Considero que l’única manera efectiva d’acabar amb l’explotació animal implica que una gran part de la població es faci vegana i, d’aquesta manera, a través del consum i la pressió social, s’aconsegueixi influir de manera determinant en la marxa general de la política i el cànon moral que regeix la societat. Aconseguir que cada vegada més gent es faci vegana, mitjançant un veganisme militant, entusiasta i activista, és el punt primordial i l’objectiu prioritari del moviment abolicionista. Això suposa motivar la gent mitjançant arguments raonats que expliquen per què el veganisme és una necessitat moral i una proposta viable. Mostrar la realitat de l’explotació animal i de quina manera cada persona hi col·labora a través del consum diari. La promoció del veganisme comporta que cada vegà pot ser activista en la seva vida diària.
Per què no hi ha més vegans? El nombre augmenta però pensem que encara n’hi hauria d’haver molts més. En la majoria dels casos la gent no té a l’abast la informació suficient. Però crec que hi ha moltíssims vegans potencials. La majoria de la població és potencialment vegana al meu entendre. Sempre hi haurà persones que no es faran veganes de cap manera, però nosaltres ens hauríem de centrar en aquelles que sí que tenen preocupació pels animals.
El gran perill intern és la desesperació del vegà que, a l’estar convençut de la impossibilitat de veganitzar un sector important de la societat, decideix centrar-se en altres tàctiques com per exemple defensar reformes de l’explotació animal tot aliant-se amb els grups benestaristes. O tractar d’arribar a la política: la “Revolució des de dalt” de la que parlava Antoni Maura i Montaner en aquells temps. I atacar sectors concrets de l’explotació animal que són minoritaris, com la caça i la tauromàquia.
Segons creu el vegà desesperat, primer cal aconseguir centrar-se en el “benestar” dels animals esclavitzats per després poder-ne exigir l'alliberament. És un enfocament una mica peculiar. Per començar, són tantes i tan diverses les formes d’explotació animal que -al vegà desesperat- li caldria un exèrcit immens de persones, a més d’una ingent quantitat de temps i recursos per a reformar i eliminar-les cadascuna per separat. També li caldria l’ajuda econòmica d’individus que no són ni vegans ni abolicionistes. Això sí que seria curiós: gent que no vol abolir l’explotació animal col·laborant per tal d’abolir l’explotació animal. No sona estrambòtic? En canvi, si ens centrem en l’educació vegana, cada nou vegà és un pas més cap a l’abolició total, mentre que cada reforma benestarista solament significa un petit canvi superficial que exclusivament serveix com a publicitat per alleujar les intranquil·les consciències dels consumidors de l’explotació animal.
A la desesperació s’hi arriba quan un creu que és impossible aconseguir un món vegà. D’aquesta manera, es pretén aconseguir algun suposat i enganyós triomf a nivell reformista. L’estat de desesperació no pot suportar la idea de continuar lluitant tota una vida perquè al cap de vint anys encara veiem com l’explotació animal no ha estat abolida. Crec, però, que això no reflexa una preocupació real pels animals, sinó més aviat un egoisme emocional pur i dur. És egoisme que a algú li preocupi més la satisfacció personal que el futur dels animals no humans. Quant de temps més continuaran els animals patint l’esclavitud per culpa de tots aquells que van poder ser vegans i no ho van ser perquè se’ls rentava la consciència amb la propaganda d’una esclavitud benèvola? Quant de temps més els animals hauran de suportar l’explotació perquè es demana el recolzament econòmic a la gent en comptes d’educar-la en el veganisme, i solament se’ls hi parla de prohibir activitats que no els afecten o de reformar una institució intrínsecament injusta?
De veritat que es pot considerar un triomf donar aigua als animals just abans que siguin assassinats a l’escorxador quan a sobre seran colpejats, mutilats i degollats? Quina classe de fita és aconseguir gàbies més grans per a les gallines mentre continuen essent explotades com a recursos per a pondre ous?
Aquells que pensin sincerament que amb reformes benestaristes, que per cert ja existeixen i per descomptat no es compleixen -amb lleis que a la pràctica són paper moll-, aconseguiran aplanar el camí cap als drets dels animals sense que hi hagi a la societat una permanent i molt activa educació vegana, no són ni realistes ni pragmàtics sinó que viuen en la més pura inòpia i il·lusió autocomplaent.
D’aquesta manera, els animalistes entren a formar part del mateix problema que suposadament volen resoldre. La indústria de l’explotació animal farà servir el moviment animalista per a obtenir una aparença més favorable de cara al gran públic. Així, es continuarà perseverant en la fal·làcia que el que és realment important és el tracte, i no pas l’ús, és a dir, continuarà la creença que no està malament esclavitzar i matar els animals pel nostre benefici sinó que simplement no ho hauríem de fer de manera “cruel” o no massa cruel almenys. Així no es lluita contra el prejudici especista tan arrelat en la societat humana, sinó que encara se’l reforça més.
No crec que sigui just que un es consideri “defensor dels animals” quan col·labora en afavorir-ne l'explotació. El món pot ser vegà. Si el món es farà vegà no ho puc pas saber, però el que sí que sé és que la humanitat sencera por ser perfectament vegana. Amb això en tinc prou per ara. Solament el veganisme ens pot dur a l’abolició de l’esclavitud animal. L’explotació dels animals únicament podrà deixar d’existir en tant que progressivament construïm un món vegà a través de l’educació creativa i no violenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada