26 de novembre del 2019

«De l’especisme a la igualtat»

 

L'autora Joan Dunayer exposa en el següent assaig, —titulat originalment "From Speciesism To Equality"— una anàlisi sobre el problema de l'especisme en els seus diferents aspectes —distingint entre l'especisme tradicional i el nou especisme— i planteja la seva proposta igualitària per a superar-lo. Aquest escrit es pot considerar complementari al seu altre article anterior titulat «Per la igualtat animal». En tots dos assajos Dunayer resumeix la seva visió filosòfica, i encara podríem afegir aquests altres dos textos titulats «Defensors dels drets animals" benestaristes": un oxímoron» i «Servint a l'abús: promocionant productes d'origen animal». Llegint aquests quatre assajos crec es pot tenir una idea general i força aproximada del pensament de Joan Dunayer.

**************

De l'especisme a la igualtat

Joan Dunayer

Estiu de 2005


És especista denegar la mateixa consideració i respecte a qualsevol individu no humà pel fet que no és humà o que no s'assembla als humans.

 Quan veieu un lloro en una gàbia, un peix en una peixera o un gos encadenat, veieu l’especisme. Si creieu que una tortuga o una vespa té menys dret a la vida i a la llibertat que una guineu o un humà, o si considereu que els humans són superiors als no-humans, llavors subscriviu l’especisme. Si visiteu aquapresons o zoos, vestiu amb pells de vaques o pèls d'ovelles, mengeu carn, ous o productes lactis, esteu practicant l’especisme.

Especisme Tradicional


Què és exactament l’especisme? El psicòleg Richard Ryder va encunyar la paraula especisme l’any 1970. Encara que mai va definir explícitament el terme, va indicar que l’especisme traça una forta distinció moral entre humans i altres animals [1]. De manera similar a Ryder, filòsofs com Peter Singer i Tom Regan defineixen l’especisme com un biaix contra els no-humans [2]. Aquesta definició és massa restrictiva. El racisme no està restringit a tots els no-blancs; es produeix també contra una sèrie concreta de races: per exemple contra tots els no-blancs excepte els asiàtics, només contra els negres i els nadius americans, o només contra els aborígens australians. Anàlogament, l’especisme no està limitat a tots els no-humans sinó que inclou biaixos contra determinat nombre d'espècies animals, com ara tots els animals que no siguin grans primats, tots els no mamífers, o tots els invertebrats.

El que Ryder, Singer i Regan denominen "especisme" es tracta en realitat d'un tipus d’especisme: el tipus més antic i sever que anomeno «especisme tradicional». Els especistes tradicionals no creuen que cap no-humà mereixi reconeixement moral com els humans i tingui drets legals bàsics, com el dret a la vida i a la llibertat. La majoria d'éssers humans són especistes tradicionals.

Nou Especisme

En contrast amb l'especisme tradicional, un creixent nombre de gent considera que els drets morals i legals s'han d'estendre més enllà de la nostra espècie. No obstant això, no defensen una posició igualitària sinó que apliquen un tipus d'especisme que anomeno «neoespecisme» [nou especisme]. Els neoespecistes advoquen drets solament per a determinats no-humans; aquells que s'assemblen més als humans. Al creure que els humans són superiors als no-humans, els neoespecistes veuen el regne animal com una jerarquia en la qual els humans se situen al cim. Habitualment consideren que els ximpanzés, dofins, i altres mamífers no humans són més importants que els altres no-humans. També jerarquitzen els mamífers per sobre les aus; les aus per sobre els rèptils, els amfibis i els peixos; i els vertebrats per sobre els invertebrats.

Peter Singer exemplifica el neoespecisme. En la seva opinió, els humans que posseeixin almenys una intel·ligència mitjana tenen més valor que els nohumans [3]. Més encara, advoca pel dret a la vida i a la llibertat solament per als humans, els altres grans primats, i possiblement altres mamífers que posseeixin una autoconsciència similar a la que té un ésser humà mitjà després de la infància [4]. Per què un ésser humà mitjà? Per què no un pop o un corb? El criteri de Singer és clarament antropocèntric i esbiaixat: especista. Singer considera que tots els no mamífers són "reemplaçables" en les seves pròpies paraules [5]. Ell s'oposa categòricament a la vivisecció sobre els mamífers [6]. També considera que és moralment acceptable la cria i matança d'aus, peixos, i altres no mamífers, si les seves vides han estat plaents cosa extremadament difícil i si són matades ràpidament i sense dolor cosa extremadament difícil també [7]. No és especista, afirma Singer, creure que la matança de milers d'éssers humans és més tràgica que la matança de milions de pollastres. [8] Per descomptat que és especista.

No Especisme

Al rebutjar la noció de la superioritat humana, el no-especisme advoca per drets bàsics per a tots els éssers sentents. Els no-especistes no desitgen que alguns no-humans siguin humans honoraris; el que volen és que la sentença reemplaci la humanitat com la base per a tenir drets.

La sentença ha de ser un motiu suficient per a obtenir drets legals bàsics perquè qualsevol que pugui experimentar subjectivament té un interès en continuar vivint i en trobar-se bé; i el sentit de les lleis és el de protegir interessos [9]. Segons prescriu la llei, els humans més mentalment incapacitats tenen interessos que requereixen protecció. És més encara, els seus interessos no compten menys que els d'aquells humans amb una capacitat intel·lectual mitjana o per sobre de la mitjana. Els humans que no tenen llenguatge o raonament abstracte continuen tenint drets. Així doncs, per què els individus no humans no haurien de tenir aquests mateixos drets? La consciència de qualsevol tipus i qualsevol grau ha de ser protegida. Qualsevol ésser que sent ho perd tot quan mor. Qualsevol ésser que sent pot patir. Estar lliure de privacions i dolors és tan rellevant per a les llagostes i les serps com per els goril·les i els humans.

La visió no-especista contempla tots els individus no humans com a persones legals en lloc de propietats humanes. La personalitat emanciparia als no-humans de la servitud humana, el que proscriuria que els no-humans fossin usats per a treballar, actuar, produir o proveir qualsevol servei. Mai més els cavalls tiraran de carruatges, ni els tigres saltaran per cèrcols, ni els elefants hauran de carregar amb éssers humans a l'esquena. La legislació prohibiria que els humans s'apropiessin dels no-humans. Els humans no podrien criar, comprar o vendre els no-humans per a cap propòsit, ja fos la vivisecció o la producció de menjar o la tinença de mascotes o la propagació d'espècies en perill.

Per arribar a l'emancipació, un gran percentatge de la gent hauria de donar suport a la igualtat animal i ser vegà, de manera que tan sols uns quants no-humans estiguessin sotmesos a captiveri. Fins l'emancipació, els gossos, gats i altres animals domesticats podrien viure tutelats per éssers humans responsables que tinguessin cura d'ells [10]. Alliberats de l'explotació i altres abusos, els altres animals domesticats com ara gallines alliberades de la indústria de l'ou i rates alliberades de la vivisecció rebrien cures veterinàries, o podrien ser eutanasiats si se'ls diagnostiqués una dolorosa malaltia incurable, i serien adoptats en refugis o domicilis particulars. Els no-humans sota tutela humana tindrien essencialment els mateixos drets legals que els nens humans.

La captivitat no humana seria eliminada. Fins on fos possible, els animals domesticats incloent a gossos i gats no serian exposats a situacions en les quals poguessin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització. [11] El nombre d'animals domesticats baixaria ràpidament.

Els captius no domesticats serien alliberats si, després de la necessària rehabilitació, poguessin mantenir-se sense l'assistència humana i hi hagués un hàbitat apropiat per a ells. En cas contrari, serien cuidats permanentment en santuaris. En tant fos possible, aquests santuaris haurien de proporcionar-los ambients el més propers al seu hàbitat natural. Tal i com succeeix amb els animals domesticats, caldria evitar que els no domèstics poguessin criar. Al final, tots els individus no humans seran els animals no domesticats que viuen lliures, sense interferència humana, en els seus hàbitats naturals.

El reconeixement de la seva personalitat atorgaria als no-humans tots els drets legals rellevants, com el dret a la vida. Així com tots els altres drets dels no-humans, un dret no-humà a la vida limitaria l'activitat humana, no la dels no-humans. Els humans no han d'interferir en la relació predador-presa entre no-humans lliures. A diferència dels humans, els depredadors necessiten matar per sobreviure. Sota una llei no especista seria il·legal que un humà matés a un no-humà excepte sota circumstàncies extraordinàries. Si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per a poder menjar. Si un lleó estigués a punt d'atacar-los, estarien legitimats a matar-lo en defensa pròpia. Podem matar paràsits que amenacen la vida d'un gos o eutanasiar un gat que pateixi un patiment incurable. En canvi, seria il·legal matar una rata per obtenir dades en experiments, una vaca per la seva carn, un peix per esport, un visó per la seva pell, una aranya per aversió, o qualsevol no-humà per raons injustificades.

La personalitat proporcionaria als no-humans el dret a la llibertat: llibertat física i integritat corporal. Amb la temporal excepció dels animals domesticats, i alguns animals no domesticats captius en el moment de l'emancipació, els no-humans viurien en completa llibertat. Els humans no podrien legalment mantenir captius, ja fos mitjançant cadenes, gàbies, tanques, confinats en un edifici o de qualsevol altra manera. Seria il·legal torturar o assaltar sexualment un no-humà, així com mutilar, colpejar o qualsevol altra forma d'agressió, excepte en el cas d'autodefensa directa.

Una legislació no especista recordaria que els no-humans tinguessin un dret de propietat. Ells serien propietaris dels productes del seu cos i el seu treball. Les ostres serien les propietàries de les perles que engendren, els pit-rojos serien propietaris dels ous que ponen i les colònies d'abelles serien propietàries de la mel que produeixen. Els no-humans serien propietaris dels seus nius, caus i ruscs. Així doncs, seria il·legal per als humans prendre, danyar o destruir intencionadament qualsevol cosa que els no-humans produeixin en els seus propis hàbitats. Tots els no-humans que visquin en una àrea particular de terra o aigua han de tenir un dret legal sobre el seu propi medi ambient, que seria de la seva propietat comunal. Les terres en què convisquin humans i no-humans poden romandre cohabitades, però els humans no haurien envair els territoris dels no-humans -per exemple, construint habitatges en zones habitades per no-humans. Seria il·legal destruir o alterar nocivament qualsevol hàbitat.

Per tal de ser equitativa, la llei ha de ser no especista. La gran majoria dels éssers sentents del món són no humans. L'especisme és la forma més profunda i nociva d'injustícia.

Ja sigui com a actitud o com a pràctica, l'especisme inclou qualsevol discriminació basada en l'espècie. És especista denegar a qualsevol no-humà una igual consideració i respecte tan sols perquè no és humà o perquè no s'assembla als humans. En termes de justícia, tots els éssers que senten són iguals. No solament tenen un dret moral a la vida i a estar lliures d'abusos; tenen un dret igual.

NOTES

1. Richard Ryder, "An Autobiography," Between the Species, Summer 1992, 168-73, 171.

2. Peter Singer, Animal Liberation, 2D ed. [New York: New York Review of Books, 1990], 6; Tom Regan, "The Casi for Animal Rights," in Carl Cohen and Tom Regan, The Animal Rights Debat [Lanham, Md .: Rowman & Littlefield, 2001], 125-222, 170.

3. Singer, Animal Liberation, 19-21.

4. Paola Cavalieri, Peter Singer, et al., "A Declaration on Great Apes," in The Great Ape Project: Equality beyond Humanity, ed. Paola Cavalieri and Peter Singer [New York: St. Martin 's, 1993], 4-7, at 4; Singer, Animal Liberation, 19-21, 228-29; Peter Singer, Practical Ethics, 2D ed. [Cambridge: Cambridge University Press, 1993], 90, 95, 101, 119-20, 131-32.

5. Singer, Practical Ethics, 131.

6. Joan Dunayer, Speciesism [DERWOOD, Md .: Ryce, 2004], 78-79.

7. Peter Singer, Animal Liberation, 229-30; Singer, Practical Ethics, 133.

8. Peter Singer, "Animal Equality: Language and Liberation by Joan Dunayer" [book review], Vegan Voice, Dec. 2001-febrer. 2002, 36.

9. Al no tenir consciència, els éssers no sentents com les plantes i les roques no tenen interessos. Quan protegim objectes naturals ho fem per a benefici dels éssers sensibles, humans o no humans.

10. El terme domesticat apareix entre cometes perquè eufemitza la captivitat indefinida i la manipulació genètica.

11. El mot esterilització comporta confusió. Eliminar els testicles o els ovaris i l'úter no significa eliminar el gènere de l'animal.

 

Text original en anglès: From Speciesism to Equality

**************


Crec que Joan Dunayer assenyala un punt molt important a l'exposar les diferents formes en què pot manifestar-se l'especisme. Increïblement, molts animalistes creuen que abandonar l’especisme es produeix automàticament en el moment en què pensem que la consideració moral no ha de limitar-se als humans, sense parar-se a pensar que aquesta extensió pot estar encara assentada sobre criteris especistes, com bé explica Dunayer.

Tot i que estic d'acord amb el plantejament bàsic de l'autora, hi ha alguns punts concrets amb els quals discrepo.

La meva primera objecció es refereix al paràgraf en què assenyala que els humans «si estiguessin perduts en un terreny àrtic o desèrtic sense accés a vegetals comestibles, estarien legitimats a matar un animal per poder menjar.» No puc estar d'acord amb aquesta resolució, que em sembla inconsistent amb els postulats que defensa Dunayer. La necessitat no és un criteri moral. El fet que necessitem menjar no justifica que emprem els animals per a poder alimentar-nos. Els mateixos principis que expliquen la immoralitat de l'explotació animal s'apliquen en aquest cas: el principi de valor inherent i el principi d'igualtat. Els animals posseeixen un valor inherent que no ha de ser sacrificat pel valor instrumental que tinguin per a nosaltres. Els animals volen igualment continuar existint i evitar el mal. Els seus interessos són tan igualment importants com els nostres. Si els animals mereixen igual respecte -com sovint subratlla Dunayer- llavors no hem supeditar els seus interessos per a beneficiar els nostres. Els animals no tenen culpa que necessitem menjar per a viure, així que no són responsables de la nostra necessitat.

La meva segona objecció es refereix a la part en què esmenta que «els animals domesticats -incloent gossos i gats- no seran exposats a situacions en les quals puguin reproduir-se, per exemple, mitjançant l'esterilització». En un altre assaig ja vaig exposar resumidament les meves objeccions contra l'esterilització d'animals. Si els animals tenen un interès en evitar el dany -la qual cosa inclou mantenir la seva integritat física- llavors manipular, alterar o destruir el seu cos per aconseguir alguna finalitat és una clara violació de dret bàsic a no ser tractats com a simples mitjans per als nostres fins. Oi que consideraríem que esterilitzar un humà sense el seu consentiment és una violació del seu dret a la integritat física? Dunayer habitualment exposa analogies amb situacions en què intercanvia animals per humans per denotar que l'única diferència és l'espècie de la víctima, però en aquest cas sembla no haver-ho advertit.

Finalment, hauria preferit que Dunayer exposés una argumentació una mica més elaborada. És cert que es tracta d'un assaig breu, però aquesta mateixa falta de desenvolupament argumentatiu es troba també, segons el meu punt de vista, en el seu llibre «Speciesism», del qual aquest assaig en seria una mena de resum molt sintetitzat, i en el qual de vegades es despatxen les qüestions importants i complexes amb excessiva simplicitat. Si hom escriu un llibre, entenc que és per exposar argumentacions molt elaborades que no caben en un assaig una cosa així com la diferència entre conte i novel·la i no per unificar un reguitzell d'assajos.

 

30 d’octubre del 2019

Ana Carrasco i el pitjor dels mals


Podem trobar una entrevista molt interessant a la filòsofa Ana Carrasco en què a cert lector li cridarien particularment l'atenció aquestes declaracions:

«És cert que tots els éssers humans som vulnerables. Ningú no negarà tal cosa. I tots experimentem i patim el mal. Tampoc ningú no ho negarà. Però la dona, i els col·lectius menys afavorits, experimenten aquest impacte de manera més exposada i, lamentablement, més inerme. Això no vol dir que el mal no sigui experimentat per tot ésser humà [solament cal pensar en les tortures militars a l'Irac, per posar un cas, en què algunes militars són les victimàries i són els homes les víctimes… i aquí també seria interessant analitzar el perquè d'aquest canvi de rols] sinó que les formes més demencials i cruels del mal, més perverses, amb més ultratges, amb més acarnissament, s'han exercit sobre la dona, i fins i tot s'han encarat amb més indiferència, s'ha minimitzat la seva importància i fins i tot se n'ha qüestionat la gravetat.» [Entrevista per a Filosofia&Co; 6 de març de 2019]

És important advertir que Carrasco quan parla de víctimes solament té en compte els humans. Si tenim en compte que els altres animals són éssers conscients, aleshores considerar-los com a objectes o éssers inferiors ha de ser una creença equivocada. Tot i això, les altres víctimes que no són humanes no apareixen esmentades a la reflexió de Carrasco. Els altres individus que no estan catalogats a l'espècie humana ni tan sols són considerats víctimes; és com si no existissin. Aquesta és una evident manifestació de l'especisme.

L'altre punt que podem destacar és que si en efecte tenim en compte els animals, llavors és discutible afirmar que les dones, o altres humans, hagin estat víctimes dels pitjors abusos. Qualsevol que s'hagi pres la molèstia d'investigar sobre l'explotació animal haurà comprovat les horribles i terribles formes de violència que els humans hem infligit sobre els altres animals al llarg de la història. I que seguim infligint.

Hi ha diferents perspectives sobre el problema de la violència masclista. Una planteja que podem analitzar el patriarcat no com un sistema organitzat dels homes contra les dones sinó com un sistema basat en els poderosos contra els febles. En un sistema patriarcal, no solament les dones són cosificades i violentades pel patriarcat sinó que en un altre sentit també ho són els homes, canviant la manera com són victimitzats. El masclisme no seria doncs un defecte intrínsec dels homes sinó d'un error de mentalitat que pot afectar igualment tothom. Moltes dones han donat un suport entusiasta al patriarcat.

Igual que en una societat patriarcal es cosifica les dones —i en certa manera també els homes—, en una societat basada en l'antropocentrisme, els animals són cosificats i violentats per a benefici dels humans. No és una dicotomia dels humans contra els animals sinó que ens trobem amb una doctrina basada en la primacia dels poderosos sobre els febles. Totes les opressions segueixen aquest mateix esquema.

De la mateixa manera que molts homes rebutgen el masclisme i el patriarcat, cada cop més humans rebutgen l'antropocentrisme i intenten soscavar-lo en favor d'una nova relació moral igualitària entre humans i animals que elimini la dominació humana. Així doncs, no és un problema intrínsec dels humans sinó que és un problema de mentalitat. Creixem i som educats en un ambient social que condiciona la nostra manera de pensar i d'actuar. Es tracta principalment d'una qüestió d'educació.

Alguns creuen que la humanitat no aprèn dels errors. Potser hi ha alguna cosa de veritat en aquesta creença. No sembla que hàgim après gaire de l'experiència del racisme o del sexisme. No hem comprès que fem als altres animals allò mateix que considerem un crim abjecte quan les víctimes són humanes, i que ho intentem justificar amb les mateixes fal·làcies que fem servir per a intentar justificar els abusos sobre éssers humans.

Quan Friedrich Nietzsche escrivia que «qui amb monstres lluita tingui cura de no convertir-se alhora en monstre» [Aforisme 146, Més enllà del bé i del mal, 1886] podem interpretar que aquells que combaten determinades idees o sistemes podrien acabar incorporant o imitant inconscientment allò mateix que diuen combatre. Les posicions que s'enfronten a una determinada injustícia concreta no estan exemptes del risc d'incórrer en el mateix error moral a què es pretenen oposar.

Aquella obsessió pel pitjor és potser el reflex de la nostra mentalitat que no es pot alliberar d'estar dominada pel concepte de jerarquia, ni tan sols quan denuncia opressions basades precisament en haver interioritzat l'existència d'una jerarquia moral, tal com denunciava el professor Bob Torres en assenyalar que moviments polítics que defensen la igualtat entre humans, assumeixen, alhora, la supremacia dels humans sobre els animals:

«A l'ampli espectre de l'esquerra semblen disposats a acceptar allò que ells consideren la jerarquia de les espècies, mentre que alhora treballen per la desaparició d'altres jerarquies —de classe, raça, gènere o fins i tot de nacionalitat». [Bob Torres, Per sobre el seu cadàver, 2007]

Tots els éssers dotats de consciència sensitiva valoren la seva pròpia supervivència, benestar i autonomia. Creure que uns som 'superiors' als altres pot ser una creença que ens serveixi per a obtenir un benefici a expenses de fer malbé intencionadament els altres, però no és una creença que reflecteixi una realitat empírica ni una estructura lògica. El problema afegit passa quan substituïm una jerarquia d'opressors per una jerarquia de víctimes, però ni tan sols qüestionem la mateixa noció de jerarquia. Per això potser seria més apropiat tenir en compte el suggeriment del professor Gary Francione quan declara:

«El problema és de jerarquia. No és encertat promoure una nova jerarquia -els humans i els grans simis sobre els altres animals- en comptes d'humans sobre els altres animals. Desfem-nos del tot de les jerarquies.» [Entrevista per a Vegan Voice, 2001]

Si una ètica racional s'ha de fonamentar necessàriament en el principi d'igualtat, en la consideració equitativa d'aquells elements moralment rellevants que de fet són iguals, segons argumenten diversos autors com James Rachels i Gary Francione, entre d'altres teòrics morals, aleshores el propi concepte de jerarquia no pot tenir cabuda a l'ètica.

Resulta força discutible pressupondre que hi ha una jerarquia de mals. No obstant això, seguint encara aquest criteri podríem dir que el pitjor dels mals és, potser, el que disfressem com un bé, perquè aleshores fem el mal convençuts de fer el bé, ja que estem convençuts que és impossible que nosaltres puguem cometre tal mal.

Carrasco, igual que la gran majoria de la gent, està convençuda de fer el bé quan discrimina entre víctimes humanes i quan ignora les víctimes que no són humanes. És difícil que això canviï mentre continuï creient que és impossible, ni tan sols impensable, que estigui cometent la mateixa classe de mal que denuncia, com ella mateixa reflexionava en una altra entrevista:

«Quan veiem un horror i pensem que aquesta persona és un monstre, un malalt, un animal o un egoista, acudim a conceptes per etiquetar una persona i, així, deixar de cercar raons perquè, per què ho farem si ja sabem el que és. Per això volia explicar el mal, perquè moltes vegades no ens agradarà la resposta, perquè en estudiar-lo podem reconèixer-nos com a perpetradors.» [Entrevista per a La Marea, 14 de desembre de 2021]

1 d’octubre del 2019

Animalisme i veganisme


Fa un temps, vaig llegir en un mitjà informatiu les declaracions d'un torero declarant-se animalista: «El torero, que es declara "animalista" perquè li "encanten els animals"». Recentment vaig trobar un altre reportatge en què un ramader també s'autoanomenava animalista al·legant que «Si va del benestar animal, llavors sóc animalista».

Coneixent l'àmbit animalista com el conec, aquestes declaracions no em sorprenen. No em sorprenen de la mateixa manera que no em sorprèn sentir algú que menja animals autodenominant-se animalista.

Si és legítim que persones que mengen animals per costum s'autodenominin animalistes llavors també seria legítim que qui mata animals per diversió s'autodenomini animalista.

La qüestió que pretenc explorar aquí se centra a esbrinar si és raonable acceptar que l'animalisme consideri legítima l'explotació dels animals —l'ús d'animals com a mitjans per a fins humans. A dia d'avui, l'animalisme no qüestiona que els animals siguin usats per a satisfer les finalitats humanes sinó que en tot cas solament qüestiona les formes en què els emprem. Ser animalista, segons es fa servir aquest terme actualment, significa estar a favor de l'explotació dels animals; encara que sigui una explotació regulada i limitada en certs aspectes.

Vivim en un context social on podem consumir productes d'origen animal amb un segell d'aprovació animalista que diu que avala el benestar dels animals explotats. Hi ha l'explotació animal animalista –explotació animal avalada per organitzacions animalistes. A la pràctica, el moviment animalista no solament no s'oposa al tracte instrumental dels animals sinó que li dóna suport activament.

És cert que el terme animalisme no té un significat concret i definit. És tan sols un mot que ha sorgit espontàniament per a anomenar la idea que hem de tenir algun tipus de consideració moral pels animals o que hem d'ampliar la nostra consideració moral cap als altres animals que no són humans. Ara bé, el concepte de consideració moral, o d'ètica, és lògicament compatible amb la cosificació i la instrumentalització dels individus pels quals diem tenir consideració?

Se suposa que algú que s'autodenomini humanista no pot acceptar que els humans siguin tractats com a recursos i mers fins per a satisfer els desitjos d'altres individus. Precisament l'humanisme defensa que l'ésser humà mereix un respecte bàsic que no pot ser vulnerat solament perquè altres n'obtinguin un benefici. La noció de comunitat moral es basa en un concepte fonamental sense el qual la mateixa noció de moralitat no té sentit lògic —que els seus membres tenen un valor inherent que sobrepassa el valor instrumental que puguin tenir per a altres. En cas contrari, no té sentit parlar de moralitat. Si actuéssim tenint en compte simplement els nostres beneficis, gustos, inclinacions o costums, llavors aquí la pròpia idea de moral no tindria cap sentit. Podríem prescindir-ne i res no canviaria.

Així doncs, si l'animalisme és una posició que pretén ampliar la consideració ètica vers els animals, i reconèixer-los com a membres de la comunitat moral, això tan sols pot tenir sentit si assumim que els animals no han de ser tractats com a éssers que solament tenen un valor instrumental. Si els animals tenen un valor moral inherent llavors manipular-los, agredir-los o destruir-los perquè n'obtenim un benefici seria l'oposat a l'ètica.

Crec que ningú no acceptaria que algú es considerés humanista si practica l'esclavitud i el canibalisme. Per la mateixa raó, no pot ser acceptable que algú es consideri animalista i es dediqui a infligir mal als animals injustificadament; que és el que fem quan participem en l'explotació animal mitjançant el consum dels seus productes. El més semblant a la moralitat que tenim a la nostra cultura respecte dels animals és el principi de tracte humanitari que exigeix que no hem d'infligir mal als animals sense una raó que ho justifiqui. Per desgràcia, aquest principi és interpretat sota la perspectiva instrumentalista dels animals, de manera que al final se sol aplicar com un mitjà per a reformar la manera com explotem els animals; proposant que els hem d'usar de forma compassiva, de manera que n'eliminem el maltractament.

Usar i matar animals perquè ens diverteix menjar els seus cossos significa infligir mal als animals per mer plaer. Això és tractar bé els animals? Seria acceptable tractar així els humans? Molta gent està convençuda que la consideració moral pels animals es refereix a no causar-los massa mal o massa patiment, però això és, com a màxim, mera compassió que no arriba a ser moralitat. Podríem matar algú solament perquè no ens agraden les seves idees i fer-ho compassivament, de forma indolora, però això no té res a veure amb la moralitat sinó que és la negació del criteri moral.

Explotar els animals compassivament no forma part de la consideració moral sinó que és una indulgència respecte la nostra pròpia immoralitat. Si esclavitzéssim humans compassivament no deixaria de ser esclavatge i no deixaria de ser una injustícia.

A parer meu, l'animalisme tan sols pot tenir sentit moral des d'una perspectiva vegana. El veganisme es defineix com a oposició al tracte instrumental dels animals. El veganisme advoca per deixar de considerar els animals no humans com a mitjans per als fins humans i emancipar-los del sotmetiment que exercim sobre ells. Per això, el veganisme hauria de ser la base moral del moviment animalista. Solament rebutjant la cosificació dels animals pot resultar raonable que comencem a parlar de consideració moral en la nostra relació amb ells.

Creure que hom no ha de ser vegà per a ser animalista em sembla semblant a dir que un no ha de rebutjar el canibalisme ni l'esclavatge per a ser humanista. No crec que això sigui congruent de cap manera. Si l'humanisme accepta el canibalisme i l'esclavatge, llavors l'humanisme no significa res. Passa el mateix amb l'animalisme. Per això un torero s'acaba autodenominant animalista; algú que es dedica a matar animals per diversió es declara 'animalista'. Al final, qualsevol pot ser animalista i ja no vol dir res, perquè pot significar qualsevol cosa.

Per això, si l'animalisme es defineix com una posició moral aleshores un animalisme no vegà seria un oxímoron; un concepte que es contradiu a si mateix. Les contradiccions no poden existir en la realitat sinó solament com a pensaments o construccions gramaticals. Si no m'equivoco, el moviment animalista majoritàriament no es basa en una posició moral sinó una posició fundada en sentiments personals o en interessos egoistes. Encara que estiguessin convençuts que estan actuant èticament no ho estan fent.

Qualsevol persona que intueixi que hi ha un error de moralitat en la nostra relació amb els animals hauria de, em sembla, reflexionar si aquest error no rau principalment en la creença que els animals no humans existeixen com a mitjans per a satisfer els desitjos humans. Almenys, penso jo, si de veritat ens importen els animals hauríem de reflexionar-hi seriosament.
 

23 de juliol del 2019

André Comte-Sponville i la qüestió de l'especisme

  

El filòsof André Comte-Sponville en el seu Diccionari filosòfic reserva una entrada per al mot especisme. Cal tenir en compte que el llibre és més aviat una col·lecció de reflexions particulars de l'autor i no pas un diccionari en sentit rigorós.

Comte-Sponville defineix l'especisme així: «Seria l'equivalent del racisme però aplicat a les relacions entre espècies. Seria especista tota persona que considerés que els animals, homes inclosos, no són tots iguals en drets i dignitat.» No seria precisament la definició que considero més encertada, però les he vist de pitjors. Deixem-ho així de moment.

Comte-Sponville afirma que la noció d'especisme és perillosa perquè «esborra massa la diferència entre els éssers humans i els animals. Diferència de grau, al meu entendre, més que de naturalesa, però que justifica que se'ls tracti, en efecte, de manera diferent.» 

Però reflexionem un moment; que potser diríem que el racisme i el sexisme són nocions perilloses perquè esborren massa les diferències entre éssers humans? Jo no estic pas d'acord que prendre consciència d'aquests prejudicis suposi "esborrar diferències" sinó que ens fa veure que hi ha diferències que no són rellevants pel que fa a la consideració moral. Això vol dir que no és rellevant la pigmentació de la pell o el tipus de genitals per a poder reconèixer que tots els éssers humans són individus amb interessos iguals. Si podem comprendre que aquestes diferències no justifiquen racionalment una discriminació moral contra éssers humans, també podem entendre que les diferències morfològiques d'altres animals respecte dels humans tampoc no justifiquen excloure'ls de la nostra consideració.

D'altra banda, no conec ningú que defensi que humans i animals han de ser tractats de manera exactament igual en tots els aspectes; de la mateixa manera que ningú defensa que nens i adults siguin tractats exactament igual en tots els aspectes. El que sí que es defensa des d'una perspectiva animalista és que tots dos mereixen el mateix respecte bàsic. El que postula la filosofia dels Drets Animals és que tots els éssers conscients tenen un valor moral inherent que ens obliga a no tractar-los com a simples mitjans per assolir els nostres fins.

Penso que el punt potser més polèmic en l'opinió de Comte-Sponville ve just al final: «"Si no s'haguessin transportat animals en vagons per a animals —em va dir un col·lega—, Hitler no ho hauria fet amb els jueus." Però això no converteix el comerç carni en un equivalent del racisme, ni el nazisme en un comerç.»

Aquí sembla que el seu col·lega feia referència al fet que la cosificació sobre els éssers humans és anàloga i connectada a la cosificació sobre els animals, com ha explicat l'historiador Charles Patterson. L'esclavatge humà va ser una aplicació dels mètodes que prèviament ja s'havien aplicat sobre els animals per sotmetre'ls com a propietat dels éssers humans. Si bé menjar animals no equival categòricament al racisme, sí que podem argumentar que és moralment equivalent al canibalisme.

En una altra part del diccionari, quan escriu sobre el racisme ho defineix així: «tota doctrina que fa dependre el valor moral dels individus del grup biològic, o pretesament tal, al qual pertanyen». 

Com es podia esperar, Comte-Sponville condemna durament el racisme. En parlar sobre el sexisme assenyala que és equivalent al racisme però fonamentat en la diferència sexual. Si l'especisme és, en efecte, anàleg a aquests prejudicis, no mereixeria la mateixa condemna?

M'alegro que Comte-Sponville decidís incloure el mot especisme al seu diccionari, que a més és un llibre molt entretingut i interessant, i tot i que les observacions que exposa sobre l'especisme em semblen més mediocres del que hagués esperat, és convenient recordar que el primer pas per a comprendre un error és reconèixer que existeix.


18 de juny del 2019

La hipocresia de l'antiveganisme


Un article publicat a eldiario.es proclama que «el veganisme a la moda és hipocresia» referint-se a la nova tendència en algunes marques de roba d'eliminar productes d'origen animal. M'ha cridat l'atenció la quantitat de fal·làcies i falsedats que conté l'article per ser d'una extensió tan breu.

L'article ja comença fort:

"La moda vegana és una hipocresia, no me la crec", ha dit a Efe Alejandro Gómez Palomo, director creatiu de la firma Palomo Spain, que des dels inicis empra teixits d'origen animal perquè considera que són "més ecològics". Palomo Spain fa servir plomes, cuir o llana en la confecció de peces, "cosa que no vol dir que no estimi els animals ni que no sigui respectuós amb el medi ambient", afegeix Gómez Palomo, que considera que és molt més contaminant el pèl artificial o el polièster que sol acabar als oceans, un problema que centrarà aquest dissabte la celebració del Dia Mundial dels Oceans.»

El director de Palomo Spain afirma que es pot estimar els animals i alhora usar-los com a recursos, criar-los en granges i matar-los per arrencar-los la pell. És com a mínim una curiosa manera de veure l'amor. Serà per això que diuen que hi ha amors que maten?

M'agradaria aclarir que per a vestir de forma vegana no cal fer servir polièster ni pèl artificial. A banda d'això, és increïble que es pugui afirmar seriosament que els teixits d'origen animal són menys contaminants que dels origen vegetal; sobretot si tenim en compte que la indústria ramadera és la més contaminant del planeta. És precisament de la ramaderia d'on procedeixen els animals que s'usen per a servir de vestimenta. Segur que s'han molestat a informar-se sobre el què parlen? Permeteu-me que ho dubti.

Compte, resulta que el director de Palomo Spain no està sol a la seva diatriba sinó que l'acompanyen altres veus:

«El veganisme és un luxe de milionaris", explica la responsable de desenvolupament de materials de Fashion Bussiness School Universitat de Navarra (ISEM), Silvia Soler González, que assegura que vestir-se amb fibres naturals d'origen vegetal és "complicat i molt car".»

Mireu, m'acabo d'assabentar que sóc milionari. No tenia ni idea que ho fos. Pel que sembla, el meu compte corrent tampoc no ho sap. Ho comunicaré al banc perquè l'actualitzi. Si la responsable de la Fashion Business School diu que el veganisme és 'un luxe de milionaris' ha de ser cert, oi? Aleshores, els altres vegans que conec, i que jo estava convençut que han de treballar per viure, també són milionaris. I els altres milions de vegans al món? Tots milionaris. És clar que sí.

Confesso que em sona una mica estrany que el fet de vestir-se amb cotó, lli o teixits sintètics és “complicat i molt car”. Fixeu-vos que tampoc n'estava al corrent, d'això. Jo estava convençut que el veganisme no és car. He comprovat que quan compro roba a les botigues de saldo i als supermercats —i altres llocs selectes que freqüentem els milionaris vegans— els articles més barats solen compondre's de teixits vegetals. Però què sabré jo que solament sóc un elitista milionari i no formo part d'una Fashion Bussiness School que clarament està en contacte amb la realitat de la gent senzilla.

Atenció, perquè la responsable de la Fashion Business School no ha acabat d'il·luminar-nos amb les seves observacions agudes:

«Un vegà exclou del seu armari les peces de cuir, pell, llana d'ovella, caixmir, mohair, seda, plomes, perles o nacre: tot el que provingui dels animals. Però què passaria si a les ovelles no se les esquilés? "Seria un animal maltractat, la seva salut es deterioraria", diu la veterinària Rebeca Abascal Guzón, que recorda que l'ovella domèstica "no perd els pèls de manera natural". Si no se'ls esquila "pot patir infeccions, no tenir visió o tenir incapacitat per a moure's, atès el volum i el pes de la llana sobre el seu propi cos", explica la veterinària.»

Això em fa pensar: com se suposa que les ovelles s'ho feien abans de ser esclavitzades pels éssers humans? Potser a la natura morien totes envaïdes pels seus pèls? Les ovelles ja existien al món abans de ser sotmeses per l'home per a servir de recursos. Tots els altres animals mamífers perden els pèls de forma natural i els renoven periòdicament, per què les ovelles no? Sembla estrany. No serà potser que les ovelles han estat seleccionades deliberadament pels humans durant segles i segles per tal d'afavorir solament la reproducció de les que eren més peludes i així poder aprofitar-ne els pèls? Això té més sentit. Sabem que els humans practiquen la cria selectiva dels animals que exploten, per així potenciar-ne l'aprofitament econòmic.

Per tant, en el cas de les ovelles podem veure que pateixen un defecte d'excés de pèl que els humans que les exploten els han causat deliberadament, i ara els mateixos humans que defensen l'explotació animal usen aquest defecte com a excusa per a continuar explotant-les. No, senyors, no es facin els caritatius amb les pròpies víctimes. Haver manipulat altres animals no justifica que els continuem explotant. A les ovelles els cal ser esquilades a causa de l'excés de pèl que els humans els han causat durant generacions? Bé, però això no justifica que continuem tractant les ovelles com a recursos econòmics; ni qualsevol altre animal.

A continuació ve el punt potser més confús de les declaracions que ens regala aquest article:

«"Si agafes polls els deixes viure o els elimines? Si el teu animal de companyia té puces les mates o permets que siguin els seus millors amics?"... es pregunta Soler, que creu que és més perillós consumir recursos naturals, que són finits com els minerals, que animals que "es reprodueixen".»

Un sil·logisme impressionant. La senyora de la Fashion Bussiness School considera que com que els animals 'es reprodueixen' llavors no són finits. Tant se val que als animals els calgui nodrir-se de minerals per a viure i reproduir-se. Ara bé, penso jo, els humans són biològicament animals i es reprodueixen. De fet, els humans estan augmentant la seva població exponencialment al planeta. Seria correcte, doncs, emprar els humans per a servir-nos de recursos amb què elaborar vestimenta? Si algun argument justifica moralment el fer servir animals, llavors també serveix per a justificar l'ús d'humans en les mateixes condicions. La distinció d'espècie no és moralment més rellevant que la distinció de raça o sexe.

El que no acabo d'entendre és la situació de les qüestions que exposa al principi del paràgraf; semblen una mica desubicades de la qüestió. Plantegem la mateixa qüestió eliminant la distinció d'espècie: Si sorprenc un humà xuclant-me la sang, el deixo viure o l'elimino? Si un nen al meu càrrec té puces, les mato o permeto que siguin els seus millors amics? Són qüestions peculiars, però continuo sense veure clar la relació que tenen amb el tema del veganisme. El veganisme fa referència a la qüestió de l'ús d'animals. Així doncs, els conflictes que puguin sorgir amb els animals lliures no entren dintre d'aquesta categoria. És com si en el context d'una discussió sobre l'abolicionisme de l'esclavitud humana demanéssim: i què fem si un humà intenta robar-nos? I què passa si un humà intenta assassinar-nos?” No són qüestions que tinguin relació amb la moralitat de l'esclavatge.

Encara no s'han acabat les aportacions de Fashion Bussiness School, que ens ofereix també el costat més místic del seu pensament:

«El consum animal es troba dins del cercle de la vida, “i això és regenerar la nostra pròpia essència, ens manté en equilibri”, afegeix Soler, per a qui el no-consum d'animals condueix a un doble problema: la seva extinció i la superpoblació amb totes les conseqüències".»

El consum animal forma part del «cercle de la vida»? Crec que aquesta expressió resulta massa vaga per a voler dir res en concret però, en tot cas, jo diria més aviat que el consum d'animals sí que forma part d'un cercle comercial. La pràctica de consumir animals forma part dels costums socials i no és una cosa que es produeixi espontàniament. És per això que consumim pell de vaca com una cosa normal però rebutgem consumir pell de gos. És una qüestió cultural. A més, dins del «cercle de la vida» també trobem [1] canibalisme, [2] parasitisme, [3] violació, [4] infanticidi, i una altra sèrie de conductes que no considerem que siguin moralment acceptables. L'ús d'humans com a esclaus també es va intentar justificar, des d'Aristòtil, com a part del cercle de la vida.

D'altra banda, em demano com pot ser que el no consum d'animals condueixi alhora a l'extinció d'animals i a la superpoblació d'animals. No és això profundament contradictori? Per això esmento que aquesta part és la més mística de les declaracions publicades. A la mística suposadament les contradiccions desapareixen. Però al món real que coneixem no.

Espereu però encara, perquè la cosa no acaba aquí:

«Quan se sacrifica un animal per a menjar, la pell, les plomes o els pèls es poden emprar per a la fabricació de roba o altres objectes, "són materials residuals", diu Soler, que està a favor del consum responsable de carn i de peix, "no cal consumir proteïna cada dia".»

Crec que aquesta declaració passa per alt el fet que no ens cal consumir animals per a alimentar-nos. Tampoc ens cal emprar animals per a vestir-nos. La necessitat no és una excusa que pugui sostenir l'ús d'animals per a propòsits com ara la vestimenta o l'alimentació.

El despropòsit continua així:

«No hem de confondre el veganisme amb el respecte al medi ambient. "Que una marca sigui vegana no vol dir que sigui sostenible", puntualitza Soler.» Per exemple, la dissenyadora Stella McCartney va decidir no fer servir materials d'origen animal a les seves col·leccions, però en canvi empra fibres sintètiques que sovint no són bones amb el medi ambient, concretament per l'hàbitat dels animals. "És molt més ecològic un abric de guineu que un de pell sintètica: aquests pèls artificials són supercontaminants", afegeix Gómez Palomo. Avui dia el 60 per cent de les peces de roba que es consumeixen a nivell mundial es fan amb polièster, que triga una mitjana de 500 anys a degradar-se del tot. A més, durant el seu període de vida, als rentats, aquestes fibres desprenen micropartícules que acaben als rius i mars deteriorant la cadena alimentària. Tenim una moda impregnada per la (mala) cultura d'usar i llençar, que ara, des dels grans emporis, es pretén mitigar amb la filosofia vegana, en què es poden lluir peces de roba i no ser sostenible. "No hi ha empremta animal, però es contamina el planeta", diu Soler.»


En efecte, el veganisme és diferent de la consideració del medi ambient. Potser és l'única cosa assenyada que es pot llegir a l'article. El veganisme es defineix perquè s'oposa a l'ús d'animals. El medi ambient pertany a una altra categoria diferent. Això sí, no hi ha res al veganisme que digui que hom s'ha de preocupar solament de no usar els animals i pugui despreocupar-se de tota la resta. A l'assaig de resposta als atacs de Claudio Bertonatti sobre el veganisme ja vaig argumentar que el veganisme suposa rebutjar l'ús d'animals com una qüestió d'ètica bàsica. És una qüestió de principis. Un cop rebutgem l'ús d'animals, hem d'analitzar de quina manera podem satisfer les necessitats alhora que tenim en compte altres preocupacions morals, com ara la destrucció del medi ambient. Però l'ús d'animals no es pot contemplar moralment com una opció ètica; així com tampoc no contemplem l'ús d'éssers humans com a mers recursos, és a dir, com a esclaus. Encara que l'opció menys contaminant de totes les possibles fos criar i matar humans per a fer-los servir com a vestimenta, aquesta opció no seria moralment acceptable. Passa el mateix amb l'ús d'animals.

Si el polièster contamina, llavors la solució èticament acceptable no és usar animals; per la mateixa raó que la solució no pot ser emprar humans per a servir-nos de vestimenta. La solució és deixar d'explotar tant humans com animals i alhora intentar cercar materials que evitin danyar, o que danyin el mínim possible, el medi ambient. Sorprenentment, en un article sobre moda vegana s'han oblidat d'incloure veus de persones que es dediquen a la moda vegana, com és el cas de l'empresa Insecta, i que expliquen com també es preocupen per la conservació del medi ambient des d'una perspectiva vegana.

Com a conclusió, em sembla que l'acusació d'hipocresia sobre el veganisme és del tot desencertada. On és realment la hipocresia? Jo crec que la hipocresia rau en dir que ens preocupem pels interessos dels animals però alhora defensem que està bé explotar-los. És tan hipòcrita com dir que hom es preocupa pels interessos dels humans i alhora defensa que està bé esclavitzar-los. Hipocresia és que dir que estem en contra d'infligir mal als animals i alhora continuem fent-los servir com a articles de consum; causant-los un dany que no es pot justificar moralment ni es pot excusar apel·lant a l'existència real d'una necessitat.

L'explotació d'animals per a vestimenta és un exemple clar que l'ús d'animals no té res a veure amb la necessitat sinó solament amb el prejudici de veure els animals com a recursos per a benefici humà. La indústria d'explotació animal és, doncs, una conseqüència de la mentalitat especista que considera els animals com a éssers inferiors que existeixen per a satisfer les necessitats humanes.

Per cert, com ja he esmentat abans, que un article sobre moda vegana no inclogués cap veu a favor del veganisme va ser el que més em va cridar l'atenció. Hipocresia és també que un mitjà informatiu digui que es dedica a informar el públic però després publiqui un article que és pura propaganda a favor de l'explotació animal i que ni tan sols inclogui altres posicions sobre el tema que es tracta. Això també és hipocresia.