Un error categorial

L'any 1949 el filòsof anglès Gilbert Ryle publicava un llibre titulat «El concepte del mental» en què tractava diversos temes sobre filosofia de la ment i en què específicament criticava un dogma tradicional del pensament filosòfic, basat en la idea que les nocions de cos i de ment fan referència a dues entitats diferents i separades. El que Ryle explicava, bàsicament, és que aquest dualisme era erroni i una conseqüència del que anomenaria error categorial.

Ryle assenyala que pensar que quan parlem de cossos i ments ens referim a entitats distants i singulars és el mateix que creure que quan parlem de ciència i quan parlem de química ens referim a coses totalment diferents. Òbviament no és així. La química forma part de la ciència i la ciència no es pot entendre sense la disciplina que estudia les propietats de la matèria. De la mateixa manera, la ment és una activitat del cos —situada concretament al cervell— i, alhora, el nostre cos no es pot sostenir per si mateix sense l'existència de la ment.

En què consisteix l'error aleshores? L'error és creure que els conceptes de ment i cos —o els de ciència i química— pertanyen a la mateixa categoria. Quan equiparem nocions que pertanyen a categories diferents incorrem en l'error categorial.

No és un error dir, per exemple, que nosaltres som humans, o que som animals, o que som ens, o que som persones, o que som catalans —si ho fóssim. L'error seria en el fet de creure que totes aquestes nocions, encara que es refereixin a una mateixa entitat material, s'identifiquen també dins d'una mateixa categoria. Totes aquestes categories es poden trobar en un mateix individu, però sens dubte no són la mateixa categoria ni són conceptes sinònims.

En tot cas, no és la meva intenció explicar detalladament o comentar aquests arguments de Ryle, amb què essencialment estic d'acord, sinó solament esmentar-los per, a partir d'ells, assenyalar certs errors categorials que es produeixen contínuament quan parlem de veganisme. Us recomano llegir el llibre de Ryle si voleu aprofundir en aquests temes.

Què té a veure tot això amb el veganisme? En la situació actual hi té molt a veure. Encara que per notar-ho hauríem de tenir mitjanament clar què és el veganisme.

El veganisme és un principi moral que afirma que els altres animals han de ser lliures de la nostra dominació i, per tant, condemna i rebutja que els usem per a les nostres finalitats. Aquesta és la raó per la qual el veganisme implica no consumir o participar en cap activitat o producte que impliqui emprar animals no humans.

Si assumim el principi del veganisme llavors se'n deriven una sèrie de pràctiques. Igual que si assumim el principi bàsic del feminisme haurem de deixar de donar suport o participar en qualsevol acció que impliqui forçar o sotmetre les dones a la voluntat dels homes i rebutjar aquesta opressió sexista.

Si tenim clar aquest punt aleshores ens resultarà relativament clar veure el següent. Però si algú pensa que el concepte de veganisme pot significar allò que a cadascú li sembli arbitràriament, llavors probablement no coincidirà amb res del que jo digui aquí; llevat que canviï de parer.

Intentant ser el més concís possible: si efectivament el veganisme és el reconeixement moral que els altres animals són persones no humanes i el rebuig de la nostra opressió especista sobre ells, aleshores no té cap sentit que diguem que el veganisme té a veure amb preservar el medi ambient o millorar la nostra salut humana o amb l'explotació d'éssers humans, o amb qualsevol altra qüestió que no sigui en si mateixa l'explotació d'animals —incorreríem en un error categorial. Confondríem temes que, encara que poguessin tenir alguna relació circumstancial entre ells, no pertanyen a la mateixa categoria.

Si veganisme significa la doctrina que els humans no hem d'explotar els animals aleshores aquest principi ètic no es pot justificar argumentant sobre la nostra salut personal, el medi ambient o la injustícia contra éssers humans.

És dolent per a la nostra salut assistir a un circ on es fan servir animals? És perjudicial per al medi ambient organitzar baralles de gossos? Seria contrari al respecte que mereixen els éssers humans el fet d'escorxar altres animals per vestir-nos amb trossos dels seus cossos? La resposta és un evident i rotund no en tots els casos. I per a altres de similars. El veganisme no existeix per beneficiar la nostra salut, per preservar el medi ambient o per fomentar el respecte pels éssers humans. Encara que el veganisme no és incompatible amb aquestes i altres qüestions morals, ni exclou preocupar-se'n també, però podem entendre que es tracta de qüestions categorialment diferents.

Per exemple, l'esclavatge d'éssers humans és un problema específic. Aquesta esclavitud no té com a causa, ni com a conseqüència inherent, la contaminació del medi ambient o un perjudici de salut als qui exerceixen aquesta esclavitud. Es tracta de situacions categorialment diferents. Podem esclavitzar éssers humans i alhora respectar el medi ambient o la nostra pròpia salut. Passa el mateix quan es tracta de l'opressió sobre els altres animals.

El veganisme solament es pot justificar racionalment tenint en compte el fet científicament comprovat que els altres animals són éssers sentents: són individus que tenen voluntat i interessos propis. Ells són subjectes; no són objectes i, per tant, no està justificat lògicament que els tractem com si fossin objectes, sotmetent-los a la nostra voluntat, reduint-los a la condició de recursos per al nostre benefici.

Hi ha un problema específic i peculiar a la nostra societat, a la nostra cultura: l'especisme. Més concretament: la creença que els altres animals existeixen per servir els interessos dels humans —el supremacisme humà. Aquest problema concret existeix a banda del perjudici al medi ambient, la preocupació per la nostra salut personal o la violència intraespecífica entre éssers humans. No comprendre que es tracta de qüestions diferents, o pensar que tot s'hi redueix, és un exemple d'error categorial. Podem respectar el medi ambient i explotar els altres animals, o viceversa. Podem cuidar bé la nostra salut i explotar els altres animals, i al contrari. És molt evident que no són la mateixa qüestió.

Tant els que defensen o contaminen el medi ambient, així com els que es preocupen per la salut humana, i també aquells que rebutgen o exerceixen la violència contra éssers humans, tenen tots almenys alguna cosa en comú: l'especisme. - del qual deriven directament l'antropocentrisme i la doctrina del supremacisme humà. Tots ells, o majoritàriament, consideren que els humans tenim dret a fer servir els altres animals per satisfer les nostres necessitats i desitjos. Poden diferir potser en determinats punts, però tots coincidirien essencialment en aquesta mentalitat. L'efecte d'aquest prejudici és que esclavitzem i assassinem bilions d'animals innocents sense cap necessitat ni raó que ho justifiqui.

El veganisme va sorgir com a resposta a aquest greu i concret problema: la dominació humana sobre els altres animals. Igual que el feminisme va sorgir al seu moment com a resposta a la dominació patriarcal que patien, i encara pateixen, les dones. El veganisme no és una dieta; és un principi ètic que abasta tots els àmbits de la vida. El veganisme no existeix per millorar la salut humana ni per conservar el medi ambient sinó per a respectar els animals com a persones amb drets; començant pel dret més fonamental –el dret a no ser propietat.

Potser tot això vol dir d'alguna manera que solament ens hem de preocupar pel veganisme? Per descomptat que no és així necessàriament. El veganisme és compatible i coherent amb altres posicions morals sobre altres qüestions diferents. Però sí que ens hem de preocupar per assumir el veganisme com a base moral en la nostra mentalitat i en els nostres actes. Així mateix, hem d'intentar no incórrer en l'error categorial de continuar creient que problemes essencialment diferents es poden reduir a un de sol, o pensar que un principi o problema es pot relacionar amb altres que no pertanyen a la mateixa categoria.

 

L'autoengany com a forma d'activisme o pitjor encara

Fa unes quantes setmanes s'anunciava l'entrada en vigor d'una llei a nivell europeu que suposadament prohibia l'ús d'animals per a dur a terme proves amb productes usats per a finalitats d'higiene, cosmètica o neteja. Per descomptat, la mesura era celebrada per la majoria d'animalistes, i demostraven així ni haver-se llegit el text de la legislació ni haver analitzat amb un mínim de profunditat el que havia passat.

Els defensors de l'especisme i l'explotació animal celebren aquesta llei. Per què? Perquè ajuda a reforçar el prejudici de l'especisme i l'explotació animal.

En primer lloc, resulta que la llei en qüestió falla en els seus propis termes.

Algunes associacions que han donat suport a aquesta llei reconeixen que la seva aplicació resulta molt problemàtica i no hi ha cap garantia que es compleixi:

«En aquest context, malgrat que ANDA aplaudeix la prohibició, subratlla que aquests ingredients no podran entrar a la Unió Europea per a "fins cosmètics", però sí amb fins terapèutics, i per això adverteix que la importació podrien continuar amb una altra nomenclatura.

Què fer si un ingredient per a altres fins provat en animals entra a Europa i acaba essent emprat per la indústria cosmètica?”, es demana Díez, que lamenta que aquesta prohibició “no es garanteix, i per això la Directiva Europea podria quedar “buida” de contingut.»

Com es pot veure, el contingut concret de la llei és ple d'excepcions i ambigüitats que de cap manera garanteixen ni tan sols que realment es deixaran d'emprar animals en experiments per a productes d'higiene, neteja i cosmètica.

De fet, el més probable és que a partir d'ara augmenti el consum de productes d'origen animal, ja que organitzacions com Anima Naturalis i altres anuncien arreu que els animals no-humans ja no es faran servir en experiments de cosmètica i higiene. I com que tan sols són els vegans els que es preocupen que els ingredients no siguin d'origen animal, la conseqüència és que molta gent no vegana que comprava deliberadament a empreses que de debò no testen ni usen ingredients d'origen animal a partir d'ara simplement comprarà qualsevol producte del mercat.

A diferència del que podria semblar en un primer moment, el cert és que tota aquesta mesura legislativa és un exemple representatiu del que predomina a l'àmbit animalista. Ens trobem que es tracta de [1] una mesura injusta -discrimina injustament entre les víctimes de l'explotació animal- [2] una mesura inútil -no evita les víctimes- i a més és [3] una mesura perjudicial -enganya quan fa creure falsament que hi ha un avenç cap al respecte pels altres animals.

A més, aquest tipus d'iniciatives ajuden a augmentar i reforçar l'explotació animal. D'una banda, distreuen completament l'atenció del veritable problema: l'especisme i la violència sistemàtica que exercim contra els altres animals que usem. Aquestes campanyes ajuden a reforçar la idea que és acceptable mantenir la situació actual de dominació especista reformant l'esclavitud perquè sigui més "humanitària" amb els no-humans esclavitzats i no se'ls esclavitzi per a fins "innecessaris".

Exposo una analogia per il·lustrar el que els animalistes avui celebren: seria com anunciar que les gallines ja no seran explotades a la Unió Europea per fer servir els seus ous en l'elaboració d'aliments. Però continuaran essent explotades per fer servir els seus ous en medicines o experiments científics i mèdics. En aquest cas, l'únic que hauran de fer les empreses d'alimentació per aconseguir ous és comprar-los a altres empreses que es dediquin a la fabricació de medicines o a dur a terme experiments, o que tinguin els seus propis centres d'explotació de gallines. O també poden importar ous que provinguin de fora la Unió Europea. La llei això no ho prohibeix.

D'altra banda, què passa amb els ingredients? Aquesta mesura no diu res sobre l'origen dels ingredients. Gran part dels productes d'higiene i cosmètica porten substàncies d'origen animal: glicerina, cera d'abelles, lanolina... Fins i tot productes que porten el segell de “no testat”.

Molta gent que no vol participar en l'explotació dels animals consumeix productes no testats que porten ingredients d'origen animal. Amb la qual cosa estan consumint directament explotació animal.

En definitiva, no hem avançat amb l'aprovació d'aquesta llei. Continua l'explotació dels altres animals a través dels ingredients que consumim, encara que suposadament siguin productes "no testats". Això és el que passa quan donem suport a campanyes que no es basen en el veganisme.

El que ha passat no és res més que un altre episodi successiu de la col·laboració entre els explotadors d'animals i els explotadors de l'explotació —els animalistes que creen un negoci per lucrar-se amb l'excusa de defensar els animals. El moviment animalista majoritàriament forma part de la pròpia explotació animal. Són col·laboradors de l'explotació animal; no adversaris. Això val per a gairebé totes les organitzacions animalistes, les quals promouen una esclavitud més “humanitària”.

Poques vegades un frau ha estat tan manifest com aquest. Únicament la manca d'interès o la manca de criteri pot fer que algú faci costat a aquest tipus d'iniciatives, si realment el que pretén és abolir l'explotació animal. Però si el seu objectiu real és un altre, això també explicaria que participi en aquest tipus de campanyes especistes i lleis fraudulentes.

No es tracta de donar suport a una cosa que sigui “millor” que la situació actual. Potser és "millor" donar una sola fuetada a un esclau que donar-li cent fuetades. Però això no vol dir que estigui bé agredir-lo o esclavitzar-lo. El que és important no és fer una cosa "millor". El que és important és fer el que és correcte.

Els animals continuaran essent esclavitzats en experiments i per a molts altres propòsits. Aquesta prohibició és merament cosmètica. Les empreses podran continuar l'experimentació amb no-humans al·legant raons de salubritat o faran els experiments a altres països fora de la Unió Europea.

Suposem que tot aquest temps, diners i energia que s'han gastat en intentar prohibir els experiments amb cosmètics s'haguessin fet servir per difondre el veganisme: probablement avui hi hauria molts més vegans i, en conseqüència, moltes menys víctimes de l'explotació animal. Si ens prenem seriosament els altres animals i els seus interessos, aleshores deixarem d'explotar-los, d'usar-los, sense importar-ne les condicions o la finalitat.

Recapitulant, aquestes són algunes de les conseqüències del que ha passat:

[1] L'experimentació dels productes de neteja i cosmètica continuarà, per part de les empreses, fora de les fronteres de la Unió Europea. Unes fronteres que potser en el futur siguin cada cop més petites si l'actual crisi econòmica i política continua empitjorant.

[2] La gent augmentarà el consum de productes "no testats" però que porten ingredients d'origen animal. Ningú no es preocupa pels ingredients —a excepció dels vegans— com si aquests ingredients no provinguessin també de l'explotació animal.

[3] Aquest tipus de campanyes i prohibicions, a més de ser inútils, no qüestionen l'especisme, i no impliquen cap abolició de l'ús d'animals. Al contrari, reforcen la idea que està bé fer servir els altres animals sempre que a l'usar-los s'eviti causar-los patiment "innecessari".

Això passa per la nostra manca de criteri a l'hora d'entendre i afrontar el problema essencial en la nostra relació actual amb els altres animals.

La qüestió que faria als activistes seria: si sabem que el que és just és el veganisme, aleshores per què no som coherents i apliquem també el principi del veganisme a la nostra manera de fer activisme i d'ajudar els altres animals en comptes de donar suport a campanyes i activitats que ajuden i reforcen la situació actual?

 

Com dius tu... "No matis el meu nadó!"?

Cada any milions de mares són forçades a suportar la pitjor de les pèrdues.

Totes les vaques explotades per la seva llet són separades dels seus nadons al cap de poc d'haver nascut.

Algunes intenten lluitar contra els atacants, algunes intenten protegir els nadons amb els seus propis cossos, algunes persegueixen frenèticament els vehicles que se'ls emporten, algunes ploren llastimosament, d'altres es retiren en silenci i amb desolació. Algunes surten confiadament amb els seus cuidadors, solament per a tornar a una barraca buida.

Totes elles supliquen pels nadons en un llenguatge que no requereix traducció. Bramen, ploren, gemeguen. Moltes continuen cridant-los dia rere dia, nit rere nit. Algunes deixen de menjar i de beure. Cerquen ferventment. Moltes no es donen per vençudes i tornen al tancat buit una vegada i una altra. Altres es retiren en silenciosa aflicció.

Totes recorden el seu darrer alè, la cara, l'olor, la veu, el caminar de cada nadó que van dur a dintre durant nou mesos, que van amanyagar, que van parir amb dificultat, que van banyar, estimar, i que mai van arribar a conèixer, cuidar, protegir i veure viure.

Orfes de la llet: la indústria dels lactis a Xile. (Vídeo Youtube)

Després de diferents cicles repetits d'embarassos forçats, parts dolorosos, munyides incessants, devastadores pèrdues... els esperits cedeixen, els cossos es panseixen, la llet s'asseca.

 
A l'edat en què, a la natura, una vaca entraria a l'etapa adulta, la vida d'una vaca lletera s'acaba. Quan la producció de llet disminueix, ella i les altres companyes “gastades” són portades en camions cap a la matança.

 

 

Algunes estan prenyades. Totes estan lactant. Mentre són empeses cap a la mort, degoten llet al terra de l'escorxador.

 

La llet prové d'una mare en dol.

Tota producció de lactis, incloent-hi l'“ecològica”, solament pot existir fent a milions de femelles indefenses la pitjor cosa que es pot fer a una mare.

Els consumidors de lactis, amb les seves compres, donen suport a totes aquestes pràctiques.

 

Però solament tu pots aturar-ho.

Fes-te vegà avui mateix.

 

------------------------------------------

Text original de Peaceful Prairie

-------------------------------------------

Ètica basada en la raó

 

«En síntesi, allò que requerim és una ètica universalment vàlida per a tota la humanitat; però això no vol dir que ens calgui una ètica que prescrigui un estil uniforme del bon viure per a tot individu o per a totes les diferents formes socioculturals de vida. Per contra, podem acceptar i fins i tot obligar-nos a protegir la pluralitat de formes individuals de vida, sempre que quedi garantit que una ètica universalment vàlida de drets iguals i igual corresponsabilitat per a la solució dels problemes comuns de la humanitat sigui respectada a cada forma particular de vida.» ~ Kart-Otto Apel

És l'ètica una entitat racional, objectiva i universal, o és merament subjectiva, o relativa a cada persona o cultura, o simplement ha de consistir en imitar allò que veiem a la natura?

Tal i com es pot apreciar sovint en debats sobre aquesta qüestió, molta gent realment creu que no hi pot haver una ètica basada en la raó, universal i objectiva, vàlida per a tots i en tot moment, i que les qüestions morals es redueixen en darrera instància a sentiments o gustos personals, o al que convinguem en societat, o que hem d'intentar imitar el que passa a la natura, o simplement perpetuar la tradició.

Però tots els enfocaments que rebutgen la raó esdevenen profundament problemàtics per diverses raons.

    Primer; si no hi hagués criteris morals objectius llavors no tindria sentit que parléssim de progrés moral ni que jutgéssim les accions dels altres. No podríem jutjar una diferència entre la violació i el sexe consentit. Seria com jutjar que el gust dolç és bo i el salat dolent. Per què se suposa que és una cosa bona el fet d'empatitzar amb altres individus i respectar-los com a persones? Per què és una cosa dolenta tractar-los de manera que mai no voldríem ser tractats? Solament hi ha dues opcions: o tot es basa en meres preferències subjectives o hi ha principis universals a partir dels quals podem deduir allò que està bé i malament. La primera opció fa desaparèixer el concepte mateix de moral.

    Segon; és molt freqüent que es confongui allò que és la moral amb el que alguns creuen que és la moral. Que algunes persones creguin que alguna cosa està bé o malament no vol dir que sigui així necessàriament. Això cal demostrar-ho amb raonaments, amb la lògica, i no simplement afirmar-ho. Igual que qualsevol altre judici o raonament.

Sovint confonem la moral amb el codi de conducta que s'imposa a una cultura. Aquestes dues coses no són el mateix. La moral no es fonamenta en els codis deontològics de la societat. La moral es basa purament en la raó. És per això que malgrat que la nostra cultura considera que els altres animals són inferiors i està bé explotar-los; nosaltres hem pogut raonar que això és fals. Si la moral fos el mateix que el codi social no hauríem avançat mai gens ni mica en qüestions com el racisme, el sexisme o l'homofòbia. Aquest canvi tan sols s'explica apel·lant a un sentit moral subjacent a la nostra naturalesa i que no depèn del context.

Si la moral fos relativa, o fos convencional, o consistís en imitar la conducta que altres animals practiquen a la natura, llavors no podríem establir que, per exemple, violar dones és immoral: és una cosa que està malament sempre i que no hem de fer. Hauríem de dir que potser és immoral per a nosaltres però potser per a altres no ho és; així que hauríem de respectar el fet que altres violin dones si no ho consideren una cosa immoral.

Podríem dir el mateix de l'assassinat, la tortura o l'esclavitud. Estem disposats a acceptar aquesta conclusió? Em sembla obvi que no. Perquè en realitat ningú no accepta que allò que està bé i malament es basa en capricis personals, o merament en allò que la societat estableixi en un codi moral o legal, ni tampoc en imitar el que passi a la natura.

L'ètica no és el que la societat estableix, ni tampoc és equivalent als desitjos personals, ni consisteix en imitar el que passa a la natura. Aleshores què ha de ser l'ètica? L'ètica és actuar segons la raó. Per raó, entenem bàsicament la forma de pensament que s'ajusta als principis bàsics de la lògica i els fets empírics comprovats. Si un raonament correcte es basa en ajustar-se a la lògica i els fets, per què en el cas del raonament moral hauria de ser diferent?

El raonament ètic també pot ser objecte de valoració pel que fa a la qualitat. Un bon raonament ha de ser vàlid i tant els arguments que li donen suport com les conclusions a què s'arriba haurien de ser sostenibles i rellevants. Els arguments sostenibles són aquells que estan relacionats amb el tema, és a dir, amb els fets del cas i amb les normes o valors a què estan adscrits. Aquests arguments són anomenats rellevants i tenen alguna cosa a afegir a l'autoritat d'un judici que estableix que certa conducta és correcta des del punt de vista moral. Així ho va exposar el filòsof Shelly Kagan:

«Si ara passem a la qüestió què cal —més enllà de la racionalitat— per què la maldat ingressi al món?, penso que la resposta podria ser que, simplement, quan aconseguim un cert nivell de racionalitat, ja no cal res més.

La raó per la qual és objectivament dolent que jo practiqui l'homicidi és precisament perquè hi ha una raó perquè no ho faci, una raó que sóc capaç de reconèixer. I si vós demaneu: què cal més? La resposta és, aquests són els ingredients bàsics, els podem refinar una mica si ho desitja, però en essència, això és tot.»

Si l'ètica no es fonamentés en la raó, aleshores tot es reduiria a gustos, capricis i interessos particulars. Però així ja no hi hauria ètica. Per tant, l'ètica no pot ésser subjectiva, relativa o simple imitació. Si l'ètica fos subjectiva llavors la violació sexual no seria una cosa dolenta en si, sinó que això dependria que del que nosaltres n'opinéssim subjectivament o del que diguessin les normes acordades. Però la violació sexual és una cosa que està sempre malament i està malament en si mateix, independentment del que nosaltres en pensem.

La violació sexual està malament perquè implica fer a un altre individu una cosa que no desitgem per a nosaltres mateixos —atenta contra la igualtat— i perquè implica causar un dany que no podem justificar moralment sinó que el fem únicament per al nostre benefici: és una violació de drets individuals. I això no solament val per a la violació sinó per a qualsevol acte que afecti els interessos bàsics d'un individu.

Em temo que sovint confonem el que és la moral en si amb les diferents idees sobre allò que es considera la moral. De la mateixa manera, no és el mateix el que alguna cosa sigui en si mateix que la creença sobre el que aquesta cosa sigui. Així mateix hi ha una confusió entre allò que és l'ètica i la moral amb allò que és simplement el codi de conducta que prescriu una religió que no té res a veure amb l'ètica ni amb la moral.

Fins i tot, encara que existís un déu, tampoc ell estaria legitimat a decidir el que està objectivament bé i malament. Si fos així, ja no seria moral sinó simple caprici subjecte a la voluntat personal. Un déu no pot ésser fundador ni garant d'una moral objectiva i universal. I postular que hauríem de sotmetre'ns igualment a la voluntat divina és apel·lar a l'argument ad baculum, és a dir, a la idea que la possessió de poder és el que atorga la legitimitat i la raó.

Certament, alguns poden pensar que alguna cosa està bé o malament solament perquè ho diu un llibre o una persona, que és considerada l'autoritat màxima a la seva cultura. Però això no té res a veure amb l'ètica des d'un punt de vista racional.

No confonguem què és l'ètica amb el que és simplement un codi de conducta, ja sigui social, legal o religiós. Creure que el codi de conducta d'una religió és ètica és com creure que els encanteris de la bruixeria són ciència. Pot ser correcte des del punt de vista de la mentalitat però no des del punt de vista de l'ètica racional. Algú pot creure que és científica la idea que el sol gira al voltant de la terra, però aquesta persona estaria igualment equivocada, des del punt de vista científic, sobre la base dels fets.

El fet que alguna cosa sigui acceptada per la societat no vol dir que estigui moralment bé; tan sols vol dir que està socialment acceptada. Allò moral i allò social no són òbviament el mateix. Una societat pot creure i afirmar que alguna cosa està bé, però no implica que estigui moralment bé.

Per exemple, algunes cultures consideren que els humans són criatures que van sorgir a partir de ser modelats amb fang per uns déus que els van donar la vida. Aquesta creença, però, és completament falsa i s'oposa a la raó, a les evidències de l'evolució. El mateix passa amb el concepte sobre el que és la moral.

Sens dubte, la nostra conducta està condicionada per la societat on vivim i l'educació que rebem. Ara vivim en una societat que considera que emprar altres animals per al nostre benefici és una cosa que està bé. Igual que en altres èpoques, i en altres llocs actualment, s'ha considerat que la dona havia d'estar sotmesa a l'home i que aquest estava legitimat a fer amb ella el que volgués. No obstant això, es tracta de creences i conductes moralment equivocades, encara que la majoria de la societat no ho considerés així.

El raonament ens mostra que hi ha paràmetres objectius per a les normes morals; i que aquests paràmetres no han de ser aplicats de manera exclusiva als éssers humans, perquè altres animals també tenen la seva voluntat i interessos propis, i volen evitar la mort, el patiment, i que no els facin mal.

Els conceptes morals no són meres abstraccions. Hi ha conceptes abstractes que no són abstraccions. Per exemple, un triangle és un concepte abstracte que no s'obté a partir de fer abstracció de l'experiència empírica, sinó que es coneix directament mitjançant el raonament formal, és a dir, la geometria. Això mateix s'aplica a conceptes morals com la igualtat. Els individus que som agents morals coneixem l'ètica mitjançant el raonament moral. A partir de les evidències de què disposem i aplicant la lògica.

La moral és objectiva i està basada en la raó, les evidències i la lògica. Igual que la ciència o qualsevol altra activitat racional. L'ètica, doncs, és objectiva. L'ètica es basa en la lògica i s'aplica a fets empírics. I els fets i la lògica són objectius.

Apel·lar a la raó és raonar segons criteris objectius, com ara la lògica. Però apel·lar a allò que diuen les lleis o a la mera subjectivitat no és apel·lar a la raó. Dir que alguna cosa pot causar mal a algú no comporta cap regla universal. Com podria ser una regla universal una cosa que és purament subjectiva? Per establir una regla universal caldrà fonamentar-se en els principis de la lògica que són els únics criteris objectius que tenim a la nostra disposició, a banda de les evidències empíriques. Una ètica racional ha de ser objectiva i tan sols a partir de normes objectives es pot deduir que un determinat dany és incorrecte, però el dany en si mateix, o alguna cosa que causa dany, no pot ser moralment reprovable per si mateix.

Quan dic que moral és universal, em refereixo que els seus principis no depenen del context particular sinó que són producte de la lògica. I la lògica és universal. La lògica és la mateixa aquí que a Mart i arreu de l'Univers. La lògica és l'estructura essencial de l'existència i el coneixement. I forma part de la capacitat de raonament de tots els individus que hi poden pensar, independentment de la seva espècie. Ni la raó ni la moral no són exclusives en l'espècie humana. Altres animals raonen i no són humans. I alguns fins i tot tenen cert sentit moral bàsic en forma d'empatia.

No hi ha les ètiques particulars, igual que no hi ha els llenguatges particulars ni tampoc les ciències particulars. L'ètica és un àmbit de coneixement universal, igual que la lògica, en què es fonamenta, i la ciència, de la qual obté verificació rigorosa dels fets de la realitat.

Violar dones —o qualsevol persona del sexe que sigui— sempre és una cosa incorrecta, sempre ha estat una cosa incorrecta, i per això sempre ha estat, i serà, immoral. Perquè és vulnerar el respecte més elemental que tota persona mereix.

Una persona, un ésser sentent, es caracteritza específicament per tenir voluntat i interessos propis. Per tant, fer-lo servir sense respectar la seva voluntat o els seus interessos, suposa tractar-lo com si fos un objecte inert, una cosa, un mer recurs. És vulnerar el principi d'identitat.

I si podem comprendre, per exemple, que violar dones o abusar de nens és una cosa que està malament en si —perquè atempta contra el seu respecte— també podem entendre que explotar els altres animals és una cosa que està radicalment malament, exactament pel mateix motiu.

De vegades s'apel·la a la racionalitat per justificar postures discriminatòries al·legant que allò racional consisteix en fer allò que més ens beneficia a nosaltres, o al nostre grup, malgrat que això impliqui danyar altres individus, però això és una perspectiva instrumentalista o pragmatista de la raó que ignora l'aspecte intrínsec de la raó. Ser racional consisteix en atenir-nos a la raó per si mateixa, com a contingut, i no sols com a instrument per assolir els nostres objectius.

Tots els éssers dotats de sensació valoren la seva pròpia vida, encara que ningú més no ho faci. Són éssers conscients de si mateixos i del que els passa. És a dir, són subjectes i no objectes. Això vol dir que tenen un valor inherent, que és inherent a la seva pròpia condició de subjecte i que no pot ser vulnerat per raons instrumentals.

Els éssers conscients no solament existeixen sinó que saben que existeixen. Això implica, en virtut del principi d'identitat, que no els hem de considerar com si solament tinguessin un valor instrumental. No hem d'atemptar contra els seus interessos, ni usar-los sense el seu consentiment o en contra de la seva voluntat per tal de satisfer les nostres necessitats i desitjos. No importa els beneficis que en puguem obtenir si ho féssim.

Els beneficis no justifiquen moralment els nostres actes. Si fos així, tornaríem a haver d'acceptar que violar dones estaria bé si n'obtenguéssim un benefici violant-les.

Tots els progressos morals aconseguits al llarg de la història es basen en acceptar la lògica de la igualtat i el respecte per la persona i els seus drets. Mentre no superem el prejudici de l'especisme i acceptem el criteri de la raó per a l'ètica, no farem cap progrés moral en la nostra relació amb els altres animals.

En definitiva, no és racional discriminar altres animals de la comunitat moral i tractar-los com a éssers que solament tenen valor instrumental en benefici dels humans. No és racional ignorar el seu valor moral intrínsec com a éssers sentents que són. Postular la supervivència dels humans a expenses de la llibertat i les vides d'altres animals és idèntic a postular la supervivència i el benestar de la raça blanca a expenses de la llibertat i la vida d'altres races. És el mateix criteri d'exclusió que es basa en característiques moralment irrellevants.

Tots els animals que tenim capacitat de sentir som éssers conscients i posseïm els mateixos interessos bàsics: desitgem protegir la nostra vida i gaudir-ne lliurement, i evitar el que ens fa mal. La raó ens obliga, per lògica pura, a respectar aquests interessos bàsics amb la mateixa consideració, ja que són essencialment els mateixos interessos. Si aquest raonament és correcte aleshores qualsevol altra postura, basada en discriminar els individus per raça, sexe o espècie, seria irracional i contrària a l'ètica.

 

Ciència i especisme: la necessitat no genera legitimitat moral

 

«Que una acció 'calgui' per a aconseguir un objectiu, fins i tot un objectiu molt valuós, no implica en si mateix que sigui permissible.» — Nathan Nobis

Introducció

En aquesta anàlisi, dividida en diverses parts, pretenc exposar una concisa refutació d'un dels principals arguments que se solen usar per a intentar justificar l'ús d'animals nohumans per a fins científics i, per extensió, qualsevol ús de nohumans que fem per als nostres fins.

Generalment, en totes les argumentacions que pretenen defensar l'ús d'animals no humans en experiments científics sempre s'al·lega la mateixa raó principal: es diu que cal fer-ho; que cal fer servir els animals nohumans per tal de progressar en ciència, medicina i altres camps.

El que aquí pretenc plantejar és si aquest argument justifica moralment que fem servir els altres animals. No solament en investigació científica sinó en qualsevol altre àmbit o per a qualsevol altre propòsit. Aquest el prenc com a exemple representatiu però val igualment per a qualsevol context.

Alguns aclariments

En primer lloc, recalquem que estar a favor dels Drets Animals no significa en cap cas estar en contra de l'experimentació mèdica o científica, ni en contra del progrés de la ciència ni de la medicina. Tot i que moltes vegades s'intenta presentar com una postura contrària a la pròpia ciència, quan en cap cas no és així.

No estem en contra de l'experimentació científica o mèdica. L'oposició solament és en contra d'usar altres individus sense el seu consentiment, en contra de la seva voluntat, i a expenses de violar els seus interessos.

Així que és una falsedat manifesta dir que estar en contra de l'ús de nohumans és el mateix que estar en contra de la ciència. De la mateixa manera que estar en contra d'emprar éssers humans sense el seu consentiment explícit i informat no vol dir òbviament estar en contra de la ciència i el seu progrés.

La necessitat no genera legitimitat moral

El fet que "calgui" fer servir animals nohumans en investigació és ja de per si una qüestió força discutible a diversos nivells.

Per exemple, avui en dia ja no cal, com passava en el passat, l'ús d'altres animals per a fabricar insulina. De la mateixa manera, és impossible saber si realment cal emprar-los per a altres fins sense haver provat abans noves línies de recerca.

En qualsevol cas, si realment calgués fer servir animals no humans per a beneficiar els humans, aleshores per què no s'usen de la mateixa manera també altres humans? Per què no fer amb éssers humans el mateix que fem amb altres animals —emmalaltir-los a propòsit, inocular-los substàncies tòxiques, amputar-los membres— sense tenir en compte la seva voluntat ni el seu consentiment, per així beneficiar altres humans? De fet, aquest tipus de recerca científica amb éssers humans és una cosa que ha succeït moltes vegades.

La raó per la qual no fem això amb éssers humans és que la necessitat no justifica moralment cap acció. Podria caldre per a l'avenç de la ciència i la medicina, i el benestar humà general, fer servir éssers humans de la mateixa manera que fem servir els altres animals, però aquesta necessitat no justifica moralment fer-ho. Igual que si a mi em calgués un òrgan per a sobreviure i solament el pogués aconseguir assassinant algú per a treure-li no estaria bé que ho fes, per molt que fos uns necessitat. O sí que creiem que seria correcte actuar d'aquesta manera?

Certament l'àrea de recerca científica en general és l'únic àmbit —a diferència d'altres com l'alimentació o la vestimenta— on potser es pot pretendre amb un mínim de serietat que actualment hi hagi alguna necessitat rellevant d'usar altres animals. De tota manera, la necessitat per si mateixa no pot justificar moralment cap acció. De fet, si atenem merament el criteri de necessitat, aleshores podríem també justificar l'ús forçat d'uns éssers humans per a beneficiar-ne d'altres. Tota mena de crims s'han comès apel·lant a una suposada necessitat.

Si a mi em calgués un trasplantament d'òrgans per a poder continuar vivint i no pogués aconseguir-lo mitjançant una donació, justificaria això que fes servir altres humans sense el seu consentiment per a treure'ls els seus òrgans? Òbviament no. Aleshores per què és diferent quan es tracta d'altres animals? Per què no considerem els interessos dels altres animals de la mateixa manera? Aquest és el punt central de la qüestió.

En definitiva, la necessitat no té res a veure amb l'ètica, ni és un criteri que pugui aclarir si una cosa està moralment ben feta o no. A mi em pot caldre urgentment un òrgan per a poder viure, però aquesta necessitat no em legitima a fer servir sense el seu consentiment altres persones per al meu benefici i treure'ls els òrgans a canvi de la seva salut i la seva vida. La necessitat mai no justifica moralment cap acció.

Si la necessitat fos un criteri acceptable també es podria considerar necessari emprar lliurement altres éssers humans —sense el seu consentiment, i a expenses de la seva vida i la seva salut— per avançar en el coneixement mèdic i científic.

L'ètica no fa referència a la necessitat sinó a la dignitat, és a dir, al valor intrínsec de cada persona que ha de ser respectat. El respecte moral implica no usar ningú sense el seu consentiment, no fer-lo servir com si fos un objecte o un simple recurs. Però precisament això és el que fem amb els altres animals cada dia, ignorant-ne la voluntat i els interessos propis. Els tractem com les nostres propietats, com els nostres esclaus, els releguem a la categoria d'objectes, malgrat que ells no ho són pas, d'objectes; són individus que senten, pateixen i volen viure i que no els facin mal.

L'especisme no es basa en cap justificació racional

Algunes postures especistes diuen que els humans tenim drets perquè les nostres lleis així ho reconeixen. Però i si les lleis no ho reconeguessin? Les lleis poden diferir molt d'un país a un altre i d'una època a una altra.

Es podria assenyalar el mateix respecte l'opinió de la gent. Tenim drets solament perquè la gent així ho creu? Aleshores si la gent creu que un déu existeix això vol dir que efectivament déu existeix, oi? Doncs no. Aquesta afirmació incorre en la recurrent fal·làcia lògica d'apel·lació a la majoria (argumentum ad populum) —que afirma que una cosa és certa simplement perquè molta gent així ho creu. I els raonaments morals no estan exempts de respectar la lògica igual que qualsevol altre raonament.

De fet, la base del mètode científic pot emprar-se també per a qüestions morals. No hi ha cap altra manera racional d'enfocar l'assumpte. Encara que quan dic "mètode científic" em refereixo a la seva versió bàsica d'atenir-se a les evidències i els principis bàsics de la lògica. Quan deixem de banda aquest mètode racional, aleshores ja solament ens queda basar-nos en meres creences, prejudicis i interessos particulars. Precisament això és el que diferencia la ciència de la pseudo-ciència o de la mala ciència. I és el que també hauria de diferenciar l'ètica racional de la pseudoètica i de la mala ètica.

Per què les persones tenim drets, més enllà del que la gent pensi o del que les lleis diguin? Considero que les persones tenim drets precisament pel fet de ser persones.

Ara bé, la qüestió és que no solament els humans som persones, ni tampoc som persones pel fet de ser humans —perquè aleshores els embrions o els cadàvers humans serien persones. Qualsevol individu que tingui capacitat de sentir, és a dir, que experimenti sensacions i tingui interessos i voluntat pròpia, és una persona. Allò que diferencia una persona d'una cosa [un objecte inert o un vegetal] és precisament la facultat de sentir.

La raó per la qual no és acceptable experimentar amb éssers humans sense el seu consentiment és perquè els éssers humans, igual que els altres animals, no són coses sinó persones, és a dir, éssers amb capacitat de sentir i consciència de si mateixos, i això vol dir que tenen un interès fonamental en conservar la vida i en no ser danyats. De la mateixa manera, altres animals tenen igualment la capacitat de sentir i l'interès a conservar la seva pròpia vida i que no els facin mal. És per això que la mateixa raó que justifica respectar els éssers humans —tractar-los com a persones, no com a propietats o recursos— val també per als altres animals.

L'explotació sobre altres animals tan sols es pot defensar apel·lant que ens beneficia. Però llavors, també està bé explotar altres humans si això ens beneficia?

L´ètica racional es basa en la consideració dels interessos de tots els implicats o afectats per una acció. L'ètica racional segueix criteris fonamentats en la lògica, en fets empíricament demostrables i que siguin moralment rellevants; no en els prejudicis i la irracionalitat. I és un prejudici creure que solament els humans mereixen consideració moral, i ser tractats com a persones i no com a mers mitjans per a aconseguir una finalitat. Aquesta discriminació especista és una cosa que no es pot defensar racionalment, i per tant és una creença irracional.

El problema de fons rau en creure que el respecte pels altres animals ha d'estar supeditat a la necessitat que nosaltres tinguem de satisfer els nostres interessos. Però l'ètica implica tot el contrari: viure la nostra vida d'acord amb el respecte per les vides de les altres persones. Així és generalment com actuem —o com hauríem d'actuar— quan es refereix a éssers humans. I no hi ha cap raó vàlida que justifiqui excloure els altres animals del mateix àmbit de consideració moral.

La suposada necessitat ni tan sols és rellevant

No entraré a debatre si a la ciència i a la medicina realment els cal l'experimentació amb altres animals. Aquest és no el lloc apropiat. Tan sols voldria assenyalar que hi ha molts científics i metges que almenys en qüestionen seriosament la utilitat. Tot i així, s'afirma que cal que es dugui a terme aquest tipus d'experimentació, però mai no queda clar per quin motiu. Encara que sovint es diu que no ens podem arriscar a provar la mateixa substància en humans si hi ha la possibilitat que morissin a causa d'això. I jo em pregunto si aquesta reticència per part dels que es dediquen a la investigació és deguda a una sincera preocupació i respecte per les vides dels éssers humans o més aviat a la por de ser demandats judicialment o castigats.

Tot i això, ningú amb ús de raó sosté que els investigadors que empren animals no humans ho fan merament per gust o per plaer. Si ho fan és perquè estan convençuts que les vides dels éssers humans tenen més valor que la dels altres animals. Però aquesta creença no és moralment acceptable. Com tampoc no ho és creure que les vides dels blancs valen més que la dels negres o que la vida dels homes valen més que les de les dones. Les vides de tots aquells éssers que tenen capacitat de sentir tenen el  mateix valor moral, ja que tots són individus que tenen un interès fonamental a conservar la seva pròpia vida i a no ser danyats. Ells no es limiten a viure sinó que valoren la pròpia vida, la seva existència; per això tenen un valor intrínsec en si mateixos.

Quan els defensors de l'especisme afirmen que, malgrat tot, un investigador que experimenta amb animals no humans es preocupa pel "benestar" d'aquests animals que fa servir, els motius sobre això aclareixen que aquest interès és merament utilitari. És a dir, li interessa fomentar el benestar dels animals esclavitzats però no perquè estigui preocupat per l'individu mateix sobre el que experimenta, sinó solament perquè li convé que li duri més temps sense morir-se o sense degradar-se massa la seva salut. Això és el mateix que dir que tenim un interès pel "benestar" del nostre cotxe, o de casa nostra, perquè procurem que no es facin malbé durant el major temps possible.

Com ja he assenyalat abans, el fet que suposadament ens calgués fer servir altres animals no justifica moralment aquest ús. Però realment tenim aquesta necessitat? En ciència i medicina ja hi ha models informàtics i investigació amb cèl·lules mare, que demostren que prescindir de l'ús d'altres animals no suposa prescindir de l'avenç científic. I si visquéssim en un món on es respectessin els drets dels altres animals hi hauria una major pressió i inversió per innovar amb noves tècniques i teràpies que no requerissin l'ús d'animals no humans.

La veritat és que la investigació científica pot funcionar i progressar sense haver d'usar altres animals. Hi ha evidències que ho demostren.

El problema de fons realment no és, doncs, de tipus tècnic, sinó que té una causa moral. És el prejudici de l'especisme el que motiva que els no-humans continuïn essent usats. Aquesta és la veritable causa. Com passa amb l'alimentació i altres àmbits.

A part d'això, encara que fos cert que ens calgués experimentar amb animals no humans —fet que, malgrat tot, no convertiria l'experimentació en una cosa moralment acceptable— el que sí que és de fet una veritat comprovada és que no ens cal emprar animals per a alimentar-nos, ni per a vestir-nos, ni per a entretenir-nos.

Si tenim això en compte i seguim aquell criteri de necessitat, el més coherent seria que no mengéssim animals, ni ens vestíssim amb trossos dels seus cossos ni que tampoc assistíssim a esdeveniments on se'ls usi com a entreteniment.

No és acceptable el criteri de necessitat com a moralment vàlid, però fins i tot qui l'acceptés com a tal no tindrà justificació basada en la necessitat per a menjar animals ni vestir-se amb els seus trossos. I si es dedica a la ciència, en l'àmbit de l'experimentació, crec que allò coherent seria centrar tots els seus esforços, si és que veritablement el preocupen els altres animals, a desenvolupar alternatives que evitin la suposada necessitat de fer servir animals no humans.

Per cert, també és habitual al·legar que la nostra esperança de vida ha augmentat considerablement gràcies a l'experimentació amb animals no humans; ignorant completament altres factors rellevants [higiene, transport, agricultura, nutrició...] que han influït decisivament en aquest aspecte. Això demostra un biaix parcial en els arguments a favor de l'explotació animal.

Si eventualment no hi hagués opcions als experiments en animals no humans continuaria essent injustificable experimentar amb ells, però el què passa és que sí que hi ha opcions que no impliquen l'ús d'animals i una part de l'enorme despesa econòmica que costa anualment l'experimentació en animals es podria invertir en cercar i desenvolupar les opcions que no fan servir-los.

Per tant, no s'ha demostrat objectivament que calgui fer els experiments amb animals no humans, ja que no tenim un altre món sense experimentació per a comparar si hauríem avançat més o menys sense experimentar amb ells.

L'ètica de Drets Animals

És important ressaltar que l'ètica de Drets Animals no denuncia l'experimentació amb animals no humans —o qualsevol altre ús que en fem— solament perquè causi patiment als altres animals.

L'ètica de Drets Animals s'oposa a fer servir altres animals per als nostres fins independentment del propòsit i de la manera com es faci. La raó és exactament la mateixa que es pot al·legar per al cas d'usar altres éssers humans: mai no és just emprar algú sense el seu consentiment per al nostre propi benefici; encara més quan aquest ús els causa algun tipus de dany o perjudici. Com que els altres animals no ens poden donar el seu consentiment, explícit i informat, perquè els fem servir, llavors no és ètic usar-los per als nostres propòsits.

Assenyalo aquest punt important pel fet que un altre error habitual dels arguments especistes el trobem en el fet de prendre una part pel tot. Es basen en allò que alguns determinats activistes o col·lectius animalistes hagin dit sobre el tema de l'experimentació amb animals no humans -per exemple, denunciar les condicions en què es realitza l'explotació- per després atribuir els seus arguments en general a tot el moviment a favor dels drets dels animals. Això és una fal·làcia clara, perquè la postura de Drets Animals no se centra en les condicions de l'explotació, ni en la crueltat de les pràctiques o la crueltat els explotadors, ni en el fet que hi hagi alternatives a l'ús d'animals no humans.

Convé no confondre la postura utilitarista amb l'ètica de Drets. Dins de l'àmbit animalista hi ha una gran preponderància de partidaris de l'utilitarisme, però la postura ètica dels drets no té res a veure amb l'utilitarisme.

L'argument central de l'ètica de Drets Animals és que els altres animals mereixen el mateix respecte bàsic que desitgem per a nosaltres i que no es justifica discriminar-los pel fet de no pertànyer a la nostra espècie.

Discriminar altres individus per no ser humans —ignorant que tots igualment sentim i tenim interessos propis— és igual que discriminar-los per no ser blancs o per no ser homes. Vet aquí l'error en què es basa l'especisme i que l'equipara a altres prejudicis com el racisme i el sexisme.

La qüestió és que nosaltres mai no voldríem que ens fessin servir en un experiment en contra de la nostra voluntat i a expenses de la nostra salut. Els altres animals tenen el mateix interès que nosaltres en continuar vivint i evitar que els facin mal. Així que discriminar-los del mateix respecte bàsic que desitgem per a nosaltres és injust i inacceptable. Això és especisme.

La nostra coherència personal

És important aclarir un punt que sovint sorgeix en aquest debat: no té rellevància moral allò que fem o deixem de fer a nivell personal per a demostrar si alguna cosa està bé o malament.

Una persona pot raonar perfectament que, per exemple, l'assassinat o la violació sexual són actes immorals, i per això presentar els fets i els arguments apropiats. Si aquest algú després practica allò que demostra que està malament aleshores es tractaria sens dubte d'un problema de coherència, però que no afectaria la validesa dels arguments exposats.

Per descomptat, no dic que aquest sigui el meu cas o en general dels defensors dels Drets Animals. Tot al contrari. Tan sols vull deixar clar que el que faci cadascú a la seva vida personal és una qüestió a part de la validesa moral de les nostres idees i raonaments. Tot i que el que fem a la nostra vida personal òbviament té rellevància moral i hauria d'estar supeditat a l'ètica.

Que en algun moment de la nostra vida no prenguem un medicament que originalment fos provat en algun animal no humà no canviarà res; no provaran en més individus el medicament si jo el consumeixo ara i no significa que jo accepti que ho hagin fet. Han provat en animals no humans fins i tot l'aigua que surt de l'aixeta. Però siguem justos i deixem d'usar els altres animals d'ara endavant. Una altra cosa seria que el medicament portés ingredients d'origen animal, en aquest cas sí que hauríem de cercar alternatives.

Experimentant amb éssers humans, sense el seu consentiment, els nazis van aconseguir grans avenços, per exemple en el camp de la genètica. Sabent que el mal que es va causar a les víctimes no es pot reparar, hauríem d'haver cremat aquesta informació? No. El que hem de fer és, a partir d'ara, no permetre que succeeixi res de semblant.

Conclusió

Una cosa és clara: no ens cal usar altres animals per a menjar, vestir-nos o entretenir-nos. Però malgrat això ho continuem fent. Perquè en el fons la suposada necessitat no és la causa real per la qual emprem els altres animals.

La veritable causa que explotem altres animals resideix en aquest prejudici especista que ens fa considerar-nos «superiors» als altres animals i amb dret a usar-los per a satisfer els nostres fins; en comptes de respectar-los com a persones, com a individus que tenen un valor intrínsec pel fet mateix que poden sentir, experimentar sensacions, tenir voluntat pròpia i interessos.

Aquesta característica —la sentença— és l'única que hauria d'importar per a respectar algú, per a respectar-lo igual que nosaltres volem ser respectats; i no la mida, l'aspecte, ni l'espècie o la raça de la persona. Si els altres animals són éssers conscients han de ser tractats com a tals —com a subjectes i no com a objectes— i no ser exclosos de la nostra consideració moral pel simple fet que no siguin humans.

Prescindir d'usar els altres animals com a menjar, i altres fins, és perfectament realitzable a la pràctica. Som milions de persones al món que vivim cada dia de manera vegana. Tan sols és qüestió d'informar-se i de voler fer-ho. Res més que això. No suposa cap mena de sacrifici ni d'esforç addicional.

Ara, la veritable qüestió rau precisament en sortir d'aquesta falsa dicotomia especista de “o ells o nosaltres” que ens han inculcat des de la infància basada en creure que som superiors i que tenim dret a explotar els altres animals per al nostre benefici.


Referències:

- Michael Allen Fox; «The Case Against Animal Experimentation»

- Tom Regan; Empty Cages: «Animal Rights and Vivisection»

- Gary Francione; «Use of Nonhuman Animals in Biomedical Research: Necessity and Justification»

- Fabiola Leyton; «Problemes bioètics de l'experimentació amb animals no humans»

  Gabriel Domènech; «Experimentar amb animals: Problemes ètics i jurídics»

- Nathan Nobis; «The harmful, nontherapeutic use of animals in research is morally wrong»

- Christiane Bailey; «Arguments no especistes contra l'experimentació animal»

 

Un dret absolut

«Un dret és absolut quan no pot ser desplaçat en cap circumstància, de manera que mai no pot ser infringit justificadament i ha de ser satisfet sense cap excepció.» ~ Alan Gewirth

A l'article titulat «Un dret per a tots» el professor Gary Francione explica les raons per les quals el moviment de Drets Animals ha d'enfocar-se a defensar un sol dret: el dret dels animals de no ser propietat dels humans. Això implica que els humans mai no hem de tractar els animals com a recursos. No els hem de criar, ni comerciar amb les seves vides ni en general emprar-los per a aconseguir les nostres finalitats.

La filosofia dels Drets Animals defensa que tots els éssers sentents —ja siguin humans o no humans— tenen, almenys, un dret absolut: el dret a no ser propietat. Això no vol dir que no puguin tenir reconeguts altres drets. El que vol dir és que no poden gaudir de cap dret mentre no deixin de ser considerats objectes i se'ls reconegui en primer lloc com a subjectes de drets i deixin, per tant, d'estar sotmesos a l'esclavitud, és a dir, a la condició de propietat.

Els drets de què parlem aquí no són drets de tipus contractual; és a dir, drets convencionals nascuts de l'acord lliure i consentit entre individus responsables. Els drets a què ens referim aquí són drets morals. I aquesta classe de drets no sorgeixen de l'acord voluntari sinó que pertanyen a l'àmbit de l'ètica i es dedueixen a partir del raonament moral.

Els drets morals són principis objectius i, per tant, no depenen dels gustos o opinions. A més, els drets morals són inherents a l'individu pel fet de ser persona, ja que la persona posseeix un valor intrínsec que no pot ser vulnerat per finalitats instrumentals.

L'expressió de “tenir un dret” és una forma abreujada per a referir-nos a la nostra obligació com a agents morals de respectar determinats interessos dels individus que no hem de vulnerar per a satisfer algun objectiu o desig nostre.

Reconèixer els éssers sentents com a persones implica necessàriament que no els hem d'usar com un mer recurs per a satisfer els nostres fins, supeditant així els seus interessos bàsics als nostres. Això és l'essència de l'estatus de propietat quan s'aplica als individus. Quan tractem individus com si fossin la nostra propietat estem exercint l'esclavitud.

És clar que l'ètica de Drets Animals pot reconèixer diversos drets diferents dels individus, i no sols un únic dret. No obstant això, no tots aquests drets són absoluts.

El dret a no ser propietat sí que seria un dret absolut, ja que ha de ser respectat de manera absoluta, és a dir, ha de ser respectat sempre, per a tots els individus sense distinció i en totes les situacions. És un dret que ha de ser respectat i protegit independentment de les conseqüències.

Hi ha drets que són bàsics o fonamentals, però no absoluts. El dret a la vida n'és un exemple; així com el dret a la integritat física o a la llibertat de moviment.

El dret a la vida pot ser vulnerat en casos molt específics i concrets en què l'eutanàsia o l'autodefensa estigui moralment justificada.

El dret a la integritat física pot ser obviat en part quan es tracta de fer una operació mèdica per tal de salvaguardar la salut del propi individu.

El dret a la llibertat de moviment pot ser limitat en el cas d'individus tutelats o d'agents morals que han comès un delicte greu i suposen una amenaça evident per als altres.

En canvi, el dret a no ser propietat mai no pot ser violat de manera justificada, sota cap propòsit ni circumstància. És un dret absolut que deriva directament de l'estatus de persona. Així, assenyala Gary Francione que:

«En el cas que l'interès dels animals a no patir sigui moralment rellevant, hem d'aplicar el principi de la mateixa consideració i estendre-hi el dret bàsic de no ser tractat com una cosa, com la nostra propietat.»

Quan reconeixem que els éssers sentents són persones, i per tant no han de ser tractats mai com a propietat o mers recursos, llavors podem reconèixer altres drets que encara que no siguin absoluts sí que són drets bàsics o fonamentals. Aquests drets són bàsics perquè fonamenten la possibilitat de posseir i exercir qualsevol altre dret.

Per exemple, el dret a la vida és reconegut universalment com a dret bàsic o fonamental perquè és condició necessària gaudir del dret a la vida per a gaudir de qualsevol altre dret. Aquest dret no es reconeix quan es considera que podem violar aquest dret per obtenir-ne un benefici.

No és coherent dir que un moviment està orientat a la defensa dels drets animals –com autoproclamen molts grups animalistes– i alhora ignorar el dret fonamental a la vida. Si neguem als animals el seu dret a viure, convertim en impossible complir qualsevol altre dret.

Tant en un sentit filosòfic com empíric, tot allò que els animals realment tenen és la seva vida. Si els la treus, no els queda res. Un cop destruïts, els animals ja no poden pensar ni sentir ni córrer ni jugar ni menjar ni dormir ni roncar ni bordar ni voler ni ser estimats. Tot s'ha acabat. Per això tots els animals han de tenir reconeguts uns drets bàsics o fonamentals, començant pel dret a la vida.

Ara bé, mentre els animals no humans continuïn essent considerats com a propietat dels éssers humans no podran gaudir de cap tipus de dret a nivell legal.

No és una qüestió d'amabilitat o compassió. Es tracta de justícia bàsica.

Solament els éssers considerats persones poden ser subjectes de drets. I en la nostra societat especista aquesta condició de persona tan sols es reconeix als humans.

Per això és tan important conscienciar sobre el prejudici de l'especisme —que discrimina els altres animals i impedeix que puguin tenir drets reconeguts— i per això considero que Francione encerta en suggerir que hem d'enfocar el nostre activisme a abolir l'estatus de propietat dels animals, que és conseqüència directa de la cosificació que la nostra cultura especista exerceix sobre els altres animals.

Aquest principi abolicionista és el fonament del veganisme i per això és prioritària la importància de difondre el veganisme mitjançant l'activisme educatiu.

En paraules del propi Francione:

«El sistema legal mai no respondrà de manera diferent a qüestions relacionades amb animals tret que i fins que hi hagi un canvi social significatiu de manera que hi hagi més gent que accepti la legitimitat de l'abolició —el veganisme— en la seva vida quotidiana. Solament aleshores el sistema legal començarà a ser una eina útil per a la lluita.»

El primer pas que cal per aconseguir que els animals no humans tinguin drets reconeguts i protegits és el veganisme.