30 de desembre de 2013

No són lliures


Per si quedessin alguns dubtes que veganisme i vegetarianisme són coses ben diferents i oposades, articles com «Formatges sense quall animal per a lactovegetarians» serveixen per aclarir-los.

Vegetarianisme és explotació animal. És important ser-ne conscient si ens importen els animals.

Els vegetarians també promouen el consum d'ous. Tot allò que no sigui carn és acceptable segons el vegetarianisme.

Quan Donald Watson i altres pioners van fundar el veganisme en els anys 40 de segle XX, els vegetarians ja sabien en aquell temps —i saben actualment— que no hi ha diferència moral entre carn i lactis, però no van voler acceptar que el vegetarianisme ampliés el seu rebuig als lactis perquè deien que primer caldria aconseguir abolir la carn i després ja es veuria la resta. Per això, Watson i altres antics vegetarians, van crear la seva pròpia organització i així va començar el veganisme.

Afirmar que primer cal abolir la carn és una preferència arbitrària i injustificada. És com dir, per exemple, que primer cal centrar-se solament en abolir el canibalisme i després ja ens preocuparem d'abolir l'assassinat, la violació sexual, la tortura... Però aquest ordre és una fal·làcia, perquè se centra en característiques irrellevants. Qualsevol pràctica que cosifiqui i impliqui violència contra altres persones és igualment rebutjable sense importar els detalls secundaris.

Cada vegada que algú fa servir el terme vegetarianisme com a sinònim de veganisme —per exemple, uan algú diu coses errònies com que "una dieta vegana és 100% vegetariana"— entenc que o no té un coneixement informat sobre el que parla o intenta enganyar a algú. No hi veig cap altra opció. Per a qui tingui accés a Internet, i estigui llegint això, la primera opció ja no pot ser excusable. I la segona és immoral. Si us plau, no enganyeu a la gent. Per què alguns continuen equiparant veganisme i vegetarianisme com a sinònims quan és evident que, per poc que investiguis, no ho són?

No hi ha cap diferència moral entre consumir carn o lactis o ous. Tots els animals són igualment esclavitzats i enviats a l'escorxador. Si un cas, hi ha encara més sofriment darrere d'un tros de formatge que darrere d'un tros de carn, perquè les vaques són explotades durant diversos anys per a treure'ls-hi la llet, mentre que els no-humans destinats a carn tot just viuen unes poques setmanes o mesos. Així mateix, les gallines emprades per a "produir" ous pateixen les mateixes condicions que la resta de no-humans esclavitzats.

De totes maneres, la qüestió fonamental no rau en com explotem els altres animals, sinó que el que està malament és el fet mateix de fer-ho, sense importar el com. La qüestió de fons és que no hem d'emprar els altres animals per al nostre benefici.

Els animals són éssers conscients que tenen voluntat i interessos propis referits a la seva pròpia supervivència i benestar. No són màquines o eines per a servir-nos de menjar o altres fins. Els animals no humans són éssers sensibles que valoren la seva existència tant com nosaltres valorem la nostra. No tenim cap justificació moral que avali el fet que els fem servir com a mitjans per als nostres fins, a costa de violar la seva individualitat i els seus interessos.

Sovint sento expressions del tipus: "Però si els animals estan en llibertat i només s'agafen els ous però no els maten ni els fan res dolent...". Sobre això tinc tres aclariments:

Primer; prendre els seus ous és robar-los. Els ous no són nostres, sinó d'ells. I no ens han donat el permís per a agafar-los.

Segon; cap animal que viu sotmès a la voluntat d'altres pot ser lliure, per definició. No són lliures, encara que estiguin confinats en un espai a l'aire lliure. Sempre estaran privats de llibertat.

Tercer; els animals que viuen tutelats en domicilis privats o que estan acollits en refugis o protectores o santuaris tampoc són lliures, encara que no siguin usats per a menjar o per a companyia. Ells no poden decidir sobre la seva pròpia vida, a diferència dels animals silvestres que viuen a la natura. No són lliures. Ni tan sols aquells animals que viuen a la natura serien lliures, legalment parlant, ja que els humans els consideren de la seva propietat.

Tots els individus no humans del planeta són sotmesos legalment a la condició de propietat humana; ja sigui per part dels Estats, les empreses, o individus particulars. L'antropocentrisme ha estès l'esclavitud a tots els habitants de la Terra que no són humans.

Els animals no humans han de ser lliures. Però no ho són. Aquest és el problema. I el veganisme és la solució.

 

18 de desembre de 2013

Una bona notícia?


És una bona notícia que cada cop hi hagi disponibles més productes aptes per a vegans? La qüestió no em sembla intranscendent, ni crec que es pugui contestar raonablement amb una simple afirmació o negació. Així que reflexionem-hi un moment.

Algunes persones objecten que no estaria bé consumir aquests productes encara que siguin completament vegetals si són venuts per empreses que exploten animals per a altres productes.

Jo considero que quan nosaltres consumim un producte que no implica l'ús d'altres animals llavors no estem demandant explotació animal ni estem recolzant-la financerament. Si jo consumeixo suc de taronja d'una determinada empresa llavors no estic demandant ni finançant l'explotació animal, encara que l'empresa que ven aquest producte explotés animals per vendre altres productes. Tinguem en compte que aquests altres productes que impliquen emprar animals no existeixen perquè l'empresa ho decidís així sinó perquè la gent els demana.

Per tant, en principi no veig que hi hagués res d'incorrecte en consumir aquests productes si són aptes per a vegans. Una altra cosa és que no vulguem donar suport a una determinada empresa per cometre abusos contra humans o contra el medi ambient —que afecta tots els animals— i que tenen a veure amb tota la seva dinàmica empresarial que inclou els mateixos productes que nosaltres consumim. L'ètica no s'acaba ni es limita en el veganisme; però aquest assumpte ja seria a banda del sentit propi del veganisme.

És cert que una empresa no deixarà d'explotar animals solament per a incloure productes vegetals a la seva oferta. Ara, si tothom deixés de consumir animals llavors sí que deixarien de fer-ho. Les empreses no exploten animals per gust sinó per a satisfer una demanda social. El problema rau en la demanda. En general, és la demanda la que modela l'oferta. I l'única manera de canviar aquesta demanda és canviar la manera de pensar i actuar de la gent mitjançant l'activisme.

Per descomptat que jo considero que és millor donar suport a una empresa vegana sempre que en tinguem l'oportunitat; però en el context actual això no sempre és possible, ja que amb prou feines existeixen aquestes empreses. Així que ens hem d'ajustar al context social en què vivim, i mirar de canviar-lo cap a l'abolició de l'explotació animal mitjançant l'activisme educatiu.

D'altra banda, és una bona notícia que apareguin aquests nous productes perquè això reflecteix que el nombre de vegans ha augmentat i se'ls té en compte com a consumidors. Ara bé, també és cert que no serveix de res tenir opcions veganes disponibles si perdem de vista que hem d'aconseguir progressivament que la societat sencera sigui vegana.

Veganisme no vol dir formar part de cap culte, comunitat o club. Veganisme vol dir deixar de formar part de l'explotació animal. Veganisme vol dir fer activisme per eradicar l'explotació dels animals no humans. Veganisme significa l'emancipació dels no humans de la dominació dels humans.

El veganisme no tracta sobre que a nosaltres ens resulti més còmode viure sense usar els animals no humans. No és un estil de vida. Del que es tracta és d'aconseguir l'abolició de l'explotació especista, començant per aplicar aquest principi abolicionista a la nostra pròpia vida. És una qüestió de justícia moral.

A països com els Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya pots trobar milers d'opcions veganes de tota mena a tot arreu. Tot i això, el percentatge de vegans no supera encara el tres per cent de la població. I si ens quedem així aleshores els altres animals continuaran essent esclavitzats indefinidament, com passa ara.

En aquests països sembla que predomina el model del vegà-consumidor, que és molt rigorós en allò que consumeix, cosa que està bé, però no és menys important ser un vegà-activista que fa tot el que pot per a promoure educativament el veganisme.

Tot i això, el percentatge de vegans que fa activisme vegà és una minoria. Malauradament, molts vegans no poden fer activisme per qüestions personals o dediquen el seu temps a campanyes que no difonen el veganisme sinó que se centren en la "crueltat" d'algun tipus específic d'explotació especista [tauromàquia, caça de foques, pells...] en comptes de promoure el veganisme. Seria una gran notícia que aquesta tendència es revertís i que totes les persones que són veganes dediquessin els seus esforços principalment a difondre el veganisme.

Tot i que som molt pocs, en comparació, els que fem activisme vegà, es pot apreciar que el veganisme ha crescut molt notablement aquests darrers anys, amb la inestimable ajuda d'Internet i l'imprescindible feina d'alguns col·lectius vegans. 
 
Què més podríem aconseguir si tots centréssim les nostres energies en la difusió del veganisme? Podríem aconseguir un món vegà.

Si ens importa la justícia llavors farem tot el que puguem per posar remei a la injustícia. Si ens importen les víctimes farem tot el possible per acabar amb la seva opressió. Tot el possible ajustat als mateixos principis ètics que diem defensar.

En conclusió, podem dir que sí que és una bona notícia. Però no perdem de vista el centre veritable de l'assumpte: aconseguir abolir el prejudici de l'especisme i l'explotació dels animals.
 

12 de desembre de 2013

El problema de fons que continua sense comprendre's

«Una teoria sensata i coherent sobre els drets dels animals s'hauria de centrar solament en un dret per a tots els animals: el dret a no ser tractat com a propietat dels éssers humans.» ~ Gary L. Francione

Malgrat el que habitualment sembla creure gairebé tothom —o el que alguns animalistes s'entesten a divulgar sovint—, el problema moral en la nostra relació amb els altres animals no és solament si els causem dany físic o si els fem patir. Aquest és un error central que encara no ha estat advertit ni per la societat ni pel moviment animalista en general.

La qüestió de fons és que nosaltres no tenim dret a emprar altres animals per al nostre benefici. No estem legitimats a usar-los per als nostres propòsits, siguin els que siguin. Independentment de si al fer-ho els causem dany o sofriment. De la mateixa manera que no tenim dret a fer servir altres humans per als nostres fins sense el seu consentiment explícit, a banda de si se'ls causa dany o sofriment. No hi ha raó que justifiqui moralment aquests actes. I si no hi ha una raó llavors vol dir que al fer-ho ens basem simplement en el nostre benefici o caprici.

De fet, el motiu habitual pel qual evitem fer-los mal, o ens preocupem pel seu benestar, no té a veure amb ells mateixos, amb els seus interessos, sinó amb el profit que podem treure d'ells. La nostra relació amb els altres animals està basada en la utilització que en fem. Heus aquí el problema fonamental. Com encertadament assenyala el professor Tom Regan:

«El nostre error fonamental no està en el fet que tanquem els animals, causant-los solitud i angoixa, en què els provoquem sofriment, o en què ignorem els seus desitjos. És clar que tot això està malament, però no és l'error fonamental. Són conseqüències del nostre fonamental error moral, que consisteix a veure els animals com a éssers que no tenen valor intrínsec, com a recursos per al nostre benefici.»

Usar altres persones, humanes o no humanes, sense tenir en compte la seva lliure voluntat, el seu consentiment, vol dir tractar-les com a objectes. En això consisteix l'explotació.

Explotació és usar altres éssers com a simples mitjans per als nostres fins. Fer això amb éssers que no senten, que no tenen consciència [minerals, plantes, màquines] pot ser acceptable. Però no ho és fer-ho amb éssers que poden sentir i que tenen la seva pròpia voluntat i interessos.

Tenim sotmesos els altres animals a la condició de propietat, és a dir, a l'esclavitud. Esclavitud significa apropiar-se d'altres persones, és a dir, considerar-les propietats: mers recursos per al nostre benefici. Aquest és l'estatus que tenen actualment els animals no humans en la nostra societat. Tots ells, sense excepció, són propietat legal dels humans.

Quan uns humans són propietat d'altres humans, això es considera esclavitud. El mateix val per als altres animals. L'espècie dels individus és irrellevant.

Si l'únic problema moral en la nostra relació amb altres persones fora el fet d'infligir-los patiment, llavors es podria justificar l'esclavitud amb l'excusa que l'esclavitud no sempre ha d'infligir necessàriament sofriment a les seves víctimes.

De la mateixa manera, també es podria justificar molts altres crims, com la violació sexual, la pederàstia i l'abús de menors. Amb la mateixa excusa que no necessàriament a l'emprar-los per a fins sexuals se'ls hagi de causar dany o sofriment.

Però la qüestió és que fer servir algú per al nostre benefici sense que pugui donar el seu consentiment explícit i informat —com és el cas de nens, ancians o discapacitats mentals— vol dir deixar de respectar-lo com a persona per passar a tractar-lo com si fos un objecte de la nostra propietat. Fer això amb éssers humans no és acceptable. Però tampoc ho és quan es tracta d'altres animals.

Les vides dels altres animals estan determinades per nosaltres a complir alguna funció d'utilitat per als humans. La continuïtat de la seva vida, la seva llibertat de moviment o el seu benestar estan supeditats al que nosaltres decidim per al nostre benefici. En això consisteix l'opressió especista sobre els no-humans. Considerem els altres animals com a mitjans per a fins humans i no com a fins en si mateixos. Els cosifiquem. No els reconeixem que tinguin dret a viure o a estar lliures de la nostra dominació perquè ells puguin tenir una existència independent, autònoma, en què realitzin els seus propis projectes de vida.

Quan diem que els altres animals són considerats com a mers recursos, el que volem dir amb això és que són considerats moral i legalment com a propietats. El seu estatus és el de propietat dels humans. No tenen, de cap manera, ni drets ni protecció legal dels seus propis interessos. Són considerats mers recursos per a satisfer necessitats i desitjos humans.

Els éssers humans també són en certa manera considerats ocasionalment com a recursos, però no com a mers recursos. És a dir, no se'ls pot usar exclusivament com si solament fossin recursos. Els éssers humans són respectats com a persones i subjectes de drets. Això vol dir que no se'ls pot usar, per a benefici d'uns altres, sense el seu consentiment o a costa de violar els seus drets bàsics. Poden ser usats com a recursos solament en el cas que donin el seu consentiment explícit i informat i no sigui a costa de vulnerar els seus drets; en això consisteixen en general les relacions econòmiques i laborals en la societat.

Per tant, fer servir algú com a recurs solament seria moralment acceptable si es fa amb el seu consentiment explícit i informat i es respecten els seus drets. Aquesta situació tan sols pot donar-se amb éssers humans adults i en plenes facultats mentals. En canvi, els altres animals no poden donar-nos el seu consentiment explícit i informat, de manera que usar-los com a recursos és sempre immoral: és contrari a l'ètica bàsica.

Els éssers humans no són considerats com a mers recursos, com a propietats, en la nostra societat. Al contrari del que fem amb els altres animals, als humans no els sotmetem per usar-los com a menjar o com a vestimenta, o com a subjectes forçats d'entreteniment i experimentació.

Si en la nostra societat no mengem éssers humans, ni en general està acceptat que els explotem com a mers recursos, llavors és el prejudici de l'especisme la veritable causa que impedeix que respectem de la mateixa manera els altres éssers conscients. Excloem altres animals de la nostra consideració moral pel simple fet de no ser humans.

No poso en dubte la preocupació sincera de molta gent pel benestar dels animals no humans que explotem. Però pensem per un moment si ens semblaria just que altres persones ens tinguessin sotmesos de per vida sense tenir en compte el nostre consentiment i ens empressin per als seus propis fins, encara que fos sense fer-nos mal. Ens semblaria just? I si no és així, per què apliquem un criteri sobre altres animals que no acceptem per a nosaltres mateixos? Per especisme.

L'ètica no es limita solament a la consideració pel benestar. L'ètica té a veure primerament amb el reconeixement del valor intrínsec que posseeixen tots els éssers que senten, és a dir, amb el fet de reconèixer que ells posseeixen un valor en si mateixos i per si mateixos, que és diferent del valor instrumental que nosaltres puguem donar-los. D'aquesta manera ho expressa el professor Tom Regan:

«Tots els animals són algú. Algú amb una vida pròpia. Darrere d'aquests ulls hi ha una història, la història de la seva vida en el seu món com ells ho experimenten. En la nostra cultura, ens han fet pensar en els animals com a coses, com a mercaderia. El gran desafiament el trobem en un canvi de percepció. La comprensió que ells tenen una vida pròpia, independent de la seva utilitat per a mi o per a qualsevol altra persona: això és el que estic intentant establir quan em refereixo a ells com "subjectes d'una vida." En aquest sentit, són exactament com nosaltres, iguals a nosaltres.»

Respectar aquest valor moral intrínsec en els altres animals implica no fer-los servir; no tenir-los sotmesos a la condició de la nostra propietat.

Sempre que no interferim en els seus hàbitats naturals, els altres animals es constitueixen com a éssers independents i autònoms que viuen les seves pròpies vides en llibertat, en els seus propis termes.

Tots els animals no humans que són ara propietat dels humans van ser originàriament segrestats del seu hàbitat natural, on vivien en llibertat, o són descendents d'aquells que van ser sotmesos mitjançant la coacció.

Posar remei a aquesta dinàmica explotadora implica que hem de deixar de participar i recolzar l'ús d'animals no humans. Sense importar de quin ús es tracti. Per això el primer pas fonamental és el veganisme. El veganisme és una cosa que podem entendre fàcilment i que podem portar a la pràctica ara mateix, sense esperar que hi hagi lleis que ho aprovin.

La qüestió de fons és si ens prendrem seriosament els altres animals i basarem la nostra conducta en l'ètica o, si en cas contrari, continuarem veient-los com a éssers inferiors que solament importen pel seu valor d'utilitat per a nosaltres. Si triem fer això últim no estarem actuant de forma diferent a tots aquells que exploten altres humans. És la mateixa mentalitat cosificadora que sols valora altres individus en tant que puguem usar-los per al nostre profit.

No hem de mirar a un altre costat si volem reconèixer abusos per part dels que es creuen legitimats a actuar així pel fet que són més intel·ligents o més poderosos. Mirem-nos a nosaltres mateixos i el que estem fent als altres animals.

Mentre no eradiquem de la nostra mentalitat i de la nostra pràctica aquesta idea que els altres animals són mitjans per als nostres fins no hi haurà cap avenç substancial en la nostra relació moral amb ells i continuarem sotmetent-los a la nostra dominació.

Si de veritat ens volem prendre seriosament els interessos dels altres animals, llavors hem de deixar de considerar-los com a instruments que existeixen per al nostre benefici i comprendre que ells són persones: individus amb els seus propis interessos, i que tenen un valor intrínsec que hem de respectar.
 
 

10 de desembre de 2013

Feminisme mal entès


«Quina altra classe de feminisme practiquem quan eludim mirar amb rigor les noves injustícies que podem originar amb el nostre afany? El triomf del feminisme serà l'eliminació de la injustícia, no el canvi dels individus que la pateixen ni la cerca d'una compensació per una discriminació històrica.» — Elena Alfaro

En certes ocasions m'he trobat amb una dubtosa interpretació, suposadament feminista, sobre l'explotació que exercim sobre els altres animals. Aquesta perspectiva es podria resumir en lemes com el següent:

«Feministes que consumeixen lactis? La llet de vaca és tortura, explotació, violació i assassinat de les femelles d'una altra espècie. Hem de ser coherents amb les nostres idees!»

Quina conclusió hauríem de treure d'aquest enunciat? Que l'explotació sobre els mascles sí que estaria bé, o no? No hi hauria problema, per tant, que les feministes consumissin animals masculins. Aquesta és la conclusió lògica que es deriva d'afirmar que no cal explotar altres animals pel fet de ser dones femelles. Òbviament, això sanciona l'explotació dels animals de sexe masculí.

Considero que aquest enfocament és un error. Dir que no hem d'explotar altres individus perquè són femelles no és feminisme; és sexisme. A les vaques i altres animals no humans se'ls discrimina i explota amb l'excusa que no són humans; no perquè siguin de sexe femení. Els no-humans de sexe masculí són igualment explotats sota la mateixa discriminació especista.

Considero que aquest plantejament basat en el sexe és tan erroni com seria al·legar que la violació de nenes és una qüestió feminista perquè elles són de sexe femení, ignorant alhora els nens que són igualment víctimes d'abusos sexuals. Em sembla que això és un criteri sexista; no feminista. El feminisme no discrimina entre grups o sexes, sinó que pretén posar fi a la discriminació moral entre sexes motivada per un prejudici concret: el masclisme.

El feminisme es fonamenta en el principi d'igualtat i el respecte al valor intrínsec de la persona; i no en intentar privilegiar un col·lectiu davant d'un altre.

El feminisme no tracta sobre les dones com a tals —no és una qüestió ginecològica ni psicològica— sinó que tracta sobre el prejudici sexista que les discrimina injustament davant dels homes i tot el sistema generat sota aquest prejudici: el patriarcat. Assenyalar aquesta diferència potser pot semblar subtil, però entenc que resulta de la major importància.

Una dona no mereix respecte pel mateix fet de ser dona sinó pel fet de ser persona. El sexe –així com la raça o l'espècie– no té a veure amb la constitució de la personalitat entesa com la capacitat de sentir: el fet de ser un individu conscient que té voluntat i interessos propis.

L'única característica rellevant per a ser inclòs a la comunitat moral és la sentença. Tota la resta és secundari o irrellevant, incloent-hi el fet de ser humà.

El feminisme ha aportat nocions morals importants a l'ètica. Una és la idea que si el cos d'una dona és seu —és part integrant de la seva personalitat— aleshores ningú no ha de prendre decisions que afectin el seu cos sense el seu consentiment. Emprar el cos d'una altra persona per al nostre benefici, sense el seu consentiment, és una transgressió moral greu. Això és una vulneració del respecte més bàsic que tota persona mereix.

Que potser no fem servir els cossos d'altres animals per al nostre benefici sense el consentiment d'ells i a costa de violar els seus interessos més bàsics? Que potser no els confinem, privem de llibertat, mutilem i matem rutinàriament per emprar-los com a menjar, vestimenta, entreteniment, subjectes forçats en experiments, i altres fins? Algú que es consideri feminista sens dubte hauria de reflexionar com a mínim sobre tot això i comprovar si és compatible amb els seus principis morals.

Una persona pot, a la pràctica, ser feminista i alhora ser especista. Això és un fet evident. Per tant, la crítica s'hauria de centrar en l'especisme i no en dir a les feministes que està malament explotar altres animals per ser de gènere femení. Això darrer és simplement un argument sexista. El sexe d'un individu és irrellevant pel que fa a la consideració moral.

Comentaris com: "La llet de vaca és tortura, explotació, violació i assassinat de les femelles d'una altra espècie" o també: "la producció lletera destinada als humans és una explotació explícita del cos de les femelles i reflecteix una forma de violència sexual" clarament denuncien un tipus de violència concreta pel fet ser dirigida contra animals femelles. Però el prejudici que motiva o permet aquesta violència no és el sexisme, sinó que és l'especisme.

Segons aquest plantejament no seria coherent el fet de ser feminista amb el fet de participar a l'explotació d'altres animals perquè són femelles [dones]. Solament per això: perquè són de sexe femení. No s'argumenta que siguin éssers sentents o persones amb drets. Aquest plantejament diu que no cal explotar altres animals pel fet que són de sexe femení. Això és sexisme.

No explotem les femelles d'altres espècies perquè són de sexe femení, sinó per pertànyer a una altra espècie que no és la humana. Per tant, la crítica és totalment errada i ignora que la mateixa violència afecta igual els no-humans de sexe masculí. Per això considero que aquest enfocament és errat i sexista.

En tot cas, el feminisme com a tal no és incoherent amb el fet de participar en l'explotació especista. El feminisme es refereix al prejudici del masclisme. Però l'explotació especista no és motivada pel masclisme, sinó per l'especisme.

El que sí que seria incoherent és que, tenint en compte que el feminisme es basa en el principi d'igualtat i en el principi de respecte al valor inherent de la persona, qui defensi el feminisme no apliqui aquests mateixos principis quan es tracta de la nostra relació moral amb els no-humans. Això sí que és incoherent.

El feminisme s'oposa al masclisme perquè es basa en la igualtat i respecte per la persona. Per això, les feministes haurien d'aplicar aquesta base ètica contra el prejudici de l'especisme per a rebutjar-lo. Tots en general ho hauríem de fer així.

El veganisme és equivalent al feminisme, però aplicat a l'opressió especista que exercim contra els animals no humans.

El veganisme i el feminisme compartirien la mateixa base moral. Però es diferencien en l'enfocament on dirigeixen el missatge i l'estratègia.

El feminisme s'enfoca al masclisme i el veganisme s'enfoca a l'opressió especista. Masclisme i especisme són prejudicis diferents —encara que igualment erronis— i els cal una resposta específica.

El feminisme va sorgir per a respondre al masclisme; i el veganisme va sorgir per oposar-se a l'antropocentrisme.

Igual que el sexisme; l'especisme discrimina injustament, ja que tots els animals som individus i tenim els mateixos interessos bàsics. L'especisme és anàleg al sexisme en el fet que discrimina les persones per característiques irrellevants per a la consideració moral.

La diferència entre veganisme i feminisme és en el prejudici al qual dirigeixen el seu missatge. Per això tots dos es refereixen a individus diferents. Però ni el feminisme ni el veganisme discriminen moralment entre individus, sinó que s'enfoquen sobre un prejudici específic que discrimina injustament entre individus.

 

2 de novembre de 2013

Veganisme, en poques paraules


«El veganisme és el principi abolicionista sobre l'explotació dels animals per part de l'home. L'aspecte positiu d'aquesta definició negativa [no-explotació] és la concessió de la llibertat. En una paraula: emancipació. Veganisme serà definit com el principi de l'emancipació dels animals de l'explotació per part dels éssers humans.» ~ Leslie Cross

El veganisme és una posició ètica que postula la inclusió dels altres animals a la comunitat moral, és a dir, el reconeixement dels animals no humans com a subjectes de consideració moral. O dit d'una altra manera: deixar de veure els altres animals com a objectes o recursos que existeixen per al nostre ús i benefici, i passar a considerar-los com a persones -persones no humanes.

Aquesta postura es basa en dos principis fonamentals:

    Primer; si un ésser posseeix la capacitat de sentir llavors té consciència, voluntat i interessos, i, per tant, compleix l'únic requisit necessari i suficient per a ser reconegut com a membre de la comunitat moral en tant que és un ésser que té un valor inherent, que és independent del valor instrumental que nosaltres li atorguem.

    Segon; una vegada que que hem reconegut l'existència del seu valor intrínsec, solament serem justos -d'acord amb el principi d'igual consideració- respectant la seva voluntat i interessos al mateix nivell que els nostres, independentment de l'espècie a la qual pertanyi l'individu que posseeix voluntat i interessos.

Al contrari del que se sol manifestar en algunes ocasions, el veganisme no és una "eina" o un mitjà -una dieta o un estil de vida- sinó que és un principi ètic. Així ho explicava Leslie Cross, un dels fundadors del moviment vegà:

«És important recalcar que un dels resultats d'aquesta definició és que fa del veganisme un principi. És, per descomptat, un principi a partir del qual certes pràctiques naturalment s'estenen, però és en si mateix un principi, i no un conjunt de pràctiques.»

«El veganisme és essencialment una doctrina de llibertat. Cerca alliberar els animals del lligam de l'ésser humà, i a l'ésser humà del lligam a una creença falsa: la creença falsa que tenim un dret moral a considerar els altres animals per als nostres propis fins.»

L'oposat al veganisme constitueix un prejudici arbitrari que es coneix com a especisme, i que deriva en la discriminació i l'explotació sobre altres animals pel simple fet de no ser humans. El veganisme s'oposa radicalment a aquesta discriminació a través de les nostres eleccions individuals així com mitjançant l'activisme basat en l'educació no-violenta.

No hi ha cap diferència moral entre abusar d'éssers humans o abusar d'animals no humans. Tots ells senten i tenen els mateixos interessos bàsics. No volen que ningú els faci mal ni s'aprofiti d'ells. Per això, el sexisme, l'homofòbia, el racisme i l'especisme són injustícies equivalents. No hi ha raó moral que justifiqui discriminar altres individus per ser d'una determinada una raça, sexe, espècie o orientació sexual.

Assumir el principi del veganisme implica que deixem de fer servir animals no humans per a qualsevol propòsit humà: no menjar-los, no vestir-nos amb trossos dels seus cossos, no participar en cap activitat que impliqui usar-los.

A més a més, no ens cal emprar altres animals per a viure i disposem d'opcions en tots els àmbits de la vida [alimentació, vestimenta, treball, oci...] que no impliquen fer-los servir. 

L'eina per a aconseguir que aquest principi s'apliqui a tota la societat és l'activisme. L'activisme és una activitat en la que tots hauríem implicar-nos en la mesura de les nostres possibilitats. Si per coherència assumim el principi del veganisme en tots els àmbits de la nostra vida llavors hauríem d'aplicar-lo igualment a l'activisme -un activisme basat en la promoció i difusió del veganisme a tots nivells.

El veganisme no discrimina moralment entre individus per la seva espècie sinó que s'enfoca en un determinat prejudici que sí que discrimina injustament els animals no humans de la consideració moral, per considerar-los mers objectes que existeixen per a benefici dels humans. Per tant, com a vegans advoquem perquè s'estableixi la igualtat i es reconegui el valor moral inherent dels animals no humans.

El veganisme pot ser ben entès com una extensió del principi de la no-violència a la nostra relació amb els altres animals. Aquest principi significa abandonar l'odi i l'hostilitat i desenvolupar les nostres vides sense recórrer a la violència, optant en el seu lloc per la raó i l'empatia.

 

29 d’octubre de 2013

«Salvem els dofins! Matem les tonyines!»

 Envasos de cadàvers de tonyines amb el segell "Dolphin Safe" que assegura que els dofins no han estat intencionalment danyats. Els pescadors tan sols han volgut matar les tonyines. D'aquesta manera, els consumidors estan satisfets, la indústria d'explotació animal resulta beneficiada en la seva imatge i el prejudici de l'especisme en surt encara més reforçat.


I encara ens qüestionem sobre quin és el problema de fer campanyes que discriminen entre espècies i que, per tant, no defensen els interessos de tots els animals?


En assaigs anteriors he tractat sobre l'especisme en l'àmbit animalista, i he exposat algunes de les raons per les quals les campanyes animalistes que discriminen entre espècies són moralment inacceptables i contraproduents a la pràctica. No cal estar dotat d'una perspicàcia especial per adonar-se que, en un context social especista com és el nostre, el fet de promoure discriminacions entre espècies significa ignorar injustament una part considerable de les víctimes de l'opressió especista. Fer una campanya a favor dels dofins tindria sentit si solament els dofins fossin discriminats i explotats. Però no és així.


Organitzacions que sense cap inconvenient es diuen "defensors de tots els animals", com és el cas notori d'AnimaNaturalis, promouen activament aquest tipus de campanyes. Un exemple representatiu és la campanya SOS Delfines, els resultats de la qual ja veiem. Quin motiu justifica preocupar-se solament pels dofins quan la resta de no humans són igualment víctimes de l'esclavatge que exercim sobre tots els animals? Ja es tracti d'una preferència merament personal, o d'un prejudici antropocentrista ["els dofins són propers als humans en intel·ligència"] no hi ha cap raó moral que pugui justificar aquestes campanyes.


L'especisme no és menys injust encara que sigui defensat per animalistes. Cada vegada hi ha més persones conscienciades sobre l'especisme, i també n'hi ha que comencen a comprendre que l'especisme tampoc no hauria de ser tolerable quan es tracta de defensar els drets dels individus no humans. Quin sentit té denunciar la injustícia que és discriminar els no humans de la nostra consideració moral alhora que participem i donem suport a campanyes que discriminen injustament entre les pròpies víctimes de la discriminació especista?


Penso que hi hauríem de reflexionar profundament. Reflexionar sobre la moralitat i les conseqüències de les campanyes especistes promogudes per activistes que diuen que explotar uns animals no està bé però que no hi ha cap problema en explotar-ne d'altres. Això és el mateix que promoure que violar dones blanques no està bé però que no hi ha problema en violar dones negres.


Si estem d'acord que tots els animals que senten tenen igual valor moral llavors aquestes campanyes no mereixen la nostra ignorància ni la nostra tolerància sinó solament el nostre rebuig. Ja sigui una campanya exclusiva a favor dels dofins, o a favor dels gossos, o a favor dels primats. L'espècie és irrellevant a nivell moral. Tots els éssers éssers sentents, pel fet mateix de ser sentents, tenen un igual valor intrínsec, i, per tant, mereixen la mateixa consideració i respecte bàsic.


Les campanyes especistes, siguin del tipus que siguin, contradiuen l'ètica bàsica i serveixen per a reforçar encara més el prejudici de l'especisme i perjudicar les víctimes de l'explotació animal.


12 d’octubre de 2013

Especisme: el fullet original


En aquesta entrada publico la traducció d'un article del doctor Richard D. Ryder en què rememora el manifest original que ell mateix publicà l'any 1970, en el qual, per primera vegada en la història, apareixia el terme especisme.

El text té potser més importància històrica que pròpiament filosòfica, però no hi ha dubte que podem parlar d'un abans i un després, en el camp de l'ètica, a partir de l'aportació de Ryder.

Com es podrà apreciar, Ryder no defineix explícitament el que entén per especisme, sinó que més aviat ho dóna per descomptat o assumeix que els lectors ho entendran de manera intuïtiva.

Quan s'afegirà el terme especisme al diccionari? Suposo que quan la majoria de la gent conegui la paraula, i el seu significat, i se n'estengui l'ús de manera habitual. De moment no és així. Per això és tan important conscienciar sobre l'especisme, perquè a la societat no hi ha consciència sobre aquesta injustícia en la nostra relació amb els altres animals.

 

[Postdata: El 20 de desembre de 2017 fou inclòs el terme oficialment al diccionari de la RAE]

[N. dels T.: Podem trobar, en català, el mot especisme al diccionari de bioètica -en línia-, però no en els diccionaris de referència i d'ús habitual]


Educar sobre l'especisme ajuda, en gran mesura, a prendre consciència sobre la injusta relació que hem establert sobre els altres animals, i aquest és el primer pas fonamental i necessari per poder eradicar-la.

--------------------------------------------------

Especisme: el fullet original

Richard D. Ryder

2010


Les revolucions dels anys 60 contra el racisme, el sexisme i el classisme es van oblidar dels animals nohumanos. Això em preocupava. Tant l'ètica com la política simplement ignoraven per complet els no-humans. Tothom semblava preocupat solament per a reduir els prejudicis contra altres éssers humans. És que no havien sentit parlar de Darwin? Jo també detestava el racisme, el sexisme i el classisme, però per què limitar-se a això?

Com a científic, jo entenia que milers d'altres espècies també patien dolor, por i estrès, igual que nosaltres. Per això ens calia establir un paral·lelisme entre la situació de les altres espècies i la nostra pròpia. Un dia, el 1970, mentre reposava a la banyera, s'em va acudir la idea: ESPECISME.

Ràpidament vaig escriure un fullet i ho vaig fer circular per Oxford. Al no rebre cap rèplica, el vaig reimprimir amb la imatge d'un pobre ximpanzé que havia estat infectat experimentalment amb sífilis. Li vaig demanar permís al meu amic David Wood per afegir el seu nom al fullet i així poder difondre'l per tota la universitat. Llavors sí que vaig rebre algunes respostes. Una d'elles provenia d'un jove estudiant de filosofia anomenat Peter Singer, amb el qual vaig estar contacte durant diversos mesos.

Des de llavors han passat moltes coses.

El pamflet que vaig escriure el 1970 deia el següent:


ESPECISME

 

Des de Darwin, els científics han estat d'acord que no hi ha una diferència essencial entre els humans i els altres animals, des d'un punt de vista biològic. Per què aleshores fem una completa distinció moral entre els dos? Si tots els organismes pertanyem a un continu físic, llavors també hem de formar part d'un continu moral.
El terme "espècie", igual que el terme "raça", no és definible amb precisió. Lleons i tigres poden tenir descendència comuna.
Sota certes condicions de laboratori, aviat serà possible creuar a un goril·la amb un professor de biologia. El seu plançó serà tancat en una gàbia o recolzat en un bressol?
És habitual descriure a l'home de Neandertal com una espècie separada de la nostra, preparada especialment per a sobreviure durant l'era glacial. No obstant això, molts antropòlegs consideren que aquells no-humans practicaven ritus funeraris i posseïen un cervell més gran que el nostre. Suposant que el famós abominable home de les neus [Yeti] resultés ser un darrer supervivent d'aquella espècie, li reconeixeríem drets humans o li implantaríem elèctrodes en el cervell?
Faig servir aquests exemples hipotètics per cridar l'atenció sobre com d'il·lògica és la nostra actual postura moral respecte dels experiments amb altres animals.
Al voltant de cinc milions d'animals no humans, molts d'ells primats com nosaltres, són assassinats cada any, solament al Regne Unit, i el seu nombre continua creixent.
A part del dret a la vida, un altre criteri moral és el sofriment, el patiment que causa el confinament, la por i el tedi, així com el dolor físic.
Si assumim que el sofriment és una funció del sistema nerviós llavors és il·lògic al·legar que els altres animals no pateixen de manera similar a nosaltres. Precisament pel fet que els altres animals tenen un sistema nerviós molt similar al nostre és un dels motius pels quals són estudiats.
Els únics arguments en favor dels experiments sobre animals no humans són: [1] que l'avanç del coneixement justifica cometre qualsevol mal; però realment això és així? i [2] que els beneficis que puguem obtenir per a la nostra espècie justifica maltractar les altres espècies -això seria un argument de pes en el cas que els experiments causessin el mínim sofriment i la probabilitat d'èxit fos molt gran, però fins i tot en aquest cas hi hauria especisme, i a més es tracta d'un argument emocional i no racional.
Si creiem que està malament infligir patiment a animals humans innocents, llavors l'única cosa que té lògica -filogenèticament parlant- és estendre també la nostra consideració als drets elementals dels animals no humans.
No tinguis por d'expressar els teus punts de vista. Posa't en contacte amb polítics, professors, periodistes, sobre aquesta important qüestió moral.

Text original: Speciesism Again: the original leaflet


**************


A continuació exposo una llista bibliogràfica de textos escrits o traduïts al castellà sobre la qüestió de l'especisme. Alguns són articles acadèmics i altres són assajos personals. Tan sols exposo aquells textos que em semblen més instructius i rellevants.



Bibliografia bàsica sobre especisme:

 

- Juan Carlos Martínez Coll; Antropocentrismo [1984]

- Evelyn Pluhar; Especismo: ¿una forma de fanatismo o una postura justificada? [1988]

- David Olivier; ¿Qué es el especismo? [1991]

- Gary Francione; La superioridad humana [1996]

- Peter Singer; Ética más allá de los límites de la especie [1999]

- Luis Pérez García; Especismo: actitudes discriminatorias en función de la especie [2007]

- Fabiola Leyton Donoso; Ética Medio Ambiental: una revisión de la Ética Antropocéntrica [2008]

- Fabiola Leyton Donoso; Literatura básica en torno al especismo y los derechos animales [2010]

- Federico Chaverri Suárez; Antropocentrismo y otras reflexiones [2011]

- Olga Campos Serena; Más allá de una concepción instrumental del valor de los animales: la irracionalidad del paradigma humanista [2011]

- Carmen Velayos Castelo; La frontera animal-humano [2013]

- Maria Jesús Saravia San Martín; Hacia la superación ética del especismo: unidad y esencialidad de todos los seres en la voluntad de vivir schopenhaueriana [2013]

- Igor Sanz; Las especies no existen [2014]

- Micaela Anzoátegui; El problema de la condición de persona aplicada a los animales no humanos; Antropocentrismo especista, subjetividad y derecho [2015]

- Fabiola Leyton Donoso; Bioética frente a los derechos animales: tensión en las fronteras de la filosofía moral [2015]

- Diana Londoño Grisales; La cuestión del reconocimiento de la personalidad jurídica a los animales no humanos [2016]

- Hugo Guillermo Valdivia Barrera;  «Ética animal: bienestar de los animales no humanos contra el especismo contemporáneo» [2016]

- Rafael Vázquez, Ángel Valencia; La creciente importancia de los debates antiespecistas en la teoría política contemporánea: del bienestarismo al abolicionismo [2016]

- Mario Orozco & Rebeca Solano; Malabarismos especistas [2017]

- Rafael Sánchez, María Sánchez; «Antropo (andro) centrismo y especie. Ideología y naturalización del especismo en tiempos liberales» [2017]

Fabiola Leyton Donoso; «Los animales en la bioética. Tensión en las fronteras del antropocentrismo» [2019]



27 de setembre de 2013

Simbiosi, parasitisme i explotació animal

GRANGES D'ESCLAUS

En algunes ocasions es declara que els humans tenim una "relació simbiòtica" amb els altres animals que explotem, com un intent de justificar aquesta explotació.

Deixant de banda la fal·làcia naturalista que hi ha intrínseca en aquest argument; és cert que la nostra explotació sobre els altres animals seria una relació simbiòtica però és un cas específic de simbiosi.

Hi ha tres tipus bàsics de simbiosi:

1- Mutualisme: tots dos es beneficien voluntàriament.

2- Comensalisme: un es beneficia i l'altre no és perjudicat.    

3- Parasitisme: un es beneficia a costa de perjudicar l'altre.


Crec que podem comprovar que en la nostra relació de "simbiosi" amb els altres animals actuem certament com paràsits dels animals, en tant que n'exercim l'explotació tot consumint la seva llibertat, la seva salut i les seves vides per al nostre benefici.

Biològicament els humans no som organismes paràsits, ja que no estem determinats ni ens cal parasitar altres animals per a viure. És un fet que els humans podem viure saludablement sense explotar els animals. No ens cal emprar els animals per a satisfer les nostres necessitats vitals i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Però fins i tot encara que fóssim biològicament paràsits tampoc estaria bé que actuéssim com a tals. La necessitat no és una justificació moral. Fins i tot si fóssim fisiològicament carnívors continuaria essent igual de mal fet que empréssim altres animals com a menjar. En aquest cas també hauríem de cercar la manera de viure sense explotar altres animals.

No obstant això, no estic assenyalant que el fet mateix de parasitar sigui alguna cosa intrínsecament dolenta des d'un punt de vista moral. El que altres animals facin no es pot jutjar moralment. Tan sols es poden avaluar moralment les accions dels agents morals, és a dir, dels que som responsables dels nostres actes perquè podem controlar conscientment la nostra conducta d'acord a normes i principis ètics.

Quan els humans practiquem la caça considero que actuem com si fóssim depredadors. Aquesta forma de comportar-nos és èticament errònia perquè comporta vulnerar el principi d'igualtat i el respecte pel valor inherent dels animals sentents. No obstant això, el fet mateix de la depredació comesa per animals no humans no es podria jutjar moralment en si, ja que es tracta d'un fet amoral, a causa que en aquest cas no hi ha agents morals implicats en la seva existència.

 

12 de setembre de 2013

No sóc un amant dels animals


No em considero un “amant dels animals”.

He sentit un afecte especial personal per alguns animals amb els quals he conviscut en la meva vida privada, però no estimo els animals en general, perquè l'amor és un sentiment particular. Com podria estimar individus que ni tan sols conec? En tot cas, podria dir que intento ser respectuós amb tots els animals perquè el respecte és un deure moral, basat en raons, que no depèn de les nostres preferències personals.

Jo respecto tots els éssers humans, com a persones que són, però no per això sóc un "amant dels humans". És que potser si estic en contra de l'opressió patriarcal sobre les dones vol dir que sóc un "amant de les dones"?

Moltes persones que diuen estimar les dones no les respecten, perquè l'amor no és el mateix que el respecte. L'amor és un afecte personal subjecte a diferents interpretacions subjectives segons cada cas. En canvi, el respecte moral és una obligació objectiva basada en raons.

No em considero un amant dels animals. L'amor no pot fonamentar la igualtat i el respecte per a tots els éssers sentents. L'amor és una preferència afectiva. És un sentiment dirigit cap a determinats individus que no es pot, ni cal, obligar ni forçar. I, a més, en ser una inclinació emocional relativa a cada individu no pot fonamentar la moral; la qual per definició ha de ser universal.

Amb tot, és cert que la paraula amor és polisèmica i pot tenir significats diferents segons el context i el sentit que li doni cada persona.

De fet, jo crec que l'amor no té un significat propi sinó que es fa servir per assenyalar diversos instints i sentiments. Sabem que l'amor cap a una mare és un sentiment diferent de l'amor a la parella, però fem servir la mateixa paraula per referenciar les dues actituds.

En un text fundacional del veganisme, titulat «Veganisme definit», Leslie Cross afirma que el veganisme es fonamenta en l'amor, però, si atenem al context de les seves paraules, no crec que es refereixi a un sentiment d'afecte emotiu, com el que sentiríem per un familiar o un amic, sinó més aviat a una preocupació empàtica per la vida, la llibertat i el benestar dels animals. És cert que alguns autors consideren l'amor en un sentit de consideració moral. Tot i això, no és el sentit habitual del que normalment entenem per amor.

El terme amor sol fer referència a un sentiment d'afecte, encara que alguns autors emprin aquest mot en un sentit moral, com a sinònim del que nosaltres entenem com a respecte o consideració ètica, però aportant-li un aspecte emocional. Leslie Cross apel·la a l'amor en els seus textos per assenyalar el fonament del veganisme, però l'amor a què fa referència seria un amor diferent de l'amor filial o l'amor romàntic, i es tractaria més aviat d'un amor moral, és a dir, un desig que els animals no siguin danyats i se'ls respecti pel que són en si mateixos, i no pel que puguin ser per a nosaltres.

Això no obstant, allò habitual és que el mot amor es refereixi a un simple sentiment d'afecte, que sol ser el seu significat habitual, i que no té relació amb el sentit moral. És a aquest sentit emocional a què em refereixo principalment en aquest assaig.

Si la moral es basés en les emocions que sent cada persona, llavors ni tan sols tindria sentit parlar de moral. Com podríem jutjar si una emoció ens porta a una conducta èticament correcta o incorrecta? Solament ho podem saber mitjançant criteris objectius i universals, és a dir, mitjançant la raó. En cas contrari, si l'emoció fos la base de l'ètica, cauríem en el caprici i l'arbitrarietat del que sentíssim en cada moment. Així, no té sentit parlar de moral si tot es redueix a actuar subjectivament per desitjos particulars.

Sovint s'empra el terme "amant dels animals" en sentit despectiu per desqualificar qualsevol postura que pretengui defensar la inclusió dels animals no humans a la comunitat moral. De la mateixa manera que antigament es deia "amant dels negres" els que eren contraris al racisme. Els que som contraris també a l'especisme hem de rebre sovint desqualificatius provinents tant per part dels partidaris més intransigents de l'opressió especista com per part d'alguns animalistes que encara no han superat el prejudici de l'especisme.

Qualsevol prejudici és compatible amb l'afecte personal. Algú pot sentir afecte, o fins i tot amor, per aquells éssers que considera com a inferiors o com a simples mitjans per als seus fins. Podem sentir un gran afecte per objectes de la nostra propietat, com ara una casa o un automòbil. Per això seria un error creure que el fet de sentir afecte cap a certs individus no humans implica o condueix necessàriament a respectar-los.

He conegut moltes persones que es declaraven amants dels animals i que menjaven animals. Quan deien que estimaven els animals en realitat es referien solament a gossos i/o gats —o només a mamífers i aus en general. El cas és que, encara que deien estimar-los, no els respectaven. No els respectaven perquè no tenien en compte la seva individualitat i els seus interessos al mateix nivell que els propis. Els estimaven igual que estimaven les seves pertinences personals. L'amor no implica respecte encara que tampoc no l'exclogui, òbviament.

A la nostra societat actual, el fet d'"estimar els animals" significa una cosa molt semblant a dir que hom "estima els automòbils". És a dir, la majoria de la gent, a causa del seu prejudici especista, considera que els animals són objectes o recursos que existeixen per al nostre benefici. És un amor cosificador. És el mateix cas que si un masclista digués: «jo estimo les dones». Això no vol dir que les respecti, ja que considera que les dones existeixen per a servir els homes i les fa servir per al seu propi benefici sense tenir en compte la seva voluntat ni els seus interessos propis.

Hi ha una altra raó per la qual l'amor no pot ser un referent moral. Es diu a vegades que no hem de perjudicar els altres animals perquè els estimem, però què passaria si no els estiméssim? Si algú no estima els animals, significaria això que està bé que els esclavitzi o assassini? Per descomptat que no.

La raó per la qual hem de respectar els altres animals s'explica tenint en compte el fet que tenen un valor intrínsec. Això vol dir que els animals són éssers conscients —són individus que tenen la seva pròpia voluntat i interessos, que no hem de vulnerar per raons instrumentals. Així ho exposa Priscilla Cohn:
 
«En asseverar que els animals tenen un valor inherent vull dir que el seu valor és independent dels nostres judicis respecte a la seva utilitat, bellesa i així successivament. Dir que els animals tenen un valor inherent significa llavors que el seu valor no és instrumental, o que no són merament mitjans per als nostres fins humans.»

Certament, l'amor no ens pot dir res sobre si el que fem està moralment bé o malament. Tampoc no ens ho pot dir l'odi, el fàstic o qualsevol altra emoció.

La idea dels Drets Animals no es basa en el sentiment sinó en les nocions objectives de justícia i respecte per a tots els éssers sentents, independentment de la seva espècie i dels nostres sentiments sobre ells; sense importar si ens resulten simpàtics, bonics o agradables. Pel que fa a ser subjecte de consideració moral, l'únic requisit necessari i suficient és la capacitat de sentir.

Si algú estima els animals em sembla bé. Però si no els estima tampoc no em sembla malament. La qüestió central és que els hem de respectar. Tant si els estimem com si no, hauríem de respectar-los a tots per igual i no donar preferència arbitrària als interessos dels uns davant dels altres, ni tampoc tractar-los com a objectes o recursos per a satisfer les nostres necessitats i desitjos.

Res del que s'exposa aquí pretén ser un al·legat contra el sentiment d'amor sinó que es tracta solament d'un aclariment concís: hem de respectar els altres animals com a imperatiu moral i aquesta obligació moral no es basa en l'amor sinó en l'ètica.