No són lliures

Per si quedessin alguns dubtes que veganisme i vegetarianisme són coses ben diferents i oposades, articles com «Formatges sense quall animal per a lactovegetarians» serveixen per aclarir-los.

Vegetarianisme és explotació animal. És important ser-ne conscient si ens importen els animals.

Els vegetarians també promouen el consum d'ous. Tot allò que no sigui carn és acceptable segons el vegetarianisme.

Quan Donald Watson i altres pioners van fundar el veganisme en els anys 40 de segle XX, els vegetarians ja sabien en aquell temps —i saben actualment— que no hi ha diferència moral entre carn i lactis, però no van voler acceptar que el vegetarianisme ampliés el seu rebuig als lactis perquè deien que primer caldria aconseguir abolir la carn i després ja es veuria la resta. Per això, Watson i altres antics vegetarians, van crear la seva pròpia organització i així va començar el veganisme.

Afirmar que primer cal abolir la carn és una preferència arbitrària i injustificada. És com dir, per exemple, que primer cal centrar-se solament en abolir el canibalisme i després ja ens preocuparem d'abolir l'assassinat, la violació sexual, la tortura... Però aquest ordre és una fal·làcia, perquè se centra en característiques irrellevants. Qualsevol pràctica que cosifiqui i impliqui violència contra altres persones és igualment rebutjable sense importar els detalls secundaris.

Cada vegada que algú fa servir el terme vegetarianisme com a sinònim de veganisme —per exemple, uan algú diu coses errònies com que "una dieta vegana és 100% vegetariana"— entenc que o no té un coneixement informat sobre el que parla o intenta enganyar a algú. No hi veig cap altra opció. Per a qui tingui accés a Internet, i estigui llegint això, la primera opció ja no pot ser excusable. I la segona és immoral. Si us plau, no enganyeu a la gent. Per què alguns continuen equiparant veganisme i vegetarianisme com a sinònims quan és evident que, per poc que investiguis, no ho són?

No hi ha cap diferència moral entre consumir carn o lactis o ous. Tots els animals són igualment esclavitzats i enviats a l'escorxador. Si un cas, hi ha encara més sofriment darrere d'un tros de formatge que darrere d'un tros de carn, perquè les vaques són explotades durant diversos anys per a treure'ls-hi la llet, mentre que els no-humans destinats a carn tot just viuen unes poques setmanes o mesos. Així mateix, les gallines emprades per a "produir" ous pateixen les mateixes condicions que la resta de no-humans esclavitzats.

De totes maneres, la qüestió fonamental no rau en com explotem els altres animals, sinó que el que està malament és el fet mateix de fer-ho, sense importar el com. La qüestió de fons és que no hem d'emprar els altres animals per al nostre benefici.

Els animals són éssers conscients que tenen voluntat i interessos propis referits a la seva pròpia supervivència i benestar. No són màquines o eines per a servir-nos de menjar o altres fins. Els animals no humans són éssers sensibles que valoren la seva existència tant com nosaltres valorem la nostra. No tenim cap justificació moral que avali el fet que els fem servir com a mitjans per als nostres fins, a costa de violar la seva individualitat i els seus interessos.

Sovint sento expressions del tipus: "Però si els animals estan en llibertat i només s'agafen els ous però no els maten ni els fan res dolent...". Sobre això tinc tres aclariments:

Primer; prendre els seus ous és robar-los. Els ous no són nostres, sinó d'ells. I no ens han donat el permís per a agafar-los.

Segon; cap animal que viu sotmès a la voluntat d'altres pot ser lliure, per definició. No són lliures, encara que estiguin confinats en un espai a l'aire lliure. Sempre estaran privats de llibertat.

Tercer; els animals que viuen tutelats en domicilis privats o que estan acollits en refugis o protectores o santuaris tampoc són lliures, encara que no siguin usats per a menjar o per a companyia. Ells no poden decidir sobre la seva pròpia vida, a diferència dels animals silvestres que viuen a la natura. No són lliures. Ni tan sols aquells animals que viuen a la natura serien lliures, legalment parlant, ja que els humans els consideren de la seva propietat.

Tots els individus no humans del planeta són sotmesos legalment a la condició de propietat humana; ja sigui per part dels Estats, les empreses, o individus particulars. L'antropocentrisme ha estès l'esclavitud a tots els habitants de la Terra que no són humans.

Els animals no humans han de ser lliures. Però no ho són. Aquest és el problema. I el veganisme és la solució.

 

L'avortament i la qüestió de l'especisme

Amb aquesta propaganda l'Església Catòlica intentava, d'una banda, equiparar un simple embrió amb un nen i, per l'altra, denunciar que es protegeix més una espècie en vies d'extinció que un zigot. Ambdues postures es basen igualment en l'especisme: allò que importen són les espècies, no l'individu.

Hi ha postures que afirmen que l'avortament d'éssers humans sempre està malament perquè suposa matar un ésser humà. Altres postures consideren que una dona té dret a interrompre el seu embaràs en qualsevol etapa de la gestació, sense importar quines conseqüències tingués per al fetus ni en quin desenvolupament es trobi. Finalment, hi ha altres opinions morals que consideren que l'avortament no seria problemàtic en les primeres etapes d'embaràs —els primers mesos— però que a partir de cert moment, el fetus adquireix una característica qualitativa que el distingeix moralment: la capacitat de sentir.

En general, les perspectives morals no influïdes per prejudicis irracionals o dogmes religiosos admeten que no hi hauria cap problema moral en avortar durant les primeres setmanes de l'embaràs ja que l'embrió no és sentent; no té un sistema nerviós actiu. Fins i tot en els primers mesos tampoc no hi ha prova sobre la presència de sentença. Ara bé, sembla que quan el fetus ja té entre cinc i sis mesos ja hi ha evidència que posseeix un sistema nerviós en funcionament; que pot experimentar sensacions. Ja hi ha algú. No és simplement un ésser viu sinó un ésser sentent: un individu que percep conscientment.

Que la gran majoria de persones que raonen sobre això, sense partir de dogmes o prejudicis, arribi a la conclusió que hi ha una diferència moralment qualitativa entre un fetus no sentent i un fetus sentent no em sembla que sigui una mera casualitat.

Allò que distingeix moralment un subjecte d'un objecte és la capacitat de sentir. Un embrió no té capacitat per sentir. El fetus no desenvolupa el sistema nerviós fins molt avançada la gestació. I si no sent aleshores no té drets morals, perquè els drets protegeixen interessos. Però sense capacitat de sentir no es poden tenir interessos ni sensacions ni intencions ni res del que caracteritza intrínsecament una persona.

La qüestió de fons és que si la personalitat moral —la condició de persona— no es pot associar racionalment amb la pertinença a una espècie determinada, aleshores l'única opció raonable que justifiqui la inclusió en aquesta categoria ha de ser la capacitat de ser-ne conscient. Això és la capacitat d'experimentar sensacions i de tenir interessos o intencions. Aquesta característica és la que diferencia ontològicament un subjecte [una persona] d'un simple objecte [una cosa].

Tot i això, no hem de confondre la capacitat de sentir amb el fet específic de sentir dolor. Parlem de la capacitat de sentir com a qualitat en general. El dolor és tan sols una de les moltes sensacions que experimenta un ésser sentent i si un ésser és sentent llavors té interessos —com l'interès en continuar existint— i és un subjecte; no un mer objecte. Per tant, no l'hem de tractar com si fos un simple mitjà per als nostres fins.

Algunes posicions al·leguen que no sabem amb certesa quan comença el fetus a sentir, a ésser sentent. És cert que no ho sabem amb exactitud. Però sí que podem tenir una idea aproximada. La ciència ens aporta dades rellevants sobre això. De la mateixa manera que no saber exactament quan comença a clarejar no vol dir que no puguem establir una diferència més o menys nítida entre el dia i la nit. Això no vol dir que puguem establir un criteri absolut, ja que cada procés d'embaràs concret pot tenir diferències rellevants, però sí que sabem en general que el sistema nerviós d'un fetus no pot funcionar abans dels tres mesos i que abans dels sis mesos no hi ha evidència clara que pugui sentir.

Que la ciència rectifiqui constantment sobre la base de les evidències és precisament allò que ha aconseguit que sigui la font d'informació sobre el món més fiable i precisa de la que tenim notícia. Tot i possibles errors, la ciència és molt més fiable que qualsevol altra eina de coneixement en l'àmbit empíric, ja sigui la intuïció, la revelació o la mera creença sense proves. Ho és precisament perquè es fa autocrítica i revisió constant en tots els aspectes.

D'altra banda, l'argument que un embrió ha de ser tractat com una persona perquè, encara que encara no ho és, “serà una persona” constitueix una fal·làcia lògica. Aquest argument és una fal·làcia categorial que confon el present existent amb un futur hipotètic. Si aquest argument fos racionalment vàlid llavors seria just que tractéssim els vius com si fossin morts, ja que tots els vius, sense excepció, moriran en un futur. Això és confondre allò que existeix en el present real per entitats imaginàries no-existents d'un suposat futur que no existeix.

D'altra banda, també es diu que l'embrió no sentent és viu. D'acord. Les plantes també són éssers vius. Aleshores, per quin motiu mereixerien consideració solament els éssers vius humans i no els d'altres espècies? És així senzillament perquè nosaltres ho diem sense més ni més? Això sí que seria basar-se purament en el caprici personal; és pura arbitrarietat.

Si raonem lògicament, no podem arribar a conclusions que es contradiguin entre si. El punt central d'aquesta conclusió és que la persona es caracteritza essencialment per la capacitat de sentir. D'aquesta manera, un embrió sense sistema nerviós actiu no pot ser una persona perquè no té la capacitat de sentir. Per tant, no l'hem de considerar com si ho fos, perquè no ho és; no és un qui. No és algú; no sent.

Tot això ens condueix finalment a la qüestió dels Drets Animals.

Si acceptem el criteri moral de la sentença, això implica que per coherència lògica hauríem de reconèixer tots els éssers dotats de consciència sensitiva com a membres de la comunitat moral, independentment de la seva espècie. Si un ésser pot sentir llavors és un ésser conscient —un subjecte que té experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, intencions. Així no podríem justificar racionalment que discriminem individus no humans sentents de la mateixa consideració que donem als humans sentents pel que fa al seu estatus de persona i als seus drets bàsics.

La posició antiavortista exigeix el dret a viure per a embrions humans que no senten i el nega a animals no humans que sí que senten i volen viure. Això és un altre exemple clar d'especisme. Amb la peculiaritat que, en aquest cas, és un prejudici especista que també perjudica individus humans. Per exemple: es vulnera el dret de les dones a decidir lliurement si volen seguir endavant amb el seu embaràs, durant les primeres fases, amb l'al·legat de que un embrió humà mereix consideració moral pel simple fet d'ésser humà —antropocentrisme. Com que l'embrió és un ésser humà —i en efecte és un ésser genèticament de l'espècie humana— aleshores ha de ser protegit com qualsevol ésser humà. Sota aquesta perspectiva, l'avortament sempre seria immoral.

La posició antiavortista fonamentada en l'antropocentrisme aplica de forma coherent el prejudici que els humans mereixen respecte pel simple fet de ser humans. Aquest prejudici especista comporta que la resta d'animals siguin discriminats de la comunitat moral pel simple fet que no són humans, malgrat que ells són éssers conscients —éssers que senten, pateixen i desitgen. Ara bé, si aquest criteri antropocèntric no és racionalment vàlid en la qüestió de l'avortament, aleshores tampoc no pot ser acceptable com a criteri de consideració moral en qualsevol altra qüestió moral.

 

Una bona notícia?

És una bona notícia que cada cop hi hagi disponibles més productes aptes per a vegans? La qüestió no em sembla intranscendent, ni crec que es pugui contestar raonablement amb una simple afirmació o negació. Així que reflexionem-hi un moment.

Algunes persones objecten que no estaria bé consumir aquests productes encara que siguin completament vegetals si són venuts per empreses que exploten animals per a altres productes.

Jo considero que quan nosaltres consumim un producte que no implica l'ús d'altres animals llavors no estem demandant explotació animal ni estem recolzant-la financerament. Si jo consumeixo suc de taronja d'una determinada empresa llavors no estic demandant ni finançant l'explotació animal, encara que l'empresa que ven aquest producte explotés animals per vendre altres productes. Tinguem en compte que aquests altres productes que impliquen emprar animals no existeixen perquè l'empresa ho decidís així sinó perquè la gent els demana.

Per tant, en principi no veig que hi hagués res d'incorrecte en consumir aquests productes si són aptes per a vegans. Una altra cosa és que no vulguem donar suport a una determinada empresa per cometre abusos contra humans o contra el medi ambient —que afecta tots els animals— i que tenen a veure amb tota la seva dinàmica empresarial que inclou els mateixos productes que nosaltres consumim. L'ètica no s'acaba ni es limita en el veganisme; però aquest assumpte ja seria a banda del sentit propi del veganisme.

És cert que una empresa no deixarà d'explotar animals solament per a incloure productes vegetals a la seva oferta. Ara, si tothom deixés de consumir animals llavors sí que deixarien de fer-ho. Les empreses no exploten animals per gust sinó per a satisfer una demanda social. El problema rau en la demanda. En general, és la demanda la que modela l'oferta. I l'única manera de canviar aquesta demanda és canviar la manera de pensar i actuar de la gent mitjançant l'activisme.

Per descomptat que jo considero que és millor donar suport a una empresa vegana sempre que en tinguem l'oportunitat; però en el context actual això no sempre és possible, ja que amb prou feines existeixen aquestes empreses. Així que ens hem d'ajustar al context social en què vivim, i mirar de canviar-lo cap a l'abolició de l'explotació animal mitjançant l'activisme educatiu.

D'altra banda, és una bona notícia que apareguin aquests nous productes perquè això reflecteix que el nombre de vegans ha augmentat i se'ls té en compte com a consumidors. Ara bé, també és cert que no serveix de res tenir opcions veganes disponibles si perdem de vista que hem d'aconseguir progressivament que la societat sencera sigui vegana.

Veganisme no vol dir formar part de cap culte, comunitat o club. Veganisme vol dir deixar de formar part de l'explotació animal. Veganisme vol dir fer activisme per eradicar l'explotació dels animals no humans. Veganisme significa l'emancipació dels no humans de la dominació dels humans.

El veganisme no tracta sobre que a nosaltres ens resulti més còmode viure sense usar els animals no humans. No és un estil de vida. Del que es tracta és d'aconseguir l'abolició de l'explotació especista, començant per aplicar aquest principi abolicionista a la nostra pròpia vida. És una qüestió de justícia moral.

A països com els Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya pots trobar milers d'opcions veganes de tota mena a tot arreu. Tot i això, el percentatge de vegans no supera encara el tres per cent de la població. I si ens quedem així aleshores els altres animals continuaran essent esclavitzats indefinidament, com passa ara.

En aquests països sembla que predomina el model del vegà-consumidor, que és molt rigorós en allò que consumeix, cosa que està bé, però no és menys important ser un vegà-activista que fa tot el que pot per a promoure educativament el veganisme.

Tot i això, el percentatge de vegans que fa activisme vegà és una minoria. Malauradament, molts vegans no poden fer activisme per qüestions personals o dediquen el seu temps a campanyes que no difonen el veganisme sinó que se centren en la "crueltat" d'algun tipus específic d'explotació especista [tauromàquia, caça de foques, pells...] en comptes de promoure el veganisme. Seria una gran notícia que aquesta tendència es revertís i que totes les persones que són veganes dediquessin els seus esforços principalment a difondre el veganisme.

Tot i que som molt pocs, en comparació, els que fem activisme vegà, es pot apreciar que el veganisme ha crescut molt notablement aquests darrers anys, amb la inestimable ajuda d'Internet i l'imprescindible feina d'alguns col·lectius vegans. 

 

Què més podríem aconseguir si tots centréssim les nostres energies en la difusió del veganisme? Podríem aconseguir un món vegà.

Si ens importa la justícia llavors farem tot el que puguem per posar remei a la injustícia. Si ens importen les víctimes farem tot el possible per acabar amb la seva opressió. Tot el possible ajustat als mateixos principis ètics que diem defensar.

En conclusió, podem dir que sí que és una bona notícia. Però no perdem de vista el centre veritable de l'assumpte: aconseguir abolir el prejudici de l'especisme i l'explotació dels animals.

 

Els rèptils són éssers sentents

D'acord amb un article anterior, titulat "Els peixos són éssers sentents", m'agradaria continuar exposant evidències sobre la sentença en els animals no-humans que tradicionalment han estat més ignorats o exclosos en el reconeixement de la seva capacitat de sentir. En aquest cas parlarem del grup dels rèptils.

Abans de res m'agradaria començar aquest assaig al·ludint a un famós i estès mite que afirma que diu que el nostre cervell es divideix en tres parts que convergeixen en una de sola: "el cervell triun". Aquesta idea diu, bàsicament, que els humans tenim un cervell reptilià [instints], un cervell límbic [emocions] i un cervell mamífer o neo-còrtex [intel·ligència] que es fusionen en un sol òrgan. Per tant, els rèptils –en tenir solament un cervell reptilià– es limitarien a reaccionar instintivament i no experimenten emocions ni raonen. Aquest mite fou fins i tot difós per Carl Sagan.

Tot i això, segons explica la biòloga Carmen Agustín Pavón, es tracta d'un model erroni que no correspon a la realitat:

«Hi ha teories, models i conceptes obsolets, invalidats per investigacions més recents, que no obstant continuen, persistents, formant part de l'imaginari científic popular. Al topar-me de tant en tant en revistes o xerrant amb col·legues de professió amb un d'aquests, sóc especialment sensible, potser per haver-m'hi familiaritzat quan era estudiant de doctorat en Neurociència: es tracta del cervell triú. (...) aquest model postula que el nostre cervell es compon, com un trencaclosques, per un cervell rèptil, un de paleomamífer i un de neomamífer. Sense desmerèixer les moltes contribucions de Paul McLean, que va encunyar aquest concepte fa més de 60 anys, a la investigació en neurociència i psiquiatria (entre les quals es compta el seu esforç per assenyalar la importància de les emocions i la socialització per al comportament humà, acompanyat de la introducció del terme sistema límbic), el seu model és erroni des del punt de vista anatòmic, funcional i evolutiu. Sabem, per exemple, que els rèptils tenen amígdala, que avui es considera part fonamental del sistema límbic i que en el model tripartit forma part del cervell paleomamífer; (...)»

Això vol dir que és injustificat negar que els rèptils tenen una vida emocional igual que els altres animals. De tota manera, fins i tot encara que els rèptils no tinguessin emocions, això no voldria dir que no sentin, és a dir, que no percebin de forma conscient. Si un ésser experimenta sensacions [plaer, dolor, imatges, sons, olors] aleshores ha de ser necessàriament conscient. Una sensació no es pot produir impersonalment, sinó que implica, per lògica, l'existència un subjecte. No hi pot haver una percepció de plaer, o de dolor, o d'un so, o d'una imatge, sense que hi hagi algú que percebi de manera conscient.

Els humans sentim perquè tenim un sistema nerviós. Una de les funcions bàsiques del sistema nerviós és produir sensacions. Si els altres animals tenen un sistema nerviós, que és essencialment similar al nostre, no hi ha cap raó que justifiqui negar o qüestionar aquesta mateixa capacitat. Totes les evidències (fisiològiques, etològiques) apunten que els animals que tenen un sistema nerviós centralitzat estarien dotats de sensació i, per tant, de consciència.

En l'article “The emotional lives of reptiles: stress and welfare” ["La vida emocional dels rèptils: estrès i benestar"] el biòleg Marc Bekoff ens explica, entre altres coses, el següent:

«Els rèptils són un tipus evolucionat de vertebrats, que són utilitzats en diferents tipus de recerca, alguns dels quals poden resultar nocius per al benestar psicològic propi. Alguns rèptils mostren una conducta paterna molt complexa, i també se'ls ha observat jugant entre ells. Gordon Burghardt - de la Universitat de Tenessee - i alguns dels seus col·legues, estan entre els primers que s'han dedicat a l'estudi de la conducta i el benestar dels rèptils, els articles publicats dels quals, i les referències esmentades, proporcionen una àmplia base de dades per a tots aquells que vulguin conèixer més sobre aquests fascinants i infravalorats animals.»

No subestimem les ments i la vida emocional dels rèptils

Acabo de rebre un nou article publicat per l'Associació Britànica de Veterinària titulat: «Assesing reptile welfare using behavioural criteria» ["Confirmant l'evidència del benestar en rèptils usant un criteri basat en la conducta"] escrit per Clifford Warwick i els seus col·legues, el qual ofereix algunes dades rellevants. Ells assenyalen, per exemple:

"(...) els rèptils han estat universalment confinats en petits espais. Contràriament al que s'ha pensat fins ara, els rèptils mostren evidències d'un comportament anormal que indica estrès.

El sumari de dades que aporta l'autor sobre els signes conductuals d'estrès produït pel confinament resulta ser una font molt valuosa. Per exemple, en resposta a l'estrès els rèptils mostren hiperactivitat, hipoactivitat, anorèxia, autolesions, inflamacions del cos, xiulets, panteixos, canvis de pigment i altres trets anormals de conducta i resposta fisiològica. Aquestes dades també aporten una eina útil per a establir el benestar dels rèptils segons el criteri conductiu.

Els autors assenyalen que si bé hi ha també factors estressants en condicions naturals, “les habituals condicions de captiveri que pretenen reproduir els elements del món natural amb eines artificials i deficients priven els animals de poder expressar la seva conducta normal i satisfer les seves necessitats biològiques, com són la cerca de menjar, la llibertat de moviment, la investigació del seu entorn..."»

Fins aquí, algunes de les evidències etològiques que s'han recopilat.

Ara, des d'un punt de vista neurofisiològic, i segons explica el doctor Antonio Damasio al seu llibre "Self Comes To Mind" [no menciono el títol que erròniament s'ha traduït a l'espanyol perquè no té a veure amb l'original] les dades són mitjanament clares respecte de la sentença dels rèptils:

«(...) sempre que els cervells comencen a generar sentiments primordials -i és una cosa que podria haver passat en una data força primerenca de la història de l'evolució- els organismes adquireixen una forma bàsica de sentença. A partir de llavors, van poder desenvolupar un si mateix com a procés organitzat i afegir-lo a la ment, facilitant així l'inici de ments complexes capaces de ser conscients. Els rèptils són un exemple d'aquest procés (...)»

Crec que cal assenyalar dos punts al respecte:

    Primer; exposar aquestes evidències no pretén fomentar la idea que el que cal fer és “millorar” les condicions en què els rèptils, i els altres animals, són esclavitzats. No. El que es pretén demostrar és la sentença —la capacitat de sentir. Les proves que es presenten són objectives. I demostren que els animals no humans tenen consciència del que els passa i experimenten sensacions sobre això.

    Segon; exposar els resultats d'experiments i estudis en què han estat emprats els animals no implica ni significa estar d'acord amb l'ús d'animals per a fins científics ni qualsevol altre. Simplement exposem l'evidència que ja s'ha publicat i està disponible per a consulta. D'aquesta manera, els dubtes o les negacions, sobre la sentença en els no-humans, es veuen refutades per proves objectives. Assenyalar aquestes evidències no és diferent d'assenyalar les evidències que podem comprovar en qualsevol altra activitat, per molt reprovable que sigui.

En definitiva, igual que la resta d'animals, els rèptils són individus que tenen interessos; són conscients del que els passa, i el que els passa els importa. Des d'aquesta perspectiva es justifica que siguin considerats persones; persones no humanes i que com a tals haurien de ser respectats; la qual cosa implica no fer-los servir com a simples mitjans per a les nostres finalitats. L'ús d'altres animals es duu a terme sempre sense el seu consentiment o a expenses de violar els seus interessos bàsics: l'interès per continuar existint, l'interès per ser lliure, l'interès per evitar el dany.

Violar els interessos d'algú per al nostre benefici, o tractar-lo com un mitjà per als nostres fins sense el seu consentiment és tractar una persona com una cosa, com un objecte. Però els éssers sentents es caracteritzen essencialment per ser subjectes. Per tant, considerar-los com a objectes —com a éssers que no senten, que no tenen voluntat pròpia i interessos— és un error fàctic i moral; és una violació doble del principi d'identitat. Aquesta és la raó lògica objectiva que converteix en intrínsecament errònia qualsevol explotació d'éssers sentents.

L'esmena d'aquest error ha de començar per reconèixer els altres animals com a individus, com a subjectes, com a persones, i deixar de discriminar-los pel seu aspecte i perquè no són humans. Eradicar l'especisme de la nostra mentalitat suposa una nova visió moral sobre els animals no humans, que el que té en compte sobretot és que ells són algú, i no alguna cosa. Són subjectes i no objectes.

 

 

Articles relacionats: (en espanyol)

- Éssers humans, peixos i granotes comparteixen circuits neuronals

- Electroencefalograma i cervell en rèptils

- Evidències de la sentença en rèptils

- Es pot reconèixer una serp al mirall?

 

Bibliografia acadèmica: (en anglès)

- The Ancient Origins of Consciousness

- Animal Sentience: Where are We and Where are We Heading?

- Recognition and Treatment of Pain in Rèptils, Amphibians, and Fish

 

El problema de fons que continua sense comprendre's

«Una teoria sensata i coherent sobre els drets dels animals s'hauria de centrar solament en un dret per a tots els animals: el dret a no ser tractat com a propietat dels éssers humans.» ~ Gary L. Francione

Malgrat el que habitualment sembla creure gairebé tothom —o el que alguns animalistes s'entesten a divulgar sovint—, el problema moral en la nostra relació amb els altres animals no és solament si els causem dany físic o si els fem patir. Aquest és un error central que encara no ha estat advertit ni per la societat ni pel moviment animalista en general.

La qüestió de fons és que nosaltres no tenim dret a emprar altres animals per al nostre benefici. No estem legitimats a usar-los per als nostres propòsits, siguin els que siguin. Independentment de si al fer-ho els causem dany o sofriment. De la mateixa manera que no tenim dret a fer servir altres humans per als nostres fins sense el seu consentiment explícit, a banda de si se'ls causa dany o sofriment. No hi ha raó que justifiqui moralment aquests actes. I si no hi ha una raó llavors vol dir que al fer-ho ens basem simplement en el nostre benefici o caprici.

De fet, el motiu habitual pel qual evitem fer-los mal, o ens preocupem pel seu benestar, no té a veure amb ells mateixos, amb els seus interessos, sinó amb el profit que podem treure d'ells. La nostra relació amb els altres animals està basada en la utilització que en fem. Heus aquí el problema fonamental. Com encertadament assenyala el professor Tom Regan:

«El nostre error fonamental no està en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix a veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»

Usar altres persones, humanes o no humanes, sense tenir en compte la seva lliure voluntat, el seu consentiment, vol dir tractar-les com a objectes. En això consisteix l'explotació.

Explotació és usar altres éssers com a simples mitjans per als nostres fins. Fer això amb éssers que no senten, que no tenen consciència [minerals, plantes, màquines] pot ser acceptable. Però no ho és fer-ho amb éssers que poden sentir i que tenen la seva pròpia voluntat i interessos.

Tenim sotmesos els altres animals a la condició de propietat, és a dir, a l'esclavitud. Esclavitud significa apropiar-se d'altres persones, és a dir, considerar-les propietats: mers recursos per al nostre benefici. Aquest és l'estatus que tenen actualment els animals no humans en la nostra societat. Tots ells, sense excepció, són propietat legal dels humans.

Quan uns humans són propietat d'altres humans, això es considera esclavitud. El mateix val per als altres animals. L'espècie dels individus és irrellevant.

Si l'únic problema moral en la nostra relació amb altres persones fora el fet d'infligir-los patiment, llavors es podria justificar l'esclavitud amb l'excusa que l'esclavitud no sempre ha d'infligir necessàriament sofriment a les seves víctimes.

De la mateixa manera, també es podria justificar molts altres crims, com la violació sexual, la pederàstia i l'abús de menors. Amb la mateixa excusa que no necessàriament a l'emprar-los per a fins sexuals se'ls hagi de causar dany o sofriment.

Però la qüestió és que fer servir algú per al nostre benefici sense que pugui donar el seu consentiment explícit i informat —com és el cas de nens, ancians o discapacitats mentals— vol dir deixar de respectar-lo com a persona per passar a tractar-lo com si fos un objecte de la nostra propietat. Fer això amb éssers humans no és acceptable. Però tampoc ho és quan es tracta d'altres animals.

Les vides dels altres animals estan determinades per nosaltres a complir alguna funció d'utilitat per als humans. La continuïtat de la seva vida, la seva llibertat de moviment o el seu benestar estan supeditats al que nosaltres decidim per al nostre benefici. En això consisteix l'opressió especista sobre els no-humans. Considerem els altres animals com a mitjans per a fins humans i no com a fins en si mateixos. Els cosifiquem. No els reconeixem que tinguin dret a viure o a estar lliures de la nostra dominació perquè ells puguin tenir una existència independent, autònoma, en què realitzin els seus propis projectes de vida.

Quan diem que els altres animals són considerats com a mers recursos, el que volem dir amb això és que són considerats moral i legalment com a propietats. El seu estatus és el de propietat dels humans. No tenen, de cap manera, ni drets ni protecció legal dels seus propis interessos. Són considerats mers recursos per a satisfer necessitats i desitjos humans.

Els éssers humans també són en certa manera considerats ocasionalment com a recursos, però no com a mers recursos. És a dir, no se'ls pot usar exclusivament com si solament fossin recursos. Els éssers humans són respectats com a persones i subjectes de drets. Això vol dir que no se'ls pot usar, per a benefici d'uns altres, sense el seu consentiment o a costa de violar els seus drets bàsics. Poden ser usats com a recursos solament en el cas que donin el seu consentiment explícit i informat i no sigui a costa de vulnerar els seus drets; en això consisteixen en general les relacions econòmiques i laborals en la societat.

Per tant, fer servir algú com a recurs solament seria moralment acceptable si es fa amb el seu consentiment explícit i informat i es respecten els seus drets. Aquesta situació tan sols pot donar-se amb éssers humans adults i en plenes facultats mentals. En canvi, els altres animals no poden donar-nos el seu consentiment explícit i informat, de manera que usar-los com a recursos és sempre immoral: és contrari a l'ètica bàsica.

Els éssers humans no són considerats com a mers recursos, com a propietats, en la nostra societat. Al contrari del que fem amb els altres animals, als humans no els sotmetem per usar-los com a menjar o com a vestimenta, o com a subjectes forçats d'entreteniment i experimentació.

Si en la nostra societat no mengem éssers humans, ni en general està acceptat que els explotem com a mers recursos, llavors és el prejudici de l'especisme la veritable causa que impedeix que respectem de la mateixa manera els altres éssers conscients. Excloem altres animals de la nostra consideració moral pel simple fet de no ser humans.

No poso en dubte la preocupació sincera de molta gent pel benestar dels animals no humans que explotem. Però pensem per un moment si ens semblaria just que altres persones ens tinguessin sotmesos de per vida sense tenir en compte el nostre consentiment i ens empressin per als seus propis fins, encara que fos sense fer-nos mal. Ens semblaria just? I si no és així, per què apliquem un criteri sobre altres animals que no acceptem per a nosaltres mateixos? Per especisme.

L'ètica no es limita solament a la consideració pel benestar. L'ètica té a veure primerament amb el reconeixement del valor intrínsec que posseeixen tots els éssers que senten, és a dir, amb el fet de reconèixer que ells posseeixen un valor en si mateixos i per si mateixos, que és diferent del valor instrumental que nosaltres puguem donar-los. D'aquesta manera ho expressa el professor Tom Regan:

«Tots els animals són algú. Algú amb una vida pròpia. Darrere d'aquests ulls hi ha una història, la història de la seva vida en el seu món com ells ho experimenten. En la nostra cultura, ens han fet pensar en els animals com a coses, com a mercaderia. El gran desafiament el trobem en un canvi de percepció. La comprensió que ells tenen una vida pròpia, independent de la seva utilitat per a mi o per a qualsevol altra persona: això és el que estic intentant establir quan em refereixo a ells com "subjectes d'una vida." En aquest sentit, són exactament com nosaltres, iguals a nosaltres.»

Respectar aquest valor moral intrínsec en els altres animals implica no fer-los servir; no tenir-los sotmesos a la condició de la nostra propietat.

Sempre que no interferim en els seus hàbitats naturals, els altres animals es constitueixen com a éssers independents i autònoms que viuen les seves pròpies vides en llibertat, en els seus propis termes.

Tots els animals no humans que són ara propietat dels humans van ser originàriament segrestats del seu hàbitat natural, on vivien en llibertat, o són descendents d'aquells que van ser sotmesos mitjançant la coacció.

Posar remei a aquesta dinàmica explotadora implica que hem de deixar de participar i recolzar l'ús d'animals no humans. Sense importar de quin ús es tracti. Per això el primer pas fonamental és el veganisme. El veganisme és una cosa que podem entendre fàcilment i que podem portar a la pràctica ara mateix, sense esperar que hi hagi lleis que ho aprovin.

La qüestió de fons és si ens prendrem seriosament els altres animals i basarem la nostra conducta en l'ètica o, si en cas contrari, continuarem veient-los com a éssers inferiors que solament importen pel seu valor d'utilitat per a nosaltres. Si triem fer això últim no estarem actuant de forma diferent a tots aquells que exploten altres humans. És la mateixa mentalitat cosificadora que sols valora altres individus en tant que puguem usar-los per al nostre profit.

No hem de mirar a un altre costat si volem reconèixer abusos per part dels que es creuen legitimats a actuar així pel fet que són més intel·ligents o més poderosos. Mirem-nos a nosaltres mateixos i el que estem fent als altres animals.

Mentre no eradiquem de la nostra mentalitat i de la nostra pràctica aquesta idea que els altres animals són mitjans per als nostres fins no hi haurà cap avenç substancial en la nostra relació moral amb ells i continuarem sotmetent-los a la nostra dominació.

Si de veritat ens volem prendre seriosament els interessos dels altres animals, llavors hem de deixar de considerar-los com a instruments que existeixen per al nostre benefici i comprendre que ells són persones: individus amb els seus propis interessos, i que tenen un valor intrínsec que hem de respectar.

 

 

Feminisme mal entès

«Quina altra classe de feminisme practiquem quan eludim mirar amb rigor les noves injustícies que podem originar amb el nostre afany? El triomf del feminisme serà l'eliminació de la injustícia, no el canvi dels individus que la pateixen ni la cerca d'una compensació per una discriminació històrica.» — Elena Alfaro

En certes ocasions m'he trobat amb una dubtosa interpretació, suposadament feminista, sobre l'explotació que exercim sobre els altres animals. Aquesta perspectiva es podria resumir en lemes com el següent:

«Feministes que consumeixen lactis? La llet de vaca és tortura, explotació, violació i assassinat de les femelles d'una altra espècie. Hem de ser coherents amb les nostres idees!»

Quina conclusió hauríem de treure d'aquest enunciat? Que l'explotació sobre els mascles sí que estaria bé, o no? No hi hauria problema, per tant, que les feministes consumissin animals masculins. Aquesta és la conclusió lògica que es deriva d'afirmar que no cal explotar altres animals pel fet de ser dones —femelles. Òbviament, això sanciona l'explotació dels animals de sexe masculí.

Considero que aquest enfocament és un error. Dir que no hem d'explotar altres individus perquè són femelles no és feminisme; és sexisme. A les vaques —i altres animals no humans— se'ls discrimina i explota amb l'excusa que no són humans; no perquè siguin de sexe femení. Els no-humans de sexe masculí són igualment explotats sota la mateixa discriminació especista.

Considero que aquest plantejament basat en el sexe és tan erroni com seria al·legar que la violació de nenes és una qüestió feminista perquè elles són de sexe femení, ignorant alhora els nens que són igualment víctimes d'abusos sexuals. Em sembla que això és un criteri sexista; no feminista. El feminisme no discrimina entre grups o sexes, sinó que pretén posar fi a la discriminació moral entre sexes motivada per un prejudici concret: el masclisme.

El feminisme es fonamenta en el principi d'igualtat i el respecte al valor intrínsec de la persona; i no en intentar privilegiar un col·lectiu davant d'un altre.

El feminisme no tracta sobre les dones com a tals —no és una qüestió ginecològica ni psicològica— sinó que tracta sobre el prejudici sexista que les discrimina injustament davant dels homes i tot el sistema generat sota aquest prejudici: el patriarcat. Assenyalar aquesta diferència potser pot semblar subtil, però entenc que resulta de la major importància.

Una dona no mereix respecte pel mateix fet de ser dona sinó pel fet de ser persona. El sexe –així com la raça o l'espècie– no té a veure amb la constitució de la personalitat entesa com la capacitat de sentir: el fet de ser un individu conscient que té voluntat i interessos propis.

L'única característica rellevant per a ser inclòs a la comunitat moral és la sentença. Tota la resta és secundari o irrellevant, incloent-hi el fet de ser humà.

El feminisme ha aportat nocions morals importants a l'ètica. Una és la idea que si el cos d'una dona és seu —és part integrant de la seva personalitat— aleshores ningú no ha de prendre decisions que afectin el seu cos sense el seu consentiment. Emprar el cos d'una altra persona per al nostre benefici, sense el seu consentiment, és una transgressió moral greu. Això és una vulneració del respecte més bàsic que tota persona mereix.

Que potser no fem servir els cossos d'altres animals per al nostre benefici sense el consentiment d'ells i a costa de violar els seus interessos més bàsics? Que potser no els confinem, privem de llibertat, mutilem i matem rutinàriament per emprar-los com a menjar, vestimenta, entreteniment, subjectes forçats en experiments, i altres fins? Algú que es consideri feminista sens dubte hauria de reflexionar com a mínim sobre tot això i comprovar si és compatible amb els seus principis morals.

Una persona pot, a la pràctica, ser feminista i alhora ser especista. Això és un fet evident. Per tant, la crítica s'hauria de centrar en l'especisme i no en dir a les feministes que està malament explotar altres animals per ser de gènere femení. Això darrer és simplement un argument sexista. El sexe d'un individu és irrellevant pel que fa a la consideració moral.

Comentaris com: "La llet de vaca és tortura, explotació, violació i assassinat de les femelles d'una altra espècie" o també: "la producció lletera destinada als humans és una explotació explícita del cos de les femelles i reflecteix una forma de violència sexual" clarament denuncien un tipus de violència concreta pel fet ser dirigida contra animals femelles. Però el prejudici que motiva o permet aquesta violència no és el sexisme, sinó que és l'especisme.

Segons aquest plantejament no seria coherent el fet de ser feminista amb el fet de participar a l'explotació d'altres animals perquè són femelles [dones]. Solament per això: perquè són de sexe femení. No s'argumenta que siguin éssers sentents o persones amb drets. Aquest plantejament diu que no cal explotar altres animals pel fet que són de sexe femení. Això és sexisme.

No explotem les femelles d'altres espècies perquè són de sexe femení, sinó per pertànyer a una altra espècie que no és la humana. Per tant, la crítica és totalment errada i ignora que la mateixa violència afecta igual els no-humans de sexe masculí. Per això considero que aquest enfocament és errat i sexista.

En tot cas, el feminisme com a tal no és incoherent amb el fet de participar en l'explotació especista. El feminisme es refereix al prejudici del masclisme. Però l'explotació especista no és motivada pel masclisme, sinó per l'especisme.

El que sí que seria incoherent és que, tenint en compte que el feminisme es basa en el principi d'igualtat i en el principi de respecte al valor inherent de la persona, qui defensi el feminisme no apliqui aquests mateixos principis quan es tracta de la nostra relació moral amb els no-humans. Això sí que és incoherent.

El feminisme s'oposa al masclisme perquè es basa en la igualtat i respecte per la persona. Per això, les feministes haurien d'aplicar aquesta base ètica contra el prejudici de l'especisme per a rebutjar-lo. Tots en general ho hauríem de fer així.

El veganisme és equivalent al feminisme, però aplicat a l'opressió especista que exercim contra els animals no humans.

El veganisme i el feminisme compartirien la mateixa base moral. Però es diferencien en l'enfocament on dirigeixen el missatge i l'estratègia.

El feminisme s'enfoca al masclisme i el veganisme s'enfoca a l'opressió especista. Masclisme i especisme són prejudicis diferents —encara que igualment erronis— i els cal una resposta específica.

El feminisme va sorgir per a respondre al masclisme; i el veganisme va sorgir per oposar-se a l'antropocentrisme.

Igual que el sexisme; l'especisme discrimina injustament, ja que tots els animals som individus i tenim els mateixos interessos bàsics. L'especisme és anàleg al sexisme en el fet que discrimina les persones per característiques irrellevants per a la consideració moral.

La diferència entre veganisme i feminisme és en el prejudici al qual dirigeixen el seu missatge. Per això tots dos es refereixen a individus diferents. Però ni el feminisme ni el veganisme discriminen moralment entre individus, sinó que s'enfoquen sobre un prejudici específic que discrimina injustament entre individus.

 

Un aclariment sobre el que és natural i el que és artificial

 

Sovint es diu que l'alimentació vegana no és 'natural' ni saludable perquè per a dur-la a terme cal prendre suplements de vitamina B12. M'agradaria exposar una sèrie de fets i raons que exposen l'error subjacent en aquesta afirmació.

En primer lloc; una alimentació vegana ben planificada és nutricionalment saludable per a totes les circumstàncies i etapes de la vida. Això està confirmat per les associacions professionals de nutricionistes de diversos països. La polèmica sobre aquest tema no apel·la als fets, sinó solament a la manca d'informació o als prejudicis contra el veganisme.

Ara bé, en el cas de la vitamina B12, el que se sol anomenar “suplement” és simplement una presentació de cobalamina que ha estat produïda mitjançant cultius bacterians i que després es presenta en forma de comprimits o en gotes per ingerir, o que s'afegeix per enriquir els aliments. Però no hi ha cap diferència essencial entre cultivar cobalamina i cultivar pastanagues o qualsevol altre vegetal. Tot això procedeix de la mà de l'home. Així que en realitat qualsevol aliment produït per l'acció humana seria un 'suplement' a allò que ja existeix prèviament a la natura.

La raó per la qual es recomana prendre vitamina B12 té relació amb els actuals processos moderns de cultiu i higiene dels aliments, que comporten sovint que s'elimini la B12 que estaria present de forma natural, generada a través dels bacteris que nien a terra.

Abans que es descobrís la vitamina B12, ja hi havia gent que era vegana i que, per tant, s'alimentava sense substàncies d'origen animal. En general, tots ells van viure sense prendre 'suplements' de B12. Això és degut probablement al fet que el seu organisme adquiria aquesta vitamina dels aliments que cultivaven o compraven al mercat tradicional —directament del camp. Però avui en dia es recomana afegir vitamina B12 pel fet que l'agricultura moderna ha introduït elements nous com els pesticides o la higiene intensiva que minven i eliminen la presència natural de la B12 en els vegetals.

Si prendre cítrics per obtenir vitamina C, i altres nutrients, que han estat cultivats per éssers humans no es considera 'suplementar' la nostra dieta, aleshores per què prendre cobalamina cultivada per éssers humans per obtenir vitamina B12 es considera 'suplementar' la dieta? No hi ha cap diferència essencial entre cultivar taronges i cultivar cobalamina. Solament hi ha una diferència de forma però no de fons. Són productes obtinguts mitjançant la intervenció humana.

Prendre cobalamina per obtenir vitamina B12, ja sigui en forma de comprimits, gotes o aliments altament enriquits, és fàcil, barat i no té efectes secundaris de cap mena. La resta de nutrients que ens calen els podem obtenir directament dels vegetals sense consumir substàncies d'origen animal. Per tant, si duem a terme una alimentació vegana ben planificada podem estar, de ben segur, sans.

D'altra banda, els productes d'origen animal són menys naturals. Que potser una granja és natural? Un escorxador és natural? Una planta de processament és natural? Un mercat és natural? No ho són. Tota la nostra societat és artificial —és un artifici humà. Si acceptem que la cobalamina produïda en un cultiu bacterià és un suplement aleshores haurem d'acceptar que altres productes artificials com les peces de roba, les medicines (...) són suplements. No són coses naturals sinó artificis creades pels humans per sobreviure. Si eliminéssim aquests suplements, llavors milions d'humans es moririen en poc temps. Sense roba ni medicines ni agricultura, ni tecnologia en general, a llarg termini gairebé tota la humanitat actual moriria.

A més, no solament als vegans els cal consumir vitamina B12; a tots els éssers humans els cal consumir-la. Els pinsos emprats per alimentar els animals esclavitzats per servir de menjar incorporen vitamina B12 i altres nutrients afegits. La vitamina B12 que obtenen els humans que mengen altres animals explotats en granges prové principalment d'aquí. És a dir, la font de vitamina B12 dels vegans és en realitat la mateixa que la dels no-vegans: els cultius bacterians.

Així doncs, els qui mengen animals, o els seus derivats, també ingereixen indirectament 'suplements' de vitamina B12, ja que els pinsos específics per a animals esclavitzats en granges estan enriquits amb B12, a més d'altres nutrients, i és així com obtenen la B12 els qui consumeixen animals.

Per tant, l'argument que menjar animals és natural, o que és més natural que una alimentació vegana, resulta ser fals. A més de ser irrellevant, perquè el fet que alguna cosa sigui natural no implica que sigui beneficiósa ni tampoc equival que sigui moralment acceptable.

Tots els aliments que obtenim són artificials ja que tots provenen de l'acció manipuladora del home. El fet que alguna cosa sigui natural, o artificial, no es tradueix que sigui beneficiosa ni èticament correcta. Són categories diferents. És important saber si un aliment és saludable o si és ètic. Però que sigui natural o artificial no és rellevant a l'hora de determinar-ne els beneficis o la moralitat.

Així doncs, al·legar que està justificat que usem altres animals com a menjar perquè som omnívors seria un argument fal·laç. Un simple fet físic no representa un criteri moral. Això seria com dir que del fet que tinguem punys estaria justificat que donéssim cops de puny a altres individus.

Si ser omnívors ens justifiqués el fet de menjar animals llavors també ens justificaria el fet de menjar éssers humans, que també són animals. Però un raonament moral, com qualsevol altre raonament, no es dedueix a partir de fets empírics sinó de principis lògics.

No ens cal fer servir altres animals com a aliment —o qualsevol altre propòsit. Solament ho fem per tal de seguir la tradició, la inèrcia o el plaer que ens fa menjar cossos i secrecions d'altres animals. En fer-ho els causem dany, patiment i mort, sense cap mena de necessitat que ho excusi o raó moral que ho justifiqui. Usem éssers conscients com si fossin objectes: els humans tractem els animals com a esclaus.

La bona notícia és que tenim la possibilitat real de posar fi a aquest abús. Podem triar el veganisme. Molts ja ho hem fet. Ara depèn de tu: és la teva decisió.

 

Veganisme, en poques paraules

«El veganisme és el principi abolicionista sobre l'explotació dels animals per part de l'home. L'aspecte positiu d'aquesta definició negativa [no-explotació] és la concessió de la llibertat. En una paraula: emancipació. Veganisme serà definit com el principi de l'emancipació dels animals de l'explotació per part dels éssers humans.» ~ Leslie Cross

El veganisme és una posició ètica que postula la inclusió dels altres animals a la comunitat moral, és a dir, el reconeixement dels animals no humans com a subjectes de consideració moral. O dit d'una altra manera: deixar de veure els altres animals com a objectes o recursos que existeixen per al nostre ús i benefici, i passar a considerar-los com a persones -persones no humanes.

Aquesta postura es basa en dos principis fonamentals:

    Primer; si un ésser posseeix la capacitat de sentir llavors té consciència, voluntat i interessos, i, per tant, compleix l'únic requisit necessari i suficient per a ser reconegut com a membre de la comunitat moral en tant que és un ésser que té un valor inherent, que és independent del valor instrumental que nosaltres li atorguem.

    Segon; una vegada que que hem reconegut l'existència del seu valor intrínsec, solament serem justos -d'acord amb el principi d'igual consideració- respectant la seva voluntat i interessos al mateix nivell que els nostres, independentment de l'espècie a la qual pertanyi l'individu que posseeix voluntat i interessos.

Al contrari del que se sol manifestar en algunes ocasions, el veganisme no és una "eina" o un mitjà -una dieta o un estil de vida- sinó que és un principi ètic. Així ho explicava Leslie Cross, un dels fundadors del moviment vegà:

«És important recalcar que un dels resultats d'aquesta definició és que fa del veganisme un principi. És, per descomptat, un principi a partir del qual certes pràctiques naturalment s'estenen, però és en si mateix un principi, i no un conjunt de pràctiques.»

«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i a l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els altres animals per als nostres propis fins.»

L'oposat al veganisme constitueix un prejudici arbitrari que es coneix com a especisme, i que deriva en la discriminació i l'explotació sobre altres animals pel simple fet de no ser humans. El veganisme s'oposa radicalment a aquesta discriminació a través de les nostres eleccions individuals així com mitjançant l'activisme basat en l'educació no-violenta.

No hi ha cap diferència moral entre abusar d'éssers humans o abusar d'animals no humans. Tots ells senten i tenen els mateixos interessos bàsics. No volen que ningú els faci mal ni s'aprofiti d'ells. Per això, el sexisme, l'homofòbia, el racisme i l'especisme són injustícies equivalents. No hi ha raó moral que justifiqui discriminar altres individus per ser d'una determinada una raça, sexe, espècie o orientació sexual.

Assumir el principi del veganisme implica que deixem de fer servir animals no humans per a qualsevol propòsit humà: no menjar-los, no vestir-nos amb trossos dels seus cossos, no participar en cap activitat que impliqui usar-los.

A més a més, no ens cal emprar altres animals per a viure i disposem d'opcions en tots els àmbits de la vida [alimentació, vestimenta, treball, oci...] que no impliquen fer-los servir. 

L'eina per a aconseguir que aquest principi s'apliqui a tota la societat és l'activisme. L'activisme és una activitat en la que tots hauríem implicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats. Si per coherència assumim el principi del veganisme en tots els àmbits de la nostra vida llavors hauríem d'aplicar-lo igualment a l'activisme -un activisme basat en la promoció i difusió del veganisme a tots nivells.

El veganisme no discrimina moralment entre individus per la seva espècie sinó que s'enfoca en un determinat prejudici que sí que discrimina injustament els animals no humans de la consideració moral, per considerar-los mers objectes que existeixen per a benefici dels humans. Per tant, com a vegans advoquem perquè s'estableixi la igualtat i es reconegui el valor moral inherent dels animals no humans.

El veganisme pot ser ben entès com una extensió del principi de la no-violència a la nostra relació amb els altres animals. Aquest principi significa abandonar l'odi i l'hostilitat i desenvolupar les nostres vides sense recórrer a la violència, optant en el seu lloc per la raó i l'empatia.

 

«Salvem els dofins! Matem les tonyines!»

 Envasos de cadàvers de tonyines amb el segell "Dolphin Safe" que assegura que els dofins no han estat intencionalment danyats. Els pescadors tan sols han volgut matar les tonyines. D'aquesta manera, els consumidors estan satisfets, la indústria d'explotació animal resulta beneficiada en la seva imatge i el prejudici de l'especisme en surt encara més reforçat.

I encara ens qüestionem sobre quin és el problema de fer campanyes que discriminen entre espècies i que, per tant, no defensen els interessos de tots els animals?

En assaigs anteriors he tractat sobre l'especisme en l'àmbit animalista, i he exposat algunes de les raons per les quals les campanyes animalistes que discriminen entre espècies són moralment inacceptables i contraproduents a la pràctica. No cal estar dotat d'una perspicàcia especial per adonar-se que, en un context social especista com és el nostre, el fet de promoure discriminacions entre espècies significa ignorar injustament una part considerable de les víctimes de l'opressió especista. Fer una campanya a favor dels dofins tindria sentit si solament els dofins fossin discriminats i explotats. Però no és així.

Organitzacions que sense cap inconvenient es diuen "defensors de tots els animals", com és el cas notori d'AnimaNaturalis, promouen activament aquest tipus de campanyes. Un exemple representatiu és la campanya SOS Delfines, els resultats de la qual ja veiem. Quin motiu justifica preocupar-se solament pels dofins quan la resta de no humans són igualment víctimes de l'esclavatge que exercim sobre tots els animals? Ja es tracti d'una preferència merament personal, o d'un prejudici antropocentrista ["els dofins són propers als humans en intel·ligència"] no hi ha cap raó moral que pugui justificar aquestes campanyes.

L'especisme no és menys injust encara que sigui defensat per animalistes. Cada vegada hi ha més persones conscienciades sobre l'especisme, i també n'hi ha que comencen a comprendre que l'especisme tampoc no hauria de ser tolerable quan es tracta de defensar els drets dels individus no humans. Quin sentit té denunciar la injustícia que és discriminar els no humans de la nostra consideració moral alhora que participem i donem suport a campanyes que discriminen injustament entre les pròpies víctimes de la discriminació especista?

Penso que hi hauríem de reflexionar profundament. Reflexionar sobre la moralitat i les conseqüències de les campanyes especistes promogudes per activistes que diuen que explotar uns animals no està bé però que no hi ha cap problema en explotar-ne d'altres. Això és el mateix que promoure que violar dones blanques no està bé però que no hi ha problema en violar dones negres.

Si estem d'acord que tots els animals que senten tenen igual valor moral llavors aquestes campanyes no mereixen la nostra ignorància ni la nostra tolerància sinó solament el nostre rebuig. Ja sigui una campanya exclusiva a favor dels dofins, o a favor dels gossos, o a favor dels primats. L'espècie és irrellevant a nivell moral. Tots els éssers éssers sentents, pel fet mateix de ser sentents, tenen un igual valor intrínsec, i, per tant, mereixen la mateixa consideració i respecte bàsic.

Les campanyes especistes, siguin del tipus que siguin, contradiuen l'ètica bàsica i serveixen per a reforçar encara més el prejudici de l'especisme i perjudicar les víctimes de l'explotació animal.