Hi ha postures que afirmen que l'avortament d'éssers humans sempre està malament perquè suposa matar un ésser humà. Altres postures consideren que una dona té dret a interrompre el seu embaràs en qualsevol etapa de la gestació, sense importar quines conseqüències tingués per al fetus ni en quin desenvolupament es trobi. Finalment, hi ha altres opinions morals que consideren que l'avortament no seria problemàtic en les primeres etapes d'embaràs —els primers mesos— però que a partir de cert moment, el fetus adquireix una característica qualitativa que el distingeix moralment: la capacitat de sentir.
En general, les perspectives morals no influïdes per prejudicis irracionals o dogmes religiosos admeten que no hi hauria cap problema moral en avortar durant les primeres setmanes de l'embaràs ja que l'embrió no és sentent; no té un sistema nerviós actiu. Fins i tot en els primers mesos tampoc no hi ha prova sobre la presència de sentença. Ara bé, sembla que quan el fetus ja té entre cinc i sis mesos ja hi ha evidència que posseeix un sistema nerviós en funcionament; que pot experimentar sensacions. Ja hi ha algú. No és simplement un ésser viu sinó un ésser sentent: un individu que percep conscientment.
Que la gran majoria de persones que raonen sobre això, sense partir de dogmes o prejudicis, arribi a la conclusió que hi ha una diferència moralment qualitativa entre un fetus no sentent i un fetus sentent no em sembla que sigui una mera casualitat.
Allò que distingeix moralment un subjecte d'un objecte és la capacitat de sentir. Un embrió no té capacitat per sentir. El fetus no desenvolupa el sistema nerviós fins molt avançada la gestació. I si no sent aleshores no té drets morals, perquè els drets protegeixen interessos. Però sense capacitat de sentir no es poden tenir interessos ni sensacions ni intencions ni res del que caracteritza intrínsecament una persona.
La qüestió de fons és que si la personalitat moral —la condició de persona— no es pot associar racionalment amb la pertinença a una espècie determinada, aleshores l'única opció raonable que justifiqui la inclusió en aquesta categoria ha de ser la capacitat de ser-ne conscient. Això és la capacitat d'experimentar sensacions i de tenir interessos o intencions. Aquesta característica és la que diferencia ontològicament un subjecte [una persona] d'un simple objecte [una cosa].
Tot i això, no hem de confondre la capacitat de sentir amb el fet específic de sentir dolor. Parlem de la capacitat de sentir com a qualitat en general. El dolor és tan sols una de les moltes sensacions que experimenta un ésser sentent i si un ésser és sentent llavors té interessos —com l'interès en continuar existint— i és un subjecte; no un mer objecte. Per tant, no l'hem de tractar com si fos un simple mitjà per als nostres fins.
Algunes posicions al·leguen que no sabem amb certesa quan comença el fetus a sentir, a ésser sentent. És cert que no ho sabem amb exactitud. Però sí que podem tenir una idea aproximada. La ciència ens aporta dades rellevants sobre això. De la mateixa manera que no saber exactament quan comença a clarejar no vol dir que no puguem establir una diferència més o menys nítida entre el dia i la nit. Això no vol dir que puguem establir un criteri absolut, ja que cada procés d'embaràs concret pot tenir diferències rellevants, però sí que sabem en general que el sistema nerviós d'un fetus no pot funcionar abans dels tres mesos i que abans dels sis mesos no hi ha evidència clara que pugui sentir.
Que la ciència rectifiqui constantment sobre la base de les evidències és precisament allò que ha aconseguit que sigui la font d'informació sobre el món més fiable i precisa de la que tenim notícia. Tot i possibles errors, la ciència és molt més fiable que qualsevol altra eina de coneixement en l'àmbit empíric, ja sigui la intuïció, la revelació o la mera creença sense proves. Ho és precisament perquè es fa autocrítica i revisió constant en tots els aspectes.
D'altra banda, l'argument que un embrió ha de ser tractat com una persona perquè, encara que encara no ho és, “serà una persona” constitueix una fal·làcia lògica. Aquest argument és una fal·làcia categorial que confon el present existent amb un futur hipotètic. Si aquest argument fos racionalment vàlid llavors seria just que tractéssim els vius com si fossin morts, ja que tots els vius, sense excepció, moriran en un futur. Això és confondre allò que existeix en el present real per entitats imaginàries no-existents d'un suposat futur que no existeix.
D'altra banda, també es diu que l'embrió no sentent és viu. D'acord. Les plantes també són éssers vius. Aleshores, per quin motiu mereixerien consideració solament els éssers vius humans i no els d'altres espècies? És així senzillament perquè nosaltres ho diem sense més ni més? Això sí que seria basar-se purament en el caprici personal; és pura arbitrarietat.
Si raonem lògicament, no podem arribar a conclusions que es contradiguin entre si. El punt central d'aquesta conclusió és que la persona es caracteritza essencialment per la capacitat de sentir. D'aquesta manera, un embrió sense sistema nerviós actiu no pot ser una persona perquè no té la capacitat de sentir. Per tant, no l'hem de considerar com si ho fos, perquè no ho és; no és un qui. No és algú; no sent.
Tot això ens condueix finalment a la qüestió dels Drets Animals.
Si acceptem el criteri moral de la sentença, això implica que per coherència lògica hauríem de reconèixer tots els éssers dotats de consciència sensitiva com a membres de la comunitat moral, independentment de la seva espècie. Si un ésser pot sentir llavors és un ésser conscient —un subjecte que té experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, intencions. Així no podríem justificar racionalment que discriminem individus no humans sentents de la mateixa consideració que donem als humans sentents pel que fa al seu estatus de persona i als seus drets bàsics.
La posició antiavortista exigeix el dret a viure per a embrions humans que no senten i el nega a animals no humans que sí que senten i volen viure. Això és un altre exemple clar d'especisme. Amb la peculiaritat que, en aquest cas, és un prejudici especista que també perjudica individus humans. Per exemple: es vulnera el dret de les dones a decidir lliurement si volen seguir endavant amb el seu embaràs, durant les primeres fases, amb l'al·legat de que un embrió humà mereix consideració moral pel simple fet d'ésser humà —antropocentrisme. Com que l'embrió és un ésser humà —i en efecte és un ésser genèticament de l'espècie humana— aleshores ha de ser protegit com qualsevol ésser humà. Sota aquesta perspectiva, l'avortament sempre seria immoral.
La posició antiavortista fonamentada en l'antropocentrisme aplica de forma coherent el prejudici que els humans mereixen respecte pel simple fet de ser humans. Aquest prejudici especista comporta que la resta d'animals siguin discriminats de la comunitat moral pel simple fet que no són humans, malgrat que ells són éssers conscients —éssers que senten, pateixen i desitgen. Ara bé, si aquest criteri antropocèntric no és racionalment vàlid en la qüestió de l'avortament, aleshores tampoc no pot ser acceptable com a criteri de consideració moral en qualsevol altra qüestió moral.
En general, les perspectives morals no influïdes per prejudicis irracionals o dogmes religiosos admeten que no hi hauria cap problema moral en avortar durant les primeres setmanes de l'embaràs ja que l'embrió no és sentent; no té un sistema nerviós actiu. Fins i tot en els primers mesos tampoc no hi ha prova sobre la presència de sentença. Ara bé, sembla que quan el fetus ja té entre cinc i sis mesos ja hi ha evidència que posseeix un sistema nerviós en funcionament; que pot experimentar sensacions. Ja hi ha algú. No és simplement un ésser viu sinó un ésser sentent: un individu que percep conscientment.
Que la gran majoria de persones que raonen sobre això, sense partir de dogmes o prejudicis, arribi a la conclusió que hi ha una diferència moralment qualitativa entre un fetus no sentent i un fetus sentent no em sembla que sigui una mera casualitat.
Allò que distingeix moralment un subjecte d'un objecte és la capacitat de sentir. Un embrió no té capacitat per sentir. El fetus no desenvolupa el sistema nerviós fins molt avançada la gestació. I si no sent aleshores no té drets morals, perquè els drets protegeixen interessos. Però sense capacitat de sentir no es poden tenir interessos ni sensacions ni intencions ni res del que caracteritza intrínsecament una persona.
La qüestió de fons és que si la personalitat moral —la condició de persona— no es pot associar racionalment amb la pertinença a una espècie determinada, aleshores l'única opció raonable que justifiqui la inclusió en aquesta categoria ha de ser la capacitat de ser-ne conscient. Això és la capacitat d'experimentar sensacions i de tenir interessos o intencions. Aquesta característica és la que diferencia ontològicament un subjecte [una persona] d'un simple objecte [una cosa].
Tot i això, no hem de confondre la capacitat de sentir amb el fet específic de sentir dolor. Parlem de la capacitat de sentir com a qualitat en general. El dolor és tan sols una de les moltes sensacions que experimenta un ésser sentent i si un ésser és sentent llavors té interessos —com l'interès en continuar existint— i és un subjecte; no un mer objecte. Per tant, no l'hem de tractar com si fos un simple mitjà per als nostres fins.
Algunes posicions al·leguen que no sabem amb certesa quan comença el fetus a sentir, a ésser sentent. És cert que no ho sabem amb exactitud. Però sí que podem tenir una idea aproximada. La ciència ens aporta dades rellevants sobre això. De la mateixa manera que no saber exactament quan comença a clarejar no vol dir que no puguem establir una diferència més o menys nítida entre el dia i la nit. Això no vol dir que puguem establir un criteri absolut, ja que cada procés d'embaràs concret pot tenir diferències rellevants, però sí que sabem en general que el sistema nerviós d'un fetus no pot funcionar abans dels tres mesos i que abans dels sis mesos no hi ha evidència clara que pugui sentir.
Que la ciència rectifiqui constantment sobre la base de les evidències és precisament allò que ha aconseguit que sigui la font d'informació sobre el món més fiable i precisa de la que tenim notícia. Tot i possibles errors, la ciència és molt més fiable que qualsevol altra eina de coneixement en l'àmbit empíric, ja sigui la intuïció, la revelació o la mera creença sense proves. Ho és precisament perquè es fa autocrítica i revisió constant en tots els aspectes.
D'altra banda, l'argument que un embrió ha de ser tractat com una persona perquè, encara que encara no ho és, “serà una persona” constitueix una fal·làcia lògica. Aquest argument és una fal·làcia categorial que confon el present existent amb un futur hipotètic. Si aquest argument fos racionalment vàlid llavors seria just que tractéssim els vius com si fossin morts, ja que tots els vius, sense excepció, moriran en un futur. Això és confondre allò que existeix en el present real per entitats imaginàries no-existents d'un suposat futur que no existeix.
D'altra banda, també es diu que l'embrió no sentent és viu. D'acord. Les plantes també són éssers vius. Aleshores, per quin motiu mereixerien consideració solament els éssers vius humans i no els d'altres espècies? És així senzillament perquè nosaltres ho diem sense més ni més? Això sí que seria basar-se purament en el caprici personal; és pura arbitrarietat.
Si raonem lògicament, no podem arribar a conclusions que es contradiguin entre si. El punt central d'aquesta conclusió és que la persona es caracteritza essencialment per la capacitat de sentir. D'aquesta manera, un embrió sense sistema nerviós actiu no pot ser una persona perquè no té la capacitat de sentir. Per tant, no l'hem de considerar com si ho fos, perquè no ho és; no és un qui. No és algú; no sent.
Tot això ens condueix finalment a la qüestió dels Drets Animals.
Si acceptem el criteri moral de la sentença, això implica que per coherència lògica hauríem de reconèixer tots els éssers dotats de consciència sensitiva com a membres de la comunitat moral, independentment de la seva espècie. Si un ésser pot sentir llavors és un ésser conscient —un subjecte que té experiències subjectives: sensacions, emocions, sentiments, desitjos, intencions. Així no podríem justificar racionalment que discriminem individus no humans sentents de la mateixa consideració que donem als humans sentents pel que fa al seu estatus de persona i als seus drets bàsics.
La posició antiavortista exigeix el dret a viure per a embrions humans que no senten i el nega a animals no humans que sí que senten i volen viure. Això és un altre exemple clar d'especisme. Amb la peculiaritat que, en aquest cas, és un prejudici especista que també perjudica individus humans. Per exemple: es vulnera el dret de les dones a decidir lliurement si volen seguir endavant amb el seu embaràs, durant les primeres fases, amb l'al·legat de que un embrió humà mereix consideració moral pel simple fet d'ésser humà —antropocentrisme. Com que l'embrió és un ésser humà —i en efecte és un ésser genèticament de l'espècie humana— aleshores ha de ser protegit com qualsevol ésser humà. Sota aquesta perspectiva, l'avortament sempre seria immoral.
La posició antiavortista fonamentada en l'antropocentrisme aplica de forma coherent el prejudici que els humans mereixen respecte pel simple fet de ser humans. Aquest prejudici especista comporta que la resta d'animals siguin discriminats de la comunitat moral pel simple fet que no són humans, malgrat que ells són éssers conscients —éssers que senten, pateixen i desitgen. Ara bé, si aquest criteri antropocèntric no és racionalment vàlid en la qüestió de l'avortament, aleshores tampoc no pot ser acceptable com a criteri de consideració moral en qualsevol altra qüestió moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada