19 de desembre del 2019

Sobre la crueltat


Ningú no nega que hi hagi crueltat cap als altres animals. N'hi ha. Ni que aquesta crueltat estigui malament. Està malament. Gairebé tothom hi estaria d'acord. La crueltat, però, no és l'error fonamental que resideix en la nostra relació actual amb els altres animals. Així ho advertia el professor Tom Regan:

«No desitjo negar la importància d'impedir la crueltat ni desaprovar la tasca de croada efectuada per aquestes organitzacions, però he de concloure que apostar tant en la prevenció de la crueltat enfosqueix les qüestions morals fonamentals i corre un risc seriós de ser contraproduent.» [Tom Regan, Drets animals, injustícies humanes, 1980]

Definim crueltat com l'actitud deliberada d'infligir patiment en un individu quan actuem sobre ell per aconseguir alguna finalitat. La crueltat és també la nostra indiferència davant el dany intencionat que provoquem en altres individus tot i tenir coneixement d'aquest dany.

Penso que no hauríem de confondre la crueltat amb el sadisme, que seria la conducta motivada pel plaer que ens provoca fer mal als altres deliberadament. Crec que el professor Regan no ha distingit correctament entre crueltat i sadisme en l'article citat anteriorment. La crueltat pretén causar dany i patiment però el seu objectiu no és causar-lo per si mateix sinó que l'usa com un mitjà per a aconseguir una altra finalitat. En canvi, el sadisme pretén aquest dany i patiment per ell mateix, sense cap altra finalitat, motivat pel sol plaer que li suposa causar-lo.

De vegades aquests dos mots s'usen com a sinònims, i es confonen entre ells, però independentment de l'ús dels mots, el que jo pretenc diferenciar són dos fenòmens diferents, a banda de l'etiqueta amb què els anomenem. En aquest assaig em referiré predominantment al primer fenomen, el qual he etiquetat com a crueltat.

El primer problema que ens trobem amb l'enfocament anticruelista, que el professor Regan ja explica al seu assaig, és que el concepte de crueltat fa referència a un estat psicològic i fins i tot neuronal. D'aquesta manera, la crueltat significaria tenir una actitud o disposició conscient de voler infligir dany o patiment als altres. Això vol dir que si algú fa servir un animal sense demostrar aquesta actitud psicològica llavors ja no s'estaria comportant de manera cruel; de manera que ja no podríem condemnar aquest ús apel·lant a la crueltat. Quan la gent consumeix productes d'origen animal o assisteix a activitats que empren animals, no té sovint ni tan sols el pensament d'estar infligint mal als animals. Els qui exploten els animals al·leguen contínuament que ells intenten evitar qualsevol patiment o dany innecessari als animals quan els exploten. Se'ls pot acusar llavors de ser cruels?

D'altra banda, si entenem la crueltat com el fet d'infligir dany als animals sense una raó que ho justifiqui, gratuïtament, aleshores la crueltat cap als animals no es produeix com un fenomen aïllat sinó que més aviat es tracta d'una conseqüència d'una manera de pensar: veiem els animals com a éssers inferiors que existeixen per al nostre benefici. El problema de fons és no reconèixer els altres animals com a subjectes de consideració moral i respectar-los com a tal, sinó veure'ls com a mitjans per a satisfer els nostres fins. La crueltat i els abusos es deriven doncs d'aquesta visió cosificadora sobre els animals. La crueltat seria llavors més aviat un símptoma; no la causa de la violència.

La nostra societat sotmet els altres animals a la situació de mers recursos i mercaderies per a benefici humà. Això és equivalent a l'esclavatge. Els animals són doncs considerats com a propietats dels humans. L'esclavatge és moralment erroni pel fet mateix que tracta éssers conscients com si fossin objectes. Que aquesta esclavitud es dugui a terme de manera cruel seria una altra qüestió diferent.

A l'article esmentat al començament d'aquest assaig, el professor Regan esmentava que ser cruel significa que algú pretén gaudir amb el dolor i el patiment que causa deliberadament a altres. Com ja he apuntat abans, crec que això correspon més aviat amb el sadisme. Certament, el fet que explotem els animals no està motivat pel sadisme. Els explotem per prejudici, per costum, per benefici; però no per sadisme, és a dir, no perquè vulguem provocar-los patiment perquè gaudim en saber que pateixen sinó que els infligim mal per aconseguir alguna altra finalitat.

L'enfocament centrat en la crueltat està molt difós a causa, en part, al fet que pertany a la propaganda d'organitzacions benestaristes com, per exemple, PeTA i AnimaNaturalis. Aquests grups corporatius anomenen cruels aquelles pràctiques sobre els animals que consideren que provoquen patiment o molt de patiment. A l'enfocament benestarista tan sols li importa el patiment i no s'oposa a l'explotació dels animals excepte a la part que causa molt de patiment.

Si ens centrem en parlar de crueltat emetrem un missatge equivocat. Usar els animals és moralment erroni sense importar si actuem de forma cruel a l'usar-los. La crueltat pot ser un agreujant, però no és l'error fonamental. Qualsevol ús que fem d'altres animals és un abús, perquè és un ús no consentit i perjudicial contra els seus interessos. Per tant, per acabar amb tots els abusos, cal rebutjar i denunciar l'ús. Denunciar simplement la crueltat no suposa qüestionar l'existència de l'explotació animal: l'ús d'animals no humans per a fins humans.

Per tot això, l'enfocament centrat en la crueltat, lluny d'ajudar a comprendre l'assumpte, dificulta entendre i reconèixer la injustícia que hi ha en la nostra relació actual amb els animals. És important recordar l'observació de Hanna Arendt quan relatava que Eichmann va declarar que sempre havia procurat evitar la crueltat sobre les víctimes:

«Tal com Eichmann insistiria una vegada i una altra, les directrius deien: S'ha d'evitar la duresa innecessària. I quan, en el curs de l'interrogatori policial, se li va donar a entendre que aquests mots sonaven una mica irònics tractant-se de persones a qui estava enviant a una mort certa, ni tan sols va entendre de què li parlava l'oficial de policia que l'interrogava. La consciència d'Eichmann es rebel·lava davant de la idea de crueltat; no la d'assassinat.» [Hanna Arendt, Responsabilitat i judici, 2003]

L'enfocament sobre la crueltat tendeix a fixar-se exclusivament en el patiment, i ignora que tots els éssers dotats de sensació, sense importar-ne l'espècie, no solament volen evitar el patiment sinó també volen evitar la mort. Tots els éssers conscients volen continuar existint. Infligir-los dolor sense una raó que ho justifiqui no és més greu que infligir-los la mort sense una raó que ho justifiqui.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada