17 de novembre de 2022

 Psicologia i objectius a llarg termini en l’activisme vegà


Aquest text és un extracte del llibre Motivational Methods for Vegan Advocacy: A Clinical Psychology Perspective, escrit pel psicòleg Casey Taft.

 

***********


Una gran quantitat de recerques en el camp de la motivació demostren la importància d'establir objectius a llarg termini. [1] Cal destacar que els objectius no tenen per què ser fàcils d'aconseguir a curt termini. De fet, la premissa subjacent de la «Teoria de l'establiment d'objectius» (àmpliament estudiada i empíricament secundada) [2], [3] és que els objectius específics i difícils condueixen a un major canvi de comportament. A més a més, aquest conjunt de proves indica que quan ens limitem a demanar als altres "feu-ho tan bé com pugueu", realment s’esdevé un canvi de comportament menor perquè és difícil que la gent es comprometi a autoevaluar el propi canvi sense un objectiu clar. [4]

Per descomptat, una de les primeres qüestions que qualsevol psicòleg clínic discutirà amb un nou client durant la primera visita és l'establiment d'objectius a llarg termini. Quan es treballa amb clients violents, els psicòlegs clínics promouen l'objectiu final de ser i romandre completament no violents. Un terapeuta mai no establiria l'objectiu a llarg termini d'acabar solament amb una mica de violència, o d'acabar tan sols amb la violència física però no amb la psicològica. Un cop s'estableix l'objectiu principal a llarg termini, s'anima el pacient a idear maneres d'aconseguir aquest objectiu a llarg termini, com podria ser una millor comunicació i eines i estratègies per a controlar de forma més eficaç les situacions que provoquen la ira.

Tots els grans grups animalistes s'esforcen per a arribar als no-vegans atraient-los amb alternatives sense carn, promovent campanyes com
«dilluns sense carn», reduint el consum de carn, etc. però els manca el component més important de qualsevol estratègia de canvi de comportament: un objectiu final clarament definit. Sorprèn la poca freqüència amb què el veganisme és un objectiu declarat en els esforços de defensa dels animals. Com podem esperar que la gent es faci vegana a gran escala i minimitzi totes les formes de violència envers els animals si ben poques vegades el veganisme és l'objectiu dels esforços destinats a canviar el comportament? 

Ens serà molt complicat enganyar la gent perquè es faci vegana suggerint-los que redueixin la carn o oferint-los menjar vegà saborós; de fet, no hi ha proves que aquest mètode sigui eficaç per a efectuar un canvi mesurable a llarg termini. Si realment volem acabar amb la violència innecessària envers els animals i veiem aquest objectiu com una qüestió de justícia social, llavors hauríem de defensar sense objeccions el veganisme. Solament ens cal imaginar una campanya contra la violència domèstica que promogui «dilluns sense maltractament» o «maltractament més humanitari» per a veure com alguns mètodes de persuasió emprats per a la defensa dels animals no són lògics des del punt de vista del canvi de comportament o de la justícia social.

Cap altre mètode de canvi de comportament —o moviment de justícia social, posem per cas— ha patit tal manca d'objectiu final clarament identificat. Si suggerís als meus pacients que
és acceptable i encomiable com a objectiu final una simple reducció de la seva violència cap a les dones o l'ús de menys estratègies d'abús, causaria un gran perjudici a les víctimes i em farien deixar la feina. Quan treballo amb els que exerceixen la violència, treballem conjuntament per a establir l'objectiu de no ser violents. Un cop més, si volem que canviï un comportament concret (com acabar amb la violència i ajudar els afectats), hem de tenir clar quin és aquest comportament i per què ha de canviar.

Reduir el consum de carn i de secrecions animals és un pas en la direcció correcta sempre que aquesta reducció formi part d'un esforç per a ser vegà. Si volem promoure un canvi real, hauríem de donar suport a aquests avenços tant com puguem, sempre que anem en compte de no comunicar la idea que l’ús d'animals és moralment justificable. Aquests avenços han de ser  vistos com a passos cap al veganisme més que com a finalitats en si mateixos. Així que, per a ser clars, donar suport als que treballen per a reduir el consum de productes animals no és necessàriament una mala defensa des de la perspectiva del canvi de comportament, sempre que aquesta reducció sigui part d'una estratègia amb l'objectiu de fer-se vegà, i no simplement de reduir l'ús d'animals com a objectiu final.

Aquí és on
s'equivoquen fonamentalment els principals grups animalistes. Mai no hem de comprometre el missatge vegà suggerint que una mica menys que el veganisme és acceptable o ètic com a objectiu final. Això fa un gran mal al moviment i a aquells que intentem promoure el veganisme i la fi de tot ús d'animals. No cal que afeblim mai el nostre missatge, ja que tota la ciència ens diu que tenir objectius clars a llarg termini és la millor manera de facilitar la motivació i d'ajudar a provocar un canvi de comportament. El nostre objectiu ha de ser treballar per a motivar la gent a fer-se vegana; llavors, quan s'hagin compromès a fer-se’n, podrem ajudar-la a fer els passos que calguin per a aconseguir-ho. Aquesta sí que és una veritable estratègia de canvi de comportament.

Molts activistes i organitzacions animalistes temen promoure el veganisme com a objectiu final perquè creuen que si són massa insistents perdran completament la gent. Aquest és probablement un dels principals factors pels quals no s'ha produït un canvi cultural més ampli cap al veganisme. De fet, és possible -i òptim- establir clarament l'objectiu d'acabar amb la violència vers els animals i treballar amb els no-vegans de manera productiva i no agressiva per a produir un canvi de comportament.

Molts de nosaltres, jo inclòs, hem trigat molts anys a fer-nos vegans, i vam passar de reduir el consum d'animals a fer la transició a una dieta basada en plantes i després al veganisme. Alguns activistes argumenten que, com que ells van adoptar un enfocament gradual, això mateix és el que hauríem de fer la resta. No obstant això, el que no tenen en compte és que si des de bon principi haguessin rebut missatges vegans clars per a acabar amb l'ús d'animals, podrien haver-se fet vegans molt abans i haver evitat la mort de molts més animals. Quan siguem capaços d’advocar pel veganisme com a objectiu final, la gent reduirà naturalment el consum d'animals, però probablement ho farà a un ritme més ràpid i acabarà fent-se vegana. Alguns es faran literalment vegans d’un dia per l’altre.

Alguns activistes animalistes també poden argumentar que és simplement més eficaç demanar a la gent que redueixi l'ús d'animals en comptes de demanar-los que es facin vegans. És important tenir en compte que no hi ha absolutament cap evidència científica per a sostenir aquestes afirmacions, i que aquesta perspectiva no es basa en cap fonament teòric sòlid per al canvi de comportament a llarg termini. De fet, aquestes nocions ignoren una gran quantitat de dades que demostren que és important establir objectius clars a llarg termini que impliquin una veritable discrepància entre aquest objectiu i el comportament actual. [5] Dit d’una altra manera, és contraproduent conformar-se amb un objectiu fàcil d'aconseguir en el que l'individu probablement canviarà sense la nostra intervenció, quan realment podríem ajudar a establir objectius a llarg termini més desafiadors als quals aspirar, i que representarien un veritable canvi conductual intern.

Pot ser que encara et demanis:
«Tot això sona molt bé, però què passa si la persona amb la qual em comunico es nega a comprometre’s a ser vegà?». En aquest cas jo esperaria que l'altra persona no es comprometés a ser vegana en un primer moment. No obstant això, la seva resistència a comprometre's amb el veganisme no significa en absolut que sigui una causa perduda. És possible que el diàleg establert li hagi contribuït a estimular algunes reflexions sobre el tema, i potser li obri camí a tenir una altra discussió o a realitzar alguna recerca pel seu compte. Poques persones es fan veganes després d'una interacció concreta, i no hem de pressionar-nos massa si això no passa. Tot el que podem fer és ajudar-los a acostar-se a l'elecció del veganisme ja que no podem pas obligar-los a canviar, i no hem d'emprar tàctiques desesperades com ara demanar-los que redueixin l’ús d'animals en comptes de promoure el veganisme, perquè és menys conduent al canvi a llarg termini.

En els nostres esforços d’activisme també hem de tenir en compte un objectiu final més ampli a nivell social. Si el nostre objectiu és, en darrera instància, convèncer a la població mundial que hem d'acabar amb tot l'ús d'animals, hauríem de tractar el veganisme com una qüestió de justícia social i no hauríem d'animar la gent a continuar pensant en els animals com a productes que podem consumir amb moderació. Hem d'anar amb compte amb el fet que la nostra defensa dels animals no perpetuï les opinions opressives sobre els animals no humans, cosa que, en darrera instància, aniria en detriment seu.


[1] Mitchell, T., & Daniels, D. (2003). “Motivation” in W. Borman, D. Ilgen, J. Klimoski (Eds.), Comprehensive Handbook of Psychology: Industrial Organizational Psychology (Vol. 12, 225-254). Nova York, NY: Wiley.

[2] Locke, E., & Latham, G. (1990). A Theory of Goal Setting and Task Performance. Englewood Cliffs, NJ: Prentice Hall.

[3] Locke, E. A., & Latham, G. P. (2002). “Building a practically useful theory of goal setting and task motivation. A 35-year odyssey.” American Psychologist, 57, 705-717. http://dx.doi.org/10.1037/0003-066x.57.9.705.

[4] Kanfer, R. (1990). “Motivation theory and industrial and organizational psychology” in M. D. Dunnette & L. M. Hough (Eds.), Handbook of Industrial and Organizational Psychology (2nd ed., vol. 1, 75-170). Pal Alt, CA: Consulting Psychologists Press.

[5] Locke, E. A Theory of Goal Setting.

 

Text original en anglès: Psychology and Long-Term Goals in Vegan Advocacy

12 d’octubre de 2022

És correcte que els vegans mengin ostres, musclos i altres bivalves?


 


M’agradaria aportar algunes breus reflexions sobre aquesta controvèrsia.

La primera és que hi ha evidència científica que apunta al fet que els bivalves podrien estar dotats de sentença; si bé és cert que encara no en tenim una gran certesa i que les proves en relació a aquest tema no tenen la mateixa consistència que en el cas d'altres animals amb un sistema nerviós més complex. Penso que seguint el principi de precaució hauríem d'evitar usar-los. Si fóssim en un cas de pura supervivència com el famós cas imaginari de l’illa deserta aleshores seria més apropiat recórrer al consum de bivalves abans que el de crustacis, insectes, peixos, rèptils, aus i mamífers, que són animals que sí que sabem amb força certesa que estan dotats de consciència sensitiva.

La segona és que si les ostres, musclos i altres mol·luscs similars fossin en efecte éssers conscients llavors no es tracta solament que no sigui correcte que els vegans els emprem de menjar, o que els fem servir en qualsevol altra forma, sinó que en general això no seria correcte per a ningú que sigui un agent moral. Els vegans no tenen deures morals particulars pel fet de ser vegans. Els vegans defensen un principi ètic que és aplicable a tots els agents morals –tots hauríem de ser vegans. El veganisme no és una opció que hom pugui èticament descartar sinó que és un imperatiu moral.

La tercera és que l'existència del dolor no vol dir que estigui bé usar o matar animals si no els causem dolor. El debat se centra sovint en si els animals senten dolor; quan la qüestió rau en si poden sentir. El dolor és una manifestació primària de la consciència; entre moltes altres. Els éssers conscients volen evitar el dolor i preservar la vida. La sentença és un dispositiu biològic sorgit de manera evolutiva per a fomentar la supervivència de l’organisme animal. Els éssers conscients tenen voluntat i intencions. Per tant, usar-los i assassinar-los no és moralment justificable perquè suposa tractar subjectes com si fossin objectes.

La quarta és que he comprovat que els que defensen que està bé menjar bivalves no són vegans; són benestaristes —partidaris de la doctrina del benestarisme. Són benestaristes aquells que estan darrere de la promoció del consum de bivalves. S'autoanomenen «vegans» perquè suposadament no consumeixen productes d'origen animal, però ja s'ha vist que ni tan sols compleixen aquest requisit. Els benestaristes segueixen les idees de Peter Singer i afirmen que «el benestar és el que importa» i que es preocupen pel benestar dels animals. Tanmateix, aquesta filosofia, a part d'ignorar principis ètics com la igualtat i la llibertat i el valor inherent dels individus, és incompatible amb el veganisme.

En conclusió, la resposta meva més breu a aquesta controvèrsia és no. La resposta més llarga donaria gairebé per a escriure un llibre. La resposta concisa és la que acabo d'exposar.

 

16 de juny de 2022

Sobre el fet de denominar els objectes com a «vegans»


No està pas malament ni és un error que en un context col·loquial ens referim a un objecte com a vegà per tal d'abreujar que és apte per a vegans. Però si en un context més formal diem que aquest objecte és vegà quan volem dir que és vegetal o que no conté substàncies d'origen animal, aleshores sí que ens expressem incorrectament.

Vegà no significa ni vegetal ni res que sigui pròpiament material. Vegà vol dir que t'oposes a l'explotació animal perquè la consideres una injustícia equivalent a l'esclavitud humana. A banda que un objecte pot ni tan sols ser vegetal i ser apte per a vegans. Però igualment el veganisme no fa referència a cap substància concreta. El veganisme vol dir que hem de rebutjar l'explotació animal per ser una injustícia. Això és un principi ètic; no és un objecte material.

Si parlem de manera estricta, els objectes no poden ser vegans. Tan sols les persones poden ser veganes; més concretament aquelles persones que abans de res són agents morals. Per extensió, podem dir que llur dieta és vegana o que el seu pensament és vegà, en referir-nos al comportament que està motivat per seguir el principi del veganisme. Però un objecte, encara que hagi estat elaborat per vegans seguint el principi del veganisme, no pot ser vegà. El veganisme és un principi ètic, que condueix a una manera de pensar i comportar-se, i solament les persones poden pensar i actuar moralment.

El veganisme és en essència una manera de pensar. El veganisme significa pensar que els animals no existeixen per a servir els humans i que no han de ser tractats com a mitjans per als fins humans. El veganisme es defineix, doncs, com un principi moral. El veganisme no és sinònim de vegetal ni tan sols és sinònim de no emprar animals. Algú pot decidir no fer servir animals per motius aliens a l'ètica; per una simple qüestió pràctica o per religió. Veganisme és pensar que és immoral que usem els animals com els nostres recursos. Aquest pensament condueix inevitablement a una forma de conducta.

Si una persona decideix no fer servir animals perquè creu que se li ha aparegut l'arcàngel Gabriel i li ha ordenat que no usi animals aleshores aquesta persona no és vegana. Aquesta persona no considera que és immoral que els animals siguin tractats com a mitjans per als fins humans sinó que pensa que ha de seguir les ordres de determinats éssers sobrenaturals per aconseguir la salvació de la seva ànima. Això no és veganisme. Passaria el mateix si algú decidís rebutjar l'ús d'animals perquè creu que és perjudicial per a la salut o per al medi ambient.

Les persones poden ser veganes. Les conductes que realitzen, com la seva alimentació, poden ser anomenades veganes mentre es refereixi a una expressió directa de la seva personalitat; més concretament al seu pensament moral. Però un objecte, el que sigui, no pot ser vegà. Parlar de «roba vegana» o de «menjar vegà» té tant de sentit com parlar de «roba feminista» o «menjar feminista».

Si estem compromesos amb el veganisme d'acord amb la seva definició original llavors crec que seria bo que miréssim les expressions que diem i les maneres de parlar. Seria bo que aprofitéssim l'ocasió per a explicar el significat correcte del veganisme segons va ser acordat pels seus fundadors, que és el que li dóna un caràcter peculiar al mot i allò que el fa correspondre amb els principis ètics bàsics.

 

30 de març de 2022

I què passa amb la resta d'injustícies que no són explotació?


El veganisme va ser definit de manera explícita amb el propòsit d'oposar-se a la dominació i explotació sobre els animals. Aquesta és la injustícia fonamental que hi ha en la nostra relació amb els altres animals i que mereix una atenció particular per a poder resoldre-la. El veganisme té un sentit molt específic que fa referència exclusivament a la injustícia de l'explotació animal. Això no vol dir que no haguem de reconèixer i afrontar l'existència d'altres injustícies, però sí que hem de reconèixer que el veganisme se centra en una sola injustícia.

Per assumir una visió completa sobre tots els problemes morals del món no cal tergiversar el veganisme. Per aquesta perspectiva global ja tenim la filosofia dels Drets Animals. Aquesta doctrina filosòfica, de la qual forma part el veganisme, abraça totes les qüestions morals a més de l'explotació d'éssers sentents. Si bé, tinguem en compte que la major part de la violència i els danys que cometem sobre els animals entra dins d'un context d'explotació i tan sols alguns determinats casos particulars —com la contaminació i la destrucció dels hàbitats naturals— caurien fora de la instrumentalització dels animals.

Com els Drets Humans no concerneixen solament al dret de no ser esclau, la filosofia dels Drets Animals no es limita solament al dret a no ser propietat. Això no obstant, l'abolicionisme de l'esclavitud humana és un moviment particular que se centra sols en la violació d'aquest dret fonamental que és el dret a no ser esclau. Pretendre que l'abolicionisme de l'esclavitud humana inclogui altres qüestions seria distorsionar-ne el propòsit. El mateix passa quan es tracta de veganisme.

Per descomptat, hi ha altres injustícies que afecten els animals a més de l'explotació, però, com les afrontarem correctament, d'una manera justa i raonable, si primer no deixem de considerar les nostres víctimes com a objectes, recursos i éssers inferiors? En tant que no reconeguem que els altres animals que senten són persones no és possible que adoptem una perspectiva que tingui en consideració els seus interessos de forma igualitària als nostres.

La violència sobre els animals per motius diferents de l'explotació no concerneix directament al veganisme. Tot i això, mentre no hi hagi un qüestionament seriós de la cosificació i instrumentalització que fem dels animals no sembla gens clar que puguem aturar els altres danys i perjudicis que provoquem sobre els animals, ja que la desconsideració pels interessos dels animals té la seva arrel precisament en la creença que els animals són mitjans per satisfer els desitjos humans i, per tant, que no tenen un valor moral intrínsec que hem de respectar.

31 de desembre de 2021

«La Mosca» o la crítica accidental a l'especisme


Abans que res m'agradaria comentar que qui hagi vist aquesta pel·lícula [The Fly, 1958] s'adonarà que les portades que es van dissenyar no reflecteixen l'argument —no hi ha cap mosca que ataqui humans— i que tan sols cerquen de provocar un efecte de por en el públic.

Aviso que en aquest assaig desvetllaré parts del desenvolupament de la pel·lícula.

La pel·lícula té dues connexions amb obres literàries clàssiques: Frankenstein de Mary Shelley i La Transformació (o La metamorfosi) de Franz Kafka. Sobre aquesta darrera obra vaig publicar un assaig en aquest bloc analitzant que es tracta d'un relat que també serveix de crítica no intencionada a l'especisme. A parer meu, La Mosca és una versió del mateix tema: què passaria si un humà adquirís un aspecte d'insecte encara que conservés la seva personalitat? En general, la pel·lícula sol veure's com un entretingut film de ciència-ficció i interpretar-se com una advertència a les conseqüències indesitjables i inesperades de la investigació científica. Però jo crec que a més a més hi ha altres perspectives sobre l'assumpte.

L'argument de la pel·lícula és senzill: un científic experimental intercanvia per accident part del seu cos amb una mosca, més concretament el cap i la part d'un braç, mentre que la mosca adquireix un cap humà. Aquesta abrupta transformació física provoca un fort trauma al protagonista que el condueix ràpidament al suïcidi, amb l'ajuda de la seva dona. Dic que és el protagonista perquè la història de la pel·lícula gira al seu voltant i del què li passa, però crec que en realitat apareix en menys escenes que altres personatges.

El més curiós és que no es mostra cap evidència que el científic en qüestió hagi transformat la seva personalitat sinó que tan sols ha transformat el seu aspecte, tal i com li va passar al protagonista del relat de Kafka. Com ja he esmentat al principi, les portades de la pel·lícula mostren una mosca atacant o amenaçant un ésser humà, però no hi ha res d'això a la trama. El científic decideix matar-se solament perquè ja no és humà i no perquè s'hagi convertit en algú amb instints assassins o alguna cosa similar.

En aquesta nostra època s'està produint una crítica a la idea que hi ha un cos humà ideal al qual hem d'aspirar —un cos normatiu. Aquest ideal estableix que el nostre cos ha de tenir una manera particular per ser acceptable. No val que siguem humans sinó que hem de tenir una determinada altura, un pes i trets determinats, una determinada simetria. Es tracta d'un criteri estètic, i no pas d'un criteri de salut o de practicitat, que provoca vergonya a aquells que no encaixen en aquests paràmetres.

Molts humans, el físic dels quals s'allunya del cos normatiu, tenen dificultats per a desenvolupar la seva vida en societat a causa del rebuig que pateixen per part dels altres. Així, encara que el protagonista no hagués decidit matar-se ja no podria tornar a fer una vida mitjanament normal perquè seria objecte d'estudis científics i de sorpresa constant o repulsa per part de la resta d'humans. Fixem-nos que ha canviat part del seu físic però la seva ment: la seva personalitat és la mateixa. Potser ja no és humà, però continua essent una persona.

El que jo veig a la pel·lícula és una conseqüència de la creença que els animals no mereixen el mateix respecte bàsic que entenem que mereixen els humans o que ells directament no mereixen cap respecte per si mateixos. Això és un símptoma de l'especisme. No cal fer cap interpretació forçada ja que el mateix film ho deixa força clar.

 
A la versió original podem sentir:

— Inspector, it wasn´t wong to destroy that thing? [Inspector, no va estar malament destruir aquella cosa?]

— A fly-headed human? No. [Un humà amb cap de mosca? No.]

 
I a la versió en espanyol:

— Inspector, no vaig fer res de dolent al matar aquest ésser?

—Si no era humà, no.
 

De la mosca que per accident adquireix un cap humà gairebé no en sabem res fins que en una escena final del film presenciem que crida i lluita per la seva vida en haver caigut atrapada a la xarxa d'una aranya. L'escena sembla terrible als seus testimonis fins al punt que un mata l'aranya i la mosca. Ja coneixem la total manca de respecte que els humans solen mostrar pels insectes i altres invertebrats en general. L'aranya caça altres animals instintivament per a sobreviure; en canvi, el protagonista es mata a si mateix solament perquè ja no té aspecte humà i això, encara que sigui tràgic, també els sembla totalment raonable a la resta d'humans. No els sembla terrible que algú decideixi matar-se perquè ja no és humà.

 

1 de novembre de 2021

L'activisme com a imperatiu moral


Amb aquest assaig pretenc defensar la idea que assumir el veganisme implica també fer activisme; tal i com assumir el veganisme implica necessàriament deixar de participar en l'explotació animal i deixar de donar suport, demandar i finançar l'ús i el consum d'animals.

Disposo de diversos arguments que sostenen la defensa d'aquesta tesi que voldria exposar de manera concisa. Concretament em recolzo en dos arguments principals: un argument històric, relacionat amb la fundació del veganisme, i un argument contextual, relacionat amb la nostra situació a la societat.

El veganisme va ser creat, expressament, per a acabar amb l'explotació animal. Aquest és el seu sentit i no cap altre. Per tant, si el veganisme va ser fundat per a abolir l'explotació animal, aleshores no és coherent que ens anomenem vegans si no aportem algun esforç per a eradicar l'explotació dels animals. Si a l'única cosa que ens dediquem és a intentar evitar tan com sigui possible la participació en aquesta explotació, això, potser, ho hauríem d'anomenar més aviat abstencionisme, però no és el veganisme tal i com va ser concebut pels seus fundadors.

Amb aquesta reflexió no pretenc menysprear els esforços que es realitzen per a evitar el consum de substàncies d'origen animal i per a cercar alternatives a l'ús d'animals; ni molt menys. Això és una part molt important i necessària. Tan sols pretenc assenyalar que aquest punt no inclou tot allò que significa el veganisme.
 
Tots, pel fet de viure en aquesta societat, continuem involucrats en l'explotació animal. És impossible viure en aquesta societat sense tenir cap mena de relació, encara que sigui indirecta o involuntària, amb l'explotació dels animals. Per tant, si decidim continuar vivint-hi, contraiem el deure d'esforçar-nos a reformar-la cap al veganisme. Per a deslliurar-nos totalment de qualsevol participació nostra en l'explotació animal hauríem d'abandonar la societat humana i anar-nos-en a viure a un territori independent. Si no tenim previst fer-ho, aleshores tenim el deure d'esforçar-nos per a aconseguir que l'explotació animal sigui abolida aquí i ara o tan aviat com sigui possible. Hem d'intentar d'esmenar aquest mal al qual continuem tots involucrats.

Podem dir que, a més, anar a viure a un terreny aïllat de la resta de la societat humana, sens dubte, podria fer-nos aconseguir una coherència total amb l'aplicació del veganisme en la nostra vida personal, però això no seria, tanmateix, coherent amb el propòsit inicial del veganisme; que és abolir l'explotació animal.

Ara bé, la necessitat moral de l'activisme no vol dir que tot activisme sigui correcte pel sol fet de ser-ho. L'activisme pot ser dolent o bo; pot ser útil o inútil. L'activisme en si mateix no implica que sigui bo, útil o beneficiós. Els qui estem d'acord amb l'enfocament abolicionista advoquem per un activisme educatiu i no violent. No donem suport a l'activisme que procura reformar l'explotació animal o el que cerca atacar els centres d'explotació animal o els mateixos explotadors —que, per cert, són tots aquells que participen a l'explotació animal i no solament els que s'hi dediquen professionalment. Els qui estem d'acord amb l'enfocament abolicionista rebutgem totes aquestes maneres d'afrontar el problema.

És activisme qualsevol iniciativa educativa que portem a terme per a motivar que la gent reflexioni sobre la moralitat de la nostra relació amb els animals. La majoria de vegans poden promoure el veganisme: és una cosa molt senzilla. Tan sols cal difondre informació a través de les xarxes socials; parlar amb amics, familiars i coneguts; participar en algun grup local que promogui el veganisme pels carrers i centres socials... Això és l'activisme educatiu.

Quan dic "la majoria dels vegans" òbviament no incloc persones que pateixin algun trastorn de salut que realment els impedeixi fer activisme sinó que refereixo al gruix de la població vegana. La gran majoria de vegans estan capacitats per a difondre el veganisme. Una cosa diferent és que prefereixin no fer-ho o dedicar l'energia a una altra cosa.

Sé que molts vegans se senten disgustats per les reaccions, sovint negatives, de la gent. És clar que és frustrant trobar-nos contínuament amb respostes d'hostilitat o indiferència en les altres persones. Comprenc perfectament que això generi frustració. Tot i això, crec que això no és una raó suficient per a deixar de fer activisme.

Per a difondre el veganisme cal estar preparat psicològicament. Però aquesta preparació és no és tan diferent de la que ens cal per a afrontar la nostra pròpia vida quotidiana. Precisament, una de les característiques que distingeixen l'adult de manera particular és la gestió de la frustració. Els nens criden, ploren, s'enrabien o cauen en el mutisme absolut quan es troben davant d'una frustració dels seus desitjos. Deixar-nos vèncer per la frustració és un símptoma d'infantilisme.

Sé que hi ha vegans que són psicòlegs diplomats i professionals. Potser ells podrien organitzar cursos i difondre materials per a ajudar altres vegans a gestionar la frustració i altres inconvenients que es generin a l'hora de promoure el veganisme, i dotar-los d'eines psicològiques per a afrontar més saludablement els debats i les situacions controvertides. El professor Casey Taft, psicòleg clínic i activista vegà, ha publicat diversos assajos sobre el tema i alguns es poden llegir traduïts al català en aquest bloc o en castellà al bloc d'Igor Sanz.

Pot ser que fer activisme no sigui una tasca fàcil ni agradable, però és una cosa que, de totes maneres, hem de fer. Hem de fer-ne per a promoure el veganisme i assolir així l'emancipació dels animals no humans de la dominació humana.

En aquest assaig he exposat dos arguments. Hi ha un tercer argument relacionat amb l'obligació d'acatar principis morals. Aquest argument sosté que si els agents morals tenen l'obligació d'actuar de manera determinada, aleshores nosaltres, en tant que agents morals, també estem legitimats, fins i tot obligats, a aconseguir que els altres agents morals acatin aquests principis morals; fins i tot amb la potestat de forçar-los si no ho fan voluntàriament. Però aquest argument és força més complex d'elaborar i prefereixo postergar-ne l'explicació per a un altre moment.
 

30 de setembre de 2021

Escoltar el veganisme


Com que no tot és llegir, he elaborat una petita llista de programes per a escoltar. Alguns són audiovisuals però estan enfocats en l'escolta i no en la imatge.

Aquests són els programes en què he intervingut personalment fins ara. Per ordre cronològic:

* Ampliando El Debate

* El Podcast Que Nadie Escucha

* El Vegano Feroz

Aquests són els programes activistes que tracten sobre veganisme:

* Infovegan

* Pregúntale Al Vegano

* Lecturas Veganas

 
 
Hi ha un podcast vegà en anglès que té un episodi en el qual entrevista una activista bilingüe que respon les preguntes també en castellà:

* Always For Animal Rights

També em sembla interessant escoltar José Martín, de Tenerife Vegano:

* Intervenció de José Martín al programa de ràdio ''La Mañana de COPE Canarias''

I la intervenció d'Ignacio Indaburu a Feria Vegana:

* Veganismo, solo una base moral

Acabo amb un vídeo de Mariel Vila explicant l'origen del moviment vegà:
 
 
 
N. del T: No hem afegit enllaços en català perquè malauradament no en coneixem cap.

19 d’agost de 2021

El fals dilema especista

«Qui prefereixes que visqui? La rata o ella?»
 

Els defensors de l'experimentació animal plantegen que estem obligats a triar entre deixar de fer servir animals o salvar les vides d'humans afectats per malalties o trastorns de salut en general.

Voldria exposar alguns comentaris al respecte. 

    Primer; és un mite que l'ús d'animals en la ciència sigui la causa principal o unívoca dels avenços científics i mèdics que ens permeten evitar i tractar malalties, i que han aconseguit augmentar la nostra qualitat i esperança de vida. És un mite perquè encara que és cert que l'ús d'animals ha ampliat el nostre coneixement sobre la biologia no és cert que sigui l'únic factor important que ha afavorit l'increment de la qualitat de la vida humana ni tampoc és cert que l'experimentació en animals sigui un mètode sistemàticament eficaç per a desenvolupar medicaments i teràpies. Els que presenten l'experimentació animal com la principal causa del benestar humà l'únic que demostren és el seu profund biaix en favor de defensar la seva posició prèvia. Primer decideixen que volen defensar-la, perquè creuen que és un mètode decisiu per al benestar humà, i després cerquen dades i arguments per a intentar defensar-la.

    Segon; resulta absurda, per no dir negacionista, l'actitud de negar que l'experimentació sobre animals ens ha aportat coneixement científic i mèdic. De fet, gran part del que sabem sobre la sentença dels animals és a causa de l'experimentació. No obstant això, fins i tot encara que ara mateix prescindíssim de l'ús d'animals això no significaria que la investigació biomèdica s'aturés o que s'aturés la producció de medicaments ni res semblant. Existeixen mètodes d'investigació que no els cal l'ús d'animals. Ara bé, per a saber amb certesa el que passaria si eliminem l'ús d'animals en la ciència caldria deixar d'usar-los en la pràctica i observar a continuació el que succeeix. Això és l'única manera fiable per a saber què passaria i la resta no deixen de ser especulacions.

    Tercer; si es tracta d'investigar teràpies i medicaments destinats a afavorir la salut dels humans, què hi hauria de més útil que investigar-ho en subjectes humans? Si fem servir humans de la mateixa manera que fem amb els animals, necessàriament obtindríem millors resultats, ja que la diferència biològica entre humans és molt menor que entre humans i altres animals. Per descomptat que aquests humans emprats en experiments podrien emmalaltir greument o morir, però els resultats podrien beneficiar altres milions d'humans. De fet, si els científics fan servir animals és, en primer lloc, perquè legalment no els permeten emprar humans. No em cal pressuposar que els científics usarien humans igual que empren animals, perquè la Història ja parla per si sola respecte del que van fer els científics quan no tenien traves legals i polítiques a l'hora d'experimentar lliurement en humans. En definitiva, la qüestió de fons és: per què ens oposem que els humans siguin usats sense el seu consentiment però no apliquem el mateix criteri als animals?

    Quart; el fet que l'ús d'animals en la ciència ens resulti útil o beneficiós o fins i tot necessari per a garantir la nostra salut no vol dir que sigui moralment acceptable. No acceptem que fer servir humans sigui acceptable simplement perquè ens resulta útil, beneficiós o necessari. Exigim que es compleixin altres criteris, com la voluntat dels individus i el seu consentiment informat. Fixem-nos que el criteri que adoptem no és l'espècie de l'individu sinó el fet que és un subjecte que posseeix voluntat i interessos propis. Una altra cosa diferent és que exclusivitzem aquest criteri als subjectes humans. Però els altres animals també són subjectes —són éssers conscients que posseeixen voluntat i interessos referits a la seva pròpia supervivència, benestar i autonomia. 

    Cinquè; alguns pensen que si decidim triar la nena en comptes de la rata, o que si les enquestes mostren que la majoria de la gent prefereix triar la nena abans que la rata, llavors d'això es dedueix que el és moralment correcte és triar la nena. Més encara, creuen que d'això podem deduir que és moralment correcte discriminar els animals de la nostra consideració moral i emprar-los per a beneficiar els humans. No obstant això, d'aquesta suposada elecció no es dedueix cap conclusió moral, per la mateixa raó que si ens donen a triar entre una nena blanca i una nena negra, l'elecció que prenguéssim en cap cas justificaria moralment el racisme. S'imaginen cartells donant-nos a triar entre salvar un nen negre o un de blanc?

Així doncs, el suposat dilema d'haver de triar entre una rata i una nena, entre un humà i un animal, és una falsa dicotomia per la senzilla raó que no estem en una situació en què haguem de triar-ne un d'ells ni tampoc hi ha cap obligació o raonament que, en una situació imparcial, ens obligués moralment a triar un sobre l'altre. Pensar que el valor d'un individu humà simplement per ser humà és superior al d'altres animals, o que solament els humans posseeixen valor moral, no és res més que el reflex d'un prejudici que anomenem especisme i que no és més raonable que el prejudici del racisme o del sexisme.

En el llibre Introducció als Drets Animals, el professor Gary Francione explica com aquest dilema plantejat pels defensors de l'explotació animal ja està profundament viciat de partida ja que parteix del prejudici que el valor de la vida animal és inferior o directament nul comparat amb el de la vida humana, i parteix d'un context en el qual els animals ja són considerats i emprats com a recursos. És un dilema que es planteja tan habitualment que el professor Francione va subtitular el seu llibre amb la pregunta «El teu fill o el teu gos?» d'acord al dilema que es planteja si en l'incendi d'una casa haguéssim de triar entre salvar un nen humà o un gos. Primer tractem els animals com les nostres propietats, els forcem a viure en un context humà on són els nostres esclaus, i després plantegem dilemes en una situació especista que nosaltres hem forçat que existeixi. 

 

28 de juliol de 2021

Contra l'esterilització: una resposta a Elizabeth Collins


Tinc per costum intentar no publicar entrades al bloc sobre temes que ja hagin estat tractats en entrades anteriors, per així no multiplicar excessivament el nombre d'articles, però puntualment faig excepcions.

En aquest cas, tractaré l'especialment polèmic tema de l'esterilització d'animals —que sovint es refereix eufemísticament a la castració, perquè parlar de mutilació de genitals no sona bé— replicant un discurs d'una activista anomenada Elizabeth Collins, que és bilingüe i autora d'un podcast en anglès i castellà, i que pretén defensar que ser abolicionista no solament és compatible amb esterilitzar animals sinó que fins i tot és un deure. Per descomptat, jo estic en desacord amb l'esterilització d'animals, com ja vaig argumentar en un assaig anterior, i no em centraré ara en explicar per què aquesta pràctica no és moralment acceptable excepte per estrictes raons mèdiques, sinó que em centraré en sintetitzar per què aquesta posició és radicalment incompatible amb l'enfocament abolicionista dels drets dels animals.

En l'article de Gary Francione que enllaça Collins no diu res en favor de l'esterilització. El que diu Francione en aquest article és que hem d'aturar la domesticació d'animals, però d'aquí no es dedueix que l'esterilització sigui moralment acceptable. Encara que el professor Francione sigui qui ha desenvolupat teòricament l'enfocament abolicionista, allò rellevant no és el fet de si es posiciona a favor o en contra de tal cosa sinó els arguments que exposa al respecte.

Esterilitzar els animals és un atemptat contra la seva integritat física. Els animals tenen un interès bàsic en protegir la integritat del seu cos, així com tenen un interès en continuar vivint, en evitar el dany o en gaudir d'un benestar. Si ells tinguessin alguna consciència que els volen esterilitzar segurament s'hi oposarien amb totes les seves forces, tal i com els humans s'oposen a ser esterilitzats sense el seu consentiment. Estar en contra de l'esterilització perquè atempta indegudament contra la integritat física dels animals no és producte d'"un sentiment noble", sinó que és una qüestió de responsabilitat moral.

Esterilitzar els animals no és cap "feina dura". Això no suposa cap feina, ni esforç ni perjudici per al qui ho realitza. Més aviat sembla tot el contrari; mitjançant l'esterilització ens quedem amb la consciència tranquil·la perquè ens autocovencem que hem fet una "feina dura". Els que s'oposen a l'esterilització no es posicionen així perquè pretenen evitar "tacar-se les mans" sinó perquè consideren que és immoral, que viola els interessos dels animals, a més que en cap en cas és una mesura que serveixi per aturar la domesticació. Tan se val quants animals aconsegueixis esterilitzar; això no evitarà en res que continuï la cria i compravenda i abandonament d'animals. Aquesta pràctica no incideix ni gens ni mica en la causa de la injustícia que pateixen els animals.

Mai no he llegit ni sentit a cap abolicionista que estigui en contra de l'esterilització dir que la situació dels animals domèstics "no és el seu problema" o que es poden desentendre de la situació dels animals perquè ells "no han causat el problema". Gairebé tots els abolicionistes que he conegut tenen o han tingut animals adoptats i per descomptat que estan d'acord que tenim una obligació de tenir cura dels animals que estan al món per causes humanes i que hem d'evitar que la domesticació d'animals continuï. Però, és clar, sempre és un bon moment per a demonitzar els que pensen de manera contrària, oi? Les afirmacions de Collins no tenen cap suport en la realitat. Sembla que intenta presentar malintencionadament a l'abolicionista contrari a l'esterilització com una mena de sàdic.

Els que estan en contra de l'esterilització no estan a favor d'"aïllar" els animals. No sé amb qui se suposa que ha parlat Collins, però crec que o ho ha entès malament o tergiversa l'assumpte. El que es proposa en realitat per a evitar la reproducció és no ajuntar en el mateix espai a individus de la mateixa espècie però diferent sexe, per evitar així que procreïn. El que es proposa és que individus d'una mateixa espècie però diferent sexe puguin interactuar ocasionalment sempre de manera que això no comporti la reproducció. Això no vol dir que calgui "aïllar".

Acusar els que estan en contra de l'esterilització de "torturar" els animals és la mateixa acusació que fan els bienestaristes contra els abolicionistes perquè els abolicionistes s'oposen a qualsevol mesura de "benestar animal". Crec que és important fixar-se que Collins empra exactament els mateixos arguments dels bienestaristes als quals sempre ha dit oposar-se rotundament. Arguments fal·laços, d'altra banda. Collins insisteix en què que tot allò relacionat amb els animals domesticats "està malament" i per tant és impossible fer el bé. Exactament el mateix raonament que fan servir els partidaris de la reforma benestarista quan diuen que com que no podem alliberar els animals ara mateix llavors està bé que donem suport a reformar la seva esclavitud amb l'excusa d'intentar reduir el seu sofriment.

Collins intenta justificar l'esterilització dels ratolins mascles al·legant que no poden conviure junts perquè "es maten" literalment. Això no té cap sosteniment en l'evidència científica. Els ratolins mascles poden tenir frecs entre ells però no necessàriament han d'agredir-se fins a la mort. Aquests frecs s'eviten permetent que convisquin en gàbies més grans o si algun és especialment irascible pot tenir la seva gàbia individual al cantó de la gàbia dels altres. Hi ha guies especialitzades sobre la convivència de ratolins, però jo crec que Collins no s'ha informat degudament i ha optat per la solució més fàcil i convenient.

Un argument que esgrimeix Collins en les rèpliques a la meva crítica és que el fet de limitar la llibertat dels animals és equivalent a llevar-los una part del seu cos. No ho és de cap manera. Per començar, limitar l'exercici d'un interès, com és el desig de moure's i actuar, no és equivalent a destruir una part del cos. Algú pensa que limitar la llibertat d'un nen petit que està sota la nostra tutela per evitar que es faci mal o danyi a altres és anàleg a arrencar-li els genitals? Limitar no és el mateix que destruir. Limitar no és el mateix que anul·lar. Fins i tot quan limitem la seva llibertat per a evitar que es reprodueixin ho fem per a evitar que continuï el mal que és la domesticació. Que no et permetin caminar per un determinat sender, per raons justificades, no és equivalent al fet que et tallin les cames.

Limitar la llibertat dels animals que hem adoptat no és equivalent a mutilar els seus genitals. Limitem la seva llibertat exclusivament en el seu propi benefici com a individus amb la intenció de salvaguardar la seva vida, la seva salut i el seu benestar. No ho fem per aconseguir cap propòsit aliè als seus interessos. És el mateix que limitar la llibertat dels nens petits que estan sota la nostra tutela. No violem la seva llibertat perquè no contradiem els seus interessos per tal d'obtenir-ne un benefici o per a aconseguir alguna finalitat externa. No els usem en aquest cas. Però a l'esterilitzar els animals sí que els emprem per a aconseguir l'objectiu de controlar la població d'animals domesticats, o per intentar evitar que continuï existint la domesticació, o perquè nosaltres estiguem més còmodes cuidant-los, que són objectius aliens als interessos dels animals i per als quals ells no han donat consentiment per a ser emprats.

Gairebé no percebo arguments raonats en la diatriba de Collins contra els abolicionistes que s'oposen a l'esterilització. Tot el seu discurs es basa en pautes emocionals. Per exemple, proclama que "odia la domesticació", com si l'odi fos alguna mena de justificació del que fem. El que nosaltres odiem no és argument ni justificació de res. Més aviat, el fet d'odiar alguna cosa demostra un fort biaix emocional que impedeix raonar amb claredat; respectant la lògica i els fets.

Fer servir el cos dels animals per a aconseguir qualsevol propòsit, fins i tot l'objectiu d'aconseguir l'abolició, és totalment contrari al principi del veganisme i es basa en la idea que la fi justifica els mitjans. Aquesta és una idea central al benestarisme. Proclama Collins que els abolicionistes que estan en contra de l'esterilització haurien de deixar d'anomenar-se abolicionistes, però jo crec que és més aviat al contrari, perquè defensar l'esterilització és contrari a l'abolicionisme, en tant que adopta una postura instrumentalista sobre els animals.

Un apunt històric. Abans d'aconseguir l'abolició legal de l'esclavitud humana al segle XIX, els abolicionistes havien aconseguit que es prohibís el comerç d'esclaus. Això va ser una patacada terrible sobre l'esclavisme, perquè impedia portar nous esclaus de l'Àfrica, de manera que l'única manera de continuar tenint esclaus era mitjançant la reproducció dels propis esclaus; els fills dels quals al néixer automàticament eren considerats també esclaus. S'imagina algú els abolicionistes d'aquellaa època promovent que se'ls esterilitzés forçadament per així impedir que tinguessin fills i que continués existint l'esclavitud?

L'abolicionisme de l'esclavitud considera que les persones mai han de ser tractades com a simples mitjans per a aconseguir una finalitat; que les persones no són coses, ni objectes, ni mers recursos. Tant li fa quina suposada i meravellosa finalitat pretenguis amb això —mai és lícit instrumentalitzar les persones. L'abolicionisme tradicional solament considerava persones els éssers humans però ara l'abolicionisme s'ha ampliat als altres animals, a tots els éssers conscients. D'això tracta el veganisme. Defensar l'esterilització dels animals no és més èticament acceptable que defensar l'esterilització forçada dels humans amb el mateix propòsit. Establir un criteri diferent sobre la base de l'espècie no és més que un altre símptoma d'especisme.

Ja que a l'inici d'aquesta entrada Collins enllaçava un article de Gary Francione, jo enllaço un altre sobre la coherència entre fins i mitjans.

Emprar el cos dels animals amb el suposat propòsit d'aconseguir l'abolició no és abolicionisme sinó que és explotació animal. El cos dels animals no és un mitjà per a obtenir res que nosaltres desitgem o estimem. Estar a favor de l'esterilització és adoptar una posició conseqüencialista que considera que els animals són mitjans per a aconseguir alguna finalitat. Això és totalment oposat al veganisme i a l'enfocament abolicionista.

Adoptar els animals és una mesura pal·liativa que pot beneficiar a aquests individus que adoptem però de cap manera pot servir per a aconseguir l'abolició de l'explotació animal. L'única cosa que pot servir per aconseguir aquest objectiu és promoure el veganisme. A part que esterilitzar els animals tampoc té cap utilitat per a aturar la seva domesticació, ni per aconseguir l'abolició de l'explotació animal. Quan algú proclama que està bé usar el cos dels animals per aconseguir l'abolició no està complint amb el veganisme sinó que promou la cosificació dels animals.

Diu Collins que no pretén ofendre ningú amb les seves paraules. Sempre queda bé quedar-te a gust deixant anar barbaritats i després dir que no pretenies ofendre a ningú. Acusa els abolicionistes que s'oposen a l'esterilització de despreocupar-se completament dels animals o fins i tot de "torturar-los", però després diu que no volia ofendre ningú i assumpte arreglat. A mi les seves paraules no m'ofenen, encara que sí que crec que ofenen la veritat i l'ètica elemental. Afirma també Collins que li decep que hi hagi abolicionistes que s'oposen a l'esterilització. La veritat és que les seves paraules no em deceben, perquè no esperava trobar-me cap argument raonat en el seu discurs, com així ha resultat.

 

17 de juny de 2021

Veganisme sense Drets Animals?

«La Nova Constitució»


El principi de tracte humanitari als animals

La idea que els animals mereixen consideració moral no és original de la nostra època sinó que es remunta a l'Antiguitat, amb filòsofs com Plutarc i Porfiri, i, més modernament, ha tornat a ser reivindicada per pensadors com Jean Meslier, Jean-Jacques Rousseau, Jeremy Bentham i Henry Salt. Rousseau ho expressava d'aquesta manera: 

«Sembla ser, en efecte, que si estic obligat a no fer cap mal als meus semblants, és menys per la seva condició d’ésser raonable que per la seva qualitat d’ésser sensible, qualitat que, essent comuna a l'animal i a l'home, deu al menys donar-li a aquell el dret de no ser maltractat inútilment per aquest.» Jean-Jacques Rousseau; Discursos sobre l'origen i el fonament de la desigualtat entre els homes

Una manera concreta d'entendre la consideració moral dels animals es plasma en el principi de tracte humanitari dels animals. Aquest principi moral, que podem abreujar en aquest context com a principi humanitari o simplement com humanitarisme, postula que no hauríem de fer mal als animals si no hi ha una necessitat que ho justifiqui. Aquest principi és antic i així ho expressava el filòsof i científic Maupertuis al segle XVIII: 

«Si [els animals] posseeixen ànima, no dic pas una ànima molt raonable, capaç d'un gran nombre d'idees, sinó una capaç tan sols del més mínim sentiment; causar-los dany sense necessitat és un acte de crueltat i una injustícia.» Pierre Louis Moreau de Maupertuis; Carta VI

L’humanitarisme sosté, doncs, que no hem d’infligir un dany intencionat als animals si aquest no es pot justificar, és a dir, si no ho necessitem realment per motius de supervivència o d'autodefensa.

El problema succeeix quan aquest principi humanitari s'aplica després d'haver acceptat que els animals siguin tractats com a recursos per a benefici humà. En aquest cas, podem emprar els animals, sempre que intentem fer-ho sense causar-los més mal del necessari, per a obtenir-ne un benefici d'aquest ús. Però si no acceptem la instrumentalització dels animals com a punt de partida (cosa que no hauríem de fer si reconeixem que els animals posseeixen un valor moral), llavors resulta que sota l'enfocament humanitari hauríem de condemnar la gran majoria dels usos que fem actualment dels animals, per no poder-los justificar d'acord a una necessitat real i estar motivats pel costum, la tradició, el plaer o la simple conveniència.

Gairebé tots els usos que fem dels animals en la vida quotidiana són certament innecessaris. Dic gairebé tots i no tots perquè hi podria haver potser alguna excepció en la investigació biomèdica o en contextos socials humans que amb prou feines han evolucionat tecnològicament des del paleolític. No afirmo que hi hagi algun ús d'animals que sigui necessari; tan sols assenyalo que podria haver-hi algun ús concret en un determinat context en el qual ho fos, com en l'hipotètic cas de l'illa deserta.

Tots els usos que fem dels animals són nocius per a ells, tant en un sentit ampli del terme -danyen la seva llibertat, la seva salut, el seu benestar, la seva vida- així com en un sentit més concret, en tant que a l'usar-los els infligim ferides, mutilacions, cops i captiveri. Els usos que fem dels animals els violenten manipulant i destruint els seus cossos. Així doncs, l'ús d'animals s’ha de classificar com un dany sobre ells mateixos, atès que és contrari a la seva voluntat i perjudica els seus interessos bàsics.


No confondre l'humanitarisme amb el veganisme

En el context de la vida quotidiana gairebé no hi hauria diferència entre aplicar el veganisme i aplicar l'humanitarisme de forma coherent, ja que gairebé tots els usos d'animals són innecessaris per a satisfer les nostres necessitats. Sota aquest perspectiva, el professor Gary Francione ha defensat en alguns dels seus textos que és possible assumir el veganisme sense haver d'assumir al mateix temps la filosofia dels Drets Animals. Estic en desacord amb aquest enfocament perquè encara que és possible raonar que hem de rebutjar moralment l'ús d'animals sense haver apel·lar al fet que els animals posseeixen un dret de no ser emprats, no estic d'acord en que aquesta deducció moral s'identifiqui amb el veganisme.

Els que estiguin familiaritzats amb la filosofia moral kantiana de seguida podran identificar aquesta distinció entre humanitarisme i veganisme seguint la distinció entre l'imperatiu hipotètic i l'imperatiu categòric. Un imperatiu hipotètic ens diu que si no cal fer servir els animals llavors no els hem de fer servir. Un imperatiu categòric ens diu que mai no hem de tractar els animals com a mitjans per als nostres fins; sense importar si ho necessitem o no. Així doncs, és impossible deduir el veganisme del principi humanitari, ja que el principi humanitari accepta una hipotètica possibilitat que utilitzar als animals sigui acceptable, però el veganisme el rebutja categòricament.

Crec que ara es pot veure clarament que no solament l'humanitarisme i el veganisme són diferents sinó que el veganisme és molt més exigent que l'humanitarisme. L’humanitarisme pot acceptar l'ús dels animals en determinades situacions de supervivència; el veganisme no.

La relació semàntica del professor Francione amb el veganisme ha estat variable, ja que en el seu llibre «Lluvia sin truenos» definia el veganisme com «una dieta que elimina el consum de productes d'origen animal» mentre que anys més tard parlava de veganisme com el rebuig a emprar els animals en qualsevol forma o manera; més d'acord amb la definició original del mot. Als Estats Units és molt habitual trobar-se gent parlant del veganisme com a dieta. Pot ser, per això, que Francione distingeixi entre veganisme i abolicionisme, perquè continua interpretant el veganisme principalment com una pràctica personal:

«Si un grup promou el veganisme, però continua promovent reformes i campanyes d'un sol tema, aquest grup continua essent neobenestarista encara que promogui el veganisme [...] Promoure el veganisme no és necessàriament equivalent a promoure l'abolició [...]» Gary Francione; Sobre Johnny Weir, campanyes d'un sol tema, tractament i veganisme abolicionista

No obstant això, definir el veganisme com a dieta no és menys erroni que definir-lo com una pràctica general. El veganisme és una obligació moral i no una pràctica. És una obligació moral que comporta en conseqüència una pràctica, però no és una pràctica en si mateixa. El veganisme es defineix com el principi abolicionista sobre l'explotació dels animals. Per això, no seria correcte dissociar el veganisme de l'abolicionisme. Veganisme i abolicionisme són, doncs, sinònims en el context animalista.

En l'àmbit animalista, l'abolicionisme és la posició que propugna que ha de ser abolit l'ús d'animals i qualsevol forma d'instrumentalització d'animals. Fora del context animalista, parlem de veganisme per distingir l’animalisme abolicionista d'altres posicions abolicionistes, com l'abolicionisme de l'esclavitud humana. Ens trobarem amb animalistes que s'anomenen vegans sense ser abolicionistes, en tant que donen suport a la reforma benestarista.

Així doncs, en l'assaig que comento aquí, el professor Francione interpreta el veganisme com la pràctica de no usar animals, de no consumir productes d'origen animal, i és per això que  afirma que podem assumir el veganisme sense acceptar alhora la filosofia dels Drets Animals. Per això, diu, solament cal ser conseqüents amb el principi de tracte humanitari als animals, perquè entén el veganisme com una pràctica, tot i que en altres assajos afirmi que el veganisme és un imperatiu moral. Com he assenyalat anteriorment, Francione no sempre ha empra el terme veganisme amb el mateix significat clar.

No obstant això, jo considero que el veganisme no pot assumir-se sense estar situat en el context filosòfic dels Drets Animals, que defensa l'existència de drets morals per a tots els individus, si respectem la definició original del veganisme com el principi que els humans hem de viure sense explotar els animals. A part que, com ja he explicat anteriorment, l'humanitarisme no obliga radicalment a rebutjar l'ús d'animals.

El veganisme forma part de la filosofia dels Drets Animals. Aquesta filosofia moral considera que hi ha determinades accions que mai hem de cometre sobre els individus: explotar, esclavitzar, torturar, violar, assassinar. Tot acte que implica atemptar contra la dignitat de la persona és sempre inacceptable sota qualsevol pretext. Expressat d'una altra manera: cap individu ha de ser tractat mai com un simple mitjà per aconseguir alguna finalitat. Sota aquesta perspectiva, la dignitat coincideix amb el valor moral inherent de l'individu.

No podem entendre veganisme sense els Drets Animals, ja que el veganisme representa el dret fonamental dels animals a no ser tractats com a recursos o propietats dels humans, el que comporta conseqüentment que siguin reconeguts com subjectes de drets, és a dir, com a persones.


Sobre promoure l'humanitarisme

Aclarir que l'humanitarisme i el veganisme són conceptes diferents no implica, segons el meu punt de vista, rebutjar rotundament l'humanitarisme. Estic en desacord amb el fet de parlar de veganisme com una pràctica però no amb el fet d'apropar a la gent el posar en pràctica el veganisme.

Crec que en el context actual difícilment podrem difondre el veganisme a la societat si primer la gent no es pren seriosament el principi humanitari. Creure que els que ni tan sols es prenen seriosament l’humanitarisme es prendran seriosament el veganisme em resulta un pensament fantasiós, però potser m'equivoqui. Jo defenso promoure l'humanitarisme com a un pont per a connectar la consciència moral de la gent amb la qüestió animalista i el veganisme, però definitivament no voldria promoure la confusió entre els dos conceptes.

Plantejar un enfocament humanitari en l'activisme no equival a declarar que l'humanitarisme és la posició correcta en la nostra relació amb els animals sinó que tan sols significa explicar a la gent que ser coherent amb el principi humanitari implica deixar d’emprar els animals. Una persona que es prengui seriosament l’humanitarisme estarà en una posició favorable cap al veganisme, ja que fer el pas cap al veganisme ni tan sols li suposaria un canvi d'hàbits i amb prou feines una transformació de mentalitat.

Fer la transició de l'humanitarisme al veganisme -transicionar de la idea que no hem de fer mal als animals innecessàriament a la idea que no hem de tractar els animals com a mitjans per a fins humans- resulta molt més natural que fer-ho des de qualsevol altra posició.

Pensar que, dins d'un context especista, hi ha alguna possibilitat que un individu que rebutja l'humanitarisme pugui dur a terme la transició al veganisme em sembla un plantejament quimèric. El mateix es pot aplicar a la societat en general.