30 de desembre de 2013

No són lliures


Per si quedessin alguns dubtes que veganisme i vegetarianisme són coses ben diferents i oposades, articles com «Formatges sense quall animal per a lactovegetarians» serveixen per aclarir-los.

Vegetarianisme és explotació animal. És important ser-ne conscient si ens importen els animals.

Els vegetarians també promouen el consum d'ous. Tot allò que no sigui carn és acceptable segons el vegetarianisme.

Quan Donald Watson i altres pioners van fundar el veganisme en els anys 40 de segle XX, els vegetarians ja sabien en aquell temps —i saben actualment— que no hi ha diferència moral entre carn i lactis, però no van voler acceptar que el vegetarianisme ampliés el seu rebuig als lactis perquè deien que primer caldria aconseguir abolir la carn i després ja es veuria la resta. Per això, Watson i altres antics vegetarians, van crear la seva pròpia organització i així va començar el veganisme.

Afirmar que primer cal abolir la carn és una preferència arbitrària i injustificada. És com dir, per exemple, que primer cal centrar-se solament en abolir el canibalisme i després ja ens preocuparem d'abolir l'assassinat, la violació sexual, la tortura... Però aquest ordre és una fal·làcia, perquè se centra en característiques irrellevants. Qualsevol pràctica que cosifiqui i impliqui violència contra altres persones és igualment rebutjable sense importar els detalls secundaris.

Cada vegada que algú fa servir el terme vegetarianisme com a sinònim de veganisme —per exemple, uan algú diu coses errònies com que "una dieta vegana és 100% vegetariana"— entenc que o no té un coneixement informat sobre el que parla o intenta enganyar a algú. No hi veig cap altra opció. Per a qui tingui accés a Internet, i estigui llegint això, la primera opció ja no pot ser excusable. I la segona és immoral. Si us plau, no enganyeu a la gent. Per què alguns continuen equiparant veganisme i vegetarianisme com a sinònims quan és evident que, per poc que investiguis, no ho són?

No hi ha cap diferència moral entre consumir carn o lactis o ous. Tots els animals són igualment esclavitzats i enviats a l'escorxador. Si un cas, hi ha encara més sofriment darrere d'un tros de formatge que darrere d'un tros de carn, perquè les vaques són explotades durant diversos anys per a treure'ls-hi la llet, mentre que els no-humans destinats a carn tot just viuen unes poques setmanes o mesos. Així mateix, les gallines emprades per a "produir" ous pateixen les mateixes condicions que la resta de no-humans esclavitzats.

De totes maneres, la qüestió fonamental no rau en com explotem els altres animals, sinó que el que està malament és el fet mateix de fer-ho, sense importar el com. La qüestió de fons és que no hem d'emprar els altres animals per al nostre benefici.

Els animals són éssers conscients que tenen voluntat i interessos propis referits a la seva pròpia supervivència i benestar. No són màquines o eines per a servir-nos de menjar o altres fins. Els animals no humans són éssers sensibles que valoren la seva existència tant com nosaltres valorem la nostra. No tenim cap justificació moral que avali el fet que els fem servir com a mitjans per als nostres fins, a costa de violar la seva individualitat i els seus interessos.

Sovint sento expressions del tipus: "Però si els animals estan en llibertat i només s'agafen els ous però no els maten ni els fan res dolent...". Sobre això tinc tres aclariments:

Primer; prendre els seus ous és robar-los. Els ous no són nostres, sinó d'ells. I no ens han donat el permís per a agafar-los.

Segon; cap animal que viu sotmès a la voluntat d'altres pot ser lliure, per definició. No són lliures, encara que estiguin confinats en un espai a l'aire lliure. Sempre estaran privats de llibertat.

Tercer; els animals que viuen tutelats en domicilis privats o que estan acollits en refugis o protectores o santuaris tampoc són lliures, encara que no siguin usats per a menjar o per a companyia. Ells no poden decidir sobre la seva pròpia vida, a diferència dels animals silvestres que viuen a la natura. No són lliures. Ni tan sols aquells animals que viuen a la natura serien lliures, legalment parlant, ja que els humans els consideren de la seva propietat.

Tots els individus no humans del planeta són sotmesos legalment a la condició de propietat humana; ja sigui per part dels Estats, les empreses, o individus particulars. L'antropocentrisme ha estès l'esclavitud a tots els habitants de la Terra que no són humans.

Els animals no humans han de ser lliures. Però no ho són. Aquest és el problema. I el veganisme és la solució.

 

12 de desembre de 2013

El problema de fons que continua sense comprendre's

«Una teoria sensata i coherent sobre els drets dels animals s'hauria de centrar solament en un dret per a tots els animals: el dret a no ser tractat com a propietat dels éssers humans.» ~ Gary L. Francione

Malgrat el que habitualment sembla creure gairebé tothom —o el que alguns animalistes s'entesten a divulgar sovint—, el problema moral en la nostra relació amb els altres animals no és solament si els causem dany físic o si els fem patir. Aquest és un error central que encara no ha estat advertit ni per la societat ni pel moviment animalista en general.

La qüestió de fons és que nosaltres no tenim dret a emprar altres animals per al nostre benefici. No estem legitimats a usar-los per als nostres propòsits, siguin els que siguin. Independentment de si al fer-ho els causem dany o sofriment. De la mateixa manera que no tenim dret a fer servir altres humans per als nostres fins sense el seu consentiment explícit, a banda de si se'ls causa dany o sofriment. No hi ha raó que justifiqui moralment aquests actes. I si no hi ha una raó llavors vol dir que al fer-ho ens basem simplement en el nostre benefici o caprici.

De fet, el motiu habitual pel qual evitem fer-los mal, o ens preocupem pel seu benestar, no té a veure amb ells mateixos, amb els seus interessos, sinó amb el profit que podem treure d'ells. La nostra relació amb els altres animals està basada en la utilització que en fem. Heus aquí el problema fonamental. Com encertadament assenyala el professor Tom Regan:

«El nostre error fonamental no està en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix a veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»

Usar altres persones, humanes o no humanes, sense tenir en compte la seva lliure voluntat, el seu consentiment, vol dir tractar-les com a objectes. En això consisteix l'explotació.

Explotació és usar altres éssers com a simples mitjans per als nostres fins. Fer això amb éssers que no senten, que no tenen consciència [minerals, plantes, màquines] pot ser acceptable. Però no ho és fer-ho amb éssers que poden sentir i que tenen la seva pròpia voluntat i interessos.

Tenim sotmesos els altres animals a la condició de propietat, és a dir, a l'esclavitud. Esclavitud significa apropiar-se d'altres persones, és a dir, considerar-les propietats: mers recursos per al nostre benefici. Aquest és l'estatus que tenen actualment els animals no humans en la nostra societat. Tots ells, sense excepció, són propietat legal dels humans.

Quan uns humans són propietat d'altres humans, això es considera esclavitud. El mateix val per als altres animals. L'espècie dels individus és irrellevant.

Si l'únic problema moral en la nostra relació amb altres persones fora el fet d'infligir-los patiment, llavors es podria justificar l'esclavitud amb l'excusa que l'esclavitud no sempre ha d'infligir necessàriament sofriment a les seves víctimes.

De la mateixa manera, també es podria justificar molts altres crims, com la violació sexual, la pederàstia i l'abús de menors. Amb la mateixa excusa que no necessàriament a l'emprar-los per a fins sexuals se'ls hagi de causar dany o sofriment.

Però la qüestió és que fer servir algú per al nostre benefici sense que pugui donar el seu consentiment explícit i informat —com és el cas de nens, ancians o discapacitats mentals— vol dir deixar de respectar-lo com a persona per passar a tractar-lo com si fos un objecte de la nostra propietat. Fer això amb éssers humans no és acceptable. Però tampoc ho és quan es tracta d'altres animals.

Les vides dels altres animals estan determinades per nosaltres a complir alguna funció d'utilitat per als humans. La continuïtat de la seva vida, la seva llibertat de moviment o el seu benestar estan supeditats al que nosaltres decidim per al nostre benefici. En això consisteix l'opressió especista sobre els no-humans. Considerem els altres animals com a mitjans per a fins humans i no com a fins en si mateixos. Els cosifiquem. No els reconeixem que tinguin dret a viure o a estar lliures de la nostra dominació perquè ells puguin tenir una existència independent, autònoma, en què realitzin els seus propis projectes de vida.

Quan diem que els altres animals són considerats com a mers recursos, el que volem dir amb això és que són considerats moral i legalment com a propietats. El seu estatus és el de propietat dels humans. No tenen, de cap manera, ni drets ni protecció legal dels seus propis interessos. Són considerats mers recursos per a satisfer necessitats i desitjos humans.

Els éssers humans també són en certa manera considerats ocasionalment com a recursos, però no com a mers recursos. És a dir, no se'ls pot usar exclusivament com si solament fossin recursos. Els éssers humans són respectats com a persones i subjectes de drets. Això vol dir que no se'ls pot usar, per a benefici d'uns altres, sense el seu consentiment o a costa de violar els seus drets bàsics. Poden ser usats com a recursos solament en el cas que donin el seu consentiment explícit i informat i no sigui a costa de vulnerar els seus drets; en això consisteixen en general les relacions econòmiques i laborals en la societat.

Per tant, fer servir algú com a recurs solament seria moralment acceptable si es fa amb el seu consentiment explícit i informat i es respecten els seus drets. Aquesta situació tan sols pot donar-se amb éssers humans adults i en plenes facultats mentals. En canvi, els altres animals no poden donar-nos el seu consentiment explícit i informat, de manera que usar-los com a recursos és sempre immoral: és contrari a l'ètica bàsica.

Els éssers humans no són considerats com a mers recursos, com a propietats, en la nostra societat. Al contrari del que fem amb els altres animals, als humans no els sotmetem per usar-los com a menjar o com a vestimenta, o com a subjectes forçats d'entreteniment i experimentació.

Si en la nostra societat no mengem éssers humans, ni en general està acceptat que els explotem com a mers recursos, llavors és el prejudici de l'especisme la veritable causa que impedeix que respectem de la mateixa manera els altres éssers conscients. Excloem altres animals de la nostra consideració moral pel simple fet de no ser humans.

No poso en dubte la preocupació sincera de molta gent pel benestar dels animals no humans que explotem. Però pensem per un moment si ens semblaria just que altres persones ens tinguessin sotmesos de per vida sense tenir en compte el nostre consentiment i ens empressin per als seus propis fins, encara que fos sense fer-nos mal. Ens semblaria just? I si no és així, per què apliquem un criteri sobre altres animals que no acceptem per a nosaltres mateixos? Per especisme.

L'ètica no es limita solament a la consideració pel benestar. L'ètica té a veure primerament amb el reconeixement del valor intrínsec que posseeixen tots els éssers que senten, és a dir, amb el fet de reconèixer que ells posseeixen un valor en si mateixos i per si mateixos, que és diferent del valor instrumental que nosaltres puguem donar-los. D'aquesta manera ho expressa el professor Tom Regan:

«Tots els animals són algú. Algú amb una vida pròpia. Darrere d'aquests ulls hi ha una història, la història de la seva vida en el seu món com ells ho experimenten. En la nostra cultura, ens han fet pensar en els animals com a coses, com a mercaderia. El gran desafiament el trobem en un canvi de percepció. La comprensió que ells tenen una vida pròpia, independent de la seva utilitat per a mi o per a qualsevol altra persona: això és el que estic intentant establir quan em refereixo a ells com "subjectes d'una vida." En aquest sentit, són exactament com nosaltres, iguals a nosaltres.»

Respectar aquest valor moral intrínsec en els altres animals implica no fer-los servir; no tenir-los sotmesos a la condició de la nostra propietat.

Sempre que no interferim en els seus hàbitats naturals, els altres animals es constitueixen com a éssers independents i autònoms que viuen les seves pròpies vides en llibertat, en els seus propis termes.

Tots els animals no humans que són ara propietat dels humans van ser originàriament segrestats del seu hàbitat natural, on vivien en llibertat, o són descendents d'aquells que van ser sotmesos mitjançant la coacció.

Posar remei a aquesta dinàmica explotadora implica que hem de deixar de participar i recolzar l'ús d'animals no humans. Sense importar de quin ús es tracti. Per això el primer pas fonamental és el veganisme. El veganisme és una cosa que podem entendre fàcilment i que podem portar a la pràctica ara mateix, sense esperar que hi hagi lleis que ho aprovin.

La qüestió de fons és si ens prendrem seriosament els altres animals i basarem la nostra conducta en l'ètica o, si en cas contrari, continuarem veient-los com a éssers inferiors que solament importen pel seu valor d'utilitat per a nosaltres. Si triem fer això últim no estarem actuant de forma diferent a tots aquells que exploten altres humans. És la mateixa mentalitat cosificadora que sols valora altres individus en tant que puguem usar-los per al nostre profit.

No hem de mirar a un altre costat si volem reconèixer abusos per part dels que es creuen legitimats a actuar així pel fet que són més intel·ligents o més poderosos. Mirem-nos a nosaltres mateixos i el que estem fent als altres animals.

Mentre no eradiquem de la nostra mentalitat i de la nostra pràctica aquesta idea que els altres animals són mitjans per als nostres fins no hi haurà cap avenç substancial en la nostra relació moral amb ells i continuarem sotmetent-los a la nostra dominació.

Si de veritat ens volem prendre seriosament els interessos dels altres animals, llavors hem de deixar de considerar-los com a instruments que existeixen per al nostre benefici i comprendre que ells són persones: individus amb els seus propis interessos, i que tenen un valor intrínsec que hem de respectar.
 
 

2 de novembre de 2013

Veganisme, en poques paraules


«El veganisme és el principi abolicionista sobre l'explotació dels animals per part de l'home. L'aspecte positiu d'aquesta definició negativa [no-explotació] és la concessió de la llibertat. En una paraula: emancipació. Veganisme serà definit com el principi de l'emancipació dels animals de l'explotació per part dels éssers humans.» ~ Leslie Cross

El veganisme és una posició ètica que postula la inclusió dels altres animals a la comunitat moral, és a dir, el reconeixement dels animals no humans com a subjectes de consideració moral. O dit d'una altra manera: deixar de veure els altres animals com a objectes o recursos que existeixen per al nostre ús i benefici, i passar a considerar-los com a persones -persones no humanes.

Aquesta postura es basa en dos principis fonamentals:

    Primer; si un ésser posseeix la capacitat de sentir llavors té consciència, voluntat i interessos, i, per tant, compleix l'únic requisit necessari i suficient per a ser reconegut com a membre de la comunitat moral en tant que és un ésser que té un valor inherent, que és independent del valor instrumental que nosaltres li atorguem.

    Segon; una vegada que que hem reconegut l'existència del seu valor intrínsec, solament serem justos -d'acord amb el principi d'igual consideració- respectant la seva voluntat i interessos al mateix nivell que els nostres, independentment de l'espècie a la qual pertanyi l'individu que posseeix voluntat i interessos.

Al contrari del que se sol manifestar en algunes ocasions, el veganisme no és una "eina" o un mitjà -una dieta o un estil de vida- sinó que és un principi ètic. Així ho explicava Leslie Cross, un dels fundadors del moviment vegà:

«És important recalcar que un dels resultats d'aquesta definició és que fa del veganisme un principi. És, per descomptat, un principi a partir del qual certes pràctiques naturalment s'estenen, però és en si mateix un principi, i no un conjunt de pràctiques.»

«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i a l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els altres animals per als nostres propis fins.»

L'oposat al veganisme constitueix un prejudici arbitrari que es coneix com a especisme, i que deriva en la discriminació i l'explotació sobre altres animals pel simple fet de no ser humans. El veganisme s'oposa radicalment a aquesta discriminació a través de les nostres eleccions individuals així com mitjançant l'activisme basat en l'educació no-violenta.

No hi ha cap diferència moral entre abusar d'éssers humans o abusar d'animals no humans. Tots ells senten i tenen els mateixos interessos bàsics. No volen que ningú els faci mal ni s'aprofiti d'ells. Per això, el sexisme, l'homofòbia, el racisme i l'especisme són injustícies equivalents. No hi ha raó moral que justifiqui discriminar altres individus per ser d'una determinada una raça, sexe, espècie o orientació sexual.

Assumir el principi del veganisme implica que deixem de fer servir animals no humans per a qualsevol propòsit humà: no menjar-los, no vestir-nos amb trossos dels seus cossos, no participar en cap activitat que impliqui usar-los.

A més a més, no ens cal emprar altres animals per a viure i disposem d'opcions en tots els àmbits de la vida [alimentació, vestimenta, treball, oci...] que no impliquen fer-los servir. 

L'eina per a aconseguir que aquest principi s'apliqui a tota la societat és l'activisme. L'activisme és una activitat en la que tots hauríem implicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats. Si per coherència assumim el principi del veganisme en tots els àmbits de la nostra vida llavors hauríem d'aplicar-lo igualment a l'activisme -un activisme basat en la promoció i difusió del veganisme a tots nivells.

El veganisme no discrimina moralment entre individus per la seva espècie sinó que s'enfoca en un determinat prejudici que sí que discrimina injustament els animals no humans de la consideració moral, per considerar-los mers objectes que existeixen per a benefici dels humans. Per tant, com a vegans advoquem perquè s'estableixi la igualtat i es reconegui el valor moral inherent dels animals no humans.

El veganisme pot ser ben entès com una extensió del principi de la no-violència a la nostra relació amb els altres animals. Aquest principi significa abandonar l'odi i l'hostilitat i desenvolupar les nostres vides sense recórrer a la violència, optant en el seu lloc per la raó i l'empatia.

 

12 d’octubre de 2013

Especisme: el fullet original


En aquesta entrada publico la traducció d'un article del doctor Richard D. Ryder en què rememora el manifest original que ell mateix publicà l'any 1970, en el qual, per primera vegada en la història, apareixia el terme especisme.

El text té potser més importància històrica que pròpiament filosòfica, però no hi ha dubte que podem parlar d'un abans i un després, en el camp de l'ètica, a partir de l'aportació de Ryder.

Com es podrà apreciar, Ryder no defineix explícitament el que entén per especisme, sinó que més aviat ho dóna per descomptat o assumeix que els lectors ho entendran de manera intuïtiva.

Quan s'afegirà el terme especisme al diccionari? Suposo que quan la majoria de la gent conegui la paraula, i el seu significat, i se n'estengui l'ús de manera habitual. De moment no és així. Per això és tan important conscienciar sobre l'especisme, perquè a la societat no hi ha consciència sobre aquesta injustícia en la nostra relació amb els altres animals.

 

[Postdata: El 20 de desembre de 2017 fou inclòs el terme oficialment al diccionari de la RAE]

[N. dels T.: Podem trobar, en català, el mot especisme al diccionari de bioètica -en línia-, però no en els diccionaris de referència i d'ús habitual]


Educar sobre l'especisme ajuda, en gran mesura, a prendre consciència sobre la injusta relació que hem establert sobre els altres animals, i aquest és el primer pas fonamental i necessari per poder eradicar-la.

--------------------------------------------------

Especisme: el fullet original

Richard D. Ryder

2010


Les revolucions dels anys 60 contra el racisme, el sexisme i el classisme es van oblidar dels animals nohumanos. Això em preocupava. Tant l'ètica com la política simplement ignoraven per complet els no-humans. Tothom semblava preocupat solament per a reduir els prejudicis contra altres éssers humans. És que no havien sentit parlar de Darwin? Jo també detestava el racisme, el sexisme i el classisme, però per què limitar-se a això?

Com a científic, jo entenia que milers d'altres espècies també patien dolor, por i estrès, igual que nosaltres. Per això ens calia establir un paral·lelisme entre la situació de les altres espècies i la nostra pròpia. Un dia, el 1970, mentre reposava a la banyera, s'em va acudir la idea: ESPECISME.

Ràpidament vaig escriure un fullet i ho vaig fer circular per Oxford. Al no rebre cap rèplica, el vaig reimprimir amb la imatge d'un pobre ximpanzé que havia estat infectat experimentalment amb sífilis. Li vaig demanar permís al meu amic David Wood per afegir el seu nom al fullet i així poder difondre'l per tota la universitat. Llavors sí que vaig rebre algunes respostes. Una d'elles provenia d'un jove estudiant de filosofia anomenat Peter Singer, amb el qual vaig estar contacte durant diversos mesos.

Des de llavors han passat moltes coses.

El pamflet que vaig escriure el 1970 deia el següent:


ESPECISME

 

Des de Darwin, els científics han estat d'acord que no hi ha una diferència essencial entre els humans i els altres animals, des d'un punt de vista biològic. Per què aleshores fem una completa distinció moral entre els dos? Si tots els organismes pertanyem a un continu físic, llavors també hem de formar part d'un continu moral.
El terme "espècie", igual que el terme "raça", no és definible amb precisió. Lleons i tigres poden tenir descendència comuna.
Sota certes condicions de laboratori, aviat serà possible creuar a un goril·la amb un professor de biologia. El seu plançó serà tancat en una gàbia o recolzat en un bressol?
És habitual descriure a l'home de Neandertal com una espècie separada de la nostra, preparada especialment per a sobreviure durant l'era glacial. No obstant això, molts antropòlegs consideren que aquells no-humans practicaven ritus funeraris i posseïen un cervell més gran que el nostre. Suposant que el famós abominable home de les neus [Yeti] resultés ser un darrer supervivent d'aquella espècie, li reconeixeríem drets humans o li implantaríem elèctrodes en el cervell?
Faig servir aquests exemples hipotètics per cridar l'atenció sobre com d'il·lògica és la nostra actual postura moral respecte dels experiments amb altres animals.
Al voltant de cinc milions d'animals no humans, molts d'ells primats com nosaltres, són assassinats cada any, solament al Regne Unit, i el seu nombre continua creixent.
A part del dret a la vida, un altre criteri moral és el sofriment, el patiment que causa el confinament, la por i el tedi, així com el dolor físic.
Si assumim que el sofriment és una funció del sistema nerviós llavors és il·lògic al·legar que els altres animals no pateixen de manera similar a nosaltres. Precisament pel fet que els altres animals tenen un sistema nerviós molt similar al nostre és un dels motius pels quals són estudiats.
Els únics arguments en favor dels experiments sobre animals no humans són: [1] que l'avanç del coneixement justifica cometre qualsevol mal; però realment això és així? i [2] que els beneficis que puguem obtenir per a la nostra espècie justifica maltractar les altres espècies -això seria un argument de pes en el cas que els experiments causessin el mínim sofriment i la probabilitat d'èxit fos molt gran, però fins i tot en aquest cas hi hauria especisme, i a més es tracta d'un argument emocional i no racional.
Si creiem que està malament infligir patiment a animals humans innocents, llavors l'única cosa que té lògica -filogenèticament parlant- és estendre també la nostra consideració als drets elementals dels animals no humans.
No tinguis por d'expressar els teus punts de vista. Posa't en contacte amb polítics, professors, periodistes, sobre aquesta important qüestió moral.

Text original: Speciesism Again: the original leaflet


**************


A continuació exposo una llista bibliogràfica de textos escrits o traduïts al castellà sobre la qüestió de l'especisme. Alguns són articles acadèmics i altres són assajos personals. Tan sols exposo aquells textos que em semblen més instructius i rellevants.



Bibliografia bàsica sobre especisme:

 

- Juan Carlos Martínez Coll; Antropocentrismo [1984]

- Evelyn Pluhar; Especismo: ¿una forma de fanatismo o una postura justificada? [1988]

- David Olivier; ¿Qué es el especismo? [1991]

- Gary Francione; La superioridad humana [1996]

- Peter Singer; Ética más allá de los límites de la especie [1999]

- Luis Pérez García; Especismo: actitudes discriminatorias en función de la especie [2007]

- Fabiola Leyton Donoso; Ética Medio Ambiental: una revisión de la Ética Antropocéntrica [2008]

- Fabiola Leyton Donoso; Literatura básica en torno al especismo y los derechos animales [2010]

- Federico Chaverri Suárez; Antropocentrismo y otras reflexiones [2011]

- Olga Campos Serena; Más allá de una concepción instrumental del valor de los animales: la irracionalidad del paradigma humanista [2011]

- Carmen Velayos Castelo; La frontera animal-humano [2013]

- Maria Jesús Saravia San Martín; Hacia la superación ética del especismo: unidad y esencialidad de todos los seres en la voluntad de vivir schopenhaueriana [2013]

- Igor Sanz; Las especies no existen [2014]

- Micaela Anzoátegui; El problema de la condición de persona aplicada a los animales no humanos; Antropocentrismo especista, subjetividad y derecho [2015]

- Fabiola Leyton Donoso; Bioética frente a los derechos animales: tensión en las fronteras de la filosofía moral [2015]

- Diana Londoño Grisales; La cuestión del reconocimiento de la personalidad jurídica a los animales no humanos [2016]

- Hugo Guillermo Valdivia Barrera;  «Ética animal: bienestar de los animales no humanos contra el especismo contemporáneo» [2016]

- Rafael Vázquez, Ángel Valencia; La creciente importancia de los debates antiespecistas en la teoría política contemporánea: del bienestarismo al abolicionismo [2016]

- Mario Orozco & Rebeca Solano; Malabarismos especistas [2017]

- Rafael Sánchez, María Sánchez; «Antropo (andro) centrismo y especie. Ideología y naturalización del especismo en tiempos liberales» [2017]

Fabiola Leyton Donoso; «Los animales en la bioética. Tensión en las fronteras del antropocentrismo» [2019]



27 de setembre de 2013

Simbiosi, parasitisme i explotació animal

GRANGES D'ESCLAUS

En algunes ocasions es declara que els humans tenim una "relació simbiòtica" amb els altres animals que explotem, com un intent de justificar aquesta explotació.

Deixant de banda la fal·làcia naturalista que hi ha intrínseca en aquest argument; és cert que la nostra explotació sobre els altres animals seria una relació simbiòtica però és un cas específic de simbiosi.

Hi ha tres tipus bàsics de simbiosi:

1- Mutualisme: tots dos es beneficien voluntàriament.

2- Comensalisme: un es beneficia i l'altre no és perjudicat.    

3- Parasitisme: un es beneficia a costa de perjudicar l'altre.


Crec que podem comprovar que en la nostra relació de "simbiosi" amb els altres animals actuem certament com paràsits dels animals, en tant que n'exercim l'explotació tot consumint la seva llibertat, la seva salut i les seves vides per al nostre benefici.

Biològicament els humans no som organismes paràsits, ja que no estem determinats ni ens cal parasitar altres animals per a viure. És un fet que els humans podem viure saludablement sense explotar els animals. No ens cal emprar els animals per a satisfer les nostres necessitats vitals i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Però fins i tot encara que fóssim biològicament paràsits tampoc estaria bé que actuéssim com a tals. La necessitat no és una justificació moral. Fins i tot si fóssim fisiològicament carnívors continuaria essent igual de mal fet que empréssim altres animals com a menjar. En aquest cas també hauríem de cercar la manera de viure sense explotar altres animals.

No obstant això, no estic assenyalant que el fet mateix de parasitar sigui alguna cosa intrínsecament dolenta des d'un punt de vista moral. El que altres animals facin no es pot jutjar moralment. Tan sols es poden avaluar moralment les accions dels agents morals, és a dir, dels que som responsables dels nostres actes perquè podem controlar conscientment la nostra conducta d'acord a normes i principis ètics.

Quan els humans practiquem la caça considero que actuem com si fóssim depredadors. Aquesta forma de comportar-nos és èticament errònia perquè comporta vulnerar el principi d'igualtat i el respecte pel valor inherent dels animals sentents. No obstant això, el fet mateix de la depredació comesa per animals no humans no es podria jutjar moralment en si, ja que es tracta d'un fet amoral, a causa que en aquest cas no hi ha agents morals implicats en la seva existència.

 

12 de setembre de 2013

No sóc un amant dels animals


No em considero un “amant dels animals”.

He sentit un afecte especial personal per alguns animals amb els quals he conviscut en la meva vida privada, però no estimo els animals en general, perquè l'amor és un sentiment particular. Com podria estimar individus que ni tan sols conec? En tot cas, podria dir que intento ser respectuós amb tots els animals perquè el respecte és un deure moral, basat en raons, que no depèn de les nostres preferències personals.

Jo respecto tots els éssers humans, com a persones que són, però no per això sóc un "amant dels humans". És que potser si estic en contra de l'opressió patriarcal sobre les dones vol dir que sóc un "amant de les dones"?

Moltes persones que diuen estimar les dones no les respecten, perquè l'amor no és el mateix que el respecte. L'amor és un afecte personal subjecte a diferents interpretacions subjectives segons cada cas. En canvi, el respecte moral és una obligació objectiva basada en raons.

No em considero un amant dels animals. L'amor no pot fonamentar la igualtat i el respecte per a tots els éssers sentents. L'amor és una preferència afectiva. És un sentiment dirigit cap a determinats individus que no es pot, ni cal, obligar ni forçar. I, a més, en ser una inclinació emocional relativa a cada individu no pot fonamentar la moral; la qual per definició ha de ser universal.

Amb tot, és cert que la paraula amor és polisèmica i pot tenir significats diferents segons el context i el sentit que li doni cada persona.

De fet, jo crec que l'amor no té un significat propi sinó que es fa servir per assenyalar diversos instints i sentiments. Sabem que l'amor cap a una mare és un sentiment diferent de l'amor a la parella, però fem servir la mateixa paraula per referenciar les dues actituds.

En un text fundacional del veganisme, titulat «Veganisme definit», Leslie Cross afirma que el veganisme es fonamenta en l'amor, però, si atenem al context de les seves paraules, no crec que es refereixi a un sentiment d'afecte emotiu, com el que sentiríem per un familiar o un amic, sinó més aviat a una preocupació empàtica per la vida, la llibertat i el benestar dels animals. És cert que alguns autors consideren l'amor en un sentit de consideració moral. Tot i això, no és el sentit habitual del que normalment entenem per amor.

El terme amor sol fer referència a un sentiment d'afecte, encara que alguns autors emprin aquest mot en un sentit moral, com a sinònim del que nosaltres entenem com a respecte o consideració ètica, però aportant-li un aspecte emocional. Leslie Cross apel·la a l'amor en els seus textos per assenyalar el fonament del veganisme, però l'amor a què fa referència seria un amor diferent de l'amor filial o l'amor romàntic, i es tractaria més aviat d'un amor moral, és a dir, un desig que els animals no siguin danyats i se'ls respecti pel que són en si mateixos, i no pel que puguin ser per a nosaltres.

Això no obstant, allò habitual és que el mot amor es refereixi a un simple sentiment d'afecte, que sol ser el seu significat habitual, i que no té relació amb el sentit moral. És a aquest sentit emocional a què em refereixo principalment en aquest assaig.

Si la moral es basés en les emocions que sent cada persona, llavors ni tan sols tindria sentit parlar de moral. Com podríem jutjar si una emoció ens porta a una conducta èticament correcta o incorrecta? Solament ho podem saber mitjançant criteris objectius i universals, és a dir, mitjançant la raó. En cas contrari, si l'emoció fos la base de l'ètica, cauríem en el caprici i l'arbitrarietat del que sentíssim en cada moment. Així, no té sentit parlar de moral si tot es redueix a actuar subjectivament per desitjos particulars.

Sovint s'empra el terme "amant dels animals" en sentit despectiu per desqualificar qualsevol postura que pretengui defensar la inclusió dels animals no humans a la comunitat moral. De la mateixa manera que antigament es deia "amant dels negres" els que eren contraris al racisme. Els que som contraris també a l'especisme hem de rebre sovint desqualificatius provinents tant per part dels partidaris més intransigents de l'opressió especista com per part d'alguns animalistes que encara no han superat el prejudici de l'especisme.

Qualsevol prejudici és compatible amb l'afecte personal. Algú pot sentir afecte, o fins i tot amor, per aquells éssers que considera com a inferiors o com a simples mitjans per als seus fins. Podem sentir un gran afecte per objectes de la nostra propietat, com ara una casa o un automòbil. Per això seria un error creure que el fet de sentir afecte cap a certs individus no humans implica o condueix necessàriament a respectar-los.

He conegut moltes persones que es declaraven amants dels animals i que menjaven animals. Quan deien que estimaven els animals en realitat es referien solament a gossos i/o gats —o només a mamífers i aus en general. El cas és que, encara que deien estimar-los, no els respectaven. No els respectaven perquè no tenien en compte la seva individualitat i els seus interessos al mateix nivell que els propis. Els estimaven igual que estimaven les seves pertinences personals. L'amor no implica respecte encara que tampoc no l'exclogui, òbviament.

A la nostra societat actual, el fet d'"estimar els animals" significa una cosa molt semblant a dir que hom "estima els automòbils". És a dir, la majoria de la gent, a causa del seu prejudici especista, considera que els animals són objectes o recursos que existeixen per al nostre benefici. És un amor cosificador. És el mateix cas que si un masclista digués: «jo estimo les dones». Això no vol dir que les respecti, ja que considera que les dones existeixen per a servir els homes i les fa servir per al seu propi benefici sense tenir en compte la seva voluntat ni els seus interessos propis.

Hi ha una altra raó per la qual l'amor no pot ser un referent moral. Es diu a vegades que no hem de perjudicar els altres animals perquè els estimem, però què passaria si no els estiméssim? Si algú no estima els animals, significaria això que està bé que els esclavitzi o assassini? Per descomptat que no.

La raó per la qual hem de respectar els altres animals s'explica tenint en compte el fet que tenen un valor intrínsec. Això vol dir que els animals són éssers conscients —són individus que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, que no hem de vulnerar per raons instrumentals. Així ho exposa Priscilla Cohn:
 
«En asseverar que els animals tenen un valor inherent vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte a la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Certament, l'amor no ens pot dir res sobre si el que fem està moralment bé o malament. Tampoc no ens ho pot dir l'odi, el fàstic o qualsevol altra emoció.

La idea dels Drets Animals no es basa en el sentiment sinó en les nocions objectives de justícia i respecte per a tots els éssers sentents, independentment de la seva espècie i dels nostres sentiments sobre ells; sense importar si ens resulten simpàtics, bonics o agradables. Pel que fa a ser subjecte de consideració moral, l'únic requisit necessari i suficient és la capacitat de sentir.

Si algú estima els animals em sembla bé. Però si no els estima tampoc no em sembla malament. La qüestió central és que els hem de respectar. Tant si els estimem com si no, hauríem de respectar-los a tots per igual i no donar preferència arbitrària als interessos dels uns davant dels altres, ni tampoc tractar-los com a objectes o recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Res del que s'exposa aquí pretén ser un al·legat contra el sentiment d'amor sinó que es tracta solament d'un aclariment concís: hem de respectar els altres animals com a imperatiu moral i aquesta obligació moral no es basa en l'amor sinó en l'ètica.
 

21 de juliol de 2013

Veganisme perillós


S'ha intentat presentar el veganisme com una cosa perjudicial. Altres moviments de justícia social com el feminisme, el laïcisme o l'escepticisme també són caricaturitzats i distorsionats pels seus contraris, que intenten fer creure que són gairebé el principi de l'apocalipsi.

Fa uns dies al blog Alerta Religión s'exposava una d'aquestes distorsions habituals pròpies de les tendències reaccionàries. En aquesta ocasió l'atac provenia de dirigents religiosos en contra de la igualtat de la dona:

 

«Trobo molt perillós aquest fenomen anomenat feminisme, perquè les organitzacions feministes proclamen una pseudo-llibertat per a les dones que hauria de manifestar-se en primer lloc fora del matrimoni i fora de la família. 

"L'home mira cap enfora, ha de treballar i fer diners, mentre que una dona sempre s'enfoca cap a dins, cap als fills i la llar. Si aquest rol excepcionalment important de la dona és destruït, tot es destruirà com a conseqüència: la família i, si es vol, la pàtria.»


La veritat és que m'ha resultat molt curiós llegir aquesta declaració, ja que m'ha recordat que alguns detractors del veganisme exposen un discurs difamatori i apocalíptic molt semblant per tal de desqualificar-lo. Fins i tot podria reescriure el paràgraf en versió antivegana: 

 

«Trobo molt perillós aquest fenomen anomenat veganisme, perquè les organitzacions veganes proclamen una pseudo-llibertat per als animals [no humans] que hauria de manifestar-se en primer lloc fora de l'ús i la dominació de l'ésser humà. 

"L'home mira cap enfora, ha de treballar i fer diners, mentre que els animals [no humans] sols existeixen perquè en traguem benefici. Si aquest rol excepcionalment important de l'animal [no humano] és destruït, tot es destruirà com a conseqüència: l'economia i, si es vol, la civilització.»

 

El feminisme pretén que les dones deixin de ser discriminades de la plena consideració moral. Ser tractades com a persones i no usades com a objectes. El veganisme pretén el mateix respecte dels animals no humans. El que importa és la sentença, és a dir, el fet de posseir consciència sensitiva i tot el que això implica: subjectivitat, sensacions, emocions, voluntat, interessos. 

Totes les escomeses contra el feminisme i el veganisme són motivades pels mateixos motius: el benefici i la inèrcia de mantenir l’statu quo establert. Els homes es beneficien de mantenir sotmeses les dones o simplement continuen la inèrcia dels prejudicis que els han inculcat. De la mateixa manera, els humans ens beneficiem d'explotar els animals o simplement ho fem per continuar els hàbits que hem adquirit des de la infància.

Veganisme i feminisme són moviments anàlegs. Solament es diferencien en el tipus específic d'opressió que combaten. El feminisme s'oposa a la tradicional dominació patriarcal que els homes han exercit sobre les dones. El veganisme s'oposa a la dominació especista que els humans cometem sobre els altres animals. Tots dos, per igual, es basen en el principi moral d'igualtat i en el concepte ètic del valor intrínsec de l'individu

És comprensible que tots els moviments morals sorgits a l'empara de la Il·lustració i que s'oposen a algun dogma profundament arrelat a la societat -ja es tracti de la religió, el pensament màgic, el masclisme, o l'especisme- trobin una forta resistència i reacció contrària a qualsevol intent d’eradicar-lo. Però, davant d'això, solament ens queda continuar persistint i confiant en la racionalitat i el sentit moral que és inherent a tots nosaltres.

 

27 de juny de 2013

Thoreau i la qüestió de l'especisme


Podem reconèixer que, al menys des de Sòcrates, hi ha hagut molts pensadors i filòsofs totalment allunyats de l'àmbit acadèmic. Un dels més interessants i influents de l'època contemporània és Henry David Thoreau. La meva intenció en aquesta nota és mostrar què podríem aprendre del llegat de Thoreau en relació amb el problema de la dominació especista sobre els animals no humans.

Una noció fonamental que trobem en els escrits de Thoreau és l'oposició radical a l'esclavitud dels éssers humans. També estava en contra que l'Estat forcés els seus ciutadans a complir amb el servei militar o a pagar impostos amb els quals després finançava tant l'esclavitud com la guerra. És per això que es considera a Thoreau com un pioner —tant teòric com activista— del moviment llibertari i la desobediència civil; tot i que no hem d'ajustar-nos a cap doctrina concreta per comprendre la universalitat de les nocions morals que trobem en la filosofia de Thoreau.

Considero que la idea central en la filosofia de Thoreau és que no tenim dret a sotmetre a altres individus per al nostre propi benefici. Tan simple com això. A les idees de Thoreau hi ha un encertat equilibri entre llibertat i igualtat, ja que no hi pot haver llibertat legítima si no és la mateixa llibertat per a tots i, així mateix, no pot haver igualtat legítima si no es basa en la llibertat inalienable de viure cadascun la nostra pròpia vida sense estar sotmès als desitjos d'altres. Tot això resumeix en poques paraules el rebuig a l'explotació de persones, i el postulat a favor del valor inherent de cada individu.
El progrés s'aconsegueix en el context moral i en les nostres activitats diàries. Esperar justícia per part de lleis i governants, quan els principis morals no predominen en la pròpia societat civil, és esperar en va. Les lleis simplement recullen els costums més generalitzats o els interessos dels grups més poderosos:
«Jo no m'enfronto amb enemics llunyans sinó amb els de prop que cooperen amb ells i els donen suport, i sense els quals aquests últims serien inofensius. Estem acostumats a dir que les masses no estan preparades, però el progrés és lent perquè la minoria no és millor o més prudent que la majoria. El més important no és que una majoria sigui tan bona com tu, sinó que hi hagi una certa bondat absoluta en algun lloc perquè fermenti tota la massa. Milers de persones estan, en teoria, en contra de l'esclavitud i la guerra, però de fet no fan res per acabar amb elles.»
No obstant això, no ens cal basar-nos exclusivament en l'analogia entre el racisme i l'esclavitud d'éssers humans amb l'especisme i l'explotació dels animals no-humans. Ha quedat constància que Thoreau no era aliè al fet que existia un problema moral en la nostra relació amb els altres animals:
«Al marge de la meva particular costum, no tinc cap dubte que és part del destí de la raça humana, en el seu progrés, gradual, el deixar de consumir animals, de la mateixa manera que les tribus salvatges van deixar de menjar-se entre si quan van entrar en contacte amb altres de més civilitzades.»
Davant la injustícia, el primer pas, el fonamental i decisiu, és el què fem en la nostra vida. Tots i cada un de nosaltres. No esperem que altres solucionin els problemes. Nosaltres som els que hem d'actuar, començant per no participar en la injustícia.

Si ens importen els animals, si reconeixem que posseeixen un valor moral, si realment estem en contra de la violència contra els innocents, llavors no hi ha una altra opció coherent amb aquesta posició que no sigui assumir el veganisme. Tots diem estar en contra de fer mal als animals sense una raó suficient que ho justifiqui, però no hi ha cap raó que pugui justificar moralment el fet d'emprar-los. Així mateix, tots diem estar en contra de danyar innecessàriament els animals, però resulta que l'ús d'animals no es pot qualificar raonablement com a necessari. Així assenyalaria Thoreau:
«El que he de fer és assegurar-me que no em presto a fer el mal que jo mateix condemno.»
Solament quan deixem de consumir i explotar a aquells que diem respectar, podrem creure amb honestedat que estem aconseguint un progrés real en la nostra relació amb els altres animals. Thoreau ens recorda la importància decisiva de les accions que considerem petites:
«El que importa no és que el començament sigui petit; el que es fa bé una vegada, queda ben fet per sempre.»
Thoreau ha estat la inspiració d'importants pensadors i activistes com Henry Salt, Tolstoi, Mohandas Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela, i molts d'altres. Cap resum pot substituir la lectura directa dels seus escrits, i l'esperança que ens inspirin igual com ho van fer amb tots aquells que van ajudar al progrés moral del món:
«Mai no és massa tard per a renunciar als nostres prejudicis. No es pot creure fermament, sense proves, en alguna manera de pensar o de fer, per antiga que sigui. El que avui tothom repeteix i accepta com a veritable, pot esdevenir mentida demà, una simple opinió de fum que alguns van creure que seria un núvol que donaria aigua fertilitzadora per als camps. Tracteu de fer allò que la gent antiga afirma ser impossible de realitzar, i demostreu que sí que podeu. Els fets antics pertanyen a les generacions antigues, i els nous, a la nova generació.»

 

25 d’abril de 2013

Sobre lògica i identitat

 

«La sanció ètica és un manament semblant a la regla lògica.» ~ Franz Brentano ~


En un anterior assaig anomenat «El principi d'identitat» vaig exposar la idea [anticipada a la nota titulada «Lògica»] que la lògica —els principis bàsics de la lògica— ens proporcionava el fonament material de l'ètica. Així com que en general l'ètica no és més que la correcció de la nostra conducta segons la lògica. Tant en els comentaris i missatges que vaig rebre posteriorment a tots dos articles, així com en debats i converses privades, vaig poder apreciar que els arguments que presentava no eren entesos amb facilitat. Per això, abans de continuar desenvolupant un raonament a partir dels axiomes presentats, continuaré incidint en les idees bàsiques de la teoria que defenso.

Fa 2500 anys que Parmènides va exposar teòricament la base primordial de la lògica [logos] [N.T.: enllaç no disponible] i ho va fer com a contingut. És a dir, els principis bàsics de la lògica ens revelaven per si mateixos la naturalesa de la pròpia existència. La seva explicació es limitava a l'àmbit ontològic, és a dir, a l'existència mateixa com a tal el ser i demostrava de manera irrefutable que l'existència és increada, immutable i eterna. Ningú no l'ha pogut refutar des de llavors, i mentre la lògica no canviï, i no pot canviar, els seus arguments són irrefutables.

Certament, la lògica es pot aplicar a l'àmbit del coneixement mateix l'epistemologia i precisament aquí radica l'èxit de la ciència. La ciència és una forma determinada de coneixement que es basa rigorosament en la lògica i en els fets, en oposició a l'explicació mitològica: arguments basats en la imaginació, la fantasia, els desitjos personals. La ciència ha tingut èxit a l'hora de conèixer i predir els esdeveniments naturals per la simple raó que s'ha fonamentat en els principis de la lògica i els fets empírics. A part, és clar, de les matemàtiques. Però les matemàtiques no són més que un llenguatge per a representar quantificacionalment el món. Les matemàtiques sí que són una pura eina.

El que proposo, en definitiva, dins ja del context moral, és que també la lògica, com a contingut, es pot aplicar a l'ètica. L'ètica consisteix essencialment en respectar la lògica en si mateixa mitjançant la nostra conducta. Principis ètics com la coherència, la responsabilitat, el respecte per la persona, la igualtat, i altres conceptes morals, estan purament basats en la lògica. No pot ser d'una altra manera. Cal segons la lògica. Si la lògica és inherent a l'existència i al pensament, no té sentit lògic que proposem que la moral no ha d'estar completament supeditada a la lògica, als principis i categories lògiques, i la seva aplicació en la nostra conducta.

He comprovat que aquest punt resulta molt difícil d'entendre per a la majoria de la gent. Estem tots tan acostumats a fer servir la lògica com un mer instrument que ens costa veure-la com un àmbit de coneixement que té el seu propi valor. De la mateixa manera que molta gent no pot assimilar que els altres animals no són eines, sinó que tenen la seva pròpia personalitat, tenen voluntat i interessos. Tenen un valor intrínsec, per sobre de qualsevol valor instrumental que els puguem atorgar. Simplement hi ha persones que no ho entenen o no ho poden assumir. El mateix passa amb la lògica. No és més que un altre cas en què diversos mil·lennis d'inèrcia ens impedeixen literalment qüestionar o enderrocar els prejudicis adquirits.

Quan William K. Clifford al·legava que les nostres creences per ser moralment acceptables havien d'estar sempre basades en l'evidència comprovable, i ho postulava com un deure ètic, no feia altra cosa que aplicar la lògica en si mateixa. Quan William James li replicava que les creences que resulten útils o satisfactòries també han de ser considerades com a vàlides, no estava fent res més que rebutjar la lògica en favor de el predomini de les emocions o del benefici particular de cadascú.

Si aquest raonament que aquí plantejo és correcte, llavors resulta evident que totes les altres suposades teories ètiques es basen en arbitrarietats. Per molt consistents que poguessin ser en la seva coherència interna; si no es basen els seus fonaments en la lògica, han de ser racionalment rebutjades. Hi pot haver algunes teories com la kantiana que es basa en el respecte per la persona. Però el seu concepte de persona és erroni. Hi ha teories com l'utilitarisme que recullen algun aspecte de la sentença com és el dolor i el plaer però apliquen un reduccionisme hedonista que no es justifica en base a les evidències que tenim sobre la sentença. Totes aquestes, en general, estan plenes d'errors i dogmes, perquè totes són mers reflexos de prejudicis o interessos creats.

Potser el punt més controvertit en aquesta explicació és la noció d'identitat. Especialment rau aquí la major dificultat, segons sembla, per tant exposaré concisament què és la identitat i per què respectar el principi lògic d'identitat implica i equival a respectar la persona, és a dir, l'ésser que en si posseeix o, millor dit, l'ésser que és identitat. La lògica converteix en necessari que respectem tots els éssers que s'identifiquen a si mateixos. Sobre aquest punt és important aclarir dues coses:
 

  • Els éssers amb identitat no són tots els éssers tots els ens o existents. Aquest és el primer error en què més fàcilment es pot incórrer. Els ens de l'existència, tots els éssers que existeixen, en tant que existents es limiten a existir. Les coses són. L'existència no és identitat. Però, preguntareu, per ventura cada cosa no és ella mateixa i no una altra cosa? Per descomptat. Però aquest fet és l'existència, no la identitat. La identitat solament succeeix quan nosaltres, a part d'existir prenem consciència que existim, a través primerament de les sensacions. I prenem consciència que altres éssers també existeixen aplicant el principi d'identitat que hi ha al nostre pensament. Aquesta reflexivitat no limitar-nos a existir, sinó a saber que existim és el que anomenem identitat [A=A] en el seu nivell més bàsic. És la consciència primària que expliquen els neurocientífics.


  • La identitat personal, o identitat psicològica, és l'encarnació biològica del principi d'identitat. I apareix amb la consciència. I la consciència al seu torn apareix amb la capacitat de sentir. Quan algú sent, ha de sentir que és ell qui sent, i no un altre. Una sensació impersonal o en el buit és un absolut impossible. El jo o la subjectivitat apareix amb la sensació. I aquí rau la consciència primària de tot organisme que sent. Aquest fet es pot representar de manera lògica-formal mitjançant l'expressió "A=A". Per tant, si la identitat es reflecteix en dos aspectes: lògic [logos] i biològic, tots dos han de ser considerats de manera equivalent. Fent ús del propi principi d'identitat. És a dir, si un raonament formal és correcte al respectar el principi lògic d'identitat, un raonament moral serà correcte en tant que respecti el principi psicològic d'identitat, és a dir, els éssers que senten.



Hi ha un detall que em sembla que afavoreix certa confusió sobre aquests punts i que trobem en el fet del sentit que té el terme "lògica". Perquè quan parlo de lògica em refereixo tant a allò que tradicionalment s'ha denominat logos -l'estructura essencial de l'univers- com a la disciplina formal del raonament (basada en els principis d'identitat, no-contradicció, tercer exclòs, raó suficient). Quan parlo del principi d'identitat em refereixo al logos però també al principi d'identitat en la lògica formal. La noció d'identitat forma part del pensament com a estructura bàsica, però també es refereix a la consciència, de nosaltres mateixos i del que ens passa, que tenim cada un dels éssers que podem sentir.

El "logos", per descomptat, no es refereix a res transcendental o metafísic. És l'estructura essencial de l'existència. L'univers té un entramat formal i això és al que anomenem logos. De fet, el reconeixement del logos marca la diferència amb el pensament mític o màgic, al reconèixer que l'univers no es regeix per l'atzar o el caprici sinó per lleis i constants presents en tots els fenòmens. La seva presència no és més ni menys enigmàtica que la pròpia presència de l'univers, ni té res de particularment misteriós.

No estic segur de si alguna cosa d'això ajuda a aclarir la noció d'identitat, o es limita a ser una repetició del que ja dit en altres notes. En tot cas, acabaré desenvolupant de nou, en els seus termes bàsics, el pensament central del que seria una fonamentació lògica de la moral:

Si tots acceptem que la lògica determina la correcció del nostre pensament i tot raonament és correcte precisament perquè s'ajusta a la lògica, haurem de concloure, atenent-nos a la lògica, que el raonament moral està subjecte al mateix criteri. Per tant, la moral s'ha de basar en el principi d'identitat. L'ètica és bàsicament el respecte per la identitat. Ja sigui identitat formal o identitat psicològica (això és: els éssers que senten - els éssers que són conscients de si mateixos). Per descomptat, l'ètica té també altres aspectes basats en la resta de categories lògiques: la igualtat, la coherència, la responsabilitat... Que també són igual d'importants.

L'ètica és l'àmbit de coneixement que ens mostra el què hem de fer. Crec que en aquest punt gairebé tothom hi estaria d'acord. La moral és un codi de normes que estableixen el que sí està bé de fer o el que no està bé de fer. No hi ha cap teoria que intenti fer-se passar per ètica que no accepti aquest plantejament bàsic.

Segons el filòsof James Rachels, la definició mínima d'ètica seria la següent:

«La concepció mínima [de la moral] pot enunciar-se ara molt breument: la moral és, com a mínim, l'esforç de guiar la nostra conducta per raons és a dir, fer allò per al que hi ha les millors raons alhora que donem igual pes als interessos de cada persona que serà afectada pel que fem.»

L'única diferència entre ciència i ètica és l'àmbit d'aplicació i la finalitat. El fonament i el mètode és exactament el mateix: la raó. La ciència pretén conèixer el món natural per tal de beneficiar-nos, ja sigui mitjançant la prevenció o el control. D'altra banda, l'ètica pretén establir nostra guia de conducta sobre la base de la raó. La raó és una postura davant l'existència fonamentada en la lògica i els fets empírics comprovables.

Des d'una perspectiva racional, la moral parteix d'uns postulats bàsics que són acceptats com un principi absolut pels individus racionals i prou intel·ligents. I d'aquests postulats es pot deduir la resta de proposicions morals. D'aquesta manera, la moral s'assembla més a la ciència la qual segueix el mateix procediment per a construir els seus models d'explicació i no als gustos o tradicions, que es basen únicament en preferències individuals, que poden ser merament arbitràries o circumstancials.

El fet que no s'hagi deduït tota la moral no és un argument en contra d'aquesta postura, com tampoc ho és contra la ciència que no hagi explicat tota la realitat. I el fet que hi hagi individus que no acceptin els preceptes morals no és diferent del fet que hi hagi individus que no accepten les conclusions de la ciència.

La manera d'agafar el suposat conflicte entre "ser" i "haver de ser" és acceptar l'existència de normes morals definides per determinats axiomes o deduïts a partir d'ells. Aquests axiomes són les lleis bàsiques de la lògica, més específicament la llei d'identitat [A=A]. És el principi d'identitat el que ho determina tot. És el que determina en què consisteix l'ètica, quins éssers són moralment rellevants i per què, i quin tipus de consideració i protecció moral han de tenir.

Si la identitat consisteix bàsicament en la consciència de nosaltres mateixos, diferenciant així de la resta d'elements i éssers de l'existència, llavors el fenomen de la consciència és formulable d'acord amb el principi d'identitat [A=A]. La identitat en si mateixa no rau en les nostres característiques particulars, ja que tant se val dir "A=A" que "E=E", sinó que la identitat és precisament en aquest acte en el qual un ésser es fa referència a si mateix, com a individu, en diferenciació al medi que l'envolta. Aquest és el fet peculiar de la sensació i el que origina el fenomen de la subjectivitat. Ser conscient és ser algú conscient d'alguna cosa. Un estat de consciència sense subjecte, sense algú que sigui conscient, és un absurd.

A més, el fet d'ésser sentent de ser algú implica en si mateix el desig innat de conservar i protegir la pròpia existència contra el que l'amenaça o perjudica i en favor del que la manté i afavoreix. La sentença ha sorgit com un mecanisme evolutiu [N.T.: enllaç no disponible] per a aconseguir que l'organisme animal es mantingui amb vida.

En conclusió, aquesta és, en síntesi, la connexió entre el principi d'identitat i la sentença. I la connexió entre el principi d'identitat i l'interès bàsic en conservar l'existència: el desig de viure. És per això que essent la lògica el fonament de l'ètica racional, la llei d'identitat ens mostra que:

1) Són els éssers que senten els que mereixen ser inclosos dins de la consideració moral;

2) Que la consideració moral consisteix a respectar i protegir de la nostra ingerència com a agents morals l'interès fonamental de cada individu en conservar, i desenvolupar, la seva pròpia existència.


Textos relacionats (en castellà):

- Els mites i el logos [N.T.: enllaç no disponible]

- Coneixements fonamentals de filosofia: raonament lògic

- Lògica i realitat [N.T.: enllaç al web ferratermora.org no disponible].