcions en lloc de la compra. Això, malgrat que seria una acció que no té res d'intrínsecament rebutjable per ella mateixa, resulta que tampoc no pot posar fi, de cap manera, al problema. La gent, majoritàriament, no tria, ni triarà, l'adopció en lloc de la compra perquè la seva motivació no és ajudar els altres animals sinó que és trobar un esclau que li serveixi de companyia i entreteniment. Amb aquesta finalitat necessita un "model" d'animal adaptat als seus gustos personals. Això és una cosa que l'adopció simplement no pot satisfer i tampoc no hauria, ja que l'adopció s'ha de fer per altruisme i no per egoisme. Les campanyes en favor de l'adopció encara que són bones en la seva intenció tampoc no incideixen en els factors que provoquen l'abandonament, sinó que els ignoren del tot.

Tota la violència que cometem contra els altres animals és motivada i permesa pel prejudici de l'especisme. Per tant, si ignorem la causa del problema mai no solucionarem les seves conseqüències directes. L'abandonament d'animals no-humans n'és un altre exemple.

Diferents animals, diverses formes d'explotació. El mateix especisme.

 

El fracàs de l'enfocament benestarista no és solament de tipus moral sinó també empíric. Les campanyes contra l'abandó no tenen cap impacte significatiu en aquest problema.

Tot i que ja duem molts anys de campanyes —per exemple: a l'Estat espanyol es fan anuncis des de fa 20 anys— resulta que aquests abandonaments no solament no es redueixen sinó que en realitat augmenten cada any.

Evolució del nombre de gossos abandonats (1998-2007)

 

Les campanyes contra els abandonaments tan sols pretenen actuar sobre els símptomes, però no incideixen gens ni mica sobre l'arrel del problema ni respecte a altres causes adjacents com és la producció [cria] d'animals.

Aquest és en essència el veritable problema al qual ens enfrontem: comerciem amb les vides d'altres animals tal i com en passat comerciàvem amb les vides d'altres humans. Considerem que ells són la nostra propietat i que existeixen per a satisfer els nostres desitjos i necessitats. Això és l'esclavatge. Tant se val l'espècie de la víctima.

Tanmateix, igual que entenem que no és just que es comerciï amb éssers humans, hauríem de poder comprendre que comerciar amb els altres animals és igualment injust, per les mateixes raons. Els animals no humans tenen el mateix dret que nosaltres a no ser tractats com la nostra propietat.

Com en el cas d'éssers humans, la solució no pot ser regular aquesta injustícia. L'única solució justa és abolir l'estatus de propietat a què estan sotmesos els altres animals, tal com es va abolir l'esclavitud humana.

En definitiva, el problema no es podrà remeiar mentre continuem considerant els altres animals com a recursos; com a éssers inferiors que existeixen per a estar sotmesos a la nostra voluntat.

Res canviarà en tant que continuem veient els no-humans com a instruments per als nostres fins. L'única manera efectiva de sortir d'aquesta situació és el veganisme. Qualsevol altra postura diferent simplement romandrà immersa en la mateixa inèrcia especista en què ens trobem i no evitarà la injustícia ni les seves conseqüències directes.

El veganisme es refereix als animals no humans

El veganisme es refereix als animals no humans

Veganisme significa, des del punt de vista ètic, el rebuig moral a l'explotació dels animals no humans. Els fundadors del moviment, originalment, van definir veganisme com “la doctrina que fa referència que l’home ha de viure sense explotar els animals”, tal i com ho podeu veure a l’assaig Veganisme definit, i és la definició que li proporciona el seu caràcter singular. Òbviament, els fundadors del veganisme diuen animals per a referir-se específicament als animals no humans, tal i com fa el 99% de la població. Encara que no sigui estrictament correcte des d'un punt de vista científic, podem acceptar aquest ús en sentit col·loquial.

Qui accepti aquest principi, és vegà. Òbviament, assumir aquest principi requereix dur-lo a la pràctica. I aquesta és la raó per la qual els vegans, entre altres coses, no consumim productes que provinguin de l'ús d'animals no humans.

Per tant, al veganisme com a tal no li concerneixen els problemes que afecten als éssers humans. El veganisme és un concepte específic que es refereix a la nostra relació moral amb els animals no humans. Tota persona que respecti aquest principi és vegana, sense importar quina sigui la seva actitud o mentalitat respecte a altres qüestions. Qualsevol altra qüestió moral forma part d'altres categories.

El veganisme significa rebutjar l'explotació dels animals no humans. Per això,qualsevol persona que rebutgi com a principi aquesta explotació és vegana, sense importar la relació que tingui amb els humans.

Pot passar que algú sigui vegà i no respecti els éssers humans. En aquest cas, aquest seria un problema de coherència amb els principis ètics bàsics i no és un problema que pertanyi al veganisme com a tal, sinó a la coherència ètica de la persona en qüestió.

Potser resulti estrany que algú vegà pugui ser racista, sexista o homòfob, atès que el veganisme es fonamenta en el principi d'igualtat, però en teoria és perfectament possible i en la pràctica he conegut alguns vegans amb aquests prejudicis. Els vegans poden tenir prejudicis i defectes com la resta de la gent.

Insisteixo: el fet de ser racista -o sexista- és una incoherència respecte dels principis ètics bàsics, no respecte del veganisme com a tal.

Per exemple: el feixisme i el veganisme són incompatibles èticament en tant que parteixen de fonaments radicalment diferents; però un individu singular podria assumir les dues teories alhora. No és estrany que la gent concebi, mentalment, idees i creences contradictòries. Això ens passa gairebé cada dia. Per tant, un vegà no seria incoherent amb el veganisme a l'adoptar el feixisme, sinó que seria incoherent respecte dels principis ètics bàsics que fonamenten el veganisme com a posició específica.

El veganisme forma part de l'ètica -n’és una part més- però no equival ni abasta tota l'ètica. El sol fet que una acció o un producte sigui coherent amb el veganisme no equival necessàriament que sigui correcte d'acord a l'ètica, ja que l'àmbit de l'ètica no es limita a l'explotació animal.

Que quedi clar que els vegans, en general, no excloem els éssers humans de la nostra consideració moral; ni molt menys. Però no concretament pel fet de ser vegans sinó en tant que partim dels principis ètics universals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

Aquestes incoherències morals segurament no ocorrerien -o serien menys comuns- si abans del veganisme i de qualsevol altra qüestió específica tinguéssim clars els principis ètics bàsics que fonamenten la moral. Potser hauríem de començar per això abans de discutir sobre veganisme.

No hi ha un nom particular per a aquesta posició de principis ètics que he assenyalat perquè no és una doctrina inventada sinó que seria l'única ètica objectiva que existeix deduïda de la lògica. El veganisme seria una doctrina directament derivada d'aquests principis.

Ara bé, no confonguem el veganisme amb el simple fet de no menjar animals o de no participar en el seu consum: hi ha gent que no és vegana però que no menja animals, o no consumeix productes de la seva explotació, perquè està "en contra del patiment" però no perquè estigui en contra de la nostra dominació sobre els altres animals. Això no seria veganisme sinó benestarisme. El benestarisme no es fonamenta en el respecte a la persona i els seus drets sinó en la filosofia de l'utilitarisme, que es relaciona amb una teoria moral ben diferent.

 

El veganisme no discrimina moralment

Aclarim també que el veganisme no discrimina entre individus sinó que se centra en una discriminació específica: l'especisme -la cosificació sobre els animals que no són humans.

Tot i que el veganisme pot estar fonamentat sobre la igualtat moral de tots els éssers que senten, el veganisme s’enfoca, específicament, en una violació concreta d'aquest principi: l'opressió especista dels éssers humans sobre els altres animals basada en la creença que els animals no humans són objectes/recursos/mitjans per als fins humans. El veganisme és l'oposició a aquesta idea.

Per tant, és l’especisme el que discrimina injustament entre éssers sensibles i és el veganisme qui posa remei a aquest error.

Interpretar erròniament el veganisme com un fenomen discriminatori pot portar a la pretensió de pretendre que el veganisme hagi de referir-se a totes les persones -humanes i no humanes. Això suposa distorsionar el seu significat original i ignorar la necessitat de plantejaments concrets com a resposta sobre problemes que són concrets. Sense aquests plantejaments específics el que passa al final és que aquests problemes s'ignoren i passen inadvertits.

Aquest raonament erroni que diu que el veganisme discrimina entre éssers sensibles incorre, al meu parer, en una fal·làcia unidimensional, és a dir, no distingir entre nivells. Això és com no distingir entre arrels, tronc i branques. No es distingeix entre ètica bàsica [principis morals bàsics], ètica concreta [principis morals específics] i ètica global [drets individuals].

L'ètica, com a entitat global, seria metafòricament com un arbre. No es pot dir que un arbre és un arbre i prou, i que no accepta distincions o nivells. De la mateixa manera, no és correcte dir que l'ètica es limita a una causa i prou, ignorant la complexitat del context en què hi ha l'ètica.

Nosaltres partim de la base que hi ha uns principis ètics universals: això és l'ètica bàsica. Però veiem que aquests principis no s'apliquen socialment als individus no humans [ètica concreta] i aquests són discriminats injustament, i per això tractem d'acabar amb aquesta discriminació que està motivada per un prejudici concret: l'especisme. El nostre objectiu és que aquesta discriminació acabi perquè finalment tots els éssers que senten tinguin drets reconeguts: això seria finalment l'ètica global.

El veganisme assenyala que hi ha un problema concret: l'especisme. Hi ha un prejudici específic que diu que els altres animals són "éssers inferiors" i que existeixen com a mitjans per a les finalitats humanes. A això ho anomenem antropocentrisme moral. Davant d’aquest problema de la dominació humana sobre els altres animals va sorgir com aresposta el veganisme.

Veganisme és l'oposició a aquesta injustícia concreta. Una oposició fonamentada en els principis ètics universals que s'apliquen per igual a tots els éssers que senten, sí, però enfocada en el prejudici i l'opressió especista sobre els altres animals.

 

El veganisme pretén estendre l'àmbit de consideració moral

Com veiem, el veganisme no existeix en un buit moral sinó que forma part d'una ètica bàsica fonamentada en la igualtat i el respecte per la persona.

El sorgiment del veganisme ja partia de la base prèvia de reconèixer que els éssers humans són persones amb drets, i es pretenia precisament ampliar aquesta consideració moral als altres animals que senten. Tal com expressava l’any 1951 Leslie Cross a l’hora d’establir la definició de veganisme:

 

«El veganisme és en realitat l'afirmació que on hi hagi amor, l'explotació ha de desaparèixer. Aquest pensament té una continuïtat històrica amb el moviment que buscava alliberar els esclaus humans. Al posar en pràctica el veganisme, qualsevol error fonamental comès per l'home contra els animals ha de desaparèixer immediatament.»

Es podria dir que allò que el veganisme defensa respecte dels animals no humans seria formalment equivalent al que el feminisme defensa respecte les dones.

Tots dos moviments no discriminen moralment entre individus sinó que lluiten contra una discriminació específica que atempta contra la igualtat per a tots els individus.

El feminisme s'enfoca sobre el patriarcat -sobre el masclisme- i el veganisme s'enfoca sobre la cosificació i opressió envers els animals no humans per part de l'especisme antropocèntric. Aquests prejudicis [masclisme, especisme] sí que discriminen injustament entre individus. El feminisme i el veganisme cerquen, precisament, acabar amb aquestes discriminacions injustes.

La diferència entre l'ètica i el veganisme no és pròpiament una divisió -ja que formen part de la mateixa entitat- sinó una distinció. És una distinció lògica entre categories objectives. Són categorialment diferents.

Pretendre que "tot ha de ser el mateix" és pretendre anar contra la lògica i és tan absurd com dir que no hem de tenir drets concretats -dret a la vida, dret a la integritat física, dret a no ser propietat- sinó que tots hem de tenir exclusivament un únic dret. Els éssers que senten tenim diversos interessos diferents i per tant cada un ha de ser protegit per un dret específic.

De la mateixa manera que la ciència engloba en general tot el coneixement sobre la natura; l'ètica engloba tot el coneixement sobre la moral. Però és legítim enfocar-nos en una àrea específica; sempre que ho fem respectant els fonaments bàsics i la resta d'àrees igualment legítimes.

Ser químic és centrar-se específicament en la química. El que mai estaria bé és confondre el significat general de la ciència amb el significat específic de la química. De la mateixa manera que no està bé tergiversar el significat del veganisme per equiparar-lo a l'ètica bàsica o a l'ètica general.

Ser vegà és oposar-se específicament al problema de l'opressió especista. I això està bé, sempre que no serveixi per a ignorar el respecte pels humans en la nostra vida diària: ja que totes dues qüestions són perfectament compatibles.

Per tant, l'errònia idea que el veganisme hauria de referir-se a tots els éssers que senten -i a tota forma d'opressió contra ells- no seria una redefinició o renovació sinó una destrucció del veganisme com a principi específic. Aquesta idea resideix en un error de base que no distingeix entre nivells lògics o que no entén la raó per la qual hi ha el veganisme.

 

L'activisme vegà es refereix a l'explotació animal

Reprenent la metàfora de l'arbre exposada anteriorment, podem veure que no es pot passar de l'arrel directament a les branques per a tenir un arbre. Cal incloure el tronc. És a dir, perquè l'ètica bàsica s'apliqui a tots els éssers que senten, primer cal conscienciar sobre els prejudicis específics que atempten contra la igualtat moral a la base.

Per això, el veganisme -igual que el feminisme, o el laïcisme, o l'ecologisme- és un moviment legítim i necessari; és el rebuig explícit a l'opressió especista, a l'explotació dels animals no humans per part dels éssers humans. És el desafiament a la idea que els no-humans són mers recursos per a benefici dels humans. Això és el veganisme.

Sovint aquesta declaració es malinterpreta com si diguéssim que no cal ni és important preocupar-nos pel medi ambient, per la salut o per altres problemes morals. Però no diem això. El que diem és que el veganisme es refereix exclusivament al problema de la dominació humana sobre els altres animals. Es tracta d'un problema concret que requereix una atenció específica. Una persona responsable hauria de tenir consciència i preocupació per tots els problemes que hi ha al món, però un d'aquests problemes és precisament l'explotació animal i la raó de ser del veganisme és informar, denunciar i conscienciar sobre aquest problema per tal d'eradicar-lo.

Si estem d'acord que el veganisme es refereix als animals no humans llavors, per coherència, l'educació vegana s’hauria d'enfocar en els no-humans: en la nostra relació moral amb els altres animals. No s’hauria d'enfocar cap a totes les persones: humanes i no-humanes. Això seria transcendir del veganisme per anar a la filosofia de Drets Animals, o potser a una altra postura diferent.

No obstant això, si algú vol ignorar aquests principis particulars -veganisme, feminisme- i anar directament solament a fomentar el respecte per la igualtat moral de totes les persones, no tinc cap objecció moral per al·legar, però com a activista em sembla un incorrecte plantejament estratègic, per raons psicològiques i pedagògiques.

A diferència de les campanyes especistes i de les campanyes monotemàtiques, les quals sí discriminen entre individus, el veganisme no discrimina moralment entre individus ni és fruit de cap capritx personal, sinó que respon a un prejudici concret que ha de ser enfrontat de forma específica per evitar que la nostra ment ho assumeixi com una cosa "natural" o "inevitable".

En medicina, un remei per a diferents malalties pot basar-se en el mateix principi [per exemple: la penicil·lina] però després calen afegits específics -estreptomicina, eritromicina- per tractar problemes específics que d'altra manera no es podrien curar. Amb l'ètica i el veganisme succeeix una situació anàloga.

Educar en el veganisme significa educar la gent en el respecte cap als animals no-humans; en el respecte cap al seu valor intrínsec. Però si el que pretenem és educar en el respecte a tot ésser que sent, a tota persona, llavors no parlem de veganisme sinó de Drets Animals o de l'ètica en general.

No obstant això, tenint en compte que els arguments que sostenen el veganisme són vàlids per a tots els éssers que senten, l'educació vegana influeix directament en una consciència global de respecte envers tots els animals sense importar la seva espècie.

Alguns activistes volen anar més enllà del veganisme per difondre els Drets Animals. No tinc cap objecció moral al respecte, però això no és el mateix que promoure específicament el veganisme. De la mateixa manera que difondre els Drets Humans no és el mateix que involucrar-se en el feminisme. Anar ja directament als Drets Animals no em sembla l'enfocament correcte en el context actual com a forma d'activisme. Però, en qualsevol cas, el que no hauríem de fer és tergiversar els conceptes i els significats de les paraules per adaptar-los al nostre caprici o conveniència.

Si algú vol enfocar el seu activisme en favor de tots els drets de tots els éssers que senten, pot legítimament fer-ho, però que no digui, si us plau, que això és veganisme. No. Això és l'ètica de Drets Animals. O potser no representa els Drets Animals i és una altra doctrina moral diferent. Però no seria veganisme; perquè el veganisme es refereix específicament als no-humans i al prejudici que afirma que són éssers inferiors que existeixen per a benefici humà.

Per acabar, voldria aclarir que no totes les persones que s'autoanomenen veganes comparteixen aquesta filosofia. Alguns no assumeixen una ètica de drets morals, i opten per posicionaments propers a l'utilitarisme o alguna altra ideologia conseqüencialista similar. Jo no considero el veganisme com una entitat aïllada sinó com a part d'una concepció moral universal. Així, el veganisme com a entitat pròpia només tindria sentit dins d'un context d'una ètica de drets -equivalent al dret dels animals a no ser tractats com a recursos per part dels humans- o en cas contrari, el terme veganisme perd la seva idiosincràsia, ja que en cap altre sistema d'idees es pot rebutjar l'explotació d'éssers que senten com una qüestió de principi.

 

La fal·làcia de la imposició

Qui imposa a qui?

Una de les objeccions contra el veganisme que més s'expressa habitualment és la que diu que «no tenim dret a imposar les nostres creences o idees als altres» i s'acusa els vegans de voler imposar el veganisme als altres. En aquest assaig intentaré aclarir si aquest argument té alguna legitimitat racional.

En primer lloc, resulta més o menys evident comprovar que els que al·leguen una objecció semblant estarien de fet incomplint el seu propi criteri, ja que ells imposen les seves idees antropocentristes sobre els altres animals, és a dir, sotmeten milions d'animals a ser emprats per a servir-los de menjar, vestimenta, transport o entreteniment, entre d'altres fins. Però els animals no han donat el seu consentiment per a ser instrumentalitzats en el nostre benefici, és a dir, per a ser explotats, i a més aquesta explotació implica una violació inherent dels seus interessos més bàsics –el desig de viure, el desig d'evitar el mal i el patiment— que tots els éssers conscients compartim.

Aquesta contradicció passa perquè la majoria de la gent assumeix de partida com a vàlid el prejudici especista que discrimina els altres animals de la comunitat moral pel simple fet de no ser humans, malgrat que la diferència d'espècie no suposa una diferència en els interessos bàsics. Afirmar que és correcte que els altres animals estiguin exclosos de la categoria de subjectes de consideració moral perquè no són humans vol dir tractar de justificar l'especisme amb un argument especista. Això és una petició de principi (argumentació circular) —una fal·làcia que consisteix a fer servir com a argument la mateixa tesi que s'ha de demostrar.

La veritat és que no obliguem ningú a ser vegà contra la seva voluntat. En canvi, els qui participen en l'explotació animal obliguen els animals a ser sotmesos a l'esclavitud, i són així víctimes d'un abús contra la llibertat, la vida i la integritat física. Si algú considera que és vàlid el principi que no hem d'imposar els nostres desitjos i necessitats a altres individus, aleshores hauria de deixar de fer servir els altres animals per coherència. Així, doncs, l'objecció que «no hem d'imposar les nostres idees als altres» condueix necessàriament al veganisme.

La moralitat de la imposició

Si els qui al·leguen aquesta objecció pretenen implícitament manifestar que no existiria una moralitat objectiva, un codi de conducta universal que hàgim d'acatar, aleshores he d'aclarir que incorrerien en una contradicció que és inherent a qualsevol postura relativista. És a dir, si hom pretén afirmar que no hi ha veritats o principis objectius universals, aleshores estaria pretenent afirmar un principi universal i objectiu: estaria dient que hi ha una veritat universal que diu que no hem d'imposar res als altres. Vet aquí la inconsistència intrínseca al relativisme que el refuta com un absurd lògic.

Hi ha una altra raó, a més, que explica perquè criticar una postura ètica al·legant simplement que els qui la proposen cerquen imposar el seu punt de vista als altres no pot ser una crítica vàlida ni raonable.

Demanem-nos el següent: què significa estar en contra del racisme si no és, almenys en part, pretendre que deixem de discriminar altres individus per la seva raça o amonestar en la seva conducta aquelles persones que ho fan? No és això, potser, una imposició en contra de la conducta racista? Òbviament ho és. No coartem, així, les llibertats dels racistes i som intolerants amb les seves idees i accions? És clar que sí. Ara bé, aquesta imposició és èticament justificable? Aquesta seria la qüestió encertada.

Per la mateixa raó, no és una crítica honesta ni vàlida jutjar que una ètica de respecte a tots els animals cerca restringir les accions dels altres mitjançant la imposició, ja que l'aplicació de tota postura ètica inclou una imposició i una restricció a la nostra conducta.

No hi ha postura moral, política o legal que d'alguna manera no pretengui imposar les seves idees als altres. La imposició no és una característica que distingeixi unes doctrines de les altres, sinó que és inherent a totes. El que és raonable, per tant, és demanar-se dos punts elementals: [1] quin tipus d'imposició prescriu, i [2] quina suposada raó justificaria aquesta imposició.

Posem un altre exemple d'imposició que se sol al·legar contra el veganisme: el fet que els vegans alimenten els seus fills de manera vegana. Per fills entenem aquí els fills naturals o els que han estat adoptats —ja siguin humans o no humans. Hi ha imposició? Bé, si realment n'hi ha no seria essencialment diferent de la imposició que tots els pares practiquen respecte dels seus fills.

Tots els pares dicten als seus fills una sèrie de pautes de comportament, sobretot i especialment quan no es poden valdre per si mateixos com a éssers responsables de la seva conducta. Aquestes normes existeixen per a beneficiar els fills, per assegurar la seva vida i el seu benestar. Novament comprovem que parlar merament d'«imposició» no ens aclareix gens ni mica sobre la legitimitat de la imposició.

El veganisme no es fonamenta en la imposició

Ara bé, si per imposició volem referir-nos correctament a forçar altres sense el seu consentiment, o contra la seva voluntat, per satisfer els nostres desitjos, en aquest cas crec que cal assenyalar que la dinàmica del veganisme com a moviment social no es pot basar en la imposició sinó en la conscienciació educativa.

Quan duem a terme activisme educatiu —i crec que sortosament cada cop més vegans s'inclinen per aquest tipus d'activisme— no imposem; simplement informem, dialoguem i conscienciem la gent Difonem informació que apel·la a la raó i la consciència moral de les persones.

Això no obstant, si educar sobre veganisme fos algun tipus d'imposició, aleshores no ho seria menys la pràctica d'adoctrinar els nens en prejudicis especistes a través de l'educació que rebem des de la infància. Així doncs resultaria que tots practicaríem la imposició, i així tornaríem de nou al punt assenyalat anteriorment: es justifica moralment la imposició que pretenem o que practiquem?

No conec cap argument que justifiqui racionalment l'explotació que exercim sobre els animals. En canvi, sí que hi ha raons que expliquen per què el veganisme és una obligació moral; començant per una cosa tan elemental com el principi d'igualtat.

Si els animals són individus que tenen voluntat i interessos propis llavors no es pot justificar moralment que els imposem la nostra voluntat i els nostres interessos solament perquè n'obtinguem un benefici. Per què hem de respectar la individualitat, la voluntat i els interessos humans, però no hem de respectar igualment la individualitat, la voluntat i els interessos dels animals? Es tracta bàsicament de la mateixa individualitat, voluntat i interessos. La diferència d'espècie no pot justificar una discriminació en la consideració moral així com tampoc no pot justificar-ho la diferència de raça o de sexe.

Des d'un punt de vista racional, no pot ser ètic que imposem els nostres desitjos i necessitats sobre altres animals que tenen els mateixos interessos bàsics que nosaltres. I és inexcusable que ho continuem fent quan és un fet demostrat que podem viure saludablement sense usar els animals.

Com a activista, no és la meva intenció inicial imposar res a ningú, sinó tot al contrari: que ningú que sigui responsable dels seus actes imposi els seus desitjos personals als altres; és a dir, que tots els agents morals actuem de manera ètica. L´ètica no és una imposició; no és una cosa externa que plana sobre nosaltres, sinó que és el fruit de la nostra pròpia raó moral.

 

 

"Mireu, algú fa el mateix que fem nosaltres. No és odiós?"

Tal i com va passar temps enrere amb personatges públics com Melissa Bachmann i Joan Carles de Borbó, entre d'altres, recentment s'ha tornat a obrir la polèmica per la difusió d'unes fotos en què algú posa jactanciosament amb animals assassinats durant un safari de caça. En aquesta ocasió, la protagonista resulta ser una caçadora anomenada Kendall Jones.

A mi no em sorprèn que els qui han estat educats en l'especisme es comportin així amb altres animals. La qual cosa ens engloba gairebé tots nosaltres. Aquest comportament és conseqüent amb la idea que els altres animals existeixen per ser usats en benefici nostre.

El que sí que resulta xocant és que milions de persones a tot el món reaccionin condemnant aquests actes de violència alhora que participen en l'explotació d'animals a la seva vida diària. Això tan sols es pot explicar suposant que aquestes persones no han pensat la connexió entre allò que fan diàriament als altres animals i les seves intuïcions morals bàsiques.

També s'esdevé una polèmica molt semblant quan es difonen imatges de l'assassinat de dofins al Japó o de la tauromàquia a Espanya. La gent reacciona davant d'això com si els escorxadors no existissin. Reaccionen com si ells mateixos no donessin diners cada dia perquè altres esclavitzin i matin animals innocents, per després menjar-se els seus cossos i secrecions, i vestir-se amb trossos arrencats dels seus cossos mutilats.

Tal com explicava el professor Gary Francione als seus assajos sobre Michael Vick: no hi ha cap diferència moral entre usar i abusar dels animals. Tot ús d'altres animals és un abús, ja que es realitza sempre sense el seu consentiment o contra la seva voluntat. Usar els animals és abusar-ne, perquè en fer-ho vulnerem els seus interessos per poder obtenir un benefici.

Aquesta conducta sobre éssers humans es considera un crim, una injustícia, però no es considera de la mateixa manera quan les víctimes són altres animals. L'únic motiu real que s'al·lega per intentar justificar aquesta diferència de consideració és: «Nosaltres som humans i ells no». Això és el mateix que dir: «Nosaltres som blancs i ells no». O dir: «Nosaltres som homes i elles no».

No hi ha diferència moral entre consumir animals i sortir a caçar-los per divertir-se. No hi ha diferència entre gaudir assistint a baralles de gossos i gaudir menjant animals. No hi ha diferència entre obtenir plaer torturant gats i obtenir plaer per portar una bossa de pell o una jaqueta de cuir.

No hi ha diferència perquè en tots aquests casos estaríem causant dany, patiment i mort a altres animals per mer plaer. Tenim la mateixa necessitat de torturar gossos per poder viure que la de menjar vaques. És a dir, cap.

Participem a l'explotació animal perquè ens limitem a repetir un hàbit que se'ns ha inculcat i que reforcem gràcies al plaer que ens causa; sense parar-nos a pensar en tot el que això implica als animals que són fets servir pel nostre benefici. Igual que tampoc no ho pensen els que es diverteixen caçant animals per diversió.

Per què aquest tipus d'escenes provoquen tant d'odi en els qui fan el mateix? Odien altres per fer el mateix que ells fan a altres animals cada dia. Com s'explica això?

Això pot passar perquè no a tots ens han educat sobre les mateixes formes d'explotació animal.

Tot i que gairebé tots accepten la idea que alguns animals estan per a servir-nos d'aliment, no s'accepta igualment la idea que estigui bé emprar animals solament per a servir-nos d'entreteniment. Quan veiem pràctiques d'explotació especista que no pertanyen al nostre context habitual és quan s'activa el nostre sentit moral que ens indica que allò està malament. Per això reaccionem així.

No és un succés aïllat. Cada activitat d'explotació animal simbolitza l'opressió que els humans exercim sistemàticament sobre els altres animals. La nostra cultura antropocèntrica permet i fomenta aquesta pràctica opressiva. La diferència tan sols és el criteri i el grau de crueltat que cadascú considera acceptable a l'hora d'exercir l'explotació sobre els animals. Però gairebé ningú no qüestiona aquesta dominació especista. Gairebé ningú excepte en els que van fundar el veganisme.

Si de veritat creguéssim que els altres animals són mers objectes no reaccionaríem de manera diferent a quan veiem com algú destrueix un gerro o un automòbil. Tot i així, sabem que hi ha una diferència qualitativa entre un objecte [un mineral o un vegetal] i un subjecte, és a dir, un animal sentent. Per això no reaccionem de la mateixa manera.

En veure aquestes imatges és quan ens n'adonem —quan veiem des de fora altres persones fer el mateix que nosaltres— i això ens provoca una indignació moral. Veiem algú, de forma deliberada i conscient, provocar patiment i mort a individus innocents per mera diversió. De vegades solament ens adonem del mal que fem quan el veiem en altres persones fora del nostre context habitual.

Però aquesta és exactament la manera com nosaltres actuem quan consumim animals; quan els mengem i ens vestim amb trossos dels seus cossos.

Ens trobem de cara amb un mirall on ens reflectim veient el que fem als altres animals: destruïm la seva llibertat i les seves vides per pur plaer. I això es contradiu amb les nostres intuïcions morals més bàsiques que ens diuen que està malament causar mal o patiment a altres animals sense necessitat.

Aquesta reacció demostra que no som psicòpates. Malgrat tota la violència sistemàtica que exercim sobre els altres animals, i malgrat el nostre prejudici especista contra ells, som conscients que està malament fer-los mal innecessàriament sense una raó que ho justifiqui.

El fet que formem part activa de l'explotació animal no és una decisió que hàgim pres nosaltres sinó que és conseqüència d'una herència cultural que ens han llegat els nostres avantpassats –igual que ens ha arribat el racisme, el sexisme i l'homofòbia i les seves estructures d'opressió respectives— i que s'ha perpetuat mitjançant l'educació i els hàbits socials.

Si jutgéssim la nostra participació a l'explotació animal amb el mateix criteri que jutgem la violència contra els animals en què no participem llavors l'única conclusió a què podríem arribar és que hem de deixar de consumir qualsevol producte o activitat que impliqui l'ús d'altres animals, doncs tot això significa infligir-los mal innecessàriament i solament per costum o per mer plaer.

Tothom es demana:

Com és possible que hi hagi gent que cometi aquests abusos contra els animals?

Qualsevol pot trobar la resposta per si mateix reformulant la qüestió així:

Per què no sóc vegà?

La resposta en tots dos casos és exactament la mateixa.

 

La intel·ligència i la seva relació amb el valor moral

 

Suposem que una espècie superior en intel·ligència i nivell tecnològic a la nostra envaís la Terra, ens sotmetés, i ens usés com a aliment, o com a recursos per dur a terme experiments científics sense el nostre consentiment, extirpant-nos òrgans i inoculant-nos substàncies tòxiques per tal de veure la nostra reacció. És a dir, una cosa molt similar al que van fer els científics nazis als camps de concentració amb els jueus.

Resulta que això és exactament el que fem al nostre planeta amb els gossos, ratolins, conills, mosques, primats i altres animals no humans, sotmesos a la nostra dominació. Per això el famós astrofísic Stephen Hawking adverteix en contra dels intents per contactar amb intel·ligències extraterrestres. Amb les seves pròpies paraules:

«En comptes de tractar de comunicar-se activament amb éssers alienígenes, els humans haurien de fer tot el possible per evitar el contacte. [..] Les persones tan sols s'han d'observar a si mateixes per adonar-se de com un organisme intel·ligent es pot tornar en una cosa que no voldríem conèixer.»

Sembla que Hawking és conscient que els humans ens hem comportat violentament amb els altres animals. Per això és raonable suposar que altres espècies més intel·ligents s'aprofitarien de nosaltres, com hem fet els humans amb els altres animals. Què diríem en aquesta situació? Afirmaríem que els visitants extraterrestres tenen dret a actuar així perquè nosaltres no pertanyem a la seva espècie? Estaríem d'acord que la seva manera de procedir és justa atès que ells són més intel·ligents que nosaltres?

Els defensors de la teoria de l'especisme qualificat argumenten que els humans són en una categoria especial i superior a la resta d'animals perquè tenen una sèrie de característiques particulars, com ara una intel·ligència molt desenvolupada, una capacitat de crear tecnologia molt sofisticada, un nivell cultural molt complex... La qüestió és, què passaria si apareix una espècie que sobrepassa els humans en totes aquestes característiques i amb la intenció d'esclavitzar-nos? Serien coherents amb les seves idees i es posarien de banda dels invasors com a col·laboracionistes?

En la mesura que afirmem que la intel·ligència semblant a la humana és moralment rellevant, aleshores necessàriament hauríem d'acceptar la idea que altres éssers amb més intel·ligència serien moralment més valuosos que els humans amb menys intel·ligència. Així ho planteja el professor Tom Regan:

«Si el fet que ells [els animals no humans] pertanyin a una altra espècie fa que sigui correcte que els matem o els infligim mal, el fet que nosaltres pertanyem a una espècie diferent de la seva faria que deixés d'estar malament que ells ens matessin o ens danyessin. "Ho sento amic -dirien els compatriotes d'ET- però és que no pertanys a l'espècie correcta." Pel que fa a nosaltres, no ens podem queixar ni posar cap objecció moral si la pertinença a l'espècie, a més de ser una diferència biològica, té una decisiva importància moral.»

Milions d'animals són diàriament esclavitzats en centres d'explotació animal de tot el món. Milions d'individus no humans de diverses espècies són criats, confinats, castrats, enverinats, infectats amb malalties, sotmesos a cirurgia experimental, degollats o electrocutats.

Si comprenem que les diferències d'intel·ligència no són rellevants entre els éssers humans, també hauríem de poder comprendre que aquestes diferències són igualment irrellevants quan es tracta d'altres animals sentents.

Pel que fa a la inclusió a la comunitat moral, l'única característica rellevant és la sentença. Per què? Perquè solament els éssers sentents tenen identitat. Tan sols els éssers dotats de sensació tenen consciència —consciència de si mateixos i del que els passa. Per tant, tenen un valor intrínsec que no depèn del valor instrumental que puguin tenir per als altres. Si el raonament es basa en la lògica, i la lògica es fonamenta en el principi d'identitat, respectar el principi d'identitat ens obliga a respectar els éssers que tenen identitat. Una moral racional significa actuar de manera coherent amb la lògica. Si un ésser és sentent llavors és un subjecte. Si és un subjecte llavors no l'hauríem de tractar com si fos un objecte. Per tant, hauria de ser considerat una persona.

D'altra banda, a banda de la qüestió pròpiament ètica, la discussió sobre si calen aquestes pràctiques des del punt de vista pràctic condueix inevitablement a concloure que no. No ens cal fer servir altres animals per a menjar, vestir-nos, entretenir-nos, transportar-nos o altres propòsits. Els fem servir per plaer, diversió, costum o mera conveniència. Cap d'aquestes excuses no pot justificar moralment el fet que usem altres animals. En usar-los no solament vulnerem el seu valor intrínsec, en atribuir-los exclusivament un valor instrumental en benefici dels nostres interessos, sinó que també violem el principi ètic d'igualtat.

El principi d'igualtat, o principi de la mateixa consideració, és un criteri lògic que tota teoria moral ha d'incorporar per a ser considerada racional. Aquest principi ens obliga a tractar de manera igual tots aquells elements moralment rellevants que siguin iguals —o molt similars. Per tant, quan diem que tots tots els éssers amb valor moral han de ser considerats de manera igual, ens referim que la seva individualitat i els seus interessos bàsics —aquells que són intrínsecs al fet de sentir— han de ser considerats al mateix nivell ja que són els mateixos interessos. És a dir, no es justifica supeditar ni sacrificar forçosament l'interès d'un per a satisfer el d'un altre.

Quan condemnem l'explotació d'éssers sentents, ho fem en virtut dels dos principis bàsics sobre els quals se sosté l'ètica: el valor intrínsec i la igualtat.

És pertinent aclarir que la igualtat moral no significa igualitarisme. Per exemple, no hem de tractar tots els humans exactament de la mateixa manera en tots els aspectes de la vida. Quan es tracta de qüestions econòmiques, considerem que és més valuós econòmicament el treball d'un cirurgià que el d'un escombriaire, perquè considerem que el primer té més valor d'utilitat que el segon en un sentit professional.

Ara bé, fins i tot assumint que aquesta diferent assignació de recursos és legítima, podríem dir que un escombriaire té menor valor moral com a individu que un cirurgià pel que fa a qüestions com decidir si és èticament legítim usar-lo com a donant forçat d'òrgans o com a participant no voluntari a un experiment o com a menjar per a altres? Per descomptat que no. Pel que fa al fet de ser usat exclusivament com un recurs per a altres, tots dos són iguals perquè tots dos són sentents. Independentment del seu nivell d'intel·ligència, tots dos valoren la seva pròpia vida i tenen un interès per a conservar-la i protegir-la del mal. El valor moral es refereix exclusivament a la sentença en si mateixa, i cap altra característica, ja que és la consciència sensitiva la que genera el valor inherent.

D'una banda, entenem que els éssers humans que tenen un menor nivell d'intel·ligència que nosaltres [bebès, nens, incapacitats, senils] no mereixen menys consideració sinó que, en tot cas, en mereixerien més per part nostra a causa de la seva situació peculiar. D'altra banda, resulta que després argumentem a favor de l'opressió sobre els animals apel·lant que ells són menys intel·ligents o que ells no es poden defensar de nosaltres, o que no tenen capacitat de reivindicar els seus drets, i per tant els humans ens considerem superiors amb dret a explotar-los. Solament els partidaris del feixisme accepten aquest criteri en el context humà, però quan es tracta d'altres animals sembla que aquest criteri s'assumeix com a normal, tal i com denunciava Gary Francione:

«Assenyalar que podem explotar els altres animals perquè som “superiors” no és res més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la visió que el poder estableix allò que és correcte. Així que per què, digueu-me, és aquest principi tan cegament acceptat quan es tracta de la nostra relació amb els altres animals?»

Aquí es produeix una contradicció entre allò que pensem, allò que diem i allò que fem. Això passa perquè discriminem arbitràriament entre els individus que som humans i els que no ho són. Aquesta és la base del prejudici que anomenem especisme.

En definitiva, quin paper se suposa que tindria la intel·ligència pel que fa a l'ètica? La intel·ligència solament pot ser una característica rellevant pel que fa a l'agència moral, és a dir, la capacitat de comprendre i aplicar regles morals. Per això és requisit obligat tenir un determinat nivell o grau d'intel·ligència. Òbviament no se li pot exigir a ningú que compleixi amb determinades normes de conducta si ni tan sols pot comprendre-les i interioritzar-les. Tot i que el sentit moral s'ha detectat en altres animals, l'agència moral tan sols sembla desenvolupar-se, en general, en els humans.

Encara es continuarà dient que la diferència d'intel·ligència justifica explotar els altres animals que no són humans; però la veritat és justament el contrari: precisament perquè som intel·ligents, nosaltres tenim l'obligació moral de respectar els altres animals. És a dir, tractar-los com a persones, i no pas com a recursos.