Simbiosi, parasitisme i explotació animal

GRANGES D'ESCLAUS

En algunes ocasions es declara que els humans tenim una "relació simbiòtica" amb els altres animals que explotem, com un intent de justificar aquesta explotació.

Deixant de banda la fal·làcia naturalista que hi ha intrínseca en aquest argument; és cert que la nostra explotació sobre els altres animals seria una relació simbiòtica però és un cas específic de simbiosi.

Hi ha tres tipus bàsics de simbiosi:

1- Mutualisme: tots dos es beneficien voluntàriament.

2- Comensalisme: un es beneficia i l'altre no és perjudicat.    

3- Parasitisme: un es beneficia a costa de perjudicar l'altre.

Crec que podem comprovar que en la nostra relació de "simbiosi" amb els altres animals actuem certament com paràsits dels animals, en tant que n'exercim l'explotació tot consumint la seva llibertat, la seva salut i les seves vides per al nostre benefici.

Biològicament els humans no som organismes paràsits, ja que no estem determinats ni ens cal parasitar altres animals per a viure. És un fet que els humans podem viure saludablement sense explotar els animals. No ens cal emprar els animals per a satisfer les nostres necessitats vitals i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Però fins i tot encara que fóssim biològicament paràsits tampoc estaria bé que actuéssim com a tals. La necessitat no és una justificació moral. Fins i tot si fóssim fisiològicament carnívors continuaria essent igual de mal fet que empréssim altres animals com a menjar. En aquest cas també hauríem de cercar la manera de viure sense explotar altres animals.

No obstant això, no estic assenyalant que el fet mateix de parasitar sigui alguna cosa intrínsecament dolenta des d'un punt de vista moral. El que altres animals facin no es pot jutjar moralment. Tan sols es poden avaluar moralment les accions dels agents morals, és a dir, dels que som responsables dels nostres actes perquè podem controlar conscientment la nostra conducta d'acord a normes i principis ètics.

Quan els humans practiquem la caça considero que actuem com si fóssim depredadors. Aquesta forma de comportar-nos és èticament errònia perquè comporta vulnerar el principi d'igualtat i el respecte pel valor inherent dels animals sentents. No obstant això, el fet mateix de la depredació comesa per animals no humans no es podria jutjar moralment en si, ja que es tracta d'un fet amoral, a causa que en aquest cas no hi ha agents morals implicats en la seva existència.

 

L'estructura de l'opressió especista

 

L'explotació dels animals no humans és en principi un problema de violència cultural. Hem assimilat la creença que els animals existeixen per a servir les necessitats i desitjos humans.

Aquesta violència es basa ideològicament en el prejudici de l'especisme, que exclou els animals de la comunitat moral per no pertànyer a l'espècie humana, i en la cosificació dels animals a través d'una doctrina que afirma que són éssers inferiors que habiten el món per tal de poder ser usats pels humans.

Aquesta mentalitat especista fonamenta tota una dinàmica de violència materialment estructurada contra els animals no humans a través dels costums, l'economia i les institucions socials.

Davant d'aquesta situació hi ha dues conductes bàsiques que podem i hauríem d'adoptar:

    Primer; fomentar l'educació de les persones a través de la crítica sobre l'especisme i l'opressió contra els animals. És impossible pretendre un canvi en la nostra relació amb els altres animals si no hi ha un qüestionament seriós de les nostres creences i els nostres hàbits.

    Segon; animar a la ruptura amb les dinàmiques de consum que donen suport a l'opressió especista als diferents estrats socials —individus, famílies, empreses— mitjançant la difusió educativa del veganisme. Explicar que és injust emprar els animals, i que podem viure saludablement sense fer-los servir, és una activitat fonamental per aconseguir aturar aquesta violència.

La violència contra els animals no és un cas aïllat sinó que és una activitat social que es practica sistemàticament. Els animals són violentats per a servir de menjar, de vestimenta, d'entreteniment, i una altra sèrie de fins per a benefici dels humans que els exploten.

La clau que acaba amb l'opressió sobre els animals és el veganisme.

No sóc un amant dels animals

No em considero un “amant dels animals”.

He sentit un afecte especial personal per alguns animals amb els quals he conviscut en la meva vida privada, però no estimo els animals en general, perquè l'amor és un sentiment particular. Com podria estimar individus que ni tan sols conec? En tot cas, podria dir que intento ser respectuós amb tots els animals perquè el respecte és un deure moral, basat en raons, que no depèn de les nostres preferències personals.

Jo respecto tots els éssers humans, com a persones que són, però no per això sóc un "amant dels humans". És que potser si estic en contra de l'opressió patriarcal sobre les dones vol dir que sóc un "amant de les dones"?

Moltes persones que diuen estimar les dones no les respecten, perquè l'amor no és el mateix que el respecte. L'amor és un afecte personal subjecte a diferents interpretacions subjectives segons cada cas. En canvi, el respecte moral és una obligació objectiva basada en raons.

No em considero un amant dels animals. L'amor no pot fonamentar la igualtat i el respecte per a tots els éssers sentents. L'amor és una preferència afectiva. És un sentiment dirigit cap a determinats individus que no es pot, ni cal, obligar ni forçar. I, a més, en ser una inclinació emocional relativa a cada individu no pot fonamentar la moral; la qual per definició ha de ser universal.

Amb tot, és cert que la paraula amor és polisèmica i pot tenir significats diferents segons el context i el sentit que li doni cada persona.

De fet, jo crec que l'amor no té un significat propi sinó que es fa servir per assenyalar diversos instints i sentiments. Sabem que l'amor cap a una mare és un sentiment diferent de l'amor a la parella, però fem servir la mateixa paraula per referenciar les dues actituds.

En un text fundacional del veganisme, titulat «Veganisme definit», Leslie Cross afirma que el veganisme es fonamenta en l'amor, però, si atenem al context de les seves paraules, no crec que es refereixi a un sentiment d'afecte emotiu, com el que sentiríem per un familiar o un amic, sinó més aviat a una preocupació empàtica per la vida, la llibertat i el benestar dels animals. És cert que alguns autors consideren l'amor en un sentit de consideració moral. Tot i això, no és el sentit habitual del que normalment entenem per amor.

El terme amor sol fer referència a un sentiment d'afecte, encara que alguns autors emprin aquest mot en un sentit moral, com a sinònim del que nosaltres entenem com a respecte o consideració ètica, però aportant-li un aspecte emocional. Leslie Cross apel·la a l'amor en els seus textos per assenyalar el fonament del veganisme, però l'amor a què fa referència seria un amor diferent de l'amor filial o l'amor romàntic, i es tractaria més aviat d'un amor moral, és a dir, un desig que els animals no siguin danyats i se'ls respecti pel que són en si mateixos, i no pel que puguin ser per a nosaltres.

Això no obstant, allò habitual és que el mot amor es refereixi a un simple sentiment d'afecte, que sol ser el seu significat habitual, i que no té relació amb el sentit moral. És a aquest sentit emocional a què em refereixo principalment en aquest assaig.

Si la moral es basés en les emocions que sent cada persona, llavors ni tan sols tindria sentit parlar de moral. Com podríem jutjar si una emoció ens porta a una conducta èticament correcta o incorrecta? Solament ho podem saber mitjançant criteris objectius i universals, és a dir, mitjançant la raó. En cas contrari, si l'emoció fos la base de l'ètica, cauríem en el caprici i l'arbitrarietat del que sentíssim en cada moment. Així, no té sentit parlar de moral si tot es redueix a actuar subjectivament per desitjos particulars.

Sovint s'empra el terme "amant dels animals" en sentit despectiu per desqualificar qualsevol postura que pretengui defensar la inclusió dels animals no humans a la comunitat moral. De la mateixa manera que antigament es deia "amant dels negres" els que eren contraris al racisme. Els que som contraris també a l'especisme hem de rebre sovint desqualificatius provinents tant per part dels partidaris més intransigents de l'opressió especista com per part d'alguns animalistes que encara no han superat el prejudici de l'especisme.

Qualsevol prejudici és compatible amb l'afecte personal. Algú pot sentir afecte, o fins i tot amor, per aquells éssers que considera com a inferiors o com a simples mitjans per als seus fins. Podem sentir un gran afecte per objectes de la nostra propietat, com ara una casa o un automòbil. Per això seria un error creure que el fet de sentir afecte cap a certs individus no humans implica o condueix necessàriament a respectar-los.

He conegut moltes persones que es declaraven amants dels animals i que menjaven animals. Quan deien que estimaven els animals en realitat es referien solament a gossos i/o gats —o només a mamífers i aus en general. El cas és que, encara que deien estimar-los, no els respectaven. No els respectaven perquè no tenien en compte la seva individualitat i els seus interessos al mateix nivell que els propis. Els estimaven igual que estimaven les seves pertinences personals. L'amor no implica respecte encara que tampoc no l'exclogui, òbviament.

A la nostra societat actual, el fet d'"estimar els animals" significa una cosa molt semblant a dir que hom "estima els automòbils". És a dir, la majoria de la gent, a causa del seu prejudici especista, considera que els animals són objectes o recursos que existeixen per al nostre benefici. És un amor cosificador. És el mateix cas que si un masclista digués: «jo estimo les dones». Això no vol dir que les respecti, ja que considera que les dones existeixen per a servir els homes i les fa servir per al seu propi benefici sense tenir en compte la seva voluntat ni els seus interessos propis.

Hi ha una altra raó per la qual l'amor no pot ser un referent moral. Es diu a vegades que no hem de perjudicar els altres animals perquè els estimem, però què passaria si no els estiméssim? Si algú no estima els animals, significaria això que està bé que els esclavitzi o assassini? Per descomptat que no.

La raó per la qual hem de respectar els altres animals s'explica tenint en compte el fet que tenen un valor intrínsec. Això vol dir que els animals són éssers conscients —són individus que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, que no hem de vulnerar per raons instrumentals. Així ho exposa Priscilla Cohn:

 

«En asseverar que els animals tenen un valor inherent vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte a la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Certament, l'amor no ens pot dir res sobre si el que fem està moralment bé o malament. Tampoc no ens ho pot dir l'odi, el fàstic o qualsevol altra emoció.

La idea dels Drets Animals no es basa en el sentiment sinó en les nocions objectives de justícia i respecte per a tots els éssers sentents, independentment de la seva espècie i dels nostres sentiments sobre ells; sense importar si ens resulten simpàtics, bonics o agradables. Pel que fa a ser subjecte de consideració moral, l'únic requisit necessari i suficient és la capacitat de sentir.

Si algú estima els animals em sembla bé. Però si no els estima tampoc no em sembla malament. La qüestió central és que els hem de respectar. Tant si els estimem com si no, hauríem de respectar-los a tots per igual i no donar preferència arbitrària als interessos dels uns davant dels altres, ni tampoc tractar-los com a objectes o recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Res del que s'exposa aquí pretén ser un al·legat contra el sentiment d'amor sinó que es tracta solament d'un aclariment concís: hem de respectar els altres animals com a imperatiu moral i aquesta obligació moral no es basa en l'amor sinó en l'ètica.

 

El principi d'igualtat

L'especisme és una creença assumida i quotidiana a la nostra societat. A gairebé tots ens han educat sobre la base d'aquest prejudici. Tanmateix, també és cert que tenim la capacitat de qüestionar i canviar les creences i els hàbits que ens han estat inculcats. Si ho fem, potser podem veure que l'especisme és una injustícia greu que causa directament bilions de víctimes innocents.

Al llarg de la història s'ha considerat normal tenir en compte solament els individus que eren del nostre mateix grup particular [raça, sexe, nació...] i discriminar els que eren d'un altre grup diferent. Però aquesta manera de pensar és injusta per dues raons fonamentals.

Primer; perquè ni la raça ni el sexe afecten la capacitat de sentir. Aquesta és l'única característica que importa a l'hora de reconèixer que algú és subjecte de consideració moral. Tots els individus amb sistema nerviós centralitzat podem sentir i, per tant, tenim voluntat i interessos propis.

Segon; perquè si apliquem la lògica a la consideració moral aleshores els interessos dels uns han de ser considerats de la mateixa manera que els mateixos interessos dels altres, precisament perquè són els mateixos interessos, encara que apareguin en individus diferents.

La lògica és la base de l'ètica. En realitat, la lògica és la base de tot coneixement, ja que qualsevol cosa sense una base lògica no podria ni ser compresa ni percebuda de cap manera.

El principi moral d'igualtat exigeix que tots els individus, i els seus interessos rellevants, siguin considerats de manera igual –al mateix nivell– perquè són els mateixos interessos encara que es donin en individus diferents. Així ho explica el professor James Rachels:

«Els individus han de ser tractats de la mateixa manera tret que hi hagi una diferència rellevant entre ells que justifiqui una diferència de tracte. [...] Qualsevol diferència entre individus que justifiqui una diferència de tracte depèn del tipus de tractament en qüestió. Una diferència que justifiqui alguna mena de diferència de tracte no necessàriament en justifica una altra.» [James Rachels, Created from Animals; capítol 5]

Les diferències que hi ha entre humans i animals no justifiquen discriminar els animals de la comunitat moral i tractar-los com si fossin coses que solament tenen un valor instrumental en funció dels nostres desitjos i necessitats.

Per exemple, no té rellevància el fet que altres animals no siguin capaços de tenir responsabilitats i obligacions morals, o que no siguin capaços de comprendre què és l'ètica, per a ser reconeguts com a membres de la comunitat moral. Molts altres éssers humans tampoc no són capaços de comprendre la responsabilitat moral i tot i així comprenem que mereixen un respecte bàsic i no ser tractats com a mers recursos. M'estic referint als nadons, a persones amb discapacitat mental, a ancians senils.

Hi ha molts éssers humans que no poden tenir obligacions i tot i així mereixen el mateix respecte que nosaltres, perquè la raó per respectar un individu no té a veure amb les seves capacitats intel·lectives, sinó que està directament relacionat amb la possessió de la capacitat de sentir. Els altres animals experimenten sensacions i tenen interessos. Això és l'únic que importa a l'hora de reconèixer un valor moral. No l'espècie, ni la raça, ni el sexe, ni cap altra característica irrellevant a la capacitat de sentir.

No hi ha cap diferència qualitativa entre éssers humans i els altres animals que justifiqui el fet que els discriminem del mateix respecte moral bàsic que reconeixem els humans.

L'explotació que els humans cometem sobre els animals no humans s'intenta justificar de la mateixa manera que s'ha intentat justificar l'explotació i la matança sobre altres éssers humans; apel·lant que eren diferents de nosaltres perquè no tenien alguna qualitat determinada que no té relació amb el fet de sentir, de tenir consciència i interessos. Aquesta pràctica injustament discriminatòria es basa en allò que altres autors han anomenat com «el principi màfia», és a dir, la discriminació i violència sobre altres individus que no pertanyen al nostre grup social particular.

La mateixa dinàmica es repeteix quan discriminem segons l'espècie. Preferim ignorar que els altres animals senten, pateixen i volen viure; amb l'excusa que són 'inferiors' perquè no són humans o perquè no són tan intel·ligents com nosaltres. Quan actuem així demostrem que no hem après res dels greus errors del passat.

En això consisteix la igualtat en sentit moral: que totes les entitats moralment rellevants que siguin iguals han de ser reconegudes i tractades moralment de manera igual. Així ho explica el professor Tom Regan:

«Aquest principi declara que els desitjos, necessitats, esperances... de diferents individus, quan són d'igual importància per a aquests individus, són d'igual importància o valor sense importar qui siguin els individus: príncep o indigent, geni o idiota, blanc o negre, masculí o femení, humà o animal. Aquest principi d'igualtat d'interessos sembla proporcionar un fonament filosòfic per evitar les més grolleres formes de prejudici, inclosos el racisme, el sexisme i, seguint Ryder i Singer, l'especisme.» [Tom Regan, Drets Animals, Injustícies Humanes, 1980]

Per tant, el principi moral d'igualtat ens exigeix reconèixer com a iguals tots els éssers sentents en el seu valor inherent. Tots els éssers dotats de sensació són individus amb voluntat i interessos propis; són éssers conscients. Això vol dir que valoren la seva pròpia supervivència i benestar. D'aquesta manera, tots els éssers conscients tenen un valor intrínsec.

Si tots els éssers sentents posseeixen igualment un valor inherent llavors mereixen la mateixa consideració moral bàsica; la qual cosa implica, entre altres coses, no fer-los servir com a mers recursos per a satisfer els nostres fins, és a dir, no fer-los servir com a menjar, vestimenta, transport o subjectes forçats d'experimentació o entreteniment. Expressat mitjançant una fórmula kantiana: no tractar-los com a simples mitjans per als nostres fins.

El principi d'igualtat ens exigeix de la mateixa manera que eradiquem l'estatus de propietat a què hem sotmès els animals. Continuar considerant els no-humans com les nostres propietats suposa supeditar els seus interessos als nostres apel·lant simplement perquè ells no són humans.

Si tots els individus són iguals en tant que individus, llavors discriminar els moralment en funció de l'espècie és tan injust com discriminar sobre la base de la raça. Així doncs, tots els animals mereixen el mateix respecte bàsic, i aquest respecte implica que no fem servir ningú com la nostra propietat, com un mer recurs per a satisfer els nostres desitjos. Hauríem de respectar cada individu com un fi en si mateix i no tractar-lo com un simple mitjà per a una finalitat.

A més, no tenim cap necessitat que ens obligui emprar altres animals. Podem viure perfectament amb una alimentació vegana —sense substàncies d'origen animal i podem satisfer totes les altres necessitats [vestimenta, higiene, lleure...] sense haver d'usar altres animals.

L'explotació que exercim sobre els altres animals no és solament una activitat injustificable, i terriblement perjudicial, sinó que a més és innecessària en qualsevol sentit raonable del terme.

Per a qui vulgui conèixer una explicació més extensa i detallada sobre el principi moral d'igualtat, recomano encaridament la lectura del llibre «Introducció als Drets Animals»