El dia de la bèstia

 

D'aquí uns dies, a la celebració coneguda com a 'Rapa das Bestas' ["El rapat de les bèsties"], ens trobarem de nou amb un altre esdeveniment que consisteix en una escenificació festiva de la dominació de l'home sobre els altres animals.

L'acte de dominació és real i ritual alhora. Es representa com els humans sotmeten mitjançant la força uns animals lliures per cosificar-los com a instruments al servei dels humans; per esclavitzar-los. Al mateix sotmetiment exercit contra éssers humans que anomenem esclavitud, quan es tracta d'altres animals l'anomenem tradicionalment «domesticació».

La base de la nostra cultura s'assenta sobre aquest principi de dominació antropocèntrica, que considera els altres animals com a objectes, recursos i propietats dels éssers humans. A la nostra societat, als animals tan sols se'ls reconeix un valor instrumental: són mitjans per a fins humans. No se'ls reconeix un valor inherent que impediria que sacrifiquéssim la seva individualitat i els seus interessos per a benefici dels humans.

Aquest festival pertany a la mateixa categoria que altres escenificacions de dominació similars, com ara la tauromàquia. Tot i el seu caràcter festiu, no es tracta de simple entreteniment o diversió. El principal propòsit i sentit d'aquest tipus d'esdeveniments és exalçar la dominació humana sobre els altres animals i inculcar-nos la idea que els humans som superiors als altres animals i tenim legitimitat per esclavitzar-los per al nostre benefici.

Molts animalistes critiquen l'acte perquè els sembla una cosa 'cruel' però no qüestionen la creença que el fonamenta: la idea que els humans tenen dret a sotmetre els altres animals com a mitjans per a fins humans. Per exemple, al bloc El cavall de Nietzsche es denuncia exclusivament la 'brutalitat' en la manera com els cavalls són tractats. Així mateix, un reportatge del diari The New York Times sobre aquesta celebració recull l'opinió de Laura Duarte, una militant i candidata del partit animalista PACMA:

«No critiquem el que fan sinó com ho fan, perquè causa un terrible estrès als animals que viuen a la natura i no estan acostumats al contacte humà».

Més clar que l'aigua. És un altre exemple que mostra que els benestaristes no qüestionen la dominació humana sobre els altres animals. Ells no s'oposen a l'esclavatge animal. Només els preocupa les condicions en què es realitza aquesta esclavitud, en tant que comporti, al seu parer, un patiment excessiu als animals. Tota la resta els resulta secundari o fins i tot indiferent. A la mateixa línia se situen les organitzacions Libera! i la Fundació Franz Weber que recentment han proposat regular aquesta violència infligida sobre els animals.

En oposició a tot això, la perspectiva vegana, en el context de la filosofia dels Drets Animals, considera que el problema central d'aquestes accions no rau en la forma concreta com es duen a terme, ni tampoc en el patiment que causen, sinó que jutja que el fet mateix de coaccionar altres animals per al nostre benefici, i considerar-los com a mitjans per als nostres fins, ja és un error moral fonamental, independentment de les condicions particulars en què s'exerceixi.

Si estem d'acord que els animals tenen un valor moral inherent, doncs, l'única resposta coherent que hem d'oferir davant la injustícia que representa la dominació humana sobre els altres animals és exigir l'abolició, i no la regulació, d'aquesta esclavitud. Per descomptat que aquesta exigència no té òbviament força material si no té el suport de la societat, i és per això que la nostra energia s'hauria de centrar en l'educació vegana i l'activisme social per aconseguir així que l'opinió pública comprengui el greu error moral que és la nostra explotació sobre els animals.

 

 

La nostra responsabilitat respecte els animals

 

Tenim alguna responsabilitat respecte els animals? Per què hauríem de tenir-la? En cas de ser així, quin tipus de responsabilitat seria? El meu propòsit en aquest assaig és respondre aquestes qüestions de manera raonada i concisa.

Un concepte central de l'ètica és el de la responsabilitat moral. Aquest concepte significa que hi ha individus que són moralment responsables dels seus actes: aquests individus els anomenarem agents morals. Hi ha altres individus que no ho són, per manca de capacitat per raonar moralment, de comprendre les normes ètiques i dur-les a terme.

La responsabilitat moral dels nostres actes es defineix essencialment pel fet que tenim una consciència intel·lectiva desenvolupada que ens permet ser conscients del que impliquen els nostres actes i ser capaços d'adequar la nostra conducta a una sèrie de normes raonades que prèviament hem comprès i assumit. També es fonamenta en el fet que som agents lliures, és a dir, tenim control voluntari dels nostres propis actes i no estem determinats per factors externs.

Per tant, del que som responsables és dels nostres actes, perquè la consecució dels nostres actes està mediada per la nostra consciència moral, que ens permet diferenciar entre allò que està bé i allò que està malament, entre allò que és correcte i és incorrecte, i controlar el nostre comportament.

La responsabilitat solament es pot referir a allò que raonablement podem controlar mitjançant la voluntat, és a dir, al nostre comportament positiu: allò que fem amb els nostres actes. Per definició, hom tan sols pot ser responsable d'aquells actes que causa directament. La noció de responsabilitat està fonamentada en el principi de causalitat. La causalitat és un procés format per fets relacionats successivament entre si. No podem ser responsables d'actes que no tenen relació causal amb una cosa que nosaltres hàgim fet deliberadament.

No som responsables de successos que ocorren sense que nosaltres hi haguem tingut intervenció. Certament hi ha actes, com ajudar els altres quan calgui, que podem fer motivats per l'empatia i que poden ser moralment bons, però no hi estem obligats per una raó moral —no són moralment obligats. No totes les accions que entren dins de l'esfera moral es refereixen exclusivament a deures o obligacions.

Òbviament la responsabilitat moral implica que hi ha algunes coses que sí que hem de fer i d'altres que no hem de fer, i és per aquesta raó que algunes persones poden considerar això com una cosa que ens limita a l'hora d'actuar. Certament és així, però no es tracta d'una cosa que ens perjudiqui o vagi en contra de la nostra personalitat.

L'ètica no és una limitació en l'aspecte pejoratiu del terme. Dir que l'ètica és una “limitació” és el mateix que dir que les matemàtiques són una “limitació” perquè estem obligats a ajustar-nos a les regles per a poder operar numèricament. De la mateixa manera, ens hem d'ajustar a les normes morals per a poder actuar èticament. Parlar de “limitació” no explica res sobre la veracitat o la correcció d'ambdues disciplines. L'ètica sembla sols una limitació per a aquells que no l'han compresa. Pels qui l'han interioritzat és una extensió de la nostra pròpia racionalitat. Les normes ètiques provenen de la nostra raó; no de fora de nosaltres. Sota aquesta perspectiva, adequar la nostra conducta a la racionalitat moral no seria una limitació sinó un desenvolupament de la personalitat racional.

Cal tenir en compte que molts éssers humans no són agents morals [per exemple: nadons, discapacitats mentals, ancians senils] i no obstant això mereixen ser reconeguts com a membres de la comunitat moral. No perquè siguin humans, cosa que és irrellevant, sinó perquè són individus que senten, pateixen i tenen interessos. Aquesta característica —la sentença o consciència sensitiva— seria comuna a tots els animals que tenen un sistema nerviós centralitzat, i és l'únic requisit que cal per a ser reconegut com a subjectes de consideració moral. Que altres animals no siguin agents morals no té rellevància pel que fa a la seva consideració moral; tan sols ho té pel que fa a la seva responsabilitat moral. Són categories diferents. Per ser considerat un subjecte de consideració moral tan sols cal posseir subjectivitat, és a dir, ser un subjecte o, dit d'una altra manera, tenir un «jo».

Els animals no humans han de ser subjectes de consideració moral perquè són subjectes. I també han de ser reconeguts com a subjectes de drets perquè tenen interessos. Els drets protegeixen interessos i hi ha drets fonamentals que protegeixen interessos que els animals també tenen, sense importar que no siguin humans. Molts éssers humans no tenen la capacitat de respectar o comprendre els drets dels altres, com així passa en el cas de nadons, nens petits, discapacitats mentals, ancians senils, però tots ells tenen drets reconeguts. El reconeixement de drets fonamentals a altres individus no té a veure amb la capacitat de respectar o entendre el concepte dels drets sinó que solament té a veure amb el fet de posseir els interessos que protegeixen aquests drets.

El filòsof Mark Rowlands proposa la categoria de subjecte moral per a referir-se a aquells animals capaços de tenir un comportament moral bàsic en el sentit que són capaços de sentir empatia o ser altruistes. És raonable deduir que alguns animals poden ser subjectes morals —igual que ho poden ser els nens petits— però aquests animals que arriben a ser subjectes morals manquen estan desproveïts no obstant de responsabilitat moral, per la qual cosa aquesta categoria no té especial rellevància respecte de la qüestió de la responsabilitat que aquí tractem.

Així doncs, ens hauríem de preocupar pel dany que causem als animals. És la nostra responsabilitat com a agents morals. Infligim violència i perjudicis sistemàtics sobre els animals, tant de manera directa i deliberada —com succeeix en el cas de l'explotació animal— com de forma indirecta i accidental —com passa, per exemple, en el cas del sistema elèctric. Aquest dany indirecte, del qual en som responsables, també és imperatiu que l'evitem, i hi hem d'aplicar sobretot mesures de prevenció. El dany directe que infligim en el cas concret de l'explotació animal l'hem d'aturar en primer lloc deixant de participar-hi —fent-nos vegans.

Tots som responsables de l'existència de l'explotació animal institucionalitzada, ja que es tracta d'una activitat social i nosaltres formem part activa d'aquesta societat. La diferència tan sols és de grau. Els vegans són els que tindrien la responsabilitat menor en haver deixat de demandar i donar suport a aquesta explotació. Els responsables més grans són els consumidors i demandants de productes i activitats que impliquen l'ús d'animals. Però tots som responsables perquè formem part d'aquesta societat basada en l'explotació animal. Ara bé, molta gent hi participa sense tenir gaire consciència d'estar fent cap cosa dolenta —simplement continuen la inèrcia dels costums i els hàbits que els van inculcar des de la infància. No obstant això, si prenem consciència que hi ha alguna cosa dolenta en això, que aquesta activitat és moralment injusta i materialment innecessària, aleshores ja no solament en som responsables sinó que passem a ser també culpables d'infligir mal als animals deliberadament sense una raó que ho justifiqui.

D'altra banda, no hi ha l'obligació de preocupar-nos pel dany que pogués patir un ésser conscient del qual no en som responsables, mentre no el causem nosaltres ni tinguem alguna relació de responsabilitat contreta. Que hi hagi animals que pateixin alguna mena de perjudici del qual nosaltres no siguem els autors no és de la nostra responsabilitat moral, i fins i tot seria una ingerència indeguda intervenir en aquestes situacions si comportés causar alguna mena de dany als altres o lesionar l'autonomia d'aquests animals.

Els animals silvestres tenen dret a existir lliures als seus propis hàbitats i comunitats —en els seus propis termes— sense el control i la dominació dels humans.

Així, hem arribat finalment a les conclusions que [1] tenim una responsabilitat moral respecte els animals —en tant que nosaltres els humans siguem agents morals i en tant que els animals són pacients morals— i que [2] aquesta responsabilitat comporta que no hem de tractar-los com si solament tinguessin valor instrumental, com a mers recursos, objectes o propietats, i que així mateix [3] tenim una obligació de cuidar els animals que existeixen o són danyats per la nostra causa, així com [4] la de respectar l'autonomia i independència dels animals lliures silvestres, deixant d'envair els seus hàbitats i d'interferir a les seves vides.

Tot això seria una exposició molt elemental d'un nivell molt bàsic de l'ètica i que forma part del fonament de la filosofia dels Drets Animals. Si bé, al meu entendre, el sol fet d'arribar fins aquí representaria un progrés avançat en la moralitat; el qual, pel que fa específicament als animals no humans encara no l'hem aconseguit com a societat.