16 de desembre del 2008

Activisme a la vida quotidiana

 

«La societat ha d'aprendre a suportar cada cop més la veritat.»

~ Friedrich Nietzsche (Fragments Pòstums, 1880 1 [27]) ~


Des que ens llevem fins que anem a dormir podem dur a terme tot tipus d'activisme a la nostra vida quotidiana. Per exemple, parlar amb coneguts, amics, familiars, informar-los sobre els motius ètics que fonamenten el veganisme, explicar-los les dades nutricionals que asseguren la saludable viabilitat d'una dieta vegana, advertir-los dels grans danys mediambientals que la indústria d'explotació animal en el seu conjunt causa al nostre planeta... En definitiva, els podem conscienciar sobre la gran irresponsabilitat que suposa l'explotació animal i totes les nefastes conseqüències que té pels altres animals i per la vida del planeta.

Podem donar exemple davant els altres sobre com nosaltres mateixos procurem dur una vida lliure d'explotació animal sense renunciar al plaer de menjar, sense renunciar a satisfer les necessitats bàsiques i tenir una bona qualitat de vida. Cal fer veure als altres que el que ells consideren menjar, roba o articles de consum són el resultat del sofriment, esclavitud i mort d'éssers innocents que desitjaven viure lliures com nosaltres però que van ser tractats com a coses en contra dels seus desitjos. Tal i com haguéssim patit nosaltres si haguéssim estat tractats de la mateixa manera.

L'empatia cap als altres animals és latent en una gran majoria d'éssers humans amb els quals convivim però ha estat soterrada i corrompuda per l'educació especista que hem rebut des de nens. El nostre deure és despertar aquesta empatia per fer veure que pel que fa a la sentença (capacitat de sentir), tots els animals som iguals.

Qualsevol persona que tingui consciència sobre el respecte a la vida, el respecte als altres, el respecte al medi ambient, el respecte als animals... ha de saber que el veganisme és la base de qualsevol ètica que es prengui seriosament aquest respecte; i som nosaltres, els vegans, els que hem de fer-ho saber.

Animo a tots els vegans a informar-se, llegir i estudiar tant com sigui possible sobre els sòlids arguments lògics i evidències científiques que proven, cada dia amb més força, la perfecta viabilitat de portar el veganisme a la pràctica pel conjunt de la humanitat. Veganisme és reeducació constant.

És cert que hem de tractar de trobar aliats i amics de la nostra causa però també hem de saber que ens trobarem molta hostilitat i enemistat pel camí. Estem atacant l'escala antropocèntrica de valors que sustenta la base mateixa de la nostra societat especista: l'explotació dels animals no humans. Una indústria explotadora que és la font econòmica directa de centenars de milers d'humans arreu del món i que abasteix la demanda de milions i milions de consumidors.

L'activisme a la nostra vida quotidiana té un valor grandiós, és veganisme en acció, veganisme públic i manifest. Els vegans no ens amaguem i molt menys ens avergonyim de ser-ho. Els que consumeixen animals conviuen amb la vergonya i l'horror que causen mitjançant els seus actes, però molts s’esforçaran per no veure aquest error moral en el qual viuen solament per la inèrcia de continuar els hàbits en què han estat educats.

La societat encara ha d’aprendre molt. Dediquem els nostres esforços a educar-la cada dia de la nostra vida. No es pot fer res de millor.

 


Textos relacionats: (en castellà)

- Algunes reflexions sobre l'educació vegana

- Parlant amb no vegans sobre veganisme: cinc principis

- Educació vegana, creativa i no violenta - fàcil i efectiva


 

9 de desembre del 2008

Drets Animals

 

Els Drets Animals no són drets específics per als animals no humans.

Els Drets Animals signifiquen l’extensió cap als altres animals dels drets fonamentals que avui legalment tenen reconeguts solament els éssers humans: el dret a la vida, el dret a la llibertat, el dret a la integritat física i mental. 

Els Drets Animals impliquen llençar per terra el criteri discriminatori que no permet als altres animals d’altres espècies una vertadera protecció legal de les seves vides i els propis interessos.  

Els Drets Animals suposen el reconeixement legal dels animals com a individus amb plena capacitat de sentir, i aquesta capacitat és la que fonamenta moralment el respecte que devem a les seves vides i, per extensió, també als territoris on viuen.

Els Drets Animals permeten que els animals no humans tinguin els mateixos drets bàsics reservats fins ara als humans: el dret a no ser propietat de cap humà, el dret a no ser segrestat, esclavitzat o torturat. El dret a la propietat legítima del fruit del propi cos i del propi treball (llet, mel).

Els Drets Animals expliciten que no podem explotar de cap manera a altres animals pel nostre propi benefici.

Drets Animals és veganisme.

 

29 de novembre del 2008

Paraules sàvies


“Tan sols som una espècie més entre les milions que hi ha a la Terra. Totes les altres tenen exactament el mateix dret a viure, prosperar i gaudir que nosaltres. Desgraciadament, l’espècie humana ha ignorat aquest concepte moral tan bàsic i amb el seu arrogant egoisme ha procedit a destruir i envair els territoris de les altres espècies a la més mínima oportunitat. Hi ha alguns éssers meravellosos en aquest món, però l’espècie humana, en general, ha estat brutalment imperialista i s’ha comportat mil vegades pitjor que els nazis en el tracte que ha dispensat a les altres criatures.”

Ronnie Lee, a Liberación Animal: Más que palabras, (Pàg 111).


25 de novembre del 2008

Ser vegà


Ser vegà no consisteix en no consumir productes d’origen animal, ja sigui en l’alimentació, vestimenta o qualsevol altre àmbit, i alimentar-se de vegetals, i no assistir a espectacles on s’emprin animals no humans, i rebutjar productes experimentats en animals.

Vull dir que ser vegà no consisteix solament en això. Ser vegà significa comprendre que els altres animals tenen el mateix dret a la vida i a la llibertat que nosaltres i que per aquesta raó mereixen el mateix respecte. Significa que els nostres interessos han de ser considerats d’igual manera sense discriminar per motiu d’espècie. Per això un vegà rebutja qualsevol tipus d’ús d’altres animals, en refusa l’esclavisme i la condició de propietat. Per aquest motiu s’oposa  a qualsevol producte o activitat que es lucra amb activitats que suposin fer servir animals.

Ser vegà és proposar un estil de vida lliure de qualsevol tipus d’explotació animal. És ser exemple davant d’un mateix i els altres que es pot dur aquest tipus de vida perfectament. El veganisme és una filosofia de vida que exigeix respecte a tots els animals sense discriminació d’espècie. Aquest respecte el portem a la nostra vida personal i social tant com podem, i tractem de difondre’l a la resta de la societat.

 
 

Ser suposadament vegà per motius de salut, mediambientals o religiosos no és ser vegà. Donald Watson exigia el mateix respecte per a tots els animals i per això refusava qualsevol producte fruit de l’explotació animal,i no solament la carn com feien i fan els anomenats vegetarians. El fonament del veganisme és ètic i està recolzat per evidències científiques i per arguments filosòfics racionals i lògics.
Entenc que veganisme implica abolicionisme i el rebuig a l’especisme. No puc concebre-ho d’altra manera. 

Entenc que el veganisme es fonamenta en la motivació que l’ésser humà respecti de veritat els animals d’altres espècies a part de la pròpia i coexisteixi amb ells en lloc de sotmetre’ls. Entenc que el veganisme exigeix rebutjar l’esclavisme en qualsevol de les seves formes. 

Em sembla adequat replantejar-se i reafirmar-se en les pròpies conviccions. També crec que ser vegà també implica saber per què s’és vegà. Com? Que potser no ho sap tothom? Doncs no sempre!


 

21 de novembre del 2008

Especisme reconsiderat

Tots som especistes. Es tracta de lluitar contra aquest prejudici que portem a dintre. Per això som “antiespecistes” en comptes de “no especistes”. Essent humans, posseïm l’instint natural present en la majoria d'altres espècies animals d’associar-nos i conviure amb altres membres de la nostra pròpia espècie. Això, però, no és així sempre i de manera rigorosa, però és el més comú. Moralment parlant, això no seria ser especista. La natura, en sí mateixa, no és especista, ja que factualment no té moral. Al meu entendre, la moral té a veure amb el sentiment d’aprovació o disgust envers determinats fets.

Si reconeixem l’interès d’un altre individu en viure i no ser danyat hem d’atendre el principi de no ingerir en aquest interès, a no ser que estiguem imperiosament necessitats per les circumstàncies a fer-ho, sempre d’una manera proporcional, com és el cas de la defensa pròpia. No hem de diferenciar, en això, l’espècie a la qual pertany l’individu en qüestió. De la mateixa manera que no és rellevant una característica com el sexe o la raça.

L’especisme humà està tant consolidat que es podria qualificar de ser el prejudici més greu i arrelat de tots els que posseïm. Molt més que els prejudicis religiosos, racials o sexistes. El fet que el posem en qüestió i que tractem de desmuntar-lo ja és un gran avenç cap a la consideració moral dels individus no humans.

L’especisme com a  ideologia es fonamenta en la idea que l’ésser humà és una criatura amb la prerrogativa de no considerar moralment els individus d’altres espècies. Per tant, es legitima l’ús d’aquests individus com a recursos econòmics, com a esclaus. Crec que l’especisme no és la causa directa de l’explotació dels animals no humans. La causa material és l’interès econòmic, però és la mentalitat especista la que permet la manca de traves per a satisfer, immoralment, aquest interès. Com en altres èpoques va succeir el mateix (i succeeix) amb humans de mentalitat classista, racista o sexista.


19 de novembre del 2008

Una qüestió de compromís

 

Estic fermament convençut que, en la nostra vida, hem de ser el màxim de rigorosos possibles amb la pràctica del veganisme, tot i que fa temps vaig donar suport a aquella idea que hem de centrar-nos, com una qüestió d'estratègia, en els productes i no en els subproductes. Ara he arribat a la conclusió que aquesta distinció entre productes i subproductes no és correcta ni moralment justificable. A més, considero que mantenir aquest enfocament pot servir per a tergiversar l’essència del missatge vegà i servir, al final, més com una excusa per a participar d’un veganisme lleuger i poc rigorós que com una forma de centrar les nostres energies en l’activisme abolicionista, que és del que es tracta. 


La distinció entre producte i subproducte no és una distinció moral

El veganisme és un principi moral de rebuig a l’explotació animal; no és una dieta o un estil de vida. És una realitat que, al viure en aquesta societat especista, no podem deslliurar-nos de tota la nostra participació en l’explotació dels altres animals, encara que sigui una participació indirecta. Però és clar que podem perfectament evitar fer servir sabates de pell.

M’he trobat en diverses ocasions amb el cas que certes persones feien servir calçat o vestits fets amb productes animals (comprats abans d’ésser vegans) i que s’excusaven amb l’argument conseqüencialista que ells ja no provocaven cap mal a l’usar aquest producte tot i que sí l’haguessin fet en el moment de donar diners a la indústria de l’explotació pelletera. Però crec que és un greu error fer servir aquestes sabates o objectes similars pel nostre benefici perquè al fer-ho estem acceptant el resultat d’un crim.

Si tenim una alternativa hem d’optar sempre per la vegana. Aquesta pell fou arrencada d’un animal després de ser assassinat o fins i tot essent encara conscient. Vols calçar-te o vestir-te amb el producte d’un crim com aquest? Jo m’estimo més calçar-me i vestir-me sense dur a sobre el resultat de la mort intencionada d’un ésser innocent.

Tan en el cas dels productes com dels subproductes, es tracta d'un producte que prové de l’explotació animal; amb els eu consum participes en una activitat que consisteix en explotar els altres animals. El consum és la darrera etapa de l’explotació, però n’és part com qualsevol altra. I, a més, és precisament aquest consum el que genera la demanda. És un cercle viciós.

A més, al fer-ho, també manifestes implícitament a la resta de gent que explotar els altres animals està bé. Fins i tot t'ho estàs dient a tu mateix.

Si un criminal hagués fet sabates amb pell humana, estaria bé fer-los servir?

Usar sabates de pell és explotar els animals, és consumir el producte de l'explotació animal. Això solament ho pot fer algú que continuï veient els animals com a objectes. Algú que consideri que els altres animals són persones no pot aprofitar-se del producte de la seva esclavitud i assassinat, sobretot quan pot evitar-ho.

No és una justificació al·legar que “el mal ja està fet”. Aquesta excusa valdria per a justificar qualsevol crim, ja que qualsevol mal es produeix en un moment determinat que llavors passa en el temps. D’aquesta manera podríem cometre tota classe de maldats i llavors dir “però ja està fet”. Em sembla increïblement absurd. El mal que “ja està fet” continua essent un mal. Unes sabates de pell són un mal: són part del cos d’algú que va ser esclavitzat i assassinat per a ser convertit en un producte de consum.


Fer allò més fàcil no equival a fer allò correcte

Sóc conscient que vivim en una societat basada en l’explotació dels altres animals. Viure un veganisme estricte a la pràctica pot ser difícil en certes ocasions i per això resulta més còmode -però no just ni correcte- deixar-se dur per la inèrcia del nostre voltant, però no hem de deixar que això passi. Ens resultarà menys difícil si estem convençuts del què fem i per què ho fem. Ja ho estàvem en el moment que vam decidir ser vegans i ens hi hem de continuar reafirmant cada dia de la nostra vida.

Sempre que hi hagi una alternativa hem d’escollir la vegana, la que no hagi estat producte de l’esclavitud i l’assassinat d’altres animals. No és una qüestió de “puresa” sinó de compromís i convenciment amb una causa: els animals no són objectes ni esclaus per al nostre benefici sinó que són persones a les que hem de respectar.

Si no som coherents aleshores traicionem els nostres principis. Si nosaltres mateixos no fem del respecte als altres animals el centre moral de la nostra vida, qui ho farà? Hem de donar un exemple el més íntegre possible. No és per nosaltres sinó per ells. 

No hi ha cap excusa per a rebutjar també els subproductes de l’explotació animal en tot el que sigui possible. Els casos excepcionals en que els subproductes són pràcticament inevitables, per exemple la pintura o grassa industrial, es refereixen a casos en què no podem trobar alternatives veganes.

No deixarem de pintar casa nostra ni de fer servir bicicletes per no poder trobar pintura vegana o grassa industrial vegana. Tan de bo que, en el futur -quan siguem molts més vegans- sí que es puguin trobar aquestes alternatives, però, per ara, la nostra presència i pressió en el mercat és limitada perquè som una minoria social. Això no obstant, en àmbits essencials com l’alimentació, el vestir o la higiene, no hi ha excuses vàlides basades en la necessitat. En aquests casos, tots els subproductes poden i han de ser rebutjats.


Veganisme simbòlic i veganisme pràctic? Veganisme, simplement.

Em sembla que no existeix realment aquesta diferència entre vegà simbòlic i vegà pràctic que esmentava Mat Ball en un article en què defensava que és coherent ésser vegà i consumir subproductes de l’explotació animal. No ho és. Vegà és simplement vegà i no hi ha jerarquies ni diferències teòriques o pràctiques. Consumir subproductes és donar suport, finançar i participar en l’explotació animal.

Que la civilització moderna en la qual participem causa un terrible perjudici als animals no humans és un fet innegable. No és possible aïllar la nostra conducta d’aquesta violència, fins i tot essent vegans. Però encara que anem a viure amb una tribu frugívora de la selva no arreglarem aquest problema perquè la resta de la humanitat no ens seguirà.

Ser un vegà pràctic és tractar de solucionar, des del cor mateix de la civilització moderna, el que aquesta ha provocat: el problema de la violència especista. Ser un vegà simbòlic és exemplificar com es pot viure perfectament sense explotar animals i com s’ha de mirar de viure amb uns valors de respecte i justícia tant per a humans com no humans.

No és una qüestió de triomfar o fracassar. És, en primer lloc, una qüestió de compromís moral.

 

18 de novembre del 2008

L'home

  

L’home és un animal imperfecte, un subanimal, un animal pervertit pel desenvolupament de la seva pròpia condició. És la incapacitat per a ser feliç el que el fa ser així?

L’home és un animal imperfecte per allò que li sobra, no pel què li manca. Li sobra aquesta creença que podria ser una altra cosa del que és. L’home és un animal excessiu. Per això és una mica injust el fet que, quan algú comet una barbaritat suprema, se li digui animal. S’hauria d’anomenar simplement home. Els animals mai cometen excessos. L’únic ésser que comet excessos és l’home, perquè no és un animal com els altres. A Hitler l’hauríem d’anomenar tros home i no pas tros d’animal.”

 

Fernando Sabater a «Cioran, el pessimista seductor» de Carlos Cañeque i Maite Grau.


17 de novembre del 2008

No desesperem [II]

 

Què entenc teòricament per defensa dels animals? Defensar els interessos que tots els animals tenim en ser lliures, en no ser esclavitzats ni en ser propietats d'altres, en que es respecti la nostra vida sense discriminació d'espècie. Aquests interessos són defensats en els àmbits moral, ètic, polític i legal que conformen la nostra societat humana. La conscienciació ètica, els valors morals, les lluites polítiques i les reformes legals tenen cabuda en la civilització humana. No corresponen a l'àmbit de la natura. I això ens afecta exclusivament a nosaltres, els animals humans.

Encara que s'ha demostrat que els altres animals no humans tenen certa capacitat moral, solament els humans han conformat això que anomenem civilització i que suposa seguir una sèrie de regles de conducta per tal de viure en societat i col·laborar uns amb els altres per poder viure. Amb el desenvolupament tècnic s'ha hagut de desenvolupar encara més l'entramat ètic i legal que sosté les nostres relacions interpersonals. Ara bé, no només tenim responsabilitats respecte d'altres humans sinó respecte de tots els altres éssers sentents, la resta d'animals, que conviuen amb nosaltres al planeta. El mateix fonament que es troba a la base del principi ètic d’igual consideració, és a dir, el respecte dels interessos d'altres individus, val igualment per a humans i no humans. Exigir respecte pels altres animals, i no solament els animals humans, és una cosa perfectament raonable i lògica si ens atenim a criteris morals basats en el principi de convivència respectuosa.

Si l'ésser humà vol viure respectant altres animals (quan empro el terme respecte entenc per respectar un individu principalment el no usar-lo per als nostres fins) la forma de vida que ha de seguir en conseqüència és el veganisme. Ser vegà requereix un respecte integral i radical de tots els animals. Vol dir no tenir com a propietats a altres animals ni aprofitar-nos-en econòmicament. I procurar que el nostre estil de vida sigui el que menys perjudiqui els altres animals. Òbviament, qui hagi estudiat una mica d'història humana o que estigui al cas de la situació actual avui en dia veurà que el que passa és justament el contrari, especialment si atenem a la situació dels animals no humans, fets servir com a recursos per milers de milions a la indústria d'explotació.

No vivim en un món vegà, però ser vegà implica voler que el món sigui vegà. Per això calen canvis radicals en el funcionament del món i solament els aconseguirem si els vegans arribem a ser una massa social considerable, un grup molt nombrós i visible capaç de fer pressió sòlida sobre l'educació i la política a tots els nivells: local, nacional o mundial. Promocionar el veganisme, parlar sobre veganisme, reivindicar el veganisme, fonamentar el veganisme, construir una cultura vegana, una activitat econòmica vegana. Tot aquest, i molt més, és el camí que ens cal recórrer per arribar potser algun dia a aconseguir una societat en la que el respecte i la justícia siguin els valors predominants.

Però abans que res ja ens trobem amb problemes importants. No sols l’haver de lluitar contra uns prejudicis que discriminen els altres animals per no pertànyer a l'espècie humana i contra uns hàbits d'explotació animal profundament arrelats a la societat humana. Tenim el problema que no tots els humans entenen el mateix quan es tracta del concepte de defensar els animals (per a alguns seria vetllar pel benestar dels nostres esclaus no humans). A vegades, ni tan sols aquells defensors que en principi són vegans, abolicionistes i antiespecistes semblen haver comprès l'essència mateixa de la idea que nosaltres pretenem realitzar: l'abolició de qualsevol ús d'animals i la concepció d'un món vegà.

Si algú arribés a l'errònia i desgraciada conclusió que el veganisme no és una opció viable per al conjunt de la societat, no hi haurà arribat mitjançant una reflexió fonamentada sinó a causa d’un problema força més greu: desesperança, egoisme, manca de confiança en el futur, una actitud derrotista. No hi ha dubte que tots podem haver passat per moments així en la nostra vida com a vegans. Però igualment en tots aquests moments ens equivocàvem de pensament. El veganisme és un estil de vida assequible per a tots els humans d'aquest planeta, no suposa una menor qualitat de vida ni una destrucció de la civilització ni de la societat sinó just el contrari. El veganisme és un progrés moral i civilitzador. Una vida basada en profunds valors morals, en el respecte a la vida i en el tracte just per a tots els éssers sentents (que senten), per a tots els animals que poblem la mateixa terra.

El veganisme és i ha de ser la base de qualsevol moviment que cerqui com a objectius una societat no regida per criteris de discriminació injustos, que toleri pràctiques esclavistes o que empari qualsevol tipus de tortura o assassinat. Estar en contra de l'explotació o de la submissió d'altres individus exigeix veganisme. Excepte en el cas que un sigui especista profund i col·loqui fora del seu àmbit moral a qui no pertanyi a la seva espècie, en aquest cas, la humana.

Sent actualment la situació dels animals no humans la més desesperada pel fet que en conjunt s'aplica sobre ells els comportaments més criminals i horribles que hom pugui imaginar, que aquesta explotació cruel està institucionalitzada i emparada per lleis especistes i que els animals no humans no disposen de cap tipus de protecció legal com a individus que reconegui els seus interessos, el moviment de defensa dels animals s'ha de basar en el veganisme com a alternativa a la societat esclavista en la qual vivim. Un estil de vida vegà és un mitjà per aconseguir aquest objectiu abolicionista i alhora la situació que pretenem: una forma de vida lliure d'explotació.

Des que el 1944 Donal Watson va fundar la Vegan Society al Regne Unit, que promou un estil de vida veritablement respectuós amb els altres animals no humans, el moviment de defensa dels animals va tenir l'oportunitat de trobar una referència i una base comuna a través d'un canvi radical en la manera en què vivim (radical, sí, però també realista, pràctic, fàcil i assequible). Malauradament aquesta oportunitat va ser desaprofitada. Els canvis socials que es van dur a terme a finals dels 60 i principis dels 70 que, entre altres coses, van potenciar la creació d'associacions organitzades de defensa dels animals no humans, no es van prendre de debò la qüestió del veganisme com un estil de vida capaç d'aconseguir eradicar la perjudicial explotació que els humans exercíem sobre els no humans. Mentre que altres temes com el racisme o el sexisme van calar molt profund en el nostre propi cànon moral, l'especisme tot just es començava a qüestionar. Aquest error continua vigent fins els nostres dies.

Si fem una ullada a tots els teòrics que van tractar el tema dels no humans, des de Jeremy Bentham fins Peter Singer, tots s'adonen que no hi ha cap motiu ètic rellevant que justifiqui el discriminar moralment els altres animals solament per pertànyer a una altra espècie diferent de la nostra. Cap d'ells va portar aquest descobriment a la seva conclusió lògica: acabar amb l’especisme i promoure un tipus de vida que respecti tots els animals. Hem hagut d'esperar fins que Gary Francione publiqués els seus textos durant la dècada dels noranta de segle XX per trobar per fi una crítica severa i encertada de l'erroni camí que tot el moviment denominat animalista havia seguit fins al moment: centrar-se en promoure el benestar animal a través de les reformes en la manera en què s'exploten els animals.

El veganisme és l'única manera d'acabar amb l'explotació i l'esclavisme dels animals i per tant amb l’especisme. Que el moviment de defensa dels animals no humans no hagi tingut en compte això, que no sigui un moviment vegà ni en el seu conjunt ni majoritàriament, és sens dubte l'error més dramàtic de tots els que hagi pogut cometre. Milers de milions d'animals són les víctimes ara d'aquest error. Educar els altres en el veganisme és la principal tasca que els defensors dels drets animals tenim en el nostre haver. Sense vegans hi haurà més explotats i més morts. Amb vegans cada vegada hi haurà menys explotats i menys morts i quants més vegans més gran serà la possibilitat, algun dia, d'acabar amb el crim institucionalitzat que cada dia suporten les víctimes no humanes.

No desesperem mai quan continuem veient al nostre voltant una societat basada en explotar els altres animals des de fa milers d'anys, com els ha passat a altres suposats defensors dels animals. Som vegans i el fet de ser vegans ens demostra a nosaltres mateixos que es pot viure sense explotar animals. Cada vegà demostra que podem viure respectant les vides dels altres animals.

El problema no és la demostrada viabilitat del veganisme. El problema és una mentalitat que justifica per a altres allò mateix que sobre nosaltres consideraríem un crim, tan sols perquè aquests altres tenen un aspecte diferent del nostre i una forma diferent de relacionar-se amb el món que ens envolta. El problema és que no tinguem clara la nostra forma de lluitar per canviar aquesta mentalitat.

 

12 de novembre del 2008

A la veritat li cal el poder

 

“Per sí mateixa, la veritat no és de cap manera un poder, diguin el que diguin els retòrics racionalistes. Al contrari: li cal que el poder es posi de la seva banda o posar-se, ella, de la banda del poder, ja que en cas contrari, s’esvairà sempre. Això ha esta demostrat sobradament.”

Friedrich Nietzche; Aurora, 535


Proposo una tercera via: que els que estem en la veritat ens fem poderosos. Això no se t’havia pas acudit, estimat Fritz!

 

10 de novembre del 2008

La Inquisició encara perdura

 

La societat especista en la qual vivim suposa l’infern per a milers de milions d’animals no humans.

Molta gent creu que el valor de la vida dels humans està per sobre de les vides dels que no son humans. Molta gent va creure que el valor de les vides dels aris estava per sobre dels que no eren aris i això justificava cometre tot tipus de crims i experiments amb aquests individus considrats inferiors als aris. A la nostra societat especista, els considerats com a inferiors, són els animals no humans: ratolins, conills, simis... Cada any, milions d’animals són emprats i matats per a fer experiments científics.

En quan a la utilitat d’aquests experiments, no entraré en aquest tema perquè si fos la utilitat el criteri moral a seguir, això justificaria també qualsevol experiment que es fes amb humans, sempre que redundés en benefici d’altres humans. Aquest criteri és utilitarista, és immoral, perquè promou que els individus siguin fets servir com a simples mitjans per a satisfer els fins d’altres individus.

La qüestió fonamental no rau en si són útils aquests experiments; la qüestió és que els animals no humans posseeixen un sistema nerviós i per això poden sentir dolor igual que nosaltres, i és per aquesta raó que tenen interès en no patir cap mal i gaudir de la pròpia vida. Els animals no humans pateixen la tortura de l’experimentació com si ens la fessin a nosaltres perquè, tot i pertànyer a espècies diferents, igualment tots podem sentir.

Som especistes de la mateixa manera que altres són sexistes o racistes. Valorem com a inferiors o despreciables les vides d’aquells individus que no s’ajusten a un criteri injustament discriminatori. En aquest cas, l’espècie. El dolor no diferencia d’espècies. Però els especistes sí.

Gairebé tots els científics afirmen que no desitgen fer servir animals i que s’estimarien més no haver-los d’usar en experiments nocius. Davant d’aquestes declaracions plantejo dues qüestions:
    

[1]-Per què no enfoquen l’energia en trobar mètodes alternatius? Molts d’aquests ja existeixen i sols necessiten desenvolupar-se.
    

[2]-Per què no deixen d’usar animals per a servir de menjar o de vestimenta, atès que aquest ús és dolorós i del tot inútil?


No ens cal menjar animals ni usar-los per a poder vestir-nos o entretenir-nos; no obstant això, ho continuem fent socialment a gran escala i de manera legal, malgrat tot el sofriment que amb això causem als animals. I encara tenim la poca vergonya d’afirmar que estem en contra de causar-los-hi patiment innecessari; quan resulta que tota la nostra vida es basa en causar tota mena de mals als animals que fàcilment es podrien evitar.

Per tant, la resposta més raonable seria deduir que continuem usant els animals per inèrcia, per costum, per no haver investigat altres opcions, per prejudici, per pura conveniència; però no per una necessitat real. I això també es podria aplicar igualment a la ciència, tal i com s’aplica als altres àmbits de la vida.

I jo em qüestiono: tanmateix, no actuen de la mateixa manera els científics d’avui en dia que els inquisidors d’altres temps quan tracten de justificar les barrabassades que fan -des de la bomba atòmica fins a l’experimentació amb animals- amb l’argument que ho fan per a salvar les nostres vides, com els altres al·legaven salvar les nostres ànimes?

Per descomptat, els animals no humans, com tots sabem, no tenien ànima. I tampoc tenen l’”honor” de pertànyer a la nostra espècie.

 

Una natura humiliada


Animals domèstics, falders i semblants – Hi ha res més menyspreable que el sentimentalisme cap a plantes i animals per part d’una criatura que, des del seu mateix origen, ha causat estralls en el món vegetal i animal com si fos el seu pitjor enemic i que a la fi reclama a les debilitades i mutilades víctimes que li professin afecte i sentiments de tendresa? Davant d’aquestes coses convé que l’home sigui seriós, sobretot si és un home pensador.”

Friedrich Nietzche; Aurora, 286


Aquells mateixos humans que consideren aquest planeta com la seva propietat, el medi ambient com el seu jardí i tots els que hi habiten (els animals) com a animals de companyia, joguines o bufons, segons els convingui, de tant en tant s’apiaden dels esclaus i es regalen a sí mateixos reformes i lleis. Que bé que se senten per això, i que fantàstic que res d’això alteri gens ni mica les seves vides basades en l’explotació dels altres i en el saqueig dels recursos del planeta.

Volem fets i no sols paraules. Volem canvis radicals en els estils de vida i no pas discursos pomposos. Volem animals lliures i no domesticats. Volem un planeta viu i no un cementiri de deixalles. Sense un estil de vida vegà, l’espècie humana acabarà destruint totes les espècies animals d’aquest planeta, incloent-hi la seva pròpia. Ara, més que mai, cal el veganisme, i ens cal ja. Prou d’excuses i de retòrica buida. Perquè és ara o mai. 


El futur comença avui.

 

5 de novembre del 2008

El crim més gros de la història

GRANJA DE VISONS


Bilions de persones són brutalment confinades, agredides i assassinades cada any. Aquestes persones són discriminades i cosificades, no per raons de sexe o raça, sinó d’espècie: són els animals no humans usats com a recursos per part de l'home.

Com que no pertanyen a l'espècie humana ni se'ls respecta la vida ni la llibertat. Els animals no humans estan sotmesos a l'esclavitud, suporten una vida de misèria i acaben essent matats per ser convertits en productes.

La violència contra els animals no consisteix en fets aïllats sinó que està recolzada per la gent mitjançant el consum de productes d'origen animal, com a conseqüència d'una cultura basada en l'antropocentrisme.

Milions d'animals viuen sotmesos a l'explotació i són massacrats cada dia en un infern inacabable. Milers de milions ja han estat assassinats en el passat i molts altres milers de milions seran assassinats ara mateix.

Hi ha alguna esperança d'aturar el major crim que la Història hagi contemplat?


No desesperem [I]

 

Considero que l’única manera efectiva d’acabar amb l’explotació animal implica que una gran part de la població es faci vegana i, d’aquesta manera, a través del consum i la pressió social, s’aconsegueixi influir de manera determinant en la marxa general de la política i el cànon moral que regeix la societat. Aconseguir que cada vegada més gent es faci vegana, mitjançant un veganisme militant, entusiasta i activista, és el punt primordial i l’objectiu prioritari del moviment abolicionista. Això suposa motivar la gent mitjançant arguments raonats que expliquen per què el veganisme és una necessitat moral i una proposta viable. Mostrar la realitat de l’explotació animal i de quina manera cada persona hi col·labora a través del consum diari. La promoció del veganisme comporta que cada vegà pot ser activista en la seva vida diària.

Per què no hi ha més vegans? El nombre augmenta però pensem que encara n’hi hauria d’haver molts més. En la majoria dels casos la gent no té a l’abast la informació suficient. Però crec que hi ha moltíssims vegans potencials. La majoria de la població és potencialment vegana al meu entendre. Sempre hi haurà persones que no es faran veganes de cap manera, però nosaltres ens hauríem de centrar en aquelles que sí que tenen preocupació pels animals.

El gran perill intern és la desesperació del vegà que, a l’estar convençut de la impossibilitat de veganitzar un sector important de la societat, decideix centrar-se en altres tàctiques com per exemple defensar reformes de l’explotació animal tot aliant-se amb els grups benestaristes. O tractar d’arribar a la política: la “Revolució des de dalt” de la que parlava Antoni Maura i Montaner en aquells temps. I atacar sectors concrets de l’explotació animal que són minoritaris, com la caça i la tauromàquia.

Segons creu el vegà desesperat, primer cal aconseguir centrar-se en el “benestar” dels animals esclavitzats per després poder-ne exigir l'alliberament. És un enfocament una mica peculiar. Per començar, són tantes i tan diverses les formes d’explotació animal que -al vegà desesperat- li caldria un exèrcit immens de persones, a més d’una ingent quantitat de temps i recursos per a reformar i eliminar-les cadascuna per separat. També li caldria l’ajuda econòmica d’individus que no són ni vegans ni abolicionistes. Això sí que seria curiós: gent que no vol abolir l’explotació animal col·laborant per tal d’abolir l’explotació animal. No sona estrambòtic? En canvi, si ens centrem en l’educació vegana, cada nou vegà és un pas més cap a l’abolició total, mentre que cada reforma benestarista solament significa un petit canvi superficial que exclusivament serveix com a publicitat per alleujar les intranquil·les consciències dels consumidors de l’explotació animal.

A la desesperació s’hi arriba quan un creu que és impossible aconseguir un món vegà. D’aquesta manera, es pretén aconseguir algun suposat i enganyós triomf a nivell reformista. L’estat de desesperació no pot suportar la idea de continuar lluitant tota una vida perquè al cap de vint anys encara veiem com l’explotació animal no ha estat abolida. Crec, però, que això no reflexa una preocupació real pels animals, sinó més aviat un egoisme emocional pur i dur. És egoisme que a algú li preocupi més la satisfacció personal que el futur dels animals no humans. Quant de temps més continuaran els animals patint l’esclavitud per culpa de tots aquells que van poder ser vegans i no ho van ser perquè se’ls rentava la consciència amb la propaganda d’una esclavitud benèvola? Quant de temps més els animals hauran de suportar l’explotació perquè es demana el recolzament econòmic a la gent en comptes d’educar-la en el veganisme, i solament se’ls hi parla de prohibir activitats que no els afecten o de reformar una institució intrínsecament injusta?

De veritat que es pot considerar un triomf donar aigua als animals just abans que siguin assassinats a l’escorxador quan a sobre seran colpejats, mutilats i degollats? Quina classe de fita és aconseguir gàbies més grans per a les gallines mentre continuen essent explotades com a recursos per a pondre ous?

Aquells que pensin sincerament que amb reformes benestaristes, que per cert ja existeixen i per descomptat no es compleixen -amb lleis que a la pràctica són paper moll-, aconseguiran aplanar el camí cap als drets dels animals sense que hi hagi a la societat una permanent i molt activa educació vegana, no són ni realistes ni pragmàtics sinó que viuen en la més pura inòpia i il·lusió autocomplaent.

D’aquesta manera, els animalistes entren a formar part del mateix problema que suposadament volen resoldre. La indústria de l’explotació animal farà servir el moviment animalista per a obtenir una aparença més favorable de cara al gran públic. Així, es continuarà perseverant en la fal·làcia que el que és realment important és el tracte, i no pas l’ús, és a dir, continuarà la creença que no està malament esclavitzar i matar els animals pel nostre benefici sinó que simplement no ho hauríem de fer de manera “cruel” o no massa cruel almenys. Així no es lluita contra el prejudici especista tan arrelat en la societat humana, sinó que encara se’l reforça més.

No crec que sigui just que un es consideri “defensor dels animals” quan col·labora en afavorir-ne l'explotació. El món pot ser vegà. Si el món es farà vegà no ho puc pas saber, però el que sí que sé és que la humanitat sencera por ser perfectament vegana. Amb això en tinc prou per ara. Solament el veganisme ens pot dur a l’abolició de l’esclavitud animal. L’explotació dels animals únicament podrà deixar d’existir en tant que progressivament construïm un món vegà a través de l’educació creativa i no violenta

 

15 d’octubre del 2008

Per què sóc vegà?


 

Sóc vegà perquè tinc la capacitat de sentir.

Sóc vegà perquè els altres animals que conviuen en aquest planeta també poden sentir.

Sóc vegà perquè tots volem viure lliures i gaudir de la nostra vida.

Sóc vegà perquè puc ser-ho.

Sóc vegà perquè tinc capacitat de raonar lògicament.

Sóc vegà perquè puc empatitzar amb el sentiment dels altres éssers sentents (que senten) que conviuen amb mi en aquest planeta.

Sóc vegà perquè no em considero superior a cap altre animal solament pel fet de ser humà.

Sóc vegà perquè no és just que ens alimentem a costa d’altres quan podem evitar-ho.

Sóc vegà perquè no accepto que la força sigui font de dret.

Sóc vegà perquè no accepto emprar l’abús, la violència, l’explotació, la submissió, la dominació, la violació i l’assassinat com a forma de vida.

Sóc vegà perquè vull una societat que es basi en la convivència i no en l’opressió.

Sóc vegà perquè vull un món vertaderament just per a totes les persones i un futur millor per a totes les que vindran.

Sóc vegà perquè no vull que destruïm aquest planeta i els que hi viuen.

Sóc vegà perquè veig més enllà de mi mateix. I veig un món vegà. I m’agrada el què veig.


6 d’octubre del 2008

Les coses clares


En el corrent actual de pragmatisme, o quintacolumnisme, que inunda el moviment vegà abolicionista amb la intenció oculta, i no tant oculta, de sabotejar-lo des de dins, estan apareixent una sèrie d’actituds una mica extravagants sobre les que m’agradaria comentar alguna cosa. Un dels molts despropòsits amb els que ens trobem fa referència al consum de productes animals que no han estat directament sufragats econòmicament pel suposat individu vegà. Això vol dir que, per exemple, puc anar a un restaurant qualsevol i agafar les sobres càrnies per menjar-me-les, sempre que no hi hagi tracte econòmic pel mig. Suposadament, d’aquesta manera no es col·labora de cap manera en l’explotació animal. Crec que ho anomenen freeganisme (freeganism en anglès). La paraula “freegan” és un mot creuat provinent de free (lliure) i vegan (vegà). Sé que alguns autodenominats vegans també segueixen aquesta pràctica, encara que sigui de forma ocasional.

Això no és una simple anècdota sinó un gravíssim error de base en relació amb el que realment s’entén per veganisme. Veganisme no és consumir les restes de menjar que un es troba com si fos un captaire o un carronyaire, amb tots els respectes per als dos, sinó un estil de vida ètic basat en el consum de productes vegetals per al manteniment de la vida tan individual com social i que exclou l’ús de qualsevol producte animal i la utilització o submissió d’animals per a obtenir-ne qualsevol benefici.

Encara que no hi col·laborem econòmicament, cometem un greu error moral si ens alimentem del producte d’una explotació criminal que suposa l’esclavitud, el maltractament, la tortura i l’assassinat cruel de milers de milions d’éssers innocents cada any. No podem fer dependre la nostra vida ni formar part d’alguna cosa tan errònia. Una vida vegana es defineix per cercar, emprar i col·laborar en mitjans de vida que es sostinguin en la naturalesa vegetal, i que els animals, tan humans com no humans, siguin respectats totalment. Per descomptat que els vegetals també han de ser respectats en la mesura del possible, però mentre que els animals són éssers amb una demostrada capacitat de sentir i, per tant, no han de ser emprats com a coses, els vegetals no posseeixen cap capacitat demostrada de sentir i, per tant, no és moralment incorrecte usar-los com a objectes, perquè al fer-ho no destruïm uns suposats interessos que poguessin tenir, ja que estan totalment desproveïts dels atributs essencials per a tenir interessos, com la consciència o la sentença., que és la capacitat de sentir.

Quin problema hi ha en consumir productes d’origen animal que, encara que hagin format part del mercat, hagin estat descartats? Hi ha moltes objeccions, però em centraré en les ètiques:


-El mal hi és present. Que no demandem que continuï aquest dany no ens allibera del fet de mantenir la nostra vida amb el resultat d’un crim. Perquè això vol dir que acceptem un fet consumat, com és l’assassinat d’un animal no humà, en lloc de refusar-lo taxativament, que és el que s’espera d’un veganisme coherent i fonamentat. Un vegà no manté la seva vida amb productes animals mentre tingui una alternativa.


-Els nostres actes tenen sempre un caràcter social. No podem pretendre denunciar un abús tan terrible com és l’explotació animal i, alhora, consumir els productes que se’n deriven. Ens cal cercar, potenciar i emprar alternatives veganes i no dependre del que ens ofereix la indústria que basa els seus productes en el sofriment inimaginable de milions d’animals innocents. Veganisme és crear una cultura vegana i no pas aprofitar o recol·lectar restes mortals.


-El veganisme és un estil de vida. Hem de donar la imatge que és perfectament possible i viable un estil de vida completament vegà i per això hem de fer-nos el més visibles i reivindicatius possible en la nostra vida quotidiana. I això es fa consumint productes d’origen vegetal, lliures de crueltat amb els animals no-humans, i amb els humans també.


Ja fa temps va aparèixer un manifest vegà escrit per Matt Ball en el que reconsiderava alguns punts referents a la pràctica del veganisme. Matt Ball afirmava que si tenim en compte que els vegans vivim en una societat que s’ha basat i es basa precisament en allò que nosaltres refusem, el viure una vida plenament vegana resulta, a la pràctica, gairebé impossible per a molts, sobretot si apliquem criteris gaire rigorosos (hi ha innumerables productes i aparells d’ús quotidià que contenen ingredients o elements no vegans, com per exemple les escales mecàniques i els ascensors, que s’unten amb greix d’origen animal). Així que, del que es tractava segons el senyor Ball era de diferenciar entre productes i subproductes, afirmant que el veganisme s’hauria de centrar en els productes, perquè abstenir-se completament dels subproductes resultava pràcticament impossible i a més eren derivats dels primers, i si queien aquests, caurien els segons a continuació.

No criticaré aquí l'actitud pràctica que defensa Mat Ball, però sí que vull dir que, mal entesa, porta a una confusió total sobre el que entenem per producte i subproducte. Perquè si no hem consumit res, ja sigui com a producte o subproducte, llavors encara que es tractés d'un filet podríem menjar-lo perquè des de la nostra perspectiva econòmica no seria ni tan sols un subproducte: estaria realment fora de les dues categories. Així que no ens hauríem ni de preocupar.

Però... i tant que això és preocupant, perquè el que es provoca és, ni més ni menys, el fet de continuar perpetuant el gran error de creure que un pot defensar els animals i menjar-los alhora, quan tenim una alternativa; l'error de creure que un pot eliminar o millorar alguna cosa que està intrínsecament malament tot mantenint els mateixos hàbits tradicionals que han provocat l'horror contra el què els vegans abolicionistes lluitem: usar als animals com a recursos econòmics, com a esclaus. Ha estat precisament el capritx de menjar animals, deixant-los totalment fora del nostre àmbit moral, el que ha causat l'establiment d'una indústria d'explotació animal tan massiva i poderosa com la que hi ha avui en dia. Ser vegà vol dir crear uns hàbits nous d'alimentació que valen per a tot moment. Els animals no són menjar, les seves restes, tampoc. En el concepte vegà de menjar s'exclou qualsevol cosa que tingui relació amb l'abús i assassinat d'animals. I això val per sempre. Si un no ho entén així és que no té les coses clares. I pel bé dels animals i l'objectiu d'un món vegà, més ens val que les tingui.

 

4 d’octubre del 2008

L’espècie superior


Hi ha problemes i injustícies que són universals, com la discriminació i l’opressió sobre els altres animals, els que no són humans, que són esclavitzats en benefici dels humans.

De la mateixa manera que alguns humans es varen creure la raça superior amb dret a oprimir i sotmetre altres humans que pertanyien a races suposadament inferiors; els humans en general ens creiem l’espècie superior i aquest perjudici arrelat ens legitima, sota el nostre punt de vista, a explotar animals d’altres espècies que considerem inferiors.

Els animals que no pertanyen a la nostra espècie, que no són humans, són considerats éssers inferiors, éssers la vida dels quals no té cap valor, que solament són objectes d’interès si en podem obtindre algun benefici fraudulent. No se’ls considera persones perquè tenen un aspecte diferent a l’ésser humà, perquè tenen una manera de relacionar-se amb el món diferent de la humana i una forma estranya, segons nosaltres, de relacionar-se entre ells.

Aquesta és la base de l’especisme que tan present és a la nostra societat, el pensament que fonamenta l’explotació dels animals no-humans, el que és al darrere de tots els crims institucionalitzats que es cometen cada dia a les granges, escorxadors, places de toros i altres indrets sinistres on l’activitat que s’hi duu a terme consisteix en esclavitzar i assassinar altres animals per a ús dels humans.