25 de novembre de 2014

El veganisme es refereix als animals no humans


El veganisme es refereix als animals no humans

Veganisme significa, des del punt de vista ètic, el rebuig moral a l'explotació dels animals no humans. Els fundadors del moviment, originalment, van definir veganisme com “la doctrina que fa referència que l’home ha de viure sense explotar els animals”, tal i com ho podeu veure a l’assaig Veganisme definit, i és la definició que li proporciona el seu caràcter singular. Òbviament, els fundadors del veganisme diuen animals per a referir-se específicament als animals no humans, tal i com fa el 99% de la població. Encara que no sigui estrictament correcte des d'un punt de vista científic, podem acceptar aquest ús en sentit col·loquial.

Qui accepti aquest principi, és vegà. Òbviament, assumir aquest principi requereix dur-lo a la pràctica. I aquesta és la raó per la qual els vegans, entre altres coses, no consumim productes que provinguin de l'ús d'animals no humans.

Per tant, al veganisme com a tal no li concerneixen els problemes que afecten als éssers humans. El veganisme és un concepte específic que es refereix a la nostra relació moral amb els animals no humans. Tota persona que respecti aquest principi és vegana, sense importar quina sigui la seva actitud o mentalitat respecte a altres qüestions. Qualsevol altra qüestió moral forma part d'altres categories.

El veganisme significa rebutjar l'explotació dels animals no humans. Per això,qualsevol persona que rebutgi com a principi aquesta explotació és vegana, sense importar la relació que tingui amb els humans.

Pot passar que algú sigui vegà i no respecti els éssers humans. En aquest cas, aquest seria un problema de coherència amb els principis ètics bàsics i no és un problema que pertanyi al veganisme com a tal, sinó a la coherència ètica de la persona en qüestió.

Potser resulti estrany que algú vegà pugui ser racista, sexista o homòfob, atès que el veganisme es fonamenta en el principi d'igualtat, però en teoria és perfectament possible i en la pràctica he conegut alguns vegans amb aquests prejudicis. Els vegans poden tenir prejudicis i defectes com la resta de la gent.

Insisteixo: el fet de ser racista -o sexista- és una incoherència respecte dels principis ètics bàsics, no respecte del veganisme com a tal.

Per exemple: el feixisme i el veganisme són incompatibles èticament en tant que parteixen de fonaments radicalment diferents; però un individu singular podria assumir les dues teories alhora. No és estrany que la gent concebi, mentalment, idees i creences contradictòries. Això ens passa gairebé cada dia. Per tant, un vegà no seria incoherent amb el veganisme a l'adoptar el feixisme, sinó que seria incoherent respecte dels principis ètics bàsics que fonamenten el veganisme com a posició específica.

El veganisme forma part de l'ètica -n’és una part més- però no equival ni abasta tota l'ètica. El sol fet que una acció o un producte sigui coherent amb el veganisme no equival necessàriament que sigui correcte d'acord a l'ètica, ja que l'àmbit de l'ètica no es limita a l'explotació animal.

Que quedi clar que els vegans, en general, no excloem els éssers humans de la nostra consideració moral; ni molt menys. Però no concretament pel fet de ser vegans sinó en tant que partim dels principis ètics universals: el principi d'igualtat i el principi de valor inherent.

Aquestes incoherències morals segurament no ocorrerien -o serien menys comuns- si abans del veganisme i de qualsevol altra qüestió específica tinguéssim clars els principis ètics bàsics que fonamenten la moral. Potser hauríem de començar per això abans de discutir sobre veganisme.

No hi ha un nom particular per a aquesta posició de principis ètics que he assenyalat perquè no és una doctrina inventada sinó que seria l'única ètica objectiva que existeix deduïda de la lògica. El veganisme seria una doctrina directament derivada d'aquests principis.

Ara bé, no confonguem el veganisme amb el simple fet de no menjar animals o de no participar en el seu consum: hi ha gent que no és vegana però que no menja animals, o no consumeix productes de la seva explotació, perquè està "en contra del patiment" però no perquè estigui en contra de la nostra dominació sobre els altres animals. Això no seria veganisme sinó benestarisme. El benestarisme no es fonamenta en el respecte a la persona i els seus drets sinó en la filosofia de l'utilitarisme, que es relaciona amb una teoria moral ben diferent.

 

El veganisme no discrimina moralment

Aclarim també que el veganisme no discrimina entre individus sinó que se centra en una discriminació específica: l'especisme -la cosificació sobre els animals que no són humans.

Tot i que el veganisme pot estar fonamentat sobre la igualtat moral de tots els éssers que senten, el veganisme s’enfoca, específicament, en una violació concreta d'aquest principi: l'opressió especista dels éssers humans sobre els altres animals basada en la creença que els animals no humans són objectes/recursos/mitjans per als fins humans. El veganisme és l'oposició a aquesta idea.

Per tant, és l’especisme el que discrimina injustament entre éssers sensibles i és el veganisme qui posa remei a aquest error.

Interpretar erròniament el veganisme com un fenomen discriminatori pot portar a la pretensió de pretendre que el veganisme hagi de referir-se a totes les persones -humanes i no humanes. Això suposa distorsionar el seu significat original i ignorar la necessitat de plantejaments concrets com a resposta sobre problemes que són concrets. Sense aquests plantejaments específics el que passa al final és que aquests problemes s'ignoren i passen inadvertits.

Aquest raonament erroni que diu que el veganisme discrimina entre éssers sensibles incorre, al meu parer, en una fal·làcia unidimensional, és a dir, no distingir entre nivells. Això és com no distingir entre arrels, tronc i branques. No es distingeix entre ètica bàsica [principis morals bàsics], ètica concreta [principis morals específics] i ètica global [drets individuals].

L'ètica, com a entitat global, seria metafòricament com un arbre. No es pot dir que un arbre és un arbre i prou, i que no accepta distincions o nivells. De la mateixa manera, no és correcte dir que l'ètica es limita a una causa i prou, ignorant la complexitat del context en què hi ha l'ètica.

Nosaltres partim de la base que hi ha uns principis ètics universals: això és l'ètica bàsica. Però veiem que aquests principis no s'apliquen socialment als individus no humans [ètica concreta] i aquests són discriminats injustament, i per això tractem d'acabar amb aquesta discriminació que està motivada per un prejudici concret: l'especisme. El nostre objectiu és que aquesta discriminació acabi perquè finalment tots els éssers que senten tinguin drets reconeguts: això seria finalment l'ètica global.

El veganisme assenyala que hi ha un problema concret: l'especisme. Hi ha un prejudici específic que diu que els altres animals són "éssers inferiors" i que existeixen com a mitjans per a les finalitats humanes. A això ho anomenem antropocentrisme moral. Davant d’aquest problema de la dominació humana sobre els altres animals va sorgir com aresposta el veganisme.

Veganisme és l'oposició a aquesta injustícia concreta. Una oposició fonamentada en els principis ètics universals que s'apliquen per igual a tots els éssers que senten, sí, però enfocada en el prejudici i l'opressió especista sobre els altres animals.

 

El veganisme pretén estendre l'àmbit de consideració moral

Com veiem, el veganisme no existeix en un buit moral sinó que forma part d'una ètica bàsica fonamentada en la igualtat i el respecte per la persona.

El sorgiment del veganisme ja partia de la base prèvia de reconèixer que els éssers humans són persones amb drets, i es pretenia precisament ampliar aquesta consideració moral als altres animals que senten. Tal com expressava l’any 1951 Leslie Cross a l’hora d’establir la definició de veganisme:

 
«El veganisme és en realitat l'afirmació que on hi hagi amor, l'explotació ha de desaparèixer. Aquest pensament té una continuïtat històrica amb el moviment que buscava alliberar els esclaus humans. Al posar en pràctica el veganisme, qualsevol error fonamental comès per l'home contra els animals ha de desaparèixer immediatament.»


Es podria dir que allò que el veganisme defensa respecte dels animals no humans seria formalment equivalent al que el feminisme defensa respecte les dones.

Tots dos moviments no discriminen moralment entre individus sinó que lluiten contra una discriminació específica que atempta contra la igualtat per a tots els individus.

El feminisme s'enfoca sobre el patriarcat -sobre el masclisme- i el veganisme s'enfoca sobre la cosificació i opressió envers els animals no humans per part de l'especisme antropocèntric. Aquests prejudicis [masclisme, especisme] sí que discriminen injustament entre individus. El feminisme i el veganisme cerquen, precisament, acabar amb aquestes discriminacions injustes.

La diferència entre l'ètica i el veganisme no és pròpiament una divisió -ja que formen part de la mateixa entitat- sinó una distinció. És una distinció lògica entre categories objectives. Són categorialment diferents.

Pretendre que "tot ha de ser el mateix" és pretendre anar contra la lògica i és tan absurd com dir que no hem de tenir drets concretats -dret a la vida, dret a la integritat física, dret a no ser propietat- sinó que tots hem de tenir exclusivament un únic dret. Els éssers que senten tenim diversos interessos diferents i per tant cada un ha de ser protegit per un dret específic.

De la mateixa manera que la ciència engloba en general tot el coneixement sobre la natura; l'ètica engloba tot el coneixement sobre la moral. Però és legítim enfocar-nos en una àrea específica; sempre que ho fem respectant els fonaments bàsics i la resta d'àrees igualment legítimes.

Ser químic és centrar-se específicament en la química. El que mai estaria bé és confondre el significat general de la ciència amb el significat específic de la química. De la mateixa manera que no està bé tergiversar el significat del veganisme per equiparar-lo a l'ètica bàsica o a l'ètica general.

Ser vegà és oposar-se específicament al problema de l'opressió especista. I això està bé, sempre que no serveixi per a ignorar el respecte pels humans en la nostra vida diària: ja que totes dues qüestions són perfectament compatibles.

Per tant, l'errònia idea que el veganisme hauria de referir-se a tots els éssers que senten -i a tota forma d'opressió contra ells- no seria una redefinició o renovació sinó una destrucció del veganisme com a principi específic. Aquesta idea resideix en un error de base que no distingeix entre nivells lògics o que no entén la raó per la qual hi ha el veganisme.

 

L'activisme vegà es refereix a l'explotació animal

Reprenent la metàfora de l'arbre exposada anteriorment, podem veure que no es pot passar de l'arrel directament a les branques per a tenir un arbre. Cal incloure el tronc. És a dir, perquè l'ètica bàsica s'apliqui a tots els éssers que senten, primer cal conscienciar sobre els prejudicis específics que atempten contra la igualtat moral a la base.

Per això, el veganisme -igual que el feminisme, o el laïcisme, o l'ecologisme- és un moviment legítim i necessari; és el rebuig explícit a l'opressió especista, a l'explotació dels animals no humans per part dels éssers humans. És el desafiament a la idea que els no-humans són mers recursos per a benefici dels humans. Això és el veganisme.

Sovint aquesta declaració es malinterpreta com si diguéssim que no cal ni és important preocupar-nos pel medi ambient, per la salut o per altres problemes morals. Però no diem això. El que diem és que el veganisme es refereix exclusivament al problema de la dominació humana sobre els altres animals. Es tracta d'un problema concret que requereix una atenció específica. Una persona responsable hauria de tenir consciència i preocupació per tots els problemes que hi ha al món, però un d'aquests problemes és precisament l'explotació animal i la raó de ser del veganisme és informar, denunciar i conscienciar sobre aquest problema per tal d'eradicar-lo.

Si estem d'acord que el veganisme es refereix als animals no humans llavors, per coherència, l'educació vegana s’hauria d'enfocar en els no-humans: en la nostra relació moral amb els altres animals. No s’hauria d'enfocar cap a totes les persones: humanes i no-humanes. Això seria transcendir del veganisme per anar a la filosofia de Drets Animals, o potser a una altra postura diferent.

No obstant això, si algú vol ignorar aquests principis particulars -veganisme, feminisme- i anar directament solament a fomentar el respecte per la igualtat moral de totes les persones, no tinc cap objecció moral per al·legar, però com a activista em sembla un incorrecte plantejament estratègic, per raons psicològiques i pedagògiques.

A diferència de les campanyes especistes i de les campanyes monotemàtiques, les quals sí discriminen entre individus, el veganisme no discrimina moralment entre individus ni és fruit de cap capritx personal, sinó que respon a un prejudici concret que ha de ser enfrontat de forma específica per evitar que la nostra ment ho assumeixi com una cosa "natural" o "inevitable".

En medicina, un remei per a diferents malalties pot basar-se en el mateix principi [per exemple: la penicil·lina] però després calen afegits específics -estreptomicina, eritromicina- per tractar problemes específics que d'altra manera no es podrien curar. Amb l'ètica i el veganisme succeeix una situació anàloga.

Educar en el veganisme significa educar la gent en el respecte cap als animals no-humans; en el respecte cap al seu valor intrínsec. Però si el que pretenem és educar en el respecte a tot ésser que sent, a tota persona, llavors no parlem de veganisme sinó de Drets Animals o de l'ètica en general.

No obstant això, tenint en compte que els arguments que sostenen el veganisme són vàlids per a tots els éssers que senten, l'educació vegana influeix directament en una consciència global de respecte envers tots els animals sense importar la seva espècie.

Alguns activistes volen anar més enllà del veganisme per difondre els Drets Animals. No tinc cap objecció moral al respecte, però això no és el mateix que promoure específicament el veganisme. De la mateixa manera que difondre els Drets Humans no és el mateix que involucrar-se en el feminisme. Anar ja directament als Drets Animals no em sembla l'enfocament correcte en el context actual com a forma d'activisme. Però, en qualsevol cas, el que no hauríem de fer és tergiversar els conceptes i els significats de les paraules per adaptar-los al nostre caprici o conveniència.

Si algú vol enfocar el seu activisme en favor de tots els drets de tots els éssers que senten, pot legítimament fer-ho, però que no digui, si us plau, que això és veganisme. No. Això és l'ètica de Drets Animals. O potser no representa els Drets Animals i és una altra doctrina moral diferent. Però no seria veganisme; perquè el veganisme es refereix específicament als no-humans i al prejudici que afirma que són éssers inferiors que existeixen per a benefici humà.

Per acabar, voldria aclarir que no totes les persones que s'autoanomenen veganes comparteixen aquesta filosofia. Alguns no assumeixen una ètica de drets morals, i opten per posicionaments propers a l'utilitarisme o alguna altra ideologia conseqüencialista similar. Jo no considero el veganisme com una entitat aïllada sinó com a part d'una concepció moral universal. Així, el veganisme com a entitat pròpia només tindria sentit dins d'un context d'una ètica de drets -equivalent al dret dels animals a no ser tractats com a recursos per part dels humans- o en cas contrari, el terme veganisme perd la seva idiosincràsia, ja que en cap altre sistema d'idees es pot rebutjar l'explotació d'éssers que senten com una qüestió de principi.

 

3 de maig de 2014

Radical


Aquí us deixo un nou article d'Igor Sanz que aclareix una qüestió conceptual d'especial importància, ja que no es tracta tan sols de termes i significats, sinó d'idees i comportaments. Espero que el text us resulti tan profitós com a mi.

*************

Un dels adjectius que més se sol aparellar amb el veganisme i els vegans és radical. L'ús d'aquest apel·latiu sol fer-se amb dos propòsits fonamentals: d'una banda, atacar el veganisme, i de l'altra, agafar-se a una excusa —una altra més— per a no adoptar-lo.

En qualsevol cas, l'ús de la paraula radical es fa amb clares connotacions negatives, cosa habitual fins i tot més enllà de l'àmbit del veganisme. D'aquesta manera, l'equació/estratègia és molt senzilla: ja que comunament es considera allò radical com una cosa dolenta, al dir que el veganisme és una cosa radical induïrem a creure que és una cosa igualment dolenta.

El que succeeix, però, és que aquesta concepció del radicalisme és completament errònia. La paraula radical deriva del llatí radix, que significa arrel. Allò radical, per tant, és allò que va a l'arrel d'alguna cosa, a la seva base, al seu fonament. Realment, amb això, no dic res de nou. Em limito a recórrer directament al diccionari, que té com a primera accepció —l'original— de radical «pertanyent o relatiu a l'arrel», essent els seus sinònims fonamental, substancial, essencial o bàsic, mentre que els seus antònims serien relatiu o secundari.

Insisteixo que aquest és el significat original. El diccionari conté moltes paraules —entre elles la que estic tractant— amb diversos i variats significats, però aquestes noves accepcions són recollides a mesura que s'accepten col·loquial i massivament, i apareixen en el diccionari ordenades numèricament tal i com han estat incorporades. En el cas de radical, a mesura que baixem per aquestes altres accepcions que han estat gradualment introduïdes, ens adonem de com s'ha degenerat el significat fins el que més comunament se li atribueix avui en dia.

Però, el mot radical denota intrínsecament alguna cosa negativa, al menys en aquestes altres definicions? Doncs tampoc. Perquè fins i tot acceptant allò radical com una cosa extremista o contundent, ho descriurem com una cosa que senzillament no accepta termes mitjans.

No resulta difícil suposar d'on prové la manipulació que s'ha fet del radicalisme. Són radicals tots aquells que han defensat reformes i canvis profunds i fonamentals en les lleis i la societat, un postura oposada i poc convenient per aquells que ostenten el poder i els interessa mantenir l'statu quo. Així, es demonitza allò radical en favor d'allò 'moderat'. La mateixa Societat Abolicionista Espanyola de mitjan segle XIX ja portava per lema: "Abolició radical i immediata de l'esclavitud", i els seus membres es veien per aquesta postura sotmesos a les mateixes crítiques a les que s'enfronta avui el veganisme. La tergiversació, per tant, ve de lluny.

És l'eterna fal·làcia del terme mig, tan altisonant com mancada de fonament. Per ventura es pot ser moderat en el respecte? Es pot ser èticament moderat? Poden acceptar-se termes mitjos en qüestions com l'assassinat, les violacions, l'esclavitud, els abusos o la veritat mateixa? És evident que no. La justícia a mitges no existeix. La justícia a mitges és injustícia.

Això no vol dir que allò moderat no sigui acceptable en cap aspecte de la vida, com tampoc que allò radical sigui sempre una cosa positiva. Ho és, però, pel que fa al respecte, i d'això tracta el veganisme. Un principi radical, sí, però radical en el respecte.

 

*************


En conclusió, com bé ha aclarit l'autor, un radical és algú que va a l'arrel de la qüestió. Radical és algú les arrels morals del qual, i els seus fonaments ètics, són ferms i forts. Radical és també algú que se centra en la causa i l'origen d'un problema, abans que en les conseqüències. El contrari de radical no és moderat sinó superficial.

A més, el rebuig al radicalisme incorre en una contradicció lògica, perquè aquest rebuig ja és una postura radical en si mateixa i, per tant, estaria assumint allò mateix que diu condemnar.

Seria legítim preguntar-se si és innocent l'ús erroni de termes com radical o extremista en sentit despectiu —per convertir-los en sinònims de violent o nociu— o és potser un intent deliberat de l'statu quo per tal de desacreditar qualsevol que no es limiti a intentar canvis superficials i cosmètics en la societat. Ni ser radical ni ser extremista és en absolut sinònim de ser irracional, violent, nociu o destructiu. El seu significat, com bé ha exposat Igor Sanz, és un altre molt diferent.

Els que no volen que determinats problemes i injustícies se solucionin, el que prefereixen és que no siguem radicals sinó que ens comportem superficialment, és a dir, sense efecte.

Per tant, hem de ser més radicals, i no pas menys, i ens cal que hi hagi més radicals com nosaltres si volem de veritat aconseguir un canvi real en la nostra relació moral amb els altres animals.

 

27 d’abril de 2014

Adoctrinar en l'especisme

 
 
 
«Assenyalar que podem explotar perquè som “superiors” no és més que dir que tenim més poder que ells. I res més. I, exceptuant els partits feixistes, la majoria de nosaltres rebutgem la idea que el poder estableix el que és correcte. Així doncs, que algú ens expliqui per què aquest principi s’accepta cegament quan es tracta de la relació que tenim amb els altres animals.» ~Gary Francione
 
 
 
 
Des que som nens ens inculquen -ja sigui de forma explícita o dissimulada- la idea que és “normal” que altres animals estiguin sota la dominació humana. Al nostre voltant convivim amb animals no humans usats per a servir de companyia als éssers humans [“mascotes”] i ens alimenten amb cadàvers i secrecions d’altres animals emprats per a aliments dels humans.
 
   
«El sentiment que els membres de la nostra espècie mereixen una consideració moral especial en comparació amb els membres d’altres espècies, és antic i es troba profundament arrelat. El fet de matar persones, excepte en temps de guerra, és el crim jutjat amb més severitat entre els comesos comunament. L’única cosa sotmesa a una prohibició major en la nostra cultura és el fet de menjar persones (humanes) -encara que ja siguin mortes. No obstant això, gaudim al menjar membres d’altres espècies.» ~Richard Dawkins
 
 
«Acostumem a creure que solament les persones “malaltes” o amb determinats trets de personalitat poden ser capaces d’exhibir aquest tipus de comportament; però moltes persones que podrien ser qualificades com a empàtiques també poden -en certs contextos- comportar-se d’aquesta manera.» ~Jennifer Delgado
 
 
«A molts de nosaltres ens horroritzen les execucions judicials, encara que es tracti dels més espantosos criminals de l’espècie humana i, alhora, aprovem alegrement que es matin a tirs, sense judici previ, animals considerats com a plagues i que són força mansos. Realment, exterminem membres d’altres espècies inofensives com un mitjà de recreació i entreteniment.» ~Richard Dawkinsc
 
 
 
Quan ens fem adults i algú ens exposa la idea que tot això està malament -que tot això és esclavitud- resulta per tant comprensible que ens costi entendre-ho o que reaccionem refusant de ple la crítica contra les nostres idees i costums assumides des de la infància.
 
 
 
«Les idees, un cop que s’instal·len en un cervell, són molt difícils d’eradicar. Les primeres que arriben decideixen les que poden venir després perquè defineixen el nostre univers mental, el que som capaços de veure i entendre i tot el que no hi encaixi, sol quedar fora. Les idees són com gàbies, ens delimiten el món, ens tanquen dins d’un territori mental del què no podem sortir.» ~Pablo Malo
 
 
 
Hem interioritzat des de nens una cultura antropocentrista que ens ensenya a veure els altres animals com a instruments per satisfer les necessitats i desitjos humans. Tota la violència que exercim contra els no-humans és conseqüència directa d’aquest prejudici. No hi ha altra manera de posar remei a aquesta violència que eradicant aquest prejudici de la nostra ment. 
 

 


«Aquest usos dels animals són tan institucionalitzats i tan normalitzats socialment que és difícil trobar la distància crítica que es necessita per veure com d’horrorosos són com a formes de submissió, de servitud, i -en cas del sacrifici dels animals per a consum humà i altres propòsits- de descarats assassinats. [...] Hem estat formats per una història del pensament en la qual tot just som conscients que veiem els animals com a recursos que tenim dret a emprar de la manera que ens convingui per a satisfer les pròpies necessitats i desitjos.» ~Gary Steiner
 
 
 
 
La inculcació d’aquestes idees és la causant de l’opressió sistemàtica que exercim sobre els altres animals. No es tracta de cap maldat intrínseca i inevitable de l’ésser humà. És un problema de mentalitat que es pot solucionar mitjançant la mateixa manera per la qual fou provocat: l’educació.
 

22 d’abril de 2014

Alguna cosa ha de canviar perquè tot continuï igual


Fa uns dies va aparèixer la notícia que a França s'havia aprovat una modificació legislativa mitjançant la qual els animals catalogats en la categoria d'"animals de companyia" —principalment gossos i gats— se'ls reconeixia jurídicament com a "éssers sensibles", és a dir, éssers que senten.

La qüestió és: i què?

Això senzillament no canvia res en absolut. Els animals no humans continuaran essent propietat humana i els propietaris podran continuar explotant-los —emprar-los per als seus fins. On és la diferència? És un canvi irrellevant que aparenta ser "important" però que ho manté tot exactament igual com fins ara.

Les lleis de "benestar animal" ja reconeixen que alguns animals no-humans són sentents. Per això no tenim lleis de "benestar vegetal" ni de "benestar mineral".

Que hi hagi animalistes que considerin que aquesta notícia és un "avanç" solament mostra el greu i estès desconeixement que hi ha sobre el problema fonamental en la nostra relació moral amb els altres animals.

Amb aquesta reforma legal els altres animals no deixaran de ser vistos com a coses. Continuaran essent considerats i tractats com a coses que existeixen per a ser esclavitzades pels humans. No canviarà absolutament res, excepte un paràgraf d'un paper.

Però és que aquesta mesura no serveix en la pràctica per a res? Sí, serveix per a alguna cosa. Serveix per a obstaculitzar el progrés del veganisme i fer creure a la gent que la situació dels animals es pot canviar mitjançant simples reformes legals i sense necessitat d'abolir el seu estatus de propietat. Per això serveix. És propaganda.

Tot i que la legislació no consideri alguns animals com a simples objectes en el sentit d'éssers inerts no equival en cap cas a què aquests animals deixin de ser tractats com a recursos, mercaderies i propietats. Per tant, que l'ordenament jurídic reconegui que els animals són éssers sensibles no implica cap canvi real per a ells en la manera en què són considerats des del punt de vista legal.

Crec que aclarir això és molt important perquè molta gent s'enganya i creu que una modificació legislativa en aquest sentit suposa alguna mena de revolució jurídica en benefici dels animals, quan no ho és en cap cas. Els animals continuen totalment sotmesos al capritx humà, no tenen un valor moral intrínsec reconegut i tan sols se'ls reconeix un valor instrumental en funció dels interessos humans.

Així doncs és la meva obligació oposar-me a la creença que aquests canvis legislatius siguin alguna classe d'"avanç" o de "passos" en la direcció d'eliminar la cosificació i explotació dels animals, perquè aquesta creença no té veracitat. Algunes mesures legislatives similars ja van començar a ser aprovades fa dos segles en països anglosaxons i això no va provocar, de cap manera, un canvi significatiu en la situació dels animals. La reforma de l'estatus de propietat dels animals mitjançant regulacions o normatives de "benestar animal" no condueixen a l'abolició d'aquest estatus d'esclavitud al què són sotmesos sinó que solament serveix perquè la gent cregui que està bé esclavitzar els animals sempre que ens preocupem per intentar assegurar el seu "benestar"; essent aquest suposat benestar en realitat un criteri absolutament limitat i determinat en funció dels interessos humans, i no en els interessos dels animals.

És clar que des del punt de vista lògic resulta incorrecte tractar un subjecte com si fos un objecte i així mateix seria incorrecte des d'una perspectiva ètica racionalperò l'ordenament jurídic no es fonamenta en la lògica sinó en la voluntat dels legisladors. És un sistema convencional i arbitrari. La legislació solament reflecteix els interessos dels poderosos o, en el millor dels casos, la pressió social dels ciutadans. Per això penso que, si un vol de veritat canviar les coses, el que ha de fer per aconseguir un canvi real en la situació dels animals no és enfocar-se en la jurisdicció sinó en l'ètica i en la conscienciació moral de la societat a través de l'activisme, per així aconseguir un canvi en les creences i costums de la gent, que són la font originària que marca la nostra relació amb els altres animals.

Res no canviarà de manera substancial mentre continuem pensant que els animals no humans són éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici i continuem emprant-los per als nostres propòsits, tant si es tracta de menjar, vestimenta o entreteniment. Sense un canvi de paradigma moral no importa que els reconeguem com éssers sensibles, de la mateixa manera que el racisme o el sexisme no nega la sentença en els humans injustament discriminats i oprimits, sinó que els considera inferiors.

El veritable canvi, el canvi real que podem aconseguir ara mateix en favor dels animals és el veganisme.

Si realment estem en contra de la violència envers els animals si creiem que està malament fer-los mal solament per simple plaer, tradició o conveniència i aquesta declaració no és mera retòrica, llavors hem de deixar d'usar-los com a menjar, vestimenta o qualsevol altre fi.

Solament d'aquesta manera haurem deixat de considerar-los com a objectes com a recursos per al nostre benefici i començarem a reconèixer-los com a persones no humanes.

Els altres animals mereixen que fem aquest canvi. I podem fer-ho ja des aquest mateix moment fent-nos vegans, sense haver d'esperar cap llei.

 

30 de març de 2014

"Ens tracten com a animals"


Sovint se sol expressar com una queixa que "ens tracten com a animals" per voler dir que ens tracten com a escombraries, com a esclaus, com a éssers que no mereixen consideració moral. Perquè aquesta és exactament la manera en què nosaltres tractem els altres animals: els no humans. Tota una cultura especista reflectida en una simple frase.

 

9 de març de 2014

Benestarisme i benestar animal: alguns aclariments


Penso que és important aclarir una distinció rellevant: la postura del Benestar Animal és diferent de la doctrina ideològica del benestarisme. Són dues postures per context molt relacionades i solen ser confoses com si es tractés del mateix. No obstant això, en aquest assaig pretenc explicar per què entenc que no són el mateix.

Anomeno benestarisme —o benestarisme animal— a una branca o extensió o derivació de la doctrina filosòfica de l'utilitarisme que s'aplica específicament a la nostra relació amb els animals. 

El benestarisme és una doctrina que reconeix que els altres animals tenen un interès genuí en evitar el sofriment i que aquest interès ha de ser considerat a un nivell similar que l'interès en no sofrir dels humans. El benestarisme seria una adaptació de l'utilitarisme. Tots dos neixen del pensament de Jeremy Bentham, en la segona meitat de segle XVIII, que fou el primer pensador que va defensar l'existència d'un valor moral en els interessos dels altres animals que no depenia de la seva relació amb els interessos humans. 

D'altra banda, el concepte que anomenem «Benestar Animal» existia des de molt abans que aparegués el benestarisme entès com a doctrina moral. Trobem lleis registrades ja al segle segle XVII que prohibien el "tracte cruel" als esclaus no humans. 

Així doncs, el Benestar Animal consisteix en una postura concreta en favor de regular l'ús d'animals per a benefici dels humans i que deriva directament de l'antropocentrisme. El Benestar Animal es preocupa sobre la crueltat o el patiment excessiu que infligim als altres animals. Però aquesta preocupació no es fonamenta en la consideració dels interessos d'aquests animals sinó en la preocupació que aquest tracte sobre els animals afecti negativament els humans. 

Podem comprovar que, sense importar el nom que els atribuïm al final, ens trobem amb dues posicions teòriques diferents. A més, el benestarisme és de naturalesa pròpiament moral mentre que el Benestar Animal és de naturalesa política. És per això que el professor Gary Francione ha denominat a el Benestar Animal com «benestarisme legal», perquè és una posició legalista. Així en el context legal podem parlar de normes benestaristes. En canvi, el benestarisme ideològic o filosòfic és una posició moral. Quan parli de benestarisme m'estaré referint, per defecte, al benestarisme moral. 

És habitual que sovint hi hagi confusió o equiparació entre les dues postures, a causa de l'evident semblança dels termes i al fet que el benestarisme moral ha estat, i continua essent, un dels principals impulsors de la política del Benestar Animal des de principis de segle XIX. Tanmateix, és possible ser partidari del Benestar Animal sense haver de compartir la línia ideològica del benestarisme. I, també, un benestarista no ha de donar suport obligadament al Benestar Animal. Insistiré sempre que es tracta de dues categories diferents. 

En realitat, el Benestar Animal pertanyeria a un moviment ampli dins de l'àmbit animalista que anomeno proteccionisme. El proteccionisme és una postura ideològica antropocentrista que considera que hem de protegir els animals acceptant per descomptat el seu estatus com a propietat humana en tant que aquesta protecció tingui com a motivació i objectiu afavorir els interessos dels humans. 

Tant el benestarisme com el Benestar Animal tenen en comú l'ésser postures conseqüencialistes. Això vol dir essencialment que el seu criteri no es basa en principis sinó en aconseguir objectius. 

El consecuencialismo és la postura ideològica que es resumeix en el lema: "la fi justifica els mitjans". És a dir, al conseqüencialista solament li importa aconseguir un determinat objectiu sense limitar-se per cap altre condicionament. Dins d'aquesta tendència estaria tant el benestarisme com el proteccionisme que sosté el Benestar Animal. En canvi, la postura ètica deontològica considera que hi ha principis bàsics que no hem de vulnerar a l'hora d'aconseguir un fi determinat, per molt lloable que sigui aquest fi. En aquesta categoria, s'inclourien el veganisme i la filosofia moral dels Drets Animals

Els partidaris del benestarisme poden donar suport literalment a qualsevol cosa que ells creguin que ajudaria a "reduir el patiment" o a "augmentar la felicitat" dels no-humans. Entre aquestes coses, hi hauria les lleis que promou el Benestar Animal.

Aquestes paraules de l'activista Ingrid Newkirk resumeixen el punt central de la filosofia benestarista:  

«Si solament pogués tenir una cosa, seria acabar amb el patiment». [...] «Si pogués prendre coses dels animals i matar-los tot el dia sense causar-los patiment, llavors les prendria... Tothom hauria d'estar d'acord en què els animals no haurien de patir al robar-los o matar-los, prenent la pell de l'esquena o prenent els seus ous, o el que sigui. Però tu no els hauries d'obligar a passar per una tortura per a fer això.» 

Un benestarista no reconeix que els éssers que senten posseeixin un interès genuí en viure, un interès en continuar existint a banda de l'interès en gaudir d'un benestar, ni que tinguin un interès en ser lliures i mantenir una autonomia personal. No reconeixen cap altre interès inherent que no sigui el d'aconseguir plaer i evitar el dolor. D'aquesta manera, els bienestaristes no tenen inconvenient en donar suport a l'assassinat com és el conegut cas de l'organització PeTAni en promoure l'esclavitud animal; sempre en tant que ells creguin que això serveix per a "eliminar el sofriment" o "augmentar la felicitat". 

D'altra banda, els partidaris del Benestar Animal, des de la postura proteccionista, estarien a favor de qualsevol mesura que serveixi per a garantir que no es provoqui un "patiment excessiu" pel que fa a l'ús d'animals. Per exemple, en les regulacions de Benestar Animal s'inclouen mesures sobre la manera en què els animals són conduïts a l'escorxador per ser degollats i escorxats. 

No obstant això, la preocupació fonamental del Benestar Animal no és el benestar dels animals no humans sinó que és primerament el benestar dels humans, com així s'especifica molt clarament en les normatives de Benestar Animal: 

«La protecció dels animals en el moment del sacrifici o la matança específicament, és una qüestió d'interès públic que influeix en l'actitud dels consumidors enfront dels productes agrícoles. D'altra banda, la millora de la protecció dels animals en el moment del sacrifici contribueix a millorar la qualitat de la carn i té un efecte positiu indirecte en la seguretat laboral en els escorxadors.» 

Posicions com la del Benestar Animal aparentment semblen preocupar-se pels interessos dels animals, però en realitat solament es preocupen d'afavorir els interessos dels seus explotadors

Els partidaris del Benestar Animal serien conseqüencialistes solament respecte dels no-humans, mentre que als humans sí que els reconeixen un valor intrínsec que els impedeix tractar-los com si fossin mers recursos. Aquesta discriminació basada en l'espècie és el que assenyalem com a especisme.

D'aquesta manera, mentre que el benestarisme sí donaria un valor intrínsec al sofriment d'altres animals, el Benestar Animal tan sols té en compte el sofriment en relació amb els interessos humans. El Benestar Animal és una postura derivada de l'antropocentrisme mentre que el benestarisme és una derivació de l'utilitarisme entès sota la perspectiva del filòsof Peter Singer

Em temo que la confusió terminològica entre benestarisme i Benestar Animal continuarà, igual que altres confusions, però espero que aquesta breu nota potser serveixi per ajudar almenys a aclarir que hi ha dos conceptes diferents darrere d'aquests termes.

Després de l'especisme, el pitjor prejudici al qual ens enfrontem és la creença que als animals solament els importa "patir i gaudir". Aquesta noció que tant benestarisme com Benestar Animal comparteixen no respecta els altres animals com a persones, no reconeix que els individus tinguin drets morals, i els considera simples recipients de dolor i plaer, i com a instruments per a fomentar el benestar general o per a reduir el sofriment. Aquesta manera de pensar perpetua la nostra opressió sobre els altres animals.

 

15 de febrer de 2014

Els crustacis són éssers sentents

 

«Experimentem conductes bàsiques com menjar, beure o emparellar-nos com a plaents perquè serveixen per sobreviure i reproduir-nos. I no solament els humans, sinó pràcticament tots els animals.» ~ Pablo Malo

 

Igor Sanz, en el seu article "Què en saps dels crustacis?", relata...

«Què es pot dir en quant a la seva capacitat de sentir? Senten dolor els crustacis? Doncs encara que pugui semblar una pregunta absurda, la veritat és que fa uns anys una part de la comunitat científica va començar a debatre sobre d'aquest tema. 

El cas va començar a Noruega, quan el govern va sol·licitar a l'Escola de Veterinària i Ciència d'Oslo que estudiés la capacitat de sentir dolor de les llagostes en resposta al desig d'aplicar noves lleis de protecció animal en dependència del grau de dolor. A la fi, aquesta escola, per boca del biòleg Wenche Farstad, va concloure que havien de "sentir alguna cosa, però no dolor", i que el que semblava dolor, "tan sols eren reflexos". Davant d'això, no solament va reaccionar el moviment pel drets dels animals no humans, sinó també alguns membres de la comunitat científica, que van dur a terme noves proves i van arribar a una resolució radicalment diferent.

Robert Elwood, expert en comportament animal de la Queen 's University de Belfast, per exemple, va concloure que les "reaccions" que feia esment Farstad eren "consistents amb la interpretació de l'experiència del dolor", mentre que el neurobiòleg Tom Abrams afirmava que les llagostes "posseeixen una extensa col·lecció de sentits" i que no tenia cap dubte que "poden sentir dolor". 

En el mateix sentit es van pronunciar Jelle Atema, biòloga marina de laboratori Biològic Marí de Woods Hole, a Massachusstes, o el Dr. Jaren G. Horsley, zoòleg expert en invertebrats i que ha estudiat als crustacis durant diversos anys, que va assegurar que "posseeixen un sofisticat sistema nerviós que, entre altres coses, els permet percebre i sentir accions que els facin mal". Horsley, de fet, opinava que els crustacis podien fins i tot arribar a un major grau de patiment que els humans al no comptar "amb un sistema nerviós autonòmic que entraria en estat de xoc", de manera que el dolor i el sofriment en aquest cas s’allarguen fins que "el sistema nerviós és destruït".»

Les evidències amb què comptem sobre la sentença en crustacis no són menors ni més febles que les evidències que tenim que els humans poden sentir. Atès que sentir és un fenomen purament subjectiu i només tenim experiència de la nostra sentença individual, l'única garantia objectiva per saber si altres animals -humans o no humans- senten, seria el disseny i funcionament de sistema nerviós, així com la conducta externa. 

En estudis recents com aquest publicat a la revista New Scientist, s'exposa:

«Tradicionalment, es creia que els crustacis no sentien dolor al cuinar-los, una creença que permetia tirar-los a la paella sense cap remordiment. No obstant això, un estudi recent ha afirmat que no és així, i que, contràriament al que es pensava, els crustacis sí que senten dolor. 

Aquesta suposició tradicional es veia afirmada per les conclusions extretes d'una sèrie d'investigacions noruegues que afirmaven que aquests animals no sentien dolor, ja que els seus sistemes nerviosos encara no estan prou desenvolupats com per a sentir-ne.

Però on quedava en la ment d'aquests científics el fet que el dolor és crucial per a l'evolució ja que permet que els animals evitin les experiències nocives que poden arribar a eliminar la seva espècie? Aparentment enlloc. 

Seguint aquesta premissa gairebé de sentit comú, Robert Elwood i el seu equip de científics de la Universitat de Belfast va experimentar amb les antenes de 144 gambes, tirant-los àcid acètic [àcid del vinagre], i comprovant que al fer-ho, les gambes començaven a fregar les antenes afectades i no les altres.

Aquest era un indicador que les gambes sentien dolor en aquestes antenes, ja que aquesta conducta és típica dels animals quan estan afectats. 

Segons Richard Chapman, científic de la Universitat de Utah, els animals tenen receptors que els permeten detectar substàncies irritants. Per tant, si tots els animals posseeixen la mateixa qualitat, per què no han de tenir-la els crustacis?"»

El professor Bob Elwood, de la Universitat Queens de Belfast, afirma:

«No sé el que passa per la ment d'un cranc, però puc afirmar que la forma en què reacciona va més enllà d'un reflex directe i s'ajusta a tots els criteris del dolor.»

Totes les investigacions conclouen en termes molt similars: 

«"Hi ha hagut un llarg debat respecte si els crustacis com els crancs, les llagostes o les gambes senten dolor. Aquesta investigació demostra que no es tracta d'un simple acte reflex, sinó que els crancs calibren la seva necessitat de trobar una closca de qualitat amb la necessitat d'evitar estímuls dolorosos."»

De totes maneres, m'agradaria assenyalar un punt important al respecte: la capacitat de sentir no es limita ni es redueix a la capacitat de sentir dolor. Sentir és ser conscient d'experiències subjectives. Tot i que el dolor és una sensació habitual inherent en els éssers amb sistema nerviós, es pot sentir sense haver de sentir necessàriament dolor -encara que els crustacis efectivament senten dolor. Per això parlem dels sentits: veure, sentir [=escoltar], olorar, assaborir, tocar... Les experiències subjectives abasten més sensacions que el dolor i el plaer.

Segons un article publicat a la revista Science...

«Els estomatòpodes o llagostes mantis són crustacis coneguts pels seus cridaners patrons corporals de color i fluorescència, per ser extremadament veloços i perquè tenen personalitats molt diferents. Alguns es comporten de forma extremadament agressiva mentre que altres són més curiosos i interactius. 

Els éssers humans tenen una visió basada en tres cons o cèl·lules sensibles als colors primaris: vermell, verd i blau [sistema RGB, per les sigles en anglès]. Per aquest motiu, el cervell determina els colors dels objectes comparant l'excitació relativa que rep d'aquestes tres entrades de color a l'ull. 

El que suggereix l'estudi és que aquests crustacis perden part de la seva habilitat per a discriminar entre colors -per exemple, podrien no ser capaços de diferenciar entre taronja clar i groc fosc- però reconeixen ràpidament els colors bàsics sense comparar longituds d'ona de l'espectre visible en el seu cervell.

La resta dels animals, incloses les aus, micos, granotes i peixos, també interpreten els colors del seu món d'aquesta manera.»

Sabem que els crustacis poden veure, sentir [=escoltar], olorar... Però resulta que encara existeix controvèrsia sobre si senten o no: sobre si són éssers conscients. Llavors es dóna l'absurd de suposar que poden veure però no són conscients que veuen; que senten però podria ser que no fossin conscients del so. Podem veure que tracten de sobreviure però neguem que tinguin un desig de continuar vivint... Això no té cap sentit.

Els altres animals posseeixen un sistema nerviós centralitzat i actuen clarament com si fossin conscients, però la comunitat científica encara no reconeix unànimement que tots siguin éssers conscients. Si bé, tota la investigació assenyala clarament que les espècies invertebrades poden experimentar un estat emocional complex similar al dels vertebrats.

Fins al moment solament s'accepta de manera consensuada que mamífers i aus són individus conscients [Declaració de Cambridge]. No obstant això, encara no hi ha un reconeixement unànime sobre la consciència en altres grups d'animals com són els rèptils i els peixos, tot i que les evidències són tan nombroses i consistents com en el cas d'aus i mamífers. La controvèrsia és més gran en el cas dels insectes, però de nou, tots els estudis indiquen amb més o menys claredat que ells també són éssers sentents.

El prejudici de l'antropocentrisme ens condueix a l'absurd de reconèixer que els altres animals poden sentir -senten [=escolten], veuen, pateixen, gaudeixen i en general actuen clarament com si fossin conscients- i alhora diem no tenir clar si realment senten o si són conscients, simplement perquè el seu cervell o el seu sistema nerviós és diferent del nostre humà.

Si els altres animals poden sentir, llavors han de tenir, almenys, una consciència bàsica que experimenta les percepcions processades. La sensació implica consciència: algú-sent-alguna cosa. Això és la subjectivitat -l’existència d'un «jo». I aquest fenomen és l'únic requisit necessari per a ser considerat persona.