«Hi ha moltes pràctiques socials que mereixen desaparèixer, i contra aquestes crítiques és impertinent l'argument que són essencials al mode de viure d'algunes comunitats d'individus. Potser sí que ho són, però llavors molt pitjor per a aquest mode de vida: haurà de canviar essencialment. Respondre a una crítica de pràctiques socials dient coses com “però és que aquesta és la meva manera de viure” és del tot inadequat, tant com seria replicar una crítica de creences argüint “però és que aquesta és la meva creença!” ~ Antonio Valdecantos
Sovint se sent dir: "Hem menjat i explotat animals des de sempre." Sí. I també hem practicat l'esclavitud, el racisme i el masclisme “des de sempre”.
Però fer X des de fa molt de temps no implica que aquest X estigui moralment bé. Solament implica que es fa des de molt de temps enrere.
És un fet que els humans fa milers d'anys que explotem i consumim altres animals. Com també és un fet que esclavitzem i agredim altres humans des de fa milers d'anys. Però que ho haguem fet des de milers d'anys no ho justifica moralment.
Si la tradició fos una raó vàlida per a justificar el fet de cometre mal llavors valdria igualment per a justificar l'esclavatge, la guerra i tota mena de crims que els humans cometem pràcticament des que tenim coneixement històric.
Que un error hagi esdevingut tradicional no el fa legítim. Tan sols vol dir que aquest error s'ha convertit en hàbit consagrat i es continua repetint per inèrcia.
Com bé assenyala la psicòloga Jennifer Delgado:
«L'apel·lació a la tradició és una fal·làcia de la lògica que implica que perquè alguna cosa s'ha fet de certa manera des de fa molt de temps, està bé o és veritable. És a dir, es pensa que el fet que sempre s'hagi fet així és una raó prou contundent per a continuar perpetuant l'hàbit, encara que no coneguem els motius que el van sustentar en un primer moment i si aquests continuen essent vàlids en les circumstàncies actuals.»
Explotar els animals és una activitat natural? Es podria perfectament dir que sí que és una cosa natural. En molts altres animals veiem comportaments semblants. Ara bé, això significa que està bé que nosaltres actuem d'aquesta manera i que no ho hem d'evitar?
La conducta d'altres animals a la natura seria irrellevant des del punt de vista moral. La seva conducta no és cap model o criteri que cal seguir. Que altres animals actuïn de certa manera no justifica que nosaltres els imitem. De la mateixa manera, el fet que ells no facin certes coses tampoc no significa que nosaltres no les hàgim de fer. Els altres animals no porten roba, però no per això jutgem que portar-la nosaltres estigui malament. Així que parlar del que fan altres animals, o deixin de fer, és absolutament irrellevant. La conducta dels altres animals no és un criteri de conducta moral. Al·legar que està bé menjar animals, o explotar animals, perquè altres animals ho fan no és més assenyat que al·legar que està bé matar humans simplement perquè altres humans ho fan.
Abans de res, cal comprendre que el concepte de natura és una mera convenció. És una noció que hem creat per a diferenciar entre allò que sorgeix espontàniament sense intervenció humana i allò que els humans construïm deliberadament, és a dir, allò artificial. Però si un formiguer és natural, aleshores una fàbrica o un edifici també podrien ser considerats naturals per la mateixa raó.
La distinció entre allò natural i allò artificial és purament convencional i nosaltres la creem arbitràriament. En realitat, no hi ha accions ni objectes que puguin existir fora de la natura. Així que aquest criteri simplement no aclareix res.
La veritat és que tota forma de violència i discriminació injusta practicada pels éssers humans ha estat qualificada com a natural. Ja fos el racisme, el sexisme, l'homofòbia... tota opressió és habitualment qualificada com una cosa natural per part dels qui se'n beneficien, com si es tractés d'un fet espontani que ha aparegut sol i no com una construcció cultural que s'ha forjat al llarg dels segles.
També l'esclavitud sobre éssers humans es va intentar justificar al·legant que era un fenomen natural.
Dir que quelcom és natural no ho fa moralment correcte. Simplement se li afegeix una etiqueta sense gaire sentit. Perquè tot el que passa a la natura es podria qualificar com a natural. I si els éssers humans formem part en efecte de la naturalesa llavors, sota el criteri que allò natural és moral, tot el que fem seria moralment correcte.
Per tant, el sol fet que una determinada conducta sigui natural no vol dir que estiguem obligats a actuar així, ni que sigui una conducta necessària, ni que sigui bona. A més de ser una visió esbiaixada —la fal·làcia naturalista solament es fixa arbitràriament en determinats fets naturals i els converteix irraonablement en criteris morals— això suposa renunciar a l'ètica, a qualsevol justificació racional dels nostres actes.
La naturalesa no pot servir com a criteri moral objectiu per la senzilla raó que la naturalesa és un constructe. Es tracta d'un concepte purament descriptiu i antropocèntric. Anomenem naturalesa aquella part de la realitat que no ha estat transformada per les nostres accions humanes. L'arbre del bosc és natural però la taula que hem fabricat amb la fusta ja no és part de la natura sinó que és artificial. Però potser la humanitat no és part de la naturalesa? De la natura no podem derivar cap criteri de moralitat que ens ajudi a distingir el bé del mal, ja que a la natura estan inclosos tots els elements que existeixen. Quan algú assenyala la “Naturalesa” en realitat solament assenyala un fet particular i no una norma o principi de conducta.
Per tant, allò moralment rellevant no és si la nostra conducta és natural —si s'assembla a allò que altres animals fan— o si és tradicional —si es practica des de fa molt de temps.
El que és rellevant és si el nostre comportament suposa un benefici o un dany als interessos dels individus que senten. El que és rellevant és si els nostres actes estan en consonància amb l'ètica i per tant no violen nocions morals bàsiques com el principi d'igualtat i el valor inherent dels individus i els seus drets morals.
La igualtat és un principi moral. Els principis morals no són entitats que es trobin al terreny empíric dels fets, sinó que es coneixen mitjançant la raó: aplicant la lògica. Nosaltres tenim un interès en què es respecti la nostra vida, i el tenim perquè som éssers sentents, així que solament hem d'aplicar la lògica per a veure que no hi ha raó per la qual no hàgim de respectar aquest mateix interès en els altres individus així com en nosaltres mateixos.
No és rellevant que altres animals no siguin agents morals i no apliquin l'ètica al comportament. El més rellevant és que nosaltres sí que ho som; tenim la capacitat de raonar moralment i adonar-nos que els nostres actes afecten altres animals. Això és el que importa.
Tenim la capacitat racional d'adonar-nos que la nostra conducta discrimina i fa malbé de forma injusta a altres individus que són essencialment iguals a nosaltres —en tant que tenen la capacitat de sentir— i que podem evitar aquest dany escollint una opció que no implica explotar a ningú. Podem viure fent allò que és just triant el veganisme.
«Invocar un criteri de naturalitat en comptes d'un criteri de justícia permet establir totes les injustícies. L'ètica és la cerca del bé. L'única ètica digna d'aquest nom és la que s'aplica a tots els éssers a qui es pot cuidar o fer mal, és a dir, a tots els éssers conscients —sensibles. Això resulta del principi de justícia o d'equitat: la igualtat, per definició, rebutja tota discriminació arbitrària.» Yves Bonnardel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada